Una mirada al nou teatre català. Deu, o trenta! Joan ... - Sala Beckett

Pausa 27Una mirada al nou teatrecatalà: Deu, o trenta!Joan CavalléEn són deu però en podrien ser unatrentena. Tanmateix, mai fins ara,que jo sàpiga, se n’havien vist tantsde junts. Alguns cicles en alguns teatresi festivals havien aplegat fins aquatre o cinc autors catalans de lesnoves fornades. Que ara en siguindeu és, sens dubte, una bona notícia.Que això sigui patrocinat per la SalaBeckett no ha d’estranyar-nos, jaque aquest espai del carrer Alegre deDalt s’ha caracteritzat sempre per laseva recerca del nou autor. Des delsseus orígens, la sala ha apostat perl’autor, per la formació de l’autor, iper la recerca. I això ha fet que nopocs dels bastants autors catalansque avui tenim entre nosaltres exhibeixinen el seu currículum el fetd’haver passat pels cursos i el mestratgede la factoria Beckett o perl’Obrador.Qui no conegui amb detall la trajectòriadel teatre català caldrà que sàpigaque la seva història ha estat moltatzarosa. Prohibicions lingüístiques imarginacions polítiques i socials vanfer que el teatre català no comencés aadquirir una veu pròpia d’una certasonoritat i volada fins a la fi del segleXIX. Poc després, quan encaras’estava aprenent a construir l’edificidramatúrgic, va arribar una sagnantguerra i una terrorífica i llarga dictaduraque va condemnar els nostresautors a la mort, a l’exili o a l’aïllamentinterior. Va ser una època degrans autors (Brossa, Pedrolo, Espriu,Palau i Fabre, etc.), que no vanpoder transcendir els àmbits més estrictamentliteraris a causa de la circumstànciapolítica. Probablementcom a fórmula d’escapisme d’aquestasituació, el teatre català va saber- 15 -

