Raima 2 - Ajuntament de Gelida

República, Guerra i Postguerra a Gelida
Fig. 6. Quatre propietaris gelidencs fotografiats l’any 1927 a Barcelona, al
costat del monument a Colom. D’esquerra a dreta, Hermenegild Almirall
Romeu, amo de can Duran; Gabriel Gol Campoamor, amo de can Roig; Pere
Torrents Almirall, amo de can Torrents; Agustí Estruch Bernis, de can Llopart
de Baix.
Podem considerar, en segon lloc, els pagesos sense terra pròpia que la
tenien arrendada d’algun propietari mitjançant algun contracte. Són els arrendataris
o “rabassaires”, i el Cadastre de 1929 es deu referir a ells quan indica,
a la columna on hauria de figurar el “patró per al qual treballa”, la paraula
“vinya”.
Un altre grup eren els jornalers, treballadors assalariats de la terra. Segons
el cens de 1930, eren un grup de 127 gelidencs (xifra semblant a la d’obrers
paperers que enregistrava aquest padró), la majoria dels quals no eren fills de
Gelida, amb un important índex d’analfabetisme (27,5 %). En canvi, el cens
de 1936 es refereix a 51 “pagesos” que treballen per alguns propietaris de
Gelida i de pobles de la rodalia i a un petit nombre de pagesos “sense treball” i
“eventuals”. Altres jornalers probablement estaven englobats sota la professió
de “pagesos” sense cap més especificació. Aquests assalariats sense terra treballaven
per a propietaris com ara Francesc Font (nou jornalers), Hermenegild
Almirall (quatre jornalers), etc., malgrat que allò més habitual és que molts
propietaris declaressin un o dos d’aquests treballadors.
2.4. LA GERMANOR I LA REVISIÓ DELS CONTRACTES
El pacte entre propietaris i rabassaires era el contracte de conreu. Amb
documents procedents d’arxius particulars i informacions orals, ens aproparem
al món dels rabassaires d’abans de la guerra, prenent com a exemple una important
propietat gelidenca (unes 65 hectàrees) situada a l’altra banda del riu
Anoia: la Ferreria.
23

Andreu Guiu i Puyol
Fig. 7. Entrada de portadores a cal Rius del Campanar, sense data (“L’Abans”,
pàg. 395)
Un contracte de conreu. L’any 1869, poc després del destronament
d’Isabel II, el propietari de la Ferreria signava un contracte de conreu amb
dos germans pagesos, amb una sèrie de pactes. En el termini de dos anys, els
adquiridors havien de plantar de vinya el terreny que se’ls lliurava. Durant els
deu anys següents lliurarien la meitat dels fruits al propietari (“incluso los sarmientos”,
“llevándolo todo a la casa de dicho establiente, a quien se avisará
tres días antes de la recolección”). En virtut del tercer pacte, l’any 1880, els
parcers pagaven al propietari la quantitat de 266 duros, 6 rals i 80 cèntims. A
partir d’aquell moment, i per un termini de cinquanta anys, el propietari rebria
el terç dels raïms i el quart dels grans. Transcorreguts aquells anys (és a dir,
l’any 1930), el propietari podria recuperar la finca “pagando de tres partes, las
dos de su valor”.
Ara, durant els anys vint i trenta, les dues terceres parts de la propietat de
la Ferreria, aproximadament, estaven cedides a diferents famílies rabassaires:
Josep Torné Mata “Banyes”, Antoni Cartró “Gibert Xic”, Ramon Rius “Cacauero”,
Josep Esteve “Putxo Xic”, Pere Ollé Ribé “Fardassa”, Agustí Ribé de cal
Conill, Narcís Bosch de cal Jaume Xic, Josep Palau “Ximet”, Joan Gibert “Tretze
Deus”, Joan Bartolí “Drac”, Joan Rius “Patiu”, Joan Font “Parenostres”, Anton
Comajuncosas “Pacoli Xic”, Llorenç Llopart “Conill”, Francesc Ollé “Esquerrà”,
Josep Muray “Tòfol”, Anton Vàries “Tunots”, Josep Rovira “Maians”, Joan Bruch
“Joanet de les Mules”, Martí Planas, etc. La part restant era portada directament
pel propietari, per mitjà del seu masover, en Joan Valls Julià “Joanet de
24

República, Guerra i Postguerra a Gelida
la Ferreria”. Aquest comptava amb l’ajut de jornalers fixos i d’altres ocasionals.
Quan les feines del camp (llaurar, cavar, esmagencar, escarrerar, fangar,
escurar rases, collir raïms, arrencar ceps, esporgar, lligar sarments, replantar i
esllucar, empeltar, ensofrar, ensulfatar, colgar fems...) ho exigien, els rabassaires
de la Ferreria agafaven treballadors a jornal, com ara el Ramon Alegre de ca
l’Alió; el Julià “Cisco Carreter”, que amb el seu carro traginava pels pagesos;
el Delfí Fernàndez “Finet”, que anava a llaurar amb el matxo (doncs hi havia
famílies rabassaires que no tenien animal); el Serafí; el Sebastià Claramunt
de cal Saní; el de cal Negre; el Valls; el Cucala... Durant el mes de setembre
venien també forasters, com ara la colla de Sant Martí Sarroca: “l’home foraster”,
“el trepitjador”, “el traginer”... També era freqüent l’intercanvi de jornals
entre els propis parcers veïns, en el benentès que un jornal d’animal (i arada)
equivalia a tres d’homes. A l’entorn de l’any 1925, el jornal d’home era de set
pessetes; el de dona, cinc.
Amb poca terra per a conrear, la majoria dels rabassaires dedicaven els dies
sobrers a anar a jornal, mentre algun membre de la família treballava a les
fàbriques de paper. Pocs gaudien del privilegi de tenir, a més a més, vinya pròpia;
altres tenien una segona vinya, a parts, en terres d’un altre propietari.
La revista local “Flama” ironitzava així sobre les relacions entre propietaris
i rabassaires.
“Si alguna vegada l’Institut Agrícola Català de St. Isidre es decideix organitzar
un concurs per a premiar al que d’entre els seus associats presenti el millor
model de contractes per explotar als seus rabassers, burlant totes les lleis fetes
i per fer que afavoreixin al treballador de la terra, jo us asseguro que el que
guanyarà el primer premi serà un propietari de aquesta localitat [...]
Tots sabem el rebombori que han portat els Decrets del Govern de la República
sobre revisió de contractes d’arrendament de terres: sabem també el projecte
de reforma agrària que probablement aviat es discutirà a les Corts, doncs ¿manera
de poder burlar tot això sense que els Tribunals ni les lleis hi puguin fer res?
Senzillíssim! D’avui en endavant, el propietari no serà propietari i el rabasser no
serà rabasser. ¿Què seran, doncs? Seran dos bons amics que formaran una societat
per a l’explotació d’un tros de terra i com a tals formularan la corresponent
escriptura, en la qual s’hi faran constar els drets i deures de cada soci [...] El
soci propietari tindrà tots els drets: dret de que se li porti a casa seva una part
de la collita; dret de fer en el tros de terrer, forns, pedreres, pous o explotar
qualsevol mineral; dret d’entrar i sortir sempre que li sembli; dret d’intervenir
en totes les collites; dret d’autoritzar l’hora de recollir els fruits; dret de que se
l’avisi quan mori un arbre a planta [...]
Com es pot veure, davant de tants drets, al soci pagès li queden tots els
torts, o sigui: obligació de plantar en el tros de terra ceps i arbres; obligació de
25

