Josep M. Fonalleras - Traces - Universitat Autònoma de Barcelona

12 :Sero no serAlfons CerveraL’home mortTres i Quatre, València, 2001196 pàgs.Fa temps, en un dels seus articles periodístics,Quim Monzó es queixava, amb totala raó del món, del fet que alguns críticsliteraris avaluen els llibres pel que no són.Sembla estranyíssim, però és cert. Hi hacrítics que repudien o exalcen una novel·laperquè «no» és un totxo de cinc-centespàgines, perquè «no» és contemporània niretrata amb realisme la societat del nostretemps, perquè «no» és ni serà mai un clàssiccomparable a qualsevol altre clàssic delgust del crític, o perquè «no» és com aquellaexcel·lent novel·la que va escriure unamic del crític. Fa gràcia, però no és capbroma. De fet, l’exemple sembla que s’haestès, i ja hi ha autors que han adoptataquesta manera tan ridícula i esperpènticade definir els llibres en negatiu a l’horad’explicar què és la seua obra. I no en sónpocs, els escriptors que han caigut enaquest parany. El que m’interessa ara, però,és Alfons Cervera.Si agafeu qualsevol entrevista on l’interroguensobre la seua darrera novel·la, L’homemort, veureu com el primer que fa ésdeixar ben clar què no és la seua obra. Podríempensar que això és degut a les pre-18 x 12 cm.guntes capcioses i malintencionades delperiodista —ai, els periodistes!—, però no,perquè en la presentació del llibre, en unhotel de València, va fer el mateix. El primerque va eixir de la seua boca, després dedir bon dia i d’agrair l’assistència dels assistents,va ser L’home mort no és açò, nitampoc allò. Sempre que l’he escoltat o llegitparlant del seu llibre apareix de no se sapon una frase que tindré gravada en el cervellper sempre més: «L’home mort no ésuna novel·la policíaca».Bravo!, ja sabem que no es tracta d’unanovel·la negra tot i que els personatges —el policia, el periodista, el testimoni, la donafatal, etc.— i el tema principal —l’esclarimentd’un assassinat— són tòpics de lanovel·la negra. Què és L’home mort, doncs?És una novel·la eròtica? No, tot i que hiapareixen un parell d’escenes on els personatgesfan l’amor d’una manera brutal idesnaturalitzada. I una novel·la de terror?Tampoc, tot i que s’hi acosta bastant. Defet, els personatges semblen fantasmes, espectresque es passegen per la vida com sino en formaren part, aparicions vaporoses,immaterials, cossos que estan però que nofan. No parlen, o parlen de manera telegràfica,paraules comptades i gairebé sempremonosil·làbiques. Ni actuen. En la novel·-la pràcticament no hi ha acció. No passares. Només el temps i les ganes del lectorde continuar llegint.És exasperant saber que hi ha un assassinatque, per força, s’ha de resoldre, i veurecom no es fa cap pas endavant per a desembullarl’enigma, sinó tot el contrari. Sesucceeixen les escenes de la vida quotidiana,insípida i monòtona dels personatges ies deixa de banda, en un segon pla, el misterii el suspens. El lector busca informació,indicis on agafar-se, material per a ferles seues elucubracions particulars, expectativesque mantinguen el seu interès viu,però només troba paràlisi i tedi. Imagineuvosque us donen un caramel i tot seguitus el prenen de la boca. Això és L’homemort, un coitus interruptus constant.Si a tot això li afegim les mil i una faltes d’ortografiaque entrebanquen la lectura a cadapas, la cosa ja es fa insuportable. En cada capítoltoparem amb algun barbarisme (cometa),pleonasme pronominal (*n’hi ha dones),o l’ús incorrecte d’una preposició. AlfonsCervera o el corrector del llibre farien bé derepassar-se la lliçó del «com» i «com a», perquèn’erren més que n’encerten (*com a bossesde carn fofa; *erts com a pals...).L’home mort, una novel·la com —i nocom a— ja no se’n fan, un experiment narratiucom —i no com a— els dels narradorsvalencians dels setanta.Sergi VergerResistintamb pistolesVictor G. LabradoLa guerra de quatreBromera, Alzira, 202246 pàgs.La vida i la mort al País Valencià durantla guerra d’Espanya (1936-1939) i els anyssegüents, amb tot el pes de la repressiófranquista sobre els vençuts que no s’havienexiliat i l’eufòria dels vencedors, formenpart d’una època no prou transitada pelshistoriadors –amb l’excepció notable deFernanda Romeu. Fins fa poc, encara eramenys visitada pels narradors, malgratl’enorme quantitat de temes i personatgesque pot suggerir, els drames i les il·lusions,enmig de la convulsió terrible.Potser la mateixa brutal intensitat delsfets imposa el retraïment dels narradorslocals, dedicats a històries més suaus o a lafabricació de novel·les i contes «aptes pera tots els públics», susceptibles d’entrar mésfàcilment en la roda marcada per la demandadocent. Això sorprén més si es consideraque bona part de la producció narrativalocal en català dels darrers anys habuscat els motius en èpoques més remotes,fins a construir una línia genèrica especial,que en algun sentit podria enllaçar amb latradició de la novel·la històrica.El silenci no ha estat complet el tramdel passat que ocupa els anys trenta iquaranta –com a mínim– del segle XX haaconseguit l’atenció d’alguns escriptors.Però, com tants d’altres –les guerres carlines,per exemple– encara manté tot dezones en ombra, de secrets per descobriri vides per desmuntar.Enmig d’un escenari tan complex, laresistència armada antifranquista ocupaun segment propi. El primer a endinsars’hi,si no m’enganye, va ser Joan F. Mira–Viatge al final del fred. Després, pocsescriptors s’hi han sentit atrets –AlfonsCervera, en castellà: Maquis.Els episodis de l’aventura s’esdevinguerensovint a les serres interiors del país i azones colindants del Principat, d’Aragó ode Castella. Però hi hagué igualment unmaquis urbà, connectat amb el muntanyenco dotat d’una certa autonomia. Per aquestsegon cantó, G. Labrado ha sabut trobar unfil argumental apassionant i gens rectilini enfets reals, derivats de l’assassinat de l’alcal-