Revista Àmbits OPCAT

Àmbits
de política i societat
Tardor 2018
Una radiografia dels
partits polítics: la
importància de
l'estructura orgànica i el
seu funcionament
Albert Garrigós i Bou
Federica Giardina
Sergi Lostao Moré
Andreu Paneque Martín
Gerard Pasanau Català
Tània Verge Mestre
Entrevista a Marc
Guinjoan

Números anteriors
la revista amb contingut

Àmbits
de política i societat
Nº 51. Tardor 2018 . Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya
MONOGRÀFIC
'UNA RADIOGRAFIA DELS PARTITS POLÍTICS: LA
IMPORTÀNCIA DE L'ESTRUCTURA ORGÀNICA I
EL SEU FUNCIONAMENT'
3
5
10
16
22
28
34
40
Presentació
L'equip de l'OPCAT
L'OPCAT, una eina acadèmica divulgativa
Tània Verge i Sergi Lostao
Catalunya comparada
Albert Garrigós
La selecció del líder
Andreu Paneque
Dones i Política
Federica Giardina
L'estructura orgànica dels partits
Sergi Lostao
Transparència digital als partits polítics
Gerard Pasanau
Entrevista a Marc Guinjoan
1

Coordinador d'aquest número
Observatori dels Partits Polítics de Catalunya (OPCAT)
Col·laboradors
Tània Verge Mestre, Sergi Lostao Moré, Albert Garrigós
i Bou, Andreu Paneque Martín, Federica Giardina,
Gerard Pasanau Català, Marc Guinjoan
Editat per
Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya
c/ Roger de Llúria 155-157, entresòl 1a, 08037, Barcelona
Tel: 93 241 41 22
a/e: comunicacio@colpis.cat
https://ambitscolpis.com/
2

Presentació
Katz i Mair (1995) parlaven de l’evident necessitat de tenir partits polítics en les
democràcies representatives modernes. De fet, tot i l’existència i
desenvolupament de mecanismes de democràcia directa o participativa, els
partits continuen sent el centre de l’activitat política formal. En aquest sentit, i
atesa la importància dels partits polítics com a organitzacions, en aquest
monogràfic s’ha volgut posar èmfasi en un aspecte rellevant al qual no es presta
molta atenció: el funcionament intern dels partits polítics.
Els articles que podreu llegir han estat escrits per membres de l’OPCAT,
l’Observatori dels Partits Polítics de Catalunya, projecte vinculat al Departament
de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra. En l’article
escrit per Tània Verge i Sergi Lostao s’exposa quina és la naturalesa i
objectius de l’Observatori, així com la relació amb el projecte internacional del
que adopta la metodologia, el Political Party Database Project (PPDB). L’article
d’Albert Garrigós posa en relació alguns dels aspectes que ha explorat
l’OPCAT en el marc català amb el de la resta de països inclosos al PPDB, com són
els recursos interns dels partits polítics, la freqüència amb què celebren els seus
congressos i el nombre de suborganitzacions que tenen.
Pel que fa als lideratges dels partits, posem el focus en els mecanismes de
selecció dels líders i candidats a través de l’article d’Andreu Paneque. També
ens fixem en el tractament de la qüestió de gènere que duen a terme els partits
polítics en la confecció de les llistes electorals, la selecció de càrrecs interns i allò
específic que disposen els seus estatuts amb l’article de Federica Giardina.
Així mateix, analitzem les semblances i diferències entre partits en el disseny de
l’estructura orgànica d’aquests en l’article de Sergi Lostao. Per últim,
exposem el marc legal al que els partits estan sotmesos pel que fa a la
transparència i quina és la seva situació en l’article de Gerard Pasanau.
Finalment, entrevistem a en Marc Guinjoan, doctor en Ciències Polítiques i
Socials, i investigador postdoctoral a la Universitat Autònoma de Barcelona en el
grup de recerca Democràcia, eleccions i ciutadania. Especialista en sistemes
electorals i estratègies de partit.
La nostra voluntat és que el conjunt d’articles pugui servir com una aproximació
a alguns dels elements fonamentals per entendre el funcionament intern dels
partits polítics. No volem deixar passar l’oportunitat de recordar que l’OPCAT és
un projecte obert, on tota la informació, tant la més acadèmica com la més
divulgativa, està a l’abast de tothom qui la vulgui consultar. En aquest sentit, us
animem a visitar la nostra web i a treure’n el màxim profit.
L’equip de l’OPCAT
3

L'OPCAT: una eina
acadèmica i divulgativa
Tània Verge
Professora agregada al
Departament de Ciències
Polítiques i Socials de la
UPF. Directora de la
Unitat d'Igualtat de la
UPF.
@taniaverge
Sergi Lostao
Politòleg i Formador
d'Oratòria i Debat
@sergilostao
"Malgrat el
volum d’estudis
dedicat a
l’anàlisi dels
partits polítics,
la seva
organització
interna segueix
essent considerada
en bona mesura
una “caixa
negra” ".
L’Observatori dels Partits Polítics de Catalunya estudia el
funcionament intern dels partits catalans a través d’una
doble vessant acadèmica i divulgativa.
Els partits polítics han estat àmpliament estudiats en la
nostra disciplina, fins i tot pot considerar-se que van ser els
primers objectes d’anàlisi de la Ciència Política moderna,
convertint-se, amb posterioritat, en un subcamp propi de la
disciplina. I és que els partits polítics desenvolupen
funcions clau en les democràcies contemporànies. D’una
banda, pel que fa a les funcions representatives, agreguen
les demandes i interessos socials i canalitzen la participació
política de la ciutadania a través de la mobilització
electoral. D’altra banda, el sistema polític atribueix als
partits funcions operatives com la selecció i reclutament de
líders, la formació de governs i la formulació de polítiques
públiques.
Com afecta el funcionament intern dels partits a aquestes
funcions? En quina mesura l’organització interna dels
partits facilita la introducció de noves demandes socials? A
través de quines mesures busquen reflectir la diversitat
social en la seva estructura i en les llistes electorals?
Quines són les seves fonts de finançament principal?
Respondre aquestes preguntes, en un context de crisi
política i econòmica sense precedents que ha sacsejat el
sistema de partits català i espanyol, és sens dubte d’un gran
interès acadèmic i mediàtic.
Malgrat el volum d’estudis dedicat a l’anàlisi dels partits polítics,
la seva organització interna segueix essent considerada en bona
mesura una “caixa negra” degut a les dificultats d’identificació de
la informació rellevant i d’operacionalització de les variables. Un
altre repte pendent és la comparació entre partits de diferents
sistemes polítics. Aquests dos reptes han estat abordats pel
Political Party Database Project (PPDB) i l’Observatori dels
Partits Polítics de Catalunya (OPCAT).
4

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
El Political Party Database Project
El PPDB és un projecte internacional que ha produït una
base de dades d’accés obert sobre diversos aspectes del
funcionament intern dels partits polítics d’una vintena de
països, a partir d’una codificació comuna de les variables.
En aquest enllaç es pot consultar el primer article
acadèmic que resumeix el projecte i que exposa els seus
primers resultats. Una versió més extensa de la informació
recollida i analitzada també està disponible en el llibre
Organizing Political Parties: Representation,
Participation, and Power . En aquest enllaç es pot trobar
una llista de diferents articles publicats que utilitzen la
informació recollida al PPDB. El projecte està coordinat
per Thomas Poguntke (Universitat Heinrich Heine de
Düsseldorf), Susan Scarrow (Universitat de Houston) i
Paul Webb (Universitat de Sussex). La informació pels
partits polítics de l’Estat espanyol ha estat recollida per
Tània Verge i Arnau Rovira (Universitat Pompeu Fabra).
Els aspectes analitzats en el PPDB es poden dividir en
quatre grans blocs. El primer tracta els aspectes
organitzatius dels partits: càrrecs i líders interns, afiliació i
militància, documents organitzatius i representació de
grups. El segon estudia la dimensió participativa:
mecanismes de presa de decisions, congressos, elaboració
del programa electoral i ús d’internet i xarxes socials. El
tercer fa referència a aspectes electorals: formació de
5

candidatures, organització del grup parlamentari i limitació
de càrrecs. Per últim, el quart i darrer bloc recull qüestions
relacionades amb les finances dels partits. A la web del
PPDB també s’inclou un repositori dels estatuts dels partits
polítics analitzats.
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
La primera ronda del PPDB es va publicar al gener de 2017
i inclou informació de 122 partits de 19 països. En el cas
espanyol es van incloure tots aquells partits que
tradicionalment han comptat amb un grup parlamentari
propi: Partido Popular (PP), Partido Socialista Obrero
Español (PSOE), Izquierda Unida (IU), Convergència
Democràtica de Catalunya (CDC) i Partit Nacionalista Basc
(PNB). Actualment, s’està preparant una segona onada per
actualitzar la informació i ampliar els partits analitzats.
"L’OPCAT ha
recollit la
informació
relativa als partits
amb representació
al Parlament de
Catalunya en la
X i XI legislatures
(2012-2015 i
2015-2017). "
L’Observatori dels Partits Polítics de Catalunya
Tot aplicant la metodologia del PPDB, l’OPCAT ha recollit
la informació relativa als partits amb representació al
Parlament de Catalunya en la X i XI legislatures
(2012-2015 i 2015-2017, respectivament). Així, els partits
inclosos en l’anàlisi són: Candidatura d’Unitat Popular
(CUP), Ciutadans (Cs), Convergència Democràtica de
Catalunya (CDC), Esquerra Republicana de Catalunya
(ERC), Esquerra Unida i Alternativa (EUiA), Iniciativa per
Catalunya Verds (ICV), Moviment d’Esquerres (MES),
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partit
Demòcrata Europeu Català, (PDeCAT), Partit Popular de
Catalunya (PPC), Podem i Unió Democràtica de Catalunya
(UDC). A l‘emprar la mateixa codificació de les variables,
els partits catalans poder ser comparats amb la resta de
partits dels països inclosos al PPDB.
L’anàlisi s’ha realitzat en dos moments temporals diferents.
S’ha dut a terme una “fotografia” més recent, corresponent
a la XI legislatura i una “fotografia” anterior, corresponent
al moment previ a la darrera modificació estatutària de
cada partit. D’aquesta manera, es pot realitzar tant una
comparació entre partits com una comparació longitudinal
que permet copsar l’evolució dels partits en els darrers
anys.
El projecte està impulsat per un equip d’investigadors i
6

