C+ Revista de lletres i més: número 3

.
EDITORIAL Maties Segura
RELATS Carolina G. Romaní, Carme Marin,
Júlia Marchena i Rafael Ferran i Peralta
SOCIOLINGÜÍSTICA Álex Perpinyà,
Mariona Bosch i Carme Marin
L’ENTREVISTA de Maties Segura a Vicent
Pitarch ASSAIGS Carles Marquès Cabero
Josep Olivé, Norman Rangel i Carme Marin
HISTÒRIES DE LA LLENGUA Pere Juvés
RESSENYES Júlia Marchena i
Patrícia Bosch Mir POEMES
Júlia Marchena i Maties Segura
Número 3 Març 2022
Formes
1
d´identi
ficar-nos

Tots els continguts d’aquest número estan sota llicència Creative
Commons BY-NC; és a dir, tant els continguts com la revista sencera
es poden compartir i difondre lliurement. Reenvia-la! ;-)
2 Carles Marquès Cabero
Josep Olivé
3
Norman Rangel
Carme Marin
Coordinació: Maties Segura i Rubio.
Correcció ortogràfica: Carme Marín Páez,
Patrícia Bosch Mir i Maties Segura i Rubio.
Disseny i maquetació: Abraham Carreiro.
Les opinions i els continguts expressats en
els articles són responsabilitat exclusiva dels
seus autors i no representen necessàriament
la posició oficial de la Revista C+.
www.revistacemes.cat
revistacemes@gmail.com
SUMARI
4 EDITORIAL
Maties Segura
5 RELATS
Carolina G. Romaní
Carme Marin
Júlia Marchena
Rafael Ferran i Peralta
14 SOCIOLINGÜÍSTICA
Àlex Perpinyà
Mariona Bosch i Carme
Marin
18 L’ENTREVISTA
de Maties Segura a
Vicent Pitarch
26 ASSAIGS
37 HISTÒRIES DE LA
LLENGUA
Pere Juvés
42 RESSENYES
Júlia Marchena
Patrícia Bosch Mir
45 POEMES
Júlia Marchena
Maties Segura

EDITORIAL
RELATS
Presentem el quart número de la revista, comptant el número 0
que vam publicar el novembre de 2020 a manera d’enlairament
EL FILL
del projecte. Prompte farà dos anys que la revista va alçar el vol,
i l’aventura continua. El que, al principi, era un somni d’un grup
Carolina G. Romaní
d’estudiants del Grau de Llengua i Literatura de la UOC, s’ha consolidat
com un mitjà alternatiu i autogestionat, sense lligams amb
la universitat, que esperona la crítica i la creació literàries i una
aproximació lliure i heterogènia als estudis de llengua i literatura
catalanes. Som conscients que la nostra aportació és modesta,
Va ser en el moment que va passar hagués passat el mateix abans. Com a molt,
però la creació col·lectiva, el fet d’ajuntar-nos per a crear, aprendre
i compartir, ja ens omple de joia.
el braç per a veure el que encallava
el calaix pel darrere, quan va per. Tot allò era un món desconegut. Tot allò
coneixia algun cas, que a més, no era ni pro-
El fil conductor d’aquest número és el tema de la identitat, la qual
treure la bola de paper de color havia sigut nou per a ella.
és abordada des de múltiples punts de vista. Val a dir que la qüestió
de la identitat tant pot remetre a aspectes individuals de l’ésser
rosa, arrugada i deformada. Era Tanmateix, el llampec va traspassar una altra
la que penjaven del sostre pels aniversaris vegada el seu cervell: com no va poder notar
humà com a aspectes comuns d’un col·lectiu o d’una comunitat, i
de la nena. La mare va somriure en recordar-ho.
es van anar succeint al seu cap, un darrere 5
mai res? I els esdeveniments d’aquells anys
4 tant podem parlar de la identitat nacional, lingüística, de gènere,
sexual, de classe social, etc. Els paràmetres a tenir en compte
No obstant això, es va preguntar com podia l’altre, com un llibre, de principi a fi. Finalment,
va decidir aturar el reguitzell de proves
són múltiples. Tot i les discussions vives al respecte, hi ha una
haver estat aquell paperot tant de temps allí,
tendència creixent a no considerar la identitat com una entitat essencial
i tancada, sinó com un procés obert, en contínua construc-
sense haver-se’n adonat. I, aleshores, va que havia tingut sempre davant dels seus
inclinar-se de nou, per a tornar a passar el ulls i que mai no va saber veure.
ció. I si bé la identitat té un efecte diferenciador, cal parar atenció
braç per a veure si alguna cosa més obstruïa Aleshores, li va venir a la memòria quan es
a la relació entre les diverses identitats, perquè les diferències es
la reculada del calaix. De sobte, en mirar a va començar a torçar tot. La nena ja havia
conjuguen des del respecte, la creativitat i la pluralitat.
terra, la fotografia de la seva nena quan tenia entrat a l’adolescència. Aquell any les notes
En aquest número, en el marc de la celebració de l’Any Fuster i
sis anys li va somriure. La mare es va sorprendre.
Recordava perfectament el dia que nyies de classe de tota la vida, de les amis-
van caure en picat. Es va aïllar de les compa-
el 90 è aniversari de les Normes de Castelló, entrevistem Vicent
Pitarch; indaguem sobre l’origen de nom de Catalunya; denunciem
la discriminació dialectal i reivindiquem el xipella, subdialec-
la van fer, uns moments abans d’emprendre tats de sempre, fins i tot de la família. Va deixar
de jugar amb el seu germà gran, ja no li
un viatge a l’estranger.
te poc conegut per a la majoria de catalanoparlants; abracem com
Es va ajupir amb lentitud. La va agafar amb parlava, inclús semblava que l’odiava. Ningú
Maria Mercè Marçal, amb l’obra La passió segons Renée Vivien
cura, com qui descobreix una pedra preciosa.
Va mirar amb deteniment aquell somriure aquell canvi tan gran.
entenia què li estava passant, a què es devia
(1994), va subvertir el cànon masclista dominant i va visibilitzar
la diferència femenina i el cos silenciat de dona; ressenyem els
tan bonic. Va reconèixer la roba que aquell La mare, que se sentia responsable de què
llibres El coratge de ser un mateix, de Francesc Torralba, i El barri
dia portava la nena. Aquells cabells castanys li passava a la seva filla, buscava possibles
de la Plata, de Julià Guillamon; i explorem altres aspectes de la
llargs i brillants, amb les seves dues cues a motius que fossin els causants de la seva infelicitat,
però no en trobava cap. I, a més, la
identitat des de diversos discursos, relats i poemes. Bona lectura
costat i costat recollint-li els cabells de les
i obrim-nos a ser qui volem ser! La identitat és el punt des d’on
temples, que tantes vegades va pentinar. seva filla no col·laborava, ja no volia parlar
volar!
Un llampec traïdor li va creuar els seus pensaments.
Com no s’havia adonat mai de què tar-la. Així que les vegades que coincidien
amb ella, fins al punt de rebutjar-la, d’evi-
Maties Segura i Rubio
li passava a la nena? I, en aquell mateix moment,
ella mateixa es va contestar: no podia Amb la mirada perduda cap a la gran finestra
totes dues eren només per a discutir.
saber-ho perquè no coneixia a ningú que li del menjador, oberta de bat a bat, va reme-

morar el dolor que va patir tota la família en
aquells temps tan foscos on semblava que
«perdien» la nena. Si pogués posar un adjectiu
d’aquella època, sens dubte, la qualificaria
d’«horrible».
Tanmateix, ara que havien passat els anys,
entenia que la nena no hagués pogut expressar
el que li passava, per la senzilla raó
que ni ella mateixa no ho sabia.
Malgrat tot, dos anys més tard el sol va il·
luminar de nou aquella llar. Tímidament i
amb por, al principi. Amb seguretat i escalf,
després. Va ser perquè un bon dia la filla va
demanar de parlar amb la mare, totes dues,
a soles. Va ser aleshores quan la noia va
abocar tota la seva confiança cap a la mare,
La mare va amagar amb la seva pròpia mà la
fotografia, i la va ficar sense que es notés a
la butxaca de la bata. Si el seu fill s’adonava
que havia estat plorant, es posaria trist i, sobretot,
el que tampoc ella no volia era que es
pogués mal interpretar aquell gest. El Joan
la va mirar fixament als ulls i li va preguntar
mostrant sorpresa.
—Mama, que estaves plorant?
La mare va deixar anar una riallada.
—Què dius ara! És que m’ha entrat una brosseta
a l’ull.
El fill va somriure intuint la mentida. «Ah!» es
va limitar a exclamar.
I, abans que el fill girés cua, la mare el va
agafar de les dues mans i mirant-lo als ulls li
Carme Marin
pes i et duplica en alçada. Em vaig quedar
paralitzada, només deia no, no, no! Un soroll
inesperat i el silenci entre cançó i cançó van
detenir el bavós per un instant i vaig sortir
corrents. Però només vaig poder fugir de les
seves urpes.
I llavors, el terror, la vergonya, una sensació
que m’omplia la gola i que va ser l’inici del
meu gran diluvi; d’una pluja d’aigües salades
barrejades amb vergonya i deshonor. Ningú
no es va adonar de res; vaig seure en un
racó, esperant per marxar. I ningú no es va
adonar de res!
Els dies que van venir van ser plens de foscor,
de misèria de rebuig. I si els dies eren
terribles, les nits van ser pitjors. La ràbia em
amb valentia, va obrir els seus sentiments, va confessar:
Imatge d'Annette Batista Day en Unsplah
paralitzava i un estrany sentit de culpabilitat
va mostrar els seus anhels i els seus temors. —El que em passa és que estic molt contenta
se m’anava arrelant a les entranyes, fins a
de l’home en què t’has convertit.
Només esperava el seu suport.
Feia temps que no parava de ploure;
convertir-me en una trista fulla mig devorada
I va ser a llavors quan la mare ho va entendre
tot, mentre la seva nena es difuminava
Carolina G. Romaní
em plovia per dintre i em negava el
pels llimacs.
cos de tal manera que l’aigua, arribada
als meus ulls, sortia en forma
La vida se’m va fer odiosa. Ho odiava tot i a
i desapareixia per sempre davant dels seus
tots, però especialment a la mama, ella hauria
d’haver sabut a la primera què m’havia
ulls, per a donar pas a la seva veritable identitat,
la qual no era coincident amb la que físi-
de llàgrimes. Plorava i plorava per
buidar l’ofec, la pena, la ràbia i el desencís a
passat. I al papa, que intentava donar-me
6 cament se li havia atorgat en el moment de la
conversa com si res, sense veure un pam 7
seva creació, en el seu naixement i posterior
desenvolupament.
El noi ja sabia qui era ell mateix, ja feia temps
que ho sabia, però tan sols volia que la mare
el mirés com la persona que era realment, la
persona que en el fons havia sigut sempre.
Les claus per fora de la porta del carrer van
girar sorollosament i la porta de l’entrada de
la casa es va obrir de bat a bat. El Joan tornava
de la feina.
La mare es va esbandir les llàgrimes que li
havien ruixat la cara sense adonar-se’n, intentant
recuperar les bones maneres tan ràpidament
com la situació li permetia.
—Hola! —va saludar el fill amb la seva veu
gruixuda, darrere d’una barba descurada de
diversos dies.
La mare el va mirar amb un somriure.
—Hola, fill meu, com ha anat?
—Bé —va respondre ell. No era un noi de gaires
paraules, però amb ella sempre era tendre.
El Joan es va acostar i li va fer un petó a la
galta. La mare li va tornar la besada i va protestar
en punxar-se lleument els llavis.
IDENTITAT DE SIRENA
on m’havia abocat la vida.
Aquell dissabte de juliol vaig agafar l’autobús,
com feia sempre, perquè a mi no
m’agrada caminar. Necessitava sortir de festa,
passar-ho bé i el pla prometia: una casa
.a la nostra disposició i alcohol, molt d’alcohol.
Sempre bevem molt, nosaltres.
Després de diverses cerveses, em van venir
unes ganes terribles de pixar i vaig sortir
corrents cap al lavabo de la primera planta.
Teníem prohibit pujar-hi, però no em podia
esperar que es buidés el de la planta baixa.
Estava fosc, i potser per això i pel volum de
la música que s’escapava a tot drap del bafle
que hi havia al principi de l’escala, no em
vaig adonar que algú pujava darrere meu.
Quan ho vaig fer, ja era massa tard. Encara
que el meu cervell i el grau etílic del meu
cos s’entesten a esborrar els detalls, recordo
l’asfíxia de sentir-me arraconada per aquell
llimac gegantí que s’abraonava a sobre meu.
I a partir d’aquí, la certesa de sentir-me violada,
la violència que suposa que algú disposi
del teu cos sense permís, la impossibilitat de
guanyar per la força a algú que et triplica en
més enllà. I a la Maria, perquè ella estava de
vacances al poble, a bon recer. I als personatges
de les sèries que mirava compulsivament.
Tot i tots passaven pel sedàs del meu
odi, però a qui més odiava era a mi mateixa
per no tenir la clau que esborrés el rastre llefiscós
de la meva misèria.
Potser la culpa va ser d’aquell vestit blau
de ganxet que portava, o potser del fet que
m’agradés lligar, no me n’amago, o de l’alcohol,
o d’aquella música tan alta, o de qui
ocupava el lavabo de la planta baixa... O potser
és que vaig estar parlant amb el bavós
molta estona abans de córrer escales amunt.
Però no, tot era culpa meva per no veure-ho
venir, per donar peu a ves a saber què, per
ser tan ingènua... I la culpa, plena de núvols
tempestuosos, em tenia agafada pel coll
i m’omplia l’ànima, em paralitzava i no em
deixava viure.
Somiava sortir corrents, córrer i córrer fins al
lloc on hi ha el sant de cara, agafar-lo fort i
dormir amb ell. Estava convençuda que tothom
es podia adonar que m’havia convertit

en una fulla devorada, que podien olorar la
brutícia del meu cos i que em jutjaven. Així
que vaig planejar la meva mort meticulosament,
com una Ofèlia qualsevol però buida
d’amor. Em vaig despullar i, amb la meva
roba sobre la sorra, vaig deixar una llarga
carta on ho explicava tot. Em vaig anar endinsant
a l’aigua, freda i salada, que es barrejava
amb les meves llàgrimes amb olor de
mar. El sol començava a reflectir-se tímidament
a la superfície.
Quan l’aigua ja m’havia cobert del tot, les
vaig començar a notar a les cames. Escates
d’argent s’anaven parint les unes a les altres
com sorgides de la meva pena. Una glopada
d’aire em va omplir els pulmons i, per fi, vaig
vomitar la metzina que m’estava matant. Les
la sentia plorar, entrava a la seva cambra i
l’abraçava en la foscor de la nit. Per uns instants,
la meva filleta, aquella a qui tants cops
havia bressolat, a qui tant havia petonejat
i abraçat, s’arraulia i es deixava acaronar.
Però dos segons ens durava l’abraçada, i de
nou els insults, els crits, la rancúnia. Vaig saber
des del primer moment que no era una
de les seves rebequeries d’adolescent; els
ulls se li havien tornat de vidre, eren freds
i incapaços d’expressar res que no fos odi.
Els crits, els cops de porta, en definitiva, la
guerra que s’havia instaurat entre ella i jo em
consumia. I em tornava la culpa, la de no saber
fer bé les coses, la d’haver-me equivocat
com a mare: per què no hauré pogut esbrinar
què li passava, per què no hauré estat
trenta-dos anys. No vaig arribar a entrar a
l’aigua, elles la farien sortir tal com van fer
amb mi. Sortiria nova, empoderada, neta de
culpa i valent.
Vaig córrer per esperar-la a casa. Ella va entrar
caminant lleugera i cantant! I una exhalació
d’alleugeriment ens va embolcallar a les
dues.
—Sé el teu secret, mama! Idèntiques i sirenes.
Carme Marin
Coma-ruga Gener 2022
saven de la manera que només ho fan els
adolescents, amb aquella gana desmesurada,
i alguns fumaven! Jo crec que si hagués
pogut, ma germana m’hauria estirat per sortir
corrents escales avall.
No puc acabar de definir el cúmul d’emocions
que m’inundaven. Estava a punt d’encetar
una nova etapa, de deixar enrere la zona
de confort dels meus primers anys de formació
obligatòria. Vaig escollir el camí més
enrevessat, perquè mai no m’han agradat
les coses fàcils o perquè no m’acabo de refiar
de les traces directes; la línia recta és la
més senzilla, però, un cop arribes al destí,
t’adones que el gaudi i la satisfacció de l’objectiu
aconseguit és infinitament menor que
quan hi trobes corbes. Buscava obrir-me al
meves cames ja no existien, s’havien convertit
en una cua de peix. No sé quanta esvia
aconseguit que m’expliqués d’on li venia UN VERMUT VORA EL periències noves, petites, és clar —canviava
capaç de llegir la seva ment, per què no ha-
món i conèixer-lo, fer nous amics, viure extona
vaig estar submergida, envoltada per aquella pena que li gelava els ulls. Què se
de centre educatiu, no de país—. Tanmateix,
totes aquelles cares amb cua de peix que suposa, si no, que ha de fer una mare? I un MAR
amb catorze anys, allò era un gran canvi per
em cantaven la vida i que em feien sentir bé. mar de pluja va créixer dintre meu, com havia
Júlia Marchena
a mi i una finestra per on mirar, observar i
Elles eren com jo i jo n’era una més. De sobte
passat feia molts anys, quan davant de casa
aprendre.
8 ho vaig veure clar: no havia estat culpa del
meu vestidet blau, ni de la Maria que estava
meva aquell llimac bavós em va arraconar,
quan vaig ser incapaç de fer res més que dir
Sempre he dit que els anys d’institut van suposar
una de les etapes més intenses de la 9
al poble, ni del papa, ni de la mama, ni de
qui havia ocupat el lavabo de la planta baixa.
La culpa només era del llimac, del bavós, de
la feram, sols i exclusivament seva, seva i
dels qui com ell, no entenen que un no és no.
Aquelles que nedaven al meu costat també
s’havien topat amb un bavós a la seva vida!
Aquelles sirenes ara canten per fer justícia,
per ajudar a qui, com elles, la culpa ofega i
la vergonya colpeix. I juntes vam cantar a la
vida, vam nedar fins al sant de cara i el vaig
abraçar, ben fort! No sé quant temps vaig estar
allà. Jo em pensava morta, encara que,
per primer cop en molts dies, em sentia plena
de vida. Neta de culpa. Exempta de por.
Vaig despertar a la riba, nua, al costat de la
meva carta i la meva roba. Començaven a
arribar els primers banyistes matiners, així
que em vaig afanyar a vestir-me i vaig guardar
el meu comiat a la butxaca. Vaig anar a
agafar el bus amb la certesa de per què no
m’agrada caminar: les sirenes neden.
La Cloe plorava nit i dia. Vivia enganxada
a la seva tauleta mirant sèries insulses. Jo
no. Aquella vegada em va salvar la llum de
l’escala en encendre’s i vaig sortir corrents.
Feia molt que havia aconseguit mantenir a
ratlla la pluja a dintre meu, aquella pluja salada
que tot ho omple i que s’alimenta del
cruel sentiment de culpa que, com un núvol,
va sobrevolar la meva vida i em va paralitzar.
Aquella culpa immerescuda que s’apodera
de les dones, que ens castra incessantment,
que ens immobilitza, que no ens deixa tirar
endavant, que ens posa una bena als ulls i
desfigura la realitat. Aquella culpa que ens
mata. La culpa, sí, la culpa!
Un dia, a trenc d’alba, vaig baixar a la platja.
Volia sentir-me novament una sirena, tal com
em vaig sentir molts anys enrere, quan era
una adolescent, quan vaig somiar que em
salvaven de la meva vergonya, que netejaven
el meu odi a la vida i em van fer sentir
una d’elles. Tan d’hora, a la platja, no hi havia
ningú, només en un racó la roba d’algú i
una carta.
Ho vaig veure clar: la carta de la Cloe, de la
meva petita sirena, era la meva carta de feia
Acompanyada de la meva germana,
pujava les escales exteriors
de l’antic Sant Josep de Calassanç,
l’actual Institut Moisès
Broggi. L’edifici era rectangular,
sobri, trist inclús. Ella m’acompanyava per
formalitzar una matrícula in extremis, fruit
d’una vacant a primer de batxillerat d’ultimíssima
hora. No sé quina de les dues es va sorprendre
més del que es va trobar en entrar al
vestíbul: asseguts a terra, els nois xerraven
mentre menjaven pipes, les parelles es be-
meva vida, allà em vaig formar com a persona,
la major part de la meva identitat es va
nodrir entre aquelles parets. El meu amor a
la literatura va créixer i es va enriquir, perquè
vaig conèixer gent com jo: joves que llegien
poesia, amics amb qui comentar els llibres
de lectura obligada pels passadissos, companys
amb inquietuds, amb criteris iguals i
oposats, amants del llatí i del grec. En definitiva,
persones que volien viure i estudiar,
arribar a ser advocats, o, com jo, periodistes,
escriptors, professors... Per descomptat,
també hi havia gent amb poques ganes d’estudiar,
inclús obligats, però aquests, igualment,
em van aportar. Aquells anys van ser
de suma, la majoria en positiu. No puc dir
que fos un camí de roses, ja sabeu, allò de
les corbes... Hi va haver moments que em
vaig trobar fora de lloc, especialment els dos
primers cursos; així i tot, van ser anys inoblidables.
A tercer de batxillerat ens vam descobrir: de
mi encara brollava aquella timidesa estranya
que a vegades em feia semblar antipàtica;