Andreu Guiu i Puyol
treballar-la bé, fent-hi rases i basses perquè l’aigua no se l’emporti; obligació de
combatre totes les plagues que es presentin [...]” (15).
Una altra font d’informació: els actes (“autos”) “de consignación de la
renta o precio de arrendamiento de una finca rústica a los efectos de pedir
su revisión” (16). Aquests actes van ser signats a Gelida durant els mesos
d’octubre i de novembre de 1931 i eren conseqüència dels decrets del Govern
provisional de la República que van obrir un període de revisió dels contractes
de conreu (17). Els actes registraven “la consignación en especie de la renta”
que el rabassaire havia de lliurar al propietari. Per posar un exemple, un
acte estipulava que el rabassaire Antoni Noya Romagosa de Gelida lliuraria “4
cargas de uva equivalente a la cuarta parte de los frutos” al propietari de “Can
Duran del Puig, vinya del Noya” (Hermenegild Almirall Romeu). Un segon acte
registrava que el mateix rabassaire lliuraria “seis cargas doce mesuras de vino
equivalente a la quinta parte de los frutos” al propietari de “Can Martí de Dalt,
vinya del Noya” (Antoni Llopart).
Fig. 8. Principis dels anys 40, en Francesc Pascual i el Pepet Torner, de cal
Banyes, són a punt d’entrar les portadores al celler de can Pasqual (“L’Abans”,
pàg. 395).
26

República, Guerra i Postguerra a Gelida
La Germanor. L’any 1922 naixien la “Unió de Rabassaires de Catalunya”
(URC) i “La Terra”, publicació portaveu del sindicat. Simultàniament es fundava
a Gelida “La Societat de Rabassaires”, que, coincidint amb els sis anys
de la Dictadura de Primo de Rivera, va tenir una activitat mínima. Caigut el
dictador, la Societat de Rabassaires de Gelida decidia, en assemblea general
celebrada el maig de 1930, convertir-se en el “Sindicat Agrícol La Germanor”.
El seu primer president va ser en Joan Carafí Codina, actuant de secretari
en Martí Planas Gras. La seu social es va instal·lar en una casa del carrer de
Vicenç Perelló, propietat d’en Josep Font Baró. L’article quart dels estatuts
establia que podrien formar part del nou sindicat “els emfiteutes, rabassaires,
parcers, censataris o arrendataris i jornalers de terres enclavades en aquest
terme municipal o pobles veïns”. Durant la República, la Germanor esdevindria
secció local de la URC, mantenint una estreta aliança amb l’Esquerra de Gelida.
L’any 1933 en Martí Planas era el seu president, càrrec que passa després a en
Joan Badell Soler, rabassaire de La Valenciana.
Fig. 9. Joan Badell i Soler, rabassaire de
La Valenciana. Treballava les terres d’en
Pere Torrents Almirall i lliurava el terç a
l’amo. A més, feia jornals per a altres o
s’encarregava de mantenir el foc al forn de
calç de ca l’Agustinet. La primera imatge
és de l’any 1937. La segona, de l’any 1940,
sembla mostrar les seqüeles de la presó i del
desterrament.
27

Andreu Guiu i Puyol
La revisió dels contractes. Com arreu de Catalunya, els rabassaires gelidencs
van aprofitar els ja esmentats decrets del Govern provisional de la
República (1931) sobre revisió dels pactes establerts en els contractes de
conreu. Els propietaris van reaccionar amb sorpresa i alarma; la revista local
dretana “Roca Sagna”, en el seu número de novembre de 1932, ens mostra el
seu punt de vista:
“La Unió de Rabassaires de Catalunya, a Gelida, hi compta amb un nombre
crescut d’afiliats. Descomptant alguns individus, els quals és una llàstima que
els seus noms figurin a les llistes, els demés són un informe de idees que ni ells
són capaços de destriar. Esquerrans, sindicalistes i d’altres que encara tramunten
un parell d’esglaons més. Ells saben de tot i ho ignoren tot. Els davanters,
i amb ells altres afiliats, per en Companys i l’Aragai, ajupirien tant l’esquena,
que fins el cap els hi arribaria als peus. Són els ciraboters d’aquests dos polítics
cridaners, que els han sabut infiltrar a la sang el germen de l’anarquia, els han
induït al furt o els han ensenyat tots els mètodes per a produir desordres [...]
Els nostres rabassaires, ahir, homes assenyats, prudents amics de la pau, avui
són més fàcils per a llençar a una revolta”
Van aparèixer els primers conflictes legals entre rabassaires i propietaris.
És el cas de la denúncia de la propietària Amàlia Torrents Milà contra el seu
arrendatari o parcer Jaume Capellades Raventós, veí de Gelida, interposada
el setembre de 1932, “por negación de entrega de parte de los frutos que le
correspondían en virtud del contrato entre ambos existente” (18). L’atestat
efectuat pel sotscaporal dels mossos d’esquadra resulta força il·lustratiu:
“Juan Sala Solà, Sub-Cabo del Cuerpo de Mozos de las Escuadras de Barcelona
y Comandante del puesto de Gelida, por medio del presente atestado hace constar
que en esta fecha por la vecina de esta población doña Amalia Torrents, Viuda de
Rosell, me ha sido presentada una denuncia, por la cual manifiesta que el vecino
de este pueblo llamado Jaime Capellades Raventós, posee una viña a menar como
aparcero conocida por “Viña de la Monja” propiedad de la denunciante, sita en
este término municipal y propiedad denominada “Can Pere Juanet”, manifestando
que el referido Capellades ha recolectado en dicha viña, en el año actual, los
cereales que a continuación se expresan, trigo: 201 gavillas, avena: 173 gavillas,
arbejas: 33 gavillas, habas: 8 gavillas, y que según pactos estipulados el aparcero
debe entregar a la propietaria, la cuarta parte del referido fruto y que el día seis
del mes actual, por orden de la mencionada propietaria, se presentó en la viña
de referencia, el colono Antonio Forn Massana, con el fin de hacer la partición de
dicho fruto según costumbre, a lo cual se negó el referido aparcero manifestando
que debían partir con arreglo a la octava parte, a lo cual se negó el representante
28

