Artistic Research

ARTISTIC RESEARCH;
IS THERE SOME
METHOD?
LO IMPORTANTE,LO
GRAANDE
AGAREIXO UN TERRENY ON RES ES CLAR
Reflexions de una persona que reflexiona a
partir de reflexions alienes de persones
que no coneix.
AIXÒ NO ÉS UNA RECERCA, MÉS BÉ UN
Keynote by;
ANNA VENTURA BADIA

PREFACE
LA MAQUINA_(I.A) QUE ÉS L’ART
_Estadisticament parlant
2
Romantics i voyeurs
_no tocar porfavor
4
MUSEU.
Educar en Valors
Funcionaris d’oposició
constantant.
?
BACANAL

1
MUSEU.
3

Per aquesta assignatura m’he proposat escriure
sobre diferents temàtiques relacionades
amb l’activitat artística a partir d’autors referencials
que escriuen sobre el tema, preguntes
a una intel.ligencia artificial 1 (IA),
Ressenyes de visitants de museus al google
i la meva propia experiència com a alumne
de Belles arts 2 .
M’agradaria seguir especulant, donant la
meva opinió de qüestions que a mi m’interessen
i que potser a altres també. Investigar,
trobar altres textos que em siguin interessants,
establir un glossari de conceptes
del meu llenguatge per categoritzar amb els
meus propis termes..
1.
(IA) .considerant aquesta com una
estadística viva, ja que les dades es posicionen
estadísticament dins el registre,
és a dir, la Intel.ligència selecciona els
tòpics repetits i crea frases "mainstream".
Per això quan li preguntem, per exemple,
quin és el pintor que més li agrada ens
diu “Rembrandt”. La màquina funciona com
una votació, com més vegades hi ha una
dada introduïda més probabilitat té de formar
part del discurs. Llavors aquest exercici
és quasi i entre comes un qüestionari
a milers de persones sobre qüestions del
context artístic.
2
. Entenem l’acadèmia com l’Universitat de
Belles Arts, ja que sembla rellevant veure
que és el que consideren essencial per formar
a un alumne, quins son els resultats,
com s’exposen i també com s’adapten “les
arts” al format de grau universitari.

1
LA MAQUINA_(I.A) QUE ÉS L’ART
_Estadisticament parlant
Hoy en día, los estudiantes de Bellas Artes ya no se imaginan exponiendo en una galería. Sus fantasías
son con centros de arte y museos. Así que en las conversaciones de cafetería de las escuelas
de arte, los alumnos no hablan ya de nuestras viejas series, ahora hablan de sus nuevos proyectos.
El motivo de este cambio de planteamiento por parte del artista es que, en el actual contexto, la
institución es la principal emisora de trabajo en arte, y lo que acaba finalmente justificando la existencia
de las instituciones públicas es la programación de exposiciones. La exposición como finalidad
en lugar de como un medio para la venta. La presentación en los centros de arte y museos
requiere de una sintaxis capaz de transmitir conceptos y de contextualizar las manifestaciones
artísticas en el compromiso con su contemporaneidad. Ortega.A. (2013).
Quienes consideran que la investigación artística, para ser considerada como tal en el ámbito
académico, ha de cumplir una serie de requisitos que no se contemplan per se en una práctica
artística individual que termina en una exposición o en la interpretación de una pieza musical o
una coreografía. Aparece, así, la necesidad de dotar de sentido investigador a la práctica artística.
Calderón .N, Hernández .F (2019).
Actualment, els artistes dins l’acadèmia ja no parlen de sèries de quadres o escultures, sinó de projectes
de formalitzacions diverses. És a dir, que tot allò que es presenta ha de tenir un text o un motiu que acrediti
que l’obra té al darrere un procés d’investigació o bé que n’és un. D’aquesta manera podrà sostenir
que allò no és només un exercici d’estètica hedonista, sinó que és també un exercici cultural, intel.lectual
i reflexiu.
M’he proposat preguntar a una intel.ligència artificial (IA) oberta que es diu GP3, intel.ligència artificial
preentrenada a partir de milers de textos, qüestions que m’han sorgit all llarg del temps. El generador de
text és una bibliografia consensuada viva, igual que l’ésser humà no genera res nou, sinó que reorganitza
informació prèviament inserida. Agustin Fernandez Mallo explica al seu llibre “Teoria general de la
basura” com allò que construïm és la barreja metafòrica de tota la teoria, experiències i paisatges que la
humanitat ha investigat, vist i explicat. No partim de 0, reconstruïm a partir de les restes dels que ens han
precedit. Aquesta IA funciona amb una base de dades. Aquestes dades es posicionen esta- dísticament
dins el registre, és a dir, la Intel.ligència selecciona els tòpics repetits i crea frases “mainstream”. Per això
quan li preguntem, per exemple, quin és el pintor que més li agrada ens diu “Rembrandt”. La màquina
funciona com una votació, com més vegades hi ha una dada introduïda més probabilitat té de formar
part del discurs. Llavors aquest exercici és un qüestionari a milers de persones, de què és l’art, que s’espera
d’ell i si aquests han d’investigar alguna qüestió o si pot resoldre dubtes de manera efectiva.

