bellesa amb b (1)

Bellesa amb
Nº 1

ÍNDEX
Introducció 1
La bellesa i els seus cànons 2
Les Kardashian i les xarxes socials 7
Body positive i l'anti-vulgaritat 10
No a la mímesi 12
La gènesi dels problemes: educació 13
Un retrocés cap a la llibertat 14

Introducció
Sofia Megías
Lia Viñas
La nostra societat està plena de prejudicis i
sovint són molts els problemes i les
inseguretats que es generen al nostre
voltant per culpa d’uns cànons de bellesa
establerts. Seguir un mateix patró implica
que, per assolir el màxim grau de bellesa, la
societat escull un conjunt de
característiques convencionals i les defineix
com a belles, i qui s’aparti d’aquestes
característiques és discriminat. A dia d’avui
la bellesa s’ha convertit en un concepte
essencial per a ser acceptat, atès que és
sinònim d’èxit social i aporta també un cert
reconeixement personal. La pregunta que
ens fem en aquests punt és la següent:
intentar assemblar-nos el màxim possible
als cànons de la bellesa establerts per la
societat ens converteix en esclaus de la
nostra pròpia imatge?
En primer lloc, és important tenir en
compte com varien les exigències per tal
d’apropar-se a un model de bellesa si
parlem del sexe femení o parlem del sexe
masculí. El model de bellesa de la dona ha
anat patint més canvis al llarg de la història
i les dones han hagut d’anar adaptant-se als
nous models de bellesa femenina. De
vegades la situació ha comportat
importants sacrificis com quan es va posar
de moda la cotilla, una peça que feia evident
com les dones van quedar atrapades en
molts altres sentits.
És cert que tantes mutacions no han ajudat
gens a l’autoestima femenina degut a les
pressions constants d'haver-se d’adaptar al
nou model de bellesa establert. El gènere
femení ha estat i segueix estant pressionat
pels mitjans de comunicació (xarxes socials
com ara Instagram, Facebook, etc.) i la
societat en general. L’home, en canvi, no ha
de tenir masses miraments al respecte, ja
que el gènere masculí sempre té més
llibertat, malauradament. Tot i així, és cert
que un home ben vist és aquell musculat,
fort, prim i sense ser calb.
Aquest primer número de la revista neix
amb el propòsit de reflexionar entorn els
cànons de bellesa per tal d’allunyar-nos-en
el màxim possible i començar a acceptar la
nostra pròpia imatge sense prendre a ningú
com a referència. Volem visibilitzar la
bellesa real, sense deixar-nos portar pels
cànons imposats. Per això, ens centrarem en
definir què és la bellesa i quins cànons s’han
establert al llarg de la història. Seguidament
parlarem sobre el naixement del Body
Positive i l’antivulgaritat, inclourem un altre
article sobre la lluita contra els estereotips,
veurem com la mímesi no és la via correcte i
el que cal és ser un mateix, també parlarem
del paper que hi juguen les xarxes socials i el
fenomen Kardashian, i finalment parlarem
sobre la gènesi del problema (relacionant-ho
amb l’educació que es reb a les escoles).
1

La bellesa i els seus cànons
Tots sabem que quan pronunciem la paraula bellesa ens referim a una qualitat
que presenta una percepció plaent envers a una persona, un objecte, un
animal, etc. Però aquesta qualitat no és inherent, sinó que cadascú té la seva
percepció de bellesa. Si ens hi parem a pensar, ningú en aquest món és igual i,
per tant, és lògic que no a tothom li atrauen les mateixes persones, o els
mateixos objectes o els mateixos animals. Tothom, en la seva torre d’ivori té la
seva percepció de bellesa, i aquest fet la converteix en subjectiva. Les
sensacions que es produeixen davant del que veiem mai no són per tots igual i,
malgrat que no hi ha un criteri universal, és cert que s’han plantejat
aproximacions a la perfecció. Però com dèiem, cadascú té la seva pròpia
concepció de bellesa, i aquesta depèn, en gran mesura, dels components
idiosincràtics de cadascú: la raça, l’època, la cultura, els gustos, els estils de
vida, els desitjos, entre d’altres. Aquesta qualitat plaent evolucionarà cap als
cànons de bellesa, marcats per la societat, una societat que decidirà què és el
que s’ha de considerar atractiu independentment del que pensi cada persona.
L’home evoluciona de la mà del que crea i planteja noves maneres i
percepcions de veure les coses. Som un animal racional que està en constant
evolució i, per tant, les èpoques provoquen canvis notoris en les concepcions
de l’ésser humà envers certes coses. Un clar exemple el trobem en els cànons
de bellesa: en l’antiguitat eren uns, i ara en són uns altres. La bellesa es refereix
al mateix concepte, però al ser subjectiva, la societat també decideix permetre’s
el luxe de canviar les normes en relació al que és bell, del que no ho és cada
cert temps. Les èpoques van de la mà de noves concepcions de bellesa:
En l’època prehistòrica ens han arribat
expressions escultòriques (Venus o deesses de
la fertilitat femenina) que mostren quin era
l’ideal de bellesa femení. En aquesta època es
considerava que l’ideal de dona era molsuda,
amb els pits, malucs i ventre ample. Es diu
que els homes buscaven les dones amples per
tal d’evitar complicacions en el part.
2

