Sabir 2015

sabir
LA REVISTA DE L'ESCOLA OFICIAL D'IDIOMES D'EIVISSA I FORMENTERA
NÚMERO 10 - ABRIL DE 2015
1er premi concurs de fotografia 2015:
Ses Salines, Eivissa - Alejandro Montero Guasch. Intermedi 2. Italià

EDITORIAL
REVISTA SABIR 2015
20è Aniversari
RECUERDOS DE LA INFANCIA:
En 1920, nació mi abuelo en Martinica,
una isla francesa situada en el Caribe.
Vivía y trabajaba en una grande
propiedad privada que pertenecía a
una familia mulata de la isla. En este
terreno había muchos árboles frutales
y un río. Arriba del terreno estaba
la casa grande de los propietarios.
Un poco más abajo cerca de un
bosque había una casita de madera
de mi abuelo. Cuando se casó con
mi abuela, pudo seguir viviendo allí
con su esposa. Tuvo un hijo único,
mi padre, que nació y creció en esta
propiedad. Cuando su hijo tuvo una
pareja, mi abuelo y él construyeron
Lectures per a cada nivell del Marc Comú Europeu
de Referència.
Un llenguatge acuradament adaptat als diversos
nivells del Marc Comú Europeu de Referència.
Una gran varietat de gèneres.
Il·lustracions a tot color.
Àudio del text.
Activitats integrades i amb format dels
exàmens oficials.
Projectes Internet.
Dossiers que tracten temes del libre.
una casa blanca de cimento con
persianas verdes de madera. La casa
estaba situada al lado de la casita de
mis abuelos. Mi madre vino a vivir
con mi padre allí. Fue aquí que pasé
la primera parte de mi vida hasta los
3 años. Un día un ciclón destruyó las
dos casas y nos quedaron sin casas
durante varios días. Era en 1970, mi
madre prefirió aceptar un alojamiento
social que nos proponía el gobierno
en una ciudad nueva. Mi padre la
siguió. Mis abuelos vinieron a vivir con
nosotros un tiempo pero no les gustó la
vida citadina. Al final mi abuelo prefirió
volver donde vivía antes. Entonces
LA ISLA DE
LA MARTINICA
tuvo que reconstruir una casa nueva
de madera. Esta vez era un poco más
moderna, con un baño, agua corriente
y electricidad. Siguió viviendo allí
hasta su muerte. El recuerdo más
querido que guardé de mi abuelo es el
siguiente: Cuando era pequeña estaba
a menudo enferma y mi abuelo iba de
día o de noche a buscar plantas en el
bosque para curarme. Eran plantas
para las tos, la gripe, la asma, etc. El
medicamento más mágico que me
hizo fue un vaso de bambú en cual
tenía que beber cada día. Este vaso
me curó de la asma. Otro recuerdo
bonito que tengo es el día que me
LECTURES GRADUADES
Les col·leccions de lectures d’idiomes Black Cat
(anglès, francès, alemany, italià i castellà) ofereixen:
LESEN UND ÜBEN
LIRE ET S’ENTRAÎNER
www.vicensvives.com
LEER Y APRENDER
dio un pequeño jardín donde podía
hacer crecer plantas y flores. Me
gustaba mucho pasar el tiempo con mi
abuelo y creo que a él también. Solía
enseñarme muchas cosas, por ejemplo
hacer una red para pescar porque era
también pescador. Mi abuelo era un
hombre delgado pero muy fuerte. Su
piel era de color negro profundo. Era
sin ningún mezclado y parecía venir
directamente de África, un continente
misterioso que no conocía pero que
aprendí a conocer más adelante.
READING & TRAINING
IMPARARE LEGGENDO
Valentine Granville
ELE Intermedio 1
www.eoi-eivissa.com
SEU CENTRAL D’EIVISSA
Ctra. Eivissa-Sant Antoni Km 1,2
07800 Eivissa
Telf. 971314622
Fax 971194243
Correu electrònic: eoieivissa@yahoo.es
AMPLIACIÓ DE SANT ANTONI
Camí finca can Nicolau des molí s/n
07820 Sant Antoni de Portmany
Telf. 971314622
Fax 971194243
Correu electrònic: eoieivissa@yahoo.es
EXTENSIÓ DE FORMENTERA
Avd. 8 d’Agost, nº 90
07860 Sant Francesc
Telèfon: 971323401
Fax: 971323378
Correu electrònic: aeoi.formentera@educacio.caib.es
Aquesta revista s’ha fet a partir de les col·laboracions de l’alumnat i del
professorat del centre, sota la coordinació del següent equip de treball:
Departament d’alemany: Maria José Araque
Departament d’anglès: Noelia Segura
Departament de català: Lluis Miquel Bordon
Departament d’espanyol: Jesús Álvarez
Departament de francès: M. Amparo Santacatalina
Departament d’italià: Josefa Sáez
Coordinació general:
Sandra Tena
Disseny i maquetació:
Diana Bustamante i Laura Rodon
Edita:
Escola Oficial d’Idiomes d’Eivissa i Formentera
Impressió:
Artes Gráficas de Ibiza S.L. (AGI)
En aquesta publicació han col·laborat diferents membres de la
comunitat educativa, la qual cosa fa que es trobi molta varietat i
diversitat, tant d’estils, com de continguts. Els treballs s’han editat
talment com els han presentats els seus autors i, per tant, pot
haver-hi errors lèxics o ortogràfics. Amb això es pretén reflectir el
nivell assolit pels alumnes a l’idioma objecte d’estudi.
L’EOI d’Eivissa i Formentera no es fa responsable de les opinions
expressades pels col·laboradors de la revista així com de les imatges
que l’alumnat ha triat per a il·lustrar els seus treballs.
L’Escola Oficial d’Idiomes d’Eivissa va obrir les seves portes el
curs escolar 1994-95; per tant, estem molt orgullosos de celebrar
amb tots vosaltres el vintè aniversari del centre. Al principi vam
començar sent una extensió de l’EOI de Palma i ens ubicàvem a
l’IES Santa Maria. Fou l’any 1999 quan es convertí en centre independent
amb entitat pròpia. Va ser també llavors quan l’EOI va
comptar amb una extensió a Formentera.
En els darrers cursos, l’escola ha vist augmentada la matrícula
oficial en un 30%, la qual cosa representa 511 alumnes més, i enguany
ha estat el primer en què hem ofert rus. Us volem agrair
la vostra dedicació i interès per l’estudi d’idiomes, però també
us comuniquem que la situació és cada vegada més insostenible
pel fet de no disposar d’un centre propi. Vosaltres viviu aquesta
situació en primera persona i per això ens heu fet saber en les
enquestes els problemes i mancances que l’escola pateix, com
per exemple, l’estat i la falta de mobiliari, la manca de places
d’aparcament i d’espais propis, la dolenta acústica de les aules i
la problemàtica derivada del fet de compartir centre. Per desgràcia,
no sempre és al nostre abast redreçar aquesta situació, però
en prenem nota.
La reivindicació d’un edifici propi és ja històrica, però no deixarem
de lluitar per aconseguir que es faci realitat com més aviat
millor, amb el vostre suport i implicació per tal d’aconseguir-ho.
A les enquestes també heu expressat les vostres inquietuds sobre
la metodologia i la didàctica emprada en alguns grups. Respecte
a aquest punt, ja s’ha fet arribar a la Conselleria d’Educació
i Cultura diverses propostes per millorar-ne la qualitat educativa,
objectiu primordial de l’EOI.
D’altra banda, i atenent també a les vostres necessitats, el curs
passat es va ampliar l’oferta horària amb grups d’anglès i d’alemany
al matí, a les dependències de l’IES Sa Serra de Sant Antoni.
L’objectiu de tots és que aquests grups continuïn realitzant-se
els pròxims anys. Ara bé, s’hi donen dos factors que poden fer
perillar l’oferta de grups al matí: el fet de no ser una prioritat per
a l’administració, i la manca d’espai físic. Sense un edifici propi
l’oferta matinal és inviable ja que, malgrat la bona voluntat de
l’IES Sa Serra per acollir-nos, aquest és un centre que va creixent
i els espais que ara utilitzem seran ocupats per grups d’educació
secundària. Volem fer-vos arribar des d’aquí la nostra voluntat
ferma de continuar oferint grups amb horari matinal i que farem
tot el que estigui al nostre abast per aconseguir-ho.
Per finalitzar, volem animar-vos a continuar depositant la vostra
confiança en l’EOI per formar-vos en el domini d’idiomes per tal
de poder créixer i fer veure a l’Administració que vint anys de trajectòria
educativa a Eivissa i més de 1700 alumnes bé mereixen
un centre propi.
L’equip directiu
2 · SABIR
SABIR · 3

PARTIDA DEL SIGLO XXI.
DEFENSA UCRANIANA
Sentado expectante en su trono al otro lado del Atlántico océano, el Rey Negro
medita sobre los últimos movimientos realizados por sus peones, alfiles e incluso los
de la decidida y obediente Reina, valiente, como las de su noble estirpe teutónica.
Ha logrado seducir y capturar al peón ucraniano. Ahora, la línea defensiva de su
territorio, bordeando el oeste del vasto dominio de su rival, paraíso Blanco, se
constituye como un amenazante eje de ataque.
Mientras, en el Palacio de Hielo, enrojecido por los rayos del ocaso, el Rey Blanco
instruye a sus caballos, alfiles, torres, ejecutando sabia y fríamente la réplica al
lógico y evidente movimiento de su oponente: conseguir replegar esa amenazante
línea que le impide su libre salida, su decisiva capacidad para no quedar ahogado,
confinado y aislado. Su Reina pálida, amarillenta, disgustada tras tener que detener
su alocada década de flirteos y coqueteos con sus enemigos, deslumbrada,
seducida con joyas y vestidos de susurrantes sedas, ve como tiene que frenar sus
impulsos femeninos y retomar las armas. Su fiel caballero hindú, que no hace tanto
permaneció cautivo, ha permanecido sobrio, resistiendo estoicamente los cantos de
sirena y disciplinada y consecuentemente ofrece su espada y su espalda para la
delicada tarea de restablecer el precario equilibrio.
Ese frente abierto desde la época de los zares, cuando la Reina Catalina era la Grande,
se resquebrajó social y territorialmente tras sus luchas internas de principios del
siglo pasado, dividiéndose entre una parte para la siempre taimada torre polaca y
el territorio dominado por el Rey de puño de hierro. Corrían tiempos difíciles, tras
la primera confrontación librada en campo abierto. El aprovisionamiento de víveres
obligó a tomar duras decisiones, incluso inexplicables, pero el contexto histórico, si
no lo justifica, por lo menos lo permite entender.
Todo el tablero era un campo de remolones volcanes esperando su irremediable
barboteo de sangre y lava. No se demoró la erupción y el insensato caballero
germánico, de recatado bigote y recortado intelecto, se lanzó al campo de batalla con
todas sus huestes enardecidas y arengadas por él. Lucharon los ucranianos y los rusos
codo con codo por defenderse de la osadía y locura del que se alzaba y rebelaba
contra el precario orden establecido, el frágil equilibrio. En un dislate de movimientos
alternos, hasta los reyes enfrentados aunaron esfuerzo y voluntades, apoyados por
peones y alfiles galos y sajones caballeros. El Rey Negro sentía amenazado su trono y
el legado de su reinado. Tras sofocar la sublevación aria, se impuso la fría retirada a
los cuarteles de invierno, de nuevo impuesto, otra vez, el orden.
En el bando negro, el Rey agasajaba a sus leales súbditos del viejo campo de batalla
con ingentes envíos de mercaderías, fortaleciéndoles para su siguiente batalla. En
el bando blanco, gobernados por una disciplina férrea, fueron años exigentes de
disciplinada lucha y fortaleza del pueblo.
Los recursos naturales, energéticos y humanos, eran codiciados por unos y
atesorados por otros y, en medio, los peones y sus hijos, sufrían los desatinos
y mezquindades de nuestros miserables reyes, contemplando sus dominios e
influencias desde los palacios erigidos por la soberbia que, dijo Borges, justifica
sangre, lágrimas, baldíos e innecesarios sufrimientos y causa miserias, penas y
hambrunas calculadas sibilinamente por nuestros reyes. Ni unos ni otros tenemos
la Verdad, pero la verdad son las lágrimas de la madre que, impotente, ve caer a su
hijo, a su marido, a su dignidad.
Elena Chesnokova
Avanzado 1 ELE
Comida Tai
La comida tai es un factor importante
para la vida en Tailandia. Todo el mundo conoce la comida tai.
Cada país tiene su propia gastronomía, y Tailandia también.
Uno de los atractivos de la comida tai es su sabor.
Hay muchos platos típicos de comida tai, por ejemplo Tom Yam Kung,Tom Kha
Kai,Phad Thai y muchos más.
Puedo decir que la comida tai es un símbolo de Tailandia, porque su sabor es
diferente al de otros países.
Una vez que comes la comida tai, seguro que quedas enamorado de ella.
Quiero decir que otros países también tienen sus platos típicos, por ejemplo
España, donde uno de los más típicos es su paella, pero la comida tai es mucho
más sabrosa para los tailandeses.
Kanyanat Wetphatthara
ELE Básico 2
La Corée du Nord,
le pays de la peur
Bienvenus à la Corée du Nord !
Ce pays est situé au nord de la péninsule coréenne, ayant comme frontières la
Russie et la Chine. Sa capitale est Pyongyang, qui est la ville, la plus grande de
tout l'État.
La Corée du Nord a été formée à la moitié du XXème siècle, après de la Seconde
Guerre Mondiale. Ce pays, aidé par l'URSS communiste, avait lutté contre la
Corée du Sud, qui était aidée par les États-Unis et le Japon (et clairement des pays
capitalistes), pour instaurer un grand État socialiste
Vaincu par le capitalisme, la Corée du Nord s'est fermée et isolée dans son
territoire, armée et préparée en tout moment pour faire de la guerre à ces trois
pays dont lui ont fait du mal.
La Corée du Nord est un pays communiste qui suit la branche Juche, une idée
politique créée par le premier grand leader Kim Sung Il, qui consiste en:
- une autarcie de l’économie
- une adoration totale au grand leader
- le peuplement est qui doit faire la révolution coréenne pour lutter contre le
capitalisme
- un nationalisme basé en la milice
Kim Sung Il est considéré le père de la révolution et le Grand Leader, à part
du président éternel de la république coréenne. Le premier Kim a commencé
à développer le célèbre et dangereux culte de la personnalité de la Corée du
Nord. Aujourd‘hui, son image est présent dans tous les foyers, places et enceintes,
autant en forme de photos comme de sculptures ou illustrations. C'est interdit de
donner le dos à la figure du grand leader, et c’est obligatoire d'être heureux en sa
présence et de le flatter, et aussi de pleurer sa mort. Ce gouvernement a été suivi
par son fils Kim Jong Il, qui était le deuxième Grand Leader (c'est- à- dire, qu'il est
aussi comme figure partout), et actuellement par Kim Jong Un, son petit-fils.
Cet isolé pays enseigne son peuple à avoir peur des pays capitalistes. Ils croient
que les États-Unis veulent les attaquer, et ils les haïssent pour cela, Ils ne sont
pas enseignés à penser, seulement à obéir à son Grand Leader, qui a la raison
suprême.
L'État fournit le peuplement d'un foyer et de la nourriture. Néanmoins, la grande
majorité est pauvre et n'a pas suffisant pour manger. Ils ne peuvent pas acheter de
la nourriture, parce qu'ils n'ont pas d'argent. Et ils ne peuvent pas la voler parce
que personne n’a d’argent.
Tout le monde travaille pour le pays. Le travail de chacun est désigné pour l'Etat,
et on ne peut pas évoluer ou le changer. Même le nombre de coupe de cheveux
est limité.
On ne peut pas sortir ou entrer du pays. Seulement un réduit nombre de touristes
peut entrer pendant une semaine. Les touristes doivent suivre un guide, qui est en
réalité un espion du parti politique, et qui contrôle ce qu'on peut voir ou ce qu'on
peut photographier ou enregistrer en tout moment.
Par rapport aux médias, ils sont complètement réalisés par le gouvernement.
Le Grand Leader du moment est présent tout le temps, dans les journaux et la
télévision. L'armée est presque le seul sujet de qui est parlé pour exalter la force
nord-coréenne contre le capitalisme.
Comme on peut voir, c'est un pays contrôlé par un parti communiste qui oblige
son peuplement à penser que le monde est une menace pour eux et qu'ils doivent
haïr et attaquer tout le monde qui ne sont pas nord coréennes. C'est un pays qui
donne peur et qui ment, avec le seul objectif de satisfaire les désirs des Kim.
Nordkorea, der Gestalter der
koreanischen Schutzstaffel
Nordkorea ist ein kommunistisches Land, das unter der Regierung von "dem
Großen Führer" Kim Jong Un steht.
Das Volk ist in militärische Elite und Arme aufgeteilt. Die Elite ist reich, und sie haben
alles, was sie brauchen. Aber der Rest leidet an Hunger und Meinungsfreiheit.
Deshalb gibt es Koreaner, die die Flucht als einzigen Ausweg für ihr Dilemma
sehen, obwohl eine Flucht sehr gefährlich ist. Die Mutigsten überschreiten die
Grenze nach China und gehen dabei ein großes Risiko ein, da China mit Nordkorea
aliiert ist. Aber einmal da, sind sie immer noch nicht sicher, denn sie müssen noch
andere Hürden überwinden: die Mafia entführt oft die Flüchtlingen, um sie zu
verkaufen für Sklaverei, oder wenn sie von der Polizei aufgegriffen werden,
werden sie zurückdeportiert.
Die Deportierten werden dann in ein Arbeitslager gesteckt mit der Begründung
eine Umerziehung zu machen. Aber die Wirklichkeit sieht natürlich ganz anders
aus: es ist schwere körperliche Arbeit, und man darf nicht vergessen, dass die
Gefangenen körperlich und seelisch mißhandelt werden. Die Foltern finden
jeden Tag statt.
Es werden auch Chemische- und Nuklearwaffen an den Häftlingen getestet,
die das Militär durchführt, ohne dass man die Menschenrechte respektiert. Das
gebräuchlichste sind Giftgase, die, wie man ja weiss, tötlich sind.
Da dieses Land sehr strikt mit den politischen Meinungen ist, Menschen mit
kapitalistischer Einstellung werden sehr hart von der Regierung bestraft.
Normalerweise werden sie hingerichtet durch Erschießung. Aber damit ist es
nicht genug, sondern es werden auch ihre Familien bis zu der dritten Generation
und manche weitläufigen Familienangehörige erschossen. Mit diesem Akt will
das Regime der Bevölkerung vor Augen halten, wenn einer einen "Fehler" macht,
müssen alle anderen auch dafür bezahlen.
North Korea,
the puppet maker
The country of North Korea is an authoritarian military regime with a long tradition
of owning arms for self-defence, the best known being its nuclear weapons. This
land has been on bad terms with Japan, South Korea and the United States since the
50's, threatening them incessantly with bombardments. With their strong beliefs
in the Juche's communist policy (explained in the first part of this article), they
think that they have to fight these three capitalist countries for the sake of their
integrity. That is why at schools, kids are taught to be afraid of those countries and
to hate them, to such an extent that everyone wants to get rid of their enemies as
soon as possible.
As North Korea is a communist country, their citizens cannot choose their
profession. So if someone is chosen to be a soldier, they will be in the upper social
class, just as the members of a political party. They will live in rich houses and will
be provided with everything they need, such as food, clothes, money and cars.
In contrast, the rest of the population lives in poverty. They are not paid for
their jobs and, even if they have a home, they will not be provided with enough
food for their entire family, resulting in many people facing severe famines and,
some of them, even turning cannibal. They do not have electricity at night, and
the streets are dark too because of the lack of street lamps. As they cannot afford
a car, their only means of transport is either their bikes or going on foot. The
funny thing is that North Korea has long wide highways, which are completely
empty because of this lack of cars. But they are also made this way for military
purposes, as more tanks can fit there to defend the territory if they are being
attacked.
Although the great majority of the population is suffering hardship under the
control of Kim Jong Un, it seems to be mandatory to be happy. Loud music (whose
lyrics always refer to the Supreme Leader) is played in the main squares and
people dance coordinated dances happily just to show their enemies that they are
a happy land. But everyone knows that they are only playing pretend.
Concerning education, only the children of members of the political party
can aspire to reach higher education. These youngsters are usually sent
to European countries to learn many languages or to spy. When they are
repatriated to North Korea, their mission is either to teach everything they
have learned to their senior officials as a way to get to know more about their
enemies. A few years ago, this country used to kidnap kids from Japan and
South Korea for the same purposes.
It is hard to change the minds of people who are forced not to think. It is hard to
help North Koreans, who believe that their Supreme Leader is reading their minds
all the time. But I hope that one day they can see the truth and get rid of their
puppeteer, who uses them solely for his own benefit, and start a better and fairer
life, being able to enjoy the beauty of the entire world at least.
Alicia Domínguez Gluitz
Int. 1 Francès, Avç.1 Alemany i Avç. 2 Anglès
4 · SABIR

