1 AUSIÀS MARCH: OBRA COMPLETA a cura de Robert Archer ...

AUSIÀS MARCH: OBRA COMPLETA
a cura de
Robert Archer
REVISED AGAINST MY COPY IN Dobřichovice 22/7/05
1

I
El cos del poema està construït a base de comparances, les imatges de les quals ocupen 18
versos (vs. 1-2, 13-16, 22-24, 31-32, 33-39). March se serveix d’aquests símils per matisar el
concepte del dolor que experimenta en recordar des d’un present desgraciat el bé de què ha
gaudit anteriorment.
Aquest tema és un tòpic de la literatura medieval, conegut sobretot pel passatge de Dante
(Inferno, V, 121-23: «Nessun maggior dolore...»), però amb antecedents en Boeci (De
consolatione philosophiae, II, iv) i amb arrels en la literatura amorosa general (Ferraté, 1992:
60-61). Com ha demostrat Badia (1993: 167-80), una font més directa és la versió catalana de
la glossa medieval de l’obra de Boeci. Un testimoni de la difusió que tenia el tema és el
passatge a Tirant lo Blanc (II, 564-65) on Plaerdemavida parla del seu amor per Hipòlit:
«Amor m’ha tant torbats los sentiments que morta só si Hipòlit no m’ajuda. ¡Almenys que
passàs ma vida en dorment! Per cert, fort dolor és al despertar qui bon somni somnia».
En cap moment del procediment analògic dels vs. 1-40 March no identifica la naturalesa
d’aquest bé anterior, i no hi fa esment fins a la tornada, on el poeta es dirigeix a una dama i
ens revela que escriu des de l’absència amorosa. Expressa el desig que la dama li sigui
constant i que no faci cas de males veus.
El poema encapçala la recopilació de les obres de March en alguns manuscrits (Ferraté
ofereix arguments a favor del seu valor proemial).
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, pp. 1-3; Poesies, II, 5-8; Anton Espadaler, «‘Axí com cell qui.n
lo somni.s delita’.Una proposta de lectura», Anàlisis i comentaris de textos literaris catalans,
a cura de Narcís Garolera i Carbonell (Barcelona: Curial, 1985), III, 62-72; Ferraté, Llegir,
pp. 45-65; Badia, Tradició, pp. 167-80; Lluís Cabré i Jaume Turró, «"Perché alcun ordine gli
habbia ad eser necessario": la poesia 1 d’Ausiàs March i la tradició petrarquista», Cultura
Neolatina, 55 (1995), 117-36.
Així com cell qui en lo somni⋅s delita
e son delit de foll pensament ve,
ne pren a mi: que⋅l temps passat me té
4 l’imaginar, que altre bé no hi habita,
sentint estar en aguait ma dolor,
sabent de cert que en ses mans he de jaure.
Temps d’avenir en negun bé⋅m pot caure;
8 ço que és no-res a mi és lo millor.
Del temps passat me trop en gran amor,
amant no-res pus és ja tot finit.
D’aquest pensar me sojorn e⋅m delit,
12 mas quan lo perd, s’esforça ma dolor:
sí com aquell qui és jutjat a mort
e de llong temps la sap e s’aconhorta,
e creure⋅l fan que li serà estorta,
16 e⋅l fan morir sens un punt de record.
2

Plagués a Déu que mon pensar fos mort
e que passàs ma vida en dorment.
Malament viu qui té son pensament
20 per enemic, fent-li d’enuigs report,
e com lo vol d’algun plaer servir
li’n pren així com dona ab son infant
que, si verí li’n demana plorant,
24 ha tan poc seny que no⋅l sap contradir.
Fóra millor ma dolor soferir
que no mesclar poca part de plaer
entre aquells mals qui⋅m giten de saber.
28 Com del pensat plaer me cové eixir,
las!, mon delit dolor se converteix,
dobla’s l’afany aprés d’un poc repòs:
sí co⋅l malalt que per un plasent mos
32 tot son menjar en dolor se nodreix;
com l’ermità qui enyorament no⋅l creix
d’aquells amics que havia en lo món,
essent llong temps que en lloc poblat no fon,
36 fortuït cas un d’ells li apareix
qui los passats plaers li renovella,
sí que⋅l passat present li fa tornar,
mas com se’n part, l’és forçat congoixar.
40 Lo bé com fuig ab grans crits mal apella.
Tornada
Plena de seny, quan amor és molt vella,
absença és lo verme que la gasta,
si fermetat durament no contrasta
44 e creure poc si l’envejós consella.
3

Notes I
1-2 La imatge es basa en un tòpic de la poesia de la tradició trovadoresca, del qual hi ha
exemples a Arnaut de Maruelh, Andreu Febrer, Jordi de Sant Jordi i Martí Garcia (Cabré-
Turró). Cal entendre que March es refereix a algú que de manera voluntariosa prefereix
dormir i somniar en lloc d’afrontar-se amb la realitat; en aquest sentit és d’interès el següent
passatge del Llibre de virtuoses costums (p. 43): «Folla cosa és delectar-se en lo que·l om
sopnia, e quasi debilitar-se com a mort al llit, ni espereant-se sobre el sopni, com lo dormir
sia contínua ymitació o senblança de la mort».
3-4 Té els pensaments (l’imaginar) obsedits amb el passat, perquè només els seus records li
porten algun bé.
13-16 El condemnat a mort ja s’ha acostumat a la idea de morir, però un dia li asseguren
falsament que rebrà un indult; mentre està en aquest nou estat esperançat, el maten, sense
donar-li ni un moment de gràcia per recordar els seus pecats i demanar-ne perdó a Déu.
Vegeu Badia, La tradició, p. 169 per la relació d’aquesta idea amb les populars obres
medievals sobre la preparació per a la mort, les Artes moriendi.
20 fent-li d’enuigs report: esmentant-li les seves penes.
27 qui·m giten de saber: que em fan perdre el seny.
28-30 «Quan he de deixar el plaer recordat (pensat plaer), ai las!, tot el meu delit es
converteix en dolor, i després del breu descans que em proporcionen els records, el meu
sofriment augmenta enormement; dobla’s l’afany: per a aquest gir sintàctic cf. dobla’m
l’enginy (II, 38); Ferraté: doble és l’afany.
31-39 Aquests versos desenvolupen dos símils en relació amb les idees exposades als vs. 28-
30. 1) vs. 31-32: el malalt menja allò que el metge li ha vedat i emmalalteix encara més, de
manera que després ja no pot fruir menjant; 2) vs. 33-39: l’ermità s’ha acostumat a la seva
vida retirada del món, però la inesperada trobada amb un vell amic li recorda els plaers de les
seves amistats d’abans, de manera que quan l’amic se’n va la vida ermitana ja li és penible.
36 «Fortuït cas li posa davant un dels vells amics»; apareix aquí té un sentit transitiu
(documentat a DCVB). La frase de quatre síl·labes fortuït cas també ocupa el primer
hemistiqui del XIV, v. 33.
43-44 «si hom no resisteix els efectes de l’absència fent servir la fermesa, i si no exerceix la
desconfiança davant dels consells dels envejosos». March demana la dama que li sigui fidel i
que no faci cas de males llengües; Ferraté (Llegir, pp. 61-62) entén que el poeta es refereix
als seus propis propòsits de fidelitat i de no fer cas dels que podrien parlar malament de la
dama.
4

II
El poema té el seu punt de partida en un tòpic de la poesia de l’amor cortesa (per a la tradició
vegeu Ferraté): l’amor mateix fa que l’amant sigui incapaç de declarar-se, afeblit per la força
dels seus sentiments. El poeta medita als vs. 1-24 sobre l’única via de sortida possible a
aquest dilema, és a dir, que ell passi d’un estat en què només troba sobreabundant plaer en la
dama, a l’actitud contrària, el desplaer. Aquesta idea es desenvolupa mitjançant el llarg símil
marí del patró (per als precedents literaris vegeu Archer, Pervasive Image, pp. 39-44),
sorprès pel mal temps, que es troba incapaç de buscar el recer sense el vent que l’allunyi de la
platja on abans es sentia segur. La crítica ha disputat l’extensió del sentit metafòric de la
imatge.
Tot seguit (vs. 11-12) March afegeix la breu metàfora de l’armari, en ple contrast espacial
amb la imatge marina, però aplicada a la mateixa idea.
A l’estrofa següent (vs. 17-24) declara la fermesa dels seus sentiments i la seva fe en la
capacitat de la dona de conèixer-lo pel que és. No obstant aquesta afirmació, revela a
l’estrofa següent (vs. 25-32) que, de fet, encara no ha declarat davant la dama els seus
sentiments, un mutisme que atribueix als efectes de l’amor, el qual ha fallit en les seves
responsabilitats vers el «tan humil servent» que és el poeta.
A l’última estrofa (vs. 33-40) amplia la descripció dels efectes de l’amor segons una
tradició literària recolzada per la medicina medieval (per a aquest aspect es pot consultar el
llibre de Danielle Jacquart i Claude Thomasset, Sexualidad y saber médico en la edad media
[Barcelona: Labor, 1989]). Introdueix també (v. 34) el concepte de la qualitat com a objecte
del seu amor, per contradistinció implícita amb la quantitat (terme emprat, per exemple al
poema XXXIV, v. 37).
A la tornada un dels símptomes del seu estat d’enamorat - la pèrdua de l’apetit - li serveix
de metàfora per a una súplica final a la dama.
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, pp. 3-5; Poesies, II, 8-12; Rosa Leveroni, «Les imatges marines
en la poesia d’Ausies March», Bulletin of Hispanic Studies, 28 (1951), 152-166; Wendy
Rolph, «Conflict and Choice: the Sea-Storm in the Poems of Ausiàs March», Hispanic
Review, 39 (1971), 69-75; Archer, Pervasive Image, pp. 39-44, 99-101; Ferraté, Llegir, 66-
79; Alan Deyermond, «From "gran nau"‘ to "aspra costa": Imagery, Semantics and Argument
in Ausias March’s Poem 2», Homenaje a Hans Flasche: Festschrift zum 80 (Stuttgart:
Steiner, 1991), pp. 485-98.
Pren-me enaixí com al patró que en plaja
té sa gran nau e pensa haver castell.
Veent lo cel ésser molt clar e bell,
4 creu fermament d’una àncora assats haja.
E sent venir sobtós un temporal
de tempestat e temps incomportable.
Lleva son jui: que si molt és durable,
8 cercar los ports més que aturar li val.
Moltes veus és que⋅l vent és fortunal,
tant que no pot sortir sens lo contrari.
5

E cella clau que us tanca dins l’armari
12 no pot obrir aquell mateix portal.
Així m’ha pres, trobant-me enamorat,
per sobresalt qui·m ve de vós, ma aimia.
Del no amar desalt ne té la via,
16 mas un sol pas meu no hi serà trobat.
Menys que lo peix és en lo bosc trobat
e los lleons dins l’aigua han llur sojorn,
la mia amor per null temps pendrà torn,
20 sol coneixent que de mi us doneu grat.
E fiu de vós que⋅m sabreu bé conéixer
e, conegut, no⋅m serà mal graïda
tota dolor havent per vós sentida.
24 Lladoncs veureu les flames d’amor créixer!
Si mon voler he dat mal a aparéixer
creeu de cert que vera amor no⋅m lluny.
Pus que lo sol és cald al mes de juny
28 ard mon cor flac sens algun grat meréixer.
Altre, sens mi, d’açò mereix la colpa.
Vullau-li mal com tan humil servent
vos té secret per son defalliment.
32 Cest és amor que mi, amant, encolpa.
Ma voluntat ab la raó s’envolpa,
e fan acord, la qualitat seguint,
tals actes fent que⋅l cos és defallint
36 en poc de temps una gran part de polpa.
Lo poc dormir magresa al cos m’acosta;
dobla’m l’enginy per contemplar amor.
Lo cos molt gras, trobant-se dormidor,
40 no pot dar pas en aquesta aspra costa.
Tornada
Plena de seny, donau-me una crosta
del vostre pa qui⋅m lleve l’amargor.
De tot menjar m’ha pres gran dessabor
44 si no d’aquell qui molta amor me costa.
6

Notes II
2 nau, castell: a l’Espill de Jacme Roig s’aparellen dues vegades (vs. 6721 i 7928) com a
representatius de la riquesa temporal. La nau era el vaixell de transport preferit a l’època, de
formes més pesants i amb una major capacitat de càrrega que les galeres.
7 Lleva son jui: pren una decisió.
9 fortunal: tempestuós. Pagès (Commentaire, p. 4 ) i Ferraté (Llegir, pp. 66-67) li donen el
sentit de «favorable», interpretació que no sembla sostenible. El mal temps descrit als vs. 5-6
porta un vent tempestuós, com és freqüentment el cas (moltes veus és), de manera que la nau
no pot sortir d’on està ancorada, perquè el vent que necessita per sortir-ne és el contrari del
que porta la tempesta.
11-12 La imatge de caire sorprenentment cassolà de l’armari torna a aparéixer al CXII, 257
on també proveeix la rima amb «contrari»: «car és tancat l’armari/ on són tancats aquells que
dins entraren».
14 sobresalt: sobreabundant plaer.
15-16 L’única manera per la qual el poeta podria deixar d’estimar la dama és si ell renunciés
a trobar plaer en ella; March rebutja aquesta possibilitat.
17-18 Imatges del «món a l’enrevés» o adynata; vegeu Ernst Robert Curtius, Literatura
europea y Edad Media, traducció de Margit Frenk Alatorre i Antonio Alatorre, 2 volums
(México: Fundo de Cultura Económica, 1955), I, 143-149.
19 «el meu amor no canviaria mai, sempre que sapigués que jo us agradava».
28 sens algun grat meréixer: sense ser premiat amb cap plaer.
29 altre sens mi: «un altre, no jo»; aquest «altre» és l’amor, com s’explica al v. 32 (Cest és
amor).
31 per son defalliment: per culpa de l’amor.
32 Cest: Aquest (provençalisme).
33-34 «La meva voluntat s’embolca amb la raó, i s’acorden a perseguir la qualitat»; la
«qualitat» de l’amor es contrasta implícitament amb la «quantitat» (com al XCII, 13-14) i
al·ludeix, probablement, a la intensitat del sentiment.
35-36 «En poc temps el meu cos ha perdut gran part de la seva carn».
37-38 El poc dormir l’amagreix i li augmenta l’enginy.
40 aspra costa: costa - en el sentit de «ribera de la mar» - difícil i inhòspita. Creiem que es
tracta d’una represa de la metàfora de la primera estrofa. També és admissible el sentit que li
dóna Ferraté (Llegir, pp. 78-79) de «pendent d’un terreny» (sentit que trobem a XXXVIII,
32), sobretot si pensem en un penya-segat.
7

III
Com al II, aquest poema gira a l’entorn de l’efecte extrem de l’amor en impossibilitar que
l’amant es declari a l’amada. Alhora que el seu estat d’enamorat li aporta plaer, es troba
apoderat pel neguit, tement un «mal» que entenem ser el rebuig de la dama. Veu en si mateix
els símptomes de la malaltia de l’amor (cf. II, 33-40) - pèrdua de pes, el cor encès - que
afirma ser «senyals» (en el sentit hipocràtic) de la seva mort imminent.
Aquesta hipèrbole mèdica es desenvolupa als vs. 9-16 en la llarga metàfora de l’amantmalalt
que només un metge savi sabrà diagnosticar correctament. Mitjançant aquesta
analogia, sembla dirigir a la dama una acusació implícita de culpa. Ella s’hauria d’adonar
d’allò que ell, incapacitat per l’amor, no pot dir-li: que l’ama.
La tornada expressa la fe del poeta que la dama sabria interpretar el senyals del seu amor si
ella volgués, i que en realitat fingeix no veure’ls.
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, p. 5; Poesies, II, 12-14; Ferraté, Llegir, pp. 80-88.
Alt e amor, d’on gran desig s’engendra,
e esper, vinent per tots aquests graons,
me són delits, mas dóna’m passions
4 la por del mal, qui⋅m fa magrir carn tendra,
e port al cor sens fum continu foc,
e la calor no⋅m surt a part de fora.
Socorreu-me dins los térmens d’una hora,
8 car mos senyals demostren viure poc!
Metge escient no té lo cas per joc
com la calor no surt a part extrema.
L’ignorant veu que lo malalt no crema
12 e jutja’l sa puis que mostra bon toc.
Lo pacient no porà dir son mal,
tot afeblit, ab llengua mal diserta.
Gests e color assats fan descoberta
16 part de l’afany, que tant com lo dir val.
Tornada
Plena de seny, dir-vos que us am no cal,
puis crec de cert que us ne teniu per certa,
si bé mostrau que us està molt coberta
20 cella perquè amor és desegual.
8

Notes III
1-3 El poeta ha sentit el delit en les tres etapes del seu amor per la dama per les quals ha
passat fins al moment d’escriure: el plaer (en la seva persona, companyia, etc.), l’amor per
ella, i el desig que resulta d’aquest amor; ha sentit també el delit de l’esperança en cada una
d’aquestes etapes.
3 passions: sofriments.
5 port: porto.
9-10 Si el metge savi «no té lo cas per joc» podria ser perquè la falta en la part exterior del
cos de la calor interna, no obstant l’evident mal estat físic del pacient, és una de les
símptomes de la pesta (com explica, per exemple, Lucreci a De rerum naturae, llibre VI, vs.
1163-75). La pesta es va produir a València diverses vegades en vida de March.
14 llengua mal diserta: amb greus dificultats per expressar-se.
15-16 «Els seus gests i el seu color revelen ben clarament part del seu neguit, tant com si ho
hagués dit amb paraules».
19-20 «aquella [raó] per la qual l’amor del poeta és desigual al de la dama, és a dir, la falta de
correspondència per part de la dama a un amor que, insisteix el poeta, ella vol fingir ignorar»;
cella: «aquella causa» (interpretació de Vicent Mariner a la seva traducció llatina, i la de
Bohigas); segons Ferraté, Llegir, pp. 86-87), vol dir «aquella por» [cf. v. 4].
9

IV
El poeta descriu un moment d’elucidació: s’ha trobat en el dilema d’amar la dama amb dos
desigs conflictius, el del cos i el de l’esperit, però finalment ha pogut prendre la decisió
d’estimar-la sota l’aspecte espiritual.
Aquest dilema i la decisió que l’ha resolt es descriuen als vs. 1-16 amb dos símils.
Constatem que la imatge de la primera comparança, la qual té vincles amb diversos textos
literaris (Commentaire, p. 6) inclou una frase que fàcilment serviria de metàfora per a la
bellesa física femenina - «dos poms de fruit en un bell ram». És així que March dóna
presència a la dama desitjada dins d’un discurs abstracte. La segona comparança (vs. 9-16) -
també amb antecedents literaris (Dante, Inferno, V, 29) - insisteix en la violència de la lluita
que ha precedit la decisió.
A partir del v. 17 el poeta demostra que la decisió no ha estat tan sols visceral, resultat de la
lluita de passions, sinó que és també fruit d’un procés racional - hem de suposar que aquest
procés és posterior a la lluita de passions - que aquí representa el debat entre el cos i
l’enteniment. Amb això March fa servir elements d’un gènere literari corrent fins al segle
XVI, practicat, per exemple, per Jordi de Sant Jordi en el seu «Un cors gentil m’a tant
enamorat» on descriu un debat entre el cor, els ulls i el pensament. Al debat de March es posa
de manifest el caire escolàstic i aristotèlic del seu tannà poètic.
En el debat - molt desigual i a favor de l’enteniment - el cos hi contribueix només amb un
breu argument tripartit a favor de donar-li la supremacia en l’amor (vs. 21-24): 1) l’amor
s’experimenta mitjançant el cos; 2) és en el cos on l’amant sent els extrems de plaer i dolor;
per aquestes raons, 3) el cos s’ha de satisfer sigui quin sigui el tipus d’amor practicat
(purament físic o amb participació de l’esperit).
L’argument del cos es refuta en els restants 24 versos, en part amb la intervenció d’un
enteniment personificat (vs. 42-52). El cos, degut a la seva naturalesa animal, exerceix un
poder molt limitat en l’amor; en canvi, l’enteniment, encara que el primer moviment (o inici)
del desig no té lloc en ell sinó en el cos, té més influència sobre la voluntat amb la qual
l’home actua. L’amor purament corporal de seguida es converteix en fàstig, de manera que el
cos depèn de l’esperit per sentir un plaer satisfactori en l’amor, o almenys el màxim bé
assequible a l’home en aquest món. En els vs. 51-56 March recorre al contrast, freqüent a la
seva obra, entre el «subtil» en matèria de l’amor i el «grosser», el no-apte (vegeu Cabré
1993).
A la tornada el poeta afirma que encara que segueix dirigint tots els seus desigs a la dama,
aquests s’inspiren ja només en allò que hi ha dins d’ella, la part no corporal.
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, pp. 5-7; Poesies, II, 14-19; Zimmermann, «Les métaphores de la
mer dans la poésie d’Ausiàs March», Ibérica, 2 (1979), 41-57; Saverio Panunzio, «Una cançó
emblemàtica d’Ausiàs March: "Així com cell qui desitja vianda" i el contrast entre "cors" i
enteniment"», Estudis de llengua i literatura catalanes. Homenatge a Josep M. Casacuberta,
I, (Barcelona: PAM, 1980), 197-220; Lluís Cabré, «Apunts sobre la subtilesa en la poesia
d’Ausiàs March», Actes del novè col⋅loqui internacional de llengua i literatura catalanes.
Alacant/Elx 9-14 de setembre de 1991 (Barcelona: Publicacions de l’Abadia/Universitat
d’Alacant/Universitat de València/Universitat Jaume I, 1993), 273-288 [pp. 277-78]; Ferraté,
Llegir, pp. 95-109.
10

Així com cell qui desija vianda
per apagar sa perillosa fam,
e veu dos poms de fruit en un bell ram
4 e son desig egualment los demanda,
no⋅l complirà fins part haja elegida
sí que⋅l desig vers l’un fruit se decant:
així m’ha pres dues dones amant.
8 Mas elegesc per haver d’amor vida.
Sí com la mar se plany greument e crida
com dos forts vents la baten egualment,
u de llevant e altre de ponent,
12 e dura tant fins l’un vent l’ha jaquida
sa força gran per lo més poderós,
dos grans desigs han combatut ma pensa
mas lo voler vers u seguir dispensa.
16 Jo⋅l vos public: amar dretament vós.
E no cuideu que tan ignoscent fos
que no veés vostre avantatge gran.
Mon cos no cast estava congoixant
20 de perdre lloc qui l’era delitós.
Una raó fon ab ell de sa part
dient que en ell se pren aquesta amor,
sentint lo mal o lo delit major,
24 sí que, ell content, cascú pot ésser fart.
L’enteniment a parlar no venc tard
e planament desféu esta raó,
dient que⋅l cos ab sa complexió
28 ha tal amor com un llop o renard
que llur poder d’amar és limitat,
car no és pus que apetit brutal.
E si l’amant veeu dins la fornal,
32 no serà plant e molt menys defensat.
Ell és qui venç la sensualitat.
Si bé no és en ell prim moviment,
en ell està de tot lo jutjament:
36 cert guiador és de la voluntat.
¿Qui és aquell qui en contra d’ell reny?
Que voluntat, per qui⋅l fet s’executa,
l’atorg senyor, e si ab ell disputa
40 a la perfí se guia per son seny.
Diu més avant al cos ab gran endeny:
«Vanament vols, e vans són tos desigs,
11

car dins un punt tos delits són fastigs;
44 romans-ne llas: tot jorn ne prens enseny.
Ab tu mateix delit no pots haver:
tan est grosser que amor no n’és servit.
Volenterós acte de bé és dit,
48 e d’aquest bé tu no saps lo carrer.
«Si bé complit lo món pot retener,
per mi és l’hom en tan sobiran bé.
E qui sens mi esperança⋅l reté
52 és foll o pec e terrible grosser.»
Aitant com és l’enteniment pus clar
és gran delit lo que per ell se pren.
E son pillard és subtil pensament,
56 qui de fins pasts no⋅l jaqueix endurar.
Tornada
Plena de seny, no pot Déu a mi dar
fora de vós que descontent no camp.
Tots mos desigs sobre vós los escamp;
60 tot és dins vós lo que⋅m fa desijar.
12

Notes IV
1 vianda: menjar.
4-6 No satifarà el seu desig fins que esculli un dels fruits.
8 Es decideix a amar la dama sota un aspecte que li donarà un amor durable.
12-13 La contesa dels vents dura fins que un dels vents cedeix a l’altre.
15-16 «però la meva voluntat em predisposa a seguir un dels grans desigs. Ara us diré
obertament quin és: estimar-vos virtuosament».
17-18 «I no penseu que fos tan badoc com per no adonar-me del vostre gran atractiu».
21 raó: argument.
22 se pren: té començament.
24 sí que: de manera que; fart: assadollat.
27 complexió: naturalesa.
28 que llur poder d’amar: la capacitat per a l’amor dels quals.
31-32 L’amant lliurat a la passió sexual (al «forn» de l’amor) no mereix la nostra compassió i
molt menys que miréssim de justificar el seu comportament.
33 Ell: l’enteniment.
34 prim moviment: el primer moviment, o impuls desordenat que condueix l’home al pecat;
és l’inici de totes les temptacions.
37 És inútil tractar de resistir-lo perquè la voluntat, per la qual tota acció en potència es
realitza en el fet, ja li ha donat la supremacia i, encara que disputi amb ell, al final sempre es
deixa guiar pel seny de l’enteniment.
39 atorg: atorga.
41 endeny: indignació.
43 dins un punt: en un no-res.
44-46 El cos queda afeblit després de sentir els desigs que li corresponen, com sap
perfectament per l’experiència de cada dia. Ell sol, sense la participació de l’esperit, no pot
sentir delit, i és massa ignorant en l’amor per ser-hi útil.
47 volenterós acte de bé és dit: un acte motivat pel desig de fer bé.
49-56 «Si hi pot haver un bé perfecte en aquest món, ha de ser per mitjà de mi; el qui esperi
tal bé sense la meva participació és boig o nici i un gran ignorant". Quant més clar és el
nostre enteniment més gran és el delit que ens proporciona. I el pensament subtil no falla mai
en abastar-lo de viandes.»
55 pillard: sembla referir-se a un individu que feia pillatge després d’una batalla i que
acompanyava el senyor a les campanyes; un document relatiu al pare de March esmenta
aquest personatge entre la seva gent: «Item en Pere March per dos Baciners, y dos Pilarts»
(Auzias, p. 40); Pagès corregeix innecessàriament en «e soptil art», però Bohigas (Poesies, II,
18) restaura la lliçó de totes les fonts i hi entèn «la seva sustentació, el seu pilar»,
interpretació perfectament justificable (cf. Llibre del Tresor, II, 115: «Lo pilar de beatitud és
la obra que hom fa segons virtut» on pilar s’usa amb el mateix sentit).
57-58 «Plena de seny, no hi ha res que impedeixi el meu contentament excepte vós».
59 La imatge sembla ser del món agrícola: la dona és la terra on sembra la llavor del seu
amor; cf. VI, 34, on fa servir una imatge de sentit menys ambigu.
13

V
El poeta expressa la seva esperança en el poder de la «ver amor» que ell practica, en secret i
sense deixar escapar cap senyal físic dels seus sentiments per por dels «mals parlers», per
assolir la compassió de la dama. A diferència del poema III, aquí March no fa cap referència
als gestos o altres senyals que podrien revelar el seu estat emocional; més aviat, es tracta d’un
amor del tot amagat i que pot ser conegut per dama només a través de la «veu» del poeta, o
sigui la paraula escrita del poema mateix.
March relaciona estretament la necessitat de guardar el secret del seu amor amb el
desenvolupament de la seva pròpia «subtilesa» en l’amor, o sigui la capacitat de distingir
entre les diferents formes de l’amor i de cultivar en si mateix la «vera amor». Aquesta
subtilesa s’aconsegueix a un preu ben alt, ja que el podrà dur a la follia (vs. 23-24) degut a
l’esforç psíquic que això implica. El sofriment mental que en resulta serà justificat només si
la dama sap apreciar el que el poeta ha aconseguit en matèria d’amor i li atorga la «mercè»
que ell mereix.
El símil dels vs. 9-16, en el qual el poeta es compara amb Crist, és comparable amb els tres
del poema XVIII i els de XLIX 21-23 i CII 105-08; per a l’ús de l’analogia amb Crist hi ha
antecedents a la poesia trobadoresca. La imatge en si suposa, com sempre, elements de sentit
més enllà de la breu correlació explícita dels vs. 17-18: el poeta pateix una passió d’amor que
li ha de fer meréixer el «paradís» de ser amat per la dama, el recolliment secret del seu amor
pur s’associa amb la Verge, etc.
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, pp. 5-7; Poesies, II, 14-19; Archer, Pervasive Image, pp. 44 i
138; Lluís Cabré, «Apunts sobre la subtilesa en la poesia d’Ausiàs March», Actes del novè
col⋅loqui internacional de llengua i literatura catalanes. Alacant/Elx 9-14 de setembre de
1991 (Barcelona: Publicacions de l’Abadia/Universitat d’Alacant/Universitat de
València/Universitat Jaume I, 1993), 273-288 [p. 277]; Ferraté, Llegir, pp. 110-19.
Tant he amat que mon grosser enginy
per gran treball de pensa és subtil.
Lleixant a part aquell sentiment vil
4 que en jorn present los enamorats ciny,
só tan sabent que sé ben departir
amor d’aquell desig no virtuós;
car tot desig retent hom congoixós
8 no és vera amor ne per tal se deu dir.
Així com Déu si no⋅l plac descobrir
estant enclòs en lo virginal ventre,
e quan isqué defora d’aquell centre
12 mai lo Satan lo poc ben discernir,
ans, quan en ell veia⋅l cos de natura,
creia de cert aquell no ésser Déu,
mas ja retut son esperit en creu,
16 sabé⋅l mester que paradís procura:
14

per mals parlers, he tret saber e cura
de retenir lo foc d’amor sens fum,
e per açò he cartejat volum
20 d’aquell saber que sens amor no dura.
Viscut he molt sens ésser conegut
per molts senyals que fictes he mostrats,
mas quan seré per hom foll publicats,
24 serà ben cert lo tard apercebut.
Sia en vós aitant de bé caigut,
obrant en vós arreglada mercé,
que veent-mi despullat de tot bé,
28 no·m despreeu pel dan a mi vengut.
E si per vós he nom de foll atés
e contra mi só restat malmirent,
sia per vós cregut savi sabent
32 puis que per vós mon seny hauré despés.
Si per amar a vós, havia atés
honor e béns, bellea i saviesa,
l’amor que us he tendria per ofesa
36 si tal semblant en vós no paregués.
Ma voluntat en si tal càrrec porta
que no serà sens la vostra contenta,
e per null cas me pens que no dissenta
40 que null desig li sodegue la porta.
Tornada
Plena de seny, natura no⋅m comporta
que tal dolor no descresca ma vida.
Si Déu pregàs, ma veu seria oïda.
44 Oïu-la vós, pus veritat reporta.
15

VI Notes
1-8 «He amat tant i he tingut tants pensaments dolorosos que la meva intel·ligència, abans
ignorant, ja és subtil. He deixat de banda aquell baix sentiment al qual estan subjectes els
amants d’aquest temps, i ara sé tant que puc distingir entre l’amor i aquell desig no virtuós
[que els homes creuen ser l’amor]; perquè cap desig que causi en l’home un estat de congoixa
mereix el nom de vertader amor».
9-16 «Així com Déu, no volgué descobrir-se i es va amagar al ventre de la Verge, i després
de sortir-ne mai Satanàs el pogué identificar, sinó que creia que no era Déu perquè tenia el
cos humà, i només quan morí en la creu s’assabentà de com es guanyava el cel»; mester:
manera, art (cf. XXXI, 20). Una història corrent de la bíblia apòcrifa explicava que Jesús
havia enganyat al Diable, el qual no esperava que vingués a la terra en forma d’home. N’hi ha
un altre exemple a Arnau March, Vers de la nativitat de Jesu Crist...seguint lo evangeli de
sant johan, vs. 7-8: «Perquè·l Satan ne fos mils enganat,/ lo Salvador s’és fet a tots visible»
(Mariano Baselga y Ramírez, Cancionero catalán de Zaragoza (Saragossa: Cicilio Gasca,
1896), p. 322).
19-20 El poeta s’ha dedicat a aprendre els secrets de l’amor; alternativament podríem veurehi
una referència a la «gaia ciència» trobadoresca (com suggereix Bohigas).
23-24 L’efecte final de la supressió del seu amor - i ja és massa tard per fer-ne alguna cosa -
serà la follia.
25-28 Espera que la dona exerceixi la bondat i demostri una compassió commensurable al
sofriment d’ell, de manera que quan el vegi ja desprovist de tot bé, no el menysprearà.
30 «i fins i tot em menyspreo a mi mateix».
36 «si vós no demostréssiu un amor semblant».
38 la vostra: la voluntat [d’amor] de la dona.
40 «i crec que de cap manera la meva voluntat no deixaria que cap desig la forcés»; sodegue
la porta: faci moure la porta donant-li cops.
41-42 «La naturalesa humana no permet que jo senti un dolor com aquest sense perill per a la
meva vida».
16

VI
March es presenta en aquest poema sota la identitat de l’amant escarmentat. Ja ha après per
experiència que no pot esperar de l’amor allò que creia trobar-hi. Afirma haver tingut fins ara
la raó malalta, i haver actuat sense seny, el qual li hauria permès d’entendre que mai assolirà
el seu propòsit de viure d’una manera virtuosa si tracta de fer-ho per mitjà de l’amor, ja que
l’amor no és digne de l’amant virtuós, el qual només en rebrà disgustos. O sigui, el poema
conté uns plantejaments ben diferents dels del poema IV (vs. 33-40) on March afirma que cal
exercir el seny per practicar una forma virtuosa de l’amor que sembla creure assolible;
l’argument principal del poema VI és que l’amor virtuós és una impossibilitat.
En el desenvolupament d’aquesta idea, March recorre a dues comparances tradicionals:
l’amor és un camí erroni per a l’home virtuós (vs. 9-16) i el qui s’hi dediqui sembra en mala
terra (vs. 33-40). Als vs. 4-8 i 17-20 recorre a una terminologia escolàstica: «raó»,
«voluntat», «enteniment», «juí», «opinions».
A partir del v. 33, desenrotlla l’altre tema del poema: la dona per naturalesa no és capaç de
percebre el «fin secret» de l’amor o de respondre al vertader amor. Amb això March insisteix
en la manca total d’idoneïtat de l’amor com a vehicle de la virtut.
La tornada sembla contradir allò que s’ha afirmat al cor del poema. No obstant la seva
denúncia de l’amor, ara el poeta parla com un amant cortès tradicional. Afirma davant «Plena
de seny» que tothom el considera un amador exemplar que mostra un símptoma principal de
la malaltia de l’amor - la seva magresa - i la virtut de saber guardar el secret. Cal entendre
amb això que el poeta proposa una mena de repte a la dama, el senyal de la qual mostra la
seva excepcionalitat com a dona: el d’igualar-lo, no obstant tots els entrebancs que acaba
d’explicar, en «amar verament».
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, pp. 9-10; Poesies, II, 22-25; Pere Bohigas, «Entorn de les
cançons VI i VII d’Ausiàs March» dins Aportació a l’estudi de la literatura catalana,
(Barcelona: PAM, 1982), 208-18; Ferraté, Llegir, pp. 120-31.
Molt he tardat en descobrir ma falta
per joventut, que⋅m negà experiment;
e en un cas nou l’hom és mal coneixent,
4 e ja pus fort havent raó malalta
per gran esforç de folla voluntat;
car tant com és la voluntat moguda,
hom deu haver del seny major ajuda
8 si virtuós deu ésser nomenat.
Qui son camí verdader ha errat
per anar lla on vol sojorn haver
és-li forçat que prenga mal sender
12 e mai venir a son lloc desijat:
tal cas m’ha pres, volent-me contentar
mon ferm voler per altre tal amant.
No ha trobat lo seu propi semblant,
16 car son esguard és verament amar.
17

L’enteniment en qui⋅l juí no és clar
forçadament ha pendre opinions;
voluntat mou sofístiques raons,
20 fent-les valer e per bastants passar.
Sí com florí qui bona color ha
e no val res, coneguda sa llei,
n’ha pres a mi que en pensa muntí rei,
24 faent raons quals veritat desfà.
E si pas mal, bon dret ho consentrà,
puis és dit foll cell qui serveix senyor
qui no pot fer content bon servidor,
28 e per null temps negun dret juí fa,
e més que mal administrador és:
al cavador dóna lloguer de metge,
en los llocs plans fa durar l’estret setge,
32 e fort castell en terra tost l’ha mes.
Pren-me’n així com al grosser pagés
que bon sement en mala terra met;
altrecuidat, pensa haver bon splet
36 d’aquell terreny qui buida los graners.
Assats ha seny qui no ha sentiment
per encercar e trobar la raó
e pren esment del mal del companyó:
40 per cas passat jutja lo seu present.
Seguint l’estil que natura consent
e ço que⋅l seny en veure clar abasta,
negre forment no dóna blanca pasta
44 ne l’ase ranc és animal corrent.
Tampoc serà que nulla dona senta
ne veja prim lo fin secret d’amor
si per amar no sofir gran dolor
48 i en sentiment triada en millers trenta.
Tornada
Plena de seny, si algú mi esmenta,
tots los oents dien que só mellor,
pus flac e fort e callant amador,
52 ma voluntat faent d’amor sirventa.
18

VI Notes
1-4 «He trigat molt en adonar-me del meu amor, per la manca d’experiència que es devia a la
meva joventut, i perquè en una situació nova l’home s’orienta malament, quant més si té la
raó malalta ...»
5-8 Quant més la voluntat de l’home experimenta el «moviment» (en sentit escolàstic) del
desig, més hauria de guiar-se pel seny, si vol arribar a ser virtuós.
13-16 «així m’ha passat, perquè he volgut satisfer el meu desig d’amar amb constància
alguna dona que fos capaç d’amar-me de la mateixa manera; però el meu desig ha quedat
sense correspondència, perquè el seu propòsit és amar amb amor vertader».
17-20 Quan l’home té el judici enterbolit, no pot usar bé el seu enteniment, i no pot formar
lliurement les seves opinions; la voluntat proposa arguments sofístics i els fa passar per bons.
24 raons quals: «arguments, els quals...»
29 més que mal administrdaor és: els exemples següents expliquen en quin sentit és un
administrador pèsim.
30-32 L’amor dóna per mort al que hauria de curar (amb l’amor correspost), fa prolongar els
sofriments del qui s’ofereix lliurement a l’amor, i derroca fàcilment el qui s’hi resisteix.
33-36 El sentit implícit de la comparança sembla ser: el poeta ha posat tot el seu esforç per
viure virtuosament en l’amor, sense adonar-se que no en treurà res; altrecuidat: refiat.
37-40 El qui no té prou coneixement per seguir la raó, farà bé d’aprendre de l’exemple dels
altres, avaluant el seu cas a la llum de casos anteriors. March matisa allò que ha dit als vs. 1-
3: en el seu «cas nou», no obstant la seva falta d’experiència, hauria d’haver-se adonat de la
realitat de les coses veient el «cas passat» dels altres.
43 forment: blat xeixa.
44 corrent: corredor.
46 prim: d’una manera subtil.
48 «i si no és una dona entre trenta mil pel que fa al seny».
50 dien: diuen.
52 «ara que he fet la meva voluntat servidora de l’amor».
19

VII
Afirmació d’entrega emocional a la dama, no obstant el rebuig que ella ha fet del poeta i la
manca de sensibilitat que ha mostrat envers ell. El poeta atribueix el seu fracàs a la
perversitat dels temps moderns, quan ja no s’aprecien els vertaders amants i ja ningú sap què
és l’amor en la seva forma autèntica, la qual és patrimoni només dels «subtils» com el poeta
mateix (vs. 1-16). L’amor pur del poeta s’inspira en l’exemple dels amants del passat perquè
ell segueix vivint d’acord amb l’ideal d’una altra època, ja remota (vs. 17-24 i 35-36). Els
temps actuals han fet impossible que la gentilesa natural de la dama es realitzés en la pràctica
(vs. 25-32).
Servint-se d’una comparança bíblica, defineix la problemàtica moral que sorgeix
d’aquesta situació com la subjecció del seny a la voluntat (vs. 53-56). A l’última estrofa
insisteix en la seva total dedicació a l’amor amb una hipèrbole impressionant, acabant a la
tornada amb la reafirmació del seu propòsit de mai deixar d’estimar una dama que segueix
del tot indiferent als seus sentiments.
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, pp. 10-12; Poesies, II, 25-30; Ferraté, Llegir, pp. 132-50; Badia,
Tradició, pp. 197-200.
Sí com rictat no porta béns ab si,
mas val aitant com cell qui n’és senyor,
amor no val mas tan com l’amador:
4 manxa bufant orgue fals no ret fi.
Amor val poc com tot enamorat
ha falsedat en son pits fals enclosa,
o és ajunt ab una tal esposa:
8 peguea és son dret nom apellat.
Amor no pot haver desordenat
ço que Déus fa, natura mijançant,
car home pec no pot ser fin amant,
12 ne lo subtil contra sa qualitat.
Mal pendrà pinta en l’aigua sa figura:
molt menys amor pendrà lo no dispost;
ne pot estar l’aigua dins un lloc rost:
16 així amor en cap d’hom foll atura.
Per ben amar ab angoixosa cura
en temps passat eren lladoncs volguts.
Ovidi⋅l prous dix que amor és crescuts
20 per altra amor demostrant sa factura.
Verdader fon son dit e sos presics
tant quant amor fon prop de coneixença,
mas en est cas entre ells ha mal volença,
24 tal que no creu null temps sien amics.
Si fóssem nats vós e jo entre⋅ls antics,
20

lai quan amor amant se conqueria,
sens praticar alguna maestria,
28 lo vostre cor no fóra tan inics.
En vós conec gran disposició
de fer tot ço que gentilea mana,
mas criament veig que natura engana,
32 car viure ab mals és d’hom perdició.
Per mal grair ne per mala saó
mon cor no pot amor desemparar.
Devotament los me plau remembrar
36 aquells passats, a qui dón Déus perdó;
e com seré trespassat d’aquest món,
lletres diran sobre la mia tomba:
«Plena de seny, no tingau a gran bomba
40 car per vós muir e vaig no sabent on».
Enveja és tal que tot primer confon
a tots aquells qui ab si la s’ajusten:
los envejats un poc ne molt no gusten
44 aquell mal tast que⋅ls envejosos fon.
Tal és amor, car jo qui la m’ajust
sent grans dolors, dant-me folls moviments,
e vós haveu d’açò tals sentiments
48 com fort destral ha de tallar molt fust.
Sí com Adam pres mal del vedat gust
com sa muller li mostrà mal camí,
dient «Adam, mengem d’aquest bocí
52 e semblarem a Déu qui és tot just»,
ne pren a mi, car mon seny ha cregut
la voluntat, fent-li promissió
que, ben servint, aconsegria do
56 que per null temps tal no fon conegut.
Per mal servir no crec l’haja perdut,
car si⋅ls treballs hagués soferts per Déu,
cos gloriós fóra en lo regne seu;
60 e ja plorant, sovint me trobe mut.
Si⋅m fos donat aquest temps en entendre
los grans secrets enclosos en natura,
no fóra al món cosa que⋅m fos escura,
64 dels fets divins gran part ne pogra atendre.
Tornada
Plena de seny, tot mon seny vull despendre
amant a vós, sens algun grat cossegre,
21

e durarà fins que del riu de Segre
68 l’aigua corrent amunt se puga estendre.
22

Notes VII
1-4 La riquesa no és bona en si, sinó d’acord amb la bondat del que la posseeix; de la mateixa
manera l’amor és bo en la mesura que ho és l’amador; si l’amador no val, l’amor tampoc.
5 pits: pit.
7-8 «o viu subjecte a un defecte semblant: l’estupidesa».
9-12 L’amor no pot desfer allò que Déu fa mitjançant la naturalesa: l’estúpid no pot ser un
amant fi, com tampoc no pot ser estúpid l’home de pensament subtil i fi.
13-14 Versos problemàtics, on sa és possiblement un error per *la transmès per la tradició
manuscrita (un salt d’igual a igual del v. 12, «sa qualitat»). Suggerim: «És tan difícil que
l’amor es trobi en l’home no apte com que quedi ben agafada una figura si hom la pinta a la
superfície de l’aigua». El subjecte de pendrà («agafaria«) al v.14 és lo no dispost. Cf. una
imatge semblant a LXXXVII, 291-94: «Així com l’or sobre paper se posa/ segons serà la
bona o mala cisa,/ tal semblant cas mon sentiment divisa/ d’aquesta amor, segons en qui
reposa».
15 rost: costerut.
18 eren...volguts: [els amants] eren estimats.
19-20 «El gran Ovidi va dir que l’amor augmenta quan és correspost per un amor semblant»;
prous: benemèrit; crescuts: forma provençalitzada emprada per fer la rima. Sobre la
referéncia a Ovidi, vegeu Ferraté, Llegir, pp. 141-42 i Badia, Tradició, pp. 197-200.
21-22 Les paraules i les prèdiques d’Ovidi eren vàlides mentre l’home sabia què era l’amor,
però ja no se sap què és, ni sembla que es tornarà mai més a saber»; ells: amor i coneixença.
25 Els antics són els amants d’una època anterior ideal. És freqüent aquest tema als trobadors
provençals.
26 lai quan: quan.
27 maestria: art, engany.
29-32 Encara que la dona és de naturalesa gentil, la seva educació deficient ha fet que la seva
gentilesa no s’hagi posat en evidència, com pot passar quan una persona viu envoltada de
mal.
33 «Ni pel vostre poc agraïment [del meu amor] ni pels moments difícils...»
36 «els amants exemplars del passat, que en pau descansin».
39 no tingau a gran bomba: no us n’enorgulleu.
41-44 L’enveja és una passió del tot fútil, perquè mentre l’envejós s’amarga les persones que
són objecte de la seva enveja no senten res de la seva amargura; fon: esgota.
46 moviments: en el sentit escolàstic de l’impuls que resulta del desig.
53 El seny ha donat fe a la voluntat, la qual ha promès al seny que, si el serveix bé, rebrà una
recompensa inigualable.
57-58 Una idea semblant es troba a Guillem de Cabestany, com assenyala Pagès: «s’ieu per
crezensa/ estes vas Dieu tan fis,/ vius ses falhensa/ intrer’em paradis» (Riquer, Los
trovadores, II, 1073).
61-64 Si hagués despès el temps que ha dedicat al seu amor per la dona a l’estudi del món
dels homes (natura), ja sabria tots els seus secrets, i fins i tot entendria molt del món
espiritual.
66 sens algun grat cossegre: sense aconseguir que la dama prengui plaer en ell.
23

VIII
Començant amb una ironia que perdura en tot el poema, fora de la tornada, March es
recrimina per haver malentès què és l’amor i per haver-li demanat allò que no és capaç de
donar. Havia cregut que es premiava els que tenen un concepte noble de l’amor i que
segueixen el vell ideal dels amants cortesos. Però ara veu que són altres temps els que li ha
tocat de viure, i que cal que ell s’hi acomodi (vs. 1-16).
Els dos símils que es desenvolupen a les estrofes següents amplien la idea de la «follia»
del poeta en haver tingut semblants esperances en l’amor. El seu sofriment en nom d’aquest
ideal ha estat una ximpleria (vs. 17-24), ha entès l’amor totalment a l’inrevés i s’ha merescut
el fracàs que ara experimenta (vs. 25-32). A continuació, explica que l’amor no podria
correspondre al seu ideal perquè la pràctica de l’amor depèn de la col·laboració de la dona,
criatura incapaç per naturalesa de ser constant en els seus afectes.
A la tornada, on es lamenta del temps perdut en «amor de dones», s’adreça a la Verge,
antítesi de la imatge de la dona descrita a les últimes estrofes.
Mètrica: cobles croades unissonants.
Bibliografia: Commentaire, pp. 12-14; Poesies, II, 30-33; Ferraté, Llegir, pp. 151-60.
Ja tots mos cants me plau metre en oblit,
foragitant mon gentil pensament,
e fina amor de mi·s partrà breument.
4 E sí com fals drut cercaré delit:
així·s conquer en aquest temps aimia!
Cobles e lais, dances e bon saber
lo dret d’amor no poden conquerer:
8 passà lo temps que·l bo favor havia.
Seguiré·l temps ab afanyós despit,
sí co·l dansant segueix a l’esturment
e mostra bé haver poc sentiment
12 si per un temps dansa rostit-bullit.
En temps passat mudança no sentia:
d’açò·m reprenc e·m tinc per molt grosser,
cuidant saber tot quant era mester;
16 foll es perfet qui·s veu menys de follia.
Sí com l’infant qui tem mal esperit
com li defall companyia de gent,
prenia a mi qui duptava·l turment
20 que·m dava amor, acostant-se la nit,
e desigé ço que ser no poria,
car fermetat en ell no pot haver,
puis no és pus que destemprat voler
24 e dura tant com la passió·l guia.
Sí com aquell qui està al bosc escondit,
robant les gents, matant lo defenent,
e cuida ser a Déu humil servent,
24

28 faent retret del temps qui l’ha servit,
n’ha pres a mi que vós, amor, servia,
passant afanys, esperant lo plaer,
amant molt ferm ab un escur esper.
32 Puis he pecat, jo meresc punit sia.
Molt me reprenc com d’amor he mal dit,
ne diré mal de dona al món vivent.
E si lo sol és cald naturalment,
36 si no és fred no·n deu ser corregit:
perquè d’amor jo mal ja no diria,
que en ell no és de ben fer lo poder,
car fermetat de dona hi és mester,
40 e si la ves per déu l’adoraria.
Tornada
Per sa bondat, prec la Verge Maria
que en son servir canvie mon voler,
mostrant-me clar com han perdut carrer
44 los qui en amor de les dones han via.
25

Notes VIII
2 gentil pensament: noble concepte de l’amor.
6-7 Ja ha passat l’època de fin’amors quan es celebrava l’ideal cortès amb poesia lírica i
narrativa, balls i el cultiu de la «gaia sciència»; bon saber: entenem per aquesta frase l’ideal
cortès propagat pel «gai saber» (o «gaia sciència») de la poesia trobadoresca (cf. V, 19-20: «e
per açò he cartejat volum/ d’aquell saber que sens amor no dura»).
9 El poeta s’acomodarà a la manera de fer del temps modern, posant-hi voluntat, no obstant
el seu menyspreu pel que pensa fer; seguiré·l temps: cf. Bernat Metge, Sermó, 1-3, on es cita
el refrany «Segueixca el temps qui viure vol;/ si no, poria’s trobar sol,/ e menys d’argent»
(Bernat Metge. Obra completa, ed. Lola Badia i Xavier Lamuela (Barcelona: Selecta, 1976),
p. 53).
11 haver poc sentiment: ser poc sensat.
12 rostit-bullit: confusament, de qualsevol manera; cf. Tirant, I, 342: «Sí prec a Déu lo veja
rostit e bollit e en ira de sa enamorada».
13-14 Abans el poeta es dedicava a amar amb constància, però ja s’adona de quant poc
adequat era per a l’amor, el qual aprecia i recompensa només l’home inconstant.
15 era mester: calia.
18 defall: falta.
19 duptava: temia.
22-24 Definició de l’amor en la pràctica comuna: un desig excessiu que, per ser una passió,
dura poc (el desig mor quan es satifà, o l’apeit concupiscible dóna lloc a l’apetit irascible, la
ira, com explica March en altres poemes on li importa més precisar la naturalesa d’aquest
procés).
25-32 La base analògica del símil inclou un quiasma irònic: el saltejador ha cregut que servia
el seu bon Déu cristià fent maldat, mentre el poeta, mitjançant la bona pràctica de la fermesa i
el control del desig carnal, ha volgut servir un déu immoral que només premia el fals drut. El
poeta ha «pecat» davant l’amor en voler obrar bé.
33-40 Estrofa també irònica. Afirma que ja no dirà mal de l’amor, perquè per obrar bé caldria
que les dones fossin constants; tampoc dirà mal d’elles perquè seria contra la natura que les
dones deixessin de ser febles.
39 hi és mester: «hi cal».
40 «si veiés una dona constant, l’adoraria com si fos una déu».
26

IX
El poema desenvolupa un tema molt treballat a l’obra de March: la incapacitat de l’amant de
declarar el seu amor, incapacitat de la qual l’amor mateix n’és la causa (vegeu Ferraté, Llegir,
pp. 66-79). L’entrega del poeta a l’amor és total, fins al punt que renuncia a la raó, al seny, i
al franc arbitre (vs. 7-8). L’obstacle principal del poeta són els seus propis pensaments (lo
pensament, l’imaginar), els quals impedeixen que comuniqui a la dama els seus sentiments;
és a dir, el poeta s’ha convençut que la dama el rebutjarà quan li demani el seu amor. Afirma
que, atès aquest fracàs, l’única manera per la qual podrà manifestar a la dama el seu amor és
la seva mort.
El poema conté diverses dificultats d’interpretació que hem mirat de resoldre a les notes.
Mètrica: cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, p. 14; Poesies, II, 33-37; Ferraté, Llegir, pp. 161-73.
Amor se dol com breument jo no muir,
pus no li fall, per ésser de mi fart,
car sos mals ginys m’han portat en tal part
4 que mon delit és quant de plor abuir.
E de mon dan jo no só malmirent
car só forçat d’entrar dins tal presó,
que·l seny tinc pres, l’arbitre, i la raó:
8 amor ho té per seu forçadament.
Jo faç tot quant me diu lo pensament,
e si hagués tant seny com Salomó
fóra tot poc en dar ocasió
12 que no temés a son gran manament
(cell qui no sent què pot fer molt amar
jo li perdó si de mi·s va trufant):
Píramus volc morir passat d’un bran,
16 e per semblant mort Tisbe volc passar.
Si no és pec, ¿qui·s deu maravellar
d’algun cas fort que esdevenga en l’amant?
L’hom fora seny no pot ser ben usant:
20 tal me confés; doncs, no·m vullau reptar.
Amor ha pres lo carc si en res fallesc,
car só abstret de seny e de saber,
e res no faç en contra son voler;
24 desijant bé, la dolor li graesc.
Estant a part e sol, jo m’empeguesc,
imaginant ço que deuria fer;
d’executar no dec haver esper,
28 puis lo primer assaig no enseguesc.
L’imaginar amor me vol rependre,
27

car llargament ab vergonya·m refrena.
¿Com se farà que ab cara serena
32 haja poder de ma raó estendre?
Los fets d’amor jo no pusc ben entendre;
de grans contrasts ma opinió és plena.
Hora ha en lo jorn que no sent ulla pena,
36 pensant en ço que vinc a l’arma rendre.
Si altra veu l’imaginar m’hi porta,
per dar senyal que jo sia cregut,
suplic la mort que en tal cas me ajut.
40 E si no·m val, ma veritat jau morta.
Tornada
Llir entre cards, fins a veure la porta
de mos delits sobirans són vengut;
no hi he tocat, ans me’n torn com a mut,
44 e per tornar ja trop la via torta.
28

Notes IX
1-4 L’amor s’acontentaria amb la mort del poeta perquè aquest se li ha fet pesat per
l’absoluta dedicació que li té, no obstant tots els mals designis de l’amor contra ell, els quals
l’han deixat de tal manera que només troba delit en el plor; abuir: «m’abeuro». Ferraté
suggereix al v. 2: «Pus no li fall per ésser de mi fart» («No hi falta res mes per demostrar que
està tip de mi»).
5 No és culpable del dany que ha sofert.
7-8 L’amor ha fet presoner l’enteniment, el lliure arbitre i la raó del poeta.
9-16 Els pensamenst neguitosos fan que sigui impossible que el poeta visqui sense por.
Encara que a alguns els podria ser difícil prendre seriosament aquesta afirmació, només cal
citar l’exemple de Píramus i Tisbe per veure que en l’amor els pensaments maten.
17-18 Només al nici (pec) podria estranyar que els amants passin per experiències tan
doloroses com les que s’esdevenen.
19 El boig no pot obrar raonablement.
21 «Si fallo en alguna cosa és l’amor qui n’és el responsable»; carc: càrrec.
22 «perquè l’amor m’ha tret...»
23 faç: faig.
25 m’empeguesc: «m’avergonyeixo»? Cf. v. 30.
26 allò que deuria fer: és a dir, declarar el seu amor a la dama.
28 «puix no arribo a donar el primer pas».
29-30 El poeta conjectura sobre per què no ha pogut fer el «primer assaig»: postula que
l’amor mateix l’está blasmant pels seus pensaments envers la dama, fent que el refreni la seva
pròpia timidesa.
31-32 «¿Com podré jo trobar la força per parlar (a la dama) sense trasmudar-me?»; raó:
paraula.
34 ma opinió: els meus pensaments.
35-39 No hi ha cap moment que el poeta no senti dolor, ja que pensa constantment en la raó
perquè s’apropa a la mort, és a dir el no haver gosat parlar a la dama. Decideix que la
pròxima vegada que es vegi davant aquella decisió, vol donar prova del seu amor, morint.
vinc a l’arma rendre: «arribo a retre l’ànima»; veu: vegada.
39 D’acord amb els manuscrits principals, cal llegir que en amb elisió, com una síl·laba; me
ajut formen dues paraules separades.
40 I si no mor («si la mort no m’ajuda»), deixant-li l’oportunitat de mostrar el seu amor, la
dama no sabrà mai la veritat sobre els seus sentiments envers ella.
29

