Raima 2 - Ajuntament de Gelida

Andreu Guiu i Puyol
aprenent de pintor. Durant la guerra va ocupar temporalment la presidència de
la CNT gelidenca i va lluitar al front de l’Ebre malgrat els seus més de cinquanta
anys. Segons l’obra de Montserrat Roig, va passar pel camp de concentració
francès d’Angoulême, d’on va ser traslladat al de Mauthausen el 24 d’agost
de 1940, on tenia el número 4.209. Després, el 24 de gener, va passar al
“kommando” de Gusen (dependència exterior del camp anterior), on tenia el
número 9.200. Va morir a Gusen el 25 de setembre de 1941, però el seu nom
figurava a les llistes dels suposats transports de malalts invàlids a un “sanatori”
del camp de Dachau, segurament exterminats al castell de Hartheim.
Aquest exiliat va ser un dels “prop de deu mil republicans espanyols que
van conèixer la deportació als camps d’extermini nazis”, dels quals “un seixanta
per cent hi deixaria la pell” (22).
Tot just acabada la Guerra Civil van començar a arribar a l’Ajuntament notícies
de gelidencs que estaven en “campos de concentración de prisioneros y
presentados de guerra” o en “batallones de trabajadores”. Aquests darrers eren
per a casos “perillosos”, “sobretot amb gent en edat militar o que no havia
complert el servei a l’Espanya “nacional” “(23).
En alguns casos es comunicava a l’alcalde (a manca de guàrdia civil) que
el presoner acabava de sortir del camp i s’havia de presentar a l’Alcaldia.
En altres, les anomenades “comisiones clasificadoras” o “tribunales clasificadores”
dels respectius camps o bé els caps dels batallons de treballadors,
sol·licitaven informes i avals. Solament en un cas excepcional, el presoner,
mitjançant alguna persona influent, demanava al batlle que trametés els avals
necessaris per al seu alliberament.
En els camps hi havia dues categories, la de “prisionero” i la de “presentado”.
La segona solia ésser la més favorable de cara a la consecució d’una
pròxima llibertat provisional. Els presoners, en canvi, eren soldats republicans
capturats i la seva sort depenia, entre altres factors, de si havien servit a
l’exèrcit republicà “con caràcter forzoso o voluntario” i dels informes o avals
que l’Ajuntament, la Falange local o algun particular de Gelida trametessin.
Pel que fa a l’any 1939, he recollit les dades de l’Apèndix 19 sobre gelidencs
empresonats en camps de concentració o de treball, bastants dels quals en van
sortir durant aquell mateix any. La relació no pretén ésser exhaustiva: ignoro
quin percentatge dels gelidencs empresonats els primers mesos de la Postguerra
he pogut identificar mitjançant la correspondència de l’Ajuntament. En el
cas d’aquells presoners que van passar per més d’un camp o batalló he decidit
incloure’ls en el seu darrer destí conegut, indicant la procedència.
Vegem-ne alguns exemples concrets. Alfred Romagosa Guitart, de 33 anys,
casat, natural i veí de Gelida, el dia 14 de febrer de 1939 “pasó a Zona Nacional”.
Va ingressar al camp de Deusto, on durant 75 dies va estar “concentrat”.
Però mercès als avals presentats, de Lluís Guarro Casas, de l’Alcaldia i de la
140