tu eres tot un personatge, divertit i popular i,
contra tot pronòstic, de seguida ens vam fer
amics. Estudiàvem junts a les taules del New
privat, les felicitacions de les festes, les dels
aniversaris... l’eterna promesa de trobar-nos
davant del mar amb l’Anahí: «tots tres, un
Tu, més que ningú, saps que ho faig per justícia,
pas per venjança.
Des que l’Albert i jo ens vam conèixer els
York, just davant de l’institut, fèiem cafès vermut a Calella, ja veuràs com riurem», em
nostres destins van quedar lligats per sempre:
sempre junts, per a bé i per a mal. En
eterns amb els altres companys de classe, vas dir. I van passar els diumenges, te’n vas
La història segons l’Esparver. Un esqueix
rèiem de qualsevol ximpleria, parlàvem d’un anar a voltar pel món amb el teu amor i vas
(spin-off) de La punyalada, de Marià teníem la culpa, nosaltres, de ser així? A cadascú
futur cada cop més a prop, però que sentíem
llunyà i increïble. Vam començar a quedar alguna
tarda de divendres, mai sols, sempre
amb més amics, així era més fàcil per a tots
dos. Hi havia l’Anahí, l’Axel, l’Anna... a tots
els vaig perdre la pista quan van arribar les
notes de tall. Amb ells, però amb tu sobretot,
vaig aprendre a ser valenta, a arriscar-me i a
valorar-me, a amagar sota la catifa les pors i
les inseguretats. Gaudia de l’agradable sentiment
de pertinença, d’acceptació sense fissures:
havia trobat la meva “tribu”. Vam sortir
alguna nit per la ciutat, l’última va ser per
celebrar el final de curs, un mes abans dels
tornar; més felicitacions d’aniversari, els millors
desitjos per Nadal, la més gran de les
sorts pel nou any que ha de venir carregat
de coses bones.
La passada nit de Reis, la més estranya de
la meva vida, vaig sortir a fer una cigarreta,
amb el mòbil a la mà —«vaig a veure què hi
ha de nou»—. A primera vista no entenc el
missatge, però sí, no ho he llegit malament:
te n’has anat i ja no hi ets, has marxat de
pressa i has omplert la xarxa de missatges
de comiat, de fotos amb amics, de fotos de
quan ens vam conèixer. I jo, per primera vegada
a la meva vida, no sé escriure des del
Vayreda, per Rafael Ferran i Peralta.
Wally, 2022
li toca el que li toca, pas ho vam poder
triar.
No ho puc negar, el record que en tinc
d’aquells primers anys d’amistat i companyia
és dolç com l’arrop i càlid com l’abraçada
d’una mare. Va ser la millor època de la nostra
vida, no ho dubtéssiu. Em dol la manera
com l’Albert ha entelat aquell record al seu
escrit. És clar que la nostra història, com
totes, té llums i ombres, però a cadascú el
que és seu: claror i foscor en vam tenir a cabassos
per a tots dos. De fet, les pensades
més agosarades, les idees més arriscades i
forassenyades, normalment, eren de l’Albert
exàmens de selectivitat. De tornada, t’hi vas cor, perquè tinc el cor congelat, i com quan Diuen que la història depèn de qui que se’n penedia i les negava tot just en acabat
de dir-les, perquè mai no es veia amb cor
tirar de cap, jo no vaig voler entendre-ho, era va marxar la mama, com quan van faltar els
l’explica. Vaig tenir un amic que
més maco així, sempre buscant-nos entre el meus germans, avui perdo no només un
em va trair, ell va contar la seva de portar-les a terme. Però allí estava jo, que
grup. Ho he dit, oi, que rèiem molt? És que amic, sinó una part del que soc.
visió de la nostra història. Ara, jo, mai les hauria imaginades, però sempre sabia
com fer-les, per ell, per nosaltres. Érem 10 eres molt divertit, una mica trapella. En el Ahir vaig sortir a caminar. Feia un dia límpid
us contaré la meva. Soc l’Ivo de
11
fons no m’acabava de creure que algú com
tu, amb aquesta frescor innata i la mica de
poca-solta que eres, es fixés en mi de veritat.
Encara que aquella nit m’ho diguessis, encara
que moltes tardes de divendres ho insinuessis,
jo sempre mirava cap a un altre costat.
Era millor així, buscant-nos entre el grup.
Vam estar alguns anys sense veure’ns, sense
saber res l’un de l’altre. Tant de temps va
passar que, quan ens vam retrobar, ja dúiem
mòbils a la butxaca. No saps la il·lusió que
em va fer veure’t! Gairebé vam ensopegar,
tu sorties de l’estació Girona del metro i jo
entrava. Ens vam fer dos petons —d’aquests
que ja no fem servir i s’amaguen darrere la
mascareta—, vam intercanviar els mòbils
i l’endemà em vas trucar per a fer un cafè.
Això sí que ho teníem abans dels whatsapps
i les xarxes socials. Si quedàvem, ens
vèiem! Xerrant aquell dia ens vam prometre
repetir la trobada. Però, després dels mòbils
vingueren les mal anomenades xarxes
socials, que minven cada cop més la socialització
i, amb elles alguns missatges per
i seré. L’edifici ja no és trist, han posat unes
barres de colors que envolten les finestres
de les aules que compartíem. Si tanco els
ulls, ens puc veure allà. Si tanco els ulls i els
premo fort, puc sentir el teu riure, ara que
ja no hi haurà vermut, ara que has marxat i
hem trencat l’eterna promesa de la trobada,
aquella vora el mar, a Calella. Si tanco els
ulls... veuràs com riurem.
Júlia Marchena
JUSTÍCIA, MAI
VENJANÇA
Camperols, conegut entre els bandolers com
l’Esparver.
No us penséssiu pas que ompliré tants fulls
com l’Albert, no hi tinc tanta traça a l’hora
d’escriure com el Picolí. A mi em surt més bé
de parlar; la rèplica puntual i punyent, seca
com una xurriacada. Al revés que aquell gata
maula, a qui la llengua se li trava i les respostes
se li encallen entre les dents mentre
tria les paraules. Ja veig, però, que amb la
ploma i amb temps per davant prou que se’n
surt més bé, encara que s’hagi deixat al tinter
la part més interessant de tot aquest assumpte:
el nostre secret. No hi fa res, jo us
l’explicaré.
Quan les haureu llegides, decidiu vosaltres
mateixos si aquestes ratlles són tacades pel
verí de la venjança o si haver-les escrites és
un acte de justícia. Després, feu-ne el que en
vulgueu, però, primer, llegiu-les.
Ai, Picoli, Picolí, potser sí que l’hauries d’haver
llençat al foc tota aquella paperada en
lloc de dar-la i que un altre ho decidís. Ara
em toca a mi d’explicar allò que vas callar.
un equip i rutllàvem com una màquina ben
greixada. No hi havia res que ens pogués
aturar. Si ens ho proposàvem, ho fèiem, i
avall que fa baixada.
Així vam acompanyar-nos l’un a l’altre a tot
arreu: a estudi, a llatí, al seminari, fins i tot
a la guerra, a la muntanya i en la tornada
a casa. Érem el cervell i el cor, la idea i la
potència d’una única força, més gran i més
important que la suma de les dues voluntats
per separat. Fins que, en mala hora, va aparèixer
la Coralí, maleïda filla de dos vents!
Picolí, digues la veritat, tingues el que s’ha
de tenir: a tu la Coralí no t’agradava. La volies
perquè era el que tocava i per tenir-la
com a serventa de casa, ben clar que ho vau
travar amb el moliner. Però ella no t’atreia.
De fet, cap dona no t’ha fet mai el pes, oi?
Heu de saber-ho: l’Albert no estima les dones
com ho fan els homes. Us ho dic jo que
les he tingudes sempre, les seves i les meves,
per a mi tot sol. Mentre vam estar junts,
ell i jo, això no va ser mai un problema. Però
se li va ficar al magí que havia de tornar-se

una persona respectable i, per tant, li calia impossible el menà davant del mal. Davant
«L’Albert associa la sexualitat amb les dones amb que Bibliografia
s’envolta l’Ivo. [...] El desig [de l’Albert] d’aconseguir-la [la
tenir una dona, i criatures, i fer una vida que de la seva mateixa persona, una certesa que
Coralí] no respon a l’impuls sexual, sinó a l’intent d’entrar Bardera Poch, Damià (2014). «El món de Marià Vayreda:
fins aleshores no havia fet mai. No sé d’on li el seu seny no va poder admetre.
en la convenció social i moral.» Castellanos (2003: 52) una anàlisi crítica», dins Anuari Verdaguer, 22 [recurs en
va venir la dèria, en Rafel i en Pep ni tenien Digues, Picolí, per què no et commovia la
«Feu com el sant Crist d’Albanyà i el dimoni de Fontfreda,
línia]. <https://raco.cat/index.php/AnuariVerdaguer/article/
que tots dos són d’una mateixa fusta.» Vayreda view/302451> [Consulta, febrer de 2022].
promesa ni semblaven amoïnats per aquest mort de l’Arbosset? Per què volies que l’Arbós
sentís el dolor punyent de la mort de la
«El problema de l’Albert, el narrador, és, sobretot, un pro-
clarobscurs de la novel·la dels trabucaires», dins
(2004: 43). [La Coralí parla de l’Albert i l’Ivo]
Castellanos, Jordi (2003). «La Punyalada, els
fet, i a mi ja m’estava bé la vida que portàvem.
seva carn? Quan ho vas saber? Quan vas
blema d’identitat. [...] En el pla de la identitat, la distància Serra d’or, num 528. Barcelona [recurs en línia].
Com d’habitud, l’Albert llençava una idea i perdre el seny? En encarar-te al mal, a l’Esparver,
o molt abans? Tu vas ser el primer a
«–Ara sabràs, cor de gel –me semblava dir-li [a l’Ar-
Dasca, Maria (2014). «Una “Quimera estranya”. Una lec-
entre ells [...] es redueix fins a anul·lar-se.» Castellanos <https://traces.uab.cat/record/47334?ln=en> [Consulta, febrer
de 2022].
(2003: 52)
era jo qui la duia a terme. Sobretot en aquest
assumpte de la Coralí, com podia ser d’una saber-ho i el darrer a reconèixer-ho.
bós]–, ara sabràs lo que és sentir l’ànima carbonisada tura de la novel·la La punyalada (1903) de Marià Vayreda»,
dins Els Marges, núm. 103. Barcelona [recurs en
altra manera? Encara que això volgués dir Vet aquí el nostre secret: l’Albert i jo hem
de dolor, patir fam i set de venjança i donar punyalades
al vent.» Vayreda (2004: 136). [L’Albert, davant la mort de línia] <https://www.raco.cat/index.php/Marges/article/
que, poc o molt, havíem de separar els nostres
camins, no podia deixar sol el meu comdes,
una al costat de l’altra, en companyia
«L’Albert és l’únic personatge que es manté relativament McGovern, Timothy (2003). «Allò que s’amaga en el pai-
compartit un únic cos. Dues ànimes junyi-
l’Arbosset]
view/318935> [Consulta, febrer de 2022].
pany, que volia i dolia. Havia decidit prendre
distància de mi, però em necessitava, en disputa per la vida. Podíem haver convis-
obligada, presoneres dins la mateixa carn,
impàvid davant d’aquesta espantosa destrucció de la innocència.
[...] ell, en algun moment, s’haurà adonat que el de Girona, núm 220. Girona [recurs en línia]. <http://www.
satge:una amenaça maligna en La punyalada, dins Revista
mal emana de la seva mateixa ment o cos [...]» McGovern revistadegirona.cat/rdg/recursos/2003/0220_036.pdf>
bé prou que ho sabia, però s’hi resistia. De cut en harmonia, però no ho vam saber fer.
(2003: 39)
[Consulta, febrer de 2022].
fet, va pensar que podia sortir-se’n tot sol i En Picolí, el molt ganyó, va tenir traça amb
«–Coralí! No temis, que ja soc curat. El meu cos, purgat
de la sang endemoniada pel mal esperit, ha obert Tayadella. Barcelona, Proa.
Vayreda, Marià (2004). La Punyalada. Edició d’Antònia
va anar de ben poc que no hi hagués una la ploma i ho va ben amagar al seu relat. Ara
els ulls a la veritat: ni ara ni abans, mai he estat digne
desgràcia. A l’Alzinar Vell vaig veure clar que ja ho sabeu.
de tu, però fins ara no ho he comprès.» Vayreda (2004:
m’havia d’emportar la noia, per protegir-la, Vas renegar-me tres vegades, Picolí. Al fons
203). [L’Albert, després de la punyalada]
12
«[...] el mal de què és víctima l’Albert Bardals –un mal que
perquè no li fes mal. Aquella baralla va ser el del barranc, després del bany de sang, volies
que me n’anés i em vaig allunyar; però
li clavi una punyalada i es dessagni.» Bardera (2014: 17)
el fa embogir– no li abandonarà el cos fins que la Coralí
principi del final.
Ella va adonar-se’n, Picolí. Ella ja ho sospitava,
però aleshores ho va saber. I tu, Albert, amb el seny perdut. En Rafel et va ajudar a
sense mi només vas saber ser com un gos
«–Tiraves per ase i acabes boig. Ves que et tanquin.»
Vayreda (2004: 176). [L’Esparver a l’Albert, al fons del barranc]
quan vas tenir clar que amb la mateixa fusta tornar a ser mig humà esborrant-te el meu
13
es pot fer un Sant Crist i un dimoni? Quan
vas començar a olorar que el mal eres tu,
tant com jo, en la mateixa mesura?
La guerra ens va embrutir. No es pot pas
sobreviure a una guerra i al que ve després
sense haver rebut cap ferida, al cos o a l’esperit.
Les nafres de la ment són de mal curar:
costen més de veure i són més profundes,
arriben fins a l’animal que tenim dins i el treuen
del seu cau. És cert, jo he estat un llop
i l’Albert un gos salvatge, junts hem estat un
gos llop i tenim la boca i les urpes tacades de
sang. Al molí de Balasc, al Pedrals, a la tuta
de la Mort de la raconada del Brull, l’Arbosset,
en Pep... un carnatge cruel i sanguinari
del qual hem estat art i part, tots dos.
Potser l’Albert al començ no ho sabia, però
amb el temps va tenir prou senyals per adonar-se’n.
L’encalç, el desfici per trobar-me va
ser el joc macabre del gat i la rata, un viatge
a l’infern de cadascú. Mai no vam trobar-nos
cara a cara, al bosc i al fons del barranc només
vàrem sentir-nos les veus. A poc a poc,
sense pressa però sense aturador, la cerca
record d’un tret; ara ja semblaves un home,
però encara tenies més de bèstia que de
persona. Vas voler forçar la Coralí i ella et va
enfonsar el punyal al pit; i després... res més,
ni per a tu ni per a mi.
La Coralí va matar-me només a mi amb aquella
punyalada. Ens va separar per sempre,
però no ens va servir de res. De nou, som
junts dins la buidor. Tu, presoner i únic amo
del nostre cos. Jo, lliure a l’infern de l’oblit.
Citacions:
Rafael Ferran i Peralta
«Allavors vaig tenir el primer pressentiment de que
l’Ivo seria l’espina que em picaria tota la vida.» Vayreda
(2004: 21). [Albert]
«Amb en Rafel i en Pep sempre hi tenia guerra encesa
sobre el tema de que, sent ja ben collidors ni un ni altre
tenien promesa ni pareixien preocupar-se de buscar-ne.»
Vayreda (2004: 88). [L’Albert parla de la Coralí i
els seus amics]
«La seva importància [de La punyalada] es deu [...] també
a la capacitat d’encetar una reflexió nova sobre un dels
temes que havia inquietat més els novel·listes finiseculars:
la bogeria. [...] l’aproximació a la malaltia mental, [...] en
Vayreda expressa un neguit interior. Per primer cop, es
produeix una interiorització de l’experiència de la bogeria
[...] L’aproximació psicològica al fenomen [...] contraria els
pressupòsits de base del realisme.» Dasca (2014: 122)
«El cap me bullia amb una braó de mil dimonis. «Mata’l»,
semblava que em cridaven veus estranyes xiulant-me
per l’orella esquerra [...] «No el matis!», creia
sentir per la dreta [...] Per esma, per instint, per commiseració,
per un record d’aquella amistat [...] o... per
inspiració del cel, de sobte vaig afluixar i, prenent-lo
pel cos, d’una revolada vaig acabar d’estimbar-lo fins
a la gorga..» Vayreda (2004: 60). [Baralla a l’Alzinar Vell]
«És per això que el protagonista és una figura d’identitat
conversiva, els desdoblaments de la qual, sempre extremats
–cap a la grandiloqüència o la pusil·lanimitat–, es poden
vincular, per la manera com es desprenen del conjunt
social, a l’esquizofrènia.» Dasca (2014: 125)
«Fromm defineix la Destructivitat Estàtica amb aquestes
paraules “Pel sofriment produït per la constatació de
la seva impotència i aïllament, hom pot intentar superar
la seva càrrega existencial mirant d’assolir un estat d’èxtasi
semblant a un trànsit (estar al costat d’un mateix) i,
d’aquesta manera, recuperar la unitat entre un mateix i la
natura”.» McGovern (2003: 37)
«–D’on surts? –digué ell amb veu que li baumejava
dins el pit. –On vas? –vaig fer jo casi al mateix temps.
–A l’infern, i tu al darrere meu!» Vayreda (2004: 196).
[L’Albert i l’Ivo, abans del tret del Rafel]