-¿Qué es investigar?
-Investigar es un proceso mediante el cual
se busca obtener información sobre un tema
específico. Se trata de un método utilizado
para analizar y COMPRENDER MEJOR un tema de
interés, y puede ser aplicado a diversos
campos del conocimiento. El proceso de investigación
suele seguir una serie de pasos
básicos, como la formulación de preguntas,
la recopilación de datos, el análisis de
información y la elaboración de conclusiones.
-¿Porque investigamos?
-Investigamos para aprender
-¿Que queremos aprender?
-Queremos aprender sobre el mundo y cómo
funciona.
-¿Porque queremos aprender?
-Queremos aprender para mejorar nuestras
vidas y el mundo en que vivimos.
-¿Aprender sigifica mejorar?
No necesariamente. A veces, el aprendizaje
puede ser difícil y puede no mejorar nuestras
vidas de inmediato. Sin embargo, el
aprendizaje siempre nos da nuevas formas de
ver el mundo y nos ayuda a comprender mejor
nuestro lugar en él.
-¿Que forma nuestra cultura?
-Nuestra cultura se forma a partir de nuestras
experiencias, creencias y valores.
Aprendemos sobre nuestra cultura a través
de la familia, la educación, la reli- gión,
la historia y el medio ambiente.
-¿Como aprendemos?
-Aprendemos de muchas maneras diferentes.
Aprendemos a través de la experien- cia, el
ejemplo, la enseñanza, el juego, la investigación
y la reflexión.
-¿Donde aprendemos?
-Aprendemos en muchos lugares diferentes.
Aprendemos en la escuela, en el traba- jo,
en casa, en la comunidad y en el mundo.
-¿En un museo aprendemos?
- Sí, los museos son lugares donde se puede
aprender mucho. Los museos tienen exposiciones
que nos enseñan sobre la historia, la
ciencia, el arte y otras culturas. También
ofrecen programas especiales, como charlas
y talleres, que nos ayudan a aprender más
sobre el tema.
–¿Que queremos aprender?
-Queremos aprender sobre el mundo y cómo
funciona.
-¿Podemos aprender con un cuadro?
-Sí, podemos aprender mucho con un cuadro.
Los cuadros nos enseñan sobre la historia,
la cultura, el arte y otras cosas.
-¿Las artes pueden investigar cosas?
-Las artes pueden investigar cosas de diversas
maneras. A través de la historia,
las artes han sido utilizadas como un medio
para explorar el mundo y los seres humanos.
Las artes pueden investigar el pasado, el
presente y el futuro. También pueden investigar
lo interno y lo externo.
La investigación en las artes es una forma
de explorar y comprender el mundo a través
de la creatividad. Las artes pueden investigar
cosas de una manera única, ya que
utili- zan un lenguaje visual y/o auditivo
para comunicar ideas. A menudo, las artes
pueden ayudar a las personas a ver el mundo
de una manera nueva o diferente, y también
pue- den proporcionar una forma de expresar
sentimientos o emociones que de otro modo
podrían ser difíciles de expresar.

-¿El arte es útil?
El arte es útil fuera de su contexto si se
puede aplicar a la vida diaria. Por ejemplo,
el arte puede ayudar a las personas a
expresar sus sentimientos y a comunicarse
mejor. También puede ayudar a las personas
a entender mejor el mundo que les rodea.
-Inventa un discurso para un proyecto
artistico.
My project is about bringing awareness to
mental illness and how it effects people
and their families. I want to break the
stigma around mental illness and show that
it is okay to talk about it and seek help.
I believe that art can be a powerful tool
in helping to start these conversations
and raise awareness about mental illness.
-Otro
Art is about expression and creativity. It
should be about finding your own voice and
communicating your own unique message to
the world. Art is a powerful tool that can
be used to make a difference in the world,
and I believe that every artist has a responsibility
to use their art to promote
positive change.
-¿Como investiga el arte?
El arte se puede investigar de muchas maneras.
Algunos artistas estudian en escuelas
de arte, mientras que otros aprenden a
través de la práctica y el estudio independiente.
Los artistas también pueden investigar
el trabajo de otros artistas para
obtener ideas y inspiración.
-¿Quien és tu pintor favorito?
My favorite painter is Rembrant
-Que investiga el arte?
El arte investiga la forma, el color, la
textura, el espacio y la luz. También puede
investigar temas como el amor, la muerte,
la religión y la política.
-¿El arte es practico?
No, el arte no es práctico.
-¿En las artes que es mas importante el
proceso o el resultado?
- El proceso es más importante que el
resultado.
-Te gusta el arte? ¿Qué tipo de arte te
gusta?
Yes, I like art. I like all different
types of art, but my favorite type of art
is probably painting.
-¿Si un cuadro no tiene texto que hacemos?
-Podemos mirar el cuadro y tratar de imaginar
lo que representa. Podemos leer el
tex- to que hay al lado del cuadro para
aprender más sobre él. También podemos
pregun- tarle a un guía o a un amigo lo
que piensan que significa el cuadro.
-El arte tiene que tener significado?
No, art does not have to have meaning. It
can be meaningful to the artist or to the
viewer, but it doesn’t have to be.
-Que tiene que tener una pieza para ser
arte?
There is no one answer to this question.
Some people believe that art must
be beautiful or aesthetically pleasing,
while others believe that anything can be
art if it is created with the intention
of being art.
-Entonces todo puede ser arte?
As mentioned above, some people believe
that anything can be art if it is created
with the intention of being art. However,
others believe that art must meet
certain criteria, such as being aesthetically
pleasing or having a certain level
of skill.

