Raima 2 - Ajuntament de Gelida

4. EL TEMPS DE LA POSTGUERRA
4.1. LA FI DE LA GUERRA
República, Guerra i Postguerra a Gelida
Cap a les tres de la tarda del 23 de gener de 1939, Gelida era conquerida
pels franquistes, espanyols i marroquins. Les cases que no lluïen el cartell
“Esta casa está ocupada por su dueño, viva Franco, arriba España”” eren envaïdes
i saquejades. Durant aquell dia i el següent, les pitjors escenes de pillatge
van ser protagonitzades, no pels soldats, sinó per “alguns veïns de Gelida a les
cases de les famílies que havien fugit camí de França. La venjança i l’avarícia
anaven juntes” (1). També va ser la població civil, aprofitant el “momentani
buit de poder entre la retirada de les forces de la República i l’ocupació i control
de l’exèrcit franquista”, qui va assaltar l’oficina-magatzem que el “Socors
Roig” (una organització que ajudava els refugiats i els més necessitats) tenia
“a sobre de la sala de billars de la Societat Coral”; i és que la gana feia estralls.
Sembla ser que el mateix dia de l’ocupació dues dones de la mateixa casa,
mare i filla, van ser violades (2).
Fig. 43. Aquesta sorprenent foto va ser
publicada a la revista Festa Major 1990,
amb aquest peu: “Gelida, 23 de gener de
1939. Celebració de l’entrada de les tropes
nacionals”. No n’hem trobat l’original ni
cap més referència
131

Andreu Guiu i Puyol
Barcelona era ocupada tres dies després. Finalment acabaria la guerra a tot
el territori català i espanyol i en algun despatx de Burgos es rebria una carta
signada a Gelida l’1 d’abril on es comunicava que “la Comisión Gestora acordó
hacer constar en acta el inmenso júbilo que siente por la total liberación de la
España nacional, felicitando de una manera intensa a V.E., por su gran pericia
en el talento demostrado a fin de exterminar las ideas roja-soviéticas en nuestra
querida Nación, dando por todo ello muchas gracias a Dios” (3).
A darrers de gener, el tinent coronel Emilio Molina Carreño va adoptar el
càrrec de “comandante militar de la plaza de Gelida”. Com a tal va signar, per
exemple, el següent ban: “Que en el plazo de 24 horas sean devueltos en el
Casal Gelidenc todos los utensilios, enseres, mobiliario, ropa y otros objetos
que indebidamente se encuentran en poder de personas ajenas a sus respectivos
propietarios, teniendo entendido que todo aquel que contravenga lo
dispuesto, ser considerado como desafecto al régimen y en consecuencia se le
aplicará la sanción correspondiente” (4).
Al mateix temps es constituïa una “Comissió Gestora” per tal de dirigir la
vida municipal; l’alcalde serà Josep Roig Olivella. El portaveu del nou consistori
serà el nou pregoner Francesc Massagué Figueras, conegut amb el sobrenom
de Quico de l’Hortolana, que feia al mateix temps d’agutzil. Es va estrenar en
el càrrec dos o tres dies després de l’entrada dels “nacionals” (5). Ell seria amb
tota probabilitat el que, en data indeterminada, llegiria “pregons” i “bans”
dels quals, sorprenentment, es conserva transcripció en català:
“Pregó. S’avisa a tots els establiments, que al posar a la venda els articles
que posseeixin, així com els serveis que prestin, han d’efectuar-se als preus que
regien abans del 19 de juliol. Els que no ho compleixin seran denunciats a les
autoritats militars”
“Pregó. S’avisa a tots els ciutadans que demà de les 9 a les 12 del matí
podran entregar a l’Ajuntament la quantitat fins a 100 pessetes de bitllets de
sèrie, per facilitar-los el canvi en moneda nacional. També es fa avinent que des
de demà hi haurà pa als forns al preu de 80 cèntims amb la tarja de racionament”
(6).
132
4.2. SALCONDUITS, INFORMES, RELACIONS I CERTIFICATS
El primer ajuntament “nacional” tindrà, entre altres, la tasca política de
concedir salconduits per desplaçar-se fora de Gelida o de trametre informes
sobre la ideologia i l’historial polític d’alguns gelidencs. Veurem tot seguit
alguns exemples d’informes, dels quals podia dependre la vida o la llibertat
dels afectats.
A instàncies dels organismes depuradors corresponents, es trameten infor-

República, Guerra i Postguerra a Gelida
mes sobre el mestre nacional, el carter o el secretari municipal anterior. Pel
que fa al mestre nacional de Gelida, Joaquim Palmada, “su conducta políticosocial,
y actuación en la Escuela durante el tiempo que estuvo destinado a la
misma, fue buena en el amplio sentido de la palabra “ (7). En canvi, el carter
era un “antifeixista declarat”:
“[...] tengo el honor de informarle que Juan Casanellas Colet, cartero, es
de tendencias extremistas, simpatizante con los dirigentes rojos y antifascista
declarado, por lo que por desafecto al Régimen Nacional, se designó al vecino
don Juan Romagosa Rius, para ejercer las funciones de cartero, interín no disponga
la Superioridad lo procedente en semejante caso. Dicho individuo antes
de entrar en este pueblo las Gloriosas Tropas Nacionales, abandonó el cargo
de Cartero. Su conducta político social es de tendencias marxistas, habiéndose
formulado ya varias reclamaciones por distintos vecinos relacionadas con la
distribución de correspondencia, entre ellas la de retrasar la recogida de la del
buzón del Funicular de este pueblo. Es sujeto indeseable para ejercer el cargo
de Cartero local” (8).
I del secretari dels anys de la guerra s’informava:
“Don José Sabater Vilar, se ausentó de este pueblo antes de entrar las tropas
nacionales del Caudillo Franco, sin que hasta la fecha haya regresado. Su actuación
en esta localidad según referencias, ha sido roja, tratando a los vecinos
con mucha desconsideración, sobre todo si eran de derechas”(9).
L’alcalde-gestor de 1939, Josep Roig, sap matisar en el següent cas:
“Informe de José Colom Valls, vecino de Gelida. Dicho individuo ha observado
siempre buena conducta, pertenecía a Izquierda Republicana, fue mobilizado
forzoso a las filas rojas” (10).
Altres vegades l’historial ideològic de l’”encartado” era complex:
“Informe de Ramón […], de 18 años de edad, soltero, electricista-metalúrgico,
natural de Gelida [...] y vecino de la misma. Con anterioridad al 18
de julio de 1936, no pertenecía a ningún partido político ni estaba sindicado.
Fue mobilizado forzoso al Ejército rojo, al ser llamada su quinta, y para poder
trabajar, estaba sindicado a la CNT. Pertenecía a la Federación de Juventudes
Cristianas de esta localidad, siendo de derechas y socio del Centro Moral de San
Luis Gonzaga. Se le considera afecto al Glorioso Movimiento Nacional” (11).
I altres eren gelidencs de tota confiança política:
133

