Quatre mostres de repressió de l'idioma català - Ajuntament de Gelida

Quatre mostres de repressió
de l’idioma català
Ramon Tarrida i Armengol
Des de l’any mil noucents
trenta-nou (año de
la victoria) fins a les acaballes
de la dècada dels
anys quaranta del passat
segle i encara més ençà,el
català com a idioma,restà
proscrit i anorreat. Heusne
aquí quatre mostres:
Primera: sardanes en
castellà. La dansa catalana
per excel·lència,la lloada
per poetes,músics i
dansaires fou mig oblidada
i quasi prohibida. Si dic
quasi és perquè,de la
gent que aleshores
manava,n'hi havia força
de catalans i sardanistes.
Les cobles,amb la guerra,s’havien
desmembrat;
ressuscitar les antigues o
formar-ne de noves encara
no era possible,ja que
tot eren traves a qualsevol
cosa que fes tuf de català.
Quan va afluixar la virulència
anticatalana,els
sardanistes locals quan
volien ballar-ne ho havien
de fer de forma extraoficial.
Les feien tocar per
l’orquestra de torn,resultant
un so diametralment
oposat al d’una cobla.
Recordo el comentari d’un
bon sardanista,ja desaparegut,que
en acabar una
ballada deia: «avui hem
ballat sardanes en castellà».
Segona: les corals. Per
Pasqua florida aviat sortiren
a cantar dues colles de
caramelles,la de la gent
petita i la dels homes
grans. Nens i nenes esta-
ven agrupats sota la
direcció i responsabilitat
del centre parroquial. El
seu repertori constava de
cançons infantils relacionades
amb la diada,i ho
feien en català; no en va
l’església pesava tant com
el govern al qual l’alta
jerarquia eclesiàstica feia
el joc,ja que la major part
de capellans eren catalans
de naixement i de
cultura. És per això que
actuaven i parlaven en
català tant com podien,
encara que per complaure
els qui els havien tornat a
la normalitat,oficiaven,
en les diades polítiques,
oficis,misses i sermons en
castellà.
Les caramelles dels
homes ja eren una altra
cosa. No podien de cap
manera cantar en català
ja que segons la censura i
els repressors locals,la
majoria de les lletres de
les cançons podien ofendre
al nou règim,fer apologia
de la injuriada llengua
catalana i del proscrit
catalanisme. Encara
recordo que a les caramelles
dels homes grans es
cantaven jotes aragoneses
i cançons d’altres
indrets de l’Estat espanyol.
Tercera: cartells, anuncis
i pregons en castellà.
Una mostra de com el
nou règim volia fer desaparèixer
l’idioma català
fou obligant els comerciants
que tenien rètols
63 H I S T Ò R I A I D I V U L G A C I Ó
en català a anunciar-se en
el idioma del imperio,ja
que el català,segons ens
deien alguns mestres acabats
d’arribar de les castelles,no
passava de ser un
dialecte. En poc temps els
rètols dels comerços que
estaven escrits en català
varen ser traduïts,però
com que qui ho feia era el
mateix botiguer o el pintor,es
podien llegir algunes
«obres» fetes amb
més bona voluntat que
encert. Així es podia llegir
«carneceria»,«se cojen
puntos a medias»,etc.. En
molts casos esborrant o
afegint les lletres convenients
ja n’hi havia prou
per complir amb la norma
dictada.
Alguns anys després,
quan el règim començava
a obrir la mà,un comerciant
amic meu anà a una
botiga de Barcelona on
feien i venien rètols,amb
la pretensió de comprarne
un parell: un de «tancat»
i un altre que digués
«obert». El venedor n’hi
mostrà tot un seguit perquè
pogués triar i el meu
amic digué:no en veig cap
que posi el que jo demano.
El dependent no tingué
més remei que entonar
el mea culpa tot dient
que ja els hi farien per
encàrrec ja que tots els
que tenien eren de abierto
i cerrado.
Fins i tot,als cupons
dels accionistes del funicular
de Gelida s’hi va
anar posant un a un,i a
cop de tampó,el ja clàssic
i obligat viva Franco i arriba
España.
També el pregoner
agutzil de l’ajuntament,
doble càrrec exercit per
un sol funcionari,havia
de fer els pregons en castellà,i
no solament els
oficials,sinó també els de
caire popular,o sia: els de
les peixateries anunciant
el peix arribat per ferrocarril.
També,sovint,
quan a Gelida no hi havia
dia de mercat hi «paraven»
al passeig del funicular
parades de roba,
fruita,planter pels horts,
etc... També anunciava a
cop de trompeta i pregó
els partits de baloncesto
dels diumenges; com sia
que l’home emprava el
seu propi mètode de traducció,escoltar-lo
era
certament força divertit.
En honor a la veritat vull
dir que força aviat els
pregons no oficials es
feren altra volta en català.
I quarta: el salvoconducto
i altres documents.
Durant la postguerra i per
viatjar amb una certa
tranquil·litat,si el desplaçament
era un xic llarg
era necessari viatjar
acompanyat... d’un salvoconducto.
El salvoconducto
era un document personal
que expedia la
guàrdia civil,on n’hi havia,
o bé el jefe de falange del
poble.Tal document cons-

F e s t a M a j o r / G E L I D A 2 0 0 3
tava d’un sol full,tamany
quartilla,sense la fotografia
del titular però encapçalat
pels inevitables viva
Franco i arriba España i,
tot seguit: ruego a todas
las autoridades no sujetas
a mi jurisdicción que faciliten
en lo posible,etc.. al
señor o señora X que es
adicto al régimen. Després
de la signatura de
l’autoritat i el segell de rigor
acabava amb la llegenda
patriòtica de por
Dios,por España y su
revolución nacional sindicalista.
Al viatjar,normalment
amb la incipient Renfe,
sempre era millor dirigirse
als empleats en castellà,encara
que quan
t’adonaves,per la parla,
que el teu interlocutor
era català,la cosa ja canviava.
A Gelida es podia anar a
les oficines de l’Ajuntament
parlant en català,ja
que els empleats eren
gent del poble,en canvi
quan s’havia d’anar a
Barcelona per fer alguna
gestió de caire oficial (ja
que encara no hi havia
gestories) per aconseguir
certificats,permisos,llicènciesindustrials,certificats
de penals o als
jutjats,si gosaves expressar-te
en català,en el
millor dels casos un malhumorat
funcionari,que
molt sovint era un excombatiente,et
tallava amb
un sec hábleme en castellano;
en d’altres ocasions
t’havies d’aguantar el
geni quan et deia d’una
mala manera: hábleme
en cristiano.
És un tema del llibre:
Memòria i vivències de la
guerra civil a Gelida i la
llarga postguerra.
64
Àngela Despalau, senyora
de Gelida. Un afer no resolt
Ramon Rovira i Tobella
Amb la publicació l’any
1990 de la Guia del
Castell de Gelida,d’Alfred
Mauri i l’autor d’aquest
article,en la qual
exposàvem la successió i
la possessió de la baronia
de Gelida amb una
llista dels senyors de
Gelida,i d’aleshores ençà
hem corregit i ampliat
alguns punts; i ara no fa
gaire a través del Sr.
Pedro Moreno i Meyerhoff,en
les investigacions
a l’Arxiu Històric
Provincial de Saragossa,i
en concret en els fons de
la Casa Ducal d’Híxar,
sobre llinatges de famílies
catalanes,i en especial
de la Casa de Rupit,
han sortit a la llum més
documentació,rendes,
testaments,plets... sobre
els senyors de Gelida. De
fet,no ens aporten grans
novetats però ens confirmen
els nostres treballs;
amb tot,però tampoc no
confirmen haver resolt
plenament el problema
de la filiació d’Àngela
Despalau,senyora de
Gelida,i muller de Francesc
Tort i d’Oluja.
Avantpassats d’Àngela
Despalau
Francesc Bertran i de
Malla,fill de Francesc i
de Violant,senyor de la
baronia de Gelida,testava
l’any 1526 deixant
com a hereva universal a
sa filla Anna Violant
Bertran i Estaper (+1570),
Escut de Don Francisco de Tort
i d’Oluja al portal de la Casa
del Senyor de Gelida
primogènita –la filla segona
es deia Lucrèciacasada
amb un Saiol,
que es casà,en segones
núpcies,amb Joan d’Erill-Orcau
i de Requesens
(+1575). D’aquest matrimoni
tingué dues filles:
Anna d’Erill i Bertran
(+1561),casada amb Enric
Despalau i Salgueda,i
Maria d’Erill i Bertran
(+1607),casada amb
Antoni de Perapertusa i
d’Oms,baró de Jóc. Un
descendent directe d’aquests,Francesc
Antoni
de Bournonville i de
Perapertusa,senyor de
Gelida,(1660-1726) fou
nomenat el primer marquès
de Rupit,que pledejà
amb el primer marquès
de Cerdanyola,
ambdós senyors de Gelida
per indivís.
A partir de la mort
intestada d’Anna Violant
Bertran,hereva de la
baronia de Gelida,s’originà
una disputa
sobre a qui corresponia
el cobrament de les
rendes de la baronia de
Gelida; i fins l’any 1570,
segons una sentència
de la Reial Audiència
que declarà l’esmentada
baronia un indivís
entre les dues germanes,Anna,laprimogènita,i
Maria.
Anna d’Erill i Bertran
féu capitulacions matrimonials
el 21-4-1546,
davant el notari Rafel
Puig,de Barcelona,amb
Enric Despalau i
Salgueda,fill de Miquel i
d’Àngela. D’aquest matrimoni
en coneixem set
filles: Marquesa,Blanca,
Anna,Elionor,Elvira,Paula,Jerònima,
i un fill
il·legítim dit Dalmau.
Marquesa Despalau i
d’Erill,hereva de la meitat
de la baronia de Gelida,es
casà l’any 1566
amb Francesc de Salbà i
de Vallseca,testà l’any
1607 i féu hereu dels
seus béns al germà
Dalmau,ja que no tingueren
fills. Aquest fet
originà un plet entre les
germanes vives i Dalmau,i
aquest darrer perdé
el plet per ser il·legítim.
Blanca Despalau i
d’Erill,senyora de Gelida,
es casà amb Francesc
d’Alentorn,senyor de la
Cardosa,i tampoc no
tingué fills; testà el 1610 i

féu hereva universal a la
seva neboda Àngela.
Anna Despalau i d’Erill
es casà amb Onofre de
Montoliu i no va tenir
fills.
Elionor Despalau i
d’Erill,senyora de Gelida,
que es casà amb Gaspar
Ferran i de Calders,de
Vilafranca; testà l’any
1618,i com que tampoc
no tingué fills féu hereva
universal a la seva neboda
Àngela.
Paula Despalau i d’Erill
testà l’any 1593 fent
hereves a les seves germanes.
Possiblement va
ser monja de Sant. Pere
de les Puelles.
L’Elvira ja no la trobem
esmentada en el testament
del seu pare. Devia
morir entre 1561 i 1578.
La Jerònima era monja
de Sant. Pere de les
Puelles.
La filiació d’Àngela
Despalau
Els pares: en els seus
testaments,citats en
Apuntaments,en un diu
que la seva mare era
Paula,i Blanca Despalau
era tia; però en un altre
no cita sa mare,i menys
el pare. En els CM,l’any
1615,no se citen els
pares,i tampoc no ho fa
el llibre d’esposalles de
la Catedral de Barcelona
(12-11-1615),on diu: Item,
die rebem del Sr. D.
Francisco Tort de Oluja,
en Barcelona populat,fill
de don Miquel Tort,
difunt,y de donya Mathiana
ab la d. Àngela
Despalau,donzella,2
lliures 8 sous.
El cognom Cardona:
en diversa documentació
apareix Àngela de
Cardona i Despalau,en
alguns documents rat-
llat,pocs,i en altres de
Cardona,com ara: «Sra.
dona Àngela de Cardona,donsella
neboda
mia filla de la qo. dona
Paula ma germana»
(1610); «nobilem Angelam
de Cardona et Despalau»
(1612); «Àngela
Tort y de Cardona (Cardona
ratllat) Despalau,
neboda,muller de Francisco
de Tort» (1618).
Mentre que la seva tia
Marquesa es limita a dir:
«Deix a Àngela,filla mia
adoptiva,la qual tinch
acomodada en ma casa...»
un censal que rep
de la vila de Cardona
(1607).
Data de naixement
d’Àngela:
No hem trobat la seva
partida de baptisme.
Creiem que podria haver
nascut entre 1593 i 1601
segons la documentació
consultada; i segons els
Apuntaments,no se sap
si era filla de Paula o de
Blanca. Àngela es va
casar l’any 1615,al final.
Quants anys devia tenir?
Si va néixer l’any 1593,i
per tant filla de Paula,
tindria uns 22 anys quan
es va casar. Va tenir tres
filles,totes nascudes a
Gelida: 1618,1627 i 1631,
any aquest darrer en el
qual tindria uns 38 anys.
Dades que concorden
bastant bé. Si fos filla de
Blanca,i segons Apuntaments
diu que podia
haver nascut l’any 1601,i
per tant fóra filla possible
de Blanca,ja que
Paula havia mort el 1593;
però si fos filla de Blanca,que
en aquesta data
podria tenir uns 50 anys,
és bastant poc probable,
però no impossible,i
tindria 14 anys en el
65 H I S T Ò R I A I D I V U L G A C I Ó
moment del casament ,i
de tenir les filles també
són possibles les dates,
però no tan concordants.
Paula Despalau i d’Erill:
En algun document es
diu que era monja,però
és que també ho diu
d’algunes altres germanes
que després les trobem
casades. En dos
documents registrats a
Gelida l’any 1591 i firmats
per Paula no ens
diu pas que fos monja
(dos anys abans de
morir) sinó que ens diu:
«Paula Despalau,donzella»
i «La Sra. dona Paula
Despalau y derill,donzella,fa
y ferma procura a
Antoni Llunell». O sigui,
soltera ( APG,Man. Inst.
1587-1594). Tampoc no
diu res que sigui monja
en el testament,tot i
que ho podria ser.
Conclusions: quants
anys devia tenir quan
Paula va ser mare?
Doncs devia tenir de 33 a
35 anys,ja que la seva
mare va morir l’any 1561,
i ella,Paula,devia haver
nascut entre 1556/1558.
L’edat és adient per ser
mare. Possiblement va
morir després del part,o
del part,ja que en el testament
signa com a testimoni
un metge,Vicenç
Castelló,de Barcelona. El
possible marit,i pare de
l’Àngela,era sens dubte
un Cardona,perquè si no
quin sentit tindria de
trobar tantes vegades
cognomenada Àngela
de Cardona i Despalau?
No és estrany de trobar
tanta ocultació del pare
si Paula era monja
(novícia o professa),o
simplement,soltera.
Creiem,amb prou segu-
retat,que Àngela Despalau,òlim
de Cardona,
era filla de Paula i d’un
Cardona.
Els successors d’Àngela
Despalau
Francesc de Tort i
d’Oluja i Àngela Despalau
es devien casar
poc després del 12-11-
1615,segons consta en el
llibre d’esposalles de la
Catedral de Barcelona.
Totes tres filles van néixer
i van ser batejades a
Gelida. Elionor va ser
atejada el 19-7-1618; Joana,el
20-10-1627, i
Agnès el 16-2-1631.
Elionor (1618-1680),senyora
de Gelida,es casà
(1635) amb Joan de
Marimon i de Cartellà de
Farners,senyor de Cerdanyola,(+1674),i
foren
els pares del primer
marquès de Cerdanyola
(1690),Feliu de Marimon
i de Tort (1636-1721).
senyor de Gelida,regent
de la Tresoreria Reial i del
Consell de sa Majestat
Joana es casà amb
Gaspar de Sanespleda,
de Manresa,i Agnès
(1631-1697) es casà (1653)
amb Miquel Ramon i de
Milsocós,castlà i senyor
de Subirats.
Àngela Despalau devia
mori cap al 1645,ja
que al principi de l’any
següent fa inventari dels
seus béns a Gelida,a la
Casa del Senyor.
Francesc de Tort i
d’Oluja es casà en segones
núpcies a Gelida
(1651) amb Esperança de
Bartrola i Sánchez de
León,i tingué tres fills
d’aquest segon matrimoni.
Francesc de Tort
testà a Gelida el 19-7-
1652 i moria,també a
Gelida,el 4-4-1653. L’escut

