MUS 02

Revista musical catalana
on la veu femenina és la
principal protagonista
Nº 2
DESEMBRE
2020
setembre 2020 nº 2
Gessamí Boada
“En un futur faltarà cultura perquè no l’hem cuidat
quan havíem de fer-ho”

Desembre 2020
Direcció Editorial
Natàlia Bonjoch Prat i Sara Roy López
Redacció
Aina Font Torra@ainufi
Amanda Alvaro Sabariego @amanda_alvaro
Natàlia Bonjoch Prat @natbonjoch
Olga Gili Oliva @olgagilii
Sara Roy López@heysararoy
Disseny i Maquetació
Júlia Millet Abascal @juliamillet
Han col·laborat en
aquest número
Alba Careta, Carla Font, Crissy Z,
Gessamí Boada, Itzipa,
Judit Neddermann, La Pau, Mar Fayos,
Teresa Rebull, Xènia Casado,
http://www.revistamus.com instagram: @musrevista revistamus@gmail.com

ÍNDEX
6 ARTICLE D’OPINIÓ
4 EDITORIAL 14 REPORTATGE
8 ENTREVISTA
Xènia
Casado
La Pau
Teresa
Rebull
Gessamí
Boada
28 REPORTATGE
20 LES 5 CANÇONS
22 ENTREVISTA
Alba
Careta
34 QUE ET FAN SENTIR
Judit
Neddermann
36 ENTREVISTA
40 PERFILS
44 L’EXCLUSIVA
Mar
Fayós
46 NOVETATS
DISCOGÁFIQUES
48 TUITS
Itzipa
Crissy Z
Carla
Font

4 | Editorial
EDITORIAL
Un món sense música
en directe
Text: Sara Roy i Natàlia Bonjoch
El primer número de MUS va formar-se abans de la
Covid-19, als passadissos de la Universitat de Vic i
sobretot a la cafeteria entre classe i classe, va gestar-se
a l’inici del confinament i va néixer durant un
dels punts més àlgids de la pandèmia. Fent una
mirada enrere veiem que han passat set mesos i la
història es repeteix.
La Covid-19 va agafar desprevinguda a tothom, i el
sector de la cultura no va ser menys . Músics, instrumentistes,
tècniques, discogràfiques i desenes de figures
més de l’àmbit cultural van veure com d’un dia
per l’altra s’aturaven concerts i gravacions, donant
pas al buit i al silenci. La falta d’ajudes i de suport
a aquest i tants altres sectors evidenciaven un final
fatal. La incertesa ha estat, durat aquests mesos, un
sentiment comú, no només per als músics, sinó també
per al públic general. Tot això, va portar al sector
a reinventar-se i sortir del forat que cada cop era més
gran. Les artistes buscaven la manera de no davallar,
omplint les seves hores amb directes a Instagram,
fent concerts i festivals en streaming, intentant sobreportar
els sentiments contradictoris produïts pel
confinament domiciliari i amb l’objectiu fixat de seguir
creant continguts i mantenint al seu públic a
prop. “Aprofitaré per avançar un nou EP ara que estic
tancada a casa sense fer res”, i el “sense fer res”
no existia. Aprofitar el temps i ser productives i productius
va ser una de les premisses inicials d’una societat
que encara no sabia tot el que li vindria a sobre.
I què va venir després? L’acceptació general de
què no passava res si no eres productiva les 24 hores
del dia i que això, no et robava el teu títol d’artista
-que en aquells moments només podiem rememorar
quan rebuscavem records de concerts passats a
la galeria de fotos-.
Ara el món somriu una mica més, la música torna
a poc a poc al seu lloc d’origen, i tots ho tenim més
clar que mai: La cultura cal reivindicar-la, cuidar-la i
valorar-la. Sense la música en directe aquest món es
fa més petit, perquè com diu aquella coneguda frase
tant “instagrammejable” “earth” without “art” is
just “eh”. És per això que tot i la complicada situació
que ha viscut, està vivint i viurà el sector de la cultura,
hem vist necessari treure un número reivindicatiu
que mostri les diverses propostes artístiques de
dones valentes que han apostat per presentar nous
treballs i projectes en plena pandèmia. Com a forma
de reivindicació, des de MUS hem decidit afegir al
final de la revista alguns dels pensaments que músics
i consumidors han publicat al Twitter durant aquests
mesos bojos.
Que la gaudiu!

5 | Frases que inspiren
PATTI SMITH
«LES DONES
HAN DE
LLUITAR
PER L’ESPAI
QUE
NECESSITEN»
Cantant i poetessa de Chicago.
Coneguda també com a la poetessa de punk rock, va aportar un punt de vista
feminista i intel·lectual a la música punk, convertint-se en una de les artistes
més influents dins d’aquest estil.

6 | Artícle d’opinió
FEMINISTA I REGGAETONERA
Xènia Casado, comunicadora i presentadora de Flaix Urban
“Tan feminista que et proclames i
presentes un programa de reggaetón”.
Aquesta és una de les frases que més
m’ha marcat des que me la va
dir un home.
En soc perfectament conscient de
l’estigma que té aquest gènere musical
tants anys reconegut per fer ús
de lletres sexistes i denigrants per a
la dona, no necessito un “mansplaining”
per captar el concepte. Però
de veritat ningú s’imagina quin és el
meu paper com a locutora?
D’ençà que amenitzo el Flaix FM
Urban lluito per una igualtat entre
els i les artistes que sonen a l’emissora,
per una paritat entre homes i dones.
Soc jo la que esmenta els mèrits
de les cantants, la que les col·loca al
bell mig d’un panorama de música
comercialitzada i la que les invulnerabilitza
en directe. Perquè hem
d’entendre que una dona artista no
ho fa pitjor que un home que fa el
mateix, sinó que darrere hi ha una
indústria regida per un patriarcat
que la fa vulnerable, és a dir, que la
incapacita o reprimeix envers una
amenaçant competència masculina.
Que aquell home em retragués tots
els esforços que estic dipositant en
canviar, a través de la meva locució,
un panorama musical ridículament
governat per homes em va semblar
al·lucinant. “Moriré i encara quedarà
tanta feina a fer...”, vaig pensar.
Instagram: @xenia.casado
Si he arribat fins aquí, és gràcies a la
veu de totes i cada una de les dones
que van detectar, en el seu moment,
que s’havia de començar a parlar de
perspectiva de gènere. Noies que
van entendre que no està bé que
les cançons parlin de raptar-les, tocar-les
sense el seu permís o de posseir-les
com si fossin d’un objecte.
És cert que no puc controlar tot el
que diuen les cançons comercials
que demanen els meus oients, però
vull pensar que és la melodia la que
els fa vibrar en aquelles cançons on
la lletra no acaba de ser del tot encertada.
I si algun concepte queda
desfasat i no és feminista l’explico en
antena perquè tothom entengui per
què no és moralment correcte.
A poc a poc, tots aquests “oldies” musicals
que deixaven a la dona tan mal
parada desapareixeran i començaran
a donar pas a nous èxits seguint
la línia de “Zorra” de Bad Gyal, “Sin
fin” de Tremenda Jauría o “Yo perreo
sola” de Bad Bunny. Les noves
generacions estan demanant perreig
conscient i conseqüent i les/els
artistes n’estan prenent nota.
“Tin fiministi qii it priclimis i prisintis
un prigrimi di riggiitín”. Doncs sí senyor!
I és així perquè el reggaetón necessita
perfils que dinamitzin un respecte
cap a la dona i necessita que tothom
ho entengui ja. Per això soc jo, una tia
proclamada obertament feminista i reggaetonera,
qui presenta aquest programa.
Espero haver-me
expressat amb claredat.