Pels egipcis els cossos havien de seguir harmonia i
perfecció. Per mesurar-los feien servir el puny (es
considerava que 18 punys era l’ideal: 2 pel rostre, 10 des
dels músculs fins als genolls i 6 per les cames i peus).
L'obsessió dels egipcis en mantenir el cos perfecte era
ben notòria: no només es dutxaven vàries vegades al
dia, sinó que també tenien una concepció de bellesa
contrària a l’antiguitat: la dona havia de ser prima i
amb malucs amples, i uns pits petits. Sovint, per exaltar
la bellesa es guarnien de joies i bijuteria. Amb els
egipcis s’inicien els primera indicis de maquillatge, per
dones i homes, en especial trobem que es pintaven els
ulls de negre per veure’s més bells.
L’art grec es divideix en tres períodes: arcaic (s.VII-
VaC), el clàssic (s.VII-V aC) i l’hel·lenístic (s.IV-
IIaC). Si ens centrem en l’escultura veiem com
potenciaven l’harmonia, la perfecció i també la
bellesa. L’art grec denominava el cos humà com el
fonament de tota bellesa. És per això que les
escultures gregues són cossos nus, perquè el cos
humà és la bellesa pura. A més, l’art grec
considerava que la bellesa existia a través de
l’harmonia entre les mesures, proporcions i
simetries, ja que, per als grecs, la bellesa era
matemàtica. Els escultors grecs va començar a
marcar les mesures ideals de la figura humana,
associades amb les matemàtiques.
En l’Edat Mitjana una cosa era bella quan havia estat creació
divina, de manera que ja no es parla tant d’una bellesa física,
sinó d’una bellesa espiritual. De fet, com a tret característic
podríem destacar que no s’utilitza maquillatges perquè es
consideraria una traïció desfigurar el que Déu ha creat. Els
cossos nus estaven prohibits, degut a la mentalitat
teocentrista i el poder exercia l’església sobre qualsevol
manifestació artística. La dona medieval era presentada amb
la pell molt blanquinosa i l’home es presentava com un
cavaller amb armadura. La pell blanca de la dona, que es
complementava amb els cossos prims, nas i llavis perfilats i
cabell ros i llarg, donaven sensació de puresa, fet que pel
cristianisme és molt important.
3

Durant el Renaixement es reprèn el cànon de bellesa que es
va dur a terme durant l’època clàssica, de manera que hi
tornen a prendre importància la proporció i l’harmonia,
així com també la perfecció. La nuesa és recorrent, atès que
un dels temes centrals consisteix en mostrar la perfecció
que presenta el cos. Pel que fa a la dona, seguim amb la
mateixa noció plantejada al renaixement: pell blanca,
cabells rossos, ulls grans (normalment blaus) i vestits força
sumptuosos. L’home es presenta amb cabells llargs i
lluents, acostumen a ser representat el públic jovent i
presenta una característica mandíbula. En aquest cas,
veiem com hi ha un clar exemple que mostra a la perfecció
l’ideal de bellesa masculí durant el Renaixement en l’obra
David de Miquel Àngelo.
El període del Barroc és el comprès entre finals del S.XVI fins a
inicis del SXVIII. A nivell artístic veiem com el concepte de
bellesa respon a una clara potenciació de la forma, on s’evidencia
un recarregament conceptual. És una època en la qual pren
importància el “presumir” i per això veiem pentinats molt
marcats, robes estridents i la gran preocupació per l’aspecte
fisic. És en aquest moment que sorgeix el
maquillatge, que s’utilitzava per embellir i
caracteritzar i il·luminar certs punts del rostre.
El model de bellesa femení que es va instaurar
eren cossos més grossos, amb pits voluminosos,
cintures estretes i malucs amples. Els homes
sovint duien perruca i la pell blanca amb galtes
rosades. L’època es caracteritza per trencar amb
tot allò establert durant el Renaixement i per la
simulació marcada per la coqueteria. Un clar
exemple és el quadre de Les menines de
Velázquez.
4