14
SOCIO
LINGÜÍSTICA
ALGUNS PARLARS
VALENCIANS
Àlex Perpinyà
Arreu dels territoris de parla catalana,
trobem diverses maneres
de parlar i d’escriure, tant és així
que no solament trobem diferents
ventalls de lèxic, sinó que també
podem trobar altres fenòmens com distintes
formes de conjugar un mateix verb o expressions
característiques de zones més o menys
concretes.
En primer lloc, cal destacar que aquestes fites
que estableixen com es parla a cada part
del territori són, en major o menor mesura,
difuses. És pràcticament impossible filar tan
prim com perquè allò que diem siga completament
cert. Podríem utilitzar divisions per
dialectes, per països, per comarques, per
pobles… i, a més a més, quan acabàrem la
feina, caldria, si més no, revisar-la contínuament,
perquè la llengua és una eina viva.
En aquest escrit s’intenta fer una aproximació
ben superficial a dos fenòmens del català
que es fan servir a algunes comarques del
País Valencià: en primer lloc, el verb haver-hi
no porta el pronom feble lexicalitzat, és, simplement,
haver; d’altra banda, les formes
verbals pròpies d’algunes zones com, per
exemple, les terminacions en -isc.
Abans d’anar per feina, cal explicar que hi
ha moltíssims altres fenòmens interessants
arreu dels territoris de parla catalana i també
que aquests que s’intenten explicar ací molt
probablement són presents a altres llocs. En
definitiva, es busca relativitzar algunes descripcions
de la llengua sense desmerèixer
cap varietat.
Tots hem vist aquests mapes on es descriu
l’ús d’una paraula intentant detallar com es
diu en cada sector dels territoris del català.
Molts d’aquests mapes formen part d’un gran
treball de recerca, desperten curiositat i ens
fan adonar del tresor de llengua que tenim.
Aquests plànols s’han de saber interpretar, i
un principi fonamental a tenir en compte és el
fet que aquestes separacions que es proposen
no són “muralles” a les quals en una banda
es pot dir solament tomàtiga i a l’altra únicament
tomaca —per posar un exemple—.
Així trobem que el català és una llengua poc
centralitzada, en la qual, per a construir les
diverses gramàtiques modernes, s’han tingut
en compte els diferents parlars arreu dels
Països Catalans. Aquesta última afirmació fa
una aproximació d’allò que potser s’ha sentit
alguna vegada: «Una llengua és un concepte
abstracte, ningú parla una llengua, tots parlem
dialectes». Aquesta manera de “teixir” la
normativa fa que totes les varietats tinguen
representació i, inevitablement, que descobreixen
trets descriptius que no s’utilitzen —o
no de la mateixa manera— a alguna varietat.
Un altre punt clau és interpretar correctament
aquestes normatives, i és que un dels assumptes
crucials és adonar-se que el fet de
no ser normatiu no implica que siga incorrecte.
En determinats contextos, un valtros pot
ser tan vàlid com un cultisme en uns altres.
El català correcte és aquell que fa servir paraules,
expressions i construccions genuïnes
i que està ben adequat al context en el qual
es parla o s’escriu.
Com a últim assumpte fonamental abans de
descriure els dos trets dels quals parlàvem
al principi de l’escrit, és important valorar els
diversos ritmes evolutius de la llengua catalana
arreu de tot el territori catalanoparlant.
A causa de fenòmens polítics i demogràfics
entre d’altres, la llengua catalana no ha evolucionat
de la mateixa manera a unes zones
que a unes altres.
Anem per feina. A tall de descripció, i més enllà
d’entrar en qüestions més complicades o
conflictives com la concordança del verb haver-hi,
històricament el verb haver-hi ha anat
adoptant a part dels territoris de parla catalana
l’afixació d’un pronom feble en posició
enclítica fins al punt de lexicalitzar-lo. Açò ha
esdevingut d’aquesta manera perquè habitualment
el verb haver s’utilitzava amb el pronom
feble hi afixat al darrere, fent la funció
de complement preposicional, complement
circumstancial o predicatiu, i, a poc a poc, va
anar gramaticalitzant-se fins a formar el verb
haver-hi. Així, tots dos mots, haver i hi, formen
el verb haver-hi. Aquesta lexicalització
no s’ha produït a altres zones, com ocorre a
una bona part del País Valencià.
Per a acabar, l’altre fenomen representatiu
de bona part dels parlars valencians és la terminació
verbal en -isc en la primera persona
del present de molts verbs de la tercera conjugació.
Mentre que a altres zones de parla
valenciana i les de parla balear, la forma
genuïna és la terminació en -esc. Així trobem
formes com acomplisc/acomplesc, discutisc/
discutesc o gaudisc/gaudesc. Aquest fenomen
també és un tret evolutiu de la nostra
llengua.
Si d’aquesta menuda anàlisi es pot extreure
alguna essència, és que cal que ens fixem
en el gran nombre de semblances entre tots
els parlants del català i també que gaudim de
les diferències amb total normalitat.
Àlex Perpinyà
PROU DE
DISCRIMINACIÓ
DIALECTAL! SEN-
SE ORIGEN NO HI HA
IDENTITAT
Mariona Bosch-Carme Marin
A
la Catalunya profunda, a l’interior
de les comarques tarragonines,
allà on neix el Francolí i pel sud fa
frontera la Plana de Lleida, es troba
la Conca de Barberà. Aquesta
zona geogràfica de traspàs entre isoglosses
parla diferent, és especial: parla Xipella i altres
varietats similars. Probablement molta
gent no sàpiga ni de la seva existència. Es
tracta geogràficament i lingüísticament d’una
franja de traspàs entre el parlar oriental i
l’occidental que ha afavorit la riquesa lèxica
d’aquest subdialecte. És un marge vertical
que baixa des de l’Alt Urgell fins a la Conca.
Una zona amb un parlar en extinció que
es caracteritza per un aiguabarreig lingüístic
d’una pregona riquesa de vocabulari. El tret
15

més distintiu i identitari d’aquest parlar és el fet
que les vocals postàtones a e finals tenen una
pronúncia en i. No seria estrany escoltar pels
carrers de Solivella o de Blancafort: «Com les
nenis mengin pipis, els homins sempri cantin
fort o les taulis estan brutis». A més a més, cal
destacar una riquesa lèxica característica individualitzada
que ha forjat el caràcter dels conquencs,
amb paraules com: badejo, reissos,
llàntia, espatugar, anvitar, apriar, embarrar,
empatollar, desembrassar, trabucar, siroll, citrill,
almon, cobi, deix, dumenge, xorrat, xorropar,
martingala i xollar, entre moltes d’altres 1 .
A la Conca es viu una doble colonització:
aquella que li ve imposada per l’estàndard del
català, que menysprea aquesta varietat, com
si es tractés d’un argot o d’un parlar sorrut i
groller; i la del castellà, que allarga les seves
ales al llarg de tots els territoris de parla catalana.
Una lluita de David contra dos Goliats, que
difícilment podrà guanyar. No és la lluita contra
un gegant, en són dos!
La pregunta és: el que importa és l’ús del català
en la llengua oral i a la vida quotidiana?
El que importa és que es mantingui la llengua
més enllà del respecte a una varietat o l’altra?
No és el xipella una varietat endèmica més?
Certament, només des de l’any 2016 amb la
publicació de la darrera Gramàtica de la llengua
catalana de l’Institut d’estudis Catalans
s’inclou la permissibilitat a les varietats dialectals
en l’ús col·loquial de la llengua. Però
que passa amb el Xipella?, què passa amb un
parlar característic d’una zona tan concreta?
Lamentablement és un parlar en extinció que
es troba en una via morta sense tren de retorn.
Perquè la realitat és que no queda encabit en
cap de les definicions que els redactors de la
GIEC han fet dels dialectes, queda relegat a
la categoria de subdialecte, i ni tan sols com
a llengua col·loquial queda emparada per la
norma.
El refús d’aquesta llicència lingüística obliga
molts conquencs a adaptar la seva parla a
un estàndard que suposadament fa fi, que
és l’ortodox, el que mana la norma. L’ensenyament
s’encarrega de fer extensiu aquest
pensament, ja que fins a la publicació de la
nova gramàtica el 2016 semblava un parlar
vulgar i poc adient, no permès ni al pati de
les escoles. Les grans capitals catalanes, en
especial Barcelona, tracten la ruralitat com
zones segregades i la seva parla com pintoresca:
com els calçots del cap de setmana
o les passejades per la muntanya, són per
les vacances, per l’esbarjo i l’oci de l’estiu.
L’homogènia que identifica als catalans amb
una zona i amb un dialecte, descol·loca a
qualsevol neòfit en sentir els conquencs. És
molt més fàcil pensar que són rudes, que
no saben català i desproveir-los de la seva
identitat, fet que encara redunda més amb
les noves polítiques lingüístiques de gènere
neutre, quan el desconeixement d’aquest
subdialecte ha portat el Xipella encara més,
si es pot, a un atzucac.
Fem un petit incís i sortim de la Conca per
parlar de l’idioma dels polítics i centrem el
tema en aquest gènere neutre que hem de
definir, perquè sembla que la llengua no el té.
A principis dels noranta, s’inicia el paradigma
sobre la perspectiva de gènere; en aquell
moment només es contemplava la visibilització
de les dones en un món androcèntric i
heteropatriarcal. Al segle XXI, aquesta òptica
s’ha quedat curta, existeixen noves discriminacions:
junt amb les dones, s’han d’afegir
els individus no identificats amb cap gènere,
les persones no-binàries. El plantejament
dels arguments quan només anava de visibilitzar
les dones no es va arribar a materialitzar,
i ara només queda la creació —del
no-res!— d’un nou gènere, el neutre, que
en principi faria la funció del no marcat per
desbancar el masculí com a genèric. Alguns
proposen assenyalar aquest gènere neutre
amb una «i» —«Bon dia, nenis!»—. Aquesta
proposta, novament, col·lideix amb el xipella,
discrimina la persona no binària de la
Conca de Barberà, perquè la terminació en i
d’aquest subdialecte sempre serà femenina.
Per tant, els conquencs entenen «Bon dia,
nenes!».
Quantes polítiques en els seus discursos utilitzen
aquesta i com a terminació neutra? La
resposta és moltes. Què passa?, és que la
discriminació dialectal no és igual d’important
que la de gènere? Qualsevol recurs lingüístic
emprat per no discriminar ha de ser globalitzador
i general, i encabir tots els possibles
parlants que hagin de fer ús de la llengua.
També els no-binaris conquencs!
Segurament, hauríem de centrar-nos a educar
en la igualtat de gènere i evidentment
d’identitat, també de la lingüística. La riquesa
cultural de les nostres comarques és un filó
que no ha de caure en la globalització d’una
defensa de la llengua que en contemplar l’estàndard
oblida parlars autòctons catalans. La
lluita contra els dos Goliats no és exclusiva
dels conquencs!
L’estàndard és un recurs sistèmic però no la
llengua autòctona. El català ha de continuar
viu! No seria més fàcil que visqués mantenint
la seva diversitat? No ens equivoquem: en la
diversitat es troba la identitat.
«[…]Jo vinc d’un silenci/Que no és resignat/D’on
comença l’horta/I acaba el secà
D’esforç i blasfèmia[…]Qui perd els orígens/
Perd identitat[…]
De gent sense místics/Ni grans capitans/Que
viuen i moren/En l’anonimat
Que en frases solemnes/No han cregut
mai[…]»
Jo vinc d’un silenci (Raimon: 1977)
Tarragona febrer 22
Mariona Bosch-Carme Marin
1 Recuperat de: https://arrels.info/noticia/solivella-reivindica-el-parlar-xipella-a-traves-del-testimoni-de-les-dones-del-municipi/
en data febrer de 22.
17

L’ENTREVISTA
ENTREVISTA A VICENT
PITARCH
Maties Segura i Rubio
Vicent Pitarch i Almela (Vila-real, aquesta amb la llengua i la construcció dels
1942) és filòleg i sociolingüista. Països Catalans. Comencem.
Des del 1985 és membre de l’Institut
d’Estudis Catalans (Secció Quina relació diries que hi ha entre llengua
i identitat?
Filològica), del qual és delegat a
Castelló de la Plana, d’ençà de la inauguració
18 de la delegació (2001). Promotor i membre Tant en individus com en grups socials, la 19
fundador de la Fundació Carles Salvador, és llengua esdevé un element clau en l’establiment
també membre del patronat de la Fundació
d’identitats, individuals i col·lectives.
Huguet, d’El Pont Cooperativa de Lletres, de De fet, més enllà de la identitat, el llenguatge
l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana
marca la personalitat; de manera que, ben
i de la Societat Catalana de Sociolin-
mirat, bona part de la meua sensibilitat, de
güística (antic Grup Català de Sociolingüística,
la meua capacitat cognoscitiva i especulati-
del qual fou cofundador). És autor de va, està incardinada a la meua llengua. I en
llibres de text de llengua i literatura catalanes la mesura que això és vàlid per a l’individu,
i ha publicat treballs de sociolingüística, sobre
també ho ha de ser per als grups socials.
la cultura catalana al País Valencià con-
En última instància, una de les funcions bà-
temporani (especialment sobre les Normes siques de la llengua és la discriminatòria,
de Castelló, Carles Salvador i Gaetà Huguet) això és, distintiva, que actua, amb naturalitat
i sobre senderisme, entre els quals podem (sense cap mena de connotació envilidora),
"El posicionament derrotista no s’adiu amb el
destacar, situats com estem en el context de tot distingint uns individus d’uns altres, uns
compromís polític nítid fusterià, per al qual l’anàlisi
la celebració del 90 è aniversari de les Normes
de Castelló, Les Normes de Castelló. alhora un principi identitari i un referent de
grups d’uns altres. En efecte, la llengua és
de la realitat porta directament, inequívocament, a
Textos i contextos (2002), Pompeu Fabra, la identitat. No solament conforma una societat;
també continua mantenint-la. I en la
l’autoritat admirada pel valencianisme (2011)
la militància."
i Les Normes de Castelló als cent anys de mesura que la llengua no afluixa en la seua
Vicent Pitarch
les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans vitalitat social, aquesta societat enforteix la
(2013). Per tot plegat, i afegint-hi el fet que pròpia cohesió, la seua identitat. Al capdavall,
ens trobem en l’Any Fuster, ens ha semblat
la identitat d’un país es troba profunda-
pertinent entrevistar Vicent Pitarch sobre la ment incardinada a la vitalitat de les seues
identitat dels valencians i com es relaciona xarxes de comunicació. D’altra banda, mai

