Raima 2 - Ajuntament de Gelida

República, Guerra i Postguerra a Gelida
3. EL TEMPS DE LA GUERRA I LA REVOLUCIÓ
3.1. DESTRUCCIONS
Gelida i els seus més de 2.400 habitants van entrar en una experiència
històrica brutal. Temps de guerra i revolució que veritablement es van fer
sentir en aquell poble de l’Alt Penedès, a la rereguarda dels fronts militars. Si
volem esbrinar els esdeveniments dels primers mesos, les fonts d’informació
habituals escassegen; hem de buscar testimonis de la vella memòria, com ara
“les memòries i vivències” escrites pel gelidenc Ramon Tarrida, aleshores un
nen de vuit anys.
El diumenge 19 de juliol, temps de vacances escolars i jocs d’estiu, “els
veïns que disposaven d’aparell de ràdio, que eren pocs, escampaven la notícia
de l’aixecament de l’exèrcit contra la República”. “El dilluns dia 20 es va presentar
a Gelida un grup d’homes forasters i armats”, “anaven capitanejats per
un home que havia treballat uns anys de factor a l’estació del tren de Gelida,
llavors Compañía de Ferrocarriles Madrid-Zaragoza-Alicante M.Z.A. L’home va
aprofitar l’obertura de les presons [...] S’ha de dir que complia condemna per
apropiació indeguda, o sia, desfalc, de quan treballava a l’estació”. Elements
forasters i locals es van apoderar del poble “sense comptar mai ni amb l’Ajuntament
ni amb els dos mossos d’esquadra que al poble hi havia” (1).
L’onada de violència anticlerical posterior al cop militar contra la República
democràtica va arribar aviat a Gelida. Aquell mateix dia 20 un tret de màuser
va impactar contra l’esfera del rellotge de l’església; “a primeres hores de la
tarda van entrar a l’església i amuntegant bancs i cadires i ruixant-ho tot amb
benzina, hi varen calar foc” (2). L’endemà, dia 21, “varen fer córrer la veu que
tothom que tingués a casa imatges religioses, les havia de portar a la plaça.
Davant del que quedava de l’església, les varen cremar” (3).
A l’opuscle “Les Monges, 100 anys a Gelida”, l’historiador local Enric Carafí
ens va aportar dades addicionals: “El mateix dia de cremar l’església parroquial,
20 de juliol de 1936, també fou cremat l’altar i les imatges de la capella
de les monges. Només se’n salvaren els bancs ... i l’armònium”. L’edifici -on
93

Andreu Guiu i Puyol
les monges franciscanes tenien el convent, la capella i l’escola per a noies- va
ser saquejat però no cremat; confiscat pel Comitè Antifeixista, “el celler dels
safareigs de la casa serví de “txeca” per la majoria dels 21 gelidencs que foren
assassinats la nit del 21 al 22 d’agost del 1936 a la Deu de Can Martí o Fondo
de Can Garró, i d’altres llocs”.
L’església del Castell va sofrir també la violència. El sarcòfag policromat que
contenia les despulles de Berenguer Bertran, senyor de Gelida del segle XIV, va
desaparèixer i es va donar per perdut (més tard va ser localitzat al pati del museu
Marés de Barcelona): prèviament havia estat profanat i “a la mòmia li tallaren
el cap amb el cas (metàl·lic) per emportar-se’l els revolucionaris” (4). La
capella de Santa Magdalena del Puig va ser incendiada i va quedar sense sostre.
94
3.2. ASSASSINATS
L’agost de 1936, en un context històric de guerra civil, la història de Gelida
es va tacar de sang. Al cap d’un mes de les destruccions del juliol van venir els
assassinats de l’agost; no van ser simultanis ni van tenir la mateixa autoria.
Va ser el dia 21 d’agost quan es van produir la majoria dels assassinats. Per
aquelles dates sabem que ja s’havia constituït a Gelida un “Comitè local de
milícies antifeixistes de Gelida”, màxim responsable de l’ordre públic al poble i
molt actiu durant els mesos d’agost, setembre i octubre del 36. Recordem que
la creació de comitès locals paral·lels als ajuntaments es va estendre arreu de
Catalunya; estaven formats per representants de forces polítiques i sindicals
molt diverses, però sota l’hegemonia de la CNT-FAI. En aquest context polític
i bèl·lic, la violència dels “incontrolats” es va dirigir cap al clergat i cap a
persones amb alguna significació dretana.
La persecució dels eclesiàstics va ser implacable. Un “Martirilogi” publicat
l’any 1943 ens dóna informacions precises. A finals de juliol de 1936 es registren
les primeres morts. La del rector de Gelida, mossèn Martí Mariner Mogas,
que havent fugit del poble va ser detingut prop de Cervelló, traslladat a Molins
de Rei i assassinat a Ordal; l’acompanyava l’Agustí Estruch. I la mort del monjo
benedictí Bernat (Jaume Vendrell Olivella), gelidenc fugitiu del monestir de
Montserrat que “fue detenido y asesinado en Gelida el 25 de juliol” (5). Un
mes després, coincidint amb la matança del dia 21 d’agost, van ser morts el
capellà de les Monges, Jaume Via Torres, i el seminarista Enric Estruch. Finalment,
malgrat que la mort es va produir a Barcelona, podem esmentar Josep
Casanellas Montalt, un gelidenc nascut l’any 1893 i que aleshores era capellà
del Col·legi Comtal dels Germans de les Escoles Cristianes, a Barcelona; va ser
assassinat el 16 de març de 1937 (6).
Una “relación que comprende los nombres de las personas de esta localidad
asesinadas por los rojos” de març de 1939 (7), enumera vint víctimes. Entre

República, Guerra i Postguerra a Gelida
ells hi havia dos eclesiàstics, un seminarista, dos propietaris agraris i tres
pagesos per compte propi, un rendista, un tintorer per compte propi, l’agutzil
de 1935, sis assalariats (la majoria d’ells, empleats de La Gelidense) i dos
rabassaires (Apèndix 18).
Entre les víctimes hi havia noms destacats: Martí Mariner i Jaume Via
(rector de la parròquia de Gelida i capellà retirat resident a Gelida que deia
missa a la capella de les Monges, respectivament), Joan Colomer Guitart (de
can Santfí, important propietari rural i alcalde de Gelida durant la Dictadura de
Primo de Rivera), Josep Rosell Masana (de cal Maco, que va ocupar l’alcaldia
durant vint-i-dos anys consecutius en temps de la monarquia, primer president
de “Funicular de Gelida, SA”), Josep Bargalló Valls (agutzil nomenat per l’ajuntament-gestor
de 1935), Gaietà Babot Picas (número 1 de la candidatura de
la Lliga a les eleccions municipals de 1934), els germans Josep i Miquel Valls
Torrents, de cal Valls Minga (jutge municipal als darrers temps de la monarquia
i conseller de l’ajuntament-gestor de 1935, respectivament), Josep Fontanals
Marcé (propietari de can Miquel de les Planes). Entre els treballadors de La
Gelidense, tres d’ells almenys ocupaven llocs de treball singulars: l’encarregat
Miquel Valls Torrents, l’escrivent Carles Parellada Bayot o el porter Patrici Tristany
Salvador.
Les dues primeres morts van tenir lloc al terme municipal d’Ordal, a finals
de juliol, quan milicians vinculats al Comitè Comarcal de Molins de Rei van
detenir i assassinar dos fugitius de Gelida que intentaven arribar a Barcelona
per les muntanyes: Agustí Estruch, cap dels carlins o “jefe de guerrilla del
requeté” de Gelida, i Martí Mariner, rector de la parròquia.
Els assassinats comesos a Gelida són posteriors; van tenir lloc durant dos
o tres dies de la segona quinzena d’agost. La Guerra Civil no es desenvolupava
només als fronts militars sinó també a la rereguarda catalana, i de la pitjor
manera possible, amb assassinats a sang freda i execucions sumàries.
Què hagués passat si l’aixecament militar hagués triomfat a Catalunya o,
més concretament, a Barcelona? Hi ha indicis que a Gelida hi havia extremistes
disposats a donar suport actiu a la conspiració militar que es preparava. Fent
referència als dies del cop d’estat, el ja esmentat informe de la guàrdia civil
que forma part de la “Causa General” afirma que a Gelida “no pudo realizarse
ningún acto en favor del Glorioso Movimiento Nacional por no haber podido
regresar de Barcelona los emisarios que salieron a recibir órdenes por la fuerte
presión que realizaron los elementos marxistas”; més endavant esmentarem
una motocicleta carregada de municions.
Es deia que a la rectoria hi havia una mena de llista negra dels gelidencs
esquerrans que haurien de ser neutralitzats en cas que l’aixecament militar
triomfés a Catalunya. La persona encarregada de recuperar aquests suposats
documents comprometedors va ser, però, interceptada, lliurada als milicians,
95