JAN BAN ALDER

the unconfortable
upsss
La performativització de la teoria és en essencia
el que porten fent les arts des de fa dècades, relatant
escenes bíbliques o mitològiques, retratant la
riquesa i l’abundància però també la decadència
i allò no real. Els relatogrames, la polipoesia, l’exposició
de Tosquelles –que he de dir que és més
història potencialment inventada que potencial–
són formalitzacions divergents d’explicar una
cosa, un mecanisme més per tal de canviar els
ritmes, els canals de comprensió o el que s’ha de
comprendre. Són eines que es sumen al total de
formalitzacions o continguts adherits de les quals
l’art es provenen per tal d’existir.
L’art segueix tendències, no s’espera res d’ell perquè
es transforma i s’adapta, pot servir o no ferho,
ser bonic o lleig, útil o inútil, reivindicatiu o
no, pot ser-ho tot i pot ser literalment el res. En
definitiva, sembla un exercici d’associació indeguda.
La perfecta identitat pel nou capitalisme, no
tenir un fer concret sinó la capacitat camaleònica
d’adaptar-te a diferents situacions, formalitzacions
i finançaments
Podem dir que el generador de text conclou que
del procés d’investigació dins les arts no se n’espera
cap mena de resultat, solució o resposta concreta,
sinó que serveixi d’exercici creatiu, terapèutic,
educatiu i enriquidor: “que ajudi a l’home
a entendre el món des de diferents perspectives”.
La màquina ens diu que l’art no és resolutiu sinó
sensible, no s’espera que ofereix solucions ni ha
estat pensat per tal.
Ante esta realidad, Simon Sheikh (2009) plantea
una distinción entre conocimiento y pensamiento
—similar a la que antes señalábamos entre investigación
e indagación—. El primero estaría caracterizado
por prácticas normativas y disciplinares,
mientras que el pensamiento remite a lo no disciplinar,
a las posibilidades de contraponer algo a la
normatividad, para lo cual precisa, asimismo, de
sus propios espacios. - Calderón.N, Hernández.F
(2019).
La investigació dins les arts a l’oferir un context
de desenvolupament sense una fi/ utilitat clara i
directe i en ser més un entreteniment que un deure,
permet investigar qüestions no tant pràctiques
com interessants i emprar metodologies i maneres
de procedir inusuals 1 , generant el que podríem
anomenar com a “out of context”.
Katerina

L’Art és l’espai de pràctiques que trenquen la racionalitat.
Per exemple, l’artista Jan Ban Alder experimentava
amb el cos i la gravetat. En un primer
moment en vertical, quan es tirava de manera voluntària
d’arbres i taulats i després horitzontalment
en “The search of miraculous”, on va realitzar una
deriva amb un bot al mar. Es suposa que va morir
ofegat a l’Atlàntic, ja que no s’ha tornat a saber res
d’ell. El vaixell es va trobar mesos després a la costa
irlandesa, a prop d’on ell pretenia arribar.
Kamprani
Al cap i a la fi, aquesta “obra” de Jan Ban Alder té
una pregunta o un objecte d’estudi, però és irracional
de pràctica. Qui investiga d’una manera tan estudiada
i pensada però alhora tan naïf i precària?
Qui vol fabricar objectes que no es poden utilitzar 2
o qui destina 30 anys a seguir i documentar una
falsa roca enorme de roure construida per ell mateix
3 per veure com canvia el recorregut d’un riu
i traça una ruta de zig zags mentre canvien les
estacions, el temps... exposada als fenòmens meteorològics
que la transformen? Les pràctiques de
l’art avegades són tan poètiques com metòdiques
i absurdes.

3 ”WOODEN BOULDER” - DAVID NASH.

