Revista Àmbits Prospectiva

Àmbits
de política i societat
Hivern 2018
Monogràfic
Prospectiva:
la ciència que
estudia el futur
Antoni Biarnés
Román Castro
Xavier Ferrer
Isabel Junquera
Cristian Rodríguez
Jordi Serra de Pino
Marina Subirats
Entrevista a Josep Puigbó
i Francesc Roca

Altres edicions
la revista amb contingut

Àmbits
de política i societat
Nº 50. Hivern 2018 . Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya
MONOGRÀFIC: PROSPECTIVA, LA CIÈNCIA QUE
ESTUDIA EL FUTUR
3
5
12
18
24
42
47
54
57
69
Presentació
Miguel Morilla Hernández
Què és la prospectiva?
Cristian Rodríguez
Perquè és tan difícil predir el futur?
Antoni Biarnés
La política en el siglo XXI
Román Castro
Prospectiva y políticas públicas: una relación necesaria
pero difícil
Jordi Serra del Pino
Les dones, quin futur ens espera?
Marina Subirats
El canvi pendent en matèria ambiental
Isabel Junquera
Seguretat i defensa de la Unió Europea
Xavier Ferrer
Entrevista a Josep Puigbó
Entrevista a Francesc Roca
1

Coordinador d'aquest número
Redacció Colpis
Col·laboradors
Antoni Biarnés; Román Castro; Xavier Ferrer; Isabel
Junquera; Jordi Serra del Pino; Marina Subirats;
Cristian Rodríguez; Miguel Morilla.
Editat per
Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya
c/ Roger de Llúria 155-157, entresòl 1a, 08037, Barcelona
Tel: 93 241 41 22
a/e: comunicacio@colpis.cat
https://ambitscolpis.com/
2

Presentació
La consecució d’un marc d’estabilitat social ha estat una persecució constant de
l’ésser humà, com a eina de supervivència. Des de la transició dels nòmades als
sedentaris, en l’establiment de les primeres comunitats locals, s’ha buscat
l’assoliment de protecció. El desenvolupament de la història, i especialment en
les darreres dècades posteriors a les revolucions industrials, han permès que el
marc d’estabilitat s’ampliï i que la cerca per aquesta protecció estigui encaminada
a investigar en el futur.
En el passat la preocupació era el futur immediat, la provisió d’aliments i la
seguretat a escales petites. Maslow teoritzava la jerarquia de les necessitats
humanes; un cop assolides necessitats més bàsiques com les fisiològiques
apareixien preocupacions per assolir altres, tals com la seguretat, les relacions
personals, el reconeixement i la realització. Amb la globalització, aquestes
preocupacions es donen però a un nivell ben diferent. El desenvolupament
científic i tecnològic ens ha donat eines per comprendre el món de forma més
àmplia, però alhora ens permet especular sobre el que encara ha de succeir.
La prospectiva és la ciència que estudia el futur. En aquest monogràfic hem
volgut conèixer una mica més en profunditat en què consisteix aquest àmbit
d’investigació i treball, i què n’opinen politòlegs i sociòlegs sobre el que ens
depararà el futur en qüestions com la política, la seguretat, el medi ambient, o el
gènere, entre d’altres.
Iniciem el monogràfic amb una introducció a aquesta ciència, amb l’article del
politòleg Cristian Rodríguez, Que és la prospectiva?. Seguidament també ens
preguntem amb l’article del politòleg i sociòleg Antoni Biarnés, Per què és tan
difícil predir el futur?. El tercer article l’ha realitzat el també doctor en
Ciències Polítiques Román Castro sobre el desenvolupament de La política al
segle XXI, en què s’analitzen elements com el llenguatge, els partits polítics i la
seva relació amb la ciutadania, entre d’altres aspectes. El quart article s’enfoca
entorn a La definició de polítiques públiques i la necessària relació
amb la prospectiva, per l’expert en la matèria, Jordi Serra Pino.
Els darrers tres articles estan enfocats a temàtiques concretes que ja avui
preocupen als gestors polítics i a la societat. La catedràtica en Sociologia Marina
Subirats reflexiona a Les dones: quin futur ens espera?, sobre la prospectiva
a nivell de gènere i igualtat. La politòloga Isabel Junquera ens parla de El canvi
pendent en matèria ambiental. Finalment, l’economista i politòleg Xavier
Ferrer ens ofereix una anàlisi sobre Seguretat i defensa de la Unió
Europea.
3

A més, entrevistem a dos catalans que han treballat en qüestions de prospectiva.
D’una banda, parlem amb el periodista Josep Puigbó, presentador i director
del programa “El dia de demà”, que analitza el futur posant com a frontera l’any
2050 sobre temes diversos (socials, econòmics, laborals…). D’altra banda, el
Doctor d’Economia Francesc Roca ens parla del seu llibre “Per comprendre el
futur”, un clàssic en l’anàlisi dels estudis prospectivistes moderns.
Miguel Morilla Hernández. Politòleg
4

Què és la prospectiva?
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
Christian Rodríguez
Politòleg
"Aplicar la
prospectiva
defensa també
deslligar-se del
passat"
La societat té interès per saber el que encara està per arribar.
Això ha passat sempre i seguirà passant: què ens depara el futur?
La prospectiva és un intent d’anticipar-se al futur, a través de
diverses investigacions. Ens hi podem aproximar, o intentar
aconseguir un futur desitjable, amb accions en el present,
prenent com a partida aquestes mirades prospectives. El
principal objectiu de la prospectiva es preparar el camí cap al
futur, com a un objectiu desitjable i possible. És a dir, l’element
clau és la planificació, per arribar a obtenir o impedir un
determinat estat futur de les coses “Model de Planificació
Interactiva de Ackoff” [1].
Aplicar la prospectiva defensa també deslligar-se del passat. És
important aprendre del passat amb l’objectiu de guanyar
experiència, no obstant això, no s’han de prendre decisions
basant-se en el passat, ja què el temps i la societat canvien
constantment.
La prospectiva té coses en comú amb les velles tradicions
endevinatòries[2], com el fet que hem comentat amb anterioritat,
conèixer com pot funcionar el futur i d’aquesta manera prendre
les millors decisions en el present. Succeeix però, que per
aconseguir-ho no recorre a la “màgia”, sinó a les opinions de
persones expertes en les matèries que es tracten, expressades a
través de mecanismes sistematitzats de reflexió col·lectiva. Són
aquests mecanismes els que constitueixen les tècniques i
metodologies utilitzades en la prospectiva. Trobem també un
conjunt d’elements bàsics per a aquesta disciplina, com poden
ser una visió holística, la creativitat, la participació i la cohesió.
Hem esmentat el fet de què la prospectiva, per ser efectiva,
segueix una metodologia i disposa d’uns elements bàsics per a
portar-se a terme. També hi ha diferents tipus de prospectiva:
trobem la prospectiva predictiva i la prospectiva crítica[3]:
– La prospectiva predictiva es mou o intenta moure’s sota
paràmetres científics. Aquest tipus de prospectiva ens exposa
5

que és possible comprendre els mecanismes que provoquen
certs fets i eviten d’altres, obrint llavors la possibilitat de
conèixer el futur.
– Per la seva banda la prospectiva crítica es qüestiona el per
què de les coses, com també la manera de fer les coses. La
major virtut d’aquest tipus de prospectiva el trobem en la seva
capacitat d’oferir alternatives, d’evidenciar que res es manté
igual i que s’ha de mirar al futur amb una perspectiva àmplia i
sense prejudicis.
Tipus d’Escoles de Prospectiva
Quan parlem de prospectiva podem diferenciar-ne dues escoles
de coneixement, l’escola francesa i l’escola anglosaxona. L’escola
francesa, representada per Bertrand de Jouvenel i Michel Godet,
exposa que el futur pot ser creat i modificat per les accions dels
actors socials, de manera individual o organitzadament. Per una
altre banda, l’escola anglosaxona considera la tecnologia com el
principal motor de canvi a la societat, no sent per tant l’acció
dels actors socials tant important com per marcar un camí cap al
futur.
Abans hem esmentat que la disciplina de la prospectiva seguida
d’una metodologia, la qual pot ser variada, tindrà sempre
l’objectiu de sistematitzar la reflexió col·lectiva, que és la base
del procés, i facilitar la consecució de consensos. Per això es
recolza en tres principis: la creativitat, el coneixement i la
interacció, exercint una combinació entre ells.
"Quan parlem
de prospectiva
podem
diferenciar-ne
dues escoles de
coneixement,
l'escola francesa
i l'escola
anglosaxona"
6

Les metodologies més utilitzades en prospectiva són: panell
d’experts, enquestes Delphi, identificació de tecnologies crítiques
i construcció d’escenaris. Tot i què la combinació d’aquestes
metodologies és el mètode més utilitzat. És habitual que la fase
preparatòria d’una enquesta Delphi la realitzi un panell
d’experts, i també es habitual que els resultats d’una enquesta
d’aquest tipus serveixin de base per a un procés de construcció
d’escenaris.
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
D’altra banda, existeix una metodologia emprada
majoritàriament en els sectors polítics i empresarials: fem
referència a la tècnica “Compass” [4]. Es tracta d’un mètode
heurístic desenvolupat per Barclay Hudson al 1979, per a
recolzar l’avaluació i la planificació de polítiques. Compass és
fonamentalment un taller, en el qual es busca la participació
directa dels membres del grup en un procés dialèctic.
El mètode Compass resumeix pros i contres de les polítiques
proposades i organitza avaluacions divergents dels resultats
produïts en diferents projectes. Permet establir plans i
programes, definir futures estratègies globals, dissenyar
escenaris i analitzar la realitat.
El mètode Compass propicia la comunicació i l’enteniment de
grups altament especialitzats. A diferència d’altres tècniques, per
exemple Delphi, la qual és menys elaborada, requereix menys
temps i inicia amb la presentació d’un escenari concret. La
tècnica pot emprar-se amb grups petits d’experts o bé adaptar-se
a un auditori major.
Com a exemple d’aquest mètode Compass tenim el “Instituto de
artes y oficio en Comunicación estratégica”, que ens exposa el
mètode Compass[5] com a una alternativa d’anàlisi d’escenaris
electorals per a sistemes no bi-partidistes. Compass ofereix eines
d’anàlisi tant estadístic com qualitatiu per a comprendre millor
escenaris de competència de més de dues forces polítiques.
Trobem també en aquest camp de coneixement, no tant sols un
seguit de regles, instruments i metodologies diferents sinó també
un conjunt de personalitats diferents, que són especialistes en
aquesta disciplina. Molts dels que esmentarem formen part de
les dues escoles esmentades anteriorment.
En primer lloc, tot i què no els podem considerar autors
prospectivistes, és interessant exposar alguns visionaris anteriors
als futurs prospectivistes dels segles XX i XXI, que ajuden a
7

enllaçar cronològicament el sorgiment d’aquesta disciplina que
comentem. Algunes d’aquestes personalitats són fàcilment
recognoscibles, com els casos de Thomas More, Julio Verne o
Robert Malthus[6]. Deixant a un costat aquests intel·lectuals
visionaris, trobem al llarg de tot el segle XX, i aquesta part del
XXI, un seguit d’autors prospectivistes generals. Aquests, tot i
què de manera força diversa, han dut a terme a la pràctica la
prospectiva.
Trobem doncs, Herman Kahn (1922-1983), conegut per
analitzar les possibles conseqüències d’una guerra nuclear i
recomanar formes de millorar la supervivència en diferents
obres seves com a “On Thermonuclear War”. Va tenir un pes
molt important geopolíticament durant aquest període, ja que
les seves teories van contribuir al desenvolupament de
l’estratègia nuclear dels Estats Units.
"Trobem al llarg
de tot el segle XX,
i aquesta part del
XXI, un seguit
d'autors
prospectivistes
generals"
D’altra banda, Alvin Toffler ha tractat en els seus estudis la
revolució digital, la revolució de les comunicacions i la
singularitat tecnològica. Ha treballat sobre l’efecte de la
sobrecàrrega informativa, un clar exemple és la seva obra “el
shock del futuro”. També comenta a les seves obres la reacció de
la societat a aquests canvis.
Hem de considerar també la figura de Gaston Berger
(1896-1960). Exposava la idea de què la prospectiva no tracta
d’endevinar, sinó que és un esforç del pensament per posar-se
per davant del temps i retornar per veure el que convé fer avui.
Una de les seves obres més representativa és “Fenomenologia en
el tiempo y perspectiva”, publicada poc després de la seva mort.
Un dels prospectivistes més rellevants dels que tenim constància
fins al moment és Bertrand de Jouvenel[7](1903-1987). En les
seves obres fa referència a la pluralitat del futur. Ell defineix els
diferents futurs possibles com a futuribles; com en el cas de
l’obra “el Poder”. A la prospectiva, aquests futurs existeixen en
un món imaginari, però permet analitzar-los i trobar el més
convenient per a ser construït estratègicament des del present.
Maurice Blondel és rellevant en aquest àmbit de la prospectiva,
pel fet que ha estat capacitat per atorgar un model, un mètode i
una base matemàtica a aquesta disciplina. Cal dir que ha seguit els
passos dels seus antecessors de l’escola francesa, de la qual són figures
representatives Berger i Bertrand, com hem esmentat anteriorment,
entre d’altres. La seva obra més important va ser “L’Action”.
8

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
Raymond Kurzweil[8] és actualment una referència viva de la
vessant prospectivista. Ha realitzat grans estudis sobre la
disciplina, declara que el món s’encamina cap a una singularitat
tecnològica. Aquesta singularitat tecnològica trenca una mica
amb una de les idees importants que conformen la disciplina,
que atorga múltiples i diferents futurs futuribles. La seva obra
“La Singularidad esta cerca”, ens exposa que, els ordinadors, la
xarxa informàtica o els robots tindran la capacitat de millorar-se
ells mateixos.
La Prospectiva a Catalunya
Podem trobar diferents personalitats al nostre país que tracten o
han tractat aquesta disciplina, com Jordi Serra, Alexandre
Deulofeu o Francesc Roca.
"Podem trobar
diferents
personalitats al
nostre país que
tracten o han
tractat aquesta
disciplina, com
Jordi Serra del
Pino, Alexandre
Deulofeu o
Francesc Roca"
Per part de Jordi Serra del Pino[9], té com a gran referent
prospectivista a Gaston Berger. Serra defineix la disciplina de la
prospectiva com quelcom lligat a la ciència; assegura que la
prospectiva no estudia en sí el futur, sinó el que pot passar en el
futur amb el que sabem del present i el que podem fer al
respecte. Afirma doncs que la prospectiva no fa prediccions, ja
què el futur no és únic; si fos únic no tindria sentit intentar
millorar-lo o cambiar-lo en el present. Serra disposa d’algunes
obres pròpies en la disciplina com és un exemple “La Prospectiva
i la Investigación del Futuro”.
Per la seva banda, Alexandre Deulofeu (1903-1978) és un dels
prospectivistes més coneguts del país. Segons ell hi ha una llei
matemàtica, reflectida a la seva obra “La Matemàtica de la
Historia”[10], la qual determina l’evolució dels pobles. Deia que
les civilitzacions i els imperis passen per uns cicles equivalents
als cicles naturals dels éssers vius, segons ell les civilitzacions
viuen com a mínim un cicle d’uns 1700 anys i els imperis tenen
una duració promig de 550 anys. Com a exemples trobem
algunes de les seves prediccions, com el cas de l’antiga
Yugoslavia, que al 1934 ell ja predeia que es fraccionaria.
En quant a Francesc Roca[11] trobem algunes visions
prospectivistes a alguna de les seves obres com ara “Per
comprendre el futur”. En aquesta obra Francesc Roca explica que
si tenim idees positives actuarem positivament en el futur. Diu
que s’ha d’analitzar críticament tota la literatura científica
existent sobre les tendències del present. Si l’anàlisi és
9

sistemàtica i oberta a totes les aportacions, serà més difícil caure
a la falsa alternativa. També expressa el fet de que caminar en la
inseguretat no és fàcil, però que probablement sigui l'única
forma de caminar que té la societat.
Empreses i Institucions Prospectivistes
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAA
Hem citat diferents personalitats prospectivistes, i ara farem
esment de les diferents administracions públiques,
organitzacions i empreses que han desenvolupat estratègies
prospectivistes. Podem nomenar més com a organitzacions i
empreses prospectivistes[12] a “Shell”, “Siemens”, “British
Telecom”, “Electricité de France”, “RAND Corporation” [13]; en
aquesta organització es va formar Herman Kahn, citat
anteriorment. La RAND Corporation és un dels òrgans més
importants del món en la disciplina prospectiva, i va ser clau
durant la Guerra Freda per part dels Estats Units.
En quant a les empreses i organitzacions anteriors com el cas de
Shell[14], veiem clarament accions o polítiques prospectivistes ja
què va ser la primera empresa multinacional que va fer ús de la
prospectiva. Shell va identificar un escenari futur probable i
molt poc desitjable que més tard efectivament es va produir, la
crisi del petroli de 1973.
"Entitats i òrgans
utilitzen la
prospectiva de
forma estratègica"
Per la seva banda, Siemens[15] al 2005 va iniciar a través de
l’empresa consultora “TNS Infratest Wirtschaftsforschung”
estudis prospectivistes sobre la vida quotidiana i les noves
tecnologies al voltant del 2020. Esperaven que a l’any 2020
internet fos indispensable per a la societat, un lloc d’opinions
debats i de fàcil accés. De mateixa manera, British Telecom[16]
realitzà un informe prospectivista per part dels seus
investigadors del departament de prospectiva. Es tracta d’una
cronologia de les tecnologies del futur (2006-2051). La Rand
Corporation[17] que abans hem esmentat, es una organització
no gubernamental però amb grans vincles amb l’administració
americana, creada amb la finalitat de generar anàlisis i
investigacions que ajudaran als comandaments militars a
adoptar millors decisions.
Fent aquest anàlisi de la disciplina prospectivista, en el que hem
exposat el que significa aquest terme com també les diferents
eines i metodologies d’estudi pròpies de la disciplina, exposant
10

alguns dels autors prospectivistes rellevants, com també entitats
i òrgans utilitzen la prospectiva de forma estratègica, podem
gaudir d’una idea més clara del que significa la prospectiva.
Referències:
[1] “Planeación prospectiva. Una estrategia para el diseño del futuro”
(1995) Miklos, T. y Tello
[2] Introducción a la Prospectiva. Rodriguez Cortezo (OPTI)
[3] La Prospectiva. Delgado Palomino
[4] Diseño de una metodologia prospectiva aplicada a la educación
superior. Parra Patricia,
[5] Institu.to.Artes y oficios en comunicación estratègica.
[6] Escuelas y corrientes en prospectiva. Claudia Ochoa (2012),
UVM.
[7] Concepto y aplicación de la prospectiva estratégica. Francisco
Jose Mojica (2006).
[8] Introducción a la prospectiva. Alejandro Madruga (2009),
Cibernética y Sociedad.
[9] Prospectiva estratégica. ¿Qué es y qué no es?. Jordi Serra del
Pino.
[10] La matemática de la historia Alexandre Deulofeu o el pensador
global. Narcís Oliveres.
[11] Francesc Roca Rosell. Universitat de Barcelona.
[12] Prospectiva Estratégica: Orígenes, conceptos clave e
introducción a su práctica. ICAP (2016).
[13] La Prospectiva en los Estados Unidos. Adolfo Castilla (2013).
Economia y futuro.
[14] La prospectiva. Herramienta indispensable de planeamiento en
una era de cambios. Fernando Ortega San Martin.
[15] Horizons 2020. Prospectiva en Siemens. Eneko Astigarraga.
Prospectiva.eu
[16] Tecnologias del futuro. Eneko Astigarraga (2005).
Prospectiva.eu
[17] Prospectiva y planificación estratégica en la acción exterior
española. Antonio Barroso (2014). Real Instituto Elcano
11