com a l’època actual, el tema de la identitat
havia ocupat un lloc tan preferent en les preocupacions
socials. Decididament, la identitat
cotitza a l’alça, en relació directa amb el
grau de modernització de la societat; és ben
present no solament en el camp de les humanitats,
sinó també en l’economia en general,
en el màrqueting i el comerç, en el turisme
o en els àmbits més diversos de l’activitat
humana. En concret, per a l’Estat espanyol
s’ha tornat un autèntic malson el seguiment
de l’evolució de les qüestions identitàries
que afecten els distints pobles que el formen,
tal com posen de manifest les recerques demoscòpiques,
posem per cas.
"La llengua és alhora
un principi identitari
i un referent de la
D’entrada, el gran impacte social de l’escriptura
fusteriana, l’any 1962, va produir-lo El
País Valenciano, un text que els seus patrocinadors
projectaven com a presentació del
País Valencià en clau turística i que, de la
mà de Fuster, esdevenia una invitació –més
aviat amable, però sense renunciar a tocs
dispersos d’ironia i acritud– a conèixer la societat
valenciana. La càrrega de racionalitat
i la intenció de desmuntar tòpics, elements
inherents a l’estil fusterià, van desfermar les
ires dels sectors reaccionaris de la ciutat
de València, que disposaven de la premsa
per llançar una virulenta campanya contra
el renegat antivalencià de Sueca. D’aquell
ambient hostil va beneficiar-se el nombre de
lectors de Nosaltres els valencians, una altra
dada que constituïa una fita. De fet, l’obra ha
tingut, fins ara, almenys trenta-quatre edici-
Seguim amb Fuster. L’any 1982, en la celebració
dels cinquanta anys de les Nor-
identitat."
principis identitaris, siguen el sexe o el gènere,
la classe social o l’adscripció política. En
gens habitual en la producció editorial d’un mes de Castelló, Fuster va dir allò de «O 21
ons –més les quatre en espanyol–, una fita
20
Més concretament, quin paper trobes que
ha jugat històricament i sociolingüísticament
el valencià en la configuració de les
diverses maneres de sentir-se valencià?
A causa de la seua situació geogràfica, el territori
que avui identifiquem com a País Valencià
ha estat històricament una zona de trànsit
per excel·lència. Sens dubte, la presència en
aquestes terres de transeünts amb llengües
diferents de la d’ací havia d’activar, de manera
inevitable, la identitat dels habitants del
territori, és a dir, la diferenciació entre els uns
i els altres. D’una manera expeditiva ho hem
estat expressant, fins fa quatre dies, arreu
del país: «Parla castellà? Ah!, doncs castellà
deu ser», un diagnòstic en el qual era irrellevant
la condició de murciana, aragonesa
o extremenya que podia afectar la persona
al·ludida. Era el diagnòstic que ja havia fet,
amb la seua expressió gràfica inimitable,
sant Vicent Ferrer. La situació ha canviat
en termes considerables amb la dinàmica
del mercat món, el fenomen conegut com a
globalització, certament, però deixem-ho ací.
Considerada des de l’angle social, la funció
identitària de la llengua es manifesta amb una
eficàcia contundent, sobretot en circumstàncies
com la nostra. De fet, la selecció de llengua
(és a dir, la deserció de la llengua territorial i
la seua substitució per l’espanyola) ha actuat
com un mecanisme de distanciament social,
de classe, especialment abans dels grans fluxos
immigratoris del segle XX.
Quin pes atribueixes a la identitat lingüística
respecte a altres criteris identitaris
com el sexe, el gènere, la classe social o
l’adscripció política? La identitat lingüística
afecta altres trets identitaris?
D’entrada, és evident que la incidència que
té cadascun dels principis identitaris en la
configuració d’una societat, en la seua identitat,
varia en funció de les circumstàncies
històriques, dels contextos polítics i culturals.
Ara mateix em considere incapaç de mesurar
l’impacte de la llengua damunt els altres
qualsevol cas, aquests principis actuen a nivells
diferents, pertanyen a categories força
distintes a la de la llengua i els corresponents
àmbits d’incidència social, de la mateixa manera
que no veig homologable la identitat per
raó de llengua amb la derivada del sexe o el
gènere, la classe social o l’adscripció política.
Una altra qüestió és que la llengua, en la
seua funció identificativa, incideix, per descomptat,
damunt les funcions identificatives
pròpies del sexe, el gènere, la classe social
o l’adscripció política. En aquest sentit, tenim
el cas tòpic del serbocroat, la llengua que,
arran de la separació traumàtica de Sèrbia
i Croàcia, és percebuda per uns com a serbi
i pels altres com a croat, és a dir, com a
dues llengües diferents, marcadores de les
entitats corresponents a dos Estats distints.
Ens trobem en l’Any Fuster. L’any 1962, fa
seixanta anys, Fuster va publicar «Nosaltres,
els valencians». Quin impacte va tenir
ell llibre quan es va publicar? Quines
van ser les aportacions clau en la construcció
d’aquest subjecte, un «nosaltres»
que duu l’aposició «els valencians»? L’articulació
d’aquest nosaltres és problemàtica?
Quines tensions hi ha en lluita?
autor valencià. Val a dir que l’obra aviat assolí
la dimensió d’autèntic terratrèmol mental en
el panorama valencià (i, per descomptat, del
conjunt dels Països Catalans) de la darrera
etapa franquista. Era un llibre absolutament
imprevisible en aquella societat, que qüestionava,
de dalt a baix, l’entramat de mistificacions
sobre les quals s’havia construït
la història valenciana i analitzava –a base
d’unes quantes dades disperses però analitzades
i narrades amb una sagacitat sense
precedents– la condició valenciana de societat
desvertebrada i desfibrada, nacionalment
desconcertada, submisa i immersa en una
crònica somnolència col·lectiva. Notem que
l’aspiració del llibre no es reduïa a constituir
un simple diagnòstic del fet valencià, sinó
que el seu objectiu apuntava, per damunt de
tot, a despertar les consciències dels sectors
civils que havien de refer el país. I, de fet, el
llibre fou un revulsiu social d’un impacte tan
impressionant que difícilment en trobarem
d’homologables en tot el segle. La proposta
política fusteriana representava una alternativa
renovadora, moderna i convincent, de
l’alternativa nacional dels valencians, que
compartim amb la resta dels Països Catalans.
Naturalment, del seu diagnòstic se’n
desprèn com n’és d’ardu l’objectiu de la peremptòria
articulació de «nosaltres els valencians».
A la qüestionada «dualitat insoluble»
originària, el particularisme crònic, la vocació
de sucursal i les dimissions idiomàtiques
s’hi afegeixen la transformació radical experimentada
pel País Valencià dels darrers
seixanta anys (justament, l’etapa immediatament
posterior al Nosaltres els valencians) i
el fenomen de la globalització.
"Cal desmuntar la profunda
aculturació espanyola
que patim."
ens recobrem en la nostra unitat o serem
destruïts com a poble. O ara, o mai». Quaranta
anys després, en quin estat estem?
Ha millorat la situació o continuem acostant-nos
perillosament a la nostra destrucció?
Quins són, segons el teu parer,
els reptes i els desafiaments més importants
que, com a poble, tenim avui en dia?
Sens dubte, quaranta anys després de l’emblemàtica
consigna fusteriana «O ara, o mai», tenim
un coneixement més precís sobre la nostra
situació, realment complexa, com no podia ser
d’una altra manera, per cert. En qualsevol cas,
no trobe sentit a recórrer a termes apocalíptics
de la mena de «la nostra destrucció», com podria
suggerir el to del «O ara, o mai». El posicionament
derrotista no s’adiu amb el compromís
polític nítid fusterià, per al qual l’anàlisi de la
realitat porta directament, inequívocament, a la
militància.
Entre els reptes i desafiaments col·lectius que
ara mateix tenim al davant, paga la pena de
considerar els següents, posem per cas. Per
començar i com a marc general, tot sembla in-

22
dicar que les tensions que actuen històricament
al si de la societat valenciana s’han aguditzat als
nostres dies, això és, s’ha produït un vall més
profund entre els dos fenòmens antagònics:
"Per damunt de l’associacionisme
i els partits
polítics, és la fidelitat a la
llengua sense Estat la garantia
per excel·lència de
resistir contra l’Estat."
la consolidació i expansió de la consciència
nacional catalana, d’una banda, i, de l’altra,
el triomf del sucursalisme polític, amb la subsegüent
opció per l’espanyolitat, tal com declara,
amb una taxa alarmant d’acceptació,
la població valenciana actual. Com a expressió
de la contradicció acabada d’esmentar, hi
ha l’admirable vitalitat que manté el català,
sorprenent especialment en alguns àmbits
socials distingits, enfront de la força abassegadora
amb què l’espanyol ha hegemonitzat
els usos públics i privats de la vida social, un
procés que és conseqüència, no cal dir-ho,
de la política espanyola centrada a bastardejar
i destruir la identitat del País Valencià.
Dins d’una tal dinàmica, constatem l’elevat
nivell de satel·lització, política i cultural, respecte
de Madrid, que el país ha assolit. Així
doncs, i enfront de la situació enunciada, cal
desmuntar la profunda aculturació espanyola
que patim, amb la fita de recuperar els valors,
el contingut, de la cultura del país, com
a factor decisiu d’integració social.
En l’actual ordre jurídic i polític, quins són
els recursos i les fortaleses que permeten
als pobles resistir malgrat no tenir un Estat
propi? Quins són els límits, el topall
d’aquesta resistència? La superació dels
antics estats-nació i l’establiment d’una
hipotètica aliança entre pobles seria una
solució? Quin futur tenen dintre de la
Unió Europea els pobles sense Estat?
La salut de les societats i, en concret, la seua
capacitat per fer front a qualsevol mena d’interferències
externes, estatals o no, es fonamenta,
en bon mesura, en l’enfortiment de
la xarxa associativa. El nivell d’associacionisme
–de qualsevol àmbit que siga: cultural,
laboral, esportista, religiós, sindicalista, per
exemple– constitueix un indicador preferent
del grau de consistència, de democràcia, que
identifica una societat. És la xarxa associativa
la que activa la capacitat de resistència
i la vindicació de la democràcia, plantejada
aquesta en profunditat, que no deixe de banda,
doncs, els drets dels pobles. No cal dir
que un camp de l’associacionisme, amb trets
ben específics, és el que afecta l’organització
del sistema de partits polítics, una organització
que, en el cas que ací considerem,
ha d’estructurar-se amb criteris anticentralistes.
Ara, i per damunt de l’associacionisme i
els partits polítics, és la fidelitat a la llengua
sense Estat la garantia per excel·lència de
resistir contra l’Estat, si més no, en la tradició
europea. En aquesta dialèctica que s’estableix
entre l’Estat espanyol i les llengües que
domina val a dir que la política i la jurisprudència
–i la banca i l’exèrcit, sense anar més
lluny– formen un baluard compacte contra
les llengües que l’Estat minoritza, en el camí
de fer-les desaparèixer. I val a dir que, en
aquesta dinàmica d’aversió a les minories
lingüístiques, hi ha una confluència escandalosa
de les opcions polítiques considerades
de dreta, més o menys extrema, amb la
resta del ventall polític a l’ús. Més que no el
recurs a declaracions de polítics feixistes, o
a Unamuno –una referència oportuna en el
centenari Fuster–, serà il·lustratiu que aporte
ací la confessió ferotge que deixava anar
Azaña, l’expresident de la Segona República
espanyola, un polític amb l’aura de patir debilitats
federals. Fixeu-vos-hi bé, si n’eren de
gruixudes les confessions d’Azaña referents
al cas català: «Admitamos que una violencia
sostenida durante dos siglos contra un
hecho natural, hubiera resultado a la larga
ventajosa para toda España. Admitamos que
en nuestro tiempo, habría valido más que todos
los españoles hablasen una sola lengua
y estuvieran criados en una tradición común,
sin diferencias locales». Heus ací una proclama
que José Antonio hauria signat a ulls
clucs. Els límits de la resistència enfront de
l’Estat? Al meu entendre, són imprevisibles.
En qualsevol cas, ni dictadures ni guerres
han acabat amb el català.
Efectivament, en l’autodefensa enfront de
l’Estat, l’aliança entre els pobles que s’autoconsideren
marginats n’és un recurs. En el
cas de l’Estat espanyol, en tenim una mostra
amb el projecte fracassat de Galeusca, durant
la Segona República. En la situació concreta
valenciana, és una evidència que cap
via fora tan expeditiva com el programa de
coordinar les polítiques dels diversos Països
Catalans. L’actuació, però, de l’Estat espanyol,
autoconsiderat model de democràcies,
o “democràcia plena” (!), ja veieu per quins
camins transita. A la Constitució tan sols hi
ha una llengua normal, restant les altres en
un pla ignominiosament subaltern. I no oblidem
el vergonyant article 145.1, el fonament
de les polítiques contra els projectes de coordinació
política dels Països Catalans, o
d’Euskal Herria.
Dissortadament, la política de la Unió Europea
continua ancorada en la visió de l’hegemonia
dels vells Estats, en primer lloc dels
que arrosseguen una tradició de domini brutal
colonial. Mentre no siguem capaços de
capgirar aquesta trajectòria, les actuals minories
nacionals europees difícilment podran
superar les condicions de supervivència precària
i amenaçada d’extinció. De tota manera,
la resistència, també en aquests casos,
ara com ara la tenim garantida, amb diferències
notòries segons els casos, no cal dir-ho.
Com és la relació que s’estableix entre la
identitat valenciana i el sentiment de pertinença
als Països Catalans?
És ben sabut que el País Valencià va ser
constituït com a entitat política distinta d’Aragó
i de Catalunya, una entitat que conserva
fins avui mateix. Ara, aquest país va configurar-lo
de primer antuvi una societat, integrada
per tres nacions –cristians, musulmans i
jueus–, amb hegemonia cristiana i caracteritzada
per la preeminència de la llengua catalana.
Així doncs, en la història de l’antic regne
de València, integrat dins la confederació
catalanoaragonesa, han estat constants i
decisives les relacions econòmiques, polítiques
i culturals, de signe especial, amb el
Principat de Catalunya, una constant, d’altra
banda, d’allò més natural per simples raons
geogràfiques o estratègiques, a les quals
s’afegeix el factor fonamental de la llengua
compartida al nord i al sud de la Sénia. De
tota manera, amb les relacions que acabe
d’esmentar tampoc no n’hi havia prou per
assegurar el sentiment popular d’ambdues
bandes de la Sénia de pertànyer a una nacionalitat
comuna. La redescoberta de la nacionalitat
comuna és una novetat, generada
dins els moviments europeus del segle XIX i
que, en la nostra circumstància concreta, va
començar a manifestar-se al si de la Renaixença.
Al llarg del primer terç del segle XX va
recórrer una trajectòria espectacular fins que
fou aturada l’any 1936 per la sublevació de
l’exèrcit franquista. Ningú no ignora la valuosa
aportació al debat sobre la nació que van
fer valencians com Miquel Duran de València,
Eduard Martínez Ferrando, Carles Salvador,
Emili Gómez Nadal o Gaetà Huguet Segarra.
Posteriorment, la reflexió fusteriana al voltant
de la nació –per a la qual va proposar el
corònim de Països Catalans– ha estat la més
suggeridora, incisiva i convincent. Salta a la
vista que ha fet uns progressos notables en
la població, per bé que ha d’enfrontar-se amb
un panorama social dominat per un sistema
polític radicalment advers.
Respecte al «procés sobiranista» de Catalunya,
en quin lloc han quedat els altres
territoris catalanòfons? Seria desitjable
una estratègia més coordinada i sincronitzada
entre els diferents territoris dels
Països Catalans o cada territori ha de seguir
el seu propi ritme? En aquest sentit,
quina importància té la reivindicació de
les Normes de Castelló? No ens falta una
major comunicació entre territoris, tenint
en compte, a més a més, que no arriba la
reciprocitat dels mitjans de comunicació
23

les relacions mútues, culturals i econòmiques,
assistencials i turístiques, etc., comunicatives
i polítiques, en definitiva.
En aquest sentit, resulta especialment clamorosa,
insuportable, la política espanyola
–tant la descaradament centralista com l’autonòmica–
que dirigeix els mitjans de comunicació
públics, sense excloure’n els privats.
La interacció comunicativa –que, per la seua
banda, alimenta la construcció d’una consciència
lingüística moderna i comuna– és
fonamental en qualsevol procés d’integració
social. Així doncs, resulta absolutament incomprensible
i injustificable que els canals
de radiotelevisió dels governs autonòmics
de Barcelona, València i Mallorca no puguen
cobrir l’espai comunicatiu de la catalanitat.
Justament, la política compartida pels tres
governs autonòmics en l’àmbit de la radiotelevisió
constituiria la plataforma adequada
per establir l’estàndard lingüístic que tenim
pendent, sens dubte una eina indefugible en
la construcció dels Països Catalans. Heus
ací la raó per la qual la política dels mèdia
públics autonòmics? Com podem avançar
en la construcció dels Països Catalans?
constitueix una preocupació central i dedicació
obsessiva de l’Estat i els seus epígons,
en contra de les nacions que té sota control.
pecialment partits polítics, tot sovint per tapar
les pròpies vergonyes i desviar l’atenció
dels problemes que els cremen. És la tàctica
perspectiva se’ns hi faria més llum. D’altra
banda, la construcció del món en comú, que
tenim pendent i que, per cert, proposava Nosaltres
Respecte del procés sobiranista, que actualment
de manipular la llengua amb tàctiques bas-
els valencians, hauria de tenir present
viu el Principat amb angoixa, diguem
tardes. En qualsevol cas, la llengua del país el paper central que hi ha de jugar la llengua.
que la resta de la catalanitat n’ha quedat "Resulta absolutament
figura al capdamunt de l’atenció –per ser L’objectiu, en definitiva, ha de ser normalitzar
despenjada. És obvi que, de cara a una
exactes, de les obsessions i dels atacs sistemàtics–
per part de l’Estat, de tota la seua realment la llengua d’integració i cohesió del
l’ús social del català, per tal que esdevinga
incomprensible
major eficàcia, fora més operativa la coordinació
de les distintes polítiques que duu a i injustificable
estructura institucional –legislativa i jurídica, País Valencià multilingüe i multicultural. Al
terme cadascun dels Països Catalans, amb
militar i política, econòmica i administrativa, capdavall, el català ha de ser la llengua de
el benentès que cada país hi mantindrà el que els canals de
educativa i comunicativa– i, doncs, de la xarxa
referència del país i de la seua societat.
social que hi presta suport. Ara mateix,
seu propi ritme, tal com demana la realitat
radiotelevisió dels
diversa –tant en l’àmbit polític com en l’econòmic
o en el demogràfic– que els caracterit-
governs autonòmics
dretes i esquerres– de la societat valenciana "L’opció del
res no enfolleix tant els sectors espanyols –
za. Certament, les Normes de Castelló, en
com l’actuació de valencians compromesos
qualitat d’exponent de l’acceptació de la codificació
fabriana per part del País Valencià,
per modest que siga, que fa el sistema edu-
de Barcelona,
plurilingüisme és
amb la llengua. Per exemple, cada avanç,
constitueixen una aportació valenciana, de València i Mallorca no
suggeridora, amb
catiu vers la normalitat del seu funcionament
comunicatiu, és objecte de reaccions
primera magnitud, a la catalanitat i, doncs,
puguen cobrir l’espai
el benentès que
mereixen de ser difoses arreu i també vindicades.
D’altra banda, ningú no ignora que la comunicatiu de la
s’ha de plantejar
airades, amb les denúncies corresponents,
per part dels qui no perdonen que la llengua
comunicació entre els diversos territoris –i no
continue viva. Això de «la riquesa lingüística
i cultural dels pobles de l’Estat espanyol»
sols entre els diversos països– del perímetre catalanitat."
dins el projecte
nacional demana, especialment al segle XXI,
no deixa de ser una expressió humiliant, una inequívoc i decidit de
24 la intervenció de polítiques que intensifiquen Quines estratègies es poden portar a ter-
fórmula barroera per marcar el caràcter de
25
me perquè la defensa de la llengua i els
drets lingüístics no s’enfanguen en lluites
partidistes i siguen considerats, simplement,
una «obsessió de nacionalistes»?
Què impedeix que la riquesa lingüística
i cultural dels pobles de l’Estat espanyol
siga valorada dignament, i, en lloc de
menystenir-la, siga promocionada? És
l’aprofundiment del plurilingüisme una
solució per al valencià?
La inconsistència de la societat valenciana
–que denunciava Fuster i recordàvem
adés– resta al descobert, posem per cas, en
la incapacitat d’arribar al consens social en
temes elementals, com la identitat de la llengua.
Contràriament, aquesta identitat, així
com els aspectes simbòlics de la llengua,
han estat matèria, entre nosaltres, d’acalorades
disputes, d’episodis amb intensa càrrega
feixista, que foren promoguts per la infausta
pesta blava. Des d’aleshores, la llengua,
amb les seues vessants –simbòlica, instrumental,
cultural– ha passat a constituir arma
llancívola que fan servir sectors socials i es-
subalterna, de prescindible, amb què l’Estat
tracta la realitat lingüística que resta fora de
la cultura espanyola. Finalment, l’opció del
plurilingüisme és suggeridora, amb el benentès
que s’ha de plantejar dins el projecte
inequívoc i decidit de construir una societat
valenciana multilingüe i multicultural, cohesionada
al voltant de la llengua catalana com
a llengua de tots.
Hi ha persones que no parlen valencià i
se senten valencianes, i hi ha persones
que parlen valencià que potser no s’identifiquen
amb el poble valencià, que no tenen
sentiment nacionalista. Com podem
construir un món en comú, on puguem
conviure lliurement nosaltres, els valencians?
Considere que, en aquest cas, la dicotomia
fora millor plantejar-la no tant en la contraposició
valencià/no valencià com en la disjuntiva
valencià/espanyol (parlar/sentir-se valencià/espanyol).
Segurament, des d’aquesta
construir una societat
valenciana multilingüe
i multicultural,
cohesionada al voltant
de la llengua catalana
com a llengua de tots."