2 Romantics i voyeurs MUSEU.
_no tocar porfavor
Antonio Ortega en el seu llibre de “Propaganda
i Demagògia en el arte”, pública i analitza la inversió
en museus que fa l’estat amb dades del
2003, concloent que el cost que assumeix l’estat
per cada visita al museu és de 24’4 euros,
diu que podria semblar demagògic analitzar
el preu que paga l’estat per cada visitant, però
que això reflecteix la rendibilitat de la inversió.
Entenc llavors que una gran par t de la inversió
estatal en museus hauria de dirigir-se en programes
d’inversió en cultura i accés. Però els
pressupostos de dos mil tres assenyalen que
una gran part dels fons destinats en cultura es
desvien en les estructures institucionals en si.
“El arte atrae a los especuladores y distrae a
una multitud itinerante de viajeros, constituyendo
un producto especialmente rentable
para las ciudades y los operadores turísticos,
para los organismos que la administran o
tutelan, dando al turista que recorre el mundo,
guía cultural en mano, la sensación de
que rentabiliza el viaje intelectual y artísticamente”
(Lipovetsky & Serroy, 2010: 101)
La lògica de la inversió en art actual on part
dels fons destinats en cultura es desvien en les
estructures institucionals en si, promoguen
l’espai expositiu i la recepció contemplativa
de l’obra a través d’una experiència transitada
i controlada. Llavors l’estat inverteix el capital
per continuar perpetuant un símil d’espai cultural,
que els és favorable per dotar de valor artístic
i cultural les seves ciutats, per vendre-les
posteriorment al turista.
“La institución arte, que se contempla a sí
misma como una prolongación del espacio
público, pareciera afanarse en ofrecer
una continuación al paseo.”
- Antonio Ortega, 2010
I això és el que s’evidència, com els agents culturals,
el mercat de l’art i la institució son avui
en dia potencials comercials, com l’art és una
experiència ideològica que els és favorable per
difondre un missatge de progrés i dotar de valor
les seves ciutats.
Anys enrere el capitalisme va finançar l’avantguarda
per pluralitzar el seu relat. Va monetitzar
les performances, que estaven iniciades per
combatre el sistema i per ser antimercantilistes,
i l’art conceptual... pràctiques que estaven dissenyades
per desafiar el mercat han estat fagocitades,
i s’ha arribat a vendre una fotocòpia a
un preu elevat contra tot pronòstic.

Aquesta acció és considerada com a
preservació del patrimoni, però més
que preservar obstaculitza la seva raó
de ser. Des de Magatzems subterranis
plens d’obres que han vist la llum en
contades ocasions fins a exposicions
estàtiques d’artistes que parlen de
moviment. Un exemple clar exemple
de dinàmiques institucionals incoherents
és l’exposició de Charlotte Posenenske
el 2019 a MACBA.
Posenenske afirmava: «Les coses que
faig són canviables, tan senzilles com
puc, reproduïbles. Són components
d’un espai perquè són com elements
de construcció, es poden distribuir
sempre en noves combinacions o
posicions, i d’aquesta manera alteren
l’espai. Aquestes alteracions corresponen
al consumidor, que participa
així, una vegada i una altra, en el procés
de creació.»
L’artista estava interessada en un art
participatiu, les seves escultures modulars
permeten al «consumidor»
decidir i canviar la configuració de la
instal.lació segons les seves preferències,
cosa que suposa renunciar a una
part de l’autoria de l’artista i obrir
l’obra als altres. En el moment en el
qual aquesta artista mort i la seva
obra entra dins el circuit cultural, la
institució pública n’hauria d’adoptar
el discurs i la intenció amb tant d’anhel
com la peça.
El romanticisme destrueix, una obra
pensada per interactuar amb l’espai i
el públic, per ser moguda i encaixada
amb altres queda tancada en una
caixa de vidre, o penjada a la paret
darrere un cordó de seguretat, com si
fos d’un expositor es tractés.
DON’T
TOUCH
DON’T
TOUCH
DON’T
TOUCH
DON’T
TOUCH

Reviwsssss
Miquel Pons Espuny
2 comentaris
fa 1 mes
El Marc i jo vam anar-hi a veure una exposició. Una escultura va caure i el va matar al instant.
Poso una estrella per la mala experiència.
Alex ASUAR
Local Guide·205 comentaris·706 fotos
fa 1 mes
Explendidas instalaciones, excelente limpieza y muchísima luz natural.
El edificio en sí es ejemplar, con grandes instancias, impresionantes rampas de acceso a los distintos niveles,
y lleno de visitantes de todos los estatus que aparentan sorpresa, perplejidad y/o admiración por lo que
se expone en en museo... es un aspecto peculiar a tener en cuenta.
El concepto es muy abstracto... hay que entenderlo y asombra por la simbologia de las cosas cotidianas,
llegando a replantearte el significado de la palabra "Arte".
Es... Arte contemporáneo.!
Recomendable su visita.
Maria Felix Gonzalez Abejon
13 comentaris
fa 3 setmanes
Interesante. Un gran contraste con su entorno.
Omar Seijas
Local Guide·25 comentaris·353 fotos
fa 1 mes
Impresionante arquitectura del Arq. Richard Meier de orígen norteamericano. Claro contraste entre la arquitectura
tradicional de Barcelona , pero es indudable el aporte que la arquitectura contemporánea le hace
a la ciudad. Ejemplo del siempre dilema "Progreso ó Patrimonio ".