Per què és tant difícil predir el futur?
“Predir és molt difícil. Sobretot el futur” va escriure en una
determinada ocasió Niels Bohr. Si ja és complicat “predir” el
passat (tant interpretar-lo, com fins i tot establir-ne les certeses),
imaginem el repte que suposa avançar-se a allò que encara no ha passat.
Tot i així, l’ésser humà sempre ha tingut l’aspiració de predir el
futur. En un món cada cop més complex i en constant acceleració,
la capacitat d’anticipar d’alguna manera allò que ha de venir
constitueix un avantatge clar i permet adaptar-se als canvis que
s’han de produir i rendibilitzar-los, mentre que la incertesa sobre
el que ha d’esdevenir genera neguit i preocupació. Però encara
millor si, enlloc de funcionar en mode reactiu i partint de les
tendències que percebem, som capaços de “crear-lo”, el futur.
Perquè la veritat és que aquest no està escrit enlloc, sinó que som
nosaltres (amb les nostres accions i omissions de cada dia) qui li
donem forma.
Antoni Biarnés
Director del
Col·legi de
Politòlegs i
Sociòlegs de
Catalunya.
Llicenciat en
Ciències Polítiques i
Sociologia.
@antoni_biarnes
Per tot plegat, no és estrany que, des del començament del temps,
hagin aparegut personatges que s’han atribuït la capacitat de veure
el futur i/o de condicionar-lo: oracles, pitonisses, astròlegs,
entabanadors televisius… però també periodistes, polítics, homes
d’empresa i científics. Alguns n’han fet fins i tot un ofici: els
prospectivistes. Però el cert és que tant els “professionals” com els
endevinaries ocasionals l’han espifiat infinites vegades. Podríem
omplir pàgines senceres recordant algunes de les prediccions -
enunciades amb gran fermesa i convicció- que el pas del temps ha
demostrat poc fonamentades o directament ridícules. I això ens
planteja una pregunta: per què costa tant encertar-la? Com és que
fins i tot els savis i els prospectivistes solvents s’equivoquen tan
sovint? Assagem algunes respostes.
• En primer lloc, resulta que tot està profundament
interconnectat. Un petit canvi en un element pot ocasionar-ne
de molt grans en àmbits que potser ni tan sols som conscients
que hi estan relacionats (seria el cas del conegut “efecte
papallona”).
12

"Un altre error
habitual en el
qual incorren els
pronosticadors és
el considerar
només les
transformacions
resultants d’una
tendència en el
món d’avui, com
si res més canviés"
• Relacionat amb això primer, un altre error habitual en el
qual incorren els pronosticadors (aquest el destaca Ray
Kurzweil, de l’escola optimista) és el considerar només les
transformacions resultants d’una tendència en el món d’avui,
com si res més canviés. Kurzweil posa l’exemple de la
preocupació que sosté que una radical extensió de la vida
provocarà un excés de població i l’esgotament dels limitats
recursos materials que fan possible la vida humana, ignorant
-al seu parer- que, gràcies a la nanotecnologia i a la
Intel·ligència Artificial forta, al mateix temps es produirà una
creació de riquesa comparable a l’extensió de la vida[1].
• En tercer lloc, hi ha molts errors a l’hora de predir el futur
perquè tot és tan complex i tot va tant ràpid (s’està produint
una autèntica acceleració de la història[2]) que no tenim
temps ni capacitat d’entendre-ho (si més no, a la primera). El
paradigma d’això varen ser els softwares que dissenyaven i
controlaven els productes financers que varen acabar donant
lloc a la fallida hipotecària i a la crisi generalitzada posterior;
simplement, se’ls en varen anar de les mans, als
programadors i operadors financers. Per això, als anàlisis
sobre el que està passant els acostuma a faltar perspectiva, i
queden caducs en poc temps. Costa distingir allò principal
d’allò accessori, el detall de l’anècdota, el senyal del soroll. I
el fomut és que quan ja es disposa de suficient perspectiva,
les preguntes i els reptes ja són uns altres.
"Els sistemes
complexes són
dinàmics i no
lineals"
13

No cal pas recordar que la majoria dels fenòmens socials o els
fenòmens climàtics o els econòmics són molt complexes. Com bé
argumenta el col·lectiu Politikon a “La urna rota”, resulta que
els sistemes complexes són dinàmics i no lineals; estan
composats per molts elements multifuncionals que interactuen
de forma selectiva (de forma que el seu comportament no depèn
tant dels seus elements constituents sinó que emergeix de les
interaccions entre aquests); a vegades mostren un
comportament caòtic[3] -les seves respostes varien
extremadament davant d’estímuls imperceptibles- que els fa
impredictibles a la pràctica; en general el seu comportament és
emergent (cosa que impedeix estudiar-los peça a peça i ens
obliga a enfrontar-nos a la complexitat de tot el sistema
simultàniament), mentre que altres vegades mostra robustesa
(el seu comportament és resistent a les nostres accions); … Tot
això fa que siguin difícils tant de predir com de dirigir (a vegades
són ultrasensibles i altres cops impertorbables).
Encara, patim també el fet que els mitjans de comunicació estan
ancorats en la immediatesa. D’aquí que les instantànies del
moment no ens deixen veure, massa vegades, les
transformacions a llarg termini.
• Quart, hem de confessar que no poques vegades confonem
desitjos (bons o dolents) de futur amb la realitat: volem
creure que tot anirà bé i afirmen que hi anirà (escollint els
senyals que ens permeten ‘estar-ne segurs’ i ignorant els que
no encaixen en l’escenari preferit) o, al revés, ens interessa
hipotitzar que les coses aniran malament (com quan els
venedors d’assegurances ens volen convèncer dels mil
desastres que, amb tota probabilitat, ens cauran al damunt) i
ens fixem en els indicadors -o els gurús de torn- que
confirmen les nostres preferències.
• En cinquè lloc (aquest és un dels factors importants), hi ha
el problema que tendim a pensar segons esquemes i dades
del passat (per exemple, quan utilitzem projeccions) i del
present (de fet, quan pensem en el futur, els nostres
horitzons estan limitats per les ideologies i els sistemes
socials actuals[4]), malgrat que la història té de tant en tant
moments disruptius en què canvien les lògiques i els
esdeveniments emprenen noves direccions. Així, per
exemple, es diu que “fins ara, sempre que la tecnologia ha
fet desaparèixer alguns oficis i llocs de treball, n’ha creat
més i de millors”; passa, però, que això no és cap garantia de
què sempre serà d’aquesta forma.
"Els mitjans de
comunicació estan
ancorats en la
immediatesa.
D’aquí que les
instantànies del
moment no ens
deixen veure,
massa vegades, les
transformacions a
llarg termini."
"El progrès humà
és exponencial"
14

Matt Ridley destaca que les tendències solen no ser lineals, la
qual cosa fa que coses que són simples esboços de núvols a
l’horitzó d’una determinada dècada (com la telefonia mòbil i
internet a finals dels vuitanta) es transformin en “huracans” en la
següent. En una línia semblant, Ruy Kurzweil ens fa adonar que
el progrés humà és exponencial, per la qual cosa el futur serà
molt més sorprenent del que la majoria pensa, ja que pocs
analistes han interioritzat de veritat les implicacions del fet que
el propi ritme de canvi s’està accelerant[5].
"En política, a
una era de
valoralització de
la llibertat en
seguiria una altra
de priorització de
la seguretat"
En aquest mateix sentit, Dan Jardiner argumenta en el llibre
“Future Babble” que el biax de l’estat actual de les coses implica
que els que realitzen prediccions ens expliquen molt més sobre el
seu propi temps que sobre el futur (i posa el següent exemple: a
mitjans del segle XX, després de 50 anys de pocs canvis en les
tecnologies de les comunicacions, però d’innovacions
sorprenents en el transport, els futuròlegs no feien altra cosa que
dissertar sobre el viatge espacial com quelcom rutinari, sobre
girocòpters personals i motxilles propulsores. Ningú anticipà
Internet ni l’omnipresència de la telefonia mòbil).
• L’estètica també ens pot perdre. És comú en molts
pensadors interpretar la història com una successió de cicles,
com una alternança de polaritats. Així, en l’evolució de l’art,
al barroc el substituiria el neoclassicisme (que vindria a
representar el seu contrari), el qual al seu torn donaria pas al
romanticisme, i aquest al realisme. En economia, a una època
de bonança li tocaria seguir una de recessió (amb l’esclat de
periòdiques crisis com a punts de canvi), i retorn posterior al
creixement. En política, a una era de valoralització de la
llibertat en seguiria una altra de priorització de la seguretat.
Etc, etc[6].
És clar que no gaire millor són les visions que anuncien la
fi -i la congelació- de la història (sigui políticament, amb la
instauració de l’ordre liberal o del paradís comunista; o
econòmicament, amb l’eliminació de les crisis o la fi del
treball). L’avantatge és que aquests models són aviat
desmentits pels fets.
Totes aquestes categories mentals que ens predisposen a
‘esperar’ un futur determinat (i a llegir després els fets de forma
que encaixin amb les nostres expectatives) són perilloses si ens
treuen rigor i llibertat de pensament (dues premisses ineludibles
per a fer bona prospectiva).
15

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
• JM Martín Carretero afegeix un motiu més de fallida de les
prediccions, fent notar que, a l’igual que existeixen les
profecies que s’autocompleixen, també hi ha previsions que
s’autoanul·len. Ho raona així: “Sabem que les ciències socials
són en bona mesura reflexives, i que el coneixement de la
realitat social -i les seves possibles projeccions a mig i llarg
termini- modifiquen les conductes i els propis escenaris”. En
definitiva, s’està referint als canvis que indueixen les pròpies
prediccions i que acaben allunyant-nos d’allò que elles
anticipaven. Per entendre’ns: si se’ns adverteix que el canvi
climàtic arruinarà l’agricultura, i s’actua (amb èxit) per
prevenir-lo, el destí de l’agricultura no té per què ser negatiu.
"Les prediccions
tenen un marge
d'error estadístic,
són probabilitats"
• Encara, no hem de menystenir la font d’error que pot ser
simplement no fer bé les coses quan es practica la
prospectiva: dades dolentes o falta de dades, models
equivocats, falta de rigor en operar dades i models, etc.
A fi de vèncer aquest risc, pot ser convenient utilitzar en paral·lel
diferents eines de les que fa servir la prospectiva (per a veure si
coincideixen en les conclusions), i combinar les metodologies
quantitatives amb les qualitatives.
• Tampoc podem desconèixer que hi ha molts interessos en
joc que procuren influir el curs dels esdeveniments a través
de l’esponsorització d’estudis i informes de prospectiva que
interpreten les dades a la seva conveniència, quan no les
manipulen directament.
A voltes, n’hi ha prou amb simplificar i fer lectures parcials de
les indicacions que la prospectiva ens dóna. Un bon exercici de
prospectiva ens hauria de plantejar diferents escenaris[7]; si
només agafem l’escenari central o, pitjor encara, aquell que
encaixa amb les nostres conveniències, estarem temptant la sort.
Martin Carretero ens recorda que les prediccions tenen un
marge d’error estadístic, són probabilitats, i per tant, han de ser
considerades com a tals, encara que en els informes i en les
presentacions públiques se sol dibuixar únicament l’escenari
central. I és que malgrat que els processos de predicció més
avançats incorporen tècniques estadístiques molt detallades per
examinar la probabilitat que un escenari es produeixi, a l’hora de
la veritat se sol treballar operativament amb el que es denomina
“escenari central” (el que té més probabilitats d’esdevenir-se).
"La prospectiva no
és una ciència
exacta, perquè el
futur no va
d'exactituds"
• En un altre ordre de coses, hi ha biaixos culturals que fan
que les expectatives i les interpretacions sobre el futur es
16

tenyeixin d’optimisme o pessimisme segons els països i els
moments històrics. Ara mateix, els xinesos són, segons
determinats estudis[8], els més optimistes del planeta i un
41% d’ells creuen que el futur serà millor (contra un 16% dels
saudites, un 10% de suecs, un 8% de finesos, danesos i
noruecs, el 6% de la població dels Estats Units i només un 4%
d’alemanys i britànics, i un 3% de francesos i australians)[9].
Alerta, però: la “solució” contra l’excés d’optimisme o de
pessimisme no està en adoptar el “punt mig” (una altra
concessió a l’estètica): la ‘veritat’ pot estar tan en els extrems
con en les posicions centrals.
• Per últim, no hem d’oblidar que, al llarg de la historia,
l’enginy i la inventiva de l’home han donat peu a innovacions
increïbles (bones i dolentes) que han trastocat l’ordre previst.
I sovint això s’ha esdevingut de forma inesperada: Tim
Harford, al seu llibre “Adáptate” ens fa veure que els assajos
a cegues (i no pas el disseny intel·ligent ni tampoc la
planificació) són els responsables de la majoria de les
innovacions que canvien el món.
En fi, aquestes són les principals raons per les quals hom
s’equivoca sovint quan s’aventuren escenaris de futur. La
prospectiva no és una ciència exacta, perquè el futur no va
d’exactituds. Però és un mapa que ens ajuda a orientar-nos en la
travessa del desert de la història. En conseqüència, val la pena
utilitzar-la (especialment en les ciències socials), però prenent
les degudes precaucions.
BIBLIOGRAFIA
- GARDNER, Dan. “Future babble”. McClelland&Stewart, 2010.
- GUTIERREZ, Juli. “Alexandre Deulofeu. La matemàtica de la
història”. Llibres de l’Índex, 2004.
- HARDFORD, Tim. “Adáptate”. Temas de Hoy, 2011.
- KURZWEIL, Ray. “La singularidad está cerca”. Lola Books, 2012.
- MARTÍN CARRETERO, José Moisés. “España 2030. Gobernar el
futuro”. Deusto SA Ediciones, 2016.
- RIDLEY, Matt. “The rational optimist”. Taurus, 2011.
17

La política en el siglo XXI
Si la política es la gestión del poder en entornos enfrentados y
conflictivos, en el siglo XXI será más necesaria que nunca. A
medida que se multipliquen los actores, la población, las empresas,
los grupos y asociaciones, las dinámicas o el comercio, los
conflictos derivados de la pluralidad y la congestión de los nuevos
escenarios no remitirán; al contrario, harán más necesaria la
política como instrumento de negociación y de intercambio. La
incógnita será saber si la política actuará libremente o se someterá
al poder financiero, a la economía y, si es así, en qué grado lo hará.
No hay que ser un gran adivino para sospechar que la autonomía
de la política tiende a encogerse a los dictados de la economía y de
los mercados, y no tanto indicándole lo que debe o no hacer, sino
configurando marcos favorables a sus intereses. Los políticos
serán tan necesarios y alabados como denostados por muchos. La
desconfianza hacia ellos no dejará de aumentar en la misma
medida en que se acreciente la distancia entre promesas y
realidades. La política seguirá siendo necesaria. Su papel de
árbitro continuará existiendo. La sociedad no quedará en manos
solo de los mercados. Primero, porque esto es imposible, y
segundo, porque si no lo fuese, se colapsaría, implosionaría a la
primera de cambio.
Román Castro
Sociòleg i Doctor en
Ciències Polítiques.
És professor titular
de la UNIR i
vicedegà de COI-
UCJC.
El text és un
fragment de: Castro,
Román (2016).
Preparados para un
mundo global. 50
cosas que debe saber
para manejarse bien
en el siglo XXI.
Málaga: Seleer.
ISBN:
9788494553318.
Los escenarios de futuro propiciarán cambios de gran calado en las
diferentes escalas de la política. A partir de nuevas realidades,
aparecerán nuevos y renovados temas, liderazgos civiles, políticos,
religiosos o militares, frecuentemente locales, pero también de
mayor alcance. Líderes que espolearán la palabra mágica y
comodín, el cambio, ofreciendo porvenir, vendiendo esperanza,
prometiendo futuro, dando calor a través de un sentido de
pertenencia compartido y cercano. Nuevas servidumbres que
muchos abrazarán. Emergerán partidos políticos minoritarios y
extremos, antisistema o disruptivos, algunos extravagantes, que
reclamarán el foco de los medios de comunicación y el calor de los
votantes. En el horizonte vienen apareciendo, y aparecerán,
nuevos mesías, líderes populistas, con gran magnetismo y
capacidad de movilización. En este escenario, la mujer continuará
asumiendo mayores cuotas de poder político. Cada vez será menos
excepcional ver jefas de estado o de gobierno, ministras y altos
cargos con nombre de mujer. Quedará por ver si reproducirán
parámetros masculinos o serán singulares desde su perspectiva de
género.
18

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
"Los discursos y el
mensaje político
continuarán
simpliicándose"
"Se personalizará
como nunca la
política en la
igura del líder"
Nuevos lenguajes
La política del siglo XXI utilizará recursos menos lógicos y
formales y más emocionales y argumentativos. George Lakoff
sugiere que los verdaderos líderes políticos se distinguirán del
resto por su elocuencia y por el dominio del lenguaje y de las
emociones. Muchos son los politólogos convencidos de que, al
igual que los consumidores no siempre se comportan de forma
racional, los electores tampoco lo hacen. Frecuentemente la
decisión de votar acaba siendo menos racional que la de comprar
un vehículo, animar a tu equipo de fútbol ante una pantalla o
fumarte un paquete de tabaco cada día.
Como viene sucediendo desde la emergencia de la televisión y de
las nuevas tecnologías de la información y la comunicación, los
discursos y el mensaje político continuarán simplificándose. La
política visual y simbólica, el espectáculo y las imágenes
derrotarán al contenido, a la lista de propuestas, a los discursos
ideológicos, sesudos e inacabables, que nadie aguantará ni
querrá ver u oír. A partir de aquí, la comunicación política se
despojará, definitivamente, de la tradicional carga ideológica, del
discurso y de los intereses racionales y de grupo, y continuará
creando y reproduciendo mensajes simplificados e impactantes
de fácil comprensión. Las fases determinantes en la
comunicación política seguirán siendo cuatro: simplificar,
dicotomizar entre buenos y malos, inocular miedo y ofrecer
salvación. Nada de esto cambiará.
El mensaje político se banalizará en relación directa con los
públicos a los que se dirija. Será más trivial y difuso cuanto más
gente sea a la que se dirija, y más concreto y definido si los
públicos son más reducidos. Fijándonos en el primero ejemplo,
el lenguaje audiovisual y la puesta en escena continuarán siendo
temas estrella en el mundo de la política. Se personalizará como
nunca la política en la figura del líder, a costa del partido o del
movimiento que lo abriga, que perderá protagonismo a su favor.
Así, los líderes emergerán como los únicos actores políticos del
panorama, donde no será tan importante lo que dicen, sino la
forma de decirlo y la forma en que sus mensajes encajen en los
marcos mentales de los electores. Los nuevos políticos no serán
ya sólo los tradicionales políticos de raza. Aquellos que, de forma
paciente y laboriosa, medran durante años dentro del partido
para promocionarse. Junto a estos, emergerán figuras
fulgurantes que, rentabilizando un cierto tirón mediático,
captarán la atención y el apoyo de los públicos. Nuevos políticos
como actores de cine, cómicos, estrellas del cine porno,
19