X
Aquesta composició comença amb un símil de 16 versos del qual difícilment el lector pot
endevinar el sentit corresponent abans de la seva aplicació a la situació del poeta a la tercera
estrofa. El poema és insòlit a l’obra de March per l’ús d’una comparança tan llarga, però és
un recurs retòric que resulta del tot reeixit. La comparança narra la petita història d’una
batalla constant entre dos reis, un dels quals finalment perd la senyoria d’una de les seves
ciutats, degut a la traició d’un mercenari. La ciutat passa a poder de l’enemic, el qual li
permet que segueixi essent senyor de les altres dues, però com a vassall seu.
Als vs. 17-24 March ens explica el sentit corresponent d’aquesta història: després d’una
llarga i amarga batalla, l’amor, per mitjà de Plena de seny, ha tret al poeta un dels poders de
l’ànima - la memòria - deixant-li l’ús de la voluntat i l’enteniment. Dit d’una altra manera, el
poeta ja no pot recordar el mal de l’amor, i només pot desitjar i entendre allò que afavoreixi
el seu nou lliurament a l’amor.
Als versos restants, March amplia aquesta al·legoria militar-reial amb referències a la
«invisible llença» de l’amor, als «oficis» de l’enteniment i al voler com a «conseller» i
«alguazir» de l’amor.
A la tornada, el poeta ens revela que per culpa de l’amor, ja no pot parlar. És a dir, encara
no ha declarat aquest nou amor a la dama.
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, pp. 14-16; Poesies, II, 37-39; Archer, Pervasive Image, pp. 102-
105; Ferraté, Llegir, pp. 174-84.
Sí com un rei, senyor de tres ciutats,
qui tot son temps l’ha plagut guerrejar
ab l’enemic, qui d’ell no⋅s pot vantar
4 mai lo vencés menys d’ésser-ne sobrats,
ans, si⋅l matí l’enemic lo vencia,
ans del sol post pel rei era vençut,
fins que en les hosts contra⋅l rei fon vengut
8 un soldader qui lo rei desconfia;
lladoncs lo rei perdé la senyoria
de les ciutats, sens ulla posseir,
mas l’enemic dues li’n volc jaquir,
12 dant fe lo rei que bon compte⋅n retria
com a vassall, la renda despenent
a voluntat del desposseïdor;
de l’altra vol que no⋅n sia senyor,
16 ne sia vist que li vinga en esment:
llong temps amor per enemic lo sent,
mas jamés fon que⋅m donàs un mal jorn,
que en poc instant no li fes pendre torn,
20 foragitant son aspre pensament;
tot m’ha vençut ab sol esforç d’un cos,
ne l’ha calgut mostrar sa potent força.
30

Los tres poders que en l’arma són me força;
24 dos me’n jaqueix, de l’altre usar no gos.
E no cuideu que⋅m sia plasent mos
aquest vedat, ans n’endure de grat;
si bé no puc remembrar lo passat,
28 molt és plasent la càrrega a mon dors.
Jamés vençó fon plaer del vençut
sinó de mi, que⋅m plau que amor me vença
e⋅m tinga pres ab sa invisible llença,
32 mas paren bé sos colps en mon escut.
De fet que fui a sa mercé vengut,
l’enteniment per son conseller pres,
e mon voler per alguazir lo mes,
36 dant fe cascú que mai serà rebut
en sa mercé lo companyó membrar,
servint cascú llealment son ofici,
sí que algú d’ells no serà tan nici
40 que en res contrast que sia de amar.
Tornada
Plena de seny, vullau-vos acordar
com per amor vénen grans sentiments
e per amor pot ser hom innocents.
44 E mostre-ho jo, qui n’he perdut parlar.
31

Notes X
3-4 L’enemic no es pot envanir d’haver mai vençut el rei sense que aquest el vencés a ell
també; sobrats: sobrat, superat (provençalisme emprat per raons de rima).
5 ans: més aviat.
6 ans: abans.
8 soldader: un soldat mercenari; desconfia: derrotà.
10 ulla: cap.
11 li’n volc jaquir: volgué deixar-ne.
16 «ni se li ocorri pensar-hi».
19 pendre torn: tornar cap enrera.
21 ab sol esforç d’un cos: valent-se del poder d’un sol cos, és a dir, la persona de la dama; el
cos correspon en l’al·legoria a un soldader (v. 8).
25 «E no penseu que m’hagi estat mai plaent allò que m’està vedat [és a dir, la seva
memòria]; més aviat me’n privo voluntàriament».
31 llença: un fil prim, i per tant «invisible» amb el qual l’amor té lligat el poeta. Els exemples
adduïts per Di Girolamo (p. 208) fan testimoni de la tradició europea d’aquesta idea.
32 «però [em complau] que es vegin bé els cops [de la seva espasa]a en el meu escut»;
l’antecedent de paren (el qual té un valor subjuntiu) és ·m plau que del v. 30. El poeta
consent que l’amor el tingui pres amb la seva invisible «llença», sempre que els cops que rep
el poeta siguin ben manifests en la seva aparença exterior - «l’escut» -, on la dama els pugui
veure.
33 «Tan bon punt vaig rebre la mercè de l’amor...»
34 pres: va prendre.
35 alguazir: algutzir, oficial executor dels manaments del rei; lo mes: el va anomenar.
36-37 L’enteniment i el voler prometen que la memòria no tindrà mai la seva compassió.
40 «que s’oposés en el més mínim en el tocant a l’amor».
43 innocents: ignorant, mancant d’enteniment; cf. IV, 17; XIX, 39.
32

XI
March desenvolupa, mitjançant una magnífica hipèrbole, el tema de la desesperança de
l’amor no correspost. Ha perdut el temps dedicant-se a l’amor; aviat hi perdrà la vida, i es
convertirà en un esperit desesperat, condemnat a habitar aquest món.
La primera estrofa és un apòstrofe del poeta al seu «cor malastruc», animant-lo que es
deixi morir. Després d’aquests «segurs consells», hi ha una lluita, a les dues estrofes
següents, entre la mort i la vida. En aquesta escena al·legòrica, les dues figures
personificades reclamen el poeta, i realitzen una contesa perquè aquest, encara indecís, es
decideixi per l’una o l’altra. Aviat veiem que la vida ha perdut el partit des del començament.
La figura de la mort, posada al carrer davant de la «casa estrangera» de la vida, on habita
el poeta, li presenta arguments perquè deuria lliurar-s’hi voluntàriament: és un malaurat, i no
podrà suportar el sofriment que l’espera. Més val que es decideixi a morir, i que deixi de
fugir-la (vs. 1-10). Amb una veu que sembla melodiosa, la mort li assegura que està disposta
a fer-li un favor especial: el deixarà abandonar-s’hi lliurement, en comptes d’agafar-lo (vs.
11-16). Contra els arguments de la mort, la vida no pot oferir cap raó que resulti convincent a
l’amant, i la seva veu sembla horrible.
Aquesta expèriencia de lluita interna és la que dóna, segons el poeta, una autoritat
incomparable en qüestions d’amor, el qual afirma ser un engany (vs. 25-32). Igualment
insòlita és la intensitat del seu sofriment, i de mica en mica el va consumint la malaltia
melenconiosa de l’amor, l’amor heroes (vs. 33-40).
A la tornada, amb un marcat to patètic, la dama es presenta com la ma...armada que el
podria salvar de la mort que no es decideix a abraçar.
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, p. 16; Poesies, II, 40-42; Josep Romeu i Figueras, «Situació del
jo amorós en el cant XI d’Ausiàs March», Estudis de Llengua i Literatura Catalana.
Miscel.lània Antoni M. Badia i Margarit (Barcelona: PAM, 1984), I, 119-133; reproduït a
Anàlisis i comentaris de textos literaris catalans, ed. Narcís Garolera, (Barcelona: Curial,
1985), 73-92; 57-78; Ferraté, Llegir, pp. 185-94; Badia, Tradició, p. 196.
33

XI
¿Quins tan segurs consells vas encercant,
cor malastruc, enfastijat de viure,
amic de plor e desamic de riure?
4 ¿Com soferràs los mals qui⋅t són davant?
Acuita’t, doncs, a la mort qui t’espera.
E per tos mals te allongues los jorns:
aitant és lluny ton delitós sojorns
8 com vols fugir a la mort falaguera.
Braços oberts és eixida a carrera,
plorant sos ulls per sobres de gran goig.
Melodiós cantar de sa veu oig,
12 dient: «Amic, ix de casa estrangera!
En delit prenc donar-te ma favor,
que per null temps home nat l’ha sentida,
car jo defuig a tot home que⋅m crida,
16 prenent aquell qui fuig de ma rigor.»
Ab ulls plorants e cara de terror,
cabells rompent ab grans udolaments,
la vida⋅m vol donar heretaments
20 e d’aquests dons vol que sia senyor,
cridant ab veu horrible i dolorosa
tal com la mort crida al benauirat
(car si l’hom és a mals aparellat,
24 la veu de mort li és melodiosa).
Bé⋅m maravell com és tan ergullosa
la voluntat de cascun amador,
no demanant a mi qui és amor:
28 en mi sabran sa força poderosa.
Tots, maldient, sagramentejaran
que mai amor los tendrà en son poder.
E si⋅ls recont l’acolorat plaer,
32 lo temps perdut sospirant maldiran.
Null hom conec o dona mon semblant
que, dolorit per amor, faça plànyer.
Jo són aquell de qui⋅s deu hom complànyer,
36 car de mon cor la sang se’n va llunyant
per gran tristor que li és acostada.
Seca’s tot jorn l’humit qui⋅m sosté vida,
e la tristor contra mi és ardida;
40 en mon socors mà no s’hi troba armada.
Tornada
34

Llir entre cards, l’hora sent acostada
que civilment és ma vida finida.
Puis que del tot ma esperança és fugida,
44 ma arma roman en aquest món damnada.
35

Notes XI
1 Quins tan segurs consells: la mateixa frase apareix també a la traducció catalana (finals
segle XIV) de l’Agamemnon de Sèneca, vs. 139-40 (a L.A. Sèneca Tragèdies, ed. Tomàs
Martínez Romero, 2 volums, ENC (Barcelona: Barcino, 1995), II, 457): «Coratge pereós,
quins segurs consells vas cerquant? Per què·t debats, que la millor via ja és determenada». La
frase també va dirigida al cor (coratge), i s’empra en el context del debat interior, com a
March. Vegeu Badia, Tradició, pp. 196. És clar que també podria tractar-se d’una frase feta.
2 cor malestruc: l’apòstrofe al cor malaurat apareix també a Arnau March (cobla IV, v. 9):
«Cor malestruc, membre’t com així·t pres...» (Amédee Pagès, Les cobles de Jacme, Pere i
Arnau March. La poesia lírica d’abans d’Auzias March [Castelló de la Plana: Llibres Rars i
Curiosos, 1934]).
7-8 Només la mort li donarà l’agradable repòs que busca; sojorns: provençalisme.
10 per sobrs de gran goig: per un goig extrem.
13-16 El costum de la mort envers l’home es descriu als vs. 15-16, idea comuna que apareix,
per exemple, al Tirant (II, 218): «¡Oh mort cruel e desconeixent, com véns a vesitar los qui
no et desigen, e fuigs dels qui et volrien segur!» La mort li atorga un favor especial: de rebre
el qui la busca, contra el seu costum. La mort el convida a lliurar-s’hi per la seva pròpia
voluntat.
22 beanuirat: ben afortunat.
29 sagramentejaran: jurarien.
31 l’acolorat plaer: el plaer enganyós.
32 Puntuem segons Ferraté, de manera que té el sentit «maldiran del temps que han perdut
sospirant»; Obres i Poesies puntuen Lo temps perdut, sospirant, maldiran («Maldiran i
sospiran pel temps perdut»).
33 «No conec ningú que es planyi del dolor que pateix per l’amor que es pugui comparar amb
mi».
38 l’humit qui·m sosté vida: l’«humit radical», l’humitat essencial per a la vida (l’humitat era
una de les quatre qualitats que constituïen la vida en el sistema cosmològic medieval). Sant
Vicent Ferrer hi refereix en un sermó on interpreta en un sentit moral les set formes de febra:
«La .VIIª. febra és apellada èthica [hèctica], que va als nervis e als molls, e guasta la
humiditat radical» (Sermons, I, 224). Una altra causa de l’assecament de l’humit radical és la
tristor, condició que, des de la perspectiva de la medicina galènica, és comparable a la febra
hèctica (dec a Lola Badia l’aclariment d’aquest punt en una comunicació de pròxima
publicació).
42 civilment: cruelment.
36

XII
Aquest poema, en cobles octosil·àbiques i de to juganer, gira entorn d’una paradoxa ben
marquiana: el poeta es queixa que la dama no li hagi atorgat la seva «mercè» tot i que ell no
ha gosat declarar-s’hi encara, o sigui sense que ella pugui saber res del seu amor. El poeta
voldria que ella se n’adonés, però no assoleix comunicar-li-ho ni a través de la llengua ni
amb la mirada (vs. 9-16). Encara pitjor, no pot creure que ella estigués disposada a afavorirlo
encara que sapigués que l’estima (vs. 17-20). Afirma que no sofreix d’aquesta manera per
gust, sinó que fa tot el possible per mitigar la seva pena (vs. 21-32). És una situació
insuportable, i acabarà fent-li un gran dany, i tot això perquè no ha pogut trobar el coratge per
declarar-se (vs. 33-40).
El poeta està enamorat, la dama no ho sap, i ell no gosa dir-li-ho. A la tornada, March
situa aquest joc cortés en un context social concret. Afirma que finalment ha pres la decisió
de comunicar el seu amor a través de la mirada. Doncs, a veure si les dames del seu entorn
poden encertar quina d’elles és l’objecte de la seva mirada ardent.
Mètrica: Cobles croades unisonants de versos octosil·làbics, amb rimes masculines.
Bibliografia: Commentaire, pp. 16-18; Poesies, II, 42-45; Ferraté, Llegir, pp. 195-208.
Ja no esper que sia amat,
car mon voler no us veu report
per mon esforç, qui no és tan fort
4 que dir que us am haja gosat.
Per vós me só mes en amar,
e mon ull no·m vol descobrir;
molt menys ma llengua volrà dir
8 ço que·l gest no gosa mostrar.
Volgra haver l’ull tan esforçat
ab què us mostràs lo que dins port,
e que us fes venir en acord
12 què diu l’esguard enamorat.
De mon cor no puc compte far,
ne de ma llengua per lo dir,
dient que·s deu l’ull atrevir,
16 car mills se’n pot atràs tornar.
Sobre vós és tot bé cargat,
mas feu semblant no voler port
de la mercé qui·l càrrec tort
20 ab son bell giny ha redreçat.
¿Qui pot ne deu tal feix portar,
volent tal pena soferir,
e la mercé no hi vol suplir
24 per lo gran càrrec parençar?
¿Qui és aquell tan malfadat
que sens esper li fall conhort
37

e no s’esforç contra·l cas fort
28 puis en aquell és desperat?
E jo no·m puc aconhortar,
ans prenc tot giny per no sentir
los grans afanys qui·m sent venir
32 en part venguts per no gosar.
No puc recollir lo desgrat
que·m ve de mi, sens fer-me tort:
faent menys mal, vei passar mort
36 a molt mesquí desventurat.
Car no·m só mes en assajar
d’ésser lo mills nat en auir,
per no poder mi enardir
40 en passions d’amor mostrar.
Tornada
Les dones prec vullen pensar
cascuna ab quin esguard la mir;
en lo gest me vull enardir
44 puis que amor m’ha tolt parlar.
38

Notes XII
2-3 «perquè el meu amor no troba en vós una correspondència al meu esforç...». vau és lliçó
única de F; les altres fonts tenen ven («ve en»)
15 dient: el subjecte és «ma llengua» (v. 14).
16 mills: més fàcilment.
17-20: La dama està dotada de tota mena de bé, però no vol afegir-hi el bé de la mercè, la
qual podria posar fi al sofriment del poeta; port: «acció de portar d’un lloc a un altre»
(DCVB), càrrec; qui: que; ha redreçat: hauria redreçat, redreçaria (cf. VI, 32: «e fort castell
en terra tost l’ha mes [=enderrocaria]»).
21-24: «Quin home portaria aquest càrrec de grat, i s’estimaria més seguir sense la compassió
de la dama, a fi que tothom veiés el seu sofriment?»; parençar: fer aparent.
25 tan malfadat: de tan mala ventura.
25-28 Ningú no abandona del tot l’esperança en els moments més durs; el poeta, encara que
no trobi res que l’ajudi, intenta no sentir el sofriment que li causa la seva falta de gosadia.
33-36 No pot suportar la falta d’estimació pròpia, i aviat en sentirà el mal; han mort d’amor
altres que no han rebut tan de mal com el poeta; lo desgrat que·m ve de mi: el descontent que
sent d’ell mateix.
37-38: «perquè no he intentat ser el més afortunat (lo mills nat en auir)»; auir: auguri.
42 ab quin esguard la mir: «amb quina mirada la miro».
44 tolt: tret.
39

XIII
Tot el poema, mitjançant hipèrboles i comparances, desenrotlla un tòpic de la poesia
trobadoresca: el poeta se sent més a prop de la mort que de la vida, afeblit per la força del seu
desig. Els vs. 1-40 preparen la súplica de la tornada on el poeta prega la dama que cregui que
el seu estat físico-moral és tan greu com ell li assegura que és.
L’exordi dels vs. 1-12 presenta la figura del poeta com un que està marginat de la vida
dels homes, incapaç de comunicar-se amb els vivents. Amb el salt imaginatiu que li
proporciona la hipèrbole, s’imagina en una situació dantesca, «interrogant ànimes
infernades», on cal suposar que els demana, com a l’Inferno, que expliquin la història dels
seus amors malaurats.
Tot seguit, vénen dues comparances superlatives amb les quals vol deixar constància que
els seus sofriments són més terribles que qualsevol cas que hi hagi hagut en aquest món o que
es doni en l’altre. La primera comparança (vs. 13-16) devia xocar en el seu moment. March
afirma que la seva malaurança supera la del rei cristià Janus de Lusignan fet presoner pels
musulmans, un cas que va tenir una gran ressonància a tota la cristiandat: aquell rei almenys
va ser alliberat de la seva desgràcia després d’uns anys, però el poeta mai en veurà la fi. A la
segona comparança (vs. 17-24), on March recorre per a la seva imatge al món infernal de la
primera estrofa, afirma que sobrepassa Tició en el seu suplici, ja que el turmenten en dos
punts del seu cos (el pensament i el cor).
Si no mor és perquè no vol deixar de veure la dama, no obstant el seu desesper (vs. 25-
32). Però, si morís i anés al cel hi seria feliç només si sapigués que la dama s’havia adolorit
per la seva mort (vs. 33-40).
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Auzias, pp. 285-89; Commentaire, pp. 18-20; Poesies, II, 46-54; Badia,
Tradició, pp. 181-93.
Colguen les gents ab alegria festes,
lloant a Déu, entremesclant deports;
places, carrers e delitables horts
4 sien cercats, ab recont de grans gestes.
E vaja jo los sepulcres cercant,
interrogant ànimes infernades;
e respondran, car no són companyades
8 d’altre que mi en son continu plant.
Cascú requer e vol a son semblant;
per ço no⋅m plau la pràtica dels vius:
d’imaginar mon estat són esquius;
12 sí com d’hom mort de mi prenen espant.
Lo rei xipré, presoner d’un heretge,
en mon esguard no és malauirat,
car ço que vull no serà mai finat;
16 de mon desig no⋅m porà guarir metge.
Cell Teixion qui⋅l buitre⋅l menja⋅l fetge,
40

e per tots temps brota la carn de nou
e en son menjar aquell ocell mai clou:
20 pus fort dolor d’aquesta⋅m té lo setge,
car és un verm qui romp la mia pensa,
altre lo cor, qui mai cessen de rompre;
e llur treball no⋅s porà enterrompre
24 sinó ab ço que d’haver se defensa.
E si la mort no⋅m dugués tal ofensa
- fer mi absent d’una tan plasent vista -
no li graesc que de terra no vista
28 lo meu cos nu, qui de plaer no pensa
de perdre pus que lo imaginar
los meus desigs no poder-se complir.
E si⋅m cové mon darrer jorn finir,
32 seran donats térmens a ben amar.
E si en lo cel Déu me vol allogar,
part veure a Ell, per complir mon delit
serà mester que⋅m sia dellai dit
36 que d’esta mort vos ha plagut plorar,
penedint-vos com per poca mercé
mor l’innocent e per amar-vos martre,
cell qui lo cos de l’arma vol departre
40 si ferm cregués que us dolríeu de se.
Tornada
Llir entre cards, vós sabeu e jo sé
que⋅s pot bé fer hom morir per amor;
creure de mi que só en tal dolor
44 no fareu molt que hi doneu plena fe.
41

Notes XIII
1-8 Pagès i Badia apunten la probable influència de Dante Inferno, cants IX i X;
1 Colguen: «Que celebrin».
4 gestes: pot referir-se a històries llegides en públic (cf. XLIII, 22; LXXI, 52; CXII, 227),
cançons de gesta o altres composicions juglaresques recitades .
9 Idea comuna de l’escolàstica (cf. XX, 25); requer i vol: demana i estima.
11 Els vius no volen simpatitzar amb el poeta, ja que sembla més mort que viu.
13-14 Referència molt contemporània a Janus de Lusignan, el malfadat rei cristià de Xipre, el
qual fou fet presoner pel sultà Barsbei el 5 de juliol de 1426, a la batalla de Quiroquitia, punt
culminant de la invasió mahometana d’aquella il⋅la. Segons testimoniatges contemporanis,
Janus i el seu germà Enric lluitaren valentment al capdavant d’unes tropes desmoralitzades i
sense disciplina. Al seu costat lluità l’espanyol Galcerán Suárez, el qual més tard seria
almirall de Xipre. Janus, i Suárez també, fou subjecte a grans ultratges: a la marxa triomfal
del comandant Taghriberdi al-Mahmudi, pels carrers del Caire, Janus fou obligat a cavalgar
sense sella, el cap descobert, i els peus descalços i engrillonats, amb la seva ensenya al
davant, posada al revés i arrossegada per terra. Els seus captors l’obligaren a besar la terra
diverses vegades. Les condicions del seu alliberament l’obligaven a reconèixer el senyoratge
del sultà i incloïen el pagament d’un rescat enorme, el qual fou manllevat en part amb
ingressos del Vaticà procedents d’Espanya. Janus fou captiu durant vuit mesos. Es deia d’ell
que no va riure mai més a la seva vida. Aquests esdeveniments varen desmoralitzar greument
la cristiandat als països mediterranis. Cf. Maria Luisa Cabanes Catalá, Anales valencianos
(Saragossa: Universidad de Zaragoza, 1983), p. 28: «En l’any MCCCXXV [data errònia] fon
pres lo rey de Chipre».
17-20 Texion: Tició, gegant mitològic. Quan va tractar de violar la bella Latona, els fills
d’aquesta, Apol⋅lo i Diana, el mataren, i fou condemnat a l’infern. La versió del suplici de
Tició recollida per March s’assembla en diversos detalls al Virgili (Eneida, VI, 595-600), on
el voltor s’alimenta del fetge del gegant, no de les entranyes com a Ovidi (Metamorfosis, IV,
457-58). L’estranya forma del nom pot explicar-se per la confusió de «Tityon» amb
«Ixiona», un altre personatge que apareix uns versos més amunt del citat passatge virgilià,
com suggerí l’anònim ressenyista de Auzias a Estudis Universitaris Catalans, 6 (1912), 501-
504. El suplici de Tició s’associa en la tradició amb el pecat de la luxúria, i és possible que hi
hagi aquí la influència concreta de la traducció catalana del Thyestes de Sèneca, com senyala
Badia (p. 189): «Tició, qui està en lo infern, lo cor del qual mengen los voltors contínuament,
e, com lo han romput e menjat, torna a son ésser e sosté per tots temps aquella pena...».
March sembla suggerir un contrast entre la naturalesa del seu amor (sentit en el «cor» i la
«pensa») i el luxuriós de Tició; més avall afirmarà que és «innocent» i «martre» del seu amor
per la dama (v. 38).
19 mai clou: mai no acaba.
20 d’aquesta: «que aquesta dolor» [la de Tició].
23-24 Els verms que continuament mengen el pensament i el cor del poeta només deixaran la
seva feina quan ell tingui allò que li és prohibit, és a dir, la desitjada mercè de la dama.
25-30 Si no fos que, morint, el poeta deixaria de poder veure la dama, preferiria que la mort
se l’endugués, ja que no té altre plaer en aquest món que contemplar la impossibilitat de
poder complir els seus desitjos, és a dir, la vida no li ofereix cap plaer i és una frustració
constant.
28 qui: el subjecte és el meu cos.
31 «i si haig de morir».
32 L’amor practicat pel poeta trobarà els seus límits en la seva mort.
42

33 allogar: col·locar.
35 dellai: allà.
36 d’esta mort: la mort del poeta.
39-40 «aquell que de grat es lliuraria a la mort si es pogués convèncer que vós en sentiríeu
dolor».
43-44 «És demanar poc que vós cregueu plenament que sofreixo tant com dic».
43

XIV
Poema en què March parla, d’una manera prou indirecta i de vegades obscura, de la seva
frustració per tal d’assolir un amor durable. La culpa no la pot tenir l’amor perquè aquest, per
la seva naturalesa, no pot satisfer el desig del poeta, el qual voldria transcendir la carnalitat
del tipus de relació que ha tingut amb diverses dones. Ens assegura que experimenta aquesta
frustració en l’amor des de fa molt de temps («cinc anys», v. 17).
March fa servir el concepte personificat de la Ventura per insistir en la paradoxa de la seva
situació: allò que desitja és un amor durable i intens - vol sentir un altre cop «el foc d’amor» -
, però el tipus d’amor, purament carnal, que ha practicat amb tanta prodigalitat, és, per raó de
la seva essència, poc durable.
A la tornada, March afirma la importància de la naturalesa del desig en l’amor, el qual és
durable segons en quina mesura predomini el component espiritual.
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, pp. 20-22; Poesies, II, 49-54.
Malventurós no deu cercar ventura:
croar-se deu lo front com l’anomenen.
No deslloant los qui favor ne prenen,
4 entreposant llur bon enginy e cura,
negú no deu son jui tan prest haver
que cell desllou qui ventura vol fényer
no virtuós, denegant-li atényer
8 ço que sos fills han menys d’algun saber.
E lleix-me, doncs, d’ésser aventurer,
si bé no⋅m pusc tant retraure ne estrényer
que en contra d’ell me pogués tant empényer
12 sí que fugís a son peu molt llauger.
Senyor és gran, béns mundans regidor,
e son juí és a l’ull amagat,
ferint-vos lla d’on sereu delitat
16 e que⋅l delit vengués tot per amor.
Llong és lo temps del continu dolor
a part detràs, car són cinc anys passats
que⋅m fuig delit com hi sui acostats,
20 fent-me sentir fred aprés de calor,
diversitat de casos aportant
per desgastar d’amor lo benifet:
dels béns d’amor conservador se’n ret.
24 Fóra content jo qui só desijant!
A Déu ne al món no só d’amor clamant,
car bé ha dat aigua a ma granda set
(no sadollat, mas compte li n’és fet).
44

28 No pot complir ço que só desijant,
e no mereix algun repreniment:
car del cel terç eguals forces nos fa
segons cascú a amar dispost està,
32 e tant com pot estreny son manament.
Fortuït cas m’ha fet ésser absent
del foc d’amor qui ja m’il⋅luminà.
En millor cas ventura l’apagà,
36 e jo són cert que amor ne fon dolent,
per què no.m clam d’amor, mas de ventura,
car son poder me ha desfavorit:
en abandó no⋅m vol haver jaquit,
40 ans persegueix amor e ma gran cura.
Tornada
Llir entre cards, del món deu perdre cura
qui li cové d’amor perdre esperança,
e tal o qual és d’amor la fermança
44 ab lo desig que li dóna punctura.
45

Notes XIV
2 com l’anomenen: quan hom esmenta la fortuna.
3-8 Encara que la fortuna afavoreix alguns que no s’ho mereixen, cal lloar els que s’ho han
guanyat amb el seu esforç i la seva intel·ligència; no hem de suposar que els no afavorits
hagin merescut la seva desventura per falta de mèrits (seguim Ramírez, La poesia, p. 31); vol
fènyer: vol fer passar.
9-12 El poeta es desix de la ventura - de ser «aventurer» - com un vassall quan romp els
vincles de vassallatge amb el seu senyor; és a dir, que ja no anirà tractant d’agradar-li,
buscant el seu favor; sap, però, que no podrà fugir de la seva influència; leix-me: «em desisc»
(cf. Francesc Ferrer, «Lo conhort», vs. 352-53: «car ja la veig ab tants encesa/ que bé·s
rahó·m deja leixar», i v. 368 (on cita del poema de Pere de Queralt): «Perqu’eu me’n leix...»
(Francesc Ferrer. Obras completas, ed. Jaume Auferil, ENC (Barcelona: Barcino, 1989), pp.
226-27; ell: la ventura (considerada com a «senyor», com al v. 13).
16 e que·l delit: «i [fent] que el delit...»
18-19 Fa cinc anys que no gaudeix del plaer en l’amor; com hi sui acostats: quan m’hi he
acostat.
23 Ventura ha esdevingut escassa amb els béns d’amor.
25-27 L’amor no ha satisfet la «set» del poeta, però l’ha tingut en compte; és a dir, l’amor li
ha donat «diversitat de casos» (v. 21), o sigui relacions amb dones, que no l’han satisfet.
30-31 L’amor sempre actua en l’home segons la disposició natural de cadascú; el poeta hi té
una disposició especialment forta, i per tant en resulta més afectat que els altres homes; cel
terç: Venus (la tercera de les esferes planetàries al sistema ptolemaic).
33 Fortuït cas: un esdeveniment causat per Fortuna; cf. I, 36.
33-40 Ventura va apagar al poeta el «foc» de l’amor, deixant-lo en el «fred» que esmenta al
v. 20, precisament quan practicava un tipus d’amor «millor» que els altres que ha sentit
d’ençà d’aquell moment. No ha tornat a sentir aquella mateixa forma del «foc» de l’amor.
D’això no en té la culpa l’amor, ja que ha seguit sentint l’amor en alguna forma, sinó la
ventura, la qual persegueix el poeta i l’amor, fent que ell no pugui practicar l’amor de la
manera que voldria.
41-44 La fermesa de l’amor guarda una estreta relació amb la naturalesa del desig que
l’esperona.
46

XV
Es destaca en aquest poema la subtilesa dels recursos moralitzadors de March, el qual
escriu una súplica de compassió amorosa aparentment convencional alhora que presenta tota
una argumentació implícita contra l’amor. March va subvertint al llarg del poema el seu
propòsit declarat.
A la primera estrofa, les sententiae amaguen una al⋅legoria que té un sentit específic: el
poeta espera de la dama el «petit do» d’un senyal d’amor, per més insignificant que sigui.
Amb la segona estrofa comença a dirigir-li una súplica més directa: l’amor li ha donat un
tractament especialment despietat (vs. 9-16), perquè li ha fet estimar una dona que té el cor
fet de gel, i que és capaç de resistir el poder de l’amor que subjuga tots els altres éssers
mortals (vs. 17-24).
Dins d’quest context, March cita els exempla dels amors de Fedra amb Hipòlit i de
Lancelot amb Ginebra (vs. 25-32). La funció aparent d’aquests exemples és la d’oferir uns
contrasts entre l’actitud de la dama i la passió vivificant d’uns amors exemplars. El públic de
March, però, s’hauria adonat que hi ha un xoc entre el sentit del discurs del poema en aquest
moment i les associacions d’idees que sorgeixen dels exemples: en ambdós casos, es tracta
d’uns amors desastrosos, l’un d’ells incestuós i l’altre adulterí, que acaben causant la mort de
la dona.
A la resta del poema, March torna a queixar-se que la seva devoció no ha rebut cap
recompensa; si algun dia la dama l’estimés, seria motiu de grans festes. L’última estrofa no
manca d’ambigüitat: el cos que serà guanyat en el món podria ser el del poeta, salvat de la
mort per la mercè de la dama, però igualment podria referir-se al cos d’ella, lliurat finalment
al seu apassionat amant.
A la tornada, posant una fi convencional a un poema d’un doble discurs contradictori,
March adopta de nou el to de l’amant queixós.
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, pp. 22-23; Poesies, II, 54-58; Archer, The Pervasive Image, pp.
157-61.
Si prés grans mals un bé⋅m serà guardat,
mos guais e plants delits se convertran.
Aprés los mals los béns mellors parran,
4 e bé no val mas tant com és preat;
rei pot ser dit lo pobre dins sa pensa
per un petit do que⋅l sia ofert,
e lo ric hom de llarguesa desert
8 gran suma d’or pobretat no⋅l defensa.
Mon pensament, embolt en amor, pensa
com tot son bé d’aquest lloc pusca traure;
no piadós, amor lo veu mort jaure;
12 durar no deu lo comport d’esta ofensa.
Per mal de mi romp sos costums amor
e fa mentir los qui d’ell han escrit;
47

experiment en mi és defallit;
16 amor desdiu ser en tal cas senyor.
Sí com lo sol escalfa ab sa calor
totes les parts que son dejús lo cel,
escalfa amor cascun cor de bon zel
20 sinó⋅l de vós, qui és ple de fredor.
¿D’on ve lo glaç qui tanta fredor porta,
faent contrast al cald que amor gita?
Los ermitans fa sortir de l’ermita;
24 los grans delits s’entren per esta porta.
Del foc d’amor Fedra no fonc estorta:
requerre volc Hipòlit son fillastre;
e Llançalot hac en amor tal astre
28 que fon request per dona qui⋅n fo morta.
Oh cruels fats, vós qui fés jutjament
que jo amàs un cor de carn tan dur,
feu-lo ser moll, manau-li que no dur
32 que ab ull cast denegue mon talent!
Amor és tal que fets injusts consent,
mas jamés fon tan injust com aquest,
car jo guaiment, mon cervell romp lo test,
36 e vós sou prop que⋅m siau mal volent.
Ma pensa és en vós amar embolta;
és-li forçat d’altra part no la tiren.
E vostres ulls en guardar mi no⋅s giren,
40 e mostren bé que pensa teniu solta.
Si amat só, festa⋅n deu ésser colta
car en lo món un cos serà guanyat;
així lo cel fa gran solemnitat
44 com de l’infern una arma⋅n pot ser tolta.
Los cantadors ab melodia canten,
los trobadors a fer dictats acuiten,
los aldeans salten, correguen, lluiten,
48 los amadors d’amar bé no s’espanten.
Tornada
Plena de seny, molts hòmens són qui⋅s vanten
que han ben vist amor e conegut,
portants d’aquell escrits en llur escut.
52 No l’han sentit, e de sos fets s’espanten.
48

Notes XV
1 pres: després.
2 guais: queixes amoroses.
7-8 L’home ric que no exerceix la liberalitat és pobre en virtut.
9 embolt: embolcat.
10 d’aquest lloc: de l’amor.
11 lo: el pensament del poeta.
12-14 És intolerable que l’amor ofengui el poeta, no mostrant-li la compassió que mereix.
L’amor no és com diuen els llibres: no recompensa mai els que el serveixen.
15 Tot allò que l’home creu haver après sobre l’amor resulta ser equivocat.
18 dejús: sota
20 qui: l’antecedent és cor (v. 19).
23 Fedra: esposa de Teseu, víctima de la seva passió pel seu fillastre, Hipòlit. Aquest,
horroritzat, rebutja la proposta d’amor de la seva madrasta. Moguda per la ira, Fedra el
denuncia al seu pare, dient que havia tractat de forçar-la. Teseu, sense escoltar les protestes
del seu fill, el condemna a l’exili i prega Neptú que li doni una fi horrorosa. Quan Hipòlit
mor, trossejat i esclafat, Fedra es mata, penjant-se. March podia estar pensant en la versió de
la història que en dóna Sèneca, com suggereix Badia (Tradició, p. 196), o bé en les Heroides
d’Ovidi, obra traduïda al català cap al 1390.
26 requerre: requerir d’amor.
27 hac: hagué.
32 mon talent: «el meu desig».
35 jo guaiment: «em dolc»; romp lo test: trenca el cap
36 «i vós per poc no m’odieu».
38 S’obliga la pensa a no sentir l’atracció per cap altra cosa.
39-40 El poeta es veu a través de la mirada de la dona que pensa en altres coses que no són
ell.
41-44 «Si arribo a ser estimat per la dama, caldria establir aquell dia com a festiu, de la
mateixa manera que hi ha grans celebracions al cel quan se salva una ànima». La idea
remunta a Sant Lluc 15. 7: «Alegreu-vos amb mi; he trobat la meva ovella perduda. Us
asseguro que, semblantment, al cel hi haurà més alegria per un pecador que no pas per
noranta-nou justos que no tenen cap necessitat de conversió».
45-48 Tots els verbs d’aquests versos tenen valor de subjuntiu.
51 March al·ludeix a les divises que alguns cavallers portaven als seus escuts.
52 Aquells homes que creuen saber quina cosa és l’amor, encara no l’han sentit amb tota la
seva força, i deuen espantar-se del que és capaç de fer; s’espanten: «que s’espantin».
49

XVI
Després de veure per primera vegada la dama ideal que sempre s’havia imaginat, el poeta
comença a dubtar que el seu amor li sigui assolible. Aquest és el punt de partida per a
l’anàlisi de tot un procés d’autodestrucció mental que dóna al poema seglequinzè una
vigència inesperada.
A la segona estrofa s’estableix el to emocional del poema amb el símil de l’eixorc que veu
que els fills que Déu, per fi, li ha atorgat li han sortit ximples i raquítics; de manera
analògica, el poeta veu que el seu estat psíquic distorsiona el bé que té davant seu.
A les estrofes tercera i quarta, March descriu la seva lluita interior mitjançant l’al·legoria
de la fortalesa: tants dubtes l’ssetgen que tem perdre la raó; només una febla esperança el
guarda de la mort.
A la tornada deixa constància de ser plenament conscient que el seu excés d’amor,
juntament amb la negativitat de les seves actituds vitals, l’aparten de la raó.
Métrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, pp. 23-24; Poesies, II, 58-62.
Junt és lo temps que mon goig és complit
en lo esguard del que he jo desijat,
car vist he ço d’on era desperat
4 e molt pus bell que dins mi no fon dit.
Mas de present caic en dolor no llenta;
fort és e tant que⋅l cap me fa mudar;
torbat del tot, mos passos he cuitar,
8 e trob remei, mas de mi no s’absenta.
Sí com l’eixorc qui a Déu no esmenta
que li don fills assenats e adrets,
e quan los veu ésser folls e contrets
12 nova dolor davant ell se presenta,
n’ha pres a me qui tostemps desigé
dona servir on cabés tot mon alt,
e quan la veig, mon cor s’ajau malalt,
16 creent de cert que no⋅s dolrà de me.
De gran tristor sobresdolor me ve,
que⋅m cal fugir de cascun lloc escur,
e de gran por ma pensa ha fet tal mur
20 que⋅ls pensaments damnosos li deté.
E són aitals que si d’ells no⋅s defén,
ben enfortint la força mal defesa,
tots entraran, sients a taula mesa;
24 tremolar sent ja mon entenimén.
D’ésser vençut o sobrat no⋅s defén;
50

és lo tardar que⋅ls pensaments són glots:
sens fer-se lloc, entrar volrien tots,
28 e no⋅s pot fer d’ells ensems passamén;
e si⋅l pus flac pensament és primer,
l’enteniment forçarà de fugir.
En llur debat és mon benavenir;
32 llur pau és port d’aquell jorn meu darrer.
Pejor que mort és vida sens plaer,
mas no m’acús que fenesca ma vida,
car mentre visc no pot ésser perida
36 una dolor junta ab algun esper;
ne sé d’on ve, mas de por de natura
que no consent contra mort gran esforç,
e per açò contra mon cas m’esforç:
40 per no complir la mia desventura.
Tornada
Plena de seny, en home foll atura
la molta amor ab vana esperança,
car pren tal born que cerca tota França;
44 d’aquest gran vol la raó ne murmura.
51

Notes XVI
1-4 El poeta acaba de sentir un plaer molt viu quan ha vist una dama que és tot allò que havia
desijat en una dona sense trobar-ho mai, i és fins i tot més bella del que s’havia imaginat;
junt: vingut (participi de «júnyer»).
5-8 Aquest estat d’ànim dóna lloc molt ràpidament a un altre: l’intens dolor que, com March
explicarà a l’estrofa següent, li causa la seva pròpia incapacitat de creure que ella pogués
amar-lo.
10 don: doni.
11 contrets: esguerrats.
17 sobresdolor: dolor extrem.
18 que·m cal: «perquè em cal».
19-20 La «pensa» ha construït un mur, fet de la seva por, amb el qual es protegeix dels
pensaments nocius.
22 la força: la fortalesa.
23 mesa: parada.
24 sent: sento; entenimén: enteniment.
25 No es pot impedir que els pensaments vencin o sobrin la «pensa» del poeta.
26-28 Els pensaments són tan goluts que, de tan impacients com són, tracten d’entrar tots
alhora, amb el resultat que cap d’ells aconsegueix passar; passament: entrada.
29-30 Tot i que només el més feble dels pensaments aconseguís entrar, faria fugir
l’enteniment.
31-32 Mentre es barallin, el poeta sobreviurà, però quan facin la pau i entrin a la «pensa»,
serà el dia de la mort del poeta.
35-36 Mentre visqui pot aferrar-se a alguna esperança, no obstant el dolor que pateix.
37-38 La seva esperança s’origina en la por instintiva, però aquesta por no el proveeix de la
força que li cal per opsar una llarga resistència a la mort.
39-40 Seguirà resistint el cedir al seu destí malaurat.
41-44 El poeta es blasma per la força dels seus sentiments; pren: el subjecte és «home foll»;
born: «volta d’una nau o altre vehicle» (DCVB); França: aquí l’al·lusió a aquest país es deu a
la seva utilitat com a rima.
52

XVII
Un de diversos poemes que giren entorn d’una de les paradoxes de l’amor: «com per amor
no pot amor mostrar» (per a una anàlisi del tema vegeu Ferraté, Llegir, pp. 69-76). La força
mateixa del seu amor ha fet que li sigui impossible declarar-se a la dama.
Afirma que si ell morís, la seva mort seria poc planguda pels seus «amats» vs. 1-8), i no els
podria blasmar, perquè no els ha dit res de l’amor que sent per ells. March aclareix aquesta
estranya declaració a l’estrofa següent, explicant que, de fet, al·ludeix a la dama amada: està
convençut que ella mai el podria estimar (vs. 9-16). Expressa la seva admiració davant la
persistència de l’amor en un home desesperat com ho és ell, víctima d’un amor que li nega
els mitjans per declarar-se (vs. 17-24).
A la resta del poema March es dirigeix als qui els costa de creure allò que acaba d’afirmar.
Explica que cal tenir uns coneixements directes de l’amor per poder entendre com és (vs. 25-
32), encara que hom es pot formar alguna idea veient els casos dels altres vs. 33-48). Fóra
inútil sugggerir que algú oposés una resistència racional davant l’amor, perquè fins i tot els
més savis n’han estat subjectes (vs. 49-56).
March empra tres símils en aquest poema. Dos d’ells vs. 28-30 i 41-48) serveixen per
augmentar el to de patetisme, mentre el tercer (vs. 49-52) reforça el concepte de l’amor com a
poder ineludible i destructiu.
Amb la tornada, torna a definir la impossibilitat de la seva situació: inhabilitat per a l’amor
mateix, no pot declarar els seus sentiments a la dama, la qual, per tant, no pot saber res del
seu amor i del seu sofriment.
Métrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, pp. 24-25; Poesies, II, 62-66; Archer, Pervasive Image, p. 121.
Si Déu del cos la mia arma sostrau,
no⋅m planyeran sinó mos cars parents,
car mos amats no⋅m són tan benvolents
4 que en aquell cas no⋅ls calga dir: «Plorau!»
Escàs lloguer és dat a mon treball
com no só plant de pena sostenguda,
e si raó pot ésser coneguda,
8 culpa no han, puis bon voler los call.
E d’açò⋅m planc e quedament treball
e dins mi plor, e calle com a mut.
E fir-me cell qui⋅m degra ser escut,
12 trencant mon cor, e crit de mi no sall:
d’amor ho dic, qui⋅m trenca lo pensar
que per null temps seré per vós amat;
e per açò jo⋅m trop desesforçat:
16 car tot assaig se causa d’esperar.
Dels amadors me vull ben informar
53

on és amor en desesperat cor
e, si és viu, perquè de fet no mor,
20 com per amor no pot amor mostrar.
No diré pus, mas contemple cascú
l’estat d’aquell qui en tal cas se veu.
Mas, guai de mi!, que tot lo cas és meu;
24 doncs, no deu ser que no⋅m plore algú!
Los mals d’amor són pocs al jui comú,
car en pocs cau aquesta passió,
e tal dolor no la sent la raó;
28 sinó a si, no pot jutjar algú.
Aquell coneix la dolor de la mort
qui en forca és, volent-li donar volta;
e cell qui ha sa vida en delits volta,
32 de tal dolor no pot fer bon report.
És veritat, si portam en record
que molts passats morir ne sostengueren,
coneixerem quanta dolor hagueren
36 puis que morir los fon millor soport:
sens causa gran, null acte gran se fa.
Per ço cascú pot haver coneixença
que l’hom havent de mort poca temença
40 tan foll gosar gran dolor lo portà.
Metge en lo món saber no li bastà
sentir lo mal que lo malalt soferta,
mas per senyals en la part descoberta
44 porà jutjar l’hom en quin punt està.
Enaixí⋅n pren a l’hom d’amor poncell:
no pot sentir passió, mas veu l’acte
d’aicell que en si porta lo gran caracte
48 d’amor, qui mai contra si vol consell.
Sí com empeny ballesta lo quadrell
aitant com pus la sua força basta,
la voluntat de l’hom o dona és casta
52 tant quant amor sa força estén en ell.
En contra amor no valgué saviesa:
si no, David se’n fóra bé defés,
e savis molts no hagren tant emprés
56 si contra amor valgués alguna empresa.
Tornada
Plena de seny, per no ésser entesa,
la mia amor porà escapar sens mèrit;
54

e sap-me greu, com no haureu demèrit,
60 per mon parlar no faent-la-us palesa.
55

Notes XVII
5 lloguer: pagament.
6 «no sóc plangut», és a dir,«no em compadeixen».
7 «i la veritat sigui dita».
9 quedament: quietament.
12 no sall: no surt (de «sallir» o «sàller»).
15 desesforçat: sense forces.
16 Tot intent de fer alguna cosa es basa en l’esperança de reeixir.
19 de fet: immediatament.
20 «quan l’amor mateix fa que l’amant sigui incapaç de donar constància del seu amor».
25 pocs: petits.
27-28 Pocs senten el dolor (passió) de l’amor amb la mateixa intensitat que el poeta, i ningú
pot valer-se de la raó per entendre’l.
29-30 Es refereix a la pràctica de penjar els condemnats de cap per avall, com s’entén per
aquest passatge del Tirant: «[L’Emperador] féu portar l’escuder del duc de Macedònia ab
grossa cadena al coll, e present tots, li donà sentència de mort e que fos penjat cap avall per la
molta congoixa que li havia feta passar...e Diafebus [alliberant el condemnat] pres l’home e
portà’l-se’n a sa posada, que ja estava en l’escala per dar-li la volta» (Tirant, I, 486).
33-37 Encara que és cert, com acaba de dir el poeta, que només podem entendre quina cosa
és l’amor per mitjà de l’experiència pròpia, és també veritat que hom pot fer-se una idea del
dolor que han sofert alguns del passat pel fet que n’han mort: no hi ha gran causa sense gran
efecte.
38-40 Per tant, tothom pot entendre que l’home que arrisca follament la vida sense témer la
mort ha estat empès per un gran dolor.
42 soferta: pateix.
43 Pels set senyals hipocràtics en la part exterior del pacient el metge en pot fer la diagnosi.
48 L’amor mai vol escoltar cap consell que estigui en contra del seu bé.
45 d’amor poncell: l’home sense experiència, inexpert en l’amor.
47 caracte: senyal.
49-52 March desenvolupa una analogia entre la potència d’una ballesta per disparar una
sageta i la de l’amor per influir en els homes: aquesta potència és irresistible, i la castedat de
l’home o la dona està en una proporció inversa a la potència de l’amor; quadrell: cairell,
projectil de ballesta.
54 Es refereix sobretot als amors de David amb Betsabé, muller d’Uries, la mort del qual
David va aconseguir després de posar-lo a l’avantguarda en una batalla, per tal de casar-se ell
mateix amb ella (II Samuel, 11. 1-27)
60 «perquè no us l’he manifestat amb paraules».
56

XVIII
Poema en què brilla l’art persuassiu de March. A les tres primeres estrofes, es fan tres
afirmacions que recolzen les quatre comparances que ocupen les estrofes restants: 1) El poeta
és únic; l’Amor li revela sols a ell els seus secrets (vv. 1-2, 17-22); 2) Els altres amants,
àdhuc els que són més intel⋅ligents i savis que ell (els pus subtils), no gaudeixen d’aquest
privilegi (vv. 2-7, 20); 3) El seu amor és purament espiritual, i la carn no hi té un paper (vv.
8, 9-16, 23-24).
A la part comparativa del poema, March va creant una imatge de si mateix a base
d’analogies entre la seva situació i, respectivament, la dels sants, sant Pau, un filòsof estoic, i
els màrtirs. Les tres primeres comparances (vv. 25-48) insisteixen en la idea del poeta com a
dipòsit dels secrets més profunds de l’amor, i en l’espiritualitat del seu amor. L’última
comparació serveix per afirmar que el poeta gaudeix d’un tracte privilegiat de l’amor.
Recolzant-se en el poder de l’analogia, a la tornada el poeta assevera una altra vegada la
seva posició única entre els amants.
Mètrica: Estramps.
Bibliografia: Commentaire, pp. 25-28; Poesies, II, 66-70; Archer, Pervasive Image, pp. 132-
38; Badia, Tradició, pp. 159-62.
Fantasiant, amor a mi descobre
los grans secrets que als pus subtils amaga,
e mon jorn clar als hòmens és nit fosca,
4 e visc de ço que persones no tasten.
Tant en amor l’esperit meu contempla
que par del tot fora del cos s’aparte,
car mos desigs no són trobats en home,
8 sinó en tal que la carn punt no⋅l torbe.
Ma carn no sent aquell desig sensible,
e l’esperit obres d’amor cobeja;
d’aquell cec foc qui⋅ls amadors s’escalfen
12 paor no⋅m trop que jo me’n pogués ardre.
Un altre esguard lo meu voler pratica
quan en amar-vos, dona, se contenta,
que no han cells qui amadors se mostren,
16 passionats e, contra amor, no dignes.
Si fos amor substança raonable,
e que⋅s trobàs de senyoria ceptre,
béns guardonant e punint los demèrits,
20 entre⋅ls mellors sols me trobara fènix,
car jo tot sols desempare la mescla
de lleigs desigs qui ab los bons s’embolquen.
Càstic no⋅m cal, puis de assaig no⋅m tempten;
24 la causa llur en mi és feta nul⋅le.
57

Sí com los sants, sentints la llum divina,
la llum del món conegueren per ficta,
e menyspreants la glòria mundana
28 puis major part de glòria sentien,
tot enaixí tinc en menyspreu e fàstig
aquells desigs qui, complits, amor minva,
prenint aquells que de l’esperit mouen,
32 qui no és llassat, ans tot jorn muntiplica.
Sí com sant Pau Déu li sostragué l’arma
del cos perquè ves divinals misteris
(car és lo cos de l’esperit lo carçre,
36 e tant com viu ab ell és en tenebres),
així amor l’esperit meu arrapa,
e no hi acull la maculada pensa.
E per ço sent lo delit qui no⋅s cansa,
40 sí que ma carn la vera amor no⋅m torba.
Pren-me enaixí com aquell filosofe
qui, per muntar al bé qui no⋅s pot perdre,
los perdedors llançà en mar profunda,
44 creent aquells l’enteniment torbassen:
jo, per muntar al delit perdurable
(tant quant ha⋅l món), gros plaer de mi llance,
creent de cert que⋅l gran delit me torba
48 aquell plaer que en fàstig, volant, passa.
Als naturals no par que fer se pusquen
molts dels secrets que la deitat s’estoja,
que revelats són estats a molts martres
52 no tan subtils com los ignorants i aptes;
així primors amor a mi revela,
tals que⋅ls sabents no basten a compendre.
E quan ho dic, de mos dits me desmenten,
56 dant a parer que folles coses parle.
Tornada
Llir entre cards, lo meu voler se tempra
en ço que null amador sap lo tempre.
Ço fai amor, a qui plau que jo senta
60 sos grans tresors; sols a mi⋅ls manifesta.
58

Notes XVIII
10 cobeja: desitja.
11 qui: sintaxi el·líptica; cal entendre [ab] qui.
13-16 El poeta exerceix la seva voluntat (voler) amb a una finalitat (esguard) diferent de la
dels amants carnals, els quals no són dignes de l’amor perquè la passió del cos que els
domina dura poc i obra en contra del bé de l’amor.
17 substança: s’entén una distinció implícita entre substança i accident; March també fa
servir aquesta distinció escolàstica al XCII, 191-92: «Accident és amor, e no substança,/ e per
sos fets se dóna a nós conèixer». L’amor no és substància sinó accident del «fet» d’amor, del
qual depèn; és a dir, l’amor només existeix quan es practica l’amor, a l’igual que la calor és
accident del foc, i no es produeix sense el foc. L’amor no és «raonable» perquè comença pels
sentits i per les passions.
18-20 Si l’amor pogués premiar els seus subjectes de manera justa, el poeta seria reconegut
com a amador únic (fènix) en el món.
21 desempare: separo.
23-24 El poeta ja ni tan sols sent la temptació d’aquells «lleigs desigs», i és un amant d’una
espiritualitat irreprotxable.
25-28 Els sants s’adonaven que la llum del món era fictícia perquè sentien la llum divina, i
menyspreaven la glòria del món perquè eren conscients d’una glòria més gran.
29 aquells desigs: els desitjos carnals, els quals fan disminuir el poder de l’amor un cop que
es troben satisfets.
32 Els desigs de l’esperit no afluixen, sinó que creixen constantment.
33-34 Circulaven a l’Edat Mitjana nombrosos relats dels miracles de sant Pau, alguns dels
quals són recopilats als llibres apòcrifs de Els actes de sant Pau i Apocalipsi de sant Pau
(vegeu The Apocryphal New Testament, ed. M. R. James (Oxford: Clarendon, 1924).
Diversos dels miracles de sant Pau són descrits per Brunetto Latini (Llibre del Tresor, I, 140-
41), entre els quals trobem el de com «ell fo portat al terç cel».
35 «perquè l’esperit és la presó del cos».
37 la maculada pensa: els pensaments de plaer carnal.
39 sent: sento.
40 sí que: de manera que.
41 aquell filosofe: aquest filòsof ha estat identificat amb l’estoic Diògenes i també amb
Crates el Cínic. Pagès cita sant Tomàs d’Aquino (Summa Theologica, II, ii, 186, 3) a favor de
l’últim, i Ramírez (La poesia, p. 370) cita un passatge de Joan de Gal·les on trobem un
paral·lel detallat amb els versos de March: «E per ço aquell home Cartrestepano [Crates],
molt rich e poderos, com anàs al studi d’Athenes per hoyr philosofia, gità en la preguonesa de
la mar una gran somade d’aur, car no·s pensava que pogués posehir ensemps virtuts e
riqueses» (Joan de Gal·les. Breviloqui, ENC, ed. P. Norbert Ordal (Barcelona: Barcino,
1930), pp. 71-72). Pujol 1992 (p. 53) cita un passatge de Sant Vicent Ferrer on s’atribueix a
Sòcrates l’acte de llençar els béns mundans al mar.
45-48 gros plaer: el plaer grosser, és a dir, carnal; aquest plaer el destorba del gran delit
(delit perdurable); tant quant ha·l món: en la mesura en què un delit durador és possible en
aquest món.
49 naturals: els filòsofs naturals o físics els quals són objecte de la crítica dels autors
cristians a partir d’Agustí (Civitas Dei, VIII, 1-8). Agustí els col·loca a l’extrem oposat al
dels platonistes que tenien el concepte d’un Déu immaterial, el bé suprem i autor de totes les
coses. També s’ha suggerit que March aquí es refereix a la filosofia natural chartriana, per
exemple en la traducció catalana del Dragmaticon de Guillem de Conches (Lola Badia, «La
59

filosofia natural de Guillem de Conches en català», BRABLB, 40 (1985-86), 137-69.
51 Déu ha revelat els seus secrets a molts màrtirs que no tenien la subtilesa d’altres homes
que eren més hàbils però alhora més ignorants.
54 sabents: savis.
58 lo tempre: el tremp.
59 fai: fa.
60