Andreu Guiu i Puyol
interrogada i assassinada a trets de pistola al soterrani de Les Monges. “El
drama que es desenvolupà les nits següents estava servit”.
El major nombre d’execucions van tenir lloc la nit del 20 al 21 d’agost,
quan va arribar a Gelida un nombrós escamot de milicians forasters, majoritàriament
de Molins de Rei, acompanyats, però, per elements del poble” (8);
“varen requisar un camió amb el seu xofer” i probablement van fer “dues o tres
razzies anant a cercar les víctimes casa per casa. En varen matar a Abrera, al
Congost de Martorell i al Pont del Lladoner (entre Ordal i Vallirana)” (9)
Fig. 32. Quatre gelidencs assassinats a l’inici de la Guerra: mossèn
Jaume Via Torres, Josep Rosell i Masana i els germans Enric i Agustí
Estruch Bernis.
96

República, Guerra i Postguerra a Gelida
Un llibre escrit l’any 1940 explica amb detall el cas del seminarista Enric
Estruch Bernis:
“Su hermano, valiente requeté, estuvo en la cárcel y la familia se vio amenazada
[...] Los seminaristas, apenados, dejaban el Seminario para volver a
sus casas después de los exámenes [...] Y volvió a su casa paterna de Gelida.
El 18 de julio todavía fue de excursión geológica al pueblo de Castellet y pasó
por Villafranca, donde, según se cree, cargó la motocicleta de municiones para
su hermano Agustín.
[…] Los rojos eran dueños de la situación en el pueblo de Gelida; los hermanos
Estruch refugiáronse en los montes vecinos con dos sacerdotes, aguardando
el día de la Victoria. […] El señor Párroco de Gelida y el hermano mayor,
aconsejaron a Enrique que volviera a casa donde la madre y los numerosos
hermanos estaban sin sostén y ayuda. Agustín y el señor Párroco decidieron huir
a Barcelona.
El 25 de julio llegaba Enrique a su casa tranquilizando a los suyos. Algunos
miembros del Comité prometiéronle que no le pasaría nada y así empezó a trabajar,
aunque siempre con recelo.
Al día siguiente, el 26 de julio, eran apresados Agustín, el Párroco de Gelida
y el de San Vicente dels Horts con su Coadjutor. Tras un juicio sumarísimo
morían gloriosamente en las inmediaciones de Ordal, al grito sagrado de “Viva
Cristo Rey”.
Enrique […] procuraba no dejarse ver por el pueblo. Rara vez salía. Por la
noche, a puertas cerradas y después de tomar todas las precauciones, entreteníase
con algunos amigos comentado las noticias de las emisoras nacionales y las
charlas del general Queipo de Llano.
[…] El 20 de agosto al mediodía, ocho elementos de la FAI presentáronse a
la casa de los Estruch con el pretexto de practicar un registro para ver si tenían
armas. Pero la finalidad no era otra que la de cerciorarse de si estaba en casa.
Profiriendo mil blasfemias y denuestos destruyeron cuanto significaba creencias
religiosas y les intimaron con amenazas a que quemaran todos los objetos
sagrados […]
Aumentó el pesimismo en Gelida por la presencia de los extremistas recién
llegados […] Hacía media hora que Enrique se había acostado, cuando la paz y
sosiego viéronse turbados por golpes extraños a la puerta de la casa. Eran los de
la FAI que, guiados por algunos miembros del Comité, pedían que se les abrieran
las puertas. Al mismo tiempo que rodeaban la casa […] En tal aprieto llamó por
teléfono al Comité para saber qué pasaba. Respondieron que con urgencia había
de presentarse para prestar declaraciones […]
Procuraba tranquilizar a los suyos. Volviéndose hacia uno de los milicianos
dijo: “Éste es Sancho, y ya me conoce” […] Enrique fue encerrado en el con-
97

Andreu Guiu i Puyol
vento de las Religiosas Franciscanas de la misma población con otras quince
personas, entre las cuales se hallaba el capellán de las Religiosas, el cual les dio
la absolución. Ignoramos detalles del proceso; fue sumarísimo […]
Salieron Enrique Estruch, Carlos Parellada y José Valls, que juntos habían de
sellar con su sangre la fe que profesaban. Enrique dijo a uno de los verdugos:
“Tened compasión, mirad que dejo a mi madre y a nueve hermanos” […] Y
subieron al automóvil los tres jóvenes maniatados y acompañados de dos miembros
de la FAI. […] Conocemos detalles de los últimos momentos por relación
del joven que fue obligado a conducir el automóvil que había de llevarlos al
suplicio. […] Al llegar a Martorell el conductor recibió la orden de virar hacia la
derecha en dirección a San Andrés de la Barca.
No habían recorrido un kilómetro cuando cerca del lugar llamado “El Congost”
paró el automóvil junto a la cuneta…, apagáronse los focos…, bajaron
los milicianos… ¡Viva Cristo Rey! Exclamó el joven Parellada al bajar del automóvil,
avanzó algunos pasos… sonaron unos disparos y cayó desplomado. Saltó
Enrique y sin poder pronunciar palabra cayó a la segunda descarga allí a un
metro del coche. Un tercer disparo cortaba la vida a José Valls” (10)
Pel que fa a Agustí Estruch Bernis, la matinada del 19 de juliol ell i el seu
amic Carles Parellada “marxaren amb la moto de l’Agustí cap a Barcelona, a
oferir-se com a voluntaris per lluitar al costat de les tropes sollevades contra
la República. En arribar, però, a la caserna de Pedralbes no els deixaren
entrar perquè anaven vestits de paisà i indocumentats. Rendides les tropes
sollevades, l’Agustí i en Carles fugiren precipitadament, a peu, camps a través,
tot abandonant la moto”. Va retornar a Gelida i va acompanyar mossèn Martí
Mariner en un intent d’arribar a Barcelona pels boscos. Al terme municipal de
Palma de Cervelló van ser interceptats, però, pels milicians (11)
Un cas particular va ser el de Domènec Pitarch Blasco, veí de Gelida, de 24
anys, el cadàver del qual va ser trobat al terme municipal d’Esparreguera el dia
21 d’agost de 1936. Un acte judicial informa que el seu cadàver “fue hallado
en el cementerio de Esparraguera con heridas de arma de fuego: el interfecto
fue detenido en 20 o 21 de agosto de 1936, en la Fábrica de papel La Gelidense
de Gelida por elementos rojos, siendo conducido al parecer al edificio del
convento de las Hermanas Franciscanas de dicha población y posteriormente
al Cementerio de Esparraguera donde fue asesinado” (12).
Alguns gelidencs de dretes de la llista negra van tenir millor sort. És el
cas d’Hermenegild Almirall Romeu: cap de la Lliga local, “propietari, catòlic
practicant i amb una única germana monja” (13). Hores abans que l’escamot
armat de milicians l’anessin a buscar, “amics republicans que no compartien la
barbàrie que s’anava a produir, l’avisen i així pot fugir”. En aquell episodi va
trobar la mort Josep Claramunt Subirana, fill únic de la “Conxita planxadora”:
98