El Rococó trenca amb el barroc i es caracteritza per
l’elegància i la presència de colors vius, fet que trenca amb
la obscuritat i el pessimisme del Barroc. Es caracteritza
pel recarregament d’elements dins del quadre. Un clar
exemple es mostra en el quadre de Diana afther de Hunt
de François Bucher. Ja no parlem d’obres colossals, sinó
més aviat d’obres en què hi predomina la suavitat i
delicadesa. La bellesa ideal de l’epoca es concebia a través
de cos nus, remarcant així els conceptes de sensualitat i
refinament. és l’època daurada de la cosmètica, i, per tant,
les dones presentaven unes característiques: les galtes
envermellides (es parlava de la febre del colorete),
perruques, coll i hombros blancs i llavis petits.
El Romanticisme destaca per la falta d’ideals de bellesa. De la
mateixa manera que durant l’edat mitjana les dones belles eren les
que tenien pell blanca, ja que simulaven puresa, durant el
romanticisme les dones de pell blanca i primes també eren
considerades belles. En aquest cas, però, l’ideal femení i els cànons
de bellesa imposats eren els d’aquelles dones que semblaven
malaltes, tuberculoses. Aquest model ideal es crea arrel de la
pandèmia que van passar durant el s. XIX de tuberculosis. veiem,
doncs, com la malaltia va apoderar-se dels cànons de bellesa de
l’època.
Els cànons de bellesa Actuals són en la dona un cos
prim, els pits elevats (que per donar aquest efecte
s’acostuma a utilitzar cirurgia), amb els pòmuls i llavis
pronunciats, un nas proporcionat i un físic prim, però
que potenciï el cul. L’home, en canvi, ha d’assolir un
grau de musculositat elevat, ha de ser atlètic i alt.
Actualment aquests són els cànons que predominen,
estesos pels mitjans i les xarxes.
Sovint, aquest cànon actual és imposat pel cinema, la música, estesos pels mitjans i les xarxes.
La moda i la publicitat (tal i com queda reflectit en la imatge de la marca Calvin Klein, que veiem
com s’utilitza el cos com un argument de venta del producte i així atreure a més gent. Aquesta
difusió d’un cànon idíl·lic i poc versemblant és la que acaba provocant malalties greus
relacionades amb el físic, i que d’alguna manera provoca alteracions tant en l’autoestima, com
en l’àmbit alimentari.
5

6

Les Kardashian i les xarxes socials
En cada època els cànons de bellesa canvien, d’acord amb allò que els homes consideren atractiu.
Els homes són els que dicten en aquesta societat, una societat patriarcal, ja que, suposadament,
són superiors a les dones. Durant tots els segles aquesta societat ha estat la dominant, encara que
cada vegada més les dones i els homes busquen la igualtat entre els dos gèneres, una igualtat que
a poc a poc es va aconseguint. Però aquestes regles, aquests models de bellesa tan imposats, han
aconseguit crear, des què es van imposar, una societat plena d'inseguretats, complexes i
prejudicis.
El problema el trobem en aquest cànon que continua present, que encara que la societat
evolucioni sembla que els estereotips continuen sent igual de dominants i involucionin. Els
estereotips són una cosa que provoquen multituds de malalties mentals, sobretot en els
adolescents. Crear un tipus de cos com aquell ideal, al qual és molt difícil d'arribar, incita a molts
adolescents a caure en inseguretats en relació als seus cossos, uns complexes que estimulen l'odi
continu a la pròpia corporalitat. Aquests complexes sorgeixen a causa d'aquests estereotips,
promocionats per una societat inconformista amb els cossos.
Des de ben petits vivim una gran varietat de complexes i inseguretats, amb pors de no agradar a
ningú i amb por del que pensin de nosaltres. Això és provocat per aquests estereotips, uns
estereotips que, com hem dit abans, han estat imposats per una societat patriarcal. Però també
aquests estereotips i cànons han estat imposats per la publicitat, per aquelles models i actrius
que surten en les revistes. Aquestes han fet molt de mal, són unes fotografies manipulades per
photoshop, per a aconseguir el cos ideal que tot home camina buscant.
La publicitat és un eslògan o anunci amb intenció de vendre alguna cosa. Per això han de crear
imatges falses, perquè d'aquesta manera el producte pugui vendre's. S'inventen històries que
empatitzin amb el públic perquè tingui ganes de comprar-lo i que la seva vida millori, com la de
la història que conta la publicitat. És per això que les imatges són modificades, per a poder crear
aquesta història perfecta que un espera. Els cossos que salin en publicitat han de ser aquells que
tothom desitja, ja que són els cossos imposats per la societat, perquè la gent vulgui usar aquest
producte per a arribar al cos ideal. Un exemple de publicitat enganyosa amb la utilització del cos
són les colònies. Encara així, la televisió ja pretén mostrar altres cossos, encara que les revistes
continuïn preferint enganyar al públic amb imatges falses, ja que en les revistes modifiquen el
cos de les referents.
7