muntanya sinó també amb la literatura i la geu només per això? Digueu-me somiador,
ASSAIGS
com deia John Lennon, però no pugeu per
gaudir del paisatge, del trajecte, per passar
una bona estona i donar gràcies del que tenim,
per l’èpica d’arribar al cim, per gaudir
de la companyia, per contemplar el paisatge,
la natura, els animals i per escoltar-los, admirar-los
i respectar-los? Aaaah!, que potser
era per això que cridàveu tant? Per xerrar
amb els animalons! Ara ho entenc! Com allò
BON DIA, COLLONS!
de cridar els turistes perquè t’entenguin!
En aquesta societat de la immediatesa, del
Carles Marquès Cabero
«i jo més», del postureig, de fer cada vegada
més esport i més extrem, ai perdó!, extreme
(pronunciat ecstrim), dista bastant del perquè
jo i molts dels meus amics, coneguts i
saludats (com deia en Josep Pla) fem muntanya.
No sé si ha estat l’efecte Kilian Jor-
Bon dia, collons! No patiu, mai no he mal (2910 m.) de fa més de dos anys mentre
saludat ningú d’aquesta manera pujaven esparverats a la creu del cim per ferse
fotos:
algun amic), els mitjans de comunicació, les
net, l’efecte Decathlon (com em comentava
tan impetuosa i enèrgica, però sí
que, segurament, és el que m’ha —Quina és la millor hora per tenir més
xarxes socials, el capitalisme salvatge i, per
passat pel cap més d’un cop —i «likes»? —digué el noi 1.
acabar-ho d’adobar, la pandèmia o tot sacsejat
(o xarbotat com diuen per Girona) en
cada vegada amb més freqüència— quan —No ho sé, a la tarda després de dinar cap
m’he creuat algú per la muntanya i no ha fet allà les 17h potser? —contestà el noi 2.
una coctelera. Però aquesta banalització de
26
l’esforç, monumental tot sigui dit, de saludar;
la muntanya i aquesta conversió de certes 27
ves que no se li faci una hèrnia. Evidentment Després de fer-se quatre fotos al cim van
zones en parcs temàtics, on hi ha barra lliure
Cim del Puigmal (2910m.) amb un fragment del Canigó
que ningú hi està obligat, tanmateix, us explicaré
seguint el fil conductor d’aquest nú-
si els perseguís el dimoni. Mentrestant la resbla
molt assenyada. No em sembla sensat
marxar a tota velocitat muntanya avall, com
de Jacint Verdaguer al peu de la creu. Juliol 2019. Foto: per fer de tot el que ens plagui no em sem-
Sílvia Surina
mero, la identitat, el que crec que d’alguna ta de gent s’acorriolava per fer-se una foto
ni normal trobar allà dalt el mateix que em
manera va lligat a la meva identitat com a al costat de la creu sense estalviar decibels
podria trobar a qualsevol centre comercial on
persona, a la de molts muntanyencs de soca-rel
i una mica a la de molts catalans —i en guéssim a la cua d’un concert d’aquells de
daguer, Carles Bosch de la Trinxeria i ni més baratament, el soroll, el volum alt, i un reguit-
de veu, com si allò fos un fotomaton i esti-
filologia, com Santiago Rusiñol, Jacint Ver-
es prioritza el consum, el postureig, el mal-
menor mesura valencians i balears segurament
per un tema de proximitat dels massis-
feu l’orni, ja sabeu quins vull dir), tot i que en
gudes les dones, però també pioneres a la rien de quedar-se allà encapsulades, ja que
masclistes que diuen paraulotes (vinga no us
ni menys que Pompeu Fabra! Més desconezell
d’actituds èticament dubtoses que hausos
muntanyencs—, a partir de mitjan segle aquest cas sonava Txarango. Era un grup de
seva època, i que les devien passar magres no s’hi pot fer gran cosa per a suavitzar-les.
XIX quan s’inicià l’interès per l’excursionisme ciclistes al punt culminant del Puigmal que
per sortir-se’n amb aquesta activitat. Entre Bé, sí que s’hi podria fer, amb respecte, empatia
i... (so de timbals repicant) educació, oi,
coincidint amb la Renaixença.
estaven estirats com si estiguessin a la platja
moltes altres que em deixo, destacaria Teresa
Mestre i Climent, que el 1902 va ser senyors polítics?
He abanderat aquesta espècie de reivindicació
de pa sucat amb oli amb la salutació, sense preguntar si realment els altres éssers
la primera dona a assolir el cim de l’Aneto Aquella veueta interior serena que tots tenim
i tenien la música a un volum considerable,
però el cert és que aquest maleït bon dia vius del voltant ho volíem escoltar. Una autèntica
olla de grills.
algunes notes escrites després de pujar els de respectar tots els gustos i que potser no
(3404 m.), Maria de Quadras, que va deixar dins em diu que estic desvariant, que s’han
només és la punta de l’iceberg d’un seguit
d’actituds amb una tendència preocupant a En definitiva, tots ens volem fer fotos al cim,
Encantats l’any 1929, o Maria Teresa Gibert,
que es lamentava l’any 1931 que no es la gent va a la muntanya com vol, com pot
n’hi ha per a tant! Té raó la veueta, potser no,
parer meu i que, al meu imaginari de com jo també!, però tot plegat és bastant surrealista
i molt allunyat de l’ideal de muntanyenc
comptés amb les dones per passar un dia o com li surt dels... nassos! Sí, sí, però sor-
hauríem d’anar per la muntanya —i potser
per extensió pel món—, esfondren part del que jo sempre m’havia dibuixat, i molt probablement
són actituds que no entendrien
de passeig a les fonts. Després d’aquestes den dels que t’expliquen quin temps fa al cim
amb elles a la muntanya i no només per anar tosament (diu l’altra veueta) encara en que-
sostre que em separava i em distanciava de
la metròpolis —almenys per unes hores—, i els descobridors i pioners de l’excursionisme,
entre els quals trobem noms destacats
ganes de preguntar a aquells nois dels likes passada van estar a l’altre massís del davant
batalletes que us he explicat, no us venen mentre te’ls creues pujant, que la setmana
de les actituds que allà hi trobem.
Vegeu un diàleg de dos nois al cim del Puig-
i coneguts, relacionats no només amb la
si allò era de debò? De veritat, nois, que pu-
i els va ploure, o que l’amic, amiga, fill, filla,

SR. ORTEGA Y GASSET,
CATALUNYA NO ÉS
ESPANYA, I VOSTÈ
JA HO SABIA.
Josep Olivé i Currius
el futur. És per això que podríem dir que el
futur és un present en moviment, i perquè
aquest ara sigui funcional exigeix que ineludiblement
es conegui i, per damunt de tot,
es respecti l’ahir. Ha de ser Salvador Allende
qui ens ho recordi? «La història és nostra i la
fem els pobles». I podríem afegir: «si no la
respectem nosaltres, l’estem condemnant a
desaparèixer i a l’oblit».
Així i tot, sempre i per tot arreu, hi ha algun
setciències, llumenera o pseudointel·lectual
—també conegut com a «cunyat»—, que
voldrà contradir-te amb qualsevol ocurrència
que li passi pel cap, i potser si tens molta,
moltíssima sort, et deixi anar algun proverbi
de la Xina africana, de la Mesopotàmia menor
o la Pèrsia atlàntica (òbviament, punts
del seu al·lucinat espai-temps per descobrir),
com aquell que diu que l’home no té arrels,
sinó cames... En fi, no cal que els hi tornem
resposta, simplement, els heu de donar la
raó assentint amb el cap i feu veure que escolteu
el seu reguitzell de barbaritats, i pel
que més vulgueu, no intenteu fer-los enten-
nebot, etc. que l’acompanya amb un somriu-Cerclesre entre tímid i feliçment innocent s’estrena
gles i rectangles, tots ells tenen
una metàfora estúpida, una figura retòrica de aquests els que ens han de donar permís
quadrats, rombes, triandre
que allò què han buidat per la boca és disposar-se com a Província de Madrid. Són
amb els cims. I, sí, encara resisteixen els
una naturalesa geomètrica particular,
i cap d’ells pot pretendre ni
relació amb el tema tractat, sobretot! Vaja, catalans? Que puguem o no parlar la nostra
pensament mancada de lògica que no té cor-
per poder viure plenament i lliurement com a
que diuen —per fi!— bon dia, buenos días,
bonjour o aupa! Al·leluia!! I com deia la meva
per voluntat ni per imposició ser
que són de la mateixa ventrada que els que llengua? Què seriem i, sobretot, cap on aniríem
àvia quan entràvem a la cuina amb algun altra figura que la que és.
confonen la gimnàstica amb la magnèsia.
sense conèixer les nostres arrels?
dels meus germans, «no enredis!». Així que Fa un temps ençà, haureu escoltat, llegit,
Després de l’avís i seguint en la mateixa línia Imaginem-nos per un moment que els por-
no enredaré més i ja sabeu: bon dia, collons!
vist, somiat que el terme identitat cada
discursiva, és important recordar que hi ha tuguesos envaeixen Espanya. No una ocu-
cop més s’empra per a tot i que el trobem
certa gent interessada a reduir-nos a reducte pació com les d’abans amb una guerra de
Carles Marquès Cabero, febrer 2022. a qualsevol banda: des que t’aixeques a les
folklòric. Els mateixos que intenten per activa
tropes, alguns muntats a cavall brandant
sis del matí per un crit d’algun brètol al carrer,
i passiva inventar-se, alterar o modificar espases, no!, sinó més aviat una conquesta
a la premsa, per programes radiofònics,
la nostra història per esborrar-nos del mapa, cultural al més pur estil ianqui a través d’Instagram,
esperant el torn a la peixateria, fins i tot a
perquè saben que un poble sense arrels no
Tik tok, Youtube, control dels mitjans
Bibliografia:
l’hora dels esbarjos de les escoles o en els
tindrà un demà. Aquests energúmens, pertinentment
de comunicació i d’algun que altre late night
ideologitzats en el més alter ego show. Avui dia sabem que dominar un país
funerals. Tothom, sense excepció —i experts
Roma i Casanovas, Francesc, 2019. Ja hem fet el cim!
Episodis històrics de l’alpinisme català. Barcelona: Editorial
i investigadors ho certifiquen—, l’ha escoltat
destructor, simplement i tristament per con-
culturalment va en aquesta línia, fixem-nos si
Albertí. ISBN 978-84-7246-169-7.
almenys una vintena de cops últimament, i
servar el fals tòtem de la caduca «Una, gran-
no en quantes hores passem davant Netflix
qui digui el contrari menteix per la gola.
de y libre» encara vigent, instrumentalitzen i com anem assimilant com a pròpies certes
La importància del mot identitat radica en el
la voràgine accelerada, impertèrrita i voraç conductes i festivitats com Hallowen i un llarg
fet que és la clau de volta entre el passat, el
de la postmodernitat i d’un sistema capitalista
etcètera... Bé, aquest tema ja el tractarem en
present i el futur. La transcendència que hi
incontrolat, per aniquilar qualsevol rastre un altre episodi. Com anava dient, en aquest
ha entre el pretèrit i el present rau en el fet
de cultura que no sigui la seva. Aquesta actitud
imaginari experiment social, els portuguesos
que el passat ens ha possibilitat comprendre
té un nom, feixisme, i se li ha de fer front. han automatitzat la població espanyola al rit-
l’actualitat en rememorar la història, experiències
La nostrada cultura, íntimament lligada a la me del seu flow. Creieu que España no de-
28 i sabers per tal de poder preveure
llengua catalana, com a instrument vehicufensaria
els seus trets identitaris i de caràcter
29
lar de la nostra potencialitat, ni millor ni pitjor
que cap altra, ha sigut i és el pal de paller
d’una societat integradora tant de persones
com d’idees, precursora de valors, propagadora
de tradicions, oberta de ment i amb
amplitud de mires, alhora que íntimament lligada
a la història dels diversos pobles d’Europa.
Certament, aquest tarannà tan català
com la mateixa paraula tarannà, ens el volen
extirpar. Ens volen tutelar com si fóssim menors
d’edat, quan Catalunya ja va assolir la
seva majoria d’edat amb institucions com les
Corts Catalanes —òrgan legislatiu del Principat
de Catalunya des del segle XIII— prèvies
a la Generalitat de Catalunya, molt abans
que Madrid arribés a emancipar-se, ja no del
Regne de Castella com a territori concejil de
Segòvia per passar en 1202 a obtenir un fur
comunal, sinó que va ser l’any 1561 que el
rei Felip II hi va establir la seva seu d’itinerant
a permanent, i la vila de Madrid va començar
a destacar respecte a altres ciutats
de la península. Però, compte, va ser el 1833
que va celebrar la seva puesta de largo en
propi? La seva llengua, més del setanta-cinc
per cent a tot arreu i sense excepcions? I les
festes nacionals? Oi, i tant! Per terra, mar i
aire! No permetrien perdre ni un pam de res,
ni tan sols de misèria o vergonya. Però, com
diu el vell i savi refrany popular: «Allò que no
vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú» 1 .
En qualsevol cas, som nosaltres els que hem
de defensar la nostra essència i el que més
estimem, ja que «Totes les causes justes del
món tenen els seus defensors, Catalunya
només ens té a nosaltres» 2 .
Per anar tancant, vull rescatar d’un possible
oblit aquella màxima lapidària i terriblement
certa de Heidegger de llançats a l’existència
—referint-se als éssers humans—, que
la podem usar a la nostra realitat diària
d’obligats a la convivència 3 amb Espanya,
és clar. Recordem si no la teoria de la “Quadratura
del cercle” d’Ortega y Gasset, en la
que diserta molt eloqüentment sobre la impossibilitat
de construir un quadrat amb la
mateixa àrea d’un cercle donat, és a dir, la
construcció d’un segment recte que tinguin

series igualment si haguessis nascut a una
punta o a l’altra del món? L’essència d’un ha
de venir del seu passat, del seu present o del
seu futur? Tot genera dubtes i, segurament,
les definicions del diccionari no ens acaben
de convèncer a tots. Som sempre d’un lloc o
potser la cosa no està tan clara?
La identitat no l’escollim en néixer. Quan
ens pregunten per aquesta, responem coses
senzilles que a voltes són les primeres
impressions quan interactues amb algú. La
nostra història passada pesa i la resposta
sovint la tenim clara i, fins i tot, fàcil. Responem:
soc català, sagitari, d’esquerres, cristià,
generós, ambiciós, seguidor del Barça...
A aquestes respostes impulsives li tornen
pulsions més reflexives que fan trontollar les
nostres idees. Trobem resposta al que som
a través de les persones que ens envolten,
al territori que ens veu viure, a les tradicions,
creences i valors de la societat en la qual estem
implicats. És evident que tot això segur
estigmatitza la identitat d’una persona.
El qui soc, el que faig aquí o el que hauria de
fer està estretament lligat al concepte d’iden-
la mateixa longitud que la circumferència
donada.
Doncs bé, el filòsof espanyol té tota la raó
titat. Tot un seguit de dubtes ens arriben i
marxen en bucle. Són com les onades de
mar que venen i van i que mai estan del tot
mentre que no soc francès més que per casualitat»
(Pensées et Fragments Inédits de
Montesquieu (1899)).
del món, atès que identificava una Espanya
serenes, no poden quedar-se quietes, sempre
es mouen. Potser som esperits immòbils
Norman Rangel
Norman Rangel
molt concreta: casposa, rígida, orgullosa i
basada en una unitat de destí en l’universal,
quan Catalunya no en forma part més que
per dictat d’aquest tot (tan petit). Gràcies a
en un paradís d’aprenentatge. Molts cops no
ho aprofitem. Qui sap si som diferents dels
altres, si, realment, tenim una identitat única
i exclusiva? És que no tots patim dolor?
Déu, gaudim d’una personalitat i espiritualitat
Què és la identitat? Alguns creuen
que és una part essencial de
separada, diferent. És per això que la quadratura
del cercle és impossible de resoldre,
malalties i ens guarim tots per igual? Potser
No plorem o riem com els altres? No patim
l’ego i que sovint, com a mínim,
i ens hauríem de preguntar com és possible
som més iguals del que pensem. Estem en
té una reputació dubtosa. És
que el gran filòsof Ortega y Gasset reconegut
mundialment s’obstini a voler-nos junts,
zar una vegada i una altra.
un joc gairebé evitern que es torna a eternit-
allò que et fa únic? O irrepetible?
Allò que et caracteritza i et defineix fent
equiparant-nos a la impossibilitat d’aquest
La identitat és el segell de cada persona, LA IDENTITAT DEL
de tu un ésser especial, però part del tot i
problema clàssic de la matemàtica antiga
l’empremta que transmet. Potser és l’ànima
una suma a la pluralitat de l’univers?
d’irrealitzable solució. No serà que, per a ell,
(l’essència que tenim) el que mostra aquesta SUBJECTE FEMENÍ A
Cada individu és un món, si més no, agafant
la idea d’Ortega y Gasset i el seu pers-
LA PASSIÓ SEGONS
som una colònia? Ja fa massa segles que
identitat. El cos no deu ser capaç de transmetre
tant com ho fa aquesta essència,
tots els esdeveniments apunten al fet que
pectivisme, el qual assegura que cada humà
som un territori dels seus dominis, i que «por
aquesta energia que deixa un senyal nostre
és com és per les circumstàncies que li han
RENÉE VIVIEN DE
el bien de España, hay que bombardear Barcelona
una vez cada 50 años», com molt bé
tres. Enregistrem i definim la nostra identi-
MARIA MERCÉ
en les persones que conviuen amb nosal-
tocat viure. Aquí començaríem a discutir si
la identitat neix amb la persona o es forma
va dir Espartero, estampant així l’esperit bàrbar
de molts espanyols.
nostra marca no agrada a unes persones i,
tat també a través dels ulls dels altres. La
per les circumstàncies i/o el temps. Si ets
MARÇAL
30 xerraire i això forma part del teu tarannà, ho
Naturalment, els catalans podem allibe-
en canvi, a d’altres, sí. Quina diferència pot
31
Carme Marin
rar-nos de l’imposat jou centenari; simplement,
és qüestió de voluntat i democràcia.
Així és que defensem-nos o, revisitant Joan
Fuster, «serem destruïts com a poble. O ara,
o mai!».
Josep Olivé i Currius
1 Espunyes, Josep (2007): Dites, locucions i frases fetes.
Ed:«320», p. 97. Garsineu Edicions.
2 Companys i Jover, Lluís (El Tarròs (Tornabous), 1882
– Barcelona, 1940), primer President del Parlament de
Catalunya i President de la Generalitat de Catalunya.
3 Olivé i Currius, Josep Antoni (1986): “Sr. Ortega y
Gasset, Catalunya no és Espanya, i vostè ja ho sabia”, a
Revista C+, núm. 3 (2022).
IDENTITAT: NEIX O ES
FORMA?
haver-hi? Per què? Si aquesta identitat és el
nostre tarannà, la nostra carta de presentació
(potser tardana), aleshores, està manipulada?
La canviem segons ens interessa?
Potser aquesta identitat només és la màscara
(com deien els antics grecs) del joc teatral
de la vida.
Al final, és probable que tot tracti del mateix:
que la nostra identitat consisteixi a créixer i
evolucionar a millor. Que les identitats siguin
una meta a assolir, com la creença budista
de la globalitat del cosmos i l’univers, com
l’autèntic cristià que hauria de voler l’amor
universal que els enemics no comparteixen
i que molts dels que s’autoanomenen cristians
no practiquen. Com deia Montesquieu:
«Si jo sabés que alguna cosa em fos útil però
fos perjudicial per a la meva família, ho expulsaria
del meu esperit. Si jo sabés alguna
cosa útil per a la meva família i que no ho fos
per la meva pàtria i que fos perjudicial per
Europa, o bé que fos útil per Europa i perjudicial
pel gènere humà, ho consideraria com
un crim, perquè soc necessàriament home,
Maria-Mercè Marçal és una escriptora
cabdal per la literatura
catalana contemporània i un
punt de referència en la genealogia
de la literatura de dones.
Marçal va qüestionar el cànon literari català
i els estereotips preponderants que havien
regit la societat. La seva obra posa de manifest
la feminitat i el feminisme. Amb la seva
veu poètica, va intentar establir una definició
a l’imaginari femení, que encabís una dona
polièdrica que, a part d’objecte de desig, fos
reconeguda com a subjecte desitjant i lliure.
Marçal advoca per la diferència de gènere
entesa com a una qualitat diferenciadora
vers el món androcèntric i heteropatriarcal i
per la lluita contra la societat regida des de
l’estructura binària home-dona.
La passió segons Renée Vivien és l’única
novel·la de Maria-Mercè Marçal: un compendi
del pensament de l’autora, que, a més,

