Programa de mà - L'Auditori

Programa de mà12 de desembre de 2010CONCERT DE NADALSalvador Brotons directorCoral Sant Jordi · Coral Cantiga3BANDA MUNICIPALDE BARCELONATEMPORADA 2010/2011

PROPERS CONCERTS DE LABANDA MUNICIPALDE BARCELONASalvador Brotons directorPropers concerts de la Banda a la Sala 1 Pau CasalsDiumenge 2 de gener de 2011 | 11.30 hCONCERT D’ANY NOUEl nostre director titular, Salvador Brotons, ensproposa un concert amb la música més festivad’aquestes dates: els valsos i les melodiesd’opereta més populars de la Viena imperial alcostat dels números de sarsuela més estimatspel nostre públic.Sarsuela i valsos de STRAUSS,GURIDI, GIMÉNEZ, VIVES, CHAPI iVON SUPPÉDiumenge 27 de març de 2011 | 18.30 hPUCCINILa música de Puccini és la protagonistad’aquest concert dedicat a Celestí Sadurní,director titular de la nostra Banda entre 1897 i1910, en motiu del seu centenari. La Bohème(en un arranjament del mateix Sadurní), Turandotl’espectacular Pasqua Russa de Rimski-Kórsakov i l’estrena de la darrera obra de SalvadorPueyo.Obres de RIMSKI-KÓRSAKOV,PUEYO i PUCCINIPreu 9 w / Preu reduït 5.5 w

CONCERT DENADALDiumenge12 de desembre a les 11.30hSala 1 Pau CasalsSalvador Brotons directorCoral Sant Jordi (dir.: Lluís Vila)Coral Cantiga (dir.: Josep Prats)Part IJohannes Brahms (Hamburg 1833 – Viena 1897)Obertura acadèmica, op. 80 10 minDansa hongaresa núm. 5 4 minFranz Liszt (Doborján, Hongria 1811 – Bayreuth 1886)Rapsòdia hongaresa núm. 2 13 minPart IIJoan Guinjoan (Riudoms 1931)Foc d’aucell. Cantata per a dos cors i conjunt instrumental (text de Blai Bonet) 16 minNova versió. Obra encàrrec amb motiu del 125è aniversari de la Banda Municipal deBarcelona.Johannes Brahms (Hamburg 1833 – Viena 1897)Cant del destí, op. 54 15 minSalvador Brotons (Barcelona 1959)Tribut a Raimon 12 min(50 anys de la Nova Cançó)Al ventD’un temps, d’un paísVeles e vetsJo vinc d’un silenciPrograma presentat perLes durades són aproximades. La pausa entre les parts serà de 20 minuts.

NOTES AL PROGRAMASi exceptuem uns cursos d’estiu més festius que no pas acadèmics fets el 1853 encompanyia del seu amic violinista Joseph Joachim, podem dir que Johannes Brahmsmai no va anar a la universitat. Tot i això, l’any 1879 la llavors prussiana Universitatde Breslau (ara és polonesa) li va concedir el títol honorífic de doctor en filosofia (!),al qual Brahms va contestar amb una simple nota d’agraïment. Un any i mig méstard, però —i gràcies a la mediació d’un amic que el va informar de la decepció delsestaments universitaris—, el compositor d’Hamburg els va trametre la partitura queinicia el concert d’avui.Tot i que en català s’acostuma a traduir com a Obertura acadèmica, el nom real de lapeça és Akademische Festouvertüre, és a dir, ‘obertura festiva acadèmica’. I aquestadualitat entre el que és festiu i el que és acadèmic constitueix un dels elements ambels quals jugarà Brahms per construir el seu discurs. La marxa sorruda dels primerscompassos (aclarida puntualment amb tocs lírics) aviat deixa pas a un primer elementtemàtic solemne que transforma l’emmurriament inicial en una explosió festiva. Lapeça discorre per aquesta diversitat anímica (contraposant la festa, la solemnitati el caràcter taciturn) i s’erigeix en veritable correlat musical dels avatars que sesucceeixen al llarg d’una llicenciatura. Com no pot ser d’altra manera, l’orla final ésel conegut himne Gaudeamus igitur, orquestrat amb pompositat, al qual s’arriba —en paraules de Brahms— després de passar per un “bulliciós popurri de cançonsd’estudiants”.Aquest caràcter de popurri és present també tant a la Dansa hongaresa núm. 5 delmateix Brahms com, sobretot, a la Rapsòdia hongaresa núm. 2 de Franz Liszt. A laprimera, el compositor alemany utilitza diversos elements temàtics, el primer bloc delsquals, després d’una secció central contrastant, torna a aparèixer a tall de cloendaen un clar exemple d’allò que s’anomena lied ternari o forma ABA. De les vint-i-unadanses hongareses originals per a piano a quatre mans (a les quals Brahms no vaposar nombre d’opus perquè les considerava simples arranjaments), potser aquestaés la que recull amb més fervor el caràcter zíngar d’aquesta música.I si un alemany com Brahms va arranjar vint-i-una danses hongareses, un hongarèscom Liszt va escriure ni més ni menys que dinou rapsòdies (ostensiblement mésllargues que les danses del seu col·lega) basant-se en el folklore del seu país. Enaquesta Rapsòdia hongaresa núm. 2 (probablement la més coneguda del seucatàleg, amb fragments popularitzats en espectacles de pallassos i dibuixos animats),Liszt fonamenta la composició en els contrastos de tempo i caràcter, de maneraanàloga al que passa al verbunkos i el csárdás, dues danses populars hongaresesamb una estructura que va servir a Liszt per bastir una de les pàgines més brillantsi compromeses del virtuosisme pianístic, que aviat es va arranjar per a orquestra.Després d’una breu introducció, la música s’insereix de ple en el lassan, la part dela dansa que, tot i estar dominada per un caràcter lent i més aviat llòbrec, no defuigmoments jocosos. El to general, però, s’oposa al friska que ve a continuació, que