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAA
deportistas o empresarios de éxito, llegarán a compartir
protagonismo con los tradicionales políticos de partido, cuestión
que no augura, necesariamente, una alta calidad intelectual de
los candidatos, cosa, que en el fondo, quizá llegue a interesar
muy poco a la gran mayoría, tal y como vienen recogiendo la
sociología electoral.
En la política del siglo XXI, el lenguaje de la imagen, el aspecto
físico de los candidatos, sus atributos, sus gestos, su pasión o
simpatía, el recurso al humor o presentar a su familia –atributo
de gran importancia simbólica–, pueden acabar siendo más
influyente en el voto de los ciudadanos que lo que dicen o dejan
de decir, o lo que han hecho o dejado de hacer. Aun así, la
creación de un líder político ganador no está a expensas de lo
que el marketing diga, del color de la corbata o de la intensidad
de la luz que se proyecte sobre él en un acto público. Si fuese así,
se podrían fabricar líderes ganadores como se fabrican
sombreros o se adiestran monos y loros. El éxito de una
campaña no recae tanto en la campaña de marketing, como en la
oportunidad política y la forma en que el líder dice las cosas,
cómo encajan en la mente del auditorio, del idealismo que
proyecte y el magnetismo que posea.
"Emergerán
iguras
fulgurantes que,
rentabilizando un
cierto tirón
mediático,
captarán la
atención y el
apoyo del público"
Los nuevos partidos
El nombre de los nuevos partidos políticos o movimientos
generalistas que emerjan en el futuro adjetivarán bien poco.
Seguramente, el nombre no los definirá. Ya no se llamarán, por
ejemplo, partido liberal, o socialdemócrata, o de izquierdas o de
20

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
"El sustantivo
Partido estará en
retirada"
"Nuestro mundo
ha convertido la
política en un
producto más"
centro. Adoptarán otros nombres más modernos, y distintos, que
provoquen imágenes comunes, no conceptos ideológicos. Que no
encasillen. Que no levanten suspicacias entre un amplio abanico
de votantes. Quizá se llamarán Todos juntos, Unidos por la
dignidad, Movimiento10 o cualquier combinación posible. El
substantivo Partido estará en retirada por su descrédito a la hora
de encabezar marcas electorales. En el futuro, probablemente,
los únicos partidos que contarán serán los de fútbol. La cuestión
es distanciarse de lo antiguo, de lo ideologizado, de lo que define
y a la vez acota, y ampliar el campo en la pesca de votos. Llamar
la atención con el nombre será el mejor punto de partida. La
razón es bien sencilla. No parece acertado pensar que los
votantes somos sólo de derechas o de izquierdas,
independentistas o centralistas o federalistas, monárquicos o
republicanos, librecambistas o proteccionistas, deportistas o
sedentarios, creyentes o laicos, ecologistas o consumistas a
ultranza. Los votantes somos multifunción. Como el robot de la
cocina que hace prácticamente de todo. Un mismo votante puede
ser distintas cosas según el tema de que se trate: de derechas en
política fiscal; de izquierdas, en la ayuda a la cooperación
internacional; medioambientalista, cuando le interesa la
protección de las especies; o religioso, cuando se opone al
matrimonio entre personas del mismo sexo. Los partidos y
líderes del siglo XXI que comprenden esta pluralidad de matices
están mejor posicionados para conseguir captar la atención de
un electorado ávido de referentes identitarios.
Más historias
Nuestro mundo ha convertido la política en un producto más. La
sociedad que se configura en el siglo XXI será una sociedad más
de consumidores que no de ciudadanos participantes y
políticamente activos. Nuestras sociedades hipermediatizadas se
definirán por una gran adicción al espectáculo, al impacto
emocional, a las imágenes cautivadoras, y a la chafardería. Las
personas comunes solo se harán una idea aproximada de los
políticos a través de la imagen que transmitan los diferentes
medios. Muchos ciudadanos dirán sentirse cerca de ellos, o
conocerlos bien, pero, eso es materialmente imposible, será la
ficción de una imagen que se inocula y se incorpora a la
cotidianidad de las personas.
El mundo de la política recurrirá con renovada fuerza al
storytelling, al arte de contar historias. Como indica Salmon
(2010) en su libro Storytelling: la máquina de fabricar historias
21

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAA
y formatear las mentes, es este un sistema para imponer ideas,
generar sentido y controlar conductas. Es una forma distinta de
gestionar los relatos para utilizar la narración. Una manera de
convencer y movilizar sentimientos y estados de opinión. La
gente común procesa mejor la información cuando se presenta
en forma de historia, ya que apela a su lado más emocional. Los
conceptos complejos son difíciles de comprender, las historias
no. Por ejemplo, es más difícil explicar y retener el concepto de
sufragio universal y su importancia, que generar una narración
que proyecte la imagen de una venerable anciana que, encorvada
y con una amplia sonrisa, deposita su voto en una urna. Lo
primero exige un esfuerzo cognitivo importante, lo segundo no.
Algunos autores, como Giovanni Sartori, a partir de su libro
Homo videns, avisan del riesgo de la desaparición del homo
sapiens a manos del homo videns. Que el animal racional deje su
lugar al animal visual u ocular que ve sin saber. Un humano que,
fundamentalmente, visualiza imágenes y no procesa conceptos.
La gente deseará más creer que conocer, confiar que contrastar o
ver que leer. Pienso que en el siglo XXI no es del todo seguro que
lo que la gente común precise sea más información. En un
mundo hiperinformado e hipercomunicado el exceso de
información llega a aturdir, confundir y desconcertar.
Seguramente, lo que la gente deseará será creer en cosas, y no
tanto conocerlas a través de complejas preguntas. Creer que las
cosas nos irán bien, que nuestros hijos y nietos, que nuestras
empresas y proyectos, tendrán un buen futuro, que el político al
que votan es de confianza, que los impuestos que pagan sirven
para esto o aquello, y cosas por el estilo. No estamos del todo
seguros de que lo que la gente quiere es saber siempre la verdad
de las cosas, si es que ésta existe. Posiblemente, todos nos
acabamos conformando con interpretaciones de datos o
imágenes que encajen en nuestro marco mental. Para ello, la
política recurrirá al relato para atraer fidelidades. Narraciones
que sean capaces de construir sentido y se camuflen con el
mundo real, que induzcan a la identificación con el líder y con su
mensaje. Las ideas que conecten con los públicos, y que se vistan
de emociones, serán la clave del discurso político del siglo XXI.
Sin una buena historia no habrá poder ni gloria que valga.
"La gente común
procesa mejor la
información
cuando se
presenta en forma
de historia, ya que
apela a su lado
más emocional"
Más colorido y poca substancia
El recurso a explicar historias ha sido siempre usado por
instituciones milenarias que, como las iglesias o los ejércitos,
reproducen narraciones y leyendas con moralejas y significados.
Conocemos por la historiografía que los grupos o las personas
que han querido conquistar o retener el poder, ya sean líderes
22

"La narración
será un
instrumento
central de
persuasión que
recobrará inusual
fuerza en el siglo
XXI"
religiosos o militares, o movimientos ideológicos de cualquier
tipo, han tenido que contar historias convincentes sobre todo
tipo de temas, problemas y soluciones. En el mundo de la
propaganda política también ha sido así. La narración será un
instrumento central de persuasión que recobrará inusual fuerza
en el siglo XXI. Recurrir a universos narrativos comprensibles
que den sentido a lo que sucede, que ofrezcan esperanza, que
cuestiones complejas puedan ser reducidas, compactadas,
empaquetadas y entendidas, sin importar mucho si quedan o no
deformadas, resultará clave. Todo esto será muy aplaudido y
deseado, ya sea por grandes masas de personas desorientadas,
náufragos en la terminología de Zygmunt Bauman, a partir de su
idea de sociedad líquida, o por personas o grupos perfectamente
orientados. A los humanos nos gustan las historias, por eso nos
agradan los cómics, las canciones, la ópera o la zarzuela, el
teatro, los cuentos, las novelas, las revistas del corazón, las
películas, los anuncios de televisión o los chistes, que no son otra
cosa que historias en miniatura con una gran carga emocional.
Bibliografía básica:
- Castro, Román (2016). Preparados para un mundo global. 50
cosas que debe saber para manejarse bien en el siglo XXI.
Málaga: Seleer. ISBN: 9788494553318.
- Castro, Román (1996) (Coord.). Temas clave de ciencia política.
Barcelona: Editorial Gestión 2000. ISBN: 84.8088.102.X.
- Bauman, Z. (2003). En busca de la política. Madrid: FCE. ISBN
9789505573639.
- Klein, N. (2001). No logo. El poder de las marcas. Barcelona:
Planeta. ISBN 9788408104322.
- Lakoff, G. (2006). Puntos de reflexión. Manual del progresista.
Barcelona: Península. ISBN 9788483078426.
- Lakoff, G. (2007). No pienses en un elefante. Madrid:
Complutense. ISBN 9788474918137.
- López, A. (2000). Retórica y comunicación política. Madrid:
Cátedra. ISBN 9788437617879.
- Salmon, C. (2010). Storytelling: la máquina de fabricar historias y
formatear las mentes. Barcelona: Península. ISBN:
9788497111379.
23

Prospectiva y políticas públicas: una
relación necesaria pero difícil
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAA
Jordi Serra del Pino
Director de Recerca al
Center for
Postnormal Policy
and Futures Studies.
@jserradelp
Este texto pertenece a
una ponencia
originalmente
preparada para el
Primer Seminario
Internacional de
Análisis Prospectivo
Estratégico de
Ecuador, celebrado
en Quito 22 y 23 de
Julio de 2014
1. Introducción
En el casillero A tenemos a la prospectiva, una disciplina que
sirve para entender como puede evolucionar el futuro y de que
maneras podemos influir en él. En el casillero B tenemos las
política públicas, entendidas como las respuestas que propone el
estado a las demandas de sus ciudadanos. A priori, pudiera
parecer que la conjunción entre prospectiva y políticas públicas
tendría que ser un enlace buscado y sinérgico: por una lado, la
prospectiva proporcionando conocimiento sobre el futuro y
proponiendo como modelar su desarrollo; por el otro, las
políticas públicas, generando líneas de acción para implementar
los futuros más deseados. Y sin embargo lo que tenemos es una (ya)
larga historia de desencuentros y de expectativas no cumplidas.
Esta ponencia intentará, en primer lugar, desentrañar las
razones de esta falta de conexión entre los dos ámbitos; y, en
segundo lugar, explorará qué medidas se han empleado para
mejorar su complementariedad.
2. Lo que debería unir
Si aceptamos que la prospectiva es la disciplina que estudia el
futuro para comprenderlo y poder influir en él, resulta difícil no
pensar que cualquier decisor o responsable de políticas públicas
tiene que estar muy interesado en lo que pueda ofrecerle. De
hecho, su posible interés puede desprenderse de dos extremos:
• En primer lugar, por la capacidad de la prospectiva de
anticipar lo que pueda acabar ocurriendo. Esto no sólo
reduciría enormemente la incertidumbre asociada al proceso
de toma de decisiones, sino que también ofrecería
indicaciones sobre el mejor curso de acción a seguir.
• En segundo, porqué la prospectiva también pretende
proporcionar mecanismos de control colectivo sobre el
futuro; algo que debiera ser de mayor interés si cabe para
cualquier decisor.
Pero, si nos paramos a pensar en ello, se puede constatar que el
24

eneficio no sería sólo para las políticas públicas respecto a la
prospectiva; sería recíproco ya que la prospectiva, por si sola, no
puede aspirar a modelar el futuro, eso sólo puede conseguirse
con una acción colectiva coordinada. Por consiguiente, una
política pública puede ser el vehículo idóneo para canalizar un
proyecto de futuro.
Si se analiza con detenimiento, una política pública es,
esencialmente, un mecanismo para conformar el futuro de
acuerdo con un propósito específico: responder a una demanda
social. Pueden haber, empero, quien objete que el fin principal
de una política pública sea más el de ordenar el presente más
que no el de construir el futuro. Aceptando por un momento esta
objeción, procedamos a examinarla más en profundidad:
• En primer lugar, hay que considerar que es estrictamente
imposible influir exclusivamente en el presente. Aún cuando
sea ese el objetivo principal y único, lo cierto es que los
cambios que esa política provoque en el presente también
provocarán efectos en el futuro, ni que sean sutiles y a largo
plazo. Por tanto, en cualquier caso y aunque solamente sea para
evitar efectos no deseados, siempre será aconsejable tener en
cuenta las implicaciones a futuro de cualquier política pública.
• En segundo lugar, y a un nivel más profundo, hay que tener
en cuenta que cuanto más importante, cuanta mayor
dimensión y transcendencia, tenga el tema sobre el que
quiera incidir la política pública, más difícil será gestionarlo
a corto plazo. Si se reflexiona, se ve que la explicación resulta
bastante obvia: cualquier fenómeno necesita tiempo para
desarrollarse y crecer; a menudo dichos fenómenos tienen
un crecimiento muy lento en sus primeros estadios y sólo
alcanza una dimensión reseñable después de un desarrollo
bastante largo. Sin embargo, la lógica de la acción pública
penaliza la acción sobre cualquier tema en sus fases
tempranas y, por el contrario, enfatiza la necesidad de actuar
cuando dichos temas son ya maduros (que es cuando
acostumbran a llegar a los medios de comunicación). Pues
bien, intentar incidir, modificar, reducir o eliminar un
fenómeno cuando ha alcanzado su madurez es algo
tremendamente complejo y casi imposible de conseguir a
corto plazo. Dicho de otra manera, plantearse acciones sobre
cuestiones de gran complejidad y transcendencia a corto
plazo no tiene sentido, es un ejercicio condenado al fracaso
en la mayoría de las ocasiones.
"La prospectiva,
por si sola, no
puede aspirar a
modelar el futuro"
"Cualquier
fenómeno necesita
tiempo para
desarrollarse y
crecer"
25

Por lo tanto, se puede concluir que la prospectiva no sólo aporta
al diseño de políticas públicas una perspectiva a más largo plazo,
sino que su principal valor puede residir en indicar como
gestionar procesos de cambio en la conformación del futuro; por
otro lado, una política pública puede ser el vehículo idóneo para
que la prospectiva pueda, efectivamente, modelar el futuro. Y,
sin embargo, y como ya se ha apuntado, la combinación de las
dos actividades es más la excepción que no la regla.
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAA
En las próximas líneas se explorarán algunas razones para este
desencuentro.
3. Lo que las separa
"La acción política
parece estar
esencialmente
vinculada al corto
plazo"
Existen tres grandes factores que explican esta falta de conexión:
1. La perspectiva temporal.
2. El enfoque.
3. El accionamiento y la rendición de cuentas
Analicemos cada supuesto con mayor detenimiento.
3.1. La perspectiva temporal
El mayor obstáculo para conseguir una complementariedad
efectiva entre prospectiva y la definición de políticas públicas
radica en el hecho que operan en marcos temporales diferentes.
La acción política parece estar esencialmente vinculada al corto
plazo. Esto es particularmente evidente en regímenes
democráticos en los que la fecha de los siguientes comicios
deviene el horizonte temporal de cualquier política pública. Para
la prospectiva esto es un grave problema ya que implica que, en
la mayoría de los casos, sólo se podrán concebir acciones a
cuatro o cinco años vista; un plazo claramente insuficiente para
la mayoría de cuestiones importantes.
Hay que entender que este problema no es una cuestión de mala
praxis de los decisores políticos; en todo caso, si hay mala praxis,
es de toda la ciudadanía en su conjunto. Lo cierto, es que las
sociedades contemporáneas funcionan en base a un
cortoplacismo alarmante; diversos factores contribuyen a ello:
3.1.1. El tempo político.
La recurrencia de los sistemas democráticos sujetos a ciclos
electorales marca una pauta temporal que operan en legislaturas
de cuatro a cinco años. Típicamente, las distintas
administraciones dedican los primeros años del mandato a los
26

proyectos a más largo plazo, mientras que los últimos se
concentran en la obtención (o al menos, presentación) de
resultados. Esta dinámica implica que, difícilmente, un decisor
se embarcará en algún proyecto de que no pueda obtener algún
tipo de rédito a un máximo de tres o cuatro años.
Evidentemente, esto no es un principio absoluto, pero lo cierto
es que la configuración temporal de los sistemas políticos ofrece
pocos incentivos a un político que quiera proyectar su acción
más allá de su mandato y, además, es casi seguro que se le
penalizará si lo hace. Las razones son fáciles de entender:
cualquier iniciativa a medio o largo plazo, comportará con toda
seguridad alguna consignación presupuestaria ya en el presente,
es decir, el gasto empezará inmediatamente; pero, dado que es
una política a medio o largo plazo, es difícil que aporte algún
tipo de rédito o beneficio a corto. Con lo cual el político en
cuestión se encontrará, en primer lugar, teniendo que dar
cuentas de una política que ya ha originado gastos pero que aún
no ha generado ningún retorno y; en segundo, y dado que los
hipotéticos beneficios de la citada política se producirán más allá
de su mandato, con la posibilidad que los esperados réditos
acaben beneficiando a su sucesor (o peor, a su oponente). Pero,
de hecho, la situación es aún peor, porqué lo cierto es que
raramente la ciudadanía, los votantes, valoran este tipo de
iniciativas a medio largo plazo y, las más de las veces, tienden a
recompensar aquellos cargos que promueven políticas a corto
con resultados visibles o constatables. Ante esta situación, ¿es
razonable esperar que un gobernante se embarque en políticas a
largo plazo? Seguramente, no.
"Los votantes,
valoran este tipo
de iniciativas a
medio largo plazo
y, las más de las
veces, tienden a
recompensar
aquellos cargos
que promueven
políticas a corto
con resultados
visibles o
constatables"
27