SELECCIÓ DE COMENTARIS TOP DE GOOGLE A MUSEUS I SALES D’EXPOSICIONS
Opinión sobre: Entrada al Museo de Arte Contemporáneo de Barcelona MACBA
¿De verdad esto es arte?
Después de visitar la Fundació Tàpies pensaba que ya había estado en el Museo de Arte Moderno más
feo del mundo pero la verdad éste aún le gana…Si unos periódicos puestos en el suelo o todas esas cosas
tan raras, chocantes y horribles que hay puestas por ahí son arte yo soy el Papa de Roma, realmente me
parece y sin ánimo de ofender que tanto los que crearon esas obras como la gente que las admira deberían
de hacérselo mirar por un buen médico, en todo el “museo” se ven Guardas de Seguridad por
todas partes, no sea que alguien quiera robar alguna de esas “maravillas”, menos mal que mi esposa y yo
entramos gratis porque pagar 9€ por ver esas cosas se te debe quedar después una cara de tonto que no
veas….!!!!
Por cierto que he escuchado decir que hace años hicieron un experimento poniendo una bolsa negra de
basura medio abierta recién sacada del contenedor y nadie dijo nada, todo el mundo se pensó que formaba
parte de la exposición, con eso queda todo dicho…!!!
Opinión sobre: Entrada al Museo de Arte Contemporáneo de Barcelona MACBA
Fuimos con una invitacion (menos mal) y visitamos el 'museo' en 20 minutos.
Literalmente, 4 hierros mal puesto y estanterias del Ikea (Strüdølf entre otros). Ademas de conductos de
ventilación reposados en el suelo junto a unos chimeneas de carton.
No habia nadie y ponen musica extraña, da un poco de mal rollo. Personal en general antipatico.
Opinión sobre: Entrada al Museo de Arte Contemporáneo de Barcelona MACBA
This type of museum gives art museums/galleries a bad rep. as it had no meaning, just a bunch of art
only hipsters would find interesting
Opinión sobre: Entrada al Museo de Arte Contemporáneo de Barcelona MACBA
Es un edificio impresionante, pero totalmente desaprovechado. Apenas hay obras propias y se empeñan
en explicártelas con consignas políticas, que no se sabe si forman parte de la obra o de la tarea aleccionadora
de la institución. En ese sentido más parece un museo del Tercer Reich.
Se incluye una “cronología”, que nos interpreta la historia reciente de España y una especie de memoria
acústica que también nos explican a su modo y manera, y que de cateto, resulta insultante.
No volvería apagar los 10 lorailos de la entrada ni muerto.

3 Educar en Valors MUSEU.
_Activisme de pòster
Dins el context contemporani l’artista
deixa de ser el geni creador i l’artefacte
artístic no es pensa com a peça per ser admirada
sinó com a peça generadora de coneixement
que convida a la reflexió, així
ara l’art participa en els debats dels seus
temps, com una activitat intel.lectual més.
Arran de que les arts entren en
el format universitat i l’art teràpia
es consolida com a àrea d’estudi.
“Es decir, el Estado gasta, gasta en arqueología,
infraestructuras de exposición o en
producir arte. No hay interés en que el dinero
gastado en arte repercuta en vender
unas obras, en urdir una estrategia para
que se revaloricen y después recibir los
beneficios. Lo que justifica al Estado es el
gasto de dinero y no su obtención. Esta
lógica ha sido incorporada por parte de
los artistas, quienes ofrecen un producto
que opera desde la voluntad de no
generar beneficios económicos, sino beneficios
intangibles = educación “- A.O
Té sentit pensar que si l’estat inverteix
diners públics en producció artística,
sense buscar un benefici econòmic,
ara aquesta no es presenti en format de
producte sino de servei. El retorn constant,
l’artefacte amb capacitat pedagògica,
l’era de la utilitat post decorativa.
“El posthumanismo no es un concepto
cerrado, mas bien un índice para describir
nuestro momento” (Braidotti, 2015)
Entenem que l’educació dins la institució i el
context posthumanista actual, una nova fase
de definició del que és humà a partir d’un context
completament nou de revolució tecnològica
i de circumstàncies de canvi climàtic.
Les repercussions d’aquesta circumstància
haurien de qüestionar les reflexions humanes
clàssiques sobre l’exercici del poder i
les relacions d’opressió, exclusió i inclusió.
El terme posthumanisme és utilitzat per
descriure una forma de pensament crític
que pretén superar les idees i imatges
passades (humanisme, renaixement)
prové d’una generació que ha reflexionat
sobre la postmodernitat, el postcolo
nialisme i el gènere. La institució treballa
per tal de lligar la producció artística
a aquests valors; malauradament més per
fomentar una imatge progressista idealitzada
de l’art (cultura = humanisme i progrés)
que per convicció, i és per aquest
motiu que tot i tractar temes d’interès i actualitat,
aquests discursos queden només
en la superfície* i són emprats per alimentar
una imatge fictícia de la seva moralitat.