F e s t a M a j o r / G E L I D A 2 0 0 3
d’armes de Francesc de
Tort encara es pot veure a
la Casa del Senyor de
Gelida,amb les armes
dels Tort i dels Oluja. (veg.
http://www.gelida.orgfm/fm1990.htm
).
Avui dia encara continuen
els successors de
les filles d’Àngela Despalau.
66
Bibliografia
Guia del Castell de Gelida. Gelida,1990.
MAURI i MARTÍ,Alfred i ROVIRA i TOBELLA,
Ramon,Associació d’Amics del Castell de
Gelida (http://www.castellgelida.org i
http://www.gelida.org )
Linajes catalanes en el condado de Aranda:
La Casa de Rupit (siglos XIV-XVIII),MORENO y
MEYERHOFF,Pedro . Separata. Institución
«Fernando el Católico» (CSIC). Excma.
Diputación de Zaragoza,2000.
Els fons genealògics i nobiliaris catalans a
l’Arxiu Ducal d’Híxar. MORENO Y MEYERHOFF,
Pedro . Paratge 10,p. 21-29. Societat Catalana de
Genealogia (SCGHSVN),1999.
Documents originals:
1526,7 de juliol. Testament de Francesc
Bertran. APNB. Notari Jaume Sastre pare,de
Barcelona; lib. test. prim.,fol. 78v-79v
1546,25 d’abril. Capítols matrimonials d’Enric
Despalau amb Anna d’Erill. APNB. Notari Rafel
Puig. No conservats.
1561,7 de març. Testament d’Anna d’Erill i
Bertran. APNB. Notari Francisco Sunyer,de
Barcelona; sec. lib. test. fol. 25-27v.
1566,18 de setembre. Capítols matrimonials
de Francesc Salbà amb Marquesa Despalau.
APNB. Notari Onofre Bou,de Barcelona.
1578,14 de març.Testament d’Enric Despalau
i Salgueda. APNB. Notari Pere Fitor pare,de
Barcelona; 1567-1596,sec. lib. test.
1593,15 de setembre. Testament de Paula
Despalau i d’Erill. APNB. Notari Joan Sala,de
Barcelona. Test. lib. sec. fol. 137-139.
1607,10 de desembre. Testament de
Marquesa Despalau i d’Erill. APNB. Notari Pere
Fitor fill; llig. 10 s.f.
1610,11 de novembre. Testament de Blanca
Despalau i d’Erill. APNB. Notari Joan Soler i
Ferran,de Barcelona; lib. test. 1607-14.
1615,28 d’octubrer. Capítols matrimonials de
Francesc de Tort amb Àngela Despalau. APNB.
Notari Joan Soler Ferran,de Barcelona; Capítols
matrimonials,1603-1617,fol. 25-30.
1618,25 de juny. Testament d’Elionor
Despalau i d’Erill. APNB. Notari Joan Soler i
Ferran,de Barcelona; lib. test. 1614-20. Codicil a
Gelida,data: 29-07-1617,APG-13/42.
1646,28 de gener. Inventari dels béns d’Àngela
Despalau a Gelida. APG-14/18.
1651,12 de juny. Matrimoni entre Francesc de
Tort amb Esperança de Bartrola. APG,lib. mat.
1570-1744,fol. 40.
1652,19 de juliol. Testament de Francesc de
Tort i d’Oluja. APG-2/27.
1690 «Apuntaments preventius per la causa
del Il. Marquès de Rupit c. lo Il. Marquès de
Cerdanyola en orde al Castell lloch y terme
integro de Gelida». AHPZ,fons ADH,I,373/4
APNB Arxiu Protocols Notarials de Barcelona
APG Arxiu Parroquial de Gelida
ACA Arxiu de la Corona d’Aragó
AHPZ Arxiu Històric Provincial de Saragossa,
Fons Casa Ducal d’Híxar
(ADH),V sales,1301 lligalls

Pròleg
Al llarg del segle XIX Catalunya va experimentar profundes
transformacions administratives,econòmiques,polítiques
i socials (la industrialització,les guerres
carlines,el procés de desamortització,la
implantació d’un règim liberal,la formació de noves
demarcacions territorials com les províncies,etc.).
Alguns d’aquests processos afectaren molt negativament
el patrimoni cultural (la crema de convents de
l’any 1835,per exemple),però també es va produir un
redescobriment de l’art català des del món artístic,literari
o científic (l’any 1876 es fundà l’Associació
Catalanista d’Excursions Científiques -membres de la
qual,els anys 1879 i 1880,visitarien Gelida i en deixarien
una interessant crònica i fidels dibuixos- i,uns
anys més tard,l’Associació Arqueològica Barcelonesa,
etc.). Des de l’Estat,també es prengué consciència de
la necessitat de preservar i conservar el nostre llegat
cultural. És en aquest context que s’ha d’entendre la
creació de les comissions provincials de monuments,
sota el regnat d’Isabel II.
En aquest sentit,la Comissió de Monuments
Històrics de la Província de Barcelona es constituí el 3
d’octubre de 1844,basant-se en Reial ordre de 13 de
juny del mateix any que establia que totes les províncies
havien de tenir una comissió de monuments integrada
per cinc persones,tres designades pel cap polític
i dues per la Diputació Provincial. Formaven aquesta
primera Comissió Manuel de Bofarull,Pau Piferrer,
Pròsper de Bofarull,Ramon Muns i Joan Cortada,i era
presidida pel cap polític,Francisco Javier Fulgorio.(1)
El grans fons de documents i antiguitats que generà
aquesta Comissió,després de diverses vicissituds,és
guardat a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi
de Barcelona,instal·lada a l’edifici de la Llotja de Mar.
L’any 2002,Jordi Torner i Planell n’ha publicat el contingut
amb el títol Catàleg del fons documental de la
Comissió de Monuments Històrics i Artístics de la
Província de Barcelona,1844-1983,dins la col·lecció del
Servei d’Arxius del Departament de Cultura de la
Generalitat de Catalunya,i és a partir d’aquest
moment que ens assabentàrem de l’existència d’una
67 H I S T Ò R I A I D I V U L G A C I Ó
La Gelida del segle XIX, una curiosa
descripció del patrimoni arquitectònic
gelidenc, el 1845
Enric Carafí i Morera
Aquarel·la del Castell amb Montserrat al fons, original de
Ramon Vergés. Datada el 10 d’octubre de 1880 i inèdita fins
avui. Fons del Centre Excursionista de Catalunya. Ultra el
seu interès documental i artístic, cal fixar-se en l’alçada de
la torre romànica de la plaça del Pedró, parcialment ensorrada
durant la primera dècada del segle XX.
enquesta contestada per l’Ajuntament de Gelida el
1845,la qual avui reproduïm amb les nostres anotacions.
L’enquesta contestada per l’Ajuntament de Gelida el
1845.
Una de les primeres gestions d’aquesta flamant
Comissió fou la de demanar una enquesta a tots els
ajuntaments del país en la qual se’ls requeria la descripció
i l’estat dels respectius monuments o restes de
l’antiguitat L’Ajuntament gelidenc envià el text
següent –del qual conservem l’ortografia original-,que
reflectia tot el que aleshores es considerava monument
en una població que en aquells moments era de
590 persones,segons Pascual Madoz (Diccionario geográfico-estadístico-histórico
de España y sus posesiones
de Ultramar»,Madrid,1846-1850),nombre que no
diferia gairebé gens d’un altre cens conservat a l’Arxiu
Històric de Gelida,de l’any 1803,més de 40 anys abans,
i que incloent Sant Llorenç d’Hortons dóna la xifra de
595 persones.
L’enquesta és encapçalada per un ofici signat per l’alcalde
Josep Font i el Secretari Pedro Ribas,i porta data
del 10 de gener de 1845. Ignorem si se’n guardà còpia

F e s t a M a j o r / G E L I D A 2 0 0 3
per a l’Arxiu Municipal,diríem que no. Com a anècdota,
cal dir que en el mateix ofici tramès,hi ha l’esborrany
en llapis del text definitiu:
«...Partido de San Feliu de Llobregat. Alcaldia de
Gelida. Estado de respuestas a las preguntas relativas á
los monumentos históricos y artísticos del interrogatorio
inserto en el suplemento del Boletin Oficial del jueves
14 de noviembre de 1844, nº 137.
Monumentos romanos
No hay vestigio ni señal alguna en este término ó
jurisdicción del tiempo de los romanos, alomenos que
conste por escrito ni por tradición.
Plànol de la capella i barri de Sant Miquel, realitzat a partir
dels documents existents en aquestes cases i les mides de
la capella anotades a l’enquesta de 1845. Les línies puntejades
i els ombrejats corresponen a les edificacions i urbanització
actuals. Dibuix original d’Enric Adell i Anglès.
Monumentos de la edad media
No existe ni hay memoria haya existido en este pueblo
Convento ó monasterio alguno; y si solamente existe
una iglesia parroquial, una sufragánea y otra capilla
pública.
1º. La iglesia parroquial referida está bajo la advocación
de San Pedro Apostol: está situada dentro los muros
de un antiguo castillo llamado por los naturales el
“Castillo de los moros”. Dicha iglesia tiene de largo 32
pasos, y de ancho 8 pasos, y de alto con 70 palmos poca
diferencia: Está situada al Este del pueblo: la cabeza de
ella es semicircular: tiene el coro cerrado, y está a los pies
de ella: está construida parte de manposteria y parte
parece de silleria. No tiene columna ni pilar alguno: Es
de una sola nave con tres capillas hondas con armadura
de piedra: no tiene adornos particulares ni cornisas:
en lo exterior no tiene figura alguna de animal ni de
estatua alguna: en lo interior tiene 6 altares con las
imágenes de San Pedro, San Pablo, San José, San Juan
Bautista, la purisima Concepción, Santa Lucia, la Virgen
de la Salud, la Virgen del Rosario y un Santo Cristo, todas
las referidas del tamaño natural y además hay las de
San Francisco de Asis y San Roque del tamaño de un
niño de dos años: tiene una ventana de unos 7 palmos
catalanes de alto y de unos 2 y medio palmos ancho, y
otra ventana redonda de unos 3 palmos de diámetro, sin
68
vidrios en una ni en otra, sin inscripción alguna. No hay
en los muros de dicha iglesia pintura alguna. La bóveda
es redonda en su figura con cuatro arcos en el espacio
del templo para reforzar dicha bóveda; y en el presbiterio
se cruzan cuatro arcos mas, los cuales se juntan por
medio de una grande piedra en la que se observa una
figura de algun Santo al parecer de dos palmos de largo.
Las bóvedas son de color blanco, escepto los arcos que
las sostienen que son de color rojo pintados figurando
mármoles: En el coro hay bancos de madera. El pulpito
es de yeso; y por la parte esterior tiene esculpidas cuatro
figuras o imágenes de Santos del propio yeso. En el pavimento
no hay esculpida ni pintada figura alguna ni
tampoco tumba ni sepultura. Dentro de dicha iglesia y
al lado de la puerta principal se ven clavados en la pared
dos leones de piedra en forma de estacas los cuales sostienen
una arca de piedra en la que se hallan gravados
unos escudos de armas que representan nobleza, y en
medio de dicha caja que se encuentra tapada con una
grande cubierta de piedra se ve un grande letrero que no
hemos sabido leer por la estrañeza de sus caracteres que
sin duda son muy antiguos; se conoce que dicha caja es
alguna sepultura de algun noble. Las puertas de la iglesia
son dos, una de bóveda redonda y otra cuadrada, sin
portico esterior ni interior en una ni otra. Sobre la puerta
de la Sacristia se lee gravado en piedra el año 1785
:encima del altar de San Francisco de Asis se lee el año
1690. Cada una de las puertas de la iglesia se compone
de dos hojas, sin imágenes ni figura alguna en la puerta
ni en la clave. El techo de la iglesia es agudo y cubierto
de tejas, y sin ninguna balustrada esterior. En los muros
no hay machon alguno. Tiene dicha iglesia una sola
torre ó campanario situado en la cabezera y de una elevación
bastante regular, edificado en los años de 1790.
Antiguamente tenia tres columnas frente la puerta
principal que servian de campanario: El que ahora tiene
está previsto de una buena escalera, y la torre termina
en punta que la forma el tejado que la cubre. Al lado de
la puerta redonda de la iglesia, en una esquina de ella de
piedra silleria muy antigua ,se observa ya medio borrado
por el curso de los años una inscripción que parece
una J y una H con unos numeros arábigos que parece
indican el año de 1172, que será sin duda el de su construccion.»
Tot i l’estil descriptiu bastant primari d’una església
que ben aviat perdria la parroquialitat- recordem que
el 1871 s’estrenaria el nou temple al cor del poble i que
molt del seu contingut s’hi traslladaria-,aquest text
ens aporta novetats i alguna errada que expliquem.
Confirmen que la clau de volta de l’altar major presentava
una imatge que dissortadament no ens ha arribat,possiblement
per l’efecte del foc de 1936. Transcriu
erròniament la data del portal de la sacristia que és la
de 1685,no 1785,com també la data gravada a l’exterior
de la capella situada al costat del portal lateral de l’església,la
qual dóna com a fundacional del temple,que

és de l’any 1672,no 1172,com encara es pot veure.
Documentalment,l’església és citada el segle X. No
esmenta els altars que sostenien dites imatges i sí el
sarcòfag de Berenguer Bertran. Ens situa un dels campanars
o espadanyes que havia tingut l’edifici,que era
davant de l’actual porta principal i que sabem que
havia ocasionat moltes molèsties,ja que les campanes
eren accessibles a tothom. Una altra espadanya
sabem que era situada a la capçalera de la teulada de
la nau.
Per altra banda,quan es parla de les esglésies existents
a Gelida el 1845,ja no esmenta la capella de Sant
Salvador de la Calçada,possiblement desapareguda
durant la Guerra del Francès,a primeries del segle XIX,
o per una rierada extraordinària.
L’església de Sant Miquel
«...2º. En las inmediaciones de la plaza pública de
dicho pueblo se encuentra la Sufragánea que es la iglesia
llamada de San Miguel de forma al parecer también
bastante antigua, con una sola puerta cuadrada de dos
hojas sin figura ni divisa alguna. A sus pies tiene el coro
en alto y cerrado sostenido con fuertes arcos de piedra;
tres altares, uno dedicado á San Miguel con su imagen
de un grandor natural, de bulto, otro dedicado á la
Concepcion con su imagen de palmo y medio de alta y
otro dedicado á San Isidro con la imagen de altura de
igual dimension y encima de dicho altar está gravado el
año 1632. En el coro hay bancos de madera, y en el pavimento
se ve una losa de sepultura sin figura ni letrero
alguno. Tiene dicha iglesia de largo 16 pasos y de ancho
13. Tiene además una ventana redonda y otra cuadrada,
ambas sin vidrios; la redonda de unos dos palmos de
diámetro y la cuadrada de unos tres de alto y unos dos
de ancho. Su boveda es de figura gótica, sin columnas y
de una sola nave y sin pinturas. Las paredes o muros son
de manposteria muy sólidos; pero en ellos no se ve figurado
en paraje alguno el año de su fundación ni otro
alguno. El pulpito es de yeso, sin figuras: tiene una magnifica
Sacristia, y una buena torre cuadrada que concluye
con un terrado casi llano y tiene una escalera redonda
ó de caracol. El tejado ó techo de la iglesia es agudo y
cubierto de tejas. En ningun paraje de ella consta el año
en que se construyó. A sus pies se ve un nicho ó sepulcro
tapiado, pero sin letrero ni número alguno.»
D’aquesta antiga església gelidenca en sabíem ben
poca cosa,atès que fou aterrada el 1857 per construir
l’actual parròquia. Ara sabem que tenia uns 12,80 m de
llargada per 10,40 d’amplada (comptant la passa a 80
cm). Els altars que contenia sabem que foren traslladats
al nou i actual temple,i que també es destruirien
el 1936,i que tenia una bona torre o campanar quadrat
amb escala de cargol,ultra la descripció general que
ens fa d’aquest edifici avui perdut per al patrimoni
gelidenc. Curiosament,en el text no s’esmenta l’existència
del cementiri que s’utilitzava des de temps
69 H I S T Ò R I A I D I V U L G A C I Ó
immemorials. Respecte a l’existència d’una tomba en
el paviment,és gairebé segur que pertanyia a l’enterrament
de Francesc Tort i d’Oluja,senyor de Gelida ,
mort el 1653,l’escut del qual és a la façana de la Casa
del Senyor. Aquest personatge deixà escrit que fos
enterrat a Casserres (Berguedà),d’on era originària la
seva família; circumstància que potser explicaria que
la llosa no portés cap inscripció,ja que fou un enterrament
temporal. Fa poc,Alfred Mauri n’ha trobat l’origen
en un document de l’any 1061. No ens ha arribat
cap dibuix ni pintura de la seva fesomia,atès que els
artistes romàntics vingueren molts anys més tard a
Gelida.
Santa Magdalena del Puig
«...3ª. En el arrabal ó partida llamada el Puig de este
mismo término distante como media legua de la plaza
publica se halla otra Capilla publica bajo la advocación
de Santa Magadalena: Su fábrica es de manposteria: su
estensión es de unos doce pasos de largo y unos ocho
pasos de ancho: está a Oeste de la poblacion: Sin coro ni
sacristia: tiene una sola nave: no tiene bóvedas, y si solamente
se ve por arriba vigas y tablas muy bien trabajadas;
el tejado está situado encima de dichas tablas en
forma aguda: no tiene torre y si solamente encima de la
puerta, que es de forma semicircular, se encuentran dos
pequeños pilares los cuales están destinados á sostener
una pequeña campana. El altar mayor, único que tiene,
está todo lleno de pequeñas pinturas de los pasajes principales
de la vida de la referida Santa Magdalena. Se
ignora el tiempo de su construccion , pero es tradicion
que es de tiempo bastante antiguo: algunos opinan que
su existencia data del tiempo de los moros en España.
Delante de la puerta se ve una sepultura ó tumba abierta
que nada contiene en su adentro ni hay memoria que
se haya visto enterrar nadie en ella. Es cuanto se ha creido
util y adecuado á la tal iglesia esplicar, pues queda
dicho todo lo que es en sustancia...»
La capella de Santa Magdalena ha estat bastant
estudiada els darrers anys i sembla molt probablement
d’origen templer,atesa l’existència d’aquest orde
medieval en el Puig. Pel que fa a les lloses,avui situades
com a paviment de la sagristia,és molt probable que
pertanyin a la tomba d’algun familiar dels Bertran,
barons de Gelida durant el segles XIV i XV. Fa anys que
en demanem l’excavació i estudi,del qual possiblement
sortiria un sarcòfag ajuntant-ne tots els trossos.
El seu patrimoni artístic també fou destruït el 1936.
El Castell de Gelida
«...4º. En la parte Sudeste y como á un cuarto de legua
de la poblacion se encuentran los restos ó vestigios de
un grandioso y al parecer magnifico Castillo muy antiguo,
que el pueblo llama “Castillo de los moros”. Es en un
monte, ó mejor se dirá un peñasco fortificado por el estilo
de las fortificaciones de la antigüedad. Las peñas en la