3.1.2. La dinámica de los medios de comunicación.
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
"¿Es razonable
esperar que un
gobernante se
embarque en
políticas a largo
plazo?
Seguramente, no"
Los medios de comunicación se mueven por la necesidad de
encontrar temas de interés que puedan ocupar los titulares y que
consigan captar la atención de la audiencia. Pero esa atención
caerá en pocos días, sino horas, y será necesario buscar otra
noticia de impacto. Es más, en la actualidad, los grandes grupos
comunicativos integran prensa escrita, canales de televisión,
estación de radio y plataformas digitales, con lo cual se han
transformado en grandes conglomerados que necesitan de un
aporte continuo de grandes titulares lo que, a mi juicio,
comporta dos grandes problemas:
• En primer lugar, se tiende a magnificar el impacto de lo
inmediato en detrimento del mantenimiento de una mínima
perspectiva. Se prima la inmediatez, ser el primero en ofrecer
la primicia, en perjuicio de la relevancia o de la profundidad.
Y, a falta de noticias de verdadero calado, se magnifica lo que
suceda en ese momento, a menudo, llegando incluso a pedir
(o exigir) algún tipo de reacción por parte de los decisores
políticos. Lo cual lleva a una situación bastante frecuente en
la que se toman medidas apresuradas para responder a
cuestiones que, en realidad no lo necesitaban. A modo de
ejemplo, en Marzo de 2014, el tema estrella en los noticiarios
españoles fueron los saltos masivos de inmigrantes
subsaharianos intentando entrar en Ceuta y Melilla[2]. El
tratamiento de los medios insistió en el hecho de que miles lo
intentaron (aunque sólo lo consiguieron unos pocos
centenares) y, en general, revistieron al tema de un
dramatismo excesivo. Durante unos días se generó un cierto
estado de alarma sobre la permeabilidad de la frontera de
Ceuta y Melilla y el ministro de interior español se vio
obligado a visitar las ciudades y anunciar que se reforzaban
las dotaciones fronterizas. En realidad, los saltos de
inmigrantes son una realidad bastante cotidiana, de ahí el
impresionante dispositivo de la valla fronteriza; pero lo cierto
es que la principal puerta de entrada de inmigrantes
irregulares son los aeropuertos de Madrid y Barcelona.
Generando una atención excesiva sobre lo sucedido esos días
en Ceuta y Melilla lo único que se consiguió es generar un
debate inane que a lo sumo desvió recursos de las iniciativas
realmente válidas a medio y largo plazo que, en este caso,
sería la acción coordinada con los países de origen y de
tránsito. A estas alturas resulta incierto saber cuantos de los
efectivos enviados como refuerzo siguen en Ceuta y Melilla y,
si aún están allí, qué efectos han tenido en otros dispositivos.
28

A todo esto, los inmigrantes siguen intentando llegar por
tierra, mar y aire, pero sólo llegan a los titulares cuando
alguno perece en el intento y nunca se entra en un debate
serio sobre el por qué de esta marea humana y que se puede
hacer al respecto.
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
• En segundo lugar, cuando un tema verdaderamente
importante llega a los titulares es tratado de la misma
manera, se convierte en la noticia estrella por un tiempo
(limitado) y después es reemplazado por la nueva primicia.
En cualquier caso, es muy improbable que en ese tiempo se
haya podido analizar dicho tema con la profundidad
necesaria y, si se toma alguna medida al respecto, es más que
posible que no tenga el efecto deseado o, en el peor de los
casos tenga algún tipo de efecto bumerán. Aquí el ejemplo
obvio sería el secuestro de más de doscientas niñas en una
escuela de Nigeria el 14 de abril de 2014 por parte del grupo
terrorista Boko Haram[3], de hecho el tema incluso pasó un
tanto desapercibido hasta que se desató la campaña por
twitter de #bringbackourgirls[4] y numerosas celebridades
se sumaron a ella. Sin embargo, la reacción no ha servido
para liberar a las niñas y los únicos cambios han sido
resultado de la iniciativa de algunas de las propias niñas que
han conseguido escapar de sus captores[5]. Cada día que las
niñas siguen en manos de Boko Haram se aleja un poco más
la posibilidad de que puedan recuperar su vida anterior,
quizás algún día vuelvan a ser noticias de cabecera y sepamos
de su destino… siempre que ese día no ocurra algo de mayor
impacto (como la final del mundial de futbol o la Superbowl).
Por lo tanto, la lógica de los medios es nociva a dos niveles: en
primer lugar porque acentúa la preeminencia del corto plazo, de
hecho, lo acorta; y, en segundo lugar, y como algo incluso más
perverso, porqué promueve la adopción de medidas que no han
tenido un mínimo proceso de análisis, reflexión o maduración,
con lo que pueden tener efectos imprevistos no deseables. Desde
una perspectiva de futuro es justo lo contrario de lo que sería
deseable.
"Uno de los efectos
culturales de más
calado de la
modernidad ha
sido el de la
desconexión
generacional"
3.1.3. La pérdida de la perspectiva generacional
Hay otra cuestión bastante relevante, aunque mucho menos
evidente. Uno de los efectos culturales de más calado de la
modernidad ha sido el de la desconexión generacional. En las
sociedades pre-modernas, la conexión con las generaciones
pretéritas y venideras es algo muy presente, porqué la familia se
29

concibe como un grupo extenso, una red que se alarga en el
pasado y el futuro y, más importante, que es tenida en
consideración en el momento de tomar decisiones[6]. No
obstante, la modernidad y, más aún la revolución industrial,
generaron una nueva concepción de la familia, más reducida en
la que apenas se incluyen tres generaciones (de abuelos a nietos)
y, más relevante, en la que cada generación no tiene que
preocuparse más que por si misma, entre otras cosas, porqué las
generaciones anteriores tampoco lo hicieron. Esta última parte
sería un tanto discutible, pero también es cierto que desde el
siglo XX la herencia de las generaciones precedentes,
particularmente en lo relativo a la biosfera, ha sido nefasta y no
parece que la generación actual lo esté haciendo mucho mejor.
"El presente
también se ha
encogido, se ha
convertido en un
instante
permanentemente
caducado y
renovado"
En cualquier caso, lo que estos tres factores han provocado es
una situación un tanto paradójica: por un lado el presente se ha
extendido en nuestro imaginario, apartando el pasado y el futuro
a los márgenes de nuestro pensamiento, sencillamente, no los
tenemos en cuenta; pero, por otro lado, el presente también se
ha encogido, se ha convertido en un instante permanentemente
caducado y renovado. El hoy reducido a su mínima expresión
pero con una impronta que excluye el pasado y el futuro.
3.2. El enfoque
Una segunda cuestión que separa a la prospectiva de la
construcción de políticas públicas es el enfoque o direccionamiento
de su acción. Aquí podemos diferenciar dos aspectos:
• El primero tiene que ver estrictamente con el enfoque o,
siguiendo con el símil fotográfico, y para ser más precisos,
con la obertura del diafragma. La prospectiva opera desde un
planteamiento que busca (debe) ser transdisciplinar,
sistémico o, si se quiere, holístico; así, por mucho que los
diversos aspectos o componentes del tema a tratar se tengan
que analizar desde perspectivas o disciplinas distintas (de ahí
la transdisciplinariedad), lo que se busca en última instancia
es tener la imagen completa (the big picture) de la cuestión
que se esté examinando. Por el contrario, en el ámbito de las
políticas públicas es frecuente desmenuzar estos temas macro
de gran complejidad de acuerdo con el ámbito competencial
de cada instancia implicada; de este modo cada organismo o
administración trata aspectos concretos, puntuales de la
cuestión genérica, pero, a menudo, se falla a gestionar el tema
en su conjunto.
30

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
• El segundo aspecto es un tanto más sutil y tiene que ver con
como trata la incertidumbre cada disciplina o ámbito. La
prospectiva no pretende eliminar ni evitar la incertidumbre,
la acepta y trata de gestionarla de la mejor manera. Y sí,
aunque, en última instancia, busca influir en el futuro,
intenta hacerlo desde el debate colectivo. Así pues, el debate
es necesario no sólo para generar consenso, sino también
para poder reflejar mínimamente la diversidad del futuro. En
cambio, las políticas públicas quieren justo lo contrario; es
decir, reducir la incertidumbre al mínimo, a poder ser,
eliminarla para tener la máxima seguridad de que se
conseguirá lo que se pretende. Y aunque el debate también es
necesario y bienvenido, su función es claramente la de
generar el consenso requerido sobre la política propuesta.
Dicho de otra manera, mientras la prospectiva ve a la
incertidumbre como a una oportunidad, para enriquecer y
liberar el futuro; desde el ámbito de las políticas públicas, la
incertidumbre es un riesgo, sino una amenaza. Por esta
razón, el decisor o el administrador se encuentra mucho más
cómodo con predicciones. La predicción es una afirmación
de certeza absoluta sobre el futuro; por tanto dice lo que
ocurrirá sin peros ni objeciones. En cambio la prospectiva
ofrece pronósticos y escenarios donde las salvedades y las
objeciones son la norma. Sin embargo, y en lo que atañe al
posicionamiento sobre la incertidumbre, sería un error
pensar que alguna de las dos disciplinas o ámbitos deba
ceder. El verdadero potencial de colaboración radica en el
mantenimiento de su integridad respectiva. Una prospectiva
que ofrezca predicciones no es una verdadera prospectiva, y
una política pública que no intente garantizar la consecución
de sus objetivos es una mala política. La solución tiene que
venir pues por la complementariedad desde el
mantenimiento de la esencia de cada una.
3.3. El accionamiento y la rendición de cuentas
Finalmente, la diferencia quizás más crítica radica en los
mecanismos de accionamiento y de rendición de cuentas de cada
disciplina o ámbito.
"La prospectiva, ni
pretende eliminar
ni evitar la
incertidumbre"
"El verdadero
potencial de la
colaboración
radica en el
mantenimiento de
su integridad
respectiva"
En el caso de las políticas públicas ambas cuestiones se
responden o se resumen en un actor: el conjunto de la
ciudadanía. En efecto, una política pública es, básicamente, la
respuesta de la administración a una demanda social; por
consiguiente, es la sociedad la que puede solicitar (o exigir) la
31

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAA
"Son los
ciudadanos los
que pueden
ejercer su derecho
a que los
gobernantes
satisfagan sus
demandas"
generación y aplicación de una política pública. Puede ser
incluso que la demanda social no se concrete en una política
pública definida o especificada, pero, en cualquier caso, son los
ciudadanos los que pueden ejercer su derecho a que sus
gobernantes satisfagan sus demandas. De igual modo,
especialmente en sistemas democráticos, serán los ciudadanos
los que ejerzan el control sobre la efectividad de las políticas,
aunque sea indirectamente eligiendo a nuevos gobernantes; y en
aquellos casos en que la aplicación de una política haya sido
particularmente gravosa o perjudicial, podrán utilizar los
mecanismos previstos administrativa o judicialmente.
En cambio, ¿quién actúa en nombre del futuro? ¿quién pide
cuentas por el futuro o por las generaciones futuras? En los
sistemas de estado de derecho sólo los sujetos (de derecho)
tienen la capacidad para accionar sus derechos; y uno de los
requisitos para gozar de la titularidad es la existencia efectiva.
Esto plantea el problema de cómo dar derechos, o mecanismos
para ejercerlos, a entidades que no existen.
Precisamente en Ecuador se tuvo que tratar con una cuestión
muy parecida cuando la constitución del 2008 concedió
derechos a la Pacha Mama, la naturaleza. Concretamente el
artículo 71 dice:
“La naturaleza o Pacha Mama, donde se reproduce y realiza la
vida, tiene derecho a que se respete integralmente su existencia y
el mantenimiento y regeneración de sus ciclos vitales, estructura,
funciones y procesos evolutivos.”
En este caso, el mecanismo de accionamiento se ha previsto de
manera difusa:
“Toda persona, comunidad, pueblo o nacionalidad podrá exigir a
la autoridad pública el cumplimiento de los derechos de la
naturaleza. Para aplicar e interpretar estos derechos se
observaran los principios establecidos en la Constitución, en lo
que proceda.” [7].
Lo cual puede ser tanto una protección muy intensa, todo el
mundo puede accionar, como un tanto imprecisa en la medida
que no se establece un mecanismo específico.
Otro caso parecido se ha planteado en Nueva Zelanda a raíz de la
concesión de status legal a un rio, el Whanganui[8]. En este caso,
después de un largo proceso legal en el que la comunidad fluvial
maorí (Whanganui river iwi) quería que se concediese al río el
32

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
status de un ser vivo integral (Te Awa Tupua). Finalmente, se ha
llegado un acuerdo entre la corona y la iwi que le ha otorgado al
río personalidad jurídica, con derechos y obligaciones que serán
ejercidos por dos guardianes legales (uno escogido por la iwi y el
otro designado por la corona). En este caso, se ha seguido la
tesis de Christopher Stone[9] de que la naturaleza tendría que
tener algún tipo de guardián legal del mismo modo que los
menores de edad tienen tutores que protegen sus derechos.
Por tanto, se pueden ya vislumbrar dos vías para dar voz y
defender los derechos e intereses del futuro: una protección
difusa o la designación de tutores o guardianes específicos. Pero,
¿pueden haber más maneras de articular la consideración o
defensa del largo plazo? En las siguientes páginas se
profundizará en esta cuestión.
4. Reduciendo la brecha
Desde el campo de la prospectiva se han propuesto distintas
fórmulas para dotar a los sistemas políticos, especialmente los
democráticos, de una mayor capacidad para incorporar la
perspectiva a largo plazo en su acción de gobierno.
Cronológicamente, seguramente el primero que intento definir
una propuesta de gobierno futuro orientado fue Alvin Toffler.
En su obra “El shock del futuro”[10] introdujo el concepto de
Democracia anticipatoria; sin embargo, el concepto no se
33

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAA
desarrolló hasta que Toffler encargó a Clement Bezold que
editara una obra colectiva sobre el tema: “Anticipatory
Democrazy: People in the Politics of the Future”[11]. En la
introducción de dicho volumen Toffler expandía un poco la
definición del concepto como “(…) el proceso para combinar la
participación ciudadana con la consciencia del futuro”[12]. En el
mencionado volumen se incluían algunos experimentos para la
introducción del largo plazo en los gobiernos, en concreto,
Bezold indicaba los principales rasgos de lo denominó Previsión
legislativa (legislative foresight[13]):
• Potenciar la detección temprana de cualquier tema,
problema o oportunidad que puede necesitar o meritar algún
tipo de legislación.
• Incluir pronósticos en el trámite de la preparación de
cualquier ley con especial atención a valorar los posibles
impactos de dicha ley.
• Promover la coordinación entre los distintos comités
parlamentarios para definir prioridades en el ámbito
nacional.
• Apoyar las acciones de supervisión del congreso y de sus
comités[14].
En 2006 a propósito de un volumen colectivo sobre el futuro de
la democracia “Democracy and Futures”[15]Bezold revisitaba su
antiguo trabajo y llegaba a la conclusión de que la democracia
anticipatoria seguía siendo una aspiración y una necesidad para
el desarrollo de las naciones y de la gobernanza global[16].
Sin embargo, la obra de Bezold apuntaba las dos grandes líneas
para la introducción de la perspectiva futuro orientada en las
política públicas: trabajar en la génesis de dichas políticas, en
sede parlamentaria, o bien introducir mecanismos de control ex
post. Uno de los primeros a desarrollar esta segunda opción en
profundidad fue Bruce Tonn que definió una Corte de las
generaciones[17]. Aprovechando que la formulación del
preámbulo de la constitución americana declara que “se
asegurarán las bendiciones de la libertad para nosotros y
nuestros descendientes”[18], Tonn concibió un organismo
jurídico para velar por el futuro. El diseño de Tonn consistía en
un gran jurado con un representante por cada estado americano
y los miembros del Tribunal supremo, que se reunirían cada 5
años como mínimo. No obstante, la propuesta de Tonn era
cuando menos modesta ya que su corte no tendría autoridad
para forzar la adopción de medidas o programas y se limitaría a
34

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
proporcionar un foro en el que poder discutir los grandes temas
de futuro. Es posible que el propio autor fuera consciente de las
limitaciones del instrumento que planteaba y, por esta misma
razón, fuera bastante más allá en su siguiente propuesta: el
Gobierno futuro-orientado[19]. En esta nueva aportación el
diseño se sofisticó extraordinariamente ya que, además de la
Corte de las generaciones, se añadía un Congreso futuro con
diversas comisiones y una Administración futura. A pesar de lo
que pueda deducirse de los nombres, el funcionamiento de este
diseño es particular: de acuerdo con su planteamiento
primigenio, la Corte de las generaciones sería el foro de debate
donde se plantearía por primera vez la conveniencia de
emprender algún tipo de acción respecto a una cuestión de
futuro; y sería el Congreso futuro el que decidiría qué medidas se
aplicarían con la Administración futura proveyendo el apoyo
necesario a las dos instituciones precedentes. Lo cierto es que el
diseño de Tonn es extremadamente complejo y prolijo y plantea
numerosas cuestiones sobre su viabilidad real, especialmente,
en la relativo a la coexistencia con las instituciones ya existentes
para gestionar el presente.
Llegados a este punto pues, la pregunta se mantiene ¿qué se
puede hacer para conseguir políticas públicas más y mejor
orientadas al largo plazo?
"¿Qué se puede
hacer para
conseguir políticas
públicas más y
mejor orientadas
al largo plazo?"
4.1. Lo que funciona
En algunos países la existencia de dispositivos institucionales
parece haber funcionado bastante bien. Por ejemplo, el Comité
para el futuro del parlamento finés[20], creado inicialmente de
forma temporal en 1993, se le dio un estatus de permanencia en
el año 2000; entre sus funciones destaca:
• Desarrollar políticas públicas de futuro en diálogo con el
gobierno y la sociedad en general.
• Evaluar y responder a informes del gobierno.
• Organizar y coordinar la asesoría tecnológica del
parlamento.
• Hacer un seguimiento del trabajo de investigación y
desarrollo en el campo de la prospectiva.
En estos años el comité ha trabajado en proyectos transversales,
de gran relevancia para Finlandia, como el uso estratégico de la
educación, la renovación del modelo de estado del bienestar o el
futuro de los bosques. Pero también ha desarrollado proyectos
más focalizados en nanotecnología, producción de comida, los
35

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAA
"En algunos
países la
existencia de
dispositivos
institucionales
parece haber
funcionado
bastante bien"
países vecinos de la UE, radio-frecuencias, poder y exclusión,
retos de futuro para Finlandia y otros. En líneas generales parece
que el comité ha funcionado satisfactoriamente. Si se examinan
otros países con instituciones parecidas como, por ejemplo,
Brasil los resultados son menos concluyentes. La Comisión
senatorial sobre el futuro brasileño[21], cuya función específica
es “la de promover debates sobre los grandes temas y el futuro
del país, así como mejorar el rendimiento del Senado sobre estos
temas”[22]; no parece haber tenido un gran impacto en la
medida que es difícil encontrar alguna constancia de su trabajo
más allá de algunas audiencias. Por tanto, no se puede concluir
que la opción de crear un comité o comisión parlamentaria sea la
mejor alternativa.
Otra opción que se ha seguido en otros países es la de crear una
institución para analizar el largo plazo dentro del ejecutivo. En
este caso, el ejemplo más notorio sería Francia, país en el que
existe una importante tradición de prospectiva. La institución
quizás más conocida era el Comisariado General del Plan, creado
en 1946 por el General de Gaulle, esta institución fue la
responsable de definir la política macroeconómica francesa (en
planes quinquenales) hasta 2006 que fue sustituida por el Centro
de análisis estratégico. Empero, este mismo centro ha sido
reemplazado en 2013 por el Comisariado general de estrategia y
prospectiva cuya función principal es asistir al gobierno en la
determinación de las directrices principales para el futuro de la
nación así como de los objetivos, a medio y largo plazo, para su
desarrollo económico, social, cultural y ambiental[23]. Es
evidente que, más allá de los resultados concretos, en Francia
existe un tradición de análisis a medio y largo plazo. No
obstante, la existencia de organismos de análisis no presupone
que el país adopte efectivamente una perspectiva más orientada
al futuro. Así, numerosos gobiernos tienen gabinetes de análisis
y/o de estrategia con resultados un tanto pobre, la Unión
Europea, sin ir más lejos, tiene el European Foresight formado
por el Joint Research Centre y el Institute for Prospective
Technological Studies pero no parece haber emprendido ningún
proyecto relevante desde 2011[24].
Respecto a la opción de vincular la perspectiva a largo plazo con
el sector judicial, se pueden señalar dos ejemplos: por lado el
poder judicial americano que durante años invirtió recursos en la
detección de futuros problemas legales, tanto en el ámbito
nacional como en numerosos estados (destacando los de Hawái,
que colaboró con el Hawaii Research Centre for Futures
36