República, Guerra i Postguerra a Gelida
de la propietaria y que seguidamente el aparcero procedió por si mismo ayudado
por unos vecinos que le acompañaban, a la partición del fruto de referencia, con
arreglo a sus pretensiones o sea a la octava parte por la propietaria, cuya partición
presenciaron el referido colono y los vecinos de este mismo pueblo, llamados Juan
Ramos Borràs y Juan Bainas Navarro.
En virtud de lo relatado, ha sido interrogado por el que suscribe, el mencionado
Jaime Capellades Raventós, el cual ha manifestado ser cierto el que
manifiesta en su denuncia la mencionada dona Amalia Torrents Viuda de Rosell,
exceptuando las gavillas de avena que se mencionan en la denuncia, las cuales
en lugar de gavillas de avena son de cebada.
Preguntado por qué motivo se negaba el declarante a entregar la parte del
fruto que corresponde a la propietaria según contrato, ha manifestado que era
debido a que pertenece a la “Unión de Rabassaires” y en una reunión que tuvieron
el domingo último acordaron que todos se quedarían la mitad de lo que debían
entregar a los propietarios y que el estaba dispuesto a cumplir lo acordado.
Preguntado si el declarante había presentado demanda de revisión del contrato
de la mencionada viña, ha manifestado que no.
Y para que conste todo lo antes expresado se extiende el presente atestado
en Gelida a 9 de Julio de 1932, el que se ha negado a firmar el referido Jaime
Capellades Raventós, por manifestar que sus dirigentes les habían encargado
que no firmasen documento alguno” (19).
Un any després, el juny de 1933, el Parlament de Catalunya votava una llei
que permetia als parcers que haguessin presentat demanda de revisió retenir
provisionalment la meitat de la part del propietari.
El trull. Una de les fites de les quals s’enorgullien els afiliats a la Germanor
era la compra d’un trull d’oli. A Gelida ja n’hi havia dos, de trulls: el de can
Santfí i el de can Terra, ambdós de tracció animal, i és que en aquell temps,
a la part de muntanya, hi havia molta olivera. El trull que va adquirir el Sindicat,
en canvi, malgrat ser de segona mà, funcionava mitjançant dos motors
elèctrics. El contracte de compra, signat per en Martí Planas i per en Joan
Claramunt com a membres de la Junta, es va firmar a Gelida el novembre de
1932. Es va anar a buscar-lo amb camions a la localitat tarragonina dels Pallaresos
on estava instal·lat, essent el propietari un constructor de màquines de
Reus. El preu de compra va ser de set mil pessetes, a pagar en dos terminis, a
més del preu d’instal·lació de cinc-centes pessetes. Va suposar un gran esforç
econòmic per part dels pagesos afiliats, que van comprar accions de vint-i-cinc
pessetes cadascuna.
El març de 1934, el Parlament català aprovava la Llei de Contractes de
Conreu, que al juny era declarada inconstitucional pel Tribunal de Garanties
29

Andreu Guiu i Puyol
Constitucionals de la República. Després vindria el Sis d’Octubre i les seves
conseqüències: detencions i desnonaments d’alguns rabassaires gelidencs.
Fins arribar als anys de la Guerra Civil, quan el gelidenc Joan Bertran Llopart,
elegit membre del Comitè Central de la URC a la tardor de 1937, esdevindria
un dels dirigents més actius del sindicat català.
30
2.5. PATRONS, TREBALLADORS I ARTESANS
Dues fonts principals permeten conèixer els grans trets econòmics i socials
del sector secundari gelidenc. D’una part, el cens de 1936, que té l’originalitat
d’indicar per a quina empresa o patró treballaven els homes i dones assalariats.
D’altra, els quaderns anuals de “Contribución industrial” o “Matrícula
que forman el Alcalde y Secretario del Ayuntamiento, de todas las personas
naturales o jurídicas que en esta población se hallan sujetas a la contribución
industrial” (20).
Pel que fa al nombre de gelidencs que hi treballaven, destacaven en primer
lloc les dues fàbriques de paper de Gelida, amb 356 treballadors residents
al poble (a més d’un nombre indeterminat de forasters) i un 43,5% de mà
d’obra femenina. Molt per sota de les anteriors destacaven dos empresaris
contractistes d’obres. Important era també, per a l’economia local, la fàbrica
de gèneres de punt d’en Francesc Kessler. I, en el sector de serveis, l’empresa
ferroviària “Ferrocarriles de Madrid a Zaragoza y Alicante”, amb nou ferroviaris
i dos carrilaires.
L’empresa d’en Lluís Guarro Casas, “Fàbrica de paper de tina i cartrolines
fundada en 1698 a la Torre de Claramunt”, tenia, en temps de la República,
més de cent anys d’existència al poble. Va ser entre el 1825 i el 1835 quan
en Josep Guarro Calvet va adquirir la propietat dels Molins Vells de Gelida,
a la vora del riu Anoia (21). Era conegut popularment com “El Molí Vell” o
can Guarro. Deu anys abans de començar l’època que ens ocupa, “La Veu de
Catalunya” informava sobre els seus productes:
“[...] a Gelida es fabriquen el paper de barba, vitela i verjugat, les cartrolines
de barba tan sol·licitades per a tota impressió luxosa, no menys que els
papers fabricats a l’antiga faiçó per a les edicions de bibliòfil, i la resmilleria en
papers de gran gust sempre, característica de la fabricació de la casa Guarro.
Són a dotzenes les corporacions d’importància que es fan fabricar oficialment el
paper a la casa Guarro, i governs com els de la República Argentina i Xile, fa molts
anys que proveeixen el seu paper oficial en aquesta Fàbrica de Gelida” (22).
Segons els quaderns de “Contribución industrial” dels anys de la República,
la fàbrica Guarro declarava a efectes fiscals els següents mitjans de producció:

República, Guerra i Postguerra a Gelida
Fig. 10. Fotografia de l’any 1911 que mostra el procés d’allisar el paper a can
Guarro (“L’Abans”, pàg. 327)
• “1 Cerrajeria”
• “Fábrica de papel, 2 tinas”
• “Fábrica de papel, 1 máquina Picardo 1’60 metros”
• “Fábrica de papel, 1 máquina Picardo 1 metro 2 decímetros “
• “Fábrica de teñir papel”
• “Fábrica de sobres, 1 máquina cortadora”
• “Fábrica de sobres, 3 máquinas plegadoras”
Fig. 11. La fàbrica de paper can Guarro, el Molí Vell (“L’Abans”)
31

Andreu Guiu i Puyol
De categoria similar a l’anterior pel que fa al nombre de treballadors, l’altra
fàbrica de paper, La Gelidense, era coneguda popularment com “El Molí Nou”,
però de fet es va instal·lar a Gelida poc després que ho va fer l’empresa Guarro.
L’article sobre la indústria paperera a Gelida de “La Veu de Catalunya” de
l’any 1921 ens la descriu així:
“La Gelidense, ocupant una gran extensió de terreny, es dedica a la fabricació
de tota mena de paper, però es notabilíssima la producció que fa de paper
continu, de qualitat molt acurada.
L’amplada de la màquina té 1’62 metres, i amb això ja està dita la diversitat
de tamanys que pot oferir al mercat dins de la producció de 5.000 quilos de
paper setinat que diàriament surten de la fàbrica.
Les classes, des de l’allisat al setinat i finalment el “couché”, són allí elaborades
amb tota perfecció; que ho digui sinó l’extens mercat que ha conquerit
no sols a Espanya, sinó fora d’ella. Fundada en 1804 [sic], i amb un gloriós
historial, es pot suposar que si ha conquerit una fama ben cimentada, és mercès
a una labor perseverant en l’elaboració més perfecta.
Ultra la elaboració de paper continu, compta amb dues màquines per a la
fabricació de paper vitela en totes les seves varietats, des del conegut paper de
barba, del qual en fabrica 200 resmes diàries, fins als tamanys i models per a
edicions que el client pugui sol·licitar. “ (23).
Fig. 12. La fàbrica de paper La Gelidense, el Molí Nou (“L’Abans”)
32

República, Guerra i Postguerra a Gelida
La Gelida dels anys trenta comptava amb quatre mestres d’obres: Jaume
Colomer Bertran, Josep Xandri Bassó (associat a l’anterior), Marià Mas Civil i
Delfí Mas Valls (aquest amb un menor nombre de treballadors). Conjuntament,
d’acord amb el cens de 1936, donaven feina a 17 paletes, 43 manobres, 2
peons de paleta i un ebenista.
Jaume Colomer Bertran, nascut l’any 1888, era casat amb Carme Xandri
Bassó, ambdós naturals d’Arenys de Munt. Vivia al carrer J. Anselm Clavé, núm.
22. Estava associat al seu gendre Vicenç Xandri, per la qual cosa el cens de
1936 fa referència a l’empresa “Colomer i Xandri”. El seu cunyat, Josep Xandri
Bassó, “paleta per compte propi”, era també natural d’Arenys, on havia nascut
l’any 1901, i apareix (esporàdicament) en les llistes dels consellers municipals
precisament en les dues ocasions en què va ser alcalde en Josep Roig: l’Ajuntament
de 1935 i el primer consistori “nacional”.
Marià Mas Civil va participar també en la vida política municipal quan, a
l’edat de 70 anys, va presidir el darrer i efímer consistori monàrquic. Havia
nascut a Gelida l’any 1861. El seu successor en l’empresa, passada la guerra,
va ser el seu fill Joaquim Mas Palau. La família vivia al carrer de les Corts
Catalanes, núm. 37.
Una altra empresa notable era la fàbrica de gèneres de punt de Francesc
Kessler Martin, que, segons el Padró de 1936, donava feina a cinc teixidores,
una maquinista, una ordidora, una cosidora i sis dones més (aquestes dedicades
a “gèneres de punt”). No podem concretar quantes treballadores forasteres
hi treballaven. Els quaderns de la contribució industrial indiquen que durant
els anys trenta l’empresa posseïa una perxa a vapor, set o vuit telers i dues
màquines de cosir. La fàbrica de “les Sedes”, com era coneguda popularment,
estava ubicada al carrer de Sant Lluís cantonada carrer de Colom; s’havia posat
en marxa l’any 1925. El propietari era un vidu, nascut a Alemanya l’any 1877
i domiciliat a Gelida. Va participar com a conseller en el darrer consistori monàrquic
de Gelida. Durant la guerra, va abandonar el país. A la postguerra va
recuperar l’empresa. Va morir l’any 1953, a Gelida.
33

Andreu Guiu i Puyol
Fig. 13. La fàbrica de teixits de punt de Francesc Kessler. El 1925 la fàbrica es
posa en marxa, comptant amb 25 treballadores i els patrons. La foto podria ser
del mateix any 1925 (24).
Més petita era la indústria situada a cal Siset, al capdavall del carrer de
Sant Jaume, que elaborava tota mena de gèneres de punt. El seu propietari era
en Narcís Montalt Ferrer, “redactor primer” de “Roca Sagna” en el moment de
la seva fundació i candidat per la Lliga a les eleccions municipals celebrades a
Gelida el gener de 1934. “La fàbrica de gèneres de punt de cal Siset va tancar
les seves portes poc abans de la Guerra Civil” (25).
Una altra empresa a destacar era la “Fassina”, una fàbrica de destil·lats
d’alcohol situada al carrer de Colom cantonada amb el de la Barceloneta. La
van crear els germans Francesc i Pere Rosell l’any 1912. En Francesc, Quico
Fuster, havia començat fent de fuster i boter; en Pere havia estudiat química
a la Universitat de Barcelona (26). L’any 1936, en Francesc Rosell pagava contribució
industrial en concepte de “venedor de vins del país”.
A més de les empreses més notables tractades als anteriors apartats, cal
referir-nos als que podríem anomenar artesans de Gelida amb negoci propi;
alguns d’ells, d’acord amb el cens de 1936, tenien treballadors al seu servei.
És el cas del flequer Joan Mari Sala, que tenia un oficial; del fuster Joan Bartolí
Juncosas, que tenia cinc operaris i dos aprenents; del manyà Pere Almirall
Muray, amb dos aprenents i un “mig-oficial”; de l’ebenista Miquel Miralles
Capdevila, que tenia cinc oficials i dos “mig-oficials”, o del pintor Josep Almirall
Cols, que donava “feina a altres temporalment” (Apèndixs 9 i 10).
Bastants d’aquests artesans participaran en la vida política i els seus noms
34

