Treball TAC

Com s’originaren els moviments
internacionals en contra de
l’apartheid sud-africà?
Carlota Cabeza Obrador
Mireia Ferrer Jordà
Elisabet Terrades Boix
Professor: Jacint Jordana
Teoria de l’Acció Col·lectiva
Març 2006

Abstract
Amb aquest estudi es pretén analitzar l’acció col·lectiva per obtenir béns públics
internacionals. El bé públic escollit és el dret a no ser discriminat per qüestions racials.
Com que és un bé molt ampli s’ha escollit un estudi de cas, a saber, l’apartheid sud-
africà. Aquest treball parteix de la hipòtesi que els moviments dels ciutadans britànics
van ser claus en l’expansió i internacionalització dels moviments anti-apartheid. En la
primera part de l’anàlisi es farà una introducció per definir la paraula racisme i ressaltar
la importància d’aquest fenomen. En el segon punt s’exposaran dues idees
contraposades sobre la teoria de l’acció col·lectiva per plantejar la línia argumentativa
que seguirà aquest estudi i es debatrà la paradoxa de l’acció col·lectiva escrita per Olson
al 1965 per justificar la rellevància de l’estudi. En el tercer punt es procedirà a justificar
que el dret a no ser discriminat és un bé públic internacional. En el quart, s’analitzarà el
problema dels free-riders que apuntava Olson i en el cinquè les diferents motivacions
que poden dur els individus a cooperar per produir un bé públic internacional (entenem
que els inicis de la cooperació per obtenir el bé no poden ser qualificats com a
moviments socials ja que aquests no neixen espontàniament, i al començament s’han de
considerar com una acció col·lectiva més, com si de l’obtenció d’un bé públic es tractés
(és quan aquesta acció adquireix rellevància i/o dimensionalitat que es considera
moviment social i s’ha de tractar de forma diferenciada).A partir d’aquest punt s’entrarà
en l’anàlisi de l’estudi de cas començant per la definició de l’apartheid i
contextualitzant-lo històricament. Seguidament es plantejarà l’inici dels moviments i la
internacionalització d’aquests (amb especial èmfasi en els moviments que emergiren a
Gran Bretanya), com a explicació del canvi d’ordre de preferències dels Estats (en el
dilema de si cooperar o no amb altres Estats per acabar amb l’apartheid) i la proliferació
dels moviments en contra del règim sud-africà (tenint en compte la intervenció de la
ONU). En el setè punt s’explicarà la fi de l’apartheid i en el vuitè s’arribarà a la
conclusió que els moviments dels ciutadans britànics van ser un factor clau pel
desencadenament de tots aquests successos (la hipòtesi es fonamenta en el fet que Sud-
àfrica pertanyia a la Commonwealth i que hi havia molts ciutadans sud-africans exiliats
a Gran Bretanya com a explicació de perquè els moviments sorgiren allà i no a un altre
lloc).
1

ÍNDEX
Pàgina
1. Introducció ............................................................................................................... 3
2. Justificació del treball ...………………………………………………………….. 5
3. El dret a no ser discriminat per qüestions de raça, un bé públic
internacional …………...…………………………………………………………..... 7
4. El problema dels free-riders per a l’obtenció del bé ...……………………………. 9
5. Diferents conductes dels individus a l’hora d’elegir entre cooperar o no ....…….... 9
6. Un estudi de cas: L’apartheid sud-africà ....………………………………………..13
7. La fi de l’apartheid ....................................................................................................21
8. Conclusió ...................................................................................................................22
9. Annexos ......................................................................................................................23
10. Bibliografia ...............................................................................................................26
11. Repartiment del punt addicional pels treballs de tres persones ................................27
2

1- Introducció
“La especie humana es una sola y, salvo sus actos, nada hace a una persona
mejor que otra. Cada vez que se olvida esa verdad simple, la civilización retrocede un
paso, irreparablemente.” 1
En la historia d’Europa el racisme, tal i com l’entenem avui dia, és un concepte
que neix amb els imperis colonials. És quan l’home europeu entra en contacte amb els
homes indígenes de les terres que colonialitzen que apareix en els textos de l’època la
idea de races superiors i inferiors. Aquestes últimes es creu han de sotmetre’s a l’home
blanc, ja que aquest té el deure de civilitzar-les.
Tanmateix, aquest pensament de superioritat d’uns homes sobre els altres ja
existia en les societats europees abans de l’expansió dels imperis colonials, era una
superioritat basada en la classe social o l’estament. Es menyspreava i es consideraven
inferiors aquelles persones que ocupaven les classes més baixes.
“Considero en la especie humana dos clases de desigualdades: una, que yo llamo natural o
física, porque ha sido instituida por la naturaleza, y que consiste en las diferencias de edad, de
salud, de las fuerzas del cuerpo y de las cualidades del espíritu o del alma; otra, que puede
llamarse desigualdad moral o política, porque depende de una especie de convención y porque
ha sido establecida, o al menos autorizada, con el consentimiento de los hombres. Ésta consiste
en los diferentes privilegios de que algunos disfrutan en perjuicio de otros, como el ser más
ricos, más respetados, más poderosos, y hasta el hacerse obedecer.” 2
El racisme es pot definir com “desconfiar i/o menysprear (discriminar) persones
que tenen característiques físiques i culturals diferents de les nostres, associant aquestes
característiques a superioritat/inferioritat” 3 , o com “formas de exclusión, segregación,
discriminación o agresión que se producen a personas por causa de su origen étnico o
nacional, el color de la piel, la religión o los hábitos culturales (relacionados con el
origen étnico o nacional), tanto si se basan en argumentos de superioridad biológica
como si no lo hacen.” 4
El racisme ha conduït a tantes barbàries al llarg de la història, que el dret a no ser
discriminat per raons de raça està recollit a la Declaració Universal dels Drets Humans.
1 Tomás Eloy Martínez. El País (16-03-2006)
2 Jean-Jacques Rousseau. Discurso sobre el origen de la desigualdad entre los hombres
3 Ben Jelloun, Tahar (1999). El racisme explicat a la meva filla.
4 ONG Racisme
3