Hausgemachtturrón
FLAÓ VOM FEINSTEN
(EIN REZEPT AUS IBIZA)
( imatge de: http://ccvicelmontseny.blogspot.com/ )
Typische Süßigkeit aus meinem Land:
Das isst man zu Weihnachten. Es ist eine typische Süßigkeit, dass man aus
Schokolade macht.
Dafür brauchen wir Schokolade, natürlich, (250g), Mandeln oder reis
(60g), Schmalz (50g) und Zucker(75g).
Zum vorbereiten muss man die Schokolade in der Mikrowelle schmelzen.
Dann mischen Sie die geschmolzene Schokolade mit dem Schmalz, dem
Zucker und den Mandeln. Wenn die Mischung gemacht sei, lassen Sie im
Kühlschrank ruhen.
Das schmeckt sehr gut!
(Imatge de: http://realbebes.es/recetas-navidenas-turron-de-chocolate-casero/ )
Zubereitungszeit:
ca. 40 Minuten
Schwierigkeit: leicht
Kochzeit: 30 Minuten
Zutaten (12 Portionen)
• 350-400 g Mehl
• Ein Glas Wasser
• 3 Löffel Schweineschmalz
• 1 Löffel Anislikör
• 1 Löffel Zitronenschale
• Sämiges Olivenöl
Für die Füllung
• 500 g Frischkäse
• 2 Eier
• 180 g Zucker
• 2 Minze
Zubereitung
Für die Füllung schlagen wir zwei
Eier mit Zucker. Nun geben wir Käse,
gebackte Minze und Aniskörner
hinzu. Gut rühren bis die Creme glatt
und gleichmäßig ist.
Für den Teig mischen wir das
Mehl mit einem Ei, Zucker, Milch,
einem Glas Anís, dem zerlassenen
Schweineschmalz und der Hefe.
Den Teig mit den Händen kneten
bis eine gleichmäßige Konsistenz
erreicht ist. Ausrollen und eine
zuvor eingefettete Blechform damit
ausfüttern. Die Füllung zugeben
und mit einegen Zweigen von Minze
dekorieren. Im Ofen bei mäßiger Hitze
25 bis 30 Minuten backen.
Scottish
Dancing and Songs
David Vivanco. Dpt. Anglès
E. Durán Bustamante
Intermedi 2, alemany
Monica Revenga Sepúlveda
Intermedi 2, alemany
CINC DIES D’ESPLAI... I FRED
Tenc la sort d’haver nascut i viure,
com no, en un lloc que tothom considera
un paradís. Ja ho sabeu, estic
parlant d’Eivissa. Però no us parlaré
de la nostra illa, que tants rius de tinta
ha fet escriure.
Us vull parlar d’Andorra, un lloc on
he anat amb la companyia immillorable
del meu fill i la seva mare, que és
la meva dona. Hem conegut un lloc
curiós que s’agermana amb Eivissa
més del que ens pensem molts. Per
començar, també viuen del turisme
com nosaltres. De fet, en una de tantes
estacions d’esquí, hi pots trobar
un CBBC (Cala Bassa Beach Club). És
el mateix que el de cala Bassa, però a
Andorra la gent porta una mica més
de roba. Jo, personalment, he descobert
que la indústria del turisme
és més important per l’economia del
que em pensava.
Quatre dies a la neu han estat quasi
inoblidables, ja que l’experiència és
tan diferent com sembla. Un cotxe
de lloguer, un bon temps que t’acompanyi,
una mica de sort amb el menjar
del restaurant que es trobi a prop
d’on ets, i sobretot un regulador de
calefacció que funcioni. O, millor dit,
que compleixi la seva funció: abaixar
la calefacció quan està massa alta, no
com el de l’habitació 512 de l’hotel
President. ¿És que a Andorra no saben
que els eivissencs no som gent
de calefacció? Potser hem de presentar-nos:
hola, sóc en Juanjo i sóc eivissenc.
Vull dir que més 22 graus són
un infern. Em comprèn?
També hem de buscar la sort a l’hora
d’emprendre l’aventura de l’esquí.
Déu n’hi do! Que és de cansat i esgotador!
Crec que me n’he anat per les bardisses.
Jo volia parlar-vos del turisme de
muntanya i del de la neu. De fet, amb
la xerrera que he tengut, m’han quedat
coses al tinter. El cas és que us
aconsello provar-ho, si ja no ho heu
fet. Això sí... després de gaudir de la
nostra illa fins al darrer indret.
Juanjo Huedo
Català Avançat 2
Vorstellung
Hallo!
Ich heiße Marian und ich
komme aus Spanien. Ich wohne
in Ibiza aber meine Familie
kommt aus Andalusien.
Ich bin 24 Jahre alt und ich bin
nicht verheiratet. Ich wohne
mit meinem Freund, er heißt
Vicente, und mit meinem Hund,
sie heißt Kira.
Unsere Wohnung ist nicht groß,
sie hat ein Schlafzimmer, ein
Wohnzimmer, ein Bad, eine
Küche und einen Balkon.
Ich bin Verkäuferin in einem
Pacha Geschäft.
Ich wohne hier seit 2013 und
liebe Ibiza.
Marián Lozano
Bàsic 1D. Alemany.
6 · SABIR

