Josep M. Fonalleras - Traces - Universitat Autònoma de Barcelona

Trames i argumentsD’això es tracta, precisament: de tramesi d’arguments, dues nocions amb lesquals J.F. Yvars ha volgut aplegar un conjuntde treballs, escrits durant l’últimadècada, que continuen el repàs i la reconstruccióde la mirada moderna i de lamodernitat artística, una comesa que haorientat tots els seus escrits des de 1988,inclòs el recent Al temps de les formes, delqual ja en vàrem parlar en aquestes pàgines.«Trames», doncs, és a dir, seqüènciesinterrelacionades d’una narració, i, almateix temps, «arguments», raons donadesamb la intenció de persuadir a unsaltres. Si l’art, com recorda sovint Yvars,no és només comunicació sinó, també, unacte d’acció i d’intervenció a través de lesformes, bé podria dir-se que la crítica, alparer d’aquest historiador singular ipersonalíssim, tampoc no pot reduir-se arecrear lliurement l’obra d’art en una tramanarrativa (allò que els clàssics anomenavenekphrasis), tot i que per força hagide fer-ho, sinó que, per dir-ho amb lesparaules de Friedländer que ell mateixcita, ha de «participar activament de lacreació i, en certa manera, pràctica del’art». I això, amb una intel·ligència penetrant,una erudició certament d’unaaltra època i un sentit de la ironia malauradamentinhabitual, és el que ofereix, abastament, L’espai intermedi.I aquest és, certament, un dels gransmèrits del darrer llibre d’Yvars: haveraplegat una sèrie de textos quesorgeixen de la voluntat de pensarl’art a través de la singularitatirreductible d’alguna de lesseves manifestacions recents,d’acord amb l’imperatiu formulatper Schlosser de «comprendresense jutjar», i que estan, amés, condicionats, en gran part,per la pròpia responsabilitat delseu autor com a comissari d’algunade les exposicions de quèparla. Assistim, així, de formacertament privilegiada, a aquestexercici de la crítica d’art ques’expressa no només a través del’escriptura, sinó sobretot, fonamentalment,de l’organitzaciód’exhibicions, diguem-ne, detesi. Un exercici crític que, enprimera instància, neix en el contactedirecte amb les obres d’artJ.F. YvarsL’espai intermedi.Apreciacions entorn de l’art modernProa, Barcelona, 2001242 pàgs.i de la necessitat de mostrar-les de formaque diguin, sens dubte, més del queestrictament donen a veure. Aquesta dobledimensió de l’escriptura atorga a lesreflexions d’Yvars un, si se’ns permet,valor afegit, en la mesura que no nomésens acosta a les seves trames sobre, posemper cas, Lipchitz, el dibuix contemporanio un segle de pintura valenciana,sinó que, a través de les trames, se’ns revelal’argument amb el qual hom preténpersuadir-nos sobre la raó de fons de lesobres mostrades. Un exercici, com fàcilmenthom pot suposar, certament insòliten un panorama, el de la crítica d’art,més aviat asèptic i indolent, si no meramentnotarial, arxivista o arqueològic. Enl’escriptura d’Yvars traspuen, a cada pas,contingudes dosis d’entusiasme i unamolt forta càrrega de convicció estètica.I aquí volíem anar a parar. Podria llegir-seL’espai intermedi com un exercicifragmentat de crítica d’art a propòsitd’artistes heterogenis i dispersos. Tanmateix,per dir-ho ras i curt, no només seriainjust sinó, al nostre judici, equivocat.Al contrari, assumint la indefugiblefragmentarietat del món cultural contemporani,Yvars s’acosta als fragments de lamodernitat plàstica per anar trenant, acíi allà, els perfils esfilagarsats d’una autènticapoètica, en el sentit més propi delterme; una reflexió sobre la creació,específicament artística, del nostre tempsen el marc de l’horitzó cultural que li éspropi: la història de l’art. Tot plegat desd’una molt aguda consciència crítica dellloc i el paper que la historiografia ocupaen la construcció dels relats i en allò queHusserl, en un altre context, anomenavala donació de sentit. Vegeu, en aquest sentit,l’explícita manifestació de la importànciaque la forma («l’únic principi actiual qual l’artista confia la força interventorade les seves imatges») assoleix enels pressupòsits especulatius d’Yvars:«l’art de qualsevol època es jutja a partird’aquella tènue premissa clàssica: incrementarla significació estètica contenintel desplegament formal». O bé: «L’artistaes defineix per la seva capacitat dedonar vida a través de les formes a unmón de sensibilitat inèdit. La síntesi formalassolida en cada obra nova no és solamentl’afirmació de la personalitat artísticade l’autor, sinó també el signe individualitzatd’una cosmovisió sensible ques’obre a la comunicació».Ens permetrem cloure aquesta breuressenya amb unes paraules del propiYvars en la Justificació del seullibre: «Cada obra d’art nova éscom un còdol, una pedreta de laplatja que l’artista llança ambforça a aquest mar que és eltemps. Generalment, s’enfonsentan bon punt toquen l’aigua, itan sols algunes vegades volen aflor de la superfície i tracen ungargot fugaç que desapareix ambel batec de les onades. Molt detant en tant hi resta un petitdeixant que dibuixa un motiuinsòlit sobre l’aigua: aquesta ésl’obra d’art». Recórrer aquestsdeixants, fràgils i fugissers, sovintsilenciosos com les figuresde Morandi, és el que defineix,a judici d’Yvars, la crítica modernade l’art.Xavier Antich: 39