El Cap a Peus, fonamental per al - Associació de Veïns de Sant ...

EDITORIAL El Cap a Peus, fonamental per a l'Associació
Us presentem amb molta il•lusió aquest número especial de la
nostra revista, en què ha participat molta gent que ha format part
de la redacció i de l'activitat de l'Associació de Veïns de Sant
Andreu de Palomar (AVV) durant aquests 30 anys. Des de la junta
volem agrair la feina de tothom que hi ha col•laborat i especialment
l’esforç dels coordinadors actuals. Us felicitem pel resultat aconseguit!
El Cap a Peus és i ha estat una eina fonamental per fer arribar la tasca
de l'AVV al barri, per fer pressió a l'Administració amb els temes que
volem reivindicar i, en definitiva, per informar d'allò que passa a Sant
Andreu. I som conscients que això és gràcies al fet que, durant 30 anys,
la feina ben feta i la dedicació d'aquells que ens han precedit han
convertit el Cap a Peus en un referent informatiu. Per això, ara que la
revista fa 30 anys, hem volgut posar de manifest la seva rellevància
històrica, fent-ne un repàs amb els seus protagonistes.
Amb aquest fi, hem escollit algunes de les reivindicacions i campanyes
més significatives, simbòliques i visuals de l'AVV que el Cap a Peus ha
Un dissabte 11 d’octubre de fa trenta anys, la gent que va anar al
quiosc de bon matí es va trobar amb una nova capçalera. No era
pròpiament un diari, ni tampoc una revista. Era senzillament el
suplement quinzenal de l’Associació de Veïns de Sant Andreu de
Palomar. I era gratuït.
Amb un full de quatre pàgines s’iniciava aquesta petita aventura que
teniu a les mans i que ens ha dut a celebrar tres dècades d’existència
(i esperem celebrar-ne moltes més). Tots aquests anys el CAPAPEUS
ha sortit al carrer quinzenalment, mensualment i fins i tot, durant una
època, setmanalment; sense interrupcions i amb la col•laboració
desinteressada de redactors, fotògrafs, correctors... que han estat al
peu del canó durant tots aquest temps, i que han mostrat una actitud
digna d’admiració en aquests temps que corren avui en dia.
La revista s’ha erigit portaveu de l’Associació de Veïns i sovint ha estat
l’únic altaveu dels veïns en reivindicacions com la Rambla, el cementiri,
Can Guardiola o Can Fabra. De forma incondicional s’ha treballat per
donar la máxima informació als veïns sobre els temes que els
DIBUIX DE PORTADA: RAMON VILA. TRACTAMENT DIGITAL: XAVIER BASIANA I XAVIER DE LA CRUZ
EDITA: ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE SANT ANDREU DE PALOMAR PRESIDENT: GENÍS PASCUAL I PORRETVICEPRESIDENTA: GEMMA ARMENGOL I ROSSELL PRESIDENT D’HONOR:
FRANCESC PORRET DIPÒSIT LEGAL: B-31 608-80 ISSN (VERSIÓ PAPER): 2013-2832 ISSN (VERSIÓ DIGITAL): 2013-2840 LA REVISTA I L’AVV QUE L’EDITA NO ES FAN RESPONSABLES DEL CON-
TINGUT DELS ARTICLES I LES NOTES SIGNADES PER PARTICULARS I COL·LECTIUS.
destacat al llarg de la seva existència. Per falta d'espai no hem pogut
recordar altres lluites que han estat importants per a l'Associació, en
defensa del medi ambient, la cultura, les tradicions i la llengua catalana
i que eren, en última instància, lluites en pro d'una societat més justa i
pacífica, de l'urbanisme, l'habitatge, els equipaments, la mobilitat o la
solidaritat, entre altres.
Per últim, volem convidar-vos als dos actes que se celebraran amb
motiu de l’aniversari: l’exposició “Sant Andreu de Cap a Peus (1980-
2010): 30 anys, 30 portades’, que es fa al Centre Cívic fins al 17 de
novembre, i el Concert de celebració, que es farà el dissabte 23
d'octubre (a partir de les 18 hores) als jardins de Can Fabra (darrere la
biblioteca), en què actuaran diferents grups de Sant Andreu. També us
recordem que el mateix dia 23 a les 19 hores, l'Associació organitzem
la xerrada “Què ens porta l'AVE?” a l'auditori de Can Fabra.
Associació de Veïns de Sant Andreu de Palomar
afectaven, i per aconseguir-ho, ha estat molt important la fidelitat a la
revista dels comerços (sobretot del petit comerç), que amb la seva
publicitat ens han donat molta independència de poders fàctics.
Voldria fer un petit homenatge a tota la gent que ha fet possible
l’existència d’aquest petit miracle que cada mes arriba a totes les llars
andreuenques. I per recordar d’on venim, us hem adjuntat el primer
número del CAPAPEUS, perquè el disfruteu tant com nosaltres quan
editem la revista.
EDITORIAL
David Royo i Adell
Coordinador del SANT ANDREU DE CAP A PEUS
3

Actes del 30è aniversari
1. Exposicio al centre
Civic ‘SANT ANDREU DE CAP
A PEUS (1980-2010): 30
anys, 30 portades’ del
14 d’octubre al 17 de
novembre.
2. Concert a darrera la Biblioteca el dissabte 23
d’octubre de 18 hores a 1 de la matinada amb
sant Andreu Jazz Band, Safolk, Covers i els DJs
OAU! i Dive Dibosso i l’actuacio de Duduclown.

David Royo
coordinador actual
Genis Pascual
president de l’AVV
Joana Ariet
redactora
Sergi Corral
redactor
Natàlia Rivero
periodista i redactora
Suposa conèixer
la seva gent,
les seves
entitats, la seva
història. I les
lluites veïnals
aconseguides.
Va ser la forma
de conèixer la
tasca de l'AV i
començar a
col·laborar-hi.
És un miracle
mensual gràcies
a la il·lusió de
molta gent.
És com un
‘pase VIP’.És
un privilegi
formar-ne part;
sento que sóc
una peça més
del barri. I el
millor és que
tothom pot tenir
aquest ‘pase VIP’.
Nascut al barri
fa 25 anys, no
he deixat de
mirar al cel
per observar
el present i
esbrinar el futur.
Sóc l'observador
meteorològic.
El que tenim més
proper no és
sempre el que
més coneixem.
Informar-se del
que passa al
costat és important
per conèixer l’entorn i
lluitar per millorar-lo.
Elma Vila
periodista i maquetadora
Jordi Rabassa
historiador i redactor
Pau Vinyes
redactor
Sergi Cabeza
redactor
Marta Roig
redactora
És el meu racó
de creativitat, el
cordó que
m’uneix al barri.
Un lloc de caos,
cansament,
riures i unió
alhora.
Vaig arribar al
CAP A PEUS el
1993. La
revista m’ha
obert les
portes d’un
poble extraordinari
i m’ha
donat grans amics.
L’esforç de
redactors,
comerciants i
l’AVV han fet
pos-sible que
sigui el batec
de tot un poble.
Un miracle fet
realitat.
Juga fora de les
línies editorials
i els interessos
comercials que
impedeixen
parlar clar i
aprofundir en allò
que realment ens
preocupa.
Una eina per fer
sentir la veu
d’un poble que
no vol oblidar
el nom dels
veïns ni caure en
l’aïllament
individual, sinó fer
front comú a les dificultats.
Cristina Garde
periodista i maquetadora
Andreu Giralt
redactor
Oscar Malo i Rosa Pursals
redactor i il·lustradora
Borja Maria Marina
redactor
Irene Caixàs
redactora
Moltes tardes,
matins i nits de
caps de
setmana i
d’entre setmana
maquetant al
costat de gent
extraordinària.
El cap, perquè
els peus no
caminin sols. I
els peus, perquè
el cap
conegui la realitat
i sigui lliure per
pensar-la. La nostra
opció: el Capapeus.
Una revista del
barri i pel barri
on puc llegir
opinions i
informacions
de coses
properes com la
Plaça del
Rellotge, la UE Sant
Andreu o les festes.
He conegut a
tants veïns i
he aprés tant
del barri i el
periodisme,
que la revista
ha estat la meva
mestra i amiga.
Per molts anys!
Poder esplaiarme
cada mes
amb un article
després
d’haver
aplaudit l’últim
espectacle del
barri és un plaer.
És el vehicle que
m’hi atansa.

6
HISTORIA
Text: Jordi Rabassa
ELS INICIS
L’origen del Sant Andreu de Cap a Peus
El dia 11 d’Octubre de 1980 va aparèixer el primer número de la
revista que ara mateix teniu a les mans. La seva aparició va ser la
conseqüència d’un treball que va començar cap a l’any 1972 en
els moviments veïnals del nostre poble. Des d’aquell any, el projecte
ha evolucionat sense perdre els trets que el defineixen: l’amateurisme
dels seus col·laboradors i el compromís fidel amb la manera
d’entendre el poble de l’Associació de Veïns de Sant Andreu de
Palomar.
La dècada de 1970 es va inaugurar amb la Rambla recentment
arrassada, el drama encobert i mai prou estudiat de les obres del
metro (bona part del sòl andreuenc esquerdat i desenes de famílies
El CAP A PEUS era
una secció de l’antic
butlletí
desnonades), diverses
explosions de gas en
domicilis en estat
deplorable, i vagues en
i n d ú s t r i e s
emblemàtiqes (Harry
Walker i La Maquinista
Terrestre i Marítima el
mateix 1971). Un conjunt de despropòsits propis d’un país governat
amb mà de ferro des de feia més de 30 anys per un dictador sagnant
i venjatiu.
UN BUTLLETÍ I TRES ETAPES
En aquells anys a cavall entre les dues dècades, els vells lluitadors
antifranquistes i els joves que començaven a prendre consciència
social i política es movien entre les agrupacions il·legals i les
associacions històriques i conservadores. Un munt de reunions en
aquestes entitats i en domicilis particulars van cristal·litzar el 23 de
Maig de 1972, quan es legalitzaren els estatuts l’Associació de Veïns
de Sant Andreu de Palomar, mare de la nostra revista. El seu objectiu
era la lluita per la dignificació del poble, a nivell social i urbanístic.
Desenes de lluites, grans i petites però sempre importants, ompliren
Georgina Rifé
excoordinadora
És una gran
família
compromesa
amb l'entorn
immediat. És
esforç, és amor
per Sant Andreu, i
és periodisme de
proximitat. I enganxa.
Jordina Tarré
excoordinadora
les hores dels socis i ràpidament debatiren la necessitat d’editar un
mitjà de comunicació propi que acostés les reivindicacions a la majoria
de la població.
La primera capçalera fou el “Butlletí de l’Associació de Veïns de Sant
Andreu de Palomar”. Es publicà de forma oficial l’any 1974, però
aquesta era la seva tercera etapa. La primera s’inaugurà el 1971 i la
segona el 1972. El mes de març de 1974 aparegué el número 4-5,
amb un format nou i una impressió amb més colors. Tenia una
periodicitat irregular i a temporades d’edicions properes s’unien
setmanes de silenci.
JOSEP CAMPS I EL PROJECTE DE NOU PERIODISME
El 1972 s’esdevingué el segon fet trascendent per la història del
periodisme local andreuenc. Aquell mateix any arribava a la parròquia
de Sant Andreu un nou mossèn, Josep Camps Aleu. Un jove clergue
d’idees progressistes que havia fet estades a Colombia i a l’Equador,
que donà un tarannà social a la seva activitat pastoral, i s’acostà als
moviments socials emergents. Ben aviat contactà amb l’Associació de
Veïns. Paral·lelament, començà a publicar un nou “Full Parroquial” del
qual portava la coordinació i escrivia l’editorial amb un llenguatge
concís, exacte i emocional.
L’any 1978 sol·licità a la Junta de l’AVV d’incorporar-s’hi com a Vocal
de Butlletí i Comunicació. En aquesta col·laboració es gestà la idea
d’una nova revista, que agafaria el nom d’una secció de l’antic butlletí:
Sant Andreu de Cap a Peus. No hi ha cap acta de la primera reunió de
redacció. En Pere Massanet, a qui podríem definir com el primer
redactor en cap, recorda que es trobaren a la parròquia i hi assistiren
ell mateix, Francesc Porret, Josep Camps, Enric Soler i José Manuel
Fuentes. Hi havia moltes idees i totes sumaven en el projecte comú.
En Pere recorda la influència d’un butlletí setmanal de Santa Coloma,
el “Santa Coloma informa”, que es va convertir en una de les seves
primeres referències.
Vol dir família,
no perquè hi
tingui vincles
de sang sinó
perquè igual
que la família,
m'importa, saps
que sempre
estarà allà.
L’Harmonia
federació d’entitats culturals
El nostre òrgan
de difusió: per
la seva
proximitat amb
el veïnat, pel
seu enfocament
dels temes i pels
molts lligams que
ens uneixen.

Si l’AVV fou la mare de la nostra revista, en Josep Camps fou el pare
que li aportà un objectiu periodístic. Com ja feia en el Full Parroquial,
al CAP A PEUS escriví la primera editorial, i no la firmà. Tota una
declaració de principis:
“Aquí teniu, veïns de Sant Andreu, una veu nova i pròpia del barri. Tal
com ho podeu veure és un simple full d’anuncis i avisos. Ni tan sols
una revista o butlletí. Però ens fa l’efecte que respon a una necessitat
real i que farà un bon servei. Potser el servei que ara necessitàvem
més”.
Josep Camps escrivia una prosa volgudament simple, directa i
transmetia tot el sentiment de la lluita veïnal. Els seus companys de
José Manuel Fuentes
primer redactor
El meu primer
contacte amb
la prensa
escrita i
l’oportunitat
d’expresar les
meves opinions
i fer algo pel barri.
Pere Heredero
l’ànima del Versalles
A l’esquerra, el primer exemplar del CAP A PEUS com a butlletí de
l’Associació de veïns. A baix a l’esquerra, l’anterior butlletí abans de dir-
se CAP A PEUS. Al costat, la secció que va donar nom a la revista i que
formava part de l’anterior butlletí.
redacció maldaven per aconseguir els actes de les entitats
andreuenques i escrivien els articles més reivindicatius, que ben aviat
sobrepassarien l’àmbit estrictament andreuenc ampliant el marc
d’acció a la totalitat de l’administració pública degut al progressiu
contacte de la mateixa AVV amb el Districte, els seus regidors i
l’Ajuntament de Barcelona.
Trenta anys després el SANT ANDREU DE CAP A PEUS és una veu de
referència a la ciutat de Barcelona i ha esdevingut la revista veïnal
de trajectòria més llarga i ininterrompuda de la ciutat.
S’han superat totes les expectatives
expressades en la històrica primera
editorial.
És l’esperit del
poble: et posa
al corrent del
que passa a
Sant Andreu a
nivell social,
urbanístic,
polític…
Grup Teatral Antifaz
entitat cultural
Desitgem que
tots els actes
programats
siguin un èxit
i que la feina
ben feta
continuï trenta
anys més, com a
mínim!
cap a peus | especial 30 anys
7