Festa de Carnestoltes 2015
8 · SABIR
SABIR · 9

Mio
padre
Mio padre si chiama Vicente. Abita
ad Alicante con mia madre. Ha 60
anni e fa l’insegnante di spagnolo e
adora il suo lavoro. Parla lo spagnolo,
il catalano e studia l’inglese per
piacere. È moro, basso e un po’
grasso perché gli piace da morire
cucinare e soprattutto mangiare e
non gli piace per niente fare lo sport.
Mio padre è molto allegro e
divertente ed è anche molto generoso
e sensibile. È una persona simpatica,
intelligente e socievole ma per i suoi
alunni è abbastanza serio. Se non lo
conosci, sembra timido.
Gli piace un sacco parlare di politica
e ama viaggiare, il cinema e leggere
fumetti.
Raquel Rico Espuig
Basico 1 D’italiano
Remeis alternatius?
Per desgràcia, jo només crec en la ciència. És a dir, que no crec en els remeis
alternatius. Però no vull dir que no hi hagi coses que fins ara la ciència no pot
explicar. Crec que hi ha remeis... o, més ben dit, substàncies, per exemple
dins unes plantes, que són bones per a la salut i encara no ho sabem.
És possible que durant molts segles s’hagi posat una fulla damunt una cremada
per calmar-la i ha funcionat. Però això només significa que la substància ja
existia. Com l’àloe. La medicina convencional també s’aprofita de les plantes.
Per exemple, hi ha quimioteràpia que es produeix a partir de plantes.
Hi ha altres remeis com les flors de Bach o l’homeopatia que funcionen per a
les persones que volen creure que funcionen. És tot un efecte psicològic, és
una enganyifa.
Crec que hi ha molta gent que busca una cosa per creure. Si es troba més bé després
de menjar una poma, molt bé per a ells, però això no és un remei, és una poma. Si es
troba més bé amb una poma sobre el cap, una altra vegada molt bé per a ell.
Jo vull prendre una cosa que s’hagi estudiat bé i que sabem per a què funciona
i si hi ha perills o altres efectes secundaris.
Kevin Russell
Català Bàsic 2
L’obesitat
L’obesitat és una de les malalties més
perilloses d’Espanya. Ha canviat la
forma d’alimentació de les persones.
A l’hora d’esmorzar, de dinar, de
berenar i de sopar no som a la taula de
casa ni amb la família. Tothom menja
a l’estil americà (greix i més greix)
i hem oblidat la dieta mediterrània
pel poc temps que tenim (estam
més preocupats del treball que del
menjar). Tota la nostra alimentació és
amb greix i sucre (pizzes, coca-cola,
hamburgueses, etc.)
També hem oblidat l’exercici físic,
almenys una hora al dia. A més,
menjam menys verdures i fruites,
que són molt importants per
mantenir moltes malalties a línia.
Manuel Vega
Català Bàsic 2
Film review
El Niño
Penso que l’obesitat és un problema
que hi ha avui en dia. La societat no és
conscient que hi ha molts problemes
amb els nens i amb els adults obesos.
A llarg termini poden sortir altres
malalties com la diabetis o problemes
cardíacs que, una vegada que els
tenim, tenen difícil solució. La diabetis
és una malaltia que pot ser per a tota
la vida i amb els anys pot provocar
úlceres que són molt difícils de curar
i tarden molt de temps a tancarse.
També l’obesitat pot provocar
problemes cardíacs com infarts de
cor en persones joves.
Tot això es pot millorar amb una
dieta sana, sense excessos, amb
fruita, peix i verdura. Es diu que
sempre és millor prevenir que curar
i aquest cas no és una excepció.
Estefanía Granados
Català Bàsic 2
A few months ago, I went to the movies to watch the premiere of the film “El Niño” in
which Jesús Castro and Luis Tosar star and Eduard Fernandez plays an important
role, as well. It was directed by Daniel Monzón, a young director, scriptwriter and
occasional actor from Palma de Majorca, who is well-known for his blockbuster
“Celda 211”, for which he got a Goya for best director back in 2010.
This thriller, with a touch of comedy and a love story in it, is about two friends from
Cadiz who get into the dark world of drug trafficking. The action, which takes
place between Spain, Morocco and Gibraltar, is filled with exciting trips and
stunts in getaway speedboats pursued by police helicopters, which can make the
viewers be on the edge on their seats. The stunning performances and the aweinspiring
locations make the film more appealing as well as factual.
After listening nothing but praises about it for weeks by the critics, press and
TV programmes, I decided to give it a chance and I would highly recommend
El Niño to anyone who enjoys action-filled thrillers and is willing to feel, closeup
and physically, exactly what is happening onscreen.
Lourdes Cortés Domarco
Advanced 1 A
“Es tut mir leid aber zu diesem Zeitpunkt habe ich
keine Lust auf etwas so prosaisch wie Essen”.
Augenblick! Ich habe es heraus!
Reden wir über
Katharine Hepburn!
“Folgest den Lebenruf!” Das ist was
der Vater von Kate hat ihr gesagt wenn
sie ein kleines rothaariges Mädchen
war. Sie stickte dieses Motto auf ihren
Kopfkissen und das ist genau was sie
jeden Tag in seine Lebensdauer machte.
Katharine Houghton Hepburn, klar
und deutlich die mehr unglaubliche
Schauspielerin die Hollywood
gegeben hat, war am 12. Mai 1907
in Hartford, Connecticut, geboren
und stirbt an Altersschwäche am 29.
Juni 2003 in Old Saybrook. Sie erhielt
vier Oscars( Morgenrot des Ruhms
-1933-, Rat mal, wer zum Essen kommt
-1967-, Der Löwe im Winter -1968-
, Am goldenen See -1981-) als beste
Hauptdarstellerin und 1999 wählte das
American Film Institute sie zur größten
amerikanischen Filmschauspielerin in
der Geschichste.
Endlos viele Rollen hat sie in Film und
Theater gespielt, aber ich möchte
einige markieren. In Plötzlich im
letzten Sommer -1959- sie war eine US-
Amerikanerin alte Junggesellin, dass
alle seine Sparen ausgibt in eine Reise
zu Italien. In Venedig lernte sie kennen
die Liebe für erste Mal. Rossano Brazzi
war ihr Liebhaber. Es gibt Filmszenen,
dass zum Tränen bewegen. Ähnlich
ist African Queen -1951-. Wunderbar!
Aber in den Dreharbeiten hatte sie
gekämpft um Moskitos und Räusche
von der Filmregisseur John Ford und
Humphrey Bogart! Wer erinnert nicht
Die Nacht vor der Hochzeit -1940- von
seine großer Freund George Cukor,
mit James Stewart und Cary Grant?
Fantastische Tracy Lord. Es war egal
Komödie (Ehekrieg -1949-, Leoparden
küsst man nicht -1938-) oder Drama
(The Glass Menagerie -1973- Long
Day´s Journey Into Night -1962-). Sie
war eine unvergleichlbare vielseitige
Shauspielerin.
So begeisternd wie ihre Laufbahn war
ihr Privatleben und ihre Persönlichkeit.
Sie hatte einige Liebeleien, aber
Spencer Tracy war die Liebe ihres
Lebens. Einmal lud sie Michael Jackson
zu Abend Essen ein. Er brachte viele
Paparazzi für das Photo un er sagte ihr
er hatte alle ihre Filme gesehen. Sein
Lieblingsfilm war Manuel mit Spencer
Tracy. Katharine Hepburn spielt nicht
in dieser Film. Das war zuviel für Kate.
Sie sagte dem Sänger, sie war müde
und sie ging schlafen.
Die Philosophie von diese Frau,
dass ihre Stimme beschrieb wie ein
Gemenge zwischen ein Stradivarius
und Donald Duck war einfach. In
Anlehnung an Miss Moffat in Das Korn
is Grün – 1979-: “Das ganze Leben ist
furchterregend. Du must nur dein
Bestes geben”.
Lina Roselló Arabí
Bàsic 1D. Alemany.
SABIR · 11

Entrevista a
Yuri Golovchenko
Acabat d´incorporar-se a l’EOI d´Eivissa com a professor de rus, Yuri
Golovchenko, fill de mare russa i de pare ucraïnès, ens explica com ha arribat
a aprendre el seu sisè idioma; el català. Bilingüe de naixement i nascut en una
família on parlar diferent era el pa nostre de cada dia, Yuri manifesta l’amor
per la terra i per l’idioma que han esdevingut la seva segona casa. Va estudiar
filologia alemanya a Ucraïna, però va viure la major part de la seva vida a
Belgorod, ciutat nativa d’en Yuri, situada al sud de Rússia.
En Yuri viu a les Balears des de fa set anys: va treballar primer a Mallorca
1. Què hi fa un rus a Eivissa?
Som professor de rus a l’EOI perquè
volia canviar una mica d’aires. He estat
molt de temps amb els taurons ja
que he treballat a l’aquari de Palma,
com a guía turístic, dormint amb nens
a l’aquari dels taurons, fent excursions,
celebrant esdeveniments… Vaig necessitar
sortir de Mallorca i ara som aquí.
2. Quantes llengües parles?
En parl sis. He estudiat alemany (de
fet, he estudiat per ser professor
d’alemany) i, a més, la meva mare és
professora i traductora d’alemany, i la
meva tia és professora d’anglès. M’he
criat dins d’una atmosfera d’idiomes.
Quan tens aquesta oportunitat no
ho aprecies: la meva mare em deia
alguna cosa en alemany i jo no hi
volia respondre res. A mi no em
feia il·lusió estudiar idiomes, però
els russos són molt disciplinats, i,
després d’un càstig, vaig fer filologia
alemanya; els pares allà són més
estrictes amb els nens, no com aquí:
“si vols, si pots…”. De fet, quan vaig
fer el meu examen de conduir, allò
de “quan pugui, quan vulgui…” no
ho acabava de copsar.
3. Com va ser la seva primera
presa de contacte amb la
llengua catalana? En coneixia
l’existència abans d’arribar a
territori de parla catalana?
Sí, i tant! La meva primera presa de
contacte va ser amb mafiosos catalans.
Llavors treballava en una empresa
immobiliària que feia negocis entre
russos i catalans. Aquesta empresa
té la seva seu a Barcelona, i ha estat
imputada pel cas Palma Arena. Ha
sortit a totes les cadenes de televisió.
Allà vaig tenir el primer contacte amb
la llengua catalana perquè a l’oficina
només parlaven català i des de llavors
l’he volgut aprendre.
4. Com vas prendre la iniciativa
de parlar català?
Quan vaig arribar a Espanya vaig
aterrar a Vilafranca, que és un poble
molt petit de l’interior de Mallorca, on
pràcticament només es parla català i
el castellà pràcticament no es parla.
M’enfilava per les parets perquè no
podia parlar amb ningú i ningú no
m’entenia, i vaig començar a aprendre
a parlar-ne. De fet, tenia ganes
d’aprendre italià perquè em semblava
durant 6 anys fent de guia turístic i ara, des del present curs escolar, viu i
treballa a l’illa d’Eivissa. Parla la llengua catalana amb fluïdesa, interès i
vivacitat, i ha volgut compartir amb l’alumnat de l’EOI les seves estratègies
d’aprenentatge lingüístiques. Un camí de superació personal, de recerca de
noves formes de veure i viure les coses, de trobar un lloc fora del seu país,
de poder expressar-se i realitzar-se a través d´un idioma serà el tema de la
present edició de l’activitat anomenada Històries del català, que enguany, per
quarta vegada, ha organitzat el Departament de Català de l’EOI.
més melòdic, més glamurós, però
vaig haver de canviar d’estratègia
i posar-me les piles amb el català.
Vaig comprar-me un llibre que es diu
Català sense esforç, i així, fent jòguing
enmig del camp, escoltava “ara sóc
a Barcelona, Barcelona és bona si …”
Això m’ha ajudat amb la pronúncia,
perquè el primer per a mi en qualsevol
idioma és la pronunciació. Així, doncs,
gaudint de la pronunciació d’aquells
locutors, vaig copsar-ne la fonètica. Si
us hi fixau, no parl amb aquest accent
típic balear, no obstant haver viscut
aquí durant set anys.
5. Com va dur a terme el
procés d’aprenentatge? Quines
estratègies pot compartir?
En un principi, em va ser molt útil el
llibre de què he parlat (Català sense
esforç). Després, vaig comprarme
el manual Veus. També vaig
aprendre amb el Digui,digui, però
només vaig estudiar unes lliçons, ja
que el vaig bandejar, en descobrir
el curs de Veus, que em va agradar
més perquè em va permetre
aprendre més. També he treballat
en doblatge. He doblat pel·lícules
i dibuixos animats (em feia il·lusió
sentir la veu des locutors) i això
també m’ha ajudat.
6. Com a parlant d’una llengua
eslava, va trobar gaires dificultats
a l’hora d’aprendre català?
Jo venia mentalitzat, perquè al principi
m’empipava que tothom em preguntés
sobre el català i no sobre el castellà, això
no em quadrava. Quan havia d’anar a
l’Ajuntament per signar una coseta em
demanaven si parlava el català i llavors
no en tenia ni idea, i m’enfadava,
pensava: “el català, com si això no
fos Espanya!”. Quan vaig començar
a aprendre el català ja hi estava més
mentalitzat, perquè a Ucraïna, per
exemple, es parlen dues llengües.
Normalment es parla el rus, que és la
meva llengua nadiua, i l’ucraïnès, que
s’ha instaurat com a llengua vehicular
des de fa uns vint anys. En principi, em
va costar canviar el xip. Abans, quan
a Ucraïna van desconnectar totes les
cadenes russes, em trobava com en
un buit informatiu. Així, doncs, vaig
haver d’aprendre l’ucraïnès a desgrat,
però el vaig aprendre, i aquí, quan
vaig veure que també es parlava més
d’una llengua, doncs vaig aprendre el
català. Es poden parlar dues llengües
alhora. El rus té moltes consonants
i sons vocàlics com el català, i no és
difícil per a un rus. Només he tingut
problemes amb la vocal neutra, que al
principi no em sortia però penso que
ara la pronuncii una mica millor.
7. Ha trobat semblances entre les
dues llengües?
Sí, el català té més semblances
amb l’ucraïnès que amb el rus. Per
exemple, aquí diuen neboda i allà
també ho diuen. Altres paraules també
tenen la seva semblança, però quan
parles més de cinc llengües ja tot et
sembla igual. El problema és quan no
saps en quin idioma parles, comences
una frase en un idioma, passes per
daltabaixos lingüístics, i acabes la
frase en un altre idioma. Però la veritat
és que hi ha moltes semblances.
8. Quins avantatges (personals,
professionals...) troba que ha
comportat el fet d’aprendre
el català?
Sobretot en l’àmbit personal, i més si
som a les Illes Balears o Catalunya,
perquè quan un guiri parla català
crida l’atenció. Potser a Catalunya
és més natural perquè tothom
parla català, però aquí és estrany.
Normalment, si la gent veu que fas
un esforç et tracten d’una manera
diferent, tot i que els mallorquins,
quan veuen un guiri parlant català
queden bocabadats, no saben què fer
i automàticament comencen a parlar
castellà! Això em va passar després
de l’examen que hi vaig fer fa dos
anys, estava ple de frases en català
i era com un ordinador de frases,
buscava qualsevol situació per posar
una cosa més autèntica...
9. Ens podries contar alguna
anècdota del teu procés
d’aprenentatge del català?
Això és més difícil perquè el
procediment d’aprendre català per a
mi ha estat una activitat molt seriosa,
perquè he après el català d’una
manera autodidacta i no he tingut gaire
contacte amb la gent d’aquí. No podré
contestar, em sap greu.
10. Consideres important el fet de
conèixer la llengua pròpia del lloc
on vius? Per quins motius?
Perquè entens més la cultura i, a
l’àmbit domèstic, t’és més fàcil trobar
amistats, i és més fàcil ser actiu dins
el grup dels treballadors autònoms.
Parlar qualsevol idioma t’obre portes.
11. Quina és la teva impressió de
l’illa d’Eivissa?
Ha sigut un canvi brusc per a mi, el
principi no m’ha agradava, i serè sincer,
no m’agradava perquè semblava
petita, i com a bruta i tot això, però
desprès de fer la programació per a
l’escola, i amb el professors d’aquí
me ha quedat perfectament clar que
això es el més difícil, però després de
respirar l’aire d’aquí, i de veure unes
quantes cales d’aquí com és Benirràs
que és un tresor, crec, que acabaré
estimant-la. Ha sigut un canvi molt gran
per a mi com si abans tingués alguna
cosa als ulls i no la pogués veure be,
però ara si que m’agrada.
12. Coneixes alguna expressió
de la nostra llengua que t’agradi
especialment?
D’aquí encara no, una expressió
eivissenca no... Ara la meva amiga
Irantzu, d’Intermedi 2 de català, em
diu que quan una persona es mor
aquí li diuen: “molts anys de vida” i
em sembla molt bona expressió per
compartir.
13. Quin consell donaries a una
persona que es proposa parlar
català?
Que l’aprengui perquè saber no ocupa
espai, i d’hora o d’hora el farà servir.
Alumnes del C2 de català
LA EDUCACIÓN
AYER, HOY
Y MAÑANA
Desde el primer día de nacimiento
un ser humano empieza su
educación y aprendizaje. Cada
día conocemos algo nuevo y lo
recogemos en nuestra hucha de
personalidad. Los padres buscan
para sus niños la mejor manera de
educación e intentan que su crío
se desarrolle en una forma más
avanzada que tenían ellos mismos.
Empecé mi educación en el año
1989. Todavía cogí el sistema de
formación soviética con sus pilares
principales de orden, respeto a los
mayores y bien comportamiento.
Llevábamos el uniforme que para
mí era algo muy aburrido. No tenías
mucha opción de distinguirte
de otros solo cambiábamos los
delantales blancos que yo tenía
hechos de bordado. En el 1990
mi familia se mudó a otra ciudad
y cambié escuela. Además de
escuela se cambió el país, ya no
existía la Unión Soviética. Han
quitado los uniformes y el sistema
de jerarquía de escuela soviética
que llevaba a uno hasta las
puertas del partido. Iba a escuela
primaria que era experimental.
Tuvimos aparte de las asignaturas
básicas clases de coreografía,
música, baile tradicional y arte. La
primera parte del día nos daban
asignaturas básicas y después
de comer el resto, estábamos en
la escuela hasta las 16 o 17 de la
tarde. Además teníamos muchas
horas de inglés. Tengo buenos
recuerdos, no me aburría. En la
secundaria las horas pasadas
en la escuela eran más eternas,
lo que pasaba con el sistema
de educación era triste. Con los
cambios en el país, la educación
sufrió mucho económicamente y
los maestros ganaban muy poco.
Los alumnos perdían respeto al
maestro que tenía salario igual al
coste de su ropa diaria. Esto afectó
mucho a la disciplina. Los alumnos
no entendían para qué les puede
servir tener la educación en la
situación económica de entonces.
Cuando tenía 14 años nos mudamos
otra ves. Mis últimos 3 años de
estudio secundario estudié en
la escuela privada, donde las
clases daban los profesores de la
universidad con manera distinta
a la de escolar. En las clases nos
hacían discutir, comentar nuestro
punto de vista. Aquí descubrí la
dificultad de hablar en público o
expresar su punto de vista, pensar
de manera crítica sobre objetivo.
Fue un entreno muy bueno y
duro para la futura vida en la
universidad.
Hoy en día en mí país la escuela
cambia cada día, integran nuevas
programas educativos, cambian
el sistema de evaluación de oral a
escrito o más test, cada año sacan
nuevos materiales didácticos.
Entre toda la burocracia educativa
los maestros no llegan a adaptarse
bien a los nuevos planes, no
saben cómo enseñar lo mucho
que piden los libros. Como
resultado los maestros corren con
el material educativo, los niños se
decepcionan.
El sistema de educación hoy en día
necesita muchos retoques. Pero
antes de tomar las decisiones en
los despachos no hay que olvidar
que en la escuela se trabajan con
las almas y no se puede hacer
experimentos. Que cada nueva
idea, debe estar bien preparada.
Que no se puede preparar a un
maestro en poco plazo dar clases
en el idioma extranjero, motivar
el niño o despertar un interés a su
asignatura, crear confianza.
Debe ser menos alumnos por
clase, hay que enseñar a los niños
hablar en público, saber expresar
sus pensamientos por escrito. Hay
que aplicar los conocimientos
teoréticos al práctico para que los
alumnos puedan ver la necesidad
y útiles de cada asignatura, utilizar
los medios modernos ir en pie con la
nueva generación. Los exámenes
no deben ser una manera de
discriminar sino un mostrador al
niño de sus resultados, que pude
dar pie a mejorarse.
Tendrá que haber una manera
humana de educar a los niños
ayudarles a abrir el genio que lleva
cada persona, dar las posibilidades
de conocer este mundo y a uno
mismo y no perder interés a la vida
que les redondea.
Наира Амбарян, Naira
ELE Intermedio 2
12 · SABIR
SABIR · 13