F e s t a M a j o r / G E L I D A 2 0 0 3
L’any 1876, Pau Rigalt i Farriols (Barcelona, 1814-1894 ),
pintor i dibuixant, ens deixà aquesta visió parcial de la Casa
del Senyor. Pertany al fons de la Reial Acadèmia Catalana de
Belles Arts de Sant Jordi (Barcelona), i és de 31 anys després
de l’enquesta que reproduïm. Aquest artista visità Gelida els
anys 1876 i 1878 i en féu interessantíssims dibuixos.
Segell usat per l’Ajuntament de
Gelida durant el segle XIX, present
a l’ofici de tramesa de l’enquesta
que avui reproduïm
mayor parte de su circuito tienen
una elevacion muy grande guarnecidas en gran
parte por muros y parapetos de piedra y mortero ó llámesele
manposteria. Tiene de largo más de 235 pasos y
de ancho á lo mas 45 pasos, y en otros parages 34 pasos,
y en otros no mas que unos 25 de dichos pasos. En el
estremo inferior se ven como los restos de un antiguo
cementerio, luego sigue dentro del mismo recinto construida
y existente la iglesia parroquial de que al principio
de esta relacion se ha ablado: luego yendo mas arriba
se encuentran las paredes antiguas de una alta torre
y cerca de ella, las paredes de una casa donde según tradicion
de los ancianos del pueblo vivia no hace un siglo
el Señor del pueblo. Luego siguen las ruinas de otros edificios
que no se conoce lo que fueron. Despues sigue
subiendo un largo trecho de terreno en declive con
pedazos de edificios ecsistentes restos de antiguas fortificaciones:
luego se llega á un grueso muro en el cual se
encuentra una grande puerta; esto es solamente el arco
de ella, después se entra como en una grande plaza en
medio de la cual hay los restos de una grande cisterna ó
depósito de agua que en su mayor parte aun se encuentra
cubierta de una muy sólida bóveda: á los alrededores
á bastante distancia se hallan aun en pié gruesos y elevados
muros de muy sólida construccion que aun los
siglos no han podido acabar de destruir: En la parte mas
adelantada que mira á Oriente se observa y admira la
solidez y arrogancia de una fortisima y ancha torre que
se conoce que al propio tiempo que servia de fuerte
inexpugnable servia tambien de cárcel o calabozo. El
70
aspecto esterior que aun hoy dia presenta al viajero es
sorprendente, a pesar de lo muy destruida que se halla
con motivo de haberse hecho caer la parte interior que
mira al castillo al objeto de sacar piedra labrada para
otras obras. Hasta la distancia de un cuarto de legua de
dicho Castillo siguiendo una sierra que hay mas arriba
se encuentran los vestigios de una cañana de barro
sepultada entre la tierra por medio de la cual se conoce
claramente se conducian desde una fuente hoy dia existente,
las aguas al deposito mencionado del referido
Castillo. Por fin se conoce que hubo época en que fue un
castillo formidable; y tambien lo prueba el hablar de él
casi todas las escrituras mas antiguas que se conservan
en el Archivo parroquial de este mismo pueblo: en él se
encuentran pergaminos que datan sus escritos de mas
de 600 años atrás del presente, algunos son casi inlegibles.
En ningun paraje de los muros ni en las puertas del
referido Castillo se nota señal alguna ni inscripcion que
denote su antigüedad, pero la voz comun con que es llamado
del vulgo es el "Castillo de los moros”. De nadie
esta habitado, por estar en su mayor parte destruido,
por razon del tiempo y por la codicia de sacar de él piedras
para otros edificios, como mas arriba se ha dicho.
Este tal Castillo de Gelida es uno de los cuatro que aun
se ven sus restos y que se conoce guardaban una linea
de defensa ó de posesion interesante en sumo grado,
pues no estan muy distantes unos de otros, tales son el
de San Pedro de Subirats, el de Castellvi de Rosanes y el
que habia cerca la villa de Martorell; pero de dichos cuatro
parece que el mas fuerte e importante debia ser el de
Gelida...»
Després de confirmar molts aspectes que ja se
sabien,com per exemple que la vox populi en deia «el
castell dels moros» com encara en diu avui dia alguna
persona gran; que se n’havia tret pedra per construir o
fins i tot ens han dit per fer-ne calç o les restes de la
canonada que des de la Font del Senyor portava aigua
al Castell,ens assabenta que aleshores encara existia
una arcada per entrar a la plaça del Pedró venint de la
part baixa de la fortalesa o de les restes d’una casa (del
palauet de Berenguer Bertran (?))que ja havien quedat
força minvades per l’extracció de pedra per construir el
campanar a partir de 1780. La crònica fa palesa la
monumentalitat de les restes existents.
La Casa del Senyor
«...5º.Otro edificio tambien muy antiguo llamado la
Casa ó palacio del Señor se encuentra existente en este
pueblo al estremo Oriental de la poblacion, hoy dia
repartido en dos Casas ó habitaciones: es Casa ó edificio
que indica mucha antigüedad: en sus esquinas se ven
hoy dia unas garitas como las de nuestros castillos ó
murallas, con un largo cañon de barro en una de sus
esquinas, y un magnifico escudo de armas grabado en
piedra sobre la puerta principal; pero en parage alguno
de dicho edificio se nota figurado el año ó época de su

construccion. En una de sus salas hay aun el cepo ó
madero donde antiguamente se ponian para seguridad
los delincuentes. Tanto la espresada casa como el
Castillo de que arriba se ha hablado en el dia se consideran
como propiedad de particulares...»
Força també s’ha escrit sobre la Casa del Senyor,
construïda el segle XVI com a avançada del Castell i
que durant molts anys se l’anomenà «lo Castell de
baix». Ramon Rovira i jo mateix hi hem dedicat moltes
hores avui reflectides en les publicacions de l’AACG o
als programes de la Festa Major. Avui propietat particular
i partida en diverses finques,ha estat estudiada
darrerament pels serveis tècnics de la Diputació de
Barcelona,que n’ha recomanat usos i detectat les
nombroses i greus patologies mentre s’espera de trobar-hi
una sortida,d’acord amb les propietats,i fer-hi
l’esperat Museu de Gelida. Des del 1979,una part de la
casa és llogada per l’AACG,que hi té la seu i hi guarda
l’arxiu i un nombrós fons museístic.
«(..) Con esta breve reseña el Ayuntamiento de este
pueblo cree haber llenado uno de sus deberes poniendo
en poder de la Comision de monumentos históricos y
artisticos una noticia de lo mas sustancial de lo antiguo
que existe en este pueblo, todo con el recto fin de cum-
Quan l’any 1995,la
Parròquia de Gelida
emprengué les primeres
obres de restauració de
la punta del campanar,
que era ben a prop de la
ruïna fatal,a dins aparegué
la maquinària d’un
rellotge completament
desconegut malgrat la
seva antigor i importància.
Mossèn Isidre Gras,
manà desmuntar-lo,
atès que feia nosa per a
la restauració de l’esmentada
punta i,encertadament,el
donà a
l’Associació d’Amics del
Castell amb destinació a
l’esperat museu de la
població que tindrà la
seu a la Casa del Senyor.
Possiblement no
podrem saber exactament
en quin any concret
s’hi instal·là i si arribà
a funcionar. Podem
calcular-ho però,atès
que sabem que el cam-
71 H I S T Ò R I A I D I V U L G A C I Ó
plir ecsactamente con lo prevenido en el Suplemento al
Boletin oficial del jueves 14 de noviembre de 1844 y otros
anteriores relativos á a la propia materia.
Gelida 10 de Enero de 1845.
El Alcalde Constitl. Presidente, Jpt. Font.
El Teniente de Alcalde, Ramon Rius.
El Regidor 1º, Joan Fontanals.
El Regidor 2º, Jaume Comajuncosas.
El Regidor 3º. No sabe firmar, y a su ruego por él, lo
firmo, Pedro Ribas, Secretº.
El Regidor 4º. Jaume Cartró.
El Síndico Procurador, Francº. Borell (¿).
El Secretario de la Corporacion, Pedro Ribas»
Tant a l’ofici com en aquest document hi ha estampat
el segell municipal de «S.Pedro de Gelida» que
reproduim.
CITACIONS:
(1)Text original de Jordi Torner que forma part del seu
llibre Catàleg del fons documental de la Comissió de
Monuments
Patrimoni recuperat. La troballa d’un
rellotge a la punta del campanar
Joan Llopart, Ernest Roca i Enric Carafí
panar actual -del qual
no hem trobat mai els
plànols-,obra de l’arquitecte
gelidenc Joan
Pasqual i Batlle,fill de
can Pasqual,es construí
durant la dècada de
1880.
Si realment arribà a
funcionar,ho féu pocs
anys,ja que el 1906 el
marquès de Gelida,
Joaquim Jover i Costas,
regalà a l’Ajuntament
l’actual rellotge públic
de la façana de la
Parròquia. Cal pensar
que a partir d’aquell
moment el rellotge del
campanar caigué en l’oblit?,o
potser ja no funcionava?Dissortadament,i
malgrat les
nostres investigacions,
cap persona gran de
Gelida ens n’ha sabut
donar raó,i els qui potser
podrien fer-ho ja fa
molts anys que no hi
són.

F e s t a M a j o r / G E L I D A 2 0 0 3
Fitxa tècnica
del rellotge de torre
o campanar
L’octubre de 2002,i
havent aconseguit la
col·laboració bàsica dels
bons amics Joan Llopart,
rellotger de Gelida,i
d’Ernest Roca,sempre
atent a qualsevol col·laboració,emprenguérem
el muntatge del rellotge
a la seu del futur Museu
de Gelida.
D’entrada,ja quedà
ben palesa la vàlua i
grandària,que ens sorprengué
joiosament; tot
ell fet de ferro forjat i
amb la més que possible
data gravada de la seva
construcció i autoria:
l’any 1864 i,malgrat la
dificultat de lectura,la
inscripció: «Nutó i Cia»
(?). Les mides d’aquesta
carcassa que conté la
maquinària del rellotge
són: 1’20 m d’amplada,
76´5 cm de fondària i 86
cm d’alçada.
Val a dir que durant el
seu desmuntatge i trasllat
desaparegueren un
parell de peces importants
que han estat reclamades
diverses vegades
al constructor de
l’obra de 1995,a través
de Mn. Isidre Gras,sense
resultats positius fins al
moment malgrat la nostra
insistència. No pararem
fins a recuperar el
que és de Gelida! Cal
destacar que les esmentades
peces existien,fet
que queda ben demostrat
per la fotografia que
,encertadament, féu
Mn. Isidre abans de desmuntar-lo.
L’amic Joan Llopart ens
ha fet la fitxa tècnica,
que ens ajudarà a comprendre
l’interès d’aquest
element d’alt
valor museístic si,d’una
vegada per totes,Gelida
ja disposés d’aquest
equipament:
«És un rellotge dels que
s’anomenen cecs, la qual
cosa significa que no està
preparat per connectarhi
esferes per mostrar
l’hora, però sí que s’inclou
en el grup dels anomenats
de carilló, o sigui
que està preparat per
tocar tots els quarts de la
mateixa manera. Cada
quart fa tres tocs, també
toca les hores i repeteix.
Per sentir-se bé, aquest
rellotge necessita quatre
campanes de diferents
mides: tres per tocar els
quarts i una altra, la més
grossa, per tocar les
hores.
Data de fabricació: any
1864
Les mides del rellotge
són: 1,20 m d’amplada,
76,5 cm de fondària i 86
cm d’alçada.
Les principals parts del
rellotge són:
La carcassa: La carcassa
d’aquests rellotges les
acostumaven a forjar i
muntar els ferrers de l’època.
La carcassa està
formada per passamans
dels que encara utilitzen
els ferrers avui dia. Els
passamans estan units
entre ells per encaixos i
aguantats amb tascons.
No hi ha pràcticament
cargols. Els eixos, les
rodes i els pinyons són de
ferro tornejat i fressat.
Els daus sobre els quals
giren els eixos són de
bronze. El mecanisme
està format per un complicat
sistema de palanques
forjades a mà que
servien per activar el sistema
de quarts i hores.
Mecanisme de quarts:
72
Visió de la maquinària muntada l’octubre de 2002 a la
Casa del Senyor, futur Museu de Gelida. Fotog. J. Llopart
A la primavera de 1995, durant les primeres obres de restauració
del campanar, a dins de la punta aparegué la
maquinària d’un rellotge. Fotografia original de Mn. Isidre
Gras
Joan Llopart i Ernest Roca mostren la feina del rellotge ja
muntat, que els feu suar una bona estona (ja que la pila de
ferros era un trencaclosques...), amb «l’assistència» de
l’Enric Carafí. Fotog. J.Llopart
Situat al costat esquerre
del rellotge, està format
per una roda barrilet que
porta un tambor de
fusta on s’enrotlla una
corda a l’extrem de la
qual duu un pes lligat
d’aproximadament uns
80 quilos de pes, que fa la
força per fer anar el
mecanisme de quarts. A
sobre de la roda barrilet
n’hi ha una altra que es
diu intermèdia que

engrana amb un pinyó i
un eix. A l’extrem d’aquest
eix que surt fora de
la carcassa hi ha dues
pales semblants a les
d’un ventilador, que al
girar fan que l’aire actuï
com a fre d’aquestes
pales i reguli la velocitat
dels tocs. Aquest sistema
s’anomena «roda venterol».
Mecanisme del rellotge:
Situat al centre de la
carcassa. Aquest mecanisme
també consta
d’una roda barrilet, on
s’enrosca una corda amb
un pes lligat d’aproximadament
uns 30 kg.
També hi ha una roda
intermèdia i, engranant
amb aquesta, una roda
d’escapament (aquesta
roda quan vam muntar
el rellotge ja no hi era, ni
tampoc una altra peça
anomenada «àncora» i el
pèndol).
Mecanisme de les hores:
Situat al costat del rellot-
ge. També porta l’anomenada
«roda barrilet», on
s’enrosca una corda amb
un pes lligat d’aproximadament
100 kg (el mecanisme
de les hores és sempre
el que té lligat un pes
superior). El mecanisme
de les hores també porta
una roda intermèdia i una
roda venterol per regular
la freqüència de les campanades.
Per cert, les pales del
mecanisme de les hores
estan engrandides amb
un tros de planxa de ferro.
Això ho devien fer perquè
les pales oferissin més
resistència a l’aire i d’aquesta
manera alentir el
sistema i augmentar el
temps entre campanades».
Epíleg
La importància d’aquest
rellotge,semblant a
d’altres que també s’han
conservat a diversos indrets
ens evoca els anys
73 H I S T Ò R I A I D I V U L G A C I Ó
que possiblement
funcionà,
tot i que la
maquinària es
veu molt poc gastada.
L’esmentat
engrandiment
amb un tros de
planxa de les pales
potser es féu
quan s’instal·là a
Gelida,lloc en
què la mateixa
caixa d’escala del
campanar local
servia per penjarhi
els tres pesos
de la corda,semblants
als encara
existents del rellotge
públic de la
façana principal
de la Parròquia.
Cal esperar
(des de 1979 que
esperem...) que
finalment les polítiques
culturals locals iniciaran
el necessari museu de la
vila,i hi puguem veure
exposat dignament a-
El campanar de la parròquia és un
dels símbols més emblemàtics de la
població. Pintors, dibuixants, escriptors
i poetes n’han cantat la figura. A
dins de la punta, el 1995, es retrobà
un rellotge fins aleshores desconegut.
Fotografia de l’any 2000, durant la
segona i definitiva etapa de la seva
restauració. Fotog. Empresa Ver.tisub
Cròniques de la Gelida del segle XX.
Vivències d’un decenni (1925-1935)
Josep Estruch i Bernis de Can Llopart de Baix del Puig
Recull d’il·lustracions: E. Carafí i Morera
LES BOTIGUES (1a part)
Gelida,oficialment,no
tenia mercat setmanal,
però els botiguers esperaven
el matí del diumenge
com si talment
ho fos,ja que en aquestes
hores venien moltíssim.
No havent-hi mercadal
ni venedors
ambulants,tot propiciava
que els botiguers fessin
més calaix i que tots
els ingressos quedessin
al poble. Si no,haurien
hagut de compartir-lo
amb comerciants forans.
Els salaris setmanals
es pagaven acabada
la jornada del
dissabte. Arribat el vespre,el
comerç despertava
del seu sopor. Els
llums de les botigues es
mantenien encesos fins
a les tantes,car moltes
veïnes feien l’avituallament
per tal d’estalviarse
l’espera de tanda en
la compra de l’endemà.
quest històric i valuós
element que,possiblement,marcà
durant uns
anys les hores dels gelidencs
del segle XIX.
Les bitigues estavev
assentades a ambdues
bandes del carrer central,carrer
llarguíssim
dividit en tres trams
anomenats cadascun:
Marquès de Gelida,
Major i del Pi. Per fer-ho
curt diré que cal Feló era
la primera del capda-