República, Guerra i Postguerra a Gelida
“La nit tràgica sortí a veure què passava quan trucaven a la porta de ca l’Adela
Figueras. En aquesta casa, s’hi havia amagat l’Hermenegild Almirall, el qual,
avisat prèviament, havia fugit. En veure en Claramunt, els milicians se l’endugueren
i l’assassinaren sense cap motiu” (14)
L’Hermenegild Almirall va restar amagat la resta de la Guerra. Durant la
postguerra es va incorporar a la Falange local. Arribant a ser-ne “jefe local”,
va renunciar a les propostes d’ocupar l’alcaldia de Gelida i es va limitar a fer
de jutge de Pau, mantenint bones relacions amb antics contrincants seus de
l’època republicana (15).
En aquests dos mesos inicials del període bèl·lic, hi ha un personatge
singular, al qual ja hem fet referència més amunt: Pasqual Hernández Estolt,
que havia estat factor a l’estació ferroviària de Gelida, condemnat a un any
de presó com a conseqüència dels Fets d’Octubre de 1934 (causa núm. 430 de
1934, ja esmentada). Fonts orals informen que probablement complia, a més a
més, pena de presó relacionada amb un desfalc que hi va haver a l’estació del
ferrocarril, ja que, amb motiu d’una romeria a Montserrat, organitzada per la
clerecia local, s’haurien venut més bitllets dels que realment van ser venuts.
Tot indica que va ser un dels elements més actius de les destruccions del juliol,
dirigint la crema de l’església parroquial. Tenim notícia de dos telegrames
enviats l’agost de 1936 des de l’Estació de Gelida, signats per “Hernández” i
timbrats amb el segell del “Sindicato Único de Trabajadores. CNT. Gelida”: “Me
encuentro en perfecto estado de salud y estaré en ésta hasta total aplastamiento
del fascismo. Saludos” (16). Durant aquells dies sagnants de la segona
quinzena d’agost, va salvar la vida d’alguns dels gelidencs de la llista negra,
avisant-los a temps perquè poguessin fugir o amagar-se. Finalment es va enfrontar
a trets amb altres milicians i va haver de fugir: “entre vinyes i evitant
camins, es presenta, amb no gaire bon aspecte, a casa d’un amic que tenia
prop de l’estació i al primer tren del matí marxà cap a Barcelona sens deixar-se
veure gaire” (17). Sembla que mesos més tard va tornar a Gelida vestit amb
l’uniforme de l’exèrcit republicà.
A més dels vint morts de la relació abans esmentada, tenim una llista de
cinc persones que van morir al terme municipal de Gelida entre juliol i agost
de 1936, violentament. Van ser enterrades provisionalment al cementiri del
poble i en acabar la guerra se’n va demanar el trasllat a altres indrets; entre
ells, el germà Bernat, monjo benedictí del monestir de Montserrat (Apèndix
18).
3.3. COMITÈS, CONFISCACIONS I EMPRESES COL·LECTIVITZADES
Els mesos d’agost, de setembre i d’octubre de 1936 registren una forta
activitat del “Comitè local de milícies antifeixistes de Gelida”, especialment
99

Andreu Guiu i Puyol
en el tema de les confiscacions (“incautaciones”). Mesos després, amb la dissolució
d’aquest Comitè, va ser l’Ajuntament l’encarregat de procurar regular
el tema, emplenant uns formularis anomenats “actes d’ocupació” que calia
trametre a la Generalitat perquè les confiscacions fossin legalitzades. Utilitzarem
dues fonts escrites: en primer lloc, documents de l’Arxiu Municipal,
signats generalment pel Comitè, i, en un cas, per la UGT (18); en segon lloc,
“actes d’ocupació” signades per l’Ajuntament i altres documents microfilmats
consultats a l’ANC (19)
Els edificis eclesiàstics van ser confiscats. L’església del Castell i la capella
del Puig van passar a mans de la Generalitat; els altres edificis, a mans de
l’Ajuntament, amb diferents propostes per donar-los un nou ús. L’església parroquial
es convertiria en “la plaça del Mercat”, i a la sessió municipal de 16 de
setembre de 1936 s’acordava “que el rellotger de Martorell faci un pressupost
per a transformar el rellotge de la població que hi ha al campanar, en quatre
cares”. El casal catequístic i la rectoria van ser destinats, respectivament, a
domicilis socials provisionals del sindicat pagès La Germanor i de la CNT. El
local de la Conferència de Sant Vicenç de Paül (“les paules”), a habitacions
particulars de mestres d’escola.
Però la primera requisa o confiscació de la qual cronològicament tenim
notícia fa referència a una propietat més modesta: “Comuniquem a vostè que
per ordre d’aquest Comitè de Relacions queda requisat el seu cotxe automòbil”
(20). Probablement l’escrit anava dirigit a Hermenegild Almirall, propietari
d’un “Ford”. Pel que fa a can Ginebreda, el Comitè “fa avinent a l’Ajuntament
que tenint dita propietat un excel·lent manantial el cedeix al municipi per llur
explotació”. En alguns casos hi ha justificacions i aclariments sobre algunes
confiscacions fetes pel Comitè:
“Tenint antecedents que els germans Valls Pallejà procedien de filiació política
facciosa, (el Comitè) ha cregut oportú incautar-se de l’esmentada finca on
hi estan instal·lades les Escoles Nacionals, per als fins exposats anteriorment,
la que trametrà a l’Ajuntament de Gelida a l’efecte de fer-ne l’ús que cregui
convenient” (21).
“Enviat per acord d’aquest Comitè una Comissió, a la casa núm. 54 de les Corts
Catalanes d’aquesta població, propietat de Josep Compte, el qual després de fer
moltes averiguacions no s’ha trobat enlloc. Es procedeix a fer un detingut registre,
donant per resultat trobar una bandera monàrquica de grans dimensions i documentació
relacionada amb el partit de Falange Española. Coneixent ja de molt
abans la ideologia de l’esmentat, aquest Comitè Local ha acordat fer la incautació
de l’esmentada casa, i fer-ne entrega per instal·lar-hi les seves oficines el Partit
Socialista Unificat de Catalunya. Per lo tant donem compte a aquesta Alcaldia
perquè ho trameti al Govern de la Generalitat de Catalunya” (22).
100