per entendre la identitat i alteritat femenina
mecanisme de segles anteriors, que ara fan en tant que l’altre de l’home, contraposada a
homosexual i heterosexual, la reivindicació
servir els propietaris dels mitjans de producció.
ell, però imprescindible perquè aquest sigui
del feminisme i de la subjectivitat de dona
Hereva de la tradició cristiana, la societat allò que és. Per a Irigaray, el jo i l’altre (el
amb la metàfora del cos silenciat i del símbol
occidental ha vist la dona com un ésser ase-
masculí i el femení) no són simètrics, sinó
del mirall. A la vegada, palesa com l’obra
xuat, mentre que Marçal elabora amb cura que porten tots dos la marca del masculí.
és l’itinerari personal de Marçal que permet
un espai simbòlic femení sòlid, que permet L’obra de Marçal reflexiona sobre la identitat
aproximar-se a la seva trajectòria vital, un
parlar de les dones artistes sense oblidar la
i l’alteritat fonamentada en el cos com a
cosmos que té com a epicentre la dona en
seva sexualitat. L’autora empra un llenguatge
continent de les vivències: la diferència se-
majúscules. Aquesta fascinant novel·la és
que pretén dibuixar l’ideal femení i deixar xual que estigmatitza la condició humana.
l’experiència de Marçal, una dona amb
enrere les falses creences que els dogmes Seguint els dogmes postmoderns, Marçal
consciència de ser-ho.
heteropatriarcals havien imposat. La dona romp els encasellaments femenins que categoritzaven
Maria-Mercè Marçal poeta, traductora, assagista
que Marçal escriu deixa de ser prostituta,
la dona dintre d’unes estructures
i narradora, va deixar un llegat literari
santa o mare exclusivament, la mateixa que intransigents i androcèntriques basades en
inestimable i és una font il·limitada d’estudi.
Montserrat Roig utilitza d’estendard de la les dualitats home/dona, heterosexual/homosexual.
L’escriptura marçaliana és la posada en pràctica
seva condició d’escriptora a La mirada bòr-
L’autora posa en relleu l’absència
del feminisme i de la feminitat, entesa
nia. Amb aquesta mirada estràbica, Marçal d’una essència de dona ideal, des de la seva
com a qualitat diferenciadora vers el món
reivindica les seves predecessores —com alteritat, i dibuixa un altre en femení. Escriu:
masculí. La seva ploma va ser capital per a
la mateixa Renée Vivien— que, inspirada en «Jo soc l’altra. Tu ets jo mateixa: […] et miro.
la construcció de l’imaginari femení contemporani
Safo, es va obrir camí en un món masculí Jo soc tu mateixa/No em reconec soc l’altra»
català, donant veu a la diferència, a
com és el literari. De fet, un dels grans pro-
(Desglaç, 1984).
les experiències de les dones.
pòsits de Marçal va ser anar a la recerca de Les teories de Lacan desenvolupen «l’estadi
El cos de dona es converteix en un cosmos
les mares literàries i convertir-les en autoritats
del mirall» i posen de manifest que la iden-
poètic que Marçal aboca a les pàgines de
legítimes de l’obra d’escriptores postetitat
del subjecte no es pot definir si no és
La passió segons Renée Vivien. L’autora
riors.
en relació amb algú altre. Per aquest motiu,
32 s’emmiralla en Renée: la persona que tria un
El feminisme marçalià, hereu de Roig, Cap-
«Marçal concep el mirall com la recerca de 33
mostra la fascinació i interès d’aquesta per
la poetessa parnassiana Pauline Mary Tarn.
La novel·la és el paradigma de l’ideal femení
contemporani català que posa veu a la diferència
i visibilitza les experiències de les
dones. És molt més que la biografia novel·lada
d’aquesta poetessa parnassiana d’origen
anglès i llengua francesa; és el discurs de
la seva pròpia identitat, de la reivindicació
del feminisme i dels cossos silenciats, on es
reconeix com a dona, escriptora i seguidora
de l’amor sàfic. Marçal rep per la novel·la
importants reconeixements, com el Premi
Carlemany, el Premi de la Crítica, el Prudenci
Bertrana, el de la Institució de les Lletres
Catalanes i el Joan Crexells.
La novel·la és un trencaclosques mai acabat
de definicions narratives, per estudiar
els fets que determinen la construcció de la
identitat femenina, d’escriptora i lesbiana.
Un punt de referència establert per l’autora
camí difícil i es manté conseqüent. La fusió
de la concurrència entre les dues poetesses
—la francesa i la catalana— es fa evident en
aquests aspectes centrals: la reivindicació
del subjecte femení i l’amor sàfic, amants
traïdes i poetesses de l’amor a la vegada. La
novel·la aglutina aquests propòsits.
El llibre reflecteix també, amb un llenguatge
encisador que va mutant segons el personatge
i el moment narratiu, meditacions sobre
episodis de la vida de Marçal, com, per
exemple, la relació amb el seu pare, la seva
filla o els seus amors obsessius. La passió
segons Renée Vivien arrossega el lector a
endinsar-se en la seva història, la història de
moltes dones silenciades i, evidentment, en
la de Maria-Mercè Marçal.
L’obra irradia actualitat i traspassa els dogmes
del feminisme fundacional català dels
anys 70. Susan Watkins afirma que actualment
«la violència sexual i la desigualtat
laboral contra les dones segueix sent un
problema important» (2021:23), fent-se palesa
la subjugació d’aquestes amb el mateix
many i, especialment, d’Irigaray, és innovador
i avançat al seu temps, ja que normalitza
el paper de la dona en la societat i promou
l’espai literari d’aquesta; es tracta d’una visió
del món en femení, d’una experiència
particular i diferent de la masculina. Aquest
feminisme ens proposa el coneixement
personal per mitjà de la descoberta del
cos i exigeix, sense donar importància a
la condició sexual, la capacitat expressiva
de la dona amb un discurs que li permeti
ser ella des de la feminitat del seu
cos silenciat.
La interpretació de la identitat clàssica no donava
resposta a prismes personals com la
raça, el gènere, la sexualitat o les cultures
minoritàries. La filosofia postmoderna intenta
resoldre-ho i construeix una identitat individual
de la persona, caracteritzada pel resultat
d’un humà fragmentat que experimenta
una transformació continua. Les autores del
feminisme de la diferència (Luce Irigaray, Julia
Kristeva, Hélène Cixous) denuncien que
el patriarcat suprimeix la dona en definir-la
la identitat» (Calvo: 2008:106) per explorar el
jo jugant amb la visió de l’altre que també és
dona i definir els multijos que cohabiten en
ella i que representen la seva veritable identitat:
dona, escriptora, lesbiana, mare, filla i
amant. L’espill marçalià és, a la vegada, el
lloc físic on el seu cos femení es reflecteix
i l’espai mental on s’identifica íntimament.
Una sola mirada retorna dues imatges de
la subjectivitat i de l’alteritat. A la narració,
l’autora ens endinsa en una mateixa història
des del punt de vista de molts personatges,
amb els quals intenta desarticular les estructures
binàries de la societat i mostrar la
personalitat polièdrica de Renée. La imatge
del mirall a La passió segons Renée Vivien
mostra una «“dona-monstre” amb els seus
fantasmes i defectes, i no per representar-hi
la bellesa. En el mirall, t’hi pots reconèixer o
no trobar-t’hi» (Godayol: 2012:220).
El mirall és l’objecte simbòlic que l’autora utilitza
per posar al nostre abast la seva identitat
i examinar la seva realitat, mitjançant la
imatge reflectida del seu cos. Marçal parteix

de la decorosa tradició catalana, amb pocs
precedents que tractin l’amor carnal.
Llenguatge i cos formen l’àtom marçalià, fins al punt
que cada partícula es desintegra en l’altra i s’hi refon
[...]. Marçal no va trobar una tradició que aixoplugués
la seva obra [...] la veu era original i no encaixava en
els autors que la precediren. Ni Clementina Arderiu
ni Salvat-Papasseit no podien adequar-se [...] a la
seva aventura poètica (Calvo: 2008:92).
Per aquest motiu, investiga una mirada específicament
femenina sobre el desig sexual,
que la portarà a explorar un tema pràcticament
inèdit fins aleshores (amb les excepcions
d’algunes autores com Safo, Renée
Vivien i Djuna Barnes): l’amor entre dones
i el cos desitjant femení. Segons Climent
(2008:10) des del cos silenciat de dona, desconegut
i camuflat en la literatura, reelabora
els estereotips regnants per fer brollar en llibertat
el seu jo literari. La dona de Marçal
coneix el seu cos, deixa de ser un objecte
"Número 52 verda. Maria-Mercè Marçal i Rafael
de desig per a passar a ser un subjecte
Vargas" de Moritz Barcelona en Flickr
desitjant. El cos porta inserida una potent l’objecte de desig, fins al punt que els límits
que l’autora contradiu, entenent l’alteritat i la
34 càrrega ideològica i, encara avui dia, és entre el jo i l’alteritat es difuminen i arriben a
identitat femenina des de les seves iguals,
35
un espai on s’inscriu el discurs del poder
masculí.
Des de la corporalitat femenina, Marçal compon
sobre passió, amor i desig amb imatges
suggeridores del món íntim femení. Així és
com basteix el seu univers, fent prevaler la
sensualitat del cos i transmetent, d’una manera
metafòrica, una relació d’intimitat plena
amb un altre femení i elevant a un nivell líric
les relacions sexuals entre dones.
Les fronteres de la identitat i l’alteritat «es
dirimeixen en el cos, convertit en camp de
batalla» (Riba:2012:158). Es tracta d’un espai
problemàtic on l’autora hi descobreix tota
una sèrie de càrregues que, naturalitzades
pel discurs masculí, practiquen una gran violència
contra les dones i en coarten la seva
llibertat. Marçal reconsidera les màximes a
partir de les quals s’organitza la societat, «tot
allò inqüestionat i admès tàcitament com a
inqüestionable» (Riba:2012:158). Les concepcions
de la maternitat, l’heteropatriarcat
i la invisibilitat de les relacions sexuals lèsbiques
es converteixen en qüestions que
la poeta arrenca del silenci i força a repensar-les
a través de les seves obres.
Ara bé, la creació literària marçaliana va més
enllà de les relacions sexuals lèsbiques; intenta
assolir un jo femení que s’identifiqui
amb totes les dones, amb independència de
la seva condició sexual. La passió segons
Renée Vivien és el paradigma de l’expressió
marçaliana, com ho defineix Lluïsa Julià
(2004:167). Marçal i Vivien viuen la passió
amorosa i la literària amb una autèntica obsessió
que es focalitza en les dones. Qualsevol
preferència sexual té cabuda, perquè
Marçal escriu sobre la identitat femenina
en majúscules: el desig, l’amor, la passió i
l’erotisme són la força que empeny a la relació
amb l’altre, aquell que té allò que al jo
li manca, però que és necessari per conèixer-se
plenament; en copsar aquesta alteritat
es transforma i esdevé en igual, en una
dona. Segons Segarra «la passió amorosa
du sovint el subjecte que l’experimenta —o
que la pateix— a fondre’s o confondre’s, amb
anihilar-se» (2013:240).
Un il·lustrat francès als anys vint i una guionista
de cinema a la dècada dels vuitanta, cadascú
al seu moment, segueixen el rastre de
Renée Vivien. Aquesta investigació a dues
bandes es combina amb l’aparició d’una sèrie
de personatges que la van conèixer i que
rememoren la vida de la poetessa parnassiana.
Hi desfilen des d’un burgès intel·lectual
amb qui va mantenir un idil·li epistolar durant
l’adolescència, fins a la cambrera que la va
servir tota la vida, passant, entre d’altres, per
una infanta turca, una baronessa alemanya,
una coneguda transformista descendent de
Napoleó, cortesanes de luxe, escriptores i,
sobretot, la famosa Amazona, inspiradora
de Renée, però també de Colette, Rémy de
Gourmont, Radcliffe Hall i Djuna Barnes.
Sara T. està escrivint un guió per a una pel·
lícula inspirada en la vida de la poetessa
Renée Vivien, i és el personatge que trasllada
al present de la novel·la la vida de Pauline
M. Tharn (l’any 1985, en què Marçal va començar
la investigació al voltant de l’obra de
Vivien). Els personatges actuen com ho faria
un corifeu de tragèdia grega, cadascú guia el
seu cor davant de les preguntes del savi Salomó
(i de la narradora) (Chavarria 2008:105)
i ens presenten la pluralitat d’arestes que
determina la personalitat femenina des dels
punts de vista de tota la diversitat humana.
Aquesta novel·la és el compendi del pensament
marçalià i no ha de sorprendre el lector
expectant que el retrat de Renée acabi
essent el de Maria-Mercè Marçal, per a qui
el fet de buscar Renée és buscar-se a ella
mateixa. Mai s’assoleix una definició absoluta
de l’obra que permeti una conclusió definitiva,
les possibilitats d’altres lectures són
il·limitades. L’experiència literària de l’autora
posa a l’abast del lector el seu creixement
personal i emocional des d’una perspectiva
exclusivament femenina. Una lluita activa
contra el discurs preponderant que posava
a l’home per sobre de les dones i que entenia
la subjectivitat de dona en contraposició
al gènere masculí. Una estructura binària
una dona es reconeix en una altra sense la
necessitat d’haver de recórrer a l’altre en
masculí. L’autora fa una explicació del món
alienada que té l’origen en el seu malestar
contra el discurs heteropatriarcal, en defensa
de la quimera que suposa ser una dona,
en defensa del subjecte en femení. Amb el
seu llenguatge poètic aconsegueix erigir una
tradició literària pròpia de les dones i tractar
qüestions silenciades per la societat catalana
en la qual va viure.
El feminisme de Marçal és indiscutible i queda
palesat a totes les pàgines de la novel·la.
De fet, el títol és una al·legoria que posa a
l’epicentre de totes les realitats a la dona
com a nucli del seu culte i religió. La passió
segons Renée Vivien fa genealogia
literària femenina, desmuntant el cànon
dominat per homes blancs, heterosexuals
de classe alta i aferrats al poder. Per
això l’obra guareix un corpus d’autores amb
les quals dialoga, a les que fa protagonistes i
de les que es nodreix per reivindicar la literatura
escrita per dones i en especial aquelles
que havien cantat a l’amor sàfic. També rememora
les seves predecessores catalanes
inspiradores de la seva obra.
La narració és una oda metafòrica plena d’altres
metàfores, en especial la que fa referència
al cos silenciat de dona que es reconeix
a través de la seva imatge reflectida al mirall.
La novel·la és el testament literari de Marçal
que dona la clau per entendre tota la seva
obra, amb el mirall on ella projecta l’amor i
«la bellesa de la seva creativitat i amb la nuesa
de la seva veritat» (Julià 2004: 188).
La vida de Renée Vivien, on s’emmiralla l’autora,
és l’eix vertebrador que permet a Marçal
ocultar les pròpies reflexions, els seus amors
i afliccions. Miralls i màscares per definir el jo
i l’altra en femení. Les dones s’identifiquen
perquè aprenen coses d’elles mateixes. Un
grup que s’elabora des de la pluralitat i la diferència,
no reduït a una categoria globalitzadora.
Definitivament, La passió segons Renée Vivien
és la passió segons Maria-Mercè Marçal:
un cant a la vida, una reconciliació amb
la mort, un al·legat feminista. Un viatge en