Article d’opinió | 7
TEMPS EFÍMER
La Pau, cantant i compositora
Són quarts de nou del matí d’un
dia qualsevol i ja fa hores que el
meu cap dona voltes sense aturar-se.
Tinc un garbuix d’idees
amb moltes ganes de sortir que no
saben com materialitzar-se. Em
sacsegen per dins, em fan brillar i
alhora em desorienten.
El rellotge sembla haver-se aturat
en una mena d’univers que em fa
viatjar entre l’oportunitat per redescobrir-me
i la frustració de no
poder fer allò que més desitjo. El
temps es relativitza i ja no compto
les hores, ja no tinc un horari
que m’esclavitza i redueix la meva
creativitat a una norma que mai
m’ha funcionat. Porto mesos tancada
entre quatre parets que no
em permeten volar, però que de
tant en tant es converteixen en
aire pur, colors verds i marrons,
terra humida i sal de mar.
M’assec davant del piano i els meus
dits no saben com col·locar-se,
però els deixo temptar la sort.
Sense pensar massa, permeto que
la meva veu surti de manera natural
i canto algunes melodies que
tinc arxivades dins la memòria,
d’altres que mai havia imaginat i
que em transporten. Algunes encara
no tenen paraules, d’altres
s’agafen a històries que naveguen
pel meu inconscient i que quan les
verbalitzo em fan entendre’m. La
música m’abraça i em cura però
de moment, no surt d’aquestes
quatre parets i, si ho fa, és a través
de les pantalles de qui em segueix
i té ganes d’escoltar-me.
Entre els arxius de l’ordinador, hi
trobo fotos de concerts passats.
Les últimes són del mes de setembre,
però en veure-les, tinc la sensació
que ha passat una eternitat.
Quan trobes allò que t’apassiona,
voldries fer-ho a totes hores i sense
aturar-te, però ja no només es
tracta de viure de la teva passió,
sinó que aquesta passió fins fa uns
mesos formava part d’uns ingressos
que et permetien subsistir en
un món que ara i sempre ha entès
la cultura com a entreteniment,
que li treu valor i la menysprea,
que la fa passar per un terratrèmol
d’interessos que ens desempara.
Molta merda i massa teat... bé,
no; de teatre no massa. Teatre dels
de dalt (que a més són els pitjors
actors i actrius que he conegut
mai), però no del que ens dona la
vida i ens retorna els somriures.
Ni teatre, ni música, ni espectacles,
ni cinema, ni dansa, ni sales
de concerts, ni productores, ni
tècniques de so, ni escenaris, ni
riures entre bambolines, ni aquell
neguit abans de sortir a l’escenari,
ni subsidis, ni ajudes suficients
per pal·liar tot el que hem perdut
o deixat de guanyar, ni acompanyament
emocional per saber com
reconduir la situació.
La cultura, ofegada entre les mans
de tots aquells que ens volen sotmesos
i en silenci, és la que farà
que sortim d’aquest abisme i ens
ajudarà a tornar a trobar instants
de llum, on amb quatre acords i
una melodia somriurem i compartirem
records d’aquells que no
s’esborren; on plorarem de riure
amb un monòleg dels que acaben
amb unes birres o un sopar
per comentar la jugada, o on ens
perdrem per retrobar-nos en un
d’aquells llibres tan inspiradors.
Si deixem que mori la cultura, una
part de nosaltres morirà amb ella.
Foto: Alícia Rey
Instagram: @lapaumusic

8 | Entrevista
GESSAMÍ
BOADA
Després de White Flowers (Segell
Microscopi, 2018) el seu primer disc en
solitari, Gessamí Boada (Mataró, 1989),
torna amb On començo jo (Segell
Microscopi, 2020), un nou treball
discogràfic on la mataronina ens
presenta una nova etapa musical,
marcada per un diferenciat estil sonor.
En aquest àlbum, compost per vuit
cançons en solitari i tres col·laboracions
amb Elena Gadel, Alessio Arena i Enric
Verdaguer (Henrio), la cantautora ens
transporta per les diferents emocions que
ha sentit durant aquest any tan convuls.
Text: Sara Roy
Foto: Ana Cano i Alícia Rey
Instagram: @gessamiboada

9 | Entrevista
“Hem de ser més amables
amb nosaltres mateixos
si volem ser feliços”
Foto: Alícia Rey
On començo jo sona molt diferent a White
Flowers, el teu disc debut. Ha madurat la
Gessamí del 2018?
Volia fer un pas endavant a nivell sonor i trobar lletres
que reflectissin el meu estat d’ànim actual. Explico
noves històries, reflexiono sobre la vida, sobre
l’amor, el desamor, el canvi climàtic... És una nova
etapa en què no tenia por de provar coses noves, amb
influències d’artistes com Billie Eilish, James Blake,
Ariana Grande o inclús Rosalía!
I metafòricament, on comença la Gessamí Boada?
I on acaba?
Soc moltes coses: dona, cantant, compositora, amiga...
Però la música potser és el que més em defineix.
Canto des que tinc ús de raó i escric temes des d’adolescent,
però no és fins als 21 anys que m’ adono que
la música és el camí que vull seguir professionalment.
No és fàcil saber qui som, què ens fa únics, què ens
diferencia de la resta... crec que és un procés que dura
tota la vida, no?

10 | Entrevista
Foto: Ana Cano
El primer single d’aquest nou viatge, “Com si no
fossis ningú”, és una crida a estimar-se a un
mateix.Te la cantes a tu mateixa?
En un inici va néixer per una persona que tinc molt
a prop i que ha fet una evolució vital espectacular,
però després he vist que també me la canto a mi
mateixa. Tots tenim inseguretats i vergonyes. En
aquest sentit, m’agradaria que la cançó servís per
recordar-nos que hem de ser més amables amb nosaltres
mateixos si volem ser feliços.
Així doncs, et nodreixes d’experiències
per compondre.
Sí; des d’una conversa, fins a un llibre o una pel·lícula,
m’inspiren. Però hi ha d’haver una emoció
forta. He de sentir alguna cosa a dins que em remogui
suficient com per a necessitar traslladar-ho
en lletra i música.
I si et remou per dins agafes la teva llibreta i comences
a escriure, no?
Exacte, i normalment davant el piano, però últimament
també estic component amb la guitarra, que
és com va néixer “On començo jo” i “Pluja d’estiu”.
En aquest disc no cantes sola, comparteixes tres
cançons amb grans artistes.
Sí, ha estat molt emocionant enregistrar les cançons
amb tots ells. A més, tant l’Elena Gadel, l’Alessio
Arena com l’Enric Verdaguer s’han fet molt seves
les cançons, tenen veus úniques que reconeixes al
cap de dos segons i els estic eternament agraïda per
cantar-les amb tant d’amor.
«No és fàcil saber qui
som, què ens fa únics,
què ens diferencia de
la resta»
Un altre món, això de les col·laboracions...
M’al·lucina col·laborar amb altres cantants! I més, si
són cançons meves, perquè no sé com sonaran amb la
veu d’una altra persona. La sensació és com la d’obrir
un regal sorpresa, no sé com les cantaran! Cadascú li
posa el seu fraseig, timbre, expressivitat i aporta nous
matisos i vida als temes.

Moltes hores a l’estudi, també, imagino.
Ens hem passat gairebé un any vestint i jugant amb
els temes, però ha estat sens dubte la part més bonica
del viatge. Ha estat supér enriquidor participar-hi
activament i al costat del meu amic Kquimi
Saigi, que ha sabut trobar l’univers sonor que
necessitava cada cançó.
Quina és la teva col·laboració somiada?
Sempre dic que el dia que hagi pogut cantar amb el
Jamie Cullum, puc deixar la música (riu). Des dels
15 anys que és el meu artista preferit, m’enamora
amb cada nota que canta i toca. L’he vist unes
set vegades en directe, m’encantaria escriure un
tema amb ell o simplement sentir com sonarien les
nostres veus juntes!
«El dia que hagi pogut
cantar amb el Jamie
Cullum, puc deixar
la música »
Deixant de banda en Jamie Cullum, aquest any
no ha estat precisament de somni... Però tot
i així, tu t’has atrevit a treure un disc en plena
pandèmia. Com ho has viscut?
Personalment m’envaeix una sensació una mica
agredolça, vam tenir la sort de presentar el disc
amb banda a Tiana i Cabrils i va ser increïble, però
malauradament només hi podia venir la gent del
poble degut al confinament municipal
de cap de setmana.
També a la Fàbrica d’Estrella Damm.
Sí, dins l’Enderrock Sona, però amb l’aforament
molt reduït. De fet, havíem de fer la presentació oficial
a la Sala La Nau de Barcelona amb molts convidats
(Judit Neddermann, Henrio, Alessio, Dario
Barroso...) però era tot massa complicat i ho hem
hagut de posposar. Esperem que la situació
millori aviat!
Foto: Alícia Rey

