Josep M. Fonalleras - Traces - Universitat Autònoma de Barcelona

Els assessors,els assessoratsi nosaltres, els desgraciats8 :Benvinguts lectors de ressenyes, si viviud’una nòmina, encara que us sembleprou adequada i digna al vostre nivellintel·lectual, sou els «desgraciats» del títol.Segons el lúcid esquema de Societatlimitada, d’alguna manera, les societatsmodernes, la valenciana o l’americana,s’aguanten sobre tres pilars.El primer de tots és el dels assessorats.Malgrat el que puga semblar, elsassessorats són els polítics, empresaris,gent amb algun tipus de poder, és adir, individus que arribaren on són perunes raons circumstancials o fins i totper mèrits propis. Una vegada assoleixenaquest poder, però, són incapaçosd’exercir-lo amb autonomia. Els mancadistància. Els cal algú que els obraels ulls davant qualsevol obstacle, algúque menege els fils mentre ells somriuena la càmera, llegeixen el discurs odinen amb els col·legues.L’altre pilar de les societats modernessón els assessors. Ací és on lanovel·la de Ferran Torrent excel·leix enel dibuix dels personatges. Els assessorssón gent amb carrera i molta màesquerra als quals no els tremola elpols. Es mouen amb la impunitat del’anonimat i amb l’alegria dels triomfadors.Llegeixen entre línies; no en vahan vist quasi tantes pel·lícules americanesi han llegit tantes novel·les negrescom el mateix Ferran Torrent. I,en el fons del subconscient, allò queels assessors anhelen és arribar a serels seus assessorats, és a dir, el político l’empresari famós de torn.El tercer pilar, allà on ens atapeïm sitenim sort, el formem els de la nòmina,tan despistats i tendres que enshem cregut que som uns privilegiats,només perquè els dels altres bàndolsno ens utilitzen, com fan amb alguns,com a fem per a la gespa del jardí, iaixí ens va.Aquest és el quadre de costums deSocietat limitada, que només el podiadissenyar el freelance Torrent, i és peraixò que l’hem qualificat de lúcid: nomésa alguns els és atorgat el do delcinisme ben entès, que parteix d’unamanca de valoració moral de les accionsdels personatges.No ens equivoquem: malgrat el que lacampanya que ha seguit la introduccióFerran TorrentSocietat limitadaColumna, Barcelona, 2002300 pàgs.24 x 16 cm.del llibre al mercat catalanoparlant ensha volgut fer creure, el narrador no criticani deixa de criticar, i crec que ni ensconvida a fer-ho, als lectors; simplement,ens exposa els fets que s’esdevenen alcim de les societats de l’aparença, quesón les que coneixem i allà on vivim. Nitan sols el tràgic mercadeig de personeshumanes que és el tràfic de blanques nohi està tractat, a la novel·la, amb unavoluntat flagel·ladora. Aquest és el tretque conserva Torrent i encara li pervé deles primeres novel·les i, si voleu, aquestés l’encant que l’envolta. Els valenciansdel nord, molts aficionats a la valencianiatorrentina com a única concessió als parlarsoccidentals, han adoptat l’autor coma valencià de capçalera precisament peraquesta rauxa i menimfotisme que nol’abandona al llarg dels anys i que és elque li dóna carta blanca per continuaromplint les prestatgeries dels de dalt,però també, tot i que a algú li costa dereconèixer, les dels de baix.A hores d’ara es pot afirmar senseembuts que Torrent és l’escriptor viude la literatura catalana que millor dominael diàleg. Els personatges que triaparlen com a persones de ficció, ésclar, són molt lluny dels d’Isa Tròlec i,malgrat tot, dins les convencions de lanovel·la, són versemblants.Una altra cosa que hem de reconèixer-lia aquest nostre freelance és la dedicacióa l’ofici. Si a la història que ensconta li manca perfilar alguns aspectesde la realitat, o ser més incisiva en altres,el que no li podem negar és quetot el que hi és, està ben travat. Uncert classicisme realista el delata coma escriptor metòdic: personatge nou,personatge presentat, personatge queno desapareix de sobte i del qual enconeixerem l’esdevenidor. Això sí: pelque fa al final, alguns lectors l’hauríemvolgut menys tebi, més devastadoramb la classe política que ha comèsgreus errors a casa nostra.Els desgraciats necessitem gent comF. T. (Ferran Torrent, Felip Tobar, quèhi fa?), els independents del tercer pilar,perquè tot allò que desmitifiquencanvia de dimensió amb l’anàlisi cínicai voraç, però l’anàlisi freda al capdavall.Pobre del director de cinemabarroer i grimpaire que comprarà elguió de la novel·la. Pobre del que hofaça, encara que siga amb pretensionsmessiàniques de voluntat de canvi de larealitat. Societat limitada acaba ací,amb la imatge darrera, l’assessora enjaqueta d’ant i pantalons vaquers, quecerca una altra mena d’èxit dins la nit.Ningú no podrà trobar-li una cara alFrancesc Petit del Front Nacionalista;ningú no sabrà que la darrera actuaciódel veritable grup de rock Gramoxone—esdevingut Malajunça perquè ésl’únic que l’herbicida no pot matar—se suspengué aquestes Pasqües a causad’un valencianíssim aiguat; ningú nosuportarà la imatge cinematogràfica dela filla de Miralles a l’adossat de Llíria,o, com a mínim, els desgraciats novolem deixar-nos retratar tan impúdicament.Societat limitada està molt bé així, ales nostres hores d’oci distret i plàcid,però no al cinema, mai no al cinema,per favor, no li feu aquesta gràcia alnostre president.Maite Insa