8
80’s
Per Berta Solanas i Pere Massanet
L’esforç dels primers anys
El CAPAPEUS: el tren de Sant Andreu
Núm. 41: blau. Núm. 43: verd. Núm. 35: marró. Núm. 62: vermell. Núm. 85:
negre
1982, 1983 ... Així veia jo el Cap a Peus cada setmana al quiosc de la
plaça Mossèn Clapés quan agafava l’autobús per anar a la facultat.
Però és evident que al darrera hi havia molt més. I ho vaig comprovar
de seguida. Vaig pujar a un tren en marxa, a un tren que anava a poc a
poc, no ho neguem, però que feia un esforç titànic que pocs equips
amateurs i veïnals van poder seguir. Jo era nova i inexperta, però de
seguida vaig ser benvinguda i ben valorada. Un mes després d’arribar-hi,
vaig publicar el meu primer article. M’hi vaig quedar i vaig anar descobrint
el que hi havia darrera el CAP A PEUS, darrera la carpeta blava on la Montse,
la secretària, desava els articles de veïns i col·laboradors que anaven
arribant durant la setmana.
1981-1985
L’estació:
L’estació central era l’associació de veïns, origen i destí de l’essència de
la revista. També hi havia subestacions, les cases dels redactors en cap:
allà organitzaven el contingut de la revista, quasi d’un dia per a l’altra.
Els maquinistes:
En Pere Massanet i en Josep Camps –a qui vam homenatjar fa uns
Feliu Formosa
poeta i traductor
Mitjà
d’informació
útil que des
de fa més
de 20 anys
llegeixo.
És
imprescindible
que existeixi.
Gerard Sentis
exredactor
mesos- No només eren els maquinistes, no només conduïen el tren. Ells
–no sols, és clar- havien creat el tren i el modelaven número rera número.
Els mecànics:
Diguem-li així als redactors. Però a l’inici del CAP A PEUS, no hi havia
redactors. Veïns i amics feien col·laboracions. I en Pere i en Josep feien
les notes, els avisos, passaven els acords de l’associació de veïns. I feien
l’editorial. L’abril del 83 van ser conscients que una revista sense redactors
no era una revista del tot i van fer una crida. Jo vaig contestar a la crida.
Jo, i en Luis, la Glòria Espelleta, i altres.
Els rails:
Els anaven posant les reivindicacions de l’associació de veïns i l’actualitat,
de Sant Andreu, però també de Barcelona, de Catalunya i del món. La
reclamació de més escoles al barri, les obres de la plaça Mossèn Clapés,
la protesta per la pujada del preu dels transports públics, els problemes
que donava la Fàbrica de Colorants, el parc i l’escola Pegaso i l’inici de la
reivindicació de La Rambla.
El combustible:
Això no ha canviat gaire en aquests 30 anys. Els comerciants i les
empreses de Sant Andreu han mantingut la revista, amb l’ajut de petites
subvencions. Els membres de l’associació de veïns ho repartien a
És la lluita del
dia a dia per
un món millor
començant
pel que tenim
al nostre
voltant. Pensant
globalment i
actuant localment.
A l’esquerra, una portada de 1981, amb la
reivindicació de la Pegaso com a eix. Al centre,
la portada de 1985 reclama la remodelació de la
Rambla i a la dreta, una portada de 1986 diu
adéu a la casa cuna de la Fabra i Coats.
Confraria barretinaire
entitat cultural
Sant Andreu és
un pastís,
guarnit per la
seva gent i
envoltat amb la
dolçor d'unes
entitats úniques.
La cirereta que el
corona és la revista.

quioscos i botigues i allà estaven, sobre el mostrador de La Reforma o del
forn de la cantonada.
Els túnels:
Punts negres al camí. Faltava gent, així de clar. Faltaven col·laboradors per
recollir noticies, per elaborar-les. I això generava cansament. Penseu que
el Ramon de la impremta, què n’hauríem fet sense ell, també maquetava
la revista. I d’aquí el WANTED a primera pàgina del número 86, abril de
1983, demanant a crits periodistes.
Els viatjers:
Res de tot això tenia sentit si ningú no ens llegia, si als veïns no els arribava
la veu de l’associació o els problemes d’altres zones del barri. Aquí trobem
els veïns, els lectors i els socis. Per a ells treballàvem, aleshores i ara.
El destí:
No hi ha dubte. El destí del CAP A PEUS era convertir-se en una revista. Per
això, els maquinistes acceptaven les propostes dels mecànics: una mica
de previsió no estaria malament, les vocalies ens passarien els temes en
què treballaven, les reunions es farien a l’associació –ja veuríem a quina
hora-
1985-1994
Ja he dit que m’hi vaig quedar al CAP A PEUS. No sabia que uns pocs anys
més tard en seria jo mateixa la maquinista.
L’estació:
Vam establir l’estació central a l’associació de veïns, quan la seu era al
carrer Ruben Dario 53. No era una gran redacció, però ho era. A la primera
planta i amb habitació pròpia per reunir-nos i arxivar coses.
Els maquinistes:
A poc a poc la conducció d’aquell tren es va fer més periodística. S’havia
de buscar l’actualitat del barri per explicar què passava, com reaccionava
el barri i l’ajuntament. Com va ser el relleu? Jo diria que en Pere
Massanet i en Josep Camps van anar deixant que els nouvinguts
anéssim fent, vaja que quasi ens van “abandonar”. I en Pere Massanet,
no m’ho invento, pensa que quan ells van baixar en una parada a beure
aigua, la màquina del tren va començar a caminar i es van quedar a
l’estació.La Berta hi era allà, però no sola. Impossible dur aquell tren
sense la companyia i suport constant d’en Jaume Doménech i en Josep
Castells, els presidents de l’associació aquells anys. Periodisme i
reivindicació van estar més units que mai a la revista.
Els mecànics:
El CAP A PEUS estava en expansió i sense l’arribada de nous projectes de
periodistes res no haguéssim pogut fer. No dubteu que en el seu camí en
Salvador Espadalé
exfotògraf
He crescut amb
la revista i hem
estat testimonis
de moments
molt
importants. Sòc
molt feliç i orgullòs
d’aquest aniversari
que sense dubte ha
format part de la meva vida.
el mon del periodisme –alguns també en el de la historiografia- la pujada
de les escales de l’associació per integrar-se a l’equip de la revista, va ser
un punt d’inflexió important. I només cito alguns noms: Imma Santos –aj.
de Barcelona-, Marta Lasalas –Avui-, Robert Prat –Catalunya Ràdio-,
Jordi Bianciotto –El Periódico- , Mar Abella –Generalitat de Catalunya-. I
què dir d’en Jordi Rabassa o d’en Pau Vinyes.
Els rails:
La lluita per la recuperació de la Rambla va marcar els anys de què
parlem. I al seu costat altres temes potents com Can Guardiola, les
Casernes –avui en procés de transformació- el Pla Sant Andreu-Sagrera.
El combustible:
Si el destí era passar d’un full d’avisos a una revista, era evident que es
necessitava un impuls econòmic, buscant més subvencions d’una banda
i intensificant la recerca de més publicitat. I així va passar, vam poder fer
una revista de 12 pàgines i
amb un nou estil el 1987.
Els túnels:
Vam tenir moments durs.
Citaré tres: les friccions per
decidir qui havia de
controlar la revista, si el
periodisme o la publicitat, la
penúria econòmica en alguns anys i la falta d’activitat de l’associació en
altres.
ELS VIATGERS:
Més potent el CAP A PEUS, més reacció dels lectors. No només a les cartes
a ‘Els veïns escriuen’, sinó també al ‘Què tens, què vols’. El nostre lector
més fidel i crític va ser sempre el Districte de Sant Andreu, es miraven la
revista amb lupa.
EL DESTÍ:
Carles Araguz
dissenyador i col·laborador
Ens havíem anat reconvertint, no hi ha dubte. Per a nosaltres era una
petita revista amb mancances, però per al conjunt del periodisme local es
va començar a convertir en un referent, en un mirall a imitar. I quan al
1990 vam fer el número 300, la consolidació semblava definitiva. Ara no
tinc paraules, més de 550 números i hem complert 30 anys. Deixeu-nos
expressar un desig: que per molts anys hi hagi equips que tirin endavant
el CAP A PEUS, sigui en el format que sigui. La societat necessita tant
d’aquests instruments com necessita homes i dones que lluitin –José
Antonio Labordeta ha mort mentre escric aquestes línies-
Actualitat,
objectivitat,
rigor i barri,
defineixen
aquesta revista
de barri tant
propera. Una
revista "de tu a
tu".
El destí del CAP A PEUS
era convertir-se
en revista
Parroquia de
Sant Andreu de Palomar
Veure
joiosament
que ha reeixit
la iniciativa
que va recolzar
Mn. Camps i
que ha esdevingut
una eina molt
útil per al barri.
cap a peus | especial 30 anys
9

10
90’s-00’s
Text: Pau Vinyes i Imma Santos
El DE CAP A PEUS del període que va del 1991 al 2000 es feia quasi
“manualment”. En aquesta dècada s’introdueixen diversos canvis
pel que fa al disseny, la periodicitat, el nombre de pàgines, les
seccions... En aquest període, la coordinen cinc persones diferents: la
Berta Solanas fins l’agost de l’any 1994, la Imma Santos fins al setembre
del 1998, en Pau Vinyes fins l’abril de 1999 i la Georgina Rifé i en Jordi
Rabassa a partir del maig de 1999. El Pau Vinyes i l’Imma Santos
rememoren aquella època en un diàleg carregat d’anècdotes i de
sentiments.
PAU VINYES: En un principi el De Cap a Peus era quinzenal. Ens reuníem
un cop a la setmana al local de l’Associació de Veïns, i allà la Berta ens
assignava els temes segons les preferències dels redactors. Estàvem
molt ben coordinats.
IMMA SANTOS: Sí, van ser uns anys on no érem molts els que escrivíem a
la revista, però havíem adquirit un compromís
molt alt. A meitat dels noranta sí que es van
incorporar un grup de joves redactors que se’ns
van afegir als més veterans.
PAU VINYES: Quan vas passar a ser redactora en
cap, tu ?
IMMA SANTOS: A l’octubre del 94 i vaig deixar-ho al
setembre del 98. Quan la Berta em va proposar
continuar amb la seva tasca vaig sentir una gran
responsabilitat perquè ella havia deixat el llistó
molt alt. Però ho vaig agafar amb molt il.lusió. A
més, l’equip d’aquell moment era molt bo i estava
molt compromès. Vaig intentar deixar el meu
segell personal a la revista, introduint algun petit
canvi en el format de les notícies, noves
seccions...Coincideix que quan vaig passar a
redactora en cap, el butlletí va passar a ser
mensual i a fer-se a dues tintes.
La Lira
Entitat cultural
Ha estat, és i
serà la
publicació
veïnal que ens
ha apropat a
tots els veïns
les noticies de
les necessitats i
reivindicacions del
nostre poble.
UN ‘DE CAP A PEUS’ MOLT MANUAL
Conversa entre excoordinadors
PAU VINYES: Sí, és veritat, fins aquell moment les portades en color es
reservaven per dates especials : primavera, festa major…No va ser fins
al núm.380, a l’any 1995, que totes les portades passen a ser en color.
IMMA SANTOS: Recordes com buscàvem els temes ? Jo anava als plenaris,
trucava insistentment a la cap de comunicació del districte, miràvem les
cartes dels lectors…També els redactors recollien el que els explicava
la gent i alguna queixa o rumor podia donar peu a una notícia. Tu, que
feies molta vida de barri, aportaves moltíssims temes. A tu t’haig d’agrair
que durant un temps fessis de redactor en cap en l’ombra…
PAU VINYES: Recordes com feiem l’escaleta?. Això ens ho va ensenyar la
Berta.
Francesc Porret
Primer president de l’AVV
IMMA SANTOS: Sí, la fèiem a mà i portàvem els articles gravats en disquette
a la impremta Martín perquè el Ramon Pàmies ho
Va ser una
eina molt
necessària en
aquell temps.
S’havien fet
proves però el
Cap a Peus ens
va donar bons
resultats.
El Borro
cooperativa
Un mitjà per
difondre les
activitats de
sensibilització que
fem al barri. Hi
trobem informació
sobre les activitats
d’altres entitats i
notícies del nostre
entorn més proper.

maquetés. Hi havia vegades, fins i tot, que li portàvem algun article escrit
amb màquina d’escriure o a mà, i ell se n’encarregava de picar-lo.
Apuràvem sempre fins a l’últim moment. Normalment, la redactora en
cap recollia els articles però si anàvem molts justos, el redactor ho
deixava directament a impremta. Moltes vegades havia trucat el Ramon
per dir-nos que li faltava material.
PAU VINYES: Sí, jo li deixava per sota de la porta el disquette els diumenges.
Teníem un ordinador al local de l’Associació de Veïns, quan encara
estava al carrer Rubén Dario, i allà picàvem molts textos. Després això
va canviar perquè a l’any 99 va venir la Nora i ella mateixa ho
maquetava a la Nau Ivanow, a La Sagrera, on ens van cedir un espai.
També teníem fotògrafs que col•laboraven amb les portades de la
revista.
IMMA SANTOS: Bé, i tu també, tu en feies moltíssimes. A més de fer fotos,
haig de dir que tu eres l’autor de moltíssimes portades. Feies collage
amb fotografies o donaves la idea a dissenyadors del barri perquè la
fessin a mida, amb el tema que volies tractar. D’aquesta època n’hi ha
de molt maques: la dels andreuencs, que vam fer amb fotografies tipus
carnet; la de les mirades – realitzada pel fotògraf Xavier de la Cruz-, on
només sortien ulls de gent del barri...Cada una tenia la seva pròpia
història. També vam tenir portades polèmiques i, en una ocasió quasi
ens intenten “segrestar” el De Cap a Peus.
PAU VINYES: Sí, va ser el número 385, per part d’un membre de la junta de
l’Associació de Veïns. Vam anunciar que l’Associació podria quedar-se
sense local per l’afectació del PGM de 1976. La fotògrafa va fotografiar
les teulades i terrats de les cases afectades. Una de les cases era
propietat del membre de la junta. En veure que la foto esmentada era
Max Galindo
Exredactor
Des de petit
desitjava que
sortís el Cap a
Peus per llegir
la informació
del meu entorn i
sentir que Sant
Andreu era important
a les notícies.
la portada del De Cap a Peus va voler “segrestar” la revista. Era un
dissabte. Jo dormia plàcidament la ressaca de la festa de la nit anterior.
Em va trucar de bon matí en Josep Castells, aleshores president de
l’Associació de Veïns, per a una reunió d’urgència. Després de més de
dues hores de conversa, finalment vàrem poder convèncer al membre
de la junta que desistís de la seva negativa i fes possible el lliurament
de la revista als socis i a les sòcies de l’entitat. Vàrem suar de valent,
però finalment tot va acabar bé.
IMMA SANTOS: El De Cap a Peus és la història viva d’aquests darrers anys…
PAU VINYES: Realment, si algú vol escriure sobre la història de Sant Andreu
de Palomar ha de mirar-se per nassos el De Cap a Peus.
IMMA SANTOS: De l’Associació de Veïns, en aquella època destaquen la
campanya contra el rebut de l’aigua i els articles contra les barreres
arquitectòniques. Les
vocalies de l’Associació que
portaven aquests temes
eren molt actives.
PAU VINYES: Tens raó Imma,
aquest bagatge ens ha
ajudat a ser persones que
viuen i estimen tot allò que ens és proper. El De Cap a Peus ha estat una
veritable escola de periodisme, però també, un espai de valors. Un racó
per a treballar la llibertat informativa, la cohesió social i la salvaguarda
del patrimoni cultural i històric…
La Imma Santos i en Pau Vinyes volem remarcar que la feina d’ells dos
no hagués estat possible sense la col•laboració de redactors i de
redactores, comerciants, comercials, gent de la junta de l’Associació
de Veïns i sobretot dels veïns i les veïnes que varen
fer – i actualment fan- que el De Cap de Peus sigui
un miracle mensual. A tots ells i a totes elles, moltes
gràcies.
Jordi Bianciotto
periodista i exredactor
A la pàgina de l’esquerra s’observa la diferència de portades el mateix any,
amb la popular portada ‘mirades andreuenques’ i el reportatge sobre
l’enderroc de la Maquinista. Al costat d’aquestes línies, les portades sobre
la Vetlla i sobre l’enderroc dels Catalanistes.
Vaig publicar-hi
els primers
articles. Per a
mi és sinònim
d’iniciació al
periodisme per
la millor via:
propera, honesta,
compromesa i lliure.
El CAP A PEUS va patir un
intent de ‘segrest’
al 1976
Ana Maria Moure
Expresidenta de l’AVV
És un eina de
llibertat
d’expressió,
per la
tenacitat de
l’Associació
de Veïns i la
il.lussió de tots
els que l’han fet i la
fan posible.
cap a peus | especial 30 anys
11