12 | Entrevista
El sector cultural ha estat un dels més afectats
per la pandèmia. Ets optimista amb el
seu futur?
Em considero bastant optimista en general, però
la cultura està passant un molt mal moment. Molts
creadors no poden permetre’s seguir treballant en
les seves obres i crec que ens ho trobarem d’aquí
a un temps, en un futur faltarà cultura perquè no
l’hem cuidat quan ho havíem de fer.
«En un futur faltarà
cultura perquè
no l’hem cuidat quan
ho havíem de fer»
Fan falta ajudes...
Moltes. Per exemple, en d’altres països, des de
l’inici de la pandèmia s’han donat ajudes a músics
perquè creïn àlbums. Aquí, els músics tenim molt
bona voluntat, però està clar que de l’aire no
podem viure!
Com a artista, t’has trobat amb aquests problemes
econòmics?
Ha estat dur, sobretot per la falta de concerts. Gràcies
a una campanya de Verkami vaig poder publicar
el disc. Si no hagués estat per això, hauria estat
molt més complicat...
Vas dedicar un tema a les víctimes de la
Covid-19, “Dust in the Sky”.
Sí, aquesta situació també ha estat inspiradora en
certa manera. També he tingut temps per seguir
component per a un tercer disc.
Què creus que ens costarà més recuperar quan
tot això acabi?
Tinc la sensació que estem perdent la confiança
en els altres: no ens podem veure, no ens podem
abraçar... Ens estem acostumant a viure amb por, i
crec que una de les coses que més ens costarà serà
recuperar el contacte físic.
PRÒXIMS CONCERTS
El dia 27/12 al Catalonia Barcelona Plaza, 12h

13 | Frases que inspiren
MADELEINE ALBRIGHT
«VAIG NECESSITAR
TEMPS PER
DESENVOLUPAR UNA
VEU, I ARA
QUE LA TINC
NO CALLARÉ»
Exsecretària d’Estat dels Estats Units
Va ser la 64a Secretària d’Estat dels Estats Units entre 1997 i 2001 i la primera
dona a ocupar el càrrec. Entre 1993 i 1997 va ser ambaixadora dels Estats Units
a les Nacions Unides.

14 | Reportatge
HISTÒRIA
DE LES DONES
DE LA MÚSICA
Teresa Rebull, l’àvia de la nova cançó
Fotos: Imatges d’arxiu

«Per què canto? No canto per
tu, ni per tu, ni per aquell de
més enllà, ni perquè les mans
han pres una guitarra (...)
No sé si és l’amor o potser la
ràbia. La dolçor dels acords
d’una guitarra o el plor dels
infants i les fogueres que amb
llum Roig s’alcen»
15 | Reportatge
REPORTATGE
Història de les dones
de la música
Text: Amanda Alvaro
Parlem de la Teresa Soler Pi,
l’àvia de la nova cançó, també
coneguda com a Teresa Rebull.
Comparteix passió amb Lluís
Llach, Raimon i Ovidi Montllor,
però a diferència de tots ells, Rebull
no va arribar mai a ser tan
coneguda. És per això, que avui
us la presentem, com a la gran
dona que va ser: una gran
influència per a músics, poetes i
polítics en un dels moments més
complicats per a Catalunya.
Nascuda a Sabadell el 1919, Rebull
provenia d’una família amb
arrels revolucionàries i va créixer
mamant del comunisme i l’anarquisme.
Aquest fet que va provocar
que s’acabés formant com una
dona amb pensament crític, preparada
per combatre i cantar pel
que creia just.

16 | Reportatge
Rebull va ser una dona de les Arts, sentia l’art dins
seu i el transmetia a través de les cançons, l’escriptura,
el ball o la pintura. Fins als seus últims
dies va continuar pintant a França, on hi tenia un
dels seus domicilis.
L’art ho englobava tot segons la cantautora, i afirmava
que qualsevol cosa que es fes amb passió
ja et convertia en artista. Tanmateix, de totes les
arts, col·locava el cant en un esglaó més profund,
ja que, segons afirmava “amb la veu dones el que
tens a dins”. Per aquesta raó, Rebull solia utilitzar
el seu cant per donar veu a la societat reprimida.
«Quan un fa una cosa
artística, si la fas amb
honestedat i passió,
ja es converteix en un
artista. Jo dono cos
i anima, soc artista
perquè tinc ganes de
fer-ho per portar un
bé de Déu entre la
gent. És una cosa
mística gairebé»
Va ser el 1968 quan des de la Catalunya del Nord
i amb 50 anys, Rebull va conèixer el moviment de
la Nova Cançó. L’edat no va frenar-la de portar la
seva vitalitat intacta a escenaris de tota Espanya
i França, fent gires juntament amb altres membres
del moviment, com Lluís Llach, que carinyosament
la va anomenar “l’àvia”; per, justament,
aquesta diferència d’edat amb tots ells. Més tard,
al documental “Ànima desterrada” sobre la cantautora,
Llach dedicava aquestes paraules a Rebull:
“Quan les coses es fan per amor agafen una
altra dimensió i la Teresa feia les coses per amor”.

17 | Reportatge
«Truca l’amor a la porta
i el meu cor no l’escolta,
no, que el silenci a la
llar s’imposa i el truc a
fora em fa por. Tots els
anys que he hagut de
viure allunyat del meu
país han estat una nit
fosca, un camí
ple de neguit»
Rebull també tenia una gran vessant política. Per explicar-la,
hem de retrocedir una mica en el temps,
abans que arribés la Nova Cançó. El 1936 va començar
a militar al POUM (Partit Obrer d’Unificació
Marxista), el partit que, segons afirmava, feia la
revolució socialista “de debò”. “Jo era del POUM perquè
defensàvem el benestar i el respecte, i la llibertat
d’expressió de la classe treballadora”, va destacar
Rebull en una entrevista amb la Susana Barranco.
Durant la Guerra Civil, va treballar a Sabadell com
a infermera, però va acabar tornant a Barcelona per
treballar a la conselleria de Treball. El 1937, durant
els Fets de Maig, Rebull va acabar a la txeca de la via
Laietana, empresonada durant vuit dies per cantar
en català en una fàbrica que estava en vaga.
El seu fill recorda, en el mateix documental, que la
seva mare li explicava com a la txeca deia: “No teniu
dret a posar-me aquí i ara cantaré.” Rebull va decidir
cantar fins i tot empresonada, i va imposar tant el capità
amb la seva fermesa d’opinions, que l’endemà al
matí ell mateix va portar-li croissants per esmorzar.
Finalment, de la txeca va aconseguir sortir-ne gràcies
al seu pare, Gonçal Soler i Bernabeu, i a Rafael
Vidiella, polític comunista català. El seu pare, que
era sindicalista, va haver d’amagar-se després d’ajudar
la seva filla per no ser perseguit. A la txeca no
tothom tenia la mateixa sort que ella, sense anar més
lluny, dos amics seus de la mateixa Rebull no van
aconseguir sobreviure-hi.
El 1939, amb 20 anys, en conseqüència de la dissolució
del POUM i afectada per veure morir companys,
Rebull va marxar a França, on va viure amb Pep
Rebull, de qui va acabar adoptant el cognom com a
nom artístic. Des d’aleshores va anar movent-se de
Catalunya a França mentre cultivava el seu entorn
artístic en totes les seves facetes. A l’entrevista amb
Barranco, Rebull parlava de la duresa d’abandonar
el país i deia que en fer-ho no podies arrelar-te bé
enlloc: “Ets com una planta que la treus del test i ja
no arrela, la terra nova no li va, no funciona”.
«Jo porto a sobre meu
la càrrega de l’exili de
tot el passat i les
meves cançons són
pesades per això»