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
investigadores de la Universitat Pompeu Fabra que ha estat
finançat pel Departament d’Afers i Relacions Institucionals
i Exteriors i Transparència de la Generalitat de Catalunya,
a través de la convocatòria d’Ajuts a projectes de recerca
en l’àmbit de la qualitat democràtica (DEMOC 2015).
Tanmateix, l’OPCAT no només ha volgut replicar la
metodologia del PPDB a Catalunya. També ha volgut
aportar una visió divulgativa del funcionament dels partits
polítics. És per això que el projecte ha desenvolupat una
plataforma online on es pot consultar tota la informació
acadèmica en relació a la metodologia del PPDB aplicada
així com també altres aspectes analítics que ajuden a
comprendre el funcionament dels partits.
A la secció “el model de partits a Catalunya” es pot trobar
una síntesis de la informació més rellevant dels partits
catalans. Des d’aspectes d’ampli domini públic com són la
data de fundació dels partits, el nombre de congressos que
han celebrat o el nombre de persones que n’exerceixen el
lideratge, fins a informació habitualment més opaca com
són les xifres de militància i les quotes que es paguen,
passant per les mesures d’acció positiva per a determinats
col·lectius, i el tipus d’estructura sectorial més habitual en
els partits. També s’ha creat un Índex Composat de Partits,
que serveix per comparar els partits entre si respecte la
concentració de poder dels òrgans executius, la
participació directa de la militància, el vincle amb la
societat i els recursos econòmics de què disposen els
partits. Per últim, a “El model orgànic de partits” es
resumeixen els principals elements de l’estructura orgànica
dels partits polítics. Tota aquesta informació també es pot
consultar individualment per cada partit amb major detall
a través de les infografies elaborades per a cadascun d’ells.
A la secció “Catalunya Comparada” es posa en relació la
7

"L’objectiu de
l’OPCAT és
seguir
actualitzant les
dades
periòdicament i
incorporar tots
aquells partits que
obtinguin
representació al
Parlament"
situació de Catalunya com a conjunt respecte la resta de
països inclosos al PPDB en diferents paràmetres: recursos,
estructura i vincle amb la societat. També cal esmentar que
la web inclou un repositori amb un gran ventall de
documentació relativa als partits catalans. Alguns d’aquests
documents és la primera vegada que esdevenen d’accés
obert.
L’objectiu de l’OPCAT és seguir actualitzant les dades
periòdicament i incorporar tots aquells partits que
obtinguin representació al Parlament de Catalunya. En
aquest sentit, properament s’incorporaran les dades de
Catalunya en Comú (CeC) i d’Units per Avançar (UxA).
A més de complir els objectius acadèmics i de divulgació
que s’han esmentat anteriorment, l’OPCAT també ha
suposat un impuls rellevant de cara a potenciar la
transparència dels partits polítics catalans, com posa en
evidència la seva inclusió en el Portal de Transparència de
la Generalitat de Catalunya. Des de l’equip coordinador de
l’OPCAT, destaquem la magnífica disposició dels partits
polítics catalans a cedir-nos una gran quantitat
d’informació, fins i tot més de la que inicialment havíem
demanat. Així, doncs, l’anomenada “caixa negra” dels
partits és avui molt més transparent.
BIBLIOGRAFIA
Poguntke, Thomas, Susan E. Scarrow i Paul D. Webb, amb Elin H.
Allern, Nicholas Aylott, Ingrid van Biezen, Enrico Calossi, Marina
Costa Lobo, William P. Cross, Kris Deschouwer, Zsolt Enyedi, Elodie
Fabre, David M. Farrell, Anika Gauja, Eugenio Pizzimenti, Petr
Kopecký, Ruud Koole, Wolfgang C. Müller, Karina Kosiara-Pedersen,
Gideon Rahat, Aleks Szczerbiak, Emilie van Haute, i Tània Verge
(2016). “Party rules, party resources and the politics of parliamentary
democracies: How parties organize in the 21st century”. Party
Politics 22 (6): 661-678.
Poguntke, Thomas, Susan E. Scarrow i Paul D. Webb (eds.),
Organizing Political Parties: Representation, Participation, and
Power, Oxford University Press, 2017, 384 pàgines, ISBN:
9780198758631.
8

Catalunya comparada: Indicadors
internacionals de funcionament
intern dels partits polítics
Albert Garrigós
Tècnic d'anàlisi
econòmica a la
Direcció General de
Contractació Pública -
Departament de la
Vicepresidència i
d'Economia i
d'Hisenda -
Generalitat de
Catalunya
@albertgarri
És car el sistema de partits polítics de Catalunya? En quina
mesura els partits depenen de la seva militància o ho fan
d’ingressos públics? Quin paper juguen les seves
organitzacions internes? És un sistema de partits
caracteritzat per un elevat nombre d’assemblees i
congressos? En aquest article s’abordaran aquestes i d’altres
qüestions a partir de la comparació del sistema de partits
polítics de Catalunya amb el d’altres democràcies
representatives.
Per realitzar aquesta anàlisi comparativa, l’Observatori de
Partits Polítics de Catalunya (OPCAT) pren com a marc
metodològic de referència el Political Party Database Project
(PPDB) i estudia a fons el funcionament intern dels partits
polítics de Catalunya. Això permet que els resultats assolits
puguin ésser comparats amb els de les 19 democràcies
representatives analitzades pel PPDB Project a través d’un
sistema d’indicadors.[1]
9

Recursos interns dels partits polítics a Catalunya
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAA
El conjunt de
partits amb
representació al
Parlament de
Catalunya té un
cost de 50 cèntims
d’euro per elector
El primer grup d’indicadors destacats són aquells que
tracten sobre els recursos del conjunt de partits polítics. És
a dir, els que fan referència al seu finançament, a la
dependència que tenen dels ingressos públics, al volum de
personal que hi treballa i a la importància de la militància
respecte al seu electorat. Els resultats d’aquests indicadors
es poden veure gràficament a la Taula 1.
Taula 1: Indicadors comparats sobre recursos interns
dels sistemes de partits polítics
Font: Elaboració pròpia a partir de les dades del projecte OPCAT i del PPDB
Project.
Així, en primer lloc, podem apreciar com el conjunt de partits
amb representació al Parlament de Catalunya té un cost de 50
cèntims d’euro per elector. Aquesta xifra suposa que Catalunya
se situï com el setè sistema de partits polítics més econòmic per a
la ciutadania, amb un cost per sota de la mitjana del conjunt de
països, que és de 93 cèntims. D’altra banda, també es pot
observar com Noruega encapçala aquest rànquing amb un
sistema de partits polítics que costa 2,77 euros per elector;
mentre que a la cua hi trobem el cas de Polònia, on el conjunt de
partits polítics representa 0,17 euros per ciutadà. A l’hora
d’interpretar aquestes dades, compartim la valoració que en fan
Poguntke, Scarrow i Webb (2016): “podríem pensar,
10

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
raonablement, que dos o tres euros per elector no és un preu
massa car per pagar la democràcia”.
Un altre indicador rellevant sobre el finançament del sistema de
partits és veure en quina mesura el sistema és depenent dels
ingressos provinents de fons públics. De nou, la Taula 1 mostra
aquests resultats. Es pot veure, per tant, com els partits catalans
són els quarts amb major dependència del finançament públic a
l’obtenir el 76% d’ingressos d’aquesta font. Aquest valor se situa
força a prop del nivell màxim assolit per Hongria amb un 82%,
per sobre, també, de la mitjana del conjunt de països (58%) i
lluny dels valors més baixos com el cas d’Alemanya (35%), el
Canadà (34%) o el valor estadísticament extrem del Regne Unit,
amb un 9%.
Una tercera dada a destacar és la que fa referència al nombre
mitjà de persones treballadores (staff) per partit polític. A priori,
el sistema modern de campanyes electorals, amb una creixent
dependència de professionals del màrqueting i de la
comunicació, juntament amb un context de disminució de les
xifres de militància dels partits[2], ens portarien a pensar que
els partits actualment disposen d’una àmplia plantilla de
professionals que els assisteixen. Tanmateix, a la pràctica,
observem que els països dels quals es té informació[3] tenen una
mitjana de 34 persones treballadores per partit. En el cas de
Catalunya, es pot veure com la xifra assolida és molt propera a
aquesta mitjana i se situa en 40 persones treballadores per
partit. A la vegada, Espanya, amb 106 treballadors per partit i
Dinamarca amb 9, representen els valors màxims i mínims
d’aquest indicador.
En quart lloc, una de les variables clàssiques a l’hora de mesurar
la fortalesa interna dels partits polítics ha estat observar els seus
nivells de militància. A fi de no veure’s afectada per les
diferències de població de cada país una ràtio útil és la de
nombre de persones afiliades respecte el volum total d’electors.
D’aquesta manera, podem veure com Catalunya presenta una
ràtio militància/electorat del 3,42%, això vol dir que de cada 100
electors únicament 3,42 militen en algun partit polític. Aquest
valor és lleugerament superior al de la mitjana dels països
analitzats que és del 3,24%. Veiem també com Israel presenta els
nivells màxims de militància relativa, amb un 6,22%, mentre
que el Canadà té els valors més baixos amb un 0,83%.
"Una de les
variables
clàssiques a l'hora
de mesurar la
fortalesa interna
dels partits polítics
ha estat observar
els seus nivells de
militància"
Per concloure aquest bloc, s’ha elaborat un darrer indicador per
11