12
00’S-10’S
Per Jordina Tarré i Gemma Esteve
Del 2001 als nostres dies
La dècada de la revolució
tecnològica
El DE CAP A PEUS ja és major d’edat i els que el fem, i els que el llegim,
deixem de mirar-lo com la nostra criatura, va pràcticament sol, s’ha
emancipat. Alguns redactors comencen a ser més joves que la
pròpia revista. De fet, la majoria dels que fan possible el de CAP A PEUS,
avui, tenen menys de 30 anys: l’Elma, la Marta, el Borja, el Sergi, la
Joana, la Xènia... i me’n deixo molts. També hi ha qui és de la mateixa
generació que la revista, com en David, la Geor, el Jordi... la
combinació d’edats i de vocacions sempre ha estat un valor pel de CAP
A PEUS. I, amb els anys, la combinació ha esdevingut perfecta. Els
redactors i coordinadors són, cada dia, més professionals: vénen del
món del periodisme, de la comunicació, del disseny. Tenim meteoròleg
i tot.
El desenvolupament
del CAP A PEUS ha anat
de pressa
El DE CAP A PEUS és
com la gent que
quan més grans es
fa, més sensació té
de velocitat. Si
mirem i analitzem
com es feia la
revista el 2001 i la mirem ara, ho constatem. El desenvolupament del
CAP A PEUS ha anat de pressa, en paral·lel amb l’Associació de Veïns
de Sant Andreu de Palomar. Amb el canvi de mil•lenni es va canviar
d’adreça física, de Rubén Darío a l’actual. El CAP A PEUS i els seus
arxius també es movien i, aprofitant l’avinentesa, es va endreçar l’arxiu
físic, i a poc a poc, es va crear l’arxiu digital.
El 2001 i el 2002 el CAP A PEUS passava a ser dissenyat i maquetat pels
redactors. Aquest salt permetia ajustar els temps, economitzar la
producció, evitar desplaçaments i donava un marge creatiu molt més
gran. Fins i tot, vam provar de fer la revista amb paper reciclat, massa
car. El tancament a última hora és una constant: hi ha factors positius
i negatius, però, i això és així, les nits tancant el CAP A PEUS són un
Josep Moratallaex propietari del
Fundador de l’AVV
El CAPAPEUS és
una eina vital
per tenir
informat no
solament els
socis sinó
també tots els
veïns del barri de
Sant Andreu.
Irene Santamaria
periodista i excoordinadora
moment de comunió amb el barri, de concentració màxima i
d’angoixes. Un moment genial que pertany al patrimoni íntim de cada
un dels que l’ha viscut.
El disseny del CAP A PEUS va comportar equipar la redacció de la revista
amb un ordinador capaç d’aguantar totes les mans que passarien,
durant aquests 10 anys, per les seves tecles. I així ho ha fet, sembla
mentida però l’ordinador ha aguantat, tret d’algun disgust puntual.
Bona compra de la junta directiva que aleshores presidia en Lluís
Gonzàlez i Pagès. Aquella redacció dels primers anys del 2000 va
haver d’adaptar-se ràpidament a les novetats: comptar caràcters en
els articles, l’ús de paraules més tècniques per la maquetació, el
coneixement del programa de disseny... i, sense adonar-nos, van
començar a arribar nous redactors, caps més creatius per al disseny,
una nova generació més avesada a la tecnologia. Les reunions a
l’Associació de Veïns i, sobretot, els esmorzars de dissabte al Bar
Per mi el SANT
ANDREU DE CAP
A PEUS
signifiquen
els meus
primers
passos
en una gran
aventura
Casal catolic
Entitat cultural
És una finestra
oberta a les
novetats, a les
grans i petites
històries de
Sant Andreu,
on ens sentim
representats,
acollits i valorats.

Versalles, requerien més d’una taula, aprendre noms, fer llistes més
llargues de correus electrònics. Perquè sí, el CAP A PEUS també
estrenava adreça de correu electrònic i llista de distribució pels
redactors, encara avui la mateixa adreça, la llista va canviant.
Del 2001 cap aquí ha passat de tot, només cito l’11-S perquè ens fem
una idea dels canvis que hi ha hagut. Són 9 anys en què l’entitat i la
revista s’han tornat més sostenibles, som agenda 21 i ho reciclem tot.
Més compromesos amb la globalitat, les manifestacions contra la
guerra, amb el poble, Sant Andreu per Viure. Ens hem tornat més
informats, la plataforma del TGV, més solidaris, els immigrants de les
casernes, més esportius, visca la UESA... Hi ha temes que van
arrencar en el tombant del 2000 i encara avui són tema de debat a la
revista. El TGV és un exemple ben clar.
En aquest temps, Sant Andreu ha passat de ser generadora de
Comissio de festes
Entitat cultural
És la veu dels
veïns i de les
entitats. És el
retrat social
de la vida del
poble, i un
referent de la
lluita veïnal de
Sant Andreu.
Xavier Oliveres
Redactor
riquesa a base de petit comerç i construccions i més construccions
de pisos, a patir la crisi. La revista ha sobreviscut gairebé amb la
mateixa publicitat. Els anunciants fidels, la gent compromesa, els que
entenen que no fan propaganda de la botiga i prou, sinó que estan
fent alguna cosa més: cohesionar un barri, sumar esforços,
comprometre’s amb el que passa al costat de casa i, perquè no dir-
ho, marcar paquet enfront la totpoderosa Barcelona. I ara que entrem
en política, el CAP A PEUS també ha tingut els rostres dels nous
alcaldes i regidors a les seves pàgines. Entrevistes que s’han hagut
de plorar però que, ja abans del 2000, han estat una aposta clara de
la redacció. Volem saber què han de dir els polítics sobre Sant
Andreu, diuen que el regidor/a que ve a Sant Andreu acaba
sent alcalde. Ho explicarem al DE CAP A PEUS.
És necessari,
imprescindible
fins i tot, fer
sentir la veu
dels qui viuen i
treballen pel
nostre barri.
Albert Flamarich
exredactor
Des del núm.
440 (2000) al
528 (2008) vaig
ser redactor de
cultura,
especialment
amb critiques del
saT en la secció
AsaTansaT
cap a peus | especial 30 anys
13

16
LLUITES Per Gemma Armengol i Borja Maria
El SANT ANDREU
DE CAP A PEUS
és una eina
molt
important que
em dóna una
idea global del
que passa a Sant
Andreu.
PLACES ESCOLARS
Des de l’AVV sempre ens hem interessat per l’educació dels nens
i nenes de Sant Andreu. I això ho hem reflectit al CAP A PEUS al
llarg de tota la seva història. Hi ha hagut molts monogràfics que
han parlat de les nostres reivindicacions, en què es feia ressó de les
demandes d’una escola de qualitat i també de la construcció de nous
equipaments educatius. L’any 1976 ja es va reivindicar un institut als
terrenys de la Renfe de la Meridiana; després, quasi abans que sortís
el primer número de la revista, l’AVV va lluitar perquè els terrenys de
la Pegaso es destinessin a equipaments educatius, tant per a nens
com per a adults (vegeu el comentari de F. Porret, llavors president
de la nostra AVV). Després va venir la construcció de l’escola Mestre
Gibert, l’escola bressol Palomar, l’Institut Dr. Puigverd, l’escola Eulàlia
Des del 1976, l’AVV ha
forçat la construcció
de nous centres
Nuria Gispert
exvocal de Dones de l'AVV
Per una escola pública i de qualitat
Bota i actualment l’escola
Can Fabra, juntament amb la
llar d’infants i l’institut que
estan previstos també als
terrenys de la Fabra i Coats.
Tot i així, a Sant Andreu
encara manquen llars d’infants, escoles i instituts. I per això no
deixarem d’insistir des de l’AVV: volem que els nens i nenes de Sant
Andreu puguin estudiar a prop de casa i que es creïn les escoles
necessàries per tal d’evitar la implantació de noves aules en escoles
ja plenes o l’augment d’alumnes per classe. Des de l’AVV també hem
organitzat xerrades amb experts, de les quals se n’ha fet ressò el CAP
A PEUS, on s’han publicat nombrosos articles sobre la necessitat d’una
escola pública i de qualitat, així com la voluntat per millorar els centres
educatius andreuencs. A més a més, també hi ha hagut un monogràfic
dedicat a la LEC, la polèmica Llei d’Educació de Catalunya, arran
d’una taula rodona organitzada per l’AVV juntament amb d’altres
entitats a principis del 2009. En resum, creiem que
l’escola pública i de qualitat és un dret pel qual
hem de continuar lluitant des de l’AVV i des de les
pàgines de la nostra revista.
Ricard Ripoll
Corrector
A dalt a la dreta, veïns a la dècada dels setanta reclamant la construcció
de l’escola Pegaso. A sota, portada del CAP A PEUS del 1977, any en què
l’AVV demanava la construcció de l’escola. Al seu costat, una de les
primeres portades que reivindica la falta de places escolars; i la revista
al 2010, on l’Associació denuncia altra vegada la manca. A la dreta,
La primera lluita
PER FRANCESC PORRET, EXPRESIDENT DE L’AVV
La Pegaso va ser la primera reivindicació forta de
l’Associació de Veïns. L’assumpte de les escoles i dels
espais estava molt malament. El Metro acabava d’entrar i
Sant Andreu s’estava poblant molt. Faltaven escoles i
zones verdes. Vam treballar conjuntament amb
l’Associació de Veïns de la Sagrera. Les entitats
recolzaven la lluita, però el pes era de les Associacions.
El lema era: “Volem una escola i una zona verda als
terrenys de la Pegaso”. Va durar moltíssim: primer va ser
l’escola, a l’any aproximadament; i el parc va trigar en
arribar. Vam fer una concentració, vam plantar el primer
arbre i vam posar la primera pedra en una gran festa. Va
ser molt interessant. Ens va recolzar el regidor i
l’Ajuntament.
A més a més va ser la primera presa de lloc, la primera
ocupació d’una Associació de Veïns. Va ser pionera en tot
el moviment veïnal. Per aquells anys (1974-1975) no hi
havia el Cap a Peus, tot aquest treball està recollit a
alguns butlletins que van sortir abans del Cap a Peus. Era
el començament, i la recordo com una de les
reivindicacions més maques que vam fer.
Un encontre
Decisiu entre
Corrector i
Públic sobre la
taula de la
història del barri.
Per molts anys!
interior d’una aula a la nova escola de les Casernes.
Pere Hernández
president de l'Amics de la Fabra i Coats
El CAPAPEUS és
una revista del
barri. És molt
pràctica
perquè els
andreuencs hi
poden trobar els
telèfons dels
comerços.

El CEIP Can Fabra com a exemple
PER ADOLFO SOTOCA, COMISSIÓ D’OBRES DEL CEIP CAN FABRA
Els equipaments escolars a Sant Andreu han estat, de fa molt, un tema preocupant per als veïns del barri. Els pares d’avui
recordem com els pares d’ahir, és a dir els nostres, patien enormes maldecaps per trobar una plaça al barri. Des de llavors
famílies i associacions veïnals han anat seguint un problema que a tots afecta. Recents edicions del Cap a Peus han explicat
l’actualitat del problema i la seva persistència en els últims trenta anys. Amb tot la situació no havia estat mai tan greu com
ara: el cas del CEIP Can Fabra així ho demostra. El centre, de dos línies, està emplaçat en uns mòduls provisionals que, en
origen, havien de donar servei els quatre anys programats per a la construcció del nou edifici. La pèssima gestió del
Consorci d’Educació ha comportat l’assignació al CEIP de 28 alumnes “de més” en cadascun dels dos darrers cursos. Així
s’ha escurçat la vida útil dels barracons per la manca d’espai i s’ha compromès el projecte educatiu del centre. La greu
situació hagués requerit d’accions concretes per part de l’Administració per tal d’accelerar la construcció del nou edifici i
evitar el desbordament dels mòduls. Tot el contrari: ha passat més d’un any des del primer “bolet” i no hem vist cap progrés
en aquest sentit. De nou, com fa anys, les famílies haurem d’actuar.
UE Sant Andreu
Equip de futbol
Sou un
referent pel
moviment
veïnal al barri,
i per extensió
de l’equip que
amb orgull
defensa el seu
nom arreu on juga.
Salvador Casas
vocal del C. d’Estudis Ignasi Iglésias
El CAPAPEUS és
una informació
de Sant
Andreu que
dóna vida al
poble. A més a
més, jo
m’encarrego de
distribuir-la!
Imma Santos
excoordinadora
El CAP A PEUS
desperta en mi
una explosió
de sentiments
que resumeixo
en tres paraules:aprenentatge,
compromís i
amistat.
17
cap a peus | especial 30 anys

Ja tenim Loteria de
nadala l’Associació
de veïns. És el número
72.230

20
Ràdio Trinitat
mitjà de comunicació
LLUITES Per Sergi Ribas, amb l’assessorament de Pau Vinyes
Només feia uns mesos de la tragèdia del carrer Cinca, quan el
número 142 del CAP A PEUS publicava un article en primera pàgina
titulat "Recuperar las Ramblas". Era el 29 d'octubre de 1984, el
mateix any en què se celebrava el 10è aniversari de la mort de Puig
Antich i el 56è de la d'Ignasi Iglésias. L'article diu que "La Junta de la
Asociación de Vecinos ha decidido iniciar una campaña por la
recuperación de las Ramblas de Sant Andreu en su antigua ubicación
del Paseo Fabra y Puig". Un dels principals motius per impulsar-la és
"mantener las señas de identidad de lo que hoy es nuestro barrio".
El 1984, la demanda de
l’AVV guanya interès
entre els veïns
La revista SANT
ANDREU DE CAP
A PEUS
significa tota
la informació i
els sentiments
del poble de
Sant Andreu en
format revista.
LA RAMBLA
La fe d’un poble mou muntanyes
Arribem al 6 de desembre
d’aquell mateix 1984, quan el
DE CAP A PEUS informa del
debat que organitza
l’Associació de Veïns al
Centre Cívic per explicar el
projecte. Allà neix una
comissió de veïns que s’encarregarà de seguir “les passes
necessàries per aconseguir el retorn de la Rambla al barri”. Una
comissió que té una primera cita, el 12 de desembre, al local de
l’associació. A la secció Plana Oberta del número 155, es parla d’un
objectiu “a curt termini” per la “confirmació real que l’espai no es volia
convertir en una carretera” i redimir una “barbàrie històrica”.
La recuperació de la Rambla comença a guanyar en interès entre els
veïns, tal com es demostra a la primera Assemblea informativa del
projecte. Té una única conclusió: “Volem la Rambla!”. En Pere
Massanet escriu un article al número 160 en què ja demana al Consell
de Districte i a l’Ajuntament de Barcelona que se sumin a la
reivindicació. El titular: “Tots junts per la Rambla”. El mateix esperit de
la Festa Popular que es convocarà el 20 d’abril de 1985 al seu lloc de
sempre: Fabra i Puig amb Onze de Setembre. El Gremi de llibreries,
Esquerra Republicana, la Unió Esportiva Sant Andreu i el Partit
Espanyol Demòcrata són les primeres entitats a adherir-se a la
Sixeart - Sergi Hidalgo
grafiter i escultor
campanya Pro-Rambla. I ja al maig, el president de l’Associació de
Veïns, Pere Massanet, lliura a l’alcalde Pasqual Maragall una còpia
del Manifest Pro Rambla aprofitant una visita seva a Sant Andreu. El
titular: L’alcalde ja ho sap. Només una setmana després, Maragall es
declara “ramblero”. Els fruits arribarien abans d’acabar 1988:
“abans de finals d’any, han de començar les obres. El
primer tram serà el comprès entre els carrers Virgili
i Santa Coloma.” Es feia realitat la voluntat d’un
poble.
Sant Andreu.
Una tradició
de quasi tota
la vida,
essència
popular,
diversitat d’un
lloc on es percep
energia.
Un debat molt viu
Per Andreu Toner Mir, veí de la Rambla
Sempre hi ha d’haver una idea perquè les coses
millorin, ja sigui en l’àmbit personal o col•lectiu. I així va
ésser com a Sant Andreu, de cop i volta, mitjançant
l’Associació de veïns, va aparèixer la possibilitat de
recuperar un espai que ens va desaparèixer: la Rambla.
Un espai gravat en la memòria de tots els que hi
havíem passejat, corregut i jugat de ben petits i que
encara no havíem entès per què ja no formava part del
nostre entorn. El camí per a la recuperació de la rambla
no va ser fàcil perquè la gent té força resistència al
canvi. Encara recordo com els botiguers, entre d’altres,
desitjaven que la transformació del passeig
esdevingués un bulevard, és a dir, voreres més amples i
via ràpida a l’espai central. El debat era viu, molt viu,
tant a fora al carrer com a dins de les cases. El temps
ha donat la raó a tots aquells que ens vam apassionar
en aquella transformació de Sant Andreu. Tant és així
que avui és difícil poder-hi passejar durant els caps de
setmana de tant gent que s’hi aplega. La rambla ha
esdevingut un signe d’identitat del nostre poble.
Esplai Sant Pacià
Esplai
Sempre ens ha
tocat de molt a
prop explicantnos
bocins
d’història de Sant
Andreu: històries
personals,
informació sobre la
nostra gent...