Crec que això va molt relacionat amb la teoria colonialista
occidental de la narració, de fet la descriuria
com una cultura d’homes blancs i rics, caucàsics.
Exportar és un producte d’occident, viatjar per explicar
perquè sembla que si no ho expliquem nosaltres
no és important ni existeix. Explicar és la nostra identitat,
narrar la història en general és la nostra virtut.
Aquest fanzine esta
en contra de la guerra
de palestina
Aquest fanzine es Feminista
“ Ser espectador de calamidades que tienen lugar
en otro país es una experiencia intrínseca de
la modernidad, la ofrenda acumulativa de más de
siglo y medio de actividad de esos turistas especializados
y profesionales llamados periodistas.
Las guerras son ahora también las vistas y sonidos
de las salas de estar. La información de lo
que está sucediendo en otra parte, llamada “noticias”,
destaca los conflictos y la violencia, [...] a
los que se responde con indignación, compasión,
excitación o aprobación, mientras cada miseria
se exhibe ante la vista.” (Sontag, 2004, p. 13)
Aquestes ganes de saber o d’ informar de la desgracia
aliena però amb la premisa de “sin mancharse”,
agafem allò que no ens pertany i ho rentabilitzen
amb el pretext de anunciar i no oblidar.
El que fa la institució e inclus l’artista, és una descontextualització
del conflicte, un trasllat endulçat.
I és que és veritat que l’art podria servir de plataforma
per anunciar les injustícies del món en
el qual vivim i exposar veritats, però el que es
classifica com a obra ètica, moral i educadora
tendeix a ser un paisatge social on es retrata de
manera elegant a la vegada que naïf problemàtiques,
que no es resoldran ni s’explicaran a partir
de les formalitzacions i els continguts que les
institucions artístiques poden i permeten allotjar.
* Ivan Gil.
Aquest fanzine es LGTBI+ friendly
En quest fanzine li sap greu la mort
de la teva àvia
Aquest fanzine esta en contra de la
guerra d’Ucrania
Aquest fanzine esta en contra de la
guerra d’afganistan
Aquest fanzine esta en contra del desforestament
dels boscos de l’amazones
Aquest fanzine esta en contra
del escalfament global
En quest fanzine és reciclable
Aquest fanzine no conté oli de
palma
Aquest fanzine és gay
Aquest fanzine esta en contra
del escalfament global
En quest fanzine
es vegà
Aquest fanzine esta en contra de la
guerra del Iemen

Aquest fanzine esta en contra de
totes les fronteres
Aquest fanzine es anticapitalista
Aquest fanzine es antifeixista
En quest fanzine
és assembleari
Aquest fanzine defensa els drets
de les persones amb diversitat funcional
Aquest fanzine esta en contra
del Conflicte del Balutxistan
Aquest conflicte és preocupa
per l’acces a la cultura
Aquest fanzine
es antifeixista
En quest fanzine es anticolonialista
Aquest fanzine es inclusiu
Aquest fanzine vol donar veu
a qualsevol col·lectiu marginat
Aquest fanzine esta en contra
de l’apropiació cultural
Aquest fanzine denuncia
la violència de génere
Aquest fanzine esta en contra de la
guerra de Irak

MEmes

@FREEZE_MAGAZINE

4
Funcionaris d’oposició
constantant.
BACANAL
?
Recordeu un incendi als ulls? Exposició post-covid
del 2021 que iniciava panorama el nou cicle de Macba.
L’exposició es proposava com una mostra interdisciplinar
de pràctiques artístiques contemporànies
(enteneu-ho com un “show girls” d’artistes no institucionalitzats
o art “jove”) del territori barceloní. La
problemàtica bàsica que presentava l’exposició és la
mateixa necessitat d’aquesta per existir, MACBA es
va rentar les mans complint el “cupó d’inserció social”,
enquibint en un mateix espai 17 propostes diferents,
que, desde el meu punt de vista, en comptes de
dialogar entre elles, sembla que es barallin per cridar
l’atenció de l’espectador.
En aquest cas la majoria del finançament espanyol/
català de l’art no es pot desvincular del fet de ser un
servei subvencionat per la generalitat o l’estat, un govern,
la màxima representació del que és institució, el
fet precursor d’idees i pensaments. L’accés a Hangar,
igual que a qualsevol fàbrica de creació com Fabra i
Coats , Arts Santa Mónica o l’Escocesa, actualment
passa per un procés de selecció, un concurs, que t’ofereix
una “recompensa” econòmica, mitjans de producció
i legitimar la teva obra ara ja validada, per una
institució, aquest mètode a part d’excloure aquelles
propostes que no interessen o que no són agradables
per la institució, suposa altra vegada la submissió a
aquesta i al seu “modos operandi”, que comporta als
artistes/investigadors un desgast al competir de manera
constant per intentar obtenir una plaça, és l’intent
de ser funcionari a partir d’oposar constantment
Paradojicament “Apunts per a un incendi dels ulls”
era la primera exposició de Panorama, nou cicle de
MACBA. L’exposició mostrava literalment el panorama
artístic actual, on la institució museística només
obre la porta per complir uns estàndards en tant de
mantenir el seu discurs de compromís amb els artistes
“emergents”.
S’estan gestant un conjunt de noves maneres de treballar
dins les arts i les recerques artístiques, però crec
que encara falta molta feina al darrere, redefinir com
es conceben les fàbriques de creació, residencies i beques
de producció perque es pugui entreveure aquesta
suposada autogestió per a la pluralitat i l’autonomia.
En molts aspectes de la creació artística i la seva difusió,
així com en la protecció o comunicació de l’art,
la institució juga un paper protagonista a l’hora de
promoure, potenciar i difondre, però també pot ser
responsable de les dinàmiques que porten a tot el
contrari, sigui per inacció o sigui per mala gestió.
D’altra banda, la institució no es limita a ser l’òrgan o
organisme que gestiona i administra elements d’interès
públic. També és per descomptat, allò que neix
amb la voluntat de representar, de refermar certs
valors. Si algú o alguna cosa es considera institució,
això o aquest/a serà respectat com a font de credibilitat,
d’experiència i saber fer.