Andreu Guiu i Puyol
“[...] es persona de excelentes referencias, en extremo religioso y adicto de
toda su vida a nuestro régimen, habiendo trabajado intensamente durante la
revolución roja a favor del Glorioso Movimiento Nacional” (12).
Les fórmules per certificar la idoneïtat política eren diverses: “es persona
de buena conducta tanto en lo moral como en lo político” o “adicto al régimen
de toda la vida” o “siendo persona bien conocida de derechas e, inconfundiblemente
afecto a nuestro Régimen”, etc.
En un cas particular, és una entitat gelidenca la que sol·licita informes. El
febrer de 1939, la direcció de La Gelidense informava l’alcalde que “han sido
declarados cesantes todos aquellos empleados con posterioridad al 18 de Julio,
y admitidos al trabajo todos los demás, aunque a resultas de la depuración
correspondiente”. Finalment es demanava un informe sobre la situació legal de
23 treballadors a efectes de poder treballar a la fàbrica de paper.
Un altre tipus de documents signats per l’alcalde eren els salconduits, com
per exemple el següent, dirigit al comandant militar de Gelida cinc dies després
de l’entrada dels “nacionals”:
“El portador de la presente, Dr. Gamisans, persona muy amiga mía y de inmejorables
referencias, le sería necesario el trasladarse a Barcelona, donde tiene
la clínica, para visitar a sus enfermos, que abandonó huyendo del Ejército Rojo.
Y estando ya ocupada la ciudad por las Tropas Nacionales, desearía reintegrarse
a su puesto donde su presencia es necesaria” (13).
Menció a part mereixen les tres relacions ja citades en capítols anteriors,
signades a Gelida el 7 de març de 1939 i de les quals es conserven les còpies:
“Relación que comprende los nombres de las personas de esta localidad
asesinadas por los rojos”, “Relación de las personas fallecidas por hechos de
guerra” i “Relación de las personas mas destacadas por su significación izquierdista
durante la dominación roja” (14).
A més de l’Ajuntament, la Secció d’Informació i Investigació de la Falange
local de Gelida va tenir també un paper actiu a l’hora d’elaborar informes. Delicada
missió, la seva. El que ve tot seguit es refereix a un membre de l’ERC de
Gelida del qual el “Batallón de Trabajadores” de Tetuan demanava informació
l’agost de 1939. Abans, però, faré una petita biografia d’aquest personatge
gelidenc.
Camil Almirall Batlle, de cal Pubilleta, era un treballador del Molí Vell
nascut l’any 1909. Durant els anys trenta era un dels redactors de la revista
“Flama” i, d’acord amb informacions orals, era el corrector lingüístic. Si el
tema era massa delicat, es firmava amb pseudònim o no se signava; sembla
134

República, Guerra i Postguerra a Gelida
que Anfos Rialp era el pseudònim que utilitzava. També feia de corresponsal
local del diari barceloní “La Humanitat”, enviant les cròniques per “recader”.
Es va presentar a les eleccions municipals de gener de 1934, essent elegit com
a conseller o regidor suplent. Era un dels cantaires de la “secció coral” de la
Societat Coral Artesans i probablement va ocupar la presidència de la Societat
quan aquesta va ser reoberta després de la repressió dels Fets d’Octubre. Va
ser regidor de l’Ajuntament durant els anys 1936 i 1937, abans de la guerra i
durant els primers temps del conflicte. L’any 1937, com a conseller de Cultura,
va ser el responsable del trasllat de les escoles des de can Valls fins al nou
local situat a l’edifici de les Monges, que va suposar el naixement del “Grup
Escolar Ferrer i Guàrdia”. Sembla que va deixar l’Ajuntament per a convertir-se
en funcionari de presons. Finalment es va allistar a l’Exèrcit republicà.
L’informe de la Falange local anava dirigit a l’Ajuntament: aquest va arxivar
el document o una còpia seva, però ignorem l’ús que es va fer del seu contingut,
que era aquest:
“Informe de Camilo Almirall Batlle, de 31 años de edad, casado, de oficio papelero,
natural de Gelida. Antes del 6 de Octubre fue Presidente de la Izquierda
y redactor de un periódico local, apodado ‘’Flama”. En los sucesos de dicho día
se destacó de revolucionario. Después del 6 de Octubre (fue) recaudador para
los presos del mismo. En los mítines del Frente Popular figuraba a la presidencia,
en las elecciones del 16 de Febrero hacia gran campaña. Antes del Glorioso Alzamiento,
en los entierros civiles en el cementerio daba un discurso proclamando
las doctrinas de Ferrer y Guardia. Al estallar el movimiento ocupaba el cargo de
concejal. Como miembro del Ayuntamiento, representando la política de Izquierdas
y “camarada” del comité revolucionario, es uno de los responsables de los
21 asesinatos ocurridos en esta localidad y en especial, del cometido contra don
Pedro Llopart Alemany, de San Saturnino de Noya asesinado en ésta por acuerdo
del Ayuntamiento y Comité. Dicho encartado colaboró en los incendios de las
Iglesias de Gelida, y en especial la Capilla del Convento de las Monjas, que fue
destructor e incendiario de la misma. Más tarde se posesionó de la central de Teléfonos
de Gelida, sacando la familia que habitaba en la misma. Voluntario para
hacer guardias en cárceles y lo fue en la Modelo de Barcelona y en la Prisión
de Vendrell, de donde se dice llegó a ser Jefe de ella. Dicho encartado llevaba
siempre arma. Por Dios, por España y su Revolución Nacional Sindicalista” (15).
Òbviament no podem donar plena credibilitat a aquests informes, on es
podien barrejar veritats, opinions subjectives, informacions no contrastades
i mentides interessades. Concretament, és fals que la capella de les Monges
fos cremada. Ramon Tarrida, en les seves memòries, ens mostra nítidament els
lligams entre la repressió i la venjança: per sortir del camp de concentració,
135

Andreu Guiu i Puyol
el vençut necessitava un aval de les autoritats locals, però quan tornava al
poble, l’alegria podia durar poc si rebia la visita dels falangistes locals, que el
conduïen a la guàrdia civil de Martorell, on era obligat a signar una confessió
inculpatòria que ja tenien preparada. Traslladat als Jutjats de Sant Feliu de
Llobregat, ingressava preventivament a la presó Model de Barcelona, a l’espera
d’un judici militar on serien determinants les declaracions efectuades per
denunciants del mateix poble. “De denunciants n’hi havia de dues menes: els
directament perjudicats per l’assassinat d’algun familiar o per la confiscació
de les seves propietats en temps de la guerra”, i els altres, “homes i dones
de palla, addictes al nou règim, que per fer mèrits davant del poder, o per
purs ressentiments i venjances personals, firmaven totes les denúncies que
els posaven al davant” (16). Menció a part en aquest tema de les denúncies i
les venjances mereix aquell “personatge sinistre”, estiuejant amb residència
llogada des de la dècada dels anys vint fins ben entrats els anys cinquanta,
poeta i alt càrrec als Jutjats (17).
Aquella època de màxima turbulència que va ser l’agost de 1936 era objecte
d’especial interès. En el següent cas, la “Brigada Social de la Jefatura
Superior de Policia” de Barcelona enviava una carta a l’alcaldia de Gelida
demanant la corroboració d’unes informacions atribuïdes a la Secció d’Informació
i Investigació de la Falange local:
“[...] el detenido había actuado en los primeros días en los Comités de la misma,
siendo visto con mono de miliciano y llevando armas e interviniendo en los
veintiún asesinatos que en la repetida villa se cometieron en tiempo rojo” (18).
A l’anterior carta es relacionen, també, unes declaracions que l’acusat va
fer davant la Brigada Social:
“[...] al iniciarse el Alzamiento, trabajaba en unas canteras de Gelida, que
explotaba el contratista Policarpo Jiménez [...] Confesó además que en los primeros
días prestó servicio de guardia por la carretera con una escopeta que le
facilitó el Comité, que le abonaba por este servicio, diez pesetas diarias, el que
prestó durante veinte días. Confesó asimismo estar de guardia en la citada carretera,
cuando se presentaron cuatro coches con milicianos armados, procedentes
de Molins de Rey, los que, unidos a otros forajidos de esa villa, procedieron
a la detención de unas quince personas, que fueron asesinadas en las afueras
del pueblo” (19).
L’acusat era Josep Such Fuentes, paleta de 51 anys, natural d’Agost
(Alacant) i domiciliat a Gelida. Més tard seria executat al Camp de la Bota.
4.3. EXILI I REPRESSIÓ
136

