23.03.2022 Views

C+ Revista de lletres i més: número 3

Presentem el quart número de la revista, comptant el número 0 que vam publicar el novembre de 2020 a manera d’enlairament del projecte. Prompte farà dos anys que la revista va alçar el vol, i l’aventura continua. El que, al principi, era un somni d’un grup d’estudiants del Grau de Llengua i Literatura de la UOC, s’ha consolidat com un mitjà alternatiu i autogestionat, sense lligams amb la universitat, que esperona la crítica i la creació literàries i una aproximació lliure i heterogènia als estudis de llengua i literatura catalanes. Som conscients que la nostra aportació és modesta, però la creació col·lectiva, el fet d’ajuntar-nos per a crear, aprendre i compartir, ja ens omple de joia. El fil conductor d’aquest número és el tema de la identitat, la qual és abordada des de múltiples punts de vista. Val a dir que la qüestió de la identitat tant pot remetre a aspectes individuals de l’ésser humà com a aspectes comuns d’un col·lectiu o d’una comunitat, i tant podem parlar de la identitat nacional, lingüística, de gènere, sexual, de classe social, etc. Els paràmetres a tenir en compte són múltiples. Tot i les discussions vives al respecte, hi ha una tendència creixent a no considerar la identitat com una entitat essencial i tancada, sinó com un procés obert, en contínua construcció. I si bé la identitat té un efecte diferenciador, cal parar atenció a la relació entre les diverses identitats, perquè les diferències es conjuguen des del respecte, la creativitat i la pluralitat. En aquest número, en el marc de la celebració de l’Any Fuster i el 90è aniversari de les Normes de Castelló, entrevistem Vicent Pitarch; indaguem sobre l’origen de nom de Catalunya; denunciem la discriminació dialectal i reivindiquem el xipella, subdialecte poc conegut per a la majoria de catalanoparlants; abracem com Maria Mercè Marçal, amb l’obra La passió segons Renée Vivien (1994), va subvertir el cànon masclista dominant i va visibilitzar la diferència femenina i el cos silenciat de dona; ressenyem els llibres El coratge de ser un mateix, de Francesc Torralba, i El barri de la Plata, de Julià Guillamon; i explorem altres aspectes de la identitat des de diversos discursos, relats i poemes. Bona lectura i obrim-nos a ser qui volem ser! La identitat és el punt des d’on volar! Maties Segura i Rubio

Presentem el quart número de la revista, comptant el número 0 que vam publicar el novembre de 2020 a manera d’enlairament del projecte. Prompte farà dos anys que la revista va alçar el vol, i l’aventura continua. El que, al principi, era un somni d’un grup d’estudiants del Grau de Llengua i Literatura de la UOC, s’ha consolidat com un mitjà alternatiu i autogestionat, sense lligams amb la universitat, que esperona la crítica i la creació literàries i una aproximació lliure i heterogènia als estudis de llengua i literatura catalanes. Som conscients que la nostra aportació és modesta, però la creació col·lectiva, el fet d’ajuntar-nos per a crear, aprendre i compartir, ja ens omple de joia.

El fil conductor d’aquest número és el tema de la identitat, la qual és abordada des de múltiples punts de vista. Val a dir que la qüestió de la identitat tant pot remetre a aspectes individuals de l’ésser humà com a aspectes comuns d’un col·lectiu o d’una comunitat, i tant podem parlar de la identitat nacional, lingüística, de gènere, sexual, de classe social, etc. Els paràmetres a tenir en compte són múltiples. Tot i les discussions vives al respecte, hi ha una tendència creixent a no considerar la identitat com una entitat essencial i tancada, sinó com un procés obert, en contínua construcció. I si bé la identitat té un efecte diferenciador, cal parar atenció a la relació entre les diverses identitats, perquè les diferències es conjuguen des del respecte, la creativitat i la pluralitat.

En aquest número, en el marc de la celebració de l’Any Fuster i el 90è aniversari de les Normes de Castelló, entrevistem Vicent Pitarch; indaguem sobre l’origen de nom de Catalunya; denunciem la discriminació dialectal i reivindiquem el xipella, subdialecte poc conegut per a la majoria de catalanoparlants; abracem com Maria Mercè Marçal, amb l’obra La passió segons Renée Vivien (1994), va subvertir el cànon masclista dominant i va visibilitzar la diferència femenina i el cos silenciat de dona; ressenyem els llibres El coratge de ser un mateix, de Francesc Torralba, i El barri de la Plata, de Julià Guillamon; i explorem altres aspectes de la identitat des de diversos discursos, relats i poemes. Bona lectura i obrim-nos a ser qui volem ser! La identitat és el punt des d’on volar!

Maties Segura i Rubio

SHOW MORE
SHOW LESS

You also want an ePaper? Increase the reach of your titles

YUMPU automatically turns print PDFs into web optimized ePapers that Google loves.

.

EDITORIAL Maties Segura

RELATS Carolina G. Romaní, Carme Marin,

Júlia Marchena i Rafael Ferran i Peralta

SOCIOLINGÜÍSTICA Álex Perpinyà,

Mariona Bosch i Carme Marin

L’ENTREVISTA de Maties Segura a Vicent

Pitarch ASSAIGS Carles Marquès Cabero

Josep Olivé, Norman Rangel i Carme Marin

HISTÒRIES DE LA LLENGUA Pere Juvés

RESSENYES Júlia Marchena i

Patrícia Bosch Mir POEMES

Júlia Marchena i Maties Segura

Número 3 Març 2022

Formes

1

d´identi

ficar-nos


Tots els continguts d’aquest número estan sota llicència Creative

Commons BY-NC; és a dir, tant els continguts com la revista sencera

es poden compartir i difondre lliurement. Reenvia-la! ;-)

2 Carles Marquès Cabero

Josep Olivé

3

Norman Rangel

Carme Marin

Coordinació: Maties Segura i Rubio.

Correcció ortogràfica: Carme Marín Páez,

Patrícia Bosch Mir i Maties Segura i Rubio.

Disseny i maquetació: Abraham Carreiro.

Les opinions i els continguts expressats en

els articles són responsabilitat exclusiva dels

seus autors i no representen necessàriament

la posició oficial de la Revista C+.

www.revistacemes.cat

revistacemes@gmail.com

SUMARI

4 EDITORIAL

Maties Segura

5 RELATS

Carolina G. Romaní

Carme Marin

Júlia Marchena

Rafael Ferran i Peralta

14 SOCIOLINGÜÍSTICA

Àlex Perpinyà

Mariona Bosch i Carme

Marin

18 L’ENTREVISTA

de Maties Segura a

Vicent Pitarch

26 ASSAIGS

37 HISTÒRIES DE LA

LLENGUA

Pere Juvés

42 RESSENYES

Júlia Marchena

Patrícia Bosch Mir

45 POEMES

Júlia Marchena

Maties Segura



EDITORIAL

RELATS

Presentem el quart número de la revista, comptant el número 0

que vam publicar el novembre de 2020 a manera d’enlairament

EL FILL

del projecte. Prompte farà dos anys que la revista va alçar el vol,

i l’aventura continua. El que, al principi, era un somni d’un grup

Carolina G. Romaní

d’estudiants del Grau de Llengua i Literatura de la UOC, s’ha consolidat

com un mitjà alternatiu i autogestionat, sense lligams amb

la universitat, que esperona la crítica i la creació literàries i una

aproximació lliure i heterogènia als estudis de llengua i literatura

catalanes. Som conscients que la nostra aportació és modesta,

Va ser en el moment que va passar hagués passat el mateix abans. Com a molt,

però la creació col·lectiva, el fet d’ajuntar-nos per a crear, aprendre

i compartir, ja ens omple de joia.

el braç per a veure el que encallava

el calaix pel darrere, quan va per. Tot allò era un món desconegut. Tot allò

coneixia algun cas, que a més, no era ni pro-

El fil conductor d’aquest número és el tema de la identitat, la qual

treure la bola de paper de color havia sigut nou per a ella.

és abordada des de múltiples punts de vista. Val a dir que la qüestió

de la identitat tant pot remetre a aspectes individuals de l’ésser

rosa, arrugada i deformada. Era Tanmateix, el llampec va traspassar una altra

la que penjaven del sostre pels aniversaris vegada el seu cervell: com no va poder notar

humà com a aspectes comuns d’un col·lectiu o d’una comunitat, i

de la nena. La mare va somriure en recordar-ho.

es van anar succeint al seu cap, un darrere 5

mai res? I els esdeveniments d’aquells anys

4 tant podem parlar de la identitat nacional, lingüística, de gènere,

sexual, de classe social, etc. Els paràmetres a tenir en compte

No obstant això, es va preguntar com podia l’altre, com un llibre, de principi a fi. Finalment,

va decidir aturar el reguitzell de proves

són múltiples. Tot i les discussions vives al respecte, hi ha una

haver estat aquell paperot tant de temps allí,

tendència creixent a no considerar la identitat com una entitat essencial

i tancada, sinó com un procés obert, en contínua construc-

sense haver-se’n adonat. I, aleshores, va que havia tingut sempre davant dels seus

inclinar-se de nou, per a tornar a passar el ulls i que mai no va saber veure.

ció. I si bé la identitat té un efecte diferenciador, cal parar atenció

braç per a veure si alguna cosa més obstruïa Aleshores, li va venir a la memòria quan es

a la relació entre les diverses identitats, perquè les diferències es

la reculada del calaix. De sobte, en mirar a va començar a torçar tot. La nena ja havia

conjuguen des del respecte, la creativitat i la pluralitat.

terra, la fotografia de la seva nena quan tenia entrat a l’adolescència. Aquell any les notes

En aquest número, en el marc de la celebració de l’Any Fuster i

sis anys li va somriure. La mare es va sorprendre.

Recordava perfectament el dia que nyies de classe de tota la vida, de les amis-

van caure en picat. Es va aïllar de les compa-

el 90 è aniversari de les Normes de Castelló, entrevistem Vicent

Pitarch; indaguem sobre l’origen de nom de Catalunya; denunciem

la discriminació dialectal i reivindiquem el xipella, subdialec-

la van fer, uns moments abans d’emprendre tats de sempre, fins i tot de la família. Va deixar

de jugar amb el seu germà gran, ja no li

un viatge a l’estranger.

te poc conegut per a la majoria de catalanoparlants; abracem com

Es va ajupir amb lentitud. La va agafar amb parlava, inclús semblava que l’odiava. Ningú

Maria Mercè Marçal, amb l’obra La passió segons Renée Vivien

cura, com qui descobreix una pedra preciosa.

Va mirar amb deteniment aquell somriure aquell canvi tan gran.

entenia què li estava passant, a què es devia

(1994), va subvertir el cànon masclista dominant i va visibilitzar

la diferència femenina i el cos silenciat de dona; ressenyem els

tan bonic. Va reconèixer la roba que aquell La mare, que se sentia responsable de què

llibres El coratge de ser un mateix, de Francesc Torralba, i El barri

dia portava la nena. Aquells cabells castanys li passava a la seva filla, buscava possibles

de la Plata, de Julià Guillamon; i explorem altres aspectes de la

llargs i brillants, amb les seves dues cues a motius que fossin els causants de la seva infelicitat,

però no en trobava cap. I, a més, la

identitat des de diversos discursos, relats i poemes. Bona lectura

costat i costat recollint-li els cabells de les

i obrim-nos a ser qui volem ser! La identitat és el punt des d’on

temples, que tantes vegades va pentinar. seva filla no col·laborava, ja no volia parlar

volar!

Un llampec traïdor li va creuar els seus pensaments.

Com no s’havia adonat mai de què tar-la. Així que les vegades que coincidien

amb ella, fins al punt de rebutjar-la, d’evi-

Maties Segura i Rubio

li passava a la nena? I, en aquell mateix moment,

ella mateixa es va contestar: no podia Amb la mirada perduda cap a la gran finestra

totes dues eren només per a discutir.

saber-ho perquè no coneixia a ningú que li del menjador, oberta de bat a bat, va reme-



morar el dolor que va patir tota la família en

aquells temps tan foscos on semblava que

«perdien» la nena. Si pogués posar un adjectiu

d’aquella època, sens dubte, la qualificaria

d’«horrible».

Tanmateix, ara que havien passat els anys,

entenia que la nena no hagués pogut expressar

el que li passava, per la senzilla raó

que ni ella mateixa no ho sabia.

Malgrat tot, dos anys més tard el sol va il·

luminar de nou aquella llar. Tímidament i

amb por, al principi. Amb seguretat i escalf,

després. Va ser perquè un bon dia la filla va

demanar de parlar amb la mare, totes dues,

a soles. Va ser aleshores quan la noia va

abocar tota la seva confiança cap a la mare,

La mare va amagar amb la seva pròpia mà la

fotografia, i la va ficar sense que es notés a

la butxaca de la bata. Si el seu fill s’adonava

que havia estat plorant, es posaria trist i, sobretot,

el que tampoc ella no volia era que es

pogués mal interpretar aquell gest. El Joan

la va mirar fixament als ulls i li va preguntar

mostrant sorpresa.

—Mama, que estaves plorant?

La mare va deixar anar una riallada.

—Què dius ara! És que m’ha entrat una brosseta

a l’ull.

El fill va somriure intuint la mentida. «Ah!» es

va limitar a exclamar.

I, abans que el fill girés cua, la mare el va

agafar de les dues mans i mirant-lo als ulls li

Carme Marin

pes i et duplica en alçada. Em vaig quedar

paralitzada, només deia no, no, no! Un soroll

inesperat i el silenci entre cançó i cançó van

detenir el bavós per un instant i vaig sortir

corrents. Però només vaig poder fugir de les

seves urpes.

I llavors, el terror, la vergonya, una sensació

que m’omplia la gola i que va ser l’inici del

meu gran diluvi; d’una pluja d’aigües salades

barrejades amb vergonya i deshonor. Ningú

no es va adonar de res; vaig seure en un

racó, esperant per marxar. I ningú no es va

adonar de res!

Els dies que van venir van ser plens de foscor,

de misèria de rebuig. I si els dies eren

terribles, les nits van ser pitjors. La ràbia em

amb valentia, va obrir els seus sentiments, va confessar:

Imatge d'Annette Batista Day en Unsplah

paralitzava i un estrany sentit de culpabilitat

va mostrar els seus anhels i els seus temors. —El que em passa és que estic molt contenta

se m’anava arrelant a les entranyes, fins a

de l’home en què t’has convertit.

Només esperava el seu suport.

Feia temps que no parava de ploure;

convertir-me en una trista fulla mig devorada

I va ser a llavors quan la mare ho va entendre

tot, mentre la seva nena es difuminava

Carolina G. Romaní

em plovia per dintre i em negava el

pels llimacs.

cos de tal manera que l’aigua, arribada

als meus ulls, sortia en forma

La vida se’m va fer odiosa. Ho odiava tot i a

i desapareixia per sempre davant dels seus

tots, però especialment a la mama, ella hauria

d’haver sabut a la primera què m’havia

ulls, per a donar pas a la seva veritable identitat,

la qual no era coincident amb la que físi-

de llàgrimes. Plorava i plorava per

buidar l’ofec, la pena, la ràbia i el desencís a

passat. I al papa, que intentava donar-me

6 cament se li havia atorgat en el moment de la

conversa com si res, sense veure un pam 7

seva creació, en el seu naixement i posterior

desenvolupament.

El noi ja sabia qui era ell mateix, ja feia temps

que ho sabia, però tan sols volia que la mare

el mirés com la persona que era realment, la

persona que en el fons havia sigut sempre.

Les claus per fora de la porta del carrer van

girar sorollosament i la porta de l’entrada de

la casa es va obrir de bat a bat. El Joan tornava

de la feina.

La mare es va esbandir les llàgrimes que li

havien ruixat la cara sense adonar-se’n, intentant

recuperar les bones maneres tan ràpidament

com la situació li permetia.

—Hola! —va saludar el fill amb la seva veu

gruixuda, darrere d’una barba descurada de

diversos dies.

La mare el va mirar amb un somriure.

—Hola, fill meu, com ha anat?

—Bé —va respondre ell. No era un noi de gaires

paraules, però amb ella sempre era tendre.

El Joan es va acostar i li va fer un petó a la

galta. La mare li va tornar la besada i va protestar

en punxar-se lleument els llavis.

IDENTITAT DE SIRENA

on m’havia abocat la vida.

Aquell dissabte de juliol vaig agafar l’autobús,

com feia sempre, perquè a mi no

m’agrada caminar. Necessitava sortir de festa,

passar-ho bé i el pla prometia: una casa

.a la nostra disposició i alcohol, molt d’alcohol.

Sempre bevem molt, nosaltres.

Després de diverses cerveses, em van venir

unes ganes terribles de pixar i vaig sortir

corrents cap al lavabo de la primera planta.

Teníem prohibit pujar-hi, però no em podia

esperar que es buidés el de la planta baixa.

Estava fosc, i potser per això i pel volum de

la música que s’escapava a tot drap del bafle

que hi havia al principi de l’escala, no em

vaig adonar que algú pujava darrere meu.

Quan ho vaig fer, ja era massa tard. Encara

que el meu cervell i el grau etílic del meu

cos s’entesten a esborrar els detalls, recordo

l’asfíxia de sentir-me arraconada per aquell

llimac gegantí que s’abraonava a sobre meu.

I a partir d’aquí, la certesa de sentir-me violada,

la violència que suposa que algú disposi

del teu cos sense permís, la impossibilitat de

guanyar per la força a algú que et triplica en

més enllà. I a la Maria, perquè ella estava de

vacances al poble, a bon recer. I als personatges

de les sèries que mirava compulsivament.

Tot i tots passaven pel sedàs del meu

odi, però a qui més odiava era a mi mateixa

per no tenir la clau que esborrés el rastre llefiscós

de la meva misèria.

Potser la culpa va ser d’aquell vestit blau

de ganxet que portava, o potser del fet que

m’agradés lligar, no me n’amago, o de l’alcohol,

o d’aquella música tan alta, o de qui

ocupava el lavabo de la planta baixa... O potser

és que vaig estar parlant amb el bavós

molta estona abans de córrer escales amunt.

Però no, tot era culpa meva per no veure-ho

venir, per donar peu a ves a saber què, per

ser tan ingènua... I la culpa, plena de núvols

tempestuosos, em tenia agafada pel coll

i m’omplia l’ànima, em paralitzava i no em

deixava viure.

Somiava sortir corrents, córrer i córrer fins al

lloc on hi ha el sant de cara, agafar-lo fort i

dormir amb ell. Estava convençuda que tothom

es podia adonar que m’havia convertit



en una fulla devorada, que podien olorar la

brutícia del meu cos i que em jutjaven. Així

que vaig planejar la meva mort meticulosament,

com una Ofèlia qualsevol però buida

d’amor. Em vaig despullar i, amb la meva

roba sobre la sorra, vaig deixar una llarga

carta on ho explicava tot. Em vaig anar endinsant

a l’aigua, freda i salada, que es barrejava

amb les meves llàgrimes amb olor de

mar. El sol començava a reflectir-se tímidament

a la superfície.