Tot això es relaciona amb les noves tecnologies.
Les xarxes socials han aconseguit atreure a tots
els joves del món. Son un lloc en la web que
permet socialitzar, que permet aconseguir
amics per tot el món. Aquestes plataformes, a
més, aconsegueixen que moltes de les persones,
no conformis amb el seu cos, si es conformin, ja
que obtenen likes i comentaris en cada
publicació. Les publicacions, però, també poden
aconseguir una insatisfacció d'algú, pels pocs
likes que pugui aconseguir.
Però les xarxes socials han creat noves formes
de publicitat. En aquestes xarxes hi ha uns
referents, unes persones que molts usuaris
segueixen pels seus models de vida, però,
sobretot, perquè arriben a ser uns referents en
les seves vides, algú que els inspira. Aquests
referents aconsegueixen que milions d'usuaris
vulguin ser com ells, aspirin a tenir, en algun
moment de la seva vida, una situació similar a la
d'ells. És per això que aquests referents,
anomenats influencers, han de tenir una
responsabilitat davant el que publiquen, ja que,
la gran majoria dels seguidors, solen ser
adolescents, menors d'edat. Aquests estan en el
moment de canvi, en el moment on totes les
hormones es revolucionen i, a poc a poc, es van
convertint en dones i homes. Però aquests
canvis no sempre estan concordes amb el que
busquen els adolescents.
Els influencers són persones que es dediquen a
les xarxes socials i saben que tenen molta
responsabilitat a l'hora de publicar. El problema
es troba quan, sobretot al principi d'iniciar-se
en aquest món, les influencers, perquè
normalment són dones, utilitzen alguna
aplicació per a modificar els seus cossos en les
fotografies que publiquen. Venen una imatge
falsa a aquells que els segueixen, un cos fals.
Això, a més de mentir als teus seguidors sobre el
teu cos, posa una imatge falsa al cap de molts
adolescents, un cos que no existeix, un cos que
crea inseguretats i complexes a multitud de
nens, ja que no tenen aquell cos que es mostra
en la publicació (perquè és un cos inexistent).
Les Kardashian són un exemple d'aquesta
utilització constant del photoshop en les seves
publicacions. Kylie Jenner, la filla menor
d'aquesta família, és una de les persones més
seguides en instagram i que més fans té.
Aquesta dona representa aquest cos ideal per
als homes, és més, treballa com a model. I
encara que compleixi les regles del que es
considera atractiu actualment en una dona,
no dubta en utilitzar el photoshop com a eina
en les seves moltes publicacions. Més d'una
vegada s'ha observat peculiars corbes a
l'entorn de la fotografia, ja sigui d'un mirall,
del sòl o de la paret, creant un cul més gran i
una cintura més estreta. Aquest tipus d'eina
és el que crea el cos inexistent, però que
moltes adolescents persegueixen. Kim
Kardashian, una altra de les germanes
Kardashian, també és recurrent en aquesta
utilització del photoshop en les seves
fotografies. Sembla ser que a la família
Kardashian els encanta crear cossos irreals.
8