F e s t a M a j o r / G E L I D A 2 0 0 3
munt i cal Carreró,l’última
del capdavall. També
n’hi havia al carrer Barceloneta.
Els botiguers
antics tot era queixar-se
quan s’obria un establiment,però
els establerts
de nou deien «que el sol
sortia per a tothom i que
si sentien pruïja que es
rasquessin». Era evident
que els mots duien
implícit l’anunci d’una
guerra de preus que,si
més no,beneficiaria la
clientela en general. No
obstant la competència
aferrissada,era ben
palès que a l’estiu es
duplicava la població i
tot el comerç feia el seu
agost.
Els venedors eren destres
en el mercadeig,
però també hi havia
compradores expertes
en el regateig,les quals
regatejaven el preu de
qualsevol article en llenguatge
no gaire edificant;
semblantment a
un duel o nyic-i-nyac. Tot
plegat mera ficció
d’ambdues parts que el
venedor culminava emfàtic:
«Ho sento bonica!
No puc et puc treure ni
cinc cèntims més.
Aquesta ganga no la
deso a la prestatgeria ja
que estic segur que vindràs
a buscar-la una vegada
hagis fet el recorregut
,ja que enlloc no en
trobaràs d’igual preu i
qualitat». La clienta replicava:
«....Ah,si? Per qui
m’has pres?. Et creus
que duc pa a l’ull?». Malgrat
recar-li perdre’s la
ganga,féu l’últim cop de
teatre. Fent morros,marxà
d’una revolada cap a
la porta. Quan trepitjava
el portal,va sentir una
veu melosa cridant vehement:
«Antonieta...!
Anunci del xampany
Castell de Gelida, publicat
al programa de la
Festa Major del 1927
Anunci de la botiga de
cal Ramonet publicat al
programa de la Festa
Major del 1927. Els
Llopart de cal Ramonet
foren una de les
famílies més importants
de la Gelida dels segles
XVIII – XX. Vivien en
un casal del segle XVIII
dissortadament aterrat
al final del s. XX per
donar pas al vulgar edifici
de pisos i de la
parafarmàcia actual del
carrer Major. Arxiu
ECM
Antonieta...!» Es girà
tota cofoia ja que se
n’havia sortit amb la
seva...!. És a dir,estalviant
calers i àdhuc vençut
el botiguer repatani.
Heus aquí l’escena que
en petites variants resultava
monòtona de tan
vista.
A la sortida de missa
primera de cada diumenge,el
carrer apareixia
escombrat i regat,
perquè cada casa tenia
cura de la franja corresponent.
Tot el comerç ja
era obert i també les
barberies. Homes amb
barbes de vuit i més dies
hi entraven per afaitarse;
alguns vestien brusa
negra de ramader i fumaven
caliquenyos. Pro-
74
venia d’una consuetud
molt antiga que tota la
pagesia resident a
masies i llogarets dispersats
per l’àmbit del
terme municipal,fins i
tot ultrapassant-lo,escolliren
el matí festiu per
complir el precepte
dominical i de passada
proveir-se de pa i de tot
el necessari per a la setmana.
Els pagesos del cantó
de muntanya,si no disposaven
de carruatge,
baixaven amb rucs o
animals amb sàrries per
transportar la càrrega.
Se’ls lligava pel ronsal a
la reixa d’una finestra
recòndita. Els habitants
de l’altra part del riu arri-
baven amb carros i tartanes.
Els de Sant Joan
Samora,can Bargalló i
Sant Salvador de la
Calçada,en venir a peu,
tenien l’avinentesa de
passar el pont del tren i
pujar al Funi. Els carros
es deixaven als carrers
dels darreres i a la plaça
hi paraven les tartanes,
entre les quals no hi
mancava la de casa.
En aquells matins,
hom diria que el sector
rural havia envaït el
poble,ocupant tot el
carrer,les botigues i el
temple parroquial. Val a
dir també que en gran
majoria,els gelidencs
practicaven els preceptes
de l’església,en la
qual s’oficiaven tres misses,i
una altra a la capella
de les Monges. És clar
que hi havia homes treballant
els horts circumdants
fins a l’hora d’esmorzar.
També se’n
veien sortir pel darrere
l’eixida amb roba apedaçada
i l’eina al coll,anant
cap al seu tros enllà.
Volent passar desapercebuts,no
transitaven
pel carrer on tothom
vestia endiumenjat.
Aqueixos pencaven fins
passat migdia,probablement
impel·lits per la
necessitat.
Mentrestant,l’animació
en l’esdevinguda artèria
vital de la població no
minvava gens. Vianants
amunt i avall omplien la
vorera i la calçada. La
majoria,estaven comprant,i
pocs,anaven a cal
sastre o a ca la modista a
emprovar. Dones i noies
entrant i sortint de les
dues perruqueries. Pagesos
dirigint-se a casa
del seu corredor a cobrar
la partida de vi venut.

Les botigues de calçar,
vestir i menjar estaven
tan plenes de gent que
s’havia d’esperar torn.
Les mestresses de pagès
freqüentaven els mercats
de les dues viles veïnes
per vendre aviram;
circumstància que les
feia sabedores dels
preus vigents i no es deixaven
enredar. Els venedors
ho sabien i per això
les tractaven amb igual
mirament,o més,que les
senyores estiuejants
acompanyades de llurs
minyones uniformades.
La dona rural,que d’alguns
comestibles en
produia per vendre i
donar,comprava els que
li mancaven a arroves,
com l’arròs,la pasta d’escudella
de cada dia,el
sucre per elaborar tota
mena de confitures i les
rajoles de xocolata a
desenes,etc. Tot ho
posava en coixineres
blanques i refusava les
paperines de grams i
unces. Les llaunes de
sardines i arengades
salades les adquiria a
dotzenes. El bacallà i
congre,a peces senceres.
Si cuinava carn d’olla,una
veïna o un fill
que anés a estudi li duia
el tall de la carnisseria. A
casa,sempre hi tenia un
parell de sacs de sal a
punt per a la matança
del porc,però de totes
les compres de sacs se
n’encarregava el seu
home.
A la mestressa de
pagès no li preocupava
el cost alimentari,però sí
el de vestir i calçar perquè
li absorbia bona
part del pressupost. Veia
créixer la seva prole amb
goig i alhora pena. A un,
la roba li venia petita,i a
l’altre a punt de rebentar-li
el calçat. El primer
encara tenia cura arranjant-lo
per un de més
petit; el segon no tenia
remei. Era evident que
les sabates eren per a les
festes. Les nenes per
anar a l’escola exigien
espardenyes de la «treneta»
i els xicots de
marca Mariposa. De tant
caminar pels camins de
pols i pedruscall,calia
calçar-los de nou cada
dos per tres.
Un d’aquests matins,
ves quina casualitat !,
arribà al passeig del Funi
el camió (sense vela) de
l’Amadeu (Tubella),carregat
de gom a gom
amb gàbies de vímet
plenes de coloms missatgers.
A mesura que
se’ls aviava,ascendien
cap al cel,volaven apìnyats
formant una gran
circumferència buscant
desficiats els quatre
punts cardinals en recerca
d’orientació. Adesiara
estols de coloms se
separaven d’aquella
grandiosa anella per
haver trobat la ruta que
els retornaria als llocs de
procedència. Un espectacle
meravellós que
només vaig veure una
de les vegades que s’efectuà.
Un grup de joves
fundaren el Club Colombòfil,vinculat
a una
Federació. Posseïen petits
colomars d’aus missatgeres,algunesguardonades.
Els trofeus de
copes i medalles s’exposaven
en aparadors perquè
poguessin admirarlos
des del carrer. La
gestació d’aquest club
fou possible gràcies a
que els estius sojornava
al poble un destacat dirigent
federatiu que,a la
75 H I S T Ò R I A I D I V U L G A C I Ó
vegada,exercia de metge
a la capital. Aquest
senyor esdevingué un
entusiasta col·laborador
de l’afecció local.
Ves,fet i fet ja era la
una,hora que tot el
comerç tancava,llevat
de dues pastisseries (el
seu dia),les quals restaven
obertes fins molt
tard del vespre. Els barbers,a
porta tancada,
arranjaven els últims
clients de dintre. El
dilluns tenien festa. Els
matins feiners,els botiguers
treballaven amb
deler habitual,és a dir
sense aquell desfici diumenger.
Les tardes eren
de relativa calma,ja que
fins al capvespre no s’animava
la venda. Els
homes esmerçaven la
tarda en altres afers,
però les dones i noies es
quedaven al peu de canó
per atendre algun viatjant
o client esporàdic.
Mentrestant seguien
actives en les tasques
relaxants que més els
venia a gust,o sia fer de
puntaire. Labors primoroses
exercides amb una
paciència admirable.
Feien puntes de ganxet,i
les de coixí amb l’ajuda
de boixets. Sabien fer
mitges,jerseis,jaquetes
i bufandes amb agulles
de ganxo,àdhuc brodaven
amb un petit tambor.
Aquestes peces
artesanals tan útils per
vestir i lluir comportaven
també uns ornats
artístics dignes d’un
aixovar per a la núvia
més presumida i exigent.
Altres botigueres feinejaven
per la casa i
quan algú entrava se
n’assabentaven pels
sons de cascavell o cam-
paneta de fira penjada a
la porta. En canvi,a la
farmàcia hi tenien una
campana subjecta a un
espiral d’acer elàstic. En
l’empènyer la porta,
hom oïa uns tocs estridents
o tremolosos que
se sentien més enllà de
la rebotiga,o sigui per
tota la casa. La primera
vegada que vaig entrarhi
de petit,aquella campana
va causar-me un
sobresalt esgarrifós.
Semblantment com si
ara de gran,a l’instant
d’entrar es disparés l’alarma.
Pel fet que la farmàcia
la teníem davant
del col·legi,em tocà d’anar-hi
sovint per encàrrecs
de casa.
El farmacèutic
El farmacèutic senyor
Ildefons Mallat (establert
a Gelida el 1892,
segons l’historiador i
cronista de la vila,Enric
Carafí i Morera),de figura
alta i prima,vestia distingit,per
no dir elegant.
Quan passava pel carrer
duia bastó i capell,el
qual li servia per saludar
tocant-se la visera amb
la mà. Els dies festius
assistia a missa d’onze;
es posava als bancs del
darrera,col·locant les
llargues cames sota el
seient del davant. Les
accions d’alçar-se,agenollar-se
i asseure’s les
exercia amb correcció i
respecte admirables. Entre
els prohoms locals
se’l considerava el més
cavaller. També es deia
que exercia el control i la
qualitat de l’aigua potable.
Sens dubte era un senyor
molt peculiar,i no és
d’estranyar que llengües
llargues propenses a

F e s t a M a j o r / G E L I D A 2 0 0 3
Sortida de missa un diumenge cap als anys vint del segle
passat. Es pot observar la indumentària dels gelidencs d’aleshores.
Arxiu ECM
Possiblement el conductor d’aquest cotxe és l’home de
negocis i escriptor Alexandre Font i Pla, que posseí un dels
primers cotxes que es veieren a Gelida i que el 1928 construí
el Casal Font a la Coma (actual residència geriàtrica). La
postal és dels volts del 1909, any en què es construí l’actual
carretera de Martorell a Sant Sadurní. Arxiu ECM
«tirar l’aigua al bon vi»,
diguessin d’ell que era
persona rara i maniàtica.
Quin descobriment!
Lleus imperfeccions que
suren en tots els estrats
socials. Qui està lliure
d’alguna raresa? L’única
que puc constatar del
farmacèutic és la de ferte
glatir per donar-te llaminadures
medicinals
de colors i sabors diferents
com menta,espígol,eucaliptus,etc.
El
cerimonial començava
així: m’estirava el nas,
tapant-lo amb dos dits,
alçat el cap em posava a
la boca una dragea que
no veia. Mentre l’assaboria,m’observava
amb
deteniment la cara per si
descobria algun tic dis-
76
plicent del tast. Mai no
en va trobar,ja que m’agradaven
d’allò més.
Finalment,em regalava
un grapadet de pastilles
per llepar o mastegar
dient: «Té,per a la tos i
fer camí!». Possiblement
les pastilles eren elaborades
per l’apotecari i no
per un laboratori aliè. Es
valia de mi o d’altri per
fer experiments? No ho
sé pas!
Tot i amb això,he de
dir que la cavallerositat
del Sr. Mallat que tant
ostentava fou titllada
d’aparatosa quan va
saber-se públicament
que negava el medicament
si no pagaves al
comptat rabiós. Amb
aquest lamentable procedir
anava adquirint
fama de jueu.
Els nens escolars que
vivíem als afores no portàvem
cap cèntim a
sobre. Quan havíem de
comprar-nos un llonguet
i una presa de
xocolata per berenar
(cosa no gaire sovint)
com a màxim ens posaven
15 o 20 cèntims en
un nus fet a la punta del
mocador perquè no els
perdéssim.
Les Paüles (1)
Les famílies pobres
afligides per la dissort i
mancades de recursos
materials eren socorregudes
per la beneficència
municipal,i aquesta
sufragava bona part de
les necessitats permanents
o transitòries. No
era suficient,i per això,
l’ajuda més directa,
dinàmica,humana i eficaç,l’exercia
sense burocràcia
una associació
parroquial de senyores
filantròpiques afiliades
a la congregació seglar
de l’orde de Sant Vicenç
de Paül (dites: Conferències
de Sant Vicenç
de Paül). Aquestes senyores
de cert estatus
social eren (en tercera
persona) nomenades
afectuosament «les Paüles».
Les mullers del
metge i farmacèutic
també en formaven
part. Per últim,destacar
un «flaix» o visió del dia
que «s’exhibien» amb
davantal de pitet blanc i
sobre el pit la medalla
de congregants sostinguda
amb una cinta vermella
penjada al coll,
repartint a cullerots l’escudella
en la típica festa
de Santa Llúcia.
Continuarà.
(1) Per les dues llibretes
que ens donà fa anys
la Sra. Teresa Mallat i
Bosch,sabem que l’Associació
de Sant Vicenç
de Paül fou creada a
Gelida l’11 de desembre
de 1887. Aquests dos
manuscrits comprenen
el període 1902-1918.-E.
Carafí i Morera

Ja és sabut que el segle XIX es caracteritzà a casa nostra
per una inacabable successió de guerres civils.
Aquests conflictes,poc o molt,van esquitxar també el
poble de Gelida,alçat a mitja muntanya i recolzat a l’ombra
del seu castell. Fem-ne un resum:
La Guerra Reialista (1822-1823). Presentà una singularitat:
les forces absolutistes es dedicaren a destruir a consciència
les làpides que poc abans havia col·locat el
govern a la façana de l’Ajuntament de cada poble. Gelida
no es lliurà d’aquesta trencadissa. Una trentena de reialistes
van trencar la làpida i al seu lloc hi van posar dos
santcrists,mentre engegaven un reguitzell de trets a l’aire
i cantaven cançons patriòtiques. Assabentats del fet,
van sortir de Martorell 30 milicians,15 artillers sense
canons i 10 genets,comandats pel capità Josep Riera. A
Gelida van trobar tancades i barrades totes les portes,
fins i tot la del batlle. Riera deixà dit que quan l’alcalde
retornés es presentés a Martorell amb una llista dels
individus que se n’haguessin anat del poble.
Durant la 1a Guerra Carlina (1833-1840),el mes de juliol
del 1836 es formà causa contra el gelidenc Josep Serra,
acusat d’haver dit que formaria una partida de «facciosos».
De la Guerra dels Matiners (1846-1849) consta que la
nit del 16 d’agost de 1847 fou robada per una «gavilla facciosa
la rica hisenda dita can Julià. trobat al cap de dos
dies prop del riu,ferit de diverses punyalades. No trigà a
S’emportaren lligat el propietari,«uno de los hombres de
bien del país»,que fou expirar. Manava la colla assassina
un malfactor a qui anomenaven l’Esquilador.
La nit de l’11 de setembre de 1848,una companyia sortida
de Molins de Rei va sorprende a Gelida els carlins,
mentre ballaven. El capità entrà amb la meitat de la
força i després d’una descàrrega els atacà a la baioneta.
Els facciosos van provar de resistir,però finalment abandonaren
la vila,deixant en poder de la tropa el cavall del
capitost Baliarda,algunes escopetes i mantes. Els carlins
tingueren dos morts i alguns ferits; la tropa,només dos
ferits.
El 9 de novembre de 1848,l’autoritat competent aprovà
el nomenament de rector de Sant Pere de Gelida a
favor de Josep Planas.
L’abril del 1849,una columna del brigadier Damato
empaitava pel terme de Gelida un grup de carlins,
77 H I S T Ò R I A I D I V U L G A C I Ó
Gelida a les primeres guerres del segle XIX
(1a part). La conferència de Gelida,
primavera del 1873
Manuel Bofarull i Terrades
manats pel capitost dit «Sastre»,d’Igualada,i tot acabà
en corredisses.
Gelida a la 3a Guerra Carlina (1a part)
Aquest conflicte,repetició dels anteriors,s’inicià la primavera
del 1872 i finí a la tardor del 1875. Gairebé al
moment de produir-se l’alçament,el mes d’abril,el
Penedès fou una de les primeres comarques que entrà
en ebullició. Aquí aparegué el mític general Joan
Castells,ja amb 70 anys a l’esquena,secundat pels
Miquel Borràs,pare i fill,dits «Cadiraires» i potser
oriünds de Capellades. El dia 9 es presentaren a l’estació
de Gelida amb una seixantena d’homes,tallaren el telègraf
i detingueren el tren. Van advertir al maquinista
que,si transportava tropes,trencarien la via. A continuació
visitaren la taverna i van beure i van pagar,religiosament,la
consumició. Després se’n van anar en direcció a
Masquefa. A mitja tarda arribà a Gelida una columna de
l’exèrcit manada pel coronel Mola i Martínez.
El 31 de juliol de 1872 es descabdellà un fortíssim temporal
d’aigua,pedra i vent sobre el Penedès. Produí moltes
destrosses a Gelida,que arribà a quedar completament
aïllada. A la comarca es registraren desgràcies
personals,foren arrencats alguns arbres i resultaren
molt perjudicades les vinyes.
La nit del 5 de novembre d’aquell any es registrà una
nova acció carlina a l’estació de Gelida. Aquest cop la
partida arribà en un tren de càrrega procedent de
Martorell. Eren uns 200 homes,que cantaven himnes al
seu rei Carles VII. Els comandaven Martí Miret,de la
Granada,i Domingo Masachs,de Maians,més conegut
per «Nas-ratat». En aquell moment arribà també un tren
mixt procedent de Vilafranca. Els carlins pretenien fer
xocar les dues màquines al mig del pont per inutilitzarlo.
Van treure algunes vies,però com que les locomotores
havien estat apagades i desvaporitzades no van
aconseguir el seu propòsit. Van tallar els pals telegràfics
i causaren desperfectes a l’estació i al pont. Quan els carlins
hagueren abandonat el lloc,arribà la columna del
general Andía,amb 800 homes i una secció de cavalleria,i
van pernoctar a la vila.
El vespre del 28 de novembre de 1872 passà en tren per
Gelida,cap a Barcelona,Eugenio de Gaminde i Lafont,
nou capità general de Catalunya. Una mica més tard es

