Quatre mostres de repressió de l'idioma català - Ajuntament de Gelida

engrana amb un pinyó i
un eix. A l’extrem d’aquest
eix que surt fora de
la carcassa hi ha dues
pales semblants a les
d’un ventilador, que al
girar fan que l’aire actuï
com a fre d’aquestes
pales i reguli la velocitat
dels tocs. Aquest sistema
s’anomena «roda venterol».
Mecanisme del rellotge:
Situat al centre de la
carcassa. Aquest mecanisme
també consta
d’una roda barrilet, on
s’enrosca una corda amb
un pes lligat d’aproximadament
uns 30 kg.
També hi ha una roda
intermèdia i, engranant
amb aquesta, una roda
d’escapament (aquesta
roda quan vam muntar
el rellotge ja no hi era, ni
tampoc una altra peça
anomenada «àncora» i el
pèndol).
Mecanisme de les hores:
Situat al costat del rellot-
ge. També porta l’anomenada
«roda barrilet», on
s’enrosca una corda amb
un pes lligat d’aproximadament
100 kg (el mecanisme
de les hores és sempre
el que té lligat un pes
superior). El mecanisme
de les hores també porta
una roda intermèdia i una
roda venterol per regular
la freqüència de les campanades.
Per cert, les pales del
mecanisme de les hores
estan engrandides amb
un tros de planxa de ferro.
Això ho devien fer perquè
les pales oferissin més
resistència a l’aire i d’aquesta
manera alentir el
sistema i augmentar el
temps entre campanades».
Epíleg
La importància d’aquest
rellotge,semblant a
d’altres que també s’han
conservat a diversos indrets
ens evoca els anys
73 H I S T Ò R I A I D I V U L G A C I Ó
que possiblement
funcionà,
tot i que la
maquinària es
veu molt poc gastada.
L’esmentat
engrandiment
amb un tros de
planxa de les pales
potser es féu
quan s’instal·là a
Gelida,lloc en
què la mateixa
caixa d’escala del
campanar local
servia per penjarhi
els tres pesos
de la corda,semblants
als encara
existents del rellotge
públic de la
façana principal
de la Parròquia.
Cal esperar
(des de 1979 que
esperem...) que
finalment les polítiques
culturals locals iniciaran
el necessari museu de la
vila,i hi puguem veure
exposat dignament a-
El campanar de la parròquia és un
dels símbols més emblemàtics de la
població. Pintors, dibuixants, escriptors
i poetes n’han cantat la figura. A
dins de la punta, el 1995, es retrobà
un rellotge fins aleshores desconegut.
Fotografia de l’any 2000, durant la
segona i definitiva etapa de la seva
restauració. Fotog. Empresa Ver.tisub
Cròniques de la Gelida del segle XX.
Vivències d’un decenni (1925-1935)
Josep Estruch i Bernis de Can Llopart de Baix del Puig
Recull d’il·lustracions: E. Carafí i Morera
LES BOTIGUES (1a part)
Gelida,oficialment,no
tenia mercat setmanal,
però els botiguers esperaven
el matí del diumenge
com si talment
ho fos,ja que en aquestes
hores venien moltíssim.
No havent-hi mercadal
ni venedors
ambulants,tot propiciava
que els botiguers fessin
més calaix i que tots
els ingressos quedessin
al poble. Si no,haurien
hagut de compartir-lo
amb comerciants forans.
Els salaris setmanals
es pagaven acabada
la jornada del
dissabte. Arribat el vespre,el
comerç despertava
del seu sopor. Els
llums de les botigues es
mantenien encesos fins
a les tantes,car moltes
veïnes feien l’avituallament
per tal d’estalviarse
l’espera de tanda en
la compra de l’endemà.
quest històric i valuós
element que,possiblement,marcà
durant uns
anys les hores dels gelidencs
del segle XIX.
Les bitigues estavev
assentades a ambdues
bandes del carrer central,carrer
llarguíssim
dividit en tres trams
anomenats cadascun:
Marquès de Gelida,
Major i del Pi. Per fer-ho
curt diré que cal Feló era
la primera del capda-