Quatre mostres de repressió de l'idioma català - Ajuntament de Gelida

Per tractar de posar ordre a la creixent indisciplina de
la tropa se celebrà a Gelida,la primavera del 1873,la reunió
que dóna nom a aquest treball. Els seus dos principals
protagonistes foren el capità general José García
Velarde i el brigadier Josep Cabrinetty i Cladera.
Aquell temps d’exaltat fervor republicà-federal era
una barreja de gresca i rebombori,amb gairebé gens d’atenció
al drama de la guerra civil. Quan l’autor d’aquesta
història era infant havia escoltat encara aquesta cançó
de boca de Gaietà Gasull,dit «Tanu»,de Badalona,que
feia de sereno:
«Al portal de l’Audiència
n´hi havia un sentinella;
cridava “alto!” a un paisà
i era un estanya-paelles.
Soy federal,
voy al café con bayoneta,
ah!,qué bailes de etiqueta,
no los habrá ya,
no los habrá ya!
Porqué gobierna la República,
la,la federal!
Republicanos cantan alegres y al compás:
Viva la República... i amb un cabàs!
La,la federal!»
José García Velarde
Aquest militar –a qui la majoria d’historiadors anomenen
senzillament Velarde,sense el García- lluità primerament
contra els carlins al Maestrat,amb la graduació
de coronel,i es distingí notablement. Ben aviat fou
nomenat comandant general i,seguidament,capità
general de València. El govern el destinà,l’abril del 1873,a
Catalunya,amb el mateix càrrec,en substitució de l’eixelebrat
Contreras,que acabà proclamant el «cantó» de
Múrcia,es refugià a Orà (Algèria) i retornà en reconèixer
Alfons XII.
Velarde provà aquí,al principi,de restablir la trencada
disciplina de l’exèrcit,amb un resultat més aviat magre.
Un exemple en foren els fets ocorreguts a Igualada,
coneguts per «nit de Velarde»,el 4 de juny del 1873. El
nou capità general,malgrat la insubordinació de bona
part de la tropa,no parava de recórrer les comarques
catalanes. El dia esmentat arribà a aquella vila amb una
companyia de francs de Catalunya,dos batallons d’infanteria,Guàrdia
Civil,cavalleria i artilleria de muntanya.
Una versió diu que l’endemà a la nit el general i els
caps principals prenien cafè al senyorial Casino. Un grup
de soldats,assabentats de la reunió,es dirigiren al local
al crit de «!Que bailen¡»,que obligava als comandaments
militars a ballar,sota l’amenaça d’engegar-los
trets als peus,tal com hem vist en algunes pel·lícules de
l’Oest americà.
Més avall sentirem la versió del propi Velarde,donada
a la conferència de Gelida.
En sentir el batibull,el Casino tancà portes i finestres.
79 H I S T Ò R I A I D I V U L G A C I Ó
L’estació ferroviària de Gelida fou l’escenari de moltes trifulgues
carlines. Fotog. Museu de Vilanova-Arxiu ECM.
Barcelona. Sortida d’un batalló de cossos francs a operar
contra els carlins.
Els exaltats les volien rebentar,amenaçant fins i tot de
fer-ho a canonades. Tota la nit tombà la soldadesca pels
carrers d’Igualada,vociferant i sembrant l’espant entre
la població. De matinada,cansats i roncs,es van retirar
als seus allotjaments,moment que el general i els oficials
van aprofitar per sortir del local i dirigir-se a Òdena.
Aquell aldarull nocturn provocà a Igualada dos morts i
alguns ferits.
García Velarde protagonitzà també una persecució
per la Catalunya central,minuciosament explicada a les
inefables Memòries de M. de les Neus de Bragança,
coneguda com a «donya Blanca». Ella i el seu marit,
Alfons-Carles de Borbó –germà del rei carlí Carles VII-,
decidiren fer un tomb per les comarques centrals del
país i sortir de Sant Quirze de Besora,on feia poc que
havien arribat procedents de França. Anaven escortats
per Martí Miret. L’expedició era formada en principi per
800 homes,però quedà reduïda a 500 perquè el príncep
–escriu la seva muller- no tenia prou diners per pagarlos
a tots. La matinada del dia 30 ,la il·lustre comitiva
passà per Sant Quintí de Mediona,on dinaren,i al vespre
arribà a La Llacuna. A Capellades manaren encendre lluminàries
i cobraren la contribució.
Velarde,que coneixia aquest passeig,els seguia de
prop,car tenia confidents a alguns indrets. Així,es van