República, Guerra i Postguerra a Gelida
Fig. 14. Ebenisteria de Joan Bartrulí i Miquel Miralles, l’any 1934. S’hi poden
reconèixer, al centre, el Prudenci Martínez i el Robert Casanou de cal Sarreta.
Situat sota el carrer de la Barceloneta, la gent en deia cal Terrades (“L’Abans”,
pàg. 99)
apareixen sovint durant els anys de la República i de la guerra com a membres
del consistori municipal. Abundaven els afiliats a l’Esquerra, malgrat que també
és possible trobar algun gelidenc conservador. Presentaré un exemple de
cada cas: el manyà Pere Almirall i el pintor de brotxa Josep Irla Deulofeu.
Pere Almirall Muray, de cal Cap d’Arengada, havia nascut a la masia gelidenca
de can Sàbat de la Pujada. El cens de 1936 informa que vivia a la casa
de la seva mare, al carrer de Fermí Galan; treballava de serraller per compte
propi i, com he dit, tenia al seu servei dos aprenents i un mig-oficial; tenia un
germà rabassaire i una germana que treballava com a serventa d’un propietari.
Va ser regidor durant l’ajuntament gestor de 1935, de dretes, i també durant el
primer ajuntament “nacional”. A la postguerra, va ampliar els seus negocis:
“Tenia una ferreria des del 1925 a Cal Pepus i quatre taxis de servei públic,
i, paral·lelament, es dedicà, després de la guerra civil [...] a promocionar el
lloguer i venda de cases i xalets a la vila, on, seguint la tradició ja iniciada a
finals del segle passat de lloc d’estiueig, aconseguí la vinguda d’una colla de
gent benestant de Terrassa, Sabadell, Vilafranca, Barcelona i altres indrets que
s’hi feren o llogaren torres. Per donar sortida a l’esbarjo d’aquesta allau de gent
benestant, calia una mena de casino, i en Pere Almirall decidí comprar, el 1947
aproximadament, l’antic Cafè Vell al Sr. Josep M. Vidal [...] i el batejà [...] com
El Pinar” (27)
35

Andreu Guiu i Puyol
Fig. 15. Fotografia de l’any 1946, aproximadament, on es veu l’automòbil d’en
Pere Almirall rebent la benedicció de mossèn Jaume Estrada
(“L’Abans”, pàg. 293)
Josep Irla Deulofeu havia nascut a Cervelló l’any 1901. Vivia a casa de la
seva mare, era solter i el cens de 1936 l’enregistra com a “pintor sense feina”.
A l’inici de la guerra va ser president del Comitè Local de Milícies Antifeixistes
de Gelida. Durant la guerra va ser conseller o regidor municipal, en representació
del PSUC, protagonitzant durs enfrontaments amb el també conseller
Benaiges. L’acta del ple municipal de 20 de maig de 1938 informa sobre la seva
baixa com a conseller, “incorporat per mobilització del Ram de la Construcció”.
El seu nom figura a la llista de 22 gelidencs considerats com els més destacats
“por su significación izquierdista durante la dominación roja”, segons una
relació elaborada a la postguerra.
Per acabar aquest capítol caldria remarcar la importància que tenien a
Gelida els treballadors del sector secundari. Les dues fàbriques de paper eren
les principals responsables que, a diferència d’altres pobles de l’Alt Penedès,
Gelida tingués un elevat percentatge d’obrers i obreres industrials, amb les
implicacions socials i polítiques d’aquest fet econòmic. A part dels paperers,
s’hauria d’afegir a aquest grup d’assalariats els mossos, oficials i aprenents i
també les criades. En alguns casos eren famílies senceres les que treballaven
a les fàbriques, com ara la vídua Rosa Julià Batllevell i les seves quatre filles
solteres, totes treballadores de la casa Guarro.
36

2.6. COMERCIANTS I BOTIGUERS
República, Guerra i Postguerra a Gelida
Les “Cròniques” escrites per en Josep Estruch Bernis (28) fan una magnífica
descripció de l’ambient comercial que hi havia a Gelida, especialment els
diumenges al matí, durant els darrers anys de la monarquia i els primers anys
trenta:
“Gelida, oficialment, no tenia mercat setmanal, però els botiguers esperaven
el matí del diumenge com si talment ho fos, ja que en aquestes hores venien
moltíssim [...]. Els salaris setmanals es pagaven acabada la jornada del dissabte.
Arribat el vespre, el comerç despertava del seu sopor. Els llums de les botigues
es mantenien encesos fins a les tantes, car moltes veïnes feien l’avituallament
per tal d’estalviar-se l’espera de tanda en la compra de l’endemà. Les botigues
estaven assentades a ambdues bandes del carrer central, carrer llarguíssim dividit
en tres trams anomenats cadascun: Marquès de Gelida, Major i del Pi [...].
També n’hi havia al carrer Barceloneta [...] a l’estiu es duplicava la població i
tot el comerç feia el seu agost.
A la sortida de missa primera de cada diumenge, el carrer apareixia escombrat
i regat, perquè cada casa tenia cura de la franja corresponent. Tot el
comerç ja era obert i també les barberies. Homes amb barbes de vuit i més dies
hi entraven per afaitar-se; alguns vestien brusa negra de ramader i fumaven caliquenyos.
Provenia d’una consuetud molt antiga que tota la pagesia resident a
masies i llogarets dispersats per l’àmbit del terme municipal, fins i tot ultrapassant-lo,
escolliren el matí festiu per complir el precepte dominical i de passada
proveir-se de pa i de tot el necessari per a la setmana.
Els pagesos del cantó de muntanya, si no disposaven de carruatge, baixaven
amb rucs o animals amb sàrries per transportar la càrrega. Se’ls lligava pel ronsal
a la reixa d’una finestra recòndita. Els habitants de l’altra part del riu arribaven
amb carros i tartanes. Els de Sant Joan Samora, can Bargalló i Sant Salvador de
la Calçada, en venir a peu, tenien l’avinentesa de passar el pont del tren i pujar
al Funi. Els carros es deixaven als carrers dels darreres i a la plaça hi paraven les
tartanes, entre les quals no hi mancava la de casa.
En aquells matins, hom diria que el sector rural havia envaït el poble, ocupant
tot el carrer, les botigues i el temple parroquial. Val a dir també que en
gran majoria, els gelidencs practicaven els preceptes de l’església, en la qual
s’oficiaven tres misses, i una altra a la capella de les Monges. És clar que hi havia
homes treballant els horts circumdants fins a l’hora d’esmorzar. També se’n
veien sortir pel darrere l’eixida amb roba apedaçada i l’eina al coll, anant cap
al seu tros enllà. Volent passar desapercebuts, no transitaven pel carrer on tothom
vestia endiumenjat. Aqueixos pencaven fins passat migdia, probablement
impel·lits per la necessitat.
37