El desenvolupament del concepte de drets humans a occident, es remunta als
pensadors grecs i romans, però va ser Sant Tomàs d’Aquino qui va desenvolupar la idea
d’un dret natural al qual s’havien de sotmetre totes les altres lleis de l’Estat. Durant el
període de la il·lustració (S XVIII) es desenvolupa la teoria que el dret natural ha de
provenir de la raó. D’aquesta manera trobem la "Declaració dels Drets del Home i del
ciutadà", redactada per la Assemblea Nacional durant la Revolució Francesa
Però és al segle XX que apareix la idea de la necessitat que els drets humans
siguin consagrats en Tractats Internacionals. Aquesta idea sorgeix de la necessitat
d’una protecció internacional enfront a les violacions que hi ha hagut reiteradament,
davant les barbaries que s’han dut a terme, els crims contra la humanitat, les guerres, els
genocidis… la dignitat humana s’havia violat una vegada darrera un altre, sense que els
seus botxins paguessin pels crims comesos.
Davant d’aquesta realitat es pensà que la creació d’una organització
internacional destinada a garantir al pau en el món podria acabar amb les guerres i les
injustícies. Calia una conscienciació mundial, una força que prengués mesures i vetllés
per la defensa dels drets inherents a l’home, que pogués sancionar i castigar als Estats si
violaven aquest dret.
Així neix Nacions Unides, i és en el si d’aquesta que s’aprova la Declaració de
Drets Humans el 10 de desembre de 1948. Aquesta Declaració suposa una norma
jurídica obligatòria a complir per tots els que la ratifiquen i l’organització ha de
preservar aquests drets, garantir-los i lluitar perquè es respectin. Però la trista realitat és
que aquests drets són violats encara avui en dia i que el poder de Nacions Unides no és
prou coercitiu per fer-los complir.
És en aquest sentit, que el dret a no ser discriminat per qüestions racials
necessita la cooperació de tota la societat (entesa com a societat global) per acabar amb
les injustícies comeses fins a l’actualitat. Cal destacar, però, que el paper de Nacions
Unides ha estat molt important per reduir els costos de cooperació entre els Estats, com
s’explicarà al llarg del treball, sense haver aconseguit abolir del tot les discriminacions
racials.
Aquest treball té per finalitat veure com la mobilització dels ciutadans i la
internacionalització d’aquests moviments cooperatius provocà la intervenció dels Estats
i la ONU per acabar amb el règim discriminatori de l’apartheid sud-africà, com un
estudi de cas en la lluita pel dret a no ser discriminat per qüestions de raça.
4

2- Justificació del treball
Seguint la definició de Taylor (1987) 5 , “La lògica de l’acció col·lectiva o de la
cooperació consisteix en l’estudi formal (mitjançant l’anàlisi cost-benefici, la teoria de
jocs, la teoria de l’elecció racional, etc.) del problema de l’acció col·lectiva i les seves
possibles solucions.”
Des de la publicació d’Olson del llibre de “La lògica de l’acció col·lectiva”, al
1965, s’han plantejat nombroses teories per intentar explicar com es produeix aquesta si
els béns públics es caracteritzen pel fet que un cop produïts ningú en podrà ser exclòs
del seu consum. Olson partia de la base que els grups s’organitzen en funció de l’interés
privat i que cap individu racional cooperarà amb un grup a menys que se l’obligui.
També sostenia que la cooperació era més senzilla en els grups petits, en els quals lo
individual i lo col·lectiu estan íntimament associats. En canvi, a major dimensió del
grup, argumentava l’autor, més free-riders existirien i més difícil seria l’organització
entre els individus per produir el bé col·lectiu. La solució que ell veia en la superació
dels problemes de l’acció col·lectiva passava per oferir als individus incentius selectius
perquè canviessin el seu ordre de preferències i es pogués superar el dilema del presoner
que tenia com a estratègia dominant la no cooperació entre dos individus.
Tanmateix hi ha molts béns públics purs produïts mitjançant la cooperació i no
amb l’ús de la coacció, ni amb incentius selectius. Un exemple el trobem amb el dret a
no ser discriminat per qüestions de raça. Aquest treball es basarà en l’acció col·lectiva
promoguda pels ciutadans per aconseguir l’abolició de l’apartheid i com aquesta
fomentà la internacionalització d’aquests moviments (que considerarem moviments
socials), que acaba amb la participació de la major part de la comunitat internacional en
aquesta repulsió a l’apartheid.
Quan estem parlant de moviments socials, s’ha de tenir en compte la crítica que
Sidney Tarrow fa a la teoria de Mancur Olson 6 . Olson elaborà una teoria que
començava i acabava en l’individu, sense donar la rellevància que es mereixen als
incentius no materials o motivacions diferents a les egoistes. Tampoc no tenia en
compte que a vegades el que ell anomenava grups grans, podien estar format per varis
grups petits i a més a més, segons Sidney Tarrow, els moviments socials no encaixen
amb la teoria d’Olson, pel fet que ell analitzà grups d’interès que tenen una naturalesa,
estructura i manera de funcionar molt diferent que els grups que impulsen els
5 Vure Aguiar, 1991, p.3.
6 Veure Sydney Tarrow, 1994
5

moviments socials. Segons Tarrow els moviments socials depenen del seu entorn
exterior (sobretot de les oportunitats polítiques) per a la coordinació i manteniment de
les accions col·lectives. Concretament, al analitzar els moviments socials s’ha de
contemplar, segons l’autor, la transformació de la capacitat de mobilització en acció
mitjançant la organització, la mobilització per consens i l’estructura d’oportunitats
polítiques.
Aquest treball parteix de la idea que cap dels dos autors permet explicar per sí
sol l’existència o falta d’acció col·lectiva en la lluita pel dret a no ser discriminat per
qüestions de raça. Que hi ha d’haver una combinació de la idea dels dos autors, ja que si
bé és cert que els moviments socials no es poden explicar únicament des de la lògica
individual, tampoc es poden explicar íntegrament per factors exògens als individus
(com fa Tarrow). Sidney parteix de la base que els moviments socials es duen a terme
en societats en les quals els seus avantpassats ja els han emprat anteriorment. Però
aquesta teoria no serveix per explicar com sorgeixen els moviments socials nous.
Per tant, el que s’ha intentat en aquest treball és combinar les idees d’ambdós
autors per explicar el sorgiment i internacionalitat (entesa com a creixement) dels
moviments anti-apartheid, com a estudi de cas de la lluita pel dret a no ser discriminat
per raons racials.
La rellevància de l’estudi és que s’intenta mostrar com tot i no haver-hi incentius
selectius en la producció d’un bé públic (la solució que apuntava Olson pel problema
del free-rider), hi pot haver acció col·lectiva per a aconseguir-lo. Que no sempre
l’estructura de preferències dels individus té una base econòmica i que les persones
tenen diferents llindars per a la cooperació en alguna acció que és el que explica (des del
nostre punt de vista) els moviments socials que s’organitzaren per acabar amb la
discriminació racial del règim sud-africà.
6