Quan l’aigua ja m’havia cobert del tot, les

vaig començar a notar a les cames. Escates

d’argent s’anaven parint les unes a les altres

com sorgides de la meva pena. Una glopada

d’aire em va omplir els pulmons i, per fi, vaig

vomitar la metzina que m’estava matant. Les

la sentia plorar, entrava a la seva cambra i

l’abraçava en la foscor de la nit. Per uns instants,

la meva filleta, aquella a qui tants cops

havia bressolat, a qui tant havia petonejat

i abraçat, s’arraulia i es deixava acaronar.

Però dos segons ens durava l’abraçada, i de

nou els insults, els crits, la rancúnia. Vaig saber

des del primer moment que no era una

de les seves rebequeries d’adolescent; els

ulls se li havien tornat de vidre, eren freds

i incapaços d’expressar res que no fos odi.

Els crits, els cops de porta, en definitiva, la

guerra que s’havia instaurat entre ella i jo em

consumia. I em tornava la culpa, la de no saber

fer bé les coses, la d’haver-me equivocat

com a mare: per què no hauré pogut esbrinar

què li passava, per què no hauré estat

trenta-dos anys. No vaig arribar a entrar a

l’aigua, elles la farien sortir tal com van fer

amb mi. Sortiria nova, empoderada, neta de

culpa i valent.

Vaig córrer per esperar-la a casa. Ella va entrar

caminant lleugera i cantant! I una exhalació

d’alleugeriment ens va embolcallar a les

dues.

—Sé el teu secret, mama! Idèntiques i sirenes.

Carme Marin

Coma-ruga Gener 2022

saven de la manera que només ho fan els

adolescents, amb aquella gana desmesurada,

i alguns fumaven! Jo crec que si hagués

pogut, ma germana m’hauria estirat per sortir

corrents escales avall.

No puc acabar de definir el cúmul d’emocions

que m’inundaven. Estava a punt d’encetar

una nova etapa, de deixar enrere la zona

de confort dels meus primers anys de formació

obligatòria. Vaig escollir el camí més

enrevessat, perquè mai no m’han agradat

les coses fàcils o perquè no m’acabo de refiar

de les traces directes; la línia recta és la

més senzilla, però, un cop arribes al destí,

t’adones que el gaudi i la satisfacció de l’objectiu

aconseguit és infinitament menor que

quan hi trobes corbes. Buscava obrir-me al

meves cames ja no existien, s’havien convertit

en una cua de peix. No sé quanta esvia

aconseguit que m’expliqués d’on li venia UN VERMUT VORA EL periències noves, petites, és clar —canviava

capaç de llegir la seva ment, per què no ha-

món i conèixer-lo, fer nous amics, viure extona

vaig estar submergida, envoltada per aquella pena que li gelava els ulls. Què se

de centre educatiu, no de país—. Tanmateix,

totes aquelles cares amb cua de peix que suposa, si no, que ha de fer una mare? I un MAR

amb catorze anys, allò era un gran canvi per

em cantaven la vida i que em feien sentir bé. mar de pluja va créixer dintre meu, com havia

Júlia Marchena

a mi i una finestra per on mirar, observar i

Elles eren com jo i jo n’era una més. De sobte

passat feia molts anys, quan davant de casa

aprendre.

8 ho vaig veure clar: no havia estat culpa del

meu vestidet blau, ni de la Maria que estava

meva aquell llimac bavós em va arraconar,

quan vaig ser incapaç de fer res més que dir

Sempre he dit que els anys d’institut van suposar

una de les etapes més intenses de la 9

al poble, ni del papa, ni de la mama, ni de

qui havia ocupat el lavabo de la planta baixa.

La culpa només era del llimac, del bavós, de

la feram, sols i exclusivament seva, seva i

dels qui com ell, no entenen que un no és no.

Aquelles que nedaven al meu costat també

s’havien topat amb un bavós a la seva vida!

Aquelles sirenes ara canten per fer justícia,

per ajudar a qui, com elles, la culpa ofega i

la vergonya colpeix. I juntes vam cantar a la

vida, vam nedar fins al sant de cara i el vaig

abraçar, ben fort! No sé quant temps vaig estar

allà. Jo em pensava morta, encara que,

per primer cop en molts dies, em sentia plena

de vida. Neta de culpa. Exempta de por.

Vaig despertar a la riba, nua, al costat de la

meva carta i la meva roba. Començaven a

arribar els primers banyistes matiners, així

que em vaig afanyar a vestir-me i vaig guardar

el meu comiat a la butxaca. Vaig anar a

agafar el bus amb la certesa de per què no

m’agrada caminar: les sirenes neden.

La Cloe plorava nit i dia. Vivia enganxada

a la seva tauleta mirant sèries insulses. Jo

no. Aquella vegada em va salvar la llum de

l’escala en encendre’s i vaig sortir corrents.

Feia molt que havia aconseguit mantenir a

ratlla la pluja a dintre meu, aquella pluja salada

que tot ho omple i que s’alimenta del

cruel sentiment de culpa que, com un núvol,

va sobrevolar la meva vida i em va paralitzar.

Aquella culpa immerescuda que s’apodera

de les dones, que ens castra incessantment,

que ens immobilitza, que no ens deixa tirar

endavant, que ens posa una bena als ulls i

desfigura la realitat. Aquella culpa que ens

mata. La culpa, sí, la culpa!

Un dia, a trenc d’alba, vaig baixar a la platja.

Volia sentir-me novament una sirena, tal com

em vaig sentir molts anys enrere, quan era

una adolescent, quan vaig somiar que em

salvaven de la meva vergonya, que netejaven

el meu odi a la vida i em van fer sentir

una d’elles. Tan d’hora, a la platja, no hi havia

ningú, només en un racó la roba d’algú i

una carta.

Ho vaig veure clar: la carta de la Cloe, de la

meva petita sirena, era la meva carta de feia

Acompanyada de la meva germana,

pujava les escales exteriors

de l’antic Sant Josep de Calassanç,

l’actual Institut Moisès

Broggi. L’edifici era rectangular,

sobri, trist inclús. Ella m’acompanyava per

formalitzar una matrícula in extremis, fruit

d’una vacant a primer de batxillerat d’ultimíssima

hora. No sé quina de les dues es va sorprendre

més del que es va trobar en entrar al

vestíbul: asseguts a terra, els nois xerraven

mentre menjaven pipes, les parelles es be-

meva vida, allà em vaig formar com a persona,

la major part de la meva identitat es va

nodrir entre aquelles parets. El meu amor a

la literatura va créixer i es va enriquir, perquè

vaig conèixer gent com jo: joves que llegien

poesia, amics amb qui comentar els llibres

de lectura obligada pels passadissos, companys

amb inquietuds, amb criteris iguals i

oposats, amants del llatí i del grec. En definitiva,

persones que volien viure i estudiar,

arribar a ser advocats, o, com jo, periodistes,

escriptors, professors... Per descomptat,

també hi havia gent amb poques ganes d’estudiar,

inclús obligats, però aquests, igualment,

em van aportar. Aquells anys van ser

de suma, la majoria en positiu. No puc dir

que fos un camí de roses, ja sabeu, allò de

les corbes... Hi va haver moments que em

vaig trobar fora de lloc, especialment els dos

primers cursos; així i tot, van ser anys inoblidables.

A tercer de batxillerat ens vam descobrir: de

mi encara brollava aquella timidesa estranya

que a vegades em feia semblar antipàtica;



tu eres tot un personatge, divertit i popular i,

contra tot pronòstic, de seguida ens vam fer

amics. Estudiàvem junts a les taules del New

privat, les felicitacions de les festes, les dels

aniversaris... l’eterna promesa de trobar-nos

davant del mar amb l’Anahí: «tots tres, un

Tu, més que ningú, saps que ho faig per justícia,

pas per venjança.

Des que l’Albert i jo ens vam conèixer els

York, just davant de l’institut, fèiem cafès vermut a Calella, ja veuràs com riurem», em

nostres destins van quedar lligats per sempre:

sempre junts, per a bé i per a mal. En

eterns amb els altres companys de classe, vas dir. I van passar els diumenges, te’n vas

La història segons l’Esparver. Un esqueix

rèiem de qualsevol ximpleria, parlàvem d’un anar a voltar pel món amb el teu amor i vas

(spin-off) de La punyalada, de Marià teníem la culpa, nosaltres, de ser així? A cadascú

futur cada cop més a prop, però que sentíem

llunyà i increïble. Vam començar a quedar alguna

tarda de divendres, mai sols, sempre

amb més amics, així era més fàcil per a tots

dos. Hi havia l’Anahí, l’Axel, l’Anna... a tots

els vaig perdre la pista quan van arribar les

notes de tall. Amb ells, però amb tu sobretot,

vaig aprendre a ser valenta, a arriscar-me i a

valorar-me, a amagar sota la catifa les pors i

les inseguretats. Gaudia de l’agradable sentiment

de pertinença, d’acceptació sense fissures:

havia trobat la meva “tribu”. Vam sortir

alguna nit per la ciutat, l’última va ser per

celebrar el final de curs, un mes abans dels

tornar; més felicitacions d’aniversari, els millors

desitjos per Nadal, la més gran de les

sorts pel nou any que ha de venir carregat

de coses bones.

La passada nit de Reis, la més estranya de

la meva vida, vaig sortir a fer una cigarreta,

amb el mòbil a la mà —«vaig a veure què hi

ha de nou»—. A primera vista no entenc el

missatge, però sí, no ho he llegit malament:

te n’has anat i ja no hi ets, has marxat de

pressa i has omplert la xarxa de missatges

de comiat, de fotos amb amics, de fotos de

quan ens vam conèixer. I jo, per primera vegada

a la meva vida, no sé escriure des del

Vayreda, per Rafael Ferran i Peralta.

Wally, 2022

li toca el que li toca, pas ho vam poder

triar.

No ho puc negar, el record que en tinc

d’aquells primers anys d’amistat i companyia

és dolç com l’arrop i càlid com l’abraçada

d’una mare. Va ser la millor època de la nostra

vida, no ho dubtéssiu. Em dol la manera

com l’Albert ha entelat aquell record al seu

escrit. És clar que la nostra història, com

totes, té llums i ombres, però a cadascú el

que és seu: claror i foscor en vam tenir a cabassos

per a tots dos. De fet, les pensades

més agosarades, les idees més arriscades i

forassenyades, normalment, eren de l’Albert

exàmens de selectivitat. De tornada, t’hi vas cor, perquè tinc el cor congelat, i com quan Diuen que la història depèn de qui que se’n penedia i les negava tot just en acabat

de dir-les, perquè mai no es veia amb cor

tirar de cap, jo no vaig voler entendre-ho, era va marxar la mama, com quan van faltar els

l’explica. Vaig tenir un amic que

més maco així, sempre buscant-nos entre el meus germans, avui perdo no només un

em va trair, ell va contar la seva de portar-les a terme. Però allí estava jo, que

grup. Ho he dit, oi, que rèiem molt? És que amic, sinó una part del que soc.

visió de la nostra història. Ara, jo, mai les hauria imaginades, però sempre sabia

com fer-les, per ell, per nosaltres. Érem 10 eres molt divertit, una mica trapella. En el Ahir vaig sortir a caminar. Feia un dia límpid

us contaré la meva. Soc l’Ivo de

11

fons no m’acabava de creure que algú com

tu, amb aquesta frescor innata i la mica de

poca-solta que eres, es fixés en mi de veritat.

Encara que aquella nit m’ho diguessis, encara

que moltes tardes de divendres ho insinuessis,

jo sempre mirava cap a un altre costat.

Era millor així, buscant-nos entre el grup.

Vam estar alguns anys sense veure’ns, sense

saber res l’un de l’altre. Tant de temps va

passar que, quan ens vam retrobar, ja dúiem

mòbils a la butxaca. No saps la il·lusió que

em va fer veure’t! Gairebé vam ensopegar,

tu sorties de l’estació Girona del metro i jo

entrava. Ens vam fer dos petons —d’aquests

que ja no fem servir i s’amaguen darrere la

mascareta—, vam intercanviar els mòbils

i l’endemà em vas trucar per a fer un cafè.

Això sí que ho teníem abans dels whatsapps

i les xarxes socials. Si quedàvem, ens

vèiem! Xerrant aquell dia ens vam prometre

repetir la trobada. Però, després dels mòbils

vingueren les mal anomenades xarxes

socials, que minven cada cop més la socialització

i, amb elles alguns missatges per

i seré. L’edifici ja no és trist, han posat unes

barres de colors que envolten les finestres

de les aules que compartíem. Si tanco els

ulls, ens puc veure allà. Si tanco els ulls i els

premo fort, puc sentir el teu riure, ara que

ja no hi haurà vermut, ara que has marxat i

hem trencat l’eterna promesa de la trobada,

aquella vora el mar, a Calella. Si tanco els

ulls... veuràs com riurem.

Júlia Marchena

JUSTÍCIA, MAI

VENJANÇA

Camperols, conegut entre els bandolers com

l’Esparver.

No us penséssiu pas que ompliré tants fulls

com l’Albert, no hi tinc tanta traça a l’hora

d’escriure com el Picolí. A mi em surt més bé

de parlar; la rèplica puntual i punyent, seca

com una xurriacada. Al revés que aquell gata

maula, a qui la llengua se li trava i les respostes

se li encallen entre les dents mentre

tria les paraules. Ja veig, però, que amb la

ploma i amb temps per davant prou que se’n

surt més bé, encara que s’hagi deixat al tinter

la part més interessant de tot aquest assumpte:

el nostre secret. No hi fa res, jo us

l’explicaré.

Quan les haureu llegides, decidiu vosaltres

mateixos si aquestes ratlles són tacades pel

verí de la venjança o si haver-les escrites és

un acte de justícia. Després, feu-ne el que en

vulgueu, però, primer, llegiu-les.

Ai, Picoli, Picolí, potser sí que l’hauries d’haver

llençat al foc tota aquella paperada en

lloc de dar-la i que un altre ho decidís. Ara

em toca a mi d’explicar allò que vas callar.

un equip i rutllàvem com una màquina ben

greixada. No hi havia res que ens pogués

aturar. Si ens ho proposàvem, ho fèiem, i

avall que fa baixada.

Així vam acompanyar-nos l’un a l’altre a tot

arreu: a estudi, a llatí, al seminari, fins i tot

a la guerra, a la muntanya i en la tornada

a casa. Érem el cervell i el cor, la idea i la

potència d’una única força, més gran i més

important que la suma de les dues voluntats

per separat. Fins que, en mala hora, va aparèixer

la Coralí, maleïda filla de dos vents!

Picolí, digues la veritat, tingues el que s’ha

de tenir: a tu la Coralí no t’agradava. La volies

perquè era el que tocava i per tenir-la

com a serventa de casa, ben clar que ho vau

travar amb el moliner. Però ella no t’atreia.

De fet, cap dona no t’ha fet mai el pes, oi?

Heu de saber-ho: l’Albert no estima les dones

com ho fan els homes. Us ho dic jo que

les he tingudes sempre, les seves i les meves,

per a mi tot sol. Mentre vam estar junts,

ell i jo, això no va ser mai un problema. Però

se li va ficar al magí que havia de tornar-se



una persona respectable i, per tant, li calia impossible el menà davant del mal. Davant

«L’Albert associa la sexualitat amb les dones amb que Bibliografia

s’envolta l’Ivo. [...] El desig [de l’Albert] d’aconseguir-la [la

tenir una dona, i criatures, i fer una vida que de la seva mateixa persona, una certesa que

Coralí] no respon a l’impuls sexual, sinó a l’intent d’entrar Bardera Poch, Damià (2014). «El món de Marià Vayreda:

fins aleshores no havia fet mai. No sé d’on li el seu seny no va poder admetre.

en la convenció social i moral.» Castellanos (2003: 52) una anàlisi crítica», dins Anuari Verdaguer, 22 [recurs en

va venir la dèria, en Rafel i en Pep ni tenien Digues, Picolí, per què no et commovia la

«Feu com el sant Crist d’Albanyà i el dimoni de Fontfreda,

línia].

que tots dos són d’una mateixa fusta.» Vayreda view/302451> [Consulta, febrer de 2022].

promesa ni semblaven amoïnats per aquest mort de l’Arbosset? Per què volies que l’Arbós

sentís el dolor punyent de la mort de la

«El problema de l’Albert, el narrador, és, sobretot, un pro-

clarobscurs de la novel·la dels trabucaires», dins

(2004: 43). [La Coralí parla de l’Albert i l’Ivo]

Castellanos, Jordi (2003). «La Punyalada, els

fet, i a mi ja m’estava bé la vida que portàvem.

seva carn? Quan ho vas saber? Quan vas

blema d’identitat. [...] En el pla de la identitat, la distància Serra d’or, num 528. Barcelona [recurs en línia].

Com d’habitud, l’Albert llençava una idea i perdre el seny? En encarar-te al mal, a l’Esparver,

o molt abans? Tu vas ser el primer a

«–Ara sabràs, cor de gel –me semblava dir-li [a l’Ar-

Dasca, Maria (2014). «Una “Quimera estranya”. Una lec-

entre ells [...] es redueix fins a anul·lar-se.» Castellanos [Consulta, febrer

de 2022].

(2003: 52)

era jo qui la duia a terme. Sobretot en aquest

assumpte de la Coralí, com podia ser d’una saber-ho i el darrer a reconèixer-ho.

bós]–, ara sabràs lo que és sentir l’ànima carbonisada tura de la novel·la La punyalada (1903) de Marià Vayreda»,

dins Els Marges, núm. 103. Barcelona [recurs en

altra manera? Encara que això volgués dir Vet aquí el nostre secret: l’Albert i jo hem

de dolor, patir fam i set de venjança i donar punyalades

al vent.» Vayreda (2004: 136). [L’Albert, davant la mort de línia]

que, poc o molt, havíem de separar els nostres

camins, no podia deixar sol el meu comdes,

una al costat de l’altra, en companyia

«L’Albert és l’únic personatge que es manté relativament McGovern, Timothy (2003). «Allò que s’amaga en el pai-

compartit un únic cos. Dues ànimes junyi-

l’Arbosset]

view/318935> [Consulta, febrer de 2022].

pany, que volia i dolia. Havia decidit prendre

distància de mi, però em necessitava, en disputa per la vida. Podíem haver convis-

obligada, presoneres dins la mateixa carn,

impàvid davant d’aquesta espantosa destrucció de la innocència.

[...] ell, en algun moment, s’haurà adonat que el de Girona, núm 220. Girona [recurs en línia].

satge:una amenaça maligna en La punyalada, dins Revista

mal emana de la seva mateixa ment o cos [...]» McGovern revistadegirona.cat/rdg/recursos/2003/0220_036.pdf>

bé prou que ho sabia, però s’hi resistia. De cut en harmonia, però no ho vam saber fer.

(2003: 39)

[Consulta, febrer de 2022].

fet, va pensar que podia sortir-se’n tot sol i En Picolí, el molt ganyó, va tenir traça amb

«–Coralí! No temis, que ja soc curat. El meu cos, purgat

de la sang endemoniada pel mal esperit, ha obert Tayadella. Barcelona, Proa.