República, Guerra i Postguerra a Gelida
“Queda requisada la casa núm. 61 del carrer de Jaume Comte dels Successors
de Jaume Solsona Cabal, avui administrada per l’associació de la Conferència de
Sant Vicenç de Paül que tenia en aquest poble per fins benèfics. Per dit motiu
aquest Comitè en fa entrega a l’Ajuntament d’aquest poble per lo que ho estimi
convenient” (23).
“La Directiva de la UGT de Gelida us posa en coneixement que ha acordat
incautar-se de la casa propietat de Francesc Font situada al carrer de Colom
núm. 3 per ésser de necessitat instal·lar-hi el seu estatge social per quin motiu
ho posa en coneixement de la vostra autoritat” (24).
Després dels primers mesos de confiscacions incontrolades, es va passar
-com ja hem esmentat- a una fase de legalització. Això requeria redactar informes
sobre les “responsabilitats” polítiques de les persones a les quals s’havia
confiscat cases, finques i altres propietats. Aquests documents, que es poden
consultar al ja esmentat “lligall 162” de l’ANC, eren signats pels representants
locals de l’Ajuntament, de la UR, del PSUC, de la CNT, de l’ERC, de la UGT o del
“Comitè d’Enllaç del Front Popular “ (que no s’ha de confondre amb el Comitè
Antifeixista dels primers mesos). Abunden, doncs, els informes amb els set segells
i les corresponents set signatures. No eren, doncs, delacions voluntàries,
sinó declaracions escrites exigides per organismes de la Generalitat com ara
la “Comissió de Responsabilitats”, encarregats d’aquests “expedients contra
persones”. Aquí s’entrava en un terreny molt delicat, on sovint podem llegir
arguments no gaire objectius per a classificar un veí com a reaccionari, facciós
o col·laborador del feixisme:
“en règim monàrquic fou en diverses ocasions conseller municipal”
“es destacà en començar per fer una Mútua Escolar, a fi de que els seus fills
no tinguessin de rebre l’ensenyament laic; més tard, fou conseller [regidor] de
la CEDA”
“sortia d’excursió amb uns vint-i-cinc nois ostentant emblemes feixistes,
instal·lats al Casal Catequístic”
“després del 6 d’Octubre, feu pressió a tots els rabassaires de la seva propietat
perquè retornessin les parts de fruits dels anys anteriors”
“al registrar la seva vivenda es trobà extensa correspondència carlista, llibres
i reglaments d’aquesta organització i armes”
“era tant la seva activitat dretana en la localitat que s’arribà a l’extrem que
tots els treballadors que volien treballar en alguna de les indústries i fàbriques
del poble, primerament havien de passar per casa de l’expedientada a reclutarse
per a anar a fer els exercicis espirituals quines despeses la majoria de les
vegades ella costejava”
“era de les que coaccionava els obrers del poble en èpoques electorals i els hi
presentava el pacte de la fam: si no acataven la política que ella els imposava”
101

Andreu Guiu i Puyol
“després del Sis d’Octubre es revenjà treballant activament en contra dels
nostres companys que estaven a la presó per haver actuat en contra del feixisme,
i portant documents acusant els encartats que havien de controlar els actes
d’aquell moviment”
“intervingué com a cap d’organitzar en aquesta població la marxa de la
cèlebre Isidrada a Madrid, enviant-hi un representant seu i satisfent-li totes les
despeses que va ocasionar; en fi, que era un dels cacics més reaccionaris de la
localitat”
“presentà cinc demandes de desnonament contra els rabassaires de la seva
propietat, començant amb els que volien fer prevaler els Decrets de la Generalitat”
Un dels expropiats havia estat assassinat l’agost del 1936. Era Pere Taulé
Casanovas, propietari d’un forn d’obra i de diverses cases de lloguer. Els informes
corresponents, signats pels líders dels partits i sindicats d’esquerres,
utilitzen la paraula “assassinats” (no execucions sumàries, morts o altres
succedanis) i, a més, no veuen cap motiu per a adjudicar “responsabilitats”
polítiques a aquell ciutadà. Antoni Ferrer Miró (alcalde), Joan Masagué Ramendo
(jutge popular, afiliat a l’ERC), Jacint Riba Rovira (Joventut d’Esquerra
de Gelida, ERC), Antoni Ferrer Soteras (PSUC) i Pere Rius Claramunt (CNT)
declaraven:
“que l’expedientat fou desaparegut en lo dia 20 d’agost de 1936 amb motiu
dels assassinats d’aquella època; creuen els declarants que més aviat la seva
desaparició fou degut a odis personals, ja que en el poble era considerat un
element neutre, per tal que no se li coneixien activitats polítiques de cap mena
ni que ja mai hagués actuat ni en sentit dretà ni esquerrà” (novembre 1938,
aproximadament)
L’edifici de les monges franciscanes havia estat ocupat temporalment pel
Comitè, després els milicians el van abandonar i va passar a mans de l’Ajuntament,
i finalment es va convertir en el nou local de les escoles públiques.
Malgrat la guerra, les escoles nacionals continuaven funcionant amb una certa
normalitat a can Valls, amb un ensenyament mixt (nois i noies compartien
aula i pati) i bàsicament en català, amb la novetat que els nois tenien “cura
d’uns trossets de terreny de l’extens pati del col·legi” on plantaven hortalisses
d’estiu (25). En el ple municipal de 16 de setembre de 1936, la Conselleria de
Cultura presidida per l’esquerrà Camil Almirall Batlle, que també era president
del “Consell Local de l’Escola Nova Unificada”, argumentava que can Valls
s’havia quedat petit, “tota vegada que ha deixat de funcionar la Mútua Escolar
i el Col·legi de Religioses, per tant, proposa que en el que fou convent de Reli-
102

República, Guerra i Postguerra a Gelida
gioses s’instal·lin tres aules”. Finalment, els consellers van acordar encarregar
“al constructor d’obres Delfí Mas perquè realitzi aquesta millora per compte
de l’Ajuntament”.
Un altre factor va ser l’arribada d’un destacament de forces d’aviació de la
República: l’any 1937, les escoles van ser traslladades a l’abandonat convent
de les Monges i la torre de can Valls es va convertir en les oficines dels aviadors.
Val a dir que hi va haver també la proposta de traslladar l’Ajuntament a
can Valls.
Un tercer factor: en aquells anys de guerra, les escoles de Gelida es van
veure saturades amb una allau de nois i noies procedents de Barcelona, i és
que moltes famílies van abandonar la capital, fugint dels bombardeigs; “alguns
ja tenien la torreta o el pis a Gelida i els que no, anaven de lloguer o
de rellogats en cases de parents o amics” (26). Finalment, per la primavera
de 1937, van ser inaugurades les noves escoles, amb una placa de marbre on
constava aquesta inscripció: “Grup Escolar Ferrer i Guàrdia”, d’acord amb els
ideals republicans d’escola pública, laica, mixta i catalana. El curs següent,
1938-39, “el vam començar, però no el vam pas acabar”; acabada la Guerra,
“aviat tornaren les monges al convent i nosaltres a les antigues escoles, això
sí, amb uns canvis radicals” (27).
D’acord amb el decret de Col·lectivitzacions i Control Obrer de la Generalitat
de 24 d’octubre de 1936, les dues fàbriques de paper van passar a ser controlades
per comitès de treballadors. És el cas de l’”Empresa Col·lectivitzada
Lluís Guarro Casas”, dirigida per un Consell d’empresa i un Comitè Obrer lligats
als sindicats CNT i UGT. Quelcom semblant va passar amb La Gelidense, malgrat
que l’enginyer industrial Lleó Bergadà Girona, cap de fabricació i director (des
de 1923 fins a 1947), va continuar essent director i president de l’empresa
col·lectivitzada (28).
També tenim notícia d’un “Comitè Obrer del Funicular de Gelida” dirigit per
Pere Dagà i lligat a la CNT, que es va fer càrrec d’aquest servei. I de l’”Empresa
Col·lectivitzada de la Fàbrica de Calç i Guix” que posseïa una pedrera al terme
municipal de Gelida. La “Cooperativa Gelidenca de Paletes i Manobres” tenia
oficina i magatzem a la capella del Santíssim; “aquesta cooperativa es nodrí
de les eines requisades als contractistes” d’obres que hi havia a Gelida abans
de l’inici de la guerra: Mariano Mas, Delfín Mas i l’empresa Colomer i Xandri”
(29).
103