Aracaju, mi Ciudad
It was a
freezing winter
morning when
it happened
Was ist für dich typisch deutsch?
Pocos conocen fuera de Brasil la
ciudad de Aracajú, en el Estado de
Sergipe , del cual es la capital. Está
situada al nordeste del país, lindante
con el Estado de Bahía .
Es uno de los principales destinos
turísticos nacionales. La ciudad cuenta
a pocos kilómetros con extensas
playas sinurbanizar, rodeadas de
vegetación , ríos y manglares con
abundantes bosques tropicales por
los que pasear e ir de excursión. Es
una actividad muy agradable, ya sea
en coche o en barco, como navegar
por el río San Francisco y la “Praia do
Saco”, entre otros lugares .
Aracajú es una localidad muy
moderna que cuenta con todo tipo
de servicios públicos y hosteleros.
Está construida sobre varios
estuarios y tiene varios puentes ,
entre ellos el famoso “Ponte da Barra
dos Coqueiros”. Tiene más de 600
mil habitantes , más una gran área
metropolitana , pero es una ciudad
muy tranquila para recorrerla por el
día y por la noche, con una gran oferta
turística, excelentes restaurantes
, hoteles y parques públicos, con
un gran paseo marítimo llamado “
Orla de Atalaya“, frecuentados por
familias y deportistas, y diversas
playas (como las “praias” de Atalaya
nova , dos Coqueiros , dos Artistas,
etc) .
Aracajú está considerada la ciudad de
Brasil con mejores hábitos saludable,
como la costumbre de hacer deporte,
la alimentación , la limpieza y el
orden . También es conocida como
la Suiza de Brasil, por sus servicios
públicos y su calidad de vida , ya que
cuenta con los ingresos del turismo,
de las explotaciones ganaderas y
de la extracción de petroleo. Se
puede visitar todo el año, ya que la
temperatura media anual es de 26
grados
Podemos llegar por autopista desde
Salvador de Bahía por la costa ( a
menos de 400 km) o por avión al
Aeropuerto de Santa María , a doce
km del centro de la ciudad , el cual
cuenta con multitud de conexiones
nacionales e internacionales. Para
llegar a Aracajú en avión desde
Madrid se pueden realizar vuelos
con escala en Sao Paulo o en Salvador
de Bahía diariamente .
Hay muchos lugares bonitos para
visitar en la ciudad , pero mis
preferidos son el Mercado Municipal
y el ” Parque da Cidade “.
En el centro histórico de la ciudad
podemos visitar el Mercado
Municipal Antonio Franco , a orillas
del río Aracajú. Es un edificio de
1926 de estilo neocolonial en el que
venden artesanía local hecha con
madera , cerámica y cuero del Estado
de Sergipe, y donde hay una bonita
plaza interior. Mediante una pasarela
podemos acceder al gran Mercado
Thales Ferraz , en el que podemos
comprar innumerables tipos de
alimentos frescos ( frutas tropicales ,
verduras , pescado, marisco , carne
), así como dulces , licores , especies,
etc .
Mi segundo lugar favorito es el
“Parque da Cidade” en las afueras
de la ciudad. Es un extenso bosque
tropical con un zoológico dentro,
el cual se puede atravesar también
con teleférico ,viendo leones, osos,
monos, etc... con una gran vista aérea
sobre Aracajú.
Espero que si algún día viajáis a mi
ciudad os guste tanto como a mí.
Alcilene de Jesús Santos
Avançat 1
Leo woke up late in the morning
because the previous night she had
been finishing some work which she
had been doing for three months. That
afternoon she had to hand it in and she
was very nervous because it was her
final degree project.
As soon as she woke up, she had
breakfast and went out for a relaxing
walk near the sea.
At that moment, when she arrived at
the beach, she saw a tiny dog who
wanted to go out of the freezing water
desperately. The dog had fallen off a
huge cliff and nobody was helping him.
Then Leo decided to rescue him.
Suddenly, without taking his clothes off,
she went where the dog was, took him
in her arms and took her home quickly.
The dog was absolutely exhausted.
In the afternoon, she went to the
university to show her project and
fortunately she did it brilliantly.
At the end of this thrilling day she
thought that she and the dog had been
really lucky.
Elisabet García Bustos
Intermediate 2; group E
Alumnes d’alemany a Sant Antoni
"Mamá,
regálame un zombi”
¿Cuándo habéis estado por ultima vez
en una tienda de juguetes? Si tiene un
hijo y le puede interesar qué hay de
nuevo en el mundo de los juguetes.
En los estantes de las tiendas
encontramos personajes terribles.
Para niños hay cubors y zombies,
para niñas - brujas y vampiros. ¡Y
todos son héroes positivos! Por,
ejemplo, el favorito de muchos bebés
“Monster High”. Son hombres y
mujeres muy jóvenes con un color
de piel muy raro y con colmillos
de vampiro. Son estudiantes de la
escuela de monstruos.
La ropa de muñecas se parece al
armario de las mujeres de la profesión
mas antigua del mundo. A que tú te
preguntas con qué imagen se verán
las niñas en el futuro su armario y
vida futura.
Estas muñecas son muy populares
entre los niños. Muchos padres no
piensan y compran a su hijo estos
monstruos.
Los juegos con historias de terror no
conocen fronteras. Los fabricantes de
las muñecas ganan mucha pasta. Ya
empiezan a vender ataúdes negros
para las muñecas con tapicería de
color rosa y con espacio para las
joyas.
Ya no hay sitio para los osos de
peluche y muñequitas de goma.
Los psicólogos están en contra de
estos juguetes como “Monster High”,
todo esto es el comienzo de algo
destructivo.
¿Le gusta un anuncio de los nuevos
juguetes, que gritan fuerte si los
golpeas sobre la pared?
¿O la cuna para las torturas con
sujeción para la cabeza de la muñeca?
¿O la muñeca con las extremidades
amputadas?
¿O el juego “Los funerales de Barbi”?
En este juego esta el ataúd, la corona,
las zapatillas blancas y la pala. Todo
esto son juguetes reales, que ademas
tiene mucho éxito!!!
¿Dónde nos pueden llevar estos
juegos?
Hoy enterramos con gracia a Barbi,
mañana la sacamos de la tumba.
Entonces, los niños se forman una
representación de que la muerte
es un fenómeno temporal, que es
posible echarse un rato en el ataúd y
luego volver a la vida habitual.
El juego es una preparación para la
vida real. ¿Y qué pueden aprender
nuestros hijos con la muñeca y su
ataúd? Puede aprender que es
posible jugar a lo mismo y morir en
cualquier ocasión cuando algo no
conviene. Ya que en resumen alguien
llegará y le salvará. En el mundo real
es la indirecta al suicidio.
Soy una gran fan de las muñecas
para niños pero en este caso estoy
al cien por cien de acuerdo con estas
palabras: “Protege a los niños de los
juguetes”
Galina Makarevich
ELE Intermedio 1
14 · SABIR
SABIR · 15

Racconto di una vecchia senza uscita
C'era una volta una donna vecchia
e grassa che viveva da sola in un
castello grigio ed umido. Nessuno
voleva mai visitarla, ma un giorno,
mentre faceva colazione, sentì uno
strano rumore e pensò fra sé e sé:
"L'inverno è già arrivato e per di più è
da una settimana che piove a catinelle,
sono sicura che è ritornata un'altra
volta quella maledetta volpe che
viene spesso per di qua quando ha
fame e non trova niente da mangiare
nel bosco...". La donna prese allora
il suo guastato ombrello e si diresse
al pollaio sperando di trovare lì quel
furbo animale leccandosi i baffi dopo
aver mangiato qualche sua gallina, ma
quando uscì dal castello non poteva
credere a quello che vide. Là, davanti a
lei, assolutamente bagnata, c'era una
giovane e bellissima fanciulla che le
disse: "Scusi Signora, mi sono persa, ho
paura e ho anche tantissimo freddo,
Lei potrebbe aiutarmi per favore?"
La vecchia la guardò con tristezza ma
aveva un'aria di comprensione perché
la stessa cosa le successe tanto tempo
fa a lei, e rispose alla giovane: “Mi
dispiace, ma sono arrivata 30 anni fa e
non ho mai trovato l'uscita della valle,
e qui non c'è nessuno, soltanto gli
animali”. Ma, a quel punto, la vecchia
ricordò una cosa che non guardava da
tanto tempo, una cosa che c'era nel
castello, e le disse: “Ricordo che c'è una
antica pietra nel castello con indovineli
ed un messaggio che dice ;"Finché non
lo indovinerete, non uscirete"
La vecchia e la fanciulla andarono
insieme fino alla terza torre, quella più
alta e nera del castello dove si trovava
la pietra con gli indovinelli. La vecchia
ricordò che la pesante porta della
torre non si apriva così facilmente,
perciò quando la donna appena girò
la chiave, spinse la porta con tutte
le sue forze. In un primo momento,
però, senza successo. Al secondo
tentativo si aprì facendo un orribile
rumore. Allora, la vecchia cominciò a
salire lentamente per quelle scale, e
anche la ragazza lo fece dietro e molto
vicina a lei. Lo ricordava molto bene:
l'iscrizione era nel gradino 36 della
scala. -”Trentaquattro, trentacinque
e..., trentasei”. - “Ecco quello che
cercavamo”, disse la ragazza, mentre
lesse con i propri occhi quelle
misteriose parole che ebbe sentito
delle labbra della vecchia pochi minuti
prima: “Finché non lo indovinerete,
non uscirete”. Cosa significherebbe
quello?
Tutte e due diventarono di seguito
amiche, perché tutte e due volevano
ritornare alle loro case. La vecchia
sognava, ogni notte, che avrebbe
potuto, qualche giorno, rivedere la
sua famiglia prima di morire. Quindi,
cominciarono a pensare su che potrebbe
significare questo messaggio. Dopo
quattro ore pensando senza incontrare
nessuna riposta, decisero di scendere
la scala di nuovo fino alla cucina e là
riflettere tranquillamente davanti a
una buona zuppa calda. Per sfortuna,
non ebbero tempo di parlarci, giacché
si addormentarono con la testa posata
sulla tavola. Fu un giorno con troppe
emozioni per loro, perciò la soluzione
per uscire dalla valle le aspettava per il
giorno dopo.
Dormirono fino a mezzogiorno,
quando furono svegliate da un uccello
strano che beccava contro la finestra
della cucina. Fu uno spavento però
la vecchia si calmò e andò verso la
finestra e la aprì. L’uccello entrò e
cominciò a parlare in una strana lingua
volando allo stesso tempo. La giovane
lo chiamò e l’uccello volò verso di lei
e si posò sulla sua spalla. Andò fino a
l'orecchia e le disse sussurrando:“So
dove è l’uscita della valle.” Lei non poté
credere a quello che sentì! Girò la sua
testa per guardare l’uccello e gli disse,
“Non ci credo! Un uccello parlante!” La
vecchia donna esclamò: “Sì, ho sentito
parlare di questo uccello, è l’uccello
magico del castello.” La fanciulla chiese
a l'uccello, “Ci può spiegare come si
esci di qui?” “Certo. Però prima deve
baciarmi la testa” rispose l’uccello
Dopo averlo fatto, l'uccello le disse
che non era così facile uscire, prima
dovevano indovinare quelle misteriose
parole iscritte nel gradino della terza
torre e solo dopo, lui le avrebbe aiutate.
All'improvviso, l'uccello cominciò a
volare dicendo: “Seguitemi!” Appena
uscite, il freddo dell'inverno le fece
venire i brividi così che corsero fino
alla torre e fecero i gradini di corsa
seguendo il volo dell'uccello. Quando
arrivarono, l'uccello le condusse fino al
sessantatreesimo gradino e le mostrò
una nuova iscrizione che diceva: “Se
fin qui sei arrivato, l'uscita quasi hai
trovato…”
Tutte e due si guardarono stupite.
La vecchia non conosceva il secondo
messaggio, era la prima volta che lo
vedeva. Decisero di continuare per
la scala. Quando furono nell'ultimo
gradino trovarono una piccola porta,
era così piccola che nessuna poteva
entrare, comunque, la vecchia decise
di aprirla e là gli aspettava l'uccello
magico con un nuovo messaggio: "Se
la porta volete ingrandire, qualcosa
bella mi dovete dire"
Cominciarono a dire delle cose belle,
ma l´uccello magico non fece niente,
allora la vecchia ricordò che la cosa più
bella che aveva mai visto era un fiore
che soltanto cresceva in montagna
dove faceva freddo e cadeva la neve.
Si mise di fronte alla porta e gridò:
"edelweiss", subito dopo la porta
cominciò ad ingrandirsi, guardarono
dietro ed scoprirono che c'era tutto
quello che qualcuna volta avevano
perso, non potevano crederlo ma era
così, i libri che non trovavano mai, le
chiavi che una volta dimenticarono…
Guardavano tutta quella roba senza
capire che era successo, ma dove
era l’uscita? All'improvviso, l’uccello
parlante volò fino all'altro lato della
stanza e la vecchia e la fanciulla si
avvicinarono velocemente . L’uccello
magico si era fermato su un grande
specchio molto strano. Era circolare
e la cornice rappresentava un
serpente che si mordeva la coda. Le
due donne erano stupefate davanti a
quello specchio che sembrava molto
antico.
“Chi sei tu?” Urlò l’ucello.
“Che cosa?” Disse la vecchia
“Chi sei tu?” Ripeté il volatile.
“Magari è l’ultimo indovinello!?” Disse
la fanciulla.
La vecchia si mise di fronte allo
specchio e guardò che cosa si vedeva,
domandandosi “Chi sono io?” “Chi sono
io?”. Lo specchio rifletté l’immagine di
una bella donna, mora, con la pelle
bruna e uno sguardo coraggioso.
“Chi è questa?” La vecchia non capiva,
ma qualcosa dentro suo si muoveva.
“Che ne pensi?” Le chiese la fanciulla.
La vecchia guardò di nuovo.: “Non può
essere..., sono io!”
All'improvviso un forte vento apparve
e tutto iniziò a girare, la vecchia, la
fanciulla, l’uccello, lo specchio, tutto,
tutto, anche il castello, anche la valle,
sotto un grande rumore. La vecchia
aprì gli occhi e guardò tutto attorno
a lei, adesso erano in un prato verde,
bellissimo, e si poteva vedere al sud
una città di vetro con grandi luci per
tutto. Era come un sonno.
“Sei ritornata”
La fanciulla sorrideva. L’uccello magico
era sulla sua spalla. La vecchia già non
era vecchia, ma quella donna bella,
bruna e coraggiosa dello specchio.
“Che è successo?”
“L'incantesimo è finito, sei ritornata a
casa tua quando hai riconosciuto, di
nuovo, la tua vera bellezza”
Lei era tanto emozionata che soltanto
poté dire: “Grazie”
Fine
Intermedio 2 Italiano
Ibiza, 12 de enero de 2015
La Asociación Pitiusa de Familiares de personas con
Enfermedad Mental (APFEM) ha recibido la cantidad de
844,99€
de forma desinteresada por parte de la Escuela Oficial
de Idiomas (EOI), cantidad recaudada en un Mercadillo
Benéfico de navidad realizado por ellos.
C/ Quartó de Portmany nº2 Edif. Lido, local 9
07800-Ibiza (Baleares)
Telf: 971392694 // Fax: 971302692
CIF: G-07728751
Mercadet de
Mª Augusta Mora Chavez
Presidenta
Nadal
16 · SABIR SABIR · 17

