El Cap a Peus, fonamental per al - Associació de Veïns de Sant ...

quioscos i botigues i allà estaven, sobre el mostrador de La Reforma o del
forn de la cantonada.
Els túnels:
Punts negres al camí. Faltava gent, així de clar. Faltaven col·laboradors per
recollir noticies, per elaborar-les. I això generava cansament. Penseu que
el Ramon de la impremta, què n’hauríem fet sense ell, també maquetava
la revista. I d’aquí el WANTED a primera pàgina del número 86, abril de
1983, demanant a crits periodistes.
Els viatjers:
Res de tot això tenia sentit si ningú no ens llegia, si als veïns no els arribava
la veu de l’associació o els problemes d’altres zones del barri. Aquí trobem
els veïns, els lectors i els socis. Per a ells treballàvem, aleshores i ara.
El destí:
No hi ha dubte. El destí del CAP A PEUS era convertir-se en una revista. Per
això, els maquinistes acceptaven les propostes dels mecànics: una mica
de previsió no estaria malament, les vocalies ens passarien els temes en
què treballaven, les reunions es farien a l’associació –ja veuríem a quina
hora-
1985-1994
Ja he dit que m’hi vaig quedar al CAP A PEUS. No sabia que uns pocs anys
més tard en seria jo mateixa la maquinista.
L’estació:
Vam establir l’estació central a l’associació de veïns, quan la seu era al
carrer Ruben Dario 53. No era una gran redacció, però ho era. A la primera
planta i amb habitació pròpia per reunir-nos i arxivar coses.
Els maquinistes:
A poc a poc la conducció d’aquell tren es va fer més periodística. S’havia
de buscar l’actualitat del barri per explicar què passava, com reaccionava
el barri i l’ajuntament. Com va ser el relleu? Jo diria que en Pere
Massanet i en Josep Camps van anar deixant que els nouvinguts
anéssim fent, vaja que quasi ens van “abandonar”. I en Pere Massanet,
no m’ho invento, pensa que quan ells van baixar en una parada a beure
aigua, la màquina del tren va començar a caminar i es van quedar a
l’estació.La Berta hi era allà, però no sola. Impossible dur aquell tren
sense la companyia i suport constant d’en Jaume Doménech i en Josep
Castells, els presidents de l’associació aquells anys. Periodisme i
reivindicació van estar més units que mai a la revista.
Els mecànics:
El CAP A PEUS estava en expansió i sense l’arribada de nous projectes de
periodistes res no haguéssim pogut fer. No dubteu que en el seu camí en
Salvador Espadalé
exfotògraf
He crescut amb
la revista i hem
estat testimonis
de moments
molt
importants. Sòc
molt feliç i orgullòs
d’aquest aniversari
que sense dubte ha
format part de la meva vida.
el mon del periodisme –alguns també en el de la historiografia- la pujada
de les escales de l’associació per integrar-se a l’equip de la revista, va ser
un punt d’inflexió important. I només cito alguns noms: Imma Santos –aj.
de Barcelona-, Marta Lasalas –Avui-, Robert Prat –Catalunya Ràdio-,
Jordi Bianciotto –El Periódico- , Mar Abella –Generalitat de Catalunya-. I
què dir d’en Jordi Rabassa o d’en Pau Vinyes.
Els rails:
La lluita per la recuperació de la Rambla va marcar els anys de què
parlem. I al seu costat altres temes potents com Can Guardiola, les
Casernes –avui en procés de transformació- el Pla Sant Andreu-Sagrera.
El combustible:
Si el destí era passar d’un full d’avisos a una revista, era evident que es
necessitava un impuls econòmic, buscant més subvencions d’una banda
i intensificant la recerca de més publicitat. I així va passar, vam poder fer
una revista de 12 pàgines i
amb un nou estil el 1987.
Els túnels:
Vam tenir moments durs.
Citaré tres: les friccions per
decidir qui havia de
controlar la revista, si el
periodisme o la publicitat, la
penúria econòmica en alguns anys i la falta d’activitat de l’associació en
altres.
ELS VIATGERS:
Més potent el CAP A PEUS, més reacció dels lectors. No només a les cartes
a ‘Els veïns escriuen’, sinó també al ‘Què tens, què vols’. El nostre lector
més fidel i crític va ser sempre el Districte de Sant Andreu, es miraven la
revista amb lupa.
EL DESTÍ:
Carles Araguz
dissenyador i col·laborador
Ens havíem anat reconvertint, no hi ha dubte. Per a nosaltres era una
petita revista amb mancances, però per al conjunt del periodisme local es
va començar a convertir en un referent, en un mirall a imitar. I quan al
1990 vam fer el número 300, la consolidació semblava definitiva. Ara no
tinc paraules, més de 550 números i hem complert 30 anys. Deixeu-nos
expressar un desig: que per molts anys hi hagi equips que tirin endavant
el CAP A PEUS, sigui en el format que sigui. La societat necessita tant
d’aquests instruments com necessita homes i dones que lluitin –José
Antonio Labordeta ha mort mentre escric aquestes línies-
Actualitat,
objectivitat,
rigor i barri,
defineixen
aquesta revista
de barri tant
propera. Una
revista "de tu a
tu".
El destí del CAP A PEUS
era convertir-se
en revista
Parroquia de
Sant Andreu de Palomar
Veure
joiosament
que ha reeixit
la iniciativa
que va recolzar
Mn. Camps i
que ha esdevingut
una eina molt
útil per al barri.
cap a peus | especial 30 anys
9