Andreu Guiu i Puyol
104
Fig. 33. Carta signada pel
Comitè Obrer de l’Empresa
Col·lectivitzada Guarro
Casas de Gelida (AHMGE)
Fig. 34. Albarà de la Cooperativa de Paletes i Manobres, on es detalla que una hora de
paleta es cobrava a 2’30 pessetes i una hora de peó a 2 pessetes (AHMGE)

República, Guerra i Postguerra a Gelida
3.4. LA JUNTA MUNICIPAL AGRÀRIA I LA REDISTRIBUCIÓ DE TERRES
El 26 de juny de 1937 es constituïa a Gelida una Junta Municipal Agrària,
d’acord amb el Decret de la Conselleria d’Agricultura de la Generalitat del 16
d’aquell mateix mes. Quedava integrada així:
President: Àngel Ollé Capdevila, batlle.
Vocal: Joan Badell Soler (president del Sindicat Agrícol La Germanor) i
Josep Torné Sàbat. Vocal suplent: Josep Bartolí Juncosas.
Secretari: Martí Planas Gras.
La Junta va acordar reunir-se els dijous de cada setmana a les vuit hores de
la vetlla (30). Un nou decret del Departament d’Agricultura del dia 17 d’agost
de 1937 modificava i ampliava les juntes municipals agràries, de manera que
el dia 2 de setembre es constituïa una nova Junta:
President: Antoni Ferrer Miró, batlle.
Vocals: Joan Badell Soler, Josep Torné Sàbat i Josep Bartolí Juncosas (tots
tres del sindicat La Germanor); Leandre Romagosa Llopart (Joventut d’ERC);
Sebastià Claramunt Fernández (PSUC).
Però l’aplicació de l’anterior decret va produir un conflicte entre els sindicats
UGT i CNT, d’una banda, i la nova Junta presidida pel batlle de l’ERC, per
l’altra. En efecte, una carta signada pel secretari local de la CNT, dirigida a la
Junta, es pregunta: “¿Cómo podemos opinar y emitir juicio en una cosa que
según vosotros no tenemos derecho a estar representados?. ¡Prueba de ello es
que no hemos sido convocados! (31).
Quatre mesos després l’assumpte seguia sense solució, ja que el Departament
d’Agricultura va rebre una denúncia del mateix sindicat “manifestant
haver estat excluïts del dret de nomenar un representant per a formar part
de la Junta Municipal Agrària de Gelida” (32). Immediatament Antoni Ferrer
contestava l’anterior carta justificant la seva actuació com a president de la
Junta Municipal Agrària i fent alhora una interessant anàlisi de la situació
sindical a Gelida:
“Acuso rebut del comunicat rebut del dia 17 del corrent per aquest Departament
d’Agricultura (Serveis Socials) quin prega que convoqui immediatament a
reunió la Junta Municipal Agrària per tal de procedir a la modificació i ampliació
de la mateixa, a fi de donar entrada a les Organitzacions Sindicals de la CNT i
UGT.
Puig la primera, no té cap secció de camperols legalitzada, i el altre tampoc,
aquestes Sindicals han agrupat tot el ram de les indústries; però en quan a la
Agricultura no ja d’avui sinó del any 1929 està associada al Sindicat Agrícol
105

Andreu Guiu i Puyol
La Germanor i és per això, que creiem que aquestes Sindicals no disposaven de
camperols que fessin com a mínim el 50 % de llur treball a la terra i de reconegudes
conviccions antifeixistes, perquè si algun que en part sigui camperol i està
inscrit en aquestes Sindicals, es que abans del dinou de juliol no militava en cap
partit polític ni tampoc en cap organització Sindical” (33).
La Junta tenia entre les seves missions dues particularment importants:
fer la llista dels “incursos en responsabilitat” i regular la “redistribució de
terres”.
El 25 d’octubre de 1937, el Consell d’Agricultura, depenent de la Generalitat,
instava la Junta de Gelida a procedir a “la tramitació dels expedients dels
incursos en responsabilitat d’acord amb el Decret del 14 de juliol darrer (Diari
Oficial del 15) i Ordre del 21 del mateix mes” (34). La Junta Municipal Agrària
havia d’informar el Consell d’Economia, depenent de la Generalitat, sobre les
“persones naturals o jurídiques que directa o indirectament hagin participat
en el moviment sediciós contra el govern de la República” i que fossin propietaris
de finques rústiques (35).
Pocs dies després, el 6 de novembre, aquell organisme acusava rebut de
la llista dels “incursos en responsabilitat” tramesa des de Gelida. Analitzant
la llista, es comprova fàcilment que es tracta d’una relació de la majoria dels
principals propietaris de terres de Gelida.
El “Decret de redistribució de la terra al camp de Catalunya “ (agost de
1937) intentava beneficiar “els treballadors agrícoles -conreadors i jornalers-
que no tinguin terra o no en disposin abastament” que havien de fer les
corresponents sol·licituds a la Junta Municipal Agrària de la seva localitat.
Aquesta Junta, en formular les seves propostes d’adjudicació, podia comptar
amb les finques expropiades per la Generalitat de Catalunya als “facciosos”,
“les terres aptes per al conreu actualment no menades” i “els excessos de terra
que tinguin els conreadors establerts al terme municipal per damunt de llur
capacitat de treball”.
Propietaris, pagesos, rabassaires i jornalers de Gelida es van trobar, doncs,
a la tardor de 1937 amb una notícia realment nova que dos “avisos” de 27
d’octubre s’encarregarien de difondre. Un d’ells deia així:
“Avís. Procediment de redistribució de terres i estris de treball per l’aplicació
del decret del 14 d’agost [...] Tots els ciutadans agricultors d’aquest terme
municipal que desitgin posseir terres, podran adreçar per mitjà d’instàncies a
la Junta Municipal Agrària d’aquest poble, dintre el termini de 30 dies naturals
a comptar del dia d’avui, tots els dies de 4 a 6 de la tarda menys els dissabtes
[...]” (36).
106