18 | Reportatge
Però finalment sí que va aconseguir arrelar-se.
D’entre els seus viatges entre Espanya i França
finalment va acabar instal·lant-se a França, on
també va arrelar-hi la vida dels seus fills. A terres
franceses, Teresa Rebull també va passar-hi els
seus últims dies, però sense oblidar mai l’amor
que sentia per Catalunya. Per això Rebull va ser
sempre considerada una pionera del cultiu de la
cançó popular catalana a la Catalunya del Nord.
Cançons com “El meu país” o “Paisatge de l’Ebre”
reflecteixen el costat més polític i afectat per la repressió
de la cantautora, un fet que la va convertir
en un mite de l’exili i en una inspiració per als
seus companys. Amb altres cançons, com “Perquè
has vingut” o “Visca l’amor”, ens retrobem amb la
seva passió per la poesia, per la bellesa, per l’art,...
Perquè com ella mateixa deia: “S’ha de mantenir
la poesia, perquè els poetes
són els visionaris.”
Fotos: Imatges d’arxiu

19 | Reportatge

LES 5 CANÇONS DE
JUDIT NEDDERMANN
1
LIANNE LAHAVAS
Green Papaya
2
LIZZY MCALPINE
Apple Pie
Foto: Noemí Elías

21 | Les 5 cançons
5
GESSAMÍ BOADA
Angel’s lullaby
3
4
SÍLVIA PÉREZ CRUZ
Todas las madres del mundo
NIÑA PASTORI
Cái

22 | Entrevista
ALBA
CARETA
Nascuda a Avinyó (Bages) l’any 1995,
Alba Careta s’ha convertit en una
de les trompetistes catalanes més
influents dels darrers temps. Amb
només 25 anys, aquesta apassionada
del jazz ja ha tret a la llum dos treballs
discogràfics, el primer dels quals,
Orígens (Blue Asteroide Records,
2018), va imposar-se en la vint-i-unena
edició dels Premis Enderrock com
el Millor Disc de Jazz del 2019.
Text: Aina Font
Fotos: Sílvia Poch
Instagram: @albacareta

23 | Entrevista
“Hem de visibilitzar
molt més les dones
instrumentistes de jazz”
Després d’estar quatre anys vivint i estudiant a Holanda, l’avinyonenca va decidir posar punt i final
a aquesta etapa vital amb un recull de temes propis que són els que conformen Alades (Microscopi,
2020), el seu segon fill discogràfic; un treball on la frescor, l’energia i les ganes de fer emocionar
l’oient es respira per tots els porus.
Ara, de nou a Catalunya, la jove trompetista treballa per seguir fent créixer el seu projecte musical,
Alba Careta Group.
La teva relació amb la música comença des
de ben petita...
Sí, sempre hi he tingut una relació molt estreta: la
meva mare era professora de música de primària i
el meu germà, quan jo vaig néixer, ja tocava la guitarra.
Així doncs, de seguida que vaig tenir l’edat per
començar a fer classes, em van apuntar a l’Escola
Municipal de Música d’Artés.
I allà va ser on vas descobrir la trompeta.
Va ser un amor a primera vista! De seguida vaig
tenir clar que era l’instrument que volia tocar.
Recordo que a la gent del meu entorn,
al començament, va quedar molt sorpresa amb
aquella decisió.
Ah sí?
Sí, perquè jo era una nena força tímida, aleshores,
i la trompeta, en canvi, és un instrument que no
passa desapercebut.
Els pols oposats s’atreuen, diuen...
Potser sí, però a mi m’agrada pensar que aquella elecció
va ser com una mena d’herència que l’avi Pepet

24 | Entrevista
a qui no vaig conèixer, em va deixar abans de morir.
Què vols dir?
Doncs que després d’haver decidit que la trompeta
seria el meu instrument, vaig descobrir que l’avi
havia estat, durant molts anys, el cornetista del
meu poble, Avinyó.
Quina casualitat més bonica...
Molt.
De seguida vas tenir clar que era a la música, al
que et voldries dedicar?
Va ser un procés, però el cert és que com que a casa
hi era tan present, ho veia com una sortida factible.
També hi va ajudar el fet que el meu professor
d’aleshores, el Jaume Prat, em transmetés aquell
amor i aquella passió tan gran cap a la trompeta.
Va ser ell qui et va endinsar en el món del jazz?
No. Va ser el meu germà, el Santi. Des que era ben
petita, ell em tocava cançons amb la guitarra sempre
que tenia una estona. Així, i de manera molt natural,
quan jo vaig començar trompeta, vaig seguir una
mica els seus passos: li demanava que m’ensenyés algun
standard fàcil i fins i tot algun cop m’havia fet
improvisar sobre una roda d’acords senzilla. Recordo
que un dia em va regalar un disc preciós de Chet
Baker, “It could happen to you”. Me’l posava sempre
abans d’anar a dormir. Em vaig empapar moltíssim
d’ell i de la seva música.
«Sí, perquè jo era una
nena força tímida,
aleshores, i la
trompeta, en canvi, és
un instrument que no
passa desapercebut»
Un bon referent, certament, tot i que intueixo
que la fascinació per aquest estil musical no el
podies compartir gaire, amb la gent
de la teva edat...
La veritat és que no va ser fins que vaig entrar a
l’ESMUC a fer el grau superior de música, que vaig
descobrir que hi havia persones amb les mateixes
inquietuds que jo. Al Bages érem molt pocs, els que
sentíem aquesta atracció tan bèstia pel jazz. És per
això que quan vaig adonar-me que no era l’única, em
vaig emocionar molt.
Se’t va obrir un món.
Completament! Descobrir tanta gent, tants llocs i
tanta música em va fascinar.
El grau superior de música, però, no el vas acabar
a l’ESMUC, oi?
No. El vaig acabar al Koninklijk Conservatorium de
La Haia, a Holanda, l’any 2017. De fet, allà, només hi
havia d’anar a fer un Erasmus; no estava previst que
hi acabés els estudis.
Com és que vas decidir allargar-hi l’estada?
Perquè vaig trobar el temps i l’espai que em faltaven
a Barcelona per poder composar i tocar tot
el que necessitava. A banda, la ciutat em tenia
el cor robat.
Va ser precisament a La Haia on, amb quatre persones
més, decidiu formar un conjunt musical:
Alba Careta Quintet. Com sorgeix la idea de crear
una formació?
La veritat és que va ser molt divertit muntar el projecte
per primer cop. En aquella època, tot el que componia
ho ensenyava al Yorgos Bereris, un gran amic
pianista. Ell em va animar moltíssim a tirar endavant
algun projecte musical.
I li vas fer cas.
Sí! Vaig escollir companys de confiança per acompanyar-me
en aquesta aventura. El Guillermo, amb qui tocava
des de feia temps amb altres projectes, de seguida s’hi
va apuntar. Després va sumar-s’hi l’Ukko Heinonen, un
saxofonista tenor amb qui havia coincidit en altres ocasions
i amb qui tenia un feeling molt especial a l’hora de
tocar. Finalment va pujar al carro l’Ignacio Santoro, un
amic argentí, el més divertit del grup. Va ser ell qui ens va
ensenyar el joc de cartes Truco, que era la diversió principal
que teníem durant les gires que fèiem.
En aquestes gires tocàveu només temes propis?
En un primer moment vam intentar que els concerts

fossin, únicament, amb temes compostos per nosaltres.
De seguida, però, vam veure que ens faltaven
cançons per acabar d’omplir el repertori. És per això
que vam decidir completar-lo amb boleros, zambas
i música catalana.
De tot plegat en va sortir el disc Orígens.
És curiós perquè no estava previst.
Ah no?
No! La idea de gravar un disc va sorgir arran d’una gira
que vam fer durant la primavera del 2017 per Holanda,
Catalunya i Andalusia. Com que gràcies als concerts
que havíem fet teníem els temes molt clars, volíem
gravar el material per fer-ne ús propi, per buscar
concerts… no pas per publicar-lo com a CD! Però ens
va agradar tant el resultat que vam decidir fer el pas i
treure’l a la llum.
Sort que ho vau fer, perquè si no, el Premi Enderrock
al Millor Disc de Jazz de l’any 2019 se
l’hagués endut algú altre...
Doncs sí! Però si t’he de ser sincera, i tenint en compte
com havia anat tot, no m’esperava de cap manera que
em poguessin donar cap premi. Va ser una sorpresa
grandiosa i una empenteta per seguir endavant amb
la meva carrera.
«No m’esperava de cap
manera que em
poguessin donar cap
premi. Va ser una
sorpresa grandiosa
i una empenteta per
seguir endavant amb
la meva carrera»
Una carrera que va seguir a Amsterdam, oi?
Sí. Després d’acabar el superior a La Haia vaig entrar
al Conservatorium van Amsterdam per cursar el màster
en trompeta jazz. Aquest canvi de ciutat va suposar
la dissolució del grup Alba Careta Quintet i la creació
d’Alba Careta Group.

