El Cap a Peus, fonamental per al - Associació de Veïns de Sant ...

34
Entre el 1929 i el 1936 es van construir les casernes de Sant Andreu.
Durant la guerra civil van esdevenir ja l’arsenal de la resistència i
un punt clau per sufocar el “Glorioso alzamiento” a Barcelona. Fins
el 1998 no en van marxar els últims soldats. Des d’aquell moment els
50.000 metres quadrats de les casernes es convertien en l’esperança
dels veïns, un arsenal de terreny per a equipaments, habitatge protegit,
zones verdes...
Les casernes prenen
una nova forma
22 anys després
Abans, ja l’any 1992, la
portada del nostre Cap a Peus
deia: “Les casernes per a Sant
Andreu”. Entre el 1998 i el
2003, les casernes es van
convertir en l’aixopluc dels qui
no tenien
on viure i l’oportunisme d’alguns va tensar la
situació. El 9 de febrer del 2004, les casernes eren
desallotjades sense incidents i els edificis
enderrocats. La portada del Cap a Peus ho
reflectia al març. Un mes després engegava la
campanya “No ens robareu les casernes”.
EL CAP A PEUS MÉS INTRÈPID
El mateix març del 2004, el Cap a Peus publicava
una carta del 2002 on l’ajuntament es
comprometia a comprar part del sòl per 2.200
milions de pessetes. Tot plegat va quedar en no
res perquè el Consorci de la Zona Franca va ser
qui va comprar els terrenys, per 14.000 milions de
pessetes!
LA REIVINDICACIÓ CONTINUA
Amb les casernes en mans del Consorci de la
Zona Franca i els veïns demanant equipaments i
Joan Pallarès
excol·laborador
LLUITES Per Carlos Baraibar
El meu CAP és el
dels anys noranta,
un temps
meravellós
compartit amb
en Pau Vinyes, la
Imma Santos, en
Jordi Rabassa i
tants altres.
Les casernes
L’arsenal de Sant Andreu
AEM
entitat
Protesta dels veïns durant la priimera pedra de l’ambulatori de
les carnes. Foto del cap a peus núm. 550.
Sant Andreu per les Casernes
Contribuïu a
donar forma al
barri que
desitgem,
amb la il•lusió
de millorar-lo
per a trobar-nos
cada dia més a
gust.
Per Genís Pascual, president de l’AVV.
L’any 1990 l’Associació rebia les primeres notícies que les Casernes militars de Torres
i Bages havien de marxar i es començava a reivindicar la seva recuperació pel barri,
però no va ser fins el 1997 que el Ministeri de Defensa va abandonar els edificis i se’n
va desentendre, fet que va portar a la seva ocupació per persones en extrema
necessitat com immigrants o indigents. Malauradament l’ajuda i la demanda de papers
va ser motiu d’enfrontaments veïnals entre entitats i hem de recordar brots xenòfobs,
fins que el 2004 les Casernes eren enderrocades. L’Ajuntament va renunciar a una
opció de compra a un preu més baix per afavorir la compra per part d’una entitat
semiprivada, el Consorci de la Zona Franca, encara avui propietària del terreny i que
pretén recuperar la inversió feta amb la venda de part del sòl d’habitatge. Van
començar 2 anys d’intensa lluita per aconseguir els equipaments necessaris a la zona
i el 100% d’habitatge públic. Manifestacions, actes festius i fins i tot vagues de fam
van fer possible el planejament vigent, amb bona part dels equipaments demanats i un
60 % d’habitatge protegit. Els darrers anys s’han recollit firmes perquè es comencés a
construir l’ambulatori previst a la zona des del 2005.
Lluis Gonzalez
expresident de l’AVV
La revista és
un petit
miracle que
surt cada
mes gràcies a
l’esforç de
moltes
persones
voluntàries.