A dalt, reivindicació dels veïns a favor
d’una nova rambla l’any 1985. A sota,
finalment, els andreuencs fan el
primer passeig l’any 1988. Un cartell
entre rambla d’Onze de Setembre i
rambla de Fabra i Puig proclama:
“Hem guanyat”. A la seva dreta, una
ballada de sardanes el 2009 a favor
de la campanya ‘Unim les rambles’,
per unificar la rambla d’Onze de
Setembre amb la rambla de Prim.
Carles Barberà
cap de premsa de la UESA durant 9 anys
La revista de
l’Associació
de Veïns que
parla sobre
tots els
esdeveniments
que succeeixen
a Sant Andreu de
Palomar.
Manuel A. Raigada
exfotògraf
El dret de decidir
Per Jaume Domenech, expresident de l’AVV
Era febrer del 1988 quan finalment l’ Ajuntament de
Barcelona cedí i aprovà la recuperació de la RAMBLA.
Enrere quedaven tres anys d’enfrontaments importants
amb l’ Ajuntament i de lluita reivindicativa dels veïns de
Sant Andreu : recollida de signatures, festes al carrer,
pancartes, manifestos, còmics, adhesions d’entitats i
veïns, concursos de redacció, de dibuix , la pancarta més
gran del mon, el suport sempre del De Cap a Peus, tot
era bo per demostrar a l’Administració que n’estàvem
farts que se’ns governés des de la Plaça Sant Jaume,
amb criteris centralistes barcelonins, amb un equip de
govern de Districte que mirava més per ells que per
nosaltres i sense tenir en compte el que realment
necessitàvem i demanàvem a Sant Andreu.
Per tant, la reconstrucció de la Rambla no va ser, tan
sols, la recuperació d’un lloc de referència històrica
arrabassat pel franquisme. Va ser posar sobre la taula,
amb fermesa i unànimement que la gent de Sant Andreu
volíem decidir sobre el que es feia a casa nostra, i que
nosaltres érem els que millor sabíem el que volíem : no
una nova Meridiana que solucionés un cop més la
circulació de Barcelona a costa de la nostra convivència,
sinó un Sant Andreu més humà i solidari, amb espais
comuns de trobada, de la gent i per a la gent, de plena
harmonia entre l’hàbitat i els habitants, la recuperació de
l’espai comú de relació i identitat andreuenca.
La premsa
propera i
directa, feta en
llibertat,sense
cap tipus de
pressió.
Aquesta és la
causa per la qual
cosa feliçment es
mantingui.
Vier Araguz
dissenyador i col·laborador
El SANT ANDREU
DE CAP A PEUS
és la
publicació
que m'informa
del que tinc
més a aprop,
del que més
estimo!
cap a peus | especial 30 anys
21

22
Així es titulava l’editorial del Sant Andreu de Cap a Peus d’abril de
1996. Tot i que avui Can Fabra és una de les imatges més
identificadores del casc antic de Sant Andreu i un orgull per als
andreuencs, no sempre ha gaudit de la mateixa atenció. És més, de
poc que no és enderrocat per complet. La llarga i sentida campanya
per la Rambla va eclipsar durant un temps els esforços perquè no es
perdés Can Fabra. Els primers anys es van concentrar bàsicament en
la supervivència de l’edifici i l’oposició a la requalificació d’una part del
solar per a construir-hi alts blocs de pisos.
CRONISTA DE LA TRANSFORMACIÓ
Al Cap a Peus va anar apareixent aquesta reivindicació a mitjans dels
80. Als inicis es parlava sobretot de la dificultat d'aconseguir els plànols
i saber què hi volia fer l'Ajuntament. L'any 1986 s’hi demanava
"recuperar aquesta part de la nostra història pel barri i posar-hi una
biblioteca, una llar de jubilats, un casal de joves, etc." i s’hi lamentava
la falta de sensibilitat del consistori.
A través de la revista es mostren al veïnat les propostes i els plànols
(juny 1989) i es denuncia la possibilitat que s'hi acabin fent pisos, en
un espai designat com a zona d’equipaments. La primera quinzena de
novembre de 1991 es fa pública al Cap a Peus la proposta de la
vocalia d'urbanisme de l'AVV, que demana que a l'edifici s'hi faci una
escola bressol i un casal d'avis, és a dir, un Can Fabra "per a petits i
grans".
Al gener de 1994 comença a veure la llum el projecte de l'actual
biblioteca, que es publica el calendari d'actuacions, i es diu que l'edifici
es destinarà a equipaments. Es parla que el SAT podria instal•lar-se
dins l'edifici i que hi hauria un pàrquing i pistes esportives.
Un dels primers punts i a part va ser el juny del 95, quan se celebra la
primera inauguració de la plaça amb la nova font "cibernètica". El Cap
a Peus demana que "ara toca l'edifici" i a l'editorial comenta el possible
Eva Cabrera
filòloga i correctora de la revista
LLUITES Per Meritxell Martínez i Xavier Ortuño
Voluntat, lluita,
col·laboració,
bona feina,
coordinació...
I correcció,
per descomptat.
És un plaer
i una frase: Salut i
llarga vida.
Can Fabra
“Viu Can Fabra!”
Agrupament escolta Jaume I
cau
Mentre fem
consell, passeja
entre les nostres
mans. Ens
distreu amb
actualitats
desconegudes,
entrevistes i anuncis
dels comerços més
entranyables.
A dalt, dues portades reivindicatives del cap a peus. Al
costat, la Can Fabra aprofita la façana durant la seva
rehabilitació. A sota, dues fotografies de la dècada dels 80
i els 90, on els veïns festejaven per reclamar l’edifici per a
“Després de la Rambla la gent
estava molt conscienciada
i veien que es podia canviar”
Joan Cusidó, soci de l’AVV, arquitecte i col•laborador
en la campanya per Can Fabra
La requalificació pretenia finançar les obres a través de
plusvàlues immobiliàries privades: “Cedint sòl a una
constructora perquè hi fes pisos, aquesta a canvi hagués
pagat la urbanització de tota la parcel•la”, explica Cusidó.
Com que encara no existia el Catàleg de Patrimoni
Arquitectònic de la ciutat, tots els edificis del recinte podien
ser enderrocats: “L’actual era el més valuós i bonic, perquè
era on s’hi treballava el fil, però al solar n’hi havia d’altres,
sobretot tallers, que van anar a terra”. Coincideix amb
l’expresident que el Cap a Peus era molt combatiu: “Era
l’altaveu de totes les activitats i accions del barri, feia una
mica de consciència de Sant Andreu”, relata. Aleshores
editava una àmplia tirada (vora els 10.000 exemplars) i,
segons l’arquitecte, era “molt conegut i esperat”.
Ateneu
entitat cultural
serveis públics.
Ha estat
sempre
l’aparador de
l'actualitat al
barri sobretot
en les
reivindicacions
veïnals, i una bona
eina de pressió.

ús cultural i la instal•lació de La Fura dels Baus.
Amb l'entorn ja condicionat, al setembre de 1997, es recull la
proposta de set arquitectes que imaginen un projecte innovador per
a l'edifici: fer de Can Fabra una mediateca, un espai destinat a un
arxiu multimèdia, aleshores pioner. Al juny de 1999, en la
Sahandreu
entitat solidària
Ens ha permès
donar a
conèixer el
que fem i fer
divulgació de
la situació
política e injusta
en que viu el
Poble Sahrauí.
Felicitats i endavant!
Nora
exdissenyadora del CAP A PEUS
“Si l’AVV no s’hagués oposat,
potser ara hi hauria blocs de
pisos a Can Fabra”
inauguració al parc que hi ha prop del carrer Otger, la revista
recull que les autoritats van ser rebudes pels veïns
"amb una escridassada" ben sonora. No és
fins al número 464 de l'octubre del 2002 que
per fi se celebra la inauguració de la biblioteca.
Una revista
que ens
relaciona
amb les
reivindicacions
dels
veïns de Sant
Andreu. Una
mostra gràfica de
tot un poble.
Jaume Domènech, president de l’AVV entre 1985 i 1991
Aquest extraordinaria revista que teniu a les mans haurà estat
presentada el dissabte 16 d’octubre a les Golfes de Can Fabra, la tercera
planta d’aquest emblemàtic edifici que en la seva planta baixa acull la
Biblioteca. Però en lloc d’aquest edifici, exemple d’arquitectura
industrial acurada i del qual els andreuencs ens sentim molt orgullosos,
ara hi podrien haver diversos blocs de pisos si l’Associació de Veïns no
s’hagués oposat amb fermesa al pla especulatiu presentat a
començaments del 1989 per l’Ajuntament de Barcelona, amb la
complicitat del Consell de Districte de Sant Andreu, que preveia
l’edificació de vivenda en una part dels terrenys,
destinats integrament a equipaments i
l’enderrocament de l’edifici de “Can Fabra”.
En l’editorial del CAP A PEUS de febrer de 1989
(Núm. 269) es deia: “Sense entrar a discutir en la
inexistència d’una política d’equipaments amb la
que es pogués determinar quins han de ser i a
quin lloc cal que siguin, ni valorar el despreci
[sic] al Patrimoni Històric de Sant Andreu que
suposa la destrucció, sense un estudi previ, de
Can Fabra, només volem exigir la LLEI estricta i
no acceptar – sobretot si ve de l’administració
que té l’obligació de vigilar-la– la TRAMPA. I que
el Consell (de Districte) que ha de representar Sant Andreu, ho reculli”.
Sort que, un cop més, els veïns van aconseguir amb la seva mobilització
activa i el suport constant del CAP A PEUS aturar aquesta nova atzagaiada
de l’Administració municipal barcelonina contra el Patrimoni Històric i la
Gina Portillo
il·lustradora
qualitat de vida dels andreuencs.
És la revista
que sempre
ha rondat per
casa. Qui
hauria dit mai
que un dia
dibuixaria a la
revista que
m’havia vist
créixer? Un plaer!
cap a peus | especial 30 anys
23

24
La nostra revista ha estat testimoni d'excepció del procés històric
que ha convertit, i ho continua fent, la fàbrica tèxtil Fabra i Coats
en Can Fabra, de com ha passat de ser el pulmó laboral del nostre
barri a ser-ne el centre cultural. Així, les primeres informacions
aparegudes al respecte daten del desembre de l'any 1981 i recullen
l'acomiadament de 543 treballadors (números 34 a 43). Al març del
83, tanmateix, 673 treballadors més són foragitats.
A partir de l'any 1987, l'Associació de Veïns comença a reivindicar
l'edifici de 'Can Mamella' (situat entre els carrers Sant Adrià i Balari
i Jovany), per a equipaments i zona verda, arran d'unes
informacions que indiquen la possible construcció de pisos. Passen
més de 10 anys de contínues reivindicacions, portades i editorials
fins que l'Ajuntament fa oficial, a l'abril del 99, que hi traslladarà la
biblioteca.
Clip Teatres
entitat cultural
LLUITES Per Sergi Cabeza i Irene Santamaría.
Les vostres
ressenyes de
l'escena
andreuenca
ens són de
gran valor,
perquè així
queda per sempre
documentada.
FABRA I COATS
La Fabra i Coats de cap a peus
Xavier Basiana
arquitecte
El següent pas, que enllaça amb els nostres dies, és la reivindicació
dels altres espais de la Fabra i Coats, que si bé era històrica, no
comença amb força fins a l'anunci de la venda de la fàbrica a la
immobiliària Renta Corporación, al juny del 2005.
L’Associació de Veïns reclama en aquell moment a l’Ajuntament que,
o bé recuperi l’espai, o bé no deixi construir a la immobiliària. Tres
mesos després, es fa públic que el govern local comprarà els terrenys
a Renta Corporación. D’aquesta manera, la Fabra i Coats és
recuperada per als andreuencs i s’anuncia que la fàbrica es
reconvertirà en una zona d’equipaments culturals i educatius.
L’anunci de la reconversió de la fàbrica genera dos moviments veïnals
destacats que influiran en la definició dels usos de les naus. D’una
banda, l’any 2006, antics treballadors de la Fabra i Coats constitueixen
L’Associació de Veïns de Sant Andreu
reivindica la Fabra i Coats per al poble
Per Lluís González, expresident de l’Associació de Veïns de Sant Andreu
Un matí d’estiu, en Jaume Domènech i un servidor vam anar a les oficines de la Fabra i
Coats per reunir-nos amb la direcció de l’empresa. Quins plans tenien? La resposta, tot i
que velada, era evident: deslocalització cap a Polònia. Calia començar a preparar-nos si volíem recuperar els
terrenys qualificats com a zona verda i equipaments. Aquest va ser el punt de partida de la campanya: d’una
banda, havíem de reivindicar la compra dels terrenys per part de l’Ajuntament i, paral•lelament, havíem d’informar
i sensibilitzar el veïnat de què passava. La gent del Cap a Peus, com sempre, va realitzar una gran tasca
informativa. Pocs anys després, una gran empresa immobiliària va fer pública l’adquisició dels terrenys. Per
enèsima vegada es repetia la mateixa història: aprofitant esquerdes legals, tenien la intenció de construir tres
blocs de pisos en terrenys que estaven destinats a equipaments i zona verda. Finalment, amb l’esforç i el treball
de molta gent, el recolzament dels veïns i aprofitant la sinèrgia de la campanya de les Casernes, l’Ajuntament va
comprar els terrenys on avui dia comencen a renéixer els equipaments que tant necessita el nostre poble.
És un mitjà del
poble que des
de la llibertat
es preocupa
per aconseguir
millors
condicions
socials i urbanístiques
pels veïns.
Alberto Arquilué
col·laborador
És l’única
sorpresa
agradable que
trobo cada
mes a la bústia
entre el munt
de factures,
ofertes de pizzes i
publicitat.