Amb tot de músics nous, entenc.
Correcte. En aquest cas, qui m’acompanya són
l’Egor Doubay al saxo, l’Adrián Moncada al piano,
en Jort Terwijn al contrabaix i el João Guerra
a la bateria.
Els temes que toqueu són els mateixos?
No. Són tots nous. De fet, la sonoritat de les meves
composicions va patir un canvi important d’acord
amb l’evolució que vaig anar fent durant els dos
anys que vaig viure a Amsterdam.
I aquesta evolució s’ha plasmat en el teu darrer
treball, Alades, que va veure la llum el passat 10
de setembre. Què ens en pots dir d’aquest segon
fill discogràfic?
Alades és el treball amb el que tanco la segona etapa
holandesa. És el recull de les composicions que
vaig fer durant els dos anys que vaig viure
«Hem de visibilitzar
molt més les dones
instrumentistes de
jazz: jo mai he tingut
referents femenins en
aquest àmbit, perquè
no se’n parla»
PRÒXIMS CONCERTS
El dia 16/1 al Festival In_finit - Menàrguens
El dia 16/4 al Cicle de Jazz de Granollers

a Amsterdam. He tingut la sort de comptar amb
grans professionals per a fer-lo possible, tant a nivell
de disseny com pel que fa a les mescles
i la masterització.
El patriarcat encara està molt present en la nostra
societat. En el món de la música, no cal dirho,
també. Tu que et mous sobretot en l’àmbit
jazzístic, creus que aquest gènere encara està
considerat com una cosa d’homes?
Malauradament, encara queda moltíssima feina
per fer, en aquest sentit. Hem de visibilitzar molt
més les dones instrumentistes de jazz: jo mai he
tingut referents femenins en aquest àmbit, perquè
no se’n parla. Gens.
T’has sentit discriminada o menystinguda,
algun cop, per ser dona i liderar una banda?
Quan vaig decidir emprendre aquest camí no em vaig
plantejar mai que estava sortint dels cànons. Va ser
més tard, quan vaig començar a tocar en big bands
o en bandes, que em vaig adonar que molts cops era
l’única noia de la sala. En cap cas, però, ningú
em va menysvalorar.
En l’àmbit més professional, en canvi, sí que he topat
amb comentaris de gent que assumia que per ser una
noia no podia tocar bé la trompeta.
Déu n’hi do...
Sí... Per sort, però, cada cop som més i més noies les
que pugem en escenaris i estudiem per fer realitat els
nostres somnis. Espero que tota la feina que faig serveixi,
també, per normalitzar-ho per sempre més.

28 | Reportatge
PRIMER EL EL VESTIT.
Cantant de l’orquestra Selvatana
Fotografia: Olga Gili
1

29 | Reportatge
DESPRÉS LA VEU
REPORTATGE
Primer el vestit.
Després la veu
Text: Olga Gili
Les cantants d’orquestra
reivindiquen que encara
queda molt camí per recórrer
perquè deixen clar
que la dona es veu, moltes
vegades, com un “florero”.
L’inici de totes les orquestres
del país va ser sense
la presència de la dona i
asseguren que els inicis van
ser complicats.
Vestits espectaculars.
Espectacles. Coreografia.
I darrera de tot això una bona
veu. Això és el que busca el públic
de les orquestres del país.
No és estrany veure que a dalt
de l’escenari tot està format
per homes i les dues veus femenines
com a únic element.
Les bandes estan compostes
principalment per homes, dels
quals només les dues cantants
són dones. La figura de la
dona en molts sentits ha sigut
i és símbol de bellesa i trans-

30 | Reportatge
formació. Aquest és el cas de les cantants d’orquestres.
Dones que quan surten a l’escenari deixen al
públic bocabadat amb el seu vestuari varitat per
a cada actuació. Són el centre de gairebé totes les
mirades. No és d’estranyar que per aquesta raó tinguin
de mitjana fins a 10 vestits entre el concert
i el ball. Mama Mia, Disney, musicals, havaneres,
entre molts altres temes són els espectacles triats
i interpretats per a elles. A vegades oblidem que
existeixen, que són artistes i que elles també formen
part del món musical i cultural.
Cap de les principals
orquestres catalanes
va tenir dones a dalt
de l’escenari als seus
principis i totes les
formacions eren
formades per homes.
Actualment dins del panorama orquestral són moltes
les orquestres que s’han refermat i mantingut. La Maravella,
que va néixer el 1951, i La Principal, el 1888,
són dues de les més antigues de Catalunya. Més tard va
venir la Selvatana (1913), una altra orquestra reconeguda
arreu de l’estat, seguida de la més jove, la Montgrins
(1884). Cap d’elles, però, va tenir dones a dalt de
l’escenari als seus principis i totes les formacions eren
formades per homes. Si fem una mica d’història, podem
trobar que a Catalunya la integració de la dona en
les orquestres no ha estat gaire diferent d’altres països,
però sí que podem dir que Catalunya va ser capdavantera,
a tenir una formació integrada només per dones:
l’Orquestra Femenina de Barcelona que es va
fundar l’any 1982.
«Ets una dona florero.
El que vol la gent és
veure una dona
jove i guapa»
Montserrat Martí

31 | Reportatge
Orquestra Meravella
Montserrat Martí va ser una de les primeres dones a
introduir-se en el món de les orquestres com a cantant.
Ella va entrar a treballar a l’orquestra Maravella
l’any 1984 fins al 1989. Assegura que “al principi, i de
fet ara, ets una dona florero. El que vol la gent és veure
una dona jove i guapa”. Com tots els principis, hi havia
coses que mancaven en l’àmbit logístic. Martí assegura
que “les administracions no estaven preparades
perquè les orquestres tinguessin dones. No tenia cap
vestuari a part i al final vaig optar per no tapar-me i
canviar-me juntament amb els meus companys, cosa
que ara no passa”. Deixa clar que al principi va ser
complicat en molts sentits logístics i culturals.
Orquestra Selvatana
Fotografia: Olga Gili

32 | Reportatge
Josep Maria Prat, excantant de l’orquestra Rosaleda
de Sallent dels anys vuitanta, assegura que “quan era
cantant no hi havia dones a les orquestres i de fet no
era una cosa que es veiés amb bons ulls.” Segons explica
“cap orquestra tenia pensat introduir cap dona dins
del món, fins que es van haver de reinventar”.
Per altra banda, Imma Comadevall, actual cantant
de l’orquestra Maravella, deixa clar que “quan expliques
que ets cantant d’una orquestra al principi es veu
com un passatemps o un a més a més”. Eva Romero
i Noelia Mora, cantants de l’Orquestra Selvatana, asseguren
que també es troben en la mateixa situació.
Diuen que han de dedicar temps a explicar que formen
part d’una formació professional, amb renom i
amb diverses actuacions durant l’any. També coincideixen
en el fet que tenen la sensació que “primer és
la teva imatge i després va la teva veu”. De fet, Mora
també destaca que “quan dius que et dediques a ser
cantant et demanen: I a què més? La gent no entén
que pots dedicar-te només a això”.
«Cap orquestra tenia
pensat introduir cap
dona dins del món,
fins que es van haber
de reinventar»
Josep Maria Prat