F e s t a M a j o r / G E L I D A 2 0 0 3
Visió idealitzada de Gelida publicada en una postal del final
del segle XIX. Arxiu ECM
La nostra comarca visqué situacions semblants a la que
veiem en aquest gravat del segle XIX.
presentà a l’estació una cridanera partida republicana
formada a Sant Pere de Riudebitlles,que esperà el tren
de passatgers,hi pujà i arribà a Martorell,on van baixar
poc abans d’entrar a l’estació.
El 14 de febrer de 1873,les forces dels Cadiraires tornaren
a Gelida. Desmuntaren les vies del pont sobre l’Anoia
i provocaren el descarrilament d’un tren de mercaderies.
No cal dir que tallaren també la línia telegràfica. Fins que
no fou adobat tot l’estropell,els passatgers havien de fer
amb cotxe el tram de Vilafranca a Martorell,i a l’inrevés.
El cap d’estació,el maquinista i el fogoner foren portats
a Piera,on hi havia les partides de Miret i el Nas-ratat,i
posteriorment alliberats.
La Primera República
El dia 11 d’aquell febrer s’havia produït un fet capital:
l’abdicació del rei Amadeu I,entronitzat a les darreries
del 1870. Fou proclamada la 1a República,acollida amb
alegria i gatzara. El general Gaminde –a qui hem trobat
passant per Gelida-,home dur,dit «general Bum-bum»
per haver reprimit a canonades el moviment obrer de
Barcelona,fou substituït pel general Juan Contreras
Sanromán,que arribà amb vaixell de guerra el 25 de
febrer. Sovint apareix qualificat de «general ciudadano».
Amb ell augmenta la indisciplina de l’exèrcit,les organitzacions
federalistes,la persecució religiosa i el cantonalisme.
Mentre uns historiadors rebaixen la importància
d’aquells caòtics fets i amaguen els crims comesos
titllant-los d«històries de rectoria»,d’altres els magnifiquen
amb el propòsit de denigrar el nou règim.
Pel que fa a la persecució religiosa –no s’ha d’oblidar,
però,que bona part del clergat era afí al carlisme-,direm
78
que el 23 de maig de 1873 l’Ajuntament d’Albinyana i els
contribuents més forts del poble s’adreçaren al bisbat
queixant-se que el rector,Quirze Tintoré,havia abandonat
el terme i que havien quedat com un ramat sense
pastor; l’escrit menciona que el capellà «habia dado
oídos a voces alarmantes que con algunos visos de realidad
por desgracia circulaban a principios del pasado
mes»,però que,«al presente,el pánico en esta comarca
casi ha desaparecido».
No tingueren tanta sort altres preveres,com Emili
Alger,nat a Alfou el 1837 i assassinat el 31 de maig de 1873
essent regent de Sant Jaume ses Oliveres; com Felicià
Boadella Carbonell,nascut a Castellar el 1834,regent de
Terrassola,occit el 3 d’abril; i com Francesc Ninou,nat a
Palou el 1841 i assassinat a Piera,el 6 d’abril.
El 27 de març,els carlins entraren a Berga i afusellaren
els presoners. Aquest fet exaltà encara més les passions
i es van cometre arreu de Catalunya excessos punibles.
Això alarmà el govern i el país i van desconfiar de
Contreras,«a quien faltó la suerte en la campaña y el
tacto en la política». El 5 d’abril aquest militar s’acomiadà
dels catalans –després fou cabdill de cantonalistes-,i
va ser substituït per un nou capità general,el cinquè
durant aquella guerra –d’un total de 12 o 13-,dit José
García Velarde,més conegut pel segon cognom.
S’havien registrat insurreccions de l’exèrcit a Reus,
Manresa,Berga,Santa Coloma de Queralt,Cardona,
Prats de Lluçanès,Girona i altres llocs. La tropa protestava
per qualsevol cosa,fins i tot per la pluja. Proferien crits
de «¡Mueran los jefes!»,«¡Abajo los galones y las estrellas¡»,«!No
forméis¡»,«!Fuera listas¡»,«!Abajo los entorchados
del general,que es un tirano¡»...
El regiment d’Extremadura disparava a Berga contra el
seu coronel; el de Saboya insultava públicament els seus
oficials,el de San Fernando els expulsava; el de Màlaga
demanava la mort del seu coronel Carretero; el de
Navarra insultava el seu coronel García Muñoz,el
d’Amèrica incitava a la rebel·lió...
Algun militar –com ara Martínez Campos- s’oferí a
restaurar l’ordre a Igualada i a Berga,i en ambdós casos
li agraïren l’oferiment.
Eren ascendits a tinents coronels persones que feia dos
mesos només eren tinents i no havien prestat cap servei
rellevant,i en canvi eren postergats excel·lents oficials.
Joan Martí Torras,més conegut per «Xic de la
Barraqueta»,és qualificat per alguns d’heroi,i de lladre i
assassí per altres. Els seus homes –«Cuerpo Franco de la
Diputación»-,foren acusats d’haver saquejat el monestir
de Montserrat i d’haver violat monges a Berga. El comportament
d’aquests grups motivà que Gaietà Freixa
Puig,coronel de la Guàrdia Civil,es passés als carlins el
juliol del 1873,al·legant que era una vergonya pel cos que
el «Xic» fos cap d’una força del govern.
Martínez Campos es queixà del coronel Vega,la
columna del qual robava calzes,violava dones,desobeïa
les seves ordres i anava sempre en direcció oposada a
l’enemic.

Per tractar de posar ordre a la creixent indisciplina de
la tropa se celebrà a Gelida,la primavera del 1873,la reunió
que dóna nom a aquest treball. Els seus dos principals
protagonistes foren el capità general José García
Velarde i el brigadier Josep Cabrinetty i Cladera.
Aquell temps d’exaltat fervor republicà-federal era
una barreja de gresca i rebombori,amb gairebé gens d’atenció
al drama de la guerra civil. Quan l’autor d’aquesta
història era infant havia escoltat encara aquesta cançó
de boca de Gaietà Gasull,dit «Tanu»,de Badalona,que
feia de sereno:
«Al portal de l’Audiència
n´hi havia un sentinella;
cridava “alto!” a un paisà
i era un estanya-paelles.
Soy federal,
voy al café con bayoneta,
ah!,qué bailes de etiqueta,
no los habrá ya,
no los habrá ya!
Porqué gobierna la República,
la,la federal!
Republicanos cantan alegres y al compás:
Viva la República... i amb un cabàs!
La,la federal!»
José García Velarde
Aquest militar –a qui la majoria d’historiadors anomenen
senzillament Velarde,sense el García- lluità primerament
contra els carlins al Maestrat,amb la graduació
de coronel,i es distingí notablement. Ben aviat fou
nomenat comandant general i,seguidament,capità
general de València. El govern el destinà,l’abril del 1873,a
Catalunya,amb el mateix càrrec,en substitució de l’eixelebrat
Contreras,que acabà proclamant el «cantó» de
Múrcia,es refugià a Orà (Algèria) i retornà en reconèixer
Alfons XII.
Velarde provà aquí,al principi,de restablir la trencada
disciplina de l’exèrcit,amb un resultat més aviat magre.
Un exemple en foren els fets ocorreguts a Igualada,
coneguts per «nit de Velarde»,el 4 de juny del 1873. El
nou capità general,malgrat la insubordinació de bona
part de la tropa,no parava de recórrer les comarques
catalanes. El dia esmentat arribà a aquella vila amb una
companyia de francs de Catalunya,dos batallons d’infanteria,Guàrdia
Civil,cavalleria i artilleria de muntanya.
Una versió diu que l’endemà a la nit el general i els
caps principals prenien cafè al senyorial Casino. Un grup
de soldats,assabentats de la reunió,es dirigiren al local
al crit de «!Que bailen¡»,que obligava als comandaments
militars a ballar,sota l’amenaça d’engegar-los
trets als peus,tal com hem vist en algunes pel·lícules de
l’Oest americà.
Més avall sentirem la versió del propi Velarde,donada
a la conferència de Gelida.
En sentir el batibull,el Casino tancà portes i finestres.
79 H I S T Ò R I A I D I V U L G A C I Ó
L’estació ferroviària de Gelida fou l’escenari de moltes trifulgues
carlines. Fotog. Museu de Vilanova-Arxiu ECM.
Barcelona. Sortida d’un batalló de cossos francs a operar
contra els carlins.
Els exaltats les volien rebentar,amenaçant fins i tot de
fer-ho a canonades. Tota la nit tombà la soldadesca pels
carrers d’Igualada,vociferant i sembrant l’espant entre
la població. De matinada,cansats i roncs,es van retirar
als seus allotjaments,moment que el general i els oficials
van aprofitar per sortir del local i dirigir-se a Òdena.
Aquell aldarull nocturn provocà a Igualada dos morts i
alguns ferits.
García Velarde protagonitzà també una persecució
per la Catalunya central,minuciosament explicada a les
inefables Memòries de M. de les Neus de Bragança,
coneguda com a «donya Blanca». Ella i el seu marit,
Alfons-Carles de Borbó –germà del rei carlí Carles VII-,
decidiren fer un tomb per les comarques centrals del
país i sortir de Sant Quirze de Besora,on feia poc que
havien arribat procedents de França. Anaven escortats
per Martí Miret. L’expedició era formada en principi per
800 homes,però quedà reduïda a 500 perquè el príncep
–escriu la seva muller- no tenia prou diners per pagarlos
a tots. La matinada del dia 30 ,la il·lustre comitiva
passà per Sant Quintí de Mediona,on dinaren,i al vespre
arribà a La Llacuna. A Capellades manaren encendre lluminàries
i cobraren la contribució.
Velarde,que coneixia aquest passeig,els seguia de
prop,car tenia confidents a alguns indrets. Així,es van

F e s t a M a j o r / G E L I D A 2 0 0 3
produir enfrontaments entre perseguits i perseguidors a
Copons,a Grabolosa,a Calaf,a Castellfollit del Boix... El 5
de juny,els prínceps reposaren a Rocafort de Queralt.
Sembla que a mitjan mes l’expedició retornà al nord,a
Avià,Castellterçol i Oristà,punt,aquest darrer,on els carlins
aconseguiren vèncer l’exèrcit en una batussa que ha
estat qualificada de batalla.
El 9 de juliol tingué lloc la batalla d’Alpens,on resultà
desfeta la columna i mort Cabrinetty,el seu general. De
conseqüència de la derrota se celebraren a Barcelona i
altres poblacions grans manifestacions en mig d’una
agitació forassenyada. S’havien de perseguir els carlins,
els alfonsins «i tota la porqueria de la reacció».
De resultes de la derrota d’Alpens,el general García
Velarde fou rellevat en el seu càrrec pel general Juan
Acosta Muñoz (que,sigui dit de passada,no arribà al
final d’any).
Donya Blanca,a les Memòries,fa un sentit elogi del
general García Velarde. Escriu: «...fou un gran
general...Nosaltres,que fórem martiritzats per ell,
podem donar-li aquest certificat; ningú no portà amb
tant d’encert la persecució contra les nostres persones;
el seu sistema era immillorable,i hauríem acabat per
caure a les seves mans si el govern li hagués mantingut
el comandament,com havia de ser. Si viu encara algun
descendent del general Velarde (les Memòries d’aquesta
bona dona foren publicades el 1934,per Espasa Calpe-
)voldria que sabés el que dic d’aquest enemic nostre,ja
que és pura justícia. El govern de Madrid li devia moltíssim
i no li ho van reconèixer. M’indigno perquè avorreixo
les injustícies,sigui quina sigui la víctima. El crit
Auditoria ambiental municipal
Francesc Rosell i Riera
Gelida disposa,des del 28 de febrer d’enguany,de
l’auditoria ambiental de tot el terme municipal.
L’objectiu primordial d’una auditoria ambiental és
detectar i avaluar la situació del territori municipal i
dissenyar un pla d’acció local que permeti al municipi
de millorar la qualitat de vida i la del seu entorn,
seguint un model de desenvolupament sostenible.
Els principals temes avaluats i quantificats han
estat:
–Evolució demogràfica
–Planejament i usos del sòl
–Sistemes naturals
–Patrimoni
80
d’”Al·leluia!» que vam llançar al saber-nos lliures de
Velarde és l’elogi més gran que se li pot tributar...».
Continuarà.
Bibliografia:
BOFARULL TERRADES,Manuel. «Martí Miret i Caraltó,de
general carlí a coronel alfonsí». Institut d’Estudis
Penedesencs,2002.
BOLÓS I SADERRA,Joaquim: «La guerra civil en Cataluña
(1872-1876)». Barcelona. R. Casulleras,1928.
BOTELLA CARBONELL,Juan: «La guerra civil en España de
1872 a 1876». Barcelona. J. Oliveras,1876.
BRAGANZA Y BORBÓN,M de las Nieves: Mis memorias
sobre nuestra campaña en Cataluña. Madrid: Espasa-
Calpe,1934.
CARNER I BORRÀS,Antoni. L’entrada dels carlins a
Igualada,17 i 18 de juliol de 1873. Barcelona: Ed. Dalmau,
1969.
Diccionari d’Història de Catalunya . Barcelona: Edicions
62,1985.
Enciclopédia Espasa
GRABOLOSA,Ramon. Carlins i liberals. La darrera guerra
carlina a Catalunya. Barcelona: Ed. Aedos,1971.
Gran Enciclopèdia Catalana
LAFUENTE,Modesto. Historia general de España.
Barcelona: Montaner y Simón,1882.
PIRALA,Antonio. Historia comtemporánea. Madrid: 1893.
-VAYREDA,Mariano. Records de la darrera carlinada.
Barcelona: Ed. Selecta,1950.
–Cicle de l’aigua
–Mobilitat
–Fluxos atmosfèrics
–Contaminació acústica i lumínica
–Gestió ambiental
–Activitat econòmica
–Fluxos energètics
–Gestió de residus
Després de la prediagnosi presentada per l’equip
redactor,va arribar el torn de la participació ciutadana.
Varen celebrar-se unes Jornades de Debat,set sessions,
amb la participació de més de 50 gelidencs.
Varen ser unes jornades molt enriquidores i es van

posar sobre la taula temes de gran transcendència per
a Gelida. Va haver-hi una important intervenció per
part del públic.
Una vegada revisada i rectificada,es procedí a la
redacció de la Diagnosi. Acaba l’auditoria amb un
seguit de propostes d’actuació agrupades en el Pla
d’acció ambiental; s’han arribat a proposar més de 90
accions. Aquestes accions queden agrupades en cinc
línies estratègiques:
Línia estratègica 1:
POTENCIAR UN MODEL DE GESTIÓ DEL TERRITORI I DE
DESENVOLUPAMENT URBANÍSTIC SOSTENIBLE.
–Programa de gestió sostenible del paisatge
–Programa de millora de la qualitat urbanística del
municipi
–Programa de millora i creació de zones verdes i espais
públics
–Programa de recuperació i preservació dels cursos fluvials
Línia estratègica 2:
RECUPERAR EL PATRIMONI DEL MUNICIPI I DONAR-LO
A CONÈIXER TOT POTENCIANT EL LLEURE I EL TURISME
SOSTENIBLE
–Programa de gestió en la millora del patrimoni
–Programa de recuperació i potenciació del patrimoni
històric,artístic i cultural
–Programa de recuperació i potenciació del patrimoni
natural
–Programa de millora dels serveis turístics
Línia estratègica 3:
MILLORAR LA GESTIÓ I L’ÚS DELS SERVEIS PÚBLICS
–Programa de millora de la gestió dels residus
–Programa de millora de la gestió de l’aigua
–Programa de millora de l’enllumenat
81 H I S T Ò R I A I D I V U L G A C I Ó
–Programa de control i millora acústic
–Programa d’ambientalització de l’Administració
–Programa de millora assistencial
Línia estratègica 4:
PROMOURE UN MODEL DE MOBILITAT SOSTENIBLE
–Programa per afavorir la convivència entre la circulació
motoritzada i la vida urbana
–Programa de millora i potenciació del transport
públic
Línia estratègica 5:
CONTROL I AMBIENTALITZACIÓ DE LES ACTIVITATS
–Programa per potenciar les activitats econòmiques
sostenibles
–Programa per reduir l’impacte de les activitats i aconseguir
una bona integració en el medi
–Programa per reduir l’impacte derivat del consum
energètic d’origen domèstic
Com dèiem al començament,Gelida disposa ja d’un
estudi complet del territori.
Aquesta auditoria ambiental ha de ser la base per
desenvolupar l’Agenda 21 Local,i també caldrà tenir-la
molt present en el moment de la revisió del POUM ( Pla
d’ordenació urbana municipal).
Tots els documents de l’auditoria estan disponibles
a la Biblioteca Municipal Jaume Vila; on tots els gelidencs
que vulguin aprofundir en algun tema poden
examinar-los.
Voldria destacar la important participació dels gelidencs
i els animo a continuar aquesta tasca en el
moment de desenvolupar l’Agenda 21 Local.
També voldria donar les gràcies a tots els que hi van
participar,a l’equip redactor AGRO 90,a l’Ajuntament
pel seu impuls i a la Diputació de Barcelona per aportar
la metodologia,recursos tècnics i econòmics.