Vayreda, Marià (2004). La Punyalada. Edició d’Antònia

va anar de ben poc que no hi hagués una la ploma i ho va ben amagar al seu relat. Ara

els ulls a la veritat: ni ara ni abans, mai he estat digne

desgràcia. A l’Alzinar Vell vaig veure clar que ja ho sabeu.

de tu, però fins ara no ho he comprès.» Vayreda (2004:

m’havia d’emportar la noia, per protegir-la, Vas renegar-me tres vegades, Picolí. Al fons

203). [L’Albert, després de la punyalada]

12

«[...] el mal de què és víctima l’Albert Bardals –un mal que

perquè no li fes mal. Aquella baralla va ser el del barranc, després del bany de sang, volies

que me n’anés i em vaig allunyar; però

li clavi una punyalada i es dessagni.» Bardera (2014: 17)

el fa embogir– no li abandonarà el cos fins que la Coralí

principi del final.

Ella va adonar-se’n, Picolí. Ella ja ho sospitava,

però aleshores ho va saber. I tu, Albert, amb el seny perdut. En Rafel et va ajudar a

sense mi només vas saber ser com un gos

«–Tiraves per ase i acabes boig. Ves que et tanquin.»

Vayreda (2004: 176). [L’Esparver a l’Albert, al fons del barranc]

quan vas tenir clar que amb la mateixa fusta tornar a ser mig humà esborrant-te el meu

13

es pot fer un Sant Crist i un dimoni? Quan

vas començar a olorar que el mal eres tu,

tant com jo, en la mateixa mesura?

La guerra ens va embrutir. No es pot pas

sobreviure a una guerra i al que ve després

sense haver rebut cap ferida, al cos o a l’esperit.

Les nafres de la ment són de mal curar:

costen més de veure i són més profundes,

arriben fins a l’animal que tenim dins i el treuen

del seu cau. És cert, jo he estat un llop

i l’Albert un gos salvatge, junts hem estat un

gos llop i tenim la boca i les urpes tacades de

sang. Al molí de Balasc, al Pedrals, a la tuta

de la Mort de la raconada del Brull, l’Arbosset,

en Pep... un carnatge cruel i sanguinari

del qual hem estat art i part, tots dos.

Potser l’Albert al començ no ho sabia, però

amb el temps va tenir prou senyals per adonar-se’n.

L’encalç, el desfici per trobar-me va

ser el joc macabre del gat i la rata, un viatge

a l’infern de cadascú. Mai no vam trobar-nos

cara a cara, al bosc i al fons del barranc només

vàrem sentir-nos les veus. A poc a poc,

sense pressa però sense aturador, la cerca

record d’un tret; ara ja semblaves un home,

però encara tenies més de bèstia que de

persona. Vas voler forçar la Coralí i ella et va

enfonsar el punyal al pit; i després... res més,

ni per a tu ni per a mi.

La Coralí va matar-me només a mi amb aquella

punyalada. Ens va separar per sempre,

però no ens va servir de res. De nou, som

junts dins la buidor. Tu, presoner i únic amo

del nostre cos. Jo, lliure a l’infern de l’oblit.

Citacions:

Rafael Ferran i Peralta

«Allavors vaig tenir el primer pressentiment de que

l’Ivo seria l’espina que em picaria tota la vida.» Vayreda

(2004: 21). [Albert]

«Amb en Rafel i en Pep sempre hi tenia guerra encesa

sobre el tema de que, sent ja ben collidors ni un ni altre

tenien promesa ni pareixien preocupar-se de buscar-ne.»

Vayreda (2004: 88). [L’Albert parla de la Coralí i

els seus amics]

«La seva importància [de La punyalada] es deu [...] també

a la capacitat d’encetar una reflexió nova sobre un dels

temes que havia inquietat més els novel·listes finiseculars:

la bogeria. [...] l’aproximació a la malaltia mental, [...] en

Vayreda expressa un neguit interior. Per primer cop, es

produeix una interiorització de l’experiència de la bogeria

[...] L’aproximació psicològica al fenomen [...] contraria els

pressupòsits de base del realisme.» Dasca (2014: 122)

«El cap me bullia amb una braó de mil dimonis. «Mata’l»,

semblava que em cridaven veus estranyes xiulant-me

per l’orella esquerra [...] «No el matis!», creia

sentir per la dreta [...] Per esma, per instint, per commiseració,

per un record d’aquella amistat [...] o... per

inspiració del cel, de sobte vaig afluixar i, prenent-lo

pel cos, d’una revolada vaig acabar d’estimbar-lo fins

a la gorga..» Vayreda (2004: 60). [Baralla a l’Alzinar Vell]

«És per això que el protagonista és una figura d’identitat

conversiva, els desdoblaments de la qual, sempre extremats

–cap a la grandiloqüència o la pusil·lanimitat–, es poden

vincular, per la manera com es desprenen del conjunt

social, a l’esquizofrènia.» Dasca (2014: 125)

«Fromm defineix la Destructivitat Estàtica amb aquestes

paraules “Pel sofriment produït per la constatació de

la seva impotència i aïllament, hom pot intentar superar

la seva càrrega existencial mirant d’assolir un estat d’èxtasi

semblant a un trànsit (estar al costat d’un mateix) i,

d’aquesta manera, recuperar la unitat entre un mateix i la

natura”.» McGovern (2003: 37)

«–D’on surts? –digué ell amb veu que li baumejava

dins el pit. –On vas? –vaig fer jo casi al mateix temps.

–A l’infern, i tu al darrere meu!» Vayreda (2004: 196).

[L’Albert i l’Ivo, abans del tret del Rafel]



14

SOCIO

LINGÜÍSTICA

ALGUNS PARLARS

VALENCIANS

Àlex Perpinyà

Arreu dels territoris de parla catalana,

trobem diverses maneres

de parlar i d’escriure, tant és així

que no solament trobem diferents

ventalls de lèxic, sinó que també

podem trobar altres fenòmens com distintes

formes de conjugar un mateix verb o expressions

característiques de zones més o menys

concretes.

En primer lloc, cal destacar que aquestes fites

que estableixen com es parla a cada part

del territori són, en major o menor mesura,

difuses. És pràcticament impossible filar tan

prim com perquè allò que diem siga completament

cert. Podríem utilitzar divisions per

dialectes, per països, per comarques, per

pobles… i, a més a més, quan acabàrem la

feina, caldria, si més no, revisar-la contínuament,

perquè la llengua és una eina viva.

En aquest escrit s’intenta fer una aproximació

ben superficial a dos fenòmens del català

que es fan servir a algunes comarques del

País Valencià: en primer lloc, el verb haver-hi

no porta el pronom feble lexicalitzat, és, simplement,

haver; d’altra banda, les formes

verbals pròpies d’algunes zones com, per

exemple, les terminacions en -isc.

Abans d’anar per feina, cal explicar que hi

ha moltíssims altres fenòmens interessants

arreu dels territoris de parla catalana i també

que aquests que s’intenten explicar ací molt

probablement són presents a altres llocs. En

definitiva, es busca relativitzar algunes descripcions

de la llengua sense desmerèixer

cap varietat.

Tots hem vist aquests mapes on es descriu

l’ús d’una paraula intentant detallar com es

diu en cada sector dels territoris del català.

Molts d’aquests mapes formen part d’un gran

treball de recerca, desperten curiositat i ens

fan adonar del tresor de llengua que tenim.

Aquests plànols s’han de saber interpretar, i

un principi fonamental a tenir en compte és el

fet que aquestes separacions que es proposen

no són “muralles” a les quals en una banda

es pot dir solament tomàtiga i a l’altra únicament

tomaca —per posar un exemple—.

Així trobem que el català és una llengua poc

centralitzada, en la qual, per a construir les

diverses gramàtiques modernes, s’han tingut

en compte els diferents parlars arreu dels

Països Catalans. Aquesta última afirmació fa

una aproximació d’allò que potser s’ha sentit

alguna vegada: «Una llengua és un concepte

abstracte, ningú parla una llengua, tots parlem

dialectes». Aquesta manera de “teixir” la

normativa fa que totes les varietats tinguen

representació i, inevitablement, que descobreixen

trets descriptius que no s’utilitzen —o

no de la mateixa manera— a alguna varietat.

Un altre punt clau és interpretar correctament

aquestes normatives, i és que un dels assumptes

crucials és adonar-se que el fet de

no ser normatiu no implica que siga incorrecte.

En determinats contextos, un valtros pot

ser tan vàlid com un cultisme en uns altres.

El català correcte és aquell que fa servir paraules,

expressions i construccions genuïnes

i que està ben adequat al context en el qual

es parla o s’escriu.

Com a últim assumpte fonamental abans de

descriure els dos trets dels quals parlàvem

al principi de l’escrit, és important valorar els

diversos ritmes evolutius de la llengua catalana

arreu de tot el territori catalanoparlant.

A causa de fenòmens polítics i demogràfics

entre d’altres, la llengua catalana no ha evolucionat

de la mateixa manera a unes zones

que a unes altres.

Anem per feina. A tall de descripció, i més enllà

d’entrar en qüestions més complicades o

conflictives com la concordança del verb haver-hi,

històricament el verb haver-hi ha anat

adoptant a part dels territoris de parla catalana

l’afixació d’un pronom feble en posició

enclítica fins al punt de lexicalitzar-lo. Açò ha

esdevingut d’aquesta manera perquè habitualment

el verb haver s’utilitzava amb el pronom

feble hi afixat al darrere, fent la funció

de complement preposicional, complement

circumstancial o predicatiu, i, a poc a poc, va

anar gramaticalitzant-se fins a formar el verb

haver-hi. Així, tots dos mots, haver i hi, formen

el verb haver-hi. Aquesta lexicalització

no s’ha produït a altres zones, com ocorre a

una bona part del País Valencià.

Per a acabar, l’altre fenomen representatiu

de bona part dels parlars valencians és la terminació

verbal en -isc en la primera persona

del present de molts verbs de la tercera conjugació.

Mentre que a altres zones de parla

valenciana i les de parla balear, la forma

genuïna és la terminació en -esc. Així trobem

formes com acomplisc/acomplesc, discutisc/

discutesc o gaudisc/gaudesc. Aquest fenomen

també és un tret evolutiu de la nostra

llengua.

Si d’aquesta menuda anàlisi es pot extreure

alguna essència, és que cal que ens fixem

en el gran nombre de semblances entre tots

els parlants del català i també que gaudim de

les diferències amb total normalitat.

Àlex Perpinyà

PROU DE

DISCRIMINACIÓ

DIALECTAL! SEN-

SE ORIGEN NO HI HA

IDENTITAT

Mariona Bosch-Carme Marin

A

la Catalunya profunda, a l’interior

de les comarques tarragonines,

allà on neix el Francolí i pel sud fa

frontera la Plana de Lleida, es troba

la Conca de Barberà. Aquesta

zona geogràfica de traspàs entre isoglosses

parla diferent, és especial: parla Xipella i altres

varietats similars. Probablement molta

gent no sàpiga ni de la seva existència. Es

tracta geogràficament i lingüísticament d’una

franja de traspàs entre el parlar oriental i

l’occidental que ha afavorit la riquesa lèxica

d’aquest subdialecte. És un marge vertical

que baixa des de l’Alt Urgell fins a la Conca.

Una zona amb un parlar en extinció que

es caracteritza per un aiguabarreig lingüístic

d’una pregona riquesa de vocabulari. El tret

15



més distintiu i identitari d’aquest parlar és el fet

que les vocals postàtones a e finals tenen una

pronúncia en i. No seria estrany escoltar pels

carrers de Solivella o de Blancafort: «Com les

nenis mengin pipis, els homins sempri cantin

fort o les taulis estan brutis». A més a més, cal

destacar una riquesa lèxica característica individualitzada

que ha forjat el caràcter dels conquencs,

amb paraules com: badejo, reissos,

llàntia, espatugar, anvitar, apriar, embarrar,

empatollar, desembrassar, trabucar, siroll, citrill,

almon, cobi, deix, dumenge, xorrat, xorropar,

martingala i xollar, entre moltes d’altres 1 .

A la Conca es viu una doble colonització:

aquella que li ve imposada per l’estàndard del

català, que menysprea aquesta varietat, com

si es tractés d’un argot o d’un parlar sorrut i

groller; i la del castellà, que allarga les seves

ales al llarg de tots els territoris de parla catalana.

Una lluita de David contra dos Goliats, que

difícilment podrà guanyar. No és la lluita contra

un gegant, en són dos!

La pregunta és: el que importa és l’ús del català

en la llengua oral i a la vida quotidiana?

El que importa és que es mantingui la llengua

més enllà del respecte a una varietat o l’altra?

No és el xipella una varietat endèmica més?

Certament, només des de l’any 2016 amb la

publicació de la darrera Gramàtica de la llengua

catalana de l’Institut d’estudis Catalans

s’inclou la permissibilitat a les varietats dialectals

en l’ús col·loquial de la llengua. Però

que passa amb el Xipella?, què passa amb un

parlar característic d’una zona tan concreta?

Lamentablement és un parlar en extinció que

es troba en una via morta sense tren de retorn.

Perquè la realitat és que no queda encabit en

cap de les definicions que els redactors de la

GIEC han fet dels dialectes, queda relegat a

la categoria de subdialecte, i ni tan sols com

a llengua col·loquial queda emparada per la

norma.

El refús d’aquesta llicència lingüística obliga

molts conquencs a adaptar la seva parla a

un estàndard que suposadament fa fi, que

és l’ortodox, el que mana la norma. L’ensenyament

s’encarrega de fer extensiu aquest

pensament, ja que fins a la publicació de la

nova gramàtica el 2016 semblava un parlar

vulgar i poc adient, no permès ni al pati de

les escoles. Les grans capitals catalanes, en

especial Barcelona, tracten la ruralitat com

zones segregades i la seva parla com pintoresca:

com els calçots del cap de setmana

o les passejades per la muntanya, són per

les vacances, per l’esbarjo i l’oci de l’estiu.

L’homogènia que identifica als catalans amb

una zona i amb un dialecte, descol·loca a

qualsevol neòfit en sentir els conquencs. És

molt més fàcil pensar que són rudes, que

no saben català i desproveir-los de la seva

identitat, fet que encara redunda més amb

les noves polítiques lingüístiques de gènere

neutre, quan el desconeixement d’aquest

subdialecte ha portat el Xipella encara més,

si es pot, a un atzucac.

Fem un petit incís i sortim de la Conca per

parlar de l’idioma dels polítics i centrem el

tema en aquest gènere neutre que hem de

definir, perquè sembla que la llengua no el té.

A principis dels noranta, s’inicia el paradigma

sobre la perspectiva de gènere; en aquell

moment només es contemplava la visibilització

de les dones en un món androcèntric i

heteropatriarcal. Al segle XXI, aquesta òptica

s’ha quedat curta, existeixen noves discriminacions:

junt amb les dones, s’han d’afegir

els individus no identificats amb cap gènere,

les persones no-binàries. El plantejament

dels arguments quan només anava de visibilitzar

les dones no es va arribar a materialitzar,

i ara només queda la creació —del

no-res!— d’un nou gènere, el neutre, que

en principi faria la funció del no marcat per

desbancar el masculí com a genèric. Alguns

proposen assenyalar aquest gènere neutre

amb una «i» —«Bon dia, nenis!»—. Aquesta

proposta, novament, col·lideix amb el xipella,

discrimina la persona no binària de la

Conca de Barberà, perquè la terminació en i

d’aquest subdialecte sempre serà femenina.

Per tant, els conquencs entenen «Bon dia,

nenes!».

Quantes polítiques en els seus discursos utilitzen

aquesta i com a terminació neutra? La

resposta és moltes. Què passa?, és que la

discriminació dialectal no és igual d’important

que la de gènere? Qualsevol recurs lingüístic

emprat per no discriminar ha de ser globalitzador

i general, i encabir tots els possibles

parlants que hagin de fer ús de la llengua.

També els no-binaris conquencs!

Segurament, hauríem de centrar-nos a educar

en la igualtat de gènere i evidentment

d’identitat, també de la lingüística. La riquesa

cultural de les nostres comarques és un filó

que no ha de caure en la globalització d’una

defensa de la llengua que en contemplar l’estàndard

oblida parlars autòctons catalans. La

lluita contra els dos Goliats no és exclusiva

dels conquencs!

L’estàndard és un recurs sistèmic però no la

llengua autòctona. El català ha de continuar

viu! No seria més fàcil que visqués mantenint

la seva diversitat? No ens equivoquem: en la

diversitat es troba la identitat.

«[…]Jo vinc d’un silenci/Que no és resignat/D’on

comença l’horta/I acaba el secà

D’esforç i blasfèmia[…]Qui perd els orígens/

Perd identitat[…]

De gent sense místics/Ni grans capitans/Que

viuen i moren/En l’anonimat

Que en frases solemnes/No han cregut

mai[…]»

Jo vinc d’un silenci (Raimon: 1977)

Tarragona febrer 22

Mariona Bosch-Carme Marin

1 Recuperat de: https://arrels.info/noticia/solivella-reivindica-el-parlar-xipella-a-traves-del-testimoni-de-les-dones-del-municipi/

en data febrer de 22.

17



L’ENTREVISTA

ENTREVISTA A VICENT

PITARCH

Maties Segura i Rubio

Vicent Pitarch i Almela (Vila-real, aquesta amb la llengua i la construcció dels

1942) és filòleg i sociolingüista. Països Catalans. Comencem.

Des del 1985 és membre de l’Institut

d’Estudis Catalans (Secció Quina relació diries que hi ha entre llengua

i identitat?

Filològica), del qual és delegat a

Castelló de la Plana, d’ençà de la inauguració

18 de la delegació (2001). Promotor i membre Tant en individus com en grups socials, la 19

fundador de la Fundació Carles Salvador, és llengua esdevé un element clau en l’establiment

també membre del patronat de la Fundació

d’identitats, individuals i col·lectives.

Huguet, d’El Pont Cooperativa de Lletres, de De fet, més enllà de la identitat, el llenguatge

l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana

marca la personalitat; de manera que, ben

i de la Societat Catalana de Sociolin-

mirat, bona part de la meua sensibilitat, de

güística (antic Grup Català de Sociolingüística,

la meua capacitat cognoscitiva i especulati-

del qual fou cofundador). És autor de va, està incardinada a la meua llengua. I en

llibres de text de llengua i literatura catalanes la mesura que això és vàlid per a l’individu,

i ha publicat treballs de sociolingüística, sobre

també ho ha de ser per als grups socials.

la cultura catalana al País Valencià con-

En última instància, una de les funcions bà-

temporani (especialment sobre les Normes siques de la llengua és la discriminatòria,

de Castelló, Carles Salvador i Gaetà Huguet) això és, distintiva, que actua, amb naturalitat

i sobre senderisme, entre els quals podem (sense cap mena de connotació envilidora),

"El posicionament derrotista no s’adiu amb el

destacar, situats com estem en el context de tot distingint uns individus d’uns altres, uns

compromís polític nítid fusterià, per al qual l’anàlisi

la celebració del 90 è aniversari de les Normes

de Castelló, Les Normes de Castelló. alhora un principi identitari i un referent de

grups d’uns altres. En efecte, la llengua és

de la realitat porta directament, inequívocament, a

Textos i contextos (2002), Pompeu Fabra, la identitat. No solament conforma una societat;

també continua mantenint-la. I en la

l’autoritat admirada pel valencianisme (2011)

la militància."

i Les Normes de Castelló als cent anys de mesura que la llengua no afluixa en la seua

Vicent Pitarch

les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans vitalitat social, aquesta societat enforteix la

(2013). Per tot plegat, i afegint-hi el fet que pròpia cohesió, la seua identitat. Al capdavall,

ens trobem en l’Any Fuster, ens ha semblat

la identitat d’un país es troba profunda-

pertinent entrevistar Vicent Pitarch sobre la ment incardinada a la vitalitat de les seues

identitat dels valencians i com es relaciona xarxes de comunicació. D’altra banda, mai



com a l’època actual, el tema de la identitat

havia ocupat un lloc tan preferent en les preocupacions

socials. Decididament, la identitat

cotitza a l’alça, en relació directa amb el

grau de modernització de la societat; és ben

present no solament en el camp de les humanitats,

sinó també en l’economia en general,

en el màrqueting i el comerç, en el turisme

o en els àmbits més diversos de l’activitat

humana. En concret, per a l’Estat espanyol

s’ha tornat un autèntic malson el seguiment

de l’evolució de les qüestions identitàries

que afecten els distints pobles que el formen,

tal com posen de manifest les recerques demoscòpiques,

posem per cas.