3- El dret a no ser discriminat per qüestions de raça, un bé públic internacional.
3.1 El bé
El bé a analitzar és el dret a no ser discriminat per raons d’ètnia (altrament
conegut com a racisme). És un bé intangible i per les seves característiques és molt
difícil d’aconseguir, perquè hi ha moltes formes de discriminació racial i per obtenir-lo
en la seva totalitat seria necessària la cooperació del 100% dels individus. Tanmateix es
parteix de la base que no és un bé indivisible, és a dir, que hi pot haver una millora de
l’statu quo global si s’aconsegueix eliminar o minvar alguna forma de discriminació
racial. En aquest treball es tractaran els avenços a no ser discriminat per raons ètniques
com una obtenció del bé.
3.2 El bé públic: No rivalitat i no exclusivitat
La rivalitat es defineix pel fet de que un cop aconseguit un bé públic, aquest no
s’extingeix. Dit en altres paraules, que una persona es beneficiï del bé en un determinat
moment no implica que altres no puguin fer-ho simultàniament. El dret a no ser
discriminat per motius d’ètnia no és un bé rival perquè el fet que una persona estigui
protegida (de manera social, jurídica, política o institucional) en front d’actes racistes
no comporta la desprotecció de cap persona. Un cop s’estén el dret a no ser discriminat,
tota la societat en pot gaudir al mateix temps.
Per altra banda, la no exclusivitat implica que, un cop ofert el bé en qüestió, no
és possible deixar sense provisió d’aquest a algú que no hagi contribuït en la seva
producció o que sigui aliè a la comunitat. La no exclusivitat és una característica
inherent al dret a no ser discriminat per motius de raça ja que no hi ha cap mecanisme
per privar-ne algú un cop s’ha generat el bé.
3.3 El bé públic global:
A l’hora de plantejar el treball el primer debat que va sorgir era si l’èxit en la
lluita contra el racisme aconseguia un bé territorial, perquè moltes de les organitzacions
que lluitaven pel dret a no ser discriminat per qüestions racials enfocaven la seva lluita
en un àmbit local o com a màxim regional, o si el que s’aconseguia era un bé global.
A primer cop d’ull, el dret a la no discriminació racial pot ser vist com un bé
públic territorial ja que les accions de discriminació es donen en un territori específic on
hi solen conviure una majoria i una minoria d’ètnies diferents. Normalment, és l’ètnia
majoritària la que discrimina la minoritària, tot i que com veurem en el cas de Sud-
7

àfrica a vegades succeeix el contrari. Sorprenentment, com també es reflexa en aquest
cas, a vegades és el propi Estat qui discrimina per motius ètnics.Així doncs, és en el
territori nacional on pot sorgir la discriminació i on, a l’hora, poden sorgir les accions
antiracistes més efectives perquè la intervenció a nivell local en la provisió d’aquest bé
és fonamental. Un exemple és l’organització no governamental SOS racisme. En
l’entrevista que els varem fer a la seu de Barcelona 7 ens van dir que les mesures que
duien a terme per lluitar contra el racisme eren diferents que les que s’adoptaven altres
seus situades en altres llocs. El motiu pel qual elaboraven diferents estratègies era que
s’enfrontaven a realitats diferents que les que podien existir a Madrid o Bilbao.
Després d’un debat intern del grup, varem veure clar que el racisme tot i trobar-
se en contextos socials molt diferents, i poder matisar-se en diverses realitats és un únic
concepte, una única idea 8 . Encara que hi hagi elements com els anteriorment explicats,
que assenyalin que ens trobem davant un bé públic territorial, es pot considerar que es
tracta d’un bé global des del moment en què els problemes d’intolerància i violència no
tenen fronteres i afecten a tothom. El racisme és un problema del que tothom és víctima
potencial, un risc que existeix en tots els éssers humans, en totes les societats i en tots el
Estats. Per aquest mateix motiu, és necessària una cooperació a nivell internacional que
defensi els drets humans i que n’elimini les fronteres.
En molts casos, els Estats que pertanyen a organitzacions internacionals o signen
tractats amb altres països han de cedir una part de la seva sobirania delegant moltes de
les seves decisions a les directrius internacionals. Aquest fet té molta importància ja que
des del nivell internacional es pot influir en les polítiques locals.
Com que és un dret que es pot veure violat en qualsevol societat del món i és
necessària l’acció internacional per a la seva consecució, podem concloure que es tracta
d’un bé públic internacional, i el racisme d’un problema mundial, que es dóna en totes
les societats, genera patologies i descohesió social i com hem vist al llarg de la historia
també ha causat grans crims contra la humanitat. Per això és imprescindible concebre el
racisme com un element negatiu per la pau i la convivència en un món que cada cop
està més globalitzat on cada vegada hi ha més interrelacions entre grups ètnics diferents.
Una lluita enfocada en un àmbit local no aconseguirà acabar amb el problema.
7 L’entrevista es pot trobar a l’annex d’aquest treball.
8 Per arribar a aquesta idea ens va ser de gran ajuda l’entrevista que ens va contestar telemàticament un
voluntari d’Amnistia Internacional i que està recollida a l’annex.
8

4- El problema dels free-riders per a l’obtenció del bé.
El dret a no ser discriminat per raons racials és un bé intangible, que es produeix
mitjançant la contribució de tota la societat en el respecte mutu i amb l’acceptació de la
igualtat d’oportunitats entre individus de diferents ètnies perquè no hi ha ètnies
superiors a les altres i que per se hagin de gaudir de certs privilegis. En aquest estudi es
considerarà que el bé també s’obtindrà a partir de la contribució d’algunes persones en
alguns aspectes per afavorir la no discriminació racial o abolir l’existent. Matisant, el
bé s’obté en la seva totalitat quan tots els individus cooperen, però també encara que hi
hagi free-riders, la clau està en que no hi hagi individus en contra de la consecució
d’aquest dret i a més a més es pot obtenir parcialment i significar igualment una millora
de l’statu quo dels individus (és a dir, un benefici o augment de la utilitat 9 ).
Com s’ha defensat anteriorment, és un bé públic pur (no rival i no excloent), per
tant, el consum d’aquest el poden dur a terme tant les persones que contribueixen en la
producció del bé (els quals anomenarem cooperadors) com els que no contribueixen i
se’n beneficien (els quals anomenarem free-riders). La definició de free-riders és
aquelles persones que es beneficien de l’abolició del racisme, tot i no haver participat en
l’acció col·lectiva per tal d’aconseguir aquest bé públic. I no serien free-riders la gent
que està a favor de la discriminació “racial” ja que amb l’obtenció d’aquest bé públic
ells no se’n senten beneficiaris, ans al contrari, consideren que els costos d’obtenir el bé
han estat majors que els beneficis (és a dir, han vist disminuïda la seva utilitat).
5- Diferents conductes dels individus a l’hora d’elegir entre cooperar o no.
A l’hora d’analitzar les diferents estratègies dels individus en el dilema de si
cooperar o no, s’ha cregut convenient citar un passatge d’Amarita Sen 10 que recull la
idea de base d’aquest estudi, a saber, la teoria purament econòmica de la conducta
humana presenta limitacions a l’hora d’explicar el perquè de la cooperació:
“La teoría tradicional tiene una estructura muy escasa. Se asigna un ordenamiento de
preferencias a una persona, y cuando es necesario se supone que este ordenamiento de
preferencias refleja sus intereses, representa su bienestar, resume su idea de lo que debería
hacerse, y describe sus elecciones y su comportamiento reales. ¿Podrá hacer todo eso un
ordenamiento de preferencias? Una persona así descrita puede ser “racional” en el sentido
9 S’entén utilitat com a augment del benestar, no necessàriament com a benefici en termes econòmics.
10 Recollit a Fernando Aguiar, 1991, p. 24
9