República, Guerra i Postguerra a Gelida
Tractaré en aquest capítol els gelidencs exiliats, els empresonats i els
executats.
Fonts escrites i orals indiquen que Antoni Ferrer Miró, l’últim alcalde de la
Fig. 44. Salconduit fet per les autoritats de la França de Vichy en favor del
treballador estranger Antoni Ferrer Miró, fet a Tolosa de Llenguadoc, el gener
de 1944, en plena guerra mundial, abans del desembarcament de Normandia.
guerra, “amb una manta, un bacallà i una escopeta” va fugir a França. El seu
germà Jaume va ser executat pels vencedors al Camp de la Bota, el juny de
1939. Després de passar per alguns camps de concentració a França, l’Antoni
Ferrer va poder refer la seva vida a Tolosa de Llenguadoc, ciutat on va morir
el 5 d’agost de 1988.
També sabem que Martí Planas Gras (rabassaire de l’ERC, conseller municipal
durant els primers anys trenta, agutzil durant la Guerra Civil) es va exiliar
a la ciutat francesa de Cherbourg (Normandia), des d’on escrivia a la seva filla
petita:
“[...] gano unos 4.500 francos por mes, todo está caro pero uno solo, sin
vicios, puede vivir bien [...] los soldados americanos van ganando su país y
las poblaciones van recobrando su normalidad; en Inglaterra y Francia se han
casado bastantes americanos y ahora se van marchando sus esposas para América,
aquí el dinero corre mucho. […] Hoy día lo más difícil de aprender es la
geografía refiriéndome a los límites de las naciones, pues van a sufrir muchas
137

Andreu Guiu i Puyol
rectificaciones […] El otro día leía en un periódico que las grandes potencias
[…] refiriéndose a España y Portugal creen ellos darle un régimen parecido al
de Suiza y que quizá un día no muy lejano le llamarán Confederación de Estados
Ibéricos […] En estos días he comprado carbón y leña para cuando haga frío
pasar las veladas al lado de la estufa escuchando la radio que hemos comprado
a medias por cinco mil francos con mi amigo de Tarragona” (octubre de 1945)
“[...] tan pronto el tiet me pueda mandar los papeles que me hacen falta
empezaré a hacer los trámites para regresar; no me faltan deseos de poder
estar a vuestro lado para que moral y económicamente pueda mejorar en parte
vuestra situación [...] mientras la mayoría de los compatriotas hace un mes
que están en paro forzoso, en la fábrica nos hacen trabajar 10 horas por día
[…] la casa expone su maquinaria en todas partes […] ahora en París hacen
una feria muy importante con toda clase de inventos y maquinaria de todos los
países más avanzados y en estos días se comenta la gran concurrencia de visitantes
delante del stand de una casa constructora de radios-televisión, que por
primera vez lo presentan para el comercio […] será una verdadera revolución
de la época“ (maig de 1948)
Molt ben documentat tenim el viatge a l’exili de la família del republicà
Joan Bertran, com veurem en el darrer capítol del llibre. Són només exemples
d’un tema del qual queda molt per estudiar: el drama de l’exili dels gelidencs
republicans.
Antoni Ferrer Soteras (Ton Cotxero) era cunyat de Pere Gibert (el Peret
Cotxero), paperer de La Gelidense i cambrer al Coru. Durant la guerra, era un
dels dirigents del PSUC local i, durant alguns mesos, regidor de l’Ajuntament.
Fonts orals ens informen que un dia es va enfrontar a cops de puny amb el
Benaiges, el cap dels milicians. Acabada la guerra, gent del mateix poble el
van venir a buscar a casa seva, el van lliurar a la guàrdia civil de Martorell (on
va ser apallissat, rebent cops de pistola a la panxa) i d’allà va anar a la Model.
Va passar uns tres anys a la presó i després va ser desterrat a València, on es
moria de gana, ja que quan anava a buscar treball li demanaven papers i, en
veure que havia estat a la presó, li negaven la feina (d’allò en deien “el pacte
de la fam”). Tanta gana passava que, en companyia de Joan Badell Soler, el
dirigent rabassaire de La Valenciana, també desterrat a la ciutat de València,
venien d’amagat a Gelida per a aconseguir menjar; després se’n tornaven, per
tal de presentar-se a l’autoritat en els terminis establerts. També van detenir
la seva dona, que va passar tres o quatre anys a la presó de dones de les Corts,
a Barcelona.
Un cas excepcional i ben documentat és el de Pau Esteve Cardús, “Pauet”,
també conegut com el “Milhomes”. Un document signat a Gelida el febrer de
1940 pel secretari local de la Falange i amb el vistiplau del seu “Jefe local”
138

informa sobre la conducta política d’aquest gelidenc:
República, Guerra i Postguerra a Gelida
“ A pesar de sus ideologías marxistas hasta la fecha de Nuestro Glorioso Alzamiento
Nacional su conducta fue buena; durante el mismo fue presidente de
la CNT, de esta localidad. Después, según noticias, formó parte del Comité Local
Revolucionario. Individualmente no se le conoce ningún acto criminal” (20).
Un segon document, un acte judicial signat a Sant Feliu l’any 1954, con-
Fig. 45. Pau Esteve va dibuixar aquest
retrat del poeta gelidenc Jaume Vila i
Pascual (1890-1969), oficial fuster de
l’equip de manteniment de La Gelidense.
El dibuix va ser publicat a “Hores Rurals”,
recull de poemes publicat l’any 1931 (21)
siderava que Pau Esteve havia mort en combat l’any 1938 (Apèndix 22) i,
en conseqüència, ordenava al jutge de Pau de Gelida que inscrigués la seva
defunció al Registre Civil. Un familiar havia fet la petició al jutge per tal d’enregistrar-lo
com a persona difunta, suposem que després de perdre les esperances
de retrobar-lo amb vida, setze anys després d’acabada la guerra. Aquell
acte considerava que Pau Esteve Cardús havia mort en combat a Camposines,
localitat de la Terra Alta, al front de l’Ebre, el dia 2 d’agost de 1938, a l’edat
de 52 anys.
Però sembla ser que el jutge de Sant Feliu s’equivocava. Un gelidenc havia
mort als camps d’extermini nazis l’any 1941 i, segons l’obra de Montserrat Roig
“Els catalans en els camps nazis”, es deia Pau Esteve Cardús. El cens de 1936
indica que aquest pintor per compte propi era natural de Gelida i vivia a la
casa Albet, a la carretera de Martorell, amb la seva dona i un fill de 15 anys
139