"La llengua és alhora

un principi identitari

i un referent de la

D’entrada, el gran impacte social de l’escriptura

fusteriana, l’any 1962, va produir-lo El

País Valenciano, un text que els seus patrocinadors

projectaven com a presentació del

País Valencià en clau turística i que, de la

mà de Fuster, esdevenia una invitació –més

aviat amable, però sense renunciar a tocs

dispersos d’ironia i acritud– a conèixer la societat

valenciana. La càrrega de racionalitat

i la intenció de desmuntar tòpics, elements

inherents a l’estil fusterià, van desfermar les

ires dels sectors reaccionaris de la ciutat

de València, que disposaven de la premsa

per llançar una virulenta campanya contra

el renegat antivalencià de Sueca. D’aquell

ambient hostil va beneficiar-se el nombre de

lectors de Nosaltres els valencians, una altra

dada que constituïa una fita. De fet, l’obra ha

tingut, fins ara, almenys trenta-quatre edici-

Seguim amb Fuster. L’any 1982, en la celebració

dels cinquanta anys de les Nor-

identitat."

principis identitaris, siguen el sexe o el gènere,

la classe social o l’adscripció política. En

gens habitual en la producció editorial d’un mes de Castelló, Fuster va dir allò de «O 21

ons –més les quatre en espanyol–, una fita

20

Més concretament, quin paper trobes que

ha jugat històricament i sociolingüísticament

el valencià en la configuració de les

diverses maneres de sentir-se valencià?

A causa de la seua situació geogràfica, el territori

que avui identifiquem com a País Valencià

ha estat històricament una zona de trànsit

per excel·lència. Sens dubte, la presència en

aquestes terres de transeünts amb llengües

diferents de la d’ací havia d’activar, de manera

inevitable, la identitat dels habitants del

territori, és a dir, la diferenciació entre els uns

i els altres. D’una manera expeditiva ho hem

estat expressant, fins fa quatre dies, arreu

del país: «Parla castellà? Ah!, doncs castellà

deu ser», un diagnòstic en el qual era irrellevant

la condició de murciana, aragonesa

o extremenya que podia afectar la persona

al·ludida. Era el diagnòstic que ja havia fet,

amb la seua expressió gràfica inimitable,

sant Vicent Ferrer. La situació ha canviat

en termes considerables amb la dinàmica

del mercat món, el fenomen conegut com a

globalització, certament, però deixem-ho ací.

Considerada des de l’angle social, la funció

identitària de la llengua es manifesta amb una

eficàcia contundent, sobretot en circumstàncies

com la nostra. De fet, la selecció de llengua

(és a dir, la deserció de la llengua territorial i

la seua substitució per l’espanyola) ha actuat

com un mecanisme de distanciament social,

de classe, especialment abans dels grans fluxos

immigratoris del segle XX.

Quin pes atribueixes a la identitat lingüística

respecte a altres criteris identitaris

com el sexe, el gènere, la classe social o

l’adscripció política? La identitat lingüística

afecta altres trets identitaris?

D’entrada, és evident que la incidència que

té cadascun dels principis identitaris en la

configuració d’una societat, en la seua identitat,

varia en funció de les circumstàncies

històriques, dels contextos polítics i culturals.

Ara mateix em considere incapaç de mesurar

l’impacte de la llengua damunt els altres

qualsevol cas, aquests principis actuen a nivells

diferents, pertanyen a categories força

distintes a la de la llengua i els corresponents

àmbits d’incidència social, de la mateixa manera

que no veig homologable la identitat per

raó de llengua amb la derivada del sexe o el

gènere, la classe social o l’adscripció política.

Una altra qüestió és que la llengua, en la

seua funció identificativa, incideix, per descomptat,

damunt les funcions identificatives

pròpies del sexe, el gènere, la classe social

o l’adscripció política. En aquest sentit, tenim

el cas tòpic del serbocroat, la llengua que,

arran de la separació traumàtica de Sèrbia

i Croàcia, és percebuda per uns com a serbi

i pels altres com a croat, és a dir, com a

dues llengües diferents, marcadores de les

entitats corresponents a dos Estats distints.

Ens trobem en l’Any Fuster. L’any 1962, fa

seixanta anys, Fuster va publicar «Nosaltres,

els valencians». Quin impacte va tenir

ell llibre quan es va publicar? Quines

van ser les aportacions clau en la construcció

d’aquest subjecte, un «nosaltres»

que duu l’aposició «els valencians»? L’articulació

d’aquest nosaltres és problemàtica?

Quines tensions hi ha en lluita?

autor valencià. Val a dir que l’obra aviat assolí

la dimensió d’autèntic terratrèmol mental en

el panorama valencià (i, per descomptat, del

conjunt dels Països Catalans) de la darrera

etapa franquista. Era un llibre absolutament

imprevisible en aquella societat, que qüestionava,

de dalt a baix, l’entramat de mistificacions

sobre les quals s’havia construït

la història valenciana i analitzava –a base

d’unes quantes dades disperses però analitzades

i narrades amb una sagacitat sense

precedents– la condició valenciana de societat

desvertebrada i desfibrada, nacionalment

desconcertada, submisa i immersa en una

crònica somnolència col·lectiva. Notem que

l’aspiració del llibre no es reduïa a constituir

un simple diagnòstic del fet valencià, sinó

que el seu objectiu apuntava, per damunt de

tot, a despertar les consciències dels sectors

civils que havien de refer el país. I, de fet, el

llibre fou un revulsiu social d’un impacte tan

impressionant que difícilment en trobarem

d’homologables en tot el segle. La proposta

política fusteriana representava una alternativa

renovadora, moderna i convincent, de

l’alternativa nacional dels valencians, que

compartim amb la resta dels Països Catalans.

Naturalment, del seu diagnòstic se’n

desprèn com n’és d’ardu l’objectiu de la peremptòria

articulació de «nosaltres els valencians».

A la qüestionada «dualitat insoluble»

originària, el particularisme crònic, la vocació

de sucursal i les dimissions idiomàtiques

s’hi afegeixen la transformació radical experimentada

pel País Valencià dels darrers

seixanta anys (justament, l’etapa immediatament

posterior al Nosaltres els valencians) i

el fenomen de la globalització.

"Cal desmuntar la profunda

aculturació espanyola

que patim."

ens recobrem en la nostra unitat o serem

destruïts com a poble. O ara, o mai». Quaranta

anys després, en quin estat estem?

Ha millorat la situació o continuem acostant-nos

perillosament a la nostra destrucció?

Quins són, segons el teu parer,

els reptes i els desafiaments més importants

que, com a poble, tenim avui en dia?

Sens dubte, quaranta anys després de l’emblemàtica

consigna fusteriana «O ara, o mai», tenim

un coneixement més precís sobre la nostra

situació, realment complexa, com no podia ser

d’una altra manera, per cert. En qualsevol cas,

no trobe sentit a recórrer a termes apocalíptics

de la mena de «la nostra destrucció», com podria

suggerir el to del «O ara, o mai». El posicionament

derrotista no s’adiu amb el compromís

polític nítid fusterià, per al qual l’anàlisi de la

realitat porta directament, inequívocament, a la

militància.

Entre els reptes i desafiaments col·lectius que

ara mateix tenim al davant, paga la pena de

considerar els següents, posem per cas. Per

començar i com a marc general, tot sembla in-



22

dicar que les tensions que actuen històricament

al si de la societat valenciana s’han aguditzat als

nostres dies, això és, s’ha produït un vall més

profund entre els dos fenòmens antagònics:

"Per damunt de l’associacionisme

i els partits

polítics, és la fidelitat a la

llengua sense Estat la garantia

per excel·lència de

resistir contra l’Estat."

la consolidació i expansió de la consciència

nacional catalana, d’una banda, i, de l’altra,

el triomf del sucursalisme polític, amb la subsegüent

opció per l’espanyolitat, tal com declara,

amb una taxa alarmant d’acceptació,

la població valenciana actual. Com a expressió

de la contradicció acabada d’esmentar, hi

ha l’admirable vitalitat que manté el català,

sorprenent especialment en alguns àmbits

socials distingits, enfront de la força abassegadora

amb què l’espanyol ha hegemonitzat

els usos públics i privats de la vida social, un

procés que és conseqüència, no cal dir-ho,

de la política espanyola centrada a bastardejar

i destruir la identitat del País Valencià.

Dins d’una tal dinàmica, constatem l’elevat

nivell de satel·lització, política i cultural, respecte

de Madrid, que el país ha assolit. Així

doncs, i enfront de la situació enunciada, cal

desmuntar la profunda aculturació espanyola

que patim, amb la fita de recuperar els valors,

el contingut, de la cultura del país, com

a factor decisiu d’integració social.

En l’actual ordre jurídic i polític, quins són

els recursos i les fortaleses que permeten

als pobles resistir malgrat no tenir un Estat

propi? Quins són els límits, el topall

d’aquesta resistència? La superació dels

antics estats-nació i l’establiment d’una

hipotètica aliança entre pobles seria una

solució? Quin futur tenen dintre de la

Unió Europea els pobles sense Estat?

La salut de les societats i, en concret, la seua

capacitat per fer front a qualsevol mena d’interferències

externes, estatals o no, es fonamenta,

en bon mesura, en l’enfortiment de

la xarxa associativa. El nivell d’associacionisme

–de qualsevol àmbit que siga: cultural,

laboral, esportista, religiós, sindicalista, per

exemple– constitueix un indicador preferent

del grau de consistència, de democràcia, que

identifica una societat. És la xarxa associativa

la que activa la capacitat de resistència

i la vindicació de la democràcia, plantejada

aquesta en profunditat, que no deixe de banda,

doncs, els drets dels pobles. No cal dir

que un camp de l’associacionisme, amb trets

ben específics, és el que afecta l’organització

del sistema de partits polítics, una organització

que, en el cas que ací considerem,

ha d’estructurar-se amb criteris anticentralistes.

Ara, i per damunt de l’associacionisme i

els partits polítics, és la fidelitat a la llengua

sense Estat la garantia per excel·lència de

resistir contra l’Estat, si més no, en la tradició

europea. En aquesta dialèctica que s’estableix

entre l’Estat espanyol i les llengües que

domina val a dir que la política i la jurisprudència

–i la banca i l’exèrcit, sense anar més

lluny– formen un baluard compacte contra

les llengües que l’Estat minoritza, en el camí

de fer-les desaparèixer. I val a dir que, en

aquesta dinàmica d’aversió a les minories

lingüístiques, hi ha una confluència escandalosa

de les opcions polítiques considerades

de dreta, més o menys extrema, amb la

resta del ventall polític a l’ús. Més que no el

recurs a declaracions de polítics feixistes, o

a Unamuno –una referència oportuna en el

centenari Fuster–, serà il·lustratiu que aporte

ací la confessió ferotge que deixava anar

Azaña, l’expresident de la Segona República

espanyola, un polític amb l’aura de patir debilitats

federals. Fixeu-vos-hi bé, si n’eren de

gruixudes les confessions d’Azaña referents

al cas català: «Admitamos que una violencia

sostenida durante dos siglos contra un

hecho natural, hubiera resultado a la larga

ventajosa para toda España. Admitamos que

en nuestro tiempo, habría valido más que todos

los españoles hablasen una sola lengua

y estuvieran criados en una tradición común,

sin diferencias locales». Heus ací una proclama

que José Antonio hauria signat a ulls

clucs. Els límits de la resistència enfront de

l’Estat? Al meu entendre, són imprevisibles.

En qualsevol cas, ni dictadures ni guerres

han acabat amb el català.

Efectivament, en l’autodefensa enfront de

l’Estat, l’aliança entre els pobles que s’autoconsideren

marginats n’és un recurs. En el

cas de l’Estat espanyol, en tenim una mostra

amb el projecte fracassat de Galeusca, durant

la Segona República. En la situació concreta

valenciana, és una evidència que cap

via fora tan expeditiva com el programa de

coordinar les polítiques dels diversos Països

Catalans. L’actuació, però, de l’Estat espanyol,

autoconsiderat model de democràcies,

o “democràcia plena” (!), ja veieu per quins

camins transita. A la Constitució tan sols hi

ha una llengua normal, restant les altres en

un pla ignominiosament subaltern. I no oblidem

el vergonyant article 145.1, el fonament

de les polítiques contra els projectes de coordinació

política dels Països Catalans, o

d’Euskal Herria.

Dissortadament, la política de la Unió Europea

continua ancorada en la visió de l’hegemonia

dels vells Estats, en primer lloc dels

que arrosseguen una tradició de domini brutal

colonial. Mentre no siguem capaços de

capgirar aquesta trajectòria, les actuals minories

nacionals europees difícilment podran

superar les condicions de supervivència precària

i amenaçada d’extinció. De tota manera,

la resistència, també en aquests casos,

ara com ara la tenim garantida, amb diferències

notòries segons els casos, no cal dir-ho.

Com és la relació que s’estableix entre la

identitat valenciana i el sentiment de pertinença

als Països Catalans?

És ben sabut que el País Valencià va ser

constituït com a entitat política distinta d’Aragó

i de Catalunya, una entitat que conserva

fins avui mateix. Ara, aquest país va configurar-lo

de primer antuvi una societat, integrada

per tres nacions –cristians, musulmans i

jueus–, amb hegemonia cristiana i caracteritzada

per la preeminència de la llengua catalana.

Així doncs, en la història de l’antic regne

de València, integrat dins la confederació

catalanoaragonesa, han estat constants i

decisives les relacions econòmiques, polítiques

i culturals, de signe especial, amb el

Principat de Catalunya, una constant, d’altra

banda, d’allò més natural per simples raons

geogràfiques o estratègiques, a les quals

s’afegeix el factor fonamental de la llengua

compartida al nord i al sud de la Sénia. De

tota manera, amb les relacions que acabe

d’esmentar tampoc no n’hi havia prou per

assegurar el sentiment popular d’ambdues

bandes de la Sénia de pertànyer a una nacionalitat

comuna. La redescoberta de la nacionalitat

comuna és una novetat, generada

dins els moviments europeus del segle XIX i

que, en la nostra circumstància concreta, va

començar a manifestar-se al si de la Renaixença.

Al llarg del primer terç del segle XX va

recórrer una trajectòria espectacular fins que

fou aturada l’any 1936 per la sublevació de

l’exèrcit franquista. Ningú no ignora la valuosa

aportació al debat sobre la nació que van

fer valencians com Miquel Duran de València,

Eduard Martínez Ferrando, Carles Salvador,

Emili Gómez Nadal o Gaetà Huguet Segarra.

Posteriorment, la reflexió fusteriana al voltant

de la nació –per a la qual va proposar el

corònim de Països Catalans– ha estat la més

suggeridora, incisiva i convincent. Salta a la

vista que ha fet uns progressos notables en

la població, per bé que ha d’enfrontar-se amb

un panorama social dominat per un sistema

polític radicalment advers.

Respecte al «procés sobiranista» de Catalunya,

en quin lloc han quedat els altres

territoris catalanòfons? Seria desitjable

una estratègia més coordinada i sincronitzada

entre els diferents territoris dels

Països Catalans o cada territori ha de seguir

el seu propi ritme? En aquest sentit,

quina importància té la reivindicació de

les Normes de Castelló? No ens falta una

major comunicació entre territoris, tenint

en compte, a més a més, que no arriba la

reciprocitat dels mitjans de comunicació

23



les relacions mútues, culturals i econòmiques,

assistencials i turístiques, etc., comunicatives

i polítiques, en definitiva.

En aquest sentit, resulta especialment clamorosa,

insuportable, la política espanyola

–tant la descaradament centralista com l’autonòmica–

que dirigeix els mitjans de comunicació

públics, sense excloure’n els privats.

La interacció comunicativa –que, per la seua

banda, alimenta la construcció d’una consciència

lingüística moderna i comuna– és

fonamental en qualsevol procés d’integració

social. Així doncs, resulta absolutament incomprensible

i injustificable que els canals

de radiotelevisió dels governs autonòmics

de Barcelona, València i Mallorca no puguen

cobrir l’espai comunicatiu de la catalanitat.

Justament, la política compartida pels tres

governs autonòmics en l’àmbit de la radiotelevisió

constituiria la plataforma adequada

per establir l’estàndard lingüístic que tenim

pendent, sens dubte una eina indefugible en

la construcció dels Països Catalans. Heus

ací la raó per la qual la política dels mèdia

públics autonòmics? Com podem avançar

en la construcció dels Països Catalans?

constitueix una preocupació central i dedicació

obsessiva de l’Estat i els seus epígons,

en contra de les nacions que té sota control.

pecialment partits polítics, tot sovint per tapar

les pròpies vergonyes i desviar l’atenció

dels problemes que els cremen. És la tàctica

perspectiva se’ns hi faria més llum. D’altra

banda, la construcció del món en comú, que

tenim pendent i que, per cert, proposava Nosaltres

Respecte del procés sobiranista, que actualment

de manipular la llengua amb tàctiques bas-

els valencians, hauria de tenir present

viu el Principat amb angoixa, diguem

tardes. En qualsevol cas, la llengua del país el paper central que hi ha de jugar la llengua.

que la resta de la catalanitat n’ha quedat "Resulta absolutament

figura al capdamunt de l’atenció –per ser L’objectiu, en definitiva, ha de ser normalitzar

despenjada. És obvi que, de cara a una

exactes, de les obsessions i dels atacs sistemàtics–

per part de l’Estat, de tota la seua realment la llengua d’integració i cohesió del

l’ús social del català, per tal que esdevinga

incomprensible

major eficàcia, fora més operativa la coordinació

de les distintes polítiques que duu a i injustificable

estructura institucional –legislativa i jurídica, País Valencià multilingüe i multicultural. Al

terme cadascun dels Països Catalans, amb

militar i política, econòmica i administrativa, capdavall, el català ha de ser la llengua de

el benentès que cada país hi mantindrà el que els canals de

educativa i comunicativa– i, doncs, de la xarxa

referència del país i de la seua societat.

social que hi presta suport. Ara mateix,

seu propi ritme, tal com demana la realitat

radiotelevisió dels

diversa –tant en l’àmbit polític com en l’econòmic

o en el demogràfic– que els caracterit-

governs autonòmics

dretes i esquerres– de la societat valenciana "L’opció del

res no enfolleix tant els sectors espanyols –

za. Certament, les Normes de Castelló, en

com l’actuació de valencians compromesos

qualitat d’exponent de l’acceptació de la codificació

fabriana per part del País Valencià,

per modest que siga, que fa el sistema edu-

de Barcelona,

plurilingüisme és

amb la llengua. Per exemple, cada avanç,

constitueixen una aportació valenciana, de València i Mallorca no

suggeridora, amb

catiu vers la normalitat del seu funcionament

comunicatiu, és objecte de reaccions

primera magnitud, a la catalanitat i, doncs,

puguen cobrir l’espai

el benentès que

mereixen de ser difoses arreu i també vindicades.