l’entitat “Amics de la Fabra i Coats” per preservar la memòria històrica.
És mèrit d’aquesta entitat que el 30 de març del 2009 se segelli un
conveni amb el Museu d’Història de la Ciutat i el Districte de Sant
Andreu per al futur Centre d’Interpretació del Treball, un museu en què
s’exposarà part de l’activitat que es realitzava a la fàbrica.
D’altra banda, fa quatre anys diverses entitats van començar a treballar
plegades per reivindicar un ateneu popular i cultural a la Fabra i Coats.
Dos anys més tard, el conjunt d’entitats es va constituir com a
federació d’entitats “L’Harmonia” i actualment aspira a poder portar la
gestió d’aquest espai, el qual s’ubicarà a la nau C del recinte.
Pel que fa a la resta de naus de la fàbrica, els usos queden oficialment
exposats al Cap a Peus 550, en què es publica un anunci de
l’Ajuntament de Barcelona sota el títol “2010, inici de la transformació
de la Fabra i Coats”. En l’anunci es concreta que el recinte fabril
acollirà un espai per a entitats, un institut d’educació secundària, un
casal de barri, un espai d’exposició i espai de creació “Escola de les
Arts”, un espai d’ús assistencial, una escola bressol, una sala
polivalent i habitatges dotacionals.
Els telers de la Fabra i Coats s’engeguen, doncs, de nou. Ara
caldrà veure quins teixits resulten finalment d’aquest
procés d’efervescència i el Cap a Peus els
seguirà fil per randa per continuar donant-ne
testimoni.
Carme Abril
actriu
Per mi, el SANT
ANDREU DE CAP
A PEUS suposa
una gran i
important
connexió amb
la gent al llarg
d’aquests 30 anys
d’història.
Foment Sardinista
entitat cultural
Un model
d’informació
associativa,
pel seu rigor i
interès dels
continguts pels
andreuencs.
Tots ens posem
al dia. Felicitats!
Per la recuperació
de la memòria
Per Pere Fenández Bori(President), Jordi Gili Albella (Tresorer) i Antoni
Martínez Payet (Secretari) - Amics de la Fabra i Coats
Quan al novembre del 2005 la Coats va tancar la fàbrica a
Sant Andreu, un grup de treballadors de l’empresa, entre els
quals estàvem nosaltres, Pere Fernández Bori, Jordi Gili
Albella i Antoni Martínez Payet, que hi havíem treballat 40
anys o més, vàrem entendre que si no fèiem res, tot el
complex s’enderrocaria i en poc temps ja no quedaria
constància del que aquesta fàbrica havia representat per
Sant Andreu i per Barcelona. Així, mentre vàrem començar a
recollir tot tipus d’estris de la fàbrica, per tal que no es
perdessin, vàrem fundar Amics de la Fabra i Coats i,
juntament amb altres entitats del barri, vàrem moure’ns
perquè l’Ajuntament s’involucrés en la salvació del patrimoni
històric de la Fabra. Hem de dir que vàrem trobar, des del
primer moment, una gran sensibilitat al respecte.
Estem molt satisfets que a dia d’avui hagin començat totes
les obres de remodelació del recinte; que els diferents
edificis es conservin, fet que permetrà poder explicar la seva
història en el futur; que se’ls donin usos educatius, culturals
o de lleure pel barri i que tinguem més de 1.400 peces, eines,
màquines, etc., i una generosa quantitat de documentació,
des de finals del segle XIX fins als nostres dies, que
ocuparan un espai en els 1500 m2 del futur Centre
d’Interpretació del Treball, ubicat a la sala de calderes i
adjacents. Finalment, volem afegir que el Sant Andreu de
Cap a Peus ha cobert sempre totes les iniciatives i actes que
s'han fet a la Fabra i Coats i ha reflectit amb fidelitat les
inquietuds, les reivindicacions i les fites aconseguides per
les entitats que, com nosaltres, volíem i volem que la gent de
Sant Andreu estigui assabentada i implicada en els projectes
i en el futur del complex de la Fabra.
Josep Castells
expresident AVV
És el recull
informatiu del
que es viu en
la nostra
comunitat i
amb
l’Associació de
Veïns representa
un dels símbols del
meu poble.
25
cap a peus | especial 30 anys

26
Una investigació recent ha situat la data de fundació del Cementiri de
Sant Andreu l’any 1834, avançant cinc anys la que s’acceptava
tradicionalment. Gairebé 170 anys més tard, l’Associació de Veïns
de Sant Andreu de Palomar es va haver de mobilitzar contra un projecte
que preveia el seu esquarterament.
Ja en el número de gener de 1997 el Sant Andreu de Cap a Peus es va
fer ressò de la proposta presentada per la Presidenta de l’Institut
Municipal de Serveis Funeraris de construir un tanatori a la ruïnosa
masia de Can Pere Valent. La proposta va ser ràpidament rebutjada,
però en els mesos següents van seguir sortint informacions relatives a
la construcció del tanatori. La postura de l’AVV sempre va ser favorable
a la construcció d’un
equipament com aquest,
sempre que no tingués cap
impacte sobre el patrimoni
històric. De fet Joan
Pallarès, vocal de
Patrimoni Historicoartístic,
declarà: “Qualsevol solució a un edifici que en contempli la conservació
serà benvinguda”. Aquell projecte, però, amb els anys es va anar
transformant i acabà essent nociu per a la integritat del propi cementiri.
En el número 400 es publicava un article titulat “Què carai passa amb
Can Pere Valent?”, i és que les informacions se succeïen a una velocitat
inusitada. L’administració callava i l’AVV es mostrava preocupada. Sense
dir res, l’octubre de 1998 va desaparèixer la placeta d’entrada al
Cementiri, i el De Cap a Peus ho va publicar en el número de la Festa
Major d’aquell any en l’apartat de necrològiques. La notícia bomba, però,
va ser la de mitjan 1999, quan alguns propietaris de nínxols van
començar a rebre cartes que els informaven de canvis en el cementiri.
El primer De Cap a Peus del 2000 publicà la notícia que s’havia elaborat
un nou projecte, que ubicava el tanatori dins del cementiri, a la capella
central. L’article acabava denunciant la sensació d’engany dels veïns:
CEII (Ignasi Iglèsies)
centre educatiu
LLUITES Per Jordi Rabassa
Una investigació
afirma que el
cementiri data del 1834
Ha estat i és
una eina
imprescindible
per al
coneixement
de la realitat
sociocultural de
Sant Andreu al
llarg dels 30 anys.
El cementiri de sant Andreu
“Que no ens potinegin els morts!”
Puntaires
entitat cultural
El cementiri, un símbol
Per Sergi Gay de la comissió ‘Salvem el cementiri’
Jo no havia participat mai en cap reivindicació de
l’Associació de Veïns, tot i que coneixia bé l’entitat i
llegia el De Cap a Peus de tant en tant. Però un dia va
venir a la botiga en Xavier Gómez i em va explicar el
que volien fer al cementiri i vaig veure clar que m’havia
de mobilitzar. Per mi, els símbols que distingeixen Sant
Andreu són la Parròquia i el Cementiri i vaig pensar
que era intolerable que ens els toquessin. Per això vaig
anar a la primera sessió informativa i em vaig apuntar a
col•laborar en el que calgués. Recordo que vam anar a
un munt de reunions i em vaig trobar amb una colla de
gent molt agradable que pensaven com jo, i ens vam
posar a treballar ben de pressa. Cadascú aportava la
seva experiència o allò que sabia fer. A mi em va tocar
inventar artefactes. Vaig construir la capella que
passejàvem a totes les trobades i al cercavila de la
Festa Major i no sé quantes coses més.
Recordo l’alegria quan ens van dir que tiraven enrere el
projecte. Em sembla que va ser en una reunió al
districte que ens ho van comunicar. Després vaig
ajudar l’AVV fent un artefacte per la reivindicació de les
casernes, però ja no hi he col•laborat més.
“Els veïns no es creuen que només es vulguin traslladar els nínxols de
la capella i temen que s’intenti recuperar el projecte inicial, que preveia
l’expropiació d’un centenar de nínxols. Per aquest motiu, es preveuen
mobilitzacions dels veïns, per fer sentir la seva veu d’oposició al
projecte”.
Es va crear una comissió que coordinava tots els moviments:
És la revista
més completa
que tenim al
barri. Ens té al
dia dels esdevenimentsculturals,urbanístics
i reivindicatius.
Felicitats!!!
Xavier Ortuno
periodista i exredactor
És una manera
de seguir amb
el cordó
umbilical a
Sant Andreu
pels que ja no
hi vivim, per
saber què s'hi cou
i el que hi passarà.

concentracions quinzenals, xerrades, recollida de signatures, aparicions
als cercavila de la Festa Major, etc. El Sant Andreu de Cap a Peus
n’informà detalladament. A més, des de desembre de 2000 s’inclogué
en tots els números una pàgina sencera amb els lemes “Salvem el
Cementiri!” i “Que no ens potinegin els morts!”, perquè la reivindicació
tingués un espai constant a la revista. La lluita es va guanyar a
mitges. La reivindicació principal era la salvaguarda del
cementiri. Objectiu complert. Però segueix depenent
administrativament del Districte de Nou Barris.
CEPA
entitat mediambiental
Per la vostra
tasca en temes
mediambientals.
Us volem
agrair el havernos
ofert
sempre un espai
des d’on poder dir
la nostra. Felicitats!!
David Cadenes
Col·laborador
Un lloc
d’informació
local del poble,
amb notícies
properes,
sobre tot abans
de tenir Internet.
I ara, espero que
també a Internet.
Dues imatges de la manifestació a favor de la
conservació del cementeri a la dècada dels 90.
Al costat, portada de l’any 2000.
“Una lluita carregada de
sentiments”
Per Lluís González, expresident de l’AVV
Feia anys que es parlava de la construcció d’un tanatori a la
masia de Can Pere Valent, però recordo que van venir uns
veïns a l’Associació que tenien hipogeus a la base de la
capella central del cementiri, i ens van dir que volien
traslladar-los perquè construirien allà el tanatori. Des de
l’AVV sempre havíem defensat la necessitat d’aquest
equipament, però respectant la integritat de tot el conjunt i
sense tocar cap tomba. Al Districte de Sant Andreu ens van
dir que ells no en sabien res, perquè depenia de Nou Barris.
Els veïns insistien molt i vam convocar una sessió
informativa en la que es va constituir la Comissió “Salvem el
Cementiri!”. Realment va ser una reivindicació molt popular.
A diferència de les darreres de l’AVV va venir moltíssima
gent. Jo al principi no comprenia les motivacions d’algunes
persones. Es treballava amb molta emotivitat i ràpidament
vaig entendre que l’Ajuntament havia tocat els sentiments
més íntims de molts andreuencs, que es van sentir traïts en
el més profund. De fet, em sembla que l’administració mai
no ens va comprendre, però vam gratar tant que nosaltres sí
que vam entendre com funcionaven i per què, per exemple,
no feien ús dels terrenys on avui s’aixeca un gran centre
comercial i que aleshores era buit. El que més ens va
entendre va ser en Ferran Julián, que va proposar
l’emplaçament de les casernes. Aquesta va ser la següent
gran reivindicació.
Jaume Seda
Centre d’Estudis Ignasi Iglésias
Jo crec que
des d’un punt
de vista
històric és
bàsic i
fonamental per
conèixer el que
ha passat a Sant
Andreu.
27
cap a peus | desembre

30
de les antigues pessetes. Aquest era el preu que
oferia una empresa constructora pel solar on estava la casa
35milions
modernista situada a la rambla de Fabra i Puig cantonada
amb el carrer Cuba. Però no era l’única oferta: 25 milions de pessetes
era el que oferia una caixa d’estalvis per restaurar-la i posar-hi
oficines. Així ho denunciava el CAPAPEUS en la portada de la primera
quinzena de març del 1988 amb un títol prou significatiu ‘La volen tirar
a terra’.
La campanya per salvar Can Guardiola s’havia iniciat. L’Associació de
Veïns i diverses entitats del barri van començar a moure fitxa.
L’Associació va proposar que la casa fos catalogada com a patrimoni
històric i artístic i ho va
aconseguir, tal i com se’ns
comentava a l’editorial del
número 255 del CAPAPEUS:
‘L’Ajuntament de Barcelona ha
pres l’acord de suspendre
preventivament l’atorgament
de llicències d’edificació dins el Pla Especial de Protecció del
Patrimoni Arquitectònic de l’Àrea antiga de Sant Andreu’.
L’acció més espectacular es va produir quan membres del col•lectiu La
Mandràgorava, que recollia signatures davant l’edifici per aturar
l’enderroc, es van enfilar en una escala i van penjar una inmensa
pancarta on es llegia ‘Salvem Can Guardiola pel barri’. Aquesta imatge
va ser portada de la revista al juliol de 1988 (número 260). El 28 de
maig del 1989 i amb una portada a color, el CAPAPEUS es feia ressó
de la festa que l’Associació de Veïns havia organitzat perquè l’edifici
fos catalogat com a patrimoni i destinada a ús públic.
I al final va ser el 'triomf de la persevarància' quan la Generalitat va
adquirir la finca per ubicar la seu de l'antiga conselleria de Benestar
Social. El titular 'Can Guardiola salvada' del número 296 (juny 1990)
Cordada
entitat excursionista
LLUITES Per David Royo Adell
Es va lluitar perquè la
casa fos catalogada
patrimoni històric
La referència
dels
andreuencs
per estar al
dia. Una eina
comunicativa
independent de
la qual ens
sentim orgullosos.
Can Guardiola
Salvem Can Guardiola
Trèvol
entitat cooperativa
Can Guardiola i l’Associació
de Veïns
Per Josep Castells i Anglada, expresident de l’AVV
Can Guardiola era una casa d’estil modernista, construïda
l’any 1904 i situada a la Rambla de Sant Andreu, que feia
temps que no estava habitada i estava condemnada a una
degradació que la posava en perill de caure en mans de
l’especulació urbanística. Veure ara aquesta magnífica casa
salvada pels veïns i catalogada per l’Administració em dóna
una gran satisfacció i alegria, ja que si no hagués estat pels
veïns i les entitats que la van defensar, ara en el seu lloc hi
hauria un “magnífic” bloc de pisos totalment
despersonalitzat. No ens podíem permetre que es perdés, i
per això cal recordar l’exitosa reivindicació, que va anar
lligada al clam popular i una confluència d’interessos polítics.
Ahir, avui i sempre el moviment veïnal arrelat al carrer i al
territori és un dels camins bàsics per lluitar i aconseguir unes
ciutats on l’urbanisme al servei dels veïns, les zones verdes,
la defensa dels espais emblemàtics no hagin d’ésser
conquerits com una “concessió” politicoadministrativa, sinó
pel que són: drets de les persones, que no tan sols s’han de
limitar a votar cada quatre anys, sinó que han de ser els
actors principals en el dia a dia de la seva població.
era prou explícit. Una festa al carrer per celebrar la seva preservació
el el 15 de juny va ser el final feliç per a tothom. Can Guardiola havia
estat salvada. Però com deia el president de l’Associació de
Veïns de l’època, Jaume Doménech, encara
quedaven moltes Can Guardioles per
reivindicar.
La cooperativa
Trèvol felicita
al CAPAPEUS
per el seu 30e
aniversari,sou
un portaveu
fonamental i us
desitgem tota la
sort.
Josep Lluis Buils
exredactor
És un vincle
de comunicació
de l’AVV
obert a la gent
del barri per
exposar les
inquietuts i
activitats del
nostre entorn.

