Artistic Research

La utopia és també una altra de les constants
vitals de l’art. El funcionament del
fracàs dins de la utopia procedeix d’una
manera particular: per anticipació. Tot i que
no sempre. El projecte modern va ser un
dels moments de la història que més va
celebrar la utopia. No obstant això, seria la
postmodernitat l’encarregada de remarcar
la seva forta dosi de fracàs. A l’anomenada
mort dels meta-relats s’hi va unir un fort
impuls de revisió del projecte modern. Tant
és així que encara, a dia d’avui, aquesta
revisió crítica s’ha convertit en una de les
grans fonts de l’art contemporani. És més,
potser no seria desgavellat assenyalar el
fracàs com un dels elements fonamentals
de la postmodernitat. No en va, gran part
de l’activitat de l’ésser humà es concentra
a assenyalar els fracassos de l’altre. Se
m’ocorre que si hi ha un camp de producció
que necessita de l’error de l’altre, aquest és
la crítica. Una de les seves raons d’existir
és la recerca permanent de fissures en l’art
contemporani. Una altra, la celebració del
que considera ben fet. Poques formes de
textualitat estan tan subjectes a la dialèctica
del fracàs i de l’èxit com la crítica.
Però suposo que la pregunta que hauria de
contestar aquest text és quina és la situació
del fracàs en les pràctiques artístiques contemporànies?
Davant la impossibilitat de
múltiples perspectives simultànies a l’hora
d’analitzar la història de l’art, una de les estratègies
és procedir per filtres. El fracàs és
un d’ells, com demostra Failure (Whitechapel:
Documents of Contemporary Art), un
recull de textos editat per Lisa Le Feuvre.
El fet que hi hagi una preocupació general
en la producció artística per la qüestió de
l’errada, ens parla també de la importància
de l’error en la nostra cultura. Aquesta visibilitat
del fracàs és una altra de les moltes
crítiques que han acabat per ser absorbides
per un sistema -el capitalisme- que a
priori semblava perseguir amb vehemència
les dinàmiques de l’èxit. És des d’aquí que
s’entén l’existència de noves tipologies del
desencert. beneficis, d’això? Hi ha una subtil
diferència entre estar equivocat i entre
adonar-se que un estava equivocat.
Ara és possible “fracassar bé”. I evidentment,
fracassar bé no és el mateix que fracassar
malament. Realment fracassem quan fracassem
bé? Quines són les intencions que hi ha
darrera de l’actual apologia del fracàs? Hi ha
algú a qui realment li agradi fracassar, sense
obtenir-ne
Quan en art parlem del fracàs de manera
positiva, sempre m’assalta el dubte de
si estem confonent termes. Perquè no
és el mateix l’error que el fracàs. El primer
és part consubstancial de qualsevol
procés de recerca o producció; el segon
és la no resolució d’aquests processos.
Em pregunto si aquesta apologia del fracàs
no serà senzillament una acceptació
d’aquells errors que són productius i útils,
una dosi controlada de pèrdua abans
d’arribar a la meta. Em pregunto també si
els errors són un privilegi de les obres o
projectes i no tant dels productors d’art.
O si el fracàs ha deixat de ser una experiència
per passar a convertir-se en un
tema quan apareixen obres, exposicions
o llibres sobre el fracàs que són un èxit.
Aquesta apologia teòrica del fracàs col·lapsa
ràpidament quan sortim de l’àmbit de
la producció estètica i ens endinsem en
el sistema general de l’art. En primer lloc,
el finançament artístic no permet l’error.
Un projecte sobre el fracàs és legítim. El
fracàs d’un projecte, no. En segon lloc,
hi ha la pressió permanent d’aconseguir
que res falli. La importància de l’objectiu
és sempre més gran que la de l’experiència.
I en tercer lloc, ¿on és aquest elogi
del fracàs quan el nostre currículum està
sotmès a la noció d’excel·lència i l’encadenament
continu d’èxits personals? No
matter. Try again. Fail again. But fail better.
Sonia Fernández Pan