Andreu Guiu i Puyol
aprenent de pintor. Durant la guerra va ocupar temporalment la presidència de
la CNT gelidenca i va lluitar al front de l’Ebre malgrat els seus més de cinquanta
anys. Segons l’obra de Montserrat Roig, va passar pel camp de concentració
francès d’Angoulême, d’on va ser traslladat al de Mauthausen el 24 d’agost
de 1940, on tenia el número 4.209. Després, el 24 de gener, va passar al
“kommando” de Gusen (dependència exterior del camp anterior), on tenia el
número 9.200. Va morir a Gusen el 25 de setembre de 1941, però el seu nom
figurava a les llistes dels suposats transports de malalts invàlids a un “sanatori”
del camp de Dachau, segurament exterminats al castell de Hartheim.
Aquest exiliat va ser un dels “prop de deu mil republicans espanyols que
van conèixer la deportació als camps d’extermini nazis”, dels quals “un seixanta
per cent hi deixaria la pell” (22).
Tot just acabada la Guerra Civil van començar a arribar a l’Ajuntament notícies
de gelidencs que estaven en “campos de concentración de prisioneros y
presentados de guerra” o en “batallones de trabajadores”. Aquests darrers eren
per a casos “perillosos”, “sobretot amb gent en edat militar o que no havia
complert el servei a l’Espanya “nacional” “(23).
En alguns casos es comunicava a l’alcalde (a manca de guàrdia civil) que
el presoner acabava de sortir del camp i s’havia de presentar a l’Alcaldia.
En altres, les anomenades “comisiones clasificadoras” o “tribunales clasificadores”
dels respectius camps o bé els caps dels batallons de treballadors,
sol·licitaven informes i avals. Solament en un cas excepcional, el presoner,
mitjançant alguna persona influent, demanava al batlle que trametés els avals
necessaris per al seu alliberament.
En els camps hi havia dues categories, la de “prisionero” i la de “presentado”.
La segona solia ésser la més favorable de cara a la consecució d’una
pròxima llibertat provisional. Els presoners, en canvi, eren soldats republicans
capturats i la seva sort depenia, entre altres factors, de si havien servit a
l’exèrcit republicà “con caràcter forzoso o voluntario” i dels informes o avals
que l’Ajuntament, la Falange local o algun particular de Gelida trametessin.
Pel que fa a l’any 1939, he recollit les dades de l’Apèndix 19 sobre gelidencs
empresonats en camps de concentració o de treball, bastants dels quals en van
sortir durant aquell mateix any. La relació no pretén ésser exhaustiva: ignoro
quin percentatge dels gelidencs empresonats els primers mesos de la Postguerra
he pogut identificar mitjançant la correspondència de l’Ajuntament. En el
cas d’aquells presoners que van passar per més d’un camp o batalló he decidit
incloure’ls en el seu darrer destí conegut, indicant la procedència.
Vegem-ne alguns exemples concrets. Alfred Romagosa Guitart, de 33 anys,
casat, natural i veí de Gelida, el dia 14 de febrer de 1939 “pasó a Zona Nacional”.
Va ingressar al camp de Deusto, on durant 75 dies va estar “concentrat”.
Però mercès als avals presentats, de Lluís Guarro Casas, de l’Alcaldia i de la
140

República, Guerra i Postguerra a Gelida
Falange de Gelida, va ser posat en llibertat provisional, amb l’obligació de
presentar-se davant de l’autoritat municipal un cop arribat al poble.
Esteve Alayo Marata, de 24 anys, xofer, natural i veí de Gelida; sabem que
estava presoner a Bilbao, des d’on un “jutge especial” va reclamar informes.
Ignorem, però, si estava concentrat al camp de Deusto, on, per cert, sí que
n’estava el seu germà Ventura. “Según él pasó a Francia y de ésta a la España
Nacional”.
Presento ara dos casos documentats de gelidencs que, procedents d’un
camp de presoners, van ser destinats a un camp de treball. Antoni Ferrer
Vendrell, de 21 anys, pagès, natural i veí de Gelida, estava concentrat al camp
de Santander el febrer de 1939 i va passar al “Batallón de Trabajadores, núm.
41” de Segorbe, on es trobava el juny del mateix any. Miquel Palau i Palau,
de 30 anys, també pagès, natural i veí de Gelida, que en els primers mesos de
1939 va passar del camp de Santander al “Batallón núm. 162” de Montgat.
En alguns casos, el temps de concentració era molt breu. Ventura Alayo
Morata, germà d’un altre empresonat, que “pasó a Zona Nacional” el 2 de juny
de 1939, va estar vuit dies concentrat al camp de Deusto, obtenint, doncs, una
quasi immediata llibertat provisional.
En el cas de Vicenç Claramunt Masagué, es tracta d’un vertader presoner
de guerra. Aquest veí de Gelida, paleta de 39 anys, “sirvió en el ejército rojo
con carácter forzoso” des del 18 de març de 1938 i pertanyia a la CNT. El 20
de juny va ingressar al “Campo de Evacuación” de Figueres, però va ser el tribunal
classificador del camp de Cervera el que va acordar posar-lo en llibertat
provisional el 13 de juliol del mateix any.
Les dades de l’any 1940 referents a gelidencs empresonats són molt migrades:
molts havien estat ja alliberats, sovint d’una manera “provisional”. L’any
1941, però, encara arribava alguna sol·licitud d’informe a l’Ajuntament, com
ara una del “Depósito de Concentración” de Reus (24).
Vegem el cas de Lluís Collado Castillo. Aquest gelidenc havia fet la guerra
amb l’exèrcit republicà. Ferit, va ser traslladat a l’Hospital de Sant Pau de
Barcelona. Presoner dels franquistes, va ser alliberat provisionalment l’abril
de 1939 i va retornar a Gelida. El novembre de 1940, Francisco Coca Gregorio,
“jefe local” de Falange, certificava, “a petición del interesado”, que aquell
gelidenc solter de 25 anys “es persona de buena conducta no conociéndosele
ningún acto punible [...] Políticamente es considerado en esta Jefatura como
indiferente, aunque de tendencia izquierdista”. Aquest darrer qualificatiu potser
se li va adjudicar per ser germà de Joan Collado, més amunt esmentat, i
podria ser el motiu pel qual Lluís Collado va haver d’ingressar, successivament,
en dos “batallones disciplinarios de trabajadores” situats a Anglès i a la Pobla
de Lillet.
Molts tornaven dels camps de concentració, però alguns restaven en mans
141

Andreu Guiu i Puyol
de la justícia militar. La repressió va prendre múltiples formes: acomiadament
laboral, camps de concentració de presoners de guerra, batallons de treballadors,
etc. Però la forma més brutal va ser l’execució d’alguns gelidencs acusats
de “responsabilitats durant el període roig”. Un capítol a part mereixeria la
repressió, a escala local, exercida per la Falange o la Guàrdia Civil sobre els familiars
d’empresonats, amagats o exiliats: interrogatoris, registres, vexacions
... (25). Era la llei del vencedor.
El llibre de Josep M. Solé i Sabaté, “La repressió franquista a Catalunya”,
informa que sis residents a Gelida van ser executats en el primers anys de la
postguerra, entre 1939 i 1943. Cinc d’ells van ser morts al Camp de la Bota,
situat al barri del Poble Nou de Barcelona, i el sisè a Girona. He completat
aquesta informació amb dades del cens de 1936 i amb notícies tretes de la
secció “Justicia Militar” del “Diario de Barcelona”. Donaré algunes dades dels
executats:
• Manel Romeu Fornós, executat al Camp de la Bota el 28-04-39. Tenia 23
anys i havia nascut al Pla del Penedès. Era solter, treballava de paperer a La
Gelidense, militava a la CNT i el cens de 1936 el considera analfabet. Estava
domiciliat en una casa del sector oest del terme municipal.
• Diego García Cano, executat al Camp de la Bota el 24-05-39. Tenia 43 anys
i era natural de La Unión (Múrcia). Va ser el vigilant de nit de l’Ajuntament
durant el període de la guerra. Tenia esposa i quatre fills i en començar la
guerra residia al carrer Francesc Macià núm. 8.
• Pere Casanou Llopart, executat al Camp de la Bota el 19-06-42. El Cens de
1936 ens diu que havia nascut l’any 1907, vivia al carrer del Pi núm. 49, era
142
Fig. 46. Diego García Cano. Foto publicada
a “L’Abans”, que la considera “de
començaments dels anys 30”