República, Guerra i Postguerra a Gelida
A l’Arxiu Municipal es conserven dues cartes fent peticions de terra i esborranys
de nombroses sol·licituds. En total he comptabilitzat 35 sol·licituds, de
les quals 19 fan referència a can Valls, finca propietat de Lluís Fusté Valls. Com
a exemple he escollit fragments de les dues cartes abans esmentades:
“Doncs jo demano si és possible, un tros de terra que està plantat de planter
d’ametllers, però sense cuidar i que fins fa llàstima de la finca de Can Valls, casa
Tinquet” (37).
“Amic Batlle. Havent-hi un tros de terra a casa Manac, coneguda Rectoria Vella,
fa més d’un any que no es cultiva, desitjaria cultivar-la un tros que existeix
ceps inútils, ametllers novells, olives i reuneix condicions per sembradura” (38).
3.5. REFUGIATS I PROBLEMES D’ORDRE PÚBLIC
L’exili dels republicans no es va iniciar l’any 1939. Des de l’esclat de la
guerra, el juliol de 1936, milers de persones es van veure obligades a deixar les
seves cases, béns i, fins i tot, família, per refugiar-se a altres indrets situats
a la rereguarda republicana, a mesura que les tropes franquistes avançaven
sobre el territori. Catalunya va ser un dels llocs principals d’acollida de refugiats
i desplaçats. El Govern de la Generalitat, els ajuntaments, els partits i
els sindicats van haver d’actuar davant l’allau de refugiats que calia atendre,
alimentar i hostatjar.
La colònia de refugiats que es va anar formant a Gelida durant el temps de
la guerra degué ésser nombrosa i, pel que fa als refugiats allotjats prop dels
barris del Puig i la Valenciana, concretament a can Martí de Dalt, va comportar
problemes d’ordre públic. Tenim també referències d’un altre grup de refugiats
a ca l’Aragall, una torre d’estiueig molt gran, al nucli urbà: “esquerps ... i amb
poques possibilitats d’obtenir els queviures necessaris. A l’arribar els primers
freds de l’hivern, per poder-se escalfar, cremaven les portes interiors de la casa
i fins i tot els arbres del jardí. Sembla que aquell mes de desembre (de 1938)
ja varen marxar, no sé ni com ni on ...” (39)
No he trobat cap document que relacioni de manera exhaustiva els refugiats
instal·lats al terme municipal. Es conserva, però, una “relación de refugiados
de Gelida que han recibido giros por mediación de la estafeta de Sadurní
de Noya” (40), on figuren 37 noms. D’un total de 108 girs postals rebuts
entre juny de 1937 i gener de 1938, 27 procedien de Barcelona (la immensa
majoria remesos per la Casa Cros a un refugiat anomenat Francesc Ortiz), dos
de Tarragona i un de Vilafranca del Penedès. Així doncs, resulta que la majoria
dels girs procedien d’altres indrets del territori republicà, fora de Catalunya:
Madrid, València, Daimiel, Albacete, Villanueva (Còrdova), Fuentellano, Cuenca,
Sarinyena, Bilbao, Híjar i Jaén.
107

Andreu Guiu i Puyol
La següent carta de presentació il·lustra aquest fenomen dels refugiats
de guerra: “Tengo el gusto de presentarle a la dadora del presente escrito,
esposa del piloto de Aviación Militar Romas Estrena, que se halla luchando en
el frente de Madrid, la cual ha venido evacuada de dicha capital, rogándole encarecidamente
haga cuanto esté en sus manos para facilitarle un alojamiento
para ella y su hijo” (41)
A més dels citats girs postals, un altre mitjà de vida d’aquesta població
refugiada era el lliurament de quantitats en metàl·lic per part de l’Ajuntament,
a càrrec de la “Caixa Pro-refugiats de Guerra de la Generalitat de Catalunya”. En
aquest sentit, en sessió de 3 de febrer de 1937, l’Ajuntament acordava demanar
a “la Generalitat de Catalunya, l’abonament de 5.000 pessetes, per les despeses
ocasionades en atenció als refugiats de Guerra d’aquesta població” (42)
En plena guerra, l’Ajuntament de Gelida tenia alguns problemes d’ordre públic
i necessitats d’agents, d’armament i de municions. En efecte, el novembre
de 1936, una carta de la Conselleria de Defensa de la Generalitat responia una
petició d’armament i municions per part de l’alcaldia de Gelida: “no se dispone
por el momento de posibilidades para poder dotar de estos elementos, por ser
precisas las existencias para los frentes, no obstante lo cual es de suponer que
para la materialidad de la enseñanza del armamento podrán disponer en todos
los pueblos de algún fusil o mosquetón”, afegint que “en su consecuencia queda
V. facultado para utilizar los que por sus medios pueda proporcionarse” (43)
Però va ser a finals de 1937 quan tenim coneixement d’un notable conflicte
entre un grup de refugiats i els veïns dels barris del Puig i la Valenciana.
Malgrat el difícil moment polític, un grup de 41 homes i dones veïns d’aquells
indrets del terme signen una instància dirigida al ciutadà batlle denunciant
l’actuació d’alguns refugiats:
“Els que sota signen veïns d’aquest poble, domiciliats al barri del Puig i de
la Valenciana, amb lo millor respecte:
Exposen. Que trobant-se tot aquest veïnat molt perjudicats per l’actuació
dels refugiats que hi ha instal·lats a Can Martí de Dalt en nombre de 59 quins
es dediquen exclusivament fent robos per totes aquelles contrades d’hortalisses,
tallar arbres fruiters i ceps, veient-nos contínuament insultats si insistim en
avisar-los.
Acudim a aquesta Alcaldia i Consellers en general per formular nostra queixa,
perquè com és de suposar degut a les actuals circumstàncies, que els productes
no són sobrers, repercuteix una ruïna per nostres ànims de tenir de plantar i
treballar les plantes sapiguent ja per endavant que no podrem gaudir de nostre
únic element de vida que és el treball del camp.
Per lo tant supliquem de vostra autoritat vulgueu atendre nostres precs per
ésser de justícia, estant ja nosaltres cansats i tenint els ànims excitats, d’haver
108

República, Guerra i Postguerra a Gelida
de suportar tanta pirateria de gent què no han treballat mai ni tan sols han
procurat de servir en bé de la causa ans el contrari, que amb aquesta classe de
paràsits no és possible existir una Espanya lliure com tots desitgem” (44)
L’alcaldia va comunicar la denúncia al Departament de Governació, el qual,
per la seva banda, notificava al batlle de Gelida que “en les vostres funcions
de responsable de l’ordre podeu usar de l’autoritat d’Alcalde, requerint l’auxili
de la força pública i entregant els delinqüents als Tribunals”, alhora que advertia
que la denúncia dels veïns s’havia de trametre a la Comissaria d’Ordre
Públic (45)
Les fonts orals, però, donen una altra versió de l’actuació d’aquells refugiats
de guerra. Resulta que a can Martí de Dalt s’havia mort feia poc el masover;
la seva dona, la Marieta, en quedar-se sola, va abandonar el mas. Va ser així
que l’Ajuntament de Gelida va utilitzar aquella masia per a allotjar un grup de
refugiats. Aquests eren, potser, entre 25 i 30, més aviat andalusos. Hi van estar
durant tota la guerra. Vivien molt precàriament però -sempre d’acord amb
la font oral- no hi ha constància que fessin robatoris; alguna vegada s’acostaven
fins a can Martí de Baix per a vendre la seva “collita” de glans a canvi
d’uns cèntims. Entre ells hi havia xicots joves i gent més gran; de criatures,
no n’hi havia. Se’ls veia prims i necessitats. Forasters temorosos, no solien
abandonar les rodalies del mas ni es relacionaven amb els gelidencs. Acabada
la guerra, del mas només quedaven les parets.
Seguint amb les fonts orals, al mas de can Julià hi havia una parella de
masovers joves; l’home va haver d’anar al front, de quinta, on va morir. La seva
dona va deixar el mas. Va ser en aquesta masia on es va instal·lar temporalment
un grup de catalans, pagesos procedents de Corbera d’Ebre. A diferència dels
anteriors, aquests tenien diners i van romandre al mas un període més breu.
Un segon exemple de conflictes entre gelidencs i refugiats correspon també
a finals de 1937. El dissabte dia 4 de desembre, l’alcalde Antoni Ferrer va
requerir Melcior Almirall, en qualitat d’agent de l’autoritat, per tal que anés
a can Migrat de la Muntanya. Ho va fer en companyia del vigilant de nit, el
“sereno” Diego García Cano. Arribats a la masia, van ser informats per Josep
Llopart Samsó:
“... que un individuo se presentó a aquel lugar de su residencia matando
cuatro conejos contra la pared los cuales estaban en una jaula de al entrar al
edificio, luego despeñó la puerta del carrer y después de quitar el cerrojo entró
a dentro gritando a voces que quería matar a los habitantes de la casa. Dichos
habitantes nombrados José Llopart Samsó y su esposa se fueron en demanda
de auxilio; uno en casa “Rosell de la Llena” y otro a “Can Voltà”, a este requerimiento
comparecieron al lugar consignado Jaime Adell de “Can Voltà” y
109