DossierPausa 27internacionalitzar-se emmudint, és apassat, precisament, quatre autorsmanera, han renovat el repertori te-Mestres; el terrorisme, a La sang, dedir, apuntalant-se en formulacionsd’aquest cicle). Aquest programa,màtic del teatre català, fent-lo no no-Sergi Belbel; el medi ambient, a Endramatúrgiques no textuals. No va sermés alguns premis, alguns espais, so-més més contemporani, sinó mésdefensa dels mosquits albins, defins a finals dels anys vuitanta quebretot alternatius, i alguna escassauniversal.Mercè Sarrias; les noves tecnologies,aquesta situació va començar a can-col·lecció de textos teatrals són ela Navegants, de Toni Cabré; la tortu-viar. En aquell punt, la Sala Beckett jamarc en què es mouen els autors tea-En el teatre que ara mateix s’escriu enra de les entrevistes laborals, a Eles trobava al peu del canó.trals catalans.català, i del qual segurament les deumètode Grönholm, de Jordi Galce-obres d’aquest cicle seran una bonaran; el mercadeig polític, a Pluja ne-La situació del teatre català, en pocsResumir en poques paraules el quemostra, hi impera una voluntat de re-gra, de Jordi Coca; la por de la pa-anys, ha canviat radicalment, si mésha donat de si la dramatúrgia textualnovació i de recerca. Però, feliçment,ternitat, a El bosc que creix, d’Ignasino pel que fa a aquest aspecte decatalana dels darrers vint anys no ésaquest teatre compta amb una menaGarcia), la revisió dels temes del’autoria. No un ni dos, sinó unsuna tasca fàcil. Si bé hi ha algunesde punta de llança que obre pas i mar-sempre (els problemes de parella, aquants autors catalans gaudeixenveus plenament consolidades i reco-ca territori: l’obra d’alguns autorsEstimada Anouchka, de Carles Albe-d’un prestigi internacional notable,negudes, predominen essencialmentd’èxit important. Gràcies a això, larola; la mort, a Petita mort, de Davidavalat per traduccions, muntatges iles noves veus. Noves veus entre lesnova autoria no queda reclosa, i mar-Plana; la sexualitat, a Biografia, defins i tot premis. Hi conviuen la co-quals cal incloure algunes velles veusginada, en el terreny del laboratori,Francesc Pereira; la soledat, a Aniver-mercialitat, l’èxit de públic, el risc, laque s’han renovat i alguns escriptorssinó que s’entén com a part integrantsari, de Lluïsa Cunillé; el pas delinvestigació i l’èxit de crítica, de ve-no teatrals que han fet darreramentd’una realitat saludablement diversa.temps, a Elisa, de Manuel Molins;gades en un mateix autor. Existeixenun pas decidit cap a l’escriptura dra-els records, a Suite, de Carles Bat-unes notables estructures formatives,màtica. Precisament, un dels fets quePer sort, doncs, no hi ha una sola eti-lle), o la reescriptura de textos clàs-de les quals sorgeixen totes aquestescaracteritzen la situació actual ésqueta capaç d’englobar tot el teatresics (Un Otel·lo per a Carmelo Bene,fornades d’autors, però encara fluixe-l’existència d’un tall radical ambque ara mateix s’escriu al nostre país.de Xavier Albertí; Una altra Ofèlia,gen les estructures professionals quel’autoria anterior. Això té diversesUna mirada superficial permet distin-de Manuel Molins; Lucrècia, de Ma-permetin, a aquests mateixos autors,conseqüències sobre el teatre que esgir-hi la dramatúrgia de revisió histò-gí Sunyer). A una bona part dels au-viure d’aquesta feina. Hi ha casosfa avui al nostre país. Una d’elles ésrica (El retratista o Uhhh!, de Gerardtors, però, no és el tema el que mésd’autors que tenen una situació mésque els nous autors són més hereusVàzquez, la primera amb Jordi Barra)els preocupa o els interessa, sinó la si-consolidada a fora del nostre país quede la dramatúrgia occidental contem-al costat de drames i comèdies sobretuació o el plantejament. El tema noentre nosaltres. Com a plataformaporània (Beckett, Pinter, Handke,problemes de notòria actualitat (laels serveix per defensar o demostrardestacada i relativament nova cal es-Mamet, Koltès, Crim, Kane) que deimmigració, a Tractat de blanques,una tesi, sinó d’escenari en el qual esmentar el programa T-6, del Teatrela tradició teatral autòctona. Aquestesd’Enric Nolla; la guerra, a 1714.desenvolupen, o difuminen, els con-Nacional de Catalunya (pel qual hannoves veus, com no podia ser d’altraHomenatge a Sarajevo, d’Albertflictes. Això dóna lloc a itineraris cap- 16 -- 17 -

Dossieral teatre poètic, cap a un teatre preocupatper la veritat que s’amaga darrerede les paraules, cap a una dramatúrgiainteressada especialment per laforma, cap a un nou realisme basat enallò més quotidià, etc.El cicle que ara presenta la SalaBeckett, a part de ser una bona notícia,és una ocasió excepcional perquèels d’aquí i els de fora puguin atansarsea les cuines teatrals que s’han encèsdarrerament. Són cuines amb ganesd’oferir plats nous, encara quesovint sigui amb els productes quesempre han captivat el nostre paladar.Es nota, en els cuiners, la miradaatenta de l’esparver que vol caçar alvol qualsevol novetat que provinguid’altres cuines més llunyanes. Hi hareceptivitat a allò que es fa a fora, ganesde sortir i compartir, però tambéuna voluntat de construir un teatre local,amb epicentre a Barcelona.El teatre català no és, òbviament, nomésBarcelona. És, també, València,Mallorca, Alcoi, Girona, Tàrrega,Reus, Granollers, Terrassa, Tarragona,etc. Patim, encara, de desajustamententre els diferents punts cardinals.Especialment, notem a faltar elsde més al Sud en els escenaris de capal Centre i de més al Nord, però seguramenthi ha altres mancances i desconeixements,segons quin sigui elpunt de vista de qui ho digui. La renovaciódel teatre català es fa per totaquest territori. Barcelona n’és, ambtot, un potent motor, i la Sala Beckett,una de les bieles més poderoses.Joan Cavalléés autor.- 18 -