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAA
tal de poder mesurar la fortalesa interna dels sistemes a partir
dels seus recursos. Per fer-lo s’ha relacionat la ràtio afiliació per
electorat amb la ràtio finançament per electorat. Així s’ha
aconseguit un índex sintètic en el qual els diferents sistemes de
partits assoleixen valors positius (quan la solidesa interna dels
partits és més elevada) i negatius, (quan tal solidesa és menor).
D’aquesta manera veiem que el país amb uns partits amb major
fortalesa, pel que fa als seus recursos interns, és el de Noruega,
amb un +3,52, mentre que el de Polònia és el que obté una pitjor
puntuació amb -2,69. En el cas de Catalunya, el valor assolit és
de -0,68, valor que mostra una robustesa inferior a la de la
mitjana.
Estructura i funcionament intern
El segon bloc d’indicadors inclou aquells elements comparables,
respecte al conjunt de països analitzats, referents a la seva
estructura interna i funcionament. Tots aquests resultats
s’agrupen a la Taula 2.
Taula 2: Indicadors comparats sobre estructura i
funcionament intern dels sistemes de partits polítics
"Un segon
indicador sobre
l'estructura es pot
veure en el
nombre mitjà de
suborganitzacions"
Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’OPCAT i del PPDB Project.
En primer lloc, es mesura la freqüència amb la qual els partits
duen a terme congressos o assemblees, que tant poden ser de
caràcter ordinari com extraordinaris. En el cas de Catalunya,
aquests congressos es fan cada 3,08 anys, per sobre del valor
mitjà del conjunt de països analitzats que és cada 2,14 anys, i
convertint-lo en el tercer sistema de partits que més triga a
12

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAAA
celebrar aquest tipus d’acte. El valor màxim, pel que fa a aquest
indicador l’obté Espanya, on els partits de mitjana celebren un
congrés cada 3,8 anys; mentre que en el cas del Regne Unit, que
obté el valor mínim, els partits celebren un congrés o assemblea
cada menys d’un any (0,86 anys).
Un segon indicador sobre l’estructura i el funcionament intern
dels partits polítics es pot veure en el seu nombre mitjà de
suborganitzacions[4]. D’una banda trobem casos com el d’Itàlia
o el d’Hongria, en el qual els partits tenen una mitjana de 2,8
suborganitzacions; mentre que a l’altre extrem, Estats com
Dinamarca o la República Txeca en tenen únicament 0,6. En el
cas de Catalunya, aquest valor és d’1, fet que la situa per sota de
la mitjana general d’ 1,6 suborganitzacions per partit polític.
Conclusions
A l’inici d’aquest article plantejàvem múltiples qüestions sobre el
funcionament intern del sistema de partits polítics catalans en
comparació al d’altres democràcies representatives. Un cop
analitzats els diferents indicadors podem afirmar que, malgrat
aquest sistema no mostra cap anomalia destacable respecte els
del conjunt d’Estats observats, sí que presenta les següents
particularitats:
– Pel que fa als recursos, ens trobem amb un sistema que té
un cost per a l’electorat inferior a la mitjana i on el finançament
dels partits depèn, principalment de fons públics. Tanmateix, el
nombre de personal del que disposen els partits, així com els
seus nivells relatius d’afiliació, són propers als de la mitjana de
la resta de sistemes observats. Aquestes dades suposen que
l’índex de fortalesa interna sigui lleugerament negatiu i per sota
de la mitjana global.
– En referència a la seva estructura i funcionament intern,
hem vist com el sistema de partits català és un dels que presenta
una xifra de suborganitzacions associades als partits més baixes.
A més, també és un dels sistemes en el qual els partits celebren
congressos o assemblees en menor freqüència.
BIBLIOGRAFIA
Poguntke, Thomas, Susan E. Scarrow i Paul D. Webb, amb Elin H.
Allern, Nicholas Aylott, Ingrid van Biezen, Enrico Calossi, Marina
13

Costa Lobo, William P. Cross, Kris Deschouwer, Zsolt Enyedi, Elodie
Fabre, David M. Farrell, Anika Gauja, Eugenio Pizzimenti, Petr
Kopecký, Ruud Koole, Wolfgang C. Müller, Karina Kosiara-Pedersen,
Gideon Rahat, Aleks Szczerbiak, Emilie van Haute, i Tània Verge
(2016). “Party rules, party resources and the politics of parliamentary
democracies: How parties organize in the 21st century”. Party
Politics 22 (6): 661-678.
Van Biezen, Ingrid, Mair, Peter i Poguntke, Thomas (2011). “Going,
going, … gone? The decline of party membership in contemporary
Europe”. European Journal of Political Research, Volume 51, Issue
1: (24-56).
NOTES
[1] Entenem per suborganitzacions aquelles organitzacions que
disposen d’una personalitat jurídica pròpia diferenciada a la del partit
polític, malgrat tenir una vinculació amb aquest mateix partit.
[2] En aquest sentit, vegi’s, per exemple: (Van Biezen, Mair i
Poguntke 2011)
[3] En l’estudi dut a terme pel PPDB Project i publicat per (Poguntke,
Scarrow i Webb, 2016), es fa esment que molts partits no volen
facilitar aquesta dada, per aquesta raó en aquest indicador
únicament es disposa d’informació referent a 14 casos.
[4] El conjunt d’indicadors que s’analitzaran a continuació es troben
disponibles, en format de visors web interactius, a la pàgina web de
l’OPCAT, a la secció “Catalunya comparada”: http://www.upf.edu/
web/opcat/catalunya-comparada
14

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
La selecció del líder:
inclusió o control de
partit?
Andreu Paneque
Politòleg i professor
assistent Universitat
Pompeu Fabra.
Cofundador Polititza't
@anddreuPM
Pujol, Arrimadas, Junqueras, Xavier Domènech… totes i
cadascuna d’aquestes persones han estat líders dels partits
polítics catalans. La forma d’accedir-hi, però, i la seva
posició dintre del partit no ha estat ni molt menys la
mateixa.
Trobem com en la literatura acadèmica s’argumenta que la
diagnosi del líder del partit no és una feina senzilla, ja que si
bé és veritat que a l’Europa continental el líder es vincula
amb la capitania de la organització extra-parlamentaria, a
vegades aquest líder formal no coincideix amb el líder real.
(Rahat i Hazan, 2016)
En aquest sentit, i sent conscients de l’existència de diferents
exemples a Europa, si ens centrem en el cas català podem
trobar exemples on el que consta com a líder formal de
l’organització no és el líder real de la mateixa. Un exemple
clar en la història de Catalunya és la situació de Jordi Pujol a
Convergència en el període 1980-1989. Si bé es veritat que
ningú pot discutir el lideratge de l’ex-president de Catalunya,
formalment la presidència del partit requeia en Ramon Trias
Fargas.
A tot això, i donant forma a les dues tendències existents a la
literatura, la política catalana actual també ens dona d’altres
exemples en els que els líders formals també són els reals. En
aquests casos, trobem exemples com ERC, Cs, Podem o PP,
on el líder formal de la organització també és el real, i a més,
el candidat a les eleccions parlamentàries.
En aquest sentit, i afegint complicació a l’anàlisi del
concepte, si ens fixem en la tipologia dels lideratges catalans
podem veure com aquesta capitania mostra diferents
representacions: lideratges únics o compartits (Astudillo,
2010). Per una banda, mentre es podria afirmar que en
termes generals la política catalana aposta per un lideratge
15

"Què preval als
partits: la
democràcia interna
o bé la voluntat de
control del
candidat? "
"Els partits polítics
fan ús de diferents
processos de selecció
per tal de fer en la
mesura justa un
equilibri entre
control i
inclusivitat"
únic, podem veure com diferents partits opten per
lideratges compartits. De fet, els primers en adoptar
aquesta estratègia a Catalunya van ser ICV, seguint la
tendència que varen crear els partits verds alemanys, i que
posteriorment també ha adquirit la CUP. Incidint en
aquesta estratègia, també cal dir que si bé la CUP i EUiA
atorguen la seva direcció a un col·lectiu, ICV adopta una
variant dels lideratges compartits on dues persones tenen
un mateix càrrec i per tant no s’identifica un únic líder.
Finalment, i puntualitzant un altre exemple de lideratges
compartits presents a Catalunya, cal fixar-nos en el cas de
Demòcrates de Catalunya, on tot i que la presidència formal
recau en Núria de Gispert, el lideratge real es reparteix
entre Antoni Castellà i ella mateixa, fins i tot podent fent-la
extensa a Assumpció Laïlla[1].
Un cop analitzat el que pot representar ser líder del partit,
cal centrar-nos en la capacitat de decisió que té l’electorat
per tal de decidir aquesta figura. Qui té aquesta capacitat
d’elecció? Què preval pels partits: la democràcia interna o
bé la voluntat de control del candidat? La literatura ens
explica com els partits anglosaxons relacionen directament
la figura del líder de partit amb el candidat a la
presidència. Així doncs, ser líder del partit es transforma
en condició necessària per a poder presentar candidatura a
les eleccions nacionals. En l’Europa continental però,
aquesta dinàmica es veu contraposada, i els partits polítics
opten per un doble procés de selecció: el candidat a la
presidència i el líder orgànic[2] (Lago, Astudillo, 2018).
És justament en aquest punt, en el moment de l’elecció dels
líders, en la que els partits polítics es troben davant la
disjuntiva de si volen ser més inclusius, permetent la
participació de les seves bases i de la ciutadania, o tenir
eines de control sobre l’elecció del candidat. Davant
aquesta problemàtica els partits polítics fan ús de diferents
processos de selecció per tal de fer en la mesura justa un
equilibri entre control i inclusivitat. De fet, en el cas català
trobem un ampli ventall de tipologies d’elecció[3], totes
elles influenciades per un seguit d’herències organitzatives
de models de partits de masses clàssics, juntament amb la
presència de les innovacions dutes a terme pels mateixos
partits durant els anys vuitanta[4].
16

Elecció del Líder del Partit
Font: Creació pròpia, dades OPCAT
Si ens centrem en les particularitats de l’elecció del líder
orgànic als partits catalans, podem veure com a nivell
d’inclusivitat (Rahat i Hazan, 2001) tots i cadascun dels
partits opten per deixar en mans dels membres del partit
l’elecció del líder de l’organització. Concretament, i
destacant les particularitats, veiem com ERC, PSC i ICV
aposten per a permetre la votació a militants, simpatitzants
i amics, i finalment, MES i Podem aposten per una votació
oberta a la ciutadania.
"Les diferències
principals les
trobem en els
mètodes de control
que estableixen els
partits per tenir
més o menys
controlats els
candidats al
lideratge"
Les diferències principals les trobem en els mètodes de
control que estableixen els partits per tenir més o menys
controlats els candidats al lideratge. Per part de la majoria
dels partits es duu a terme un control previ de les
candidatures, per exemple demanant un percentatge
mínim d’avals (ERC, CUP, MES) o de compromisos dels
afiliats (PPC) per a poder accedir a les votacions.
17