D’altra banda, ningú no ignora que la comunicatiu de la

s’ha de plantejar

airades, amb les denúncies corresponents,

per part dels qui no perdonen que la llengua

comunicació entre els diversos territoris –i no

continue viva. Això de «la riquesa lingüística

i cultural dels pobles de l’Estat espanyol»

sols entre els diversos països– del perímetre catalanitat."

dins el projecte

nacional demana, especialment al segle XXI,

no deixa de ser una expressió humiliant, una inequívoc i decidit de

24 la intervenció de polítiques que intensifiquen Quines estratègies es poden portar a ter-

fórmula barroera per marcar el caràcter de

25

me perquè la defensa de la llengua i els

drets lingüístics no s’enfanguen en lluites

partidistes i siguen considerats, simplement,

una «obsessió de nacionalistes»?

Què impedeix que la riquesa lingüística

i cultural dels pobles de l’Estat espanyol

siga valorada dignament, i, en lloc de

menystenir-la, siga promocionada? És

l’aprofundiment del plurilingüisme una

solució per al valencià?

La inconsistència de la societat valenciana

–que denunciava Fuster i recordàvem

adés– resta al descobert, posem per cas, en

la incapacitat d’arribar al consens social en

temes elementals, com la identitat de la llengua.

Contràriament, aquesta identitat, així

com els aspectes simbòlics de la llengua,

han estat matèria, entre nosaltres, d’acalorades

disputes, d’episodis amb intensa càrrega

feixista, que foren promoguts per la infausta

pesta blava. Des d’aleshores, la llengua,

amb les seues vessants –simbòlica, instrumental,

cultural– ha passat a constituir arma

llancívola que fan servir sectors socials i es-

subalterna, de prescindible, amb què l’Estat

tracta la realitat lingüística que resta fora de

la cultura espanyola. Finalment, l’opció del

plurilingüisme és suggeridora, amb el benentès

que s’ha de plantejar dins el projecte

inequívoc i decidit de construir una societat

valenciana multilingüe i multicultural, cohesionada

al voltant de la llengua catalana com

a llengua de tots.

Hi ha persones que no parlen valencià i

se senten valencianes, i hi ha persones

que parlen valencià que potser no s’identifiquen

amb el poble valencià, que no tenen

sentiment nacionalista. Com podem

construir un món en comú, on puguem

conviure lliurement nosaltres, els valencians?

Considere que, en aquest cas, la dicotomia

fora millor plantejar-la no tant en la contraposició

valencià/no valencià com en la disjuntiva

valencià/espanyol (parlar/sentir-se valencià/espanyol).

Segurament, des d’aquesta

construir una societat

valenciana multilingüe

i multicultural,

cohesionada al voltant

de la llengua catalana

com a llengua de tots."



muntanya sinó també amb la literatura i la geu només per això? Digueu-me somiador,

ASSAIGS

com deia John Lennon, però no pugeu per

gaudir del paisatge, del trajecte, per passar

una bona estona i donar gràcies del que tenim,

per l’èpica d’arribar al cim, per gaudir

de la companyia, per contemplar el paisatge,

la natura, els animals i per escoltar-los, admirar-los

i respectar-los? Aaaah!, que potser

era per això que cridàveu tant? Per xerrar

amb els animalons! Ara ho entenc! Com allò

BON DIA, COLLONS!

de cridar els turistes perquè t’entenguin!

En aquesta societat de la immediatesa, del

Carles Marquès Cabero

«i jo més», del postureig, de fer cada vegada

més esport i més extrem, ai perdó!, extreme

(pronunciat ecstrim), dista bastant del perquè

jo i molts dels meus amics, coneguts i

saludats (com deia en Josep Pla) fem muntanya.

No sé si ha estat l’efecte Kilian Jor-

Bon dia, collons! No patiu, mai no he mal (2910 m.) de fa més de dos anys mentre

saludat ningú d’aquesta manera pujaven esparverats a la creu del cim per ferse

fotos:

algun amic), els mitjans de comunicació, les

net, l’efecte Decathlon (com em comentava

tan impetuosa i enèrgica, però sí

que, segurament, és el que m’ha —Quina és la millor hora per tenir més

xarxes socials, el capitalisme salvatge i, per

passat pel cap més d’un cop —i «likes»? —digué el noi 1.

acabar-ho d’adobar, la pandèmia o tot sacsejat

(o xarbotat com diuen per Girona) en

cada vegada amb més freqüència— quan —No ho sé, a la tarda després de dinar cap

m’he creuat algú per la muntanya i no ha fet allà les 17h potser? —contestà el noi 2.

una coctelera. Però aquesta banalització de

26

l’esforç, monumental tot sigui dit, de saludar;

la muntanya i aquesta conversió de certes 27

ves que no se li faci una hèrnia. Evidentment Després de fer-se quatre fotos al cim van

zones en parcs temàtics, on hi ha barra lliure

Cim del Puigmal (2910m.) amb un fragment del Canigó

que ningú hi està obligat, tanmateix, us explicaré

seguint el fil conductor d’aquest nú-

si els perseguís el dimoni. Mentrestant la resbla

molt assenyada. No em sembla sensat

marxar a tota velocitat muntanya avall, com

de Jacint Verdaguer al peu de la creu. Juliol 2019. Foto: per fer de tot el que ens plagui no em sem-

Sílvia Surina

mero, la identitat, el que crec que d’alguna ta de gent s’acorriolava per fer-se una foto

ni normal trobar allà dalt el mateix que em

manera va lligat a la meva identitat com a al costat de la creu sense estalviar decibels

podria trobar a qualsevol centre comercial on

persona, a la de molts muntanyencs de soca-rel

i una mica a la de molts catalans —i en guéssim a la cua d’un concert d’aquells de

daguer, Carles Bosch de la Trinxeria i ni més baratament, el soroll, el volum alt, i un reguit-

de veu, com si allò fos un fotomaton i esti-

filologia, com Santiago Rusiñol, Jacint Ver-

es prioritza el consum, el postureig, el mal-

menor mesura valencians i balears segurament

per un tema de proximitat dels massis-

feu l’orni, ja sabeu quins vull dir), tot i que en

gudes les dones, però també pioneres a la rien de quedar-se allà encapsulades, ja que

masclistes que diuen paraulotes (vinga no us

ni menys que Pompeu Fabra! Més desconezell

d’actituds èticament dubtoses que hausos

muntanyencs—, a partir de mitjan segle aquest cas sonava Txarango. Era un grup de

seva època, i que les devien passar magres no s’hi pot fer gran cosa per a suavitzar-les.

XIX quan s’inicià l’interès per l’excursionisme ciclistes al punt culminant del Puigmal que

per sortir-se’n amb aquesta activitat. Entre Bé, sí que s’hi podria fer, amb respecte, empatia

i... (so de timbals repicant) educació, oi,

coincidint amb la Renaixença.

estaven estirats com si estiguessin a la platja

moltes altres que em deixo, destacaria Teresa

Mestre i Climent, que el 1902 va ser senyors polítics?

He abanderat aquesta espècie de reivindicació

de pa sucat amb oli amb la salutació, sense preguntar si realment els altres éssers

la primera dona a assolir el cim de l’Aneto Aquella veueta interior serena que tots tenim

i tenien la música a un volum considerable,

però el cert és que aquest maleït bon dia vius del voltant ho volíem escoltar. Una autèntica

olla de grills.

algunes notes escrites després de pujar els de respectar tots els gustos i que potser no

(3404 m.), Maria de Quadras, que va deixar dins em diu que estic desvariant, que s’han

només és la punta de l’iceberg d’un seguit

d’actituds amb una tendència preocupant a En definitiva, tots ens volem fer fotos al cim,

Encantats l’any 1929, o Maria Teresa Gibert,

que es lamentava l’any 1931 que no es la gent va a la muntanya com vol, com pot

n’hi ha per a tant! Té raó la veueta, potser no,

parer meu i que, al meu imaginari de com jo també!, però tot plegat és bastant surrealista

i molt allunyat de l’ideal de muntanyenc

comptés amb les dones per passar un dia o com li surt dels... nassos! Sí, sí, però sor-

hauríem d’anar per la muntanya —i potser

per extensió pel món—, esfondren part del que jo sempre m’havia dibuixat, i molt probablement

són actituds que no entendrien

de passeig a les fonts. Després d’aquestes den dels que t’expliquen quin temps fa al cim

amb elles a la muntanya i no només per anar tosament (diu l’altra veueta) encara en que-

sostre que em separava i em distanciava de

la metròpolis —almenys per unes hores—, i els descobridors i pioners de l’excursionisme,

entre els quals trobem noms destacats

ganes de preguntar a aquells nois dels likes passada van estar a l’altre massís del davant

batalletes que us he explicat, no us venen mentre te’ls creues pujant, que la setmana

de les actituds que allà hi trobem.

Vegeu un diàleg de dos nois al cim del Puig-

i coneguts, relacionats no només amb la

si allò era de debò? De veritat, nois, que pu-

i els va ploure, o que l’amic, amiga, fill, filla,



SR. ORTEGA Y GASSET,

CATALUNYA NO ÉS

ESPANYA, I VOSTÈ

JA HO SABIA.

Josep Olivé i Currius

el futur. És per això que podríem dir que el

futur és un present en moviment, i perquè

aquest ara sigui funcional exigeix que ineludiblement

es conegui i, per damunt de tot,

es respecti l’ahir. Ha de ser Salvador Allende

qui ens ho recordi? «La història és nostra i la

fem els pobles». I podríem afegir: «si no la

respectem nosaltres, l’estem condemnant a

desaparèixer i a l’oblit».

Així i tot, sempre i per tot arreu, hi ha algun

setciències, llumenera o pseudointel·lectual

—també conegut com a «cunyat»—, que

voldrà contradir-te amb qualsevol ocurrència

que li passi pel cap, i potser si tens molta,

moltíssima sort, et deixi anar algun proverbi

de la Xina africana, de la Mesopotàmia menor

o la Pèrsia atlàntica (òbviament, punts

del seu al·lucinat espai-temps per descobrir),

com aquell que diu que l’home no té arrels,

sinó cames... En fi, no cal que els hi tornem

resposta, simplement, els heu de donar la

raó assentint amb el cap i feu veure que escolteu

el seu reguitzell de barbaritats, i pel

que més vulgueu, no intenteu fer-los enten-

nebot, etc. que l’acompanya amb un somriu-Cerclesre entre tímid i feliçment innocent s’estrena

gles i rectangles, tots ells tenen

una metàfora estúpida, una figura retòrica de aquests els que ens han de donar permís

quadrats, rombes, triandre

que allò què han buidat per la boca és disposar-se com a Província de Madrid. Són

amb els cims. I, sí, encara resisteixen els

una naturalesa geomètrica particular,

i cap d’ells pot pretendre ni

relació amb el tema tractat, sobretot! Vaja, catalans? Que puguem o no parlar la nostra

pensament mancada de lògica que no té cor-

per poder viure plenament i lliurement com a

que diuen —per fi!— bon dia, buenos días,

bonjour o aupa! Al·leluia!! I com deia la meva

per voluntat ni per imposició ser

que són de la mateixa ventrada que els que llengua? Què seriem i, sobretot, cap on aniríem

àvia quan entràvem a la cuina amb algun altra figura que la que és.

confonen la gimnàstica amb la magnèsia.

sense conèixer les nostres arrels?

dels meus germans, «no enredis!». Així que Fa un temps ençà, haureu escoltat, llegit,

Després de l’avís i seguint en la mateixa línia Imaginem-nos per un moment que els por-

no enredaré més i ja sabeu: bon dia, collons!

vist, somiat que el terme identitat cada

discursiva, és important recordar que hi ha tuguesos envaeixen Espanya. No una ocu-

cop més s’empra per a tot i que el trobem

certa gent interessada a reduir-nos a reducte pació com les d’abans amb una guerra de

Carles Marquès Cabero, febrer 2022. a qualsevol banda: des que t’aixeques a les

folklòric. Els mateixos que intenten per activa

tropes, alguns muntats a cavall brandant

sis del matí per un crit d’algun brètol al carrer,

i passiva inventar-se, alterar o modificar espases, no!, sinó més aviat una conquesta

a la premsa, per programes radiofònics,

la nostra història per esborrar-nos del mapa, cultural al més pur estil ianqui a través d’Instagram,

esperant el torn a la peixateria, fins i tot a

perquè saben que un poble sense arrels no

Tik tok, Youtube, control dels mitjans

Bibliografia:

l’hora dels esbarjos de les escoles o en els

tindrà un demà. Aquests energúmens, pertinentment

de comunicació i d’algun que altre late night

ideologitzats en el més alter ego show. Avui dia sabem que dominar un país

funerals. Tothom, sense excepció —i experts

Roma i Casanovas, Francesc, 2019. Ja hem fet el cim!

Episodis històrics de l’alpinisme català. Barcelona: Editorial

i investigadors ho certifiquen—, l’ha escoltat

destructor, simplement i tristament per con-

culturalment va en aquesta línia, fixem-nos si

Albertí. ISBN 978-84-7246-169-7.

almenys una vintena de cops últimament, i

servar el fals tòtem de la caduca «Una, gran-

no en quantes hores passem davant Netflix

qui digui el contrari menteix per la gola.

de y libre» encara vigent, instrumentalitzen i com anem assimilant com a pròpies certes

La importància del mot identitat radica en el

la voràgine accelerada, impertèrrita i voraç conductes i festivitats com Hallowen i un llarg

fet que és la clau de volta entre el passat, el

de la postmodernitat i d’un sistema capitalista

etcètera... Bé, aquest tema ja el tractarem en

present i el futur. La transcendència que hi

incontrolat, per aniquilar qualsevol rastre un altre episodi. Com anava dient, en aquest

ha entre el pretèrit i el present rau en el fet

de cultura que no sigui la seva. Aquesta actitud

imaginari experiment social, els portuguesos

que el passat ens ha possibilitat comprendre

té un nom, feixisme, i se li ha de fer front. han automatitzat la població espanyola al rit-

l’actualitat en rememorar la història, experiències

La nostrada cultura, íntimament lligada a la me del seu flow. Creieu que España no de-

28 i sabers per tal de poder preveure

llengua catalana, com a instrument vehicufensaria

els seus trets identitaris i de caràcter

29

lar de la nostra potencialitat, ni millor ni pitjor

que cap altra, ha sigut i és el pal de paller

d’una societat integradora tant de persones

com d’idees, precursora de valors, propagadora

de tradicions, oberta de ment i amb

amplitud de mires, alhora que íntimament lligada

a la història dels diversos pobles d’Europa.

Certament, aquest tarannà tan català

com la mateixa paraula tarannà, ens el volen

extirpar. Ens volen tutelar com si fóssim menors

d’edat, quan Catalunya ja va assolir la

seva majoria d’edat amb institucions com les

Corts Catalanes —òrgan legislatiu del Principat

de Catalunya des del segle XIII— prèvies

a la Generalitat de Catalunya, molt abans

que Madrid arribés a emancipar-se, ja no del

Regne de Castella com a territori concejil de

Segòvia per passar en 1202 a obtenir un fur

comunal, sinó que va ser l’any 1561 que el

rei Felip II hi va establir la seva seu d’itinerant

a permanent, i la vila de Madrid va començar

a destacar respecte a altres ciutats

de la península. Però, compte, va ser el 1833

que va celebrar la seva puesta de largo en

propi? La seva llengua, més del setanta-cinc

per cent a tot arreu i sense excepcions? I les

festes nacionals? Oi, i tant! Per terra, mar i

aire! No permetrien perdre ni un pam de res,

ni tan sols de misèria o vergonya. Però, com

diu el vell i savi refrany popular: «Allò que no

vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú» 1 .

En qualsevol cas, som nosaltres els que hem

de defensar la nostra essència i el que més

estimem, ja que «Totes les causes justes del

món tenen els seus defensors, Catalunya

només ens té a nosaltres» 2 .

Per anar tancant, vull rescatar d’un possible

oblit aquella màxima lapidària i terriblement

certa de Heidegger de llançats a l’existència

—referint-se als éssers humans—, que

la podem usar a la nostra realitat diària

d’obligats a la convivència 3 amb Espanya,

és clar. Recordem si no la teoria de la “Quadratura

del cercle” d’Ortega y Gasset, en la

que diserta molt eloqüentment sobre la impossibilitat

de construir un quadrat amb la

mateixa àrea d’un cercle donat, és a dir, la

construcció d’un segment recte que tinguin



series igualment si haguessis nascut a una

punta o a l’altra del món? L’essència d’un ha

de venir del seu passat, del seu present o del

seu futur? Tot genera dubtes i, segurament,

les definicions del diccionari no ens acaben

de convèncer a tots. Som sempre d’un lloc o

potser la cosa no està tan clara?

La identitat no l’escollim en néixer. Quan

ens pregunten per aquesta, responem coses

senzilles que a voltes són les primeres

impressions quan interactues amb algú. La

nostra història passada pesa i la resposta

sovint la tenim clara i, fins i tot, fàcil. Responem:

soc català, sagitari, d’esquerres, cristià,

generós, ambiciós, seguidor del Barça...

A aquestes respostes impulsives li tornen

pulsions més reflexives que fan trontollar les

nostres idees. Trobem resposta al que som

a través de les persones que ens envolten,

al territori que ens veu viure, a les tradicions,

creences i valors de la societat en la qual estem

implicats. És evident que tot això segur

estigmatitza la identitat d’una persona.

El qui soc, el que faig aquí o el que hauria de

fer està estretament lligat al concepte d’iden-

la mateixa longitud que la circumferència

donada.

Doncs bé, el filòsof espanyol té tota la raó

titat. Tot un seguit de dubtes ens arriben i

marxen en bucle. Són com les onades de

mar que venen i van i que mai estan del tot

mentre que no soc francès més que per casualitat»

(Pensées et Fragments Inédits de

Montesquieu (1899)).

del món, atès que identificava una Espanya

serenes, no poden quedar-se quietes, sempre

es mouen. Potser som esperits immòbils

Norman Rangel

Norman Rangel

molt concreta: casposa, rígida, orgullosa i

basada en una unitat de destí en l’universal,

quan Catalunya no en forma part més que

per dictat d’aquest tot (tan petit). Gràcies a

en un paradís d’aprenentatge. Molts cops no

ho aprofitem. Qui sap si som diferents dels

altres, si, realment, tenim una identitat única

i exclusiva? És que no tots patim dolor?

Déu, gaudim d’una personalitat i espiritualitat

Què és la identitat? Alguns creuen

que és una part essencial de

separada, diferent. És per això que la quadratura

del cercle és impossible de resoldre,

malalties i ens guarim tots per igual? Potser

No plorem o riem com els altres? No patim

l’ego i que sovint, com a mínim,

i ens hauríem de preguntar com és possible

som més iguals del que pensem. Estem en

té una reputació dubtosa. És

que el gran filòsof Ortega y Gasset reconegut

mundialment s’obstini a voler-nos junts,

zar una vegada i una altra.

un joc gairebé evitern que es torna a eternit-

allò que et fa únic? O irrepetible?