F e s t a M a j o r / G E L I D A 2 0 0 3
82
L’Agenda 21 de Gelida
Jordi Juan i Serrahima, Administrador Agrogo S.L.
Consultoria ambiental, agrícola i forestal.
El desembre del 2001
es va engegar a Gelida el
procés de l’Agenda 21
local. En les properes
línies us intentaré explicar
en què consisteix
l’Agenda 21 i quines són
les diferents fases d’aquest
procés,per a posteriorment
fer un petit
resum de l’estat en què
es troba actualment
Gelida i les perspectives
de futur.
L’Agenda 21 és un dels
principals documents
resultants de la Cimera
de la Terra que es va
celebrar a Rio l’any 1992.
La finalitat de l’Agenda
21 és buscar models de
desenvolupament sostenible
amb la finalitat
principal de preservar el
planeta terra. Cal tenir
en compte que aquest
desenvolupament sostenible
es basa en tres
línies: respectar el medi
ambient,progressar
econòmicament i garantir
el benestar de totes
les persones. Tres línies
que han d’anar evolucionant
conjuntament. Per
fer-ho més entenedor us
posaré un parell d’exemples:
1– Actualment la
majoria de les persones
mesuren,en part,el seu
nivell de benestar a partir
de la superfície del
seu habitatge i de la
possibilitat de disposar
d’un jardí propi. Està clar
que això és qualitat de
vida,però va en contra
del desenvolupament
sostenible. Suposeu que
cada família de Gelida
disposés d’una parcel·la
mitja de 250 m2 més
300 m2 de jardí,podríem
dir que tots els
Gelidencs tenen una
gran qualitat de vida,
però ens estaríem
enganyant ja que l’ocupació
del territori seria
enorme (quasi 250 ha.
comptant vials,edificis
públics,zones d’oci,i
això sense comptar les
zones industrials) a més
això comportaria un
gran cost en infrastructures
per serveis com
aigua,recollida de deixalles,vials
i també un
consum molt elevat d’aigua
per rec i piscines
(segurament la majoria
de gent voldria piscina)
que difícilment els nostres
aqüífers podrien
suportar.
2– La mobilitat també
es considera grau de
confort i benestar econòmic:
disposar d’un o
més cotxes (i quan més
potents millor) per a realitzar
els desplaçaments.
És clar que aquest fet va
en contra d’un desenvolupament
sostenible
ambiental i que garanteixi
el benestar de les
persones avui i en el
futur,ja que més cotxes
suposa més trànsit,més
sorolls,més consum de
recursos no renovables,
més contaminació atmosfèrica
que afavoreix
el canvi climàtic.
A partir del exemples
anteriors podem veure
que la ciutadania juga
un paper molt important
en la conservació de
l’entorn. Com en la majoria
de processos,partim
d’una estructura de
piràmide a la punta de la
qual trobem les classes
dirigents i a la base la
ciutadania. El funcionament
de la piràmide,
generalment,és de dalt
cap a baix: els poders
dicten lleis i mesures per
al desenvolupament
sostenible dirigides als
estrats inferiors de la
piràmide,que cal que
apliquin les mesures
adoptades per garantir
la conservació del nostre
entorn. Però molts cops
cal invertir aquesta piràmide
i ésser la ciutadania
qui de forma activa
actuï essent exemple
dels estrats superiors.
Dins d’aquesta piràmide
global del planeta,
Gelida quedaria a la
base,però la seva aportació
té gran importància
ja que serà gràcies al
conjunt de les actuacions
realitzades en
milers de municipis que
es podrà garantir un
futur més respectuós
amb el medi ambient. A
més cal dibuixar una
segona piràmide a nivell
local,la punta superior
de la qual serien els ens
locals i supramunicipals
que poden influir directament
en el desenvolupament
del nostre
poble,a la base de la
qual es troben tots els
gelidencs que sou els
qui teniu la força i possibilitat
de dibuixar un
model de poble més sostenible
i respectuós amb
el seu entorn. Dins d’aquesta
piràmide s’inclou
l’Agenda 21 com a eina
que s’ofereix per a marcar
les pautes cap
aquest desenvolupament
sostenible.
L’Agenda 21 és un procés
que té una data d’inici
però que és indefinit.
L’inici de l’Agenda 21
data quan l’Ajuntament
subscriu la carta
d’Aalborg i es compromet
a participar en el
procés de l’Agenda 21
Local,per crear i dur a la
pràctica un Pla d’Acció
cap a la Sostenibilitat.
Per a poder definir el
conjunt d’accions a realitzar
per a garantir un
desenvolupament sostenible
des del punt de
vista ambiental,social i
econòmic,cal en primer
lloc fer un estudi que
ens indiqui el punt de
partida,és a dir l’estat
actual del municipi.
Aquest estudi seria
l’Auditoria Ambiental
que,en el cas de Gelida,
l’Ajuntament va encarregar
a l’empresa Agro 90.

Les fases per a la realització
de l’auditoria ambiental
són:
1– Document base: Es
va realitzar una memòria
on es descriu l’estat
actual del municipi diferenciant-se
dos tipus de
paràmetres: els aspectes
estructurals i els fluxos.
Dins dels aspectes
estructurals s’analitza: el
planejament territorial i
urbanístic (classificacions
urbanístiques de
les diferents zones,usos
permesos,els usos
actuals del sòl); l’estat
de l’ecosistema (boscos,
rius,conreus,figures de
protecció); la mobilitat
(possibilitats d’ús de
transport públic,utilització
del transport privat,mobilitat
a peu i
amb bicicleta,necessitats
de mobilitat per
motius de feina i estudi);
les activitats comercials
i industrials existents
(tenint en compte possibles
riscos contaminants
i el sector a què
pertanyen); l’educació
ambiental (activitats
dutes a terme,organitzacions
de caire ambiental
existents).
Dins dels fluxos s’han
analitzat 4 vectors: l’aigua
(subministrament
d'aigua,qualitat de l'aigua
per a consum,consumsd’aigua,característiques
i volums de les
aigües residuals,sistemes
de depuració existents
i estat dels cursos
fluvials); els residus (sistema
de recollida,recollidesselectives,eficiència
de les recollides,
producció de residus per
habitant,grau de funcionament
de la deixalleria,residus
industrials,
ramaders,sanitaris i de
la construcció); l’energia
(principals combustibles
utilitzats,grau d’implantació
d’energies renovables,contaminaciólumínica);
atmosfera (catàleg
d’activitats potencialment
contaminants,
estat de la qualitat de
l’aire,principals contaminats
emesos i quins
són els principals focus
emissors,contaminació
acústica).
2– Prediagnosi: Un
cop elaborat el document
base o memòria
de l’auditoria ambiental
es va procedir a fer una
diagnosi de l’estat
actual del municipi en
què s’indica,per a cada
un dels paràmetres tractats,els
aspectes més
destacables tant pel que
fa a les deficiències,
parts positives o potencialitats.
3– Participació ciutadana
(1ª fase): Un dels
objectius de l’agenda 21
és aconseguir la participació
ciutadana i captar
l’opinió dels gelidencs.
És per aquest motiu que
el document elaborat
per l’equip d’Agro 90
s’exposà al públic mitjançant
una sèrie de
xerrades en què s’explicaren
les principals conclusions
i posteriorment
els assistents van poder
exposar el seu parer
alhora que donaven
noves idees a incorporar.
4– Diagnosi definitiva:
A partir de les aportacions
dels assistents a
les jornades de participació
ciutadana es realitzà
el document definitiu
de la Diagnosi
Ambiental.
5– Pla d’Acció Ambiental
Local (PAL) (fase
prèvia): L’objectiu d’a-
83 H I S T Ò R I A I D I V U L G A C I Ó
quest Pla fou elaborar
tota una sèrie de propostes
d’actuacions per
aconseguir un desenvolupament
de Gelida sostenible.
L’equip d’Agro 90
va elaborar un grup de
cinc línies estratègiques
de treball dins de les
quals es contemplen
diferents accions.
6- Participació ciutadana
(2ª fase): El document
proposta del Pla
d’Acció Ambiental es va
exposar de nou a la
població,amb la finalitat
que els ciutadans
poguessin opinar sobre
aquest i sobretot aportar
noves accions que
creguessin interessants
a desenvolupar.
7– Pla d’Acció Ambiental
definitiu: A partir
de les propostes recollides
a la segona fase de
participació ciutadana
es va elaborar el PAL
definitiu.
Principals conclusions
de l’auditoria de Gelida
L’aspecte més rellevant
del municipi de
Gelida és l’existència
d’un ric patrimoni cultural,històric,arquitectònic
i natural. El patrimoni
cultural destaca per
l’existència de nombroses
tradicions que es
mantenen des de fa
molts anys i l’existència
de nombroses entitats i
agrupacions la majoria
d’elles força actives. Dins
del patrimoni històric
destaca la presència de
nombrosos elements
que recorden el passat
de Gelida: el castell,els
forns de calç,pous de
glaç. Pel que fa al patrimoni
arquitectònic trobem
nombrosos edificis
que fan referència a
diferents estils arquitectònics,destacantnombrosos
edificis de caire
modernista. Quant al
patrimoni natural
Gelida,es pot dividir en
tres grans unitats paisatgístiques:
la zona sud
del municipi (Massís de
l’Ordal) amb domini de
la massa forestal; la
zona central on es localitzen
els principals
assentaments de població
i de pas de les principals
vies de comunicació
i infrastructures; i la
zona nord on s’ha mantingut
l’activitat agrícola,principalment
vinyes.
A més,cal destacar l’existència
d’una gran
riquesa hidrològica amb
la presència de nombroses
fonts i deus així com
d’una xarxa fluvial destacable
amb un eix central,el
riu Anoia,i tota
una sèrie de ramificacions
laterals entre les
quals destaquen la de
Vallvardina i la Rierussa.
També cal fer esment de
l’existència de quatre
espècies faunístiques
protegides per directives
europees i una cinquena
per la legislació catalana
(la granota reineta,la
tortuga de rierol,la salamandra
i l’escarabat
Cerambix Cerdo,a més
de l’àliga cuabarrada
que hi ha constància
que nidifica al municipi).
Aquest ric patrimoni
dóna al municipi un potencial
turístic elevat,
que actualment resta
poc desenvolupat. El turisme
podria ésser una
font d’ingressos important
per al municipi,
gestionat de forma correcta,a
més,podria ajudar
a mantenir i millorar
el patrimoni actual.

F e s t a M a j o r / G E L I D A 2 0 0 3
No obstant,actualment
manquen figures
de protecció d’aquest
patrimoni. Per aquest
motiu una de les línies
estratègiques que s’han
marcat per a l’Agenda 21
és tot un conjunt d’accions
per a mantenir,
millorar,protegir i
potenciar el coneixement
del patrimoni,junt
amb mesures encaminades
a promoure el
turisme sostenible.
Quant a la mobilitat
es destaca que Gelida
disposa d’una bona
xarxa de comunicacions
tant pel que fa a vials
com a transport públic i
sols caldria millorar la
viabilitat a peu i amb
bicicleta,l’entrada a
l’Autopista en direcció
sud,la freqüència de
funiculars que enllacin
amb el tren i les zones
d’aparcament. A aquest
nivell es proposa la realització
d’un pla viari
general.
Pel que fa referència
als diferents fluxos analitzats
(aigua,residus,
atmosfera i energia) sols
indicaré de cada un
d’ells els aspectes més
destacats i quines són
les principals accions
proposades.
Flux d’aigua: S’ha detectat
un consum/habitant
i any elevat així
com unes pèrdues
importants en la xarxa
de distribució. Per aquest
motiu s’han pre-
vist mesures encaminades
a reduir el consum
d’aigua així com a millorar
la xarxa de distribució.
També es destaca
que actualment Gelida
s’abasteix de pous propis,fet
que dóna a l’aigua
una bona qualitat
gustativa. Però l’increment
de població i,en
conseqüència,de consum
pot comportar a la
llarga problemes d’abastament.
En aquest sentit
s’ha proposat fer un
estudi de l’estat actual
dels aqüífers i de la possibilitat
que les aigües
que vinguin de l’empresa
Aigües Ter-Llobregat
s’utilitzin per a recs i
usos industrials evitant
barrejar-les amb les
aigües de fonts pròpies.
Flux de residus: La producció
habitant any és
força elevada degut
principalment a la no
separació de les restes
de poda i runes en origen.
A més,l’eficiència
de la recollida selectiva
de paper,vidre i envasos
només arriba al 4,3 %,
quedant per sota del 14
% de mitjana catalana. A
fi de millorar aquesta
eficiència i minimitzar la
producció s’ha previst
com a mesura principal
la realització de campanyes
d’educació i sensibilització
ambiental.
Flux d’energia: Actualment
la major part de
l’energia consumida
prové de combustibles
84
líquids d’origen fòssil
(derivats del petroli),per
tant combustibles altament
contaminats i no
renovables. S’han proposat
dues accions encaminades
a millorar
aquest fet: intentar fer
arribar la xarxa de gas
natural i promoure l’ús
d’energies renovables.
Flux d’atmosfera: La
major part d’emissions a
l’atmosfera,principalment
gasos que contribueixen
a l’efecte hivernacle,provenen
del
trànsit rodat. Per tant,
qualsevol mesura encaminada
a potenciar el
transport públic i la viabilitat
a peu o amb bicicleta,així
com les mesures
encaminades a
preservar i potenciar els
espais naturals (recordem
que els arbres són
els principals fixadors
del CO2,principal gas
responsable de l’efecte
hivernacle) contribuirà a
disminuir l’escalfament
del planeta. Dins d’aquest
flux també s’ha
tractat de la contaminacióacústica,destacantse
els elevats nivells
sonors que han de
suportar els veïns residents
en zones properes
a l’autopista i l’elevat
nivell sonor que produeixen
algunes motocicletes.
Per aquest
motiu també s’han proposat
tota una sèrie
d’accions encaminades
a reduir els sorolls.
Actualment el procés
d’Agenda 21 de Gelida
està en aquesta fase,és
a dir,s’ha analitzat l’estat
actual del municipi,
s’ha fet una diagnosi i
s’han proposat un total
de 97 accions per a fer
una Gelida més sostenibleeconòmicament,socialment
i ambientalment.
Fins aquí ha estat la
nostra feina en la fase
d’auditoria,a partir d’aquí
comença la vostra,
que és la més important,ja
que amb la vostra
col·laboració i propostes
es podrà dur a
terme el Procés d’Agenda
21,tirar endavant les
97 accions proposades i
engegar-ne de noves.
Per aquest motiu,la primera
acció que s’ha proposat
és la creació d’una
Àrea de Medi Ambient o
Oficina Agenda 21 local
que serveixi de nexe d’unió
entre l’Ajuntament i
els ciutadans,i que permeti
coordinar i engegar
les diferents accions
proposades en el Pla
d’Acció Local.
Des d’aquí us convido
a tots a participar en
aquest procés i estic
segur que no us en
penedireu ja que és una
forma de col·laborar i
opinar sobre el municipi
i alhora contribuir per
fer un món més just
tant socialment com
ambientalment.