Volien fer-hi pisos i un pàrquing
Per Jordi Garcia
La lluita per salvar Can Guardiola de les urpes de l’especulació
immobiliària es va iniciar el 1988. Va partir d’un petit col•lectiu
de gent alternativa del barri, La Mandràgora. El nostre objectiu
era difondre les idees ecologistes i a més, denunciàvem
l’especulació immobiliària que assolava el barri. Un bon dia
vam veure com a la façana de Can Guardiola havien penjat el
cartell d’una immobiliària, Confort, SA, anunciant el seu
enderrocament i la futura construcció de pisos i un pàrquing.
Vam començar una campanya per aturar-ho i ben aviat s’hi van
afegir altres grups del barri: el Col•lectiu per la Pau,
l’Agrupament Escolta Jaume I i la Societat Obrera
Anarcosindicalista de Sant Andreu. L’objectiu era que
l’Ajuntament comprés la casa, la rehabilités i en cedís l’ús als
grups i veïns per fer-hi activitats. Es van recollir signatures,
repartir octavetes, penjar una pancarta al balcó on es podia
llegir Salvem Can Guardiola... Vam entrar amb una escala a la
casa i vam fer unes fotografies que vam passar a una
professora d’història de l’art de la Universitat de Barcelona. Ella
va fer un informe sobre l’important valor arquitectònic i artístic
de l’edifici i el va enviar a la Direcció General de Patrimoni de la
Generalitat. Un diumenge de festa major de 1988 vam obrir les
portes de la casa i vam convidar els veïns a entrar-hi. La lluita
per la recuperació d’aquest espai va incorporar fins a vint
entitats i, entre elles, la mateixa Associació de Veïns. Amb
l’esforç de totes, vam aconseguir l’objectiu: havíem salvat Can
Guardiola i l’havíem recuperat per al barri!
Imatges històriques de finals dels
anys 80, de la reivindicació per
preservar l’edifici de Can
Guardiola, a Fabra i Puig.
Catalanistes
entitat cultural
Tantes
vivències que
heu publicat
de Sant
Andreu i "Els
Catalanistes"
que només puc
dir: Felicitats! i
que seguiu així!
Xavier Aragall
excol·laborador
És una font
d’informació i
un altaveu
crític sobre
els nostres
escenaris quotidians,
del passat,
del present i
del futur del barri.
Vicens Abarca
exdibuixant i exredactor
Significa ser el
portaveu de
tot el que es
viu al barri i
segurament
sense el esforç
de tots la
historia de Sant
Andreu s’escriuria
d’una altre forma.
31
cap a peus | especial 30 anys

32
Cèlia Roca
excol·laboradora
LLUITES Per Joana Ariet
Els carrers de Sant Andreu estan plens d’història I
d’històries i és per aquest motiu que sempre ha estat
una lluita i reivindicació constant el reconeixement,
protecció i conservació del casc antic del nostre barri. El
Capapeus, conscient del que tot això significa, ha estat un
puntal a l’hora de fer sentir la veu del poble.
Des dels anys 90, època en què les edicions del Capapeus
ja apuntaven el perill en què estava al patrimoni del nostre
barri, fins avui, els números de la nostra revista han vist
com les seves pàgines s’omplien d’informacions diverses
al respecte. Els carrers Bascònia, Rubén Darío, Agustí
L’AVV reclama la
preservació de la
fesomia de poble
Un èxit que ha
estat possible
gràcies al
vostre
entusiasme.
Per molts anys
SANT ANDREU DE
CAP A PEUS!
Milà, Sant Hipòlit o la
Riera de Sant Andreu
són alguns dels
emblemàtics espais que
han estat i estan al punt
de mira. Precisament ha
estat durant aquests
darrers anys quan la reivindicació en favor de la
preservació de l’estructura original del poble de Sant
Andreu ha pres més força. Al 2009 s’engegava la
campanya “Salvem el Casc Antic” amb l’objectiu de
preservar el barri tal i com està, d’anul·lar les llicències
d’obra i de desafectar les zones del nucli històric. És per
aquests motius que durant tot aquest any la presència del
cas a la revista va ser més destacada. Cada mes hi havia
unes línies dedicades al casc antic: nombrosos articles, un parell de
monogràfics i fins i tot l’aparició en portada han donat a aquests fet la
importància i protagonisme que es mereixia.
Així, a més de cobrir uns fets i una informació important del barri, es
donava suport a la causa. D’entre les diverses campanyes que s’han
celebrat per a demanar un pla de protecció que solucioni les afectacions
casc antic
Uns carrers plens d’història
Salvem el casc antic
Per Genís Pascual, president de l’AVV
Si demà quan ens llevem s'hagués aplicat el Pla General Metropolità
completament, no coneixeríem Sant Andreu. Els carrers Riera i Rubén
Darío serien una única gran avinguda, des del carrer Jorba fins
Bascònia seria un sol gran carrer, igual que des del carrer Ajuntament
fins Balari i Jovany. Aquests són alguns casos que històricament la
nostra entitat ha lluitat per desafectar. Actualment, i basant-nos en el
precedent de Sarrià i, més recentment, de Poblenou, hem passat de la
demanda de desafectacions parcials a la d'un Pla de protecció del casc
antic en el seu conjunt. Considerem que, a més dels problemes
particulars que significa tenir una finca afectada (per permisos d'obra,
per demanar hipoteca, etc), cal salvar el teixit urbà del casc antic en el
seu conjunt. Això vol dir mantenir els actuals amples de carrer, les
alçades dels edificis, les parcel·les, i en algun cas la façana de la finca.
Volem protegir tot el casc antic perquè emocionalment ens hi sentim
identificats, perquè sovint hi trobem patrimoni històric o arquitectònic i
perquè porta implícit un cert manteniment de l'estil de vida de carrer,
menys individualista i de més relació social i cohesió veïnal. El de les
afectacions és un tema recurrent en les reivindicacions de la nostra AV,
sobretot des de l'any 1976. Actualment estem avançant en converses
amb l'Ajuntament cap a una sol·lució satisfactòria d'aquest problema,
esperem que aviat us podrem presentar una proposta de protecció.
Grup Pintors de Sant Andreu
entitat cultural
històriques del nucli de Sant Andreu destaca la recollida de signatures
promoguda els últims mesos del 2009. Un cop més, la revista es va
convertir en un nexe d’unió entre el barri i l’AVV, entre el barri i la seva
història. Al novembre ja s’havien reunit més de 1200
firmes a favor de salvar el casc antic de Sant Andreu
i aconseguir mantenir el dibuix, el passat i l’esperit
original de l’antic poble de Sant Andreu del Palomar.
És una eina
molt important
per poder
mantenir
informat i
estar al dia de
tot el que ha
passat o passarà
a Sant Andreu.
Oriol Amoros
veí i Secretari d’Immigració
Rebre el Cap a
Peus cada
més és la
finestra a la
vida del barri,
a les seves
aspiracions i a
les seves veus
més inquietes.
Gràcies Cap a Peus!

Xavier de la Cruz
fotògraf
A dalt, el casc antic amenaçat avui dia pels edificis.
A sota, un carrer del nucli històric a la dècada dels
vuitanta. A la dreta, àrea de rehabilitació del poble.
El vincle de tots
els que creiem
que Sant
Andreu és més
que un barri, es
el nostre poble.
Ens hem trobat
grans amics i hem fet
projectes interesants.
Mestre Gibert
centre educatiu
És un
excel·lent
recurs per
estar ben
informats. Us
animem a
continuar amb
la vostra feina.
Felicitats.
34 anys després...
Pere Massanet
excoordinador
Per MontseTarré
Com a veïna de Sant Andreu i membre d'aquesta associació
de veïns m'ha sorprès molt positivament com és d'important
el De Cap a Peus per al barri. Tothom espera rebre, a través
de la nostra revista, la informació d'allò que els preocupa i
interessa i és obvi que la desafectació de les cases del Nucli
Antic és un tema trascendent. Per a mi ha estat una gran
responsabilitat poder ajudar a transmetre les petites dosis
d'informació que hem anat aconseguint de l'Ajuntament
sobre aquesta reivindicació històrica. Com també ho és
d'històrica la revista que ens ha anat informant, ha unit
veïns, ha creat opinió i ha orquestrat una reivindicació per
arribar a aconseguir que després de 34 anys d'incertesa es
puguin aixecar les afectacions. Esperem que aviat, a molt
estirar a finals del primer trimestre del 2011, tal i com s'ha
compromès l'Ajuntament i la Regidora de Sant Andreu, ara
també Regidora d'Urbanisme encarregada dels
planejaments, tindrem l'aprovació provisional del projecte
que ajudarà a mantenir el nostre poble i, és clar, serà a
través d'aquesta gran revista que llegirem la noticia.
A l'inici era una
eina de
l'associació.
Amb la perspectiva
de 30
anys, sento que
vaig contribuir al
naixement d'una
criatura estimada.
33
cap a peus | especial 30 anys

34
Entre el 1929 i el 1936 es van construir les casernes de Sant Andreu.
Durant la guerra civil van esdevenir ja l’arsenal de la resistència i
un punt clau per sufocar el “Glorioso alzamiento” a Barcelona. Fins
el 1998 no en van marxar els últims soldats. Des d’aquell moment els
50.000 metres quadrats de les casernes es convertien en l’esperança
dels veïns, un arsenal de terreny per a equipaments, habitatge protegit,
zones verdes...
Les casernes prenen
una nova forma
22 anys després
Abans, ja l’any 1992, la
portada del nostre Cap a Peus
deia: “Les casernes per a Sant
Andreu”. Entre el 1998 i el
2003, les casernes es van
convertir en l’aixopluc dels qui
no tenien
on viure i l’oportunisme d’alguns va tensar la
situació. El 9 de febrer del 2004, les casernes eren
desallotjades sense incidents i els edificis
enderrocats. La portada del Cap a Peus ho
reflectia al març. Un mes després engegava la
campanya “No ens robareu les casernes”.
EL CAP A PEUS MÉS INTRÈPID
El mateix març del 2004, el Cap a Peus publicava
una carta del 2002 on l’ajuntament es
comprometia a comprar part del sòl per 2.200
milions de pessetes. Tot plegat va quedar en no
res perquè el Consorci de la Zona Franca va ser
qui va comprar els terrenys, per 14.000 milions de
pessetes!
LA REIVINDICACIÓ CONTINUA
Amb les casernes en mans del Consorci de la
Zona Franca i els veïns demanant equipaments i
Joan Pallarès
excol·laborador
LLUITES Per Carlos Baraibar
El meu CAP és el
dels anys noranta,
un temps
meravellós
compartit amb
en Pau Vinyes, la
Imma Santos, en
Jordi Rabassa i
tants altres.
Les casernes
L’arsenal de Sant Andreu
AEM
entitat
Protesta dels veïns durant la priimera pedra de l’ambulatori de
les carnes. Foto del cap a peus núm. 550.
Sant Andreu per les Casernes
Contribuïu a
donar forma al
barri que
desitgem,
amb la il•lusió
de millorar-lo
per a trobar-nos
cada dia més a
gust.
Per Genís Pascual, president de l’AVV.
L’any 1990 l’Associació rebia les primeres notícies que les Casernes militars de Torres
i Bages havien de marxar i es començava a reivindicar la seva recuperació pel barri,
però no va ser fins el 1997 que el Ministeri de Defensa va abandonar els edificis i se’n
va desentendre, fet que va portar a la seva ocupació per persones en extrema
necessitat com immigrants o indigents. Malauradament l’ajuda i la demanda de papers
va ser motiu d’enfrontaments veïnals entre entitats i hem de recordar brots xenòfobs,
fins que el 2004 les Casernes eren enderrocades. L’Ajuntament va renunciar a una
opció de compra a un preu més baix per afavorir la compra per part d’una entitat
semiprivada, el Consorci de la Zona Franca, encara avui propietària del terreny i que
pretén recuperar la inversió feta amb la venda de part del sòl d’habitatge. Van
començar 2 anys d’intensa lluita per aconseguir els equipaments necessaris a la zona
i el 100% d’habitatge públic. Manifestacions, actes festius i fins i tot vagues de fam
van fer possible el planejament vigent, amb bona part dels equipaments demanats i un
60 % d’habitatge protegit. Els darrers anys s’han recollit firmes perquè es comencés a
construir l’ambulatori previst a la zona des del 2005.
Lluis Gonzalez
expresident de l’AVV
La revista és
un petit
miracle que
surt cada
mes gràcies a
l’esforç de
moltes
persones
voluntàries.

No ens robareu les casernes
Per Max Galindo
A finals del 2003, el tema de les casernes estava de moda.
Havien estat ocupades i ara començaven a desocupar-se, però
arribava la gran lluita andreuenca: el sòl de les casernes havia
de ser per Sant Andreu. Per això, l’Associació de Veïns va
muntar un grup per liderar aquesta lluita i la JOC fou una de les
primeres entitats a implicar-s'hi, entitat de la qual jo era el
representant. El nostre objectiu era senzill. Aproximadament la
meitat del sòl de les casernes havia de ser habitatge i exigíem
que fos habitatge públic de lloguer, amb una supervisió
transparent. L’altra meitat s’havia de destinar a equipaments, i
la nostra intenció era aglutinar totes les entitats de Sant Andreu
per tal de fer una proposta adequada als habitants i no als
interessos econòmics de la ciutat.
La campanya sota el lema “No ens robareu les casernes” va fer-
se molt present en diverses jornades i a través de la paradeta
informativa que es va muntar en diferents actes. Recordo, per
exemple, una botifarrada popular al Passeig de Torras i Bages,
a l’inici de l’estiu del 2004. També vam tenir ressò mediàtic més
enllà de Sant Andreu, gràcies a una roda de premsa al febrer en
què explicàvem qui érem i què volíem i com a conseqüència de
la vaga de fam que es va fer durant l’agost. De tots i cadascun
dels actes que dúiem a terme, el Cap a Peus n’era l’informador
més fidel. Va ser la nostra gran eina per arribar a la gent de Sant
Andreu.Ara ho recordo llunyà, i amb una mica de decepció. No
va tenir tots els fruits desitjats, però es va aconseguir algun
petit granet de sorra.
Mireia Ferran
excol·laboradora
És "La Veu", on
molts hem
compartit bons
moments amb
un objectiu:
donar a conèixer
la realitat
andreuenca per
millorar-la.
Ignasi Àlvarez
director del Sant Pacià Teatre
habitatge protegit, l’aleshores regidor del districte Jordi Hereu
declarava al Cap a Peus: “El ministeri de defensa tenia un escenari
on ell podia vendre les casernes a qui volgués”. L’estiu del 2004 va
ser calent, amb mobilitzacions al carrer i editorials crítiques a la
revista. A la tardor no va refrescar i les portades de setembre,
d’octubre i de desembre del 2004 van ser per a les casernes.
L’última, amb la pancarta penjant de la parròquia en plena Festa
Major: “No ens robareu les casernes”.
Entre els anys 2005 i 2008 van tenir lloc les negociacions per les
xifres d’equipaments i d’habitatge i el novembre del 2008, el Cap a
Peus informava finalment de la inauguració del CEIP Eulàlia Bota. A
partir del 2008, la crisi ho va eternitzar tot. Per això, el juliol del 2009
el Cap a Peus explicava que s’havien recollit 3.300 signatures per
demanar l’ambulatori i alertava que l’habitatge de lloguer protegit
passava a ser de dret de superfície.
La notícia que els primers pisos estarien acabats a finals del 2010 va
aixecar una mica els ànims però al gener del 2010, la proposta
d’ubicar la Vila Olímpica dels jocs d’hivern del 2022 refredava
qualsevol esperança. Tot va quedar en globus sonda. Per fi, el 9 de
maig d’aquest 2010 es posava la primera pedra del CAP i al número
del juliol es concretava: 221 habitatges se sortejaran a finals
d’aquest any. De mica en mica i després de 22 anys sense
soldats, les casernes comencen a prendre una
altra forma. els veïns continuaran alerta per
reivindicar el que hi volen fer i el cap a peus ho
seguirà explicant.
El SANT ANDREU
DE CAP A PEUS
és mirar per
un forat i
tafanejar allò
que passa i es
mou a casa
Berta Solanas
periodista i excoordinadora
Vaig arribar
sent una
estudiant de
periodisme i
em va donar
moltes
vivències i
amistats.
cap a peus | especial 30 anys
35

