L - Associació de Veïns de Sant Andreu de Palomar

que et vam encomanar.
Petit, que em sents?
No donis tantes voltes
que et marejaràs
i aquest món de fora
de tantes voltes
ja ens te prou despistats.
Ep Jan! Que no veus el far?
És allà on has d’anar,
dues braçades més cap a la llum
del món que et crida
i ens podrem trobar.
Rosset! Què fas ara?
Deixa de jugar amb els peixos,
que se’n va l’onada
que has d’agafar!
Ja arribes Jan,
l’últim escull per sortejar,
ara el vent bufa fort,
però tenim la barca anclada
perquè hi puguis pujar.
Ja ets aquí Jan!
Agafa’t fort a la mare
no hi ha res semblant,
el millor destí que mai tindràs.
Aquí tothom plora menys tu
i els llops de mar d’aquest port
mai mariner valent com tu
han vist en cap oceà del món.
Ara guarda bé aquest conte
que t’explica el pare,
perquè a partir d’ara Jan
tots els versos que segueixen
i que no s’acaben mai
l’omplen una paraula
que et farà de far
per si mai et perds
en algun mar:
T’estimo.
Albert Estengre i Martí
Fes-te Soci de
L’ASSOCIACIÓ DE
VEÏNS DE
SANT ANDREU
Truca al 93 345 96 98
Còlics
ENCONTE
En Jaumet només té dies i no deixa de plorar. A estones, plora a llàgrima
viva, gargamelleja i fa tremolar la llengua com si la vida se li
escapés per les escletxes que fa el vímet del bressol. No sap amb
certesa si té por de sentir-se sol o si se sent sol i per això té por. La
mare fa uns moments que no se’l mira i a ell li sembla una eternitat. A
voltes només somica, deixant clar que la situació no l’acaba de convèncer
però donant a entendre que és i serà capaç d’entomar-ne de molt
pitjors. Hi ha moments, quan comença a no poder amb la gana, la son,
la set, el fred, fa el petarrell per provar si només amb la cara i la intenció
s’estalvia el costós lament en veu alta, que també el cansa. Fins i tot,
en ocasions en Jaumet somica de tan cansat. També gemega perquè
troba a faltar les carícies i els petons que el tranquil·litzen; i per dues o
més coses alhora; i per no saber què li passa, que és la pitjor cosa que
li pot passar. El seu pediatra diu que té còlics.
La Mònica té setze anys i compta setze relacions que han acabat amb
tararí. El primer xicot, aquell que –oi?– havia imaginat com a company
inseparable i com a amant incondicional, es va cansar d’ella al tercer
dia i va canviar el número del mòbil. La Mònica es va passar una setmana
sencera tancada al lavabo plorant de set a vuit del vespre i rentant-se
la cara de vuit a un quart de nou, l’hora de tornar a casa la mare.
I la resta del dia, fent el cor fort per no pensar que tenia motius per vessar
les llàgrimes a raig fet. Amb el xicot que feia tres va passar exactament
el mateix. El que feia nou era un ximplet, però la Mònica no
se’n va adonar fins que, després d’haver-hi confiat cegament, va entendre
que només la volia per aprofitar-se’n, en tots els sentits. El darrer,
un pallús, que ni tan sols era capaç de recordar el nom de la
Mònica el segon dia que es veien, tot i haver-lo repetit fins a l’avorriment
la nit que es van conèixer. Quin un! La Mònica havia posat el cor tot
sencer en cada un dels setze intents d’estimar algú. Perquè ella, o hi
posava el cor, o no hi posava ni les ganes. A classe la tenien per una
fresca. I el psicòleg per una ploramiques. És l’edat, sentencia.
En Marià passa dels noranta i és l’últim de la colla que queda viu. La
dona, la veritable nineta dels seus ulls, el va deixar ja fa anys per anarse’n
amb un mal lleig. Ha enterrat els seus germans grans, i també un
de més jove. A la residència no paren de voler fer-lo feliç fastiguejantlo
amb platerades de verdura i peix bullits, quan ell ha estat sempre de
carn vermella i embotit. No suporta el dominó, el set i mig i el coi de
vella garrepa que té per veïna de planta. Se sent sol, allunyat de tot i
de tothom. I plora. Plora sol a les nits, en la buidor dels llençols blancs
que un dia, pensa, li faran de mortalla.
Andreu Giralt i Puga
Pots llegir el conte girat com un mitjó a
http://endormiscat.blogspot.com
23