Elecció del Candidat del Partit
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
"Hi ha més diversitat
d'elecció, tot i que en
cap cas la igura del
líder escull el
candidat a la
presidència"
Font: Creació pròpia, dades OPCAT
"Trobem com l'ús de
les primàries per a
escollir candidat a la
presidència és
tendència comuna
entre els partits"
Posant el focus aquest cop en la classificació de les
eleccions del candidat, podem veure com en aquest sentit
hi ha més diversitat d’elecció, tot i que en cap cas la figura
del líder escull el candidat a la presidència. L’elit del partit
sí que ho fa en un partit com el Partit Popular de
Catalunya. En aquest sentit, el cas del PPC es doblament
curiós a Catalunya perquè no només és el Comitè Electoral
qui decideix el càrrec mesurant els mèrits que s’han
realitzat per a l’activitat del partit, sinó que a més, en
termes de descentralització veiem com aquesta decisió la
pren el Comitè Nacional.
En aquest cas es podria pensar que és un element comú en
termes de lideratges regionals en els partits d’àmbit estatal,
però en aquest cas, el que trobem és que, tot i que sense
cap mena de dubte el partit central té un pes específic, la
resta de partits amb representació estatal, fan ús de les
primàries amb un selectorat basat en els membres de partit
(Cs), membres i simpatitzants (PSC) o fins i tot en els
votants (Podem).
Seguint doncs amb l’anàlisi, tot i les diferències entre
nivells d’inclusió entre els partits catalans, però també
entre els partits d’esquerra i dreta, trobem com l’ús de les
primàries per a escollir candidat a la presidència és
tendència comuna entre els partits. De fet, tal i com
Detterberck i Astudillo (2017) puntualitzen, el motiu pel
qual s’introdueixen les primàries en aquesta tipologia
18

d’eleccions es sustenta en diferents arguments. En primer
lloc, s’explica com els partits intenten combatre la
desafecció política i per tant, volen potenciar la connexió
entre votant i partit. En un segon lloc es recalca la idea de
com les primàries poden ajudar a fer callar els militants
actius, i fer que el candidat esdevingui més moderat per a
poder abastar un target electoral més gran. Finalment, i les
més recent, són aquelles que apunten a motius interns de
partit i a agreujants comparatius. Per una banda, fruit de
les divisions internes dins del partit, si cap facció pot
predominar per sobre l’altre, s’opta per a fer unes
primàries i així buscar un jutge per a decidir. I per l’altre,
es veu com a resposta al fet que si un altre partit fa
eleccions i tu no, a pesar que les primàries no t’aporten
quantitativament un avantatge, si no ho fas et repercuteix.
(Lago, Astudillo, 2018)
A tot això però, i malgrat donar l’opció a votar i/o fer
primàries, les organitzacions justament d’esquerres, com
són PSC, EUIA i la CUP, afegeixen l’ús de comissions
electorals i consells polítics per a la configuració de la llista
candidata. Aquests partits utilitzen aquesta eina com
forma de preservar uns determinats llocs per a aspectes de
consens, com també de gènere[5]. En aquest sentit, i
seguint puntualitzant en exemples de control per part dels
partits polítics, podem veure com diferents partits, siguin
del caire ideològic que siguin, afegeixen als requisits dels
avals per a poder presentar candidatures, al fet que les
persones que vulguin ser cap de llista, haurà de tenir un
justificar un mínim de pertinença al partit[6]. En
contraposició a aquest fet, podem veure com en casos com
Cs i Demòcrates, els candidats poden ser independents,
sense necessitat d’acreditar cap temps dintre del partit.
"L'elecció del líder
conté en si mateix
diverses voluntats i
conseqüències
polítiques"
Per tant, el que si que veiem, més enllà de les diferents
argumentacions que es donen a la literatura, és que
l’elecció del líder, lluny de ser simplement una acció
rudimentària, conté en si mateix diverses voluntats i
conseqüències polítiques. Per una banda, tal i com hem
argumentat el dilema entre la eficàcia i la capacitat de
resposta del partit a l’hora d’escollir el seu candidat. Per
altra banda, en la percepció de la ciutadania en la
democràcia interna del partit[7], i finalment, com a mera
estratègia electoral per a poder treure rèdit polític.
19

BIBLIOGRAFIA
-Astudillo, Javier (2010). “¿Se organiza mejor la derecha que la
izquierda?Un estudio de la organización de los partidos de derechas
en las democracias occidentales.”, Documentos de trabajo,
Laboratorio de alternativas, Num. 166.
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAA
-Astudillo, Javier i Detterberck, Klaus (2017). “Why, sometimes,
primaries? Intra-party democratization as a default selection
mechanism in German and Spanish mainstream parties”. Paper
presentat en el 11th Conference del ECPR a Oslo (6-9 Setembre).
-Barnea, Shlomit, y Gideon Rahat (2007), “Reforming Candidate
Selection Methods: A Three-Level Approach” en Party Politics, no 13,
375-94.
–Kenig, Ofer, Gideon Rahat y Reuven Y. Hazan (2013), “Leadership
selection versus candidate selection in parliamentary democracies:
similarities and differences”, paper presentado en 7th ECPR General
Conference, Burdeos.
-Rahat and Hazan (2001). Candidate Selection Methods.
Politics. Vol 7 No. 3 pp.297-322. London.
Party
-Lago, Ignacio i Astudillo, Javier (2018). “Its not me, its you; the
electoral effecs of intra-party democracy”, en Seminario ICS-ULisboa
(24 mayo 2018).
-Marsh, Michael (1993), “Introduction: selecting the party leader” en
Euro- pean Journal of Political Research, vol. 24, no 3, pp. 229–231.
-Michels, Robert (1911). Los partidos políticos. Un esudio sociológico
de las tendencias oligárquicas de la democracia moderna. Amorrortu
Editories. Buenos Aires.
NOTES
[1] Com ve s’explicita en la seva pàgina web: https://democrates.cat/
democrates-de-catalunya-aprova-la-comissio-delegada-amb-
20

castella-lailla-i-de-gispert-com-a-portaveus-politics/)
[2] En aquest sentit la tendència normalitzada rau en ratificar el líder orgànic com a
elecció posterior per a ser candidat.
[3] Existeixen concretament: el grup parlamentari, l’òrgan directiu del partit, un col·legi
electoral, un congrés de partit, un congrés obert o primàries.
[4] És d’aquesta manera doncs, que s’entén com actualment, podem trobar des de la
rotació de líders en la CUP, com els colideratges prèviament esmentats, o bé la
utilització de primàries per a l’elecció de candidats i líders orgànics (Astudillo,
Detterberck, 2017).
[5] Important esmentar com organitzacions com Demòcrates i PdCAT també utilitzen
aquesta tipologia de mecanismes. En un primer cas centrant-se en les quotes
mínimes per territoris i gènere, i en el segon, focalitzant en les vegueries.
[6] En el cas de la CUP i PDeCat exigeixen un mínim de 6 mesos a la organització
per a poder ser del partit.
[7] Amb la que Michels (1911) argumentava com justament amb aquesta falsa
percepció d’elecció per part del electorat no es fa res més que participar en una
elecció ja donada, i cedir la legitimitat com per actuar.
21

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
Dones i Política:
El binomi entre quotes i
igualtat real
Federica Giardina
Coordinadora de la
Càtedra UNESCO en
Educació i Tecnologia
pel Canvi Social.
Assistent de recerca a la
Universitat Oberta de
Catalunya.
@fedegrdn
Participació política: els passos cap a la igualtat de
gènere
La societat actual s’enfronta a un dels reptes més grans del
segle XXI: el reconeixement de la plena igualtat efectiva
entre dones i homes. En un moment històric pel moviment
dels drets de les dones a tot el món, a Europa, Espanya i
Catalunya les grans mobilitzacions feministes del passat
8M han posat sobre la taula la desigualtat de gènere en
temes com la disparitat salarial, la violència de gènere i els
valors socials que encara avui en dia estan vinculats a una
cultura patriarcal i fortament masclista. En aquest context,
la infra-representació de les dones en la política no és una
excepció. De fet, segons les ultimes dades publicades per
ONU Dones “només un 23,3% dels diputats nacionals eren
dones” arreu del món al juny de 2017, el que vol dir que la
proporció de dones parlamentàries ha tingut un augment
lleu des del 1995, quan el percentatge era d’11,3%.
A Espanya la transversalitat de la qüestió de gènere ha
sigut una estratègia fonamental de l’Estat a partir del Plan
for Equal Opportunities between Men and Women del
1997[1] de la Comissió Europea. La pressió social per una
banda i la necessitat d’harmonització amb les polítiques
europees per l’altra, van conduir el govern espanyol durant
els últims 20 anys a crear institucions com l’Instituto de la
Mujer y para la Igualdad de Oportunidades, a implementar
mesures i aprovar lleis per consolidar l’estratègia estatal de
gènere. El canvi més emblemàtic en el marc jurídic
espanyol és la Llei Orgànica 3/2007, que proclamà la
igualtat efectiva de dones i homes i el principi de no
discriminació per raó de sexe. En quant a representació
política aquesta llei defineix l’obligació de prendre mesures
reals i efectives de paritat, aplicant a les llistes electorals[2]
una composició equilibrada de sexes amb una quota
22

mínima del 40% i una màxima del 60% per cada sexe
distribuïda a través de diferents trams de la llista.
Segons dades del European Institute for Gender Equality, al
2015 Espanya estava en línia amb la mitjana europea en el
percentatge de ministres, superava la mitjana amb el 38,4%
de dones en el parlament espanyol i assolia el 44,7% de
dones en els parlaments autonòmics. Amb l’actual govern
del PSOE, Espanya se situa per sobre de la mitjana europea
pel que fa a la presència de dones a l’executiu.
La situació de la igualtat de gènere a Catalunya
El càrrec polític més alt que ha ocupat una dona a Catalunya
ha estat el de Vicepresidència (Joana Ortega d’UDC i Neus
Munté de CDC durant la X i XI Legislatura respectivament).
La Mesa del Parlament de Catalunya ha vist succeir-se
durant les legislatures IX, X i XI Núria de Gispert[3] i
Carme Forcadell, mantenint també una igualtat entre els 7
membres. Tot i així, la tendència a garantir la igualtat
sembla haver quedat en segon pla durant les ultimes
eleccions del 21 de desembre de 2017, en les quals els partits
van tornar al vell ordre proposant homes amb la única
excepció d’ERC amb Alba Vergés.
Si analitzem les dades de les llistes de les formacions
polítiques que es van presentar a les eleccions
autonòmiques de Catalunya de 2015, podem observar que
tots els partits respecten el règim de quotes i que EUiA,
Podem i ICV presenten una igualtat perfecta del 50/50.
Elaboració pròpia a través de dades OPCAT (Observatori de Partits
Catalans)
23

