Revista Àmbits Prospectiva

seduïdes a fer-ho amb miratges de felicitat domèstica i grans
dosis d’amor romàntic? És una possibilitat molt més
versemblant del que podria semblar: cada vegada més veiem
com s’ha produït un canvi en la socialització de les nenes, i, per
fer-les assumir els papers tradicionalment femenins ja no
s’empra la repressió i l’amenaça, sinó el miratge del plaer i el
poder que pot donar ser una dona sexy, és a dir, abocada a ser en
funció dels altres i no d’ella mateixa.
Hi ha d’altres possibilitats, és clar. Pot ser que les condicions de
vida no millorin en els països del tercer món, o en molts d’ells, i
seguim tenint la divisió que ja veiem ara: les dones del primer
món amb feines relativament ben pagades –o menys mal
pagades, per a ser més exactes-, i les immigrants fent les
feines típiques de les dones, les feines pitjor retribuïdes,
menys valorades, sense gairebé ni el nivell de “lloc de
treball”.
"Cada vegada més
veiem com s'ha
produït un canvi
en la socialització
de les nenes"
I encara hi ha una altra possibilitat, que des del meu punt de
vista seria la més favorable: que els rols de gènere es vagin
desdibuixant no només en el sentit que ho han fet fins ara,
consistent en que les dones puguem treballar en feines i àmbits
tradicionalment masculins, sinó que es produeixi també el
moviment contrari: que els homes puguin sortir dels límits
tradicionals del seu gènere i puguin assumir la meitat de les
feines de cura. És a dir, que es pugui restablir l’equilibri entre els
dos sexes mitjançant una nova distribució de les feines
socialment necessàries, de tal manera que homes i dones es
reparteixin amb igualtat o de manera molt similar les tasques de
producció i de reproducció, per dir-ho així. Cosa que fóra
perfectament possible si disminueix dràsticament el temps de
treball remunerat i tothom –cal subratllar el tothom- treballés a
mitja jornada.
Aquesta solució, que sembla la més raonable per moltes raons
que no puc ara explicar en detall, xoca, de tota manera, amb
diversos obstacles. D’una banda, la dificultat dels homes per
canviar, per abandonar el lloc privilegiat que la societat els ha
atribuït llargament. D’altra banda, el predomini de
l’androcentrisme encara avui, en la nostra cultura i en tota la
vida social. Predomini que suposa que es fa molt difícil pensar
un altra manera d’organitzar la vida humana i que porta, en
aquest moment, a una valoració de la competència que s’ha
convertit en un element molt amenaçador per a la pròpia vida
humana.
44