Aquesta dona representa aquest cos ideal per als
homes, és més, treballa com a model. I encara
que compleixi les regles del que es considera
atractiu actualment en una dona, no dubta en
utilitzar el photoshop com a eina en les seves
moltes publicacions. Més d'una vegada s'ha
observat peculiars corbes a l'entorn de la
fotografia, ja sigui d'un mirall, del sòl o de la
paret, creant un cul més gran i una cintura més
estreta. Aquest tipus d'eina és el que crea el cos
inexistent, però que moltes adolescents
persegueixen. Kim Kardashian, una altra de les
germanes Kardashian, també és recurrent en
aquesta utilització del photoshop en les seves
fotografies. Sembla ser que a la família
Kardashian els encanta crear cossos irreals.
El més curiós de les Kardashian, i del que
sempre parla tothom, és de les moltes cirurgies
estètiques que s'han fet. Aquesta família és
propensa a retocar-se tot el cos canviant per
complet la seva imatge, sobretot la facial. Les
Kardashian són una família coneguda pel cul
operat, aquell cul enorme que és pràcticament
impossible de tenir, però també per les seves
moltes cirurgies. Les cirurgies estètiques són un
altre dels motius pels quals la gent té cada
vegada més complexes. Aquestes cirurgies
permeten que persones amb complexes en el
seu nas, pits, llavis o una altra part del cos,
puguin modificar-la i dissenyar-la al seu gust.
Però veure a persones amb nas perfectes, pits
perfectes i altres crea més inseguretat encara a
aquelles persones que no ho tenen.
Alguna cosa que hem de remarcar de les
Kardashian és l'acceptació d'un cul gran. Les
dones africanes solen tenir darreres grans, ja
que la seva constitució del cos està dictada
d'aquesta manera. Això crea complexes en
moltes de les dones africanes, les quals, moltes
vegades, envejaven a totes aquelles dones amb
els glutis més petits. Les Kardashian van
significar un canvi per a aquestes dones. Que
unes referents com elles s'operin el cul i
presumeixin del seu darrere gran, va
aconseguir que moltes de les dones africanes
acceptessin el seu cos i la seva constitució. Per
tant podríem dir que les Kardashian, a part de
crear inseguretats modificant el seu cos per
xarxes, també han aconseguit que les
inseguretats d'una part de la societat, deixin de
ser complexes i passin a ser acceptades.
Les xarxes socials, però, han fet molt de mal en
els cànons de bellesa, ja que moltes de les
influencers creen aquests cossos falsos i irreals
que pretenen que se segueixin. Els cànons de
bellesa són unes regles que ha imposat la
societat per a arribar a allò bell, però, si la
societat volgués, ja s'haurien trencat i no es
continuaran creant cossos irreals. Encara que
moltes de les influencers continuïn volent
vendre aquest tipus de cossos, unes altres ja
estan mostrant els seus cossos reals: estries,
pèls, cicatrius, taques, etc. Tots els “defectes”
d'un cos ara són molt visibles gràcies al
moviment body positive que ha sorgit en
xarxes. Moltes de les influencers mostren les
seves panxes o els seus ossos. Mostren un cos
molt diferent a l'establert, un cos real. Això
està produint una gran millora entre els
adolescents per a agradar-se a ells mateixos,
s'estan eliminant complexes. Però, encara que
estiguem evolucionant, no hem d'oblidar tot el
que un influencer pot provocar i tampoc hem
de tornar als nostres principis.
9

Body positive i anti vulgaritat
La societat imposa uns cànons de bellesa que
s’han d’assolir perquè se’t consideri atractiu/va.
La bellesa son unes qualitats específiques que
fan que algú sigui bell. Aquesta bellesa, però, es
subjectiva, ja que, depenent les persones, les
qualitats son unes o unes altres. El problema de
la nostra societat és que aquesta bellesa està
molt reglamentalitzada: si no tens el cos que es
demana, no ets bell o bella. És per això que
durant molt de temps tots ens hem trobat
condicionats pel que puguin pensar els altres
sobre el nostre cos i, alguna que altre vegada,
hem volgut canviar el nostre cos per aquell
ideal perfecte que té la societat.
L’any 2012 va ser un any de canvis en aquesta
societat. Una dona va decidir visibilitzar el seu
cos no reglamentari en un perfil d’Instagram,
un cos que es passava de la talla 10 (talles dels
EUA). Aquesta dona va voler fer una
reivindicació dels cossos que es trobaven fora
de la norma però que també eren bells. Aquesta
protesta va convertir-se en tot un moviment
que, avui dia, segueix sent un dels hashtags més
utilitzats en xarxes: el moviment body positive.
Aquesta revolució és la que lluita per mostrar al
món que els cossos reals no són aquells que
imposa la societat, sinó els cossos que tenen
estríes, pels, cicatrius, arrugues, pigues…
Reivindiquen tot tipus de cossos en tot tipus de
dones: els cossos grans, els cossos prims, els
cossos vells, els cossos amb alguna discapacitat,
els cossos negres, els cossos blancs, els cossos
alts i els cossos baixos.
El moviment que va crear Tess Holliday, actual
model, va provocar una gran quantitat de canvis
en les xarxes. Va provocar que moltes de les
dones se sentissin segures dels seus cossos, que
els estimessin tal i com són. I, encara que els
complexes i inseguretats segueixin en les vides
de la gran majoria de dones del món, poc a poc
van desapareixent. Aquest moviment ha
aconseguit que molts referents mostressin els
seus cossos tal i com són, com ara la Camila
Cabello o la Beyoncé, creant una revolució de
les dones, vinculada amb el feminisme. Avui dia
una gran quantitat de referents i de dones que
pertanyen al món de l’anonimat, busquen
reivindicar el body positive i el estimar-se a sí
mateix a través de les publicacions a les xarxes,
on es mostren cossos vertaders.
10