XIX
Bon exemple de l’ús que fa March a diversos poemes del patetisme com a recurs retòric. El
poeta no s’ha declarat a la dama, i analitza una altra vegada el perquè de la seva incapacitat
per parlar-li: no li falta la voluntat de fer-ho, però no arriba a trobar la força per transformar
la seva voluntat en acte. Al final del poema només pot demanar la dama que cregui el seu
amor, encara que no li’n digui res.
Encara que als primers versos March es dirigeix als altres amants i afirma ser el «semblant»
d’ells, no triga gaire a trobar de nou el punt de partida constant del seu tarannà poètic,
afirmant que el seu cas és insòlit i incomparable. Viu la gran paradoxa de desitjar en la dama
precisament allò que el fa desesperar.
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Auzias, p. 302; Commentaire, pp. 28-29; Poesies, II, 70-73.
Oïu, oïu, tots los qui bé amats!
E planyeu mi, si deig ésser plangut,
e puis veeu si és tal cas vengut
4 en los presents ne en los qui són passats.
Doleu-vos, doncs, de mi, vostre semblant
en soferir la dolor delitable,
car tost de mi se dolrà lo diable
8 com veurà mi semblant mal d’ell passant.
¿Qui és l’hom viu tal dolor sofertant
que desig ço de què se desespera?
Aitant és greu que no par cosa vera
12 desijar ço de què és desesperant.
Ne só enganat de mon mal estament:
tot quant pratic tornar me sent en dan;
menys de poder me trop, havent-lo gran,
16 car no m’esforç per mostrar mon talent.
Mon primer mal és mon esperdiment,
per què m’aïr, e per no-res m’acús;
e lo segon és terrible refús
20 que vós mostrau si us feia enqueriment.
Portat me trop a molt prop de ma fi,
puis mon voler cas impossible guarda;
no tardarà l’hora (que ja fos tarda)
24 que tendré⋅ls peus en l’avorrit camí.
Si per null temps en contra amor fallí,
jo⋅n són représ, planyent-me’n l’enemic;
e mai vers mi poguí ésser amic,
28 car per null temps poder hi despenguí.
Hoc lo voler me trop en abundança,
61

mas del poder no⋅n sé pus empobrit,
car jo peresc e són tan defallit
32 que no puc dir «En vós és ma esperança».
Una sabor d’agre e dolç amor llança,
que lo meu gust departir-les no sap:
dins mos delits dolor mortal hi cap,
36 e tal dolor ab delit ha lligança.
Mas jo⋅m reprenc com parlar m’ha plagut
de ço que en mi no basta la ciència;
sobresamor me porta innocència:
40 vull e desvull, sens cas esdevengut.
Tornada
Llir entre cards, creeu l’amador mut,
i al canviant de punt en punt color,
e al pauruc com se membra d’amor;
44 de l’atrevit, sia son temps perdut.
62

1 Oïu, oïu: March comença el poema amb una crida, com la dels pregons; cf. J. Sanchis
Sivera, Vida íntima de los valencianos en la época foral, separata de Anales del Centro de
Cultura Valenciana, 14 i 21 (València: Vives Mora, 1935), pp. 86-88: «Ara hojats queus fan
saber de part dels magnifichs Jurats...», «Ara ojats queus fa saber l’onrat Mossen Pelegri de
Montagut...» (documents de 1393).
6 dolor delitable: el sofriment amorós duu un plaer, sovint assenyalat per March.
7-8 tost: aviat; se dolrà: es compadiria; com veurà: si veiés.
9 desig: desitji.
11-12 «és molt greu, i sembla mentida que algú pugui desitjar allò que el fa desesperar».
13 «No em faig il·lusions sobre la gravetat de la meva condició».
14 «sento que tot allò que faig em perjudica».
15-16 Està afeblit, encara que té molta força, perquè no fa cap intent per declarar-se»; talent:
desig, amor.
17 mon esperdiment: l’alteració que el poeta experimenta davant la dama.
19-20 El segon mal és el rebuig que tem que la dama li faria si la requerís d’amor.
22 «perquè la meva voluntat s’ha plantejat un propòsit impossible», és a dir, que la dama
l’estimi.
23-24 Aviat el poeta es lliurarà a la mort.
26 «n’he estat castigat de tal manera que fins i tot els enemics em tenen llàstima».
27-32 Mai ha pogut ser piadós amb si mateix (v. 27) perquè, encara que no manca de voluntat
per parlar amb la dama, li falta la capacitat (poder).
33-36 Paradoxa de com el plaer d’estar enamorat és inseparable del dolor.
37-40 March es disculpa davant el seu públic per haver parlat en el seu poema de l’amor
quan manca del coneixement necessari (ciència) per parlar-ne. L’excés d’amor (sobresamor)
i el sofriment que en resulta és la causa paradoxal de la seva ignorància de l’amor, el qual el
fa vacil·lar entre el voler parlar amb la dama i el no parlar-li. L’amor com a causa
d’innocència, la manca de coneixement a través de la raó, és una idea que també apareix a X,
42-44:«...per amor venen grans sentiments,/ e per amar pot ser hom innoscents,/ e mostre-ho
jo que n’he perdut parlar».
41-42 Prega la dama que entengui el seu gest com a senyal d’amor, ja que no sap com dir-liho
amb paraules.
43 com se membra d’amor: quan pensa en l’amor.
63

XX
Les dues primeres estrofes són una professió de religio amoris: el bé suprem per al poeta
no es troba en l’altre món sinó en la dama estimada. Per això la mort no és per a ell el pas de
trànsit a una millor vida: ja té en el seu amor per la dama el «goig de l’esperit» que els altres
homes només troben en l’altre món, i és un plaer que coneix pels sentits, no mitjançant la fe.
A la tercera estrofa, canvien sobtadament el to i l’enfocament temàtic del poema. Ara
March confirma que, encara que podria tenir en la dama el «sobiran bé» i el «sobiran delit»
que acaba de descriure (vs. 6 i 11), el que té davant seu és el dolor en «sobiran grau» (v. 17).
Podria posar fi a tal dolor lliurant-se a la mort, però no ho fa perquè no li serviria de res:
mort, perdria tota possibilitat d’aconseguir l’anhelat favor de l’estimada. Per tant, segueix
vivint, però sustentat només per l’esperança de rebre la «mercè» de la dama; si perdés
aquesta esperança, ja no hi hauria més remei que morir (vs. 39-40).
La tornada tanca el poema amb una súplica més directa: si Llir entre cards tan sols pogués
comprendre com ell sofreix, ja li donaria el seu amor.
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, pp. 29-30; Poesies, II, 73-77.
Alguns passats donaren si a mort
per escapar als mals que⋅l món aporta,
e per haver oberta aquella porta
4 on los desigs tots vénen a bon port.
A mi no cal de aquest món eixir
per encercar aquell sobiran bé:
en vós és tot, e no⋅m cal dar-hi fe,
8 car veu mon ull e sent-vos mon sentir.
Grat faç a Déu com, sens mort soferir,
tinc davant mi lo goig de l’esperit;
ell és aquell mon sobiran delit,
12 e lo darrer on me plau romanir;
ell és aquell qui desigs me sostrau,
ell és aquell on mals e béns feneixen.
Mos pensaments de altra part no⋅s veixen,
16 ne han per bo si res fora d’ell cau.
Tant ma dolor és en sobiran grau
com tinc present mon bé carestiós
que si de mort vull ser volenterós,
20 no⋅l puc haver car mercé no⋅n té clau.
Gran crueldat ab grair poc n’han guarda;
per ço no toc a la porta que m’obren:
mos sentiments clarament me descobren
24 que la favor de l’alt secret no⋅m guarda.
Cascun semblant ab son semblant se guarda;
64

doncs, aquest dret, ¿qui és aquell qui⋅l romp?
Jo, inclinat, gran desig me corromp,
28 i en desijar la que jo am ve tarda,
e tardarà si amor no⋅l revela
los grans secrets qui⋅ls amadors pratiquen
tals que, sinó en cors gentils, no⋅s fiquen,
32 obedients a Na Venus estela.
Sí com lo foc, quan és en la canela,
mostra desig d’anar a sa espera,
ma voluntat un moment no espera;
36 tant com mills pot, als vents dóna la vela,
per arribar al port molt desijat.
En altre port a mi no té lo ferre,
e si del tot del port me desaferre,
40 en esta mar me trobaré negat.
Tornada
Llir entre cards, dic-vos la veritat:
que si podeu saber ma gran amor,
creure no puc no sentau gran dolor,
44 ne⋅m fallirà de ben amar lo grat.
65

Notes XX
1-8 March al·ludeix als que han preferit el martiri a seguir en aquesta vida, confiats en trobar
després de la mort el «sobiran bé» de Déu. S’ha citat (a Commentaire i Poesies) com a
possible font l’epístola 70 de Sèneca, sobre la mort voluntària, però la imatge de Sèneca de la
mort com a «portus», un tòpic de la literatura clàssica i medieval, no té cap rellevància
especial al poema de March.
3 per haver oberta: per obrir.
15 no·s veixen: no s’inclinen.
18 com tinc present: quan penso.
19-20 Quan el poeta pensa lliurar-se a la mort, s’adona que aquesta no és la manera
d’aconseguir el bé que desitja, és a dir, el favor de la dama. Això és perquè la mercè no té la
clau del seu bé, sinó que la guarden «la gran crueldat» i el «grair poc» de la dama: és a dir, la
dama és cruel i poc agraïda amb el poeta, en comptes de piadosa.
22 la porta que m’obren: la mort.
23-24 El poeta s’adona, mitjançant els seus sentiments, que aquella «porta» de la mort no és
l’entrada al favor de la dama, perquè ella no sent envers ell res que s’assembli al plaer no
declarat (alt secret) de què ell gaudeix pensant en ella. Creiem, amb Pagès, que el subjecte de
guarda és la porta.
25 se guarda: es mira, és a dir, totes les coses busquen el seu semblant.
26 «Com es podria resistir aquesta tendència en l’home?»
27 corromp: afebleix.
28 «la que jo estimo triga a desitjar-me».
30-32 Els grans secrets de l’amor només troben lloc en els cors nobles dels amants que són
obedients a la petja de Venus; qui·ls amadors: que els amants.
33-34 Dins del sistema ptolemaic, l’esfera del foc es trobava immediatament després
d’aquella de l’aire, i abans de les esferes planetàries, una idea amb la qual hom explicava la
tendència del foc a pujar cap al cel; canela: candela; espera: esfera.
36 mills: millor.
39-40 Si s’apartés del port del seu amor per la dama, s’enfonsaria en el mar del seu sofriment,
és a dir, se’n moriria.
66

XXI
El poeta es queixa de la falta de correspondència de la dama, dirigint-se principalment a la
figura contradictòria i implacable de l’amor, i fent només dos breus apòstrofes a la dama (vs.
24, 39-40) abans de la tornada. El poeta afirma la seva subjugació total a l’amor (vs. 1-8), i
insisteix en el seu estat mesquí, «abatut» pel pes de les seves passions (vs. 9-16) i enamorat
d’una dona que no mostra cap interès en ell.
Tem que hi haurà un canvi en els seus sentiments: el seu amor aviat morirà si no és
correspost (vs. 25-32), i és impossible que visqui molt més temps entre tants sofriments (vs.
33-40). A la tornada, el patetisme de la seva súplica a «Plena de seny» es remata amb una
aparent amenaça de suïcidi.
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, pp. 30-32; Poesies, II, 77-80.
Tant en amor ma pensa ha consentit
que sens aquell en àls no puc entendre.
A mi, que plau: que d’àls no puc apendre;
4 tot altre afer me corre en gran despit.
Los grans tresors ne tot l’honor del món
no⋅m plau haver ab menys d’ésser amat,
car sens açò nom de benauirat
8 no és en mi, car desig me confon.
Pobre só, doncs, molt pus que Job no fon,
puis és dit ric cell qui no ha desig,
e en passions jo⋅m trop dins en lo mig,
12 si desijar ab desesper l’hom fon.
Jamés amor hac així avinent
en bé mostrar sa famosa virtut
com alt muntar mi qui⋅m trop abatut,
16 benauirat sus tots complidament.
Per dos extrems amor és malmirent:
per molt e poc, e lo mig se jaqueix;
bé⋅s mostra pec, puis contra si falleix,
20 car tot ço cau que extrem és son tinent.
Bé⋅m maravell si amor no decau
puis que en extrems vol que estiga son pes:
lo meu voler és més que tota res,
24 e⋅l vostre és menys que⋅l terç d’un punt de dau.
Durar no pot, si no m’és fet gran frau,
trencant amor de natura costums:
poc menys contrast que en tenebres e llums
28 en mon voler i el de ma dona jau.
67

Oh Déu, ¿per què amor és desegual,
que no consent que vostre voler cresca,
perquè lo meu per negun temps peresca,
32 si bé no⋅m sent quan me vendrà aquest mal?
Déu per bondat vol ser tan cominal
que no consent un cor dur e salvatge
ésser amat a gran desavantatge
36 d’aquell qui és en amor son cabal.
Per ço no pens que amor en mi dur,
car en amar vós he pres tot extrem,
e vostre cor és d’amor així sem
40 que en mi pensar no crec jamés atur.
Tornada
Plena de seny, per l’amor que us port, jur
que si⋅m ve tard la vostra benvolença,
present de tots faré de mi sentença
44 que sonarà mentre⋅l món dels vius dur.
68

Notes XXI
2 àls: altra cosa.
3 Proposem: «per la meva part, jo n’estic content, perquè no puc interessar-me en altra cosa».
4 me corre en gran despit: «em despita molt».
6 ab menys de ser amat: si no puc ser amat.
7 benauirat: benaurat.
8 El desig no satisfet de ser amat impedeix que el poeta sigui afortunat.
11-12 «Si hi ha algú que barreja el desig amb el desesper, sóc jo, que em trobo embolicat en
aquestes passions».
13-16 L’amor mai ha tingut una oportunitat com aquesta de mostrar el seu famós poder
d’alçar l’amant des de la misèria a la benaurança.
17-24 Idees comunes de l’aristotelisme medieval: la virtut i el bé es troben al mig lloc, entre
els extrems; aquests extrems, com March explica als vs. 23-24, són les actituds respectives
del poeta i la dama.
17 malmirent: reprensible.
18 se jaqueix: deixa.
19 pec: nici.
20 Tot allò que es fonamenta en els extrems haurà de caure; tinent: suport.
25 Aquesta situació no pot continuar perquè l’amor sempre canvia, a menys que l’amor hagi
defraudat el poeta, abandonant el seu costum.
30-32 L’amor no permet que els sentiments de la dama afavoreixin el poeta, cosa que
asseguraria que l’amor d’ell no s’acabés mai (tot i que no troba en si mateix cap senyal que el
seu amor pogués acabar, encara que la dama no l’estimés); aquest mal es refereix a la idea
que l’amor del poeta podria acabar.
33 cominal: just.
36 son cabal: el seu superior.
37 dur: duri.
39 sem: buit.
40 «que no crec que [el vostre cor] s’aturi mai a pensar en mi».
43-44 Pel tema del suïcidi, cf. IX, 38-39; XIII, 43-44; XIX, 23-24; dur: duri.
69

XXII
De tema i de to semblants al poema XXI i, en algun moment, al VIII, aquesta poesia és una
queixa de la falta d’amor que mostra la dama envers el poeta. Ningú ha sofert mai tant com
ell, i aquest fet ja li dóna dret a gaudir de l’amor correspost. Però ha après que l’amor només
premia els falsos amants (els carnals) i els nicis (vs. 1-16).
No se sent capaç de deixar d’amar la dama, la qual no vol entendre la puresa dels seus
sentiments (vs. 17-20). Això no impedeix que el seu amor sigui foll: no aconsegueix que la
dama l’estimi, al contrari dels nicis amants (vs. 25-32).
A l’última estrofa, el poeta anuncia la seva mort propera, convençut que el seu cas és
irremeiable; en tot cas, mai més tornaria a caure en l’error d’estimar una dona que no sap
reconèixer el veritable amor. No obstant el senyal amb què designa la dama, March censura
la seva manca de seny, palesa pel fet que no s’adona del valor del qui l’estima.
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, p. 32; Poesies, II, 80-83.
Callen aquells que d’amor han parlat, CHECK que
e dels passats deliu tots llurs escrits,
e en mi pensant, meteu-los en oblits:
4 en mon esguard, degú és enamorat,
car pas desig sens esperança haver.
Tal passió jamés home sostenc;
per als damnats nostre Déu la retenc,
8 sol per aquells qui moren sens esper.
Puis mon afany és entre tots primer,
amor fa tort com se reté mon dret.
Als fals e pecs no⋅n dóna fam ne set,
12 ne fred ne cald; tots han complit mester,
car no n’és u no trobe tot son alt,
mercé havent si jamés la demana;
e jo d’amor visc d’esperança vana,
16 si⋅m pens haver raó d’ésser-ne cald.
No só empés ne temptat per desalt
de res que en vós los meus ulls hagen vist.
L’enteniment per lo vostre és conquist:
20 en gran raó és causat aquest alt.
Vós no veeu ma pura entenció
car desamor vos enfosqueix la vista;
per ço romanc ab la mia arma trista:
24 com no meriu la mia afecció.
Del pare sant no⋅m cal haver perdó,
car mon pecat és amar follament:
deman-l’a mi, que ab mon consentiment
70

28 he fet d’amor cativa ma raó.
Sia content amor del cos sens pus,
e la raó servirà son ofici;
mon sentiment, qui⋅s veu prim, sia nici,
32 que no s’esguard ab qui tinga l’ull clus.
Fent bé a molts, a la mort me acús,
car seré espill de lleals amadors
prenints remei a totes llurs dolors,
36 car envers mi tota dolor és jus.
Aitant com he pus alt llevada pensa
e netament hai en amor entés,
seny femenil fora si m’ha empés,
40 fent a si tort e a mi gran ofensa.
Tornada
Plena de seny, jo vull e Déu dispensa
que per amor jo fenesca mos jorns,
mas si m’escap, per null temps daré torns
44 per dona que vera amor se defensa.
71

Notes XXII
4 «comparat amb mi, ningú està enamorat».
6 passió: sofriment.
9-10 Ja que l’angoixa del poeta és més gran que la de qualsevol altre amant, amor li fa una
injustícia en no concedir-li l’amor correspost que s’ha merescut.
11-12 Els amants falsos o nicis (pecs) no sofreixen gens ni mica en l’amor, sinó que l’amor
els dóna tot el que necessiten (han complit mester).
13 alt: plaer
16 «encara que crec tenir dret a ser amat, per estar cremat pel foc d’amor», és a dir, a
diferència dels fals e pecs (v.11), els quals no senten cap extrem, ne fred ne cald (v. 12).
17-24 El poeta no vol deixar d’estimar la dama, buscant el remei de l’amor - seguint la via de
la tradició ovidiana - en el desalt (el desplaer); a més, seria un remei inútil, perquè el seu
amor es fonamenta en l’enteniment i en la raó, i la seva intenció envers ella és pura, no
carnal. La dona no veu aquesta puresa en els sentiments que el poeta li té, a causa de la seva
falta d’amor (desamor). Al poeta li causa tristesa pensar que la dama, per tal de no
correspondre el seu amor, podria no ser-ne digna.
21 entenció: intenció (hem resolt així la lliçó de tots els manuscrits principals, purantencio).
24 meriu: mereixeu.
25 «Necessito perdó, però no del Papa».
27 deman-l’a mi: «me’l demano a mi mateix». El poeta ha «pecat» contra si mateix en amar
«follament». No obstant la seva afirmació anterior que aquest amor es fonamenta en
l’enteniment i en la raó, ha hagut de renunciar a l’ús de la raó en la seva entrega total a
l’amor.
27-32 Un breu passatge de sarcasme davant la frustració dels seus sentiments: el poeta afirma
que més val deixar tranquil·la la raó i dedicar-se a l’amor carnal amb una altra dona, una que
no fos cega (ab...l’ull clus) al seu amor, abandonant els seus fins sentiments
(sentiment...prim); cf. VIII, 9-16.
33 Frase el·líptica amb la qual March vol dir que s’acusa i es condemna a si mateix a la mort.
33-36 Tot condemnant-se a la mort, el poeta servirà de model (espill) per a d’altres lleials
amants, els quals s’estimaran més morir que seguir en el sofriment amorós perquè veuran que
amb la mort es pot superar el dolor; prenints: el subjecte és lleials amadors.
37-40 La dama, a causa de la seva intel·ligència femenina defectuosa (seny femenil), no ha
volgut rebre l’amor pur que el poeta ha assolit sentir envers ella, i amb això ha perjudicat tots
dos.
38 hai: he.
43 per null temps daré torns: mai més perdré el temps.
44 dona que vera amor se defensa: dona que es nega a acceptar l’amor vertader.
72

XXIII
Elogi de Llir entre cards, l’únic d’aquest gènere adreçat a una dona en tota l’obra de
March, i un dels grans poemes d’alabança de l’Edat Mitjana.
L’«estil dels trobadors» que March afirma que «lleixa apart» és el del gènere del laus dels
quals trobem molts exemples a la poesia anterior a March, on el poeta sol desfer-se en
lloances de les virtuts de la dama. Citem, per exemple, l’anònim poema «Eres quan vey los
arbres gen florir» al Cançoner Vega-Aguiló (a Pere Bohigas, Lírica trobadoresca del segle
XV (Barcelona: Institut de Filologia Valenciana/PAM, 1988), pp. 162-64), el poema de Jordi
de Sant Jordi, «Axi com son sus l’espera los signes» (Martí de Riquer i Lola Badia, Les
poesies de Jordi de Sant Jordi (València: Tres i Quatre, 1984) pp. 128-33) o els exemples
castellans contemporanis com «Loores a la muy excelente señora infanta» de Diego de
Sevilla (Herberay, pp. 38-39) o «A la condessa de Aderno» (Manuel Alvar i Elena Alvar,
Cancionero de Estúñiga. Edición paleográfica (Saragossa: Institución Fernando el Católico,
1981), pp. 163-65). March afirma d’ençà del v. 3 que la seva lloança es farà amb
l’objectivitat necessària perquè sigui convincent: no escriu sota l’ímpetu del desig; rebutja
explícitament el «voler afectat» que ha donat lloc a d’altres poemes seus sobre l’amor. I, en
efecte, el poema es distingeix, no tan sols per les seves diferències d’altres poemes laudatoris,
sinó també del tipus de poema més característic de March on sol parlar de l’amor no
correspost i els turments emocionals i angoixes espirituals que en sorgeixen. En aquest
poema el punt d’enfocament no deixa en cap moment de ser la dama, alabada sense penes ni
sofriments.
La distinció que March fa entre el seu art i el dels «trobadors» la trobem també al llarg
poema teòric LXXXVII, 41-44, on March nega que l’amor que tracta de definir sigui
homòleg a l’amor mixt d’ànima i cos que se celebra a la poesia trobadoresca: «D’aquest voler
los trobadors escriuen,/ e per aquest dolor mortal los toca./ La racional part de l’arma no·ls
broca:/ del sensual aquests apetits viuen». De manera semblant, quan March esmenta al
XXIII els «trobadors», no al·ludeix als poetes provençals específicament sinó a tota la
tradició a la qual la seva obra pertany: no oblidem que per al Marqués de Santillana al seu
Prohemio e carta, March és «gran trovador». És a dir, «els trobadors» són «els altres
trobadors» o «els altres poetes».
L’afirmació que els poetes exageren o no són fiables és transmesa per una llarga tradició.
La trobem, per exemple, als Disticha Catonis, de tanta influència al món medieval (i fins ben
després): «Multa legis facito, perlecta perlege multa;/ nam miranda canunt, sed non credenda
poetae» (Gonzalo García de Santa María, El Catón en latín y romance, ed. Antonio Pérez y
Gómez (València: Incunables poéticos castellanos, 1964), s.p.). Entre els trobadors,
Cercamon es queixa que: «Ist trobador, entre ver e mentir,/ afollon drutz e molhers et espos,/
e van dizen qu’amors vay en biays...» (Riquer, Los trovadores, I, 230). Més propers als
versos de March són els d’Arnaut de Maruelh, on oposa la veritat de la seva lloança de la
dama a la mentida dels «autres trobadors»: «D’aisso sai grat ab autres trobadors,/ qu’en ses
chansos pliu chascus et afia/ que sa domna es la genser que sia,/ sitot s’es fals, lor digz lau e
mercei,/ qu’entre lur gaps passa segur mos vers» (Riquer, Los trovadores, II, 649). És potser
per imitació de March que el tema arriba al Marqués de Santillana: «Dexado el estilo de los
que fingían/ metháforas vanas con dulce loqüela/ diré lo que priso mi última cela»
(Gómez/Kirkhof, p. 164); assenyalem també els Loores anònims del Cancionero d’Herberay
des Essarts: «Los poetas trobadores/ turbados los sentidos/ y los grandes trobadores/ como
dieron sus loores/ en lugares indeuidos...» (Herberay, p. 187).
A la segona i la tercera estrofes March lloa la bellesa física de la dona, però insisteix
sobretot, a partir del v. 21, en les virtuts intel⋅lectuals i espirituals que enclou el «bell cos i
73

honest».
A la tornada qualifica la dama de miracle vivent, i - amb la imatge previngudament
ambigua de la corona invisible - l’identifica amb la Verge.
El fet que el poeta anomeni la dama al v. 28 sembla indicar que la identitat de Llir entre
cards era un secret conegut per tothom, com devia ser el cas molt sovint en aquests festeigs
poètics. Un elogi és un acte que pertany necessàriament al domini públic, i no serveix per a
gran cosa elogiar una persona sense almenys donar algun indici de la seva identitat.
L’anomenament de la dama donà lloc a que Lluís Carroz de Vilaragut, al pròleg del
manuscrit del 1546, l’identifiqués amb una tal Teresa Bou; Pagès presenta arguments, poc
convincents, per creure que Carroz va basar-se per a aquest nom en el de «Na Monboí»,
esmentada al poema XLII, v. 41. Cal tenir en compte també que en aquesta poesia March no
requereix d’amor a la dona que lloa. Deixa clara la seva admiració per ella, però uneix la seva
lloança a la d’altres homes (vs. 17-20), i no li fa cap mena de súplica, ni tan sols a la tornada.
Mètrica: cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Auzias, pp. 208-12; Commentaire, pp. 33-36; Poesies, II, 83-86; Ramírez, La
poesia, p. 34; Rosa María Lida de Malkiel, «La dama como obra maestra de Dios», Estudios
sobre literatura española del siglo XV (Madrid: Porrúa, 1977), pp. 121-30; L. P.A. Maingon,
«‘Sapientia" i la identitat de "dona Teresa" en la poesia d’Ausiàs March», Els Marges, 21
(1981), 113-119; Anton Espadaler, «Sobre el poema XXIII d’Ausiàs March», Homenatge a
Antoni Comas. Miscel·lània in memoriam (Barcelona: Universitat de Barcelona), pp. 121-32;
Peter Cocozzella, «Ausiàs March and the "Truth" of the Trobadours», Studia in Honorem
Prof. Martí de Riquer, ed. Lola Badia et. al. (Barcelona: Quaderns Crema, 1986), pp. 111-
132 [pp. 116-18]; Lluís Cabré, «Apunts sobre la subtilesa en la poesia d’Ausiàs March»,
Actes del novè col⋅loqui internacional de llengua i literatura catalanes. Alacant/Elx 9-14 de
setembre de 1991 (Barcelona: Publicacions de l’Abadia/Universitat d’Alacant/Universitat de
València/Universitat Jaume I, 1993), 273-288 [pp. 283-85]; Barbara Spaggiari, «Una lirica di
Ausias March», Medioevo e Rinascimento. Annuario del Dipartimento di Studi sul Medioevo
e il Rinascimento dell’Università di Firenze, I (1987), 131-187; Badia, Tradició, pp. 163-66.
74

XXIII
Lleixant a part l’estil dels trobadors
qui, per escalf, trespassen veritat,
e sostraent mon voler afectat
4 perquè no⋅m torb, diré⋅l que trop en vós. WHY trop?
Tot mon parlar als qui no us hauran vista
res no valrà, car fe no hi donaran,
e los veents que dins vós no veuran,
8 en creure a mi, llur arma serà trista.
L’ull de l’hom pec no ha tan fosca vista
que vostre cos no jutge per gentil;
no⋅l coneix tal com lo qui és subtil;
12 hoc la color, mas no sap de la llista.
Quant és del cos menys de participar
ab l’esperit, coneix bé lo grosser:
vostra color i el tall pot bé saber,
16 mas ja del gest no porà bé parlar.
Tots som grossers en poder explicar
ço que mereix un bell cos e honest;
jóvens gentils, bons, sabents, l’han request
20 e, famejants, los cové endurar.
Lo vostre seny fa ço que altre no basta,
que sap regir la molta subtilea.
En fer tot bé, s’adorm en vós perea.
24 Verge no sou perquè Déu ne volc casta.
Sol per a vós bastà la bona pasta
que Déu retenc per fer singulars dones.
Fetes n’ha assats, molt sàvies e bones,
28 mas compliment dona Teresa⋅l tasta,
havent en si tan gran coneiximent
que res no⋅l fall que tota no⋅s conega.
A l’hom devot sa bellesa encega;
32 past d’entenents és son enteniment.
Venecians no han lo regiment
tan pacífic com vostre seny regeix
subtilitats que l’entendre us nodreix
36 e del cos bell sens colpa⋅l moviment.
Tan gran delit tot hom entenent ha
e ocupat se troba en vós entendre,
que lo desig del cos no⋅s pot estendre
40 a lleig voler, ans com a mort està.
Tornada
75

Llir entre cards, lo meu poder no fa
tant que pogués fer corona invisible.
Meriu-la vós, car la qui és visible
44 no⋅s deu posar lla on miracle està.
76

XXIII Notes
1 estil: manera; trobadors: poetes (el terme més corrent per designar els poetes en llengua
vulgar era «trobadors).
2 «els quals, per passió, ultrapassen la veritat» (Fuster).
3 «reprimir el meu desig apassionat».
4 torb: torbi.
9-12 Àdhuc el nici s’adona de la noblesa de la persona de la dama; no reconeix aquesta
noblesa com ho fa l’home de subtil intel·ligència, perquè no hi veu amb prou finesa.
9 pec: nici.
10 gentil: noble, amb totes les qualitats de la noblesa.
12 «sí que veu el color, però no sap apreciar la textura».
13-16 L’ignorant coneix prou bé tot el que pertany al cos sense la participació de l’esperit.
Pot entendre la bellesa purament física de la dama, però no sap quina cosa és el gest, terme
que aquí es refereix a la manifestació externa del posat, la veu, la mirada, etc., de les seves
virtuts interiors.
17-18 «Però tots - grossers i subtils - són ignorants a l’hora de lloar adequadament el valor
d’un cos bell i cast».
19-20 La dama s’ha sabut guardar de tota mena de suplicants: joves nobles, homes bons, i
homes savis; tots han hagut de dejunar (endurar), famolencs.
22 la molta subtilea: March lloa el fet que dama posa el seu intel·lecte al servei de la virtut.
23 En fer tota mena de bé, la peresa s’adorm en la dama - és a dir, la dama obra bé
incansablement.
24 Vers conceptista a base del «mot equívoc» casta: la dama no és verge perquè Déu volgué
que ella tingués descendència (casta). March sembla plantejar una analogia inversa amb la
Verge: la voluntat de Déu ha designat a dona Teresa un paper que és el contrari del de Maria,
és a dir, el de no ser verge. Remarquem també la naturalesa insòlita d’aquesta alabança: el
paper de la dona en la procreació a l’edat mitjana era només nutritiva i material, i el seu úter
servia per gestar el fetus creat dins seu pel semen masculí. March, en canvi, sembla atribuir a
dona Teresa la capacitat de transmetre ella mateixa la seva pròpia «casta».
25 bastà: Seguim Ramírez i Fuster en preferir la forma pretèrita (en comptes de basta), ja que
concorda amb retenc al v. 26. Déu ha guardat la «bona pasta», de la qual va crear dona
Teresa, d’ençà del temps dels antics, època en què no mancaven les «singulars dones» com
ella; pasta: substància (cf. Sant Vicent Ferrer, Sermons, III, 246: «tots nosaltres som
d’aquesta pasta»).
28 compliment: perfecció; cf. Llibre del Tresor, II, 183: «beatitut, qui és compliment de tots
béns»; tasta: experimenta, coneix.
30 La dama té un autoconeixement perfecte; el coneixement d’un mateix era una de les bases
de la vida moral. La idea era repetida a la tradició preceptiva (Isòcrates, Disticha Catonis), a
les epístoles de sant Pau, a Agustí, i fins ben després de l’època de March. Per a la frase res
no·l fall cf. XXXVIII, 6: «Avorresc mi, que res no hi fall d’entregue».
33 Venecians: A diferència dels altres estats d’Itàlia, la primera meitat del segle XV fou un
període d’estabilitat extraordinària per a Venècia, la «Sereníssima Repubblica», fenomen que
els venecians atribuïen a les virtuts de la seva constitució.
36 «i [com el vostre seny regeix] el moviment innocent del vostre bell cos»; sens colpa: els
moviments, o impulsos del desig, de la dama es produeixen sense pecat.
37-40 En l’home entenedor de les qualitats de la dama la part carnal del seu amor està
immobilitzada quan la contempla. Això correspon a la falta de desig pecaminós en la dama
(v. 36).
77

44 El «miracle» de dona Teresa podria ser un record del famós sonet de Dante, «Tanto
gentile pare...»: «E par che sia una cosa venuta/ di cielo in terra a miracol mostrare». La
«corona» sembla recollir l’analogia anterior amb la Verge; és a dir, igual que Maria és la
reina del cel, dona Teresa ho és de la terra.
78

XXIV
Com és freqüent en aquelles poesies on March fa servir símils i altres formes de
comparança, el sentit últim d’aquesta composició s’ha de buscar més enllà del discurs poètic
aparent.
A les dues primeres estrofes, les quals desenvolupen el tòpic de la roda de fortuna, March
afirma que els seus sentiments envers la dama i els sofriments que aquests aporten són
constants. La complexitat de la naturalesa del seu amor es posa en evidència a les estrofes
següents on descriu el turment de la seva «cobejança terrible», o sigui els seus desigs cap a la
dama. Amb la imatge violenta del símil del castor March recalca el sentit de desesperació
física dels seus desigs i, igualment, la seva desesperació per superar-los, potser amb algun
record llunyà de la història d’Origen, el qual es va castrar per posar fi al desig i que March
esmenta al XXVI, 42. A l’estrofa següent March insisteix en el seu estat d’ànim desesperat
(vs. 33-40).
A la tornada March fa servir una veu poètica diferent: la del moralitzador que s’adreça a
Llir entre cards per lamentar-se de la grolleria del món, on tothom és culpable de «lo pecat
d’amor folla». No deixa de sorprendre que March sembli atribuir a la dama el poder
d’intercessió amb Déu que li és propi de la Verge («vullau ab Déu fer...»), matisant un
paralel·lisme que acabem de veure al XXIII. Estableix una distinció absoluta entre la seva
pròpia capacitat per comprendre la dama i la total ignorància dels altres, tots lliurats a l’amor
folla. D’aquesta manera finalment anomena la causa del seu sofriment aparentment
irremeiable: aquella folla amor davant de la qual tants han caigut i amb la qual ell segueix
lluitant.
Mètrica: Estramps.
Bibliografia: Commentaire, pp. 36-38; Poesies, II, 86-90; Archer, Pervasive Image, pp. 153-
57.
No sec lo temps mon pensament immoble,
car no és trespost de un ésser en altre;
fortuna vol son torn variat perdre,
4 sí que amistat ab fermetat acapta:
quan m’ha sentit al pus jus de son centre,
aspres ha fets los corrons de sa roda
perquè, allissant, en altre torn no munte
8 a seure lla on és lo gran desorde.
Com l’envejós qui soberg dan vol rebre
perquè major dan son desamic senta,
e pren delit del mal que veu soferre,
12 tant que no sent lo mal qui l’és proïsme,
tal semblant cas fortuna ab mi pratica:
faent procés, a son delit denul⋅le,
muda lo nom que pren d’ésser no ferma;
16 perd son plaer, que és no dar temps al vogi.
Sí com aquell que adorm ab artifici
79

son cos perquè la dolor no soferte,
volgra adormir los pensaments qui⋅m porten
20 coses a què ma voluntat s’enclina,
causant en mi cobejança terrible,
passionant l’arma, qui és ajunta
en sofertar aquest turment tan aspre
24 ab lo meu cos, qui en tal cas l’acompanya.
Sí co⋅l castor caçat, per mort estorçre,
tirant ab dents, part de son cos arranca
(per gran instint que natura li dóna
28 sent que la mort li porten aquells membres),
per ma raó volgra haver coneixença,
posant menyspreu als desigs qui⋅m turmenten,
matant lo cos, empecadant-me l’arma,
32 sí que jaquir-los me cové per viure.
En aquell punt que⋅l cobejar me sobta
volgra ser foll, ab la pensa tan vana
que no pensàs pus aventurat home
36 Fortuna hagués prosperat de béns mobles.
En gran calor lo fred tot hom desija,
ne creure pot que jamés l’hivern torne;
així me’n pren com dolors me congoixen:
40 creure no pusc que en part de content baste.
Tornada
Llir entre cards, si lo comun enginy
és tan grosser que no us basta a compendre,
vullau ab Déu fer que, si fe los basta,
44 sia remés lo pecat d’amor folla.
80

Notes XXIV
1-2 El pensament del poeta no canvia amb el temps perquè no sofreix canvis anímics: el seu
sofriment és continu.
3-4 La fortuna abandona el seu costum de rodar la seva roda sense parar, i ha esdevingut
constant.
5-8 March amplia el concepte de la roda de Fortuna amb elements trets del mecanisme del
carro. El corró és «un cilindre de fusta del torn [el fre a mà] en els carros» (DCVB) que
sembla que s’aplicava directament a la roda. La fortuna ha fets aspres els corrons perquè
frenin del tot la roda; si fossin llisos (allisant) el poeta podria tornar a pujar cap amunt i
gaudiria de millor fortuna; munte: munti (el subjecte és el poeta).
9-12 L’envejós es complau en perjudicar-se si així pot assegurar que el seu enemic en resulti
perjudicat encara més, i sent tant de plaer en el sofriment de l’enemic que no s’adona del seu
propi mal; soberg: enorme; proïsme: proper.
17 ab artifici: amb enginy, fent servir l’art de l’anestèsia.
21 cobejança: desig.
22 passionant l’arma: fent sofrir l’ànima; ajunta: unida.
25 L’exemple del castor es troba, com assenyala Pagès, a Silius Italicus (Punica, XV, 485-
87) i a Juvenal (Sàtira XII, 33-35), i és freqüent als bestiaris medievals (per exemple, a
Bestiaris, ed. Saverio Panunzio, 2 volums (Barcelona: Barcino, 1963-1964), I, 110-111 i II,
80-81). Crida molt més l’atenció, però, l’analogia entre la imatge de March i el següent
passatge del Llibre del Tresor (II, 86-87): «Los seus genitius són molt calts e profitosos en
medicina; per ço los seguexen los caçadors, per haver los genitius. Mas natura, que a tots
mostra les propietats, los fa saber la pròpia ocasió per què·ls cacen; car allí hon veu que no
se’n pot scusar, ell mateix ab les sues dents los se talla, e·ls lança denant los caçadors, e axí
stalvia los seu cors de mort per aquell membre».
31 empecadant: carregant de pecats.
32 «de manera que, si vull viure, hauria de deixar de cometre aquests pecats».
33-36 Quan el desig (el cobejar) s’apodera d’ell, voldria ser foll i així poder fer-se la il·lusió
que gaudeix d’una felicitat que sobrepassa la de l’home més ric del món. March contrasta el
seu desitjat afavoriment de la fortuna en els béns «immobles» de l’amor amb el de l’home ric
en «béns mobles».
40 «no puc creure que hi hagi cap lloc on jo pogués assolir la contentació».
81

XXV
El poeta al·ludeix a un període de felicitat passada en la qual ha gaudit de l’amor de la dona
a qui s’adreça. Aquest poema, amb el seu refrany (retronxa) que clou cada estrofa, té un caire
líric que trobem només al poema XII.
March desenvolupa una súplica: que la dama torni a acceptar-lo. Li recorda l’amor que
aparentment compartien anteriorment, i els sofriments que ella li ha causat d’ençà de l’època
de felicitat. L’acusació d’una malifeta feta per la dama «un matí» (v. 38), sense que el poeta
en doni més aclariments, fa que el poema tingui un aspecte molt privat.
Mètrica: Cobles croades unisonants amb retronxa (refrany), l’únic exemple a March.
Bibliografia: Auzias, pp. 250-51; Commentaire, pp. 38-39; Poesies, II, 90-93; Ramírez, La
poesia, p. 259.
No⋅m fall record del temps tan delitós
que és ja passat; pens que tal no venrà.
Si⋅l conseguesc, mercé no⋅m fallirà,
4 car pietat fet haurà pau ab vós:
preareu mi qui en temps antic preàveu,
e confessant que us dolíeu de mi.
Ara que us am plus que jamés amí,
8 tornau-vos lla on de primer estàveu.
Plus que d’abans me trobe desijós,
e lo desig en mi jamés morrà,
car per sa part mon cos lo sostendrà;
12 l’enteniment no⋅m serà despitós.
Vós, desijau a mi, qui desijàveu
per tal voler del qual jo⋅m contentí.
Ara que us am plus que jamés amí,
16 tornau-vos lla on de primer estàveu.
E si raó fon que benvolgut fos,
mills ho meresc: mon ull no⋅m desmentrà,
car per gran dol moltes veus ne plorà
20 e, no plorant, mostrava’m dolorós.
E vós, de goig, lo Tedèum cantàveu;
llagremejant, maldicions cantí.
Ara que us am plus que jamés amí,
24 tornau-vos lla on de primer estàveu.
Comptar no deig les passades dolors,
car poca fe per vós tost hi serà:
qui és menys d’amor, altra amor no sentrà,
28 car no ha esguard lo rient al plorós.
Si ben amant lo terç d’un jorn passàveu,
82

hauríeu grat del que per vós passí.
Ara que us am plus que jamés amí,
32 tornau-vos lla on de primer estàveu.
Reclam a tots los meus predecessors,
cells qui amor llur cor enamorà,
e los presents, e lo qui naixerà,
36 que per mos dits entenguen mes clamors.
E si en vós coneixença justàveu,
mal grat haureu del que fés un matí.
Ara que us am plus que jamés amí,
40 tornau-vos lla on de primer estàveu.
Tornada
Plena de seny, si⋅l cor me cartejàveu,
trobàreu clar que us amaré sens fi.
Ara que us am plus que jamés amí,
44 tornau-vos lla on de primer estàveu.
83

Notes XXV
3-4 Només aconseguirà que torni el temps feliç que rememora si la dama li atorga la seva
compassió.
7-8 El poeta l’estima més que mai, però la dama ha tornat a tenir envers ell els sentiments
negatius de dabans.
11-12 El seu desig perdurarà perquè hi té un paper l’enteniment; no és un amor purament
carnal.
13 desijau: amb valor d’imperatiu.
18 mills: millor. El poeta mereix l’amor de la dama encara més que abans perquè n’ha sofert
tant, com demostren els seus ulls.
21 L’himne Te Deum laudamus es cantava sobretot els dies de les grans festes, o per donar
les gràcies a Déu després d’una victòria militar; March contrasta el goig i el triomf de la
dama amb el seu propi abatiment.
22 maldicions: malediccions (un castellanisme segons DCVB).
25 comptar: contar.
28 El qui riu no pot simpatitzar amb el qui plora.
33-36 Els seus dits, és a dir, poemes, són testimoniatge per als amants que han sofert a causa
de l’amor, que en sofreixen ara, o que en sofriran en el futur.
38 mal grat haureu: estaríeu poc contenta; fés: féreu.
41 cartejàveu: fullegéssiu. March compara el seu cor a un llibre, i invita la dama a
inspeccionar-lo.
42 trobàreu: trobaríeu.
84

XXVI
March desenvolupa al llarg de set estrofes una denúncia de la manca de virtut al món
modern, però acaba amb una tornada on lloa la dama estimada, malgrat el fet que fins a
aquest moment no hi ha hagut la més mínima referència ni a ella ni a l’amor.
Se’ns presenten dues interpretacions d’aquest canvi sobtat en el discurs del poema. Segons
una d’aquestes lectures podríem afirmar que l’alabança final de la dama converteix les set
estrofes anteriors en una elegant circumlocució per dir que el món modern, tret del poeta, és
incapaç d’apreciar el que val la dona a qui March s’adreça. L’altra línia d’interpretació ens
duria a pensar, tot al contrari de l’altra, que el context cortès de la relació entre poeta i dama
forneix un marc convencional perquè ell arremeti contra la moralitat contemporània (un tema
que havia d’agradar a la reina Maria, amb la qual ja sabem que March es relacionava gairebé
diàrament en certs moments de la seva vida).
El tema que March desenrotlla al cos del poema és que els homes malvats i els estúpids han
fet que la virtut deixi d’apreciar-se al món, i que, com a conseqüència, la raça humana
ineludiblement s’apropa a la seva fi. Als vs. 41-48, March introdueix el tòpic retòric del Ubi
sunt?, i tot seguit contesta la pregunta: la dama és l’única que es pot comparar amb els
exemples de bellesa i saviesa que s’acaben de citar.
Mètrica: Cobles croades capcaudades; Ramírez (La poesia, p. 35) apunta que al v. 21 la rima
no compleix les exigències de la preceptiva (March fa rimar -onren amb -ombren als vs. 21,
24, 25 i 28).
Bibliografia: Commentaire, pp. 39-40; Poesies, II, 93-97; Ramírez, La poesia, pp. 111-13;
Archer, Pervasive Image, pp. 124-25 i Aproximació, pp. 95-101.
Jo crit lo bé si en algun lloc lo sé,
callant lo mal, sens passar-ne despit,
car en maldir mon cor no pren delit,
4 ne⋅m cal cridar, puis no veig lo perquè,
no per aitant que molts béns jo no senta,
mas poc val crit entre lo sord e⋅l mut,
per què⋅l bon hom per tal no és sabut,
8 e sa valor en lo món no l’augmenta.
Menys que la llei cristiana⋅s presenta
als africans, ne la volen oir,
veig la virtut en null esment venir:
12 l’hom viciós e⋅l pec l’han dat empenta.
Salamó diu que en pocs és saviesa;
los enemics són molts de la virtut,
dients que sou home foll conegut
16 si del costum se llunya vostra aptesa.
Lo vici és tant que la virtut ha empesa,
e lo profit honor ha tret del món,
e en tan pocs és, e poc a poc se fon;
85

20 no hi ha calor contra⋅l fred de peresa.
Lo nombre és tant d’aquells qui la deshonren,
que ja no hi val empara de algú;
e si voleu que us diga⋅l crit comú:
24 «Peresquen cells qui d’honor no s’aombren!»
Als hòmens morts d’actes bons no desombren,
car dels absents no⋅ls cal haver enveja.
Pair no⋅s pot aquesta cosa lleja
28 dins los ventrells qui d’envejar s’escombren:
no dan llaor al viu qui la percaça,
ans fan raons com la hi poran sostraure,
e si⋅l ben fer del món no poden raure,
32 dien-ne mal, tant que lo bé desfaça.
Bondat, virtut, han perduda sa raça,
cossos humans han molt diminuït,
Déu és per nós mal honrat e servit,
36 e ja la mort pus estret nos abraça.
Tot quant per Déu és jus lo cel creat
ha molt perdut de son propi cabal:
saber se perd, experiment no val,
40 lo viure curt, que⋅l mig és tost passat.
¿On és l’enginy d’Aristòtil trobat,
d’Orígenes, Sèneca e Plató?
¿Qui mostrarem semblant al fort Samsó?
44 ¿On és tan bell com Absalon trobat?
Línceus fon qui res no l’escapava
que no fos vist per sa vista subtil;
dins en la mar veia de milles mil.
48 Lo viure llur més que⋅l present durava.
Foll és aquell qui no imaginava
que fallirem, puis fall ço per què som.
Sí com decau la rama e lo pom
52 si la rael de l’arbre hom tallava,
fallirem nós, puis lo que⋅ns sosté fall.
Bé⋅ns mostra Déu que vol lo món finir,
puis lo que⋅ns té vol que vinga a perir;
56 son poc a poc, natura a nós defall.
Tornada
Llir entre cards, no⋅m basta l’escandall
per trobar fons en la vostra estima,
e quan vos llou, no trop raó ne rima
86

60 de què⋅m content, e per ço jo me’n call.
87

XXVI Notes
9-10 Parlar de la virtut en el món modern és com anar a l’África per predicar el cristianisme:
la gent no en vol saber res.
12 pec: nici; l’han dat empenta: han fet fora la virtut.
16 «si no esteu inclinat a seguir el costum del temps».
17 ha empresa: ha feta fora.
20 March identifica la peresa - la accidia, o peresa moral - com la causa principal de la
desaparició de la virtut entre els homes.
21 la deshonra: deshonren la virtut.
22 «que ja no hi ha ningú que la pugui defendre».
24 no s’aombren: no s’espantin.
25 desombren: envegen.
27 aquesta cosa lleja: allò que March diu a continuació.
28 qui d’envejar s’escombren: els qui s’aparten de l’enveja.
29 Els envejosos no lloen l’home que percaça l’honor, sinó que busquen la manera de
sostreure-la-hi.
32 dien-ne: en diuen.
33-40 La idea que la vida humana havia esdevingut més curta (i els cossos humans més
petits, com s’esmenta al v. 34) com a conseqüència de la maldat, era corrent. Cf. Berceo,
Milagros de Nuestra Señora, 502: «Ennos tiempos derechos qe corrié la verdat,/ qe non
dicién por nada los omnes falsedat,/ vivién a buenas, vinién a vegedat,/ vedién a sus
trasnietos en séptima edat» a Gonzalo de Berceo. Obras completas, II: Milagros de Nuestra
Señora, ed. Brian Dutton (Londres: Tamesis, 1971), p. 159.
39 experiment: experiència.
40 tost: aviat.
41-46 Tots aquests exempla clàssics i bíblics eren comuns, i fins i tot proverbials. Pagès cita
un passatge del Rhythmus de contemptu mundi, atribuit a diversos autors, on apareixen els
noms de Samson, Absolon i Aristòtil, però també els trobem al manual de retòrica i poètica
Flors del gai saber i la versió parcial que en va fer Joan de Castellnou, com ens recorda
Ramírez.
42 Orígenes: en aquest vers probablement cal donar al nom del teòleg una pronunciació
oxítona, com suggereix Bohigas (Origenès).
47 milles mil: mil milles.
50 fall ço per què som: falla la virtut, qualitat essencial de l’home.
52 rael: arrel.
54 finir: posar fi.
55 té: sosté.
56 «La natura ens falla en no obrar amb la seva acostumada lentitud»; és a dir, Déu ja deixa
que el món s’acabi, i aquest procés no segueix el ritme normal de la natura.
58 la vostre estima: l’estima que la dama mereix.
59-60 El poeta no troba cap manera adequada de lloar la dama i, per tant, ja callarà.
88

XXVII
El primer vers resumeix la naturalesa de la crisi anímica que March descriu al llarg
d’aquest poema: l’extrem sofriment emocional (sobresdolor) ha deixat el poeta sense la
capacitat per pensar amb la claredat mental que cal tenir per trobar-hi una sortida: ja no li
serveix per a res el seu imaginar.
Aquesta referència a l’imaginar serveix d’entrada a March a la mateix estrofa perquè
exposi un esquema psicològic fet a base del model agustinià dels tres poders de l’ànima:
imaginar (també anomenat pensament al v. 21), enteniment (v. 2), i voler (v. 6). Afirma que
ha perdut l’ús de totes tres facultats, i això explica perquè no ha pogut manifestar el seu
«afany». No serà fins a la tornada que March aclarirà quina és la naturalesa d’aquest «afany».
El cos del poema consisteix en dos símils i una al·legoria, dels quals els dos conceptes de
morir e viure (v. 8) forneixen el marc metafòric. El primer dels símils (vs. 9-16) i l’al·legoria
(vs. 25-40) desenvolupen el tema de l’estat paralitzat del poeta; el segon símil (vs. 17-24)
insisteix en el paper del «sobresdolor» (treballs) en incapacitar l’imaginar.
A la tornada, s’explica finalment la causa de l’«afany» al·ludit a la primera estrofa i que
acaba de descriure amb bon nombre de recursos retòrics. Tot es deu al fet de no haver-se
declarat davant la dama. La tradició manuscrita recull una segona tornada («Endreça»), que
hem afegit en nota, i també una versió abreujada del poema (vs. 25-44), per a la qual vegeu
l’Apèndix.
Mètrica: Cobles dobles: ABBACDDC ABBACDDC/ EFFEGHHG EFFGHHG, etc.
Bibliografia: Commentaire, p. 41; Poesies, II, 97-100; Ramírez, La poesia, p. 36; Archer,
Pervasive Image, pp. 115-21; Badia, Tradició, pp. 209-19; Arthur Terry, «Ausiàs March and
the Medieval Imagination», The Discerning Eye. Studies Presented to Robert Pring-Mill on
his Sevetieth Birthday, ed. Nigel Griffin et al. (Llangrannog: Dolphin, 1994), pp. 17-26.
Sobresdolor m’ha tolt l’imaginar.
L’enteniment no⋅s dol, ni⋅s pot esbatre:
aitant és dolç que l’ha calgut abatre,
4 e mon afany, plorant, no⋅s pot mostrar.
No trop remei car ma dolor és tanta
que, mon voler en parts, no tinc partit,
ne en sol un lloc lo’m trobe aünit,
8 sinó en morir e viure que⋅s decanta.
Sí com l’hom flac qui l’és forçat triar
ab qual de dos hòmens forts s’ha combatre,
no sap pensar ab qual deja debatre
12 e, espaordit, sos comptes no pot far,
ne pren a me, que lo viure m’espanta
e lo morir me serà gran despit.
Com viure vull, la mort prenc en delit;
16 com vull morir, la vida tinc per santa.
Sí com aquell qui és verí donant
al mestre seu e, quan veu sa dolor,
ha pietat del mal de son senyor,
89

20 e sobre aquell vol ésser ajudant,
vós, pensament, per qui mon seny s’absenta
per los treballs dant-li alterament,
a son afany donau acorriment
24 puis que sos mals per mijà vostre⋅ls senta.
Jo contrafaç nau en golf perillan,
l’arbre perdent e son governador,
e per contrast de dos vents no discorr.
28 Los mariners embadalits estan,
e cascú d’ells la sua carta tenta
e són discords en llur acordament.
U volgra ser prop terra passos cent,
32 l’altre tan lluny com vent pot dar empenta.
Ma voluntat ab què en la mar fui mes
fallida és, e pogra’m fer ajuda;
ja ma raó de son lloc és caiguda;
36 mos pensaments contraris m’han atés:
ja mos desigs no saben elegir
vida ne mort, qual és la millor tria.
Natura en mi usa de maestria
40 e pren la mort per major dan fugir.
Tornada
Plena de seny, no⋅s pot ben soferir
vida i dolor sens pendre algun espai.
Lo meu desig se converteix en glai
44 quan me record que res vos haja dir.
90

Notes XXVII
1. l’imaginar: la imaginació, en el sentit medieval de la facultat mental que regeix la
invenció, retenció, i expresssió d’imatges. No s’hi entén la «fantasia» en un sentit romàntic i
modern, sinó una facultat que processa la informació procedent dels sentits (vegeu Terry, p.
18).
2 ni·s pot esbatre: ni pot esforçar-se (?). La forma reflexiva de «esbatre» no està
documentada al DCVB més que per aquest vers de March i un passatge de la traducció del
Decameró («Algun acte en lo qual lo nostre enteniment se pusca esbatre»), sense proferir un
sentit possible per a la forma reflexiva. L’accepció que suggerim també es dóna al provençal
antic, segons Emil Levy, Petit dictionnaire provençal-français (reimprès Heidelberg: Winter,
1973): «esbatre v. réfl....s’efforcer?».
3 dolç: dòcil. Creiem que la lliçó donada per Poesies és correcta; la paraula dolç apareix amb
un sentit semblant al LXXI, 16: «¿Qui és lo dolç que dona vol amar?», on vol dir «foll»,
«ignorant», o «ingenu». Obres té esdolc, i Ferraté, seguint Ramírez, dóna dolt és; l’ha calgut
abatre: forçadament ha acabat en un estat d’abatiment.
4 L’afany, o desig, no pot manifestar-se, i se’n dol.
6 mon voler en parts, no tinc partit: «amb la meva voluntat destrossada, ja no tinc cap
alternativa»; el mot partit és substantiu («elecció», «alternativa»), com al XXXIX, 26: «que
sia cert e molt pus bell partit», i LV, 46: «que perdre·l món seria millor partit»; cf. DCVB, el
qual cita un exemple del Curial: «Com fossen hòmens de gran astúcia e no haguessen partit
sinó de callar».
7 «ni trobo el meu voler en un estat íntegre en el mateix lloc»; és a dir, com explica al vers
següent, la seva voluntat s’inclina alhora a la mort i a la vida.
17-20 Imatge del servent que enverina el seu senyor, però que després, quan veu el seu
sofriment, s’apiada d’ell.
21-24 L’angoixa del poeta - els treballs del seu pensament - ha provocat el trastorn
(alterament) i, després, la pèrdua del seu seny; el poeta invoca el seu pensament i prega que
socorri el seny.
25-40 Amb la imatge de la nau, March desenrotlla una al·legoria que explica tot seguit a
l’estrofa següent: el poeta és com una nau sense timó (la voluntat) que ha perdut el seu pal
major (raó), on els mariners (pensaments contraris) proposen camins contradictoris (és a dir,
camins que duran el poeta o a la vida o a la mort). Als vs. 39-40, el poeta anuncia que,
mancant ell de voluntat, la natura ha pres la decisió necessària.
25 contrafaç: «sóc semblant a»; perillan: perillant.
26 governador: timó.
28 no discorr: no corre.
29 tenta: «tempta», «escruta». Hem conservat la lliçó de tots els manuscrits, necessària per a
la rima; al Torcimany (II, 135) la paraula tempta, la qual era la forma normal a l’època de
March, només fa bona rima amb paraules que acaben en
-empta; per a aquest ús excepcional de la forma en -enta que fa March, vegeu DECLC, VIII,
394b.
43 glai: temença.
41-44 A aquesta tornada el manuscrit A dóna una Endreça, escrita al marge (a la seva còpia,
I, és escrita a sota de la tornada): «Plena de seny, lo cors meu departir/ de l’esperit veurets
ans que us desam;/ en l’aire alt farà, cridant, un clam,/ pensant en vós si us volrets penedir».
Ferraté i Badia incorporen l’endreça al seu text, no obstant que està documentada només al
marge d’un manuscrit on no falten els marginalia, possiblement procedents del copista.
91

