Quatre mostres de repressió de l'idioma català - Ajuntament de Gelida

More documents

Recommendations

Info

F e s t a M a j o r / G E L I D A 2 0 0 3 munt i cal Carreró,l’última del capdavall. També n’hi havia al carrer Barceloneta. Els botiguers antics tot era queixar-se quan s’obria un establiment,però els establerts de nou deien «que el sol sortia per a tothom i que si sentien pruïja que es rasquessin». Era evident que els mots duien implícit l’anunci d’una guerra de preus que,si més no,beneficiaria la clientela en general. No obstant la competència aferrissada,era ben palès que a l’estiu es duplicava la població i tot el comerç feia el seu agost. Els venedors eren destres en el mercadeig, però també hi havia compradores expertes en el regateig,les quals regatejaven el preu de qualsevol article en llenguatge no gaire edificant; semblantment a un duel o nyic-i-nyac. Tot plegat mera ficció d’ambdues parts que el venedor culminava emfàtic: «Ho sento bonica! No puc et puc treure ni cinc cèntims més. Aquesta ganga no la deso a la prestatgeria ja que estic segur que vindràs a buscar-la una vegada hagis fet el recorregut ,ja que enlloc no en trobaràs d’igual preu i qualitat». La clienta replicava: «....Ah,si? Per qui m’has pres?. Et creus que duc pa a l’ull?». Malgrat recar-li perdre’s la ganga,féu l’últim cop de teatre. Fent morros,marxà d’una revolada cap a la porta. Quan trepitjava el portal,va sentir una veu melosa cridant vehement: «Antonieta...! Anunci del xampany Castell de Gelida, publicat al programa de la Festa Major del 1927 Anunci de la botiga de cal Ramonet publicat al programa de la Festa Major del 1927. Els Llopart de cal Ramonet foren una de les famílies més importants de la Gelida dels segles XVIII – XX. Vivien en un casal del segle XVIII dissortadament aterrat al final del s. XX per donar pas al vulgar edifici de pisos i de la parafarmàcia actual del carrer Major. Arxiu ECM Antonieta...!» Es girà tota cofoia ja que se n’havia sortit amb la seva...!. És a dir,estalviant calers i àdhuc vençut el botiguer repatani. Heus aquí l’escena que en petites variants resultava monòtona de tan vista. A la sortida de missa primera de cada diumenge,el carrer apareixia escombrat i regat, perquè cada casa tenia cura de la franja corresponent. Tot el comerç ja era obert i també les barberies. Homes amb barbes de vuit i més dies hi entraven per afaitarse; alguns vestien brusa negra de ramader i fumaven caliquenyos. Pro- 74 venia d’una consuetud molt antiga que tota la pagesia resident a masies i llogarets dispersats per l’àmbit del terme municipal,fins i tot ultrapassant-lo,escolliren el matí festiu per complir el precepte dominical i de passada proveir-se de pa i de tot el necessari per a la setmana. Els pagesos del cantó de muntanya,si no disposaven de carruatge, baixaven amb rucs o animals amb sàrries per transportar la càrrega. Se’ls lligava pel ronsal a la reixa d’una finestra recòndita. Els habitants de l’altra part del riu arri- baven amb carros i tartanes. Els de Sant Joan Samora,can Bargalló i Sant Salvador de la Calçada,en venir a peu, tenien l’avinentesa de passar el pont del tren i pujar al Funi. Els carros es deixaven als carrers dels darreres i a la plaça hi paraven les tartanes, entre les quals no hi mancava la de casa. En aquells matins, hom diria que el sector rural havia envaït el poble,ocupant tot el carrer,les botigues i el temple parroquial. Val a dir també que en gran majoria,els gelidencs practicaven els preceptes de l’església,en la qual s’oficiaven tres misses,i una altra a la capella de les Monges. És clar que hi havia homes treballant els horts circumdants fins a l’hora d’esmorzar. També se’n veien sortir pel darrere l’eixida amb roba apedaçada i l’eina al coll,anant cap al seu tros enllà. Volent passar desapercebuts,no transitaven pel carrer on tothom vestia endiumenjat. Aqueixos pencaven fins passat migdia,probablement impel·lits per la necessitat. Mentrestant,l’animació en l’esdevinguda artèria vital de la població no minvava gens. Vianants amunt i avall omplien la vorera i la calçada. La majoria,estaven comprant,i pocs,anaven a cal sastre o a ca la modista a emprovar. Dones i noies entrant i sortint de les dues perruqueries. Pagesos dirigint-se a casa del seu corredor a cobrar la partida de vi venut.
Les botigues de calçar, vestir i menjar estaven tan plenes de gent que s’havia d’esperar torn. Les mestresses de pagès freqüentaven els mercats de les dues viles veïnes per vendre aviram; circumstància que les feia sabedores dels preus vigents i no es deixaven enredar. Els venedors ho sabien i per això les tractaven amb igual mirament,o més,que les senyores estiuejants acompanyades de llurs minyones uniformades. La dona rural,que d’alguns comestibles en produia per vendre i donar,comprava els que li mancaven a arroves, com l’arròs,la pasta d’escudella de cada dia,el sucre per elaborar tota mena de confitures i les rajoles de xocolata a desenes,etc. Tot ho posava en coixineres blanques i refusava les paperines de grams i unces. Les llaunes de sardines i arengades salades les adquiria a dotzenes. El bacallà i congre,a peces senceres. Si cuinava carn d’olla,una veïna o un fill que anés a estudi