Andreu Guiu i Puyol
Bautista Estallé Batalla de “Can Rosell de la Muntanya” reunidos conjuntamente
persiguieron al asaltante y éste al verse conseguido dió un porrazo en la cabeza
de Bautista Estallé Batalla que resultó herido de pronóstico reservado. El delincuente
se personó nuevamente a la nombrada casa “Cal Migrat de la Muntanya”
rompiendo los cristales de la ventana por lo que ensangrentó quedando huellas
de sangre suya y de los conejos muertos a la pared de la casa. Los vecinos nombrados
consiguieron detenerle y atarle de las manos” (46)
L’agent de l’autoritat i el vigilant nocturn es van fer càrrec del presumpte
delinqüent amb intenció de portar-lo al poble, però “... ya en el camino se
escapó por tres veces y en su persecución cayeron el que suscribe (Melcior
Almirall) y el fugitivo de una altura de más de cuatro metros resultando con
magullamiento general el firmante y con heridas en la cabeza el delincuente
de las que estamos ambos restablecidos” (47). Finalment el detingut, després
de passar per les dependències de la Creu Roja local, va ser probablement
lliurat al jutge de Sant Feliu de Llobregat. Es tractava de Josep García García,
refugiat de guerra.
Fem un incís per parlar de Melcior Almirall Iglesias, fill de Sant Joan de
Mediona, conegut com el “Mori Cambó”. El renom li venia perquè en un míting
de la Lliga celebrat al Casal Gelidenc, abans del 1936, va entrar i va fer aquest
crit. Empresonat després del Fets d’Octubre de 1934, va ser condemnat a tres
anys de presó; amnistiat, va retornar a Gelida el febrer de 1936. El Padró
Municipal de 1936 el classifica com a “pagès sense feina” de 27 anys, casat
amb una gelidenca. Durant la guerra portava pistola llarga, com a “agent de
l’autoritat” .
Les fonts orals recorden que durant la guerra hi va haver una manifestació,
als carrers de Gelida, contra el batlle Antoni Ferrer Miró. El problema era
la gana; aquest alcalde, que potser no dominava gaire l’art de l’oratòria, va
prometre que arribaria el camió de la farina, però alguns convilatans es van
malfiar de les seves paraules i van arribar a trencar els vidres de la casa del
secretari municipal. Les fonts escrites, en aquest cas l’acta del ple municipal
de 8 d’octubre de 1937, donen altres detalls i interpretacions: l’ERC, el PSUC i
la UGT locals protesten per una manifestació que hi va haver al poble la setmana
anterior i responsabilitzen els regidors de la CNT d’haver-la organitzat
o promogut:
“[...] concedida la paraula al company Irla, aquest s’adhereix a la protesta
per la manifestació referida, lamentant-se de que en la mateixa s’hi vegués
familiars d’alguns consellers. Diu estar d’acord que tots els articles de primera
necessitat es reparteixin mitjançant la tarja de racionament. El company
Claramunt diu que ell no pot fer-se solidari ni responsable dels actes de la seva
110

República, Guerra i Postguerra a Gelida
companya i manifesta la seva estranyesa de què per l’Ajuntament no es posseís
blat, ja que ell sap que se’n podia trobar. Contesta el conseller de proveïments
que no comprèn semblants manifestacions d’un conseller ja que en tal cas tenia
l’obligació de dir-ho si sabia com es pogués obtenir blat i que al no fer-ho dubta
de la veracitat d’aquestes manifestacions que es podrien interpretar amb caire
polític a dita manifestació i no ben intencionat [...] El company Benaiges contesta
que ni la seva minoria ni la seva sindical tenen relació amb la nombrada
manifestació que tot cas fou produïda per la manca de subsistències”
El gener de 1938, el batlle Ferrer sol·licitava de la Conselleria de Governació
i Assistència Social que se li donés autoritat “pel nombrament d’uns
agents de la meva autoritat degudament armats i amb les mateixes facultats
que pugui tenir un mosso d’esquadra”. Ho argumentava tot dient que, a causa
de la guerra, els cinc mossos d’esquadra destinats a Gelida van ser traslladats
a Barcelona i que les peticions que “en distintes ocasions” s’havien efectuat
demanant “guàrdies d’Assalt o d’altre nom perquè els poguessin tenir d’un
permanent” no s’havien assolit. Afirmava també el batlle que sense aquesta
força armada “aquesta població no pot regir-se..., i menys amb el nombre de
refugiats que tenim i la falta de subsistències” (48). Ignorem si tal petició va
ser, finalment, concedida. Quedava encara un any de guerra.
3.6. LES FORCES POLÍTIQUES I L’AJUNTAMENT
La guerra i la revolució van canviar la correlació de forces polítiques i
sindicals a Gelida. Els homes de l’Esquerra Republicana (o de la Joventut
d’Esquerra) van continuar controlant l’alcaldia. La Lliga va desaparèixer de la
localitat; els seus membres més destacats van fugir o es van amagar, altres
van ser assassinats. El Sindicat Agrícol La Germanor continuava essent l’única
organització agrària fortament arrelada a Gelida. Però una força que abans de
la guerra havia tingut molt poc pes a Gelida, la CNT (i les Joventuts Llibertàries),
ara va prendre un protagonisme notable. A part de les esmentades,
les altres organitzacions de les quals tinc constància restaven en un plànol
secundari: el PSUC i la UGT.
En els primers mesos de la guerra hi havia a Gelida una dualitat de poder:
el Comitè local de Milícies Antifeixistes, on la CNT devia tenir un paper dominant,
i l’Ajuntament controlat per l’Esquerra Republicana. Era el temps de
la fúria anticlerical, dels assassinats d’agost i de les confiscacions de terres i
cases. Però paral·lelament als esdeveniments polítics en l’àmbit català (el 27
de setembre de 1936 els anarcosindicalistes van acceptar dissoldre el Comitè
Central de Milícies i integrar-se al Govern de la Generalitat), també el Comitè
de Gelida, encara actiu al mes d’octubre, va declinar.
111

