bellesa amb b (1)

La cultura de masses: un retrocés
cap a la llibertat
Tendim a formar part de la massa, i aquest fet
va ser ja estudiat per molts intel·lectuals en
èpoques passades. Van ser molts els crítics que
van aparèixer entorn a aquesta problamàtica,
crítics que no defensaven la idea de cultura de
massa o, si més no, l’analitzaven. La cultura de
massa va decidir divulgar els seus productes
culturals a partir de l’aparició de nous mitjans
de comunicació de masses (mass-media), que
van sorgir gràcies a l’evolució de les noves
tecnologies. Els mitjans han esdevingut els
principals responsables de difondre idees i
marcar ideologies per tal que les masses no se
n’escapin i les segueixin.
L’Escola de Frankfurt, amb figures com
Benjamin, Adorno i Horkheimer van primers a
parlar de la indústria cultural i van projectar
una mirada elitista sobre la cultura de massa.
Umberto Eco, més tard, va dur a terme una
distinció enfront a les dues postures que van
sorgir arrel de l'aparició del concepte cultura de
massa. Va parlar dels apocalíptics (que creien
que la cultura havia de ser un fet aristocràtic
allunyat de les masses) i la dels integrats, (que
volien dur a terme la democratització de la
cultura fent canals de comunicació i arribar així
a la majoria). Però no només Umberto Eco ens
parla del concepte de cultura de massa, sinó
que també apareixen pensadors com Dwight
MacDonald, que va ser molt crític amb la
societat de masses i va dur a terme una
estratificació en què ens parlava no només
d’una alta i baixa cultura, sinó també d’una
mitjana: la midcult.
MacDonald va fer una crítica de la societat de
masses i de la midcult, també anomenada
societat mitjana, la qual feia referencia a les
persones que es trobaven entre mig de l’alta i la
baixa cultura. La cultura de masses, o masscult,
segons MacDonald, no era una vertadera
cultura. Segons el crític d’art, la cultura de
masses només estava pensada per ser venuda. A
aquesta cultura no li interessava crear obres
dirigides cap a un públic en concret, i que
s’identifiqués, sinó més aviat buscava vendre les
obres.
En contraposició al que deia MacDonald sobre
la cultura de masses, el qual considerava que
només servia per comercialitzar els productes,
Edgar Morin plantejava una altra visió sobre
aquesta, i és per això que veiem com difereixen
en aquest punt. Per a Morin, “una cultura
constitueix un cos complex de normes, símbols,
mites i imatges que penetren en la intimitat de
l’individu, estructurant-ne els instints i
orientant-ne les emocions [...]”. Amb això Morin
remarcava que la cultura de masses era una
vertadera cultura, ja que constitueix mites, que
comporten a rituals. Per Morin una cultura és
una vertadera cultura quan aquesta crea rituals
pels espectadors, però, també, pels creadors.
Tots aquests pensadors ja ens havien advertit
que els mitjans de comunicació de masses no
eren inofensius, sinó que ja es presuposava la
idea d’homogeneïtzar a la població convertintla
en una cultura de massa. Aquest concepte
traslladat als models de bellesa ens ajuda a
entendre que gran part de la culpa dels cànons
establerts per la societat (a part de l’educació
rebuda) és, se’ns dubte, de l’ideal que imposen
els mitjans, divulgats per arribar a la cultura de
massa i inculcar els ideals i valors que els
interessa imposar en la societat.
14