li duia el tall de la carnisseria. A casa,sempre hi tenia un parell de sacs de sal a punt per a la matança del porc,però de totes les compres de sacs se n’encarregava el seu home. A la mestressa de pagès no li preocupava el cost alimentari,però sí el de vestir i calçar perquè li absorbia bona part del pressupost. Veia créixer la seva prole amb goig i alhora pena. A un, la roba li venia petita,i a l’altre a punt de rebentar-li el calçat. El primer encara tenia cura arranjant-lo per un de més petit; el segon no tenia remei. Era evident que les sabates eren per a les festes. Les nenes per anar a l’escola exigien espardenyes de la «treneta» i els xicots de marca Mariposa. De tant caminar pels camins de pols i pedruscall,calia calçar-los de nou cada dos per tres. Un d’aquests matins, ves quina casualitat !, arribà al passeig del Funi el camió (sense vela) de l’Amadeu (Tubella),carregat de gom a gom amb gàbies de vímet plenes de coloms missatgers. A mesura que se’ls aviava,ascendien cap al cel,volaven apìnyats formant una gran circumferència buscant desficiats els quatre punts cardinals en recerca d’orientació. Adesiara estols de coloms se separaven d’aquella grandiosa anella per haver trobat la ruta que els retornaria als llocs de procedència. Un espectacle meravellós que només vaig veure una de les vegades que s’efectuà. Un grup de joves fundaren el Club Colombòfil,vinculat a una Federació. Posseïen petits colomars d’aus missatgeres,algunesguardonades. Els trofeus de copes i medalles s’exposaven en aparadors perquè poguessin admirarlos des del carrer. La gestació d’aquest club fou possible gràcies a que els estius sojornava al poble un destacat dirigent federatiu que,a la 75 H I S T Ò R I A I D I V U L G A C I Ó vegada,exercia de metge a la capital. Aquest senyor esdevingué un entusiasta col·laborador de l’afecció local. Ves,fet i fet ja era la una,hora que tot el comerç tancava,llevat de dues pastisseries (el seu dia),les quals restaven obertes fins molt tard del vespre. Els barbers,a porta tancada, arranjaven els últims clients de dintre. El dilluns tenien festa. Els matins feiners,els botiguers treballaven amb deler habitual,és a dir sense aquell desfici diumenger. Les tardes eren de relativa calma,ja que fins al capvespre no s’animava la venda. Els homes esmerçaven la tarda en altres afers, però les dones i noies es quedaven al peu de canó per atendre algun viatjant o client esporàdic. Mentrestant seguien actives en les tasques relaxants que més els venia a gust,o sia fer de puntaire. Labors primoroses exercides amb una paciència admirable. Feien puntes de ganxet,i les de coixí amb l’ajuda de boixets. Sabien fer mitges,jerseis,jaquetes i bufandes amb agulles de ganxo,àdhuc brodaven amb un petit tambor. Aquestes peces artesanals tan útils per vestir i lluir comportaven també uns ornats artístics dignes d’un aixovar per a la núvia més presumida i exigent. Altres botigueres feinejaven per la casa i quan algú entrava se n’assabentaven pels sons de cascavell o cam- paneta de fira penjada a la porta. En canvi,a la farmàcia hi tenien una campana subjecta a un espiral d’acer elàstic. En l’empènyer la porta, hom oïa uns tocs estridents o tremolosos que se sentien més enllà de la rebotiga,o sigui per tota la casa. La primera vegada que vaig entrarhi de petit,aquella campana va causar-me un sobresalt esgarrifós. Semblantment com si ara de gran,a l’instant d’entrar es disparés l’alarma. Pel fet que la farmàcia la teníem davant del col·legi,em tocà d’anar-hi sovint per encàrrecs de casa. El farmacèutic El farmacèutic senyor Ildefons Mallat (establert a Gelida el 1892, segons l’historiador i cronista de la vila,Enric Carafí i Morera),de figura alta i prima,vestia distingit,per no dir elegant. Quan passava pel carrer duia bastó i capell,el qual li servia per saludar tocant-se la visera amb la mà. Els dies festius assistia a missa d’onze; es posava als bancs del darrera,col·locant les llargues cames sota el seient del davant. Les accions d’alçar-se,agenollar-se i asseure’s les exercia amb correcció i respecte admirables. Entre els prohoms locals se’l considerava el més cavaller. També es deia que exercia el control i la qualitat de l’aigua potable. Sens dubte era un senyor molt peculiar,i no és d’estranyar que llengües llargues propenses a
Page 1 and 2: Quatre mostres de repressió de l
Page 3 and 4: féu hereva universal a la seva neb
Page 5 and 6: Pròleg Al llarg del segle XIX Cata
Page 7 and 8: és de l’any 1672,no 1172,com enc
Page 9 and 10: construccion. En una de sus salas h
Page 11: engrana amb un pinyó i un eix. A l
Page 15 and 16: Ja és sabut que el segle XIX es ca
Page 17 and 18: Per tractar de posar ordre a la cre
Page 19 and 20: posar sobre la taula temes de gran
Page 21 and 22: Les fases per a la realització de
Page 23 and 24: Els premis TREC 2003 Biblioteca Jau
Page 25 and 26: clar,la nostra televisió més prop
Page 27 and 28: Civil,els unirà per sempre una sin
Page 29 and 30: El que no sabem de l’agricultura
Page 31: piat de manera forçosa sol estar m

Quatre mostres de repressió de l'idioma català - Ajuntament de Gelida

You also want an ePaper? Increase the reach of your titles

Delete template?

Save as template?