Andreu Guiu i Puyol
Mentrestant, l’animació en l’esdevinguda artèria vital de la població no minvava
gens. Vianants amunt i avall omplien la vorera i la calçada. La majoria,
estaven comprant, i pocs, anaven a cal sastre o a ca la modista a emprovar.
Dones i noies entrant i sortint de les dues perruqueries. Pagesos dirigint-se a
casa del seu corredor a cobrar la partida de vi venut [...]. Ves, fet i fet ja era la
una, hora que tot el comerç tancava, llevat de dues pastisseries (el seu dia), les
quals restaven obertes fins molt tard del vespre. Els barbers, a porta tancada,
arranjaven els últims clients de dintre. El dilluns tenien festa.”
Fig. 16. Taller de la modista Maria Ferran, l’any 1933 (“L’Abans”, pàg. 61). En
aquell temps gairebé no hi havia roba de confecció industrial i gairebé tota la
indumentària es feia a mà, des de roba de diari fins a vestits de festa
Sense la competència d’un mercat setmanal local, a Gelida hi havia un
important nombre de comerciants i botiguers que treballen per compte propi,
com mostren els censos de població i els documents que fan relació als impostos
locals (Apèndixs 11 i 12). Molts es dedicaven a la venda de productes
alimentaris; entre ells hi havia els que eren, a més a més, pagesos. Alguns es
feien anunciar a les publicacions locals.
38

Fig. 17. Contraportada de “Roca Sagna”, 7 d’agost de 1932
República, Guerra i Postguerra a Gelida
39

Andreu Guiu i Puyol
Fig. 18. Contraportada de “Flama”, 10 de juliol de 1932
40

República, Guerra i Postguerra a Gelida
Als venedors de llet, el batlle Àngel 0llé els va multar l’any 1933 “por
infracción de venta al público de leche con un veinte por ciento de agua
incorporada según análisis practicado, resultada de inspección del día 11 de
Julio último” (29).
També podem citar l’única fonda del poble, la “Fonda Funicular” o “Fonda
del Joan del Funi”, propietat de Joan Valls Llopart. A finals dels anys vint,
l’antic “Cafè Vell” o “Casino dels senyors” va ser convertit en fonda per aquest
jove gelidenc nascut l’any 1906, “cambrer per compte propi”:
“En aquesta època, l’edifici visqué un dels seus millors moments: era la
primera fonda, el pis superior es destinà a habitacions per als clients, entre els
quals, cal recordar les visites del President Francesc Macià quan venia a Gelida,
i els molts serveis que s’havien prestat al mestre Francesc Peracaula, músic i
secretari municipal, als mestres de la vila, etc., etc.
Després de la guerra, la “Fonda Funicular” canvià de mans i el local fou
reobert per en Pere Almirall, el promotor turístic de Gelida; aleshores s’enderrocà
l’edifici vell, on hi havia la vivenda i merceria de Ca Les Noies, i el seu espai es
destinà a pati que servia de pòrtic a l’esplendorosa pineda del darrera, sacrificada
als anys 60 en mala hora. Aleshores, l’indret acollí majorment un grup polític
que la vox populi denominava “el set i mig”, un sector de la població i de la
colònia estiuenca, els quals hi celebraven balls de mantons, de gran luxe i amb
les millors actuacions artístiques del moment “ (30).
2.7. L’ESTIUEIG
He tractat ja de l’estiueig en el capítol dedicat al desenvolupament urbanístic
del poble abans dels anys trenta. Donaré ara algunes notes complementàries
d’aquest tema en temps de la República.
La primera època de l’estiueig a Gelida es pot fixar entre l’any 1888, “data
de la construcció de la Torre Monturiol, una de les primeres edificacions de
l’estiueig gelidenc” (31), i l’any 1924, en què es va inaugurar el Funicular. Producte
d’aquell període és la interessant arquitectura més amunt esmentada. A
partir de la construcció del Funicular, el fenomen s’accelera i repercuteix sobre
la forma urbana de Gelida.
“El període de més dinàmica constructiva correspon a 1925-1936, en el que
la construcció del Funicular actua com a element generador d’activitat. Després
de la davallada del període 1937-1940, hi ha un redreçament important, especialment
degut a la construcció del barri d’Els Tarongers. La dinàmica constructiva
davallarà a partir de l’any 1955 [...]” (32).
41