Andreu Guiu i Puyol
La darrera sessió plenària de l’Ajuntament, abans de la guerra, es va celebrar
el 15 de juliol, aparentment, amb total normalitat: fins i tot es feia
referència a la propera festa major. La següent sessió es va celebrar el dia 5
d’agost, en temps de guerra i revolució: Joan Bertran continuava com a alcalde,
els tres regidors de la Lliga van ser destituïts (d’acord amb la normativa
de la Generalitat de Catalunya) i ara tots els regidors eren de l’ERC. Nou ple
municipal el 19 d’agost, amb temes menors com ara encarregar a un ciutadà
de Barcelona la neteja de la màquina d’escriure de l’Ajuntament.
El següent ple municipal es va celebrar el dia 2 de setembre, després
dels assassinats d’agost. L’acta d’aquesta sessió municipal mostra l’existència
d’aquella dualitat de poder pròpia d’aquells primers mesos de la guerra. L’alcalde
Bertran i els regidors de l’Esquerra comenten la instància presentada pel
Comitè Local Antifeixista:
“Aquest Comitè per tal d’atendre els gastos de subvenció als milicians, de representació
de Presidència i altres seccions, s’ha vist obligat a fer un pressupost
de gastos d’import mil pessetes setmanals, i no comptant amb cap mitjà d’ingrés,
requerim a aquest Ajuntament perquè es serveixi aportar-nos la quantitat
esmentada, evitant així que l’haguem d’obtenir per altres mitjans. Gelida, 30
d’agost de 1936. Pel Comitè, el President, firmat, Josep Irla, hi ha un sello que
diu Comitè Local de Milícies Antifeixistes Gelida”
Els regidors van discutir la procedència o no d’efectuar aquest pagament
(una mena d’impost revolucionari); “finalment s’acordà que per bé de la població
s’accedeixi a aquesta sol·licitud” i l’Ajuntament va aprovar un nou impost
o “repartiment extraordinari de defensa i atur forçós” per a aquell any 1936.
El dia 22 d’octubre es va constituir un nou Ajuntament, d’acord amb un
decret de la Generalitat, format per tres membres de l’ERC, tres de la CNT, un
de la Unió de Rabassaires i dos del PSUC. Àngel Ollé va ocupar l’alcaldia.
En aquests consistoris de la Guerra Civil hi va haver una forta rivalitat
entre els regidors de la CNT i la resta de consellers (ERC, UR i PSUC); podríem
dir, entre l’extrema esquerra i l’esquerra moderada. Un dels protagonistes
d’aquests enfrontaments era en Joaquim Benaiges Cabré: de cap dels milicians
locals durant els primers mesos de la guerra passà a ser regidor municipal en
representació de la CNT. En Benaiges havia nascut a Gràcia l’any 1901, poc
després de la seva annexió a Barcelona. El cens de 1936 informa que vivia al
carrer Anselm Clavé núm. 30 amb la seva dona, paperera de Can Guarro, i una
filla de quatre anys. Abans de la guerra treballava de paleta a l’empresa “Colomer
i Xandri”. Un document judicial considera que va morir en combat, a la
Serra de Pàndols (Apèndix 22).
El recanvi freqüent dels seus consellers municipals per part de la CNT era un
112

República, Guerra i Postguerra a Gelida
motiu de tensió. Un primer cas del qual tenim coneixement va ser motivat per
l’acord de l’assemblea de la CNT local, nomenant Pere Rius en substitució de
Josep Dulcet en el càrrec de conseller de l’Ajuntament. Poc després, una sessió
del consell municipal celebrada el 5 de febrer de 1937 acordava “després de
llarga discussió” i “per unanimitat” demanar explicacions a la sindical sobre
“el motiu o motius” que havien motivat la demanda de relleu del “company”
Dulcet, ‘’i a l’ensems si és motivat per actes del seu càrrec dintre el Consistori”
(49). El dia següent la CNT replicava: “els motius no tenim perquè manifestarlos,
però tota vegada que els motius són d’ideologia, i nosaltres no podem
fer altra cosa que obeir els acords que una assemblea general pren, nosaltres
els tenim de fer complir” (50). Finalment, el batlle va convocar Pere Rius a
un ple municipal en l’ordre del dia del qual figurava “la renúncia del càrrec de
conseller del company Dulcet i el nomenament vostre” (51).
Un altre motiu de tensió, ja tractat, va ser la composició de la Junta Municipal
Agrària, que va motivar les queixes de la CNT i de la UGT. Finalment
el següent cas podria ésser interpretat com una negativa de l’Ajuntament a
justificar accions de dubtosa legalitat: les Joventuts Llibertàries de Gelida,
lligades a la FAI, trameten una lletra al “Consell municipal” sol·licitant “que
per tota la setmana entrant ens sigui desocupada la casa torre Aragall a la
plaça Bonaventura Durruti, per la residència fixa de les Joventuts Llibertàries,
finint aquest plaç el dia 9 del corrent abril” (52). La resposta de l’Ajuntament,
en sessió de 7 d’abril de 1937, va ser que “al no ésser aquest edifici incautat
per l’Ajuntament, aquest afer no és de la seva incumbència” (53).
Llegim amb atenció aquest fragment de l’acta redactada pel secretari, corresponent
al ple municipal de 16 de juny de 1937, en el nou context polític
català posterior als “Fets de Maig”. Tot sembla indicar que el tema de fons
d’aquell debat eren els assassinats comesos a Gelida el mes d’agost de 1936:
“Es llegida una comunicació d’Esquerra Republicana de Catalunya i Partit
Socialista Unificat de Catalunya acusant alguns consellers de la seva intervenció
directa o indirecta en successos ocorreguts, per lo que els consideren incapacitats
per el càrrec que exerceixen i demanant que la sindical CNT nomeni llurs
substituts. El company Benaiges protestà airadament de semblant acusació manifestant
la falta de proves de la seva intervenció a cap fet desagradable i que,
en els fets a que pugui referir-se dita comunicació, havia comunicat a l’alcalde
que no passaria res a aquesta població, que tenien totes les possessions preses
i que tot estava previngut [...] Concedida la paraula al company Irla començà
manifestant que l’entorpiment que representen els fets promoguts per alguns
sectors en la bona marxa del municipi és abominable, entaulant-se viva discussió
(entre) ambdós consellers Irla i Benaiges [...] es concedeix la paraula al
conseller Joan Badell Soler que assegura haver vist dintre del grup que segons
113

Andreu Guiu i Puyol
sembla provocaren els fets, al conseller Pere Rius que portava un arma llarga
encara que no pot dir quina classe; el company Rius manifestà que ell no portava
cap arma i que ni tampoc assistí a cap acte que ell considerés improcedent.
Interromp el company Benaiges dient que podia ser l’escopeta ésser de bastó
o de canya [...] El company Alegre diu que en alguna ocasió s’han pronunciat
paraules fora del Consistori que per ell representen una amenaça, contestant el
company Benaiges que en tot cas seria una mala interpretació. Es promou un
violent diàleg entre els consellers Irla i Benaiges sense que es puguin entendre
i el conseller Almirall diu que si no es retiren els consellers acusats serà ell que
es retirarà del Saló. El company Gibert reclama que es parli clar i que rellueixi la
veritat dels fets i que es presentin totes les proves [...]”
Mesos després, el ple municipal de 25 d’octubre de 1937 va acordar declarar
“incapacitats” per a exercir de regidors aquests tres membres de la CNT
local: Joaquim Benaiges Cabré, Pere Rius Claramunt i Joan Claramunt Masagué,
d’acord amb un decret de la Generalitat. També es demanava a la CNT que
nomenés tres regidors alternatius.
Durant el període de guerra, Gelida va tenir tres batlles: Joan Bertran,
Àngel Ollé i Antoni Ferrer. Àngel Ollé va ocupar el càrrec entre els mesos d’octubre
de 1936 i juny de 1937, aproximadament. A l’estiu d’aquest darrer any,
un altre home de l’Esquerra Republicana, Antoni Ferrer, va ocupar l’alcaldia i va
exercir el càrrec entre agost de 1937 i desembre de 1938, aproximadament.
Fig. 35. Àngel Ollé i Capdevila, alcalde durant els anys 1931-1934 i 1936-1937.
Les fotos són posteriors a la guerra
114