República, Guerra i Postguerra a Gelida
casat amb una treballadora de la Casa Guarro. El seu pare era Pere Casanou
Vendrell, manobre, un dels cantaires de la Societat Coral Artesans. Quan el
van matar tenia 34 anys i, dels sis executats, era l’únic que havia nascut a
Gelida. Aquest paperer de La Gelidense, popularment conegut com el Peret
de l’Aigua, militava a la CNT. De la seva mort se’n va fer ressò el “Diario de
Barcelona” del dia primer de juliol de 1942, que notificava la seva execució
conjuntament a la d’altres individus, tots ells “condenados en Consejo de
guerra, por haber sido probada su intervención directa en delitos de sangre”
(26).
• Josep Such Fuentes, executat al Camp de la Bota el 27-03-43
Aquest paleta de 53 anys, treballador d’una pedrera de Gelida, era solter i
havia nascut al poble d’Agost (Alacant). En el capítol anterior ja he citat els
informes que la Falange local i la “Brigada Social de la Jefatura Superior de
Policía” de Barcelona havien fet sobre ell.
• Josep Luís Grisó va ser executat al Camp de la Bota el 27-06-40. Tenia 37
anys i era natural de Riba-roja d’Ebre. El cens de 1936 el considerava un
manobre sense treball. Era cunyat de Pere Casanou Llopart i vivia al carrer
del Carme núm. 2.
• Florià Marco Trafach, executat a Girona el 07-07-39. Tenia 37 anys i havia
nascut a Amer (La Selva). Solter, treballava de paperer.
Únicament un dels executats havia nascut a Gelida. Dos d’ells no figuren
en el cens de 1936: es van instal·lar al poble durant el període de la guerra?
La mitjana dels executats era de 37 anys. De tres d’ells coneixem la militància
política o sindical, que va resultar ser de la CNT. Tres paperers, el vigilant de
nit municipal, un paleta i un manobre sense feina.
La xifra de residents a Gelida executats pel règim franquista va ser relativament
notable. Així ho considera Josep M. Solé i Sabaté, que, tot relacionant el
nombre d’habitants amb el d’executats entre els pobles de l’Alt Penedès, afirma:
“La capital comarcal, Vilafranca, amb un 1’9 per mil de víctimes, depassa
l’1’2 per mil de la mitjana de localitats d’aquest volum. Sant Sadurní d’Anoia
presenta la mateixa taxa (de 3.000 a 4.999 habitants), solament Gelida té un
índex alt amb 2’5 per mil (superior en 0’5 per mil a la mitjana respectiva)”
(27).
Altres gelidencs van passar també per tribunals militars però sense ésser
condemnats a la pena capital. Alguns, però, degueren estar-hi ben a prop:
és el cas de Josep Dulcet Llopart, militant de la CNT de Gelida i conseller de
l’Ajuntament durant la Guerra Civil, i del qual el “Diari de Barcelona” del 29 de
juliol de 1942 dóna la següent informació: “José Dulcet, de Gelida, y Andrés
Ros, de Subirats, se les acusó de ser del comité revolucionario en dichos pueblos,
y durante su actuación, se cometieron toda suerte de desmanes y más de
143

Andreu Guiu i Puyol
veinte asesinatos en cada localidad. Para cada uno el fiscal solicitó la pena de
muerte” (28). Alguns exiliats foren condemnats a mort en absència.
144
4.4. ASPECTES ECONÒMICS DE LA POSTGUERRA
Acabada la guerra, les propietats confiscades o col·lectivitzades van tornar
als seus anteriors amos. Pel que fa al Molí Vell, “passat el trasbals de la
Guerra Civil, durant la qual hagué de fugir, i després d’un exili de tres anys a
causa del seu catalanisme a Prada de Conflent, a la Catalunya Nord (França),
on coincidí amb el seu amic Pau Casals, Lluís Guarro recuperà l’empresa”. Lluís
Guarro Casas va morir a Barcelona l’any 1950 (29).
En el cas de la fàbrica de teixits de punt de Francesc Kessler, en esclatar
la guerra, l’empresari i la seva família van marxar a Alemanya, aleshores sota
la dictadura nazi. Van abandonar Gelida, “de bon matí, car se n’anaren amb el
primer tren, el Peret Cotxero els portà a l’estació” (30).
“Durant els tres anys de la seva absència de la indústria, se’n va fer càrrec
el sastre Àngel Ollé, alcalde d’Esquerra Republicana, el qual mantingué totes les
treballadores. La confecció en aquest període es dedicà a la creació de caçadores
per a l’exèrcit de la República” [...] Finalitzat l’enfrontament, els Kessler retornaren
a la vila, i retrobaren feliçment casa i negoci com si res no hagués passat,
car la fàbrica funcionà en tot moment i la comptabilitat es portà clara” (31).
Les dificultats econòmiques pròpies dels anys quaranta es manifestaven a
Gelida des de múltiples perspectives. Per exemple, en la proposta de l’alcalde,
en sessió de juny de 1941, de “la necesidad de la creación de una plaza provisional
con carácter eventual, de Vigilante nocturno, de este Municipio, debido
a los asaltos de torres y casas del mismo”. La Comissió Gestora que dirigia la
vida municipal va nomenar el juny de 1941 Ramon Domènech Vallés per ocupar
aquell càrrec, amb un sou de tres-centes cinquanta pessetes mensuals (32).
La problemàtica de la falta de queviures i el racionament també va arribar
a les reunions del consistori, que, en sessió de 26 de novembre de 1941,
acordava que “dada la escasez de ganado para el racionamiento de carne a los
vecinos de esta localidad, la Comisión acuerda se interese de la Superioridad
la concesión de un cupo mensual de ganado, suficiente para las necesidades
locales” (33). Pel que fa al mercat negre propi d’aquella època de racionament,
un document relaciona Gelida amb el món de l’estraperlo. Es tractava d’unes
mercaderies intervingudes per part de la Guàrdia Civil de Martorell “prestando
servicio de vigilancia de Estaciones férreas” a començaments de 1941, quan
Gelida encara no tenia caserna d’aquesta força armada. El “Comandante de
Puesto” de Martorell lliurava al batlle de Gelida “mercancías que por carecer

República, Guerra i Postguerra a Gelida
de guía, han sido intervenidas y que se entregan al señor Alcalde de Gelida en
calidad de depósito y a disposición del Ilustrísimo Señor Fiscal de Tasas” (34).
Les mercaderies van ser intervingudes a persones alienes al poble: 8 quilos de
pa i disset litres d’oli. Sabem que el ferrocarril era un vehicle habitual per a
aquests “negocis” de la postguerra.
El llibre de Ramon Tarrida ens aporta més informacions sobre el tema:
camions que portaven l’alfals a les vaqueries, que probablement camuflaven
a l’interior de cada bala o paca un sac de farina; sacs de pa amagats sota els
seients o als lavabos dels trens de la nova RENFE, sempre amb la por que quan
el tren parava a Gelida, “la Guardia Civil local, envaís els vagons i requisessin
a la brava i, a callar tothom!”; o com els botiguers eren avisats quan arribava
al poble l’inspector de la “Comisaria de abastos” armat de poder sancionador;
mercaderies intervingudes com ara oli, arròs o sucre, “repartides entre els de
dalt”, etc. (35).
Un altre indici de les dificultats econòmiques dels particulars, però també
del propi Ajuntament, són les protestes contra els arbitris municipals. Vegem
Fig. 47. Amb motiu del “Día del Alzamiento”, a principis dels anys 40 el règim
franquista organitzava dinars d’empresa on assistien patrons i treballadors. A
la fotografia es veu el personal de l’empresa constructora de Joaquim Mas, reunit
al local de la “Escuela Hogar de la Sección Femenina”. Ben aviat aquests
dinars van ser substituïts per una paga anomenada “setmanada doble”
(“L’Abans”, pàg. 304)
145