limitado de que no revele inconsistencias en su comportamiento de elección, pero si no puede
utilizar estas distinciones entre conceptos muy diferentes, tiene que ser un poco tonta. En efecto,
el hombre puramente económico es casi un imbécil social. La teoría económica se ha ocupado
mucho de este tonto racional arrellanado en la comodidad de su ordenamiento único de
preferencias para todos los propósitos. Necesitamos una estructura más compleja para acomodar
los diversos conceptos relacionados con su comportamiento.”
Seguint la classificació d’Amarita Sen 11 , es consideraran tres tipus de conducta,
la d’egoisme, la de simpatia i la de compromís. Amb aquesta classificació s’intentarà
explicar com és que els individus poden optar a cooperar per aconseguir l’obtenció del
bé si a priori tothom hauria d’actuar de free-rider.
La d’egoisme es caracteritza perquè les preferències dels individus són: DC 12 =4
> CC=3 > DD=2 > CD=1 i dóna com a resultat el dilema del presoner i que ningú
col·labora. En proporció a la població que hi ha a nivell internacional es podria
considerar que hi ha molt pocs actors que col·laboren per tal d’aconseguir eradicar el
racisme. El fet que hi hagi tants free-riders a nivell global, es pot intentar explicar
mitjançant un dilema del presoner de n persones. En aquest, es veu els incentius que
tenen els individus a no cooperar, i els pocs incentius que té el col·lectiu a cooperar amb
els free-riders donat el seu ordre de preferències (entenent cooperar com a realitzar
campanyes per fer participar en l’acció les persones desmobilitzades). Si tothom adoptés
aquesta conducta seria impossible proveir béns col·lectius perquè no cooperar es
presenta com a estratègia dominant (dit d’una altra manera, hi ha un equilibri de Nash).
Col·lectiu
Coopera
No coopera
Free-rider
Coopera No Coopera
3,3
4,1
Font: Elaboració pròpia a partir de l’ordre de preferències recollit en l’exemple d’Amarita Sen
11 Recollida a Fernando Aguiar, 1991 (p. 29 i següents).
12 “D” significa desertar o no cooperar i “C” significa cooperar.
1,4
2,2
10

La de simpatia té el següent ordre de preferències: CC=4 > DC=3 > DD=2 >
CD=1. Aquesta conducta es pot representar amb un joc de seguretat en el qual la gent
preferirà cooperar si tothom col·labora, quan els jugadors es preocupen del benestar aliè
perquè d’alguna manera els hi afecta el seu propi. Com que és un bé que s’aconsegueix
si hi ha certa quantitat de gent disposada a cooperar, es preferirà cooperar si tots
col·laboren. Amb la lluita per l’obtenció del dret a no ser discriminat per raons ètniques,
si s’aconsegueix un cert nombre de cooperadors, els beneficis són més grans cooperant
ja que es redueixen costos d’informació i de participació i el bé s’aconsegueix en la seva
totalitat (produeix una utilitat major). És per això que els individus poden veure’s
induïts a canviar l’ordre de preferències anterior i preferir cooperar quan ho fan tots que
no pas no cooperar i que els altres cooperin. Aquí no hi ha estratègies dominants i
dependrà de la confiança que tinguin els individus en què els altres cooperaran.
Col·lectiu
Coopera
No Coopera
Individu
Coopera No Coopera
Font: Elaboració pròpia a partir de l’ordre de preferències recollit en l’exemple d’Amarita Sen
La tercera conducta que Amarita Sen defineix és la de compromís. En aquesta es
col·labora facin el que facin els altres perquè l’ordre de preferències és: CC=4 > CD=3
> DC=2 > DD=1. En aquest joc, l’estratègia dominant és la cooperació, ens trobem
davant d’un cas de cooperació incondicional perquè hi ha un subgrup d’individus que
busquen el benestar general altruísticament. Aquesta conducta, imperarà en un subgrup
que ordena les seves preferències en funció de la seva moralitat i no de la relació cost-
benefici.
4,4
3,1
1,3
2,2
11

Llavors ens trobaríem amb aquesta situació:
Coopera
Subgrup “moral”
No Coopera
Individu
Coopera No Coopera
Font: Elaboració pròpia a partir de l’ordre de preferències recollit en l’exemple d’Amarita Sen
Un cop vistes aquestes tres possibles conductes, és interessant recollir què pot
conduir a aquestes. Com els individus tenen diferents preferències i per tant diferents
conductes, ho explica Scharpf 13 . Aquest autor fa una classificació molt més extensa de
les possibles conductes dels individus analitzant les dimensions relacionals de les
interaccions dels actors. Ell defineix diferents funcions d’utilitat dels individus que
s’han recollit en el següent gràfic. Aquest representa l’augment o la disminució de la
utilitat (representada a l’eix vertical i que depèn de dos paràmetres, el benefici propi i el
benefici que aconseguirà l’altre). A l’eix horitzontal hi ha la utilitat pròpia i cada sèrie
representa les diferents corbes d’utilitat que hi poden haver. Així per exemple, en
l’individu solidari la interacció de les dues utilitats sempre serà major al benefici propi i
podem pensar que tendirà a cooperar. El mateix passarà pel que adopti la funció
d’altruisme i d’autosacrifici.
Per contra, els individus que apliquin l’estratègia de destrucció mútua, hostilitat i
competència tendiran a no cooperar, ja que la interacció amb els altres individus els
dóna una utilitat neta negativa. Així mateix podem pensar que els individualistes,
indolents i masoquistes també tendiran a no cooperar, ja que configuren la seva funció
d’utilitat independentment del benefici de l’altre individu. Tanmateix aquests individus
poden estar subjectes a altres tipus de motivacions que els indueixi a cooperar.
13 Veure Games Real Actors Play
4,4
2,3
3,2
1,1
12