A mesura que més gent s’unia a aquesta
reivindicació, la publicitat també va necessitar
un canvi. És per això que ara moltes de les
marques de roba busquen models amb tot tipus
de cos i mostrar que la indústria de la moda
també s’implica en aquest moviment. És obvi
que només és una forma d’introduir-se a les
noves generacions i que, al veure que
s’afegeixen al moviment, vulguin comprar la
seva marca. Al final les empreses només
busquen vendre els seus productes, i han de
trobar la millor manera per fer-ho. El body
positive ha aconseguit arribar a una gran
quantitat de gent i, sobretot, ha aconseguit que
els cànons de bellesa es comencin a trencar, si
bé encara falta que el moviment sigui més gran
per aconseguir que tothom trenqui els
estereotips i cànons que la societat ha imposat.
Aquest moviment revolucionari, doncs, és una
moda que segueix una gran quantitat de gent
per xarxes. Aquest fet el podem relacionar amb
Charles Baudelaire, qui determinava que la
moda era allò fugaç d’una modernitat. La
modernitat és la que recull allò etern d’una
època, normalment aquelles qualitats més
significants, transformades en modes. És a dir,
les modes mostren allò que a una determinada
societat d’una època més impacta i identifica,
però només aquelles qualitats més importants
romandran en la modernitat, seran eternes.
Aquesta moda del body positive, doncs,
comporta la reivindicació dels cossos d’una
societat farta d’etiquetes. No podem saber què
romandrà en la modernitat d’aquesta moda,
però, n’es segur, que alguna qualitat d’aquest
moviment revolucionari, que tant identifica a la
societat, formarà part de la modernitat.
Baudelaire també parlava dels homes moderns
que busquen allò nou en la modernitat. Aquests
moderns es classificaven en quatre tipus de
moderns: bohemi, esnob, dandy i flaneur.
El flaneur és aquell que busca la pròpia identitat,
que podem relacionar-los amb les persones
d’aquest moviment, les quals volen trobar la seva
identitat a partir del seu cos. Moltes de les noies, i
nois, que participen en aquest moviment, no han
trobat la seva identitat per culpa de l’odi cap al
seu cos. Amb l’aparició del moviment, el qual
aconsegueix que estimin els seus cossos tal i com
són, les persones que no trobaven aquesta
identitat, poc a poc, l’estan trobant i sentint-se
orgulloses de com són. Un altre home modern
d’aquesta categoria que podriem associar amb
aquest article seria el dandy, el qual crea, a partir
del seu propi cos, un objecte. Aquests moderns es
relacionarien amb les persones que s’operen el
cos per tal de que aquest entri en allò normatiu.
Amb aquestes cirugies, doncs, aconsegueixen que
el seu cos es converteixi en un objecte que poden
modificar amb facilitat.
Els dandies dels quals parlem formen part de la
vulgaritat de la societat, creada pels canons de
bellesa dictats per la societat. El concepte d’antivulgaritat,
presentat pel moviment revolucionari,
parla dels cossos no normatius, d’aquells flaneurs.
Encara que els cossos que mostren per xarxes
amb el hashtag d’aquest moviment son cossos
reals i comuns, per la societat son cossos fora de
lo comú, fora de la vulgaritat. La vulgaritat és allò
comú, allò que no posseeix cap característica
singular. Per la societat, i els cànons de bellesa als
quals estem sotmesos, els cossos comuns son
aquells prims, en quant a les noies, i els cossos
musculats, en quant els nois. Cossos perfectes,
sense cicatrius, acné, estries, discapacitats, pels,
etc. Per a la societat els cossos vulgars son
aquests cossos, els considerats perfectes, és per
això que les cirugíes estètiques estan tan ben
vistes. Aquestes cirugíes permeten que la gent
pugui aconseguir aquests cossos vulgars i deixar
de ser un cos poc comú, un cos fora de la
normativitat.
11