Andreu Guiu i Puyol
en primer lloc la protesta formulada per la fàbrica de Lluís Guarro Casas contra
la quantitat que s’havia atribuït a la seva empresa per concepte de l’arbitri
sobre “utilidats”. Argumentant que aquest impost, que l’any anterior era de
1.450 pessetes, havia pujat fins a 3.000 l’any 1942, el director de l’empresa,
en nom del propietari, considerava que “es evidente ha sido fijado un aumento
tan extraordinario, que en los momentos actuales de verdadero sacrificio por
causa de las restricciones de todos órdenes que afectan a la producción, no
puedo aceptar” (36).
Alguns anys després serà l’empresa del Funicular la que es queixava.
Francesc Rosell Rosell, president del consell d’administració de la societat, va
protestar per la quantitat que havia de tributar en concepte de “arbitrio sobre
motores”. Es tracta d’una instància presentada a l’Ajuntament el març de 1945,
prou interessant per a transcriure-la en quasi la seva totalitat:
“Funicular de Gelida S. A. fue fundada en el año de 1920 por un grupo de
gelidenses y veraneantes recogiendo el anhelo unánime de la población, para
construir y explotar un funicular que enlazase de una manera cómoda y rápida el
pueblo de Gelida con la estación de ferrocarril y con las fábricas de papel en las
que encuentran ocupación buena parte de los habitantes de este pueblo. Al facilitar
estas comunicaciones se ha logrado una mayor afluencia de veraneantes y
una mayor comodidad para los habitantes del mismo que tienen que desplazarse
diariamente en razón de su trabajo, con el consiguiente crecimiento del pueblo,
y aumento de la recaudación que por diversos arbitrios percibe ese Ayuntamiento.
Piénsese sino, lo que seria si dejase de funcionar el Funicular.
A pesar del indudable interés local que todo ello representa y de que el resultado
obtenido en la explotación ha sido tan poco remunerador que desde su
fundación no ha permitido repartir ningún dividendo a las acciones ni satisfacer
cantidad alguna apreciable a sus Consejeros, o sea que las personas que aportaron
su esfuerzo al mejoramiento de Gelida con la construcción del Funicular
no han percibido en recompensa de ello ni tan solo el interés legal del capital
invertido, viéndose obligado el Consejo por efectos del grave quebranto sufrido
durante la dominación marxista a dejar en suspenso durante determinado tiempo
su servicio financiero, ha desenvuelto siempre sus actividades esta empresa
sin recibir ayuda alguna financiera, ni de otra clase de ese Ayuntamiento, que
por representar el interés colectivo de la población, le corresponde velar por la
conservación de los servicios públicos que a ella afectan y que mejoren sus condiciones
de vida y sus ingresos.
Atendiendo a todo lo expuesto, ha causado la mayor sorpresa a este Consejo,
la lectura de la nota aludida que impone un arbitrio municipal al funcionamiento
de este funicular, que no reporta ningún beneficio a sus propietarios, si no a
la población de Gelida [...] Por todo ello a V. S. suplica se digne exceptuar a este
146

República, Guerra i Postguerra a Gelida
Funicular de la tributación por el arbitrio sobre motores, o en su caso contrario
concederle una subvención para el pago de la misma” (37).
Fins aquí dos exemples de les nombroses reclamacions que sovint l’Ajuntament
considerava improcedents en les seves “actas de resolución de reclamaciones”
(38).
Inclouré també en aquest capítol unes notes sobre la propietat de la terra
després de la Guerra Civil. Les propietats agràries i industrials van tornar als
seus antics propietaris. També les confiscacions de propietats urbanes del període
bèl·lic i revolucionari van ser anul·lades, si bé el nou règim en realitza
de noves, com ara la de la Societat Coral Artesans.
Si comparem els “amillaramientos” o cadastres de 1929, 1942 i 1950,
es comprova que, malgrat els esdeveniments del període de la Guerra Civil,
l’estructura de la propietat de la terra no va sofrir gaires canvis. El nombre
de propietaris, estable durant els anys 1930-1942, va baixar durant els anys
1942-1950 de 272 a 237 individus. Tal com especifiquen un seguit de quaderns
anuals anomenats “Apéndices del Amillaramiento” (39), els canvis en el
nombre de propietaris o en el d’hectàrees de cada propietat, van ser deguts
bàsicament a compres o vendes de finques i a traspassos per herència.
A més de proporcionar la riquesa rústica de cada propietari, el cadastre de
1950, més explícit que els anteriors, distingeix perfectament entre propietaris
veïns de Gelida i propietaris “forasters” i informa dels cultius i de l’aprofitament
de la superfície del terme municipal (Apèndixs 13 i 14). Dels 237 propietaris
de terra, 181 són veïns de Gelida i 56 resideixen fora del terme municipal
(destacant els residents a Barcelona). La propietat de la terra que tributava
per “riquesa rústica i pecuària” (93,2% de la superfície total del terme) es
divideix a parts iguals entre els propietaris residents (49,6% de la superfície)
i els forasters (50,3%), malgrat el nombre molt inferior d’aquests darrers. No
es declaren propietats comunals o municipals.
Pel que fa als cultius i a l’aprofitament de les terres, s’observa el predomini
de la vinya entre les terres de conreu, mentre que pinars i garriga ocupen quasi
la meitat de les terres censades al cadastre de 1950.
Si les activitats agrícoles no tenien tanta importància com a d’altres
pobles de l’Alt Penedès a causa de la incidència de les fàbriques de paper i
de les activitats econòmiques a l’entorn de l’estiueig (construcció, comerç),
l’activitat pecuària era molt reduïda. Segons el cadastre de 1950, únicament
hi havia els següents animals de cria o de labor: 61 cabres, 33 mules, 30 caps
de bestiar porquí, 10 cavalls i 6 ases.
147

Andreu Guiu i Puyol
148
4.5. L’AJUNTAMENT “NACIONAL”
Durant el “Año de la Victoria” i els anys quaranta, Gelida va conèixer quatre
equips municipals dirigits, respectivament, pels alcaldes Joan Roig Olivella,
Antoni Ferran Lladó, Remigi Torné Ribas i Francesc Bargalló Rosell. A partir de
febrer de 1950, va ocupar l’alcaldia Jaume Llopart Voltà.
El primer alcalde del franquisme va ser Josep Roig Olivella; aquest fuster
gelidenc, conegut com “el Pepet de can Camaró”, tenia aleshores 56 anys,
havia estat membre local destacat de la Lliga Catalana durant els anys anteriors
a la guerra, sovint amb el càrrec de regidor municipal; també havia estat
nomenat “alcalde-gestor” (nomenament governatiu) després de la insurrecció
del Sis d’Octubre. L’any 1940 serà substituït per Antoni Ferran Lledó, de cal
Ferran, porter o masover de la Gelidense. Remigi Torné Ribas, de cal Civader,
era rajoler; als anys quaranta era un dels membres més importants de la Falange
local, on va ocupar els càrrecs de “jefe local” i “camarada delegado de
información e investigación”. Francesc Bargalló Rosell era de cal Jaume Xic i
es va casar amb una noia de cal Pepet de la Gardunya; primer va ser carnisser
de cal Jaume Xic i en casar-se va entrar en el negoci dels olis. Jaume Llopart
Voltà era un pagès de cal Magdaló, a les Cases Noves de Gelida.
Ja hem dit que els regidors (“concejales”) del primer ajuntament del nou
règim eren exactament els que van constituir l’Ajuntament gestor posterior
al fets del Sis d’Octubre. Durant els anys quaranta s’observa, entre aquests
càrrecs, noms lligats a la Falange local, excombatents i algun propietari, entre
altres dirigents.
Pel que fa al secretari municipal, Francesc Peracaula Masagué, va tornar a
ocupar el càrrec que havia abandonat l’any 1936, abans de començar la guerra.
Al novembre de 1940, l’Ajuntament acordava que, “mientras perduren las actuales
circunstancias de carestía de los productos necesarios para la vida y como
recompensa a los múltiples trabajos que penan sobre la Secretaria con motivo
de la posguerra”, es concediria un augment salarial de mil pessetes anyals al
secretari Peracaula (40).
Un mes després, el secretari intervenia en una sessió municipal per tal de
recordar al Consistori “que a su tiempo oportuno presenta instancia interesando
le sean satisfechos los haberes que se le adeudan correspondientes al
periodo revolucionario, o sean desde el primero de Abril de mil novecientos
treinta y seis al treinta y uno de Enero de mil novecientos treinta y nueve,
siendo su haber anual el de tres mil seiscientas pesetas, en aquella época,
sueldo de jubilado según los rojos” (41). La Comissió Gestora va acceptar la
petició però “interesando de dicho señor la concesión de varios plazos para
su pago a fin de no obligar a la formación de presupuestos especiales” (42).
Finalment, a l’agost de 1941, el consistori va aprovar la petició i el secretari va