femení que postula per l’actualització de la
narrativa catalana i estableix els fonaments
d’uns principis inqüestionables que traspuen
modernitat.
Carme Marin
HISTÒRIES DE
LA LLENGUA
Bibliografia:
Calvo, Lluís (2008). «Maria-Mercè Marçal o la fusió dels
pols: cos, alteritat, desig». A: Reduccions, núm. 89/90, 90-
119.
Climent, Laia (2008). Maria-Mercè Marçal, cos i compromís
(Barcelona: PAM).
Julià, Lluïsa (2009). Enyors i paradisos femenins en Maria-Mercè
Marçal. A: Jardines secretos. Estudio en torno al
sueño erótico. Acebrón, J; Solà, P. Edicions de la Universitat
de Lleida.
CATALUNYA, ORIGEN
DEL CORÒNIM
Pere Juvés
Julià, Lluïsa (2012). «Fragments d’un discurs abolit (La Quin és l’origen del mot Catalunya?
Aquesta pregunta ha tingut signa comarques o zones àmplies.
ció del corònim Catalunya, topònim que de-
36 passió segons Renée Vivien: monodia final)», dins Corrons
Fabrice; Frayssinhes, Sandrine (ed.). Lire/Llegir Ma-
37
ria-Mercè Marçal. À propos de/sobre Bruixa de dol. Perpinyà:
Trabucaire, 43-51.
acceptades que altres, però no d’aquest nom és de principis del segle XII
moltes respostes, algunes més La primera referència documental escrita
Julià, Lluïsa (2014). «La passió segons Renée Vivien: un
n’hi ha cap que sigui definitiva en el poema Liber Maiolichinus de gestis Pisanorum
illustribus, escrit en llatí pel poeta
espai d’experimentació formal». A: IV Jornades Marçalianes.
I en el foc nou d’una altra llengua. Barcelona: Col·lecció
quaderns de la Fundació Maria-Mercè Marçal.
Hi ha molts erudits catalans com Joan Coro-
pisà Laurentius Veronensis. El poema trac-
per definir un origen de la identitat catalana.
Julià, Lluïsa (2016). Cap a l’ordre simbòlic femení: La
mines, Josep Bolari i Jovany, mossèn Antoni ta sobre la conquesta de Mallorca els anys
passió segons Renée Vivien. Associació d’Escriptors en
Llengua Catalana.
Maria Alcover, Jordi Colomer i Frederic Udina
Martorell, i algun d’estranger com el suís per Ramon Berenguer III el Gran, que és
1113 i 1114, per pisans i catalans comandats
Julià, Lluïsa (2016) «‘La passió segons Renée Vivien’ o
‘La venus dels cecs’», a Homenatge a Maria-Mercè Marçal,
Empúries.
Paul Aebischer, que s’han interessat a buscar
l’origen del mot Catalunya. Citarem les nicus i dux catalanensis. També s’hi esmenta
descrit com catalanicus heros, rector catala-
Kristeva, Julia (1979). «El tiempo de las mujeres». Trad.
Isabel Vericat. Debate feminista, 11:6 (1995), 343-365.
més conegudes; així i tot, en moltes d’elles Catalania, catalanenses (per diferenciar als
Marçal, Maria-Mercè (1989), Llengua abolida (1973-
hi ha elements mitològics i llegendaris que occitans dels gots) Cataláunia, Catalonia o
1988), València, Eliseu Climent.
Marçal, Maria-Mercè (1995), La passió segons Renée Vivien.
Barcelona: Edicions Proa.
A l’època romana, el territori català no tenia La primera referència documental del gentili-
identifiquen el naixement d’una nació. Cathalaunia.
Riba, Caterina (2012). L’obra poètica de Maria-Mercè
cap nom específic, només es coneixia per ci català és en el Liber feudorum maior, que
Marçal: una aproximació des dels estudis de gènere i la
les tribus ibèriques que l’ocupaven:
és el jurament dels habitants de la ciutat fortificada
de Carcassona, datat el 1107 o 1112,
literatura comparada. Universitat de Vic.
Roig, Montserrat (1991). Digues que m’estimes encara
A l’edat mitjana, el nom utilitzat va ser el de
que sigui mentida. Barcelona: Edicions 62.
Gotia (terra dels gots) i, sobretot, el de Marca a Ramon Berenguer III El Gran, comte de
Segarra, Marta (2013). Escriure el desig. De la Celestina a
Hispànica, que designava el territori sota domini
dels francs on es trobaven els comtats els noms de Geral de Cataluign, Raimundi
Barcelona. En aquest document, apareixen
Maria-Mercè Marçal. València: Editorial Afers.
Watkins, Susan (2021). «Quins feminismes?». L’Espill,
65, 23-56.
catalans.
Catalan i dos Arnal Catalan. Una de les primeres
cites sobre l’origen etimològic del nom
Godayol, P. (2012). «Maria-Mercè Marçal en el mirall: sobre
l’imaginari femení i el llenguatge poètic». Reduccions:
Abans de parlar de les teories que s’han defensat
fins als nostres dies sobre l’origen del de Catalunya ens la dona el clergue castellà
revista de poesia (100). 220-33. [En línia]. [Data de consulta
2021]. <https://www.raco.cat/index.php/Reduccions/
mot, és important situar en el temps l’apari-
Juan de Pineda a la seva obra Els Treynta

Catalunya, amb orígens mítics i etimològics
diversos, on la nostra llengua constitueix un
factor molt important per definir la identitat
pròpia. És important començar per saber
d’on ve el nom de la nostra terra.
Tot seguit, comentarem les principals teories
sobre l’origen del mot Catalunya.
Teoria del mite Otger Cataló o Gothland
Segons l’historiador del segle XV Pere Tomic,
Otger Cataló era un noble got d’Aquitània
que va lluitar contra els musulmans en
el segle VIII, junt amb els Nou Barons de la
Fama (Dapifer de Montcada, Galceran de
Pinós, Hug de Mataplana, Guillem de Cervera,
Ramon de Cervelló, Pere d’Alemany,
Ramon d’Anglesola, Gibert de Ribelles i Roger
Erill). L’any 735, Otger Cataló mor en el
setge d’Empúries, i els barons es refugiaren
fins que l’emperador Carlemany els ajudà a
guanyar als musulmans, i posaren el nom de
Catalonia a la terra conquerida en honor a
Otger Cataló. Aquesta teoria, però, només
és una llegenda.
Teoria terra de castells
A principis del segle IX, per evitar els atacs
dels musulmans, Carlemany, rei dels francs,
va senyalitzar un territori militar defensiu entre
els Pirineus i l’Ebre: la Marca Hispànica.
Aquesta, però, va quedar reduïda només a
la conquesta d’una part del nord de Catalunya,
que es coneix com la Catalunya Vella, i
en forma de múltiples comtats que complien
una funció militar fronterera amb l’edificació
de diversos castells per protegir-se dels musulmans.
En Ramon d’Abadal i Vinyals diu que la Marca
Hispànica mai no va ser un terme jurídic,
sinó geogràfic, usat per alguns cronistes per
designar aquesta part sud de la Gotia enquadrada
dins la península Ibèrica.
A l’obra Orígenes Históricos de Catalunya
(1899), Josep Balari i Jovany diu que el mot
català venia de castlà, el qui tenia la jurisdicció
d’un castell.
La dificultat d’ordre fonètic d’aquesta hipòtesi
és explicar l’estranya aparició de la a i
38
libros de la Monarchia ecclesiastica, escrita
l’any 1560, on s’afirma que el Marquesat de
Gothia va ser conegut també com Gothalaunia,
probable llatinització de Gotaland o
Götland, terra de gots. Juan de Pineda encara
no ho sabia i ho va atribuir a país de
gots i d’alans, no obstant això, no existeix la
constància històrica que els alans habitessin
aquesta zona. L’arabista Joan Vernet ha
identificat un altre origen del nom de Catalunya
en l’obra de l’historiador i geògraf musulmà
Al-’Udri, Tarsi al-akhbär (1014).
Però el nom Catalunya ja existia molt abans
d’aquests escrits dels segles XI-XII. L’historiador
Pere Miquel Carbonell (1434-1517),
a Chròniques de Espanya fins ací no divulgades,
situa l’aparició dels noms de catalans
entre els anys 840 i 877, temps de Carles el
Calb, rei dels francs occidentals que surt en la
llegenda de Guifré el Pilós. Aquest historiador,
arxiver reial de l’Arxiu Reial de Barcelona entre
el 1476 i el 1517, va tenir accés a tots els
documents i per aquesta raó podem confiar
en el que ell explica en les seves cròniques.
Hi ha moltes teories sobre l’origen del mot
Teoria de Gotholandia o Gothoalania
Una teoria molt estesa diu que Catalunya podria
venir de Gotholandia (terra dels gots),
de Gothoalania (terra dels gots i els alans) o
de Gothia Longia (la Gran Gòtia). És cert que
a Catalunya els gots eren la classe dominant
i que, en temps carolingis, el territori es va
dir oficialment Gòtia. És lingüísticament poc
defensable que Catalunya pugui derivar de
Gotholàndia, Gothoalania o Gothia Longa.
L’ensordiment de la g en k i la conservació
de la t intervocàlica, que normalment hauria
de sonoritzar d, segons el Diccionari Català-Valencià-Balear,
són característiques que
impedeixen acceptar aquesta hipòtesi. A
més, el sufix -land hauria d’haver derivat en
-landès, com irlandès o holandès.
I en el terme Gothoalania hi ha la dificultat
que no es coneix cap presència important
d’alans en territori català. I encara una altra
cosa: hi ha documents escrits on s’esmenten
junts els mots Catalunya i català i Gòtia i got
i responen a diferents llocs o gentilicis. Per
aquests motius, també és una teoria no massa
acceptable de l’origen del mot Catalunya.
l’eliminació de la s (castlà-->catlà-->català),
la dificultat d’explicar l’aparició de la u de Catalania=>Catalunya,
i el manteniment de la t,
so aquest últim que amb prou feines es deixa
notar a la paraula castlà que fonèticament
sona com a caslà.
A Catalunya, trobem desenes de noms de
pobles que provenen de castell, i no s’ha
trobat mai cap document en què es conservi
aquesta transició entre castlà i català. Aquest
fet fa que aquesta teoria tingui poc fonament
per ser creïble.
Teoria dels Catalauni, poble celta de la
Gàl.lia
A la Gàl·lia septentrional, entre França i Bèlgica,
al voltant de Châlons-sur-Marne, hi havia
uns celtes anomenats catalaunis, i, en el
segle III aC, va haver-hi invasions celtes i alguns
es varen quedar a la terra conquistada
i, suposadament, li posaren el nom de Catalunya.
Aquesta teoria s’havia fonamentat en
una suposada migració d’una tribu de la Gàl·
lia Belga, la dels catalauns, però és molt poc
creïble: primer, hi ha manca de base docu-
Teoria de Mons Catanus (Montcada)
Segons la teoria de lingüista suís Paul Aebischer,
el Mons Catanus, la muntanya més
important de Barcelona, hauria passat a catananus
o catalanus. Aquesta teoria té molt
poca credibilitat, ja que és molt poc probable
que un topònim local doni nom a una nació.
Teoria Capitale Barcelona
També hi ha una altra teoria, molt poc probable,
però hi és, que defensa que Barcelona
hagi donat nom a Catalunya. Barcelona era
la capital del comtat des de temps dels romans,
i s’hauria passat de dir de capitale a
captale, i d’aquí cap a cattale i anomenant
els seus habitants com a catalans.
Teoria Catalania: Antiga Duro Catalanum
Una de les teories més sòlides és que el nom
original fos Catalania, i la u surt a partir del
poble celta catalauni. El poble catalauni fou
crucial en el segle v dC. En els Campos Catalaunicos
(l’antiga Duro Catalaunum, l’actual
Châlons-sur-Marne) hi hagué la batalla
contra els huns d’Àtila. El rei visigot Teodo-
39
mental; i segon, que no es coneix cap vinguda
d’elements d’aquesta tribu al nostre país.
Teoria dels laketans (laietans)
Aquesta teoria és defensada per Joan Coromines
i proposa que Catalunya ve d’uns
pobladors ibèrics en època de la romanització,
els laketans. El punt de referència
és l’obra de Joan Coromines, Onomasticon
Cataloniae, on fa aqueixa aguda reflexió: «El
nostre nom podia haver, doncs, nascut d’una
deformació, i haver-se generalitzat fàcilment
perquè era útil i responia a una necessitat
vivament sentida: la realitat de Catalunya era
un fet present per a tothom, però no tenia
nom (car “Marca Hispànica” no era un nom
en propietat) i la consciència de l’existència
nacional exigia que aparegués un nom d’una
manera o altra» (“Anotacions sobre l’origen
dels mots català i Catalunya ...”).
El mot lacetanos per una metàtesi (alteració
de la posició d’un o més sons dins d’una paraula)
passa a catelanos, i d’aquí a catelans
o catalans.
red, que comandà l’exèrcit contra els huns,
estava establert a Barcelona, que la tenia
com a capital del seu regne. Altres historiadors
diuen que fou Lluís el Piadós el qui lluità
contra Àtila. És possible que Catalania passés
a Catalaunia com a honor de la batalla,
i després Catalaunia esdevingué Catalunya,
seguint altres exemples de la llengua occitana
com Gascònia a Gascunya. També hi ha
la hipòtesi que, en llatí vulgar protocatalà, el
diftong au tendeix a simplificar-se en o, Catalaunia
--> Catalònia --> Catalunya.
Teoria Kalat Talunya: castell de Talunya
L’historiador Pere Balanyà defensa la teoria
que el mot Catalunya podria tenir el seu origen
en l’expressió aràbiga Qat’a Al-Gunya,
que vol dir terra de riquesa. És el nom de la
comunitat musulmana de Mallorca que anomenava
la terra que desembarcaven a la península
Ibèrica per fer negocis.
Joan Vernet identifica com a primer testimoni
possible del nom de Catalunya l’historiador i
geògraf musulmà Al-’Udrī (1002 — 1085), el

qual en la seva obra Tarsi al-akhbār (1014)
esmenta la localitat de Talunya o Taluniya,
localitzable vers Montsó, que, prefixada amb
ca- (contracció de cala-, ‘castell’, freqüent en
la toponímia àrab), podria haver donat Catalunya,
i vindria a ser així la cita més antiga
de Catalunya “a localitat de Tolus, que ell
denomina Taluniya, a mig camí entre Lleida
i Osca, on especifica que hi ha 32 milles de
Osca a Taluniya i 32 milles més fins a Ilerda”.
Aspectes lingüístics de cata
La lletra g sonora en les llengües nòrdiques
es pronuncia com una k sorda en la nostra.
Exemples: gataland (noruec), gataland
«Per l’amor de Déu i pel poble cristià, i pel Per tant, la teoria més verídica de l’origen del
(suec), gataland (islandès), gataland (alemany).
«Et cum dictus nobilis Cotaldus de Craho ex
nostre bé comú, a partir d’ara, mentre Déu mot Catalunya ens porta a l’Occitània, al po-
nobili . “& legitima masculorum consanguini-
em doni saviesa i poder, socorreré aquest blat celta de la Gàl·lia Septentrional, els ca-
En llatí vulgar protocatalà, el diftong au tendeix
tate charisimi Ducis Burgundiae genitus sit ,
meu germà Carles amb la meva ajuda i qualtalauni,
on hi ha els departaments de Rasès,
a simplificar-se en o (i no al revés). Ca-
& propter eiusdem Cotaldi , et suorum fidelisevol
altra cosa, com cal socórrer un germà, l’Aude, l’Arieja i el Tarn, i la influència celta
talaunia => Catalonia.
sima servicia nobis .” & nostris impensa ; &
segons és just, a condició que ell faci el mateix
era més forta que al sud dels Pirineus. En
Un dels obstacles, segons Alcover-Moll, per quam maxime nunc propter gravisima , & importabilia
per mi, i no tindré mai cap acord amb aquests departaments, els cognoms Catala,
acceptar el terme Gothalaunia com a explicació
pericula , & onera , que nobiscum in
Lotari que, per la meva voluntat, pugui ser Catalan, Cathala, Cathalan, Cataló, Cathalo
al corònim Catalaunia és la dificultat obsidione , & guerrae terrae Gothorum sive
perjudicial per al meu germà Carles» (Traducció
i Catalon són molt més presents que en cap
d’explicar l’ensordiment de g en k i la conservació
Cathaloniae sustinuit de praedicta Baronia
estreta del bloc d’en Pere Costa). altre lloc.
40 de la th, que s’hauria d’haver sonoritzat , honore Castri de Cintillis ipsum Cotaldum ,
41
en d, impròpies en la transformació al català
a partir del llatí.
En tot cas, des d’un punt de vista lingüístic
és perfectament explicable la identificació
del lexema götē (pronunciat probablement
KƏTƏ) en la forma CATA (pronunciat exactament
com KƏTƏ a l’idioma català original:
KƏTƏLUNYƏ).
I també que la conservació fonètica de la vocal
neutra ens dona indicis clars que hi ha
una continuïtat ininterrompuda al llarg de
més de quinze segles d’una mateixa comunitat
de parlants.
Etimologia de la paraula launia
Launia no és paraula llatina, ni, per tant,
l’equivalent llatí del germànic Land. D’entrada,
només cal pensar en l’adaptació fonètica
d’una paraula germànica o cèltica al so llatí.
De fet, Launia és la forma llatinitzada d’una
paraula de l’idioma cèltic dels gals, Laune o
Launa, que vol dir ribera o braç de riu. És
una forma usada a la toponímia de la Gàl·lia
en repetides ocasions.
Els gots es van assentar a la zona d’Aquitània,
concretament als marges del Riu Garona,
a partir del 415 de la nostra era sota el
lideratge del rei Wallia. Fou aquesta la primera
Catalunya? El que és cert és que tota
aquesta regió va ser coneguda com Catalàunia.
Cites antigues de Catalunya
1. El 792, en el document on Carlemany nomena
Cotaldus de Craho, Baró del Castell
de Centelles.
Documentia/D00744 (de la col·lecció Cathalaunia.org)
& omnes successores suos dotamus , utiam
supra diximus»
2. En 1011 apareix citat el terme Kathalaunia
en un document del jurista Bonsom o Bonhom
(recollit a l’obra Catalonia and California:
Sister States (2013), de Lowell Lewis),
referint-se al rei dels francs, Teodorico:
«Theodoricus, rex Francorum, cum esset
Kathalaunia». I en un altre document (recollit
a l’obra The Saxons in England (2011), de
Jhon Mitchell Kemble), probable còpia del
manuscrit original de Bonsom, del jurista
alemany Eichhorn (1753-1827), referint-se al
mateix rei diu: «Theodoricus, rex Francorum,
cum esset Cathalaunis, elegit virus sapients»
3. El primer document en llengua romanç,
Els Juraments d’Estrasburg, datats el 14 de
febrer del 842, són un acord signat entre els
dos nets de Carlemany, Carles el Calb i Lluís
el Germànic, i redactats en dues llengües,
una de germànica i una altra de romanç.
El més sorprenent és que aquesta llengua
romanç, considerada generalment com a
proto-francès, es correspon en realitat a un
proto-català (occità) tant per les seves expressions
com pel seu vocabulari.
«Pro deo amur et pro christian poblo et nostro
commun salvament, d’ist di in avant, in
quant deus savir et podir me dunat, si salvarai
eo cist meon fradre Karlo et in aiudha et in
cadhuna cosa, si cum om per dreit son fradra
salvar dist, in o quid il mi altresi fazet, et ab
Ludher nul plaid nunquam prindrai, qui meon
vol cist meon fradre Karle in damno sit»
Conclusions
Un cop vistes totes les teories, un fet indiscutible
és que l’única llengua que té originàriament
el mot catal és el celta. Hi ha moltes
paraules catalanes que comencen per cata,
que etimològicament és una preposició grega
que significa sota. Al nom de la nació Catalunya
no té cap sentit aquesta preposició
i, a més a més, hi ha la l afegida. D’aquesta
manera es fa palès que el mot no té un origen
grec. És innegable l’origen celta del nom
Catalunya.
L’estudi etimològic de la paraula celta catu,
que també adopta les formes, cat, cath, cad,
kad i alguna altra més, vol dir combat i era
d’ús molt corrent a l’època romana. Aquesta
forma catu és present en molts pobles relacionats
amb la cultura celta; per exemple,
tenim els noms personals de Catuena (nascut
en combat) Catugnatus (fill del combat)
Catumandus (qui combat a cavall), i pel que
fa als noms de pobles tenim els catúrigues
(reis del combat), els catusloges (tropes de
combat), els catuvel.lans i els catalauns (que
voldrien dir etimològicament els qui dominen
el combat, els qui dominen el camp de batalla
o els millors guerrers).
Un altre element que referma l’origen celta
del mot Catalunya és la presència de la h en
la forma antiga Cathalunya, ja que Cath és
una de les possibles formes de la paraula
combat en celta. I perquè no ens estranyi la
presència del celta en la nostra llengua, hem
de remarcar que tenim paraules com blat,
bruixa, camí, llepar, maduixa ,trau i moltes
més que són d’origen celta.
Per acabar, cal remarcar que Carcassona és
l’origen de la dinastia comtal catalana. Bel·ló
de Carcassona, avi de Guifré el Pilós, va ser
el primer comte de Carcassona.
Bibliografia
Pere Juvés
Carbonell, Pere Miquel (1997): Cròniques d’Espanya.
Edició crítica d’Agustí Alcoberro. 2 vol. Barcelona: Barcino.
312 p. (Vol. I), 282 p. (Vol. II). (Els Nostres Clàssics, B,
16-17)
Coromines, Joan :Onomasticon Cataloniae.Curial Edicions
Catalanes. Barcelona.
Gausachs, Ramon (2019). Crònica d’Otger Catalo (Llegenda
de l’origen de Catalunya). Editorial Circulo Rojo.
Roquetas de Mar.
Rubió i Balaguer, Jordi (1929). «Els clàssics a la biblioteca
de Pere Miquel Carbonell, fins a l’any 1484µ, dins
Miscel·lània Crexells, Publicacions de la Fundació Bernat
Metge nº 1, Barcelona.
Webgrafia
Revista LN81.indd (llenguanacional.cat) (25/01/2022)
https://oncat.iec.cat/veuredoc.asp?id=13716 (25/01/2022)