No a la mímesi
Reivindicació individual: ser un mateix
Ja des de la Poètica d’Aristòtil es presenta el concepte de
“mímesi” com a fonamental, que significa, en una de les seves
interpretacions, “imitar a la realitat”. Apartar-se d’aquesta imitació és justament un dels reptes
que plantegem en aquest primer número, per tal de fer un acostament a la reivindicació
individual, al ser un mateix.
Així com abans hi havia uns cànons de bellesa establerts i ara en són uns altres, també molts
referents han canviat. Però el que no ha canviat és la manca dins les manifestacions artístiques de
ser un mateix. Ara ja no ens val seguir la inèrcia del que fa la massa, sinó que hem d’aconseguir un
tret distintiu que dugui a l’èxit. El grup de pop rock fundat al 2008 anomenat Acció va escriure
una cançó que inculca uns valors que s’haurien de treballar més a la nostra societat, i que a dia
d’avui seguim lluitant per aconseguir-ho. La cançó es titula Ser diferent i diu així:
Ser diferent
A tota l'altra gent
Aprendre a resistir
que arribi l'últim dia
Saber dir que no
Al camí més fàcil
Avançar sense por
Ràpid que s'acaba el temps
La gent t'assenyala
En veure que vas vestit diferent
Et prens el dia tot rient
I amb ben poca cosa estàs content
Està clar al que ens convida el grup Acció: a ser diferents i a deixar de banda les pors al què
diran. L’ingredient clau també el nombren: avançar sense por, que el temps és or, i no som
eterns.
12

La gènesi dels
problemes:
l'educació
“[…] la educación se propone como la acción responsable de la moralidad, de los valores, su
preservación y transmisión a las generaciones más jóvenes que crecen con el derecho de
poseer y heredar la cultura de sus antecesores, los valores y todo lo creado. La cultura forma
la mente, se perpetúa a sí misma formando el tipo humano que quiere, tratando de que
todos sean más parecidos que diferentes, más homogéneos que desiguales [León, 2007, p.
597].” Aquestes paraules de León Aníbal en el seu llibre ¿Qué es la educación? reflecteixen el
poder que té l’educació a l’hora de transmetre valors. La nostra ment es forma des què som
ben petits, i quan encara no sabem res ens dediquem a imitar i aprenem en base a la
imitació. Aquests valors i alhora creences es van formant dins la ment humana i es van
transmetent de generació en generació amb l’objectiu de formar una humanitat amb uns
ideals comuns, però uns ideals que no sempre són bons.
A dia d’avui els mass media tenen un paper
clau en els adolescents: incentiven la
perfecció física. D’aquesta manera, veiem com
molts dels canals de comunicació difonen uns
valors que l’educació informal adopta, i és així
com s’acaben establint els models de bellesa
idíl·lics. Així doncs, aquestes regles acaben
creant inseguretats sobre els cossos i la
bellesa individual. La nostra societat sap
dictar normes, però sembla ser que no li
interessa que es rebi una educació crítica i vol
fer als éssers humans el més semblants
possibles per tal de fomentar la mímesi
col·lectiva. En el primer estudi que es va fer
de la Psicologia col·lectiva publicat el 1895 per
Gustave Le Bon ja es deia que entre les
masses es produeix un efecte de contagi que
fa que es generin inèrcies col·lectives molt
fàcilment. D’alguna manera, això és el que
veiem quan des dels mitjans es divulga un
cànon de bellesa: tothom vol seguir-lo.
L’arrel, la gènesi de la problemàtica sobre la
bellesa rau clarament en l’educació. Aprenem
uns valors i uns models que ens els fan
aprendre com a idíl·lics i ens ho creiem. Però
Kant sempre ha anat més avançat que tots
nosaltres i ja al S.XVIII ens convida a deixar de
formar part de la massa i a aprendre a pensar
per nosaltres mateixos amb el famós Sapere
Aude! Atreveix-te a pensar per tu mateix,
tingues el valor de fer-ho, la distinció sempre
et farà tenir més valor.
És important que intentem lluitar contra
aquests estereotips que ens inculquen des de
petits: des que una parella només pot ser
entesa quan hi ha un home i una dona (quan
moltes altres opcions són vàlides), fins a fernos
creure que només hi ha un model de
bellesa vàlid, quan en realitat no és així.
13