Allò que et caracteritza i et defineix fent

equiparant-nos a la impossibilitat d’aquest

La identitat és el segell de cada persona, LA IDENTITAT DEL

de tu un ésser especial, però part del tot i

problema clàssic de la matemàtica antiga

l’empremta que transmet. Potser és l’ànima

una suma a la pluralitat de l’univers?

d’irrealitzable solució. No serà que, per a ell,

(l’essència que tenim) el que mostra aquesta SUBJECTE FEMENÍ A

Cada individu és un món, si més no, agafant

la idea d’Ortega y Gasset i el seu pers-

LA PASSIÓ SEGONS

som una colònia? Ja fa massa segles que

identitat. El cos no deu ser capaç de transmetre

tant com ho fa aquesta essència,

tots els esdeveniments apunten al fet que

pectivisme, el qual assegura que cada humà

som un territori dels seus dominis, i que «por

aquesta energia que deixa un senyal nostre

és com és per les circumstàncies que li han

RENÉE VIVIEN DE

el bien de España, hay que bombardear Barcelona

una vez cada 50 años», com molt bé

tres. Enregistrem i definim la nostra identi-

MARIA MERCÉ

en les persones que conviuen amb nosal-

tocat viure. Aquí començaríem a discutir si

la identitat neix amb la persona o es forma

va dir Espartero, estampant així l’esperit bàrbar

de molts espanyols.

nostra marca no agrada a unes persones i,

tat també a través dels ulls dels altres. La

per les circumstàncies i/o el temps. Si ets

MARÇAL

30 xerraire i això forma part del teu tarannà, ho

Naturalment, els catalans podem allibe-

en canvi, a d’altres, sí. Quina diferència pot

31

Carme Marin

rar-nos de l’imposat jou centenari; simplement,

és qüestió de voluntat i democràcia.

Així és que defensem-nos o, revisitant Joan

Fuster, «serem destruïts com a poble. O ara,

o mai!».

Josep Olivé i Currius

1 Espunyes, Josep (2007): Dites, locucions i frases fetes.

Ed:«320», p. 97. Garsineu Edicions.

2 Companys i Jover, Lluís (El Tarròs (Tornabous), 1882

– Barcelona, 1940), primer President del Parlament de

Catalunya i President de la Generalitat de Catalunya.

3 Olivé i Currius, Josep Antoni (1986): “Sr. Ortega y

Gasset, Catalunya no és Espanya, i vostè ja ho sabia”, a

Revista C+, núm. 3 (2022).

IDENTITAT: NEIX O ES

FORMA?

haver-hi? Per què? Si aquesta identitat és el

nostre tarannà, la nostra carta de presentació

(potser tardana), aleshores, està manipulada?

La canviem segons ens interessa?

Potser aquesta identitat només és la màscara

(com deien els antics grecs) del joc teatral

de la vida.

Al final, és probable que tot tracti del mateix:

que la nostra identitat consisteixi a créixer i

evolucionar a millor. Que les identitats siguin

una meta a assolir, com la creença budista

de la globalitat del cosmos i l’univers, com

l’autèntic cristià que hauria de voler l’amor

universal que els enemics no comparteixen

i que molts dels que s’autoanomenen cristians

no practiquen. Com deia Montesquieu:

«Si jo sabés que alguna cosa em fos útil però

fos perjudicial per a la meva família, ho expulsaria

del meu esperit. Si jo sabés alguna

cosa útil per a la meva família i que no ho fos

per la meva pàtria i que fos perjudicial per

Europa, o bé que fos útil per Europa i perjudicial

pel gènere humà, ho consideraria com

un crim, perquè soc necessàriament home,

Maria-Mercè Marçal és una escriptora

cabdal per la literatura

catalana contemporània i un

punt de referència en la genealogia

de la literatura de dones.

Marçal va qüestionar el cànon literari català

i els estereotips preponderants que havien

regit la societat. La seva obra posa de manifest

la feminitat i el feminisme. Amb la seva

veu poètica, va intentar establir una definició

a l’imaginari femení, que encabís una dona

polièdrica que, a part d’objecte de desig, fos

reconeguda com a subjecte desitjant i lliure.

Marçal advoca per la diferència de gènere

entesa com a una qualitat diferenciadora

vers el món androcèntric i heteropatriarcal i

per la lluita contra la societat regida des de

l’estructura binària home-dona.

La passió segons Renée Vivien és l’única

novel·la de Maria-Mercè Marçal: un compendi

del pensament de l’autora, que, a més,



per entendre la identitat i alteritat femenina

mecanisme de segles anteriors, que ara fan en tant que l’altre de l’home, contraposada a

homosexual i heterosexual, la reivindicació

servir els propietaris dels mitjans de producció.

ell, però imprescindible perquè aquest sigui

del feminisme i de la subjectivitat de dona

Hereva de la tradició cristiana, la societat allò que és. Per a Irigaray, el jo i l’altre (el

amb la metàfora del cos silenciat i del símbol

occidental ha vist la dona com un ésser ase-

masculí i el femení) no són simètrics, sinó

del mirall. A la vegada, palesa com l’obra

xuat, mentre que Marçal elabora amb cura que porten tots dos la marca del masculí.

és l’itinerari personal de Marçal que permet

un espai simbòlic femení sòlid, que permet L’obra de Marçal reflexiona sobre la identitat

aproximar-se a la seva trajectòria vital, un

parlar de les dones artistes sense oblidar la

i l’alteritat fonamentada en el cos com a

cosmos que té com a epicentre la dona en

seva sexualitat. L’autora empra un llenguatge

continent de les vivències: la diferència se-

majúscules. Aquesta fascinant novel·la és

que pretén dibuixar l’ideal femení i deixar xual que estigmatitza la condició humana.

l’experiència de Marçal, una dona amb

enrere les falses creences que els dogmes Seguint els dogmes postmoderns, Marçal

consciència de ser-ho.

heteropatriarcals havien imposat. La dona romp els encasellaments femenins que categoritzaven

Maria-Mercè Marçal poeta, traductora, assagista

que Marçal escriu deixa de ser prostituta,

la dona dintre d’unes estructures

i narradora, va deixar un llegat literari

santa o mare exclusivament, la mateixa que intransigents i androcèntriques basades en

inestimable i és una font il·limitada d’estudi.

Montserrat Roig utilitza d’estendard de la les dualitats home/dona, heterosexual/homosexual.

L’escriptura marçaliana és la posada en pràctica

seva condició d’escriptora a La mirada bòr-

L’autora posa en relleu l’absència

del feminisme i de la feminitat, entesa

nia. Amb aquesta mirada estràbica, Marçal d’una essència de dona ideal, des de la seva

com a qualitat diferenciadora vers el món

reivindica les seves predecessores —com alteritat, i dibuixa un altre en femení. Escriu:

masculí. La seva ploma va ser capital per a

la mateixa Renée Vivien— que, inspirada en «Jo soc l’altra. Tu ets jo mateixa: […] et miro.

la construcció de l’imaginari femení contemporani

Safo, es va obrir camí en un món masculí Jo soc tu mateixa/No em reconec soc l’altra»

català, donant veu a la diferència, a

com és el literari. De fet, un dels grans pro-

(Desglaç, 1984).

les experiències de les dones.

pòsits de Marçal va ser anar a la recerca de Les teories de Lacan desenvolupen «l’estadi

El cos de dona es converteix en un cosmos

les mares literàries i convertir-les en autoritats

del mirall» i posen de manifest que la iden-

poètic que Marçal aboca a les pàgines de

legítimes de l’obra d’escriptores postetitat

del subjecte no es pot definir si no és

La passió segons Renée Vivien. L’autora

riors.

en relació amb algú altre. Per aquest motiu,

32 s’emmiralla en Renée: la persona que tria un

El feminisme marçalià, hereu de Roig, Cap-

«Marçal concep el mirall com la recerca de 33

mostra la fascinació i interès d’aquesta per

la poetessa parnassiana Pauline Mary Tarn.

La novel·la és el paradigma de l’ideal femení

contemporani català que posa veu a la diferència

i visibilitza les experiències de les

dones. És molt més que la biografia novel·lada

d’aquesta poetessa parnassiana d’origen

anglès i llengua francesa; és el discurs de

la seva pròpia identitat, de la reivindicació

del feminisme i dels cossos silenciats, on es

reconeix com a dona, escriptora i seguidora

de l’amor sàfic. Marçal rep per la novel·la

importants reconeixements, com el Premi

Carlemany, el Premi de la Crítica, el Prudenci

Bertrana, el de la Institució de les Lletres

Catalanes i el Joan Crexells.

La novel·la és un trencaclosques mai acabat

de definicions narratives, per estudiar

els fets que determinen la construcció de la

identitat femenina, d’escriptora i lesbiana.

Un punt de referència establert per l’autora

camí difícil i es manté conseqüent. La fusió

de la concurrència entre les dues poetesses

—la francesa i la catalana— es fa evident en

aquests aspectes centrals: la reivindicació

del subjecte femení i l’amor sàfic, amants

traïdes i poetesses de l’amor a la vegada. La

novel·la aglutina aquests propòsits.

El llibre reflecteix també, amb un llenguatge

encisador que va mutant segons el personatge

i el moment narratiu, meditacions sobre

episodis de la vida de Marçal, com, per

exemple, la relació amb el seu pare, la seva

filla o els seus amors obsessius. La passió

segons Renée Vivien arrossega el lector a

endinsar-se en la seva història, la història de

moltes dones silenciades i, evidentment, en

la de Maria-Mercè Marçal.

L’obra irradia actualitat i traspassa els dogmes

del feminisme fundacional català dels

anys 70. Susan Watkins afirma que actualment

«la violència sexual i la desigualtat

laboral contra les dones segueix sent un

problema important» (2021:23), fent-se palesa

la subjugació d’aquestes amb el mateix

many i, especialment, d’Irigaray, és innovador

i avançat al seu temps, ja que normalitza

el paper de la dona en la societat i promou

l’espai literari d’aquesta; es tracta d’una visió

del món en femení, d’una experiència

particular i diferent de la masculina. Aquest

feminisme ens proposa el coneixement

personal per mitjà de la descoberta del

cos i exigeix, sense donar importància a

la condició sexual, la capacitat expressiva

de la dona amb un discurs que li permeti

ser ella des de la feminitat del seu

cos silenciat.

La interpretació de la identitat clàssica no donava

resposta a prismes personals com la

raça, el gènere, la sexualitat o les cultures

minoritàries. La filosofia postmoderna intenta

resoldre-ho i construeix una identitat individual

de la persona, caracteritzada pel resultat

d’un humà fragmentat que experimenta

una transformació continua. Les autores del

feminisme de la diferència (Luce Irigaray, Julia

Kristeva, Hélène Cixous) denuncien que

el patriarcat suprimeix la dona en definir-la

la identitat» (Calvo: 2008:106) per explorar el

jo jugant amb la visió de l’altre que també és

dona i definir els multijos que cohabiten en

ella i que representen la seva veritable identitat:

dona, escriptora, lesbiana, mare, filla i

amant. L’espill marçalià és, a la vegada, el

lloc físic on el seu cos femení es reflecteix

i l’espai mental on s’identifica íntimament.

Una sola mirada retorna dues imatges de

la subjectivitat i de l’alteritat. A la narració,

l’autora ens endinsa en una mateixa història

des del punt de vista de molts personatges,

amb els quals intenta desarticular les estructures

binàries de la societat i mostrar la

personalitat polièdrica de Renée. La imatge

del mirall a La passió segons Renée Vivien

mostra una «“dona-monstre” amb els seus

fantasmes i defectes, i no per representar-hi

la bellesa. En el mirall, t’hi pots reconèixer o

no trobar-t’hi» (Godayol: 2012:220).

El mirall és l’objecte simbòlic que l’autora utilitza

per posar al nostre abast la seva identitat

i examinar la seva realitat, mitjançant la

imatge reflectida del seu cos. Marçal parteix



de la decorosa tradició catalana, amb pocs

precedents que tractin l’amor carnal.

Llenguatge i cos formen l’àtom marçalià, fins al punt

que cada partícula es desintegra en l’altra i s’hi refon

[...]. Marçal no va trobar una tradició que aixoplugués

la seva obra [...] la veu era original i no encaixava en

els autors que la precediren. Ni Clementina Arderiu

ni Salvat-Papasseit no podien adequar-se [...] a la

seva aventura poètica (Calvo: 2008:92).

Per aquest motiu, investiga una mirada específicament

femenina sobre el desig sexual,

que la portarà a explorar un tema pràcticament

inèdit fins aleshores (amb les excepcions

d’algunes autores com Safo, Renée

Vivien i Djuna Barnes): l’amor entre dones

i el cos desitjant femení. Segons Climent

(2008:10) des del cos silenciat de dona, desconegut

i camuflat en la literatura, reelabora

els estereotips regnants per fer brollar en llibertat

el seu jo literari. La dona de Marçal

coneix el seu cos, deixa de ser un objecte

"Número 52 verda. Maria-Mercè Marçal i Rafael

de desig per a passar a ser un subjecte

Vargas" de Moritz Barcelona en Flickr

desitjant. El cos porta inserida una potent l’objecte de desig, fins al punt que els límits

que l’autora contradiu, entenent l’alteritat i la

34 càrrega ideològica i, encara avui dia, és entre el jo i l’alteritat es difuminen i arriben a

identitat femenina des de les seves iguals,

35

un espai on s’inscriu el discurs del poder

masculí.

Des de la corporalitat femenina, Marçal compon

sobre passió, amor i desig amb imatges

suggeridores del món íntim femení. Així és

com basteix el seu univers, fent prevaler la

sensualitat del cos i transmetent, d’una manera

metafòrica, una relació d’intimitat plena

amb un altre femení i elevant a un nivell líric

les relacions sexuals entre dones.

Les fronteres de la identitat i l’alteritat «es

dirimeixen en el cos, convertit en camp de

batalla» (Riba:2012:158). Es tracta d’un espai

problemàtic on l’autora hi descobreix tota

una sèrie de càrregues que, naturalitzades

pel discurs masculí, practiquen una gran violència

contra les dones i en coarten la seva

llibertat. Marçal reconsidera les màximes a

partir de les quals s’organitza la societat, «tot

allò inqüestionat i admès tàcitament com a

inqüestionable» (Riba:2012:158). Les concepcions

de la maternitat, l’heteropatriarcat

i la invisibilitat de les relacions sexuals lèsbiques

es converteixen en qüestions que

la poeta arrenca del silenci i força a repensar-les

a través de les seves obres.

Ara bé, la creació literària marçaliana va més

enllà de les relacions sexuals lèsbiques; intenta

assolir un jo femení que s’identifiqui

amb totes les dones, amb independència de

la seva condició sexual. La passió segons

Renée Vivien és el paradigma de l’expressió

marçaliana, com ho defineix Lluïsa Julià

(2004:167). Marçal i Vivien viuen la passió

amorosa i la literària amb una autèntica obsessió

que es focalitza en les dones. Qualsevol

preferència sexual té cabuda, perquè

Marçal escriu sobre la identitat femenina

en majúscules: el desig, l’amor, la passió i

l’erotisme són la força que empeny a la relació

amb l’altre, aquell que té allò que al jo

li manca, però que és necessari per conèixer-se

plenament; en copsar aquesta alteritat

es transforma i esdevé en igual, en una

dona. Segons Segarra «la passió amorosa

du sovint el subjecte que l’experimenta —o

que la pateix— a fondre’s o confondre’s, amb

anihilar-se» (2013:240).

Un il·lustrat francès als anys vint i una guionista

de cinema a la dècada dels vuitanta, cadascú

al seu moment, segueixen el rastre de

Renée Vivien. Aquesta investigació a dues

bandes es combina amb l’aparició d’una sèrie

de personatges que la van conèixer i que

rememoren la vida de la poetessa parnassiana.

Hi desfilen des d’un burgès intel·lectual

amb qui va mantenir un idil·li epistolar durant

l’adolescència, fins a la cambrera que la va

servir tota la vida, passant, entre d’altres, per

una infanta turca, una baronessa alemanya,

una coneguda transformista descendent de

Napoleó, cortesanes de luxe, escriptores i,

sobretot, la famosa Amazona, inspiradora

de Renée, però també de Colette, Rémy de

Gourmont, Radcliffe Hall i Djuna Barnes.

Sara T. està escrivint un guió per a una pel·

lícula inspirada en la vida de la poetessa

Renée Vivien, i és el personatge que trasllada

al present de la novel·la la vida de Pauline

M. Tharn (l’any 1985, en què Marçal va començar

la investigació al voltant de l’obra de

Vivien). Els personatges actuen com ho faria

un corifeu de tragèdia grega, cadascú guia el

seu cor davant de les preguntes del savi Salomó

(i de la narradora) (Chavarria 2008:105)

i ens presenten la pluralitat d’arestes que

determina la personalitat femenina des dels

punts de vista de tota la diversitat humana.

Aquesta novel·la és el compendi del pensament

marçalià i no ha de sorprendre el lector

expectant que el retrat de Renée acabi

essent el de Maria-Mercè Marçal, per a qui

el fet de buscar Renée és buscar-se a ella

mateixa. Mai s’assoleix una definició absoluta

de l’obra que permeti una conclusió definitiva,

les possibilitats d’altres lectures són

il·limitades. L’experiència literària de l’autora

posa a l’abast del lector el seu creixement

personal i emocional des d’una perspectiva

exclusivament femenina. Una lluita activa

contra el discurs preponderant que posava

a l’home per sobre de les dones i que entenia

la subjectivitat de dona en contraposició

al gènere masculí. Una estructura binària

una dona es reconeix en una altra sense la

necessitat d’haver de recórrer a l’altre en

masculí. L’autora fa una explicació del món

alienada que té l’origen en el seu malestar

contra el discurs heteropatriarcal, en defensa

de la quimera que suposa ser una dona,

en defensa del subjecte en femení. Amb el

seu llenguatge poètic aconsegueix erigir una

tradició literària pròpia de les dones i tractar

qüestions silenciades per la societat catalana

en la qual va viure.

El feminisme de Marçal és indiscutible i queda

palesat a totes les pàgines de la novel·la.

De fet, el títol és una al·legoria que posa a

l’epicentre de totes les realitats a la dona

com a nucli del seu culte i religió. La passió

segons Renée Vivien fa genealogia

literària femenina, desmuntant el cànon

dominat per homes blancs, heterosexuals

de classe alta i aferrats al poder. Per

això l’obra guareix un corpus d’autores amb

les quals dialoga, a les que fa protagonistes i

de les que es nodreix per reivindicar la literatura

escrita per dones i en especial aquelles

que havien cantat a l’amor sàfic. També rememora

les seves predecessores catalanes

inspiradores de la seva obra.

La narració és una oda metafòrica plena d’altres

metàfores, en especial la que fa referència

al cos silenciat de dona que es reconeix

a través de la seva imatge reflectida al mirall.

La novel·la és el testament literari de Marçal

que dona la clau per entendre tota la seva

obra, amb el mirall on ella projecta l’amor i

«la bellesa de la seva creativitat i amb la nuesa

de la seva veritat» (Julià 2004: 188).