Els premis TREC 2003
Biblioteca Jaume Vila
Per segon any durant
l’acte de Sant Jordi a la
Biblioteca de Gelida van
lliurar-se
els premis TREC (treball
de recerca de 2n de
batxillerat). Aquest
guardó el convoquen la
biblioteca i l’institut
Lluís Rutllant de Gelida,
amb el suport de l’AMPA
de l’Institut. Hi participen
tots aquells treballs
de recerca que obtenen
una qualificació superior
a 8. També hi ha una
categoria de premis per
a treballs sobre Gelida
anomenada TREC
Gelida,que enguany ha
estat declarada deserta.
Els premis TREC són
uns premis als treballs
de recerca que realitzen
els alumnes de batxillerat
sobre un tema,que
ells mateixos trien. El
desenvolupen d’acord
amb un/a tutor/a que
generalment és un/a
professor/a. Els alumnes
han de defensar oralment
aquests treballs
que representen un
esforç molt gran i els
ensenyen un mètode de
treball.
Els treballs premiats
són els de les alumnes
de segon de batxillerat,
Agnès Esteller i l’Irene
Barceló. Us oferim a
continuació una recensió
de tots dos.
La tuberculosi, una malaltia
amb arrels socials
Irene Barceló Granero
El meu treball de
recerca és una investigació
científica que tracta
de la tuberculosi en
molts dels seus aspectes.
S’estructura en sis
punts,els quals són
fonamentals per comprendre
els trets bàsics
de la malaltia. Aquests
són: etiologia,epidemiologia,clínica,diagnòstic,
tractament i estratègies
de prevenció i control.
També es complementa
amb una pràctica realitzada
al laboratori i una
entrevista al Dr. Alcaide
(director del Programa
de prevenció i control a
Catalunya). El treball és
a l’abast de tothom a la
pàgina web www.geocities.com/irenebarcelo2003.
Tenia curiositat per
85 H I S T Ò R I A I D I V U L G A C I Ó
Acte d’entrega dels premis TREC 2003 a Irene Barceló i
Agnès Esteller. Va comptar amb la presència de l’alcalde de
Gelida Lluís Valls, el regidor d’ensenyament Carles
Casanellas, la directora de l’institut Àngeles García
investigar i aprendre
sobre aquesta malaltia
d’origen bacterià,no
molt divulgada ni coneguda,en
l’actualitat. A
tothom li sona el nom
de tuberculosi,tothom
n’ha sentit algun cop a
parlar,però ¿sabem d’on
prové aquesta malaltia,
les causes que l'originen
i les conseqüències que
provoca?
Així,l’objectiu del treball
era arribar a descobrir
l’arrel del problema
de la tuberculosi,els
mètodes que s’utilitzen i
les mesures que es prenen
per controlar els
focus infectius i per prevenir
que la gent no
infectada,s’infecti. És a
dir,esbrinar com es controla
i s’evita el contagi
d’una malaltia de trans-

F e s t a M a j o r / G E L I D A 2 0 0 3
missió tan ràpida. Per
això,el punt més important
del treball és el que
tracta de les estratègies
que s’utilitzen per a la
prevenció i el control de
la tuberculosi,per intentar
reduir el nombre de
malalts.
Per poder confeccionar
aquest treball,ha estat
lleugerament difícil
aconseguir seleccionar
bibliografia,ja que les
fonts d’informació són
abundants i molt extenses.
Però el que ha estat
realment complicat ha
estat la recerca d’informació
sobre les estratègies
de control i prevenció
que s’utilitzen i,
sobretot,veure la tuberculosi
com una malaltia
que té una base socioeconòmica
important.
A continuació,m’agradaria
comentar una mica
els resultats i les conclusions
que es poden
extreure d’aquesta inves-
86
tigació: primer de tot,ha
de quedar clar que sense
Mycobacterium Tuberculosis
(bacteri que causa
la tuberculosi) un individu
no pot estar infectat,però
també és indispensable
que l’individu es trobi en
condicions adequades
perquè el bacil es reprodueixi
sense ser destruït
(estats d’immunodepressió).
En segon lloc,els
grups més afectats de
tuberculosi són,precisament,els
anomenats
grups de risc (immigrants,
drogoaddictes,expresidiaris,marginats
socials,
etc.),que acostumen a ser
incomplidors del tractament,la
qual cosa suposa
l’adquisició de resistències
als fàrmacs,que provoquen
al seu temps un
agreujament individual i
comunitari.
S’ha de destacar,també,l’actual
i important
incidència dels immigrants
provinents de
països amb una alta
endèmia tuberculosa.
Hem de tenir cura de la
taxa actual d’immigrants
tuberculosos,ja
que a part de tenir multiresistències
adquirides
són un grup de risc que
està augmentant i que,
tot just fa dos anys,ha
començat a créixer en
nombre d’infectats.
Així,els dos problemes
més importants de la
tuberculosi són: el difícil
i llarg tractament dels
infectats i el diagnòstic
tardà d’aquests,per la
manca de símptomes.
Una mesura de prevenció
i control de casos,
molt important,i que té
el suport dels experts,és
el TDO (tractament directament
observat),per
evitar el no seguiment
de la medicació en individus
que no col·laboren;
el qual ha ajudat
notablement al descens
de la morbiditat.
Entre la qualitat i l’audiència;
La recerca de l’equilibri a TV3
Agnès Esteller Pla
Actualment,a la televisió
hi podem veure de
tot. El món de la comunicació
ha evolucionat
tant que el producte
televisiu s’ha tornat
inclassificable. Es fan
tantes coses a la televisió,que
l’ésser humà va
perdent el criteri per
decidir què li agrada i
què no li agrada. Per
aquest motiu,a l’Estat
espanyol hi ha diverses
cadenes amb estils ben
diferenciats i que ens
ofereixen productes
també molt diferenciats.
Aquest fet és el que,des
d’un bon començament,
em va cridar l’atenció i
va fer que em plantegés
per què una televisió
oferia uns productes i
una altra n’oferia d’altres
de ben diferents.
Què és el que determina
aquesta diferència de
programes? Aleshores
vaig pensar que investigar
en aquest camp
podia ser quelcom molt
atractiu,i així va ser com
vaig decidir encaminar
el meu TREC per aquests
àmbits.
Però el treball de
recerca és una investigació
sobre un tema con-
Un altre punt important
és l’estudi convencional
de contactes
(ECC),d’aquesta manera
es poden detectar malalts
precoçment i s’eviten
contagis.
Seguint aquestes mesures
es pot arribar a
controlar i prevenir la
tuberculosi en el nostre
país.
Doncs bé,aquest ha
estat el meu treball de
recerca del curs 2002-
2003. M’agradaria donar
les gràcies a totes les
persones que,desinteressadament,han
fet
possible la realització
d’aquest treball.
I per últim,vull esmentar
que he volgut
dedicar aquest treball a
totes les persones i
institucions que lluiten
incondicionalment contra
aquesta malaltia
persistent.
cret i,per tant,era
necessari concretar amb
precisió què era allò que
intentaria esbrinar. Tenia
ben clar que volia centrar
la meva investigació
en una televisió concreta
per a analitzar i avaluar-ne
els continguts
que oferia i la manera
com els oferia,però calia
decidir quina. L’elecció
no va ser difícil ja que,és

clar,la nostra televisió
més propera és Televisió
de Catalunya,i així vaig
decidir que centraria el
meu treball en el cas de
TV3.
Televisió de Catalunya
és una televisió pública
que,des de fa anys,és un
punt de referència per al
poble català. Com a televisió
pública,té l’obligació
de fer un servei a la
societat i d’oferir,dins de
la programació,continguts
culturals,educatius
i d’identitat nacional. En
l’actualitat aquest tipus
de contingut sovint és
considerat com a contingut
minoritari o marginal,que
no pot competir
amb les televisions privades
de l’Estat espanyol.
Però,és realment
així? Aquest és el plantejament
que em vaig fer
inicialment. La hipòtesi
deia el següent:
«TV3 és una televisió
que ha de complir les
seves obligacions com a
servei públic. Potser per
aquest motiu,crec que
ofereix una programació
que es pot considerar de
qualitat perquè no cau
en el fer-ho tot per l’audiència
com fan altres
televisions. Si és cert que
ofereix televisió de qualitat,és
possible que TV3
ofereixi qualitat i aspiri a
competir en les audiències
amb les televisions
privades? O s’ha de limitar
a tenir una audiència
minoritària? Crec que
TV3 combina dosis de
qualitat en el seu producte
i capacitats per ser una
televisió generalista.».
L’objectiu d’aquest treball
es basa en l’observació
i la posterior extracció
de conclusions dels
criteris que segueix
Televisió de Catalunya
per elaborar la seva programació.
Així,una vegada
assolits els objectius,sabrem
si TV3 és
87 H I S T Ò R I A I D I V U L G A C I Ó
una televisió que ofereix
qualitat o no,i si té o no
té audiència. I,d’aquesta
manera,confirmarem
o negarem la nostra
hipótesis.
Per dur a terme la
investigació,primerament
calia saber quins
són els criteris que
marca TV3 des de la
direcció. Per a descobrirho,ha
estat necesaria
l’entrevista amb el cap
de Projectes de TV3.
Posteriorment,al Trec
trobem l’anàlisi dels criteris
seguits en tres programes
concrets: El
Telenotícies,La Columna
i Una altra cosa (també
s’han utilitzat les entrevistes
per conèixer la
situació de més a prop) I,
per últim,l’observació
dels programes. Tots
aquests passos s’acaben
relacionant entre si amb
l’extracció de totes les
idees a les quals s’ha
arribat.
Quatre generacions de pastissers
Anna Pascual
Fent història
Era l’any 1856 quan
«Pastisseries La Confiança»,en
aquella època coneguda
com a «Ca l’Adroguer
Vell»,comença a
emprendre el dolç camí
de la confiteria. En un
principi es venia de tot:
productes de neteja,
licors,cafè,llegums i per
descomptat tortells i altres
peces dolces. Amb el
pas del temps l’orientació
del negoci va evolucionar
fins a convertir-se exclusivament
en pastisseria i
canviant-se així el nom de
l’establiment.
Ara,ja han passat 147
anys des que en Pere
Pascual i Batlle va començar
a fer els primers tortells.
Any rere any Pastisseries
La Confiança s’ha
anat adequant a les noves
necessitats i tendències
del mercat per tal d’oferir
el millor als seus clients.
Premi a l’establiment
comercial centenari: el
passat 5 de maig «Pastisseries
La Confiança» va
ser guardonada pel Departament
de Treball,
Indústria,Comerç i Turisme
de la Generalitat de
Catalunya com Establiment
Comercial Centenari.
Aquest guardó distingeix
els establiments que
al llarg de més de cent
anys han ofert ininterrompudament
un servei
de qualitat i personalitzat
Així,una vegada acabada
la investigació,puc
afirmar que he arribat a
unes conclusions concretes.
Per una banda
TV3 ofereix un tipus de
programació que es
troba dins els paràmetre
de la tan qüestionada
qualitat televisiva. Per
altra banda,descobrim
que TV3 és la cadena
líder d’audiència a Catalunya.
Per tant,què és
el que diuen aquestes
dues dades? Ens diuen
que TV3 ofereix un producte
de qualitat que,
lluny de ser elitista o
marginal,està situant la
televisió catalana en els
llocs més alts dels
índexs d’audiències. Així
doncs,una vegada arribats
a aquest punt,ja és
posible confirmar la
hipótesis inicial del Trec:
TV3 manté un bon equilibri
entre la qualitat
dels seus productes i
l’audiència.
als seus clients,i que han
sabut adaptar-se als canvis
en les necessitats de
compra dels ciutadans.
Agraïments
Com a Establiment
Comercial Centenari,Pastisseries
La Confiança vol
transmetre la seva satisfacció
a tots els convilatans
de Gelida,i agrair
també la confiança de
tots any rere any.
Gràcies a tothom!!

F e s t a M a j o r / G E L I D A 2 0 0 3
Hermenegild Almirall i Romeu,
un convilatà il·lustre
Pere Parera i Cartró
Voldria que la meva
col·laboració en el programa
de festa major
d'aquest any 2003 reflexés
la memòria històrica
d'un home que al llarg de
la seva vida va destacar
per les seves qualitats
humanes. El seu humanisme
es reflexa en totes
les seves accions,i té una
visió moderada i valenta
en les seves propostes i
decisions.
L'Hermenegild és l'hereu
d'una antiga masia
gelidenca de propietaris
agrícoles que s'anomena
«cal Duran»,situada al
barri del Puig. De nen,rep
l'educació primer a les
escoles municipals de
Gelida i els últims tres
cursos al Hermanos Gabrielistes
de Sant Sadurní
d’Anoia,per tant podem
deduir que,tot i no disposar
d'estudis superiors
de cap mena,sempre es
va distingir en els seus
actes com a persona
molt culta,dotada d'una
gran facilitat de paraula,
que el convertí en un dels
grans oradors del seu
temps no tan sols a
Gelida sinó al Penedès.
Persona físicament d'alçada
considerable,es distingí
sempre per un comportament
elegant i
senyorial,que marcava
diferències en el seu
entorn.
Professionalment exercí
tota la vida d'empresari
agrícola i ramader,tot i
que en l’època molts propietaris
no s'agafaven
directament a la feina
delegant aquesta a mossos
i jornalers,l'Hermenegild
hi participava i
destacava amb la seva
habilitat tant en la sega
com en la poda,com feines
d'aixada i arada. Des
de el punt de vista agrari
voldria destacar la seva
inquietud innovadora,va
ser el primer d'aquestes
contrades en incorporar
fruiters i transformar
terres de secà en regadiu.
En el sector ramader,
construí les primeres
granges intensives de
gallines i posteriorment
de porcs. Finalment,impulsarà
d'una forma destacada,conjuntament
88
amb altres propietaris
del Penedès la creació i
posada en funcionament
de Covides als anys seixanta.
Covides és la cooperativa
vitícola mes
gran de Catalunya,encara
avui. Queda per tant
constatat que la seva
capacitat d'empresari
agrícola va estar a la vanguarda
de la seva època.
Però al meu entendre
on l'amic Hermenegild
va tenir un lideratge destacat
va ser en l'entorn
social i polític,malgrat
l'època políticament
tempestuosa,que li va
tocar viure. El jove Hermenegild
participa com
a regidor en el darrer
consistori monàrquic
després de la caiguda de
la dictadura d'en Primo
de Rivera,des de gener de
1930 fins el 12 d'abril de
1931.
En el naixement de la
Segona República i la instauració
de la Generalitat
Republicana,l'Hermenegild
és,sense cap mena
de dubte,el representant
de la Lliga Catalana Regionalista
d'en Cambó a
Gelida.
En el primer Ajuntament
republicà del 12 d'abril
de 1931,l'Hermenegild
surt elegit novament
regidor però els resultats
electorals el situen a l'oposició,funció
que exerceix
d'una forma brillant
consolidant les seves
dots oratòries. Hem de
tenir en compte que les
files republicanes del
moment estan liderades
per Joan Bertran i Llopart,
anomenat el «met » de
Sant Salvador,home
d'Esquerra Republicana i
lider d'Unió de Rabassaires
de Catalunya,persona
que mereix ser recordada
en una altra
ocasió per les seves responsabilitats
municipals
i posteriorment per ocupar
la conselleria d'abastos
en el període de la
Guerra Civil. Cal destacar
que malgrat les diferencies
ideològiques entre
aquestes dues persones
que els porten a baralles
dialèctiques continuades,escalfats
pel radicalisme
previ a la Guerra

Civil,els unirà per sempre
una sincera amistat
al llarg de les seves vides.
Cal esmentar com a mostra
que l'endemà d'una
encesa discusió en el
consistori que acaba
entre empentes i insults
entre els bàndols de la
Lliga i Esquerra,l'Hermenegild
i el «met » dialoguen
col·loquialment a
l'andana de l'estació de
Renfe tot esperant l'arribada
d'un tren que com
era habitual s'havia endarrerit
llargament.
En el període de la
Generalitat Republicana
es va aprovar la famosa
llei de contracte de conreu,que
retalla i priva de
drets i privilegis els propietaris
agrícoles. L'Hermenegild
manifesta públicament
la seva
disconformitat amb tota
mena d'arguments però
acata la legitimitat democràtica
del Parlament
i la Generalitat,a diferència
de molts propietaris
de la zona.
L'any 1931 l'Hermenegild
es va casar amb la
jove senyoreta Rosa Llopart
Mir,pubilla de la
casa de can Martí de
Baix,persona que destaca
al llarg de la seva vida
per les seves qualitats de
generositat i humanisme.
Aquesta unió patrimonial
engrandeix i
reforça el patrimoni
familiar. Del matrimoni
entre l'Hermenegild i la
Rosa en neixen dos fills el
Ton i el Joan que encara
són entre nosaltres.
L'esclat de la Guerra
Civil el 18 de juliol de 1936
i la situació del moment
posava en perill la integritat
física de persones
com l'Hermenegild cap
de files de la Lliga,propie-
tari,catòlic practicant i
amb una única germana
monja. Malgrat tot això,
ell no s'exilia ni s'amaga
però el seu nom entra a
formar part de les llistes
de persones de Gelida
per anar a buscar i assassinar.
El vespre-nit del 19
d'agost de 1936,de les
forces anarquistes locals
de la FAI,acuarterades a
l'edifici de les Monges,en
surt un escamot d'homes
armats que intenta
detenir l'Hermenegild a
la seva residència temporal
del carrer de la Font,
on afortunadament no
l'hi troben. Hores abans,
amics republicans que
no compartien la barbàrie
que s'anava a produir,
l'avisen i així pot fugir.
Quan l'intenten detenirlo
al carrer de la Font,un
veí,Josep Claramunt
Subirana de «ca la
Planxadora» manifesta a
l'escamot armat que
l'Hermenegild no és a
casa i que hores abans ha
marxat. Acte seguit li
requereixen que els
acompanyi,cosa que
accepta per desgràcia,
perquè hores després en
Josep forma part de les
18 persones que apareixen
assassinades per les
cunetes de la carretera
de Martorell en aquella
nit macabra.
L'Hermenegild resta
amagat obligatòriament
la resta d'anys de la
Guerra Civil fins l'entrada
de les tropes nacionals el
23 de gener de 1939. A
partir d'aleshores,forma
part del les persones que
intenten refer la vida
local després d'uns anys
tan convulsius. S'incorpora
a la Falange i posteriorment
en serà nomenat
Cap local.
89 H I S T Ò R I A I D I V U L G A C I Ó
En el període dels inicis
de la dictadura,l'Hermenegild
assumeix un paper
moderador en la vida
local i intenta evitar
revenges envers els vençuts,en
alguns casos,els
avala personalment. Són
persones que resten detingudes
i empresonades
per motius polítics,en
ocasions en contra del
criteri dels caps locals del
movimiento nacional del
moment,però la seva
personalitat i força política
ningú li pot discutir a
nivell local. L'any 1940
pren una decisió personal
econòmicament important;
que marca la
seva forma de ser,dóna a
tots el seus rabassaires i
parcers que conreen les
seves finques la cessió
d'un pacte més,per
entendre'ns: qui pagava
les rendes d'1/3 passa a
pagar 1/4 o sigui del
33,3% al 25% de les collites
a pagar al propietari.
Aquesta decisió,única en
la zona,desperta simpaties
i afecte entre els
pagesos humils i l'enrabiada
d’altres propietaris
que en els primers anys
de la dictadura actuaven
abusivament en els tractes
amb els seus parcers.
La preocupació social
en l'ambient gelidenc de
la postguerra,porta
l'Hermenegild a impulsar
la fusió de les dues històriques
societats culturals
gelidenques (el Coro i el
Centre) que històricament
estaven representades
majoritàriament
per les diferents famílies
d'esquerres i de dretes
locals. Qualsevol activitat
cultural o d'esbarjo,incloen-t'hi
també les grans
festes: festa major d'estiu,Nadal,Pasqua…te-
nien el destí exclusiu de
fer-se per als seus socis,i
els seus invitats respectius.
Per tant,en un poble
que aleshores tenia la
meitat de volum que ara,
tots els actes festius que
s'organitzaven al llarg de
l'any es duplicaven. Cal
tenir en compte,a part
de la història de cada una
de les societats,l'important
patrimoni en edificis
que tenien.
L'any 1949,l'Hermenegild
va impulsar la fusió
que es completaria l'any
1952 i que faria realitat
l'actual Unió del Casal
Gelidenc,que ofereix la
participació com a socis a
totes les famílies de
Gelida i als estiuejants,si
ho desitjaven. La idea de
l'Hermenegild era molt
clara: unificar la vida cultural
i associativa local i
evitar en el futur les divisions
que s'havien viscut
en el passat. És bo recordar
que els anys quaranta
els patrimonis culturals
de les associacions
d'esquerres van ser objecte
de confiscació i,en
conseqüència,es prohibia
qualsevol activitat
cultural o festiva i això
era norma en la majoria
de pobles. Els primers
anys del franquisme,les
activitats culturals i festives
estaven protagonitzades
per «la obra de
educación y descanso».
Per impulsar la fusió
d'aquestes societats va
comptar amb la col·laboració
de dos gelidencs de
gran vàlua personal: el
professor Carles Espinach
Vallès,que a part de
ser mestre tenia una
gran capacitat organitzativa
(uns any després
l'Hermenegild i l'Espinach
serien consogres a