75
50
25
0
-25
-50
-75
0 2 4 6 8 10
Individualisme
X
Solidaritat
X
Competencia
X
Altruisme
X
Hostilitat
X
Masoquisme
X
Autosacrifici
X
Mutuadestruccio
X
Indolencia
X
Font: Elaboració pròpia amb dades inventades a partir de les funcions d’utilitat de Scharpf.
6- Un estudi de cas: L’apartheid sud-africà.
6.1 El cas de l’apartheid sud-africà
El terme Apartheid prové d’una variant de l’holandès, que significa separació.
Aquesta paraula es va traslladar a una política apareguda a Sud-àfrica al 1944 que
preconitzava la segregació racial.
Al 1948, el National Party, partit defensor de l’apartheid, va guanyar les
eleccions generals. Aquest fet comportà l’extensió de noves mesures polítiques
fonamentades en la segregació racial com la destinació dels treballadors negres a
granges i ciutats específiques per a aquesta ètnia, la supressió matrimonis mixtes, la
formalització dels "Land Acts" (mitjançant els quals es restringia l’accés dels no blancs
a àrees específiques i el dret a la propietat dels negres), etc. També es privà als negres
de la ciutadania sud-africana i es dugueren a terme seguiments, persecucions policials,
xantatge, atacs als familiars, tortures sistemàtiques i assassinats encoberts contra aquesta
13

ètnia. En definitiva, es van donar tot un seguit de repressions públiques en vers la
població negra que va arribar al seu punt àlgid al 1960 quan es va produir la massacra
de Sharpeville (21 de Març) en la qual la policia va assassinar a 69 ciutadans que
participaven en una manifestació contra les lleis segregacionistes.
6.2 Començament dels moviments. El paper dels ciutadans sud-africans de Gran
Bretanya.
Hi ha diferents teories sobre l’inici de la consciència negra i les demandes de no
discriminació. Molts autors consideren que comencen entre 1940-70, la majoria al 1960
i n’atribueixen la paternitat a Steven Biko, tanmateix des del nostre punt de vista la
creació de l’ANC va ser un gran pas per enfortir i cohesionar aquesta consciència entre
els africans.
Des del 1910 els africans comencen a unir-se per lluitar pels seus drets (un dels
impulsors va ser Sol Plaatjie). El 1912 es funda l’ANC (African National Congress, que
era una organització política impulsada pels africans i que anava contra l’apartheid, en
concret començà amb la demanda pacífica de drets civils. Al 1949 comencen la
resistència oberta amb vagues, manifestacions i actes públics de desobediència, va
continuar la dècada dels 50’s, i hi van haver alguns episodis de violència. Al 1955, un
grup d’organitzacions inclòs el congrés indi i l’ANC, adopten la carta per la Llibertat a
Johannesburg que articulava una visió d’un Estat democràtic i no racista (encara avui és
la filosofia de l’ANC). Al 1964 l’ANC va ser prohibit i inicià els atacs de guerrilla.
El moviment internacional contra l’apartheid va néixer el 26 de juny de 1959 en
una reunió a Londres d’exiliats sud-africans, com a resposta a la petició de suplica de
Albert Luthuli (líder zulú que oposà resistència no violenta contra l’apartheid i
guanyador del premi Nobel per la Pau l’any 1960). Formulà una petició a la ciutadania
britànica de no col·laborar amb el règim racista incitant-los al boicot dels productes sud-
africans com acció de protesta, també organitzava reunions públiques per a la ciutadania
en suport al Congrés Nacional Africà.
Al 1959, a Suècia, Gran Bretanya i Irlanda hi comença a haver moviments de
boicot als productes sud-africans. Dinamarca i Noruega col·laboren amb ajuda
humanitària i també hi ha moviments juvenils pel boicot, ajudant a Nacions Unides amb
les represàlies contra el règim sud-africà. Als Països Baixos sorgeix un moviment amb
representació de tots els partits polítics. També a Bèlgica, Suïssa, Itàlia, Alemanya
apareixen moviments per la lluita contra l’apartheid, prenen accions de boicot i el líders
14

polítics s’entrevisten amb els líders de ANC. Nacions Unides els disposa informació,
vital per dur les polítiques contra el règim sud-africà, també es difon la informació a
través de televisió i radio.
Les dimensions del moviment van augmentar considerablement després de la
massacra de Sharpeville, esdevenint Gran Bretanya el soci més important del ANC en
la lluita per la resistència pacífica. No és pas estrany que Gran Bretanya fos el gran
impulsador de la lluita contra l’apartheid, degut a la relació a través de la
Commonwealth que facilitava més que a cap altre actor la informació del que estava
succeint.
Tanmateix, després de la massacra de Sharpeville es dugué a terme un
referèndum, entre la població blanca sud-africana, en el qual es demanava si estaven a
favor o en contra de la unió amb Gran Bretanya. El 52% dels votants hi estaven en
contra i Sud-àfrica es va independitzar de Gran Bretanya restant a la Commonwealth.
Però romandre en aquesta organització els resultà molt difícil ja que els Estats asiàtics i
africans augmentaren la seva pressió per aconseguir-ne l’expulsió de Sud-àfrica. El 31
de maig de 1961 aquest Estat es declara com a República i es retira de la
Commonwealth.
El moviment AAM (Anti-Apartheid Movement), no només pretenia mobilitzar
la societat britànica sinó també la classe política, exigint i pressionant a aquests a que
adoptessin posicions en contra el règim sud-africà. D’aquesta manera en una reunió
d’AAM es va cridar al líder del partit laborista Harol Wilson convidant-lo a tirar
endavant un embargament econòmic. L’any 1964 aconsegueixen convèncer a Harol
Wilson perquè efectuï l’embargament, aquest havia guanyat les eleccions aquell mateix
any 14 .
El desenvolupament de les relacions entre el moviment de boicot (que després
s’anomena AAM) i Nacions Unides va ser clau per l’ internacionalització d’aquest
moviment, facilitant el contacte entre altres governs. Paral·lelament, l’AAM va ser clau
per l’eficàcia de les mesures preses per l’ONU.
Un cop introduït l’inici dels moviments internacionals en contra de l’apartheid,
es podria representar l’auge d’aquests amb un diagrama de llindars. Ja que des d’un
primer moment foren els exiliats africans a Londres els qui iniciaren les protestes i els
boicots (hom pot pensar que ells tenen uns llindars més baixos per la participació en els
14
Veure http://en.wikipedia.org/wiki/List_of_Prime_Ministers_of_the_United_Kingdom
http://en.wikipedia.org/wiki/List_of_Prime_Ministers_of_the_United_Kingdom
15

moviments degut a que formen part del mateix grup dels discriminats), i llavors s’hi van
anar unint ciutadans britànics que tenien llindars més alts.
100
Quantitat de persones que protesten
0
0 A
100
Font: Elaboració pròpia.
A partir del punt A es pot observar com les persones que necessiten que hi hagi
una certa quantitat de gent implicada en les protestes, veuen superada la massa crítica
necessària i per tant, també s’hi uneixen. Abans d’aquest punt A, l’inici de les protestes
es pot explicar pel fet que els exiliats africans a Londres estaven motivats per dur a
terme les protestes independentment del nombre de gent que hi participés, podríem
parlar d’una estratègia de cooperació de compromís segons la terminologia d’Amarita
Sen o d’una ordenació de preferències segons criteris altruistes, solidaris o
d’autosacrifici en la terminologia de Scharpf. Sidney Tarrow ho explicaria en termes de
capital social i oportunitats polítiques.
Nombre esperat de protestants
6.3 Resposta dels Estats als moviments de la ciutadania.
El moviment anti-apartheid va estar impulsat per les accions de la ciutadania.
Tanmateix els Estats van ser elements clau a l’hora d’explicar la repercussió que hi va
haver a nivell internacional. Ens podríem preguntar què va induir els Estats a organitzar-
se i anar en contra de la segregació racial que s’estava duent a terme a Sud-àfrica.
16