33 | Reportatge
Montserrat Martí, que també va cantar a l’orquestra
la Principal de la Bisbal de l’any 1999 al 2009, confessa
que “les orquestres quan veuen que ja no serveixes
visualment et conviden a marxar. Realment no
passa res si un home de l’orquestra està gras o sense
cabell, però les dones, segons diuen, s’han de renovar
i hi ha d’haver cares noves”. La mateixa Martí, però,
assegura que “a les orquestres vaig passar una etapa
de la meva vida inoblidable amb companys que
porto al cor”.
Les Orquestres, però, són el gran sinònim de festa
major. Els envelats i les places s’omplen de gom a
gom i sovint el seu públic s’aixeca de les cadires de
plàstic per aplaudir. L’àmbit d’actuació d’aquestes
orquestres abasta tot el territori català, amb algunes
incursions a la resta de l’Estat, tot i que no els
resulta gaire econòmic.
Com en la majoria dels repertoris de les grans orquestres,
el capítol patriòtic és un dels moments culminants.
S’entonen sardanes, amb imatges de fons
de Catalunya des de l’aire, “L’estaca” i “Els segadors”,
amb la senyera onejant a la pantalla i tots els músics
amb la mà al cor. L’èxit del grup no pot fer oblidar
que entre el públic pràcticament no hi ha ningú que
tingui menys de 50 anys. La pregunta que es planteja
és si les grans orquestres de ball, que han anat
desapareixent en els últims decennis, tenen data de
caducitat o podran continuar mantenint el favor
del públic amb els anys. De fet, Josep Maria Prat
assegura que abans els integrants de les orquestres
podien arribar a guanyar el doble d’ara i amb unes
condicions molt més bones que les actuals.
Arran de la crisi del coronavirus els concerts i les
actuacions s’han vist reduïdes gairebé a un 80%.
Abans, però, ja es parlava si les orquestres tenien o
no una data de caducitat. L’envelliment del públic
ha fet que alguns organitzadors de festes majors
hagin començat a fer saltar el ball del dissabte o vigília
dels festius a la nit, per passar-lo als diumenges
o els festius a la tarda. De fet, abans durant les
festes majors era habitual veure més d’una orquestra
actuar el mateix dia.
La pregunta que es
planteja és si les grans
orquestres de ball tenen
data de caducitat
o podran continuar
mantenint el favor del
públic amb els anys.
Actualment llogar una gran cobla-orquestra, concert
i ball, pot arribar a costar uns 10.000 euros en
temporada alta, però a l’hivern, contractant a última
hora i en dates que el grup tingui lliures, pot sortir
per menys de 5.000. Normalment són opcions
que contemplen només grans pobles o ciutats amb
un poder adquisitiu notable. Normalment, les actuacions
estan reservades d’un any per l’altre i no és
estrany que determinats grups actuïn durant molts
anys seguits en una mateixa localitat.
Cantant de l’orquestra Selvatana
Fotografia: Olga Gili

34 | Cançons que ens fan sentir
CANÇONS QUE
ENS FAN
La nostra
llista d’Spotify!
SENTIR
Me toca
Maluks (ft la Fúmiga)
Foto: @jaumevdo
Tango
Paula Grande i Anna Ferrer
Foto: @lupuntvuit

35 | Cançons que fan sentir
L’ amor fa calor
Renaldo & clara
Foto:@aidalesan
Fighting and learning
Aiala
Foto: @stephanecarteaux
Brains
Carlota Flâneur
Foto: @idoiarueda
James
Marion Harper
Foto: @ritasortino_
Autonomia per principiants
Maria Jaume
Foto: @beigott_noemielias
She’s not leaving you
Clara Gispert
Foto: @joansstuff
Ales al vent
Gemma Humet
Foto: @guillemroma
Gem
Anna Andreu
Foto: @carlesponsaltimira
Millor sola
Ariadna Ribot
Foto: @marcgarciafoto

36 | Entrevista
CRISSY Z
Text: Natàlia Bonjoch
Fotos: Zambotti Films
Instagram: @crissy__z
Amb un peu a Bristol (Regne Unit), l’altre a Barcelona i les
arrels a Lloret de Mar (La Selva), Crissy Z va estrenar-se el
passat mes de març en el món de la música amb la
publicació de A Man Drowned (Autoeditat, 2020), un
trajecte de set cançons que combinen el Jazz i el Hip Hop per
fer un repàs de les anècdotes personals de la Cristina Pérez
Tallada, la jove que posa veu a aquest treball discogràfic.
Primer de tot, per què Crissy Z?
No tots naixem amb un nom artístic. Sempre li
donava voltes perquè volia un nom que m’agradés,
però que fos diferent. Podria dir que el
nom va néixer un dia escoltant una cançó que
em fascina des de molt petita “Crazy” de Gnarls
Barkley. Vaig començar a modificar la lletra
per diversió i vaig adonar-me que en comptes de
cantar “I think you’re crazy” vaig dir: “My name
is Crissy”, la Z va ser un afegit de més tard.
Va ser aleshores que vas decidir que volies
dedicar-te a la música, o va ser abans?
Abans, però realment vaig fer el pas tard. De
petita sempre havia destacat en el món artístic,
sobretot al teatre o al ball, en canvi mai havia
pensat que pogués dedicar-me a cantar.
Però va arribar el dia en què això
va passar, veritat?
Amb quinze anys, quan vaig cantar per primer
cop en un escenari. Era en una audició de l’escola,
ningú sabia que jo cantava ni que aquella nit
cantaria. Va ser la meva manera de dir a la meva
família i amics que volia dedicar-me a la música,
però no va ser fàcil. Vaig començar a estudiar
cant, piano i harmonia amb setze anys i amb
divuit vaig marxar de Lloret per instal·lar-me a
Barcelona per formar-me.
Aleshores vas començar a cantar de
forma autodidacta...
Sí, vaig aprendre una mica del revés, componia i
posava melodia i acords als meus poemes abans
de saber teoria musical.
I va ser quan vas decidir marxar a Regne
Unit, un país plujós per una persona de
mar com tu.
He de confessar que m’encanta el mar, però que
sempre he tingut la sensació que havia de marxar.
Necessitava trobar el lloc on el que em sor-

“Autoeditar el meu primer
disc va ser una cosa que
sempre havia volgut fer”
37 | Entrevista

38 | Entrevista
tia musicalment de dins de forma innata,
tingués sentit.
A Bristol vas trobar aquest lloc?
En part sí, sempre tothom m’havia dit que
marxés al Regne Unit, no només perquè
canto en anglès sinó perquè la sonoritat
de la meva música s’apropava molt a la
dels nous artistes britànics. No és estrany
perquè sempre he escoltat molta música
anglesa i americana, des del jazz dels cinquanta
fins al hip hop dels noranta.
I a on et quedes, a Barcelona
o a Bristol?
Ara estic mig aquí mig allà, enamoradíssima
dels dos llocs, i tant de bo pugui estar
sempre amb un peu a cada lloc.
Has tirat endavant sola la publicació
del teu primer disc, sense suport de
cap discogràfica. Com ho viu això una
noia jove que acaba d’aterrar
al món musical?
Autoeditar el meu primer disc va ser
una cosa que sempre havia volgut fer.
Tinc una manera de fer i expressar molt
pròpia i volia presentar-me al món de la
música de la manera més pura, sincera, i
sabia que això implicava començar sola,
sense directrius de ningú. Preferia llançar
un disc sincer i que fos agafat només pel
30% de la gent, que no entrar a una discogràfica
on pogués no sentir-me identificada,
tot i haver-hi la possibilitat
d’arribar a un públic més ampli.
I en aquesta sinceritat, què podem
trobar-hi?
Lletres crues, directes i escrites des d’un
lloc visceral. Tenia un pes que necessitava
treure, un tabú que volia destapar. Saps
quan plores i et preguntes si realment estàs
bé? Doncs jo amb aquest disc volia fer
tot el contrari, donar espai per sentir el
que un té clavat al fons de l’estómac.
«Tinc una manera de fer
i expressar molt pròpia
i volia presentar-me al
món de la música de
la manera més pura,
més sincera, i sabia que
això implicava
començar sola»
Imagino que no ha estat fàcil fer
aquest camí sola.
No, és un camí solitari, però si el fas
bé van unint-se més persones que fan
créixer el projecte i li donen un sentit. A
més, d’aquest procés jo també n’he après
molt i sento que he crescut,
musicalment i personalment.
A Man Drowned es tradueix en català
com a “un home ofegat”...
Sí, m’encanta flotar al mar, observar les
coses des d’aquest angle i tenir les orelles
mig dins mig fora de l’aigua. Flotar és
com l’acte que va just abans i just després
del caos que és enfonsar-te, literalment i
metafòricament parlant.
Aquest disc parla molt de tu.
Sempre descric la meva música com la
combinació de tot el que he viscut i tot el
que he escoltat. Explico anècdotes molt
personals que surten de poesies i que
després es converteixen en cançons.
La majoria d’aquestes cançons són
tristes, en canvi el disseny del disc
és rosa i molt alegre.
Sí, la meva música és més trista del que
sóc jo perquè quan sento ho faig molt intensament
i molt profundament. En canvi
el color i la presentació del meu disc
em descriuen molt. La música és la meva
vida, fer-la i escoltar-la, també, gaudeixo