XXVIII
Un dels poemes d’Ausiàs March més admirats pels lectors moderns (v.g. Brenan), per la
riquesa i la complexitat dels nivells de sentit que ofereix.
Després d’una descripció de l’adveniment de la nit, el poeta recalca la diferència entre ell i
els malvats del món que s’aprofiten de la nit per fer les seves malifetes. Insisteix que ell és
més aviat una víctima de la nit, com ho són els petits animals aterrits i els homes malalts que
senten créixer el dolor que els afligeix.
A l’estrofa vinent però, el poeta fa un volte-face, rebutjant aquesta identificació i declarantse
ara el pitjor dels homes: s’acusa de trair-se a si mateix cada nit, cavil·lant les accions que
han de dur-li sofriment quan les dugui a terme durant el dia. A la tornada afirma que només
la compassió de la dama el podria salvar de la mort.
A nivell retòric, el poema té el seu punt d’enfocament en el concepte - és a dir el
«concepto» en el sentit en què l’empra Gracián a la seva obra Agudeza i arte de ingenio - que
es desenvolupa als vs. 7-10. És a dir, March presenta una contradicció - passa la nit «sens
mal fer» i alhora fa «més que si matàs/ mil hòmens justs» - que després resol a la segona
estrofa. La resolució comporta la revelació dramàtica d’una idea que al XC, 29 March
expressa de manera gnòmica: «Dintre nós nostre enemic portam».
És aquest nivell de sentit, transmès al lector amb un mecanisme retòric que Gracián
considerava capaç de servir de mitjà de revelació de les més recòndites veritats, el que
converteix una convencional súplica de compassió en una profunda anàlisi de la psicologia
humana.
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, 41; Poesies, II, 100-101; Gerald Brenan, The Literature of the
Spanish People (Harmondsworth: Penguin, 1963), pp. 112-17; Juan Ferraté, Dinámica de la
poesía. Ensayos de explicación, 1952-1966 (Barcelona: Seix Barral, 1968), pp. 119-140;
Zimmermann, «Ontologie et écriture dans l’oeuvre d’Ausiàs March: Lectures du poeme
XXVIII», Mélanges offerts à Maurice Molho (París: Éditions Hispaniques, 1988), II, 457-
473; Archer, Aproximació, pp. 185-200.
92

XXVIII
Lo jorn ha por de perdre sa claror
quan ve la nit que espandeix ses tenebres.
Pocs animals no cloen les palpebres
4 e los malalts creixen de llur dolor;
los malfactors volgren tot l’any duràs
perquè llurs mals haguessen cobriment;
mas jo, qui visc menys de par en turment
8 e sens mal fer, volgra que tost passàs.
E d’altra part faç pus que si matàs
mil hòmens justs menys d’alguna mercé,
car tots mos ginys jo solt per trair-me.
12 E no cuideu que⋅l jorn me n’excusàs,
ans, en la nit treball rompent ma pensa
perquè en lo jorn lo traïment cometa.
Por de morir o de fer vida estreta
16 no⋅m tol esforç per donar-me ofensa.
Tornada
Plena de seny, mon enteniment pensa
com aptament lo llaç d’amor se meta.
Sens aturar, pas tenint via dreta.
20 Vaig a la fi si mercé no⋅m defensa.
93

Notes XXVIII
1-4 Per a la llarga tradició literària darrera d’aquesta poesia, vegeu l’estudi de Ferraté.
2 pocs: petits.
7 menys de par en turment: sense parió en el sofriment.
8 tost: de pressa.
10 justs: virtuosos (en ple contrast amb els «malfactors»)
11 El poeta, cavil·lant el que farà l’endemà, empra tot el seu enginy (ginys) en perjudicar-se,
i es prepara ell mateix els paranys (ginys) en què caurà.
12 «E no penseu...».
15 vida estreta: vida opresa, potser (com suggereix Pagès) amb la idea més concreta de
l’empresonament, i en tot cas amb el sentit metafòric de «sofriment»; la idea de l’amor com
un empresonament està arrelada en el tema comú de la poesia cortesa, la presó de l’amor.
16 fer-me ofensa: fer-me mal a mi mateix.
18 El llaç de l’amor reté el poeta, el qual reconeix que ha de culpar-se a si mateix; llaç és una
mena de parany, com està documentat a DCVB («giny»): «Qui para cepons, laços o altres
ginys per pendre bèsties o aus feres», i Bernat Oliver, p. 196: «Tu, doncs, senyor meu,
desliura’ns, si·t plau, del laç dels caçadors»; també a March XLII, 30-32 i CXVII, 74.
19 pas tenint via dreta: «camino cap a la mort»; cf. Tirant, II, 218: «E lo més sabut metge de
tots dix: "Certament jo no estime vida en aquesta senyora...Jo crec que ella deu haver fet son
dret camí"».
94

XXIX
El nivell de sentit més palès d’aquesta esparsa es fonamenta en els convencionalismes de la
tradició cortesa: la timidesa de l’amant davant l’amada, i la seva resolució de superar el seu
propi temor. La visió de la dama amada l’ha deixat confós, i ara cal que se n’allunyi fins a
trobar de nou el coratge per dirigir-li la paraula.
La imatge del brau lluitador (lo taur) comporta, però, dessota del ritualisme del festeig
cortès, un altre nivell de sentit. La feroçitat venjativa de l’animal que tornarà per destruir
l’altre, i tot el conjunt d’associacions eròtiques que produeix la imatge del brau, van creant
l’obscura amenaça de la venjança sexual. És precisament aquesta contradicció entre el
discurs poètic més evident i el missatge amagat la que dóna un vigor insòlit a aquest breu
poema.
El símil és d’origen clàssic, i es remunta o a un passatge molt més extens de les Geòrgiques
(III, 219-36) on Virgili descriu la rivalitat de dos braus per una formosa iuvenca, o a uns
versos de la Farsàlia de Lucà que semblen haver-se inspirat en Virgili.
Mètrica: Cobla esparsa amb rims croats.
Bibliografia: Commentaire, p. 41; Poesies, II, 101-02; Archer, Pervasive Image, pp. 50-51,
98, 197-98; Marie-Claire Zimmermann, «L’esparsa a l’obra d’Ausiàs March: un esquema
bàsic de la poetització», Estudis de Literatura Catalana en Honor de Josep Romeu i
Figueras, (Barcelona: PAM, 1986), II, 397-417; Lola Badia, «Si com lo taur...», Els Marges,
32-33 (1981), 19-31; reproduït a Anàlisis i comentaris de textos catalans, ed. Narcís
Garolera, (Barcelona: Curial, 1985), III, 93-111, amb el títol «A propòsit d’una esparsa
d’Ausiàs March»; Lola Badia, Tradició, pp. 201-07.
Sí com lo taur se’n va fuit pel desert
quan és sobrat per son semblant qui⋅l força,
ne torna mai fins ha cobrada força
4 per destruir aquell qui l’ha desert,
tot enaixí⋅m cové llunyar de vós
car vostre gest mon esforç ha confús.
No tornaré fins del tot haja fus
8 la gran paor qui⋅m tol ser delitós.
95

Notes XXIX
1 se’n va fuit: fuig.
2 força: venç.
3 desert: mal servit; cf. Tirant, II, 163: «tinc-me per desert com pens en lo poc amor que em
mostrau».
6 gest: el posat, o conjunt d’atributs graciosos que assetgen els sentits del poeta.
7 fus: esvaït.
8 qui·m tol ser delitós: «que m’impedeix de ser feliç en l’amor».
96

XXX
Poema que està estretament vinculat al gènere del sirventés practicat pels trobadors
provençals en què un poeta anima els oients a adoptar una actitud de guerra. Aquesta
composició sembla pertànyer a un moment concret de la carrera del rei Alfonso V d’Aragó,
el qual passà gran part del seu regnat a Itàlia embolicat en guerres. March al·ludeix al
monarca als vs. 41-48, lloant-li els seus triomfs.
Si el poema és posterior al 1443, és possible que el v. 46 sigui una referència a la seva
aclamació pels napolitans com a alliberador de la ciutat, anteriorment sotmesa als angevins
(vegeu Jaume Vives i Vives, Els trastàmares (segle XV) (reimprès Barcelona: Editorial
Vicens Vives, 1980), pp. 103-46).
Entre els grans senyors a què March al·ludeix als vs. 47-48, angoixats pels plans de
conquesta del Magnànim, devia incloure’s el gran enemic d’Alfonso, el condottiere
Francesco Sforza. També podríem conjecturar que els vs. 49-56 continguin una al·lusió al
desastre de la batalla naval de Ponza (1435), el gran daltabaix de la carrera del Magnànim,
quan va ser capturat i empresonat. Cal dir, però, que les al·lusions que fa March són de tipus
poc específic, de manera que el poema podria pertànyer a qualsevol moment de la carrera
italiana del rei.
El poema va dirigit sobretot als qui vacil·laven en comprometre’s a anar a ajudar el rei, els
de cor flac. March presenta arguments aristotèlics i estoics amb els quals pretén animar al seu
públic a enfortir-se per col·laborar en les empreses del rei. March defineix la veritable virtut
militar mitjançant la comparació entre el parencer, el temerari i el virtuós, i aconsella l’home
de poc coratge que deixi de pensar en el perill i tingui en compte només el seu honor (vs. 17-
40). Després de l’elogi d’Alfonso (vs. 41-48), March lloa, a l’última estrofa i a la tornada (vs.
49-66), el coratge personal com a única defensa possible contra la naturalesa imprevisible de
la fortuna.
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, pp. 42-43; Poesies, II, 102-07.
Vengut és temps que serà conegut
l’hom qui son cor haurà fort o covard,
e ja negú no cuid saber tal art
4 que, si és flac, tal no sia sabut;
car, desastruc, al perill de la mort
lladoncs no·l val enginy ne maestria
per ben cobrir sa extrema covardia,
8 ans elegeix fugir per ser estort.
Ans del perill se deu fer lo cor fort:
emprenent risc, hom ha dels bons paria,
aconseguint honor e senyoria,
12 faent venir los cèsars en record.
Les armes fan los prous hòmens valer,
e·ls puja tost en semblant de momén;
aquest és lloc d’on lo covard deixén;
16 més prop de si és les dones veer.
97

Renom d’ardit volrà lo parencer,
mas no serà comportat son engan,
car los qui més de tals afers sabran
20 diran quin nom sobre si deu haver,
e baixament entre si volran dir:
«Hom virtuós no deu ser nomenat,
mas prenedor del que no ha guanyat
24 entre aquells qui no·l veuran fallir».
L’home testard qui no tembrà morir,
no faent fruit son perill assajat,
grau de virtut volrà en si posat,
28 mas en aquest se deu mills soferir,
puis ab perill molt gran de sa persona
cuida guanyar lo que no·l da son dret,
car la virtut en lo mig lloc se met
32 e los extrems per vicis abandona.
Guanya virtut qui son cos a mort dóna
per un gran bé o de molts benifet;
pensar no deu compte li’n sia fet:
36 virtut de si lo virtuós guardona.
L’hom de cor flac meta·l perill a part,
car sa honor lluny del perill està,
e lo testard per temps venir porà
40 en ser temprat e usar de renard.
Quan dels passats llig alguns fets, e guard
los per venir, gràcia Déu nos fa
com som en temps que·l món dispost està
44 per grans afers e de cascuna part,
e especial per nostre gran senyor
qui, festejant, la gent ab por lo mira.
Tot gran senyor dintre son cor sospira
48 creent que ell vol ser dels senyors major.
Fortuna és sobtós canviador;
negú no sap on son voler l’atira;
e lo semblant de son amor és ira;
52 sa ira és moltes veus gran amor.
Negú no·s pot regir per son penell,
sinó que·ls flacs de sa cort foragita,
e·l coratjós de sos béns lo delita,
56 havent esforç veent-la contra d’ell.
Tornada
98

Contra la mort és aquest aparell:
menyspreu del cos e no tembre fortuna,
tenir sa llei e, si és moro, sunna;
60 e Déu lladoncs lo farà segur d’ell.
99

Notes XXX
3-4 «que no pensi ningú que l’astúcia li servirà per amagar la seva feblesa».
9-12 Per a l’exemple del romans i l’atribució de «lo cor fort», cf. Tirant, I, 591: «E mirau los
romans, qui del món hagueren monarquia, car dreta virtut de cor proceeix de saviesa».
12 «fent-se digne de comparació amb els cèsars».
13 los prous hòmens: els prohomes, els homes de virtut exemplar.
14 puja: el subjecte és «les armes»; en semblant de momén: tot seguit.
15 El covard no pot arribar a ser il·lustre; deixén: baixa.
25-30 No es mereix el dret a la fama de ser virtuós a què aspira l’home temerari, perquè
tracta de guanyar-se-la mitjançant accions d’un perill injustificable i que sovint resulten ser
infructuoses; cal obrar més raonablement en situacions de perill; 28 en aquest: en aquest
perill; mills: millor.
31 Cf. XXXI, 25: «Entre·ls extrems al mig virtut atura», i Llibre del Tresor, II, 122: «En la
virtut moral troba hom que aquella cosa en què és poch e massa és menyspreable, e en mig
loch és preable».
36 El virtuós no obra pensant en l’alabança que li podrien fer els altres.
38 meta·l perill a part: que deixi de pensar en el perill.
40 usar de renard: emprar l’astúcia.
41 llig: llegeixo; guard: miro.
46 La gent fa festes al rei, i alhora el tem.
50 Ningú no sap cap a on el portarà la voluntat de la fortuna; l’atira: l’atreu, l’enduu.
56 «perquè [el coratjós] segueix obrant amb coratge i virtut encara que vegi que la fortuna
està en contra d’e
100

ll».
101

XXXI
Com al XXVI, March desenrotlla un tema moral al llarg del poema i acaba amb una
tornada en què s’adreça a una dona, parlant del seu amor per ella.
A les cinc estrofes completes March tracta el tema de la inconstància de la fortuna, i
aconsella el lector que l’única via d’alliberar-se del poder de la fortuna és trencant tot vincle
amb els béns d’aquest món. Com és freqüent a la literatura i a les arts plàstiques a l’edat
mitjana, la figura de la fortuna es representa en relació amb la seva roda, la qual gira
constantment, augmentant i disminuint la prosperitat i la felicitat dels homes.
A la tornada March deixa de parlar amb la seva veu de moralitzador i adopta la de l’amant
que no arriba a explicar-se perquè segueix lliurant-se al turment de l’amor. Aquest sobtat
canvi d’identitat potser serveix per exemplificar dramàticament el poder de l’amor per fer
callar en el poeta la veu del moralitzador que aconsella abandonar tots el béns del món.
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, pp. 43-44; Poesies, II, 107-110; Archer, Aproximació, pp. 104-
107.
Molts hòmens oig clamar-se de fortuna
e malair aquella per sos actes,
volents ab lei fer amigables pactes,
4 donant-los bé e que tostemps fos una,
no recordant sa pròpia natura,
que és l’alt baixar e lo baix muntar alt.
E qui d’açò se dóna gran desalt,
8 lleixe los béns portants ab si fretura.
A Déu no plac haver del món tal cura
que no hi jaquís de terribles afanys:
pèrdues són en nombre més que⋅ls guanys;
12 n’esguard del ver, lo seny és oradura.
E l’hom, girat al mundanal saber,
ídoles creu, donant-hi plena fe;
en béns mundans creu ésser complit bé,
16 volent morir solament per haver.
Si algú pogués de fortuna tener
ab un fort clau sa roda quan és sus,
fóra-li bo anar amunt e jus,
20 soferint mals, per trobar tal mester.
Mas los metalls no han tanta vigor
que tan gran pes ab llur força retinguen,
e ginys no fan que d’alt en baix no vinguen
24 los qui seuran en la falsa honor.
Per negun temps perdrà fortuna ardor
de fer llocs plans de les timpes e munt,
e quan del tot son desijat és junt
102

28 e no pot fer pus ab sa gran furor,
torna a refer deshabitada casa
que en poc espai havia feta buida,
e l’hom desert e que enrequir jamés cuida
32 umple graners, olis e vins envasa.
En son costat no deu portar espasa,
com a foll hom deu franc arbitre perdre,
qui no creu cert que fortuna pot perdre
36 los béns movents e los sients arrasa.
Mas l’hom del món per fortuna mirat
ab lo esguard de riallosa cara
la part del plor no ha vista encara;
40 creu que sos ginys l’han de béns prosperat.
Tornada
Llir entre cards, propi só comparat
a Tàntalus, per continu desig.
No sé perquè tots dies hi afig,
44 puis que m’és prop compte desesperat.
103

104
Notes XXXI
3-4 Molts homes volen fer pactes d’amistat amb la fortuna, i així assegurar que ella els faci
sempre bé i que sigui invariable en el seu tracte amb ells; lei: ella (provençalisme).
5-6 La roda de la fortuna sovint es representava juntament amb la figura d’un rei, el qual
ocupa successivament quatre llocs a la roda assenyalats amb les paraules regno (al damunt de
tot), regnavi (el rei, perdent la seva corona, cau), sum sine regno (dessota de la roda) i
regnabo (en posició ascendent).
7-8 L’home només pot alliberar-se de la fortuna abandonant els béns del món, la necessitat
dels quals l’esclavitza; lleixe: deixi.
9-10 Déu, en crear el món, permeté que hi hagués alguns sofriments terribles per a l’home.
12 «per saber la veritat, els sentits no serveixen, i no són més que follia»; March fa servir un
joc de paraules fent servir dues de les accepcions medievals de seny (sentits/ sana capacitat
mental); oradura: follia.
16 haver: l’haver, els béns.
17 tener: detenir.
18 sus: a dalt.
19 jus: a baix.
20 «per trobar el secret de com detenir la roda de la fortuna en el punt més favorable».
21 los metalls: és a dir, del clau (v. 18).
23-24 L’ús de l’enginy pot impedir que no caiguin els que són d’un honor fals; seuran:
«s’asseguin», ocupin el lloc on és la «falsa honor».
27 «quan es troba molt a prop de realitzar el seu desig».
31 l’home desert: aquell a qui la fortuna havia abandonat.
33 «no té dret al títol de cavaller», és a dir, membre de l’estament social de March i el seu
cercle.
36 béns movents...sients: els béns mobles i immobles.
41-42 Tàntalus: Tàntal, rei condemnat a l’infern. Per damunt del seu cap penja un carràs de
fruitaa que un cop de vent aparta de la seva boca cada vegada que se li acosta; a sota d’ell
l’aigua li arriba fins a la barba, i baixa de nivell cada vegada que intenta apagar la seva set.
43-44 «no sé per què m’abandono cada cop més al meu desig, ja que fent-ho m’acosto a la
meva mort desesperada».

105
XXXII
Com als poemes XXVI i XXXI, en aquesta poesia March desenrotlla un tema moral fins a
la tornada on, sobtadament, es dirigeix a la dama.
El poema és d’un fort regust aristotèlic, i podem estar gairebé segurs que en escriure’l
March manejava la traducció catalana del compendi de l’Ètica al Livres dou trésor de
Brunetto Latini, ja que hi ha al poema diverses frases que podia haver manllevat directament
d’aquest llibre, com assenyalem a les notes.
A la part central del poema (vs. 1-40) March desenvolupa dues idees principals: 1) La
bondat val més que els béns i la posició social, però cal tenir-los tots tres alhora si qualsevol
d’ells ha de ser útil (vs. 1-24); 2) Perquè la bondat sigui eficaç, cal també un altre requisit:
s’ha de dur a la pràctica, perquè no val res ser virtuós només en teoria (vs. 25-40).
A l’última estrofa March ja prepara la tornada en afirmar que els poetes no podran
aconseguir la virtut si no fan altra cosa que parlar-ne (vs. 33-34) i si no superen la «viciosa
vergonya» (v. 37). A la tornada, March deixa de banda la veu moralitzadora i parla de la seva
«vergonya» com a amador.
Atès aquest enllaç verbal entre les estrofes completes i la tornada, podríem interpretar els
vs. 1-40 com la manifestació del poeta de la seva potència - el seu domini de la teoria de la
virtut moral aristotèlica - per superar el vici que causa la «vergonya» en la relació amb la
dama. En aquest sentit, la tornada seria el punt culminant on March declara la seva intenció
de convertir la potència, mitjançant el sofriment en l’amor, en l’acte virtuós.
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, pp. 44-46; Poesies, II, 110-13; Archer, Pervasive Image, pp.
110-13, Aproximació, pp. 74-88, 101-103.
L’home pel món no munta en gran valer
sens haver béns, bondat, llinatge gran;
mas la del mig val més que lo restan,
4 e no val molt sens les altres haver.
Per ella⋅s fan les dues molt prear,
car poder val tant com és ministrat,
llinatge val aitant com és honrat;
8 la valor d’hom ho fa tot graduar.
Mas no serà l’hom sabent de sonar
si en algun temps no sonà esturment,
car per voler sonar lo nom no⋅s pren
12 mas, l’esturment sonant, bé acordar.
Tot enaixí, aquell qui dins si val,
pobre de béns e d’avilat llinatge,
no té⋅ls arreus per mostrar gran coratge
16 en la virtut que⋅s nomena moral.
Són e seran molts d’un altre cabal,
havent molts béns e d’alta sang favor

e, valent poc, han la part no mellor
20 car, sens l’hom bo, quant pot haver és mal.
E moltes veus ha la colpa natura,
car farà bo tal que valer no sap;
negun saber no pot viure en llur cap;
24 sens colpa llur, de valer han fretura.
Entre⋅ls extrems al mig virtut atura,
molt greu d’obrar i entre pocs conegut.
Per ell saber no és hom per bo tengut,
28 mas fets obrant forans dins tal mesura:
aitant és llarg l’hom menys de fer llarguesa
com és escàs si no fall en despendre.
Vicis, virtuts, per actes s’han a pendre;
32 aprés lo fet és llur potença apresa.
No⋅s conquerran virtuts per gran aptesa
ne les hauran poetes per llur art.
Han-les aquells metents vicis a part,
36 obrant virtut per amor de bonesa,
res no dubtant viciosa vergonya,
mas solament amant virtuós preu.
E l’home pec en aquest banc no seu,
40 e qui n’és lluny lo gran delit se llonya.
Tornada
Llir entre cards, tostemps faré ma ponya
que la dolor jamés de mi⋅s partesca;
e no pensau que mon cas enferesca,
44 car major dan mereix ma gran vergonya.
106

107
Notes XXXII
1-2 «E noblesa de naxença, senyoria e riquesa ajuden molt a l’hom ésser magnànim» (Llibre
del Tresor, II, 138).
3 la del mig: la bondat; lo restan: els altres dos.
9-12 «Axí matex, sap algú ben sonar sturments per ço com ho ha molt usat» (Llibre del
Tresor, II, 119). Al text aristotèlic, se cita l’exemple d’un arpista; a la versió francesa de
Brunetto, es fa servir el cas d’algú que sap «bien citoler». El paral⋅lel amb el text català és,
doncs, exacte.
15 arreus: mitjans.
16 «Virtut és en II es maneres: la Iª és apellada moral, que⋅s pertany a la ànima sencible, en la
qual no és vera rahó; l’altre virtut és intel⋅lectual, la qual se pertany a la ànima rahonable, en
la qual ha intel⋅ligència, discreció e rahó» (Llibre del Tresor, II, 149).
19 la part no mellor: la part pitjor.
22 La naturalesa té la culpa perquè crea homes bons sense donar-los les qualitats necessàries
per fer-se «valer» al món. El paper de la naturalesa és dotar l’home del bé, el qual després es
desenvolupa, mitjançant la pràctica, en l’hàbit: «Aquestes virtuts del tot no són en nós sens
natura, ne del tot segons natura, mas la rael e lo començament de rebre aquestes virtuts són
en nós per natura, e lur compliment és en nós per usatge» (Llibre del Tresor, II, 118).
23-24 Aquests versos es refereixen a les dues classes d’home descrites en aquesta estrofa: els
que tenen l’avantatge de la sang però manquen de virtut i els virtuosos que freturen de les
altres qualitats necessàries. Sobre la idea que els virtuosos manquen de saber, citem Llibre
del Tresor, II, 127: «E tots hòmens malvats han poch de seny».
25 «Virtut és trobada en les coses que han migà e estremitats, ço és, més o menys. E aquest
mig loch és en dos maneres: lo hu és segons natura, l’altre és en comparació de nós...En la
virtut moral troba hom que aquella cosa en què és poch e massa és menyspreable, e en mig
loch és preable» (Llibre del Tresor, II, 122).
27-30 «E franquesa és lo mig entre avarícia e prodigalitat; car pròdig és aquell qui és
desmesurat en despendre e qui fall a pendre; e avar és aquell qui⋅s desmesura en prendre e
fall en despendre; mas lo franc sta enmig aquestes dues stremitats» (Llibre del Tresor, II,
123); fets...forans: actes; dins tal mesura: és a dir, en el mig lloc, sense «desmesurar-se».
31-32 Només podem saber (apendre) la potència moral de l’home quan aquesta es realitza en
l’acte; és en aquest moment que sabem si aquesta potència es pot jutjar (pendre) com a
viciosa o virtuosa: «E totes coses qui són en nós per natura, són primerament en poder e puys
en fet, axí com lo seny de l’hom; car tot primerament l’om ha poder de hoir e de veure, e per
aquell poder veu e hou; e negú veu abans que haja lo poder; donchs, havem que⋅l poder és
ans que⋅l fet. Mas en cosas de moralitat és lo contrari, car la obra e lo fet és abans que⋅l
poder» (Llibre del Tresor, II, 118).
37 viciosa vergonya: el sentit de vergonya aquí i al v. 44, causada pel vici, és el que trobem al
Llibre del Tresor, II, 144: «Vergonya és passió, e son naximent és semblant a por de les coses
terribles; car aquell qui ha vergonya de totes ses errades enrogex...E vergonya és semblant
["apropriada"] als infants e als jóvens, per tal com les trau de peccat; mas és reprenadora en
hom vell, per tal com no deu fer coses per què⋅s dega envergonyir; e per ço no cové al
prohom de fer lege cosa de què li covinga haver vergonya».
41 faré ma ponya: m’esforçaré.
43 «No heu de creure que exagero la gravetat del meu cas»; enferesca: faci més greu.
44 vergonya: es refereix a la vergonya que experimenta el poeta per alguna transgressió en la
seva relació amb la dama; cf. els «passats malifets» del LIII, 16.

108

XXXIII
Tot el poema és una vigorosa afirmació de l’amor pur que el poeta afirma tenir envers la
dama i una súplica que ella, segura de l’asexualitat dels sentiments del qui l’estima, rebi
favorablement el seu amor. Aquest amor ve del seu enteniment i s’alimenta del seny de la
dama, sense que el desig del cos hi tingui un paper (vs. 1-16); és infinit i sense límits, com
l’esperit que li dóna origen (vs. 25-32, 37-40). A la tornada March recalca la qualitat
excepcional de l’amor que ofereix a la dama.
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, pp. 46-47; Poesies, II, 113-16;
Sens lo desig de cosa deshonesta
d’on ve dolor a tot enamorat,
visc dolorit, desijant ser amat;
4 e par-ho bé que no us vull deshonesta.
Ço que jo am de vós és vostre seny,
e los estats de vostra vida casta;
molt no deman, car mon desig no basta
8 sinó en ço que honestat ateny.
L’enteniment a vós amar m’empeny
e no lo cos ab voler deshonest.
Tirà’m a vós un amigable gest,
12 ab sentir prim, qui despertà desdeny;
tant està pres lo meu enteniment
per molta part del vostre que li alta,
que⋅m tol sentir, e⋅m fa la carn malalta
16 d’un tal dormir que perd lo sentiment.
No cessarà lo meu egual talent
puis mou de part que no⋅s cansa ne⋅s farta,
car l’esperit tot lo finit aparta;
20 no és en cos lo seu contentament.
De vós deman la voluntat guanyada,
cella qui és en l’arma infinida;
la part d’amor que pot ésser perida
24 en lo meu cor no s’hi troba esforçada.
Sí com lo foc creix la sua flamada
quan li són dats molts fusts perquè⋅ls aflam,
e lladoncs creix e mostra major fam
28 com pot sorbir cosa que⋅l sia dada,
ne pren a mi, car ma voluntat creix
per los desigs presentats en ma pensa,
e, remoguts, seria⋅l feta ofensa
109

32 car d’altra part ma voluntat no⋅s peix.
Mon pensament mostra que m’entristeix
quan entre gents estic mut e pensiu;
lladoncs amor peix sos fills en lo niu
36 que dins mon cap és llong temps que nodreix.
Cest és aquell voler sens negun terme;
per ço amor de mi no⋅s partirà;
aquella amor que en nostra carn està
40 no met al cor lo no cansable verme.
Tornada
Plena de seny, mon enteniment ferme
en ço que mai amador lo fermà,
e si fallesc, vera amor fallirà;
44 mellor de tots hauré nom, si⋅m conferme.
110

Notes XXXIII
4 par-ho bé: és ben palès.
11-16 El poeta afirma als vs. 13-16 que l’amor que ara sent per la dama el regeix
l’enteniment, el qual fa que no hi hagi cap element sensual (que·m tol sentir, v. 15). Així ha
pogut purificar el seu amor del deix de sensualitat que havia estat present en el primer
moment d’atracció envers la dona i que havia provocat que ella el rebutgés (vs. 11-12).
17 egual talent: desig immutable.
21-24 El poeta prega la dama que li correspongui en el seu amor, el qual és del tot espiritual,
sense que l’element físic s’hi pugui afirmar.
26 «quan hom hi posa molta llenya perquè el foc la cremi».
28 sorbir: xuclar, consumir.
31-32 El poeta ofendria el seu amor (voluntat) si eliminés els desigs que l’alimenten.
36 Cest: Aquest (provençalisme).
41 ferme: «fixo».
44 si·m conferme: «si reïxo», és a dir en el seu intent d’estimar amb un amor estrictament
espiritual.
44 Es mereixerà la fama de ser el millor de tots els amants si es manté ferm en el seu amor
espiritual.
111

XXXIV
Afirmació de la puresa de l’amor que el poeta sent envers la dama. Si bé hi ha algun rastre
de desig físic, això no és més que una part inseparable de l’amor humà, però que en el poeta
no es converteix en propòsit (vs. 17-24). A partir del v. 28, lamenta que no hagi sabut
manifestar davant la dama el seu amor i que no li n’hagi dit res. A la tornada, es queixa del
dolor que ha de passar l’amant i dels altres efectes psíquics de l’amor.
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, p. 47; Poesies, II, 116-19.
Tots los desigs escampats en lo món
entre les gents, segons for de cascú,
ab trencat peu, a pas, van detràs u
4 qui és lo meu, e llong temps ha que fon.
Sí com los puigs poran fugir al vent,
ma voluntat d’ell poria campar;
en un lloc ferm li cové d’esperar;
8 no·l pot minvar aquell mal pensament.
En remeiar no·m conec sentiment,
si bé l’assaig he jo experimentat:
per mon esforç pogra ser delliurat
12 d’una gran part de la dolor que sent.
Amor suplic que·m lleix donar a entendre
lo sobresalt que de vós, dona, ·m ve,
entenent vós quina obra fa dins me,
16 e com sens mort jo no me’n puc defendre.
Passar puc, doncs, sens honestat ofendre,
mostrant virtut, com res no cast no vull;
si bé·l desig no casta pensa acull,
20 no·m trop en punt que res pens de vós pendre;
sos moviments negú pot esquivar;
servents no són de nostre franc juí.
Doncs, ¿com serà que jo fuja de mi?
24 Colpa no us tinc si forçat són d’amar.
Aquesta amor tant se pot esforçar
que l’amador a mort farà venir.
¿On és l’hom fort potent a resistir
28 les passions que vol amor donar?
E doncs, ¿per què jo só desacordant
mostrar a vós la voluntat que us port?
Ma llengua té la vida e la mort;
32 lo meu voler no·m val, éssent bastant.
112

Sí com aquell qui està Déu pregant
que ploga fort sens lo temps nuvolós,
vull ser amat sens dar ocasiós;
36 e no·s pot fer, lo meu voler celant.
L’enteniment e qualitat s’acorden
amar a vós en qui és llur semblança;
e los volers han gran desacordança:
40 contra raó en tanta part discorden.
Tornada
Llir entre cards, los escurçons no morden
ab tant fort mos com és lo de amor;
si bé·ls morduts no passen tal cuissor,
44 perden lo seny e les vistes eixorben.
113

114
Notes XXXIV
2 segons for de cascú: segons la manera de cadascú; for: «fur», manera.
6 ell: el desig del poeta.
7 A la voluntat del poeta li convingué esperar en un lloc estable, és a dir, dins del desig del
poeta.
8 El «mal pensament» d’abandonar el seu desig no pot disminuir la seva voluntat ni gens ni
mica.
9-12 «No em trobo dispost a buscar remei a aquesta situació, encara que ja ho he intentat fer.
Si jo m’hi esforcés, podria salvar-me de gran part del meu dolor».
13 lleix: deixi.
14 sobresalt: extrem plaer; ·m ve: em ve.
16 Només podria protegir-se de l’efecte del seu desig mitjançant la mort.
17-24 El poeta afirma la puresa del seu amor. Encara que tot desig inclou un element sensual,
aquesta sensualitat no entra en els seus pensaments. Ningú no pot evitar els moviments -
l’estímul - del desig, ja que són fora de l’abast de la lliure voluntat. Per tant, el poeta no
mereix que la dona l’inculpi si ell l’estima.
28 passions: sofriments.
29-30 «¿Per què no em decideixo a declarar l’amor que us tinc?»
32 La voluntat del poeta no li serveix, encara que és capaç de fer allò que cal.
35 ocasiós: ocasió.
36 lo meu voler celant: mentre amaga davant la dama el seu amor.
37 qualitat: noblesa; aquí, noblesa de pensament, sentiment, etc.
39 La voluntat del poeta és contradictòria.
43 cuissor: coïssor (dues síl·labes).
44 eixorben: se ceguen.

XXXV
Després de l’exordi dels vs. 1-14, March aborda el tema principal del poema: la seva total
insuficiència com a amador. Aquesta preocupació el turmenta tant que ja li ha fet la vida
impossible (vs. 15-24).
A les dues últimes estrofes March fa servir dos símils per analitzar el sentiment de culpa.
Amb el primer (vs. 25-32), sembla suggerir que si no s’ha declarat a la dama és perquè s’ha
convençut que és impossible que ella l’estimi. Amb el símil final insisteix més aviat en la
impossibilitat del seu amor, ja que es compara amb algú que es maleeix quan s’adona que és
inherentment incapaç de ser el que vodria.
Tot i insistint en els seus propis defectes, a la tornada blasma l’amor per haver-li fet amar
una dona que li és del tot inaccessible.
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, pp. 47-48; Poesies, II, 119-22; Archer, Pervasive Image, pp.
139-42; Lluís Cabré, «"E volgra sser no-res": Notes al poema XXXV de March», Estudis de
Llengua i Literatura. Miscel.lània Joan Fuster, ed. Antoni Ferrando i d’Albert G. Hauf, V
(Barcelona: PAM, 1992), pp. 101-119.
Sia cascú per ben oir atent,
e no imagín que jo⋅l vulla decebre,
car de tot cert per mi porà percebre
4 grans novitats e de nou sentiment,
tals que no sé los mijans qui⋅ls atracen,
mas solament resta en mi lo sentir,
sí co⋅l malalt qui sa dolor sap dir,
8 no sap los mals qui la mort li percacen.
Aquells afanys qui⋅ls amadors acacen,
e són comuns e quasi manifests,
no són en mi, ne dessemblants d’aquests:
12 no⋅m fan paor, ne sol mi no menacen.
Dolors he tals que en amadors no vénen
car jo peresc com ja no pusc amar.
Solament bast mi de mort aïrar
16 per mos defalts que en ira mi encenen.
No sé quins són los delits qui⋅m sostenen
com no m’acuit metre lo món a part,
car d’airar-me jamés no⋅m veig fart.
20 Pensau los béns que en esta pensa⋅s prenen!
Morir me plau car no⋅m té prou lo viure;
lo mills de mi és com en res no pens
e, tant com pusc, de pensar me defens.
24 Consell no·m cal si⋅m deig per foll escriure.
115

Sí co⋅l precís que no és de mort delliure
veent-se prop d’aquell seu jorn darrer,
no prega Déu li sia mercener,
28 e sap que va on null hom se pot riure:
ne pren a me, qui fuig a la mercé
d’amor, en qui s’enclou tot lo meu ésser.
Tant envers ell me só volgut iréixer
32 per lo fallir qui és comés per me.
Sí com l’hom pec qui ha pensat dins se
de l’hom sabent a son saber atényer
e com veu si que en tant no⋅s pot empényer,
36 lo malaeix e si mateix d’on ve:
ne pren a mi, no bastant ser atés
lai on tots temps he tengut mon camí,
tot per defalt que és atrobat en mi.
40 Aïr amor e volgra ser no-res.
Tornada
Llir entre cards, lo bé qui m’és defés
amor lo’m féu en primer desijar,
e follament de tant preu estimar
44 que no imagín que haver se pogués.
116

Notes XXXV
4 novitats: novetats.
5 qui·ls atracen: que causen el «nou sentiment» i les «grans novitats» que experimenta el
poeta.
7-8 L’home que sofreix una malaltia mortal sap explicar als altres el dolor que l’afligeix però
no entèn la causa de la seva condició.
9-12 «Aquells sentiments que empaiten els amants i que són comuns i de forma evident, no
es donen en mi, ni res semblant; no em fan por i ni tan sols m’amenacen»; quasi: com, a la
manera de; dessemblant: diferents; ne sol: ni tan sols.
14 «perquè jo em moro, perquè ja no puc estimar».
15 «Només sóc capaç d’odiar-me mortalment».
17-18 El poeta no s’explica quins poden ser els plaers que el mantenen viu i que fan que no
s’apressi per morir».
21 no·m te: no·m deté, no m’atrau.
22 lo mills: el millor; com: quan.
23 de pensar me defens: em prohibeixo de pensar.
25 precís: March aquí descriu el cas d’un home que es creu tan malvat que no pot creure que
Déu el perdoni, i no li demana perdó. Mor, per tant, sense penediment i sense confessió,
condemnant-se per la seva manca de fe. Com en el cas de tots els que es condemnen, la
presciència divina ja sap el seu destí, i és en aquest sentit que l’home és un «prescit»
(praescitus), una de les ànimes la damnació de les quals ja és sabuda per Déu. DCVB cita
Sant Vicent Ferrer: «Dels prescits Nostra Senyor Déus ja sap quals seran dapnats»; no és de
mort delliure: circumlocució per «mor».
33-36 L’home estúpid, veient que no pot assolir el grau d’intel·ligència del savi, es maleeix a
si mateix i a la seva ascendència, de la qual ha heretat els seus defectes.
37 no bastant ser atès: essent-me inaccessible.
38 lai: allà.
39 és atrobat: es troba.
40 Aïr: odio.
41 m’és defès: m’és inaccessible.
117

XXXVI
Súplica enginyosa de compassió amorosa en la qual March insisteix en la seva imatge
patètica d’amador adolorit.
Al començament del poema apostrofa la mort, afirmant que l’ha anat buscant en va. Tot
seguit explica que l’única solució al seu cas seria que sofrís un dolor d’un altre tipus, tan fort
que el fes oblidar el que li causa l’amor (vs. 9-16). Dubta, però, que una altra mena d’amor li
pogués donar el plaer que li aporta el sofriment amorós, un plaer a què no vol renunciar (vs.
17-20). Només pot pregar a la dama que l’ajudi, ja que ella, deïficada pel poeta, té en el seu
poder l’única solució possible (vs. 21-32).
A l’estrofa final, però, March anuncia que ha canviat d’opinió. Ara, paradoxalment,
s’estimaria més que la dama no li donés la «mercè» suara demanada: això és perquè, si el
compadís, no sofriria tant, i en aquest cas gaudiria menys del plaer del sofriment amorós.
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, pp. 48-49; Poesies, II, 122-26; Ramírez, La poesia, pp. 38-39;
Rosa María Lida de Malkiel, «La hipérbole sagrada en alpoesía castellana del siglo XV»,
Revista de filología hispánica, 8 (1946), 121-30.
118

XXXVI
Oh mort, qui est de molts mals medecina
e lo remei contra mala fortuna,
en contra mi hages llei e no sunna:
4 puis vinc a tu, l’orella a mi enclina!
Mas tu defuigs a l’hom qui a tu crida,
anant a aquell qui de l’encontre⋅s llunya.
Per tu encontrar, nit e jorn faç ma punya
8 per ser plagat de ta dolça ferida.
Ma dolor gran no pot ésser perida
sinó per mal que en quantitat la passe
- per altre afany no crec mon cor se lasse -
12 e sia tant que⋅m don pena enfinida,
torbant mon seny fins que dolor no senta;
lladoncs remei jo pens aconseguesca;
altra dolor me plau que sia fresca,
16 o prec la mort que morir me consenta.
L’imaginar per null temps no m’esmenta
altra dolor e que apert no sia
a donar plor, perdent tota alegria;
20 fuig de les gents, no⋅m plau que algú⋅m senta.
Deman de vós que de mi⋅s vullau dolre;
açò deman que lleument pusc atényer,
e no és poc, ab que no ho vullau fényer;
24 gran part del mal vós me poreu dissolre.
Dona, tal sou que per vós me vull tolre
tots los delits que⋅l món als jóvens dóna;
a vostra amor lo meu cor s’abandona;
28 lo vostre cos per deessa vull colre.
E si d’açò vers Déu comet ofensa,
jo me’n confés; a penedir no baste:
la gran sabor del penident no taste;
32 la vostra pens ser de verins defensa.
Tot lo revés muda ma vana pensa,
pregant-vos molt que mi no vullau plànyer.
E si, resclus, me veu la gent complànyer,
36 de sos delits me peix amor e⋅m pensa;
amor a mi tan cominal se mostra
que fa que foll qui de mon mal se planga.
E doncs enuig de mi no us ne atanga:
40 ma fort dolor serà menys sens la vostra.
Tornada
119

Llir entre cards, amor los mals me mostra,
tots quants venir en un amador poden.
Rep-los mon cor tots quants, e en pensa⋅m roden,
44 e quan los call, aquella és llur mostra.
120

121
Notes XXXVI
3 sunna: part de la llei religiosa musulmana, afegida a la del Corà. March prega a la mort que
el tracti com mereix.
5 cf. XI, 15-16.
8 faç ma punya: m’esforço.
9-16 El dolor del poeta només podria disminuir si el reemplacés un altre dolor, tan fort que el
deixés sense sentit. Si no pot sofrir a causa d’aquesta altra forma de dolor, s’estima més
morir.
17-19 El tipus de dolor que desija no mancarà de plaer (el plaer del sofriment), a diferència
de totes les altres formes de dolor; apert: ràpid en obrar (l’antecedent és dolor, mot femení,
tot i que la concordància és falsa).
21-24 La dama podria alleujar el dolor del poeta donant-li el seu amor, sense fingir-lo.
28 lo vostre cos: és a dir, «la vostra persona».
31 no taste: no tasto
32 La «sabor» de la dama (la vostra) li sembla tan potent com per protegir-lo contra
qualsevol metzina.
33 March explica que hi ha hagut un canvi total en la seva voluntat, d’ençà d’escriure
l’última estrofa; ara voldria demanar de la dama «lo revés» d’allò que acaba de dir, que no li
tingui compassió, perquè s’estima més el plaer del sofriment.
36 pensa: alimenta.
37 cominal: imparcial, o sigui, just; se sobreenten un contrast amb el tractament que li dóna
la mort (vs. 1-4).
38 fa que foll: «fa com a foll» (Bohigas); és possible que s’hagi d’interpretar aquesta frase (la
qual té aquesta forma a totes les fonts) com «que fa que he foll», és a dir, «que jo tingui per
foll», o que foll sigui un subjuntiu de 3ª persona singular del verb follar o afollar (tornar-se
boig), interpretació que sembla donar Ferraté: «que fa que afoll».
39 El poeta voldria que la dama no arribés a sentir-se molesta pels sofriments del poeta; al
contrari, li agradaria més que no s’apiadés d’ell, perquè si ella no el fes sofrir, el seu dolor (i
per tant el seu plaer de sofrir) quedaria disminuït; sens la vostra: sense el dolor que ella li
causa.
44 La dama (i els altres) poden saber que el poeta pateix els seus mals d’amor pel fet que està
molt callat; llur mostra: l’evidència d’aquests mals.

122
XXXVII
A les primeres dues estrofes March afirma que no arriba a explicar-se perquè experimenta
una constant angoixa en l’amor que sent per la dama, no obstant la seva actitud esperançada.
Tot seguit troba la causa: no pot ser feliç en l’amor fins que no es declari a la dama, la qual
ignora del tot els sentiments del poeta, impedit pel seu propi amor d’apropar-se a l’estimada
(vs. 17-32).
De fet, com va aclarint als versos restants, el seu amor, que s’acosta a l’adoració, no li dóna
més goig que el plaer del sofriment de què ha parlat al XXXVI.
Mètrica: cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, pp. 49-50; Poesies, II, 126-29.
La mia por d’alguna causa mou;
per bé que·l jui se meta en bon esper,
mon sentiment, profeta verdader,
4 de bon pensar mon pensament remou.
¿Què és açò que·m veda tot repòs,
e lo dormir la congoixa no·m tol,
e ma raó cuida morir per dol,
8 com en remei jamés donar ha clos?
Dolor me puny que·m dóna al cor gran mos,
ne causa veig de l’avenidor dan;
mon esperit és mal prenostican,
12 generalment, que especial no·l pos.
Quan me despert me sembla que·m desperta
una dolor ab agut punyiment;
familiar he tant est pensament
16 que·l dan vinent ja tinc per cosa certa.
Jo só ben cert que vós no sou ben certa
de mon voler, del qual me só callat;
ma colpa és, com no·m só clar mostrat,
20 e tal amor no mereix ser coberta.
Ja só pus lluny de mon voler mostrar;
a poc a poc mon esforç sent descréixer;
lo que de mi sabeu no pot meréixer
24 que en mi pensau amar ne desamar.
Sobresamor de vós m’ha fet llunyar,
e dintre si vol ésser departit;
per molt amar mon voler no he dit,
28 e sentiment d’ell a vós no vol dar.
Vós no sabeu lo meu voler secret;
vós no sentiu, e sobresdolor sent;
amor ho fa, sens ús d’enteniment,

32 fartant a vós, dant a mi fam e set.
Los mals tan grans que amor me promet
esforç no sé qui·ls gosàs emparar;
jo am lo dan vengut per vós amar;
36 pensar deveu quant més lo benifet.
A vós ador, si no me’n repreneu;
deixau a mi càrrec de consciença;
en tan extrem és ma gran benvolença
40 que vos confés per un terrenal déu.
Jamés diré que siau lo mal meu,
car tot lo mal jo prenc en molt gran bé;
si mon amic del meu mal semblant té,
44 jo per son bé volgra abans fos en creu.
Amor me fa lo càrrec sostenir;
jo·l malaesc, si per null temps me fall,
e si mon cos perd virtut per treball,
48 no li don mort per son mal no finir.
Tornada
Llir entre cards, tot quant de vós jo mir,
e quant me pens, me fa créixer d’amor;
delit me sent, a les veus sens dolor,
52 e puis me dolc tant com pusc soferir.
123

124
Notes XXXVII
1-4 El poeta es pregunta per què sent por i per què tots el seus pensaments són de caire
negatiu, tot i que, vist des de la perspectiva de la raó, no hi ha motius per témer; remou:
separa.
6 «i no em treu l’angoixa fins i tot quan dormo».
7 «i [fa que] la meva raó cregui que es morirà a causa del dol».
8 «com que mai ha pogut trobar remei».
11 prenostican: pronosticant.
12 pos: poso.
18 voler: amor.
19 El poeta té la culpa que la dama no sàpiga res del seu amor.
23-24 Ja que la dama no sap res de l’amor que el poeta sent per ella, és impossible que ella li
correspongui amb sentiments de qualsevol tipus.
25-26 «Un excés d’amor m’ha fet apartar-me de vós, però voldria apartar-se de si mateix», és
a dir, el poeta voldria que la naturalesa extrema del seu amor deixés d’impedir la fruïció
d’aquell mateix amor».
28 vol: el subjecte és mon voler (v. 27).
32 La dama és plena d’enteniment, mentre el poeta, que no en té, experimenta el sofriment
del sobresamor.
34 emparar: aguantar.
37-40 En declarar la seva adoració per la dama, afirma que accepta el càrrec de consciència
que implica aquella profanitat.
41 El sofriment que li causa el seu amor per la dama li dóna un gran plaer; cf. XXXVI, 37-40.
43-44 Si el poeta sabés res d’algun amic que sofrís com ell, més s’estimaria que aquell amic
estigués a la creu.
46 si: encara que.
47 virtut: força; treball: sofriments.
48 No es deixa morir per no donar fi al seu sofriment (i per tant al seu plaer); no don: no
dono.
49-50 Tot allò que miro i penso de vós, em fa estimar-vos més.
51-52 De vegades sent el delit d’amor sense el dolor, i aleshores s’esforça per sofrir fora
mida (per no perdre el plaer del sofriment que s’estima més que el plaer sense dolor.

125
XXXVIII
Súplica amorosa en la qual March es queixa de l’actitud de la dama, la qual sembla apreciar
el poeta i els poemes que li dedica però no dóna mostres d’amar-lo.
Afirma que ha acabat odiant-se perquè no ha aconseguit que la dama l’estimi (vs. 5-8) i
només es conhorta de vegades pensant en el mal que faria a l’amor si un servent tan perfecte
com ho és ell deixés d’amar (vs. 9-16). A l’estrofa següent, concedeix que s’acontentaria si
tingués només una mostra d’amor de part de la dama, i fins i tot es conformaria amb el
sofriment si pogués creure que el sofriment es deu, no a la manca d’amor de la dama, sinó a
la seva voluntat d’amagar-li a l’amor que secretament li té.
Als vs. 25-40 intensifica la seva súplica, recalcant la seva conformitat amb qualsevol senyal
d’amor, per petit que sigui, i la seva dependència absoluta de la voluntat de la dama.
La tornada expressa, amb la bella metàfora del forn, la seva dedicació total a l’amor.
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, pp. 49-50; Poesies, II, 129-32.
Si bé mostrau que mi no avorriu,
ans vos altau de ma simpla paraula,
e mos escrits no creeu ésser faula,
4 e us plau de mi si algun hom bé⋅n diu,
quan imagín que, per vós jo amar,
avorresc mi, que res no hi fall d’entregue,
en aquell punt tot mon bon voler negue,
8 puis que vostre alt no passa en bé amar.
Conhort bastant en mi no pusc pensar,
e si per temps alguna part n’atenc,
serà per ço com part d’amor tal prenc
12 que⋅l sabrà mal si l’he desemparar;
hauré amor de mi desposseït,
que per null temps tal servent cobrarà.
Aquest pensar conhort me portarà;
16 durarà tant com seré enfellonit.
Ço que deman mereix preu infinit;
no⋅l vull haver ab res no mereixent;
l’ànima us dó, que és a Déu bell present,
20 e ella no⋅l plau haver lo cos jaquit.
No us prec d’amor, mas que la’m demostreu;
del que és en vós hauré singular grat:
si bon voler me teniu amagat,
24 tant am lo mal ab què⋅l me amagueu.
Jo són ben cert que vós mi coneixeu,
e los tres temps de mi no ignorau;

mos pensaments jo creu que sapiau;
28 no us preeu, doncs, si no.m regoneixeu.
Lo meu voler ab infinit s’acosta;
serà content del vostre, poc o molt;
doncs, envers mi no us cal anar d’escolt;
32 lo camí és pla sens barranc ne gran costa.
Vostra valor tot quant pusc dar me costa;
no⋅m resta pus que⋅l viure dolorós.
Dos grans contrasts de volers veig en vós:
36 mon viure us plau, de mort és la resposta.
Los ulls tinc clucs, no conec nit ne jorn,
ne tinc hom prop qui del temps me avise,
ne sent res ferm ab què lo temps divise.
40 Ab tot açò ma pensa no pren born.
Tornada
Llir entre cards, dins mi porte un forn
coent un pa d’una dolça sabor,
i aquell mateix sent de gran amargor.
44 Tot açò⋅m pren deu hores en lo jorn.
126

127
Notes XXXVIII
2 vos altau: us fa plaer.
5 quan imagin: quan considero.
6 que res no hi fall d’entregue: del tot (cf. XXIII, 30).
7 tot mon bon voler negue: renuncio a tot el meu amor.
8 vostre alt: vostre plaer pel que fa a mi.
9-14 «Si assoleixo consolar-me de tant en tant, deu ser perquè sóc tan partidari de l’amor que,
si jo l’abandonés, li sabria greu, perquè sóc el seu millor servent».
15-16 Els pensaments que acaba d’explicar conhorten el poeta i asseguran que, encara que
s’aïra contra l’amor, no l’abandonarà.
17-19 L’amor que el poeta demana de la dama és d’un valor inestimable i vol ser-ne digne,
donant a la dama, a canvi, la seva ànima.
21 No prega a la dama que l’estimi sinó que tan sols li mostri amor.
26 los tres temps de mi: el passat, el present i, sobretot, el futur del poeta.
28 «No us lloeu, doncs, de no voler reconéixer que jo us estimo».
31 no us cal anar d’escolt: «no cal que aneu amb acompanyament [per protegir-vos]»;
assegura a la dama que no té cap motiu per preocupar-se en el seu tracte amb el poeta, perquè
ell es conformarà amb l’amor que ella li vulgui donar, per poc que sigui.
33-34 L’amor d’una dona de tants mèrits com la dama li ha costat tot el que té; ja no li queda
més que el seu dolor.
38-39 lo temps: l’hora.
40 El pensament amorós del poeta envers la dama no té límits; born: fita.
44 deu hores en lo jorn: Pagès (Commentaire, p. 50) veu en aquest vers una referència a les
hores canòniques, les hores designades (de fet eren set i no deu) per a l’oració i l’ofici diví, i
observades pels monjos. És més probable, però, que no tingui altre sentit que «gran part del
dia».

128
XXXIX
Poesia famosa que, des de començaments del segle XVI o abans, serveix de prologomena
de l’obra de March.
A les estrofes completes del poema, March fa una lloança de la tristesa com a manera de
viure, afirmant que el bon amant entristit experimenta un plaer inigualable.
Només s’adreça a la dama, objecte d’aquest amor, a la tornada, moment en què li fa saber
les queixes que en té, per no reconèixer l’amor que ell li té, i les que té de l’amor. Afirma que
l’amor l’ha vençut sense altra arma que la seva pròpia tristesa («ab mon poder»).
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, pp. 50-52; Poesies, II, 132-35; Archer, Aproximació, pp. 91-94.