La vida de Renée Vivien, on s’emmiralla l’autora,

és l’eix vertebrador que permet a Marçal

ocultar les pròpies reflexions, els seus amors

i afliccions. Miralls i màscares per definir el jo

i l’altra en femení. Les dones s’identifiquen

perquè aprenen coses d’elles mateixes. Un

grup que s’elabora des de la pluralitat i la diferència,

no reduït a una categoria globalitzadora.

Definitivament, La passió segons Renée Vivien

és la passió segons Maria-Mercè Marçal:

un cant a la vida, una reconciliació amb

la mort, un al·legat feminista. Un viatge en



femení que postula per l’actualització de la

narrativa catalana i estableix els fonaments

d’uns principis inqüestionables que traspuen

modernitat.

Carme Marin

HISTÒRIES DE

LA LLENGUA

Bibliografia:

Calvo, Lluís (2008). «Maria-Mercè Marçal o la fusió dels

pols: cos, alteritat, desig». A: Reduccions, núm. 89/90, 90-

119.

Climent, Laia (2008). Maria-Mercè Marçal, cos i compromís

(Barcelona: PAM).

Julià, Lluïsa (2009). Enyors i paradisos femenins en Maria-Mercè

Marçal. A: Jardines secretos. Estudio en torno al

sueño erótico. Acebrón, J; Solà, P. Edicions de la Universitat

de Lleida.

CATALUNYA, ORIGEN

DEL CORÒNIM

Pere Juvés

Julià, Lluïsa (2012). «Fragments d’un discurs abolit (La Quin és l’origen del mot Catalunya?

Aquesta pregunta ha tingut signa comarques o zones àmplies.

ció del corònim Catalunya, topònim que de-

36 passió segons Renée Vivien: monodia final)», dins Corrons

Fabrice; Frayssinhes, Sandrine (ed.). Lire/Llegir Ma-

37

ria-Mercè Marçal. À propos de/sobre Bruixa de dol. Perpinyà:

Trabucaire, 43-51.

acceptades que altres, però no d’aquest nom és de principis del segle XII

moltes respostes, algunes més La primera referència documental escrita

Julià, Lluïsa (2014). «La passió segons Renée Vivien: un

n’hi ha cap que sigui definitiva en el poema Liber Maiolichinus de gestis Pisanorum

illustribus, escrit en llatí pel poeta

espai d’experimentació formal». A: IV Jornades Marçalianes.

I en el foc nou d’una altra llengua. Barcelona: Col·lecció

quaderns de la Fundació Maria-Mercè Marçal.

Hi ha molts erudits catalans com Joan Coro-

pisà Laurentius Veronensis. El poema trac-

per definir un origen de la identitat catalana.

Julià, Lluïsa (2016). Cap a l’ordre simbòlic femení: La

mines, Josep Bolari i Jovany, mossèn Antoni ta sobre la conquesta de Mallorca els anys

passió segons Renée Vivien. Associació d’Escriptors en

Llengua Catalana.

Maria Alcover, Jordi Colomer i Frederic Udina

Martorell, i algun d’estranger com el suís per Ramon Berenguer III el Gran, que és

1113 i 1114, per pisans i catalans comandats

Julià, Lluïsa (2016) «‘La passió segons Renée Vivien’ o

‘La venus dels cecs’», a Homenatge a Maria-Mercè Marçal,

Empúries.

Paul Aebischer, que s’han interessat a buscar

l’origen del mot Catalunya. Citarem les nicus i dux catalanensis. També s’hi esmenta

descrit com catalanicus heros, rector catala-

Kristeva, Julia (1979). «El tiempo de las mujeres». Trad.

Isabel Vericat. Debate feminista, 11:6 (1995), 343-365.

més conegudes; així i tot, en moltes d’elles Catalania, catalanenses (per diferenciar als

Marçal, Maria-Mercè (1989), Llengua abolida (1973-

hi ha elements mitològics i llegendaris que occitans dels gots) Cataláunia, Catalonia o

1988), València, Eliseu Climent.

Marçal, Maria-Mercè (1995), La passió segons Renée Vivien.

Barcelona: Edicions Proa.

A l’època romana, el territori català no tenia La primera referència documental del gentili-

identifiquen el naixement d’una nació. Cathalaunia.

Riba, Caterina (2012). L’obra poètica de Maria-Mercè

cap nom específic, només es coneixia per ci català és en el Liber feudorum maior, que

Marçal: una aproximació des dels estudis de gènere i la

les tribus ibèriques que l’ocupaven:

és el jurament dels habitants de la ciutat fortificada

de Carcassona, datat el 1107 o 1112,

literatura comparada. Universitat de Vic.

Roig, Montserrat (1991). Digues que m’estimes encara

A l’edat mitjana, el nom utilitzat va ser el de

que sigui mentida. Barcelona: Edicions 62.

Gotia (terra dels gots) i, sobretot, el de Marca a Ramon Berenguer III El Gran, comte de

Segarra, Marta (2013). Escriure el desig. De la Celestina a

Hispànica, que designava el territori sota domini

dels francs on es trobaven els comtats els noms de Geral de Cataluign, Raimundi

Barcelona. En aquest document, apareixen

Maria-Mercè Marçal. València: Editorial Afers.

Watkins, Susan (2021). «Quins feminismes?». L’Espill,

65, 23-56.

catalans.

Catalan i dos Arnal Catalan. Una de les primeres

cites sobre l’origen etimològic del nom

Godayol, P. (2012). «Maria-Mercè Marçal en el mirall: sobre

l’imaginari femení i el llenguatge poètic». Reduccions:

Abans de parlar de les teories que s’han defensat

fins als nostres dies sobre l’origen del de Catalunya ens la dona el clergue castellà

revista de poesia (100). 220-33. [En línia]. [Data de consulta

2021].

mot, és important situar en el temps l’apari-

Juan de Pineda a la seva obra Els Treynta



Catalunya, amb orígens mítics i etimològics

diversos, on la nostra llengua constitueix un

factor molt important per definir la identitat

pròpia. És important començar per saber

d’on ve el nom de la nostra terra.

Tot seguit, comentarem les principals teories

sobre l’origen del mot Catalunya.

Teoria del mite Otger Cataló o Gothland

Segons l’historiador del segle XV Pere Tomic,

Otger Cataló era un noble got d’Aquitània

que va lluitar contra els musulmans en

el segle VIII, junt amb els Nou Barons de la

Fama (Dapifer de Montcada, Galceran de

Pinós, Hug de Mataplana, Guillem de Cervera,

Ramon de Cervelló, Pere d’Alemany,

Ramon d’Anglesola, Gibert de Ribelles i Roger

Erill). L’any 735, Otger Cataló mor en el

setge d’Empúries, i els barons es refugiaren

fins que l’emperador Carlemany els ajudà a

guanyar als musulmans, i posaren el nom de

Catalonia a la terra conquerida en honor a

Otger Cataló. Aquesta teoria, però, només

és una llegenda.

Teoria terra de castells

A principis del segle IX, per evitar els atacs

dels musulmans, Carlemany, rei dels francs,

va senyalitzar un territori militar defensiu entre

els Pirineus i l’Ebre: la Marca Hispànica.

Aquesta, però, va quedar reduïda només a

la conquesta d’una part del nord de Catalunya,

que es coneix com la Catalunya Vella, i

en forma de múltiples comtats que complien

una funció militar fronterera amb l’edificació

de diversos castells per protegir-se dels musulmans.

En Ramon d’Abadal i Vinyals diu que la Marca

Hispànica mai no va ser un terme jurídic,

sinó geogràfic, usat per alguns cronistes per

designar aquesta part sud de la Gotia enquadrada

dins la península Ibèrica.

A l’obra Orígenes Históricos de Catalunya

(1899), Josep Balari i Jovany diu que el mot

català venia de castlà, el qui tenia la jurisdicció

d’un castell.

La dificultat d’ordre fonètic d’aquesta hipòtesi

és explicar l’estranya aparició de la a i

38

libros de la Monarchia ecclesiastica, escrita

l’any 1560, on s’afirma que el Marquesat de

Gothia va ser conegut també com Gothalaunia,

probable llatinització de Gotaland o

Götland, terra de gots. Juan de Pineda encara

no ho sabia i ho va atribuir a país de

gots i d’alans, no obstant això, no existeix la

constància històrica que els alans habitessin

aquesta zona. L’arabista Joan Vernet ha

identificat un altre origen del nom de Catalunya

en l’obra de l’historiador i geògraf musulmà

Al-’Udri, Tarsi al-akhbär (1014).

Però el nom Catalunya ja existia molt abans

d’aquests escrits dels segles XI-XII. L’historiador

Pere Miquel Carbonell (1434-1517),

a Chròniques de Espanya fins ací no divulgades,

situa l’aparició dels noms de catalans

entre els anys 840 i 877, temps de Carles el

Calb, rei dels francs occidentals que surt en la

llegenda de Guifré el Pilós. Aquest historiador,

arxiver reial de l’Arxiu Reial de Barcelona entre

el 1476 i el 1517, va tenir accés a tots els

documents i per aquesta raó podem confiar

en el que ell explica en les seves cròniques.

Hi ha moltes teories sobre l’origen del mot

Teoria de Gotholandia o Gothoalania

Una teoria molt estesa diu que Catalunya podria

venir de Gotholandia (terra dels gots),

de Gothoalania (terra dels gots i els alans) o

de Gothia Longia (la Gran Gòtia). És cert que

a Catalunya els gots eren la classe dominant

i que, en temps carolingis, el territori es va

dir oficialment Gòtia. És lingüísticament poc

defensable que Catalunya pugui derivar de

Gotholàndia, Gothoalania o Gothia Longa.

L’ensordiment de la g en k i la conservació

de la t intervocàlica, que normalment hauria

de sonoritzar d, segons el Diccionari Català-Valencià-Balear,

són característiques que

impedeixen acceptar aquesta hipòtesi. A

més, el sufix -land hauria d’haver derivat en

-landès, com irlandès o holandès.

I en el terme Gothoalania hi ha la dificultat

que no es coneix cap presència important

d’alans en territori català. I encara una altra

cosa: hi ha documents escrits on s’esmenten

junts els mots Catalunya i català i Gòtia i got

i responen a diferents llocs o gentilicis. Per

aquests motius, també és una teoria no massa

acceptable de l’origen del mot Catalunya.

l’eliminació de la s (castlà-->catlà-->català),

la dificultat d’explicar l’aparició de la u de Catalania=>Catalunya,

i el manteniment de la t,

so aquest últim que amb prou feines es deixa

notar a la paraula castlà que fonèticament

sona com a caslà.

A Catalunya, trobem desenes de noms de

pobles que provenen de castell, i no s’ha

trobat mai cap document en què es conservi

aquesta transició entre castlà i català. Aquest

fet fa que aquesta teoria tingui poc fonament

per ser creïble.

Teoria dels Catalauni, poble celta de la

Gàl.lia

A la Gàl·lia septentrional, entre França i Bèlgica,

al voltant de Châlons-sur-Marne, hi havia

uns celtes anomenats catalaunis, i, en el

segle III aC, va haver-hi invasions celtes i alguns

es varen quedar a la terra conquistada

i, suposadament, li posaren el nom de Catalunya.

Aquesta teoria s’havia fonamentat en

una suposada migració d’una tribu de la Gàl·

lia Belga, la dels catalauns, però és molt poc

creïble: primer, hi ha manca de base docu-

Teoria de Mons Catanus (Montcada)

Segons la teoria de lingüista suís Paul Aebischer,

el Mons Catanus, la muntanya més

important de Barcelona, hauria passat a catananus

o catalanus. Aquesta teoria té molt

poca credibilitat, ja que és molt poc probable

que un topònim local doni nom a una nació.

Teoria Capitale Barcelona

També hi ha una altra teoria, molt poc probable,

però hi és, que defensa que Barcelona

hagi donat nom a Catalunya. Barcelona era

la capital del comtat des de temps dels romans,

i s’hauria passat de dir de capitale a

captale, i d’aquí cap a cattale i anomenant

els seus habitants com a catalans.

Teoria Catalania: Antiga Duro Catalanum

Una de les teories més sòlides és que el nom

original fos Catalania, i la u surt a partir del

poble celta catalauni. El poble catalauni fou

crucial en el segle v dC. En els Campos Catalaunicos

(l’antiga Duro Catalaunum, l’actual

Châlons-sur-Marne) hi hagué la batalla

contra els huns d’Àtila. El rei visigot Teodo-

39

mental; i segon, que no es coneix cap vinguda

d’elements d’aquesta tribu al nostre país.

Teoria dels laketans (laietans)

Aquesta teoria és defensada per Joan Coromines

i proposa que Catalunya ve d’uns

pobladors ibèrics en època de la romanització,

els laketans. El punt de referència

és l’obra de Joan Coromines, Onomasticon

Cataloniae, on fa aqueixa aguda reflexió: «El

nostre nom podia haver, doncs, nascut d’una

deformació, i haver-se generalitzat fàcilment

perquè era útil i responia a una necessitat

vivament sentida: la realitat de Catalunya era

un fet present per a tothom, però no tenia

nom (car “Marca Hispànica” no era un nom

en propietat) i la consciència de l’existència

nacional exigia que aparegués un nom d’una

manera o altra» (“Anotacions sobre l’origen

dels mots català i Catalunya ...”).

El mot lacetanos per una metàtesi (alteració

de la posició d’un o més sons dins d’una paraula)

passa a catelanos, i d’aquí a catelans

o catalans.

red, que comandà l’exèrcit contra els huns,

estava establert a Barcelona, que la tenia

com a capital del seu regne. Altres historiadors

diuen que fou Lluís el Piadós el qui lluità

contra Àtila. És possible que Catalania passés

a Catalaunia com a honor de la batalla,

i després Catalaunia esdevingué Catalunya,

seguint altres exemples de la llengua occitana

com Gascònia a Gascunya. També hi ha

la hipòtesi que, en llatí vulgar protocatalà, el

diftong au tendeix a simplificar-se en o, Catalaunia

--> Catalònia --> Catalunya.

Teoria Kalat Talunya: castell de Talunya

L’historiador Pere Balanyà defensa la teoria

que el mot Catalunya podria tenir el seu origen

en l’expressió aràbiga Qat’a Al-Gunya,

que vol dir terra de riquesa. És el nom de la

comunitat musulmana de Mallorca que anomenava

la terra que desembarcaven a la península

Ibèrica per fer negocis.

Joan Vernet identifica com a primer testimoni

possible del nom de Catalunya l’historiador i

geògraf musulmà Al-’Udrī (1002 — 1085), el



qual en la seva obra Tarsi al-akhbār (1014)

esmenta la localitat de Talunya o Taluniya,

localitzable vers Montsó, que, prefixada amb

ca- (contracció de cala-, ‘castell’, freqüent en

la toponímia àrab), podria haver donat Catalunya,

i vindria a ser així la cita més antiga

de Catalunya “a localitat de Tolus, que ell

denomina Taluniya, a mig camí entre Lleida

i Osca, on especifica que hi ha 32 milles de

Osca a Taluniya i 32 milles més fins a Ilerda”.

Aspectes lingüístics de cata

La lletra g sonora en les llengües nòrdiques

es pronuncia com una k sorda en la nostra.

Exemples: gataland (noruec), gataland

«Per l’amor de Déu i pel poble cristià, i pel Per tant, la teoria més verídica de l’origen del

(suec), gataland (islandès), gataland (alemany).

«Et cum dictus nobilis Cotaldus de Craho ex

nostre bé comú, a partir d’ara, mentre Déu mot Catalunya ens porta a l’Occitània, al po-

nobili . “& legitima masculorum consanguini-

em doni saviesa i poder, socorreré aquest blat celta de la Gàl·lia Septentrional, els ca-

En llatí vulgar protocatalà, el diftong au tendeix

tate charisimi Ducis Burgundiae genitus sit ,

meu germà Carles amb la meva ajuda i qualtalauni,

on hi ha els departaments de Rasès,

a simplificar-se en o (i no al revés). Ca-

& propter eiusdem Cotaldi , et suorum fidelisevol

altra cosa, com cal socórrer un germà, l’Aude, l’Arieja i el Tarn, i la influència celta

talaunia => Catalonia.

sima servicia nobis .” & nostris impensa ; &

segons és just, a condició que ell faci el mateix

era més forta que al sud dels Pirineus. En

Un dels obstacles, segons Alcover-Moll, per quam maxime nunc propter gravisima , & importabilia

per mi, i no tindré mai cap acord amb aquests departaments, els cognoms Catala,

acceptar el terme Gothalaunia com a explicació

pericula , & onera , que nobiscum in

Lotari que, per la meva voluntat, pugui ser Catalan, Cathala, Cathalan, Cataló, Cathalo

al corònim Catalaunia és la dificultat obsidione , & guerrae terrae Gothorum sive

perjudicial per al meu germà Carles» (Traducció

i Catalon són molt més presents que en cap

d’explicar l’ensordiment de g en k i la conservació

Cathaloniae sustinuit de praedicta Baronia

estreta del bloc d’en Pere Costa). altre lloc.

40 de la th, que s’hauria d’haver sonoritzat , honore Castri de Cintillis ipsum Cotaldum ,

41

en d, impròpies en la transformació al català

a partir del llatí.

En tot cas, des d’un punt de vista lingüístic

és perfectament explicable la identificació

del lexema götē (pronunciat probablement

KƏTƏ) en la forma CATA (pronunciat exactament

com KƏTƏ a l’idioma català original:

KƏTƏLUNYƏ).

I també que la conservació fonètica de la vocal

neutra ens dona indicis clars que hi ha

una continuïtat ininterrompuda al llarg de

més de quinze segles d’una mateixa comunitat

de parlants.

Etimologia de la paraula launia

Launia no és paraula llatina, ni, per tant,

l’equivalent llatí del germànic Land. D’entrada,

només cal pensar en l’adaptació fonètica

d’una paraula germànica o cèltica al so llatí.

De fet, Launia és la forma llatinitzada d’una

paraula de l’idioma cèltic dels gals, Laune o

Launa, que vol dir ribera o braç de riu. És

una forma usada a la toponímia de la Gàl·lia

en repetides ocasions.

Els gots es van assentar a la zona d’Aquitània,

concretament als marges del Riu Garona,

a partir del 415 de la nostra era sota el

lideratge del rei Wallia. Fou aquesta la primera

Catalunya? El que és cert és que tota

aquesta regió va ser coneguda com Catalàunia.

Cites antigues de Catalunya

1. El 792, en el document on Carlemany nomena

Cotaldus de Craho, Baró del Castell

de Centelles.

Documentia/D00744 (de la col·lecció Cathalaunia.org)

& omnes successores suos dotamus , utiam

supra diximus»

2. En 1011 apareix citat el terme Kathalaunia

en un document del jurista Bonsom o Bonhom

(recollit a l’obra Catalonia and California:

Sister States (2013), de Lowell Lewis),

referint-se al rei dels francs, Teodorico:

«Theodoricus, rex Francorum, cum esset

Kathalaunia». I en un altre document (recollit

a l’obra The Saxons in England (2011), de

Jhon Mitchell Kemble), probable còpia del

manuscrit original de Bonsom, del jurista

alemany Eichhorn (1753-1827), referint-se al

mateix rei diu: «Theodoricus, rex Francorum,

cum esset Cathalaunis, elegit virus sapients»

3. El primer document en llengua romanç,

Els Juraments d’Estrasburg, datats el 14 de

febrer del 842, són un acord signat entre els

dos nets de Carlemany, Carles el Calb i Lluís

el Germànic, i redactats en dues llengües,

una de germànica i una altra de romanç.