Studies[25], o el de Virginia occidental[26] que fue el último en
cerrar). La razón es sencilla, en el sistema anglosajón de
common law los jueces acostumbran a ser los primeros que
tienen que decidir sobre temas nuevos, en la medida que sus
decisión sientan jurisprudencia es comprensible que quisieran
tener una mejor base para tomar decisiones y de ahí el interés
sobre temas de futuro; actualmente sólo Singapur parece
dispuesto a seguir este camino. Otra opción, que en puridad no
cae estrictamente en la rama del poder judicial, sería el
Ombudsman de las generaciones futuras de Hungría, a medio
camino entre el poder ejecutivo y el judicial, e integrado en la
oficina del comisionado para derechos fundamentales, el
Ombudsman parece tener un enfoque eminentemente
ambiental; pero entre sus competencias se incluyen la capacidad
para revisar cualquier legislación que pueda lesionar los
intereses de las generaciones futuras, en particular en lo relativo
al patrimonio de la nación y los derechos de los húngaros de
todas las generaciones (pasadas, presentes y futuras). Como es
habitual en este tipo de figuras su fuerza deriva más de su legitimidad y
autoridad moral ya que sus dictámenes no son vinculantes.
Habiendo examinado estos ejemplos es legítimo preguntarse si
es más importante el diseño institucional o la idiosincrasia de la
administración. La respuesta obvia sería que ambos son
necesarios. Pero, si hay que inclinarse por uno, diría que es más
determinante la cultura organizativa que impregne el país y a su
administración.
"Es más
determinante la
cultura
organizativa que
impregne el país y
a su
administración"
Fred Polak, un diplomático holandés, elaboró una teoría basada
en su experiencia directa sobre porqué algunos países parecen
haber evolucionado más positivamente que otros. Para Polak el
elemento clave era que ese país tuviera una visualización de
cómo creía (o quería) que sería o fuera su futuro. Es decir, según
Polak, aquellos estados que tienen una imagen de su futuro
consiguen progresar más que aquellos que no[27]. A pesar de
que la teoría de Polak ha recibido diversas críticas, lo cierto es
que, desde su perspectiva tiene sentido que sea más
determinante el que un país tenga algún tipo de objetivo de
futuro que no su diseño institucional. Cuando un territorio tiene
algún tipo de visión compartida sobre como creen que será su
futuro, eso genera un cierto sentido de propósito que facilita la
consideración del largo plazo; si tiene algún tipo de mecanismo
para analizar el futuro, esa imagen compartida hará que el
mecanismo sea más efectivo e, incluso si no lo tiene, puede que
consiga dotarse de esa perspectiva.
37

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAA
"El futuro se
construye desde la
educación,
preparando a las
próximas
generaciones"
Para mi eso explica los casos de Finlandia y de Corea del Sur.
Finlandia tuvo que afrontar un enorme desafío de futuro con la
caída de la URSS que amenazaba con arrastrarlos a ellos
también; ante esa tesitura el país consiguió articular un ejercicio
de reflexión colectiva que le ha convertido en uno de los países
más avanzados en la Unión Europea y en el mundo. En el caso de
Finlandia, el país apostó por la sociedad de la información y ha
conseguido desarrollar un planteamiento coherente con esa
imagen; desde este punto de vista, la creación del comité sobre el
futuro es algo natural y lógico que ha de permitir al gobierno
finlandés mantener el liderazgo de su país. Corea del Sur
también está experimentando un gran desarrollo alrededor de la
imagen de lo que Jim Dator llama la Sociedad onírica (Dream
society[28]); con todo, y a diferencia de Finlandia, Corea no se
ha dotado de instituciones específicas para analizar el futuro y, a
pesar de ello, sus resultados son comparables a los de Finlandia.
Lo que los dos países comparten va más allá de tener una imagen
de futuro, tiene que ver con dos sociedades que han decidido
tener un rol más activo en la construcción del futuro, de su
futuro. Por ejemplo, resulta muy revelador que ambos países
estén en los primeros puestos en rankings de excelencia
educativa, porqué ambos estados tienen muy claro que el futuro
se construye desde la educación preparando a las próximas
generaciones. En el caso de Finlandia, disponer de instituciones
especializadas en prospectiva es un plus, puesto que le permite
hacer un trabajo de anticipación de mejor calidad.
5. Conclusiones
Si aceptamos la premisa que los retos del siglo XXI son de
38

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
enorme transcendencia y complejidad, debería haber poca
discusión de la conveniencia de incorporar una perspectiva a
medio y largo plazo en la generación e implementación de
políticas públicas.
Desde esta perspectiva, la prospectiva puede ser una actividad
de gran complementariedad en el diseño y desarrollo de dichas
políticas. Sin embargo, la mera adición de organismos o
mecanismos de prospectiva en las administraciones no garantiza
la efectiva incorporación de la perspectiva a largo plazo en la
gestión pública ya que existen diferencias substanciales entre los
dos ámbitos.
Para superar estas diferencias hay que partir de la base del
respeto a la integridad de cada disciplina y, también, desde el
reconocimiento a la especificidad de cada cual.
Una estrategia más prometedora pudiera basarse en los
siguientes puntos:
1. Buscar aquellos puntos de mayor complementariedad
entre ambas actividades. Por ejemplo, se pueden generar
procesos de gran sinergia en las fases de análisis y
preparación de las leyes; no sólo aportando mayor
información sobre la evolución de lo que se pretenda legislar,
sino también analizando el posible impacto de dicha
legislación.
"La adopción de
una perspectiva
debe ser un
instrumento más
al servicio de
aquellos objetivos
que la sociedad en
su conjunto
considere
deseables"
2. Intentar generar mecanismos y procesos que no sean
demasiado disruptivos con la dinámica predominantes. Lo
mejor sería generar procesos de gestación de políticas
públicas desde una perspectiva que abarque todo el espectro
temporal: intentar actuar sobre los fenómenos en sus fases
tempranas y ser capaces de gestionar todo su ciclo vital en
benefició de la ciudadanía.
3. La adopción de una perspectiva a largo plazo nunca es un
fin es sí misma, debe ser un medio para la consecución de
objetivos. El consenso debe construirse alrededor de esos
objetivos. Por tanto, la adopción de la prospectiva debe ser
un instrumento más al servicio de aquellos objetivos que la
sociedad en su conjunto considere deseables. La prospectiva
puede y debe contribuir a enriquecer el debate social sobre el
futuro, pero no puede acotar lo que deba hacerse en el futuro.
Con todo, lo único que realmente garantizará que el futuro a
largo plazo entre en el debate de políticas públicas es conseguir
39

que lo haga en el debate social. Una ciudadanía concienciada sobre
el futuro es el mejor mecanismo para asegurar la consideración del
largo plazo en la definición y gestión de políticas públicas.
Referencias
[1] Ponencia originalmente preparada para el Primer Seminario
Internacional de Análisis Prospectivo Estratégico de Ecuador,
celebrado en Quito 22 y 23 de Julio de 2014
[2] Ver ABC: http://www.abc.es/espana/20140318/rc-unosinmigrantes-saltan-valla-201403181741.html;
El País: http://
p o l i t i c a .e l p a i s .c o m /p o l i t i c a /2 0 1 4 /0 3 /1 8 /a c t u a l i d a d /
1395129173_038641.html; Público: http://www.publico.es/actualidad/
508557/cientos-de-inmigrantes-entran-en-melilla-en-un-salto-masivode-la-valla;
o RTVE: http://www.rtve.es/noticias/20140318/unos-500-
inmigrantes-acceden-melilla-saltando-valla-mayor-entradaregistrada/899001.shtml.
[3]http://www.huffingtonpost.es/2014/05/05/secuestro-ninasnigeria_n_5267841.html.
[4] https://twitter.com/hashtag/bringbackourgirls?f=realtime.
[5] http://www.foxnews.com/world/2014/07/07/nigeria-officials-say-63-
girls-and-women-escape-boko-haram-captivity/.
[6] El ejemplo más conocido seria la Gayanashagowa o gran ley de
los Iroqueses, que obliga a tener en cuenta el impacto de las
decisiones presentes en las próximas siete generaciones. En
concreto, en su artículo 28, que incluye el juramento que todo jefe
debe recitar al ser nombrado y que específicamente le obliga a tener
en cuenta a los futuros miembros no natos de la tribu: “(…)Mirar y
escuchar por el bienestar de toda la gente y tener siempre presente,
no sólo la generación actual sino también las futuras, incluso
aquellas caras que aún están por debajo de la superficie del suelo –
los no nacidos de la nación futura.” (ver: http://
www.indigenouspeople.net/iroqcon.htm traducción propia).
[7] Ver: http://arqsustentable.net/arq_fotos/comer/capitulo
%20septimo%20constitucion%20ecuador.pdf
[8] Ver: http://newswatch.nationalgeographic.com/2012/09/04/a-riverin-new-zealand-gets-a-legal-voice/
[9] Stone, Christopher D. (1972) Should Trees Have Standing? —
Toward Legal Rights for Natural Objects. Southern California Law
Review 45: 450–87.
[10] TOFFLER, Alvin. (1970) Future Shock. New York: Random House
40

[11] Bezold, Clement, ed. (1970) Anticipatory Democrazy: People in
the Politics of the Future, Nueva York: Random House
[12] Ibid., p. xii.
[13] Hay que señalar que aunque hoy día foresight se ha convertido
en una traducción de prospectiva en inglés, en el momento en que
se escribió el libro no era así. De hecho, el propio Bezold definía
foresight como la “observación sistemática del futuro” (Bezold, 1970:
116); de ahí que en el texto se haya traducido como previsión.
[14] Ibid., p. 124.
[15] Manermaa, Mika; Dator, Jim y Tiihonen, Paula (2006)
Democracy and Futures, Helsinki: Committee for the Future,
Parliament of Finland
[16] Ibid., p. 50.
[17] Tonn, Bruce E. (1991) “The court of generations: A proposed
amendment to the US Constitution”, Futures23 (5) 482-498.
[1 8 ]V e r :h t t p ://w w w .a r c h i v e s .g o v /e x h i b i t s /c h a r t e r s /
constitution_transcript.html.
[19] Tonn, Bruce (1996) “A design for future-oriented government”,
Futures 28 (5) 413-431.
[20]Ver:
http://web.eduskunta.fi/Resource.phx/parliament/
committees/future.htx?lng=en
[2 1 ]V e r :h t t p ://l e g i s .s e n a d o .l e g .b r /c o m i s s o e s /
comissao;jsessionid=73F6AECD4CC48FE1E7F1EFD0CB720A28?
0&codcol=1716
[2 2 ]V e r :h t t p ://l e g i s .s e n a d o .l e g .b r /c o m i s s o e s /
comissao;jsessionid=73F6AECD4CC48FE1E7F1EFD0CB720A28?
0&codcol=1716
Traducción propia.
[23] Ver: https://www.strategie.gouv.fr/
[24] Ver: http://foresight.jrc.ec.europa.eu
[25] En este artículo se hace balance del trabajo desarrollado en
Hawái:http://www.futures.hawaii.edu/publications/courts/
HawaiiJudForesight2007.pdf
[26] Aquí se puede encontrar el informe de cierre de la comisión
para el futuro de Virginia occidental: http://www.courtswv.gov/courtadministration/ReportAll.pdf
[27] Condensó su teoría en este libro: Polak, Fred (1973) The image
of the Future, Amsterdam: Elsevier.
[28]Ver:http://www.futures.hawaii.edu/publications/korea/
KoreaAWaveofFutures2004.pdf
41

Les dones: quin futur ens espera?
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAA
Marina Subirats
Martori
Catedràtica emèrita
del Departament de
Sociologia de la
Universitat Autònoma
de Barcelona, Doctora
Honoris Causa per la
Universidad de
Valladolid
@marina68marina
Parlar del futur és sempre un risc, i, els que treballem des de la
sociologia, no el podem pas defugir ja que no tenim una bola de
vidre. Podem, únicament, tractar d’estirar fins a l’horitzó les
línies que parteixen de la situació actual, sabent que passi el que
passi, res no avança mai en línia recta, en la vida social, i que el
que ens cal és preveure una carambola sense conèixer del tot les
posicions de les boles on la nostra rebotarà. Així que deixeu-me
que plantegi almenys un parell d’escenaris, tot i assumint que en
qualsevol cas no es produiran mai tal com avui els podem
imaginar.
Si partim de la línia que la societat catalana ha anat confegint
durant els darrers 40 anys en relació a la situació de les dones,
quin panorama podem preveure? Bastant positiu. Les catalanes
hem passat d’una situació similar a la dels menors d’edat, des del
punt de vista de la ciutadania –tutelades per pares, marits i fills
tota la vida, i amb una escassíssima presència en el món públic- a
una situació d’igualtat formal i de franca disminució de la
desigualtat real. En què ha consistit realment aquest canvi? En
què hem pogut accedir a la universitat, al món del treball
remunerat, a les responsabilitats públiques, en condicions que
no són exactament les mateixes de què gaudeixen els homes,
però que s’hi van assemblant. En aquest sentit, es pot dir que ens
hem masculinitzat, en la mesura en que ens hem hagut d’adaptar
al món públic, que segueix sent totalment androcèntric, -fet
42

totalment normal si tenim present que durant mil·lennis ha estat
creat i ocupat gairebé exclusivament pels homes- i accedir-hi ha
significat adoptar moltes de les actituds, valors i hàbits que
sempre havíem considerat característics de la masculinitat.
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
És molt probable que aquest canvi en la vida de les dones es
consolidi, i per tant que en un futur previsible, -25, 50 anys, més
enllà ja tot és imprevisible, sobretot en una etapa de canvis tan
accelerats com la nostra- trobem cada vegada més a les dones en
papers socials que abans no havíem ocupat mai: dirigents
polítiques, dirigents empresarials, investigadores, inventores,
tants altres. I que poc a poc es vagin normalitzant els elements
que encara segueixen sent diferencials: les diferencies salarials,
les cooptacions masculines, les inseguretats femenines, les
violències i assetjaments sexuals. S’obren però una sèrie
d’interrogants sobre el funcionament global de la societat, una
sèrie d’aspectes que caldrà resoldre d’una manera o altra si
volem que tot funcioni.
En efecte, les dones no ens hem estat pas sense fer res. Hem fet
el que podríem anomenar “feina de dones”, no perquè estigui
inscrita en la nostra genètica, sinó perquè és el paper que ens
han atribuït les societats del passat. Aquelles feines que ara
coneixem com a “feines de cura”, i que són, de fet, essencials per
a la vida: gestar, parir, alimentar, cuidar, estimar, consolar,
acompanyar i un llarg etcètera que no sabem reconèixer i valorar
fins al moment en que ens falta, quan no hi ha ningú per dur-lo a
terme. Què ha passat amb aquestes feines, a mesura que les
dones anàvem entrant en les funcions anteriorment masculines?
Doncs que en part les hem seguit assumint, però això ha generat
un gran esforç i un cert ressentiment. D’una banda, perquè s’ha
trencat l’equilibri anterior; i de l’altre, que han estat assumides
per les dones procedents de països més pobres: elles són les que,
en molts casos, ens substitueixen, s’ocupen de la població vella,
les que netegen, les que son prostituïdes, aviat les que gestaran
les nostres criatures, si no podem evitar aquesta nova forma
d’explotació que són els ventres de lloguer.
"És molt probable
que aquest canvi
en la vida de les
dones es consolidi
i, per tant, que en
un futur
previsible trobem
cada vegada més a
les dones en
papers socials que
abans no havíem
ocupat mai"
Què pot passar, doncs, en el futur? Si les condicions de vida
milloren al tercer món –a Amèrica, Llatina, a l’Àfrica, a molts
països asiàtics que segueixen vivint en condicions molt
precàries- també les dones del tercer món trobaran altres
ocupacions i s’haurà acabat aquesta reserva de treball femení
que avui encara existeix al món, a baix preu i disponible en grans
quantitats. A partir d’aquí, s’obre una nova incògnita: tornaran
les dones europees a fer “treballs de dona”? Hi seran forçades o
43

seduïdes a fer-ho amb miratges de felicitat domèstica i grans
dosis d’amor romàntic? És una possibilitat molt més
versemblant del que podria semblar: cada vegada més veiem
com s’ha produït un canvi en la socialització de les nenes, i, per
fer-les assumir els papers tradicionalment femenins ja no
s’empra la repressió i l’amenaça, sinó el miratge del plaer i el
poder que pot donar ser una dona sexy, és a dir, abocada a ser en
funció dels altres i no d’ella mateixa.
Hi ha d’altres possibilitats, és clar. Pot ser que les condicions de
vida no millorin en els països del tercer món, o en molts d’ells, i
seguim tenint la divisió que ja veiem ara: les dones del primer
món amb feines relativament ben pagades –o menys mal
pagades, per a ser més exactes-, i les immigrants fent les
feines típiques de les dones, les feines pitjor retribuïdes,
menys valorades, sense gairebé ni el nivell de “lloc de
treball”.
"Cada vegada més
veiem com s'ha
produït un canvi
en la socialització
de les nenes"
I encara hi ha una altra possibilitat, que des del meu punt de
vista seria la més favorable: que els rols de gènere es vagin
desdibuixant no només en el sentit que ho han fet fins ara,
consistent en que les dones puguem treballar en feines i àmbits
tradicionalment masculins, sinó que es produeixi també el
moviment contrari: que els homes puguin sortir dels límits
tradicionals del seu gènere i puguin assumir la meitat de les
feines de cura. És a dir, que es pugui restablir l’equilibri entre els
dos sexes mitjançant una nova distribució de les feines
socialment necessàries, de tal manera que homes i dones es
reparteixin amb igualtat o de manera molt similar les tasques de
producció i de reproducció, per dir-ho així. Cosa que fóra
perfectament possible si disminueix dràsticament el temps de
treball remunerat i tothom –cal subratllar el tothom- treballés a
mitja jornada.
Aquesta solució, que sembla la més raonable per moltes raons
que no puc ara explicar en detall, xoca, de tota manera, amb
diversos obstacles. D’una banda, la dificultat dels homes per
canviar, per abandonar el lloc privilegiat que la societat els ha
atribuït llargament. D’altra banda, el predomini de
l’androcentrisme encara avui, en la nostra cultura i en tota la
vida social. Predomini que suposa que es fa molt difícil pensar
un altra manera d’organitzar la vida humana i que porta, en
aquest moment, a una valoració de la competència que s’ha
convertit en un element molt amenaçador per a la pròpia vida
humana.
44