XXXIX
Qui no és trist, de mos dictats no cur,
o en algun temps que sia trist estat;
e lo qui és de mals passionat,
4 per fer-se trist, no cerque lloc escur;
llija mos dits, mostrants pensa torbada,
sens alguna art eixits d’hom fora seny.
E la raó que en tal dolor m’empeny
8 amor ho sap, qui n’és causa estada.
Alguna part, e molta, és trobada
de gran delit en la pensa del trist,
e si les gents ab gran dolor m’han vist,
12 de gran delit ma arma fon companyada.
Quan simplement amor en mi habita,
tal delit sent que no⋅m cuid ser al món,
e com sos fets vull veure de pregon,
16 mescladament ab dolor me delita.
Prest és lo temps que faré vida ermita,
per mills poder d’amor les festes colre;
d’est viure estrany algú no⋅s vulla dolre,
20 car per sa cort amor me vol e⋅m cita.
E jo qui l’am per si tan solament,
no denegant lo do que pot donar,
a sa tristor me plau abandonar,
24 e per tostemps viure entristadament.
Traure no pusc de mon enteniment
que sia cert e molt pus bell partit
sa tristor gran que tot altre delit,
28 puis hi recau delitós llanguiment.
Alguna part de mon gran delit és
aquella que tot home trist aporta:
que, planyent si, lo plànyer lo conforta
32 més que si d’ell tot lo món se dolgués.
Ésser me cuid per moltes gents représ,
puis que tant llou viure en la vida trista,
mas jo, qui he sa glòria a l’ull vista,
36 desig sos mals, puis delit hi és promés.
No⋅s pot saber, menys de l’experiença,
lo gran delit que és en lo sols voler
d’aquell qui és amador verdader,
40 e ama si, veent-se en tal volença.
Tornada
129

Llir entre cards, Déu vos don coneixença
com só per vós a tot extrem posat:
ab mon poder amor m’ha enderrocat,
44 sens aquell seu d’infinida potença.
130

Notes XXXIX
1 de mos dictats no cur: «que no s’ocupi de llegir els meus poemes».
3 passionat: afligit.
5 llija: llegeixi.
14 no·m cuid ésser al món: no crec que estigui al món.
17 prest: aviat.
21-22 El poeta ama l’amor per si mateix, és a dir, sense esperar ser premiat, però sense
refusar allò que li pugui donar.
26 «que és ben cert que és molt preferible».
33 me cuid: penso.
37-40 Ningú pot saber, sense haver-ho experimentat, que gran que és el plaer de l’amant
vertader que es dedica a un amor únic i s’alegra del seu propòsit de fer-ho.
41 vos don coneixença: us faci saber.
44 aquell seu: el poder propi de l’amor.
131

132
XL
El poeta afirma el seu desig de deixar d’amar. March s’apropa a la declaració oberta
d’aquest sentiment, que realitza a la tornada, mitjançant unes cinc estrofes que contenen una
llarga circumlocució (vs. 1-24), un símil amb una imatge treta de l’àmbit militar (vs. 25-32) i
l’al·legoria de la batalla entre amor i odi (vs. 33-40).
A les tres primeres estrofes, March desenvolupa, en un pla general i sense cap referència
personal, algunes idees sobre el procés pel qual l’home deixa d’amar, sempre en un sentit
general i sense al·ludir específicament a l’amor d’home i dona. En aquestes estrofes fa servir
conceptes molt corrents, però que potser tinguin algun record aristotèlic. Identifica tres
causes del desamor o odi, dedicant tota una estrofa a parlar de l’última, la iniquitat, fet que
ens podria suggerir que el poeta té un motiu de tipus moral per voler abandonar l’amor.
Tot seguit March desenvolupa el símil de la lluita entre dos combatents igualment forts (vs,
25-32) per explicar la impossibilitat de decidir entre l’amor i l’odi, i després amplia la
mateixa imatge en una al·legoria en la qual l’amor venç a l’odi, gràcies a l’ajut del foll voler
del poeta.
A la tornada, sorgeix de nou el suggeriment que el desamor de què es parla al poema té una
causa moral, ja que March afirma que l’odi es justifica per la raó i és desitjable pel que fa a
l’amor, sempre traïdor.
Mètrica: Cobles croades unisonants.
Bibliografia: Auzias, p. 297; Commentaire, pp. 53-54; Poesies, II, 135-39; Ramírez, La
poesia, p. 39.
Cell qui d’altrui rep enuig e plaer,
e perdre vol totalment sa amistat,
és-li mester haja per oblidat
4 tot lo plaer, havent-ne desesper,
e tot primer que·s lluny de sa presença
e del plaer no sia recordant,
car si aquell li’s presenta al davant,
8 enyorament dobla sa benvolença.
Tres coses són que llunyen bon voler:
dan, e desalt, e gran iniquitat.
Al propi bé hom és tan inclinat
12 que no vol bé d’on gran dan pot haver;
en gran desalt no·ns basta la potença
que cell amem qui·ns és desagradant;
lo nostre esforç no sap fer en nós tant
16 que·l prim voler no vinga en malvolença.
Iniquitat met l’hom en desesper,
avorrint Déu, senyor qui l’ha creat;
ço fa lo seny de l’hom quan és irat,
20 se avorrint, amant-se tant primer
(aprés de si l’hom ama sa semença,
tant que lo nan cuida ésser gigant),
e tant pot ser envers nós mal usant

24 que en mal voler giram nostra ciença.
Sí com l’hom fort qui és egual de poder
ab l’enemic qui l’és davant posat,
fins que l’un d’ells és per l’altre sobrat,
28 algú no pot negún dret juí fer,
tot enaixí no puc donar sentença
entre amor ab oi desacordant;
cascú d’aquests en mi és tant puixant
32 que mon saber no hi coneix diferença.
Amor al camp no fon lo pus darrer,
mas oi venc lla d’armes tan esforçat
que al pus extrem del camp l’ha derrocat,
36 que jo·m pensí no·s pogués mai refer.
Mas no·l fallí a amor sopta valença:
mon foll voler li fon prest ajudant;
oi donà crit, dient: «Oh llas, e quant
40 tarda raó qui·m tolga de temença!».
Tornada
Suplic a Déu que·m tolga coneixença
o, volent ell, us jo de passió,
d’aquella que sia prop de raó,
44 lleixant amor, qui·m traeix en creença.
133

XL Notes
1-8 Cf. I, 33-40.
1 altrui: altre.
9-10 El mal que hom rep, l’animadversió i els actes de maldat comesos envers nosaltres, són
els factors principals perquè deixem d’estimar algú. Als vs. 11-16 s’amplien les dues
primeres idees; la tercera és objecte dels vs. 17-24.
13-16 Quan sentim una gran antipatia envers algú som incapaços d’amar-lo i és impossible
que no acabem volent mal fins i tot al qui haviem estimat anteriorment; prim voler: els
sentiments originals (envers algú).
22 L’amor paternal és tan fort que pot cegar l’home als defectes dels fills.
29-30 El poeta no sap triar entre l’amor i l’odi, oposats l’un a l’altre.
33 És a dir, era el primer en sortir.
42 us jo de passió: «que jo senti l’odi»; dins del pensament escolàstic, l’odi era una de les
passions.
44 «deixant l’amor, el qual m’ha traït en la fe que li tenia»; cf. LI, 27-28, on el sentit de trair
en creença és ben clar: «E Dido fonc d’esperança tan vana/ que la traí Eneas en creença».
Bohigas ofereix una altra interpretació segons la qual March al·ludiria a les «cartes de
creença» medievals.
134

135
XLI
Justificació del mal dir. Només si els homes blasmen públicament les malifetes dels altres
es podrà contrarrestar l’empitjorament moral del món. Els bons homes no han de vacil·lar a
proclamar el mal que han fet els viciosos. La por de la mala fama pot frenar fins i tot el
malvat, i podem suposar que el qui accepta la pràctica del mal dir pensa en les seves pròpies
malifetes.
March posa fi al poema amb una tornada ambigua en la qual, encara que expressa
sentiments contra el «temps present» que consonen amb el tema moral anunciat al v. 2, també
hi podria haver una referència al desengany amorós.
Com assenyala Pagès, hi ha un vincle entre aquesta poesia i la següent, el «maldit», i no
deu ser una casualitat que les dues estan copiades l’una darrera de l’altra als manuscrits
BDG1KN (sens dubte el poema ocupava el mateix lloc al manuscrit F abans de que
s’arrenquessin els fulls corresponents). El poema és, de fet, una temptativa de justificar el
«mal dir» que tot seguit es farà al poema XLII.
La justificació era necessària perquè, en escriure una «maldit» contra algunes persones
particulars, March transgredeix les normes ètiques relatives a aquest tipus de poema. Les
Flors del gai saber (III, 124-26) i el Torcimany (I, 123-25) bandejaven la invectiva particular
(el mal dig especial) com a «vici» en la poesia. Per als teoritzadors de lo gay saber un
sirventès o altra sàtira contra un individu perjudicava la integritat del poeta. N’hi havia prou
amb parlar de la maldat dels prínceps, els mercaders o qualsevol altre grup social, ja que els
individus compresos a la censura general s’hi reconeixerien: «...els maldits s’escriuen i
canten per als malvats i no per als bons, per la qual cosa aquells que veuen malament el
maldir, estan de part dels malvats» («los mal digz pauza hom e ditz per los malvatz e non ges
per los bos, perque aquil que soteno a mal fan part am los malvatz», Flors, III, 126). No deixa
de ser irònic que March faci servir aquesta mateixa idea de la complicitat dels que s’oposen
al maldit «general» als seus vs. 33-40, per justificar un maldit tan específic com el seu.
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, pp. 54 i 55; Poesies, II, 139-42; Archer, Tradició, pp. 136-37.
Volgra ser nat cent anys o pus atràs,
per què són cert que és pijorat lo món.
Aitant poc val que ell mateix no sap on
4 sa aulesa gran en pus baix lloc baixàs,
e veig un cas de raó apartat:
que lo mal hom fa casa prop la forca,
e l’home just fuig e·s met en cavorca
8 per aquell mal que jamés ha pensat.
Foll és aquell qui vol haver usat
de mal saber on serà ben entés;
imaginar deu que serà représ,
12 e sens murmur no deu ser comportat;
e lo mal hom deu ser cridat ab trompa
per ço que mi e l’altre no engan:
tants són aquells qui per bons hòmens van

16 que, difamats, cessaria llur pompa.
Lo just voler pensa com enterrompa
ficte voler, acolorat de bé,
e lladoncs és guardada bona fe,
20 com lo lleig fet acusador lo trompa.
Aquell és dit misericordiós
qui guarda·ls bons, que no·ls sia tort fet;
perdonador al qui lleig fet comet
24 d’infinits mals dóna ocasiós.
Fama tement, l’hom és dit virtuós,
e ço no cau en hom desvergonyit;
doncs, lo mal dir no deu ser en oblit,
28 pus que virtut mostra en l’hom viciós;
a vicis som moguts naturalment,
e costreny-nos por de la mala fama.
Beneit aquell qui·l bé sa boca brama
32 e diu lo mal com bé n’és coneixent!
És mal senyal del qui l’és desplasent
e mor d’enuig com mal dir s’acostuma,
e li desplau si us ou llevar la suma
36 d’algun lleig fet, veent si malmirent.
Sí com aquell qui en forca veu morir
son companyó qui no·l passà de mal,
e diu que és molt cosa descominal
40 que per tal fet dega mort soferir.
Tornada
Ja de present delit no puc sentir
sinó semblant aquell del temps passat,
e com lo cerc e tal no l’he trobat,
44 a mi mateix e tot lo món aïr.
136

137
Notes XLI
4 Aitant poc: Tan poc.
6-8 El malvat viu sense temor de la justícia, mentre el bo ha de fugir per un crim que no ha
comès; en cavorca: en una cova.
17 Personificant les motivacions humanes, March afirma que el bon propòsit (en l’home bo)
vol posar fi al propòsit dolent (en el malvat), que aparenta falsament ser un bé; l’home bo (lo
just voler) pregona les malifetes del malvat, acusant-lo de falsedat. D’aquesta manera els
homes poden seguir obrant de bona fe.
21-24 El misericordiós és qui protegeix els bons perquè no rebin cap mal; en canvi, qui
perdona qualsevol malifeta que es faci dóna lloc a mals sense nombre; ocasiós: ocasió
(provençalisme). March al·ludeix a una sentència de Sèneca, com veiem pel següent passatge
del Virtuoses costums (p. 43): «Bonis nocet qui malis parcet. Vol dir que als bons da[n]ya qui
als mals perdona, car silavòs a molts dóna ocasió de fer malvats, per quant los huns servexen
als altres encubrint-se sos defectes».
28 És un senyal de virtut fins i tot en l’home malvat si tem que la gent digui mal d’ell.
33-36 És mal senyal quan algú s’amoïna quan diuen mal d’un altre i no li agrada que es digui
la veritat sobre alguna malifeta; això vol dir que sap que ell també mereix que diguin mal
d’ell; com: quan; llevar la suma: resumir, contar; veent si malmirent: sabent que ell mereix el
mal.
39 és molt cosa descominal: és una cosa molt injusta.
41-44 El poeta no és capaç de sentir cap altre plaer que el que tenia en el passat; però no
torna a trobar-lo i per tant odia tot i tothom. Es tracta, potser, d’una referència al desengany
amorós, encara que els sentiments expressats aquí contra el «temps present» consonen
perfectament amb el tema moral del poema anunciat al v.2.

138
XLII
Al marge del manuscrit E, datat el 1546, un lector o una lectora del segle XVI,
probablement ofès per aquest atac virulent contra una dona el nom de la qual apareix a la
tornada, ha anotat que «és opinió no ésser de Ausias March esta obra» (manuscrit E, fol.
185). Ramírez, La poesia, pp. 245-48) ha adduït raons lèxiques per recolzar aquesta opinió,
però la transmissió copiosa del poema en gairebé una dotzena de manuscrits i edicions
antigues ens ha de treure de dubte.
El poema pertany al gènere del «maldit», el sirventès contra una persona particular, ben
arrelat a la tradició occitano-catalana des del final del XIV fins al tercer quart del XV, amb
nombrosos exemples de la mà de poetes com Pau de Bellviure, Jordi de Sant Jordi, Guillem,
Joan Berenguer i Pere Joan de Masdovelles i Joan Roís de Corella. El maldit de March (el
qual apareix amb aquesta rúbrica només al manuscrit M de l’Ateneu) és sens dubte el més
reeixit de tots, i el més virulent.
March vitupera dues persones, una tal «Na Monboí» i el seu amant «En Joan». Quant a
l’últim, l’atac del poeta es limita a atribuir-li defectes físics grotescos - lletges cames, mala
vista - i a expressar el seu menyspreu de cavaller davant un membre de l’estament dels
mercaders. Cal tenir en compte que la València de l’època de March, la família del qual havia
accedit a la classe cavalleresca a l’època del seu avi, ja era de perfil netament burgès. Els
grans mercaders eren rics i poderosos i exercien una influència decisiva a la vida civil,
mentre l’estament dels cavallers representava una força cada vegada menys potent a la vida
urbana.
L’objecte principal del seu escarn és la dama, de la qual March dóna el «nom propi», en
contra de les normes ètiques que regien el gènere del maldit; cap altre autor de maldits
anomena la dona. La força de l’atac de March contra Na Monboí es deu en gran part a la
manera sistemàtica per la qual va minant tota la base de la seva dignitat com a dona. És
vilificada com una dama que s’ha rebaixat des del seu estat anterior com a amant d’un
cavaller (o, com podria suggerir l’exemplum preliminar, vídua d’un cavaller) per convertir-se
en l’estimada d’un mercader de cames primes i pobre de vista (vs. 1-16). A la resta del poema
March descriu un procés de degradació progressiva en el qual la dama apareix com a
prostituta vs. 12, 19-22), dida i mare frustrada perquè té la llet enverinada (vs. 25-27),
monstre pelós (vs. 28-32) i alcavota (vs. 33-40). Encara que aquesta última metamorfosi de la
dama és una projecció cap al futur, a la tornada el poeta afirma que ja ha gaudit dels seus
serveis en aquest ofici i recomana al seu públic que en faci ús.
Hom ha suposat que en aquest poema March escriu com un amant rebutjat o, per dir-ho
d’una altra manera, que és ell la «carn gentil» del v. 10. Aquesta interpretació sembla poc
sostenible, però, ja que March no fa cap referència indiscutible a una relació personal amb la
dama fins a la tornada, on afirma haver estat el seu client. Més aviat, podríem conjecturar que
el maldit va ser un poema d’encàrrec, com alguns dels que va escriure Joan Berenguer de
Masdovelles (vegeu El cançoner dels Masdovelles (manuscrit núm. 11 de la Biblioteca de
Catalunya, ed. Ramon Aramon i Serra (Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1938) pp. 117-
21). Sobretot recordem que al poema «Lo conhort» (vs. 519-53) de Francesc Ferrer, escrit en
vida del poeta, on March apareix citant i comentant els vs. 33-40 del seu maldit, no hi ha el
més mínim suggeriment que la dama hagi estat l’objecte de l’amor de qui la vitupera
(Francesc Ferrer. Obra completa, ed. Jaume Auferil, ENC (Barcelona: Barcino, 1989), pp.
93 i 231-32).
Mètrica: Cobles croades i capcaudades.

Bibliografia: Commentaire, pp. 54-55; Poesies, II, 142-45; Ramírez, La poesia, pp. 245-48;
Marie-Claire Zimmermann, «Les métamorphoses du maldit chez Ausiàs March», Ibérica, I
(1977), 333-347; Archer, Aproximació, pp. 119-54.
Vós qui sabeu de la tortra⋅l costum, See Di Girolamo 2005 important
changes
e si no ho feu, plàcia’l-vos oir:
quan mort li tol son par, se vol jaquir
4 d’obres d’amor, ne beu aigua de flum,
ans en los clots ensutza primer l’aigua,
ne⋅s posa mai en verd arbre fullat.
Mas contra açò és vostra qualitat,
8 per gran desig no cast que en vós se raiga.
E no cuideu, dona, que bé us escaiga;
que, pus hagués tastat la carn gentil,
a mercader lliuràs vostre cos vil,
12 e son dret nom En Joan me pens caiga.
E si voleu que us ne don coneixença,
sa faç és gran e la vista molt llosca;
sos fonaments són de llagost o mosca.
16 Cert no mereix draps vendre de Florença.
E coneixent la vostra gran fallença,
volgué’s muntar, en amar, cavaller.
E sabent ell tot vostre fet en ver
20 en vós amar se tengra a consciença,
sabent molt clar la sutzeada vida,
prenent public les pagues del pecat.
Vostre cos lleig per drap és baratat;
24 vostre servir és bo sol per a dida.
E no cuideu filla us hagués jaquida,
vós alletant aquella ab vostra llet,
car vostre cos és de verí replet,
28 e mostren-ho vostres pèls fora mida;
car si us jaquiu vostra barba criada
e la us toleu, puis ab los pèls dels braços
poran-se fer avantajosos llaços,
32 prenints perdius, tortra, o cogullada.
Quan oireu «Alcavota provada!»,
responeu tost, que per vós ho diran.
E puis per nom propi vos cridaran,
36 ja no us mostreu en l’oir empatxada,
enterrogant, «Amics, ¿e què voleu?
¿En dret d’amor voleu res que fer pusca?
139

Tracte semblant jamés me trobà cusca.
40 Presta seré a quant demanareu».
Tornada
Tots los qui torb, o cunçament volreu
en fets d’amor, emprau Na Monboí.
Ella us farà tot lo que féu a mi.
44 No·s pot saber l’endreç que hi trobareu!
140

141
Notes XLII
1-8 Als bestiaris medievals es cita comunament la tòrtora com a exemplum de la constància
en l’amor. Vegeu Llibre del Tresor, II, 75-76 i T. H. White, The Book of Beats (reimprès
Gloucester: Sutton, 1984), pp. 145-46. Pot comparar-se la versió de l’exemple que dóna
March amb la d’Anselm Turmeda: "¿Què us sembla, frare Anselm, de la vera amor que porta
la tortorella a son mascle?; que quan és mort, ella fa molt gran dol i no reposa més sobre
arbre verd, ni no beu aigua clara, sinó tèrbola; i si no troba aigua tèrbola, ella l’enterboleix
amb els peus, i aleshores beu. I després resta vídua tot el temps de la vida, sense que vulgui
prendre marit" (Disputa de l’Ase, traducció moderna de Marçal Oliver de la versió francesa
del 1544, única forma en què ens ha pervingut el text (ENC, Barcelona: Barcino, 1928), pp.
161-62). Recordem també el vers de Gavaudan «tostemps serai tortre ses par» (Riquer, Los
trovadores, II, 1058), el conegut romance castellà «Fontefrida» amb la seva referència a la
«tortolica», i l’al·lusió que hi fa Jacme Roig a l’Espill, «com tortra casta,/ en vert no·s posa»,
vs.7741-45.
7 qualitat: la seva naturalesa, heretada a través de la sang; és freqüent als maldits contra
dones l’acusació de tenir «qualitat» de vilana o de jueva.
10 hagués: havíeu.
11 mercader: l’acusació conté una forta càrrega de menyspreu de cavaller envers l’estament
dels mecaders que reflecteixen diversos poetes, notablement Pero López de Ayala al seu
Rimado de Palacio, ed. Germán Orduna (Madrid: Castalia, 1987), a les cobles 298-313;
lliuràs: lliuràveu.
12 El manuscrit B dóna un nom més complet, «Joan Junyent», possiblement identificable
amb un conegut mercader de Barcelona de l’època de March (vegeu Archer, Aproximació,
pp. 140-46).
15 fonaments: cames.
16 draps de Florença: els més valorats a l’època de March. Tinguem en compte que a la cort
napolitana del Magnànim hi havia un magatzem, la botiga dels draps, que servia
exclusivament per guardar els draps; segons Lina Montalto, «la maggior parte delle sete e dei
più fini drappi di lana» apareixen documentats com «de Florença» (La corte di Alfonso I di
Aragona. Vesti i gale (Nàpols: Ricciardi, 1922), p. 95.
18 En Joan volgué pujar al rang d’un cavaller, amant una dona que havia estat d’un home
d’aquella classe. El manuscrit B dóna una lliçó que es pot interpretar com «N’Armangol,
cavaller» o «N’Armangol Cavaller».
19-20 Si en Joan sabés quina vida immoral ha tingut la dama i tota la veritat sobre ella,
tindria remordiments de consciència, i penidiria públicament del pecat d’haver tingut tracte
amb ella.
22 prenent public les pagues del pecat: Durant la llarga regència de Maria la reina mateixa
s’interessava pel càstig públic de les prostitutes, com consta en un document datat a Tortosa
el 1434 que cita Soldevila: «Tenim notícia que, en certa ocasió, la Reina havia aconseguit
que algunes dones s’allunyessin del "lloch públich" y una d’elles hi va tornar. La Reina
Maria va saber-ho y tot seguit va escriure que li havien "promès que daciavant se lunyarien
de peccat, e per aquests sguarts e per dar exemple a altres volriem e trobariem plaer que, si
fer se pot, corregues la vila ab bons açota..."» (Ferran Soldevila, «La Reina Maria, muller del
Magnànim» dins Sobiranes de Catalunya [MRABLB], 10 (1928), 213-347 [p. 244]).
24 Excepte als cercles més alts de la cort, ser dida no era un ofici propi d’una dama i suposa
uns trets físics oposats a l’estètica femenina vigent.
25 «No penseu que en Joan us hagi deixat embarassada d’una filla»; «filla» i no «fill», per
carregar l’insult: la dama no podria donar a Joan un fill mascle.

27-28 Era creença comuna - aquí citada amb malícia - que l’organisme femení tenia la
capacitat de produir la metzina, sobretot si la dona participava en el coit durant la
menstruació o la lactància. March vol donar a entendre que el «desig no cast» (v. 8) de la
dama li duu a l’activitat sexual en els períodes proscrits. Senyal clar de l’enveriment de la
dama és la seva pilositat: amb això March sembla recollir una creenca popular relacionada
amb la teoria de les superflüitats del cos. Aquestes superflüitats, segons algunes autoritats,
s’expulsen del cos femení mitjançant la menstruació; en els animals, en canvi, acaben en pèls
i urpes. Na Monboí, com a dona pelosa, pateix d’un excés de superflüitats. Vegeu Danielle
Jacquart i Claude Thomasset, Sexualidad y saber médico en la edad media (Barcelona:
Labor, 1989: 67-75).
31 llaços: paranys.
32 prenints: «per prendre».
32 perdius. Als bestiaris medievals, la perdiu es representa com turmentada pel desig carnal;
en un poema castellà de Florència Pinar, aquest valor simbòlic aporta un segon nivell de
sentit sexual (vegeu Alan Deyermond, «Spain’s First Women Writers», dins Women in
Hispanic Literature. Icons and Fallen Idols, ed. Beth Miller (Berkeley: University of
California Press, 1983), pp. 44-48); tortra: March converteix la dama en parany dels
mateixos ocells amb els quals la contrasta als vs. 1-8. cogullada: és probable que hi hagi un
sentit sexual vinculat al nom d’aquest ocell, per la semblança amb cugul o cuguç (cornut) i
cugúcia (adulteri de dona). L’aparat crític recull variants importants per a aquest vers.
33-40 La gent cridarà a Na Monboí insults que ella rebrà com si fossin compliments. És el
paper tradicional de l’alcavota, que després veiem reflectit a La Celestina: «Si entre cient
mugeres va y alguno dize «¡Puta vieja!» sin ningún empacho luego buelve la cabeça y
responde con alegre cara» (La Celestina, ed. Dorothy S. Severin (Madrid: Cátedra, 3ª ed.,
1989), p. 228); provada: és a dir, la justícia ha provat que és alcavota.
39 cusca: peresosa.
41-42 Suggerim: «Tots aquells d’entre vosaltres a qui torbi [l’amor] o que volgueu un
arranjament en afers d’amor...»; cunçament: «acunçament», arranjament; torb: torbi (cf.
XXII, 4: «perquè no⋅m torb»). El subjecte sobreentès de torb seria amor: el poeta anima als
enamorats (als qui torbi l’amor), i també als qui voldrien que hom els arrangés un encontre
amorós, que facin servir Na Monboí. Di Girolamo (p. 220) prefereix la lliçó trob’ (forma
apocada del substantiu troba amb el sentit de «troballa»).
42 Na Monboí: March dóna el seu nom de família, amb el qual no hi ha cap possibilitat
d’ambigüitat.
44 endreç: al darrera del sentit més obvi, el de «ajut, arreglament» (en els assumptes de
l’amor), n’hi ha un altre d’obscè relacionat amb el verb «endreçar».
142

XLIII
Poema de tema únic: la «vergonya» o timidesa que impedeix que el poeta declari els seus
sentiments a la dama de manera que ella els ignora del tot.
Per a la descripció d’aquesta timidesa, March fa servir trets de la patologia de l’amor
malenconiós o heroic (l’amor hereos): la mudesa i l’afebliment físic (vs. 5-6), les
palpitacions del cor (v. 9), per exemple. L’amor és «folla», com s’afirma a la tornada, en el
sentit que els seus efectes, com el de la «vergonya» són contraproduents quant a la fi que
l’amor es proposa de ser correspost.
Mètrica: cobles croades singulars.
Bibliografia: Commentaire, pp. 58-60; Poesies, II, 145-48.
Coratge meu, a pendre esforç molt tard,
no piadós de tots los qui·t sostenen,
l’arma i lo cos a departir-se vénen;
4 per tu ser flac lo cos de viure és fart;
mos ulls no són lliberts fer son ofici,
mon pas és tolt, ma llengua no·m profita,
e de açò la vergonya·s delita,
8 com só plagat de tan bestial vici.
Paor me sent, gran suor me comença;
sortint mon cor, lo pits me cuida rompre;
no·m trop esforç per vergonya corrompre,
12 e ser no pot ma esperança por vença.
No puc mostrar lo secret de ma pensa,
e vanament he por de la resposta;
lo meu dubtar major dubte m’acosta;
16 femenil gest ardiment me defensa.
Alguns han dit que vergonya no·s troba,
mas jo·m pusc fer d’aquella testimoni;
de vista no: semblant és al dimoni;
20 part de mos senys e parlar me derroba,
dóna a sentir de si alguns forts actes,
segons de molts havem oïdes gestes,
creent-los tals qui descolen les festes.
24 Senyor és meu; amor fermà·ls contractes.
E si posqués l’obediença tolre -
que per son colp la mia amor jau morta,
car, no parent, l’és altra amor estorta
28 (no sé quin déu damnat sant me fa colre) -,
jo hagra esforç de metre tost en obra
lo que no gos mostrar una parença.
Ab gran esforç vergonya·m fa temença
143

32 sí que ardiment un poc en mi no sobra.
En tots aquells on gran amor no penja
son giny no pot de vergonya ne força;
a mi e pocs a son voler nos força;
36 nostre voler nostres enemics venja.
Aquest voler desig i amor sostenen;
causa d’aquests sou vós a qui s’esguarden;
creure no pusc vostres sentiments tarden
40 en descobrir los mals que per vós vénen.
Tornada
Oh folla amor, aquells dolor sostenen
que cerquen fi on la fi no pot ésser;
de llur treball no·s mostra res en ésser,
44 e són aquests los qui de vós s’encenen.
144

145
Notes XLIII
1 coratge: vol dir «cor» a més de «coratge»; el cor no mostra pietat del cos i de l’ànima, els
quals juntament li donen vida.
2 tots los: és a dir, el cos i l’ànima.
5 Els ulls no són capaços de mirar (és a dir, mirar la dama).
6 mon pas és tolt: «el meu camí és barrat».
7 vergonya: aquí amb el sentit de «falta de coratge».
8 bestial vici: el poeta al·ludeix al vici de la falta de coratge i manca de domini propi que fa
que s’assembli a una bèstia.
9-10 El pit pensa que el cor, palpitant amb tanta violència, saltarà fora d’ell.
11 per vergonya corrompre: per superar («fer afeblir») la vergonya.
12 No pot ser que l’esperança del poeta venci la seva por.
16 El gest de la dona el priva de sentir ardiment.
20 derroba: despulla.
22 gestes: històries.
23 Fins i tot els que no amen creuen tot allò que hom explica dels fets de l’amor; descolen:
no celebren.
24 Senyor és meu: es refereix a la vergonya; fermà: signà.
25-30 Si el poeta pogués deixar d’obeir la vergonya, faria l’esforç de declarar el seu amor,
del qual no ha donat cap senyal; parèntesi (vs. 26-28): la vergonya li impedeix declarar el seu
amor, el qual, per tant, és impossible que sigui correspost. El poeta es demana quina mena de
déu és l’amor, ja que l’obliga a venerar un sant damnat com ho és la vergonya; estorta:
arrabassada; colre: venerar.
32 un poc en mi no sobra: és a dir, d’ardiment, no en té cap.
33-34 Ni l’enginy ni la força de la vergonya no poden tenir efecte en els que no es troben
afectats per l’amor.
35 son voler: el de la vergonya.
36 El sofriment causat pel voler debilitat del poeta i per altres com ell serviria per satisfer el
desig de vergonya de qualsevol enemic.
38 a qui s’esguarden: el desig i l’amor del poeta es dirigeixen a la dama.
42 Es refereix als qui busquen l’impossible.
43 No es manifesta res del que sofreixen (perquè tenen amagats els seus sentiments).

146
XLIV
Súplica a la dama que li correspongui en el seu amor.
March posa al capdavant del poema una emotiva comparança, la qual es basa en una
metàfora de tradició molt antiga per definir la relació entre l’amada i l’enamorat que pateixen
amor hereos. La imatge del metge que es veu obligat, per raons ètiques, a dir al seu pacient la
veritat sobre el seu cas, perquè així pugui preparar la seva ànima, és el recurs mitjançant el
qual March prega la dama que li digui si comparteix els seus sentiments, encara que la seva
resposta li causi sofriment. La seva vida està en mans d’ella.
Vol saber si ella l’estima o no; l’acusa de ser culpable de deixar-lo en la ignorància. A la
tornada el poeta anima la dama a decidir-se.
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, p. 61; Poesies, II, 149-50;

XLIV
Tot metge pren càrrec de consciença
si lo perill al malalt té secret;
lo cos hi perd, mas l’arma en bon lloc met;
4 comptes mortals porta en reconeixença.
Vós, qui sabeu clarament lo meu ésser,
feu-me ésser cert de l’esdevenidor.
Jo vull saber què⋅m té cobert amor;
8 mon mal e bé de fet me feu conéixer.
Mon ignorar bé no⋅m farà meréixer,
e per null temps jamés bé aportà,
e, tard o breu, mon mal a fi venrà,
12 e d’esperar mon mal poria créixer.
Si plau a vós que bé⋅m deja venir,
no⋅m detardeu haver-ne sentiment;
e per tardar aquest coneiximent,
16 no⋅m percebesc de mon voler cobrir.
Tarda de temps no⋅m fa d’amor jaquir;
los temps en mi vençre amor no poran;
tots los meus jorns un moment semblaran;
20 corre lo sol, no⋅s mou a mon albir.
Si perd amor per forçat desesper,
vós me dolreu i el no vist, perdut, temps.
Doncs, vós i amor, acordau-vos ensems
24 tot prestament què us plaurà de mi fer.
Tornada
Llir entre cards, qui mal o bé vol fer
no deu pensar algun dan si⋅l segueix,
car lo voler en dos parts se parteix,
28 e cor partit degun fet no requer.
147

148
Notes XLIV
3-4 El metge, revelant al malalt la gravetat de la seva malaltia, li dóna temps per penedir-se i,
per tant, li facilita el camí cap al cel.
8 de fet: immediatament.
9-10 La seva ignorància del seu fat no suposarà cap bé, i mai no ho ha fet.
14 «no tardeu en deixar-me sentir-lo (el bé)».
15-16 «però, per molt que tardi el moment de sentir aquell bé, no crec que jo sigui capaç de
deixar de mostrar el meu amor».
17 jaquir: deixar.
18 El passat, el present i el futur del poeta en la seva relació amb l’amor no faran que
l’abandoni (cf. XXXVIII, 26).
20 Per al poeta és tan impossible deturar el curs del sol com deixar d’amar voluntàriament.
21-22 Si el poeta es troba forçat per la desesperança a deixar d’amar - no ho podria fer
voluntàriament, com ja ens ha explicat al vers anterior - la dama es penedirà d’haver-lo
perdut i de tot el temps que podien haver estat junts; perd: perdo.
26 No s’hauria de demanar si la seva acció li seria perjudicial.
28 Un cor partit en dos no és capaç de prendre cap decisió.

149
XLV
Poema en el qual March desenvolupa una teoria de l’amor, descrivint-ne diversos tipus i
acabant amb una lloança de l’amor espiritual.
A les primeres estrofes el poema sembla ser una mena d’apologia de l’amor: March escriu
una llarga refutatio de la posició dels qui no volen creure les meravelles de l’amor i descriu
els seus efectes psico-físics en l’amant. Però de fet l’amor que March descriu aviat se’ns
presentarà com la norma de l’amor humà contra la qual March vol medir el valor d’altres
tipus d’amor possibles, que afirma haver experimentat ell mateix.
Podem resumir l’argument del poema, el qual és d’una elaboració complexa, de la manera
següent. L’amor propi de l’ésser humà es pot situar entre dues formes extremes: l’amor
pròpiament carnal, o sigui el desig bestial, i l’amor espiritual, en el qual no participen els
sentits humans. A aquest amor humà, un compost de cos i ànima, com ho és l’home, March
dóna el nom d’amor homenívol. Aquest amor, comú als homes, és caracteritzat per
volers...punyents (vs. 63-64) que són fruit de la contínua pugna entre ànima i cos, una pugna
que és inevitable ja que no hi intervé la virtut; en aquesta forma de l’amor, sempre acaba
guanyant la carn.
Hi ha, però, una forma elevada d’amor homenívol, la qual és la fina amor que practiquen
els fins amants; en aquesta forma, l’ànima té un paper més important (vs. 49-56) i no arriba a
expressar-se en l’acte sexual, si bé segueix éssent essencialment una forma refinada d’amor
homenívol. Això es veu en la seva subjecció a les passions (emocions) d’esperança i
desesperança, fet que només es dóna en l’amor vinculat als sentits. L’únic tipus d’amor entre
home i dona que no està subjecte a les passions i que pot transcendir la mort és el que March
anomena voluntat bona al v. 25 i bona amor al v. 89. Aquest amor és el que sentia Dante per
Beatrice i es basa en l’amistat virtuosa, sense passar pels sentits.
La lloança de bona amor a l’última estrofa ve immediatament després d’una estrofa en la
qual descriu els requisits del fin amant. Aquest ha de renunciar a la raó i ha de creure que, un
cop exhaurida l’esperança de l’amor, no hi ha res al món que el pugui retenir entre els vius.
Amb aquesta juxtaposició temàtic a March evidentment blasma la fina amor com una forma
imperfecta de l’amor.
A la tornada March situa l’amor - és a dir, totes les formes de l’amor, incloent la fina amor,
però no la bona amor - dins d’una perspectiva moral aristotèlica. L’«amor» en aquest sentit
general és una de les causes del mal.
Bibliografia: Auzias, p. 258; Commentaire, pp. 61-62; Poesies, II, 151-58; Ramírez, La
poesia, pp. 41; Badia, Tradició, pp. 150-58; Josep Pujol «"Dos són los alts": la teoria
amorosa de Jacme March», BRABLB, 42 (1989-90), 185-207 [pp. 197-98]; Robert Archer,
«Ausiàs March as a Theorist of Love», The Discerning Eye. Studies Presented to Robert
Pring-Mill on his Seventieth Birthday, ed. Nigel Griffin et al. (Llangranog: Dolphin, 1994),
pp. 3-15 [pp. 4-9].
Los ignorants amor e sos exemples,
creent que·ls fets d’aquell són estats faula,
reprenen mi perquè·m tresport en altre,
4 prenint delit en franc arbitre perdre.
A llur semblant un gran miracle sembla,
e majorment alguns pus forts articles:
descreen mort ésser de grat soferta
8 e que en dolor d’amor delit se mescle.

Foc amagat nodrit dins en les venes,
faent gran fum per via dreta i torta,
ira dins pau, e turment molt alegre,
12 llum clar e bell, ab sí portant tenebres:
aquests contrasts los fins amadors senten,
dintre en un temps amor dins ells alloga;
e tots aquells no creents ser possible,
16 sols d’ésser nats natura pren vergonya.
Veent lo cel ma natura disposta,
volc influir dos poders separables,
a mi vinents ab manera diversa,
20 cascú prenent la part a ell condigna,
faent amar simplement la mia arma
lo seu semblant, sentit de vici munda;
e l’altra part en mi no roman solta,
24 i en son voler son decret l’arma posa.
Aquella amor que·s diu voluntat bona
e solament esguarda part honesta,
aquesta amor ha fet a mi amable
28 per mon semblant e·l mijançant ministre;
e l’altra amor que en delit s’entitola
e d’honestat és enemic rebel·le,
ma arma e cos per ell prenen ses armes,
32 aportants pau e guerra tot ensemble.
Aquesta amor per nostres senys nos entra
e fa present al comú seny, e passa
lo presentat, per sos migs, a l’entendre,
36 d’on voler creix, tant com hom s’hi delita;
mas, perquè en grau delitós l’amant puge
dins en l’hostal que Venus lo alleuja,
totes virtuts e seny de la persona
40 són desijats en servitud de l’acte.
Cells qui amor bestialment pratiquen,
sens acollir en part delit d’entendre,
sol per la carn llur apetit se lliga,
44 que, sinó brut, plaer no·ls acompanya.
Qui vol trobar amor qui null temps folga
no la cerc lla on lo poder se vença,
car tota res perdent la sua causa
48 no és trobat de aquella algun ésser.
Alguns elets, en molt espocat nombre,
qui solament d’amor d’esperit amen,
150

d’aquesta amor participen ab àngel,
52 e tal voler en per null temps se cansa.
Los qui amor ab cos e arma senten,
amant lo cos e més la part de l’arma,
grau de amor homenívol atenyen;
56 sobre dos colls lo jou d’amor aporten.
Puis arma i cos donen ésser a l’home,
prop de forçat és entre ells lo complaure,
ama lo cos a son semblant conforme,
60 ne fa reptar si·ls infinits no cerca;
nostre esperit a son semblant cobeja,
e de aquell tots los actes que n’ixen;
mas los volers que d’aquests, composts, naixen,
64 són més punyents que d’alguna amor simpla.
De la virtut és nostra vida exempta,
sí que lo cos venç a l’arma batalles;
i els pocs volers lo seny de l’hom no tempra,
68 e doncs quant menys los qui gran força porten;
e tal amor lo juí no escolta,
tant de la carn benivolença capta;
ab cor segur de vençre aquella tempta;
72 ses blanes mans los forts diamants pasten.
Si bé amor les passions avança,
en ser primer lo desig li da força,
e puis delit lo sosté dins son regne;
76 fallint aquest, defall d’amor lo ceptre.
No sia entés present deshonest acte,
car fina amor d’altra amor se contenta;
si no l’ateny, viu d’esperança sola,
80 e la gran por segueix lo seu contrari.
Cell qui d’amor del tot no·s lleixa vençre,
sí que raó de son consell no llunya,
no mereix pas la corona de martre
84 d’aquells passius no havents altre compte
sinó pensar haver llur vida terme,
finit aquell qui en tal extrem los mena,
creent de ferm los fets del món ser ombra
88 d’aquell sol clar qui tot llur cor escalfa.
Oh bona amor, a qui mort no trïumfa,
segons lo Dant història recompta,
e negun seny presumir no s’ocupa,
92 contra tu fort, victòria consegre,
e cossos dos ab una arma governes
151

per la virtut que d’amistat s’engendra:
cell qui de tu lo terme pensa atényer
96 no sap de tu, d’ignorança és deixeble.
Tornada
Llir entre cards, tres són les grans carreres
on veritat per negun temps passeja:
ira i amor ab si no la consenten,
100 e l’altra és natural ignorança.
152

153
Notes XLV
3-4 El poeta es «transporta» a l’ésser de l’amada, i troba plaer en renunciar a la seva lliure
voluntat.
6 articles: articles de fe, les disposicions dogmàtiques de l’Església; els «ignorants» no poden
donar fe a aquests articles de l’amor.
10 El fum de l’amor es manifesta de diverses maneres.
14 Amor col·loca aquests estats contradictoris tots alhora en l’amant.
15-16 La natura sent vergonya que visquin els que neguen les maravelles de l’amor.
18 volc: volgué.
21-24 March identifica dos tipus d’amor: 1) l’espiritual, on l’ànima domina del tot; 2) el
carnal, on també se sent, però en molt menor grau, l’esperit; sentit de vici munda: lliure de tot
pecat que procedeixi dels sentits (la frase conté un marcat hipèrbaton i el·lipsi: «munda de
vici [de] sentit»).
25 voluntat bona: l’amor espiritual; March també l’anomena bona amor al v. 89.
26 esguarda: cal llegir «sguarda», la forma que apareix als manuscrits, per evitar la
hipermetria.
28 «per mitjà de l’ànima de la dona estimada i també del cos, el qual és intermediari entre les
dues ànimes».
29 l’altra amor: l’amor «delitós», o sigui carnal.
33 nostres senys: els cinc sentits exteriors (vista, oïda, etc.).
33-35 El comú seny és el primer dels sentits interiors, el sensus communis, aquí entès com el
principal; mitjançant el sensus communis allò que li presenten els sentits exteriors passa a
l’enteniment. En altres poemes, quasi segurament més tardans, els CIX i CXX, March ofereix
una versió més sofisticada d’aquest procés.
37 «però, a fi que l’amant pugi allà on sentirà plaer...»
38 alleuja: allotja.
39-40 L’amant desitja la virtut i la intel·ligència de la dama, però només perquè aquestes
qualitats augmenten el plaer carnal.
42 «sense que entri en el seu amor cap element espiritual»
43 En l’amor totalment carnal l’home sent només el plaer bestial.
45 qui null temps folga: que mai descansa.
46 cerc: busqui.
47-48 Totes les coses deixen d’existir quan perden la seva causa.
49 molt espocat nombre: un nombre molt reduït.
58 Ánima i cos es toleren mútuament, però gairebé a la força.
59-60 El cos ama d’acord amb la naturalesa i no pot ser blasmat pels seus desigs materials.
63-64 Els desigs de l’ànima i del cos, quan formen un desig compost, són més punyents que
els desigs simples (carnals o espirituals).
65 La vida dels homes d’avui no és regida per la virtut.
67-68 L’home no sap emprar el seny per resistir els desigs febles, molt menys els forts.
69-71 Aquest amor rep tanta benevolència de la carn que no fa cas al juí (la raó); així, la carn
pot temptar l’amor, ben segura del seu èxit; aquella: la carn.
72 ses blanes mans: les de la carn.
73-75 En l’amor propi de l’home (incloent fina amor), primer ve el desig; després vénen les
emocions (passions); finalment, el plaer.
77-80 March ens recorda que el tipus d’amor homenívol que descriu aquí és el de fina amor,
que no inclou el plaer sexual (deshonest acte), sinó que allò que desitja és un amor recíproc
igualment asexual. Aquesta forma de l’amor és capaç de sostenir-se només de l’esperança

154
d’aquesta reciprocació; però, quan es perd l’esperança (la qual és una de les «passions», en
termes escolàstics), només la pot seguir la «passió» contrària, la por.
84 aquells passius: aquells amants passionats (és a dir, subjectes a les passions de la por i
l’esperança); aquests amants només contemplen la mort, ja que ha acabat l’esperança que
tenien de ser amats, la qual havia donat sentit a les seves vides.
88 aquell sol clar: l’amor.
89-95 L’amor espiritual, anteriorment denominat voluntat bona (v. 25), s’origina en l’amistat
virtuosa i transcendeix els sentits i per tant les passions.
95-96 És a dir, la bona amor és infinita.
99-100 Com ens explica un passatge de Brunetto Latini (Llibre dels Tresor, II, 127-28), la
ignorància, la ira i la concupiscència (l’amor) són les causes principals del pecat: «Pobrea de
seny e de discreció és occasió de mal e de tots hòmens malvats [...]. Mas pensen les gents
que·ls [...] hòmens fellons, quant fan mal, que·u fan per ignorància, e ço és per no saber. E
jassia que ells sien no-sabents o ignorants en lurs afers, però la occasió del mal no és fora de
l’home [...]. E la occasió [del mal] és concupiscència e ira, que són occasió de totes males
obres que hom fa per voluntat [...] »; natural ignorança: la ignorància pròpia de l’home,
deguda a la seva carnalitat.

XLVI
Aquest poema, un dels més coneguts en dècades recents gràcies a la interpretació del
cantant Raimon, gira entorn de la prova d’amor, la necessitat del poeta de demostrar davant
la dama la fermesa dels seus sentiments. El dramàtic viatge per mar que es descriu a les
primeres tres estrofes és el desitjat cas molt fer - l’experiència perillosa - pel qual el poeta
voldria deixar constància del seu amor.
Aquest viatge marí conté diverses ressonàncies literàries i bíbliques (que assenyalem a les
notes). D’altra banda, la imatge del poeta que fa un desesperat viatge cap a la dama que
encara no l’ha acceptat, podria inspirar-se en part en la bella Vida - la biografia fictícia - del
trobador Jufre Rudel:
155
Jaufres Rudel...enamoret se de la comtessa de Tripol, ses vezer, per lo ben qu’el
n’auzi dire als pelegrins que venguen d’Antiocha...E per voluntat de leis vezer, el se
croset e se mes en mar, e pres lo malautia en la nau, e fo condug a Tripol, en un
alberc, per mort. E fo fait saber a la comtessa et ella venc ad el, al son leit, e pres lo
antre sos bratz. E saup qu’ella era la comtessa, e mantenent recobret l’auzir e·l flairar,
e lauzet Dieu, que l’avia la vida sostenguda tro que’el l’agues vista; et enaissi el mori
entre sos braz. (Los trovadores, I, 154)
L’escena de tempesta es desenvolupa en tres etapes que corresponen a sengles estrofes: Vs.
1-8: la guerra dels vents, on participen set dels vuit vents de la rosa (només falta el llebeig);
vs. 9-16: el mar turmentat, convertit en un lloc apocalíptic on es manifesten alguns dels
signes del dia del judici; vs. 17-24: el temor dels viatgers i el moment culminant de la prova
d’amor quan el poeta, amb el rerafons de la confessió i les prometences dels altres davant la
mort imminent, farà el seu vot d’amor constant.
A partir del v. 25, March deixa enrera la prova d’amor imaginada i comença a meditar
entorn de la contingència de la seva mort. Rebutja la idea de morir per amor, no perquè
cregui que ell deixaria d’estimar la dama, sinó perquè tem que ella l’oblidi. No obstant això,
reconeix que només pot dur a terme aquella prova d’amor si està disposat a morir, i així no
gaudir mai de l’amor de la dama. D’aquesta manera, almenys deixarà constància del seu
amor. March conclou el poema amb una reflexió sobre l’amor que apunta a una dimensió
moral.
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, 61-63; Poesies, III, 5-9; Ramírez, La poesia, pp. 42-43; Ferraté,
p. xlvi; Marie-Claire Zimmermann, «Les métaphores de la mer dans la poésie d’Ausiàs
March», Ibérica, 2 (1979), 41-57 [pp. 46-53]; James W. Marchand, «Acyrologia as a
Rhetorical Device and a Mode of Thought in the Poems of Ausias March», Estudis de
llengua, literatura i cultura catalanes. Actes del primer col.loqui d’estudis catalans a Nord-
Amèrica, ed. Albert Porqueras-Mayo et al. (Barcelona: PAM, 1979), pp. 181-194; Elisabeth
Rhodes Primavera, «Ausiàs March: imatges d’un llarg viatge», Actes del Quart Col.loqui
d’Estudis catalans a Nord-Amèrica (Barcelona: PAM, 1985), 143-155; Archer, Pervasive
Image, pp. 51-52; Peter Cocozzella, «Ausiàs March and the "Truth" of the Trobadours», dins
Studia in Honorem Prof. Martí de Riquer, ed. Lola Badia et al. (Barcelona: Quaderns Crema,
1986), 111-132 [pp. 118-21]; Badia, Tradició, pp. 221-33; Archer, Aproximació, pp. 168-70.

Veles e vents han mos desigs complir
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d’ells veig armar:
4 xaloc, llevant los deuen subvenir
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
8 e que tots cinc complesquen mon retorn.
Bullirà⋅l mar com la cassola en forn,
mudant color e l’estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
12 que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets;
fugint al mar on són nodrits e fets,
16 per gran remei en terra eixiran.
Los pelegrins tots ensems votaran
e prometran molts dons de cera fets;
la gran paor traurà al llum los secrets
20 que al confés descoberts no seran.
En lo perill no⋅m caureu de l’esment,
ans votaré al Déu qui⋅ns ha lligats
de no minvar mes fermes voluntats
24 e que tots temps me sereu de present.
Jo tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul⋅lats;
mas jo no creu que mon voler sobrats
28 pusca ésser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit
32 car, nós vivint, no creu se pusca fer:
aprés ma mort d’amar perdau poder
e sia tost en ira convertit,
e jo, forçat d’aquest món ser eixit,
36 tot lo meu mal serà vós no veer.
Oh Déu, ¿per què terme no hi ha en amor,
car prop d’aquell jo⋅m trobara tot sol?
Vostre voler sabera quant me vol,
40 tement, fiant, de tot l’avenidor.
Jo són aquell pus extrem amador
aprés d’aquell a qui Déu vida tol.
156

Puis jo són viu, mon cor no mostra dol
44 tant com la mort per sa extrema dolor.
A bé o mal d’amor jo só dispost,
mas per mon fat fortuna cas no⋅m porta.
Tot esvetlat, ab desbarrada porta,
48 me trobarà faent humil respost.
Jo desig ço que·m porà ser gran cost
i aquest esper de molts mals m’aconhorta.
A mi no plau ma vida ser estorta
52 d’un cas molt fer, qual prec Déu sia tost;
lladoncs les gents no⋅ls calrà donar fe
al que amor fora mi obrarà;
lo seu poder en acte⋅s mostrarà
56 e los meus dits ab los fets provaré.
Tornada
Amor, de vós jo⋅n sent més que no⋅n sé,
de què la part pijor me’n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està.
60 A joc de daus vos acompararé.
157

158
Notes XLVI
1-8 March descriu una batalla entre els vents, protagonitzada pel mestral (nord-oest) i ponent
(oest) contra el gregal (nord-est), llevant (est), xaloc (sud-est) i migjorn (sud); han...complir:
compliran. El recurs poètic de relacionar el destí del poeta enamorat amb els vents el veiem
també en un poema d’un contemporani de March, Pedro de Santafé, on compara alguns dels
vents amb certs trets de l’actitud de la dama envers ell (Herberay, p. 152).
3 ells: els desigs.
9-16 March descriu una escena apocalíptica, com veiem a través d’ aquest passatge de
Berceo: «Esti será el uno de los signos dubdados:/ subirá a las nubes el mar muchos estados,/
más alto que las sierras e más que los collados,/ tanto que en sequero fincarán los pescados.../
andarán los pescados todos sobre el mar.../ los mares e los ríos ardrán a grant poder»
(Gonzalo de Berceo, De los signos que aparecerán antes del juicio, 5-10b, a Gonzalo de
Berceo: Obras completas, III. El duelo de la Virgen, Los himnos, Los loores de Nuestra
Señora, Los signos del juicio final, ed. Brian Dutton (Londres: Támesis, 1975), 122 (citat per
Marchand, p. 193).
9 cassola en forn: March al·ludeix al costum encara vigent de portar certs plats preparats a
casa a ser cuits al forn del forner; cf. el Libre de les costums...de Tortosa citat a DCVB: «Los
forners deuen coure lo pa...Si’n cremen ne’n affoylen negú, ne panada, ne caçola, ne re que
hom los liure que meten al forn per coure...» Aquesta imatge casolana pertany a una llarga
tradició que passa per la imatge de Job 41: 22, «Fervescere faciet quasi ollam profundum
mare» i per Llull: «Con siuràs al foch e veuràs bullir la olla de les faves o dels ciurons, e les
unes faves pujaran a ensús e les altres devallaran a enjús [aesma, fill...] si l’aygua de la mar
era enaxí bullent com l’aygua de la olla qui està sobre·l foch...» (Doctrina pueril a Obres de
Ramon Llull (Palma de Mallorca: Comissió Editora Lul·liana, 1906) I, 194).
11 tota res: a totes les coses.
13 grans e pocs: grans i petits, és a dir, tota mena de peixos.
17 pelegrins: viatgers; votaran: faran vots.
18 dons de cera fets: ex-vots.
19-20 Aquestes confessions en temps de perill, quan no hi havia un sacerdot, no es feien
directament a Déu sinó a un altre viatger; cf. Tirant, II, 237: «La galera de Tirant féu la via de
Barberia, e tots los mariners perderen lo tento del marinatge, que no sabien en quines mars
eren, e tots ploraven e feien lo major dol del món; agenollats cantaven la Salve Regina, aprés
se confessaren los uns ab los altres e demanaren-se perdó».
29 escàs voler: poc amor.
22 lligats (provençalisme; cf. vs. 26-27).
31-36 March explica als vs. 33-36 quin és el pensar del v. 31; al v. 33 cal sobreentendre
«que» abans de perdau i sia.
37-40 Si l’amor tingués un punt màxim (i si no fos, com en el seu cas, infinit), aleshores al
poeta li faltaria poc per assolir aquest punt i seria l’únic al món de fer-ho. En aquell cas, en
lloc de vacil·lar entre la por i l’esperança, sabria si la dama és capaç d’estimar-lo. És a dir, el
poeta voldria demostrar el seu amor mitjançant una prova dura, però sense morir-ne, per les
raons que acaba d’explicar als. vs. 35-36; les proves d’amor, però, no solen tenir un altre
terme que la mort.
46 La fortuna no li dóna cap oportunitat de decidir el futur del seu amor.
55-56 poder/acte: conceptes aristotèlics corrents; cf. XXXII, 31-32.
57-59 El poeta, per haver-se lliurat a l’amor, perd la capacitat de jutjar-lo, la qual només té
qui no està enamorat.
60 El sentit d’aquests versos se’ns fa més palès tenint en compte la tornada del XCI (vs. 57-

60): «Amor, amor, aquells són decebuts/ qui en joc de daus e dones han llur bé,/ car menys
ferm res la fortuna no té; de mal en bé dins un punt són caiguts». L’amor és d’una incertesa
absoluta i el poeta podrà guanyar o perdre tot segons rebrà el seu amor la dama amada. Cal
constatar també que els jocs d’atzar eren objecte de la censura moral dels predicadors i es
prohibiren a València el 1412 i abans, no tan sols en les cases de joc (tafureries) sinó també
en les cases privades; el carismàtic fra Mateu d’Agrigento va fer cremar en un sol dia 2700
jocs de daus (Jordi Rubió, «El b. fra Mateo d’Agrigento a Catalunya i València. Notes sobre
la vida religiosa a una cort del Renaiximent», Spanische Forschungen der
Görreesgesellschaft, 11 (1955), 109-21 [p. 115]; Sanchis Sivera, Vida íntima de los
valencianos en la época foral, separata de Anales del Centro de Cultura Valenciana, 14 i 21
(València: Vives Mora, 1935), p. 43. És a dir, a l’època de March, la comparança que el
poeta fa servir dues vegades porta una càrrega moral important.
159

160
XLVII
March blasma la dona estimada per haver-se lliurat a un home no digne d’ella i haver-se
abandonat a amors carnals. Es tracta d’un «maldit» que s’ajusta més a les característiques
més freqüents del gènere que la violenta vituperació del XLII. Es distingeix d’aquell poema
sobretot en els trets següents: 1) el vituperi de la dona al XLVII es fa dins d’un marc
purament moral i social i sense atribucions de lletjor personal; 2) el poeta afirma que la dama,
no obstant tot això, és «la que am» (v. 42); 3) hi manca tota referència al nom de la dama,
d’acord amb l’ètica que divulguen les retòriques de la tradició poètica occitano-catalana.
A l’última estrofa, March declara la seva intenció d’ampliar el seu maldir de la dama i el
justifica afirmant que ja n’hi ha d’altres que sospiten dels seus amors carnals (v. 32) i que
aprovarien el ver parlar del poeta sobre el cas.
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, pp. 63-64; Poesies, III, 9-12; Ramírez, La poesia, pp. 43-44.
Bé·m maravell com l’aire no s’altera,
e com lo foc per feixuc pes no cau,
e com no·s mou la que feixuga jau,
4 fermant son lloc en la pus alta espera.
Major senyal no pot mostrar lo món,
e digne molt que l’hom se’n maravell;
ab un poc més hauré creure per ell
8 que periran tots quants en lo món són.
A mon juí ses lleis amor confon;
experiment ja del tot és errant.
Tot amador ama per son semblant;
12 lo contrafer en per null temps no fon.
Vós, qui bastant sou per un món regir,
¿porà’s bé fer que ameu l’home pec?
Per acte lleig, sentiment haureu cec;
16 no haveu pus excusa en lo meu dir.
Mon creure ferm no pot bé soferir
un cas tan fort, e per moltes raons,
mas també sé que la carn ha esperons,
20 e no us veig fre bastant a retenir;
e d’altra part, amor, per sa furor,
secretament, sens compte, lo cos lliga
en actes tals quals honestat castiga.
24 ¿E pot esser ameu de tal amor?
Si ver serà prec Déu que la calor
de tots los focs creme la vostra carn,
si no teniu en un terrible escarn
28 que no vençau una tan gran error.