36
LLUITES L’AVE
Tot esperant l’AVE
Per Sergi Corral i Pau Maduell
Temps era temps, qui us escriu aquestes ratlles passejava de la
mà de son avi pels voltants de La Maquinista tot escoltant
atentament com parlava de projectes urbanístics llunyans i de
l’arribada de l’alta velocitat a Sant Andreu. Un pla que havia de
transformar per complet el nostre barri i havia de portar-nos un futur
més pròsper. Han passat ja quasi vint anys d’allò que semblava una
utopia, i poc a poc comencem a veure la fi d’unes obres que encara
van per llarg. Entre el 1991 i el 1992 es van començar a sentir veus
del projecte d’arribada de l’alta velocitat a Barcelona i de la
urbanització dels terrenys entre la Sagrera i la Trinitat. El primer
esbós del pla l’encapçalava el prestigiós arquitecte anglès
Norman Foster, de la mà de l’Ajuntament de Barcelona. El
macro-projecte de cobriment de les vies, de construcció d’uns
8.000 habitatges i d’urbanització de tot el corredor Sagrera-
Trinitat, deixava sota un gran interrogant com encaixaria el
projecte tenint en compte les autèntiques necessitats
urbanístiques i d’equipaments socials del barri i per al barri.
A partir de l’any 1994 l’Ajuntament va fer la darrera proposta,
però els veïns de Sant Andreu seguien sense veure l’entrellat
clar i sobretot, sense veure projectes definitius d’equipaments
pel barri, tant a la zona de les casernes com a tot el corredor
ferroviari urbanitzable. No serà fins al 1996 quan l’Ajuntament
aprovi de nou el projecte on s’hi inclouen les al•legacions
presentades per les associacions de veïns, un avenç que serà
inútil perquè la Generalitat aprovarà el Pla l’any 1997, sense tenir
en compte les al•legacions esmentades i donant un impuls
definitiu als habitatges privats i al futur centre comercial. La
construcció dels pisos de Vallhermoso i del centre comercial La
Maquinista varen ser les primeres actuacions fetes realitat del
Pla Sant Andreu-Sagrera, que van estar enllestides l’any 2000.
Els equipaments per al barri i el cobriment total de les vies
seguien sense entrar en els plans, ni de l’Ajuntament ni de la
Generalitat ni del Ministeri de Foment. Mentrestant l’arribada de
l’AVE a Barcelona i l’inici de les obres seguien en punt mort i
Mar Abella
periodista i exredactora
Va significar la
meva primera
feina com a
periodista. Un
aprenentatge
immillorable en
una gran escola
amb gent implicada
i treballadora.
Carlos baraibar
periodista i excoordinador
No volíem una altra Meridiana
Per Ana Maria Moure i Alseda, expresidenta de l’AVV
A principis dels anys noranta ens van arribar a través de la Favb els
primers plànols de l’AVE. Com era un projecte de molts barris, les
reunions eren conjuntes. En aquells moments el que semblava
menys important era el TGV i no pas les plusvàlues i tota la
trasformació urbanística que s’esdevindria. Costava molt aplegar
interessos comuns, però quedava clar que no volíem una via ràpida
“Submeridiana”, i que calia reservar terrenys per a equipaments,
pisos de protecció oficial, com també la voluntat que l’estació es fes
a Sagrera. Fèiem un pas endavant i un altre endarrera, ja que cada
pocs mesos l’Administració ens deia que el projecte no era definitiu i
per tant havíem d’aconseguir nous plànols per tal d’estudiar-los,
debatre... I tornem-hi! La vocalia de medi ambient també va treballar
aquest tema, presentant al•legacions donada la insostenibilitat d’un
tren d’alta velocitat. Va convidar a Can Guardiola enginyers i experts
que estaven a favor i en contra del projecte, i aquest va ser l’unic
debat en tots els barris amb aquest caire, ja que tothom donava per
fet que el tren passaria sense qüestionar-se si realment era
necessari; només importava la transformació dels barris. Quan les
naus de la Maquinista van ser enderrocades per fer el centre
comercial, la vocalia també va alertar del perill que tallesin els arbres
L’he vist a
casa dels avis
des de petit,
quan vaig
començar
periodisme hi
vaig anar de
cap. Després de
ser redactor la vaig
coordinar i tot i ara la
trobo a faltar. 30 anys! La flor de la vida!!
del bosquet, i va mantenir converses amb l’Ajuntament per
aconseguir preservar- ne gairebé la totalitat.L’AVE realment va
comportar l’esforç de molta gent, pero això ja és història.
Pepe Vázquez
excol·laborador
Una foto a la
premsa és la
visió d’algú
immers en el
laberint mediàtic
on és fa l’art de
mentir. Capapeus!
les fotos més grans
amb articles extens per
la gent sincera del Poble

estacions i la urbanització i accessibilitat del parc lineal, han sigut les
dues pedres de toc del projecte fins a l’actualitat. Ara que ja
tenim el TGV a Barcelona i que les obres
avancen per bon camí, esperem que el futur
doni a Sant Andreu el que ha estat esperant
tant temps.
Sant Andreu x Viure
Per Maria González, Comissió AVE de l’AVV Sant Andreu de Palomar
Va ser pels volts de l’any 2002 quan la comissió de l’AVE de l’AVV es va constituir davant la magnitud del projecte que li venia al damunt. No va
ser una tasca fàcil obtenir la informació: vam topar amb l’opacitat de l’Administració tot intentant saber qui era BCN-Sagrera Alta Velocitat. El
mateix, però, va passar quan vam demanar la modificació del PGM o els estudis de trànsit. Després va venir un procés d’identificació de les
oportunitats i riscos de l’arribada de l’AVE. Va ser un temps de xerrades, exposicions, manifestacions (amb lemes com No a la rotonda –
Ronda NO Parc SÍ…)Els anys passaven i les obres varen començar. Es va obrir un “procés participatiu” on les AAVV podíem dir la nostra. La
previsió era que les associacions disposarien de tècnics independents per assessorar-les, interpretar dades i plànols i fer de portaveus. Tot
pintava bé.I aquí estem. En un procés participatiu que caldria reanomenar procés informatiu. Sovint les AAVV es limiten a escoltar les
administracions i amb prou feines s’obre un espai de debat sobre les propostes que hi fem arribar. Així doncs, la participació dels veïns, que al
cap i a la fi són els que gaudiran o patiran aquesta obra, és més que qüestionable. Les reivindicacions segueixen vives: cobertura de vials,
permeabilitat de l’estació de Sant Andreu Comtal, un parc amb arbres i vegetació per tota la seva superfície… A la comissió de l’AVE mantenim
el compromís de vigilar el projecte i d’informar-ne els veïns, ja que les obres tot just acaben de començar.Finalment, cal reconèixer que en
aquesta tasca, el Cap a Peus ha estat una peça clau. Les seves pàgines han recollit any rere any les vicissituds del tema i confiem que així
sense una data d’inici adjudicada. L’Any 2001 es va arribar a un acord
entre totes les parts, i la proposta de l’Ajuntament en va resultar
guanyadora. La cobertura de les vies, el parc lineal i l’estació
intermodal de la Sagrera estaven més a prop de fer-se realitat. Entre
el 2002 i el 2010 s’ha produït un intens debat constructiu entre la
comissió de seguiment i les institucions. La voluntat especulativa del
sector públic i privat en relació amb els terrenys propers a les
Gemma Esteve
exredactora
Comunicar és
compartir.La
grandesa de la
revista és el
treball
col.lectiu fet des
de la voluntarietat
d’explicar el
més local on neix el
sentiment de veïnatge.
Anna Moya
correctora
segueixi sent en els propers anys. Llarga vida al Cap a Peus!
Contentíssima
per fer la revisió
lingüística dels
textos,perquè
així me
n'assabente de
tot!"
A la dreta, manifestació de la plataforma Sant Andreu
x viure. A baix dues portades sobre la lluita per l’AVE.
Sergi Ribas
exredactor
Reacció al
veure el meu
primer article
publicat: Tenia
ganes petonejar
les iaies
que em trobava
pel carrer de camí
a casa. Us sembla
poc?
cap a peus | especial 30 anys
37

38
LA MÉTEO
L’observador meteorològic de Sergi Corral Buela Variable meteorològica Valor observat Dia
Fa 25 anys que estic pendent del cel i dels fenòmens meteorològics
que afecten el nostre barri. Des del 2004 disposo d’una estació
meteorològica digital i homologada al terrat de casa i d’altres aparells
d’observació manual. A l’hivern del 2008 vaig veure un comentari al
meu blog de meteorologia d’un dels redactors del CAP A PEUS, en David,
el qual m’animava a participar a la revista amb una petita secció
dedicada a la Meteorologia. Passats uns dies ens vam reunir al
Versalles i vam acordar que jo faria cada mes un resum meteorològic
amb una taula de les dades més destacades i un petit text explicatiu.
D’allò ja farà més de dos anys, i un cop dins de la revista no només
m’he limitat a portar aquesta secció, sinó que m’he animat a ajudar a
l’equip redactor en temes sovint distants de la meteorologia.
El setembre ha seguit els patrons clàssics del primer mes que ens acosta
a la tardor. Una primera quinzena càlida i força estable amb temps
anticiclònic, un període inestable del 16 al 22 amb aiguats típicament
Tª màxima absoluta 28,4ºC 5
Tª mínima absoluta 14,3ºC 27
Tª Mitjana mensual 21,90ºC -
Pressió máxima 1023hPa 13
Pressió mínima 999hPa 7
Mitjana de pressió 1014,9hPa -
Precipitació total 70,6mm -
Precipitació màxima (24h) 44,6mm 17
www.meteoclimatic.com
www.meteosantandreu.blogspot.com
www.lanostrameteo.com
mediterranis i un final amb una baixada clara de les temperatures i una
situació de tramuntana que poc a poc ens acostà a l’octubre. La mitjana
de temperatures s’ha quedat un xic per sobre del normal i la precipitació
recollida s’ha quedat una mica per sota de la mitjana.
SOLUCIONS Horitzontals. 1. Sant Andreu de Cap a Peus. 2. Equivalència. Corifeu. 3. Rut. Anxoves. Costella. 4. Parets. So. Clero. Tu. R. 5. Erina. Atlas.
NE. Sàvia. 6. Nècora. ATS. Asma. Tic. 7. TLI. Sentència. Pa. STC. 8. ìloM. Ru. Malària. I. Iu. 9. Na. Òbols. Pus Tràngol. 10. A. Clip. Ió. S. M. Tinell. 11.
Crioll. Totxana. Àloe. 12. Alè. Laude. EE. Omet. GR. 13. Vostè. Xafarderes. Via. 14. Antiguitat. Ofensa. AD. 15. L. Arsènic. Acostaré. A.
Verticals.1. Serpentina. Aval. 2. Aquarel•la. Clon. 3. Nutrició. Cresta. 4. Ti. Eno. Molí. Tir. 5. Avatars. Biòlegs. 6. Nans. Aeroplà. UE. 7. DLX. A Nul. Luxin. 8.
Reostat. Si. Dati. 9. Envoltem. òtefaC. 10. UCE. asnaP. O. At. 11. Discs. Clúster. A. 12. EA. L. aiaS. xedóC. 13. C. Censar. Mà. EFO. 14. Acorem. IT. Nores.
15. Poso. Apartament. 16. Art. S. A. Ai. Essa. 17. Pietat. Innat. Ar. 18. Efluvis. Gel. V. E. 19. UEL. Ictiologia. 20. Suara. Cullerada.

LA XARXA DE MOTS
Per Pere Massana - Solucions a la pàgina 38
HORITZONTALS. 1. A les vostres mans. 2. Igualtat en el valor. El líder del cor a les tragèdies clàssiques. 3. Personatge bíblic amb llibre propi i besàvia del
rei David. Seitons adobats amb sal. El tall de xai més saborós per fer a la brasa. 4. Els quatre límits verticals d’una cambra. Allò que percebem per l’oïda.
Capellans, mossens i clergues, tots reunits. Pronom personal de segona. Consonant. 5. Eina quirúrgica per a separar teixits. Col•lecció de mapes de
tot el món. Nord-est. Rica en ciència i coneixements. 6. Exquisit cranc comestible. Assistent sanitari. Malaltia respiratòria. El company de l’ànima del
tac. 7. Taller de Literatura Imaginativa. Màxima o dogma de caire moral o religiós inqüestionable i indiscutible. Aliment bàsic. Servei Tècnic Culinari. 8.
Enginyosa estructura moguda per vent, vapor o aigua, per a moldre gra (al rev.) Símbol del Ruteni. Malaltia infecciosa transmesa pels mosquits. Pal.
Nom d’home. 9. Símbol del Sodi. Petites donacions econòmiques per una causa. Secreció de les ferides infectades. Mar moguda, i per extensió mal
moment que passa una persona. 10. Anarquia. Filferro sàviament retorçat per aplegar diferents papers. Àtom amb càrrega elèctrica. Sud. Mil romà.
Sala gran dels palaus on es feien els grans àpats i celebracions. 11. Descendent d’europeus nascut en una colònia. Maó foradat per poder-se omplir
de ciment. Planta exòtica i ornamental de la que se n’extreu de tot. 12. L’aire que surt dels pulmons. Decisió dictada pels àrbitres. Vocal repetida. Deixa
de banda alguna cosa voluntàriament. Gran Ruta. 13. Pronom personal de segona, educat i formal. Dones que es desviuen per saber coses que ni els
importen ni els serveixen de res. El camí del tren. 14. Moble o peça de col•leccionista que supera els cent anys. Atac a la dignitat personal que en temps
passat solia acabar en duel. Abans de Crist. 15. Angle. Element químic de símbol As. Aproparé una cosa a una altra. Vocal.
VERTICALS. 1. Llarguíssima tireta de paper que decora i dóna color a les festes i saraus. Garantia. 2. Tècnica pictòrica en què els colors es dilueixen
en aigua. Còpia genètica. 3. Activitat bàsica per a la supervivència. De gall, d’onada o de punki. 4. Símbol del Titani. La sal de fruites de tota la vida.
El gegant del Quixot. Esport olímpic. 5. Els alter ego virtuals de la Xarxa. Científics estudiosos de la vida al planeta. 6. Petits grans homes. Avió
propulsat per una hèlice. Unió Europea. 7. Cinc-cents seixanta romà. Vocal. No vàlid. Disloquin un os. 8. Resistència per regular un corrent elèctric.
Afirmació. Determini el temps en què ha passat alguna cosa. 9. Rodegem totalment un espai o una cosa. El cafè més estimat (al rev.) 10. Universitat
Catalana d’Estiu. Gra de raïm dessecat al sol (al rev.) Zero. Àtic. 11. Els elapés o vinils de tota la vida. En informàtica, conjunt d’unitats interconnectades
per mitjà d’una xarxa que actuen com una sola unitat, per exemple el Google. Vocal. 12. Vocals. Angle. Tela prima i fina per fer les calces de les àvies
(al rev.) Llibre antic manuscrit (al rev.) 13. Cent romà. Enllistar en un registre tots els habitants d’un territori. Grapa superior. Esplai Familiar Optatiu.
14. Matem traspassant el cor, normalment bèsties. Institut de Turisme. Les joves dels fills. 15. Situo en un lloc concret. El piset de les vacances. 16.
Destresa i sensibilitat per a fer certes coses. Vocal. Crit de dolor. Nom de lletra. 17. Devoció a les coses santes. Congènit, que no prové de
l’aprenentatge. Posa en marxa la tropa. 18. Aromes no necessàriament agradables que percebem pel nas. Els glaçons dels cubates. Cinc romà. Est.
19. Unió d’Escriptors i Literats. La part de la zoologia que estudia els peixos. 20. Ara mateix o ara fa poc. La dosi casolana pel xarop.
cap a peus | especial 30 anys
39