F e s t a M a j o r / G E L I D A 2 0 0 3
l’unir-se en matrimoni el
Ton Almirall i la Montse
Espinach). L'altra persona
destacada en aquesta
fusió és en Joan Rosselló i
Romeu,persona d'una
gran qualitat humana i
polifacètic en el treball.
La col·laboració de Rosselló
i Hermenegild venia
de molts anys enrere,de
quan participaven tots
dos en la redacció de la
revista local Rocasagna,
en el període de la
Generalitat Republicana.
En Joan Rosselló i Romeu
va ser el primer president,l'any
1952,de la
Unió del Casal. Posteriorment
també va ser el
director del grup teatral
l'Elenc Artístic,de tan
bon record pels gelidencs
actuals d'edat avançada.
En els anys de la dictadurafranquista,l'Hermenegild,gràcies
a la seva
capacitat i prestigi,va
disposar d'un gran pes
polític a Gelida i als pobles
veïns. Poder que
ningú no pot dir que
hagués utilitzat mai per
treure'n beneficis personals,ans
al contrari,
queda bastant clar que
en diverses ocasions,
renuncia a les propostes
d'ocupar l'alcaldia de
Gelida i es limita a fer de
Jutge de pau,càrrec que
exerceix amb una gran
dignitat i d'una forma
justa. És de domini públic
que al llarg de la dictadura,la
totalitat d'alcaldes
de Gelida requerien la
presència de l'Hermenegild
en visites,negociacions
i entrevistes amb
els «jefes» de torn (Governador
civil,Jefe provincial
del Movimiento i
Presidente de la Diputación)
i això,per dos
motius fonamentals,les
90
seves bones relacions
amb el poder i la seva habilitat
persuatòria. L'Hermenegild,en
aquests
anys de la dictadura,
manté molt bones relacions
amb antics contrincants
seus de l’època
republicana. A tall d'exemple,en
Joan Badell i
Solé,representant local
de la Unió de Rabassaires,en
Pere Gibert i
Fortuny,responsable de
la UGT del sector paperer
i en Joan Bertran i Llopart,que
va exiliar-se el
39,i va tornar de visita a
principis del seixanta i es
va entrevista amb l’Hermenegild.
En els últims anys de la
seva vida,participa de ple
en el projecte Covides,al
costat de propietaris
penedesencs de prestigi
com Salvador Olivella de
Can Bas,Jaume Vallès del
Pla,Ramon Bosch d'Anoia,Mir
de les Casetes,
Pere Sadurní de Sant Pere
Molanta i tants d'altres.
Tots ells amb la idea clara
que feia necessària la
creació d'una gran bodega
cooperativa per fer
valer la seva força davant
dels grans cavistes i
comerciants del sector,i
així contrarestar la política
de preus baixos de
raïm i vi que mantenien
aleshores gairebé en
forma de monopoli. Però
cap dels propietaris
abans esmentats tenien
la capacitat de paraula i
la claretat d'idees per
transmetre aquests projectes
als viticultors i a
les institucions administratives
del moment. És
l'Hermenegild qui trepitja
tots els pobles i barriades
del Penedès,fins a
aconseguir l'adhesió i el
suport econòmic de més
de 700 socis per fer realitat
el projecte.
El que us escriu tingué
el goig,tot acompanyant
el meu pare,de portar-lo
en cotxe a molts d'aquests
actes promocionals
per la comarca,i us
ben asseguro que les
qualitats oratòries i la
capacitat per il·lusionar
que tenia l'Hermenegild,
encara avui,quaranta
anys més tard,no he trobat
qui les hagi superades.
El projecte Covides es
va fer realitat i trenca l'individualisme
tradicional
del Penedès vitícola,fins
aleshores. A partir de la
inauguració de Covides,
l'Hermenegild es relega
voluntàriament a un
segon pla.
Malgrat la diferència
d'edat entre l'Hermenegild
i jo,vaig poder tenir
unes interessants converses
fins els últims
mesos de la seva vida
que han fet que,amb el
temps,hagi arribat a
unes conclusions personals
sobre la seva figura.
Queda clar que li van
tocar de viure gran part
de la seva vida,uns anys
conflictius i posteriorment
totalitaris. La dictadura,com
a la resta de la
gent de la seva generació,els
va privar de poder
realitzar-se i expressar-se
plenament. Queda clar,
que mai va ser un home
rancorós,però tenia bona
memòria per recordar la
història si calia. Va ser
sempre un home generós,més
bo per als altres
que per a sí mateix. Era
un home de dretes,demòcrata
amb uns alts
valors de justícia social,
però va haver de conviure
i participar de la dictadu-
ra de Franco. Degut a les
seves circumstàncies
personals,no podia ser
d'altra manera,però de
les seves converses es
desprenia que aquella
era una situació transitòria
i estava obert i preparat
per assumir noves
formes. Creia que era
necessari trencar l'aïllament
en què es trobava
Espanya per assumir
noves formes de llibertat,
democràcia i catalanisme,tot
i la por i el perill
que el canvi comportava.
Però per desgràcia ell no
ho va poder viure,una
malaltia se l'endugué.
Era el cinc de juny de
1969,tenia tot just seixanta-cinc
anys,les idees
clares i ganes de treballar.
Una gran pena,Gelida
va perdre una gran persona.

El que no sabem
de l’agricultura gelidenca
Jaume Palau
Tots hem sentit a dir
alguna vegada que
Gelida és un poble
emientment agrícola.
Igualment,a tots ens
agrada dir que és un
dels valors importants
que té el nostre poble.
Però encara no havíem
vist un estudi acurat de
l’estat actual de l’agricultura
gelidenca.
Com a enginyer tècnic
agrícola,em vaig decidir
a fer un treball per analitzar
acuradament l’estat
dels nostres camps i
de les persones que els
treballen. Amb el títol
«Estudi de l’impacte
socioeconòmic de les
noves construccions en
l’agricultura gelidenca»,
aquest treball ha guanyat
el Premi Dr. Melcior
Colet 2001-2003. Però
l’estudi ha d’estar a l’abast
dels vilatans i,per
això,aquí en faig un
extracte prou interessant.
Aquest treball parteix
de la situació actual de
l’agricultura a Gelida,
que,amb la ja iniciada
construcció de la línia del
TAV i de la nova carretera
local que anirà de Sant.
Sadurní a Martorell (actualment
paralitzada),
tornarà a disminuir. Gelida
ja suporta en l’actualitat
diverses infraestructures,com
l’autopista
A-7,una línia de Rodalies
de RENFE i tres carreteres
locals. També l’afecten
diverses servituds com:
un oleoducte,un gasoducte,un
etilenoducte i
línies d’alta i baixa tensió.
L’objectiu del treball
ha estat de veure com
afecten a l’agricultura,
tant a nivell econòmic
com social,totes aquestes
construccions. Per als
aspectes econòmics,
s’ha estudiat una explotació
que va ser expropiada
per l’A-7 i una altra
que ho ha estat pel TGV,
però que per la complexitat
de l’anàlisi no
entrarem a detallar. En
canvi,pels socials s’han
fet servir dades estadístiques
i dues enquestes,
una qualitativa i una
altra quantitativa.
L’enquesta
Mentre estava fent el
treball anava parlant
amb gent,i més d’un em
feia preguntes sobre si
l’agricultura de Gelida
encara era important,si
l’estudi que feia interessava
als qui no eren
pagesos,si el pas del TAV
faria mal a Gelida,etc. És
a dir,la gent tenia molts
dubtes sobre l’agricultura
de Gelida i si el meu
treball interessaria. Tot
aquest seguit de qüestions
em van fer plantejar
el coneixement de la
població de Gelida
entorn de l’agricultura i
si realment els temes
91 H I S T Ò R I A I D I V U L G A C I Ó
que jo estava estudiant
els importaven i els
coneixien. L’única manera
que se’m va ocórrer
per poder-ho saber va
ser fent una enquesta.
També crec prou
important que algú
pugui posar sobre la
taula quina és la realitat
agrícola que percep la
població. Els resultats
d’una enquesta sempre
porten a debats i a opinions
diverses en les tertúlies.
I si això passa en
un moment en què tot
aquest debat és nul,al
poble li pot fer molt bé
plantejar-se coses que té
callades i de què algun
dia es pot penedir. Em
refereixo,és una suposició,al
fet que si la gent
vol que en un futur a
Gelida hi continuï havent
agricultura i ara no
fa res per posar les
bases,després s’enfadarà.
I si el que es pot presentar
són unes dades
totalment fiables del
que passa,això fa un
cert respecte i la gent ho
pren com una cosa per
qüestionar.
Així doncs,durant la
primavera de l’any 2001
es va fer una enquesta a
97 gelidencs entre un
total de 3.702 persones
majors de 18 anys (en
aquell moment hi havia
un cens total de 4.521
habitants). Els resultats
de l’enquesta,de mane-
ra resumida,els trobem
en el quadre annex.
Precedint les 12 preguntes
de l’enquesta,es
preguntaven altres dades:
–Realitzes,o has realitzat,alguna
activitat relacionada
amb el sector
agrari? Els resultats ens
diuen que fins al 22 %
dels habitants de Gelida
s’han dedicat en algun
moment o altre a l’agricultura;
la qual cosa ens
fa pensar que Gelida
havia estat un poble agrícola
i que està perdent
aquesta faceta- recordem
que només l’1,9 %
de la població activa i el
0,6 % del total de la
població es dedica a l’agricultura
en l’actualitat.
–Tens algun parent o
amic que realitzi alguna
activitat agrària? El
nombre de gent que
coneix per tercers
aquest món és tres vegades
superior al de
gent que hi ha treballat
(61% del total). Aquests
valors ens diuen que la
«taca d’oli» de l’agricultura
arriba a dues terceres
parts de la població,i
per tant hem de considerar
que l’agricultura
és prou important al
municipi.
Crec que uns resultats
com els del quadre ja
parlen per si sols i no cal
explicar-ne gran cosa.
Només matisar que en

F e s t a M a j o r / G E L I D A 2 0 0 3
la pregunta 12),la resposta
b),la de 4.500
habitants,tenia la seva
raó ja que en aquell moment
era la població que
hi havia (4.521),i per tant
era la gent que tenia
una opinió contrària a
qualsevol creixement i
del nostre poble.
Les conclusions de
l’estudi
Després d’un intens
estudi s’ha arribat a
unes conclusions,que
són les que s’expressen
a continuació:
–L’agricultura gelidenca
continua sent mínimament
rendible grà-
92
Quina nota li poses a l’agricultura de Gelida,tenint en compte tots els
aspectes que l’afecten (importància,econòmics,extensió…
Quina nota li poisaries a Gelida com a lloc per a viure?
Quina nota li posaries a la indústria de Gelida?
L’agricultura millora l’entorn visual a Gelida
L’agricultura de Gelida és rendible?
Un agricultor té futur a Gelida?
La nova carretera de Martorell a Sant Sadurní pot fer desaparèixer camps
de conreu del voltant a favor de nova indústria?
Gelida (particulras,associacions,Ajuntament…) ha de vigilar o controlar
que la urbanització i la industrialització no malmetin l’agricultura?
Un propietari agrícola surt beneficiat econòmicament d’una expropiació
(forçosa)?
L’Ajuntament hauria d’ajudar l’agricultura promocionant-la o afegint-se a
la promoció que se’n fa des del Penedès?
Té futur el turisme rural a Gelida?
Quin creus que és el sostre demogràfic de Gelida a uns vint anys vista?
cies a estar ubicada dins
la Denominació d’Origen
Penedès
–L’agricultura de Gelida
està amenaçada per
noves construccions per
la proximitat a l’àrea
metropolitana de Barcelona
–Un propietari quan
SÍ %
No %
NS/NC %
SÍ %
No %
NS/NC %
SÍ %
No %
NS/NC %
SÍ %
No %
NS/NC %
SÍ %
No %
NS/NC %
SÍ %
No %
NS/NC %
SÍ %
No %
NS/NC %
SÍ %
No %
NS/NC %
4.500 %
6.000 %
8.000 %
10.000 %
20.000 %
6,33
7,81
6,02
94
4
2
29
41
30
24
68
8
79
6
15
90
6
4
4
66
30
93
2
5
40
34
26
9
53
24
11
3
ven la terra per urbanitzar
és ell qui posa el
preu; en canvi,si al mateix
propietari se li expropia
el terreny per
construir-hi alguna servitud,és
l’empresa expropiadora
qui posa el
preu i no el propietari
–Un propietari expro-

piat de manera forçosa
sol estar mal pagat,se li
paga entre un 10 i un
40% menys del que li
correspondria
–El TGV,al seu pas pel
terme municipal de
Gelida,pren fins al 5 %
de la superfície agrícola
útil
–El debat social sobre
l’agricultura actual i la
que es vol en un futur
s’hauria de potenciar
–La gent de Gelida
creu que a Gelida s’hi viu
molt bé
–El 90 % de la població
creu que l’entorn visual
de Gelida millora gràcies
a l’existència de l’agricultura
–El 68 % de la població
veu difícil que un nou
agricultor es pugui instal·lar
a Gelida
–El 79 % de la població
creu en la possibilitat
que la indústria que es
pugi instal·lar a prop de
la nova carretera faci
desaparèixer més camps
de conreu
–L’Ajuntament hauria
de preocupar-se per l’agricultura
de Gelida,almenys
això diu el 93 %
dels habitants del municipi
–El creixement de
Gelida s’està accelerant,
i els convilatans creuen
que s’arribarà fins als
6.000 o 8.000 habitants
–El creixement molt
lent del poble en els últims
30 anys ha beneficiat
l’agricultura,si més
no,no l’ha perjudicat
–Les infraestructures
són les que perjudiquen
més l’agricultura en extensió,per
davant de la
indústria i de les residències.
–Les grans empreses
93 H I S T Ò R I A I D I V U L G A C I Ó
cavistes,Juvé & Camps i
Torelló,comprant i aglutinant
terres ajuden a
minimitzar la pèrdua de
camps de conreu
–Les explotacions de
regadiu són molt cares
de construir en el terme,
per tant,s’ha d’ajudar a
intensificar la producció
de vinya en secà,que és
el cultiu de secà més
rendible al poble
–El preu del sòl és molt
elevat,cosa que comporta
que als agricultors el
sigui quasi impossible
d’accedir a la compra de
més terres per millorar
les explotacions
–Una política municipal
que ajudés l’agricultura
gelidenca afavoriria
en gran part al poble
–La idea de la qual s’ha
de partir és: Si es construeix,mirar
que aquesta
construcció faci el
mínim mal possible a
l’agricultura
–La zonificació pot ser
una possible solució a la
pèrdua de camps de conreu,declarant-los
dins el
Pla general d’ordenació
municipal,com a zona de
protecció especial
–L’Ajuntament hauria
de poder regular les
compres i vendes dels
terrenys agrícoles,afavorint
així els pagesos que
volguessin ampliar les
explotacions per augmentar-ne
la rendibilitat
–Cal aportar la idea als
agricultors que un intercanvi
de terres,compensant
econòmicament al
que surt menys beneficiat,pot
fer millorar
d’una manera important
el conjunt de les explotacions
gelidenques.