When Chris saw the car parked outside
her house her heart started beating
faster. In spite of the darkness of
the night, she was quite confident that
it was the same car she had seen in
front of the hospital many times over
the last few weeks. However, this time
it seemed filthier than other times.
She was a brilliant doctor with long
previous experience in development
and research in heart diseases. She
had been working all day, so she was
absolutely exhausted. Luckily, she
could have three days off to rest and
recover. Therefore, she didn’t really
want to think about anything or speculate
about why this car was there now
or who it belonged to.
It was freezing and it was also raining
heavily. Fortunately, before she left her
house that morning, she had taken an umbrella
and the patterned wool scarf she
had bought by mail order two years ago.
HORRIFICALLY
FORGETFUL
She parked her car further away from
her house than she used to do. She
picked up some shopping bags from
the boot and set out for her home.
She was quickly walking towards her
house even though she was wearing
high-heeled leather boots. After a
while, she slowed down. A light had
been turned on in the car. There were
two men and a lot of bags, boxes and
suitcases on the back seat as well.
Also, she realized that the driver was
wearing an old-fashioned loose coat
that looked familiar. Just for a few seconds,
she thought that if the man hadn’t
had a beard, he could have been her
boyfriend. But, it couldn’t be possible
as he was abroad since last Sunday on
an important business trip.
She walked up the stairs. She was
starving but before she ate a delicious
roasted vegetable lasagne for dinner,
she had wanted to have a shower. After
she had finished her dinner, she
brushed her teeth and went to bed.
She was about to fall asleep when a
huge noise woke her up. It was hard
to say where it came from. Immediately,
she moved the curtain slightly and
looked through the window. On one
side, the street was absolutely desolate
and quiet. On the other, the car was
still there but she noticed the men must
have got out of the car because there
was nobody in.
She heard another noise again but
now terribly closer than the first one.
She couldn’t believe it. The noise was
coming from her own house. She was
shaking with fear. In fact, she was very
shocked and terrified because of the
situation. If her mobile hadn’t run out of
battery, she would have called someone
for help from her bedroom.
Then, she took a decision. She knew
that she had to be brave and rely on
herself, thus she opened the bedroom
door carefully. Eventually, before she
passed out, a crowd of well-known
people shouted loudly: Happy Birthday
Chris!!
Marga S. Intermediate 2
Group F.
When Chris saw the car parked outside
his house, his heart started heating
faster. "What the hell was Lisa 's
car doing there?"
Lisa had been his lover for some
months, but two weeks ago Chris had
told her that he was married and that he
loved his wife Sarah, and for that reason
their relationship couldn't continue.
It had been very hard for Lisa and very
difficult for him to take that decision,
but there was no way back. It was over.
Chris was recalling their argument
when suddenly, he heard the doorbell
ring.
-"Oh my God, there she is", he thought,
feeling really shocked.
Sarah, his wife wouldn't take long to
arrive home and if she saw her there,
To whom it may concern,
it would be a disaster. Chris shook
his head as if he wanted his thoughts
to vanish and, feeling really furious, he
opened the door.
Lisa was there with a gun in her hands,
aiming directly at Chris. She seemed
to be absolutely devastated and with
tears in her eyes she said:
-"I'm disappointed with you, I can't
trust you anymore. You told me that
you loved me but it was a dirty lie!.
Now I'll kill you."
Chris was horrified. He couldn't believe
what his eyes were seeing.
In a panic, he tried to take the gun away:
-"No, Lisa please, don't do it! "
At that moment, they heard a desperate
shout:
-"No, wait! "
When they turned round, the gun had
fired by accident and they were absolutely
astonished to see how Sarah had
fallen to the floor and she was in a puddle
of blood.
Rosana Crespo
Intermediate 2; group F
When Chris saw the car parked outside
his house, his heart started beating
faster.
He went near the car, looked at it and
he had no doubt, it was his car.
He couldn't understand it, because
I hereby confirm that I have known Elena Torres since childhood and we
have been friends for roughly twenty years. In all the time I have known
Elena, I have found her to be a most reliable and trustworthy friend, as well
as a honest and hardworking person.
We studied history during two years as part of the Erasmus programme
at Cambridge University, where I heard her speak on several occasions
about her subject, both informally and in public. Besides, Elena worked in
a private school of languages in Cambridge organising afternoon activities
for foreign students. This is one of the reasons why Elena has the marking of
an excellent museum guide. Not only is she well-read in history, but she also
has an ability for bringing history alive.
Apart from her passion for past events, I would like to add that she is really
friendly, relaxed and patient towards others. These qualities make it possible
for her to communicate easily and effectively with people from all walks of life.
I want to add that she is an excellent listener and an avid reader; besides, she
is also able to assimilate large quantities of dates and new information. This
would undoubtedly help her to lay hands on the background knowledge
about each exhibit in the museum in a very short span of time.
For these reasons I would strongly recommend Elena for the role. In my
opinion, she is made for it.
Should you require any further information, please do no hesitate to contact
me on 041 383 48 321 or by email to johnbrown@gmail.co.uk.
Yours faithfully,
John Brown
Natividad Marquez Torres
Adv 2 B
his car had been stolen two years
ago when he went to visit his parents
in Boston, so, what was his car doing
there in San Francisco two years later?
He remembered very well the day
when his car was stolen. If he hadn’t
parked his car in a dangerous street,
he would have gone back home driving
it, but he didn't know that neighbourhood.
In spite of feeling happy after finding
it, he was also really surprised and
scared at the same time.
Suddenly, an old woman who was behind
him started to shout and said:
“What are you looking for in my car?
Take your hands off it right now!”.
At that moment, he realized that it actually
wasn't his car so he went back
home feeling sad and humiliated.
Angel Escandell Torres
Intemediate 2; group E
When Chris saw the car parked outside
her house, her heart began to beat
faster. She was very nervous, so her
hands began to tremble and the cup of
tea she was holding fell to the ground.
The noise made by the cup scared her
even more. She couldn’t believe that
the huge and horrific hearse about
which she had been dreaming every
night for the last week was at the door
of her own house...
Chris was a teacher in that little town.
More than small, it was a tiny village.
Just recently she had come to town to
replace the previous teacher, who had
disappeared under mysterious circumstances.
From the first day she had arrived,
everything had been really weird.
Chris went very quietly to the living
room window to see that car. She was
hidden from view when suddenly ... piiiiiiiiiiiiiiiiiii
!!!! The whistle of the kettle
from the kitchen made her stagger
barefoot and step on the pieces of the
teacup that she had dropped before.
Chris was really angry and frightened,
but she was able to arrive at the kitchen
to turn off the stove when suddenly
... Ring !!! Ding dong !! piiiii !!! tararáa
!!! All the bells, clocks and telephones
in the house started to ring at the same
time.
She went to the door of the house,
looked through the peephole and saw
the figure of several small people all
dressed in dark clothes. Chris opened
the door with all her might holding the
biggest knife he could find in the kitchen.
When he opened the door everyone
started screaming to exhaustion.
- Chris! We have been waiting for you
for hours to go to the carnival party!
Don’t you remember? – Chris’s students
shouted.
Oh my God! I didn’t remember the
amazing carnival party!!
- Well, hurry up! We are late and you
must be our terrifying undertaker. Put
on your costume!
Esther Herrero Pascual
Intermediate 2; group E
When Chris saw the car parked outside
his house his heart started beating
faster. She was next to the car. The previous
day he had been drinking with
some friends in a fashionable pub of
New York when she went in. She was
also with some friends and they were
laughing. Chris hadn´t seen her since
they were sixteen years old. Anne had
been his first love. They had been very
happy but one day she disappeared.
In a panic, he went straight to the
woman. Would it be her? Would he be
wrong? Suddenly, she turned around
and saw him. They looked at each other
and fortunately, she told him: “Tomorrow
I will go to your house. Now we
cannot talk” and she quickly ran out.
Chris didn’t sleep at all during the
night. When he woke up he was especially
nervous and he couldn´t do anything.
The later it was, the more nervous
he was.
Desperately, he looked out the window…
and she had just parked.
They were talking all day. She told
him that her father was a spy and the
US Government had urgently sent him
and his family to Russia. So she had not
had time to tell him.
But Chris didn´t believe her…
Begoña Toranzo
Intermediate 2; group E
When Chris saw the car parked outside
his house, his heart started beating
faster because he saw a suitcase
next to his car. At that moment, he ran
and took the suitcase. He had been
looking for the suitcase all night but he
hadn´t found it. The more he looked for
it, the more nervous he was. Desperately,
he thought that he had lost it when
he was coming back from work.
The suitcase had all the documents of
his boss. There was too much money
inside, because the day before, one
person had paid the new house he had
bought, so all the money was inside the
suitcase with the documents.
Today, when he was having breakfast,
suddenly, he remembered something
and, he quickly put on his trousers and
a pullover and decided go out.
He took the suitcase and, fortunately,
all the money and the documents were
inside. Nobody had taken the suitcase;
in fact, it was near the door of the
car. He may have put it there when he
closed the door and forgot it.
Carmen Tur
Intermediate 2; group E
18 · SABIR
SABIR · 19