No obstant això, veiem que les dades canvien pel que fa als
candidats/des elegits/des, essent les xifres de dones més
baixes els casos de CDC amb un 39%, la CUP amb un 30%,
ERC amb un 36% i el PPC amb un 36%. Els únics dos
partits que se situen sobre el 40% d’escons ocupats per
dones són, respectivament, PODEM amb un 40%, el PSC
amb un 44% i el PDeCAT[4] amb un 45%.
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
"Cal destacar
l'escassa presència
de les dones en
posicions de
sortida a les
llistes"
Elaboració pròpia a través de dades OPCAT
Aquestes dades, tot i que no reflecteixen exactament les
polítiques dels partits en qüestió de gènere[5], donen una
imatge de com en realitat molts partits es conformen amb
la llei d’ igualtat, però que de facto no es tradueix en una
igualtat real al Parlament.
A més a més, cal destacar l’escassa presència de les dones
en posicions de sortida a les llistes, ja que són els homes
qui tenen més possibilitats d’obtenir l’escó i les dones
queden desproporcionadament relegades al final dels
trams. Conseqüència d’aquest problema sistèmic és el fet
que partits com ERC i el PSC van presentar “llistes
cremallera” en les passades eleccions del 21D, per tal de
permetre una igualtat real en els trams.
Entrant més en detall en l’anàlisi de l’estat actual de la
representació política, ens preguntem on són les dones i
quin rol juguen en els partits. Segon les dades recollides
per l’OPCAT, en 5 dels 12 partits els càrrecs principals són
ocupats per dones: Mireia Boya i Laia Estrada com a
portaveus de la CUP, Inés Arrimadas portaveu de Cs, Núria
24

de Gispert i Titón Laïlla com portaveus de Demòcrates,
Marta Rovira com a Secretària General d’ERC, Marta Ribas
com a Coordinadora Nacional d’ICV i Neus Munté com a
Presidenta del PDeCAT.
CDC, EUiA, PSC i PODEM tenen dones en les Secretaries
d’Igualtat / Àrees de dones o LGBTI i en alguna sectorial;
mentre que MES i el PPC no tenen cap dona entre els seus
càrrecs principals. Pel que fa la presència de dones als
òrgans executius dels partits, la bretxa entre dones i homes
és encara més gran: EUiA i ICV són els dos únics partits
que tenen igualtat a l’òrgan executiu.
Un altre aspecte clau per entendre quin tipus d’inclusió de
la perspectiva de gènere hi ha als partits catalans és la
transversalitat de la qüestió de gènere en els estatuts, és a
dir en la forma de principis generals, mesures d’inclusió,
col·lectius, sectorials i/o organitzacions adherides. Entre
els 12 partits analitzats, 4 inclouen la qüestió de gènere ens
els seus principis estatutaris: MES es governa amb valors
d’equitat i drets iguals de la ciutadania; el PSC comparteix
el valor d’igualtat; la CUP fa una referència clara a la
defensa de la igualtat i la llibertat sexual i de gènere, i ICV
es defineix com a formació política feminista que ha
reconegut en el seu estatut Dones amb Iniciativa com a
organització adherida i òrgan de partit.
"Ens preguntem
on són les dones i
quin rol juguen en
els partis polítics"
Pel que fa a les mesures d’inclusió de dones, l’anàlisi de les
dades OPCAT ha evidenciat que només els partits
d’esquerres tenen mesures d’inclusió específiques, tot i que
amb diferents graus de compromís amb la igualtat de
gènere, en els seus estatuts: CUP, ERC, EUiA, ICV, PSC i
PODEM. Des de mesures de paritat total 50/50 de PODEM
(llistes a les primàries obertes, elecció del Consell Ciutadà i
del Consell de Coordinació), del PSC (òrgans de direcció i
execució, vocalies i secretaries) i d’ICV (amb Dones amb
Iniciativa com a òrgan de partit, composició igualitària de
l’assemblea nacional i coordinació nacional formada
sempre per un home i una dona), passant per la quota
mínima 40/60 de la CUP (òrgans de partit i càrrecs de
designació), ERC (Presidència de l’assemblea nacional de
les dones i clara referència a la defensa de les dones en els
seus programes electorals) fins a EUiA (quotes mínimes
respectades a les llistes electorals, consell nacional i un
mínim del 30% de dones en els organismes de direcció).
Els altres partits no esmenten als seus estatuts cap mesura
específica sobre la igualtat de gènere.
25

CONCLUSIONS
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAA
"El camí cap a
una cultura de
gènere que
impulsi un canvi
de mentalitat
general és encara
llarg"
El règim de quotes constitueix un element fonamental per
aconseguir la igualtat entre homes i dones, ja que
augmenta el nombre de dones involucrades en política.
Tanmateix, la introducció d’aquesta mesura reformista
(Verge 2012) dins del sistema de partits no és suficient per
garantir la igualtat en la representació entre els dos sexes,
sobretot en la presa de decisions i en el repartiment del
poder. Si bé és cert que les dones han entrat en els espais
formals de l’esfera pública espanyola i catalana, donant-les
una visibilitat política que abans no tenien, també és cert
que el camí cap a una cultura de gènere que impulsi un
canvi de mentalitat general és encara llarg. De fet, les grans
manifestacions dels últims anys, el número creixent de
dones que denuncien la violència de gènere i demanen més
igualtat de condicions i tractament tant en l’àmbit sòcioeconòmic
com polític, són elements claus per entendre que
el sostre de vidre, aquesta barrera invisible que discrimina
el “segon sexe”, està ben lluny de trencar-se.
BIBLIOGRAFIA
ANNUAL REPORT FROM THE COMMISSION – Equal
Opportunities for Women and Men in the European Union –
1998 disponible: https://eur-lex.europa.eu/legal-content/EN/
TXT/?uri=CELEX%3A51999DC0106
La Vanguardia (06/06/2018), El Gobierno de Pedro Sánchez,
más allá de la paridad: once ministras y seis ministros,
d i s p o n i b l e :h t t p ://w w w .l a v a n g u a r d i a .c o m /p o l i t i c a /
20180606/444148408247/ministros-gobierno-pedro-sanchezmujeres.html
European Institute for Gender Equality – Gender Equality
Index 2017 Spain: disponible: http://eige.europa.eu/genderequality-index/2015/domain/power/ES
h t t p s ://w w w.b o e .e s /b u s c a r /p d f /2 0 0 7 /B O E -A -2 0 0 7 -6 11 5 -
consolidado.pdf
Ley Orgánica 3/2007, de 22 de marzo, para la igualdad
efectiva de mujeres y hombres. Boletín Oficial del Estado,
26

núm. 71, de 23 de marzo de 2007, pp. 1 a 59.
ONU Mujeres, (Juliol 2017) Hechos y cifras: liderazgo y
participación política. Presencia de mujeres en los
parlamentos, diponible: http://www.unwomen.org/es/what-wed
o /l e a d e r s h i p -a n d -p o l i t i c a l -p a r t i c i p a t i o n /f a c t s -a n d -
figures#notes
Verge Mestre, T. (2012) Les quotes: són necessàries?,
Barcelona: Observatori per a la Igualtat RIDEG, 02/12
d i s p o n i b l e :h t t p ://o b s e r v a t o r i -d i a g n o s t i c s .u a b .e s /
revistaelectronica/PDF/TaniaVerge02.pdf
NOTES
[1]https://eur-lex.europa.eu/legal-content/EN/TXT/?uri=CELEX
%3A51999DC0106
[2] Eleccions europees, generals, autonòmiques i locals.
[3] Primera dona a presidir el Parlament de Catalunya.
[4] En aquest anàlisi es mantenen per separat les dades de
CDC i el PDeCAT, ja que formalment CDC encara existeix com
a partit amb entitat jurídica pròpia. Les dades de CDC
corresponen als resultats de les eleccions de 2015 i les del
PDeCAT corresponen a la segona meitat del 2016, quan
s’acaba de crear el partit.
[5] A la XI legislatura els partits independentistes es van
presentar amb la coalició de JxSí, mentre que EUiA, ICV i
Podem s’integraven en la coalició de Catalunya Sí que es Pot.
27

L'estructura orgànica dels partits:
Variació dins l'uniformitat
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
Sergi Lostao Moré
Politòleg i Formador
d'Oratòria i Debat.
@sergilostao
Els partits polítics a Catalunya presenten un elevat grau
d’uniformitat en el disseny de la seva estructura orgànica,
en part degut als requeriments legals. Tot i així hi ha
aspectes rellevants on s’observa una variació destacable.
Si s’analitzen els partits polítics existents a Catalunya des
de les òptiques de la ideologia, dels seus vincles amb
organitzacions d’abast espanyol o d’altres aspectes tractats
en aquest monogràfic (transparència, selecció de líders),
s’observa una alta heterogeneïtat. No obstant això, la situació
és diferent si es posa el focus en la seva estructura orgànica.
Elaboració pròpia OPCAT
El marc legal dels partits polítics
Abans d’entrar en detall cal tenir en compte que un factor
clau per entendre el funcionament intern dels partits és el
28