Si tenim en compte que a l’interior dels Estats hi havia moviments de protesta,
podem plantejar el següent joc, en el qual l’ordre de preferències dels Estats ve marcat
per la fèrria voluntat de no anar en contra dels seus ciutadans (ja que aquests eren Estats
democràtics on no fer cas de la voluntat dels ciutadans podia suposar la pèrdua de les
eleccions i per tant, una pèrdua del poder). Així doncs, l’ordre de preferències seria, per
part dels Estats: CC=4 > DD=3 > DC=2 > CD=1 i per part dels ciutadans “motivats”:
CC=4 > CD=3 > DC=2 > DD=1. Amb aquest joc hi ha implícit el supòsit que els
ciutadans estan disposats a cooperar de manera incondicional i que els Estats no volen
se “mal vistos” pels seus ciutadans, tot i que si els ciutadans no cooperessin ells
preferirien no cooperar per no haver d’anar en contra d’un altre Estat. És així com es pot
explicar l’inici de la cooperació entre Estats, per la pressió ciutadana sensible a la
segregació racial que estaven sofrint els negres a Sud-àfrica.
Estats
Coopera
No Coopera
Ciutadans
Coopera No Coopera
4,4
2,3
Font: Elaboració pròpia.
6.4 L’impuls de la ONU en la internacionalització i proliferació de les accions per
acabar amb el problema de l’apartheid.
Aquest organisme internacional tingué un paper clau com a mobilitzador i
difusor d’informació als representants estatals que en formaven part. El dos de
desembre de 1950 es va adoptar la resolució 395 (V) que declarava que l’apartheid es
basava en doctrines de segregació racial. És a partir d’aquesta resolució on es comença
la condemna de l’apartheid per part de la ONU.
A partir de la dècada dels 60’s existia un consens a tota la comunitat occidental
en repudia al règim sud-africà. Les organitzacions internacionals no només es van
dedicar a donar publicitat del problema de l’apartheid mitjançant la convocatòria de
conferències, sinó que també van adoptar declaracions i resolucions per a prohibir
1,2
3,1
17

diverses activitats seguides per les empreses transnacionals a Sud-àfrica. Hi hagué una
àmplia varietat de mesures en contra d’aquell règim, des del boicot als productes sud-
africans fins a l’embargament d’armes o de petroli promogut per Nacions Unides.
Si en aquest apartat s’està donant tanta importància a la ONU, és perquè es
parteix de la base que va ser un factor clau a l’hora d’eliminar les incerteses de
l’estratègia dels Estats en el dilema de si cooperar o no cooperar. Quan aquesta
institució, formada amb representants de tots els Estats, condemna el règim facilita la
reordenació de preferències d’aquests. Molts Estats estaven en contra del règim,
tanmateix no prenien mesures per pròpia iniciativa perquè sabien que una actuació
unilateral no hagués tingut les conseqüències desitjades i, per tant, els costos de dur-la a
terme haguessin superat amb escreix els beneficis obtinguts.
El salt que implica la intervenció de la ONU pel que fa a la dimensionalitat dels
moviments anti-aprtheid és molt important perquè s’introdueix la possibilitat
negociadora entre els Estats que fa possible intentar aconseguir la millor acció
potencial. Com que una de les característiques del bé és que els costos de prendre
represàlies contra l’Estat Sud-africà són decreixents (per tant els beneficis són majors
amb més cooperadors, a partir d’un nombre k de col·laboradors) i pels moviments
ciutadans que fan que els possibles actors egoistes tinguin incentius a cooperar, es crea
un joc de seguretat. On els Estats decideixen participar en la repudia del règim a partir
de k. I la ONU fa possible que els Estats negociïn i sàpiguen d’antuvi en quin punt de
l’eix d’abcisses es troben per tal de poder fer el càlcul racional (en aquest eix hi ha
representats el nombre de col·laboradors).
Beneficis Beneficis
Font: Elaboració pròpia.
Coopera
No Coopera
0 N (100%)
k
18

En aquest diagrama de Schelling es pot veure com l’estratègia de cooperar és
dominant donat un nombre k de participants. Fins aquí s’ha vist els inicis de la
cooperació. Tanmateix aquest anàlisi pretén aprofundir més i examinar com és possible
que els moviments anti-apartheid impliquessin a tota la comunitat internacional, ja que
resulta difícil de creure que tots els Estats actuessin segons la moralitat i per tant
obtinguessin un augment de la utilitat amb l’abolició de l’apartheid.
Per explicar-ho s’exemplificarà amb la ratificació de la Convenció Internacional
sobre la Repressió i el Càstig del Crim d’ Apartheid de Nacions Unides (1973) i
s’utilitzarà el que Elster 15 anomena la norma de la honestedat com a hipòtesi del model
de difusió.
S’ha cregut convenient començar amb el mateix diàleg que Elster utilitza per introduir
l’explicació:
Kant: “Què passaria si tots els Estats cooperessin?”
Yossarian: “Llavors jo seria un tonto si obrés d’una altra manera, no és així?”
honestedat.
La cooperació es pot entendre com una obligació creada per la norma de la
Promig d’utilitat
0
15 Veure Elster 1990
B
G
N
C D E F
Font: Extret de Elster, “El cemento de la sociedad” (pàg. 218)
K
19
n

Suposem que el llindar per la norma de la honestedat està a D. Tot i que la
cooperació entre B i D dóna beneficis nets positius, una persona motivada per la norma
de la honestedat no es sentirà motivada a cooperar. En realitat fins i tot hi podria haver
una norma social en contra de cooperar en tals casos. La norma general contra el desig
de sobresortir, de distingir-se, podria fàcilment suposar molts costos contra cooperadors
unilaterals. És per això que primer de tot s’ha trobat necessari explicar com es supera
aquest llindar.
El resultat K en un règim de cooperació universal és substancialment pitjor que
el resultat òptim N tot i que és millor que el resultat no cooperatiu 0, en el cas que ens
ocupa es pot considerar que és pitjor perquè encara que els costos siguin decreixents, és
una corba quadràtica, i arriba un moment en el qual fer arribar les ratificacions a tots els
Estats pot generar més costos marginals que el benefici d’una adhesió més en la
Convenció. Tanmateix, encara que la suma total dels beneficis creats pels que cooperen
estigui molt per sota dels costos de contribuir la norma d’honestedat podria impedir-los-
hi desertar.
Hi ha excessiva cooperació, però no perquè els cooperadors excessius
perjudiquin realment a algú. Senzillament perquè la seva contribució no val l’esforç
realitzat.
Un cop explicat com es genera aquesta propagació de la cooperació, s’utilitzarà
un gràfic de difusió per poder retenir visualment l’impacte que té aquesta norma social
en la ratificació de la Convenció.
% d'Estats que ratifiquen la
convenció
100
90
80
70
60
50
40
30
20
10
0
1974
1976
1978
1980
1982
1984
1986
1988
1990
1992
1994
1996
Anys
Font: Elaboració pròpia a partir de les dades extretes de la pàgina web de la ONU.
20