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
Davant d’aquesta possible situació s’obren de nou opcions
diverses, perquè tenim ja des d’ara tendències divergents en la
nostra societat. De moment no és evident que l’entrada de les
dones en llocs de decisió impliqui necessàriament un canvi en
les formes de funcionament, en els valors i en les prioritats. Allò
que, per ara, es va veient és que les dones, quan ocupen aquests
llocs, tendeixen a imitar els comportaments masculins en una
proporció bastant elevada. Si això continua així, l’efecte positiu
de l’entrada de dones al món públic podria quedar reduïda a una
qüestió de justícia i no de canvi en les formes de la vida social.
Però hi ha una altra possibilitat: que quan la presència de dones
comenci a ser molt nombrosa en llocs de decisió, introdueixin
canvis en les seves formes de raonar i d’actuar. Canvis que vagin
en el sentit de fer disminuir la competitivitat i incrementar les
formes de treball cooperatiu. I això, no tant perquè les dones
siguin millors que els homes, sinó perquè tenen darrera seu un
llarguíssim aprenentatge d’un altra manera d’actuar, una
manera que en aquest moment podria aportar una renovació
extraordinàriament favorable a la vida col·lectiva.
En què pot consistir aquesta diferència? Pel que anem veient, i
que subratllen també algunes autores, especialment en
l’economia feminista, l’ethos masculí de competició com a
norma generalitzada constitueix ara una amenaça per la vida, i
especialment per la vida humana. La contraposició que elles
estableixen entre capitalisme, d’una banda, i vida, per l’altra, té
molts elements de versemblança: la vida ha acabat tenint menys
valor que els guanys econòmics, i en conseqüència, ha d’estar
subordinada a aquets, llei suprema de la societat en el moment
actual. De fet, comprovem quotidianament la veritat d’aquesta
afirmació: just quan la humanitat és més capaç de produïr tot
allò que necessita per viure i conviure, es multipliquen els
conflictes i s’accentuen les desigualtats fins a extrems que mai
no hauríem sospitat que poguessin produir-se en aquesta etapa.
"No és evident que
l'entrada de les
dones en llocs de
decisió impliqui
necessàriament un
canvi en les
formes de
funcionament, en
els valors i en les
prioritats"
Les dones, curadores de la vida durant mil·lennis, tenim, encara
avui, uns altres valors derivats de la nostra herència de gènere i
de la nostra educació, i podem aportar un altra escala de
prioritats a l’organització de la vida col·lectiva. No és segur que
ho aconseguim: com a éssers habituats a la subordinació i la
baixa autoestima ens costa fins i tot imaginar una societat
diferent de la que tenim. I ens costa lluitar per imposar-la. De
manera que ens trobem en un escenari obert, amb almenys tres
continuacions possibles: una certa regressió a la clàssica divisió
sexual del treball, si triomfen les tendències més conservadores
45

"Com a éssers
habituats a la
subordinació i la
baixa autoestima
ens costa ins i tot
imaginar una
societat diferent
de la que tenim"
avui presents en la societat mundial; una transformació lenta, en
la que una part de les dones tindran accés al món públic i un
altra part seguirà fent les “feines de dona” subordinades i mal
pagades; i una tercera possibilitat, en la que homes i dones
evolucionin cap a una integració cultural de les característiques
d’ambdós gèneres, puguin compartir més equilibradament totes
les feines socialment necessàries i s’avanci cap a un major pes
social de les actituds i valors tradicionalment femenins, és a dir,
cap a la reducció de la competició generalitzada i de la violència i
es desenvolupi una etapa basada en la cooperació i la conservació
de la natura.
El futur no està escrit. Esperem que hi hagi sort.
46

El canvi pendent a nivell
ambiental
Del medi ambient intangible al medi ambient omnipresent
Els models imperants de producció, consum, prestació de
serveis, etc., en constant evolució i canvi, no han contemplat, ni
històricament ni recentment, la preservació del medi ambient
com element prioritari per al sosteniment de les societats.
Isabel Junquera i
Muriana
Consultora i gerent a
Repte Territorial SL
Aquesta manca de protagonisme resulta especialment curiosa
quan resulta que gairebé la totalitat dels processos i pràctiques
més comuns de la societat es basen i/o afecten el medi. Des de
l’ancestral aprovisionament de matèries primeres per a funcions
bàsiques i intrínseques de la vida humana com respirar, fins la
funció d’abocador que li hem atribuït a zones del nostre territori
i a la pròpia atmosfera, passant per la funció de gaudir que ens
aporta la visita a determinats espais naturals, tots aquests
processos comporten un (ab)ús del medi.
47

La provisió gratuïta i aparentment inexorable de recursos
naturals pot molt ben ser una de les causes d’aquest viure
d’esquenes a la necessitat de preveure accions organitzades
(pensant en societats més antigues) i polítiques públiques (si
pensem en societats més recents) encaminades a transitar des de
l’antropocentrisme a un model de societat que confereixi
importància a l’estudi, gestió i preservació del medi.
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAA
"L'argument del
desconeixement
no pot ser més
temps una raó per
a l'omissió del
medi ambient com
a bé que es veu
malmès pel model
de societat actual"
La successió de desastres naturals palpables (amb l’entrada a
escena del tsunami a l’Oceà Índic el 2004), les conseqüències
internacionals d’accidents amb afectacions a clars recursos
ambientals (vessaments de petroli com el cas Prestige el 2002 –
un dejà-vu de l’Exxon Valdez el 1989) i l’avenç, sempre
insuficient, en la recerca científica semblen ser els únics
elements que, ocasionalment i a mode d’alarma, ens serveixen en
safata evidències dels impactes que com a societat realitzem
sobre el nostre entorn.
És precisament l’evidència d’aquestes connexions i la necessitat
de gestionar els impactes sobre el medi que han conduit a
utilitzar l’obertura conceptual de la definició de “medi ambient”
que ja preveia la Directiva Europea 85/337/CEE en el seu article
3[1]:
• “el ser humano, la fauna y la flora,
• el suelo, el agua, el aire, el clima y el paisaje,
• los bienes materiales y el patrimonio cultural.
• la interacción entre los factores mencionados en los
guiones primero y segundo y tercero”.
Des de la ciència de carrer sobre les observacions climàtiques
fins als més avançats informes sobre, per exemple, l’impacte de
l’ús de determinats pesticides sobre la pèrdua de la biodiversitat,
situen el medi ambient com un gran calaix de sastre que sempre
acaba rebent les pitjors conseqüències del nostre model de
societat. Entendre que som part d’aquest calaix de sastre i què
tot el que afecta el medi ens afecta directament com a éssers vius
és la clau de volta dels propers anys –i el mal menor de no
canviar de model de desenvolupament i continuar ubicant la
societat occidental al centre de tot plegat-.
L’argument del desconeixement no pot ser més temps una raó
per a l’omissió del medi ambient com a bé que es veu malmès pel
model de societat actual. Caldrà doncs compatibilitzar aquest
model -que sembla haver comprat vigència per temps- amb el
Principi de Precaució, recollit en l’article 191 del Tractat de la
48

Unió Europea i segons el qual si les conseqüències d’una acció
són desconegudes però es considera que poden ser negatives o
irreversibles, cal evitar aquesta acció fins a adquirir els
coneixements científics necessaris que permetin descartar o
concretar aquest risc[2].
El medi ambient és de tothom. Continuarà essent de ningú?
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
Si bé part dels recursos que integren el medi ambient són de
propietat privada o pública i és precisament la part propietària
qui pot vetllar per a la seva gestió –boscos, aigües subterrànies,
etc.-, de manera general els components del medi ambient no
tenen propietat, fet pel qual la seva degradació o mal ús pot
passar inadvertida.
Aquesta manca de relació directa entre recurs o bé ambiental i
propietat, històricament ha portat al sorgiment d’entitats i
organitzacions sense ànim de lucre que han tingut per objectiu la
defensa del medi ambient. Entitats que des d’una gran diversitat
de fórmules i gairebé sempre amb el denominador comú de
moltíssimes hores de voluntariat han posat el crit d’alerta sobre
l’execució de determinats projectes, planificació urbanística, ús
de productes químics nocius per a la salut, etc. El seu exercici ha
format i informat la societat alhora que ha permès situar
determinats conflictes ambientals en l’agenda política.
Les entitats van esdevenir actors clau tant per a la presa de
consciència i divulgació del coneixement del medi ambient i dels
efectes que determinades accions produïen sobre el planeta.
Alhora, van aconseguir fer arribar aquest coneixement, en forma
de preocupació i reivindicació, a l’agenda política i a
determinades normatives de caràcter ambiental.
"Un dels grans
assoliments va ser
la consulta prèvia
i preceptiva a
entitats del sector
ambiental en els
procediments
d'aprovació de
plans, programes i
projectes"
Tan evident ha resultat el seu coneixement especialitzat, que un
dels grans assoliments va ser la consulta prèvia i preceptiva a
entitats del sector ambiental en els procediments d’aprovació de
plans, programes i projectes amb repercussions ambientals.
Ara bé, en l’era de la informació, les entitats ambientals hauran
de repensar-se? Han assolit el seu objectiu de posar en
coneixement i divulgar les conseqüències ambientals quan
obviem l’empremta ecològica[3] del nostre model de societat?
Els propers 30 anys continuarem necessitant entitats que
aportin coneixement ambiental? O potser necessitarem que
exerceixin una funció de fiscalia ambiental? Si és així,
49

segurament es tractarà més d’una qüestió de governança que no
pas d’aportació de coneixement i defensa del medi ambient.
Normatives i tractats en llista d’espera vs acció local
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAA
"El gruix de
normatives i
tractats creix al
mateix ritme que
llurs
incompliments"
Si part de l’agenda setting de la política en matèria ambiental es
formula com a resposta a demandes de la ciutadania, una altra
part deriva de l’esfera política i legislativa europea i
internacional.
L’omnipresència del medi ambient entre el llistat de damnificats
per les nostres societats va aconseguint, encara que amb
timidesa, signatura de consensos internacionals en forma de
tractats i l’aprovació de normatives europees –sovint motivades
per les conseqüències econòmiques en termes de competència de
mercats que suposaria la incorporació desigual de mesures
ambientals entre els diferents estats membres-.
El gruix de normatives i tractats creix al mateix ritme que llurs
incompliments, això sí, permeten posar de relleu les infinites
conseqüències ambientals de forma sectoritzada. És a dir,
tractats i normatives tenen per objectiu la reducció de
determinats impactes ambientals de manera separada (reducció
d’emissions a l’atmosfera, prevenció de residus, protecció
d’hàbitats, etc), deixant per un altre moment un canvi real en les
pautes de consum, usos i comportaments de les societats.
"El món local
sembla ser més
eicaç en obrir
camí"
Com en tantes altres matèries, l’assoliment d’un equilibri real i
eficaç entre societat i medi ambient rau en integrar aquesta
voluntat i necessitat de compensar els nostres impactes, com a
col·lectivitat, a partir de les diferents potestats que, també com a
col·lectivitat, encarreguem a governs i administracions.
És en el desenvolupament d’aquestes potestats que el món local
sembla ser més eficaç en obrir camí per aplicar localment els
grans objectius pregonats per tractats i normatives. A mode de
petits projectes o de la introducció de criteris de compra verda
en la contractació pública com a revulsiu per a impulsar
l’economia verda (el 17 % del PIB de la UE correspon a la compra
pública), municipis i entitats locals assoleixen grans èxits a
petites escales territorials.
La necessitat de palpar els beneficis ambientals d’un esforç
econòmic o d’un canvi d’hàbits pot molt ben ser que marqui el
suport de la ciutadania a determinades iniciatives. Així, la
implantació de district heating, sistemes de calefacció per barris
50

(fins a un 30% més eficients que els individuals per a cada
habitatge) o el premi econòmic a llars o indústries que
produeixen menys residus (dins el camp de la fiscalitat
municipal) poden acabar essent el desllorigador per assolir,
sense ser-ne conscient, les fites ambientals a què aspiren tractats
internacionals i la normativa ambiental europea.
Transició de consumidors/es a ciutadans/es: nous punts de
trobada amb empreses
Mantenint-nos en la lògica i els paràmetres del model de
societat occidental i obviant el possible canvi i aposta per
nous paradigmes com el decreixement[4], els darrers anys
han estat prolífics en la creació i conversió d’empreses que
integren el medi ambient en la prestació dels seus
productes. És a dir, empreses que dins el sistema productiu
i de serveis actuals hi incorporen criteris ambientals.
Més enllà de tristes operacions de greening –incorporació
de criteris ambientals poc rigorosos amb l’única finalitat
d’incrementar vendes, en un sentit ampli del terme-,
existeix ja un important gruix d’empreses i organitzacions
prestadores de béns i serveis que permeten assolir una
cistella de la compra ambientalment responsable en un
elevat percentatge.
L’acostament que aquestes empreses facin –i lobbies
deixin fer- a la ciutadania que fins el moment no prenia en
consideració l’impacte ambiental de les seves decisions de
compra, pot ser clau en una generalització d’una compra
ambientalment responsable i fàcil. A mode d’exemple: no
està a l’abast de tothom generar energia per a autoconsum,
però sí que llars, empreses i administracions poder fer,
amb un sol “clic”, un canvi de companyia elèctrica optant
per subministrament d’energia renovable.
"Els darrers anys
han estat
prolíics en la
creació i
conversió
d’empreses que
integren el medi
ambient en la
prestació dels
seus productes"
És en aquest sentit que podem apuntar que els assoliments de
l’activisme social del s. XX que va donar lloc a la creació d’un
llarg nombre d’entitats de defensa del medi ambient poden
passar el relleu als assoliments en matèria ambiental derivats de
la decisió de compra de cada persona en cada llar. Dins el
paradigma de la societat de consum, hi tenen cabuda opcions de
compra i comportament que si bé no replantegen el sistema,
poden deixar de premiar empreses que el reforcen.
51

“Què ha canviat?” o “Què faràs que canviï?”
Tenim el coneixement científic que prova la relació causa –
efecte entre el model de societat actual i els impactes ambientals
que se’n desprenen. Per altra banda, normatives i tractats
tradueixen la certesa científica en límits, regulacions, mandats
legislatius i comportaments ciutadans desitjables. Empreses de
béns i serveis ens posen a disposició aquests “comportaments
desitjables”. Incrementen a bon ritme iniciatives locals que fan
realitat micromons sostenibles….
La situació predisposa a prendre en consideració de manera real,
pràctica i factible les nostres repercussions i impactes sobre el
medi ambient. El factor clau: optar individualment per
incorporar el medi ambient en les nostres decisions diàries a tots
nivells.
52

Referències
[1] “Directiva 85/337/CEE, del Consejo, de 27 de junio de 1985,
relativa a la evaluación de las repercusiones de determinados
proyectos públicos y privados sobre el medio ambiente”, publicada
al DOUEL núm. 175 de 05 de juliol de 1985.
[2] Vegeu-ne informació detallada a la Comunicación [COM(2000) 1
final] sobre el recurso al principio de precaución
[3] Empremta ecològica: concepte definit a principis dels anys
noranta per William Rees i Mathis Wackernagel per a mesurar, en
forma de superfície (hectàrees) l’impacte de l’activitat humana.
Parteix de la voluntat de divulgar “quants planetes necessitem” per
continuar vivint si mantenim el model de desenvolupament actual.
[4] Teoria econòmica que parteix de la inviabilitat de la societat de
seguir consumint per sobre de la capacitat de regeneració de
recursos naturals. Formulada als anys 80, a partir dels anys 90 pren
força com a moviment social, impulsat, entre d’altres, per
l’economista francès Serge Latouche.
53

Seguretat i defensa a
la Unió Europea
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAA
Introducció
La seguretat i defensa de la Unió Europea no ha estat a primer
pla dels reptes de la UE durant molts anys, en part perquè
durant la guerra freda ja ens sentíem segurs amb el suport dels
EUA i de l’OTAN, pendents aquests dels moviments de la URSS,
i també per la dificultat dels governs d’incidir en polítiques de
defensa davant d’una opinió pública europea majoritàriament
sensible a posicionaments pacifistes.
Quins acords i avenços s’han fet en seguretat i defensa
Xavier Ferrer.
Doctor per la
Universitat de
Barcelona. Economista
i politòleg. President
del Consell Català del
Moviment Europeu
@xavierferrerj
Tot i així es varen anar fent progressos des del 1948, amb la
creació de la Unió Europea Occidental (UEO) i el pla Pleven
(1949) que va donar lloc a la Comunitat Europea de Defensa
(CED), la qual va quedar eliminada el 1954 per l’Assemblea
Nacional Francesa que va vetar qualsevol avenç d’integració
militar europea. Així varen passar anys sense cooperació en
seguretat i defensa fins que, a l’entorn de la Cooperació Política
Europea (CPE), es varen establir contactes entre els estats
membres en l’àmbit de la política exterior i de seguretat i
defensa, fins el punt d’incorporar la CPE al títol III de l’Acta
Única Europea (AUE) de 1987. I és al Tractat de la Unió Europea
(TUE) de 1992 que, entre d’altres aspectes importants, aposta
per la Política Exterior i de Seguretat Comunes (PESC), en la que
un dels objectius és la defensa de la seguretat de la Unió
Europea i on a més s’estableixen els instruments per a
desenvolupar-la, amb les posicions i les accions comunes. El
Tractat d’Amsterdam de 1997 injecta un nou impuls a la política
exterior i de seguretat de la UE creant el càrrec de Alt
Representant per a la Política Exterior i de Seguretat de la UE, a
més d’establir les estratègies comunes per impulsar la
cooperació i decisions en l’àmbit de la seguretat i defensa.
Seguidament, el 1998 a Saint Maló, una reunió franco-britànica
impulsa la Identitat Europea de Seguretat i Defensa (IESD)
reforçant la idea d’una Política de Seguretat i Defensa (PESD),
que veu la llum el 1999 i impulsa una força de 60.000 efectius
per accions ràpides i també un Comitè Polític i de Seguretat, un
54

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
Comitè Militar i un Estat Major. El Tractat de Niça del 2000
aporta a l’àmbit exterior i de seguretat i defensa les cooperacions
reforçades que permeten avançar per majoria qualificada
mentre no hi hagi cap estat membre que s’hi oposi. I a l’any
2003, sota el comandament de Javier Solana, Alt Representant
per a la Política Exterior i de Seguretat de la UE, es va establir la
primera estratègia de seguretat i defensa de la UE, exposant les
amenaces que s’havien de tractar i controlar per tots els estats
membres.
És al 2009, amb l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa, que es
dóna un impuls més a aquest àmbit de la seguretat i defensa. De
fet, però, sovint ha faltat la voluntat política d’establir avenços
concrets, tot i així, s’impulsa la Política Comuna de Seguretat i
Defensa (PCSD), que estableix tres importants innovacions com
són l’aliança defensiva, la cooperació estructurada permanent i
l’Agència Europea de Defensa, també es crea el Servei Europeu
d’Acció Exterior que gestiona les relacions diplomàtiques de la
UE amb països fora de la UE i dirigeix la política exterior i de
seguretat. És el juny del 2016 quan Federica Mogherini, Alt
Representant de la Unió per a Assumptes d’Exterior i Política de
Seguretat, estableix una nova Estratègia Global sobre la política
Exterior i de Seguretat de la UE. Basada en cinc punts, com són
la seguretat de la UE, la resiliència estatal i social dels veïns
orientals i meridionals de la UE, la concepció d’un enfocament
integrat en relació als conflictes i les ordres regionals de
cooperació i per una governança mundial pel segle XXI.
Lògicament són àmbits generals que s’han de concretar,
desenvolupar i coordinar tant en el sí de la UE com amb altres
estats aliats, però amb un objectiu concret que és avançar cap a
una política de seguretat i defensa cada vegada més autònoma,
més coordinada i menys depenent de països tercers. Aquest nou
escenari representa un salt qualitatiu en l’àmbit de la seguretat i
defensa que consisteix en la transformació de la política europea
de seguretat i defensa (PESD) que consistia bàsicament en
operacions de gestió de crisi en l’exterior, en una autèntica
política de defensa que implica la obligació de defensa mútua en
cas d’agressió exterior a qualsevol estat membre de la UE.
Plantejament de futur en seguretat i defensa
Tot plegat esdevé adient en funció de la situació geoestratègica
internacional que ens trobem. D’una banda, les realitats i
discrepàncies amb Rússia, Turquia i altres o els conflictes
propers com la guerra de Síria i la situació de l’Orient Mig o de
55

56
l’Àfrica, i de l’altra, les conseqüències que pot generar el Brexit
en aquest àmbit de la defensa – tenint en compte que el Regne
Unit és l’exercit més potent de la UE i que té capacitat nuclearjuntament
amb els avisos d’Obama i de Trump sobre la
necessitat de què la UE es vagi plantejant sense demores la
necessitat de tenir una política de seguretat i defensa pròpia,
sense dependre d’ajuts exteriors, representen prou elements per
considerar la necessitat d’una seguretat i defensa pròpia i
autònoma. Sigui com sigui, en un món globalitzat com el que
estem, en el que els estats grans com els EUA, la Xina, l’Índia,
Rússia i també d’altres mitjans, incrementen les seves polítiques
de seguretat i defensa, la Unió Europea no hauria d’anar en
direcció contraria. Perquè aquestes polítiques, tot i que sovint
mal vistes perquè se solen associar a la repressió i al conflicte,
també serveixen no tant per fer la guerra sinó per garantir la pau
i, a més, són una garantia per la llibertat i seguretat dels
ciutadans europeus i també per poder assegurar que els valors
europeus de pau, democràcia i drets humans, entre d’altres, no
seran vulnerats.