Mas vostre cos per ventura·s delita
usar dels fruits que Na Venus conrea;
mas vostre seny deuria haver ferea
32 de fer tals fets, e gents n’han ja sospita.
Per tal dolor no faré vida ermita;
palesament serà ma vida activa,
e de parlar no tendré llengua esquiva,
36 e ver parlar de si gran dolçor gita.
Cells qui sabran mon ver complanyiment,
tots planyeran mi per ma causa justa
(e planyiment de si amor ajusta),
40 e rependran natura si ho consent.
Tornada
Oh folla amor, de vós no són content,
e ja molt menys dels fets de la que am.
No sé de qui haver pus honest clam;
44 per no errar, maldic-vos egualment.
161

Notes XLVII
1-8 El «senyal» (v. 5) al qual el poeta es refereix i que no defineix fins a l’estrofa següent, és
tal que sembla que s’hauria de comptar entre els signes apocalíptics que anuncien la fi del
món. March al·ludeix a tres de les quatre esferes elementals al món ptolemaic: la terra («la
que feixuga jau»), l’aire (sobre de la terra i de l’aigua) i el foc (a sobre de l’aire).
4 «situant-se en la més alta esfera» (la del foc).
10-14 L’experiència en l’amor ja no serveix per entendre’l: sempre ha estat el cas que
l’amant ama qui se li assembla. La dama, però, no obstant tot el seu valor, estima un home
nici.
15-16 El poeta postula que la passió carnal ha cegat la dama a la vertadera naturalesa dels
seus sentiments, idea que es desenvolupa també als vs. 21-24.
20 «No trobo en vós cap fre que us detingui en la vostra carnalitat».
22 sens compte: sense que la dama se n’adoni.
27-28 «si no trobeu totalment digne d’escarni la vostra incapacitat per vèncer l’amor en què
heu caigut».
29 per ventura: potser.
31 ferea: feredat, por intensa.
32 e gents n’han sospita: la gent ja sospita dels amors carnals de la dama.
33-40 Justificació del maldir; l’ordre natural («natura») requereix que el poeta parli dels fets
lleigs de la dama i tindrà el suport de la gent, ben disposada envers el poeta adolorit (v. 39);
si ara és maldient, és per una causa justa, i sempre és dolça la veritat; consent: el subjecte és
natura.
33-34 El poeta afirma que no pensa retirar-se del món (per lliurar-se a la vida contemplativa)
pel dolor que li causa el comportament de la dama.
43 qui: qui dels dos, l’amor o la dama; clam: reclam.
162

XLVIII
Requesta d’amor en la qual el poeta es refereix a un amor anterior envers una dama vil (v.
8) que li ha causat un fort dolor (v. 3). Afirma que estaria content si tan sols la dama a qui es
dirigeix acceptés que ell l’estimés, sense correspondre-li en els sentiments. Li promet que,
sota la inspiració del seu nou amor, farà encara millor els seus poemes; és a dir, li ofereix el
paper de nova musa de la seva obra.
A l’última estrofa i a la tornada, insisteix en la súplica d’amor, recorrent al tòpic del «carpe
diem» horacià, i renova la seva promesa de ser un amador ideal, avalat per l’amor mateix.
Mètrica: Cobles croades unisonants.
Bibliografia: Commentaire, pp. 64-65; Poesies, III, 12-15.
Ab vós me pot amor ben esmenar
del temps passat lo seu gran falliment;
sa fort dolor, per mon mal pensament,
4 vós mi amant se pot acabalar.
Jo li perdon si m’ha dat mal dormir;
jo li perdon voler mal guardonat;
jo li perdon si m’ha d’amar forçat
8 dona tan vil que·m fos vergonya·l dir.
Si cosa fos llaugera comportar
que jo de vós hagués tal vantament
que·m pogués dir ésser vostre servent,
12 lo nom sens pus me basta contentar.
Tal me pareu que si de ferm vos mir,
lo meu desig roman tan alterat
que no vol res del que ha desijat
16 ne del present ne del que pot venir.
Creeu de ferm que no·m vull apartar
del que sabré que serà vós plasent,
e si·m manau cosa de gran turment,
20 serà molt lleus càrrec de suportar.
Doncs en manar no us cal molt enardir:
tot se farà lo que serà manat,
ab que d’amar no sia defensat,
24 car mon voler en àls no pot servir.
Acord no us cal en voler mi amar,
si us ne altau e de mon sentiment;
de mon voler creeu segurament
28 que per null temps vos porà desaltar.
Ell amarà, e no farà mentir
los meus escrits, qui d’ell han tant parlat,
ne escarnirà mon verdader dictat,
163

32 ans en millor lo veureu afegir.
A Déu no·l plac bellea vos donar
sinó que fos de amor serviment;
car en tot l’àls llegea ha bastament
36 en fer tot quant lo món li pot manar.
No sabeu prou si lleixau temps fugir,
e temps perdut no pot ésser cobrat;
e doncs restau ab voler termenat
40 de ben amar lo qui us sabrà grair.
Tornada
Llir entre cards los meus jorns vull finir
amant a vós, sol que me n’ajau grat;
e si amor d’amar ha mi lloat,
44 creeu-lo ferm, car no·m fa desmentir.
164

165
Notes XLVIII
2 «el gran defalt que m’ha fet l’amor en el passat».
3-4 «el fort dolor que sento mitjançant l’adolorit pensament, es podria reparar si vós
m’estiméssiu».
6 voler mal guardonat: amor mal pagat.
9-12 El poeta estaria content si tan sols pogués considerar-se el servent de la dama, si bé això
en si no és demanar poc.
13 pareu: sembleu.
19-20 Si la dama li demanés que es lliurés a una prova molt dolorosa, li seria una càrrega
molt petita (lleus).
23 «amb la condició que no em prohibiu amar».
24 als: altra cosa.
25-26 «No cal que correspongueu al meu amor sempre que us agradin l’amor i els sentiments
que sento per vós».
28 desaltar: desagradar.
29 Ell: es refereix a «mon voler» (v. 27), és a dir, l’amor del poeta.
31 mon verdader dictat: els meus poemes verídics.
32 El poeta escriurà sobre l’amor amb una art millorada.
33-36 Déu ha fet bella la dama perquè servís a l’amor; la bellesa té només aquest paper al
món, on tots els altres papers els pot exercir una persona lletja; plac: plagué.
39-40 «Per tant, vulgueu tenir la vostra voluntat destinada a amar qui us ho sabrà agrair», és a
dir, el poeta.
42 sol que me n’hajau grat: «sempre que tan sols us agradi».
43-44 La dama ha de creure l’amor quan lloa el poeta com a amador, perquè l’amor actua en
ell d’una manera que fa versemblant la confessió d’amor que ha fet en aquest poema.

166
XLIX
Sobre la timidesa - la por - de l’amant davant de la dama, la qual es manifesta en el poeta
d’una manera molt estranya: en comptes de declarar el seu amor quan està amb ella, tots els
seus gestos donen a entendre que l’odia. Encara que el seu desig per la dama i la seva por
tenen la mateixa causa en l’amor, és la por el sentiment dominant en el poeta. March dóna
expressió a la naturalesa contradictòria d’aquesta subjecció a l’amor amb una primera estrofa
de sentit recòndit que només s’aclareix a les estrofes següents. L’estret vincle entre aquest
tema tan valorat per March i els mestres provençals es palesa amb la referència a Arnaut
Daniel, gran trobador del segle XII l’obra del qual es coneixia a través de diversos manuscrits
copiats a Catalunya als segles XIV i XV (vegeu Martín de Riquer, Arnaut Daniel. Poesías
(Barcelona: Quaderns Crema, 1994), pp. 50-51.
A la tornada March sembla assegurar a la dama que el desig que sent per ella, i que la seva
«por» li impedeix que declari, està lliure de tota carnalitat.
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Auzias, 232-33; Commentaire, pp. 65-66; Poesies, II, 15-18.
A mal estrany és la pena estranya,
e lo remei hauria ser estrany;
e qui de fred mor, per entrar en bany
4 haurà calor si aigua freda·l banya;
e si·l començ ve per mig impossible,
lo mig segueix, e la fi lo començ.
Ab forces tals amor mi amant venç
8 que planament lo dir no m’és possible.
En contra mi amor és molt horrible,
e tan plaent que m’ha fet ser content,
car davant mi tinc bé complit present,
12 e d’altra part me puny dolor terrible.
Aquesta és una dolor novella
que dins mon cap ha fet novella obra,
desassentant la mia pensa pobra
16 que a sos mals tenia sa jaella.
Amor en mi no fa gran maravella,
fermant ses lleis en temps passat posades,
mas per llong temps eren ja oblidades;
20 per mi amor son poder torna en sella.
E sí com Déu miracles volc mostrar
perquè·ls jueus fermament lo creguessen,
faent parlar los muts e que·ls cecs vessen,
24 a amor li plau que perda lo parlar.
Envers alguns açò miracle par;
mas si·ns membram de Arnau Daniel,
e de aquells que la terra·ls és vel,

28 sabrem amor vers nós què pot mostrar.
Cella que am en egual de la vida
mostre avorrir en fets i en continent;
quan li só prop he d’ella esvaïment,
32 ab continent de haver-la avorrida.
Dins en mi sent una força enfinida,
tant que és pus fort que lo desig d’amor;
cascun d’aquests d’amor pren sa favor,
36 mas egualment entre ells no és partida,
car mon desig no basta fer menaces
a la gran por qui·l bat fort e·l castiga;
d’aquesta és amor tan gran amiga
40 que tol poder al desig de sos braces.
Tornada
Llir entre cards, amor no té pus llaces
que·m tinguen pres, si de aquests escape:
ungles no té ab què ma carn arrape,
44 mas dorm segur de present en sos braces.
167

168
Notes XLIX
1-8 March expressa l’estranyesa del seu cas: l’amor fa que ell faci tot a l’inrevés. L’estrany
mal que és l’amor causa en ell un dolor estrany, inspirant-li la por que el fa callar quan
voldria declarar el seu amor, i fins i tot donant a entendre que sent per la dama tot el contrari
dels seus vertaders sentiments. El remei a aquesta situació ha de ser «estrany» en un altre
sentit de la paraula, és a dir, «d’una altra persona», la dona mateixa.
3-4 L’home que mor de fred s’escalfarà fins i tot si entra en un bany d’aigua freda.
5-6 Amb aquests versos March exemplifica la seva afirmació dels vs. 7-8 de no poder dir les
coses planerament, confós per l’amor. Si una acció s’inicia pel mig, i si aquest mig és una
impossibilitat, seguidament s’acaba tot.
15-16 El pobre pensament del poeta ja tenia el seu jaç (jaella) on podia descansar pels seus
mals; ara, però, el nou dolor l’ha tret del seu lloc.
17-20 Allò que fa l’amor en el poeta no és una gran meravella perquè no fa més que
confirmar les lleis que havia establert en el passat, però que han estat durant molt de temps en
desús; en el poeta l’amor ha tornat a recuperar plenament el seu poder; sella: cadira.
21 volc: volgué.
24 que perda: que jo perdi.
25 Envers: Segons; par: sembla.
26 Arnaut Daniel (...1180-1195...), un dels més grans trobadors provençals, és citat per
March en relació amb el mutisme davant de la dama. Hi ha diversos dels divuit poemes
d’Arnaut conservats que parlen de com el poeta no assoleix parlar a la dama. És possible que
March estigui pensant, per exemple, en la cansó, «Sols sui qui sai lo sobrafan qe·m sortz», a
la qual també al·ludeix Dante al De vulgari eloquentia. Citem tan sols els vs. 5-7 i 22-25
d’aquest poema: «c’ades ses lieis dic a lieis cochos motz,/ puois qan la vei non sai, tant l’ai,
que dire./..../...prec q’o vuoilla devinar,/ que ja per mi non o sabra estiers/ si·l cors ses digz
no·s presenta de fors» («perquè sempre, sense ella, li dic paraules apressades, i després, quan
la veig, de tant com he [de dir-li], no sé què dir...prego que ho vulgui endevinar, perquè de mi
no ho sabrà d’altra manera si no és que el cor, sense paraules, li ho exterioritzi» (Los
trovadores, II, 636-39). March imita, al seu poema LXIV (vs. 25-28), la famosa tornada d’un
altre poema d’Arnaut.
30 mostre: és primera persona singular de l’indicatiu; continent: mirada.
32 «amb semblant d’avorrir-la»; haver: tenir.
33 Com s’explica al vs. 38, es tracta de la por.
36 L’amor no es distribueix igualment entre les dues forces, ambdues derivades de l’amor,
que operen en el poeta.
39 aquesta: es refereix a la por.
40 L’amor treu força als braços del desig.
42 Es refereix als llaços (llaces) de la por.
43-44 L’amor no té captiu el poeta amb altres lligams que els del desig i de la por; l’amor que
sent el poeta no s’origina en el desig carnal (v. 43) sinó que, des d’aquesta timidesa, se sent
protegit dels sofriments de la passió; arrape: arrabassi.
44 dorm: dormo.

L
Professió d’amor espiritual. La naturalesa de l’amor del poeta per la dama li permet de
valorar-la en allò que ella mereix. Només lamenta que no hagi pogut demostrar el seu amor
amb la prova última de la mort (vs. 25-32), i que no sigui capaç d’excloure del tot els
pensaments que no es refereixin a ella. A la tornada, March insisteix que és l’esperit de la
dama l’objecte del seu amor.
En certs moments (vs. 19-24 i 25-26), aquest poema ofereix trets similars al poema XXIII
(on s’usa també el senhal de «Llir entre cards»), el qual és una altra professió d’amor
espiritual en què el poeta afirma estar per damunt del que poden sentir els altres homes
enamorats de la dama.
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, pp. 66-67; Poesies, III, 18-21.
Sí com aquell qui, per sa enfinitat,
no pot ésser de res finit content,
sí que res fet ab algun element
4 en son delit no l’haurà contentat
(per imperfet lo delit mundà posa,
e sinó en Déu sa pensa no s’atura),
així amor, vós amant, m’assegura;
8 tot lo restant del món li fa gran nosa.
En vós pensant, ma pensa és enclosa;
domda és per vós ma voluntat no farta,
car ma raó la té cativa ab carta,
12 que res no vol, e demanar no gosa.
No·m maravell si jo ame vós tant,
coneixent-vos, veent-vos e sentint;
al meu voler lo saber lo desmint;
16 lo meu saber al voler va davant.
Jo·m maravell com no muir desijant,
creent en vós ésser un paradís,
e no sé hom que en vós aitant sentís
20 que no·s mostràs de vós ésser amant.
No·m llou de tant que en saber tots los pas,
mas per amor he sentit més en vós;
amor ha fet dels seus bons servidors
24 del pec sabent, e franc del pus escàs.
A desijar mon desig no és llas,
mas la valor vostra més ne mereix;
en estimar hom bé no la compleix:
28 no us ama assats qui amant no esclatàs.
Ja per amor amadors morts ne són,
e jo só viu; en fet no rest egual:
la causa d’on los venc aitant de mal
169

32 no és tan gran com la que mi confon.
E puis semblant de vós jamés no fon,
jo degra ser sus tots avantajat;
nou pensament Déu me pogra haver dat,
36 que no servís a pus afer al món
sinó en vós per tots temps contemplar,
car jo·m conec que meriu vaga pensa,
e pas dolor com no·m trop tal defensa
40 que no·m jaquís altra pensa acostar.
Tornada
Llir entre cards ço que·m fa vós amar
no m’entra pas solament per la vista;
vostre esperit és aquell qui·m conquista
44 e com de mi no us mostrau desaltar.
170

171
Notes L
1-8 March es compara amb l’home que es dedica a la vida contemplativa i que rebutja tot
plaer que procedeixi d’aquest món.
3 res fet ab algun element: qualsevol cosa feta dels elements, és a dir, tot allò que sigui del
món sublunar i que hagi estat creat a base dels elements.
7-8 L’amor té el poeta subjecte a ell mitjançant la seva espiritualitat i la seva dedicació total a
la dama, i no necessita cap altra cosa per mantenir aquesta subjecció.
9-12 La dama regeix el desig (voluntat) no satisfet del poeta, que és infinit, perquè la raó ha
aconseguit la subjecció de tot el desig del poeta; ab carta: per mitjà d’un contracte.
15-16 La raó del poeta domina el seu desig.
17 «creient que hi ha en vós un paradís».
19-20 El poeta no sap res de cap home que hagi vist la bellesa de la dama sense enamorarse’n;
aitant: tant.
21-24 No pretén ser més sabent que tots els altres enamorats de la dama, però s’adona que
ella té qualitats que els altres no veuen, gràcies al poder de l’amor, el qual és capaç de donar
als seus servents capacitats inesperades.
24 «sabedor del més nici i generós del més avar».
25-26 Al poeta no li falta desig, però el valor de la dama és digne de més que el desig comú
dels homes.
27 El valor de la dama fa que sigui impossible donar-li l’estima que ella mereix.
28 assats: suficientment.
30-32 Les accions del poeta no es poden igualar a les dels amants que han mort d’amor, i
això que aquells no tenien motius tan forts per morir com el poeta; rest: quedo; venc: vingué;
aitant: tant.
33-40 El poeta afirma que la dama és tan única que mereix que el poeta tingui una capacitat
fora del comú per pensar només en ella (nou pensament), cosa que lamenta no poder fer.
38 meriu: mereixeu; vaga pensa: el pensament desocupat, dedicat del tot a ella.
39-40 «em dolc perquè no em trobo capaç d’impedir que altres pensaments ocupin la meva
ment».
44 desaltar: desagradar.

172
LI
Aquesta súplica d’amor comença amb la colpidora imatge de l’home sentenciat a mort que
espera l’audiència en la qual sabrà si serà perdonat; d’això March en treu una analogia per
definir la situació des de la qual escriu el seu poema: si la dama no admet l’amor del poeta, el
condemnarà a mort, ja que perd el desig de viure a mesura que s’afebleix la seva esperança
que la dama l’accepti.
Més endavant, a propòsit d’aquesta queixa, March cita els noms de Jason, Teseu i Eneas,
fent-ne un ús irònic, atès que són casos que no exemplifiquen la «desconeixença» d’una
dona, com pretén March, sinó la ingratitud dels homes. Tot seguit denuncia la maldat del
«femení llinatge»: les dones no saben apreciar els «fins amants» com el poeta (vs. 25-32). A
l’última estrofa, March insisteix en el seu blasme de les dones i de la dama a la qual s’adreça
en particular.
A la tornada, encara que acaba de blasmar la dama, March li assegura que ell no té mai «la
boca amarga» sinó que sempre la lloa. D’aquesta manera remata amb més ironia un poema
que ja conté una ironia important: els casos d’herois clàssics citats als vs. 25-32 només
serviran per convèncer la dama que no es fiï de protestes d’amor com la que el poeta li
ofereix. Tot plegat, entre els exempla i la tornada, March assoleix subvertir la seva pròpia
súplica per suggerir tota una dimensió moral.
Mètrica: cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, pp. 67-68; Poesies, II, 21-24.
Tal só com cell qui pensa que morrà,
e ja l’han llest moltes veus la sentença,
mas per mercé l’és donada audiença;
4 creu e no creu que mercé li valrà;
lo mal e⋅l bé van al mesquí davant,
que fermament no·ls gosa esperar.
Així no pusc sens por vós desijar,
8 ne ser no⋅n puc del tot desesperant.
Aitant com puc, iré vida allargant,
perquè l’extrem de tots los mals és mort;
no⋅m trop esforç per haver-ne conhort;
12 més am dolor, mort e vida dubtant.
E tant com pus de ma dolor creeu
e lo remei en vós lo deteniu,
lo meu esper jau mort molt més que viu;
16 ans de sa mort prega-us li perdoneu.
Lladoncs morré, com parlar no⋅m volreu,
e tinc per foll qui de mort no⋅s defén:
aquella és darrer dan e turment;
20 no meresc jo que los meus jorns fineu.

No guardeu mi, sinó ma benvolença;
mi ofenent, ofendreu lo voler
qui, vós amant, de mi és homeier.
24 E, coneixent, ¿vos fall reconeixença?
¿On és Jason e sa desconeixença?
¿On és Teseu, qui traí Adriana?
E Dido fonc d’esperança tan vana
28 que la traí Eneas en creença.
Los fets passats de present me consolen;
irat me trop vers femení llinatge:
los fins amants no han en ell estatge;
32 sembren los bons, cullen los mals e molen!
Savis són cells qui les festes no colen
d’aquella amor qui en les dones cau;
ab deslleals sovent elles han pau,
36 lleixant aquells qui per ben amar moren.
En record és aquell Pau de Bellviure
qui per amar sa dona tornà foll:
tal camí tenc, soptat rompent lo coll.
40 De tot mon dan dubte’m no us veja riure.
Tornada
Plena de seny, no m’abreugeu lo viure,
car mentre visc, vostra llaor s’allarga;
e, vós lloant, no⋅m trop la boca amarga,
44 ne tard la mà com de vós vull escriure.
173

174
Notes LI
2 llest: llegit.
6 «no gosa esperar fermament ni el mal ni el bé».
11 «No trobo les forces per consolar-me amb la idea de la mort».
12 dubtant: tement.
13-15 «I com més creieu que sofreixo per vós i no m’ho remeieu, més s’afebleix la meva
esperança».
16 sa mort: la de l’esper; prega: el subjecte és esper.
20 fineu: acabeu.
22 «fent-me mal, perjudicaríeu el meu amor»
24 «I, sabent [com em moro per vós], ¿podeu negar-vos a acceptar el meu amor?»
25 Jason: Jàson fou ajudat per Medea a satisfer les condicions establertes pel seu pare, Eetes,
rei de la Còlquida, perquè aquest li lliurés el toisó d’or. Jàson li va prometre la fidelitat
eterna. Fugint amb l’heroi, Medea matà el seu germà Absirtus, el qual Eetes havia manat que
la seguís per castigar la seva perfídia. Medea va viure feliçment amb Jàson durant deu anys
fins que aquest la deixà per casar-se amb el seu nou amor, Glauce. Medea es venjà matant
Glauce i els fills que havia tingut amb Jàson; desconeixença: ingratitud.
26 Teseu, Adriana: Teseu, després de matar el minotaure, només assolí sortir del laberint
cretenc amb l’ajut d’Ariadne, filla del rei de Creta, Minos. Després, però, l’abandonà a l’illa
de Naxos.
27-28 Dido/ Eneas: Dido, princesa fenícia i fundadora de la ciutat de Cartago, se suicidà
quan s’assabentà que el seu amant, Eneas, l’havia abandonat. La història es recull a les
Metamorfosis d’Ovidi (XIV, 75-81) i a l’Eneida (IV). A la versió de Virgili, Eneas s’escapa
més o menys indemne, ja que es presenta com un home impulsat per manament diví a
reprendre el viatge cap a Itàlia per fundar la raça dels romans. March, però, prefereix insistir
en la traïció realitzada de l’heroi; en creença: en la fe que Dido tenia posada en ell.
33-34 «Són prudents els que no s’abandonen a l’amor de dones».
37 Pau de Bellviure: avui no se sap res de la vida d’aquest poeta, del qual March sembla
recollir alguna llegenda. Es conserva de la seva obra una poesia completa (un «maldit») i una
estrofa, citada a «Lo conhort» de Francesc Ferrer, d’un poema perdut. El marquès de
Santillana, contemporani de March, inclou un «Pao de Benbibre», en el seu Prohemio e
Carta, entre «los catalanes, valençianos e aun algunos del Reyno de Aragón [que] fueron e
son grandes ofiçiales desta arte [la poesia]» (Francisco López Estrada, Las poéticas
castellanas de la edad media (Madrid: Tauris, 1984), p. 58). Vegeu Riquer, Història, I, 646-
49, Rossend Arqués, «Dona del món (Notes sobre el maldit a propòsit de Pau de Bellviure)»,
Rassegna iberistica, 42 (1992), 3-24, Robert Archer i Isabel de Riquer, Contra las mujeres:
poemas medievales de rechazo y vituperio (Barcelona: Quaderns crema, en premsa).
39 tenc: segueixo; soptat: sobtadament.
44 tard: retardo.

LII
Sobre la vacil·lació del poeta en declarar el seu amor. Aquí March fa servir, com al poema
IV, la forma d’un diàleg interior. Cap de les fonts manuscrites o impreses identifica els
interlocutors, excepte el ms. N, el qual inclou les rúbriques de «lo cos» i «l’esperit» al
capdavant de les estrofes tercera, cinquena i sisena, atribució inversemblant que recull també
el ms. E. Pagès els identifica correctament com el poeta i el seu cor.
Tot el diàleg gira entorn de la negativa del cor de permetre que el poeta confessi el seu
amor davant la dama, tot i que ell afirma que la força del seu amor el posa en perill de mort.
Al final del diàleg, el poeta aconsgueix convèncer el cor que s’arrisqui a declarar-se.
A la tornada, traient del seu cas particular d’amant insegur i vacil·lant una conclusió
general, March afirma que l’amor és essencialment un estat d’inseguretat emocional.
Mètrica: cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, pp. 68-69; Poesies, II, 28-31.
[El poeta]
«Clamar no·s deu qui mal cerca e troba;
dons, vós, mon cor, no us senta pus clamar;
vostres gemecs no·s poden comportar,
4 e vostres colps se mostren sus ma roba.
Hajau esforç, car lo pijor és mort;
puis a Déu plau, preniu-hi paciença;
ell és aquell qui fa de vós sentença:
8 creure deveu que no fa negun tort.
Ans que lo món fon vostra mala sort,
puis fon en Déu lo vostre cas present,
e lo saber de aquell no consent
12 que sia menys vostre cas ne pus fort,
sinó aital com per ell és sabut.
La tarda és la vostra enemiga;
la que amau vejau si us és amiga;
16 llança li veig portar, e no escut.»
[El cor]
«En aquell jorn seré en pijor caigut,
car, jo morint, tot mon delit morrà;
algun plaer l’ull no m’aportarà,
20 que de aquest moltes veus me n’ajut.
¿Com se farà que en un tan gran risc meta
tot lo meu bé ab tal dubte de perdre?
Lo meu esforç cascun jorn sent esperdre;
24 null pensament no veig que bé·m prometa.
Quan me ferí amor ab la sageta,
no viu lo llanç ans de sentir dolor:
175

untada fon de una gran dolçor
28 material dolç portava la treta.
No·m conselleu si no·m consellau viure;
saber no·m plau lo jorn de ma aspra fi;
aquella que veurà tal cas en mi,
32 sé que lo plor haurà pus prop que riure.»
[El poeta]
«En un mal lloc, amic, vos veig assiure,
sí que tothom vos ne té per grosser,
com vós creeu que darà mal saber
36 quan de la mort no us veurà bé delliure.
En ella està la vostra mort e vida;
sapiau, doncs, si us vol haver mercé,
no us consell pus sinó saber lo bé
40 que us vol la que vós tant haveu servida.»
[El cor]
«Si bé del tot porà ésser perida,
per mon saber, ma vida i ma esperança,
e veig la mort ab la vida en balança,
44 llou lo consell car és bo en partida.
Negú no·s deu llunyar de sa natura:
a l’hom és dat per son dret natural
desijar bé, volent saber lo mal.
48 D’aquest saber vull, doncs, haver gran cura.»
Tornada
Als amadors amor los assegura
que no hauran en ell seguretat;
en llurs volers no cabrà fermetat;
52 doncs, ¿com serà entre ells cosa segura?
176

Notes LII
2 no us senta pus: «que jo no us senti més».
4 colps: batecs; sus: damunt de.
7 ell: Déu.
10 El cor del poeta estava predestinat a sofrir.
14 tarda: tardança.
16 La dama està disposada a fer mal (amb la «llança» de la seva bellesa), però no creu que
l’amor pugui ferir-la.
17 aquell jorn: el dia que el cor sabrà si la dama és amiga o enemiga.
19-20 El cor ja no tindrà cap plaer de la vista, de la qual s’ha servit moltes vegades.
22 dubte: por.
23 esperdre: afeblir-se.
31-32 El cor argumenta que ha de ser seguir vivint perquè està convençut que la dama
s’inclinaria més a plorar la seva mort que alegrar-se’n.
37 ella: la dama.
41-44 «Encara que la meva vida i la meva esperança poden morir quan sàpiga [quins són els
sentiments de la dama], i veig la vida i la mort en una balança, lloo el consell [del poeta]
perquè és bo en part.»
46 per son dret natural: per la seva naturalesa.
48 «Aniré, doncs, amb compte amb el meu desig de conèixer el mal».
177

178
LIII
A les tres primeres estrofes March parla de com la seva esperança d’acomplir el seu desig
d’amor es va exhaurint i no li queden més recursos. Si ha de morir, vol almenys deixar
constància del seu sofriment. Tot seguit (vs. 25-31), prega la dama que no li tingui
compassió, una paradoxa que no s’aclareix fins a la tornada. A partir del v. 32 expressa la
seva por de la «ira», prèviament esmentada als vs. 15-16, que ell se sap capaç de sentir, però
no explica, per ara, la naturalesa o la causa d’aquesta ira, la qual dirigeix contra si mateix,
fent al·lusió als seus «passats malifets».
Com és sovint el cas, són els símils els que porten els elements de sentit més importants del
poema. Així, la comparança amb què March inicia el poema introdueix una perspectiva moral
en el context de l’amor, a través de la polaritat cos/esperit. D’altra banda, al final del poema,
en lloc d’insistir en la seva súplica d’amor, March fa servir la comparança del foll, per
recalcar la violència de la seva «ira». A la tornada se’ns aclareix el motiu d’aquesta «ira»
amb la confessió que es troba entre l’amor «honest» que sent per la dama i el desig carnal que
no aconsegueix superar.
Mètrica: cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, pp. 69-70; Poesies, II, 28-31; Archer, Pervasive Image, pp. 125-
28.
Ab tal dolor com l’esperit s’arranca
e dins lo cos comença fer camí,
e roman fred lo lloc d’on parteix si
4 (la viva carn s’altera en groga i blanca):
molt e pus fort dolor mon desig sent
com ha partir de la mia esperança;
no és del tot, mas en lo camí⋅s llança;
8 ja mon esper demostra alterament.
No·m pens que Déu me done tal turment
que⋅m veja al món si perd lo meu desig;
no⋅m restarà sinó que mude llig,
12 car de tot l’àls mon esforç és potent.
Tots los assaigs que amadors han fets,
tots me són poc, sinó mort acordada;
si⋅m fall amor, no⋅m fall pensa irada
16 per castigar mos passats malifets.
Tan gran amor hauria en desherets
que tal afer menys de senyal passàs;
de bé o mal, se’n deu mostrar gran cas;
20 a amor li plau que⋅s mostren sos secrets.
Tant mon voler amor ha obeït
que no⋅m dolrà sa perillosa plaga
si per null temps la fama no s’apaga
24 com sant Francesc de la sua ha jaquit.

Vós, dona, sou mon déu e mon delit;
doncs, no us dolgau si perd lo món per vós;
no⋅m teniu tort en les mies dolors,
28 e, vós dolent, me feu pus dolorit;
res no⋅m dol tant com si de mi us doleu.
Lleixau a mi acomanat a amor,
car de aquell no⋅m trobe gran paor;
32 de ira prec que⋅m vulla guardar Déu.
Sí com a l’hom frenètic l’és molt greu,
quan a fer mal se vol ésser llevat,
lo fort lligam que li hauran posat,
36 i el mal no sent fins la follia veu,
ne pren a mi: quan só torbat per ira,
jo⋅m trop esforç tant que no sent treball;
quan me jaqueix, si bé tot jorn ho call,
40 romanc tan llas que sol mon cor sospira.
Tornada
Llir entre cards, ma voluntat se gira
tant que jo us vull honesta i deshonesta;
lo sant aïr, aquell del qual tinc festa,
44 e plau-me ço de què vinc tost en ira.
179

180
Notes LIII
3 parteix si: se separa.
6 com ha partir: quan ha de partir.
7 no és del tot: no ha partit del tot.
10 que·m veja al món: «que em deixi seguir vivint».
11 llig: religió.
12 tot l’àls: tota altra cosa.
14 mort acordada: mort voluntària.
17 hauria en desherets: «ho consideraria un desheretament», és a dir, una injustícia.
18 menys de senyal: sense que ningú no se n’adonés.
19 Els casos de bé o mal han de publicar-se (perquè els homes n’aprenguin).
21-24 La voluntat del poeta és tan obedient que aguantarà el dolor que li causa si tan sols la
plaga d’amor li porta una fama semblant a la de sant Francesc després de rebre els estigmes al
mont Verna.
27-29 «No em feu cap mal en deixar-me sofrir; i, de fet, si us apiadéssiu de mi, em causaríeu
més dolor; res em faria tant de mal com la vostra compassió»; és la mateixa paradoxa que la
que trobem a XXXVI, 39-40: «E doncs, enuig de mi no us atanga:/ ma fort dolor serà menys
sens la vostra».
30 Prega la dama que l’ajudi a millorar la seva relació, ara difícil, amb l’amor, perquè tem
que, si no, la ira s’apoderarà d’ell.
43 El poeta odia l’amor, tot i que el venera.
44 tost: tot seguit.

LIV
Anàlisi dels sentiments contradictoris de l’obsessió amorosa. El poeta, tot escrivint des
d’una suposada absència de la dama, descriu un estat emocional en el qual el seu ésser es
lliura totalment a l’objecte del seu amor. En aquest «transport» (idea desenvolupada per
March a XLV, 3-4, LVI, 29-30 i LXXIII, 45-46) l’amant renuncia a la identificació pròpia;
recordem les paraules de Calixto a La celestina: «Melibeo só».
Aquesta dependència vital envers la dama aporta una experiència incrementada de les
«passions» (en sentit escolàstic) de l’amor: la por i l’esperança («tembre» i «fiar»). Aquesta
por no consisteix tan sols a que la dama no l’estimi, sinó que és la por de la mort mateixa. La
totalitat del seu lliurement a l’amor també exposa el poeta a la mudança de la fortuna.
Davant d’aquests dos «enemics» - la mort i la fortuna - l’amant ha de mostrar constància.
El poeta ofereix als altres amants l’exemple encoratjador del seu propi cas.
Mètrica: cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, p. 71; Poesies, III, 31-34; Ramírez, La poesia, pp. 263-65.
¿Qui, sinó foll, demana si m’enyor,
éssent absent d’aquella qui·m fa viure?
E si no plor, ¿qui és lo qui·m veu riure,
4 si bé no pas contínua dolor?
Tots mos delits en u he transportat;
a amor li plau en mi fer aquest canvi;
lo món no té res valent lo recanvi
8 de l’esperant lo bé tan desijat.
Tant és lo bé qui m’és davant posat,
que sens dolor visc aquell esperant;
si no l’atenc, seré tan malanant
12 que en aquest món infern hauré trobat.
Contentament la una part me dóna;
per l’altra és ma vida tribulada;
ab mort està en balança posada,
16 tement que por ma esperança confona.
De punt en punt ma esperança·m bandona,
e venç-me por d’aquell mal que jo·m tem.
¿Qui és aquell en poc amar extrem
20 que segurtat prenga per companyona?
Per molt amar, en altre mi tresport,
sí que ésser pens tot la persona aquella;
seria al món una gran maravella
24 que no hagués por de la mala sort.
Viure en delit porta ab si por de mort,
car d’aquell és enemic sobirà,
e si amor delit jamés portà,
28 jo só aquell qui en puc fer lo report.
181

Oh mort, qui est de tots béns envejosa,
i en tal voler te segueix la fortuna,
cascuna prec que mudeu llei alguna,
32 no ressemblant a la qui m’és damnosa.
Saber se pot ma vida perillosa,
caent en mans d’enemics tan mortals;
pobres e rics senten sos aspres mals,
36 e cascú d’ells ab manera ergullosa.
Seguesquen mi tots los que amaran;
mon ris o plor qualque d’ells me seguesca,
car jo són prest de tastar fel o bresca
40 per los qui mal o bé d’amor pendran.
Tornada
Llir entre cards, passions d’amor fan
tembre i fiar estar dins un hostal;
de gran remor dubtar un punt no cal,
44 e guai d’aquells que entre llurs mans estan.
182

Notes LIV
3-4 Encara que no va pel món plorant i el seu dolor no és constant, tampoc ningú no el veu
riure.
7-8 No hi ha al món res que sigui comparable a viure en l’expectativa d’un bé tan desitjat
com l’amor.
10 aquell: el «bé» del v. 9.
11 malanant: dissortat.
13 «Per una banda, estic content».
16 «tement que la meva por destrueixi la meva esperança».
17 bandona: abandona.
19-20 «¿Quin amador és capaç d’amar tan poc que se senti segur?» En l’amor la total
dependència emocional de l’amador fa que sigui impossible que visqui sense una inquietud
constant; segurat: seguretat.
21 mi tresport: «em transporto»; és a dir, el poeta s’identifica absolutament amb l’objecte del
seu amor.
23 pensa: penso.
26 «perquè la mort és gran enemiga del delit».
29 est: ets.
31-32 El poeta prega la mort i la fortuna que no canviïn els seus costums, actuant així d’una
manera ben diferent de la dama, sempre variable i causa del mal del poeta.
33-34 Hom pot saber en quin perill es troba el poeta pel fet que ha caigut en mans
d’«enemics» com la mort i la fortuna.
35 pobres e rics: és a dir, tothom.
36-37 Tothom és culpable d’orgull, perquè creu que sap tot el que cal saber de la mort i de la
fortuna. Si són amadors més els valdria aprendre del cas del poeta, seguint el seu exemple;
aquest tipus d’afirmació la trobem també a XI, 25-28, on March reprèn els amadors per l
‘orgull que mostren en no demanar-li què és l’amor.
38 Convida els amants a imitar-lo en les seves accions, ja que és un màrtir d’amor que se
sacrifica en benefici d’ells.
41-43 Les «passions» de la por i de l’esperança combaten dins de l’amant, tot creant una
remor dins de la casa de l’amor. El sentit de la paraula «passions» - la qual també té
l’accepció de «sofriments» - es veu clarament en aquesta cita del Tirant (II, 60): «E totes les
quatre passions combaten la mia tribulada pensa, ço és: goig, dolor, esperanca e temor»; cf.
també els vs. 14-16 d’aquest mateix poema.
44 guai d’aquells: pobre d’aquells.
183

LV
Queixa de l’amor no correspost. El poeta fa entendre que ha trigat molt en declarar-se a la
dama (vs. 33-35). Tot i que en en un amor anterior mai va arribar a declarar els seus
sentiments (vs. 21-24), aquesta vegada ha gosat declarar-se, però ha vist que la dama no li
correspon en l’amor. Ara la mort li sembla no tan sols inevitable sinó desitjable.
Aquest estat d’ànim comporta l’autoodi, el ressentiment contra l’amor i l’adoració de la
dama. Com al LIV, l’última estrofa conté un apòstrofe als altres amants, on el poeta s’ofereix
com a exemple dels estranys efectes de l’amor.
La tornada introdueix una nota moralitzadora que falta del tot en la resta del poema: l’amor
humà acaba un cop satisfet el desig.
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, p. 71; Poesies, III, 34-37.
Per molt amar, ma vida és en dubte;
mas no cregau que de la mort me tema;
a poc a poc ma esperança⋅s fa sema,
4 e⋅m vol fugir, mas no ho fa en orrupte.
Haja mal grat de sa compassió,
puis no⋅m serveix a mon afany guarir;
lo detardar no veda lo venir,
8 e creix desig, e dobla’m passió.
Déu m’ha donat tal disposició
que mon voler s’esguarda sol amar
e, faent àls, serveix a companyar
12 l’estat d’amor, e tot l’àls abandó.
Amor jo am, ell a mi punt no ama,
e per ell am llinatge femení.
Generalment sia entés així:
16 aquella vull que en sa culpa desama.
Ab tort e dret mon cor d’amor se clama,
tort en passat i ab dret gran de present;
no perquè fos en algun temps content:
20 per null temps hac tempre la mia flama.
Del temps passat jo no⋅m clam de amor;
ell me valgué, mas noc-me la temença;
envergonyit, no mostrí benvolença,
24 ne fiu saber mon voler e dolor.
E per finir mos jorns ab gran tristor,
e per haver d’amor algun just clam,
jo, desamat, vol que estretament am,
28 sí que, amant, del món perda sabor,
184

mi avorrint ab abastat conhort
e, fora vós, tot quant Déu haja fet.
Mon avorrir en compte vós no met:
32 més que mi us am; si no⋅m creeu, feu tort.
Oh amadors, no us caiga del record
un fet tan car per sola estranyedat:
jo, gran parler, dos anys só mut estat!
36 No cregau, doncs, que dolor done mort:
jo són aquell qui⋅m fóra deseixit
de l’esperit, al cos carga feixuga;
mas no m’és lluny un’ hora desastruga
40 que perdre⋅l món serà mellor partit.
Tornada
Llir entre cards, molts trobadors han dit
que⋅l bé d’amor és al començament;
jo dic que està prop del contentament;
44 d’aquell ho dic qui mor, desig finit.
185

Notes LV
1 dubte: perill.
3 ·s fa sema: se seca, va morint.
4 en orrupte: sobtadament.
5-6 El poeta no veu cap motiu per sentir-se agraït de la compassió que li ha mostrat la seva
esperança en no abandonar-lo de cop sinó de mica en mica, perquè no li ha alleujat el
sofriment; Haja: Que jo tingui.
7 veda: impedeix.
8 passió: sofriment.
10 s’esguarda: pensa en.
11-12 Quan el voler del poeta s’adreça a alguna cosa que no és l’amor, també la fa servir per
a l’amor i abandona tot allò que no li serveix; àls: altra cosa; serveix: el subjecte és àls;
abandó: abandonament.
16 Estima una dama que és culpable de desamor.
20 hac tempre: hagué temprança.
22 noc-me: em nogué.
23 El poeta no va declarar el seu amor, avergonyit davant la dama.
27 «[Amor] vol que jo ami amb una dedicació total, encara que [la dama] no m’estimi».
29 «completament resignat a odiar-me a mi mateix».
32 més que mi us am. Idea que també trobem a Gilabert de Próixita: «vos am mays que me»
(Poesies de Gilabert de Próixita, ENC, ed. Martí de Riquer (Barcelona: Barcino, 1954),
poema II, v. 54).
34 «un fet molt rar que és insòlit i estrany».
37-38 qui·m fóra deseixit/ de l’esperit: «que hauria separat del meu cos la càrrega feixuga de
l’esperit», és a dir, ha volgut morir-se.
40 «que la millor opció serà morir».
44 L’amor acaba un cop satisfet el desig.
186

LVI
Celebració de l’amor espiritual del poeta i proclamació de la seva unicitat com amador en
quant ha sabut superar la carnalitat. Afirma que ha assolit el grau més alt de l’amor i que està
en un punt immillorable. Voldria que aquesta felicitat li durés, i fins i tot li sembla preferible
morir en aquest estat que seguir vivint en un futur inevitablement menys feliç. A la tornada,
el poeta dóna més relleu a aquests dubtes sobre la duració de la seva benaurança.
Potser degut a uns propòsits poètics concrets - un intent d’emulació del «trobar clus»
trobadoresc? - aquesta composició es caracteritza per una certa dificultat de comprensió que
hem tractat d’aclarir a les notes.
Mètrica: cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, p. 72; Poesies, III, 38-41.
Ma voluntat amant-vos se contenta,
havent desig de posseir la vostra,
e só content de tal com se demostra;
4 lo freturós desig prec Déu no senta,
si bé d’amor terme no pusc atényer
en aquell lloc on amadors coneixen:
llur gros desig complit, d’amor se lleixen,
8 e jo lladoncs me sent d’amor estrényer.
A amor no·l cal gemecs ne sospirs fényer,
veent penjar son estat prim en l’aire;
cantar no deu ab alegre becaire,
12 mas ab bemolls alegria constrényer.
Sol en nós dos amor se manifesta,
e, nós vivents, no li fallirà casa;
e si del món és nostra vida rasa,
16 tolrà favor a record d’altra gesta.
Lo meu delit no cap en nulla testa,
ne pot muntar ma glòria en pus alt signe;
pus no·m defall sinó que Déu consigne
20 que fermetat me sia en favor presta,
e si és ver que déu sia fortuna,
suplic-lo molt repose son ofici:
l’alt derrocar me par terrible vici,
24 faent morir dos cors en vida una.
Tot simplement, e sens dolor alguna,
visc en delit, ab ma voluntat solta,
que lo cor fosc qui la tenia embolta,
28 clar posseesc, fent-me llum sol e lluna,
e no hi veig àls que pura amor entrega,
si transportant en la persona amada.
187

Res no·m defall a vida contentada;
32 la mà de Déu a mi res no denega.
Volgra ser orb, faent fortuna cega,
perdent lo pas on tan alt m’ha fet metre,
e si del lloc aquell me fa remetre,
36 en aquest temps la mort me regonega.
Ans que·ls costats senten la dura terra,
en est espai ma vida pendrà terme;
lo meu estat ab la mort lo conferme;
40 perdent aquell, de la mort me plau guerra.
Tornada
Llir entre cards, en l’espai de la terra
no hi ha delit que dure ne contente;
sols és lo meu, que no vull que s’aumente;
44 mas del durar, quan hi pens, dol m’aferra.
188

189
Notes LVI
3 se demostra. El subjecte sembla ser la «voluntat» de la dona; també és possible que es
refereixi a la voluntat del poeta.
4 lo freturós desig: el desig angoixós, és a dir, l’amor carnal.
5-8 El tipus d’amor que sent el poeta no pot satisfer-se amb el plaer carnal (gros desig) que
practiquen els altres amants, els quals deixen d’amar després de l’acte.
9-16 No cal que l’amor fingeixi gemecs ni sospirs, perquè ho fa amb tota sinceritat quan veu
que la seva forma subtil (estat prim), la que supera la carnalitat, està en molt mal estat.
L’amor no té motius per alegrar-se; només es manifesta en el poeta i la seva dama; quan ells
morin, la seva història d’amor deslliurà totes les altres; gesta: història.
18 signe: és a dir, signe del zodíac; l’amor del poeta ocupa el lloc més alt al món creat.
19-20 Només li manca que Déu li concedeixi que aquest estat de felicitat duri; fermetat:
estabilitat, duració.
22-23 El poeta prega fortuna que deixi de fer el seu ofici de fer caure els que ha deixat pujar a
la seva roda.
25-28 El poeta viu en delit sense el més petit dolor. Abans havia tingut la voluntat
embolicada amb el seu cor, enfosquit per un amor dolorós; ja té el cor ple de llum.
29 àls: altra cosa; entrega: íntegra, total.
33-40 El poeta estaria disposat a perdre la vista sempre que la fortuna també quedés cega i no
s’adonés que ha deixat el poeta al cim de la seva roda; i si ha de deixar aquest lloc privilegiat,
voldria que la mort el fes seu. Vol morir en aquell estat de bona fortuna, abans de caure; així
podría assegurar que el seu estat final en aquesta vida fos la felicitat. Si ha de perdre la
felicitat, però, voldria que la mort el prengués (que la mort li «fes la guerra», que el matés).
41-44 Encara que en aquest món no hi ha cap delit que duri, el poeta ha aconseguit tenir-lo, i
no podria desijar un delit més gran. Però quan reflexiona sobre com la bona fortuna dura poc,
s’afligeix.

190
LVII
Disquisició sobre el menyspreu de la mort. March analitza les circumstàncies en què
l’home prefereix la mort a la vida. Rebutja el suïcidi i lloa els qui, seguint l’exemple de Crist,
s’esforcen a assolir la victòria de l’esperit per damunt de la mort del cos.
És un poema en què s’enfronta plenament l’actitud de Sèneca envers el suïcidi i la posició
cristiana. A l’epístola XXX de De providentia, Sèneca medita les circumstàncies en què
l’home prudent, sense que la por el motivi, pot prendre justificadament la decisió de matar-se
i afirma, citant exemples com el de Cató, que la mort més innoble és preferible a la vida
mesquina. Des del començament, March rebutja l’exemplaritat que Sèneca advoca pel cas de
Cató i censura els suïcidis generalment entre els «passats», al·legant que aquests actes es
devien a la «voluntat inica» i «l’opinió vana».
El locus classicus d’oposició a la postura senequista, i que March possiblement coneixia, és
la Civitas Dei (I, 17-27) on Agustí denuncia l’acció de Cató. També, com han assenyalat
Pagès i Bohigas, sant Tomàs tracta el tema a la Summa Theologiae, 2a, 2ae, 123 (De
fortitudine) i 125.2, per al qual vegeu St. Thomas Aquinas. Summa Theologiae, vol. 42:
Courage (2a2ae 123-40), ed. A. Ross i P. G. Walsh (Londres: Eyre & Spotiswood/ Nova
York: McGraw-Hill, 1966).
Mètrica: cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, pp. 72-73; Poesies, III, 41-44; Ramírez, La poesia, pp. 370-72;
Tomàs Martínez, «"Dolor e por són bastans per offendre": de vicis i virtuts al poema LVII de
March», dins Rafael Alemany, ed., Ausiàs March: textos i contextos (Barcelona: Biblioteca
«Sanchis Guarner», 1997, en premsa).
Por de pijor a molts fa pendre mort
per esquivar mal esdevenidor;
si bé la mort ressembla cas pijor,
4 cell qui la pren la té per bona sort.
E de açò Cató mostrà camí,
e li mes nom ús de la llibertat,
car de tot àls pot hom ésser forçat
8 sinó en morir, que és en lo franc juí.
Algú la pren e rep nom de mesquí,
fugint perill qui l’és davant posat;
altre serà de cor noble animat,
12 que vol morir per la valor de si:
venint en mans d’enemic seu potent,
sobrat lo cos, guerreja ab lo voler;
de vencedor encara·s veu poder;
16 vol perdre·l cos, per l’esperit vencent.
Jesús en creu fon pus fort e potent
que no aquells qui·l feren mort passar,
car son voler no·l feren canviar,
20 ne fon complit llur damnat pensament.
No roman fart lo forçador del cos,

si voluntat per cas semblant no força;
ans és vencent aquell qui tant s’esforça,
24 que de la mort no vol tembre son mos.
Del viure llong ja sent lo gran repòs
qui d’aquest curt lo viure avorreix;
e la dolor de la mort se parteix
28 com lo qui mor compte de mort ha clos.
Lladoncs virtut la força multiplica
del virtuós qui sa opinió ferma
en qualque part on virtut lo conferma,
32 que sol a Déu de l’esperit suplica.
Alguns passats que voluntat inica
los féu morir, o l’opinió vana,
aquests no llou, mas los de pensa sana
36 volents morir per fer llur arma rica,
perdent un poc per l’infinit atendre,
guanyant lo goig que al Fill de Déu costa.
Gran és lo bé, segons aquesta costa,
40 que per la mort de tal hom s’hagués vendre.
Tornada
Dolor e por són bastants per ofendre
totes virtuts que l’ànima embelleixen;
los qui·n són nets en glòria tant creixen
44 que en aquest món no poden mal atendre.
191

192
Notes LVII
5-6 March explica que per a Cató el fet de matar-se era exercir la llibertat d’elecció; la idea
s’oposa al dogma cristià segons el qual es prohibeix a tot creient el suïcidi. No obstant la
influència de Sèneca, discrepem de la proposta de Ramírez que la frase «ús de la llibertat»
remunta a la traducció d’Antoni Canals de De providentia, ja que està clar que al passatge
corresponent de Sèneca la paraula «libertat» no es refereix a la llibre elecció sinó a
l’alliberació de l’ànima: «Cató ha trobada porta per hon és exit: ab una mà ha uberta carrera a
la sua libertat;...per la dita naffra, tragué ab la mà les entràmenes, e tramès-na la ànima per lo
camí de libertat» (Antoni Canals, Scipió e Aníbal. De providència. De arra de ànima, ENC,
ed. Martí de Riquer (Barcelona: Barcino, 1935), pp. 95-96).
7-8 L’home pot ser obligat per un altre a fer qualsevol cosa excepte donar-se la mort, per a la
qual cosa hi cal la voluntat de l’home; àls: altra cosa; franc juí: la lliure voluntat.
9-16 Alguns homes, d’esperit mesquí, es maten quan es veuen en un perill per al qual no
tenen el coratge d’enfrontar-se; altres, però, impulsats per la noblesa de cor, s’enfronten amb
l’enemic poderós, sabent que, encara que restin vençuts, hauran aconseguit una victòria
moral.
9 la: es refereix a la mort.
21-24 Qui venç físicament un altre no s’acontenta si no venç també la voluntat; de fet, el
vertader vencedor és qui té el coratge per no témer la mort amb què l’amenaça el seu
opositor.
25 viure llong: l’eternitat.
26 aquest curt: aquesta vida breu.
27-28 Supera el dolor de la mort qui acepta la seva fi com a inevitable; clos: tancat.
29-32 L’home virtuós que obra segons la manera que March acaba de descriure, s’enforteix
cada vegada més, i deixa de pregar a Déu que li protegeixi el cos.
38 Es refereix al goig etern que guanyà Crist per als homes amb el preu de la seva vida.
39 segons aquests costa: d’acord amb el preu pagat, és a dir, el sacrifici de Crist.
41-44 El dolor i la por enlletgeixen l’ànima de l’home, encara que tingui moltes virtuts; els
homes que superen aquests sentiments deixen d’estar subjectes a cap mal d’aquest món.

LVIII
Súplica-elogi de la dama. L’elogi ocupa la segona estrofa, on March col·loca la dama per
damunt de totes les altres i afirma, com al XXIII, que només ell sap lloar-la com ella es
mereix. A la resta del poema, March desenvolupa el tema de la por de no ser correspost en
l’amor i expressa en alguns versos (els 31-32 i 38-39) la seva creença que la dama no
l’estimi.
La tornada, en què no es fa cap referència directa a aquests temes, s’enllaça amb la primera
estrofa, on hi ha una important comparança. Als últims versos March afirma de nou la
naturalesa espiritual del seu amor envers una dona que descriu al v. 6 com «el goig de mon
entendre».
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, pp. 73-74; Poesies, III, 45-47; Archer, Pervasive Image, pp. 57-
59, 89-91, 96, 138, 147.
Sí com lo ric que per son fill treballa,
e sol per ell vol que l’haver servesca,
e quan la mort vol que·l fill jorns fenesca,
4 dóna sos béns, e tot goig de si talla,
ne pren a me, qui llanç tot mon delit,
perdent a vós, lo goig de mon entendre,
car mon voler en àls no pot entendre,
8 ans tota res m’és enuig e despit.
Amor a mi vostre cos ha abellit,
tant que lo blanc d’altre cos negre par,
e la negror que en l’ull bellesa apar
12 sembla’m vermell, mostrant cor enfortit.
A la valor la fama és enganosa;
aitant valeu que no sé deïdor
que us lloàs prou sinó vostre amador.
16 Aquest parlar no us faça ergullosa!
Ma vida és amarga e plorosa
si perd a vós, e per vós perd lo món;
tots los camins d’aquest tancats me són
20 si fall a mi l’esperança dubtosa.
Lo malfactor qui a l’esgleia cuita,
torbat, no·s mou si d’ella perd camí;
ne pus ne menys de cert ne pren a mi:
24 torbat me sent, perdent compte de fuita.
Ma voluntat ab la raó no lluita;
cascuna fa lo més de son poder;
ma voluntat pus d’amar no pot fer;
28 son poder fa, e ma raó la’n cuita.
193

D’un ventre trist eixir m’ha fet natura:
per vós amar fon lo meu naiximent;
no sé als fats com no·ls fon de present
32 en fer que vós d’amar haguésseu cura.
Sobresamor dos extrems me procura,
e lo mig d’ells no pusc haver trobat;
d’un poc esper no puc ésser llançat,
36 per gran desig qui li dóna mesura;
e d’altra part, lo desig és tan gran
que no consent ab si ferma creença
que per null temps me hajau benvolença;
40 de u en àls vaig així redolan.
Tornada
Llir entre cards, delits d’amor estan
partits segons d’on surt la voluntat;
algú d’ells mor ab lo desig finat;
44 altre delit perdurable roman.
194

195
LVIII
2 l’haver: els béns.
7 en àls: en cap altra cosa.
8 ans tots res: «més aviat, tot».
9-12 La blancor d’altres dones sembla negror i els seus ulls negres semblen vermells, al
costat de la dama.
13 La fama de la dama és enganyosa perquè reflecteix defectuosament el seu vertader valor.
14-15 «Valeu tant que no sé de ningú dels que proclamen el vostre valor que us lloï prou,
excepte jo, el vostre amador».
21-22 Oferim la següent interpretació d’aquesta comparança: el malfactor va fugint dels qui
el persegueixen i es dirigeix apressadament a l’església on s’acull a sagrat; però si perd el
camí de l’església, sabent que no té altra via de salvació, la por el paralitza.
24 perdent compte de fuita: incapaç de pensar en fugir.
27 pus d’amar: sinó amar.
28 La voluntat posa totes les seves forces al servei de l’amar, i la raó impulsa la voluntat.
31-32 «No sé com és que els fats no han assegurat que vós estigueu inclinada a l’amor».
33 Sobresamor: excés d’amor; procura: proporciona.
34 «no puc trobar el mig entre els extrems»; com explica als versos següents, aquests extrems
són l’esperança i el desesper. El concepte extrems-mig és d’origen aristotèlic, però un lloc
comú a l’edat mitjana.
35 «No puc renunciar a una petita esperança, degut al meu gran desig, el qual engrandeix
aquesta esperança».
38-39 «que no admet que jo cregui fermament que m’estimareu en algun moment».
40 rodolan: rodolant.
41-44 Hi ha dos tipus d’amor: un d’ells acaba un cop satisfet el desig carnal i l’altre dura
més (perquè és d’una forma que supera la carnalitat).

