Quatre mostres de repressió de l'idioma català - Ajuntament de Gelida

F e s t a M a j o r / G E L I D A 2 0 0 3
l’unir-se en matrimoni el
Ton Almirall i la Montse
Espinach). L'altra persona
destacada en aquesta
fusió és en Joan Rosselló i
Romeu,persona d'una
gran qualitat humana i
polifacètic en el treball.
La col·laboració de Rosselló
i Hermenegild venia
de molts anys enrere,de
quan participaven tots
dos en la redacció de la
revista local Rocasagna,
en el període de la
Generalitat Republicana.
En Joan Rosselló i Romeu
va ser el primer president,l'any
1952,de la
Unió del Casal. Posteriorment
també va ser el
director del grup teatral
l'Elenc Artístic,de tan
bon record pels gelidencs
actuals d'edat avançada.
En els anys de la dictadurafranquista,l'Hermenegild,gràcies
a la seva
capacitat i prestigi,va
disposar d'un gran pes
polític a Gelida i als pobles
veïns. Poder que
ningú no pot dir que
hagués utilitzat mai per
treure'n beneficis personals,ans
al contrari,
queda bastant clar que
en diverses ocasions,
renuncia a les propostes
d'ocupar l'alcaldia de
Gelida i es limita a fer de
Jutge de pau,càrrec que
exerceix amb una gran
dignitat i d'una forma
justa. És de domini públic
que al llarg de la dictadura,la
totalitat d'alcaldes
de Gelida requerien la
presència de l'Hermenegild
en visites,negociacions
i entrevistes amb
els «jefes» de torn (Governador
civil,Jefe provincial
del Movimiento i
Presidente de la Diputación)
i això,per dos
motius fonamentals,les
90
seves bones relacions
amb el poder i la seva habilitat
persuatòria. L'Hermenegild,en
aquests
anys de la dictadura,
manté molt bones relacions
amb antics contrincants
seus de l’època
republicana. A tall d'exemple,en
Joan Badell i
Solé,representant local
de la Unió de Rabassaires,en
Pere Gibert i
Fortuny,responsable de
la UGT del sector paperer
i en Joan Bertran i Llopart,que
va exiliar-se el
39,i va tornar de visita a
principis del seixanta i es
va entrevista amb l’Hermenegild.
En els últims anys de la
seva vida,participa de ple
en el projecte Covides,al
costat de propietaris
penedesencs de prestigi
com Salvador Olivella de
Can Bas,Jaume Vallès del
Pla,Ramon Bosch d'Anoia,Mir
de les Casetes,
Pere Sadurní de Sant Pere
Molanta i tants d'altres.
Tots ells amb la idea clara
que feia necessària la
creació d'una gran bodega
cooperativa per fer
valer la seva força davant
dels grans cavistes i
comerciants del sector,i
així contrarestar la política
de preus baixos de
raïm i vi que mantenien
aleshores gairebé en
forma de monopoli. Però
cap dels propietaris
abans esmentats tenien
la capacitat de paraula i
la claretat d'idees per
transmetre aquests projectes
als viticultors i a
les institucions administratives
del moment. És
l'Hermenegild qui trepitja
tots els pobles i barriades
del Penedès,fins a
aconseguir l'adhesió i el
suport econòmic de més
de 700 socis per fer realitat
el projecte.
El que us escriu tingué
el goig,tot acompanyant
el meu pare,de portar-lo
en cotxe a molts d'aquests
actes promocionals
per la comarca,i us
ben asseguro que les
qualitats oratòries i la
capacitat per il·lusionar
que tenia l'Hermenegild,
encara avui,quaranta
anys més tard,no he trobat
qui les hagi superades.
El projecte Covides es
va fer realitat i trenca l'individualisme
tradicional
del Penedès vitícola,fins
aleshores. A partir de la
inauguració de Covides,
l'Hermenegild es relega
voluntàriament a un
segon pla.
Malgrat la diferència
d'edat entre l'Hermenegild
i jo,vaig poder tenir
unes interessants converses
fins els últims
mesos de la seva vida
que han fet que,amb el
temps,hagi arribat a
unes conclusions personals
sobre la seva figura.
Queda clar que li van
tocar de viure gran part
de la seva vida,uns anys
conflictius i posteriorment
totalitaris. La dictadura,com
a la resta de la
gent de la seva generació,els
va privar de poder
realitzar-se i expressar-se
plenament. Queda clar,
que mai va ser un home
rancorós,però tenia bona
memòria per recordar la
història si calia. Va ser
sempre un home generós,més
bo per als altres
que per a sí mateix. Era
un home de dretes,demòcrata
amb uns alts
valors de justícia social,
però va haver de conviure
i participar de la dictadu-
ra de Franco. Degut a les
seves circumstàncies
personals,no podia ser
d'altra manera,però de
les seves converses es
desprenia que aquella
era una situació transitòria
i estava obert i preparat
per assumir noves
formes. Creia que era
necessari trencar l'aïllament
en què es trobava
Espanya per assumir
noves formes de llibertat,
democràcia i catalanisme,tot
i la por i el perill
que el canvi comportava.
Però per desgràcia ell no
ho va poder viure,una
malaltia se l'endugué.
Era el cinc de juny de
1969,tenia tot just seixanta-cinc
anys,les idees
clares i ganes de treballar.
Una gran pena,Gelida
va perdre una gran persona.