Leben
mit
Tieren
Haustiere sind sehr oft die besten Freunde der Menschen. Ganz egal,
ob Hund, Katze, Meerschweinchen oder Wellensittich. Wer mit ihnen lebt,
übernimmt Verantwortung. Und genau das ist der Grund, warum Tiere
uns so gut tun und uns so viel bedeuten.
Doch nicht erst heute, sondern schon seit Jahrhunderten werden Haustiere
gehalten. Mit der Zeit ist die Haltung von Tieren im eigenem Heim immer
beliebter geworden. So findet man immer weniger Haushalte, die kein
Tier haben. Auch kommt die Haltung von Nutztieren wie z.B. Hühnern,
Schafen oder Ziegen immer mehr in Mode.
Obwohl man an seinem “Liebling” sehr hängt, muss man sich darüber
im Klaren sein, dass irgendwann auch das Leben des Haustiers sich dem
Ende zuneigt. Was dann natürlich ein großer Verlust ist und mit Trauer
verbunden ist, denn es war ja ein liebes Familienmitglied.
Selbst während der großen Völkerwanderungen lebten Hunde und Katzen
mit den Menschen zusammen. Feststellend muss jedoch gesagt werden,
dass der Hund wahrscheinlich das älteste Haustier ist. Seine Züchtung
erfolgte aus Wölfen.
Am 20. Februar ist internationaler Liebe dein Haustier-Tag !
Anschliessend ein paar Tiersprüche zum darüber Nachdenken!
Man kann auch ohne Hund leben, aber es lohnt sich nicht.
(Heinz Rühmann)
Wer nie einen Hund gehabt hat weiß nicht, was Lieben und Geliebtwerden
heißt.
(Schopenhauer)
Hunde haben alle guten Eigenschaften der Menschen,
ohne gleichzeitig ihre Fehler zu besitzen
(Friedrich der Große)
Ein Hund denkt: Sie lieben mich, sie pflegen mich, sie füttern mich. Sie
müssen Götter sein.
Eine Katze denkt: Sie lieben mich, sie pflegen mich, sie füttern mich. Ich
muss ein Gott sein.
(unbekannt)
Ein Hund springt zu dir aufs Bett, weil er gern in deiner Nähe ist. Eine
Katze tut es, weil sie dein Bett liebt.
(Victor Hugo)
Wer die Katze ins Wasser trägt, der trägt sein Glück aus dem Haus.
(Deutsches Sprichwort)
Alles Glück dieser Erde liegt auf dem Rücken der Pferde.
(Sprichwort)
Die Schildkröte gewinnt das Rennen,während der Hase schläft.
(Aesop)
Enten legen ihre Eier in aller Stille. Hühner gackern dabei wie verrückt.
Was ist die Folge? Alle Welt ißt Hühnereier.
(Henry Ford)
Manche Hähne glauben, dass die Sonne ihretwegen aufgeht.
(Theodor Fontane)
Ich habe einen Hund in meinem
Landhaus. Sie ist ein Weibchen und ihr
Name ist Lexi.
Sie ist sehr haarig und sie ist weiß,
aber sie spielt oft auf dem Gras und
dem Boden, so sie wird sehr oft braun.
Sie ist sehr groß. Ihr Kopf ist größer
als meiner, und ihre Beine sind sehr
auch groß. Obwohl sie groß ist, ist sie
sehr liebevoll und sie spielt immer mit
den Kindern. Wenn sie sehr fröhlich
ist, sabbert sie immer.
Wenn sie hungrig ist, kommt sie zu uns
hin und sie gibt das Pfötchen.
Ich gehe gern auf dem Land mit ihr
spazieren. Lexi spielt gern mit den
Blumen und manchmal frisst sie die
Blumen. Wenn sie andere Tiere sieht,
passiert nichts, aber wenn sie Hennen
sieht, beginnt sie die Hennen zu jagen.
Es ist ein grosses Problem!!!
Ich mag mit Ihr sein, aber ich kann
nicht, weil ich in einem Hochhaus lebe.
Das sind Lexi und mein Freund.
Margarita Ferrer Ferrer
Bàsic 2C d’alemany
Ich liebe die Tiere und ich lebe mit
6 grossen Hunden und einer Katze.
Die Hunde schlafen im Garten und
die Katze lebt im Haus. Ich habe ein
Männchen und fünf Weibchen. Ich
möchte ein sehr grosses Haus haben,
weil ich viele verschiedene Tiere
haben will.
Ich mag spazieren gehen mit den
Hunden zum Strand und auf dem
Land. Sie lieben es im Meer zu
schwimnen. Ich spiele viel mit meiner
Katze. Sie mag mit dem Ball spielen
und Thunfisch essen. Die Hunde sind
zwischen zwei und vier Jahre alt und
die Katze ist zwei Jahre alt. Die Hunde
spielen mit der Katze. Ich reise mit
meinen Tiere immer mit dem Schiff,
weil es mit dem Flugzeug sehr teuer
ist. Wir sind auf die Kanarischen Inseln
gereist und sind zurückgekehrt.
Nerea Saiz Codina
Bàsic 2A d'alemany
Terry
Es gibt viele Leute, die als Haustier
eine Katze oder einen Hund haben.
Aber was ich als Haustier habe
ist eine Schildkröte. Sie ist eine
Wasserschildkröte und heisst Terry.
Terry wohnt in einem grossen
Plastikbecken mit Wasser und einem
Stein in der Mitte. Im Sommer lebt sie
auf der Terrase, da sie viel Sonne
braucht. Zweimal am Tag füttere
ich sie mit kleinen getrockneten
Fischstückchen und Krabbenreste.
Im Sommer wegen des heissen Klimas
muss ich dreimal pro Woche das
Wasser wechseln.
Aber im Winter ist es ganz anders,
Terry wohnt mit uns im Wohnzimmer
neben dem Kamin, weil es auf der
Terrase sehr kalt ist und sie als Reptil
überwintert und deshalb schläft sie
sechs Monate einen tiefen langen
Winterschlaf.
Josefa Santos Madrigal
Avançat 1 d’alemany
Zu Hause wir sind drei: meine Frau,
House und ich.
Wie ist House?
House ist ungefähr sieben Jahre alt,
er geht immer rein und raus, er mag
viel jagen und auf die Bäume klettern.
Er spricht nicht, aber wir verstehen
immer, was er uns sagen will.
Als er das erste Mal nach Hause
kam,war sein Bein kaput, deswegen
unsere Kinder tauften ihn House, wie
“Dr. House” vom Fernsehen.
Natürlich House ist unser geliebter
Kater.
Leben mit Tieren mag ich nicht. Meine
Ex-Freundin hatte einen Hund. Der hat
mich in den Finger gebissen. Ich lebe
lieber z.B. mit Goldfischen, zumindest
beißen sie nicht.
Tano Barriga Vázquez
Bàsic 2C d’alemany
Miguel A.Cardona Roig
mit Tieren
Bàsic 2C d’alemany
Meine Katze heisst Mitsie.
Sie ist schon deizehn Jahre alt.
Sie schläft und frisst den ganzen Tag.
Sie spielt mit mir, wenn ich ihr einen
Ball werfe.
Meine Mutter hat unsere Katze am
Anfang mit einer kleinen Milchflasche
gefüttert.
Die Katze war damals noch zu klein,
um allein zu trinken.
Mitsie kommt aus Barcelona.
Roberto Fanni Rubio
Bàsic 2C d’alemany
Mir gefallen die Tiere und mich
bezaubern die Hunde.
Ich lebe auf dem Land, es ist ideal,
um Tiere zu haben und eben deshalb
habe ich drei Hunde, drei Deutsche
Schäferhunde. Ihre Namen sind:
Diana, Foc und Yuna.
Ich glaube, dass die Hunde treu, edel,
sehr zutraulich sind und mit den
Tieren kann man viel unternehmen.
Auf dem Foto meine Hündin Yuna mit
ihren Welpen.
Mayte Guasch Riera
Bàsic 2A d’alemany
ICH BIN BAMBI... (NEIN, ICH BIN
KEIN HIRSCH!)
Guten Tag! Ich heiße Bambi. Was für ein
schöneR Name für ein Kaninchen, ja?
Ich will Ihnen erzählen, wie das Leben
eines Kaninchens bei jemanden zu
Hause ist. Wirklich es ist sehr bequem
und fröhlich!
Jede Morgen stehe ich um 7 Uhr auf. Da
sind meine Eigentümer oder Herrchen
ein bisschen zerstreut, soll ich viel Lärm
machen, damit sie mich füttern? Sie sind
meine besten Freunde seit drei Jahren,
aus diesem Grund wissen sie, dass
mir eine besondere Art von Viehfutter
schmeckt, deshalb bewahren sie immer
zwei Packungen im Schrank für Notfälle
auf. Ich bin ein Kaninchen, aber auch ein
Gourmet.
Danach arbeiten meine Eigentümer für
sehr lange. Leider haben sie mir keine
Uhr gegeben, also weiss ich exakt nicht,
wie lange sie außer Haus sind oder wann
sie zurückkommen. Ich nutze diese Zeit
allein, um meinen Käfig aufzuräumen:
den Futtertrog bewegen, das Wasser
ausschütten, das Heu verstreuen...
Wenn mein Frauchchen zurück nach
Hause kommt, nimmt sie mich hoch
und danach erzählt sie mir, was in ihrem
Tag passiert ist. Manchmal spricht sie
ein bisschen auf einer Sprache, die ich
nicht verstehe und viel „sch“, „ch“ habe
(ist es Deutsch?). Sie sagt, dass sie es mit
mir üben will. Ich sage Nichts, aber... ich
verstehe sie nicht!
Nachher, während sie das Abendessen
kocht, bin ich aus meinem Käfig draussen
und spaziere durch das ganze Haus.
Allerdings sind meine Lieblingsorte das
Sofa und ein Regal.
Ich liege in einem Regal, wie die Bücher.
Ich glaube, dass meine Eigentümer
dieses Regal für mich leer halten.
Andererseits ist das Extrasofa sehr
bequem und da kann ich mich für sehr
lange erholen. Meine Eigentürmer
sagen, dass es mein Sofa ist.
Endlich, wenn sie ins Bett gehen wollen,
soll ich auch nach „Hause“ gehen. Da
bleibe ich mit meinem Futter bis zum
nächsten Tag, wenn ich sie höre. Ich
schlafe 8 Stunden, aber nicht mehr, weil
ich sehr hungrig bin.
Ich bin sehr zufrieden zu Hause mit
meinen Eigentürmern. Sie lieben
mich und ich liebe sie auch! Ich könnte
nirgendwo besser leben. Der einzige
Nachteil ist, dass,meine Eigentürmer
glauben, dass ich Diät machen soll, weil
sie mir nur grünes Essen (Grünfutter
also) geben... Pff... Könnte ich sprechen...
Rosa Torres López
Avançat 1 d’alemany
Ich habe mich für die Tiere interessiert.
Meine Schwester hat einen Hund und
sie sagt, dass er ihr bester Freund ist.
María Martín Asencio
Bàsic 2C d’alemany
Was wäre wenn meine Hunde
sprechen könnten?
Ich habe drei Hunde, die 10 und 12
Jahre alt sind. Suy ist die älteste der
Familie, und wenn sie reden könnte,
würde sie ohne Ende nach Brot fragen,
weil sie es gerne frisst. Sie mag
nicht, dass wir sie am Kopf anfassen.
Deswegen glaube ich, dass der Satz
„Lass mich in Ruhe“ ihr Motto sein
würde. Da sie fast blind ist, würde
sie sich den ganzen Tag beschweren,
wenn sie die Treppen des Gebäudes
runtergehen müsste.
Wenn Manchitas ihre Meinung äußern
könnte, würde sie sich immer fragen,
wo ihr Prinz ist. Ihr Prinz ist mein
Vater, und sie ist seine Prinzessin, da
sie sogar zusammen im Bett schlafen.
Manchmal sieht es so aus, als würde
sie tanzen. Diese Bewegung bedeutet,
dass sie auf das Essen wartet. In diesen
Momenten, denke ich, dass sie um ein
Stück Fleisch bitten würde, und sie
würde betteln bis sie etwas bekommt.
Spirit ist der Hund, der immer bei mir
ist. Wenn er sprechen könnte, würde
er wie ein Verrückter im Haus herum
schreien, dass er Gassi gehen möchte.
Er würde mich auch bitten, ihn Katzen
fressen zu lassen. Und ich bin mir
sicher, wenn wir zussamen zu Hause
sind, er würde mir befehlen, ihn ohne
Ende zu schtreicheln.
Wenn meine Hunde reden könnten,
wären es Kopfschmerzen für mich, da
sie viel verlangen. Aber es wäre auch
schön, weil sie mir dann ihre Probleme
erzählen könnten, und ich könnte
genau wissen, was sie fühlen, wenn
sie krank sind. Wenn ich sie verstehen
könnte, würde ich mehr machen, um
ihre Bedürfnisse zu verwirklichen.
Dann könnte ich wissen, dass sie
wirklich glücklich sind.
Alicia Domínguez Gluitz
Avançat 1 d’alemany
Das Tierleben ist viel besser. Ich
habe ein Pferd und einen Hund.
Ich gehe jeden Nachmittag reiten.
Mein Pferd heißt Cassius Klei und
ist weiß. Mein Hund ist klein und
heißt Romeo. Ich gehe mit meinem
Hund am Morgen spazieren und
einige Male am Nachmittag. Romeo
ist sehr anhänglich und liebt es, zu
spielen. Normalerweise habe ich am
Wochenende Springprüfungen mit
meinem Pferd. Für mich sind meine
Tiere meine Kinder.
Marina Cabau Torres
Bàsic 2C d’alemany
20 · SABIR
Leben
SABIR · 21