LIX
March desenvolupa un tema que és també un dels principals del LVIII: la por de no ser
correspost en l’amor. Fa servir la mateixa tècnica que al LVII de posar al capdavant del
poema una comparança, l’emotivitat de la qual dóna el to a la resta del poema.
El poeta es troba en el moment en què sabrà quins són els sentiments de la dama envers ell;
si correspon al seu amor, se salvarà de la mort a la qual s’encamina; si no el pot amar, el
rebuig de la dama el matarà com un verí potent, imatge que es reprèn al v. 36.
La tornada sembla recalcar de manera irònica el contrast entre l’ideal del «fin amador», el
qual no vaci·la mai davant cap perill, i l’actitud poruga del poeta que és palesa a la resta del
poema.
Mètrica: cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, p. 74; Poesies, III, 47-50; Josep Pujol, «L’esperiment molt
perillós i la vida moral de l’amant tímid. A propòsit del poema LIX d’Ausiàs March», Serra
d’Or, maig 1991, 56-59 [408-11].
Sí co·l malalt que·l metge lo fa cert
que no·s pot fer que de la mort escap
si doncs no beu de verí un anap,
4 e lo perill no li està cobert,
ne pren a me qui vull experiment
molt perillós, e sens ell no pusc viure;
lo dilatar per mort se pot escriure,
8 e tem l’assaig ab la mort egualment.
Qui és aquell estimant lo turment
e lo perill en què m’arma està,
veent-se prop d’on veu que tost perdrà
12 ço per què fon venguda al món present?
En dubte estic, la mia mà tremola,
que no consent que mate mi mateix;
e d’altra part mort certa no·m jaqueix.
16 Jo·m desesper de ma esperança sola.
En lo meu coll veig penjar una mola,
e lo gran fons on seré trabucat
si doncs mercé no vol haver tallat
20 la corda fort; mas coltell no esmola.
Mercé deman ab veu espaordida,
mostrant negar, ab qui per mi és request.
Vós no guardeu que mostra pauruc gest,
24 mas pietat sia en vós complida.
Puis que per vós pot ésser ben sentida
la part d’amor que jo no puc mostrar,
vullau un poc la pensa empatxar
196

28 en quin fil prim penja la mia vida.
Jo són aquell qui del carçre l’han tret,
i ab torbat pas va pendre cruel mort,
que no he pus remei ne altre conhort
32 sinó mercé de qui·l juí ha fet.
Jamés d’amor fon un cas tan estret
com és aquell del qual no puc fugir;
per u són cert de la vida finir;
36 l’altre és verí per apagar ma set.
Oh vós, qui sou causa de mon perill,
e fins ací no mereixeu gran culpa,
poca mercé per avant vos enculpa
40 si per defalt d’aquella prenc exill.
Tornada
Llir entre cards, no veu degun perill
fin amador e, si·l veu, punt no·l tem;
tot cas és poc, éssent lo pus extrem;
44 la torre gran li sembla gra de mill.
197

Notes LIX
2 escap: escapi.
3 anap: un got.
4 «i s’adona plenament del perill».
5-6 Vol passar per una experiència molt perillosa, la de demanar mercè a la dama, sense la
qual no pot seguir vivint.
7 Si ajornés la decisió, ja es podria donar per mort.
8 tem: temo.
9-12 «¿Qui podrà saber com és el turment i el perill en què està la meva ànima, la qual
s’adona que aviat podria perdre l’amor per al qual ha vingut al món?»
15 «la mort certa no em deixa», és a dir, que segueix essent cert que morirà.
16 Només cal que pensi en que poca esperança té per desesperar-se.
19 haver tallat: tallar.
20 coltell: ganivet.
21-22 El poeta demana, amb una veu plena de por, que la mercè l’ajudi, però la mercè,
mitjançant la dama, li nega la seva petició; qui per mi és request: la dama.
23 mostra: mostre, mostro (primera persona del singular, indicatiu).
24 «però [demano] que la pietat es trobi lloc en vós».
27 «vulgueu ocupar-vos en pensar una mica».
30 va pendre: «va a prendre».
32 de qui·l juí ha fet: es refereix a la dama.
36 March torna a fer servir la metàfora dels vs. 1-8.
40 d’aquella: es refereix a la mercè; exill: és a dir, exili de la vida, la mort.
41 degun: cap.
43 Tot és poc per al «fin amador», fins i tot la dificultat més gran.
198

LX
El poeta ha trobat en la dama tot el que buscava en una dona. Ha fet el propòsit d’amar-la
sense desig carnal.
Als vs. 21-24, March fa servir una breu al·legoria per descriure la lluita entre el cos i
l’ànima en l’amor per la dama. El poeta té confiança en la seva capacitat per seguir estimant
amb l’esperit, sense que el cos hi tingui un paper. Si no assoleix que la dama l’estimi,
almenys haurà sentit el goig de l’esperit, plaer molt superior al dolor que també prové de
l’amor.
La tornada conté una convencional súplica d’amor.
Mètrica: cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, p. 74; Poesies, III, 50-53.
Mes voluntats, en gran part discordants,
dona, per vós les he fetes concordes;
per vós han pau, solent ésser discordes;
4 per vós conec l’error on era abans.
Per vós conec tot lo delit de viure;
mos pensaments concòrdia en coneixen;
ja de contrast, sí com d’abans, no·s veixen,
8 ans als amics de pau poden escriure.
A imaginar no·m cal d’huimés assiure
per aplegar ma pensa molt confusa;
de la virtut de fermetat molt usa.
12 De dos afanys, del primer só delliure:
per encercar no·m cal treball de pensa;
trobat és ja tot ops de la mia arma;
e per guanyar, ses flaques mans fort arma,
16 e per haver al cos de mals defensa.
E si del cos ma fortuna dispensa
que per son mal ma arma perda batalla,
ja sap què fer, e ma llengua no·n calla:
20 viure en lo món haver en gran ofensa.
Mal consellat, mon cos volc pendre llança,
e ple de por ab ses armes volc noure,
mas pres consell que les tornàs al foure;
24 prenint escut, armes d’ofendre llança.
No m’ha jaquit del tot ma esperança:
ab ella ensems expirarà ma vida;
mas jo conec la mia arma enfortida,
28 que tot perill se té en molt gran bonança.
Dolga’s tothom com jo bé no atenc,
no·s dolga algú de mon terrible mal:
199

null junyidor no féu encontre tal
32 d’on fos content com jo veent lo reng.
Si mos mals fats ab força altra no tenc,
malauirat no·m vulla algú jutjar;
si vagabund me veu lo món anar,
36 en tan segur port home jamés venc.
Mon desig és en molta part complit,
trobant molt més del que fui desijós;
si no atenc, no pens algú que fos
40 ab tal dolor sens molt major delit.
Tornada
Llir entre cards, lo que de vós he dit
plàcia Déu no·m faça mentidor,
i el que he sofert éssent-vos amador,
44 per mal esguard no·m sia mal graït.
200

201
Notes LX
7 no·s veixen: no s’inquieten.
9-11 D’ara endavant no cal seguir imaginant-se una dona, aplegant pensaments molt confosos
per fer-se la imatge d’ella; els pensaments del poeta ja són constants, enfocats en la dama.
12-14 Els dos afanys són el de buscar una dama digna de l’amor del poeta, i el de guanyar el
seu amor. El poeta ja ha aconseguit el primer; encercar: buscar; ops: necessitat.
15-16 La «pensa» ja s’ha preparat per guanyar la dama i per protegir-se del desig carnal.
17-20 Si no assolís vèncer el desig del cos preferiria morir.
21-24 El cos va fer sentir en el poeta el seu desig, però ja ha deixat de fer-ho i ara ha de
protegir-se de l’ofensiva de l’ànima; volc: volgué; pres: prengué.
25-26 És a dir, en el moment en què deixi de tenir esperança, morirà.
29-32 Si no assolís el bé, seria digne de llàstima; però no s’ha de compadir-lo pel sofriment
que li ocasiona la lluita del seu cos amb l’ànima, perquè l’ànima («la mia arma enfortida», v.
27) té tot l’avantatge i acabarà guanyant. A la comparança dels vs. 31-32, treta del món
feudal, el poeta s’equipara al lluitador que entra, ple d’ànims per fer batalla, al camp clos (lo
reng).
33 «Si no suporto [tenc] els meus mals fats amb altra força»; aquesta «força» sembla ser la de
l’ànima (cf. v. 27). El poeta resisteix el mal fat de no ser estimat de la dama sense tenir cap
altra força que la que li ve de l’esperit.
34 malauirat: malaurat.
36 venc: vingué.
37 en molta part: en gran part.
38 més del que fui desijós: més del que desitjava.
39 pens: pensi.
44 mal esguard: la mala opinió que d’ell podria tenir la dama.
LXI
Les tres primeres estrofes apostrofen la figura del dolor, el qual vol que el poeta seguexi el
curs natural del seu sofriment que l’hauria de portar a la mort. Però la dama, causa d’aquest
dolor, donant a entendre que no vol que el poeta mori, li ho prohibeix.
A les restants estrofes March es dirigeix a la dama, pregant-li que li doni el seu permís
perquè pugui morir, encara que la mort el separaria d’ella.
A la tornada March sembla canviar d’una manera important el sentit global del poema,
afegint-hi una perspectiva moral. Abandonant la postura de l’amant que suplica la «mercè»
de la dama afirma que, encara que ella li atorgui l’amor que tant desitja, l’espera un altre
tipus de dolor. Aquest dolor brota de la incapacitat femenina de correspondre a un amor tan
virtuós com és el seu. A les dones, i per tant a «Llir entre cards» només els és donat amar
amb l’amor humà d’ànima i cos, el que practiquen els amants «comunament».
Mètrica: cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, pp. 75-76; Poesies, III, 53-57; Ramírez, La poesía, pp. 46-53;
Rosanna Cantavella, «‘Los amadors amants comunament’: lectura del poema 61 d’Ausiàs
March», Miscel⋅lània Germà Colon (Barcelona: PAM, 1994), II, 31-54.
Oh fort dolor, jo·t prec que mi perdons
si no enseguesc la tua voluntat:
la que jo am contra tu ha manat;
4 doncs, si no muir, no·m despulls dels teus dons,

puis a mi vull en dues parts partir,
e don a tu l’enteniment per part,
e lo meu cos de la mort lo apart;
8 a fort amor jo no puc contradir.
La que jo am mi no consent morir;
dona’m a tu llançat a ton voler,
e sap que tu no·m seràs mercener.
12 No·m desempars fins a vida finir;
en aquell punt hages compassió
d’aquella que jamés de mi l’haurà.
Com l’esperit del cos eixir volrà,
16 oblida mi, membre’t de la qui só.
En aquest món la mia ànima·t dó,
i els pensaments que·t sabràs ocupar;
de res del cos no·t vulles empatxar,
20 car viure vol e que digues que no.
Del cos mesquí no sies descontenta,
car tot és teu sinó lo moviment;
e sos gemecs no vaguen, jo durment:
24 ta voluntat mon somni la contenta.
Puis per mos crits mercé de mi s’absenta,
e Déu per vós vol punir mos demèrits,
e los meus fats contrasten a mos mèrits,
28 llicenciats dolor qui·m desassenta,
car una és ma vida i ma esperança,
e dóna’ls mort qui·ls tol la companyia;
e vós dieu que us plau la vida mia.
32 Ells departits, la mort del món me llança.
Creeu de ferm que só en ferma acordança
que perda·ls ulls si perd a vós de veure,
e per null cas llauger no vullau creure
36 que·m lluny de vós; vida us don per fermança.
Quan pens que mort me pot fer ser absent
de vós, qui·m sou pus cara que la vida,
d’aquella fuig a la qual ma veu crida;
40 guanyat me té lo primer moviment.
Tornada
Llir entre cards, tan vos am purament
que m’és dolor com no·m poreu amar
sinó d’amor que solen praticar
44 los amadors amants comunament.
202

203
Notes LXI
1-8 La dama vol que el poeta segueixi vivint, contra els manaments del dolor que li diu que
mori; el poeta es decideix a sentir el dolor amb l’enteniment, però sense donar-se a la mort.
2 enseguesc: seguesc, segueixo.
9-11 La dama no consent que el poeta mori, sinó que l’obliga a seguir vivint en dolor.
13-16 Prega el dolor que faci sofrir la dama quan ell mori. Paradoxalment, March demana per
a la dama la «compassió» del dolor, és a dir, vol que el dolor no li negui el sofriment.
19-24 No cal que el dolor s’ocupi del cos, perquè el cos vol viure, per molt que el dolor
l’afligeixi. Però tampoc no cal que el dolor se senti descontent del cos, perquè ja està del tot
lliurat al dolor, llevat del seu impuls (moviment) de seguir vivint. Fins i tot quan dorm, el
dolor s’apodera del poeta; no vaguen: no falten, no són inactius.
25 No obstant els seus crits de dolor al poeta se li nega la mercè de la dama.
28 «doneu permís al dolor que em tregui del lloc on sóc», és a dir, que li doni mort.
29-32 No pot ser que segueixi vivint si ha perdut l’esperança, no obstant l’afirmació de la
dama que vol que el poeta visqui.
33-39 Li és insuportable la idea de perdre la dama, que és el que passaria si ell morís; per
això es nega a morir per molt que la mort li cridi.
40 El desig del poeta d’acollir-se a la mort es limita a un primer impuls, i no passa d’aquest
punt.

LXII
Sobre la «sospita» (v. 45) del poeta que els sentiments de la dama no corresponen
adequadament al seu amor. Encara que ella és «la mellor» (v. 10) i tothom pot lloar el seu
«seny» i la seva «honestat de cor», tots els éssers humans tenen algun defecte, i el poeta està
convençut que el que li correspon a la dama és no estimar-lo prou.
Als vs. 25-56 March insisteix en la capacitat il·limitada de l’entrega amorosa, la qual dóna
a l’amor un poder sobre l’amant tan absolut que fins i tot el fa dubtar que l’amor correspost
sigui possible. Les referències a la tebiesa en l’amor als vs. 33-40 vinculen el poema amb el
LXVII.
A la tornada, March apostrofa la «folla amor» i al mateix temps la defineix: és un estat en
què la «passió» torba l’enteniment, és a dir, concretament la por (la «sospita», v. 45), una
passio en el sentit escolàstic.
Mètrica: cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, p. 76; Poesies, III, 57-61.
Qui·m mostrarà la fortuna lloar
del sobiran do per ella rebut?
E tinc per foll tothom, e decebut,
4 que poc ne molt contenga ab mi de par.
Jo só molt prop de viure bé content;
embarg no·m fa més d’una passió,
que sembla a mi que ve menys de raó,
8 puis ha rael en vostre falliment.
Ab mi no·s pot comparar hom vivent,
puis la que am creem que és la mellor,
ab molt gran seny e honestat de cor,
12 e jo l’am tant que ella m’és benvolent.
En lo començ fon bona ma ventura;
seguir-lo deu la fi a mon començ,
e si no ho fa, mort, qui tota res venç,
16 donarà mi la terra en vestidura.
Mas Déu no sap en lo món creatura
sens defallir alguna part de bé,
d’on l’hom és foll qui ha llaugera fe,
20 abandonant aquella ultra mesura;
per què jo·m trop no fart de son voler,
e no crec bé lo que m’és dit per ella,
e cuid haver d’açò justa querella,
24 mas creure ferm no tinc en mon poder.
Terme en amor algú no pot saber,
e cell qui·l creu, en amor no sap res;
qui en tal camí a passejar és mes
204

28 no troba fi, e pensa aquell haver.
Dos cors units en una voluntat
deu fer amor, e lo qui se’n parteix,
en ell amor de continent pereix;
32 no ama fort l’amador limitat.
Amor se té per pus injuriat
per hom en qui trobe lo seu cor fred
que per traidor on fos tot malifet
36 puis lo forçàs d’ésser enamorat.
Qui tèbeu és, d’amor és enemic,
e porta ab si contra amor lo fallir;
si no és cregut, tolga’s d’enfellonir,
40 car de cor franc hom no creu l’hom enic.
Si lo meu ull no tinc per ver amic,
e del que sé no vull ésser membrant,
no creuré vós ésser vers mi errant,
44 e trobar m’he de peguesa molt ric;
la mia amor a mi creix la sospita,
e lo que sé, que de mi no·s pot tolre,
e de mon cas no us voleu assats dolre
48 per poca amor que dintre vós habita.
Ma opinió és en mon cor escrita,
que sinó vós àls no la me’n pot raure:
vós me podeu en tota error fer caure,
52 puis que amor forçar mi se delita,
e tant desig que sia amat per vós,
que m’és forçat dubtar que així sia.
Amor me fa de veritat falsia;
56 no baste en pus que en ésser sospitós.
Tornada
Oh folla amor, en l’hom molt desijós
cabre no pot en ell sats coneixença;
sa passió li torba sa sciença,
60 e majorment lo qui és amorós.
205

Notes LXII
3-4 És foll qui creu que es pot comparar amb el poeta per la felicitat. L’expressió «contendre
de par» s’origina en el dret feudal.
6 passió: com explica més avall, es tracta de la passió de la por.
7-8 «que em sembla impossible, perquè suposaria que hi ha un defecte en vós».
10 És a dir, la dama és lloada no tan sols pel poeta sinó per tothom.
14 Un bon començament hauria de donar lloc a un bon final.
17-20 Tot i que la dama és «la mellor/ ab molt gran seny e honestat de cor» (vs. 10, 11), el
poeta reconeix que no hi ha cap ésser humà que no tingui algun defecte; per això, és
imprudent atorgar lleugerament la nostra fe absoluta a algú, creient-hi desmesuradament;
abandonant: cedint (com al LXV, 10-11); aquella: aquella fe.
21-22 Per les raons ja donades, no el satisfà l’amor de la dama, i no pot creure allò que ella li
diu.
23-24 Creu que justament podria queixar-se de l’amor inadequat de la dama, però tampoc no
en pot estar segur del tot.
25-28 L’amor és incompatible amb la idea dels límits, i s’equivoca qui s’inicia en l’amor
pensant el contrari.
31 de continent: immediatament.
32 L’amant que imposa límits al seu amor no pot amar fortament.
33-36 L’home de cor fred ofèn l’amor més que qui, forçat per l’amor, el traeix i fa tota mena
de maldats.
38 «i ja falla contra l’amor».
39 Si ningú creu al tebi en qüestions d’amor, aquest no se’n pot queixar: tampoc la gent no
creu ser generós l’home malvat.
41-44 Si no fes cas al testimoni dels ulls, podria creure que la dama no li falla; però si
cregués això, seria un gran imbècil; peguesa: estupidesa.
45-47 La força del seu amor fa créixer la seva sospita envers la dama, a més de tot allò que
sap, de manera que no pot deixar de sospitar; tolre: treure.
49 Ma opinió: la seva actitud en l’amor i davant la dama, que explicarà tot seguit.
50 «que res, fora de vós, podria esborrar».
51-54 Explica la seva opinió: la dama té un poder absolut sobre ell, mitjançant la seva
subjecció a l’amor, i la força mateixa del seu desig el fa dubtar que la dama el pugui estimar.
55 falsia: falsedat.
55-56 L’amor té tanta influència sobre el poeta que li podria fer semblar fals allò que és
veritat; ell no té més remei que sospitar de la dama; no baste en pus: «no puc fer altra cosa».
58 sats: prou.
59 sciença: enteniment.
206

207
LXIII
El poeta s’enyora de l’amor el qual, en el moment d’escriure, ja no sent. Voldria tornar a
sentir el dolor, factor essencial en l’amor. Sense aquell sofriment, l’amor no pot durar; l’amor
mateix assegura que el sofriment no doni lloc a la desesperança.
A la tornada, rebutja les seves denúncies de l’amor, fetes a d’altres poemes, i reconeix que
si no sent amor és per la seva pròpia falta d’aptesa.
El poema és notable per la subtilesa que March mostra en el desenvolupament d’un tema
que, en mans d’un poeta que no fos Ausiàs March, seria poc prometedor. Inclou dos símils,
les imatges dels quals provenen de l’àrea religiosa (vs. 9-16, 41-44), i dos més de tema feudal
(vs. 5-8) i mèdic (vs. 57-64).
Mètrica: cobles encadenades unisonants.
Bibliografia: Auzias, p. 279; Commentaire, pp. 76-77; Poesies, III, 61-64.
Qui·m tornarà lo temps de ma dolor
e·m furtarà la mia llibertat?
Catiu me trop, llicenciat d’amor
4 e, d’ell partit, tot delit m’és llunyat.
Sí co·l senyor avorreix lo servent,
que null castic ne càrrec li vol dar,
així amor me da bandonament,
8 que son poder en mi no·l plau mostrar.
En ira està de Déu lo pecador
com en est món treball no li és dat;
dels béns de Déu no sia esperador:
12 no ha lloguer qui no ha treballat.
Així d’amor qui no sent lo turment,
en sos delits no·s cure delitar;
tot amador prenga en açò esment:
16 que sens tristor no·s pot molt alegrar.
Dolor és gran de tot fin amador,
com desesper li és davant posat,
mas per mercé amor l’és donador
20 que d’esperar delit no és llançat.
Goig e tristor li estan de present;
esper e por lluny li volen mostrar
son mal o bé, dels quals u tostemps sent,
24 e lo que perd aprés torna cobrar.
Aprés lo mal, qui sent de bé sabor
no pot ser dit del tot malauirat:
lo past d’amor no ha tanta amargor
28 que sus tot dolç no sia estimat.
De tal sabor no·m conec sentiment,

e pus amarg que fel he de gustar,
car jo sofir dolor d’enyorament,
32 ne veig camí per algun bé esperar.
Qui d’amor fuig, d’ell és encontrador,
e jo qui·l cerc dins mi no l’he trobat;
en llocs lo veig difamat per traidor,
36 e fuig de mi qui l’he mills que altre honrat.
Jo no·l deman dona en lo món vivent,
mas que dins mi ell vulla reposar;
sembla la mort, que encalça lo fugent
40 e fuig a aquell qui la vol encontrar.
Cremat vull ser d’amor per sa calor,
car dins son foc jo·m trobe refrescat,
sí com lo sant havent en Déu ardor,
44 en son turment se troba consolat.
Tant quant amor és fort i en mi potent,
lo seu delit prop mi sent acostar;
si·l trop escàs, altre m’ha fer content,
48 fora de mi mon delit he trobar.
Aitant pot fer d’amor sa gran favor,
que bastarà fer que l’enamorat
no·l tocarà esperança ne por,
52 tant estarà en goig present torbat.
Jo·m só oblidat havent tal sentiment;
propri és a mi tal estat desijar;
a l’ignorant desig no·l ve en esment:
56 enemic és de amor ignorar.
L’home no pot ser al món vividor,
si de humor mal serà netejat;
lo bo i el mal conserven la calor
60 d’hom radical, que sens ell és gastat.
Així d’amor qui lo seu mal no sent,
no pot en ell sa passió durar;
desig lo té, qui és de bé falliment,
64 i el bé atés, tal desig ha cessar.
Tornada
Amor, amor, jo só ver penident,
com de ingrat vos he volgut reptar
per no trobar lloc a mi convinent;
68 és lo defalt com jo no pusc amar.
208

209
Notes LXIII
6 castic: càstig.
7 bandonament: abandonament.
9-12 Qui no sofreix en aquesta vida, no pot merèixer l’amor de Déu.
13 «Així, qui no sent el turment de l’amor».
14 no·s cure delitar: no pensi sentir delit.
18 com: quan.
19-20 L’amor li té compassió en dir-li que no abandoni l’esperança d’assolir el delit.
21-24 El «fin amador» sent com dues emocions immediates el goig i la tristor. Alhora, la
seva esperança i la seva por fan que senti com a llunyans el mal que tem i el bé que espera, de
manera que aquests es confonen, ja que passa constantment d’una emoció a l’altra.
25-32 Mentre l’experiència comuna de l’amor és d’uns sentiments amargs i dolços alhora, el
poeta sent una cosa ben diferent: l’amargor de no sentir l’amor; el dolor que experimenta és
el d’enyorar l’amor mateix.
25 qui sent de bé sabor: qui sent la sabor del bé.
26 malauirat: malaurat.
27 past: menjar.
28 sus: per damunt.
35-36 Molts acusen l’amor de ser traidor, i així s’ha comportat amb el poeta, qui l’ha honrat
més que d’altres amants; mills: millor.
39-40 Cf. XI, 15-16 on la figura personificada de la mort afirma la mateixa idea.
47-48 Quan el poeta només sent dèbilment l’amor, ha de buscar el plaer en altres coses que
no siguin els seus propis sentiments.
49-52 Els més afavorits per l’amor poden amar sense sentir por ni esperança, només el goig.
53-55 El poeta ha oblidat com és experimentar els sentiments que acaba d’escriure; els pot
desitjar, però no recorda com són. En canvi, el qui mai ha experimentat aquests sentiments ni
tan sols els pot desitjar.
56 «ignorar és enemic d’amor».
61-64 El desig no és suficient per fer durar la passió amorosa, perquè tan bon punt se satisfà
el desig, mor el bé desitjat; perquè duri el desig, cal que hi hagi també el mal del sofriment.

LXIV
El poeta denuncia el temps en què viu, on el «grosser» aconsegueix l’amor de la seva dama
mentre el «fin amant», com ell mateix, ha de seguir estimant sense recompensa pel seu
sofriment. Reconeix, usant un to irònic semblant al que trobem al poema VIII, que en la seva
pràctica de l’amor ho fa tot a l’inrevés i no té cap possibilitat de ser correspost.
A la primera estrofa March desenvolupa una inversió de l’escena primaverenca tan
freqüentement evocada a l’exordi de les cansos trobadoresques. El rossinyol no aconsegueix
altra cosa que espantar la seva amada amb el seu cant d’amor - en contra del que diuen els
trobadors als seus poemes - mentre els animals i ocells més feréstecs i més malsonants
enamoren les seves parelles.
A l’estrofa següent March palesa l’analogia amb el seu cas i a la tornada, rematant la
imatge irònica d’ell que ha presentat, es compara amb un caçador incompetent.
Mètrica: Cobles croades unisonants.
210
Bibliografia: Commentaire, pp. 77-78; Poesies, III, 65-67; Ramírez, La poesia, pp. 53-54,
Costanzo di Girolamo, «Ausiàs March and the Troubadour Poetic Code», Catalan Studies
(Estudis sobre el català). Volume in Memory of Josephine de Boer, ed. Josep Gulsoy i Josep
M. Solà Solé (Barcelona: Borràs, 1977), 223-237; Marie-Claire Zimmermann, «La naturalesa
en la poesia d’Ausiàs March: el mirall del no-res», Miscel.lània Sanchis Guarner, (València:
Quaderns de Filologia de la Universitat, 1984), I, 435-440; Archer, Pervasive Image, pp. 30,
46, 166-68; Barbara Spaggiari, «Una lirica di Ausias March», Medioevo e Rinascimento.
Annuario del Dipartimento di Studi sul Medioevo e il Rinascimento dell’Università di
Firenze, I (1987), 131-187.
Lo temps és tal que tot animal brut
requer amor, cascú trobant son par:
lo cervo brau sent en lo bosc bramar,
4 e son fer bram per dolç cant és tengut;
agrons e corbs han melodia tanta
que llur semblant, delitant, enamora.
Lo rossinyol de tal cas s’entrenyora
8 si lo seu cant sa enamorada espanta.
E, doncs, si⋅m dolc, lo dolre’m és degut
com veig amats menys de poder amar,
e lo grosser per apte veig passar:
12 amor lo fa ésser no conegut.
E d’açò⋅m ve piadosa complanta
com desamor eixorba ma senyora,
no coneixent lo servent qui l’adora,
16 ne vol pensar qual és sa amor ne quanta.
No com aquell qui son bé ha perdut,
metent a risc si poria guanyar,
he vós amat que⋅m volguésseu amar:
20 deliberat no só en amor vengut.
Tot nu me trop, vestit de grossa manta;

ma voluntat, amor la té en penyora,
e ço de què mon cor se adolora
24 és com no veu ma fretura que és tanta.
Tornada
Llir entre cards, ab milans caç la ganta
i ab lo branxet la llebre corredora:
assats al món cascuna és vividora.
28 E mon pits flac lo Passi de Rams canta.
211

212
Notes LXIV
1-8 Lo temps: aquí amb el mateix sentit que al VIII, 9, «Seguiré·l temps ab afanyós despit»,
és a dir, «els temps en què vivim»; no cal, per tant, donar-li un sentit més específic, com ho fa
Ramírez, que afirma que March al·ludeix a la tardor, l’època de zel del cèrvol (cervo) i
l’única estació en què aquest animal brama. El contrast entre el cèrvol i el rossinyol apareix
també a la serranilla núm. 4. vs. 37-39 de Santillana: «mayores dulçores/será a mi la brama/
que oyr ru_señores» (Gómez/ Kerkhof, p. 7); fer: salvatge.
13 piadosa: digne de pietat.
14 eixorba: cega.
17-20 «No us he amat com el qui ha arriscat tot el seu bé en l’esperança de guanyar: no he fet
cap deliberació abans de lliurar-me a l’amor».
21-24 Interpretem aquests versos així: El poeta ho ha perdut tot, quedant-se sense res; el seu
estat necessitat el tapa només la basta manta del seu silenci, estat que l’amaga dels ulls de la
dama; fretura: mancança [d’amor]. Di Girolamo suggereix que la grossa manta és un
«mantello di luto», o la capa que es posava durant les processons de Setmana Santa.
25-28 Pagès remarca la relació d’aquestes metàfores amb els coneguts versos d’Arnaut
Daniel, poeta que March esmenta a XLIX, 26: «Ieu sui Arnauz que.../...chatz la lebre ab lo
bou» (Riquer, Los trovadores, II, 631), comparança que també havia imitat Petrarca amb un
sentit que, com remarca Di Girolamo, l’apropa més als versos de March.
26 branxet: gos petit, totalment inadequat per a la caça de la llebre.
27 La cigonya i la llebre no tenen cap motiu per témer la mort quan els caça un caçador tan
incompetent com el poeta; assats: molt. És clar que aquesta metàfora pel fracàs del poeta en
l’amor té una especial ironia tenint en compte que l’ha escrit un caçador expert com ho era
March, falconer major del rei.
28 pits: pit; lo Passi de Rams: March potser es refereix no tan sols al tema tràgic que es recita
durante la Pàssia de Rams, sinó també a la lentitud proverbial de l’ofici del Diumenge de
Rams, com trobem als refranys recollits al DCVB: «més llarg que la Pàssia», «ésser com la
Pàssia».

213
LXV
March descriu una lluita interior entre els sentiments d’amor i d’ira, tema que apareix a
diversos poemes (XL, LXX, LXXXVIII, CXIII, CXVI, CXIX, entre d’altres). El poeta
comença per apostrofar el seu dolor, demanant-li un moment de repòs per escriure un poema
en el qual pretén descriure el seu cas per a exemple per a la resta d’amadors.
Al llarg del poema March descriu la seva incapacitat per abandonar l’amor, i afirma que
l’única sortida és una amor nova (v. 26). Escriu des d’un moment que se suposa posterior a
una relació concreta; per això en aquest poema no es dirigeix a una dama, sinó tan sols a la
figura de l’amor.
A la tornada, atribueix la seva subjugació a l’amor a la debilitat de la joventut (estat que cal
entendre en el sentit
medieval de període de maduresa).
Mètrica: cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, pp. 78-79; Poesies, III, 67-70.
No só gosat en demanar mercé
a ma dolor que del tot m’abandon;
un poc espai la prec de temps que·m don
4 a poder dir lo mal que d’ella·m ve;
e si mon cor en sa força retorn,
i el torbament de l’enteniment perd,
porà saber qui d’amor no és cert
8 ira i amor com dins mi han contorn.
Sí com l’hom cec no coneix nit ne jorn
si dels veents ell no és avisat,
d’ira i amor no sé qual m’ha sobrat;
12 haja’n avís dels qui m’estan entorn!
Jo desig molt que amor m’abandonàs,
car sola és la causa de mon mal;
mas de poder ira no té cabal
16 que en contra amor jo tant me rebel·làs.
E si remei a ma dolor trobàs,
fóra content, car jo·n desig eixir;
los vostres fets me fan vós avorrir,
20 e no·s pot fer que ab vós praticàs.
Mon partiment no pusc ben acabar:
en vós pensant, estrany turment n’atenc;
e quan l’estat de mi saber m’estrenc,
24 lladoncs jo caic en mi pus ignorar.
No sé remei potent mi consolar
si altra amor nova no conseguesc.
Oh tu, amor, colp vell guareix ab fresc,

28 o de aquest me vulles bandonar!
Veges mon cor en quina dolor jau;
en ton hostal no mereix tan dur llit.
Qui és l’hom viu d’on sies mills servit?
32 Tant és humil que esforç no·l pot fer brau.
Plagués a Déu que ab mi mateix fes pau,
mi acordant ab cor ferm a la mort;
jo mir e pens si·l món ha cas tan fort
36 com de amor e d’ira ser esclau.
Afany té sats l’hom dos senyors sirvent,
e quant més, doncs, essent ells enemics;
quan u complac, l’altre és vers mi inics;
40 no sé com bast complaure’ls egualment.
Tornada
Oh folla amor, si és ver que·l jovent
és ocasió de tu a mi forçar,
si bé lo món res tant no pot prear,
44 vellea·m plau, qui de mals és sement.
214

Notes LXV
1-2 «No goso demanar al meu dolor que s’apiadi de mi i em deixi del tot».
3 Enteneu: «la prec que·m don [doni] un poc espai de temps».
4 ella: es refereix a «la dolor».
6 perd: perdo.
7-8 Enteneu: «[el] qui d’amor no és cert porà saber com dins mi ira i amor han contorn»; han
contorn: fan brega.
11 sobrat: vençut.
12 «que m’ho diguin els que m’acompanyen»; aquesta idea correspon a la situació del cec al
v.9.
15-16 La ira del poeta no té prou força per permetre que ell es rebel·li contra l’amor.
19 vostres: el poeta apostrofa l’amor.
21 No reïx a deixar del tot l’amor.
23 «i quan m’esforço per saber quin és el meu estat (és a dir, d’amor o d’ira)».
25 potent mi consolar: «capaç de consolar-me».
31 mills: millor.
32 és: el subjecte és «mon cor» (v. 29).
33 El poeta voldria deixar de lluitar contra si mateix.
34 «resignant-me a morir».
37 sats: prou.
39 inics: injust.
40 com bast: com jo bastaria.
41 jovent: joventut.
42 ocasió: aquí és de tres síl·labes.
44 vellea: vellesa.
215

LXVI
Queixa de l’amor no correspost. El poeta es va definint en aquesta composició com un
home ja acostumat en el passat al sofriment amorós, però que acaba de sentir-lo un altre cop
amb un dolor redoblat. Des de la sententia dels primers versos, on s’afirma la impossibilitat
que l’amant ami o desami per voluntat pròpia, March descriu l’amor com una força dotada
d’un poder absolut sobre l’amant.
A la tornada evoca directament Petrarca en les circumstàncies personals del seu nou
enamorament.
Mètrica: cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Auzias, p. 267; Commentaire, p. 79; Poesies, III, 70-73.
Algú no pot haver en si poder
altre amar contra sa voluntat,
ne en ser tan fort, ab tanta potestat,
4 a deslligar los nus que amor sap fer.
Qui és lo foll qui·m repte si no am?
Qui és lo foll reptant-me de amar?
Tal passió negú la pot forçar,
8 per què d’algú si bé no·m vol no·m clam.
Oh vera amor, tu invoc e reclam:
puis m’has plagat, vulles-m’abandonar
aquell engüent que sol medecinar
12 los pacients que per tu mal passam;
no sia sols jo en ta desfavor.
Ta pietat mans juntes la requir;
no·m dons mercé, mas guardó del servir;
16 tant am quant pot hom fer amar amor.
Oh tu, qui est sobirana dolor
quan deseguals los volers fas unir,
no·t veja tal, o m’atorga morir;
20 dolça·m serà de la mort l’amargor.
Mostra’m la llum de vera esperança,
no pas aital com de tu vana·m ve,
mas que raó la consenta prop se.
24 No·m vulles dar enganosa fiança.
Sí co·l malalt de viure té fermança
per alguns mals que familiars té,
si algun mal d’altre accident li ve,
28 en por de mort l’imaginar lo llança,
ne pren a me, que m’era ja no-res
lo mal d’amor, vivint sobre aquell,
e per mal nou a morir vinc per ell,
216

32 per no ser tal e com molt major és.
Oh tu amor, a qui Déus ha permés
que de infant usar fas l’home vell,
e lo sabent d’innocent no s’apell,
36 puis que de tu ell no sia defés,
tu est aquell aire molt pestilent,
portant al món una plaga mortal;
ésser menys d’ulls ans del colp molt hi val,
40 mas al ferit mort sola és guariment.
Tornada
Amor, amor, lo jorn que l’innocent
per bé de tots fon posat en lo pal,
vós me ferís, car jo·m guardava mal,
44 pensant que·l jorn me fóra defenent.
217

218
Notes LXVI
3 Expressions tautològiques.
7-8 Atès que ningú no pot obligar-se a amar, el poeta no es queixa de la dama si ella no el pot
estimar.
10 abandonar: cedir.
11 engüent: ungüent; sol: el subjecte és «engüent», el qual és el «guardó» o amor correspost
que el poeta demana al v. 15.
14 requir: reclamo.
15 No demana que l’amor li mostri pietat sinó que el recompensi per tot el seu servei.
16 «Amo amb tota la força amb què l’amor em pot fer amar».
17 est: ets; el poeta segueix dirigint-se a l’amor, el qual fa que ell i la dama tinguin «volers»
diferents (és a dir, els de l’amor i el desamor).
22-23 «no aquella vana esperança que em ve de tu, sinó aquella que la raó aprova i admet»;
aital: tal.
25-26 El malalt, familiaritzat amb uns mals determinats, se sent segur de la seva vida fins al
moment de sentir-se afectat per un trastorn sobtat (accident) no habitual; aleshores comença a
imaginar-se la seva mort.
32 «perquè no és no-res, sinó que és molt més gran que el mal d’amor acostumat».
35 «i [fas que] el savi no sigui innocent», perquè la saviesa no és cap defensa contra l’amor.
37 est: ets.
41-44 Com assenyala Pagès, la tornada és una imitació segura de Petrarca, sonet 3, vs. 1-3:
«Era il giorno ch’al sol si scoloraro/ per la pietà del suo fattore i rai,/ quando i’ fui preso, e no
me guardai...» El «nou amor» de March també comença el Divendres Sant, quan el poeta es
troba indefens («e non me ne guardai» / «io·m guardava mal»).

LXVII
El poeta desenvolupa una defensa de la seva posició extrema davant l’amor. L’home, o ha
de rebutjar l’amor completament o l’ha d’abraçar del tot; l’amor i la tebiesa són antagònics.
Encara que la major part del poema va dirigida a la figura abstracta de l’amor, el poeta
també es dirigeix a la dama al v.35, moment en què es fa palès que el «tèbeu» que blasma és
la dama mateixa, els sentiments de la qual envers el poeta són «cosa escura».
La postura que March afirma tenir sembla desafiar obertament la saviesa aristotèlica (cf. el
XXXII), la qual col·loca la virtut al punt mig, entre els extrems que March lloa en aquest
poema. Això per si mateix aporta un sub-text moralitzant: l’amor només pot durar allà on la
virtut no pot existir, als extrems.
Mètrica: cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, p. 80; Poesies, III, 73-76; Ramírez, La poesía, pp. 56-57.
Ja de amor tèbeu jamés no sia!
Fred o tan cald, cremat tot fins en cendra,
al qui amor los seus extrems engendra
4 no sent dolor ne viu en malaltia.
Qui ama poc amor poca·l contenta;
no és gelós, compleix lo que desija;
ha bastament fins en tant que·s fastija;
8 tocar-se pot ço d’on ell se contenta.
L’alt amador dolor punt no·l turmenta,
car la major de mort no l’és extrema;
tan ardentment lo foc d’amor lo crema
12 que tot l’és fred quant pot tocar ne senta;
ix fora si, res de si no·l delita
si doncs delit en l’altre no li porta;
sa voluntat envers si està morta;
16 en la gran cort fa la vida ermita.
Lo pensament dels amadors cogita
sí que un cos fa dels dos qui molt s’amen;
los esperits dins en aquells se clamen
20 com u en lo cos de l’altre no habita.
Tota res va en lo lloc on cobeja,
fugint mals trists, volent béns on reposa;
ma arma qui és en mi pus noble cosa,
24 lo vostre cos, qui és son centre, enveja.
Tal grau d’amor, qui no·l sent no·l cobeja
e per alguns se sap mills que no senten,
car per lo menys saben lo molt e tenten,
28 puis diferent l’espècia no·s veja;
no·s pot saber ab tantes circunstances
219

com lo sabent per dues coneixences:
per passions e per veres sentences;
32 lo no expert jutja ple d’ignorances.
Pedra de toc tinc e d’amor balances
per saber ell quant és e sa natura,
mas vostra amor és a mi cosa escura.
36 Mon cor obert vos està per ses llances
qui·m vol fer dir «lo vostre cos turmente».
Lleixe lo meu, car l’esperit no l’ama;
la mia carn cremant-se per gran flama,
40 jo sentré·l mal de vostre ull que ella aumente.
No·m repte algú si·l tèbeu no esmente;
sa voluntat no·s pot dir que bé ame,
ne és veritat que del tot ell desame;
44 no li escau que riga ne guaymente.
De filats vist, no cregau que nu vaja;
creu ser vestit, no cerca pus què vista,
e lo tot nu vol drap de bona llista,
48 e son poder tot quant pot fer assaja.
Tornada
Amor amor, no penseu que jo vaja
buides les mans per mercé de vós pendre;
tot quant pusc dar amplament vos vull rendre;
52 sembla’m gran dret que la que am jo haja.
220

221
Notes LXVII
2-4 L’home que en els extrems de l’amor - en la total indiferència o en la passió - està per
damunt del dolor i de la malaltia (és a dir, la de l’amor hereos).
8 L’amant tebi és el qui s’acontenta amb l’amor carnal.
10 El dolor més greu de la mort li sembla poc.
12 L’amor dels sentits no pot tenir cap poder sobre ell.
13-14 Es transporta en l’amada (l’altre), l’única font del seu delit.
15-16 No té voluntat pròpia, i res del món el pot distraure de la seva dedicació total a
l’amada.
17-20 Els amadors consideren que el seu cos i el de l’amada són una mateixa cosa, i el seu
esperit es queixa quan no pot viure en el cos de l’altre.
21 cobeja: desitja.
23-24 L’ànima del poeta, la seva part més noble, desitja per a si el cos de la dama, el seu
«centre», el punt cap a on aspira naturalment.
25-28 Els qui no senten aquest extrem d’amor no el desitjen, però d’altres saben d’ell sense
haver-lo experimentat, perquè des del seu amor feble (lo menys) poden entendre que hi ha un
altre de més fort (lo molt) i intenten experimentar-lo perquè no s’adonen de la diferència
entre els dos tipus d’amor.
27 tenten: tempten, intenten.
29-32 El «grau d’amor» de què segueix parlant no és accessible excepte per mitjà de
l’experiència («passions») conjuntament amb el vertader enteniment de l’amor («veres
sentences»); sense l’experiència directa ningú el pot entendre.
34 «per mesurar l’amor i conèixer la seva naturalesa».
36 ses: es refereix a l’amor.
36-40 Interpretem aquests versos de la manera següent: «El meu cor us està descobert,
després de les llançades que hi ha disposat l’amor, i [el meu cor] voldria que jo demanés [a
l’amor] que turmenti el vostre cos. Per la meva part, deixo el meu cos, perquè el meu esperit
no vol estar-s’hi més. Quan el meu cos es cremi dins una gran flamada, jo [encara] sentiré el
mal que em causa la vostra mirada, la qual augmentarà la flamada». És a dir, el poeta es nega
a demanar a l’amor que faci sofrir la dama com ell ha sofert; ell morirà, i tot i que serà cremat
per la seva passió, encara sentirà el mal de la mirada de la dama. Aquesta interpretació
difereix de les que han fet, cadascú d’una manera diferent, Pagès, Bohigas, i Ramírez.
44 guaymente: es lamenti.
45 El tebi es vesteix de fils.
46 No busca altra cosa amb què vestir-se.
47-48 L’amador extremat sap que està del tot nu, però només vol vestir-se de roba d’un bon
teixit; és a dir, ha renunciat a tot i s’esforça en aconseguir el millor que l’amor li pot donar.
49-52 El poeta afirma que no es presenta davant l’amor per demanar la seva pietat sense
oferir-li res, sinó que li dóna tot; això justifica la seva petició que la dama li doni el seu amor.

222
LXVIII
El poeta es defineix com un servent abjecte de l’amor que no rep cap recompensa pel seu
servei. A la tornada proclama un amor purament espiritual.
El poema conté l’únic exemple important a l’obra de March d’un símil negatiu llarg: March
defineix la seva relació amb l’amor a través d’una comparança que descriu l’invers del seu
propi cas.
La comparança del «petit vailet» guarda una relació amb almenys dos símils emprats per
trobadors provençals amb els mateixos elements. El primer, i el més important, és de Peire
Ramon de Tolosa:
Si com l’enfas qu’es alevatz petitz
en cort valen et honratz del seingnor,
pois, qant es granz, se·n part e qer meillor,
no·l pot trobar, ten se per escarnitz,
vol se·n tornar, non a tant d’ardimen,
aitals son eu, qe.m parti follamen
de leis, cui ren merces, se·m vol sofrir:
que venjament en prend’, al no desir.
(«Si com l’enfas qu’es elevatz petitz», vs. 1-8, dins Riquer, Los trovadores, II, 938-40).
L’altre és de Pons de Capduelh:
Aissi m’es pres con sellui que cerquan
vai bon seingnor e n’asaja gran re,
que tuich l’onron voluntier e⋅ill fan be;
e causis n’un tot sol que ren no⋅l blan
ni⋅l fai honor estiers, que l’acuoill jen;
mas, car lo sap sobre totz plus valen,
ama⋅l mil tans mais en perdos servir
que⋅ls autres totz d’on si pogra jausir.
(Max von Napolski, Leben und Werke des Trobadors Ponz de Capduoill (Halle: Niemeyer,
1879), poema XI, 1-8).
Basant-se en el model que ofereixen aquests (i potser altres) passatges, March desenvolupa
la seva imatge del petit patge que busca el senyor ideal i acaba amb un que li dóna mals
tractes.
Hi ha dues interpretacions vigents de la primera estrofa. Segons la primera, el «petit
vailet», buscant un senyor que li faci tota mena d’atencions, en troba un, però després veu
que aquest només li dóna disgustos i que mai trobarà l’amo ideal. Segons l’altra lectura del
poema, el «petit vailet», en trobar que el nou senyor no li tracta com ell voldria, s’adona que
no aconseguirà millorar les condicions de vida que ja tenia abans amb un primer senyor.
La lectura es complica pel fet que el poema s’ha transmès en dues versions, la segona de les
quals només està documentada a partir de l’edició de 1560. Aquesta versió inclou una altra
estrofa entre la primera cobla y la segona de la versió de les altres fonts, i fa que el poema
sigui tot de rims capcaudats en lloc d’oferir l’estructura mètrica insòlita, però no impossible,
de la versió més breu: dues estrofes de rims singulars i una tornada que repeteix les rimes de
la coda de la segona estrofa.

223
Al nostre parer, la presència o falta de la segona estrofa de l’edició de 1560 no afecta la
validesa de les dues interpretacions, tot i que aquesta estrofa tendeix a donar suport a la idea
d’un senyor abandonat i ara enyorat del «petit vailet».
No hi ha cap raó d’ordre textual que justifiqui que hom rebutgi la segona estrofa de 1555
com ho han fet alguns editors, considerant-la espúria, ja que no podem dir amb certesa que es
coneixen les fonts que es manejava per fer aquella edició. Per aquest motiu, després del
poema de dues estrofes i tornada, publiquem el text de 1555 (la forma més coneguda, ja que
ha tingut una àmplia difusió en la versió musicada del cantant Raimon). El que sí és
innegable és que la versió amb dues estrofes i tornada té molt més suport quant al número de
manuscrits que el recullen.
El lector constatarà, a més, que la qualitat poètica de l’estrofa de l’edició de 1555 és inferior
a la resta del poema, sobretot perquè s’hi repeteixen dues frases de la primera estrofa («clar e
molt bé», «qui⋅l faça [millor] festa»), mentre les idees expressades als vs. 7-8 reapareixen als
vs. 11-12. Per a tota la qüestió vegeu els capítols corresponents de Badia, Tradició i Archer,
Aproximació.
Mètrica: Dues cobles singulars croades i tornada (ABBACDDC/ EFFEGHHG/ GHHG);
versió del 1555: tres cobles croades capcaudades i tornada.
Bibliografia: Auzias, pp. 35-37; Commentaire, pp. 81-82; Poesies, III, 77-79; Marie-Claire
Zimmermann, «Ausiàs March et la quête de l’impossible lieu», Mélanges offerts à Charles-
Vincent Aubrun (París: Éditions Hispaniques, 1975), II, 399-413; Nathaniel B. Smith, «From
Peire Raimon de Tolosa to Ausias March: Toward a Post-Courtly Psychology», Actes del
Segon Col.loqui d’Estudis Catalans a Nord-Amèrica (Barcelona: PAM, 1979), pp. 189-95;
Jordi Pinell i Pons, «"Cor Salvatge", dels trobadors a Ausiàs March i d’Ausiàs March a
Carles Riba», Miscel.lània Pere Bohigas. (Barcelona: PAM, 1982), IV, 225-59; Archer,
Pervasive Image, pp. 34-39, 171-74; Badia, Tradició, pp. 235-42; Archer, Aproximació, 109-
16; Di Girolamo, pp. 227-31.

LXVIII
No⋅m pren així com al petit vailet
qui va cercant senyor qui festa⋅l faça,
tenint-lo cald en lo temps de la glaça
4 e fresc d’estiu com la calor se met,
preant molt poc la valor del senyor
e concebent desalt de sa manera,
veent molt clar que té mala carrera
8 de canviar son estat en major.
Jo són aquell qui en lo temps de tempesta,
quan les més gents festegen prop los focs,
e pusc haver ab ells los propris jocs,
12 vaig sobre neu, descalç, ab nua testa,
servint senyor qui jamés fon vassall
ne⋅l venc esment de fer mai homenatge;
en tot lleig fet hagué lo cor salvatge;
16 solament diu que bon guardó no⋅m fall.
Tornada
Plena de seny, lleigs desigs de mi tall.
Herbes no⋅s fan males en mon ribatge:
sia entés com dins en mon coratge
20 los pensaments no⋅m devallen avall.
224

Notes LXVIII
1 vailet: patge.
5-6 Aquests versos s’han interpretat de dues maneres diferents: 1) El «petit vailet» ha trobat
un nou senyor, però aviat s’ha desenganyat de les seves esperances de rebre’n un tractament
privilegiat; 2) El «senyor» a què es refereix aquí és el que el «petit vailet» ha deixat per anar
en cerca d’un de millor, i en aquests versos el poeta explica per què l’ha deixat.
14 «ni ha pensat mai en estar subjecte a un altre senyor»; venc: vingué.
16 L’únic bé que l’amor dóna al poeta és la promesa d’una bona recompensa.
17 tall: tallo.
18 ribatge: «marge o terreny pendent» (DCVB).
19 coratge: cor.
20 El seus pensaments amorosos són sempre virtuosos, i no deriven mai del plaer carnal;
no·m devallen avall: March continua la metàfora del «ribatge», el terreny que el poeta
cultiva.
225

LXVIII [versió del 1555]
No⋅m pren així com al petit vailet
qui va cercant senyor qui festa⋅l faça,
tenint-lo cald en lo temps de la glaça
4 e fresc d’estiu com la calor se met,
preant molt poc la valor del senyor
e concebent desalt de sa manera,
veent molt clar que té mala carrera
8 de canviar son estat en major.
¿Com se farà que visca sens dolor,
tenint perdut lo bé que posseïa?
Clar e molt bé ho veu, si no ha follia,
12 que mai porà tenir estat millor.
Doncs, ¿qué farà, puix altre bé no⋅l resta,
sinó plorar lo bé del temps perdut?
Veent molt clar per si ser decebut,
16 mai trobarà qui⋅l faça millor festa.
Jo són aquell qui en lo temps de tempesta,
quan les més gents festegen prop los focs,
e pusc haver ab ells los propis jocs,
20 vaig sobre neu, descalç, ab nua testa,
servint senyor qui jamés fon vassall
ne⋅l venc esment de fer mai homenatge;
en tot lleig fet hagué lo cor salvatge;
24 solament diu que bon guardó no⋅m fall.
Tornada
Plena de seny, lleigs desigs de mi tall.
Herbes no⋅s fan males en mon ribatge:
sia entés com dins en mon coratge
28 los pensaments no⋅m devallen avall.
226

Notes LXVIII, versió del 1555
9-16 En un altre poema, March usa una imatge semblant i amb frases que ens recorden la
segona estrofa discutida: «Sol en pensar de fer-hi aparell/ per a jaquir tan singular amic,/ si
creu, no sap que li sia enemic,/ puix gran delit li és vengut per ell,/ne altre senyor ha vist ne
conegut./ ¿Com lo perdrà per fama d’altre oir?/ No farà poc si vol aquell jaquir,/ car de
mudar molt hom és decebut» (CXXI, 33-40).
227

228
LXIX
March desenvolupa en aquest poema un tema ja tractat en d’altres: la mateixa força del seu
amor l’ha incapacitat per declarar-lo a la dama.
A les tres primeres estrofes (vs. 1-24), March afirma que l’extremitat del seu amor fa que
ell sigui únic al món modern, li ha generat un gran renom entre «tots los amadors» i molts
altres, afirmació que reivindica per als seus poemes un ampli coneixement entre el públic. La
naturalesa singular d’aquest amor, però, fa que pocs puguin entendre bé quina cosa és.
A aquest exordi segueix la part principal del poema (vs. 25-56) on el poeta revela que, com
a conseqüència de l’extremitat del seu amor (v. 35), es troba incapaç de declarar els seus
sentiments a la dama. Tot el seu sofriment ha estat en va perquè la imatge que ella té d’ell -
una imatge ben diferent de la que, segons el poeta, en té el seu públic - és la d’un home «sens
amor/ o sens calor alguna natural» (vs. 37-38). Aquesta part inclou un debat entre la llengua i
el cor, els quals s’acusen mútuament (vs. 41-48).
A l’estrofa final i a la tornada, el poeta es queixa del tractament que li ha donat l’amor i de
la seva injustícia.
Mètrica: cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, pp. 82-83; Poesies, III, 79-84.

LXIX
Clar és e molt a tots los amadors
i a tots aquells que de mi han sabut
que mon semblant no és hui conegut.
4 D’haver sentit amor e ses dolors
no·m fa mester testimonis haver,
ne blan parlar ab persuasions,
ne falagar orelles ab raons:
8 favor ha gran paraula dient ver.
Perquè·ls extrems ha cercats mon voler,
en aquest món no ha trobat semblant;
los que·ls migs llocs en amor van cercant
12 no·ls defallí trobar tot llur mester.
Amor en mi tant ha lloc convinent
que en altra part se veu ésser estrany;
son llauger pes ja dóna al món afany;
16 als muscles meus és càrrec molt plaent.
No farà molt lo qui serà creent,
veent d’amor en mi lo seu procés;
la grossa part d’amor en mi gran és;
20 de l’altra·m call, que és fort dar a entenent.
Los actes grans d’aquesta amor mostrats,
jutjau-los tots vós qui més n’enteneu;
los no tocats perdon si·m repreneu,
24 car segur só dels ben enamorats.
Mos sentiments són així alterats
quan la que am mon ull pot divisar,
que no m’acord si só en terra ne mar,
28 i els membres lluny del cor tinc refredats;
si·l trop en part on li pusca res dir,
jo crit algú perquè ab ell excús
aquesta por perquè ella no·m refús,
32 creent mon mal de mala part venir.
Tal pena, doncs, qui la pot sostenir
com jo, veent que·m degra ser graït
per molt amar d’ardiment ser fallit,
36 e mon voler extrem veig desgrair?
Ans só jutjat hom pec e sens amor
o sens calor alguna natural,
e si no·m fos la fama cominal,
40 ja fóra mort per sobresgran dolor.
No trop en mi poder dir ma tristor,
e de açò n’ensurt un gran debat:
229

lo meu cor diu que no n’és enculpat,
44 car del parlar la llengua n’és senyor;
la llengua diu que ella bé ho dirà,
mas que la por del cor força li tol,
que sens profit està com parlar vol,
48 e si ho fa, que balbucitarà.
Per esta por vana la pensa està,
sens dar consell per execució;
no és senyor en tal cas la raó:
52 l’orgue del cos desbaratat està;
la mà no pot suplir en lo seu cas,
mou-se lo peu, no sabent lo perquè;
tremolament per tots los membres ve
56 perquè la sang acorre al pus llas.
Oh tu amor, qui ab ulls clucs estàs
quan vols partir tos amargosos dons
(no compensant los mèrits e raons,
60 ta voluntat regeix fortunat cas),
vulles pensar l’incomportable dan
que lo món rep de tos fets deseguals.
Qui pren de tu delits degra haver mals,
64 e plora aquell qui degra anar trufan.
Tornada
Llir entre cards, les coses periran
que dintre si estan en desacord,
i amor a si no guarda de fer tort.
68 Com guardarà lo qui·l serveix d’engan?
230

231
Notes LXIX
3 Avui no hi ha cap amant que s’assembli al poeta.
4-5 El poeta no necessita provar que ha sentit el dolor de l’amor.
6 blan: suau.
8 «La paraula que diu veritat té un gran avantatge»
9-12 El poeta s’ha esforçat a amar extremadament i no ha trobat una dona que li
correspongui; en canvi, els que es conformen amb un amor més moderat acompleixen tot el
seu desig; cf. LXVII, vs. 1-8.
15-16 Fins i tot en la forma moderada que coneix la majoria dels homes, l’amor suposa gran
sofriment; però per al poeta és poc.
18 «veient en mi el procés de l’amor».
19-20 La forma més comuna de l’amor és evident en el poeta; no vol parlar, però, d’una altra
forma de l’amor que la gent, fins i tot els més entenents, no arriben a sentir.
21-24 Els que més entenen en amor poden jutjar els actes més visibles de l’amor del poeta;
ell, per la seva part, perdona aquells a qui amor no afecta si el reprenen, perquè no poden
entendre tan bé com els «ben enamorats», si bé aquests tampoc no el poden entendre del tot;
aquesta amor es refereix a «la grossa part d’amor» (v. 19); perdon: perdono.
26 divisar: veure, distingir.
29 si·l: si la (és a dir, la dama).
30-32 El poeta, davant l’oportunitat de parlar amb la dama, crida algú per tenir un pretext per
no parlar amb ella, temorós que ella el rebutgi, creient que el seu dolor ve de desig carnal
(«mala part»).
33-36 Afirma que ningú podria suportar el seu sofriment, ja que ama tant que ha perdut tot
coratge (per parlar amb la dama) i en lloc de gaudir de l’agraïment de la dama, la veu
desagraïda.
37 pec: nici.
39-40 La mala fama de ser «home pec e sens amor», etc. ha estat l’única raó perquè no ha
mort de dolor: no vol morir mentre la dama tingui aquesta opinió d’ell; cominal: «piadós»,
una accepció relacionada amb la d’«imparcial, just» (XCVI, v. 35, XXI, v. 33, XXXVI, v. 37,
CXXII, v. 17).
46 tol: treu.
47 La llengua resta inútil quan el poeta vol parlar.
49-50 Degut a la por que sent davant la dama, el poeta té els pensaments confusos i no arriba
a prendre una decisió.
56 al pus llas: al membre més dèbil.
57-63 El poeta es queixa de la falta d’imparcialitat de l’amor, el qual atorga i nega els seus
favors sense demanar-se si un cas és meritós o raonable.
59 compensant: recompensant.
62 deseguals: injustos.
63-64 Els premiats amb el plaer de l’amor són els que en deurien sofrir, mentre el que mereix
ser feliç ha de patir mal; trufan: fent broma.
65-68 L’amor obra d’una manera irracional i injusta que fa que sigui impossible que duri; no
fa més que enganyar els amants.