República, Guerra i Postguerra a Gelida
cobrar dues mil pessetes en concepte de “haberes que le adeudan del periodo
revolucionario” (43).
Poc després es va plantejar la jubilació definitiva d’aquell secretari municipal,
músic i historiador local nascut a Sant Joan les Fonts (Garrotxa) al desembre
de 1872. Considerant que Francesc Peracaula complia l’edat reglamentària
(70 anys), l’any 1943 la Direcció General d’Administració Local treia a concurs
la plaça de secretari de l’Ajuntament de Gelida (44). El maig d’aquell any, el
consistori celebrava una sessió extraordinària per tal d’”examinar y en su caso
aprobar el dictamen emitido por la comisión de Gobernación referente a la
provisión en propiedad del cargo de Secretario Municipal”. El principal aspirant
va ser Agustí Rabell Camps, que, a més dels mèrits professionals, reunia el fet
d’ésser ‘’ex-combatent”, “hijo de padre asesinado por los rojos” i “posee el
carnet de militante de FET y de las JONS” (45).
Però finalment va ser Josep Gustems Suriol qui, en sessió municipal de 27
d’octubre de 1943, va prendre possessió del càrrec de “secretari en propietat”.
Poc després, en sessió del dia primer de desembre, l’Ajuntament nomenava
Francesc Peracaula “fill adoptiu de Gelida” i hom preveia fer-li un homenatge
el dia 8 del mateix mes (46).
L’estiu de 1941 es van fer els nomenaments per tal de cobrir “en propietat”
alguns càrrecs de ca la Vila. Miquel Font Poll va ser designat “auxiliar
de secretaria y recaudador de impuestos locales”, amb un sou anyal de 2.700
pessetes. Francesc Masagué Figueras, conegut com Quico de l’Hortalana, va ser
confirmat en el seu càrrec d’agutzil que ja ocupava des de 1939 i se li va adjudicar
un sou idèntic a l’anterior. Josep Raventós Gabarró, de cal Baiona, va
ser nomenat vigilant de nit (“sereno”) municipal, amb un sou anyal de 2.500
pessetes anyals. També cal recordar Brígida Blanch, que, tal com registren els
llibres d’actes, rebia periòdicament els seus honoraris “por limpieza de la Casa
Consistorial”; aquesta senyora era la dona de Joan Pascual Clua, conegut com
el Joanet de cal Cadiraire, el qual va ser durant molts anys campaner i enterramorts
de Gelida. En efecte, el cens de 1936 ens informa que Joan Pascual,
nascut a Barcelona l’any 1880, era el sepulturer a sou de l’Ajuntament; el matrimoni
vivia al carrer Francesc Macià núm. 11 i tenien quatre filles.
Amb unes finances municipals molt migrades, els ajuntaments “nacionals”
intentaven fer front a vells problemes com l’abastament d’aigua potable, reprenien
obres públiques començades pels ajuntaments republicans (com ara
l’escorxador), o es feien càrrec de problemes nous com les subvencions al
rector local per tal de reconstruir l’església o el pagament dels endarreriments
que sol·licitava el secretari.
Donaré tot seguit una visió ràpida d’algunes de les tasques que l’Ajuntament
de la primera postguerra va portar a terme o va projectar. Pel que fa als
lloguers de les escoles que des de la República ocupaven can Valls, el municipi
149

Andreu Guiu i Puyol
continuava pagant-los als hereus de Joan Valls (47). Pel que fa al problema de
l’aigua potable, en sessió de 20 d’agost de 1941 es va proposar una nova solució
i, “a raíz de las múltiples deficiencias que se observan en este servicio por
las personas o empresa que viene prestándolo”, es va plantejar “la necesidad
y utilidad de proceder a la Municipalización, con monopolio, del Servicio de
abastecimiento de aguas de esta población, que actualmente explotan varios
propietarios de diversos manantiales existentes en este término municipal”
(48), d’acord amb la Llei municipal de 31 d’octubre de 1935. Sabem, però, que
aquesta idea no es va realitzar fins dècades després.
L’any 1945 es va fer un “pressupost municipal extraordinari” per tal de
construir un grup de setze habitacles protegits. Es tractava del barri dels
Tarongers (inaugurat amb el nom de “Los Naranjos”), segons projecte d’en Baldric:
“Els habitatges protegits de Els Tarongers, construccions que havien de
satisfer les necessitats de les classes populars es converteixen en habitacles
de segona residència per a un grup de famílies barcelonines lligades al nou règim”
(49). O dit d’una altra manera, “alguns estiuejants, d’aquells que anaven
encara de lloguer, van fer pinya a l’entorn d’un personatge, també estiuejant,
que tenia una certa influència en els estaments oficials de l’època. Així va ser
que es va aconseguir que el Ministerio de la Vivienda els concedís un préstec a
baix interès i llarg termini com si fossin treballadors sense sostre” (50).
Un parell de projectes més modestos van ser la restauració de la font de
150
Fig. 48. Joan Pascual i Clua, campaner i
enterramorts

República, Guerra i Postguerra a Gelida
Cantillepa i la construcció d’un safareig públic a la font de Sant Miquel. Josep
Ros i Ros, l’arquitecte municipal exemple de continuïtat malgrat els canvis polítics,
signava ambdós projectes: el de la font el febrer de 1946 i el del safareig
el juny de 1945. Pel que fa a aquest darrer, es poden llegir a la seva memòria
les següents consideracions.
“Se propone en el presente proyecto, trasladar y aumentar el servicio de
lavaderos públicos, que contiguo a la fuente de San Miguel existe, pues siendo
un lugar frondoso y fresco contiguo a las fuentes, lo afea la existencia de un
lavadero público, el que a la par de ser de mal aspecto, ocupa una plaza y siendo
las aguas sucias y residuales que ruedan por el suelo, a la par de mejorar el
lavadero público que se halla instalado y a tal efecto se emplazará aguas abajo
del indicado torrente” (51).
D’aquest període cal també destacar el projecte que tenia per objecte “la
terminación de las obras del Matadero Municipal, que fueron construidas en
periodo Rojo” (52), tal com es va avançar en el capítol dedicat a les obres
fetes pels ajuntaments republicans. L’any 1950 es va inaugurar oficialment
aquest important servei municipal.
4.6. LES NOVES ORGANITZACIONS I ASSOCIACIONS
En acabar la guerra, el mapa polític de Gelida va canviar radicalment, com
si el passat hagués desaparegut de sobte. “Falange Española Tradicionalista
y de las JONS” va crear una “Jefatura local de Gelida”, dirigida per un “jefe
local” i amb un “delegado de información e investigación” i un “secretario
local”, com a principals dirigents.
Lligades a la Falange van anar apareixent un seguit d’”organizaciones locales”:
els “Excombatientes”, el “Frente de Juventudes”, la “Sección Femenina”
i la seva “Escuela del Hogar”, la “Sección de Encuadrados”, l’”Auxilio Social” o
la “Unidad de Falanges Juveniles de Franco”. I en el camp “sindical”: la “Central
Nacional Sindicalista” i l’”Hermandad de Labradores’’.
En un primer moment, la Falange va ocupar “la part alta de l’estació del
funicular, al carrer de Mossèn Martí Mariner” (53). Més tard, es va traslladar a
l’edifici de l’antic Centre Recreatiu i Cultural, avui Centre Cultural.
Durant els primers temps de la postguerra, la Falange s’encarregava de
qüestions tan diverses com vetllar pel compliment del descans dominical per
part dels barbers, trametre informes sobre esquerrans i revolucionaris, efectuar
registres domiciliaris, presentar denúncies davant l’Alcaldia per motius
diversos, organitzar viatges folklòrics i, fins i tot, disciplinar els seus afiliats;
d’acord amb documents diversos de l’”Arxiu de la Falange” (AHMGE):
151