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
marc legal vigent. A l’Estat Espanyol els partits polítics són
una tipologia d’organització sotmesa a regulacions
importants en gairebé tots els aspectes. Així doncs, l’article
6 de la Constitució Espanyola de 1978 determina que als
partits polítics “L’estructura interna i el funcionament
hauran de ser democràtics”. Per tant, en la mateixa carta
magna s’inclou el primer element que influeix en la
estructura dels partits: el seu funcionament democràtic.
Els condicionants legals no acaben aquí. L’article 7 de la
Llei Orgànica 6/2002 de Partits Polítics tracta precisament
sobre l’organització i funcionament d’aquests. S’estableix
que hauran de tenir una assemblea general que aplegui el
conjunt dels seus membres, sigui de forma directa o a
través de compromissaris. Es defineix aquesta assemblea
com a òrgan superior de govern del partit, el qual haurà de
prendre les decisions més importants.
També s’estipula que els òrgans de direcció hauran de ser
recollits estatutàriament i s’hauran de proveir mitjançant
sufragi lliure i directe. Es considera que per regla general
els acords es prenen per majoria simple dels membres o
representants del partit presents. A més a més, en la línia
del que expressa el text constitucional, els estatuts han de
proporcionar mecanismes de control democràtic respecte
els dirigents elegits.
"L'Assemblea és
l'òrgan suprem i
obligatori per llei"
D’aquesta manera veiem com hi ha tres elements que els
partits han de considerar i que no són opcionals. El primer
és el funcionament democràtic. El segon és l’existència
d’una assemblea periòdica, com a màxim òrgan de govern
del partit (que de forma directa o a través de representats
inclogui tots els membres del partit). El tercer és
l’existència d’òrgans de direcció.
L’Assemblea o Congrés del Partit
Com ja hem comentat, l’Assemblea (molts cops anomenada
també Congrés) és l’òrgan suprem i obligatori per llei que
trobem en tots els partits. Ordinàriament es sol convocar
cada 3 o 4 anys, encara que en el cas del PDeCAT la
convocatòria és bianual i en el de la CUP i MES és anual.
Els partits també acostumen a preveure supòsits on es pot
convocar extraordinàriament. En el seu marc es prenen
decisions de gran importància pel partit, com sol ser la
29

selecció de càrrecs interns, l’aprovació de línies
estratègiques i pressupostos, la modificació d’estatuts i la
ratificació de la tasca dels altres òrgans dels partits.
A l’assemblea estan cridats tots els membres del partit,
sigui de forma directa (és el cas de la CUP, Demòcrates,
ERC, PDeCAT i Podem) o a través de representants, sovint
també anomenats delegats o compromissaris (EUiA, ICV,
PSC i PPC). Si aquest és el cas, normalment respon a una
lògica territorial, encara que en alguns casos es preveu la
participació de representants de les sectorials (PSC). Per
últim, Cs i MES contemplen en els seus estatus les dues
opcions.
L’executiva
"Hi ha partits on
l'executiva és
elegida de forma
directa per la
militància i en
d'altres de forma
indirecte"
L’executiva és el màxim òrgan de govern del partit entre
assemblees. Pren noms diversos segons el partit
(Secretariat Nacional, Comitè Executiu, Comissió
Executiva, Junta…). S’acostuma a reunir amb una
periodicitat alta i normalment és elegida en el marc de
l’assemblea. Per tant, hi ha partits on aquesta és elegida de
forma directa per la militància i en d’altres de forma
indirecta.
Els militants de partits com la CUP, Cs, Demòcrates, ERC i
el PDeCAT elegeixen de forma directa diferents càrrecs de
l’executiva en el marc de l’assemblea. En canvi, en el cas
d’EUIA i ICV són els delegats de l’assemblea qui
l’elegeixen. En el cas de MES, el PSC i Podem la militància
escull directament només el líder del partit, essent la resta
de l’executiva elegida en el marc de l’assemblea. Pel que fa
al PPC els compromissaris elegeixen el president del partit.
Una dada destacable és que hi ha partits que reserven una
sèrie de llocs a l’executiva a les persones que ocupen
determinats càrrecs orgànics o institucionals. Per tant,
aquests no són membres electes sinó nats. És el cas d’ERC,
el PSC, el PDECAT i el PPC.
No obstant això, en la manera com es produeix aquesta
elecció també hi ha certa variabilitat en el mètode electoral,
doncs els partits poden decidir si es voten llistes tancades
(PDeCAT) o obertes (Demòcrates). Això sovint està regulat a
través dels òrgans que estatutàriament tinguin aquesta potestat.
30

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
També trobem variabilitat en la configuració dels propis
òrgans de direcció. Hi ha casos on només existeix un únic
nivell d’executiva (CUP, Cs, Demòcrates, MES, PSC i
PODEM), casos on hi ha dos nivells (EUiA, PDeCAT i PPC)
i fins i tot casos on hi ha tres (ERC i ICV). Així mateix, en
la majoria de partits existeix una figura uninominal que
exerceix el lideratge del partit, amb excepcions clares com
la bicefàlia d’ICV i el lideratge col·legiat de la CUP. A més,
trobem el cas del PDeCAT, el qual incorpora una dualitat
tant en la presidència, en un principi amb Neus Munté i
Artur Mas[1], com en la direcció executiva, amb una
coordinadora executiva i un coordinador de la
organització.
El Consell
"Tots els partits
disposen d'un
òrgan situat entre
l'executiva i el
congrés, gairebé
sempre anomenat
Consell"
Tots els partits disposen d’un òrgan situat entre l’executiva
i el congrés/assemblea, que es reuneix diverses vegades a
l’any, gairebé sempre anomenat “Consell”. La seva funció
principal sol ser el control executiu. Per naturalesa és un
òrgan conformat per un nombre major de persones que
l’executiva.
En la majoria de partits els seus membres normalment són
elegits per l’assemblea (sigui per vot directe de la
militància com a ERC, MES i Podem) o per vot dels
compromisaris (EUiA i ICV). Tanmateix, en alguns casos
s’hi inclouen també una sèrie de membres nats, com sol ser
els membres de l’executiva, càrrecs electes o representants
territorials, com és el cas d’ERC. En el cas del PSC,
PDeCAT i del PPC la pràctica totalitat dels membres són
nats. En el cas de la CUP i Demòcrates, està format
únicament per representants de les assemblees territorials.
Òrgans secundaris
Més enllà dels tres grans òrgans que acabem d’exposar, els
partits polítics disposen d’òrgans secundaris que tenen
encomanades funcions concretes. Alguns d’ells es troben
de forma similar en un nombre considerable de partits,
encara que el seu nom pot variar. Cal destacar la Comissió
de Garanties (que sol vetllar pels drets dels militants) en la
majoria de partits catalans[2]. Trobem també la Comissió
de Finances, a càrrec d’aspectes econòmics del partit, a
ICV, PSC i PDeCAT. Per últim existeix la Comissió d’Ètica i
31

Registres o de Règim Disciplinari (que normalment vetlla per
les bones pràctiques dels càrrecs orgànics) a Cs, PSC i PDeCAT.
"El disseny de
l'estructura
orgànica dels
partits és un
element
fonamental per
entendre el seu
funcionament
intern"
A banda d’aquests òrgans i en relació amb els vincles amb
la societat, cal destacar les organitzacions juvenils, presents
en els casos de Cs, Demòcrates, ERC, EUiA, ICV, PDeCAT,
PSC i PPC. En altres casos trobem organitzacions de dones
(ICV). També és habitual que els partits organitzin el
treball en comissions sectorials (economia, educació, medi
ambient, cultura, etc.). Els òrgans secundaris esmentats
acostumen a tenir garantida una presència de membres
nats en els òrgans de direcció del partit (executiva i
consell), a més d’algun tipus de participació en l’assemblea.
En alguns casos els partits també realitzen trobades
periòdiques entre assemblees amb diferents finalitats. És el
cas de les Trobades d’Unitat Popular i de les Assemblees de
Regidors i Regidores de la CUP, les Conferències Nacionals
i Sectorials d’ERC, la Conferència Política Nacional d’EUiA
o la Convenció del PPC.
Per últim, destacar l’existència de fundacions vinculades als
partits (ERC, EUiA, ICV, PSC, PP i Podem), tot i què,
estatutàriament no s’especifica la presència de membres
nats dels partits en aquestes organitzacions, ni viceversa.
Conclusions
El disseny de l’estructura orgànica dels partits, malgrat
venir en part marcat per requeriments legals, és un element
fonamental per entendre el seu funcionament intern.
D’altra banda, també és important destacar la funció de la
mateixa per a configurar aspectes claus com el rol de la
militància, el rendiment de comptes o la configuració dels
mecanismes de control democràtic.
BIBLIOGRAFIA
Constitució Espanyola de 1978
Llei Orgànica 6/2002, de 27 de juny, de Partits Polítics
NOTES
[1] Actualment només hi ha una presidencia ocupada per Neus Munté.
[2] Concretament el cas de la CUP, Ciutadans, Demòcrates, EUiA, ICV,
PSC, PDeCAT, PPC i Podem.
32

Transparència digital als partits
polítics. Els mecanismes dels partits
polítics per mostrar-se transparents
Sergi Gerard Pasanau Català
Politòleg, coordinant el
programa Escola Refugi.
Divulgador - Administratiu a
Open Cultural Center
@gerardpasanau
“Sense transparència no es coneix el funcionament del
partit”.
“Sense transparència no hi ha proximitat amb els militants
i acostament a la ciutadania”
Aquestes dues afirmacions són habituals entre la gent
interessada en la política. Vivim en un entorn en què la
falta de transparència i els casos de corrupció fan que la
ciutadania desconfiï de la política. Les tecnologies digitals
han sigut molt importants per a que els ciutadans puguin
tenir accés obert a les dades dels partits polítics i és un
esforç per facilitar el coneixement del funcionament dels
partits.
La transparència com a concepte és molt ampli, però
referent a l’àmbit que ens pertoca es pot definir com “un
principi de referència en l’actuació de les institucions i les
entitats que facilita a les persones amb les quals es
relacionen el coneixement relatiu a tots els seus àmbits
d’actuació”[1].
L’objectiu de la transparència no és únicament posar dades
o informació a disposició de les persones. Cal aportar dades
obertes que tinguin un sentit i que facilitin un bon
coneixement dels funcionament dels partits polítics. Dades
les quals s’ofereixen a la pàgina web de l’OPCAT.
33