A competition entry: What’s your secret ambition?
NARRACIÓ GUANYADORA
6è Concurs de Narrativa Breu de l’EOI d’Eivissa i Formentera
Come and fly with me...
Fly like a bumblebee!
Fear of flying?
Just call me!
Quan el cel caigui
Ha sonat ja el muetzí cridant a l’oració des d’un punt indeterminat i llunyà. El
ventot desagradable i carregat no ens permet d’identificar-ne l’origen, però
sense dubte deu provenir de la mesquita de Beni-a-ra’s. El cel brut, groguenc,
saturat de pols en suspensió, té l’aspecte d’una boira ocre que només deixa
entreveure un sol esmorteït. Diminuts grans de sorra s’entaforen amb el vent a
totes les esquerdes dels marges mig caiguts. Al llarg de la contrada es divisen
disperses les closques tenebroses d’estructures inacabades, envaïdes per
les esparregueres, amb tot de varetes de ferro que sobresurten aquí i allà,
i l’esquelet tort i rovellat d’alguna grua que resta miraculosament dempeus.
Entre les runes silencioses l’únic ésser viu que s’albira són quatre o cinc
petites cabres totes de color negre. Famèliques, d’ulls inquiets, tresquen
arreu ensumant les soques buides dels garrovers morts i, si escau, roseguen
el que troben cercant entre cards solitaris. No beuen, ni troben aigua: al fons
del dues vegades mil·lenari aljub, amb el coll derruït, fa molts d’anys, potser
cents, que hom tan sols hi troba pedres, llaunes abonyegades, i els ossos
tristos d’algun animal que hi caigué a dins en la seva desesperació. Els antics
pous, que antany donaven abundoses i saboroses collites, són ara profund niu
de moscards, petites basses d’aigua pudenta i salobrosa que no aconsegueix
fer néixer l’herba a una terra cremada i plena de clivells.
De sobte, una petita figura sorgeix de darrere uns matolls de braser. És una
forma prima i magra, que camina lentament i com encongida per les bufades
d’aquell vent inclement. Ja més a prop, sota aquell conjunt de teles i pedaços
esfilagarsats, s’endevina el cos d’una dona, la qual, sorprenentment, duu als
seus braços un infant menut. El prem fort contra el seu pit, com volent protegirlo
del món sencer, mentre gira el cap a la dreta i a l’esquerra, observantho
tot al seu voltant. Quan sembla veure quelcom del seu interès es retura i
s’arrufa per agafar una branqueta amb què grata la terra que té devora els
peus. Principalment revisa arbres, rames i, fins i tot, escletxes: cerca aliment,
aigua, el que sigui per menjar.
Si bé les cabres, aquelles maleïdes criatures, no deixen gaire per endur-se
a la boca, sempre es troben fora del seu abast arrels, cucs transparents o
diminuts insectes. La dona, amb els seus ulls negres i actitud previnguda, no
deixa cap racó sense mirar a fons. Cada cert temps dóna un cop d’ull al nadó,
immòbil i amb la pell groguenca dins el seu embolcall, on resta en silenci.
Potser dorm o potser no, però la mare no se’n preocupa en excés; la fam, la
set, o simplement la pols que ho ofega tot de forma cruel, sempre han causat
estralls, i per a ella no seria la primera vegada.
Del seu fràgil coll, hi penja també un estrany objecte, una espècie de llauna
petita i abonyegada, que ella duu com si es tractés d’un misteriós amulet.
La llauna no és buida, com ho demostra el fet que, amb els seus moviments,
s’escolta un soroll menut, com una bellugadissa de petites closques trencades.
Emperò, la dona no ha gosat mai d’obrir-la, i només la idea de fer-ho se li
planteja com un vertader sacrilegi: poc abans de morir, al cau brut on es
refugiaven dels rius de sorra, la seva pròpia mare li va oferir aquest recipient.
I ho va fer amb l’estranya petició de no mirar-ne el contingut fins arribat el
dia en què, senzillament, el cel caigués. En arribar aquest dia, tan sols hauria
d’obrir-la i escampar-ho tot al vent. Encara ara, molts d’anys després de rebre
la llauna, la dona desconeix el significat d’aquella ordre, però tant li fa. La
conserva com el primer dia i la protegeix amb cura.
En aquell moment succeeix una cosa estranya. El vent ha semblat calmar-se
sobtadament, i un desacostumat silenci que ella adverteix amb certa sorpresa
ho envaeix tot. Passats uns instants, torna a bufar de nou, però aquesta vegada
ha canviat de direcció, sembla més potent, i no arriba tan carregat. Ans al
contrari, és més fred i net.
Les cabres, com aporugades, corren a refugiar-se no se sap on, i la dona dubta
què fer. Cap al nord el cel abans groc ha tornat més fosc, mentre allà dalt unes
formes cada cop més gegantines es mouen amenaçadores, canvien de forma
i s’apropen a gran velocitat.
Ben aviat el dia és completament negre. S’afina ara una olor, estranya, de terra
remoguda. I de cop i volta un esclat monstruós, un renou com la dona mai
no havia escoltat, domina el cel i la terra. Ella arrenca a córrer amb la seva
càrrega cap a un edifici abandonat, mentre tot s’il·lumina uns segons amb
un nou tro, i després un altre cop, i un altre cop més. Quan travessa el llindar
de la casa mig enrunada, unes coses minúscules comencen a caure del cel
esclafant-se a terra, aquí i allà. No són pedres, ni sorra, no sap de què es
tracta, però cada vegada en cauen més i amb més força, fins que una espessa
cortina ho cobreix tot amb un soroll ensordidor.
Morta de por, amb els ulls com a plats, provant d’esbrinar quina espècie
d’apocalipsi té lloc allí mateix davant els seus ulls, aconsegueix arribar a la
conclusió que, si el cel mai no cau, ara sí. I tremolant, sense amollar el seu fill,
agafa la llauna que li penja del coll i l’obre. I poc a poc, amb petits grapats,
va llençant de mica en mica, cap a totes direccions i ben lluny, tot el que hi
ha a dins.
Durant setmanes i setmanes la pluja cau sense parar, a estones poc a poc, a
estones més intensament. Després, arriben dies en què el sol brilla a un cel
absolutament transparent, escalfant els cossos i les ànimes. Dies en què, a
estones, es veuen altres persones que, com ella, també semblen descobrir
un món diferent. De vegades, el cel torna a cobrir-se i torna a ploure una
mica, però ella no només ja no té por, sinó que ara somriu mentre, amb el seu
fill als braços, observa al seu voltant com uns pocs grans de blat, una dotzena
de pèsols, llavors de fruita...germinen a una terra nova.
Nikolai Rimski-Korsakov? Maybe this name doesn’t say anything to you. But I’m
sure that if you heard one of his most famous musical pieces, you would recognise
it immediately. His outstanding score is “The Flight of the Bumblebee” and my
secret ambition is to be able to play it as fast as possible. I will try to explain it by
answering the basic journalistic questions: How? Why? and What for?
How? I guess you’re wondering: Which instrument is she going to use? Well, I’ve
played the electric guitar since I was a little girl, so I suppose that’s my best option,
although the score was originally written for violin. I have a guitar, called “Nico”,
in his honour.
Why? This one has become a popular piece to play with the guitar, so much that
there is a competition just to find out the world’s fastest guitar player.
And finally: what for? Being the fastest guitar player in the whole world requires
only one thing: practice, practice and practice. But you can’t simply repeat the
piece time after time; you also have to put your soul in it. That’s what people want
to hear, they want to fly with you, being the fastest, but also the best.
Of course, you can’t fail any note, then you would be eliminated. That’s why I want
to take advanced guitar lessons, a “Masterclass” of Malmsteen or Petrucci would
be enough. I’m just joking, they are the best guitar players in the world but I don’t
know if they are the fastest. So I want to be the fastest, that’s my secret ambition!
Would you fly with “Nico” and me?
Sara Roig Ripoll
Av2C
TOO OLD FOR ROCK & ROLL?
Since the day I bought my first long-play vinyl of “The Ramones” when I was
twelve, rock and roll has been my lifelong passion. I even learned to play bass
and did it for many years. But I gave up due to my lack of spare time, not to
mention the loss of passion. Although the possibilities of playing in a band and
achieving success don’t seem very high, why not play just for fun and fulfil the
ambition of being in a band? Enjoying and reaching a level to play locally in
small bars and pubs would be thoroughly satisfying, as well as fantastic!
So, what is needed to form a band? Listening to music is deeply important. All
musicians always talk about the bands they admire and how they have been
influenced by them. My shelves are full of rock and roll vinyls and CDs of all
eras, from the sixties up to now. Having two or three determined friends that
share the same passion about music would be also important.
Of course, being in a band requires a few more things, such as having a place
to rehearse and setting up all the equipment (instruments, microphones,
amplifiers). The studio must be well located, available to all the members, and
as nice as possible; as hopefully, you will spend many hours inside. Keeping it
Definitely a key moment in my life was the windy day that my parents taught me
how to make a DIY kite and the magical feeling I experienced when we made it fly
trying both to guide it and to keep it up.
I was scared of aeroplanes but that experience helped me to have a change of
heart and my passion for flying was born. Since then, that passion hasn’t stopped
growing. The more I tried new activities, the more my motivation increased.
Hang-gliding, kite-surfing or skydiving, my mind is always searching for new
challenges because I always try to go one step further. Passion makes you be brave
and determined, though I do know that becoming a professional parachuting
instructor demands much more than that. It requires self-control and discipline.
Many people´s lives are highly exposed so you must keep calm as well as be aware
of the risks and your responsibilities.
I’m the eldest of five children, so imagine how many unexpected events may
happen in a day! I´m used to dealing with that in a quick and effective way.
Finally, being good at that job requires good social skills. You are a guide, the
person who has to make people feel as comfortable as possible in order to
overcome their fears. Turning them into a successful feeling is a strong motivation
for me. That´s why I started a degree in Psychology last year and it’s being really
interesting.
So, taking part in “Masterclass” would be a great chance to follow my childhood
dreams and make them come true.
María Velázquez
Av2C
comfortable, clean and tidy is a must and the acoustics are also rather important.
Last but not least, self-discipline and determination are as vital as passion or
talent. Hard work is needed to improve technical and creative aspects. It is also
worth remarking that having a band is a collaborative and collective task. Thus,
good communication among the participants is highly essential. As they are
going to be sharing a good amount of time together, at least two or three fixed
days per week to rehearse would be totally advisable.
We all have things to express and artistic abilities to express them. We don’t
need to be super-talented musicians nor do we need to become famous to fulfil
our ambition of having a band to have a lot of fun, be happy and satisfied. The
better you get, the prouder you will feel about your achievements, and for that,
getting expert instruction would be the greatest boost to succeed.
“It never gets too old for Rock’n’Roll, it always gets too young to die”. (The
Grateful Dead).
Roger Buj
Advanced 2 A
Antoni Costa Ferrer, alumne de C2 de català
22 · SABIR
SABIR · 23

Winterurlaub in Wien
An essay
Am Ende Januar habe ich mit einer
Freundin drei Hauptstädte besichtigt:
Budapest, Bratislava und Wien. Wir haben
viele Verkehrsmittel benutzt, wie
das Flugzeug, den Bus, die U-Bahn, die
S-Bahn, den Zug...und wir haben sogar
eine Schifffahrt auf der Donau in Budapest
gemacht. Aber die Altstadt von
Bratislava ist nicht groß und wir haben
sie zu Fuß besichtigt. Beide Städte, Budapest
und Bratislava, haben mir sehr
gefallen. Sie sind wunderschön aber
hier erzähle ich über Wien, wo ich ein
bisschen Deutsch sprechen konnte,
zum Beispiel, um eine Fahrkarte zu
kaufen oder nach dem Weg fragen.
Das Wetter war kalt, klar, am Ende
Januar ist immer in Europa sehr kalt!.
Es regnete und es war windig und die
Temperatur war zwischen 3 und -3
Grad aber das ist kein Problem, wenn
man richtige Kleidungstücke trägt:
eine Mütze, einen Schal, Handschuhe,
Socken mit guten Stiefeln und einen
warmen Mantel und du bist gegen die
Kälte ausgerüstet!.
Wir sind mit der Straßenbahn durch
das Zentrum gefahren, entlang der
Ringstraße. Man kann die wichtigsten
Sehenswürdigkeiten Wiens bewundern
und an jeder Haltestelle umsteigen.
Wir sind beim Museumsquartier
ausgestiegen, wo viele Museen sind,
wie das Leopold Museum, die Kunsthalle
Wien, das Naturhistorische Museum,
das Museum moderner Kunst
(mumok), etc. Im Kunsthistorischen
Museum war eine Ausstellung von
Diego Velázquez. Wien ist eine der
Museumshauptstädte Europas.
Ich bin sehr an einem der wichtigsten
Maler in Wien interessiert: Gustav
Klimt (er war 1862 in Baumgarten geboren,
nicht so weit von Wien), deshalb
haben wir das Schloss Belvedere
besichtigt. Das Museum besteht aus
zwei Gebäuden: dem Unteren Belvedere
und dem Oberen Belvedere.
Das Untere Belvedere zeigt eine
Kunstsammlung vom Mittelalter bis
heute und wir haben da Klimts Gemälde
gesehen. Das berühmteste Bild ist
"Der Kuss", wo Klimt Gold und Silber
benutzte. Es ist wunderschön!. Und
wir haben Glück gehabt, weil eine
Ausstellung von Monet bis Februar im
Oberen Belvedere war!
Unser Hotel war nicht weit vom Zentrum
und wir sind von der Oper bis
zum Stephansplatz zu Fuß gegangen.
Der Kärntner Straße entlang haben
wir sehr große, bekannte und schöne
Geschäfte gesehen
und auch mehr in
den Gassen ringsherum.
Sie sind auch
richtige Sehenswürdigkeiten!
Aber eins
der wichtigsten Gebäude
in Wien ist der
Stephansdom mit
seinem blauen Dach.
Überall in Wien gibt es Leute, die Tickets
für Konzerte verkaufen, z. B. Für
Mozart- und Strausskonzerte. Sie tragen
historische Trachten.
Hinter dem Stephansdom liegt das Mozarthaus
aber auch das Café Diglas, wo
wir Strudel gegessen haben während
ein Mann das Piano spielte. Es schmeckte
sehr gut!. Das Café Demel ist auch
sehr bekannt und der Puppet-Krapfen
und die Sachertorte waren auch sehr
gut. Das Café ist sehr schön, wie alle
Cafés in Wien, und man kann die Konditoren
in der Küche arbeiten sehen.
Aber die Original Sachertorte wird in
der Konditorei vom Hotel Sacher verkauft,
das hinter der Oper liegt. Wir haben
diese Schokoladentorte für unsere
Familie gekauft. Auch hinter der Oper,
auf dem Albertinaplatz, haben wir ein
Würstchen an einem Kiosk gegessen.
Es hat auch sehr gut geschmeckt!
In der Stadt gibt es viele Sehenswürdigkeiten:
das Rathaus, das Parlament,
das Burgtheater, die Spanische
Hofreitschule, das Sisi Museum, der
Philarmoniker, viele Kirchen...wir sind
inm Schloss Schönbrunn zu spät für
die letzte Besichtigung angekommen.
Das war ärgerlich... Außerdem sind
wir in den Prater gegangen und wir
haben das Riesenrad gesehen. Diese
Vergnügnungpark ist einer der ältesten
auf der Welt. Aber viele Sachen da
waren außer Betrieb.
Es ist unmöglich, alles zu sehen. Der
Schnee ist sehr schön aber die Grünanlagen
waren nicht bedeckt, klar...... Wir
müssen wieder mal nach Wien zurückfahren...aber
im Frühling!
Rosa Mª Costa Calzada
Bàsic 2B
‘Marriage is no longer relevant in
modern society’
Up until a few years ago, marriage was a very important institution in our society.
Those were the days when a girl was handed from her parents’ home and care to
the one who was going to be her family for the rest of her life.
Women didn’t have much to say about this, they were transferred from one family
to another as mere objects along with some compensatory material objects, also
known as dowry.
These days, things have really taken a turn around. We, as women, but more
importantly, as human beings, have the power to decide whether we want to get
married, have children and live a conventional life or we prefer to have a career,
live alone or share our lives with the person we choose.
It is also the case that over the last fifty years the number of divorces has increased
exponentially in almost all developed societies. As a result, nowadays more and
more couples are taking a stand on sharing their lives without getting married.
Some of them decide to get married after having children, some just don´t.
In conclusion, globalization has brought a great deal of things to our lives and, in
my opinion, one of the most remarkable ones is the possibility of travelling and
getting to know new cultures and ways of living. There can be no doubt that we are
all becoming more open minded, our society is changing and the things which
were very important in the past are becoming obsolete, and so is marriage.
Cristina Alonso
Av2-C
Marriage is no longer relevant
in modern society
No one would dispute the fact that the economic situation in our country has changed
dramatically over the last few years. In my view, nowadays young people have to
endure a situation which is rather different than the reality their parents faced.
Most youngsters are forced to live with their parents, and if they decide to fly away,
they might find that moving in with their partners and sharing the expenses is more
convenient than finding a place of their own. Afterwards, some even decide to have
children if they can afford it; but how many are thinking of getting married?
It is still generally agreed in our society that people should marry and have a family.
However, it can’t be denied that couples don’t need to get married in order to love
each other or pursue happiness. The first point to bear in mind is the financial
situation that, sadly, we are facing these days, which makes getting married a luxury.
Arranging a wedding with the whole works costs a lot and the lower-income earners
normally cannot manage to pay for one.
A further point is that the divorce rate is rising incessantly. People tend not to put up
with conflict or in some cases mistreatment, and that is one of the reasons a formal
commitment is not so frequent any more. When couples decide to break up, it is much
easier and far more affordable if they are just living together than if they were married.
In conclusion, marriage has little relevance in our society. People have other more
important issues to be concerned about, such as how to provide for their families
and give them a decent quality of life or how to pay the mortgage.
Rocio Ocaña
Advanced 2 A
24 · SABIR
SABIR · 25