Andreu Guiu i Puyol
“Habiendo llegado a nuestro conocimiento que en el interior de la Iglesia del
Castillo hay escritas frases injuriosas para nuestro Caudillo y para España, tenga
a bien dar las oportunas órdenes para que lo más pronto posible desparezcan
las susodichas frases y si lo cree oportuno cerrar la Iglesia para que no vuelva a
repetirse este acto de incultura y Antipatriótico” (escrit dirigit a l’alcalde, juny
de 1940).
“La vecina ... residente en calle Generalísimo Franco ... se negó en la última
postulación del día 9 del corriente, a dejarse imponer la insignia de la Institución
[es refereix a “Auxilio Social”]. Considerando esta Jefatura que lo ocurrido
es un acto de manifiesto desafecto a las instituciones del Movimiento y siendo
ya la 3a. vez que rehusa a contribuir con su donativo a la obra del Auxilio Social,
me dirijo a Vd. para que en el más breve plazo le sea impuesta una multa cuyo
importe mínimo sea de 50 ptas. ya que su situación social le permite con exceso
hacer este donativo a la citada y meritoria Institución” (dirigit a l’alcalde, juny
de 1940).
“Adjunto tengo el honor de remitirle relación de los individuos afiliados a
esta Falange local que no han satisfecho la multa correspondiente por no haber
asistido a la concentración del 18 de Julio sin causa justificada. A dichos individuos
de acuerdo con las órdenes emanadas de la Jefatura Provincial, no se les
152
Fig. 49. Un escrit de la Falange
local de l’any 1940

República, Guerra i Postguerra a Gelida
tramitará documentación alguna en ningún centro oficial tales como Ayuntamiento,
Juzgado y Falange, hasta que hayan cumplimentado la sanción que les
corresponde” (dirigit al batlle, octubre de 1940).
“Teniendo esta Jefatura el oportuno Mandamiento Judicial para efectuar
un registro domiciliario el próximo viernes a las 7 y cuarto de la tarde, le ruego
tenga a bien enviarnos una pareja de la Guardia Civil para que a dicha hora se
persone en el Local de esta Jefatura para proceder al mismo” (dirigit al comandant
del Puesto de la Guardia Civil de Martorell, juliol de 1940).
“La principal actividad es el Frente de Juventudes: habiendo formado la
sección deportiva donde existe 2 equipos de baloncesto ... La anomalía principal
es la falta de autoridad ... muchos ... se niegan a aceptar el carnet, a pagar la
cuota...” (informe intern, setembre de 1942).
“Me complazco en comunicarle que cincuenta camaradas de esta población
... desean realizar un viaje folklórico a Valencia del Cid el próximo día 9 de los
corrientes, con el anhelo de efectuar allí, algunas exhibiciones del tradicional
“ball de bastons”. Al fin expuesto me permito suplicar te dignes gestionar de la
RENFE la concesión de un billete colectivo tarifa VIII...” (dirigit al Jefe Provincial
de Transportes, octubre de 1948).
Fig. 50. Imatge de principis dels 40: un grup de “margaritas” gelidenques;
duent la bandera, la nena M. Àngels Rosell Vendrell. Una de les obsessions
feixistes de la Falange i del nou règim era enquadrar i adoctrinar la joventut
(“L’Abans”, pàg. 303)
153

Andreu Guiu i Puyol
“Habiendo pertenecido hasta la fecha a la Falange en calidad de Adherido,
no me es posible continuar en ella porque mis recursos económicos no me permiten
sufragar la cuota mensual de dos pesetas cincuenta céntimos que me había
sido asignada” (declaració jurada de un gelidenc, març de 1945).
Què passà amb les associacions no estrictament polítiques de la Gelida dels
anys anteriors a la guerra? Moltes havien desaparegut ja des del començament
del conflicte bèl·lic. Aportaré tot seguit algunes dades sobre les dues grans
entitats dels anys anteriors: la Societat Coral i el Casal Gelidenc.
En virtut de la “Ley de Reforma de la de Responsabilidades Políticas de 19
de Febrero de 1942” es va obrir un expedient contra la Societat Coral Artesans
per la seva vinculació a l’ERC durant els anys trenta (54). La confiscació va
ser feta a favor de l’Estat, però l’Ajuntament en va sol·licitar “la cesión del
edificio a fin de dedicarlo a los servicios públicos que actualmente se encuentran
mal atendidos por falta de local adecuado’’ (55). L’any 1946, el Ministeri
d’Hisenda comunicava des de Madrid al seu delegat a la província de Barcelona
que “este ministerio ha tenido a bien resolver que el edificio “Sociedad Coral
de Artesanos de Gelida” se considere exceptuado de venta y, en consecuencia,
sin que el dominio salga del Patrimonio del Estado, ceder el uso del mismo al
Ayuntamiento de Gelida” (56).
Després del parèntesi de la Guerra Civil, el Casal Gelidenc continua funcionant
(ara amb denominacions castellanes) i era al seu saló-cafè on se
celebraven concerts i balls com els del “Día de la liberación”. No va ser fins
a l’any 1950 quan es va crear l’associació que vindria a substituir, dins de les
coordenades del nou règim, les dues tradicionals. Se la va anomenar “Unión
del Casal Gelidense”. El procés que va portar al seu naixement és explicat així
per Joan Clanxet Puig:
“Al finalizar la guerra los mencionados locales [Casal Gelidenc, Societat
Coral d’Artesans i l’antiga seu del Centre Recreatiu i Cultural] quedaron a disposición
de las autoridades que se hicieron cargo de la población. En parte de
ellos se instalaron las oficinas de la CNS y el almacén de materias para abonar
las tierras que suministraba la Hermandad de Labradores.
Del año 1939, hasta alrededor del año 1950, los mencionados locales funcionaban
a través de Educación y Descanso y en ellos se celebraban todos los
festejos que se organizaban en la población, construyéndose en este periodo la
pista de baile gracias a los esfuerzos de unos determinados señores.
Al llegar al año 1950, la cosa quiso tomar otro cariz. Habían transcurrido once
años de la terminación de la guerra. Los niños del 1939, se habían hecho jóvenes
y tenían la edad de alternar con las chicas, pero les faltaba un lugar donde no se
encontrasen extraños ni ellos ni sus padres, puesto que en aquel tiempo la unión
de los hijos casi siempre dependía del consentimiento de los padres.
154