LECTU-
RES

Mems

@FREEZE_MAGAZINE

“No matter. Try again. Fail again. Fail better
“Aquesta frase per fragments, que podria
estar en una tanca publicitària, no és
idea d’un publicista. És una cita de Samuel
Beckett i un dels molts lemes de l’art contemporani.
Després del descrèdit de l’èxit,
apareix l’apologia del fracàs. Una fracàs,
però, entès des del punt de vista de l’èxit.
Fracassar ens farà més forts i millors. Com
el peix que es mossega la cua, el pensament
binari procedeix per bucle. De l’èxit al
fracàs, del fracàs a l’èxit.
Se m’acut una idea bàsica a l’hora d’abordar
el fracàs. No escriure aquest text. Deixar la
pàgina en blanc. És un fracàs que, però, no
em puc permetre. Em ve al cap una cosa
que vaig llegir recentment. El fracàs com
un privilegi, com una situació que alguns
poden permetre’s i d’altres no. L’apologia
del fracàs dins l’art es relaciona amb
els processos artístics. La fetitxització del
fracàs en l’economia d’empreses apareix
com una fita merescuda per a aquells que
són massa grans com per arribar a trencar
realment, com una part que no posa en
perill el joc de l’èxit.
Penso aleshores en la vaga d’artistes promulgada
per Gustav Metzger a finals dels
anys 70. Davant de les premisses de l’art
compromès a l’hora de transformar la societat,
Metzger proposava el rebuig absolut
al treball per part dels artistes. L’activitat
reformista i la seva consolidació
involuntària del sistema contra el gest realment
revolucionari. Una vaga permanent,
de diversos anys, com a arma de destrucció
col·lectiva del sistema de l’art imperant
llavors (i ara). La seva consecució sembla
el guió d’una novel·la de ciència-ficció. No
obstant això, una cosa tan comuna en la
societat com una vaga de treballadors no
sembla compatible amb l’art contemporani.
Els drets mai són universals. Com és fàcil
d’intuir, la proposta de Gustav Metzger
va fracassar. Una vaga de tres anys és impensable,
dins i fora de l’art. Potser és una
bona idea per a un projecte artístic individual,
però llavors la vaga es desactivaria
com a tal en convertir-se inevitablement en
Abans que Metzger, va fracassar l’Artist
Placement Group. Sota l’eslògan que “el
context és la meitat de la feina”, aquesta
associació d’artistes perseguia una incorporació
efectiva i real de l’art dins el context
industrial i burocràtic de l’Anglaterra
de mitjans dels anys 60. Sembla ser que els
dirigents i treballadors habituals d’aquests
contextos no van acabar d’entendre el perquè
d’acollir un artista entre les seves files.
En canviar de context, la condició d’”outsider”
de l’artista va deixar de ser un privilegi
i va passar a convertir-se en font de problemes
diaris. Com era de preveure, l’APG
es va dissoldre al cap de pocs anys. Els
motius de dissolució d’un grup solen estar
motivats pel binomi èxit/fracàs. O bé se
separen perquè consideren que han aconseguit
en major o menor mesura els seus
objectius; o bé perquè passa el contrari,
que les metes aparentment possibles esdevenen
utopies impracticables.
La utopia és també una altra de les constants
vitals de l’art. El funcionament del
fracàs dins de la utopia procedeix d’una
manera particular: per anticipació. Tot i
que no sempre. El projecte modern va ser
un dels moments de la història que més va
celebrar la utopia. No obstant això, seria
la postmodernitat l’encarregada de remarcar
la seva forta dosi de fracàs. A l’anomenada
mort dels meta-relats s’hi va unir
un fort impuls de revisió del projecte modern.
Tant és així que encara, a dia d’avui,
aquesta revisió crítica s’ha convertit en
una de les grans fonts de l’art contemporani.
És més, potser no seria desgavellat
assenyalar el fracàs com un dels elements
fonamentals de la postmodernitat. No en
va, gran part de l’activitat de l’ésser humà
es concentra a assenyalar els fracassos de
l’altre. Se m’ocorre que si hi ha un camp
de producció que necessita de l’error de
l’altre, aquest és la crítica. Una de les seves
raons d’existir és la recerca permanent de
fissures en l’art contemporani. Una altra, la
celebració del que considera ben fet. Poques
formes de textualitat estan tan subjectes
a la dialèctica del fracàs i de l’èxit
com la crítica.