39 | Entrevista
«La música és la meva
vida, fer-la i escoltar-la,
també, gaudeixo molt
cantant en directe.
Aquest estiu m’hauria
passat cada nit cantant
sobre els escenaris»
molt cantant en directe. Aquest estiu
m’hauria passat cada nit cantant
sobre els escenaris.
La pandèmia no t’ha deixat fer-ho tant
com voldries, oi?
No, però estic agraïda perquè un del concerts
en directe el vaig poder fer al
meu poble natal.
Com vas viure’l?
Crec que és el millor concert que vam fer.
Va ser a un lloc bastant idíl·lic de Lloret,
a pocs metres del mar, a més va venir
moltíssima gent i va ser un intercanvi
constant d’emocions.
Quina intriga, explica’ns
alguna cosa més.
Puc dir que és un projecte que uneix
Colombia, España i Anglaterra.
M’encanta que es comuniqui i lligui amb
tantes parts del món. El millor d’aquest
projecte és la gent que he conegut i que
ha començat a formar-hi part, hi ha dues
persones que tothom ja coneix del primer
disc i que m’acompanyen en aquest
nou capítol, en Nicolás de la Pava, bateria
i productor de la meva música, i la Fa
Bascompte, que va fer possible encapsular-me
a mi i a la meva música en una
portada, i que tornarà a fer-ho en
aquest nou projecte.
«Estic treballant en un
projecte que uneix
Colòmbia, Espanya i
Anglaterra, m’encanta
que es comuniqui
i lligui amb tantes
parts del món»
Que és el que més t’agrada de
cantar en directe?
Clarament l’espontaneïtat, deixar les
coses a la deriva i que cada cop siguin
diferents. Vaig sentir moltes coses durant
aquell concert, vaig cantar des de
molt endins. Tots són especials per a mi,
m’emporto moltes coses a casa i molta
energia. És com menjar bones vibracions
i forces per seguir i seguir.
I ara, que podem esperar de Crissy Z?
La veritat és que no paro mai a nivell
creatiu, sempre tinc alguna cosa al cap
que vull desenvolupar. Actualment tinc
entre mans un projecte que em fa molta
il·lusió, que hi estem treballant molt i
que veurà la llum ben aviat, si tot va bé.

40 | Perfils
P E R F I L S
ITZIPA
Text: Natàlia Bonjoch
Foto: Marta Mas
Instagram: @itzipaband
Itzpia són dues veus manresanes que acompanyades
d’una guitarra, un contrabaix i la percussió donen llum
a sons mediterranis i folklores d’arreu del món. L’Anna
Jané i la Clara Sorolla en són les creadores, i també les
que a través de la seva veu vesteixen els versos i melodies.
Les coincidències van fer que l’Anna i la Clara es coneguessin
de festa a la Mercè, i de seguida van veure que
tenien molt en comú, ambdues havien estudiat al Taller
de Músics, una escola de música amb seu a Barcelona.
Juntament amb la primera banda que van formar van
guanyar el premi “Llumplugged” de Manresa, situació
que va fer que es replantegessin cap a on volien anar. Les
vocalistes, empeses pel desig de consolidar-se,
van crear Itzipa.
A principis d’any, amb en Pau Duran (guitarrista), en Dídac
Moral (percussionista) i la Sandra Ruibal (baixista)
van estrenar el seu primer treball discogràfic, Estatz (Autoeditat,
2019), un disc de nou cançons que va poder ser
una realitat gràcies al micromecenatge. Les artistes asseguren
haver tingut molta sort amb la gran acollida del finançament
a través de la plataforma Verkami: “El nostre
objectiu en aquest disc era que la gent que ens envolta
formés part d’ell”. Estatz és un viatge emocional i personal,
que et reconnecta amb la teva part interior i, a la
vegada, et transporta pels diversos “estatz” emocionals.
El coronavirus va deixar-les sense l’estrena del disc que
esperaven, ja que la seva sortida va ser un mes abans
que esclatés la pandèmia. “Ens entristeix molt el que
ha passat i també que encara no es doni el suport que
caldria a la música i a les artistes que intentem fer que
hi sigui present i viva a les ciutats, els pobles i les sales”,
reivindiquen. Recentment, van poder tornar a pujar als
escenaris, concretament al de la Fira Mediterrània de
Manresa, i “reviure la màgia d’un directe, fent el que
ens agrada i ens dóna vida”.
I què hi ha després d’Estatz? El mes de setembre Itzipa
va destapar el nom del seu nou single, “Amor de Conuco
de Amapola”, una versió de dues cançons de Juan
Luis Guerra que va ser enregistrada juntament amb el
nou disc. A més, el grup emergent ja està treballant per
sorprendre’ns amb un nou tema, ja enregistrat i que
veurà la llum aviat. “Tenim ganes d’anar fent el que ens
neixi de dins, aconseguir més bolos per presentar el CD
i tirar endavant”, afirmen, ja que “tal com està la situació”,
els hi costa molt tenir un objectiu clar planificat
a llarg termini. “Seguim creant música, però de forma
molt orgànica i sense cap pressió, estem treballant amb
altres artistes que admirem i estimem”, avança Itzipa.

Una cançó per recórrer
el món...
Anna: Qualsevol del CD Jason Mraz
Beautiful Mess, Live on Earth
Clara: “Ocean of Night” de Editors
Una cançó que us empoderi com a dones:
Anna: “Toca” de Perotà Chingo,
Em dona molta força.
Clara: “Quien manda” de Mala Rodríguez
Una referent musical:
Anna: Actualment
la gran Sílvia Pérez Cruz
amb el CD que acaba de treure,
és increïble.
Clara: Clara Peya