Legislació sobre transparència
L’ordre jurídic normatiu que regula els partits polítics és el
següent.
Legislació espanyola
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
L’any 2013 es va aprovar a les Corts Espanyoles la Llei de
Transparència, que va obligar a tot el Sector Públic Estatal
així com a altres institucions i organitzacions (entre les
quals els partits polítics) a publicar les dades que “afecten
a les entitats públiques per garantir la transparència a la
seva activitat i regular el dret d’accés dels ciutadans a la
informació pública”.
Així doncs, els partits polítics han d’actualitzar
periòdicament les seves dades i informació que sigui
rellevant per garantir la transparència de la seva activitat
relacionada amb el funcionament i control de l’actuació
pública.
Pel que fa a aspectes de finançament hi ha dues lleis. Per
una banda, la Llei Orgànica 8/2007 sobre finançament dels
partits polítics estableix una regulació del finançament, les
subvencions que perceben els partits polítics amb
representació parlamentària i el control intern i extern de
les seves finances.
"Els partits polítics
han d'actualitzar
periòdicament les
seves dades i
informació que
sigui rellevant per
garantir la
transparència "
Per altra banda, la Llei Orgànica 3/2015, de control de la
activitat econòmica-financera dels Partits Polítics és una
de les normes de referència per al control intern financer
dels partits polítics. Aquesta llei és la que regula que els
partits polítics compleixin les normes en matèria de
finançament i retiment de comptes als òrgans que
qualifiquen els seus comptes i l’ús del finançament rebut
tant de forma privada com pública, via subvencions per
tenir grups parlamentaris i municipals, establint també els
límits de les donacions privadesa a l’article 5 d’aquesta llei.
Legislació catalana
La Llei 19/2014 de transparència, accés a la informació
pública i bon govern és la que regula les obligacions en
matèria de transparència a les administracions catalanes.
En el seu article 3.4 estableix les obligacions de
34

transparència que també són aplicables als partits polítics i a
les fundacions vinculades en els supòsits següents:
a) Si perceben subvencions o ajuts públics de més de 100.000
euros anuals.
b) Si almenys el 40% de llurs ingressos anuals procedeix de
subvencions o ajuts públics, sempre que aquesta quantitat
sigui de més de 5.000 euros.
Mecanismes de Transparència
Portals de Transparència
Disposar d’aquest mecanisme de transparència és obligatori
per als partits polítics que compleixin els requisits exposats
anteriorment de la llei catalana de transparència.
"Els portals de
transparència
serveixen per
canalitzar la
publicació de
tanta quantitat
d'informació i el
compliment de les
obligacions de
publicitat activa "
Els Portals de Transparència com bé diuen tant la llei catalana
de transparència com l’espanyola – Preàmbul de la Llei
Espanyola – serveixen per “canalitzar la publicació de tanta
quantitat d’informació i facilitat el compliment de les
obligacions de publicitat activa”, l’actualització permanent de
dades.
A continuació fem un recull de la situació dels partits polítics
pel que fa a l’estat dels seus Portals de Transparència.
Font: Taula elaboració pròpia consultant webs partits polítics
35

Com podem observar a la taula superior els partits polítics
que tenen la obligació per llei de tenir Portal de
Transparència el tenen accessible a la pàgina web de forma
clara. En el cas de Cs i el PPC no tenen de forma clara les
dades del partit pel que fa al nivell de Catalunya.
Cal esmentar que tant Podem com Cs tenen els seus
Estatuts accessibles però fora del Portal de Transparència.
A més el PSC, té la seva informació organitzativa (Estatuts
i Codis Interns) a l’apartat Principis i Valors.
També, la manca d’informació econòmica i organitzativa
en els partits més nous s’explica per la seva curta vida. En
el cas de Demòcrates, MES i Units per Avançar no
compleixen els requisits d’obligatorietat de cara a tenir
Portal de Transparència.
Codi de conducta o codi ètic
L’article 51 de la llei catalana de Transparència estableix el
contingut mínim del codi de conducta. El codi de conducta,
o codi ètic, inclou els compromisos dels membres del partit
d’actuar de forma honesta, de no incitar a ningú a
infringir-lo i acceptar i complir les mesures adoptades en
el cas d’incomplir les obligacions establertes. L’Òrgan que
vetlla pel control del codi de conducta és la Comissió de
Transparència o l’òrgan equivalent.
Creuant les dades de l’OPCAT amb la informació a les
pàgines web dels partits polítics, podem comprovar que
tots els partits tenen un document que és el codi de
conducta o d’ètica. En la majoria dels casos aquest és de
fàcil accés al Portal de Transparència de la seva pàgina web
exceptuant Demòcrates, que per llei no li cal tenir;
Catalunya en Comú, que s’estan construint encara i el PSC,
que el té a l’apartat Principis i Valors. Tant C’s, PPC i
Podem segueixen el codi de conducta estatal.
Normes de control intern
Les normes de control intern fan referència als aspectes de
finançament dels partits polítics perquè controlin com
s’aconsegueixen els diners i com es gasten, tal com estipula
l’article 15 de la Llei Orgànica 8/2007 sobre finançament
dels partits polítics.
36

D’acord amb aquest article, els partits polítics tenen
l’obligació de tenir un mecanisme intern de transparència,
que és avaluat per un òrgan intern estipulat en els Estatuts.
Normalment aquest és una Comissió Econòmica que fa
l’auditoria dels comptes.
Així, actualment, tots els partits polítics estipulen als seus
Estatuts o en un document apart tots els mecanismes de
control intern que li pertoquen fer a l’òrgan que fa
l’auditoria interna de les finances. A més a més, també hi
ha partits en que una empresa els hi fa una auditoria dels
comptes abans de que aquests siguin enviats al Tribunal de
Comptes i/o a la Sindicatura de Comptes. Aquests ens
administratius són el mecanisme extern que avalua les
finances dels partits polítics.
"L'obertura
democràtica dels
partits polítics ha
vingut de la mà de
la legislació"
Conclusions
L’obertura democràtica dels partits polítics ha vingut de la
mà de la legislació. És a dir, la legislació sobre bones
pràctiques i transparència ha impulsat els partits a facilitar
l’accés a les seves dades d’una forma fàcil i àgil a través
d’internet. Això ha implicat un retiment de comptes més
continu a la militància i a la ciutadania, dins l’actual marc
que considera la transparència com quelcom desitjable. En
aquest sentit, alguns partits han volgut posar especial
èmfasi en aquesta obertura, anant fins i tot més enllà dels
objectius mínims que els requereix la legislació.
BIBLIOGRAFIA
La transparència en 20 preguntes, Guia de transparència per a
partits polítics, organitzacions sindicals i empresarials, Generalitat de
Catalunya, 2015 http://exteriors.gencat.cat/web/.content/autogovern/
documents/TRANSPARENCIA/
Guia_transparencia_partits_politics_organitzacions.pdf
Llei 19/2013, de 9 de desembre, de Transparència, Accés a la
Informació Pública i Bon Govern
Llei Orgànica 8/2007, de 4 de juliol, sobre finançament dels partits
polítics
37

Llei Orgànica 3/2015, de 30 de març, de control de l’activitat
econòmic-financera dels Partits Polítics
Llei 19/2014, de 29 de desembre, de transparència, accés a la
informació pública i bon govern
NOTES
[1] (La transparència en 20 preguntes, Guia de transparència per a
partits polítics, organitzacions sindicals i empresarials, Generalitat
de Catalunya, 2015) http://exteriors.gencat.cat/web/.content/
autogovern/documents/TRANSPARENCIA/
Guia_transparencia_partits_politics_organitzacions.pdf
38

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
"Les campanyes electorals estan focalitzades
cada vegada més al lideratge polític"
Entrevista al Dr. Marc Guinjoan
Una bona recepta de cuina sempre cal que tingui bons
ingredients per a que s’obtingui un bon resultat. En el
nostre cas, Marc Guinjoan, era el candidat perfecte per a
poder treure una bona entrevista i, a més, amb fonament
teòric. En Marc Guijoan és doctor en Ciències Polítiques i
Socials, i investigador postdoctoral a la Universitat
Autònoma de Barcelona en el grup de recerca Democràcia,
eleccions i ciutadania. Especialista en sistemes electorals i
estratègies de partit i, a més, és fundador, juntament amb
Toni Rodon i Marc Santjaume, del bloc El pati descobert.
Quines funcions tenen els partits polítics en les
democràcies?
Els partits polítics en una democràcia representativa són
els canalitzadors dels interessos de la ciutadania. Per tant,
són l’organisme a cavall entre les demandes de la
ciutadania i les polítiques públiques. Les democràcies
representatives parlamentàries actuals han de funcionar
probablement de manera inevitable a través de partits
polítics o a través d’agregacions d’individus que es
constitueixin en alguna forma similar a un partit polític, ja
Andreu Paneque
Politòleg i Professor
assistent Universitat
Pompeu Fabra.
Sergi Lostao
Politòleg i Formador
d'oratòria i debat.
39

sigui un partit polític estricament, en una agrupació
d’electors o en candidatures independents.
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
Quins creus que podrien ser els reptes actuals dels
partits polítics?
Els partits polítics tradicionals s’han d’adaptar a les noves
demandes de la societat, que els partits nous son més
capaços de canalitzar, o ja des d’una base poden
incorporar. Això evidentment té a veure amb la qüestió de
gènere, la democràcia interna del partit, la celebració de
primàries, la gestió relativament democràtica de la
pluralitat interna i de les seves demandes. Els partits
tradicionalment han estat molt masculinitzats i han
integrat difícilment a les dones a les estructures
orgàniques del partit, i encara menys a les estructures de
direcció i de lideratge final. Els partits polítics haurien
d’incorporar una fórmula de major contacte amb la
societat, no necessàriament amb els seus militants.
Sobretot entenent la situació en que actualment ser
militant d’un partit polítics és una rara avis, i per tant els
partits polítics, d’una manera o altra, volen estar en
contacte amb els seus simpatitzants, que no
necessàriament, militants. Això hi ha partits que ho
gestionen millor, d’altres pitjor. Per exemple en el cas de
Podem, ho gestiona relativament bé, amb la integració de
tota la militància o simpatitzants en un sistema online, en
que es permeten votacions i expressar les voluntats sobre
les decisions en cada tema.
"Els partits
tradicionalment
han estat molt
masculinitzats i
han integrat
diícilment a les
dones "
Quin vincle creus que hi ha entre la ciutadania i els
partits, dins l’espectre de la política catalana i
espanyola?
El vincle depèn en gran part de la tipologia de partit. No és
el mateix el vincle que té el PPC amb els seus militants, que
el vincle que té ERC, que ha estat un partit històricament
assembleari, o Podem, que adapta l’assemblearisme a les
noves tecnologies. Per tant, el vincle depèn del tipus de
formació. A partir d’aquí, crec que aquest aspecte també va
molt relacionat amb la gestió interna dels partits polítics, i
de la demanda de pluralitat dins dels mateixos partits. I
fins i tot, probablement, del poder que té aquell partit
polític. Perquè és evident que és molt més senzill gestionar
un partit polític de manera totalment democràtica
internament si no tens el poder i ets un partit petit que no
pas si ets un partit de primera línia de govern. Sí que és
40