7- La fi de l’apartheid
Al 1973 convergeixen certs factors que suposaran els primers passos cap a una
democràcia multiètnica. A part de la ratificació de la Convenció abans esmentada, hi ha
una crisi econòmica a nivell mundial que suposa una caiguda del creixement econòmic
aguditzat per les sancions internacionals (que comporten la impossibilitat d’exportar els
productes) i un debilitament del mercat intern. Cal destacar també l’auge de les
protestes i accions de desobediència civil a l’interior del país, abans esmentades.
Al setembre de 1984, s’aprova una nova Constitució per referèndum (en el qual
només els blancs tenien dret a vot). Tanmateix aquesta significava una lleugera
convergència cap a la democràcia multiètnica, ja que els indis i els mestissos passaren a
formar part d’un Parlament tricameral (una Cambra per cada ètnia, essent la blanca la
més nombrosa) que s’encarregarien d’elegir als membres d’un col·legi electoral que
tindria com a finalitat elegir un president executiu per cinc anys.
El 1989 és un any clau per explicar la fi de l’apartheid. El 14 de setembre
d’aquest any arriba a la presidència Frederik Willem de Klerk amb un programa
reformista. Ja el 4 de setembre, en un discurs, havia anunciat la seva voluntat d’eliminar
la discriminació. A nivell internacional, és un any marcat per les revolucions i els
moviments democratitzadors que sorgiren a Europa de l’Est i la URSS.
Al febrer de 1990 es derrogà la legislació segregacionista, es va legalitzar l’ANC
i es concedí la llibertat de Nelson Mandela (amb el compromís de l’ANC de renunciar a
la lluita armada). El juny del mateix any s’aixecà l’estat d’emergència que estava en
vigor des de 1986 i a l’octubre es derrogaren les lleis que imposaven la separació per
raons d’ètnia en l’ús de les instal·lacions públiques (les Separate Amenities Act ).
Durant el 1991 l’Assemblea va acabar de derrogar les lleis que imposaven
segregació per motius ètnics, com per exemple les Land Acts o les Group Areas Act
(que establien zones per a cada grup ètnic).
Al 1992 es constituí un govern interí multiètnic com a situació transitòria fins a
l’aprovació d’una nova Constitució. El 17 de març de 1992 es va dur a terme un
referèndum entre la població blanca que va votar a favor de les reformes constitucionals
que establien que tots els sud-africans de qualsevol ètnia eren iguals davant la llei.
S’anaren promulgant diverses lleis i es constituïren algunes institucions que
suposaren la celebració de les primeres eleccions verdaderament generals el 1994 i la fi
de l’apartheid.
21

8- Conclusió
En aquest estudi s’ha intentat explicar com es produeix l’acció col·lectiva per a
l’obtenció de béns públics. En concret, béns públics globals que tenen la particularitat
que es poden gaudir, un cop produïts, sense límits territorials.
Tanmateix, a l’hora de produir-los ens trobem amb la paradoxa que apuntava
Olson al 1965. Qui té incentius per produir el bé si igualment un cop produït tothom en
podrà gaudir? La seva teoria era que els grups grans no tenen incentius per organitzar-se
i produir béns públics purs. Però tal com apuntaren Amarita Sen i Scharpf, els individus
tenen diferents motivacions a l’hora d’actuar i no sempre tenen un ordre de preferències
egoista, ni econòmic.
Si ens centrem en l’estudi de cas analitzat podem parlar d’un moviment social
per aconseguir el bé, un fenomen que Olson no contemplà en la seva teoria. Aquests
moviments socials que començaren a Gran Bretanya, ja que és on hi havia molts exiliats
sud-africans pel fet que Sud-àfrica formava part de la Commonwealth, dugueren a la
internacionalització de la lluita anti-apartheid i promogueren un canvi de preferències
dels Estats en el dilema de si cooperar o no entre ells per rebutjar el règim de l’apartheid
i intentar fer-lo caure.
En aquest aspecte, la ONU també va jugar un paper clau per la
internacionalització del moviment, ja que sense la reducció dels costos de la
col·laboració que proporcionava als Estats una organització internacional d’aquestes
característiques i la possibilitat de negociació que aportà el fet que es debatés aquest
assumpte en el sí de l’Assemblea General, l’èxit del moviment social iniciat pels
ciutadans britànics no hagués estat possible (és el que Sidney Tarrow anomena
oportunitats polítiques).
Per tant, acceptem la hipòtesi que els moviments dels ciutadans britànics van ser
clau per acabar amb l’apartheid i rebutgem la hipòtesi nul·la de que no van tenir cap
mena de relació en l’obtenció d’una part d’un bé públic internacional com és el dret a no
ser discriminat per raons ètniques ja que sense la seva actuació, els Estats probablement
no haguessin estat interessats en iniciar sancions econòmiques i embargaments a un
altre Estat.
22

9- Annexos
Entrevista a SOS-RACISME Barcelona realitzada el dijous 2 de març del 2006
1. Quins són els objectius de l’organització?
Ens centrem en la lluita antiracista, tractant de sensibilitzar els ciutadans i estendre la
tolerància i el respecte en vers totes les ètnies.
2. Quines activitats es duen a terme per aconseguir els objectius?
Establim vies per a facilitar la denuncia de discriminacions, realitzem campanyes per a
denunciar qualsevol vulneració dels drets fonamentals, donem a conèixer els successos
racistes a través de mitjans de comunicació., estenem una informació objectiva, tractem
d’eliminar la difusió dels estereotips ètnics i el racisme institucional. Per altres banda
reivindiquem mitjançant diverses vies la universalització de la ciutadania deslligada de
la nacionalitat i basada en la residència per a que hi hagi un dret a la ciutadania inclusiu
i plural.
3. Com s’incentiva la participació en aquesta associació?
Mitjançant conferències i xerrades a les escoles tractem de donar a conèixer els
objectius de la nostra organització.
4. Manté l’organització algun tipus de coordinació a nivell internacional amb
altres entitats?
És una organització federada internacionalment i comparteix principis i valors amb
altres de diferents Estats. Però la coordinació existent és bàsicament d’intercanvi
d’assessorament però no a nivell tàctic ni tècnic ja que cada societat pateix problemes
diferents i per tant ha de dissenyar solucions concretes. A més, la manca de recursos
limita les actuacions de l’organització i es destinen quasi exclusivament al nivell local.
5. Quin podria ser el perfil general dels membres de l’associació?
Els voluntaris són persones que, normalment, tenen recursos que els hi permeten
dedicar el seu temps extra a promoure ideals antiracistes.
6. Quants membres hi ha aproximadament a l’organització?
N’hi ha uns 1000 (a Catalunya), dels quals 20 son voluntaris i 6 treballadors. Els
sectors professionals que més hi destaquen són els politòlegs i els treballadors socials.
23