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
“Hem passat de l’esperança
pel demà a la por pel demà”
Treballant en aquest monogràfic ens topem amb el programa ‘El
dia de demà’, emès al Canal 33 i després a TV3, la primavera
del 2017. El programa, però, es va gestar molts anys abans, en
la ment del periodista Josep Puigbó, qui té la ferma convicció
que ens cal aturar-nos a pensar una mica més enllà d’una
setmana vista, arrossegats com estem per la immediatesa del
dia a dia. Director i presentador d’aquest programa, i
acompanyat per l’expert en prospectiva i col·laborador d’aquest
monogràfic, Jordi Serra del Pino, en els seus tretze capítols
s’analitza el present i el futur de temes com la vellesa, la guerra,
la salut, el gènere, la família, la llengua, l’energia, l’alimentació,
la població, l’educació, els diners, els humans i el treball. Tots
aquests capítols podrien visualitzar-se diverses vegades, no
només per la gran quantitat de dades interessants que aporten,
les incògnites que plantegen, els experts i expertes que hi
intervenen i per les prediccions que hi fan, sinó perquè veient-lo
som una mica més conscients del món on vivim i del món que
ens espera. La frontera temporal del programa és l’any 2050, no
Entrevista Josep
Puigbó
Periodista i assessor de
comunicació
@joseppuigbo
57

tan lluny com sembla, però de ben segur plena de futurs ja
predicibles i d’altres impensables.
Vostè va dirigir i presentar el programa ‘El dia de
demà’, que es va emetre a TV3. Com i per què va sorgir
la idea d’aquest programa?
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAA
"És molt
interessant que
des de la televisió
relexionem en
veu alta sobre
aquells grans
temes que
preocupen al
món"
Aquesta idea la tenia des de feia molt de temps, la vaig començar
a escriure i ja es deia El dia de demà. Al cap de molt de temps hi
va haver una pel·lícula que es deia El día de mañana, que era la
desfeta d’un glaciar que envaïa Nova York, i vaig pensar: ‘Mira,
m’han fotut el títol’. A més aquesta és una expressió molt
catalana, oi? “El dia de demà”, que no vol dir estrictament demà
sinó que vol dir al cap d’uns anys i, per tant, jo vaig veure que les
televisions ens centràvem molt en el debat d’actualitat, en el
debat micro, i vaig dir: “home, i per què no intentem pensar més
enllà de l’avui, del que ens està passant, i pensar una mica en el futur?”.
Quan ho vaig pensar hi havia una certa solidesa en les creences
del present i del futur. En pocs anys, amb les crisi que hem viscut
últimament i amb la pèrdua d’alguns referents, hem passat de
l’esperança pel demà a la por pel demà. Crec que és molt
interessant que des de la televisió reflexionem en veu alta sobre
aquells grans temes que preocupen al món i posem, per una
banda, veu d’experts i d’especialistes en el tema, i els obliguem a
pensar en el demà, perquè clar, del passat i de l’avui en sabem
molt però l’exercici de pensar en el demà poca gent el fa; i, a
l’altra banda, hi posem ciutadans que també puguin opinar per
tocar de peus a terra a partir de l’experiència personal. I a partir
d’aquí va néixer el programa. El vaig presentar a TV3 i en un
inici em van dir que no, que era un programa car. Fins que va
sortir l’oportunitat de fer-ho.
Quina resposta ha obtingut a nivell d’audiència?
Pel 33 va tenir una resposta molt discreta i desprès la repetició
per TV3, com que el van posar a la 1 de la matinada del
diumenge, també va ser molt discreta. Jo sé que si va pel 33 és
dirigir-me a una minoria dels consumidors de televisió. Això per
un costat té el handicap que arribem a molta menys gent però té
la virtut que a la graella ningú no es posa nerviós si fem un ú i
mig d’audiència. I vol dir que desprès els programes poden durar
i no els treuran al cap de tres setmanes.
Nosaltres vàrem intentar molt innovar amb el tractament
d’imatge. El programa el vam fer a la torre Agbar, a dalt, quan
encara era torre Agbar, que ara és torre Glòries. Vam fer servir
un tema com el de la pel·lícula Minority Report i al 33 li va
58

encaixar molt bé. Ha estat una experiència que espero que, un
cop passi tota aquesta situació política que espero sigui
conjuntural, puguem continuar, perquè temes hi ha molts més
dels que hem tractat, és clar.
Què ha après de la prospectiva fent aquest programa?
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
Que només pot passar en el futur allò que hem pensat que volem
que passi i que si tu no ho penses algú ho pensarà per tu. Per
tant hi ha organitzacions internacionals que fan servir la
prospectiva, que és dir a partir del coneixement que tenim avui
d’una cosa i a partir de com ha evolucionat al llarg dels anys,
treiem conclusions de què pot passar en el futur dibuixant
escenaris diferents.
El Jordi Serra del Pino us ho explicarà molt millor. Ell sempre
ho dibuixa en tres escenaris prospectivistes que donen diferents
teories en això. Un escenari és el de tot continuarà igual: “com
estàs? Bé, com sempre”, on gairebé res canvia; un segon que diu
tot el contrari: “malament, això petarà” gent que veu que hi
haurà un canvi radical. I desprès hi ha els que es pregunten
“Depèn. Depèn de què? depèn del que passi”. Jo dibuixaré un
escenari més optimista o més pessimista en funció de variables
que passin, es tracta desprès de detectar aquestes variables,
aplicar-les a l’exercici de la prospectiva i partir d’aquí dibuixar
escenaris que com que són hipòtesi tampoc són científics del tot,
encara que la prospectiva sigui una ciència. Però sí que et pot
aproximar molt a la realitat del que sembla que pot passar
parlant de força anys vista. Per això vam posar l’horitzó del
2050, que semblava un horitzó molt concret, una xifra molt
rodona i que et dona una perspectiva d’una generació a
trenta-i-pico d’anys que ja és una altra generació que viurà
tot això.
"Només pot passar
en el futur allò
que hem pensat
que volem que
passi i que si tu no
ho penses algú ho
pensarà per tu"
A l’entradeta del programa hi ha una frase que diu:
“només les societats que dediquen temps a pensar en el
futur poden incidir en ell i, si cal, canviar-lo”. Creu que
Catalunya ha pensat prou en el futur?
S’ha fet algun exercici sobre això. Hi ha algun llibre que es va fer
sobre la societat al 2015, cap a l’any 99. Però jo crec que estem
tant preocupats, precisament ara, pel present més immediat.
Estem amb les llums de posició més aviat amb la curta que no
pas amb les llargues. Necessitem veure què passa al nostre
voltant i actuar i improvisar a vegades en funció d’això. En canvi
aquella mirada a llarg termini, especialment amb la política, no
hi és. Sempre el curt terminisme, i en l’economia molts cops és
l’anàlisi de l’immediat, d’allò que és urgent i quan el canvi
59

d’escenari es tan volàtil, és tan ràpid, fa que estiguem tan
preocupats per això que potser fa que ja no veiem més enllà. I
per tant crec que caldria fer més prospectiva de les coses.
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAA
"He passat de fer
aquesta mirada
enrere a mirar el
futur"
Francesc Roca, a qui vam entrevistar també per a
aquest monogràfic i que és autor del llibre ‘Per
comprendre el futur’, assegura que el futur d’una
societat depèn de la visió pessimista o optimista dels
homes que la composen. ¿Hi està d’acord amb aquesta
afirmació? Els catalans, som optimistes o pessimistes,
mirant al futur?
Evidentment sí que hi estic perquè ell hi entén molt més que no
pas jo que sóc un periodista i que ara he fet aquest projecte i
després en faré un altre.
Jo he passat de fer “savis”, que era una mirada sobretot al segle
XX i part del XXI amb persones de setanta, vuitanta i fins i tot
noranta anys. He passat de fer aquesta mirada enrere a mirar el
futur i demà quan porti un altre contingut serà una altre cosa.
Nosaltres com a periodistes no som especialistes en res, tampoc
en prospectiva. Jo el que no voldria ara és donar la sensació de
portar opinions contràries a algú que segur que ho ha pensat
molt. Estic d’acord de la primera part de la pregunta, i de la
segona, l’evolució de la societat catalana…
Més que l’evolució, com és la mirada? pessimista o
optimista?
"Crec que tenim
una societat
desorientada"
En aquest moment d’ara, jo diria que més que optimista o
pessimista és desorientada. Crec que tenim una societat
desorientada. Jo diria que la radicalitat tant d’un costat com de
l’altre seria l’optimisme de les dues, sembla que passarà alguna
cosa determinada. Però ho són més “de boquilla” tant
d’optimistes com pessimistes, els independentistes i els
unionistes, perquè tots no les tenen totes tampoc. Perquè saben
que per uns hi ha una cosa però els altres tenen una altra. Tots
estan en un pols, però és que al mig hi ha una capa de la societat
molt més àmplia que aquests pols oposats on la majoria està
desorientada, o perplexa. Jo sóc d’aquests també. Si fas un
anàlisi no des de l’emoció només, sinó també des de la lògica, des
del raonament, no havíem viscut mai una situació com la d’avui.
I clar, la situació política influeix evidentment en la resta, en
l’econòmica, en la relació internacional… Tothom està una mica
pendent. Desprès hi ha una capa de la societat que no són ni
militants de partits, que el que volen és el progrés de la generació
60

dels fills i diuen “Bueno, jo hi estic d’acord amb això però no tinc
ni idea de què pot passar o de que pot ser el més convenient”.
Tot això ens ha deixat una mica tocats a tots.
I de tots els àmbits que es tracten al programa quins
destacaria, quines prediccions o canvis en el futur
destacaria, quins són els que més li han sobtat?
Home, m’ha sobtat tot allò que fa referència als canvis
tecnològics: la intel·ligència artificial, tots els canvis que
afectaran directament a les persones en àmbits molt diversos
com el del treball, la investigació, la robòtica… Tot això és un
món que jo diria que estem a l’iceberg. Quan això es desenvolupi
del tot, segons com es faci, pot afectar molt positivament o molt
negativament a les persones, a la feina de les persones, a l’oci de
les persones i a la dependència de les persones que no es valen
per si mateixes. Jo crec que estem davant d’una revolució que de
moment l’hem centrat molt en els aparells més domèstics o més
de comunicació: els mòbils, internet… Però què hi haurà una
revolució més enllà d’això, tecnològica, que no afectarà només a
temes purament de comunicació sinó que afectarà també a
temes molt de vida quotidiana: de treball, d’atenció a les
persones. I això ja es visualitzava, a cada programa sempre hi
sortien robots, per tot arreu, però no s’entén només amb robots,
perquè hi ha més coses… Però tot això ha estat molt present al
llarg de tota la docusèrie.
Quins elefants negres li han afectat més? [l’elefant
negre és un fet molt probable i d’alt impacte i al qual
atorguem poca credibilitat, i que apareix al llarg del
programa en diverses ocasions]
A mi em van impactar tots, sobretot els futurs impensats. N’hi
havia alguns de futurs impensats que quan hi pensaves deies
“millor que això no passi”.
Com el de la guerra nuclear, per exemple.
Per exemple. A mi el que m’ha sobtat més són alguns futurs
impensats que dius “home, això és impossible que passi”, clar,
perquè és impensat, però la prospectiva ha de saber dibuixar-los
també. Desprès hi haurà més possibilitats o menys però els
últims anys ens han demostrat que futurs que eren totalment
impensables, si ens ho haguessin dit fa vint o deu anys
haguéssim dit que eren impossibles, i han passat.
"Hi haurà una
revolució més
enllà d’això,
tecnològica, que
no afectarà només
a temes purament
de comunicació
sinó que afectarà
també a temes
molt de vida
quotidiana: de
treball, d’atenció a
les persones"
61

Pel que es diu al capítol sobre la guerra, els conflictes
no desapareixeran, mutaran en la forma però els
continuarem tenint. Quina sensació teniu desprès de
fer aquest capítol?
"Cada vegada
l'amenaça de la
guerra ha estat
més gran perquè
la capacitat de
destruir
l’adversari és més
gran"
"Em preocupen
molt les guerres
econòmiques"
Una angoixa molt gran. De guerres n’hi ha hagut sempre, des de
la prehistòria fins avui i de fet ja han mutat al llarg de la història.
Des de la gent que es barallava a cops de puny fins a l’edat mitja
en què la gent anava amb llances i amb escuts i amb espases, fins
a les guerres amb armes automàtiques i desprès amb armes
atòmiques. Cada vegada l’amenaça de la guerra ha estat més
gran perquè la capacitat de destruir l’adversari és més gran, no
cal sortir al camp de batalla amb deu mil persones a veure
quants en queden sinó que prement un sol botó et pots carregar
un país sencer, o tres, o deu.
Em preocupen més altres tipus de guerres, perquè la destrucció
massiva jo encara confio en que tothom tingui seny per no
prémer aquest botó. Però em preocupen guerres que no són tan
notòries però que ens afecten molt. Em preocupen molt les
guerres econòmiques, per exemple. La guerra econòmica pot
destruir un país igual i no hi ha violència aparent, però en
realitat hi ha molta violència. Em preocupa més la guerra
psicològica en la que determinats col·lectius vulguin ser
superiors a altres. Em preocupa més que determinats
organismes que haurien de fer una guerra al revés, que haurien
de solucionar problemes, no els solucionen, i què la bretxa entre
rics i pobres cada vegada sigui més gran, o la bretxa salarial entre
homes i dones. Enlloc de solucionar-ho és com si algú estès en
guerra permanent perquè això no se solucionés quan, realment,
les mesures per a resoldre-ho potser no són tant difícils com
sembla i per mi, evitar la guerra és també un canvi de mentalitat.
Fins que no hi hagi un canvi de mentalitat posat a la nostre
societat, que el poder polític i econòmic vegi que l’anàlisi de les
coses ha de ser més global i amb més perspectiva, crec que
estarem instal·lats en aquest conflicte permanent. Em preocupa
més la capacitat de destrucció de coses que no veiem i que en
canvi augmenta la bretxa al món.
En cavi un dels capítols més esperançadors és el de les
malalties, el de la salut. És parla d’una medicina
personalitzada, genòmica, la possibilitat de crear
òrgans i teixits amb impressores 3D… En aquest capítol, i
en el dels humans, es parla de la immortalitat i, a banda de
que es pugui allargar la vida i millorar la salut, de la
immortalitat informàtica. Agafar un cervell d’una persona i i
traslladar-ho a un ordinador, o ser “ciborgs”.
62

Amb el capítol de les malalties ens va sortir un programa molt
d’esperança. Hi ha gent que diu que moltes malalties no s’han
curat perquè el poder de la indústria ha fet que allò hagi anat
amb comptagotes. Segurament hi ha part de raó aquí. Però el fet
que l’esperança de vida sigui molt més alta –jo tinc un nen de 7
anys i em deia la demògrafa “el teu fill i els que ara neixen
viuran 100 anys tranquil·lament”-. no ens preocupava tant això
només sinó el com viurem aquest final de la vida, que va ser un
altre capítol. De quina manera ho afrontarem tot això? Viurem
també amb més salut o resultarà que la dependència serà molt
més llarga?, és a dir, la vellesa nostra serà molt més llarga i per
tant totes les connotacions econòmiques, socials, demogràfiques
que tot això comporta. Però, en canvi, en el fet de curar les
malalties, de fet no descobrim res. Quantes malalties hi ha hagut
en què les societats de l’època els hi semblava que eren
incurables llavors i que en canvi s’han curat?. Et fa pensar en
com viuran els nostres fills o els nostres néts. Segurament si
veuen un capítol d’aquests ens tractaran de molt antics, d’aquí a
50 o 100 anys, diran “això ja no existeix” o “què era el càncer?”.
Però desprès del càncer sorgirà una altra cosa derivada també de
gaudir de més anys de vida.
Al programa parleu de què a Catalunya s’ha allargat
molt més la vida, inclús per sobre de la mitjana
europea, però tenim el problema de les malalties.
"Em deia la
demògrafa: el teu
ill i els que ara
neixen viuran 100
anys
tranquil·lament"
Exacte, vol dir que ens preocupen moltes coses però la història
ens demostra que darrere d’una cosa en ve una altra. És veritat
que ara els tempos de la investigació són molt més curts que
abans. La genòmica, la genètica… sobre la que es coneix una
petitíssima part, el dia que això s’aconsegueixi desenvolupar
molt contribuirà de manera molt positiva sempre i quan la
ciència hi faci un bon ús, que va ser un altre dels temes que vam
tractar, que la ciència no té aturador. El món científic sempre vol
investigar més, el que ens preocupa no és la investigació en si
mateixa sinó l’aplicació d’aquesta ciència. Aquest era un capítol
també d’una certa temença, de dir, “ho sabrem conduir bé
això?”. Tant al capítol de la demografia, com al dels humans,
com el de les malalties, tots molt interrelacionats els uns amb els
altres, em van semblar capítols especialment interessants.
Abans parlàvem de robots i, citant a Stephen Hawking,
qui deia que estem en una etapa crucial ja què estem
assentant les bases de la creació de robots que desprès
tinguin un retorn negatiu cap als humans. Creu que és
probable que això pugui passar?
63