LA CENETTA DI Natale
DIPARTIMENTO D’ITALIANO
El laicismo
El 7 de enero de 2015, un acontecimiento trágico llegó a París con el asesinato
de 14 personas, 12 de las cuales eran periodistas de Charlie Hebdo.
Los asesinos eran 2 hermanos musulmanes que querían vengarse de los
autores de unas caricaturas del profeta Mahomet que habían sido publicadas
unos años antes.
Millones de personas han manifestado en todo el mundo su reprobación contra
este acto salvaje.
El problema es que aun hay musulmanes que piensan que este asesinato
puede ser disculpado y que estas caricaturas no deberían haber sido autorizadas
por el gobierno francés.
Muchas otras caricaturas habían sido publicadas antes que estas, normalmente
relacionadas con otras religiones como la católica o la judía, pero sin otras
consecuencias que juicios, todos perdidos por las autoridades religiosas.
En Francia existe un concepto que se llama "laïcité".
Significa que el poder político es siempre totalmente independiente de los
poderes religiosos.
Cada uno puede creer o no creer en su casa, pero en el espacio público no
se puede mostrar ningún signo religioso. Por tanto, no existe ningún delito
de blasfemia.
Francia no es un estado religioso, es un estado "laïc", y la mayoría de los franceses
quiere quedar con este concepto.
Pero incluso en estados religiosos, el asesinato o la mutilación jamás deberían
ser la respuesta al libre pensamiento.
Alain Geismar
ELE
Ai... Si ho hagués sabut!
El detall de la llengua
Esportivitat
Gita a Meneghello
Vincitrice del concorso
di fotografia:
L'italia un Paese da
conoscere
Anys enrere, vaig viatjar a una illa portuguesa situada a l’oceà Atlàntic. En
general, puc dir que m’agradà molt aquell lloc: un clima meravellós, vegetació
exòtica, gastronomia força interessant i a bon preu, i habitants amables. He
d’afegir, emperò, que no tot va anar perfectament.
Durant els primers dies d’estada a l’illa em vaig moure a peu pels carrers de la
capital. Més endavant, amb la intenció de conèixer a fons l’indret, vaig decidir
de llogar un cotxe. Si bé vaig trobar una oficina d’una empresa internacional
de lloguer força coneguda, era tard i ja era tancada. Jo no volia esperar a tenir
resolt el tema del lloguer i ho vaig demanar al meu hotel, on em donaren el
nom d’una petita agència local. En aquell moment no ho sabia, però si hagués
esperat un dia més i llogat el cotxe al primer lloc, de ben segur no hauria tingut
els problemes que vaig tenir.
En aquesta petita agència em donaren un cotxe vell, atrotinat, i el contracte
només en llengua portuguesa. Jo volia contractar el lloguer sense franquícia, i
així ho vaig provar d’explicar en dues o tres llengües. Evidentment, si hagués
parlat portuguès, potser hauria entès el document de forma clara. El cas és
que, al cap de dos dies, i per primera vegada a la meva vida, vaig fer malbé
la pintura del cotxe, i vaig haver de pagar molt més per la reparació que pel
lloguer. En definitiva, si hagués tingut més paciència o hagués estat segur del
que signava, el viatge hauria resultat meravellós.
Toni Costa
Alumne de C2 de català
L'esport no havia estat mai el meu fort, preferia veure un partit de futbol des
del sofà que estar jugant al camp, però amb el pas dels anys la meua forma
de veure les coses va anar canviant i, per tant, em vaig aficionar a practicar
diferents esports.
Vaig començar per apuntar-me al gimnàs, córrer en les diferents curses que
s’organitzen a Eivissa, jugar a futbol, i així, a poc a poc, vaig anar provant
diferents pràctiques esportives. Un dia que estava corrent pel passeig Joan
Carles I d'Eivissa, vaig veure uns joves que anaven al meu costat, però en lloc
d'anar corrent anaven patinant, i,de sobte, em va passar pel cap que jo també
podria patinar. L'endemà vaig anar a una botiga d'esports i em vaig comprar
uns patins de línia, unes colzeres i unes genolleres.
Quan va arribar el diumenge, el primer que faig és provar l'equip de patinatge
que m'havia comprat, em vaig posar primer els patins i després els suplements,
seguidament em vaig aixecar i, en fer el moviment per agafar velocitat, com la
paraula mateixa diu, vaig patinar, però de cap contra el terra. El cop va ser tan
dur que al cap em va sortir un bon bony del cop, pensava que m’hauria trencat
el cap, i vaig estar una setmana amb mal de cap. Si ho hagués sabut no hauria
comprat els patins, ja que l'endemà els vaig haver d'anar a retornar, i des de
llavors no he tornat a patinar en ma vida.
Antoni Ferrer Guasch
Alumne de C2 de català
Res no és important
Que atractiu i desitjable pot semblar
un cos humà! I, sobretot, si és
escolpit, un cos de gimnàs. I encara
ho és més quan tu has passat i superat
amb matrícula d´honor assignatures
tan importants com ara els
interminables àpats nadalencs i els
tiberis de сap d´any. És quan a principis
de gener la gent ja no pot més
d’estar per casa i irromp en massa
als centres de wellness. Amb depòsits
plens d´energia però també de
culpabilitat estem a punt d´arrencar
l´operació biquini.
Entre aquests sentiments de culpabilitat,
de l´angoixa de no poder
posar-nos els pantalons favorits o
la faldilla de sempre ens apuntem
al proper gimnàs de la cantonada.
Allà saben de tot a la perfecció i per
això intenten guanyar l´atenció i la
simpatia dels seus futurs clients, o
socis amb rètols cridaners. Totes
les eines hi són útils: ofertes del tipus
Dos per un, fotos de nois amb
tauleta de xocolata irresistibles o
noies en bikini amb aspecte de deesses
però de carn i ossos. Bé, més
aviat d´ossos...
Però ja hi som, pedalejant muntats a
les bicicletes el·líptiques o aixecant
peses suant la cansalada, el xoriç, els
torrons o el que sigui o estirant-nos
el cos com si fos un xiclet. I tot això
per lluir i per desempallegar-nos d´aquests
uns quants quilos d´alegria
festiva. Això sí, si troben lloc per a algun
d´aquests exercicis.
N´hi ha per donar i per vendre, de
socis als gimnàs, i molt poques màquines.
A vegades has de saltar d´un
lloc a l´atre o fins i tot fer cua mentre
uns aparells segueixen sense estar
ocupats perquè estan fets malbé.
Pero això no té importància. “Ja he
avisat fa una setmana” - diu el monitor,
però passada una setmana o
més la màquina segueix espatllada.
I la dutxa també, així com la banyera
de jacuzzi que des de fa setmanes
té una olor molt forta de lleixiu. Però
això són mals menors. El major em va
passar fa gaire a la sala de bicicletes
estàtiques. En una d´aquestes presses
per poder agafar número per a
una sessió em vaig encastar en el
cantó agut d´una columna. Em vaig
fer un tall espectacular al front. La
marca em va quedar per a sempre.
A la meva petició de polir els cantells
vaig escoltar la mateixa resposta:
“Avisarem”. Pero en passar una setmana
l´única novetat que hi havia era
un altre noi que he vist passar amb
la cella sagnant. El cantell també li
ha resultat massa agut. D´ençà van
passar tres anys però no ha passat
res. Però això no té importància. Ningú
no s´ha mort. Si ho hagués sabut
abans, potser m´hauria buscat un altre
gimnàs. Però encara segueixo allí
amb l´esperança que la truita capgiri
i que aquesta actitud canviї.
Yuri Golovchenko
Alumne de C2 de Català.
26 · SABIR
SABIR · 27

Friendship at first sight!
To begin with, I would like to arise the next question: are you one of those people
who definitely believe in real friendship couples? Or, on the other hand, you firmly
reckon that is a daunting challenge to achieve a stable and strong one?
It’s widely believed that nowadays real friends can be counted on the fingers of
one hand. Generally we have established some common nouns for the different
degrees of our relationships: we all have got acquaintances, partners and maybe
a best friend.
First of all, before building the scaffolds of our relations based on friendship we
need to avoid believing in some stereotypes, or to be more tolerant than we really
are to others.
For instance, there is a social study that reveals that the majority of us form the
first impression of another person in the first 30 seconds of interaction. So for this
reason, the physical image plays an important role.
Without going further, I can support my arguments by my personal experience.
I’ve met a lot of people during my life, and I can be honest by saying that my
closest friends don’t take care about their personal images. I really like humble
people with strong values, those who you can learn from and, at the same time,
who can teach you valuable lessons for life.
In conclusion, a real relationship based on friendship can be different, depending
on our point of view. We mustn’t be persuaded by the first impression. How many
of you have started a love-hate relationship with a person and eventually has
become a lasting and solid one? That’s why I encourage you to build the scaffolds
of your relationships from the respect and some other personal values.
David Joel Sanchez Duch
C1A
Mi trabajo
Desde hace veinte años soy entrenadora personal. Me gusta entrenar en el
campo y en la playa, pero prefiero el gimnasio que tengo en mi casa. Tengo que
madrugar cada día, porque todos los clientes quieren entrenar por la mañana.
Tengo diez clientes privados, pero no todos viven en Ibiza.
Cinco clientes viven en Inglaterra, Holanda y Alemania. Todos los veranos viajan
a Ibiza de vacaciones y quieren entrenar conmigo dos o tres veces a la semana.
Otros clientes viven en Ibiza todo el año. Me gusta mi trabajo porque soy
deportista. Me gusta ayudar a mis clientes que tienen problemas con la espalda,
las rodillas y que quieren perder peso.
Alexandra Pudlik
Básico 1 ELE
EINEN WALDBRAND ÜBERLEBEN
Alles begann in einer Frühlingsnacht vor sechs Monaten. Zu der Zeit wohnte ich
in Es Cubells. Das Haus wurde von meinen Großeltern gebaut. In dieser nacht
war das Haus ganz in Ruhe. Aber früh morgens bin ich plötzlich aufgewacht: man
konnte ein komisches Geruch riechen und menschlische Schreie hören.
Ich bin aufgestanden und habe durch mein Fenster hinausgeguckt. Was ich sah,
war unglaublich und unerwartet. Im Wald vor dem Haus war ein Brand, mit roten
und heißen Flammen und viel Rauch überall.
Ich habe meine ganze Familie aufgeweckt, alle hatten viel Angst. Wir wussten
nicht, was wir machen mussten. Sofort haben die Feuerwehrmänner an die Tür
geklopft und sie haben uns angewiesen, das Haus und all unsere Sachen zu verlassen,
weil der Brand sich schnell unserem Gabiet näherte. Wir hatten keine Zeit
um zu denken.
Fünf Minuten später waren wir in einem Sportzentrum mit anderen Nachbarn, weit von
der Gefahr und von dem Familienhaus. Ich war fix und fertig, erschrocken und traurig.
Nach zwei Tagen bin ich nach Hause zurückgekommen und es war ganz zerstört.
Meine Erinnerungen waren verschwunden. Meine Welt war völlig aus den Fugen
geraten.
Am heutigen Tag ist das Haus wieder gebaut und zum Glück ist niemand wegen
des großen Waldbrandes gestorben. Ich hoffe, dass ich das nie wieder erlebe, da
es das schrecklichste Erlebnis meines Lebens gewesen ist.
Montse Ribot
Avançat 2. Alemany.
Advanced level???
Iolanda
Bonet
És una escriptora i professora que va néixer a la ciutat d’Eivissa. Gràcies a l’EOI,
jo vaig tenir el plaer de conèixer-la dia 12 de febrer, quan va venir a fer-nos una
activitat relacionada amb el seu llibre 6plau, que abans havíem llegit a classe.
És una dona molt interessant i culta. A través d’ella, vaig conèixer la història
d’Eivissa, els seus llocs emblemàtics, la cultura eivissenca i els seus avantpassats
d’una manera molt dinàmica.
Vaig aprendre que Eivissa no només és festa i que és un lloc encantador. Si tenen
l’oportunitat de conèixer-la, no la deixin passar.
Vanessa Giménez
Bàsic 1 Català
I’m in advanced level. Yes, I know. I should be proud of my level. In fact, all my
family, my parents, my brothers, my sister, my teachers and all my friends are
proud of my level. Despite this, listen to what happened to me a month ago.
We got to a party, my friends and I. Suddenly, we realized that all the guests only
spoke English. It was at that moment when my three friends turned to me freaking
out, and I told them with great confidence:
-“Don’t worry, I’ll translate for you…”
When the host, a handsome man, came to welcome us and started to talk, my whole
world stopped, I couldn’t understand a word. Where was he from? Edinburgh?
California?
I thought I would have never had to say these words again:
-Speak slowly, please…
Oh my God! Where was all my knowledge of grammar and all the new vocabulary
I had learnt…? Advanced level???
All my friends were staring at me. I remembered my family, my teachers… I
couldn’t even tell him this damn sentence!
Ok, take a breath, think…
Then, with my best smile, I nodded, and couldn’t just say one word and repeatedly:
yes… yes…yes… all night long.
I “believe”, I’m not sure, that we are going out together, yes, the host and I. I’ve
become the perfect girlfriend, always smiling and agreeing, pretending that I
understand him, but I’m always lost…
We don’t really know each other, we don’t argue, either…but who cares??? He’s
a hunk!!!
I do this for my friends, my family and Noelia. I don’t want to disappoint them.
Because, you know, I’m in advance level. ;)
Matilde Lladó de Lara
Advanced 1 B
28 · SABIR
SABIR · 29

QUI EST QUI?
DEVINEZ LES PERSONNAGES
Ce polémique personnage a été une des personnes les plus importantes en France. Le croissant a été introduit et popularisé en ce pays grâce à lui. Dans son
enfance, il a reçu une demande de mariage de part de Mozart après l’avoir aidé en un moment qu'il était tombé. De plus, le jour de son mariage il y a été un
spectacle de feu d'artifice, où une fusée est tombée sur les pièces d'artifice, créant ainsi un incendie qui conduisait à la mort de 400 victimes.
Baixa resolució: han d’enviar de nou
Son père a été médecin. Il se considère
athée. Il a eu deux femmes, avec la
première a 4 enfants, et avec la deuxième
il n’en a aucun. Maintenant il n’a pas de
couple, parce que, pendant le 2014, il
a été découvert avec une actrice, et sa
femme l’a quitté. Ce fait a été un scandale
en France.
Quand ce personnage était petit, il
passait plus de temps dans la rue qu’à
l’école, qu’il a quitté quand il avait 13
ans. Il est chevalier de l’Ordre national
du mérite, chevalier de la Légion
d’honeur et chevalier d l’Ordre national
du Québec. Depuis janvier 2013 il a la
citoyenneté ruse, oficiellement grâce à
son rôle de Raspoutine dans un téléfilm.
Ce personnage est le mieux payé dans
son travail en France.
Lui est un personnage important de
l´histoire de la France. En 1853 il est fait
chevalier de la légion d ´honneur par ses
travaux, ses funérailles ont été comme si
lui fût un chef d´État. Il a sauvé la vie d´un
enfant, Joseph Meister, qui avait été piqué
par un chien enragé, mais il n´a pas pu
sauver les vies de trois de ses cinq fils,
qui sont morts de la fièvre typhoïde. Des
années plus tard, il a sauvé la vie de 2500
personnes en quinze moins. Maintenant,
ses oeuvres sauvent de nombreuses vies.
Il représente la meilleure image de l’orgueil
français, même au moment le plus difficil
pour l’avenir de la nation. Il a ressucité la
nation française après la guerre. Il a été un
des parents de la construction européenne,
et il a mis la première pierre de la moderne
histoire politique
Certains disent que ce personnage est né sur une voie publique, sous la lumière de la lampe, mais cette légende semble fausse. Il est connu dans le monde entier
pour son grand talent mais aussi pour sa vie personnelle difficile et dramatique. Un bisous avec Marlen Dietriche est devenu une célèbre photo. Sa vie a été digne
d’un Oscar. Son image est associée à son inséparable petite robe noire.
Intermedi 1 Cours de Français
ANECTODES
It was a sunny day in August when Cari and Manolo, my parents' best
friends, arrived at their house. They had gone out to have lunch, but they
had to return early because Manolo's mother, an old woman, was alone and
they were worried about her.
When they went into the house, they could hear somebody crying and,
obviously, they thought something bad had happened to Manolo's mother.
Immediately, they went to the living room, where the old lady was watching
television. She was crying disconsolately. Then, Manolo asked her:
- What happens, mum? Are you sick? Do you need a doctor?
- No, dear – she answered.
But she was still crying. Finally, when Manolo and Carmen were going to
call a doctor, she said:
- “No comen” (Spanish), poor people, “no comen”.
She was watching the news and there was a subtitle: “No comment”.
Marta Arnau García
Intermedi 2, Grup C
Three days ago, I was very bored at home, so I decided to visit my close
friend Peter. I knew he was sick because he wanted to lose weight. I drove
my old car and arrived at his big house in ten minutes.
When I got there, he showed me what he was doing: a huge BBQ, where
plenty of sausages, burgers and other meats were being grilled. Besides,
there were a lot of empty beer bottles on the floor. He offered me a beer
and invited me to have dinner with him.
I was extremely worried because it was obviously not good for his health.
I explained him and he immediately replied: "Don't worry! The doctor
recommended me to burn fat and to drink a lot of liquids".
Salva Alonso
Intermedi 2, Grup C
30 · SABIR
SABIR · 31