Entrevista al voluntari d’Amnistia Internacional de Granollers realitzada
telemàticament (contestada el dia 11 de març 2006)
1- Quins són els objectius de l’organització ?
La defensa dels Drets Humans
2- Quines activitats es duen a terme per aconseguir els objectius?
Es fan investigacions i s’elaboren informes. A partir d’aquí tant des del Secretariat
Internacional com des dels voluntaris es duen accions per assolir aquests objectius.
Aquestes poden ser reunions amb governs, recollida de signatures, difusió al
carrer...
3- Com s’incentiva la participació dels membres de l’associació? I dels no
membres? (informació, sensibilització, activitats lúdiques, recollida de
firmes, recol·lecta de donacions, etc.).
No hi ha estrictament accions destinades a motivar i l’activitat diària pretén ser-ho
per se. Els grups tenen certa llibertat per establir accions que poden donar certa
animació o cohesió al grup com activitats de carrer, performances, organització d’un
concert... De vegades algunes d’aquestes accions també venen propostes des de la
mateixa organització
4- Quants membres hi ha aproximadament com a col·laboradors de
l’organització?
Al grup de Barcelona i L’Hospitalet som una vintena de voluntaris. Al món les
dades que tinc parlen d’uns 4.000 grups locals.
5- Hi ha algun perfil característic dels membres d'aquesta associació? Quines
són les motivacions més comunes per participar-hi?
A nivell de voluntaris tenim un reflex de la població civil i per tant hi ha persones de
tots els àmbits, edat, activitats professionals, ideologies...
24

6- Podem trobar altres delegacions de l’organització fora de l’àmbit nacional?
Existeix coordinació entre aquestes?
La delegació principal es troba a Londres i des d’aquí s’elaboren les directrius
generals de treball. Per tant no només trobem altres organitzacions si no que
treballem força coordinades i els grups locals treballen molts cops sobre el mateix.
7- I entre altres organitzacions?
Ja depèn de les campanyes. En algunes com ‘Armes sota control’ o la lluita per
l’erradicació dels nens soldat, es treballa amb altres ONGs. En algunes campanyes
puntuals, per exemple ‘Violència Contra les Dones’ també es poden establir
adhesions a la campanya.
8- Té objectius a nivell internacional, l’organització? Com s’ho fa per influir a
nivell internacional (en els altres Estats, en la població, etc. )
Els objectius venen marcats clarament en cada campanya. Com AI té una trajectòria
llarga i de carácter mundial no és difícil aconseguir reunions amb l’administració.
La pressió de la població civil és alhora fonalmental per assolir aquests canvis que
pretenem.
9- Quines condicions s’ha de donar per considerar exitosa una activitat?
Certament que els governs o administració implicada canviï allò que proposem,
sigui una nova legislació, una erradicació, una ratificació, un canvi d’orientació...
10- Creus que és fàcil que els ciutadans d’un país s’impliquin en projectes que
els hi cau molt lluny geogràficament?
Pels voluntaris ens és indiferent. Pels ciutadans (per exemple per recollir
signatures), de vegades hi ha temàtiques o països que creen més empatia, però per a
AI on hi ha vulneració dels DDHH hi ha feina a fer.
11- Quina creus que és la motivació d’aquests?
Imagino que els ciutadans veuen que la vulneració dels DDHH, és una vulneració a
allò més bàsic que una persona hauria de gaudir. No fer-ho és atemptar contra la
seva dignitat i és una clara injustícia.
25

10- Bibliografia
AGUIAR, F (Comp). Intereses individuales y acción colectiva. Madrid: Pablo Iglesias,
1991.
AXELROD, R. The Evolution of Cooperation. Nova York: Basic Books, 1984.
[Traducció al castellà: La evolución de la cooperación, el dilema del prisionero y la
teoría de juegos. Madrid: Alianza cop., 1986].
ELSTER, J. The Cement of Society. Cambridge: Cambridge University Press, 1989.
[Traducció al castellà: El cemento de la sociedad, las paradojas del orden social.
Barcelona: Gedisa, 1991].
ELSTER, J. Nuts and Bolts for the Social Sciences. Cambridge: Cambridge
University Press, 1989. [Traducció al castellà: Tuercas y tornillos para las ciencias
sociales. Barcelona: Gedisa, 1991].
REX, J. Apartheid and social research. Suïssa: The Unesco Press, 1981.
SCHARPF, F. W. Games Real Actors Play. Boulder: Westeview, 1997.
SCHELLING, T. C. Micromotives and Macrobehavior. Nova York: Norton, 1978.
[Traducció al castellà: Micromotivos y Macroconducta. Mèxic: Fondo de Cultura
Económica,1989].
TARROW, S. Power in Movement. Cambridge: Cambridge University Press, 1994.
[Tradució al castellà: El poder en movimiento. Madrid: Alianza Editorial, 1997].
Webgrafia d’informació sobre l’apartheid
http://www2.warwick.ac.uk/fac/soc/csgr/people/staff/rcohen/publications/globalsociolo
gy/coh-ken.pdf/
http://www.answers.com/topic/anti-apartheid-movement
http://www.cidob.org/Castellano/publicaciones/Anuarios/94lyon.cfm
http://www.anc.org.za/ancdocs/history/aam/dissertation.htm
http://www.birmingham.gov.uk/GenerateContent?CONTENT_ITEM_ID=12863&CON
TENT_ITEM_TYPE=0&MENU_ID=11337
http://www.canoncollins.org.uk/whatsNew/whatsNewEtheldeKeyserObit.shtml
http://www.amandla.com/ppress/index.php?pid=40
http://www.anc.org.za/ancdocs/history/aam/symposium.html
http://www.answers.com/topic/anti-apartheid-movement
http://es.wikipedia.org/wiki/Sud%C3%A1frica_en_la_era_del_apartheid
26

El punt addicional pels treballs de tres persones hem decidit repartir-nos-el a parts
iguals. Un 33,3% per cada una de nosaltres.
27