La cultura de masses: un retrocés
cap a la llibertat
Tendim a formar part de la massa, i aquest fet
va ser ja estudiat per molts intel·lectuals en
èpoques passades. Van ser molts els crítics que
van aparèixer entorn a aquesta problamàtica,
crítics que no defensaven la idea de cultura de
massa o, si més no, l’analitzaven. La cultura de
massa va decidir divulgar els seus productes
culturals a partir de l’aparició de nous mitjans
de comunicació de masses (mass-media), que
van sorgir gràcies a l’evolució de les noves
tecnologies. Els mitjans han esdevingut els
principals responsables de difondre idees i
marcar ideologies per tal que les masses no se
n’escapin i les segueixin.
L’Escola de Frankfurt, amb figures com
Benjamin, Adorno i Horkheimer van primers a
parlar de la indústria cultural i van projectar
una mirada elitista sobre la cultura de massa.
Umberto Eco, més tard, va dur a terme una
distinció enfront a les dues postures que van
sorgir arrel de l'aparició del concepte cultura de
massa. Va parlar dels apocalíptics (que creien
que la cultura havia de ser un fet aristocràtic
allunyat de les masses) i la dels integrats, (que
volien dur a terme la democratització de la
cultura fent canals de comunicació i arribar així
a la majoria). Però no només Umberto Eco ens
parla del concepte de cultura de massa, sinó
que també apareixen pensadors com Dwight
MacDonald, que va ser molt crític amb la
societat de masses i va dur a terme una
estratificació en què ens parlava no només
d’una alta i baixa cultura, sinó també d’una
mitjana: la midcult.
MacDonald va fer una crítica de la societat de
masses i de la midcult, també anomenada
societat mitjana, la qual feia referencia a les
persones que es trobaven entre mig de l’alta i la
baixa cultura. La cultura de masses, o masscult,
segons MacDonald, no era una vertadera
cultura. Segons el crític d’art, la cultura de
masses només estava pensada per ser venuda. A
aquesta cultura no li interessava crear obres
dirigides cap a un públic en concret, i que
s’identifiqués, sinó més aviat buscava vendre les
obres.
En contraposició al que deia MacDonald sobre
la cultura de masses, el qual considerava que
només servia per comercialitzar els productes,
Edgar Morin plantejava una altra visió sobre
aquesta, i és per això que veiem com difereixen
en aquest punt. Per a Morin, “una cultura
constitueix un cos complex de normes, símbols,
mites i imatges que penetren en la intimitat de
l’individu, estructurant-ne els instints i
orientant-ne les emocions [...]”. Amb això Morin
remarcava que la cultura de masses era una
vertadera cultura, ja que constitueix mites, que
comporten a rituals. Per Morin una cultura és
una vertadera cultura quan aquesta crea rituals
pels espectadors, però, també, pels creadors.
Tots aquests pensadors ja ens havien advertit
que els mitjans de comunicació de masses no
eren inofensius, sinó que ja es presuposava la
idea d’homogeneïtzar a la població convertintla
en una cultura de massa. Aquest concepte
traslladat als models de bellesa ens ajuda a
entendre que gran part de la culpa dels cànons
establerts per la societat (a part de l’educació
rebuda) és, se’ns dubte, de l’ideal que imposen
els mitjans, divulgats per arribar a la cultura de
massa i inculcar els ideals i valors que els
interessa imposar en la societat.
14

15

Referències Bibliogràfiques
Crosas, Jaume; Antoni, Joan. Història de l’art. Jaume Farrés (ilustr.) Barcelona:
Castellnou. ISBN:978-84-9804-088-3
De la Morena, Patricia (2019). Cánones de belleza de la mujer occidental desde una
perspectiva de género. Jaén: Universidad de Jaén, trabajo fin de grado.
http://tauja.ujaen.es/bitstream/10953.1/10469/1/De_La_Morena_Lpez_De_La_Nieta_
Patricia_TFG_Educacin_Social_2.pdf.
Ferrer Gavaldà, Esperança. Charles Baudelaire: La modernitat. Moda i modernitat.
L’home modern: noves categories estètiques.
Ferrer Gavaldà, Esperança (2021). Dwight Macdonald. Barcelona: Universitat de
Barcelona (campus virtual).
Ferrer Gavaldà, Esperança. Edgar Morin. Barcelona: Universitat de Barcelona
(campus virtual)
León, A. (2007). ¿Qué es la educación? Educare, 11(39), 595-604.
http://www.scielo.org.mx/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S2448-
85502018000200165
Tur Triadó.R.J; García Pendás, M. ; Subirana Triadó XX. Història de l’art. Barcelona:
Vicens Vives. ed.1 (2016). ISBN: 978-84-682-3606-3.
16