Andreu Guiu i Puyol
Alguns contemporanis eren conscients de la importància que el fenomen
tenia de cara al desenvolupament econòmic i social del poble. Un d’ells va ser
el poeta Jaume Vila, que va signar un article a la revista “Roca Sagna”, queixant-se
de la manca d’una “política d’atracció” que promocionés l’estiueig:
“Ja ha arribat l’estiu, no tan arborat com altres vegades, i amb ell van esbatanant
les portes de les llars estivals. Ben vinguts siguin tots a casa nostra i que
els sigui agradable la curta estada que conviuran entre nosaltres.
És evident que a Gelida, els qui ens han donat un quadre de color, una nota
alegre i viva, han sigut els forasters que hi han vingut a passar l’estiu, i és evidentíssim
que ells primer que ningú ens han obert els ulls i ens han fet veure
el valor dels nostres boscos i les meravelles incomprables de les nostres fonts.
Per això, atrets per aquestes gràcies i valors naturals que posseïm, s’han fincat
a Gelida, i hem vist, gràcies a això, com s’han urbanitzat els nostres contorns, i
com un miracle hem vist ermots convertits en jardins i com damunt les penyes
s’hi han bastit cases senyorials i torres plenes de magnificència.
I això s’ha produït per la gràcia exclusiva d’aquests naturals elements, perquè
nosaltres, així particulars, comerciants i autoritats hem negligit escandalosament
la tasca per a fomentar aquesta realitat.
[...] Quan s’ha volgut posar en pràctica i solidar una de les coses més belles
per una població, com és la de plantar arbres fruiters, sinó hem mal aconsellat
als infants, hem fet el buit a l’obra, i ha mort d’apatia. Aixís que ha sigut mig
arranjada una font l’hem abandonada i hem vist sorgir-hi la brutícia i els aiguamolls
i per sòcol d’indecències s’ha tingut la gosadia de plantar-hi un safareig,
com ha passat a les fonts de Sant Miquel. Al foraster, les més de les vegades,
l’hem mirat de reüll i hem ajudat a fer-li la vida insuportable: cara i dolenta; per
això, molts d’ells, en una sola vegada en tenen prou: no se’ls veu més.
I és que les nostres autoritats, tant les d’abans com les d’ara, no han sabut
ni gota de fer política d’atracció, potser l’única política que encaixa a totes
les tendències de comprensió. Per això, forçosament hem d’observar com cares
conegudíssimes ens fan el buit i esculleixen altres poblacions en perjudici dels
nostres interessos materials.
I si anem endinsant-nos pel carreranys que des de poc temps ens hem ficat,
encara serà més colpidora aquesta realitat. Les exigències socials i les rancúnies
polítiques que per desgràcia s’ensenyoregen de tots nosaltres, per força tindran
per conseqüència la desbandada de elements que venen a Gelida a deixar-hi els
seus cabals.” (33).
Exagerava Jaume Vila en aquesta pessimista anàlisi de la relació entre
gelidencs i estiuejants? Ideològicament distants, el batlle Joan Bertran coincidia
però amb el poeta quan l’any 1934, pocs mesos abans d’ésser destituït,
42

República, Guerra i Postguerra a Gelida
manifestava la necessitat de “crear a nostre poble un organisme que podríem
dir-ne “Atracció de Forasters”, integrat principalment per comerciants, industrials
i propietaris, quin organisme, recolzat entusiàsticament per l’Ajuntament,
podria cuidar-se de tot el que fes relació amb el millorament turístic i
embelliment de Gelida” (34).
2.8. ASSOCIACIONS I ACTIVITATS
Tot sembla indicar que la vida social de la Gelida dels anys 1925 a 1935
va viure un moment de certa esplendor, com ho testimonia l’aparició o la
consolidació de nombroses entitats dedicades a múltiples activitats culturals,
recreatives o esportives. Un article signat per en Joan Rosselló Romeu a la revista
local “Festa Major” de l’any 1985 que rememora aquests aspectes d’aquell
moment històric ens servirà de guia per al present capítol. Limitant-me als
temps de la República, enumeraré aquestes entitats i associacions, moltes de
les quals venien ja dels anys vint.
Fig. 19. El cafè de la Societat Coral Artesans. Darrere el taulell, l’Eudald Plana
(l’Andalet); davant i dempeus, els seus ajudants, d’esquerra a dreta: en Ramis
el Recader, en Josep Pascual i en Joaquim Rigau (Paioia). Asseguts, amb el
moneder de cuir lligat a la cintura, a l’esquerra l’Antoni Ferrer Soteras, a la
dreta l’Antoni Civil. El llibre “L’Abans” data la foto “d’aproximadament 1931”.
A la dreta de la fotografia es veu un cartell que anuncia la revista esquerrana
“Flama”: recordem que, als anys trenta, la Societat Coral estava adherida
a l’ERC.
43

Andreu Guiu i Puyol
Les dues entitats principals del poble eren la Societat Coral Artesans i el
Centre Recreatiu i Cultural (el “Coru” i el “Centru”). Aquest darrer serà substituït
durant els anys trenta pel Casal Gelidenc.
La Societat Coral Artesans havia estat creada l’any 1897. L’any 1917 es
construeix el local de l’associació situat al carrer Major núm. 6 (llavors carrer
Marqués). Després, l’any 1925, la mateixa entitat inaugura la Sala d’Espectacles,
on es faran els balls de societat. Als anys trenta trobem la Societat Coral
adherida a l’ERC. Estava dirigida per una Junta Directiva, la meitat de la qual
es renovava anualment, estant organitzada en forma de comissions (teatre,
ball, cor, licors...). En el seu programa d’activitats podem trobar teatre, músics,
ball o política. Vegem dos exemples extrets de les revistes locals:
“El passat dia 17, a la Societat Choral, l’infatigable Roc Boronat explanà la
seva conferència sobre “El moment polític actual”. Per segona vegada deixà un
grat record als assistents que aplaudiren frenèticament l’eloqüent conferenciant.
La senyora Maria Dolors Bargalló que l’acompanyava, digué quatre mots al
públic, que aplaudí les paraules d’encoratjament a les dones per a que actuïn
dintre la política d’Esquerra Republicana” (35).
“Amb una temporada relativament curta ens han visitat companyies teatrals,
les quals, a la Societat Coral han representat “La Mujer X”, “La Malquerida” i
“Escola de senyores” amb una justesa i gust insuperables. No així una companyia
(diguem-ne companyia) de baixa revista que actuà en el mateix local. A més d’ésser
dolenta, s’apartava més enllà de la ratlla que marca la decència” (36).
Fig. 20. El 6 de març de 1932, Francesc Macià va visitar Gelida i es va retratar amb
una colla de gelidencs davant de la Societat Coral Artesans; a la seva dreta, l’alcalde
d’aquell moment: el sastre Àngel Ollé Capdevila, de l’ERC. L’Enric Carafí va “descobrir”
aquesta fotografia a l’ANC; un article publicat a “Festa Major 1995” inclou una silueta
de la imatge, identificant alguns dels gelidencs que hi surten.
44