42 | Perfils
Una cançó per recórrer
el món:
“Criticarem les noves modes
de pentinats” de Manel
Una cançó que t’empoderi com a dona:
“You know I’m not good”
Amy Winehouse
CARLA FONT
Text: Natàlia Bonjoch
Foto: Roger Font Sales
Instagram: @carlafont__
Una referent musical:
Sofia Ellar
La Carla Font és una artista de cap a peus. La lleidatana
va debutar amb el seu primer single “Empezar” (Autoeditat,
2020) al mes d’abril, no va tardar gaire a treure el
segon, “Estimar-te així” (Autoeditat-2020) al setembre,
i ja està treballant per la sortida del seu primer EP. Tot
i ser novell en el món de la música, de petita la Carla ja
triava els extraescolars artístics, cursant classes de cant
des dels tres anys a l’Orfeò Lleidetà i de teatre a l’Aula de
Teatre de Lleida. Ara tampoc se n’allunya d’aquestes facetes,
ja que està cursant el tercer curs d’Arts Escèniques
i enregistrant els seus temes propis. Assegura que “ja no
s’imagina la vida allunyada de l’art”.
El seu camí musical va començar quan el seu germà va
prendre’s la llibertat d’enviar una versió “demo” a l’Arnau
Moreno (Emlan) -un amic de la infància que és productor-.
Va ser aleshores quan aquest va convidar-la a gravar
una cançó pròpia al seu estudi. La cantautora no s’ho va
pensar dues vegades, i al cap de quatre mesos ja sortia a
la llum “Empezar”, el seu primer senzill. “L’emoció que
vaig viure quan la cançó ja era a les plataformes em va fer
adonar que realment era allò el que volia”, explica
emocionada, agraint a l’Arnau Moreno l’oportunitat
que va brindar-li.
Ara fa tres mesos, encara amb l’amor com eix central del
seu missatge, però amb un aire més nostàlgic, Carla Font
publicava “Estimar-te així”, un single que s’acosta més a
com sonarà el seu primer treball discogràfic. “Les lletres
i melodies que venen tindran un pes de maduresa més
gran. No perden l’essència de la felicitat, però presenten
una sensibilitat molt més delicada”, especifica. L’objectiu
de la cantautora és que qui escolti les seves cançons es
trobi amb “personificacions d’emocions concretes”, però
sobretot delimita la línia transversal de les seves cançons
en l’amor lliure: “Totes les formes d’estimar són vàlides
mentre es basin en el respecte i la comunicació”.
La lleidatana va fer un tastet de tres temes del nou disc
en una versió “live” a la Flat Jam, penjada al seu perfil
d’Instagram, i explica que “tot i que encara no hi ha data
concreta” de l’estrena completa de l’àlbum, aniran sortint
les cançons aproximadament cada dos mesos. La
Covid-19 va posposar les actuacions en directe que tenia
programades, però espera que es puguin reprendre “tan
aviat com sigui possible”.

43 | Frases que inspiren
ALÍCIA REY
«EL SIGNIFICAT
MÉS BONIC,
LA PARAULA
QUE HO VA
CANVIAR TOT.
LA SORORITAT»
Cantautora i fotògrafa.
A part de ser una de les veus de la banda Sense Sal, presenta ara el seu
projecte personal, format amb cançons intimes que busquen captar aquells
moments en què les imatges no són suficients.

44 | L’exclusiva
MAR FAYÓS
L’exclusiva
Text: Sara Roy i Natàlia Bonjoch
Foto: Berta Tiana
Mi propia religión (Discmedi, 2020) és
el debut discogràfic de la cantant de jazz
fusió de Sabadell, Mar Fayós. Finançat
mitjançant una “exitosa” campanya de
micromecenatge entre Espanya, els Estats
Units i l’Amèrica Llatina, és la carta
de presentació de l’artista, fruit d’un
treball d’introspecció i autodescoberta
amb l’objectiu “d’obrir-se completament
a través de la seva veu, els seus missatges
i les seves cançons”. El disc, gravat l’agost
d’aquest any entre l’estudi La Casamurada
i l’estudi del seu productor, Oriol Padrós,
i masteritzat a Sterling Sound (Estats
Units), compta amb un total de vuit
cançons, set en castellà i una en anglès.
Les cançons, compostes íntegrament per
Fayós, han estat escrites durant la seva
estada als Estats Units i algunes altres
durant la primavera d’aquest 2020, és a
dir, en plena pandèmia.
Això ha fet que hi hagi cançons com
“Home Again”, l’última del disc, que explica
el retorn de Fayós a la casa on va
néixer i que feia anys que ja no hi vivia.

45 | L’exclusiva
En aquest senzill parla de la sensació de
comoditat, de família i “el retrobament
amb una part d’ella mateixa que no recordava”
i que “l’ha definit en aquest moment
de la seva vida”.
És un disc de moltes emocions, la cantant
convida a acceptar-se, estimar-se i
viure amb una mateixa a “Vivir contigo”
i “Tu versión perfecta”, continua compartint
la seva història de lluita per arribar a
convertir-se en artista a “Historia de una
niña” i ens mostra la seva part més esbojarrada
i divertida a “Mi propia religión”
i “Pies de Nueva York”. Aquest viatge,
també, ens porta per cançons més tristes
com “Puzzle sin abrir”, un tema més íntim
per a la vocalista que se li fa
“difícil compartir”.
«El retrobament amb
una part d’ella mateixa
que no recordava l’ha
definit en aquest moment
de la seva vida»
Per a la producció ha comptat amb l’ajuda
del productor i guitarrista Oriol Padrós
i el pianista i arranjador Gabriel
Peso. “Van aportar la seva màgia i talent
a cadascuna de les composicions, fent-les
cobrar vida”, assegura la mateixa Mar a la
seva pàgina web. També hi han participat
Jordi Portaz (baix i contrabaix), David
Simó (bateria), Nan Mercader (percussions),
Joel Sempere (saxo), Alberto
Pérez Jordana (trompeta), Núria García
Pastor (viola), Carolina Bartumeu (violoncel)
i Esperanza Delgado (cors).
Mi pròpia religión Nou disc
A més, aquest any la cantant posa veu al
disc de La Marató. Interpreta, juntament
amb La Plaga i Lia Kali, interpreten “El
ritme de la nit”, el gran èxit de Corona.

46 | Novetats discogràfiques
NOVETATS

JOINA
Chapter II - Episodi I (nonhome)
Discogràfica Microscopi
JOINA ens descobreix el seu
segon senzill que formarà part
d’Òrbita 9.18, el seu nou àlbum
discogràfic que veurà la llum al
2021. El treball estarà seccionat
en tres episodis, que narraran el
relat del passat, present i futur.
Com explica la cantant i pianista
empordanesa, serà un disc emocional
i íntim on s’endinsa en si
mateixa per establir un diàleg
amb els diversos jo.
JÚLIA MILLS
Cor petit
Autoedició
L’actriu Júlia Molins (Cites, La Riera
o Kubala, Moreno i Manchón) ens
presenta la seva faceta com a cantant
i compositora amb “Cor petit”,
la història d’una roptura setimental.
Una cançó intimista i delicada que
pretén curar el buit d’una bonica
història d’amor.
MARIA JAUME
Fins a mig no revisc
Bankrobber
EL DISC
La compositora mallorquina Maria
Jaume debuta amb “Fins a mig no
revisc” un àlbum de folk acústic i
pop simplificat produït
per Pau Vallvé.
Després de guanyar la darrera edició
del concurs Sona9, la cantant
va publicar “Autonomia per principiants”,
el que va ser el primer
tast del seu primer disc. I ara, amb
les deu cançons que conformen
aquest primer treball discogràfic,
Jaume descriu un camí d’autodescobriment
personal que comença
per deixar enrere la casa, l’estabilitat
i les arrels, així ho explica a
“Terra banyada”.
LAURA GUARCH
Nàufrags
Discogràfica Microscopi
47 | Novetats discogràfiques
Després de debutar amb “Fleeting
Light”, la cantant, compositora i multinstrumentista
d’Ulldecona Laura
Guarch presenta el seu segon senzill
titulat “Nàufrags”. La cançó ha estat
produïda per ella mateixa i el productor
Chris Murphy a Londres i compta
amb la veu i el piano de Guarch, amb
la bateria de Ben G. Brown i
el baix de Paul Reynolds.
«Com navegarem
aquesta mar
Si hem perdut
la nostra barca?
On ens estimarem demà
Si cada dia hi ha
menys platja?»
Nàufrags
CLARAPEYA
Ni el mar
Bankrobber
Després de “La Niña”, Clara Peya ens
presenta el segon avançament de “Perifèria”,
el que serà el nou àlbum de la
compositora i pianista Clara Peya. Un
treball discogràfic que comptarà amb la
dolça veu de Henrio (Enric Verdaguer).
“L’aigua al coll em fa pensar que si tu no
hi ets ni al mar”.

48 | Tuits

49 | Tuits

50 | Tuits

51 | Tuits

52 | Tuits

53 | Tuits

Gràcies a totes les que ho heu fet possible