40
CULTURA cultura
Per Cèlia Roca i Irene Caixàs
Sala d’Exposicions del Grup Taca (Malats, 1) el pintor
andreuenc Salvador Amer, membre del Grup, exposa una
“Ala
col•lecció de 29 paisatges. Feiners de 6 a 9 de la tarda, festius
de 10 a 12 del matí.”Amb només aquestes dues frases, el primer número
del Sant Andreu de Cap a Peus encetava la seva secció cultural. Un bloc
que, tan sols quinze dies després, ja deixava entreveure l’efervescència
associativa i la nodrida oferta de lleure del barri, en fer-se ressò de
diverses representacions teatrals a la Comunitat Cristiana de Jesús,
Maria i Josep, al Casal Catòlic i a la Lira, així com d’una sarsuela que
havia de tenir lloc al desaparegut edifici d’Els Catalanistes i de dues
exposicions pictòriques a càrrec d’artistes andreuencs. Assistíem llavors
a les darreres setmanes del 1980. Durant els primers sis anys de vida,
el butlletí recollia des de la celebració del Carnestoltes fins als Jocs
Florals, passant per torneigs d’escacs, passis cinematogràfics a l’històric
local dels Transformadors (C/ Gran, 111), concursos de pintura i arts
plàstiques, fires numismàtiques, conferències, presentacions de llibres i
excursions. Hi figuraven referents tan emblemàtics com la parròquia de
Sant Pacià, l’Agrupació Artística l’Esbarjo o l’Agrupació Excursionista
Muntanya. En iniciar-se el 1987, la revista va triplicar la seva extensió, fet
que va permetre les primers notícies i cròniques sobre la vida cultural
del poble. El teatre i la Festa Major van ser alguns dels temes més
recurrents.
Un nou mil•lenni
L’apartat de cultura de l’any 2000 s’anomenava El borinot ros i hi havia
ressenyes de literatura, de cinema, de circ i de teatre. Eren cròniques
d’espectacles de Barcelona, no se cenyien a Sant Andreu. Perrò el gran
esdeveniment cultural de l’any fou la representació que el grup de teatre
juvenil Racó de Teatre féu de Nausica de Joan Maragall al teatre
Poliorama, en motiu del primer premi per l’Acció Escolar del Congrés de
Cultura Catalana. Amb el temps al Borinot ros s’hi afegeix crítica d’art i
de llibres d’òpera. L’espectacle andreuenc ressenyat en ple segle XXI
va ser La Vetlla de Sant Andreu per Albert Ferrer i Esperanza Ramírez.El
2002 la secció cultural pren embranzida amb Albert Ferrer, qui en gairebé
cada número parla d’una publicació del segell Ma non troppo. També fa
una crònica de l’òpera Maruxa per l’Escola de Teatre Líric Josep Arbonés
i Serra al Casal Catòlic. S’incorpora a la revista una nova secció titulada
Llengua de GAT, on els Pintors de Sant Andreu fan petites ressenyes
Xavier Aymerich
excol·laborador
Records de
joventut, dels
Padres, del
fabra… I una
bona manera
de continuar
vinculat a Sant
Andreu, ara des
de Molins de Rei.
La cultura dels 80 a l’actualitat
CN Sant Andreu
centre esportiu
d’art. Quant al teatre andreuenc es destaca les estrenes de L’altra
deserció de l’andreuenc Domènec Puga per Sant Pacià Teatre i de Les
dones sàvies per Clip Teatres. Aquest any s’inaugurà El forat dels
somnis, una iniciativa dels Diables de Sant Andreu per atansar la
creativitat als més menuts. El Sant Andreu Teatre va reobrir les seves
portes l’any 2003 gràcies a la gestió de 08030, empresa andreuenca
liderada per Joe Forga, Joan Busquets i Òscar Rodríguez. A partir
d’aquest any la programació del saT! serà una constant dins de les
ressenyes de cultura, especialment un any després quan aposten pel
Fica’t al saT!, l’aparador d’arts escèniques amateurs del districte de Sant
Andreu. En aquell mateix any es va celebrar la sisena Trobada de Tres
Tombs a Catalunya a Sant Andreu. Finalment, la vinguda del Cor
Severàcek de Liberec (república Txeca) al pati del Casal Bascònia va
ser tot un esdeveniment. Dins l’apartat de Flaix cultura el Cap a Peus va
fer un extens reportatge sobre els 25 anys dels Diables de Sant Andreu.
Aquest mateix any 2006, la sotasignant d’aquest article, Irene Caixàs, va
entrar a formar part de la revista i s’encarregà dels grups de teatre
andreuencs, mentre Albert Ferrer assumia l’apartat del saT!.
A l’estiu del 2007 va sortir publicat el reportatge sobre les companyies de
teatre de Sant Andreu. La força del teatre andreuenc farà que al cap d’un
any la revista aposti per un apartat propi: Escena. Un altre fet remarcable
va ser l’obertura de la Fabra i Coats per la Mercè, per esdevenir una de
les “fàbriques de creació de la ciutat”. La gran innovació cultural de la
revista de l’any passat fou l’arribada de Josep Lluís Buils, que impulsà un
reportatgesobre les corals andreuenques i un altre dels esbarts de Sant
Andreu. J.L. Buils també oferia una secció gairebé fixa on comentava
les últimes novetats en el sector pictòric. L’altre gran esdeveniment va ser
que la sala de teatre del Centre Cívic rebé el nom d’Imma Planas, en
homenatge a la desapareguda actriu andreuenca, on s’hi van estrenar
obres com La cantant calba, Revisió anual o Jaume I el Conqueridor.
Enguany ha començat amb la celebració del 40è aniversari del grup
teatral Antifaz, de qui Natàlia Rivero i Irene Caixàs en feren un reportatge
i acabarà amb el 30è aniversari del Sant Andreu de Cap a Peus. Però
tampoc no hem d’oblidar la creació d’una nova companyia teatral, No’m
Tapis, que va estrenar Criatures al Casal Catòlic. Tot plegat demostra
que l’engranatge cultural de Sant Andreu és ben viu i que entre tots l’hem
d’atiar perquè continuï endavant.
Plegats hem
escrit i continuarem
escrivint la
història de Sant
Andreu, amb els
veïns i els socis,
compartint
inquietuds i il•lusions.
Meritxell Martinez
excoordinadora
L'única raó per la
que no vaig
enviar el
Periodisme a fer
punyetes! Una
injecció d’esperit
crític, honestedat
informativa... i
camaraderia!

EN CONTE
Ja fa cosa de trenta anys, sense que ningú pogués sospitar-ho
massa, arribava al món una criatura. Una criatura que faria parlar,
perquè no callaria mai per explicar les coses que passaven al seu
voltant. La vida. I faria parlar perquè no es podria estar quieta davant
del món, que es mou, ni davant de la quietud paradoxal d’alguns dels
qui hi habiten. Era rebel, i ho segueix sent avui, però rebel amb
causes. Tot tenia un motiu. Tot tenia una explicació, res era gratuït, i
alhora, no li hauria passat pel cap demanar res a canvi per la seva
actitud i la seva manera de fer. Era i seria una criatura excepcional,
una personeta de cap a peus, una dona de bandera.
En ella s’explicava la història genètica dels seus pares, del seu poble.
El seu adeena, hermètic dins el cor de les seves cèl•lules i replegat
sobre sí mateix dibuixant tirabuixons interminables, era una novel•la
històrica amb regust social, un polsim diví, certa dosi de lluita pacífica,
molta paciència, molta constància i moltes ganes de caminar lluny. El
complex proteic que alimentava l’esquelet de la petita i la feia créixer
provenia de la millor de les carns, la de la seva gent, que amb l’esforç,
la dedicació i les atencions amb la petita, procuraven i aconseguien
fer-la cada dia una mica millor. Com un petit miracle diari.
El codi desoxiribonucleic de la criatura era un resum perfecte de la
família, i alhora un mapa detallat on poder traçar les millors rutes i
preparar els viatges més interessants. Era passat, present i futur. I
tot això encabit dins la pell fina de nadó que la vestia. En les escletxes
dels seus ulls s’hi intuïa una mirada clara, neta, penetrant. Les seves
mans, dits de pianista, eren petites però s’allargaven per arribar a tot
arreu. Les primeres carícies, els primers ensurts, el plor. Un altre cop,
la vida. I els riures i somriures, les alegries, que eren moltes i serien
moltes més.
Segur que avui ha arribat al món, en un indret petit, una criatura
excepcional, un compendi perfecte de les il•lusions dels seus pares,
i una carta de futur inexcusable. Avui, com fa trenta anys, ha arribat
a casa algú que ens pot arribar a canviar la nostra manera de fer i de
pensar, la nostra vida.
LA REFLEXIO Sense cap bri de pols
Per Xavier Oliveres
Faig un cop d’ull ràpid per algunes hemeroteques del principals
diaris catalans i estatals. Dissabte, 11 d’octubre de 1980. De
seguida, una estranya sensació: el format, tot i llegir-ho des d’un
arxiu pdf, traspua antiguitat per tots els costats, fins i tot sembla que
el monitor faci olor a tinta negra de diari de la gran quantitat de lletra
impresa que hi ha. D’altra banda, mentre algunes notícies fan
referència a esdeveniments totalment desconeguts per mi, d’altres
m’encenen el pilot de la memòria. El dia anterior, 10 d’octubre, el
president Pujol no va poder votar al Parlament en contra d’un recurs
d’inconstitucionalitat proposat pels socialistes perquè va arribar tard;
es destaca la intervenció davant de la cambra de la segona dona al
Parlament català; s’anuncia una ampliació de l’aeroport del Prat;
desmenteixen intents colpistes d’ETA; el torneig Comte Godó arriba
a les semifinals amb un flamant Ivan Lendl... Si fa no fa, mateixos
caps barrets nous.
A casa nostra, al barri, aquell mateix dissabte neix el “Sant Andreu
Passat, present i futur
Andreu Giralt
http://endormiscat.blogspot.com
De Cap a Peus”. No he sabut trobar si se’n va fer ressò aquella
setmana, d’aquest fet. Però amb premsa o sense, trenta anys
publicant de manera continuada allò que es cou entre els nostres
carrers i la nostra gent que, en definitiva, és parlar de la nostra
història com a poble, ja avala de llarg qualsevol ressò. L’antiguitat
ben portada té la particularitat de congeniar valors de pes que caldria
anar recordant de tant en tant: la il•lusió en el treball, la constància,
l’esperit de lluita, la devoció pel lloc de pertinença, la cura pel que és
nostre, saber renovar-se sense perdre el segell... La fórmula ha estat
bona, sens dubte, i l’engranatge que aquell dissabte del vuitanta va
arrencar cap on “ningú no ho sabia”, s’ha anat greixant mes a mes
per impedir la pols, una pols que ens obliga al constant moviment i
a curts descansos per a la reflexió.
Des d’aquest petit espai, desitjo una salut de ferro, de cap a peus,
al nostre estimat butlletí de l’associació de veïns. Moltes felicitats,
guapo!
cap a peus | especial 30 anys 41

Dos de fàcils per començar...
1. Quina revista llegeixo cada segon
diumenge de mes?
De
a
Pensa amb lògica...
Amics!Estic molt content de trobar-vos davant d’aquest número tant
especial!!Es veu que aquest mes la revista està d’aniversari. Sabeu quants
anys fa? 30! Us imagineu les coses que hauran après els lectors durant
30 anys? I nosaltres que només en portem 2 trobant-nos un cop al
mes...us proposo una cosa: una pàgina plena d’enigmes per fer treballar
tant a les vostres neurones com ho haurien fet en 30 anys. Fabret
2. En una botiga del mercat reben 30
revistes cada mes. Passen diferents
veïns i se les emporten totes menys
7. Quantes revisten queden?
Superat
l’escalfament...
3. La meitat de 20 més 20 és igual a...?
4. El repartidor d’aquesta revista va en
contra direcció per un carrer de sentit
únic. El veu un policía però l’intenta
aturar. Per què?
5.L’interruptor de la meva habitació és a cinc metres del
llit. Avui m’hi he estirat a llegir aquesta revista i quan he
acabat he apagat el llum i he arribat al llit abans que
l’habitació quedés a les fosques. Com pot ser?
Enigmes inspirats en els de la pàgina: www.senyorenigma.blogspot.com
cap a peus | especial 30 anys
43

44
ESPORTS
Per J. J. Aymerich i Borja Maria
Amitjans dels anys 80, el De Cap a Peus era ja una realitat
consolidada. La revista, aleshores quinzenal, havia ja esdevingut
un marc de referència al barri i era molt més que el butlletí de
l’Associació de Veïns. A nivell esportiu, l’atenció era fixada en la Unió
Esportiva, referent històric del barri i exponent de l’esport rei.
Paral·lelament, una altra entitat esportiva del barri, el Club Natació
Sant Andreu, creixia a tota marxa i esdevenia també un punt de
referència obligada. En aquelles èpoques, el
meu germà Xavier era jugador de l’equip
absolut de waterpolo, i ell va ser qui va
assumir el repte de tirar endavant la
informació d’aquest esport, minoritari per una
banda, però que ha portat i porta el nom del
barri per tot l’estat, i en els darrers temps, per
Europa i més enllà. Així, tant al De Cap a
Peus com al setmanari del districte Sport 9,
encara al carrer avui en dia, el waterpolo va
començar a aparèixer i a formar part de la
quotidianitat d’aquells qui llegien el butlletí, la
major part de la gent del barri. Del waterpolo
es va passar a la natació, i d’aquí a les
informacions de caràcter general referents al
club com a institució, una entitat avui en dia
amb més de vuit mil socis i amb qui la major
part de la gent del barri hi té un vincle o altre.
A principis dels 90 les obligacions
professionals del meu germà van obligar-lo a abandonar la tasca
informativa, i jo (també jugador) vaig agafar el relleu per tal que la feina
del pioner no quedés en l’oblit. A principis dels 2000, però, vaig ser jo
qui vaig haver d’abandonar per causes diverses, i paradoxalment,
l’època de més creixement del club a nivell esportiu i institucional va
quedar sense cobrir, a excepció d’esdeveniments puntuals que per la
seva importància van ser objecte de notícia per part de l’equip de
redacció. Fa uns mesos, una conversa amb el David Royo va servir
per reincorporar-me a la revista i reprendre el fil de la natació i el
waterpolo que, deixant al marge el futbol, són els esports. Com si res
no hagués passat, he recuperat el plaer d’informar i formar part de la
revista com fa uns anys.
En aquests anys s’ha viscut la compra dels terrenys del Fabra,
eleccions i canvis de president, ascensos waterpolístics a Divisió
d’honor i participacions en competicions europees, a més de
participacions individuals en mundials i Jocs Olímpics. Capítol a part
pel Gran Premi Internacional Ciutat de Barcelona, que porta cada any
a la piscina Pere Serrat a l’elit de la natació mundial. Això, i tot allò que
encara queda per explicar…
NATACIO I WATERPOLO
El repte periodístic assolit
L’esport de sant Andreu viu al CAP A PEUS
De l’esport de base andreuenc han sorgit grans esportistes que
contínuament surten a les notícies, i veïns que es preocupen perquè als
joves del barri no els falti mai de res. Gràcies a la seva dedicació, cada
any el nombre de campions i campiones de casa nostra augmenta, i això
és mèrit sobretot de la massa social que hi ha darrera.
Els dos clubs de la vila amb més repercussió són la Unió Esportiva i
el Club Natació, amb partits i competicions
de primer nivell. En els darrers dos anys,
gràcies als micròfons de Ràdio Trinitat Vella
i a les cròniques del Cap a Peus, el poble de
Sant Andreu s’ha pogut informar de
l’actualitat esportiva, que s’han fet ressó del
centenari de la Unió Esportiva, la Copa
Catalunya i els dos intents d’ascens a
Segona: un que ens va agafar amb l’equip
acabat de pujar de Tercera, i aquest últim,
que ens va semblar tan palpable, que quan
el Barça Athletic va pujar al Narcís Sala, vam
acabar de tocar de peus a terra, convençuts
que ja érem al paradís de Segona.
Cada número de la revista sense excepció
ha informat de la situació del Sant Andreu; a
vegades ho explicava el Jordi Urtasun, el
Jordi Batlle, l’Oriol Jové o l’exjugador Fran
Piera; d’altres, era el propi entrenador, Natxo
González, qui parlava en nom del Sant Andreu. Però sens dubte la
traca final va ser el monogràfic del número 552, que va fer una reflexió
sobre el poder del futbol, que és capaç de mobilitzar tot un poble en
els partits de promoció. Una resposta massiva que encara avui es
manté viva, despertant la passió i la identificació de Sant Andreu amb
el seu equip de futbol.

Dani Gomez
dibuixant i col·laborador
Josep Caselles
veí
Àlex Mamberto
exredactor
Dibuixar per al
meu poble...
Cal dir més?
A casa, rebre’la
la bústia, és un
petit
esdeveniment
esperat. El
tenim sempre a
la vista i ens
connecta amb la
nostra comunitat.
Durant molts
anys ha estat
l’eix de la meva
vida amb la
publicitat i amb
la redacció. Visca
el CAPAPEUS i que
visqui 30 anys més!
Diables de Sant Andreu
entitat cultural
David Fernández
distribuidor
JJ Aymerich
redactor
Molts anys
d’informació i
molta feina al
darrera. La veu
de tota una
associació.
Moltes felicitats!!!
La meva
primera feina.
Estar en
contacte amb
el barri tot fent
una passejada
Un signe
d'identitat, un
repte
meravellós,
una finestra
per la meva
olivetti i una veu
per les minories.
Pere Massana
col·laborador
Jordi Urtasun
redactor
David Vidal
col·laborador
Una generació de
paraules i imatges
d'informació,
reivindicació i
història,
madurades des de
l'estima al poble.
Sant Andreu,
periodisme,
proximitat...
Aquesta
revista m’ha
permès
augmentar el
vincle personal
amb el meu poble.
Un rar i
esplèndid
exemple de
continuitat i
qualitat en el
periodisme local
i veïnal. L’esforç
d’un grup de gent
compromès amb el
seu entorn, el barri.
cap a peus | especial 30 anys
45