RESSENYES
Títol: El barri de la Plata.
Autor: Julià Guillamon.
Editorial: L’Avenç.
Any de publicació: 2018.
Número de pàgines: 230.
ISBN: 9788416853168.
EL BARRI DE LA PLATA
Júlia Marchena
Julià Guillamon (Barcelona, 1962)
publica El barri de la Plata l’any
2018. L’obra és el relat més íntim
i personal escrit fins aleshores per
aquest crític literari i periodista. El fil
conductor parteix des de l’espai, el petit veïnat
on Guillamon creix i desenvolupa la seva
personalitat. L’obra es complementa amb
fotografies i documents d’arxiu que permeten
dibuixar mentalment la decadència de la
Barcelona industrial, una ciutat desconeguda
i amagada sota l’eslògan “La millor botiga
del món”. La novel·la va creixent cap al relat
personal i ens destapa les vergonyes d’una
família bilingüe, el matrimoni fracassat de
dues persones que venen de mons totalment
diferents, el xoc cultural entre pares i fills, la
memòria dels immigrants valencians en el
barri del Poblenou, les mancances sofertes
Títol: El coratge de ser un mateix.
i el sentiment que acompanya l’autor de ser
Autor: Francesc Torralba.
diferent de la resta. D’una manera elegant i
Editorial: Pagès (Col·lecció L’expert,
valenta, Guillamon s’anirà obrint a mesura
núm. 30)
42 que avança el relat; des del cor i sense em-
Any de publicació: 2013.
El procés que proposa l’autor equival a quan
es pugen els esglaons d’una escala: cadas-
43
buts, reconstruirà l’espai mental que és, per
a ell, el barri de la Plata. Alhora, l’autor retrà
homenatge als seus pares i es reconciliarà
amb el seu passat, amb els seus orígens i
amb els seus fantasmes.
Si el que busca el lector és una novel·la
dòcil i amable, no ha de triar Guillamon. Ell
mateix qualifica la seva escriptura de “bèstia”.
Si vol trobar un relat sincer i impregnat
d’humor i realitat, assaborir la literatura del
detall amb minuciosa exquisidesa, que visiti
El barri de la Plata: se sorprendrà per la
forma i pel ventall de temes que farceixen
les seves pàgines.
Júlia Marchena
Número de pàgines: 236.
ISBN: 978-84-9975-432-1.
EL CORATGE DE SER
UN MATEIX
Patrícia Bosch Mir
«La identitat és una experiència que
autoritza a l’ésser humà a dir legítimament
jo, on per jo cal entendre un
centre estructural organitzador i actiu
de totes les meves forces actuals
i potencials» Erich Fromm
Francesc Torralba és un escriptor, teòleg,
filòsof i professor universitari, nascut a Barcelona
l’any 1967. El seu pensament filosòfic
gira al voltant dels elements centrals de
l’existència humana (el patiment, Déu, el dolor
o el sentit de l’existència), i està fortament
alineat amb la doctrina cristiana. És autor de
més de cent assaigs de temàtiques diverses,
especialment en els àmbits de la filosofia,
l’ètica, la pedagogia i la religió.
El coratge de ser un mateix es va publicar
l’any 2013. En el llibre, Torralba reflexiona
de forma ordenada sobre la identitat. El títol,
tal com indica ell mateix, s’inspira en l’assaig
del teòleg protestant Paul Tillich, Le courage
d’être, escrit l’any 1967. El pròleg ja defineix
de forma molt diàfana quina és la seva premissa:
per tal d’arribar a ser plenament conscient
del que un és, i ser capaç de viure en
harmonia amb aquesta identitat, es requereix,
essencialment, coratge. Torralba estableix
set fases per a esdevenir allò que un
és: autoconsciència, autoconeixement,
autopossessió, autodeterminació, autogovern,
autodonació i autorealització.
Encara que Torralba basteix el seu discurs
per a les persones, aquestes fases també es
podrien extrapolar a qualsevol mena d’organització
i, fins i tot, a un país.
cun d’ells suposa un esforç. Aquest esforç,
que s’assimila al concepte ètic i ontològic de
coratge, busca fer prevaldre allò que som
enfront del que ens ve donat i és, per tant,
impostat i artificial, tasca, sense dubte, difícil.
El coratge és una virtut ja enunciada pels
clàssics grecs com una excel·lència de caràcter
vinculada a la saviesa, lligada a les
quatre virtuts cardinals, el que els pensadors
medievals denominaven fortitudo o força de
l’ànima, la potència de ser el que l’ànima
és essencialment. Preservem tots els elements
materials com si ens anés la vida en
això, i, en canvi, deixem de banda el que és
més important, el mateix ésser.
L’autoconsciència és estar despert, ser
amb els cinc sentits connectats a la vida,
assolint la unitat amb un mateix, sense distraccions
ni addicions que ens allunyin de la
nostra essència. Segons Francesc Torralba,
la vida rutinària és un obstacle a l’autoconsciència:
la vida és viscuda seguint rituals i
rutines, les setmanes passen, però no són
viscudes realment. Un error molt comú en

l’autoconsciència és el plagi existencial. L’autodonació consisteix a entregar el propi
do a un mateix i als altres. La identitat de
Es renega de la pròpia identitat i es tria viure
POEMES
com viuen els altres, reproduint els seus patrons
de conducta, la seva forma de ser. Amb remet a la donació. Si el que tenim ens ho
l’ego consisteix a tenir, però la identitat del jo
el plagi existencial reneguem del nostre jo, i guardem per a nosaltres mateixos, la mateixa
identitat es consumeix i desapareix. L’au-
ens abandonem.
L’autoconeixement és un exercici infinit. todonació és l’única manera de persistir en
Som, essencialment, éssers de representacions,
d’imatges. Viure despert és conèixer-se que només vol tenir i ser reconegut.
la memòria. Aquest anhel no sorgeix de l’ego
a un mateix, viure adormit és desconèixer-se El setè i últim moviment en el camí de ser
fonamentalment, vivint en el món de les un mateix és l’autorealització. Consisteix PEDRES VIOLETES: 3A
Júlia Marchena
pitjor de totes les ignoràncies, la d’un mateix. la vocació pròpia es converteix en acció
L’autopossessió és el tercer moviment en la transformadora. Sempre hi ha obstacles
A: LA FORÇA
ràcter físic, sinó immaterial. Posseir-se a un sinó que s’ha de ser partícip de la gran obra
Brilles, tornes a brillar,
mateix significa erigir-se en protagonista del món sense perdre la pròpia identitat ni aïllar-se.
La felicitat no equival a la satisfacció
violenta i devastadora
tot i la gropada
de la seva pròpia existència. Els principals
enemics són la dispersió i la fatiga, o, en un dels desigs, sinó a l’acompliment de la vocació
interior, la pròpia crida. Tota la resta
que et torna a sacsejar.
segon terme, ser posseït pels altres, convertint-se
en un instrument.
T’ajups,
44 45
imatges, de la penombra. Conèixer-se a un
recerca de la identitat, i esdevé tot seguit de
a portar fins a les últimes conseqüències la
en el camí de la realització personal, s’han
són satisfaccions o plaers momentanis que
mateix és un segon naixement, superar la
conèixer-se a un mateix, acceptant-se. Torralba
no fa referència a una possessió de ca-
la vida d’una manera individualista,
L’autodeterminació és un acte de voluntat,
crida que un mateix sent en el seu interior:
d’identificar i superar. No es tracta de viure
s’evaporen ràpidament.
evasiva,
actuant conforme el jo, dibuixant la pròpia
silueta. L’autonomia NO és autodeterminació.
Ser autònom significa viure en harmonia
a una llei pròpia. L’autodeterminació
va més enllà: és preguntar-se per què vull
viure?, i com vull viure?, essent el sobirà de
la pròpia vida. Ser-ne el conductor, lluitant
per a no esdevenir un vassall dels altres o de
les circumstàncies. Aquest moviment només
és possible si els altres tenen assumit deixar
viure, ja que determinats vincles afectius
poden constituir presons invisibles que censuren
els moviments de l’altre. S’ha de tenir
clar, així doncs, que la vida dels altres no ens
pertany.
L’autogovern consisteix a dirigir tots els
elements que configuren la identitat personal
cap a un mateix. S’ha de ser valent per
autogovernar-nos a nosaltres mateixos,
i sovint ens deixem governar malament per
d’altres. Per a governar en un sentit positiu
del terme, no vinculat amb un domini, ens
hem d’empoderar i així aconseguir un objectiu
determinat.
El llibre d’en Torralba és, principalment, una
brúixola d’identitats perdudes. En un món
amb tants miratges, falsedats i postureigs,
sovint un mateix transita per aquesta vida ignorant
quina és la seva identitat, sent encara
molt més difícil viure segons allò que som
en veritat. Realment, la feina que fem combrega
amb els nostres valors? Les nostres
relacions són certament les que voldríem
mantenir? Som realment feliços amb el que
projectem? Reflexionem, doncs, i potser així
prendrem aquell coratge que ens manca per
a ser res més que allò que som.
Patrícia Bosch Mir
A: L’ESCALF
Somrius i acarones,
com la sorra en el desert
després de la nit gèlida.
Suau, però ferma,
escalfes,
abraces la terra.
Somrius en la nit,
perquè vindrà la nit serena,
fluixet...
per no fer-nos mal,
després somrius.
Ets la roca
que el vent no podrà tombar.
Ets la roca que
el llamp no esquerda.
Ets la vida.
Ets la llar.
Júlia Marchena

somrius a la vida,
perquè saps que vindrà plena.
Ets la sorra que acarona
després de la nit i el gebre.
Júlia Marchena
A: LA VIDA
Forta, com la pedra
que la tempesta d’estiu desprèn,
llueixes blanca i cristal·lina.
La teva manta tot ho empeny.
Ets el bruixó.
Sencer quan cau a terra.
Bell abrigall nacrat.
Ets la pedra
blanca i cristal·lina
que il·lumina i
apaivaga la foscor,
Voldria assumir la veu d’un poble,
46
esperant que surti el sol.
ser, simplement, poble,
47
TRES IDENTIFICACIONS
POÈTIQUES
Maties Segura i Rubio
UNA VEU COMUNA
Ets la terra.
Ets el cel.
Ets la pedra.
perquè allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
És difícil deixar de parlar d’un mateix,
buidar-se perquè el discurs comú
ompli els versos com un torrent,
recorrent el territori de sud a nord,
formant nous sentits comuns
que ens alliberen d’una història fosca.
Voldria assumir la veu d’un poble,
ser, simplement, poble,
però descobreixo el meu cos concret,
des d’on faig sonar la veu,
aquesta veu que tartamudeja, vulgar,
car no busco un truc de retòrica
ni la pretensió de parlar pels altres.
Potser, si burlo la meua identitat,
si puc deixar de ser jo mateix,
puga esdevenir un altre,
parlar-te amb més empatia,
suturar les diferències
que ens separen violentament
amb una amorètica solidària,
i dir un nosaltres que crea nous mons.
i sé que no ho aconseguiré
amb un poema d’antologia,
sinó teixint un discurs del meu poble
en què no estem separats
els uns dels altres,
no ens excloem en identitats tancades,
sinó que ens relacionem dialècticament,
car allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
Però, per a esdevenir poble,
cal primer forjar un nosaltres
sense abusos ni violències.
Si ens recobrem en la nostra unitat,
és a dir, una unitat diversa i dialèctica,
ho podrem tot: podrem fer sortir el sol
i il·luminar el camí vers la llibertat.
Voldria assumir la veu d’un poble,
ser, simplement, poble,
diluir-me en un nosaltres rebel
que va obrint pas, sempre avant.
Construiria una escala de mots
per a veure el món des de la lluna
i vetllar la llarga nit del meu poble,
Sant Mateu, 27 de gener de 2022.
Maties Segura i Rubio.

SER PARELLA
Només em reconec
a través dels teus ulls,
perquè m’imagines
sense dubtes boirosos
ni pors fumoses,
i em veus clar i diàfan,
tal com vull ser, lliure.
Els meus llavis t’enyoren,
diuen el teu nom tendres,
i, per art de màgia,
el món pren el teu record,
i estàs en totes les coses,
en el cor de tots els mots,
un amor que viu dins meu.
Les meues mans guarden
la memòria del teu cos,
Tanmateix, sembla que Parmènides haja guanyat la partida.
el tacte dolç de la teua pell,
Potser per un ordre de les coses que vol subjectes immòbils,
el ritme de samba del teu cor,
potser per un pensament occidental encadenat a la identitat,
la teua respiració tranquil·la:
potser per por a una creativitat que voreja l’esquizofrènia,
si em miro les mans buides,
el Ser és considerat com una unitat essencial, immutable.
48
veig el teu rostre sobre elles.
De fet, els mecanismes disciplinaris del poder ens forcen
a identificar-nos constantment:
49
El teu whatsapp és la meua alegria,
la meua alegria és el teu somriure,
el teu somriure és l’horitzó anhelat,
l’espai des d’on vull viure els dies:
tot i no ser taronges, sinó espremedors,
passar de ser un a ser parella enriqueix,
si el tu i el jo es conjuguen lliurement!
Sant Mateu, 26 de gener de 2022.
Maties Segura i Rubio.
NO SIGUES TU MATEIX!
En el temple d’Apol·lo a Delfos
una inscripció deia «Coneix-te a tu mateix»,
màxima que dista del mantra de «Sigues tu mateix»,
repetit fins a l’avorriment en sèries i films ianquis,
negant el canvi, la transformació, poder ser un altre,
com si la identitat fos un tresor a conservar intacte,
com si ens fos donada una Constitució del Jo
que limita les possibilitats del Ser i no podem reformar,
si no és que subvertim l’ordre constitucional
i ens convertim en dissidents de nosaltres mateixos.
No hi ha presó més petita que la de ser un mateix.
I no hi ha sensació de llibertat com sentir les crisàlides,
ser papallona que passa entre els barrots dels nostres límits.
Propugno tenir veu pròpia, lliure albir i pensament crític
davant del Ser-massa que fabrica la societat de consum,
però oposar-se a un món de còpies no implica ser un mateix,
sinó ser algú que es rebel·la contra les identitats donades
i conjura el poder creatiu de fer mons i esborrar grillons.
Entenc la importància de ser fidels als nostres principis,
especialment en un context que ens força a renúncies,
però ser fidel a uns principis no implica ser un mateix,
perquè tristos i masoquistes principis aquells que
ens impedeixen canviar, evolucionar, transformar-nos.
No hi ha obra d’art més important que el propi subjecte.
Si prenem les pors amb les mans, tota forma és possible,
amassant nous sentits amb experiències i aprenentatges,
considerant l’existència com una utopia en construcció.
tenim nom i cognoms, un DNI, un compte al banc...
La identitat és la base de la propietat, de la individualització,
la nostra feblesa a l’hora de construir mons en comú,
la diferència que ens separa violentament dels altres.
Es menysprea el canvi, el moviment, l’esdevenir, la multiplicitat,
quan, en realitat, la vida s’obri camí, batega, es rebel·la
entre les possibilitats del No-ser,
el que encara no existeix, l’impensable, l’irreal, l’impossible.
És precisament ací on cal lliurar la batalla:
no sigues tu mateix,
sigues tu en revolta permanent, sense limitar-te al món donat,
sigues un altre tu, que canvia, aprèn i lluita en cada present.
Sant Mateu, 25 de gener de 2022.
Maties Segura i Rubio.