cert que en aquest sentit sembla ser que els partits
d’esquerres estan més predisposats a gestionar la pluralitat
interna o donar més veu a la militància i als simpatitzants.
Però realment crec que on hi ha la divergència és en la
dicotomia poder / no poder, haver-ne tocat o no, i després
entre la dreta i l’esquerra.
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
"Els partits
populistes tenen
una dosi molt
important de
lideratge, de
messianisme, un
líder que ho
engloba tot"
Quina tipologia de lideratges creus que hi ha
actualment als partits polítics actuals? Creus que hi ha
alguna relació amb la tipologia de campanyes
electorals que es presenten avui en dia?
Segurament a primera instància podria dir que té certa
relació amb la línia argumental del que comentava
anteriorment. El fet però, és que més enllà de la dicotomia
del poder, és veritat que els partits populistes tenen una
dosi molt important de lideratge, de messianisme, un líder
que ho engloba tot. En aquest sentit, i en la societat
televisada i mediatitzada que vivim actualment, el líder
polític té probablement –i desafortunadament– un poder
molt important, i per tant, el que es valoren i necessiten
són lideratges forts.
De fet, fins fa poc, el lideratge probablement menys fort
dins dels partits polítics espanyols era el mateix Mariano
Rajoy. Era un líder de consens entre les diferents famílies
dins del PP, però sense poder de lideratge. Albert Rivera
claríssimament és un líder total a Cs, el mateix passa amb
Pablo Iglesias. Pedro Sánchez ho és amb certs matisos. Si
ens movem específicament a Catalunya, el lideratge de
Carles Puigdemont era un lideratge total, que s’ha
demostrat fins i tot en el moment que ha hagut de deixar la
presidència. No ha estat disposat a donar-la a qualsevol
persona, i ha agafat a una persona que sabés que estaria
d’acord amb les seves directrius polítiques.
Més enllà d’això, trobem espais on el lideratge és molt més
plural, per exemple, diria el cas de Podem o el que
actualment és Catalunya en Comú-Podem. En aquest sentit,
trobem un lideratge molt més plural, multifacètic,
probablement fruit del seu origen i la seva composició
orgànica mixta: entre Podem, els Comuns, ICV i EUiA.
Tanmateix, cal destacar com depenent de les eleccions
utilitzen una tipologia de campanya o una altra. De fet, a
les eleccions al Parlament de Catalunya amb Xavier
Domènech, van fer una campanya electoral amb prous
cares, però no va passar el mateix amb les eleccions a
41

Barcelona amb Ada Colau, on varen fer una campanya
absolutament focalitzada en la seva persona.
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
En el cas de la CUP no té lideratge personal, i per tant és
un partit transversal, on les seves campanyes son d’acord
amb la seva estructura orgànica del partit. A excepció
probablement de l’organització anticapitalista, els altres
partits tenen un fort lideratge. En el cas d’ERC, trobem
com basava el seu lideratge en un líder fort, Oriol
Junqueras, i en menor mesura Marta Rovira. Però per
qüestions que ja coneixem, aquests lideratges actualment
no es poden exercir.
Si aquesta tipologia de lideratges els relacionem amb les
campanyes electorals es pot destacar una certa relació. Les
campanyes electorals estan focalitzades cada vegada més al
lideratge polític. En una societat on els mitjans de
comunicació tenen el poder que tenen, on un minut de
televisió o de ràdio és tan car, això condueix a una societat i
una estructura de partits cada cop més “lideritzada” i
allunyada dels militants, simpatitzants o fins i tot dels
càrrecs intermitjos de l’organització.
Quina valoració faries de l’existència de primàries per a
l’elecció de líders i candidats electorals?
Les primàries com a estructura o principi de funcionament
dels partits em sembla que és absolutament lloable i
necessari, com a eina d’horitzontalitat i control de la base
del partit. Però a nivell pràctic veiem que les primàries
funcionen com funcionen i com en la majoria dels partits
polítics existeix la voluntat i capacitat, innegable, de la
estructura orgànica dels mateixos per a que guanyi el
candidat o candidata que ells volen. Probablement, el cas
que ha trencat més en això ha estat el de Pedro Sánchez: va
competir contra l’estructura del PSOE i va aconseguir
guanyar. Dit això, recalcaria la idea de com en la gran
majoria d’ocasions els partits polítics tenen unes
dinàmiques d’arrossegament molt fortes que permeten que
els líders es consolidin, donant-li, a més, una pàtina de
funcionament intern democràtic.
"Les campanyes
electorals estan
focalitzades cada
vegada més al
lideratge polític"
Quin efecte creus que té el sistema electoral en les
característiques dels partits davant la selecció de líder,
configuració de llistes, etc.?
El nostre sistema electoral proporcional el que ens hauria
de portar, des d’un punt de vista teòric, seria a una menor
42

"Més que reptes,
els partits polítics
s'han d'integrar
en les noves
tecnologies,
enteses com
xarxes socials"
personalització de la política. Després hi ha tensions que
per altra banda, des del meu entendre, provenen
principalment del mercat mediàtic i la necessitat dels
partits polítics de guanyar eleccions amb recursos escassos,
que porten a prioritzar el paper de líder. Acabem doncs en
una situació en la que nosaltres escollim els diputats en
unes circumscripcions multinominals en les quals, en el
millors dels casos, els votants en coneixen el cap de llista,
però difícilment la resta de membres de la candidatura. En
el pitjor dels casos, la persona que vota a Lleida, coneix el
candidat de Barcelona. O en el cas de les estatals, la
persona que vota a Sòria, coneix el candidat de Madrid. Per
tant, tot i que sí que és cert que el sistema electoral ens
hauria de portar a un sistema menys personalista, veiem
que hi ha pulsions molt fortes cap a la personalització dels
partits i dels seus lideratges.
Quins creus que són els reptes dels partits polítics
amb les noves tecnologies?
Més que els reptes, els partits polítics s’han d’integrar en
les noves tecnologies, enteses com xarxes socials. El repte
és incorporar-les en el seu mitjà de funcionament, com
crec que ja estan fent la gran majoria de partits. Jo crec
que els partits han entès que a través de les xarxes socials
tenen una via de comunicació amb els seus simpatitzants,
seguidors i potencials votants que és molt important, és un
nou canal mediàtic, paral·lel, diguem-ne als canal
tradicionals com la Televisió, ràdio i premsa escrita.
I en termes de democràcia interna què poden aportar
les noves tecnologies?
Les noves tecnologies, juguen un paper molt important. El
cas més exemplificador jo diria que es el de Podemos, en el
que totes les decisions rellevants que es prenen dins del
partit es voten a través d’Internet, amb les dificultats i
problemàtiques que hem comentat anteriorment. És a dir,
al final les bases internes del partit acabaran donant suport
al que suggereixi el líder. Per tant, sí que estem parlant de
democràcia interna, però d’una democràcia interna poc
plural i relativament monitoritzada pel líder. Però
probablement actualment és al màxim a què podem
aspirar. I per tant, les noves tecnologies en aquest sentit sí
que són un element que afavoreix la democràcia interna
dels partits.
43

Podries fer un comentari o reflexió sobre el nivell de
participació política a Catalunya o a l’Estat Espanyol?
Participació entesa a nivell de partits
La militància en els partits és força residual, estem parlant
d’organitzacions que en nombres de militància, si no estic
equivocat, està al voltant del 2% de la població, essent un
dels percentatges més baixos d’Europa. Però s’ha de dir
que tradicionalment sempre han estat partits amb baixos
nivells de militància, sigui pels motius que sigui. Potser
per una història de desconfiança cap als partits polítics,
fruit de la transició, fruit de la desconfiança en la política
que va inculcar el govern franquista. I això és una cosa que
difícilment canviarà.
La militància dels partits polítics de cap manera s’ha
considerat ni ha estat històricament una cosa molt
arrelada a la nostra societat. Ni tampoc una persona que
específicament es sent identificada amb un partit sent la
necessitat de militar-hi, tal i com les dades ens demostren.
També és veritat que els partits polítics han buscat amb
relativa poca insistència la militància, perquè aquesta de
cap manera és la seva font principal de finançament,
perquè si no m’equivoco aquesta font representa entre un
3 i 5% dels seus ingressos. Si parlem de per exemple la
CUP o Podem, estaríem parlant d’un altre tema, perquè
possiblement ells sí que van a buscar més militància,
precisament perquè les seves decisions es basen en un
procés molt transversal de decisió. Però els partits polítics
clàssics estan relativament poc interessats en la militància,
ja que el seu finançament no els hi prové directament dels
seus militants.
Hi ha un altre tema important que és el dels candidats
independents. Per exemple, ERC en la passada legislatura
tenia una bona colla d’independents al govern i al
parlament. Els partits polítics estan relativament poc
interessats en la militància però sí que ho estan en captar
gent de fora, sobretot el perfil d’independent. Avui en dia
ser militant d’un partit pot associar-se amb una adhesió
sense condicions a la formació política, cosa que no passa
amb els candidats independents. D’aquesta manera podem
entendre com, tot i que els partits estan relativament poc
interessats en augmentar la militància, sí que tenen
incentius molt forts per identificar i comprometre a
persones del seu entorn.
"La militància en
els partits és força
residual...
Està al voltant del
2% de la població,
essent un dels
percentatges més
baixos d'Europa"
"Els partits polítics
clàssics estan
relativament poc
interessats en la
militància"
44