República, Guerra i Postguerra a Gelida
Pel que fa al Centre Recreatiu i Cultural, “començà modestament l’agost
de 1919 creant de seguida el “Grup d’aficionats” i fent espectacles, però
durant algun temps va portar una vida força precària” (37). L’any 1921 va
adquirir el mobiliari del cafè i va firmar un contracte d’arrendament de la
totalitat de l’edifici situat al carrer Major núm. 45, establint una biblioteca
i organitzant una tanda de conferències, i ja tenia plantejat el projecte de
construir un nou edifici per a la societat, segons informava Josep Fontanals
mitjançant un article a l’esmentat periòdic de “La Veu de Catalunya” (38).
Però no va ser fins a l’any 1933 quan es va inaugurar un nou local a la plaça
de la República (actual plaça de la Vila), abandonant l’antic local de lloguer i
canviant el nom pel de “Casal Gelidenc”. La nova entitat “representava más o
menos las derechas, aunque no estuviera vinculado directamente a la Lliga a
pesar del mucho interés demostrado por alguno de sus socios... “ (39). A tall
d’exemple, el diumenge 23 de desembre de 1934, en Josep M. Trias de Bes,
important dirigent de la Lliga, hi va efectuar una “interessant conferència
política” (40).
Posseïdors dels dos cafès que tenia el poble, la rivalitat entre les dues societats
es manifestava en els balls respectius dels diumenges i de les principals
festivitats, en la competència dels respectius grups de teatre (ignorem la data
però, segons ens diu Joan Rosselló, la competència màxima es va viure amb
“Terra baixa”), en la celebració del Carnaval o en l’organització d’actes amb
motiu de la Festa Major (teatre, sardanes, balls, concerts...).
Una altra entitat que va triomfar durant els anys de la República va ser l’Orfeó
de Gelida. Va néixer un dia de juliol de 1928 actuant a l’església parroquial
i al Casal Catequístic. Va arribar a comptar amb més de cent cantaires representants
“de tot el teixit social i humà de la vila, des d’infants (nens i nenes),
joves, damisel·les i persones grans de tot tipus i condicions” (41). L’Orfeó
assajava a Els Lluïsos, “aquest local petit i modest però tan gran en la seva
vida cultural gelidenca” (42) sota la direcció d’en Joaquim Llopis Rius, “Quimet
de l’Estanc”. Tocava peces com ara “La mort de l’escolà”, “magistralment
interpretada per la solista Mercè Coma”, corals de Bach, la popular sardana
“Marinada”, cants populars catalans i nombroses peces de cant. Pel juliol de
1930 actuaven en el “Festival d’orfeons de Catalunya”, a Barcelona, i durant la
seva existència “va participar en tots els mes importants de Catalunya”. També
resulta significatiu que “al mateix poble de Gelida, l’Orfeó va tenir problemes
d’actuació a la Societat Coral Artesans, ja que al llarg de la seva vida solament
va poder oferir-hi dos concerts” (43). L’entitat va desaparèixer amb la guerra
civil.
Altres entitats eren “Els Pomells de Joventut”, el Casal Catequístic (amb
una secció de nenes o “Filles de Maria” i una altra de nens) o el “Grup Excursionista
Gelada”. Aquest darrer grup organitzava aplecs excursionistes de
45

Andreu Guiu i Puyol
Fig. 21. Excursió de la Societat Coral Artesans a Sant Feliu de Guíxols, el dia 7 d’abril
de 1935. Fotografia publicada al llibre “Societat Coral Artesans. Agrupació Coral Intimitat”,
de l’Enric Carafí, on s’identifiquen aquests gelidencs: Josep Rovira Llopart (cal
Maians), Llufi Roca (Zorrilla), Antoni Comajuncosas (cal Poc Oli Xic), Joan Claramunt,
Ramon Serra Vidal, Pere Planas, 0llé de cal Quiso, Joanet Romagosa, Pere Claramunt
(Carreró), Josep Pascual (Jep Mestret), Jaume Valls Esteve, Joan 0llé Pujol, Xic de la
Manuela, de Sant Salvador de la Calçada, Pepito Irla, Miquel Baquès (cal Calet), Josep
Valls (Xerrapeta), Joan Carafí Domingo (cal Borrega), Joan Massagué (Teixidor), Joan
Hernan (de Sant Joan Samora), Camil Almirall Batlle (Pubilleta), Josep Torné Sàbat
(cal Banyes), Josep Almirall (pintor), Pere Voltà (cal Carril), Joan Romeu Guarro,
Vicenç Romagosa (cal Rossellet), Joaquim Llopis Rius (director), Florenci Almirall,
Eudald Plana (l’Andalet).
germanor, concursos de sardanes, marxes atlètiques o lluita a corda... (44). Va
ser aquesta l’entitat encarregada d’organitzar la celebració del tercer “Aplec
Excursionista i de Germanor Penedesenca” que el diumenge 12 de juny de 1932
va ser convocat a Gelida, del qual la revista “Roca Sagna” donava la següent
crònica:
“La jornada del III Aplec Excursionista i de Germanor penedesenca, passa
deslluïda a causa de no acompanyar el temps, puig que’l dia es mantingué indecís
i a estones plujós.
46

República, Guerra i Postguerra a Gelida
Cal lamentar com va ésser d’avorrida la tarda. Solament poguérem admirar
exercicis de força; emperò les manifestacions d’art, les més profitoses potser, i
les que més haurien absorbit l’atenció de tothom, varen quedar totalment anullades.
Ni orfeó, ni secció coral, ni sardanes. Total massa parlaments i massa
cordes” (45).
Fig. 22. Cartell del III Aplec Excursionista
i de Germanor Penedesenca de
1932, obra de M. Guarné (“L’Abans”,
pàg. 98)
Una altra entitat cívica era el Centre Catòlic o Centre Parroquial “Els
Lluïsos”, amb un grup d’afeccionats al teatre que a l’escenari del centre escenificaven
“Els Pastores” “amb la direcció escènica d’en Francesc Rosselló”
o “aquelles comèdies ingènues i senzilles que dirigia la senyoreta Conxita de
Ca l’Andreuet” (46). La crítica, però, no sempre era favorable:
“El Grup d’aficionats del Centre Catòlic d’ací, el passat dia 10 de gener, representà
“Els pastorets”. El nostre públic en sortí un bon xic decebut. Els cants
estaven descuidats i en conjunt tot estava desencaixat per manca d’assaigs.
Sobresortí una mica el jove Joan Clanxet.
En la segona representació, però, - cal fer justícia - la comèdia sortí bastant
més arrodonida [...]. En una d’aquestes sessions, vàrem poder apreciar les dots
excepcionals de la novella pianista, senyoreta Esperança Juncoses, en executar
d’una manera extraordinària, una delicada simfonia” (47).
47