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAA
"Crec que és la
raça humana la
que ha de saber
controlar tot el
que crea"
Jo espero que no, no vull confondre el desig amb l’anàlisi.
L’Eudald Carbonell, diu que encara no som humans i que la
nostra espècie no millorarà fins que sigui destruïda pels propis
robots que hem estat capaços de crear. Fins que la nostra
civilització no desaparegui no naixerà una altra de més potent.
No ho sé, segurament nosaltres no ho veurem. Però vist des de la
perspectiva d’avui seria inconcebible que creéssim màquines que
ens destruïssin a nosaltres. Ja hi ha molts robots que tenen
aquell botó d’alarma per si es torna boig i prement-lo “el mates”.
Hi ha robots que es desactiven per si un dia no obeeixen les
ordres que se li donen, o que es desprogramin. A mi em causa
una certa angoixa pensar en tot això. I com que el futur és
hipòtesi i ningú l’ha vist, aquí tothom pot dir la cosa més radical
possible. Només el temps ens ho farà saber. Crec que és la raça
humana la que ha de saber controlar tot el que crea, a vegades sí
que se’ns ha anat de les mans algunes coses que desprès ho hem
lamentat.
Pel que fa al medi ambient no hi ha hagut un capítol
com a tal.
No, tenim previst de fer-lo més endavant.
Però surt de manera transversal, el canvi climàtic…
I l’aigua, i n’hi ha molts que els volem tractar: els valors, els
joves… Tenim molts capítols que si hi ha una nova temporada
podrem abordar tretze més.
Es podria afegir un capítol que seria “les pífies en
prospectiva”
Ah també! Les pífies en prospectiva, exacte. El que passa és que
normalment la pífia en prospectiva no s’arriba a demostrar
gairebé mai, almenys per la mateixa generació que ho ha fet. En
Jules Verne deia bestieses però algunes van ser reals. A l’any
2000 els cotxes no volaven, però hi ha hagut coses que han
superat això. Al final molts dels avenços que hi ha hagut no han
estat invents nous, han estat una millora dels existents. El
telèfon ja existia. Que desprès aquest telèfon fos sense fils i a
través d’un satèl·lit ha estat una gran millora.
El GPS sí que ha estat un invent sensacional, no sé si hi va haver
un precursor del GPS sobre com localitzar i desprès segurament
això anirà millorant amb el pas del temps i potser no serà un
64

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
invent nou, serà una millora del que ja havien inventat.
Que algú consulti el que ara hem dit al programa d’aquí a
quaranta anys i digui “ostres l’expert aquest va dir tal cosa i en
canvi va passar tot el contrari”. Aquesta també és la gràcia, que
no és una ciència exacta.
El risc de no encertar sempre hi serà
Hi ha el risc de què allò del ‘depèn’ porti a què allò que ens
assemblava que aniria cap allà ha anat cap a un altre costat. Em
posaven l’exemple del Trump, qui es pensaria que el Trump, un
personatge com aquest, seria president dels Estats Units?
Segurament era un futur impensat.
Nosaltres, com a politòlegs i sociòlegs, pensem que el
futur està molt en les nostres mans: en la gestió social,
en la gestió política i econòmica de les persones. Està
d’acord amb això?
En les persones en general no ho sé. Això està molt en les mans
dels què ostenten el poder, delegat per les persones; o del poder
econòmic que està en poques mans o en unes quantes mans però
que sempre són les mateixes. I si no hi ha un canvi de mentalitat
aquí és difícil, com no sigui que hi hagi una revolució que intenti
canviar tot això. Està en les nostres mans? Home sí, si la societat
es posa d’acord per canviar i és posa molt d’acord amb una sola
direcció, estic segur que tot pot canviar. El que passa és que els
interessos són tant creuats a determinats nivells que aquestes
grans majories no arriben mai a consolidar-se, i qui surt
beneficiat? El que té el poder, el que ningú li pot discutir, si tot
està més dividit. És difícil, està en les nostres mans però no en
les de tothom. Està en les mans d’aquell poder que des de les
persones hem estat capaços de donar, i desprès de canviar una
mica les regles del joc econòmiques, que aquestes els únics que
no les volen canviar són pocs, però són aquells que saben que si
les canvien perden privilegis, i això és molt difícil.
"[El futur] està en
mans dels que
ostenten el poder"
Intento descriure-ho des del meu simple i humil punt de vista.
Una altra cosa és el que jo desitjaria, com tu, o com ell. Però veig
difícil que si no hi ha un canvi de mentalitat de les persones les
coses canviïn. Quan parlem de temes a nivell de la societat
general, del món, de la terra… hauríem de ser molt clars, com
això que hem dit abans de la bretxa entre rics i pobres. Que vol
dir, que hi ha més pobres ara que abans? No, cada vegada hi ha
65

menys pobres. El que passa és que la bretxa entre els que estan
una mica millor i els que estan molt millor s’ha continuat
eixamplant. I per tant, qui ho reordena tot això? Les persones?
No n’hi ha prou. Hi ha d’haver una voluntat de les capes que
realment manen de voler posar-hi remei.
I als mitjans de comunicació quin futur els espera?
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAA
"Hi ha qui
defensa també que
el poder dels
mitjans cada
vegada serà més
limitat perquè
n’hi haurà tants
que al inal
costarà molt que
algú tingui una
prevalença
davant de la
resta"
Els mitjans de comunicació és un capítol que també volem fer. Es
discuteix si hi haurà paper o no paper… Com que no l’hem fet jo
ara et sé dir poques coses, com no sigui la meva opinió. Jo crec
que han canviat molt ja, i espero que en el futur el paper d’això
que anomenem periodista continuï existint, que vol dir que és
algú que amb una mínima formació i normes intenta ser
l’intermediari entre allò que passa i allò que la gent ha de
conèixer. I què no tot ho abandonem a mans de fonts que poden
ser tòxiques, interessades, etc. Les xarxes socials són un
exemple. Són una font d’informació? Per a mi no. Alguna xarxa
social i algú determinat. Però tot allò que s’empara en
l’anonimat, amb la impunitat… això no pot ser.
El que potser que canviï molt són els canals. En canvi el que no
canviarà és el poder que ostenta cada mitjà. Cada vegada els
mitjans són més globals, cada vegada hi ha menys mitjans i més
concentrats. Al final molts d’aquests, si són privats, són negocis.
Els negocis el que volen és guanyar diners, fer publicitat i en base
a això estem fent les televisions més telescombraria i, a partir
d’aquí, hi ha programes que tenen audiència extraordinària i
altres que són per minories.
Jo diria que a la llarga canviaran més els suports que no pas
l’altre. Perquè se’ns ha demostrat, les xarxes, les televisions de
pagament … avui no hi ha portes al camp. Pots veure-ho tot a
qualsevol moment. Això és una revolució autèntica. Hi ha qui
defensa també que el poder dels mitjans cada vegada serà més
limitat perquè n’hi haurà tants que al final costarà molt que algú
tingui una prevalença davant de la resta. No ho sé, ara estic
improvisant molt perquè el capítol no l’hem fet i m’agradaria
haver-lo fet per dir-te què passarà. T’ho diu un professional dels
mitjans en tot cas, tal com ho veig ara.
Un dels grans dubtes sempre ha estat si continuaran
existint els diaris en paper...
Exacte. Una altra cosa és que perdin diners, que fins i tot els
hagin digitalitzat i el paper encara es continuï venent. Això és
66

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
una heroïcitat, el diari en paper havent-hi ja la versió digital.
Pels que som encara de cultura del paper encara fem l’exercici de
comprar un, dos, tres o quatre diaris cada dia. Ara, amb una
societat que llegeix molt poc els diaris, és complicat… Si els
diaris miressin la via digital la majoria tancarien, n’hi ha que
aguanten perquè tenen altres fonts d’ingressos que fan que el
que guanyen per un costat pugui suportar les pèrdues dels diaris
de paper. Però n’hi ha que perden molt. Tot això, també a la
llarga, com canviarà? A mesura que desapareix la cultura del
paper i ens anem a l’entorn digital. Com canviarà? És possible
que tot el que editem en paper quedi? quina societat tindrem? Si
tenim el ‘núvol’ que ens permet tenir-ho tot allà… Amb tota la
repercussió mediambiental que això té. Jo crec que el tema
digital és un altre, com dèiem el tema tecnològic a dintre hi hem
de posar també el digital. Això ho condiciona ja ara tot i el
progrés que es pot fer en aquest camp serà immens. I
també pot afectar als diaris, a l’edició de llibres, com
afectarà tot? No ho sé.
Potser el fet que els diaris estiguin disponibles en
versió digital ha pogut fer que gent que abans no els
llegia ara se’ls llegeixi
Si això ha incrementat el número de lectors? Sí. Ara bé, fins a
quin punt ha anat en detriment de la venda de l’altre?. Jo crec
que hi ha una generació que ens agrada llegir el diari, olorar la
tinta encara i veure com està situat tot. A mi la superfície plana
aquella… jo no la llegeixo. Quan no tinc més remei, quan no ho
puc comprar doncs sí, aquesta és la gran facilitat. Però sinó
m’agrada anar al quiosc.
"Jo tinc coniança
en què la raça
humana sigui
capaç de sortir-ne
sempre dels reptes
que es plantegen"
Serra del Pino diu que el futur menys probable és
aquell en que res no canvia, desprès de tots els capítols,
de tot el programa, quina visió del futur té de cara al
2050?. D’esperança? De neguit? D’angoixa? De
confiança en l’home? O de tot una mica?
Malgrat la desorientació del moment, la pèrdua de referents que
semblava que havien de durar tota la vida i que desprès s’han
esmicolat, n’han nascut d’altres, jo tinc confiança en què la raça
humana sigui capaç de sortir-ne sempre dels reptes que es
plantegen. És que històricament ha passat així. La història de la
humanitat és una història d’un progrés continu. Un progrés en
que hi ha hagut puntes cap amunt de grans descobriments, i
puntes cap avall de guerres i de depressions. Però al final,
67

68
malgrat aquestes puntes en moments puntuals, la història
sempre ha estat de progrés. I és veritat que els reptes sempre són
nous, no és el mateix quan a la terra hi havia pocs milers de
persones a ara, o al 2050, quanta gent n’hi haurà? Però confio en
que la intel·ligència humana faci que no avancem cap a
l’autodestrucció sinó que preservem tots els valors
mediambientals de tot tipus que tenim. Per tant jo, malgrat el
moment de desorientació, sóc optimista en que aquest progrés
continuï.

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
"El futur es pot explicar d'una
forma científica"
El Dr. Francesc Roca és un dels principals experts en economia
a Catalunya, però no ha estat pas aquest l’únic àmbit del seu
estudi. El 1994 va publicar ‘Per comprendre el futur’ (Fundació
Bofill), un anàlisi de la literatura i estudis científics publicats fins
al moment sobre el futur. Una de les principals conclusions
extretes pel professor és com la nostra visió optimista o
pessimista de la realitat present condiciona per bé o per mal el
nostre futur.
Entrevista a Francesc
Roca
Doctor en Economia
per la Universitat de
Barcelona.
Quina és la seva relació amb la prospectiva i amb els
estudis del futur? Perquè va fer aquest llibre?
Durant molt temps i fins ara, m’ha interessat conèixer els
mecanismes de funcionament de la societat. En l’economia és
important, però no és l’únic. Aquí hi ha el factor del temps, fa
69

que necessitem conèixer el desenvolupament, les variables, les
anàlisi tallants, els canvis sobre nocions, transformacions, xocs…
El canvi que es produeix sovint és resultat de polítiques, de
previsions, d’intentar modificar el que està succeint. Per tant,
està molt bé mirar enrere però com que el que va succeint és el
que és nou, el passat és el que no existeix i el futur és el que pot
existir, aquest futur està molt lligat i és molt dependent de les
nostres accions.
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAA
"El canvi que es
produeix sovint és
resultat de
polítiques, de
previsions,
d’intentar
modiicar el que
està succeint"
Les diferents visions que es tenen sobre el futur, que al mateix
temps són visions que influeixen sobre aquest, depenen d’unes
teories socials generals que poden ser molt diverses, com són les
teories lineals, les cícliques, les d’etapes… Vaig decidir mirar
quines teories i quines visions de conjunt sobre el futur existien
en el mercat dels llibres.
Excloent, tot i la importància, la literatura de ficció, vaig pensar
que realment es podia explicar el futur d’una forma científica,
com es pot explicar el present i el passat. Això són qüestions
d’apostes metodològiques. Tan desconegut pot ser el passat com
el futur, perquè també hi ha incerteses, forats i deformacions.
Curiosament vaig estar en un moment on no hi havia
pràcticament res del que hi ha ara quant a l’accés als llibres, hi
començava a haver un catàleg unificat de llibres i vaig començar
a buscar-ne que parlessin sobre el futur saltant per matèries, per
temes… Els llibres de prospectiva i del futur no interessaven a
cap facultat i sovint estaven al dipòsit de Cervera. Els quals
demanava i me’ls feien arribar a Diagonal.
Perquè creu que no hi havia interès?
Jo explicava el meu llibre a classe i els meus estudiants, els
primers dies, anaven molt nerviosos, la gent no vol saber el que
passarà. S’inquietaven de què jo expliqués els pròxims cent anys.
Els hi feia angunia, por, no sé per quina raó. Notava petits detalls
de preocupació. I això ho he fet fins a l’any passat, no ha canviat
res. Aleshores, a les facultats, els llibres sobre el futur no hi eren,
estaven en un dipòsit, els havien llançat… Eren llibres banals, de
divulgació, periodístics o alguns més científics. Hi havia un
llibre, ara no me’n recordo del títol, dels seixanta que parlava
dels 2000 i les previsions estaven bé.
En quin sentit?
En tots els sentits, per exemple des que no hi tornaria a haver
70

una guerra mundial fins al progrés econòmic. Llibres sobre el
futur i prospectiva no n’hi ha fins als anys 60. Per què? La meva
explicació és que l’any 1900, a la Belle Époque, tot anava bé i per
tant no hi havia ganes d’estudiar-ho. Quan ve la crisi del 29, tot
es planteja a curt termini, com ens en sortim i què fer. Keynes va
fer un llibre, un article sobre els néts, però estudis científics no
n’hi ha. Després ve la guerra, la postguerra i la reconstrucció i el
com ens en sortim.
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
A partir dels anys 60 comença a haver-hi més tranquil·litat.
Comença a haver-hi més estudis. Jo el que vaig fer va ser mirar
en el catàleg col·lectiu d’aquell moment, els llibres eren
dispersos, alguns a Cervera, a l’Escola d’Enginyers, Dret,
Arquitectura… Els demanava, llegia i agrupava paquets per
temes i tendències. Els llibres que veuen el futur.
Els estudis científics sobre el futur no són ni utopies/distopies,
ni literatura de politica ficció.
Dels autors que va llegir en destaca algun?
En Warren Wagar va fer un llibre, Breu història del futur.
Figura que és un llibre d’història, explica des de l’any 2200 que
ha passat a partir dels anys 90 del segle XX. Té forma de llibre
de narració històrica però no és un llibre de literatura. És
imaginatiu perquè s’inventa noms i s’inventa títols de llibres
publicats fa anys, però no és ficció en el sentit de la literatura
sinó que són exemples de com ell pensa que funcionarà el món
en tres-cents anys.
"Els estudis
cientíics sobre el
futur no són ni
utopies/distopies,
ni literatura de
política icció"
Hi ha estudis de prospectiva d’autors catalans?
Sí. El mateix alcalde de Barcelona, conseller de la Generalitat i
ministre del Govern central, en Carles Pi i Sunyer als anys 60,
suposo que per un encàrrec universitari, va escriure un llibre que
es diu “En el Umbral del futuro”. No he aconseguit que el
publiqués ningú, ni tan sols la fundació Pi i Sunyer que és on
està.
Potser no l’han volgut publicar per això que dèiem de la por al
futur. Un dels temes és l’explicació de què s’autocompleixen les
previsions. El que es diu pot succeir, tant si ho vols com si fa por.
Al seu llibre diu que les visions optimistes o
pessimistes que els homes tinguem influeixen molt en
71

la visió del futur. De quina manera podem influir en la
nostra visió? Perquè tot allò que farem estarà en
consonància amb el que pensem…
El que fem respon a la nostra visió. Quan ens llevem al matí
tenim una cosa al cap i és important. A mi el que realment
m’interessa és el pensament econòmic, connectat amb el
pensament polític. Els models teòrics són decisius per l’elecció. A
cada elecció hi ha sorpreses, accidents. El que és decisiu és la
concepció.
En quin moment creu que ens trobem ara, en una visió
pessimista o optimista?
"Penso que el que
realment
funciona més són
les teories que
parlen de
ruptures, de
canvis en que es
combina el canvi
cientíicotecnològic
com és
la impremta, amb
el canvi
sociopolític"
De tot. El món en general, al s. XX i al s. XXI, ha avançat molt en
tots els terrenys. Molt vull dir que hi ha gent que viu més anys,
més gent que sap llegir i escriure, més gent que menja i que viu
més anys a tot el món. Això és així i s’ha accelerat al llarg del
segle XX i el segle XIX. Hi ha hagut èpoques de retrocés en els
últims segles però, ara, el tema és els impactes de les revolucions
tècnico-científiques, que són molt grans i que costen una mica de
reconduir.
Ara mateix, la revolució digital és molt forta. El moviment
sociopolític català seria impossible sense aquesta. Les grans
mobilitzacions no s’hagueren pogut organitzar en quinze dies
sense internet. De la mateixa manera que la sentència de
Guadalupe de Ferran el catòlic, que va donar pas a un acord
entre el pagesos de remensa i els senyors feudals per aturar una
guerra que havia durat 40 anys, i de la que es van fer 100 còpies
que podien ser llegides i distribuïdes el 1496.
Un altre moment és l’aparició del paper continu, de la rotativa,
que permet fer diaris i canvia la política completament. Ara ho
hem fusionat amb el telèfon, cosa que no estava prevista, com
tampoc ho era la impremta o la rotativa. De les teories per
explicar la societat i que serveixen per entendre el futur, les
dominants són les lineals: el futur serà igual que ara però amb
variants; o les cícliques, més presents en els economistes i cicles
polítics; però també hi ha la teoria de les etapes, l’agrària, la
industrial, la post-industrial… jo penso que el que realment
funciona més són les teories que parlen de ruptures, de canvis en
que es combina el canvi científico-tecnològic com és la impremta
amb el canvi sociopolític.
72