El més sorprenent és que aquesta llengua

romanç, considerada generalment com a

proto-francès, es correspon en realitat a un

proto-català (occità) tant per les seves expressions

com pel seu vocabulari.

«Pro deo amur et pro christian poblo et nostro

commun salvament, d’ist di in avant, in

quant deus savir et podir me dunat, si salvarai

eo cist meon fradre Karlo et in aiudha et in

cadhuna cosa, si cum om per dreit son fradra

salvar dist, in o quid il mi altresi fazet, et ab

Ludher nul plaid nunquam prindrai, qui meon

vol cist meon fradre Karle in damno sit»

Conclusions

Un cop vistes totes les teories, un fet indiscutible

és que l’única llengua que té originàriament

el mot catal és el celta. Hi ha moltes

paraules catalanes que comencen per cata,

que etimològicament és una preposició grega

que significa sota. Al nom de la nació Catalunya

no té cap sentit aquesta preposició

i, a més a més, hi ha la l afegida. D’aquesta

manera es fa palès que el mot no té un origen

grec. És innegable l’origen celta del nom

Catalunya.

L’estudi etimològic de la paraula celta catu,

que també adopta les formes, cat, cath, cad,

kad i alguna altra més, vol dir combat i era

d’ús molt corrent a l’època romana. Aquesta

forma catu és present en molts pobles relacionats

amb la cultura celta; per exemple,

tenim els noms personals de Catuena (nascut

en combat) Catugnatus (fill del combat)

Catumandus (qui combat a cavall), i pel que

fa als noms de pobles tenim els catúrigues

(reis del combat), els catusloges (tropes de

combat), els catuvel.lans i els catalauns (que

voldrien dir etimològicament els qui dominen

el combat, els qui dominen el camp de batalla

o els millors guerrers).

Un altre element que referma l’origen celta

del mot Catalunya és la presència de la h en

la forma antiga Cathalunya, ja que Cath és

una de les possibles formes de la paraula

combat en celta. I perquè no ens estranyi la

presència del celta en la nostra llengua, hem

de remarcar que tenim paraules com blat,

bruixa, camí, llepar, maduixa ,trau i moltes

més que són d’origen celta.

Per acabar, cal remarcar que Carcassona és

l’origen de la dinastia comtal catalana. Bel·ló

de Carcassona, avi de Guifré el Pilós, va ser

el primer comte de Carcassona.

Bibliografia

Pere Juvés

Carbonell, Pere Miquel (1997): Cròniques d’Espanya.

Edició crítica d’Agustí Alcoberro. 2 vol. Barcelona: Barcino.

312 p. (Vol. I), 282 p. (Vol. II). (Els Nostres Clàssics, B,

16-17)

Coromines, Joan :Onomasticon Cataloniae.Curial Edicions

Catalanes. Barcelona.

Gausachs, Ramon (2019). Crònica d’Otger Catalo (Llegenda

de l’origen de Catalunya). Editorial Circulo Rojo.

Roquetas de Mar.

Rubió i Balaguer, Jordi (1929). «Els clàssics a la biblioteca

de Pere Miquel Carbonell, fins a l’any 1484µ, dins

Miscel·lània Crexells, Publicacions de la Fundació Bernat

Metge nº 1, Barcelona.

Webgrafia

Revista LN81.indd (llenguanacional.cat) (25/01/2022)

https://oncat.iec.cat/veuredoc.asp?id=13716 (25/01/2022)



RESSENYES

Títol: El barri de la Plata.

Autor: Julià Guillamon.

Editorial: L’Avenç.

Any de publicació: 2018.

Número de pàgines: 230.

ISBN: 9788416853168.

EL BARRI DE LA PLATA

Júlia Marchena

Julià Guillamon (Barcelona, 1962)

publica El barri de la Plata l’any

2018. L’obra és el relat més íntim

i personal escrit fins aleshores per

aquest crític literari i periodista. El fil

conductor parteix des de l’espai, el petit veïnat

on Guillamon creix i desenvolupa la seva

personalitat. L’obra es complementa amb

fotografies i documents d’arxiu que permeten

dibuixar mentalment la decadència de la

Barcelona industrial, una ciutat desconeguda

i amagada sota l’eslògan “La millor botiga

del món”. La novel·la va creixent cap al relat

personal i ens destapa les vergonyes d’una

família bilingüe, el matrimoni fracassat de

dues persones que venen de mons totalment

diferents, el xoc cultural entre pares i fills, la

memòria dels immigrants valencians en el

barri del Poblenou, les mancances sofertes

Títol: El coratge de ser un mateix.

i el sentiment que acompanya l’autor de ser

Autor: Francesc Torralba.

diferent de la resta. D’una manera elegant i

Editorial: Pagès (Col·lecció L’expert,

valenta, Guillamon s’anirà obrint a mesura

núm. 30)

42 que avança el relat; des del cor i sense em-

Any de publicació: 2013.

El procés que proposa l’autor equival a quan

es pugen els esglaons d’una escala: cadas-

43

buts, reconstruirà l’espai mental que és, per

a ell, el barri de la Plata. Alhora, l’autor retrà

homenatge als seus pares i es reconciliarà

amb el seu passat, amb els seus orígens i

amb els seus fantasmes.

Si el que busca el lector és una novel·la

dòcil i amable, no ha de triar Guillamon. Ell

mateix qualifica la seva escriptura de “bèstia”.

Si vol trobar un relat sincer i impregnat

d’humor i realitat, assaborir la literatura del

detall amb minuciosa exquisidesa, que visiti

El barri de la Plata: se sorprendrà per la

forma i pel ventall de temes que farceixen

les seves pàgines.

Júlia Marchena

Número de pàgines: 236.

ISBN: 978-84-9975-432-1.

EL CORATGE DE SER

UN MATEIX

Patrícia Bosch Mir

«La identitat és una experiència que

autoritza a l’ésser humà a dir legítimament

jo, on per jo cal entendre un

centre estructural organitzador i actiu

de totes les meves forces actuals

i potencials» Erich Fromm

Francesc Torralba és un escriptor, teòleg,

filòsof i professor universitari, nascut a Barcelona

l’any 1967. El seu pensament filosòfic

gira al voltant dels elements centrals de

l’existència humana (el patiment, Déu, el dolor

o el sentit de l’existència), i està fortament

alineat amb la doctrina cristiana. És autor de

més de cent assaigs de temàtiques diverses,

especialment en els àmbits de la filosofia,

l’ètica, la pedagogia i la religió.

El coratge de ser un mateix es va publicar

l’any 2013. En el llibre, Torralba reflexiona

de forma ordenada sobre la identitat. El títol,

tal com indica ell mateix, s’inspira en l’assaig

del teòleg protestant Paul Tillich, Le courage

d’être, escrit l’any 1967. El pròleg ja defineix

de forma molt diàfana quina és la seva premissa:

per tal d’arribar a ser plenament conscient

del que un és, i ser capaç de viure en

harmonia amb aquesta identitat, es requereix,

essencialment, coratge. Torralba estableix

set fases per a esdevenir allò que un

és: autoconsciència, autoconeixement,

autopossessió, autodeterminació, autogovern,

autodonació i autorealització.

Encara que Torralba basteix el seu discurs

per a les persones, aquestes fases també es

podrien extrapolar a qualsevol mena d’organització

i, fins i tot, a un país.

cun d’ells suposa un esforç. Aquest esforç,

que s’assimila al concepte ètic i ontològic de

coratge, busca fer prevaldre allò que som

enfront del que ens ve donat i és, per tant,

impostat i artificial, tasca, sense dubte, difícil.

El coratge és una virtut ja enunciada pels

clàssics grecs com una excel·lència de caràcter

vinculada a la saviesa, lligada a les

quatre virtuts cardinals, el que els pensadors

medievals denominaven fortitudo o força de

l’ànima, la potència de ser el que l’ànima

és essencialment. Preservem tots els elements

materials com si ens anés la vida en

això, i, en canvi, deixem de banda el que és

més important, el mateix ésser.

L’autoconsciència és estar despert, ser

amb els cinc sentits connectats a la vida,

assolint la unitat amb un mateix, sense distraccions

ni addicions que ens allunyin de la

nostra essència. Segons Francesc Torralba,

la vida rutinària és un obstacle a l’autoconsciència:

la vida és viscuda seguint rituals i

rutines, les setmanes passen, però no són

viscudes realment. Un error molt comú en



l’autoconsciència és el plagi existencial. L’autodonació consisteix a entregar el propi

do a un mateix i als altres. La identitat de

Es renega de la pròpia identitat i es tria viure

POEMES

com viuen els altres, reproduint els seus patrons

de conducta, la seva forma de ser. Amb remet a la donació. Si el que tenim ens ho

l’ego consisteix a tenir, però la identitat del jo

el plagi existencial reneguem del nostre jo, i guardem per a nosaltres mateixos, la mateixa

identitat es consumeix i desapareix. L’au-

ens abandonem.

L’autoconeixement és un exercici infinit. todonació és l’única manera de persistir en

Som, essencialment, éssers de representacions,

d’imatges. Viure despert és conèixer-se que només vol tenir i ser reconegut.

la memòria. Aquest anhel no sorgeix de l’ego

a un mateix, viure adormit és desconèixer-se El setè i últim moviment en el camí de ser

fonamentalment, vivint en el món de les un mateix és l’autorealització. Consisteix PEDRES VIOLETES: 3A

Júlia Marchena

pitjor de totes les ignoràncies, la d’un mateix. la vocació pròpia es converteix en acció

L’autopossessió és el tercer moviment en la transformadora. Sempre hi ha obstacles

A: LA FORÇA

ràcter físic, sinó immaterial. Posseir-se a un sinó que s’ha de ser partícip de la gran obra

Brilles, tornes a brillar,

mateix significa erigir-se en protagonista del món sense perdre la pròpia identitat ni aïllar-se.

La felicitat no equival a la satisfacció

violenta i devastadora

tot i la gropada

de la seva pròpia existència. Els principals

enemics són la dispersió i la fatiga, o, en un dels desigs, sinó a l’acompliment de la vocació

interior, la pròpia crida. Tota la resta

que et torna a sacsejar.

segon terme, ser posseït pels altres, convertint-se

en un instrument.

T’ajups,

44 45

imatges, de la penombra. Conèixer-se a un

recerca de la identitat, i esdevé tot seguit de

a portar fins a les últimes conseqüències la

en el camí de la realització personal, s’han

són satisfaccions o plaers momentanis que

mateix és un segon naixement, superar la

conèixer-se a un mateix, acceptant-se. Torralba

no fa referència a una possessió de ca-

la vida d’una manera individualista,

L’autodeterminació és un acte de voluntat,

crida que un mateix sent en el seu interior:

d’identificar i superar. No es tracta de viure

s’evaporen ràpidament.

evasiva,

actuant conforme el jo, dibuixant la pròpia

silueta. L’autonomia NO és autodeterminació.

Ser autònom significa viure en harmonia

a una llei pròpia. L’autodeterminació

va més enllà: és preguntar-se per què vull

viure?, i com vull viure?, essent el sobirà de

la pròpia vida. Ser-ne el conductor, lluitant

per a no esdevenir un vassall dels altres o de

les circumstàncies. Aquest moviment només

és possible si els altres tenen assumit deixar

viure, ja que determinats vincles afectius

poden constituir presons invisibles que censuren

els moviments de l’altre. S’ha de tenir

clar, així doncs, que la vida dels altres no ens

pertany.

L’autogovern consisteix a dirigir tots els

elements que configuren la identitat personal

cap a un mateix. S’ha de ser valent per

autogovernar-nos a nosaltres mateixos,

i sovint ens deixem governar malament per

d’altres. Per a governar en un sentit positiu

del terme, no vinculat amb un domini, ens

hem d’empoderar i així aconseguir un objectiu

determinat.

El llibre d’en Torralba és, principalment, una

brúixola d’identitats perdudes. En un món

amb tants miratges, falsedats i postureigs,

sovint un mateix transita per aquesta vida ignorant

quina és la seva identitat, sent encara

molt més difícil viure segons allò que som

en veritat. Realment, la feina que fem combrega

amb els nostres valors? Les nostres

relacions són certament les que voldríem

mantenir? Som realment feliços amb el que

projectem? Reflexionem, doncs, i potser així

prendrem aquell coratge que ens manca per

a ser res més que allò que som.

Patrícia Bosch Mir

A: L’ESCALF

Somrius i acarones,

com la sorra en el desert

després de la nit gèlida.

Suau, però ferma,

escalfes,

abraces la terra.

Somrius en la nit,

perquè vindrà la nit serena,

fluixet...

per no fer-nos mal,

després somrius.

Ets la roca

que el vent no podrà tombar.

Ets la roca que

el llamp no esquerda.

Ets la vida.

Ets la llar.

Júlia Marchena



somrius a la vida,

perquè saps que vindrà plena.

Ets la sorra que acarona

després de la nit i el gebre.

Júlia Marchena

A: LA VIDA

Forta, com la pedra

que la tempesta d’estiu desprèn,

llueixes blanca i cristal·lina.

La teva manta tot ho empeny.

Ets el bruixó.

Sencer quan cau a terra.

Bell abrigall nacrat.

Ets la pedra

blanca i cristal·lina

que il·lumina i

apaivaga la foscor,

Voldria assumir la veu d’un poble,

46

esperant que surti el sol.

ser, simplement, poble,

47

TRES IDENTIFICACIONS

POÈTIQUES

Maties Segura i Rubio

UNA VEU COMUNA

Ets la terra.

Ets el cel.

Ets la pedra.

perquè allò que val és la consciència

de no ser res si no s’és poble.

És difícil deixar de parlar d’un mateix,

buidar-se perquè el discurs comú

ompli els versos com un torrent,

recorrent el territori de sud a nord,

formant nous sentits comuns

que ens alliberen d’una història fosca.

Voldria assumir la veu d’un poble,

ser, simplement, poble,

però descobreixo el meu cos concret,

des d’on faig sonar la veu,

aquesta veu que tartamudeja, vulgar,

car no busco un truc de retòrica

ni la pretensió de parlar pels altres.

Potser, si burlo la meua identitat,

si puc deixar de ser jo mateix,

puga esdevenir un altre,

parlar-te amb més empatia,

suturar les diferències

que ens separen violentament

amb una amorètica solidària,

i dir un nosaltres que crea nous mons.

i sé que no ho aconseguiré

amb un poema d’antologia,

sinó teixint un discurs del meu poble

en què no estem separats

els uns dels altres,

no ens excloem en identitats tancades,

sinó que ens relacionem dialècticament,

car allò que val és la consciència

de no ser res si no s’és poble.

Però, per a esdevenir poble,

cal primer forjar un nosaltres

sense abusos ni violències.

Si ens recobrem en la nostra unitat,

és a dir, una unitat diversa i dialèctica,

ho podrem tot: podrem fer sortir el sol

i il·luminar el camí vers la llibertat.

Voldria assumir la veu d’un poble,

ser, simplement, poble,

diluir-me en un nosaltres rebel

que va obrint pas, sempre avant.

Construiria una escala de mots

per a veure el món des de la lluna

i vetllar la llarga nit del meu poble,

Sant Mateu, 27 de gener de 2022.

Maties Segura i Rubio.



SER PARELLA

Només em reconec

a través dels teus ulls,

perquè m’imagines

sense dubtes boirosos

ni pors fumoses,

i em veus clar i diàfan,

tal com vull ser, lliure.

Els meus llavis t’enyoren,

diuen el teu nom tendres,

i, per art de màgia,

el món pren el teu record,

i estàs en totes les coses,

en el cor de tots els mots,

un amor que viu dins meu.

Les meues mans guarden

la memòria del teu cos,

Tanmateix, sembla que Parmènides haja guanyat la partida.

el tacte dolç de la teua pell,

Potser per un ordre de les coses que vol subjectes immòbils,

el ritme de samba del teu cor,

potser per un pensament occidental encadenat a la identitat,

la teua respiració tranquil·la:

potser per por a una creativitat que voreja l’esquizofrènia,

si em miro les mans buides,

el Ser és considerat com una unitat essencial, immutable.

48

veig el teu rostre sobre elles.

De fet, els mecanismes disciplinaris del poder ens forcen

a identificar-nos constantment:

49

El teu whatsapp és la meua alegria,

la meua alegria és el teu somriure,

el teu somriure és l’horitzó anhelat,

l’espai des d’on vull viure els dies:

tot i no ser taronges, sinó espremedors,

passar de ser un a ser parella enriqueix,

si el tu i el jo es conjuguen lliurement!

Sant Mateu, 26 de gener de 2022.

Maties Segura i Rubio.

NO SIGUES TU MATEIX!

En el temple d’Apol·lo a Delfos

una inscripció deia «Coneix-te a tu mateix»,

màxima que dista del mantra de «Sigues tu mateix»,

repetit fins a l’avorriment en sèries i films ianquis,

negant el canvi, la transformació, poder ser un altre,

com si la identitat fos un tresor a conservar intacte,

com si ens fos donada una Constitució del Jo

que limita les possibilitats del Ser i no podem reformar,

si no és que subvertim l’ordre constitucional

i ens convertim en dissidents de nosaltres mateixos.

No hi ha presó més petita que la de ser un mateix.

I no hi ha sensació de llibertat com sentir les crisàlides,

ser papallona que passa entre els barrots dels nostres límits.

Propugno tenir veu pròpia, lliure albir i pensament crític

davant del Ser-massa que fabrica la societat de consum,

però oposar-se a un món de còpies no implica ser un mateix,

sinó ser algú que es rebel·la contra les identitats donades

i conjura el poder creatiu de fer mons i esborrar grillons.

Entenc la importància de ser fidels als nostres principis,

especialment en un context que ens força a renúncies,

però ser fidel a uns principis no implica ser un mateix,

perquè tristos i masoquistes principis aquells que

ens impedeixen canviar, evolucionar, transformar-nos.

No hi ha obra d’art més important que el propi subjecte.

Si prenem les pors amb les mans, tota forma és possible,

amassant nous sentits amb experiències i aprenentatges,

considerant l’existència com una utopia en construcció.

tenim nom i cognoms, un DNI, un compte al banc...

La identitat és la base de la propietat, de la individualització,

la nostra feblesa a l’hora de construir mons en comú,

la diferència que ens separa violentament dels altres.

Es menysprea el canvi, el moviment, l’esdevenir, la multiplicitat,

quan, en realitat, la vida s’obri camí, batega, es rebel·la

entre les possibilitats del No-ser,

el que encara no existeix, l’impensable, l’irreal, l’impossible.

És precisament ací on cal lliurar la batalla:

no sigues tu mateix,

sigues tu en revolta permanent, sense limitar-te al món donat,

sigues un altre tu, que canvia, aprèn i lluita en cada present.

Sant Mateu, 25 de gener de 2022.

Maties Segura i Rubio.



Hooray! Your file is uploaded and ready to be published.

Saved successfully!

Ooh no, something went wrong!