La utopia és també una altra de les constants
vitals de l’art. El funcionament del
fracàs dins de la utopia procedeix d’una
manera particular: per anticipació. Tot i que
no sempre. El projecte modern va ser un
dels moments de la història que més va
celebrar la utopia. No obstant això, seria la
postmodernitat l’encarregada de remarcar
la seva forta dosi de fracàs. A l’anomenada
mort dels meta-relats s’hi va unir un fort
impuls de revisió del projecte modern. Tant
és així que encara, a dia d’avui, aquesta
revisió crítica s’ha convertit en una de les
grans fonts de l’art contemporani. És més,
potser no seria desgavellat assenyalar el
fracàs com un dels elements fonamentals
de la postmodernitat. No en va, gran part
de l’activitat de l’ésser humà es concentra
a assenyalar els fracassos de l’altre. Se
m’ocorre que si hi ha un camp de producció
que necessita de l’error de l’altre, aquest és
la crítica. Una de les seves raons d’existir
és la recerca permanent de fissures en l’art
contemporani. Una altra, la celebració del
que considera ben fet. Poques formes de
textualitat estan tan subjectes a la dialèctica
del fracàs i de l’èxit com la crítica.
Però suposo que la pregunta que hauria de
contestar aquest text és quina és la situació
del fracàs en les pràctiques artístiques contemporànies?
Davant la impossibilitat de
múltiples perspectives simultànies a l’hora
d’analitzar la història de l’art, una de les estratègies
és procedir per filtres. El fracàs és
un d’ells, com demostra Failure (Whitechapel:
Documents of Contemporary Art), un
recull de textos editat per Lisa Le Feuvre.
El fet que hi hagi una preocupació general
en la producció artística per la qüestió de
l’errada, ens parla també de la importància
de l’error en la nostra cultura. Aquesta visibilitat
del fracàs és una altra de les moltes
crítiques que han acabat per ser absorbides
per un sistema -el capitalisme- que a
priori semblava perseguir amb vehemència
les dinàmiques de l’èxit. És des d’aquí que
s’entén l’existència de noves tipologies del
desencert. beneficis, d’això? Hi ha una subtil
diferència entre estar equivocat i entre
adonar-se que un estava equivocat.
Ara és possible “fracassar bé”. I evidentment,
fracassar bé no és el mateix que fracassar
malament. Realment fracassem quan fracassem
bé? Quines són les intencions que hi ha
darrera de l’actual apologia del fracàs? Hi ha
algú a qui realment li agradi fracassar, sense
obtenir-ne
Quan en art parlem del fracàs de manera
positiva, sempre m’assalta el dubte de
si estem confonent termes. Perquè no
és el mateix l’error que el fracàs. El primer
és part consubstancial de qualsevol
procés de recerca o producció; el segon
és la no resolució d’aquests processos.
Em pregunto si aquesta apologia del fracàs
no serà senzillament una acceptació
d’aquells errors que són productius i útils,
una dosi controlada de pèrdua abans
d’arribar a la meta. Em pregunto també si
els errors són un privilegi de les obres o
projectes i no tant dels productors d’art.
O si el fracàs ha deixat de ser una experiència
per passar a convertir-se en un
tema quan apareixen obres, exposicions
o llibres sobre el fracàs que són un èxit.
Aquesta apologia teòrica del fracàs col·lapsa
ràpidament quan sortim de l’àmbit de
la producció estètica i ens endinsem en
el sistema general de l’art. En primer lloc,
el finançament artístic no permet l’error.
Un projecte sobre el fracàs és legítim. El
fracàs d’un projecte, no. En segon lloc,
hi ha la pressió permanent d’aconseguir
que res falli. La importància de l’objectiu
és sempre més gran que la de l’experiència.
I en tercer lloc, ¿on és aquest elogi
del fracàs quan el nostre currículum està
sotmès a la noció d’excel·lència i l’encadenament
continu d’èxits personals? No
matter. Try again. Fail again. But fail better.
Sonia Fernández Pan

* *
propiet

at de
*