LXX
Els sentiments del poeta envers la dama, l’amor d’una banda i l’odi de l’altra, el torben tant
que no sap decidir-se definitivament. Aquest dilema emocional, que remunta com a motiu
literari a Catul (vegeu sobretot els vs. 37-39), també el trobem a LXV i a d’altres poemes.
Al llarg de set estrofes March desenvolupa el mateix tema sense caure en la repetició; el
poema, de fet, com tants d’altres de March, és un exercici en l’art de l’amplificatio, del
desenvolupament temàtic. A la tornada el poeta es dirigeix a la figura de l’amor per queixarse
que aquest no l’ha premiat de la manera deguda, tot i reconeixent la seva pròpia falta
d’«enteniment» en l’amor.
Mètrica: cobles unisonants creu-encadenades (ABBACDCD).
Bibliografia: Commentaire, p. 83-84; Poesies, III, 84-88.
Per què m’és tolt poder deliberar?
La mort no·ns fa tan mal, a mon parer,
com gran contrast ab si mateix haver,
4 d’on lo voler usa d’arredolar.
Qual tan cruel a mi no planyeria,
havent passat tal cas pròpiament?
Tot lo saber del món no·m convençria
8 que en altre lloc dolor fos més potent.
Del tot no pusc ma aimia enculpar;
ne de mercé no puc haver poder:
lo seu malfet ab gran enginy lo quer,
12 e quan lo trop no·m llou ne·m vull reptar.
Dos enemics, qui dins se·ls portaria?
Ira i amor dins mi van debatent;
ira d’amor li ve la senyoria;
16 com serà, doncs, que pusca ser vencent?
Jo desig molt ma gran dolor celar
e cuid morir fins ella l’ha saber;
quan no la veig, muir per ella veer,
20 e si·l m’acost, forçat m’és d’espantar.
Jo li vull bé, lo seu mal me plauria;
no sé què·m plau determenadament;
voler morir de gran recors seria.
24 Mate’m dolor, o lleix-me tal turment!
Quan amor plau que d’ell m’he acordar,
ira és ab ell en orde pus darrer;
a mon sentir no sé qual és primer;
28 tan prestament llurs actes sent passar.
Campar no pusc si·l pensar no perdia;
així, d’amor no hauré sentiment,
232

car no·m pot dar amor punt d’alegria,
32 que ira no·m dó tant de mal sobtament.
Aquells remeis que solen ajudar
a l’amador del mal que amor sap fer
són convertits en mortal desplaer,
36 e dos volers en mi sent treballar.
Ignor si am; sens amor no·m dolria;
aïr e am molt e mescladament.
Puis jo m’ignor, qui ho sap mon cas me dia,
40 e sia’m dit si só en lo món present.
Bon passament ha qui·s pot delitar
veent l’amat i en son propi voler;
tot amador no·l fall un poc esper,
44 e pren delit en sa aimia mirar.
De tals delits no·m plau llur companyia;
muir per dolor quan bon voler me sent,
e m’esvaesc com he veure ma aimia,
48 e son voler me porta marriment.
Si mon dictat veu algú variar,
en ira estic revolt e en bon voler;
en dos moments cascú·m té en son poder;
52 d’ell tot a si no·m pot algú portar.
Lleixen-me tots, o vença qual que sia,
o pas lo temps molt pus cuitadament:
oït he dir que tot mal fa sa via
56 si llong espai de temps és atenyent.
Tornada
Veent amor, ab dret jo li diria
que no m’ha dat mon ver mereiximent,
e de tot cert ell a mi respondria:
60 «No puc entrar qui no ha enteniment».
233

234
Notes LXX
1 «Per què he perdut el poder de deliberar?»
3 «tenir un conflicte amb si mateix».
4 usa d’arredolar: va rodolant, va donant voltes.
5-6 «Qui seria tan cruel que no compadís el poeta, sobretot si hagués experimentat el mateix
dolor?»
10-12 No pot aconseguir la «mercè» de la dama perquè s’esforça en el seu amor de tal
manera que només en pot treure mal, pràctica que no assoleix abandonar, no obstant el seu
descontentament; quer: busco.
15 Enteneu: «la senyoria d’ira li ve d’amor»; la ira només domina en el poeta mentre l’amor
ho permet.
16 pusca: el subjecte és «ira».
17-18 Desitja amagar el seu amor dolorós, però pensa que morirà si no arriba a manifestar a
la dama el seu amor; cuid: penso.
20 «Si m’acosto a ella».
21 El poeta ama la dama, però també (en els moments d’odi) voldria fer-la sofrir.
23 Només com a últim remei voldria morir.
24 lleix-me: que em deixi.
25-26 «Quan l’amor vol que m’hi avingui, la ira el segueix».
29-32 «No puc seguir vivint si no deixo de pensar; per tant, deixaré de sentir amor, perquè no
puc experimentar la felicitat de l’amor sense que, de sobte, la ira em causi un dolor igualment
fort».
33-36 Els remediis amoris, com els que descriu Ovidi, destinats a convertir l’amor en
menyspreu per a la dona estimada, no serveixen al poeta perquè en ell l’odi segueix coexistint
amb l’amor.
37-38 Pagès relaciona aquests versos amb els de Catul, punt de referència fonamental per al
tema de l’amor i l’odi: «Odi et amo. Quare id faciam, fortasse requiris./ Nescio: sed fieri
sentio, et excrucior».
39-40 Ja que ell no sap distingir entre els seus sentiments oposats, necessita que un altre li
expliqui.
41-42 És feliç qui té el plaer de veure la persona amada sabent que ella també l’estima.
46 «quan em sento enamorat».
47 «em torbo quan haig de veure la meva estimada».
48 son voler: la seva actitud davant el poeta, és a dir, la fama d’amor.
49 «Si algú veu que el que dic en alguns poemes és contradictori, és perquè em moc entre
l’amor i l’ira».
52 «Cap d’ells pot apoderar-se de mi del tot».
53-56 El poeta expressa el desig que l’amor o l’odi s’apoderin del tot d’ell o que el deixin en
pau, o bé que passi el temps més de pressa atès que els mals despareixen amb el temps».
60 entrar: deixar entrar.

235
LXXI
El començament del poema ens podria fer entendre que March escriu una queixa contra
l’amor, com la que trobem en alguns altres poemes; aquí diu que ha malgastat la seva vida al
servei de l’amor, però fins ara no s’havia adonat del seu error. Tot seguit, però, afirma que no
reprèn l’amor sinó la dama, a la qual s’adreça fins al v. 40.
Afirma que ella l’ha decebut greument, però no per haver-li negat el seu amor. Al contrari,
el poeta s’adona que l’amor que ella sent per ell és el que comunament senten els éssers
humans. No obstant la intel·ligència de la dama, que el poeta no nega, ella no s’acontenta
amb «aquell delit que l’arma pot haver» (v. 25). I si ella cau en el desig carnal, ¿què serà de
les altres dones que manquen de la seva intel·ligència? El poeta només pot concloure que ella
és com totes les altres, mancada de constància virtuosa.
A partir del v. 41 el poema es converteix plenament en una diatriba misògina. March no
torna a esmentar la dama, sinó que ataca el sexe femení genèricament. La dona és un objecte
indigne de l’amor dels homes, alguns dels quals, ajudats per la raó, són capaços de superar la
carnalitat i poden aspirar a un amor espiritual (vs. 83-84).
A l’estrofa final el poeta afirma que d’ara endavant tindrà tracte amb les dones només per
obtenir-ne plaer físic. Fent servir una idea comuna a la literatura misògina, diu que
aconseguirà aquest plaer amb les dones «per son preu». Conclou que l’únic bé que la dona
representa al món és la propagació de l’espècia humana.
La tornada resumeix la postura misògina del poema.
Mètrica: cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, pp. 84-85; Poesies, III, 84-87.
¿Què m’ha calgut contemplar en amor
e bé sentir sos amagats secrets?
De mos treballs, ¿quins comptes me són fets?
4 Vanament he despesa ma dolor:
tot lo meu seny, franc arbitre, l’he dat,
lo meu jovent servint ell he despés;
fins a present no me’n só mai représ,
8 preant un mal per bé gran estimat.
Un gran voler ha tengut mi cegat,
e, fins haver en vós experiment,
molt he tardat en sentir lo que sent;
12 enyor lo temps que no pot ser cobrat.
En tot aquest no·m puc d’amor clamar
sinó de vós a qui he bé volgut;
haveu-me entés e mal guardó retut.
16 ¿Qui és lo dolç que dona vol amar?
Si enteniment ha volgut Déu mostrar
en dona al món, d’aquell no freturau;
sí Déus és ver, del meu no us desaltau;
20 en qualitat ab mi us veig acordar.
Pensar no pusc que lo vostre voler

volgués mai res per mi no fos complit,
e sia entés ací aquell delit
24 que·ls amadors de carn han llur esper.
Aquell delit que l’arma pot haver
en contentar en amor sa gran part
per mon sentir regles n’he dat e art
28 als amadors freturants de saber;
e vós he vist eixir de vostre seny,
en mi prenint delit i en tot mon dir,
e véieu clar aquell jamés fallir,
32 ans mon voler en més que·ls dits ateny.
Si·l fort castell gent d’armes lo costreny,
¿com és segur lo burg sens mur ne vall?
E si en vós la fermetat defall,
36 no és al món algú d’açò no reny.
¿Com porà amar qui no és entenent?
¿Com serà ferm lo qui és tremolant?
Vós, entenent, ferma, fos variant;
40 de tot dic ver, mas de «ferma» jo ment.
D’altres amors só més que penident;
lo remembrar tinc en abusió;
en cap orat he cercada raó
44 i enteniment on Déu mai no ho cossent.
Lo bon voler cerquí, no sabent on;
los apetits he trobat en molt lloc,
durant aitant com lo veure e lo toc,
48 mas, jo absent, no, sí Déus me perdon.
Oh amadors, record-vos lo que fon
de tots aquells qui primer són passats,
los desgradats casos d’amor estats
52 i els mals tan grans que en gestes escrits són!
Ressemblant és a fort pluja d’estiu,
portant remor de trons, mostrant rellamps,
i en poc espai los grans barrancs e camps
56 aigua no han que trameten al riu.
¿Quals són aquells amadors que jo viu
que de amor durable porten jou?
Fort voler cec, molt poc durant, los mou;
60 ço que volran llur apetit desdiu.
Puis res en part no toquen de virtut,
e l’esperit part no té en sos delits,
veent, tocant, llurs desigs són complits,
64 e tal voler és tost fart e vençut.
Qui en amor és ben apercebut
236

sap que jamés dona tenc voler ferm;
cor deshonest i enteniment enferm
68 los tol amor, e no l’han percebut.
Com res del món sens honestat no dur,
e delitar sens entendre hom no pot,
e dones han poca part de tal dot,
72 amor no pot en elles fer atur.
L’animal brut serà molt pus segur
d’est apetit que dona no serà,
car solament en l’acte se mourà,
76 sentint aquell qui en lo plaer l’adur;
ella, pensant en algun passat cas,
mourà apetit en fet luxuriós,
e son voler és aitant desijós
80 tant quant en ell més se adelitàs.
Puis en tal fet dona de tant sobràs
l’animal brut, membrant aquell abús,
raó d’amor pot muntar l’hom tan sus
84 que son voler d’amar no freturàs,
forjant tals dits, continences e fets,
que l’esperit perfet amor concep,
e tals que·l cos jau en cadena i cep,
88 sí que és ben dit ells en amar perfets.
Per honestat dona no tenc estrets
los seus volers que aquells no complís,
mas per haver por que, si en ells fallís,
92 no rebés dan o menyspreu ser-li fets.
Gloriejar en llur ben fet en se
los és defés: tals les ha fetes Déu.
Lo prim motiu és lo maestre seu,
96 e cor pauruc d’on bé, si n’han, los ve.
Graesc a Déu, faent-me tant de bé
que mon voler no·s delita en llur cor,
hoc en lo cos, e no·m dubte que·n plor,
100 car per son preu jo só cert que ho hauré.
Llur cap no val perquè no hi ha cervell;
tot l’àls és bo segons a què serveix;
llinatge d’hom, mijançant elles, creix;
104 llur ésser fon per aumentar aquell.
Tornada
Maldic lo temps que fui menys de consell,
dones amant més que a mi mateix;
ama-les tal qui bé no les coneix,
237

108 e jo·m confés que fui lo foll aquell.
238

239
Notes LXXI
5 l’he dat: li he donat, és a dir, a l’amor.
6 ell: l’amor.
8 «sinó que jo preava per gran bé allò que era un mal».
9-10 El seu gran desig per la dama l’ha cegat a la realitat, fins sentir el que sent ara; als vs.
13-14 aclareix aquesta afirmació.
12 cobrat: recuperat.
13 tot aquest: tot aquest temps.
15 Encara que la dama ha entès la naturalesa de l’amor del poeta, l’ha recompensat
malament.
16 lo dolç: l’innocent.
19 sí Déus és ver: un jurament, «pel Déu veritable».
19-20 La dama obté plaer en l’intel·lecte del poeta i li correspon en l’aspecte espiritual del
seu amor.
21-24 Aquests versos tenen un valor concessiu: no obstant el que acaba de dir de la dimensió
espiritual de la dama, el poeta veu que ella estaria diposada a lliurar-s’hi carnalment.
27 per mon sentir: pels meus sentiments.
28 freturants de: mancats de.
31-32 La dama ha vist que el poeta compleix el que afirma en els seus escrits i que, de fet, els
supera; aquell: es refereix a «mon dir».
33-38 La dama ha estat una dona exemplar que ha sabut resistir l’amor carnal. Però si ella
cau, ¿què faran les altres dones, més febles que ella? Tothom ho lamentaria si ella perdés la
seva constància virtuosa. Les altres dones no són entenents, i el seu desig els fa tremolar.
34 burg: «conjunt d’edificis adjacents a un castell o a una vila murada» (DCVB).
39 fos: «fóssiu» (una forma apocopada el subjecte de la qual és «Vós»). La dama seria el
contrari de la majoria de les dones si fos no tan sols entenent sinó també constant («ferma»);
variant: contradient, oposant; cf. LXX, 49: «Si mon dictat veu algú variar», i el sentit de
l’adjectiu a CXVI, 149-50: «Així com só compost de molts contraris,/ ma voluntat e l’apetit
són varis».
42 És a dir, consideraria un abús de la memòria recordar aquells altres amors.
43 cap orat: cap foll, és a dir, el de les dones.
44 cossent: consent.
45 Ha buscat l’amor pur en les dones sense èxit.
46 en molt lloc: és a dir, en moltes dones.
48 El seus amors sensuals no han sobreviscut la seva absència.
49 record-vos: us recordo.
51 Els passats casos d’amor degradat.
52 gestes: històries literàries; March pot referir-se a les històries molt corrents a l’edat
mitjana de la matèria artúrica o de la troiana.
61 Enteneu: «Puis no toquen res en part de virtut»; és a dir, «Ja que el seu amor no conté cap
element virtuós».
64 tost fart: aviat satisfet.
65 tenc: tingué.
67 enferm: malalt, dèbil.
68 «impedeixen que ells amin, i no han entès mai quina cosa és l’amor».
70 Hom no pot tenir delit sense l’ús de l’enteniment.
71-80 Les bèsties estan menys subjectes a l’apetit carnal que les dones perquè els animals
només el senten al moment d’aparellar-se mentre a les dones les incita constantment la seva

240
memòria.
71 tal dot: es refereix a l’«entendre».
72 fer atur: durar
76 «sentint aquell apetit que el dugui al plaer»; adur: dugui.
77-78 Enteneu: «apetit mourà ella...»; l’apetit incitarà la dona a actes de luxúria quan ella
recordi un plaer passat.
79-80 «Com més es delita en la luxúria, més la desitja»; ell: el «fet luxuriós».
81-86 La raó supleix en l’home el defecte de la dona; mentre aquesta sobrepassa en
concupiscència fins i tot els animals ferèstecs, el mascle és capaç de percebre un tipus d’amor
espiritual.
82 membrant aquell abús: «veient l’abús de l’amor que fa la dona»; el subjecte és la raó.
83 Enteneu: «raó pot muntar l’hom tant sus [amunt] d’amor».
88 ells: esperit i cos.
89-92 Cap dona no contingué mai els seus desigs per honestedat sinó per por que aquells
desigs fossin impedits o menyspreats.
93-94 Si les dones són bones no és perquè les motivi el desig de fer bé.
95 Lo prim motiu: El primer moviment del desig. Les dones obren segons les mou el desig,
no d’acord amb la raó.
97 Graesc: Agraeixo.
99-100 El poeta no dubta que lamentarà el seu propòsit de gaudir del delit carnal amb les
dones, perquè veurà que cada dona té el seu preu; hoc: sí; ho: el delit que desitja el cos
femení.
102 tot l’àls: tota la resta.
105 menys de consell: mal aconsellat.

LXXII
Elogi d’Alfonso d’Aragó. El fet que Pagès, a Auzias i Commentaire, i després Bohigas,
hagin interpretat aquest poema com a lloança de Jesucrist, dóna fe de l’ambigüitat del poema
quant al personatge lloat. En cap moment March no ens diu el nom de l’homenatjat, encara
que ens en doni alguns indicis prou clars, almenys per als seus coetanis (sobretot als vs. 23-
30).
En part, la confusió interpretativa es deu a una mala comprensió dels vs. 3-5: aquí March
no diu que compon el poema amb la intenció de «guardar honor» a Déu, sinó que, tot i que
lloa Alfonso, no deixa de lloar el seu creador. Amb això March vol evitar el «vici» poètic,
proscrit per la preceptiva retòrica de la tradició occitano-catalana, del sobrelaus (o
«sobreslaus», com l’anomena March). L’autor anònim de la lloança d’una dama al manuscrit
Vega-Aguiló (finals segle XIV) se mostra ser conscient del perill de caure en el mateix error:
e no cuyt fer vici de sobrelaus
si vostres pretz spandesch e presich,
car pus n’avetz quez en mon xant no dich
per lo gran bé que dins vós s’és enclaus.
(Pere Bohigas, ed. Lírica trobadoresca del segle XV (Barcelona: Institut de Filoogia
Valenciana/PAM, 1988), p. 162, vs. 13-16)
241
Segons les Flors del gai saber, es permet escriure la lloança d’un home o una dona fent ús
dels termes superlatius i de la hipèrbole, tradicionals en aquesta mena de composició, sempre
que no es posi l’objecte d’admiració per damunt de les coses divines (Flors, III, 126-30). Es
permet al poeta de dir que un home predica com un sant Pau, però no pot dir que predica
millor que sant Pau. En canvi, Lluís d’Averçó al Torcimany (I, 125) defineix el sobrelaus
com un ús inadequat de les formes superlatives: no és lícit dir que algú és «el pus savi», per
exemple, perquè sempre hi ha algú de més savi que ell; d’Averçó declara inacceptable, per
tant, l’ús de frases expressives d’un grau superlatiu com «lo més», «lo pus», «lo mills».
March segurament és culpable de sobrelaus en l’accepció que li dóna d’Averçó, sobretot al
v. 24: «...de tot cert és dels hòmens pus savi». Quant al punt d’objecció que presenta Flors,
March el converteix en un elegant exordi per al seu poema: diu que la perfecció que es
proposa lloar en el seu rei és més perfecta encara en Déu, el seu origen.
A la resta del poema descriu el monarca com un home que inspira en els altres els millors
sentiments, que practica l’ideal aristotèlic d’evitar els extrems en totes les seves accions, i
que Déu ha enviat al món per donar exemple als monarques tirans. Les seves virtuts són les
del savi a més de les del guerrer. La seva fama ha arribat fins a les terres més llunyanes. El
poeta només lamenta que falten poetes per lloar-lo més i que, entre els que hi ha, manca la
«bella eloqüença» adequada, comentari que hem d’entendre com un cas del tòpic de la
modèstia i no com a menyspreu envers els poetes castellans a l’entorn del rei.
La tornada, en lloc de resumir la lloança feta a les cinc estrofes anteriors, presenta un
contrast temàtic: l’home no té cap culpa de tot allò que està fora del control del seu arbitri.
Per tant, no hem de jutjar els homes segons els tracti la fortuna, sinó segons actuin lliurement.
Sempre és possible que aquests versos incloguin alguna referència al desastre de Ponça; si és
el cas, March presenta aquest mal punt en la carrera d’Alfonso com un contratemps que ha
causat la fortuna i que no treu del valor essencial del monarca.
Bibliografia: Auzias, p. 282; Commentaire, pp. 85-86; Poesies, III, 95-98; Ferraté, p. xxviii;

Valentí Fàbrega Escatllar, «"Ja veig estar a Déu ple de rialles" (113, 171): Déu en la poesia
d’Ausiàs March» dins De orbis Hispani linguis litteris historia moribus. Festschrift für
Dietrich Briesemeister zum 60. Geburtstag, ed. A. Schönberger i K. Zimmermann (Frankurt:
Domus Editoria Europaea, 1994), 353-371; Flors, III, 126-30; Torcimany, I, 125.
242

LXXII
Paor no·m sent que sobreslaus me vença
lloant aquell qui totes llengües lloen,
guardant honor a aquell eternal ésser
4 on tota res en ell és pus perfeta
que en si no és, obrant quant pot natura;
ans he paor que mon parlar no cumpla
en publicar part de sa justa fama
8 tal com requer i els mèrits seus l’atracen.
L’hom envejós son ofici reposa,
car d’egualtat ab ell negú pareja;
en ell pensant, cascú si justifica
12 tallant de si l’amor a sa persona.
Tant són en ell les virtuts manifestes
que·s dirà cec l’hom qui bé no les veja;
per los migs va, que en los extrems no toca;
16 en temps dels déus en vida l’adoraren.
E Déus, veent la perllongada onta
que·ls grans senyors encontra d’ell cometen,
tenints ab fraus e tiranes maneres
20 les parts del món, los pocs e grans realmes,
ha dat voler al justificat home
que en breu espai haja la monarquia;
clar lo nomén ab aquesta altra ensenya:
24 com de tot cert és dels hòmens pus savi.
Per ço que mills a totes gents se mostre,
mostrant-l’a aquells qui vaques e bocs guarden:
ell és aquell qui en sa joventut tendra
28 sobrà en aquells qui saviesa colen
e, despocat de nombre de gent d’armes,
les multituds d’aquelles ha fet retre.
Tot quant pot fer virtut de fortalesa
32 dins un cos d’hom, en lo seu ho demostra.
En gran defalt és lo món de poetes
per embellir los fets dels qui bé obren:
nós freturants de bella eloqüença,
36 l’orella d’hom afalac no pot rebre.
D’aquest valent una gran trompa sona
que els indians ab un poc no eixorda;
oen-la aquells qui són a Tremuntana,
40 i els de Ponent e de Llevant los pobles.
Tornada
243

Foll és aquell qui fa juí en los hòmens
segons que d’ells la fortuna ordena;
aquells afers que no són en l’arbitre
44 colpa no hi cau si vénen per contrari.
244

Notes LXXII
3 guardant honor: és a dir, sense deixar de guardar honor.
5 obrant quant pot natura: «no obstant la perfecció que la naturalesa intenti donar-li [a «tota
res»]». El poder de la naturalesa de fer perfecta qualsevol cosa no arriba a produir una
perfecció comparable a la de Déu.
8 requer: necessito; atracen: procuren.
10 negú pareja: ningú li és parell.
11-12 El monarca inspira en els altres un amor que els fa renunciar al’amor propi i els fa
valer - els justifica - davant Déu.
16 l’adoraren: l’haurien adorat.
17 onta: afront.
18 ell: Déu.
21-22 «ha volgut que un home just sigui rei durant el breu temps de la vida humana».
23 nomén: l’anomeno; ensenya: senyal.
25-26 «Perquè sigui clar quina és la seva identitat, de manera que l’encertaran fins i tot els
pagesos, us diré que estic parlant d’aquell qui...» És a dir, la fama del rei arriba fins i tot als
estaments més humils. A continuació March es refereix a l’intel·lecte precoç del príncep i a
la seva victòria en una batalla - que no he pogut identificar - on portava un gran desavantatge
militar; mostrant-l’: mostrant-lo (el subjecte és el poeta).
28 qui saviesa colen: que es dediquen a la saviesa, a l’estudi.
29-30 «i, amb un exèrcit molt reduït, ha fet retre armes a multituds de gent armada»;
d’aquelles: de «gent d’armes».
35 «si els poetes manquem».
36 afalac: lloança.
37 valent: coratjós, d’alt valor moral.
38 ab un poc no: de poc no.
44 per contrari: és a dir, per una força exterior, contrària a l’arbitri.
245

246
LXXIII
March d’entrada justifica que compongui encara un altre poema: això no és cap excés
perquè, tot i que n’escrigui molts, són pocs per donar expressió a tot allò que ha
experimentat. Tot seguit afegeix una refutatio: els que no el volen creure deuen ser gent que
no sap quina cosa és l’amor (vs. 9-12).
A les estrofes següents (vs. 13-48) March insisteix en que només es pot experimentar de
debò l’amor si l’amador tolera de grat el dolor i es concentra en l’estimada; aleshores l’amant
es transporta en l’ésser de l’altre, i aquest és el vertader delit de l’amor. Per aconseguir aquest
estat, s’ha d’amar extremadament, no amb tebiesa.
A l’última estrofa i a la tornada, March aclareix finalment la naturalesa d’aquest amor
extrem: no és, com el lector podria suposar, l’amor passional, sinó l’amor virtuós, el qual
s’experimenta enllà de les passions de la por i l’esperança i té com a objecte la virtut de
l’amada.
Mètrica: cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, p. 86 ; Poesies, III, 98-103; Peter Cocozzella, «Ausiàs March
and the "Truth" of the Troubadours», Studia in Honorem Prof. Martí de Riquer, ed. Lola
Badia et al. (Barcelona: Quaderns Crema, 1986), 111-32 [pp. 121-22].
No pens algú que m’allarg en paraules
e que mos fets ab los dits enferesca;
ans prec a Déu que de present peresca
4 si mon parlar atany en res a faules.
Mos fets d’amor ab los romans acorden,
que foren més que los escrits no posen;
cells qui d’amor en lo mal se reposen,
8 en creure mi consciences no·ls morden.
Sens amor són aquells que ab mi discorden,
e la dolor de amor temoregen,
e quan hi són, eixir d’ella cobegen,
12 e per tots temps de si mateixs recorden.
Poc és amant qui dolor lo turmenta
sí que volgués menyscabar de aquella;
dins la dolor és una maravella
16 que no sé com lo delit s’hi presenta.
Dolor d’amor a mi tant no turmenta
que eixir volgués de son amargós terme;
e si davant me veig d’absença verme,
20 e lo conhort contra amor dant empenta,
jo·m dolc en tant de guarir de la plaga
que cerc verins per què lo conhort muira,
i en gran delit mon cor jamés abuira
24 fins que en amor ma pensa està vaga.
Un gran delit als amadors s’amaga
a tots aquells que en molta amor no vénen:

en llur voler delit d’amor no prenen;
28 no senten bé si esper no·ls falaga.
No és al món tan gran delit de pensa
com lo pensar en la persona amada,
e qui l’ateny tota causa ha oblidada,
32 sí que a si no troba mentre hi pensa.
Tèbeu voler delit d’amor defensa;
los extrems han de bé complit semblança:
lo poc voler no ha por ne esperança,
36 rebre no pot gran bé ne molta ofensa,
e l’alt extrem ell si mateix delita;
no recordant, del bé venint espera.
Cascú d’aquests ha la sua carrera,
40 e lo del mig no sap on se habita.
Jo só aquell servent qui no despita
si no ateny del servei coneixença:
tot és aquell on ha sa benvolença,
44 i en son voler tot lo seu habilita.
Tant en amor ma pensa en alt grau munta
que ma arma és dins en lo cos que ama,
e só content de qualsevulla fama;
48 en res de mi voluntat he defunta.
Dins si mateix veu gran glòria junta
qui de amor bé ne mal no espera,
altre amant ab voluntat sencera
52 per ses virtuts, sens passió conjunta.
Nostre esperit sols béns e virtuts guarda
quan solament usa de sa natura,
amant per sí aquella creatura
56 que les virtuts als vicis li són guarda.
Tornada
Llir entre cards, qui d’amor se pren guarda,
tres parts se fan, dues seguint natura:
la una mor e l’altra tostemps dura;
60 la terça és que fals apetit guarda.
247

248
Notes LXXIII
2 enferesca: que exageri, fent passar com a fets allò que no són més que paraules.
5-6 En els seus fets d’amor, el poeta és com els romans, molt admirats a l’edat mitjana, que
van fer molt més del que els testimonis escrits han deixat constància; DCVB cita Eiximenis:
«los romans són stats los majors hòmens del món».
7-8 Els que sofreixen en l’amor (els que «se reposen en lo mal d’amor») no tindran cap
dificultat en creure el poeta (literalment, «no tindran cap remordiment de consciència»).
12 Sempre pensen en ells mateixos, no en una dama estimada.
19-22 El poeta lamenta que es guareixi de la plaga de l’amor si veu que el verm de l’absència
li rosega l’amor i que es va conhortant; per tant, busca la manera de posar fi al conhort,
evitant tot plaer fins que no pensa en altra cosa que no sigui l’amor; jamés abuira: mai
desborda de joia (cf. DCVB, I, 760b).
28 Els amants tebis no senten cap bé en l’amor si perden l’esperança.
29-32 El «gran delit» (v. 25) del veritable amador és perdre’s en la contemplació de l’amada;
causa ha oblidada: pronunciació de cinc síl·labes, «caus’oblidada» (text base: cau
soblidada).
33 defensa: impedeix.
34 El plaer més gran es troba en els sentiments extrems.
36 ne molta ofensa: ni molt mal.
37-38 L’extrem plaer en l’amor per la dama produeix el seu propi delit, de manera que
l’amant oblida el dolor i només pensa en el plaer venidor; alt: plaer.
39-40 El «poc voler» i «l’amor extrem» són experiències recognoscibles, però la tebiesa
sentimental ni és una cosa ni l’altra.
41 qui no despita: qui no sent despit.
42 «si aconsegueix que li reconeguin el servei fet».
43-44 El servent d’amor que és el poeta està lliurat del tot a la seva amada («on ha sa
benvolença»), i adapta tota la seva voluntat (lo seu) a la de l’amada.
46 L’ànima del poeta es transporta a la persona amada.
48 «En tot allò que es refereix a mi, tinc la voluntat morta».
49 junta: a prop.
52 sens passió conjunta: sense por i esperança.
53-56 Quan l’esperit és l’element dominant en l’amor, l’amant pot amar la persona estimada
per les seves virtuts, les quals protegeixen el seu amor dels vicis; 53 guarda: mira, considera.
57 Qui es fixi en l’amor, identificarà tres elements, dos dels quals (l’amor carnal, l’amor de
cos i esperit) són propis de l’home; l’altre, l’amor de l’esperit, dura sempre.

249
LXXIV
El poeta lamenta la seva total falta de voluntat davant l’agulló del desig carnal; voldria
obrar d’acord amb la raó, suprimint aquell desig, però n’és incapaç. Aquest conflicte només li
provoca sofriments, sense que hi hagi cap bé que els faci més soportables.
March formula aquestes idees de diverses maneres al llarg del poema, després dels dos
símils dels vs. 9-16 i 17-24. Mitjançant el primer, el qual conté la imatge del paralític,
expressa sobretot la seva impotència per dominar el seu desig. La segona comparança, la del
vaixell que segueix el mateix camí mentre els mariners es barallen, matisa la definició del seu
estat d’ànim: encara que el poeta obeeix el seu desig carnal, la seva raó i el seu cos segueixen
en lluita.
La tornada, on sorgeixen els termes aristotèlics de l’acte i la potència, és d’un sentit
ambigu.
Mètrica: cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, p. 86-87; Poesies, III, 103-106; Archer, Pervasive Image, pp. 96-
98, 108-110.
Als fats coman tot quant serà de mi,
puis só estolt de ma elecció;
mon seny és mort a qui Déu no perdó,
4 puis al començ del tot me derrenclí.
Ja no és temps tenir frens al voler;
malalta és ma bona voluntat,
e vaig en lloc on no vull ser portat;
8 só descontent de tot quant pusca fer.
Sí com a l’hom no li basta poder,
paralític, quan és en peus llevat,
anar al lloc on vol ésser anat,
12 ans cau o tort va contra son mester,
ne pren a mi, que faç lo que no·m plau,
i aquell voler de la raó és vençut,
e si·l complac, mon delit és perdut,
16 per què sens cor faç quant de mi vejau.
Sí com als vents és donada la nau
mentre és debat als mariners vengut
(lladoncs la nau son camí ha tengut
20 per senya tal qual ans del contrast jau),
ne pren a mi car mon enteniment
ha gran debat ab lo voler del cos;
determenar llur debat clar no gos;
24 penjant lo temps, l’apetit vaig siguent.
Passà lo temps que fui d’amor content,
si bé tostemps sentí ses grans dolors,

mescladament dolçors ab amargors;
28 creia rei ser, veent-me d’ell sirvent.
Jo fui content de sos mals sens los béns,
per bé que·l mal sens bé no pot venir;
mas jo amprenc per ell més que morir:
32 malament viu qui en mal fer no té frens.
Oh tu amor, qui ton poder m’estens,
així fortment que no·t puc resistir,
ix fora mi, puis en plaer no gir
36 ma voluntat a fer tos manaments.
Vulles haver en contra mi ergull:
lleixa vassall qui no·t vol per senyor.
¿Quin moviment venç aquesta dolor,
40 fent-me jaquir ben fer, de què·m despull?
Aquest meu fet bona fi no l’acull,
e lo present és ple de gran tristor;
aquesta ve del dan avenidor
44 que de present lo tinc davant mon ull;
jo·l soferré si ab cor molt ardit
la que jo am per mi passa lo mal
sens penedir: qui·s penit grat no val.
48 Lladoncs la mort no·m serà sens delit.
Tornada
Llir entre cards, gran és lo meu delit
mentre no pens lo que poríeu fer:
tot acte és prop de lla on és poder
52 si al voler governa l’apetit.
250

251
LXXIV Notes
2 «he perdut el poder de triar»; estolt: tret, separat.
3-4 «que Déu no el perdoni [al seny], perquè m’abandonà al començament de tot».
12 son mester: la seva necessitat.
13-16 Encara que no actua d’acord amb el seu desig de fer allò que mana la raó, si satisfés la
raó perdria tot el seu delit, i és per això que tot ho fa a contracor.
19-20 Fins al moment de la discussió entre els mariners, el vaixell s’ha guiat per un punt
d’orientació a la costa; mentre resolen quin curs cal prendre, el vaixell segueix el mateix
camí; senya: punt d’orientació nàutica (DECLC, VII, 809-10).
24 Vers difícil per al qual només podem suggerir una interpretació: com el vaixell que
segueix el camí fixat pels mariners abans de la seva baralla, el poeta segueix l’apetit. També
com el vaixell, està sense guiatge, abandonat al «temps» o als «vents»; penjant: ¿pendent?
28 Sotmetent-se a l’amor, es creia poderós.
29-30 Acceptava el mal de l’amor sense experimentar-hi cap bé, encara que a la naturalesa és
impossible que hi hagi mal sense bé.
31-32 Allò que fa en nom de l’amor és pitjor que la mort, la qual si més no posaria fi al mal
que el poeta es causa a si mateix.
35-36 Prega que l’amor el deixi perquè obeir-lo no li genera cap plaer.
39-40 Es demana com podria trobar la voluntat per sortir de la situació dolorosa en què es
troba; moviment: primer esforç de la voluntat; de què·m despull: «del qual manco del tot».
41-44 La tristor del poeta es deu al fet de saber que tot acabarà malament.
45-47 La seva sofrença seria tolerable si sabés que la dama sent un desig semblant al seu;
qui·s penit grat no val: qui es penedeix d’allò que fa no mereix l’agraïment.
49-50 De sentit ambigu. Una interpretació possible és que el poeta troba gran...delit només si
deixa de pensar en la probable negativa de la dama davant la seva petició d’amor carnal (no
obstant tot allò que ha dit fins ara en el poema). Una altra seria que el gran...delit està
precisament en pensar que la dama no es lliurarà a un desig que ha causat al poeta tant de
sofriment.
51-52 «si l’apetit governa la voluntat, la potència es converteix fàcilment en acte»; és a dir, si
la dama s’abandonés al desig, aviat el desig es compliria en l’acte.

252
LXXV
March comença amb l’afirmació de la seva autoritat única en qüestions d’amor, al qual es
troba subjecte d’una manera absoluta, a diferència dels altres homes que serveixen amor
conjuntament amb altres déus (vs. 1-16).
A partir del v. 17, el poema es converteix en una llarga al·legoria en què March compara la
relativa influència sobre els homes i les dones de l’amor (Venus), el diner i el poder (Juno), la
castedat (Diana), el menjar i el beure (Ceres i Bacus), la pau i la guerra anímica (Saturn i
Mars), la eloqüència (Mercúrius) i la saviesa (Pal·las).
Mitjançant aquestes figures mitològiques, March insisteix en el poder de l’amor per damunt
de tots els altres motius d’acció dels homes. A les últimes dues estrofes (vs. 73-88) denuncia
el tipus de castedat que, en lloc de basar-se en la raó, depèn de la vergonya, si bé admet que
aquest sentiment és l’única defensa de la dona.
Mètrica: Cobles croades capcaudades, amb repetició de la rima dels últims quatre versos de
cada cobla (ABBACDDC, CDDCEFFE, EFFEGHHG, etc.)
Bibliografia: Commentaire, p. 87; Poesies, III, 106-112.
Qui és aquell qui en amor contemple
com jo qui sent sos delits on abasten?
Qui són aquells qui dolça amargor tasten
4 e juntes mans l’adoren fora temple?
Jo só tot sol a qui natura estreny
a no poder àls fer ne pus entendre
sinó amar, e volent-me’n defendre,
8 no·m vol seguir a res àls fer null seny.
Si·m don solaç creeu ferm que jo·l feny
si no hi acull amor al delit pendre;
les potestats del cel han volgut vendre
12 e fer catiu de mon voler lo seny.
No·m repta algú, car tots veig solaçar
segons cascú sa qualitat requer;
qui en aquest món honor vol e diner
16 tinga’s esment ja té causa d’errar.
Lo temps dels déus se vol ara mostrar,
car dintre si un déu cascú vol fer,
e dels desigs on corre lo voler
20 solemnes déus a tots veig adorar.
E sobre tots Venus és mills servida,
car nostra carn no coneix altre déu;
Bacus en part sa favor no l’és greu;
24 Ceres, muller, no n’és enfellonida.
Juno del món té una gran partida:
diu que deu ser pus colta al juí seu.

Saturn e Mars no torben sa gran veu;
28 a llur poder Juno i Venus dan mida.
Mas Venus diu: «Jo són rei natural
ab alguns déus, senyors jus mi sients;
per mi són bons e per si no valents;
32 los altres han poder accidental».
Mercuriús e Pal·las veu no·ls cal
defalagant l’orella de l’oent;
Diana és de favor menys potent.
36 Mas en lo món Déu los ha dat cabal,
que llur gran nom pel món es preïcat,
e totes gents d’aquestes manen festa;
colta no és, car de cascú no·ls resta
40 sinó un tros de carn dins dents tancat.
En gran discord està lo món posat:
Venus del món se trau la fina llesta;
tot home bo en son hostal se resta,
44 e val-se poc qui no hi és albergat.
Juno té gent en dues parts gitada:
prop de la mort, cobejosa de viure;
altra que veig, de baix estat delliure,
48 fama atenyents ab lleig vici guanyada.
Ceres quan és a Venus ordenada
e son marit, qui Bacus se fa escriure,
als peus del déu Venus se deuen siure;
52 estants per si llur secta és difamada,
car, no guardant a Venus reverença,
són menyspreats en lo món e maldits.
L’animal brut no·n vol extrems delits,
56 e lo cos d’hom no passa penitença.
Saturn e Mars per si no han potença,
mas per dos déus són extrem favorits:
guardant honor a Venus són servits,
60 e per haver a Juno en reverença.
Mars a Saturn humilment obeeix,
e l’obeir entre ells molt se canvia;
de Pal·las jo parlar ges no volria
64 de son estat, car pietat me’n creix.
L’imperfet hom a Diana serveix
e tots aquells on la vida·s devia,
car Venus ha tan dolça parleria
68 que tot voler a si lo redueix.
Los públics precs s’endrecen a Diana;
la voluntat és de Venus entrega;
253

al temple seu, si·l jorn clar fos nit cega
72 los grans barrancs foren carrera plana.
Aquelles gents ab la pensa molt vana
que ab raó jamés han pau ne brega,
per llur cor flac, de vergonya fan plega
76 qui·ls met un fre, donant-los vida sana;
e si lo giny de Venus romp tal fre,
saben-li grat com així·s veen soltes,
que en son servir no·s mostren ser emboltes,
80 fent-li present del millor de llur bé.
En lo començ por e Diana·ls té,
mas si lo vel d’ignorants les ha toltes,
Venus colents, Mars e Saturn a voltes,
84 entre llurs peus Diana va e ve.
Lladoncs en fet colen Venus deessa,
cuidant haver la batalla molt justa
contra tothom qui del cas les afusta,
88 e per tots temps por e vergonya cessa.
Tornada
Senyal de bé en tota dona cessa
com dins son cor vergonya no s’ajusta;
i al savi hom és vici qui l’afusta:
92 la raó perd, qui és en ell princessa.
254

255
LXXV Notes
8 «null seny no·m vol seguir a res àls fer»; cap dels sentits del poeta l’obeeix si ell vol fer cap
altra cosa que no sigui d’amor.
9-10 «Si sembla que em distrec en alguna cosa, podeu estar segurs que ho fingeixo, si és que
amor no hi troba plaer».
14 Segons requereix l’estat o la naturalesa de cadascú.
16 tinga’s esment: «més val que s’adoni [que]...».
21 mills servida: la més ben servida.
23 A Venus no li sap greu si la carn també gaudeix, dins d’uns límits determinats, del favor
de Bacus, déu del vi.
24 Venus tampoc no s’enutja amb Ceres, muller de Bacus; Ceres freqüentment representa,
per metonímia, el menjar.
25 Juno: déu de totes les formes del poder i de les riqueses; aquí representa específicament
els diners i el poder temporal; partida: part.
26 colta: venerada.
27 Saturn e Mars: March es refereix a Saturn per antonomasia com el déu de la governació
pacífica i de la pau, en ple contrast amb Mars. Saturn va regnar amb el rei Janus a Itàlia i va
ensenyar l’agricultura als italians i el seu nom està vinculat a l’edat daurada dels homes.
28 Juno i Venus disputen el poder a Saturn i Mars.
29-30 Venus afirma que té poder sobre alguns dels déus no obstant la seva superioritat; jus:
dessota.
32 Els altres déus tenen un poder contingent, que depèn de Venus.
33 no·ls cal: no els serveix.
34 defalagant: afalagant.
38-40 A tothom li sembla bé que es venerin aquests altres déus, però això no es duu mai a
terme, sinó que tot queda en paraules; un tros de carn dins dents tancat: la llengua, la qual no
es fa servir per venerar aquests déus; festa...colta: culte celebrat.
42 Es queda la millor part; llesta: teixit (cf. XXIII, 12 i LXVII, 47: llista).
43 Fins i tot els homes bons veneren Venus.
44 val-se poc: es valora poc.
45 Versos difícils dels quals aventurem la interpretació següent: Els seguidors de Juno - dels
diners - són de dos tipus: 1) els que el desig de diners té mig morts; 2) els que han superat el
seu baix origen social i falsament han aconseguit la fama mitjançant la pràctica de vicis
lletjos. Aquesta última categoria sembla referir-se a una classe d’arribistes odiada per homes
de l’estament dels cavallers com March.
47 altra: «altra gent». Les edicions bcde donen la lliçó «altres», la qual ha estat emprada per
Obres i Poesies. Aquesta lliçó suposaria una interpretació diferent dels vs. 45-46: les dues
«parts» en què es divideix la «gent» de Juno són d’una banda els que estan «prop de la mort»,
i de l’altra els que són «cobejosos de viure»; així els vs. 47-48 es referirien a una altra classe
de «gent», no a una de les «dues parts» esmentades al v. 45.
49-55 El culte al beure i al menjar s’accepta al món mentre serveixi l’amor.
51 del déu Venus: de la divinitat Venus; siure: seure.
55 Àdhuc els animals no practiquen la gola, mentre a l’home aquest vici fa que el seu cos
se’n ressenti.
61-62 March es refereix a l’alternança entre els estats de pau i de guerra en l’estat anímic de
l’amant.
63-64 L’estat de la saviesa entre els homes és motiu de llàstima per al poeta.
65-66 El poeta empra un to irònic: són només els imperfectes i els que fugen de la vida els

256
que volen la castedat; ·s devia: es desvia, s’aparta.
70 El lliurament de la voluntat es fa a Venus.
71-72 L’amor tot ho capgira: converteix el bé en mal i el mal en bé.
73-80 March es refereix als pusil·lànimes que són moralment dèbils i no actuen d’acord amb
la raó, de la qual no en saben res, sinó que obren segons si senten vergonya; si tenen una vida
«sana», no pecaminosa, és per vergonya, que és una defensa fàcilment enderrocada per
l’amor. Quan cauen, sempre estan molt contents i després es lliuren del tot a l’amor.
75 plega: pregària.
79 emboltes: empatxades.
81-84 Encara que els pusil·lànimes comencen seguint la castedat, quan Venus els treu la
innocència, és a ella a qui adoren i ja coneixen la pau i la guerra, mentre a Diana ningú no li
fa cas (la deesa només els destorba, posant-se entre llurs peus).
85 colen: veneren.
86 cuidant: pensant.
87 afusta: fustiga, recrimina.
89-90 Cf. LXXVI, 43-44.
92 afusta: recrimina.

257
LXXVI
Pel to de desencís i pel blasme de les dones que conté, el poem s’acosta al LXXI. És un
plany per l’amor no correspost en el qual s’entreveuen elements d’una relació concreta: el
poeta ha gaudit d’un amor correspost amb la dama (vs. 9-16), però ella l’ha decebut.
Amb la metàfora de l’escandall de la primera estrofa el poeta es lamenta que, després de
perdre l’amor de la dama en qüestió, hagi buscat debades una altra dona digna del seu amor.
Ara només pot lliurar-se a la tristesa, estat d’ànim que l’acosta a la mort (vs. 17-32). No pot
imaginar-se continuar vivint sense l’amor; en relació amb aquesta idea fa servir el símil del
vell que troba de cop que ja no pot guanyar-se la vida com ha fet sempre (vs. 33-40).
A la tornada blasma les dones: l’amant que, com ell, vol amar una d’elles de forma virtuosa
s’exposa al dolor. Això és perquè la virtut de les dones, quan es troba, no es deu a la raó sinó
a factors exteriors com són l’obligació que els imposa el rang social i les circumstàncies
físiques.
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, pp. 87-88; Poesies, III, 113-15; Archer, Pervasive Image, p. 139.
¿On és lo lloc on ma pensa repose?
¿On serà, on, que mon voler contente?
Ab escandall jo cerc tot fons e tente,
4 e port no trop on aturar-me gose.
Lo que d’abans de tot vent me guardava
és envers mi cruel plaja deserta.
Vagabunt vaig la casa qui m’és certa:
8 treball és gran en part on jo vagava.
¿On és aquell delit com jo pensava
ésser amat de la qui m’entenia
tot mon voler, i el seu no⋅m defenia
12 d’amar en tant com son poder bastava?
Tots los senyals que amor donen entendre
en ella viu, no tolent-ne la obra.
¿Qui és aquell que en amor tant descobra
16 que no⋅n pogués d’ella sentiment pendre?
Ja res del món dolor no⋅m pot defendre:
perdut és ja tot lo goig de mon viure.
A mos amics de tristor puc escriure:
20 no⋅m basta temps a poder-me’n rependre.
Tant la tristor ha afalagat ma pensa
que tot m’és trist quant puc oir ne veure,
tant, que m’és greu que jo vinga en creure
24 que a tristor jo pusca haver defensa.
Puis que amor ab lo cor ferm dispensa
que sos delits follament los espere,

e per açò del món me desespere
28 (car sens amor tot delit m’és ofensa),
l’arma coman a Déu, lo qui l’ha feta,
lleixant lo cos desastruc per mal astre.
Ja no li plau de sos volers lo rastre,
32 puis ab dolor viu per ell, no discreta.
Sí com l’hom vell, qui en son temps vida ha feta
sats plaentment, en alguna art apresa,
e per fort cas aquella l’és defesa,
36 no sap en què son giny de viure meta,
ne pren a mi: que no sé com me visca,
perquè d’amor me veig tancada porta,
ne sé pus fer, ne⋅l voler me comporta
40 que d’aquest ús per altre jo⋅m desisca.
Tornada
Oh folla amor, malament se arrisca
qui per virtuts vol amar nulla dona:
sa qualitat i el lloc la fan ser bona,
44 car, en raó, ¿qual serà la que hi visca?
258

259
Notes LXXVI
7 vaig la casa: «vaig a la casa»; l’ús aquí d’anar sense preposició podria explicar-se per
analogia amb «anar camí» com al CXVI, 47: «contra mi vaig camí que no puc torçre».
Aquesta casa «certa» és la mort; al vers següent March indica que la causa de la seva decisió
de lliurar-se a la mort són els grans sofriments als quals s’ha exposat durant la seva recerca.
9 ¿Es demana on és el delit que sentia quan creia que la dama l’amava i entenia la naturalesa
dels seus sentiments; com: quan.
11-12 Ha perdut tot el plaer de què estava segur en veure que la dama entenia la naturalesa de
l’amor del poeta i el permetia estimar-la tant com volia; defenia: impedia.
13-14 El poeta va veure en la dama tots els senyals de l’amor, fins i tot els actes; és a dir, la
dama enamorada del poeta se li va lliurar carnalment.
15-16 «¿Qui podria manifestar tants senyals d’amor com ho ha fet la dama sense sentir-ne
gens?» Tot el comportament de la dama indicava falsament que estimava el poeta; ella:
l’amor.
20 Ja és massa tard perquè el poeta es recuperi del mal que li ha fet l’amor.
23-24 Al poeta li sabria greu pensar que es pogués defensar de la tristor.
28 Tot delit que no sigui el de l’amor li fa fàstic.
31-32 L’ànima es nega a seguir més els desigs del cos, perquè mentre li està vinculada (quan
no està «discreta») viu adolorida.
34 sats: molt; en alguna art apresa: docte en algun ofici.
43 sa qualitat i el lloc: la seva naturalesa temoruga i les circumstàncies socials en què viu (la
família vetllava per l’honor dels seus membres femenins).
44 «¿Quina dona viu d’acord amb la raó?»

LXXVII
El poeta es queixa de la falta de compassió que troba en el món, encara que concedeix que
és difícil que hom simpatitzi amb algú si desconeix els seus sofriments (vs. 1-12). No blasma
l’amor sinó la dissortada fortuna. De la dama només demana algun senyal d’amor; això li
sembla poc, ja que veu que són amats els que no s’ho mereixen (vs. 13-22).
L’enigmàtica tornada - famosa per la imitació de Garcilaso - pot interpretar-se com un
reconeixement de la dificultat d’assolir el bon propòsit d’amar espiritualment.
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, p. 88; Poesies, III, 115-17; L. P. A. Maingon, «Ausias March’s
Classical Imagery in Poem LXXIX», Hispanófila, 83 (1985), 33-41.
260

LXXVII
No pot mostrar lo món menys pietat
com en present dessobre mi pareix;
tota amor fall, sinó a si mateix;
4 d’enveja és tot lo món conquistat.
Hom sens afany no vol fer algún bé:
¿com lo farà contra si ab gran cost?
Cascun cor d’hom jo veig pus dur que post;
8 algú no⋅s dol si altre null mal té.
Lo qui no sap, no pot haver mercé
d’aquell qui jau en turment e dolor.
Doncs jo perdon a cascú de bon cor
12 si no són plant del que mon cor sosté.
Secretament, ab no costumat mal,
ventura·m fa sa desfavor sentir.
D’amor no⋅m clam, si bé⋅m porta a morir:
16 bé i mal pensats, jo⋅n reste cominal.
Altre socors de vostra amor no⋅m val
sinó que⋅ls ulls me demostren voler;
ne res pus cert de vós no puc saber,
20 ans, si més cerc, per ser content no⋅m cal.
Jo veig molt hom sens amar ser amat
i el mentidor tant com vol és cregut,
e jo d’amor me trop així vençut
24 que dir no pusc quant só enamorat.
Tornada
Amor, Amor, un hàbit m’he tallat
de vostre drap, vestint-me l’esperit.
En lo vestir ample molt l’he sentit,
28 e fort estret quan sobre mi és posat.
261

Notes LXXVII
2 «com es veu ara en el meu cas».
3 No hi ha més amor al món que el que l’home sent per si mateix.
5-6 Ja que els homes no volen fer bé a ningú fins i tot quan no tenen preocupacions pròpies,
és impossible que el facin quan saben que els ha de perjudicar.
8 Ningú sent compassió perquè tothom creu que els altres no pateixen cap mal.
16 Després de considerar el bé i el mal que li ha provocat, el poeta té envers l’amor una
actitud imparcial.
18 voler: amor.
20 «més aviat, si jo volgués més de vós, no em serviria per fer-me feliç»; cal: serveix (cf.
LXXI, 1: «¿Què m’ha calgut contemplar en amor?»).
262

263
LXXVIII
Els sentiments del poeta envers la dama estan del tot en contra de la raó: només pensa en
ella, i la seva idea obsessiva és que ella l’estimi. Això crea altres mals: la por i la gelosia.
A l’última estrofa March usa la comparança de l’home sotmès a tortura que comet l’error
de desitjar la mort com a únic remei per al seu sofriment. Es dol d’haver deixat que l’amor el
portés a aquest extrem.
A la tornada Marh afirma el valor exemplar del seu poema que podria encoratjar els amants
a abandonar l’amor.
En l’aspecte mètric, és un poema únic a l’obra de March.
Mètrica: Cobles encadenades capcaudades amb repetició de les rimes dels quatre darrers
versos de l’estrofa anterior.
Bibliografia: Commentaire, p. 88; Poesies, III, 117-21.
No guard avant ne membre lo passat:
un punt estret guarda mon pensament;
no guard la fi, tenint mon seny torbat
4 per lo voler afectat al present.
No solament colpa del mal oblit,
ne la tristor ne·l dan que me’n vendrà;
passionat per un present delit,
8 no·m jaqueix temps per veure·l que serà.
Ja no conec mon dan o mon profit,
per què·l voler en res no dubtarà.
Qui·m da consell de seny és defallit,
12 oint de mi lo que oir porà.
Quan ma raó féu contrast al voler,
per aquell fon sobrada en la fi;
d’ella senyal en mi no·s pot saber;
16 voler vencé, raó de mi fugí.
Mon pensament és en vós més que en mi,
e mon delit per vós passa primer;
jamés aquell ans que vós jo sentí;
20 ma voluntat a mi troba darrer.
Jo són content si veig contenta vós,
e tant en mi aquest desig és gran
que·l sentiment és perdut de mon cos
24 fins que·l voler vostre·s va sadollan.
Delit no sent la vostra carn tocan,
tant mon voler del vostre és desijós;
tal passió d’açò·m veig al davan
28 que lo meu cor ne resta tremolós,
e tant desig que assats me ameu

que no·s pot fer me basteu contentar.
E si m’acost a vós, veure poreu
32 que mon esforç és menys per massa amar.
No imagín de mi us puscau altar
car dintre mi jo creu que no veeu;
pens que no bast plaure-us al praticar,
36 e muir de por que de mi us contenteu.
E quan d’algú de sa virtut m’acord
o d’alguns béns o que sia molt bell,
lo que en mi fall pens que us ve al record,
40 e desijau tot quant és en aquell.
A tot quant por ateny ab son mantell
tem lo meu cor, fent-se franc a la mort;
cas no imagín que no·m faça volpell,
44 i el cert no crec e que·n fes Déu report.
Quan me cuit ser ab vós en millor punt,
sens algun cas mude d’opinió;
distinctament mon ésser no apunt:
48 a mal e bé, cercant, trobe raó.
Lo turmentat tem present passió
que met oblit al mal de ser defunt;
en semblant cas a mi conec que só:
52 fugint dolor, en major dolor munt;
tant de present me passiona amor
que jo pratic molt que en amor me nou
e, coneixent, me’n resta gran dolor
56 com lo meu puny en matar mi se mou.
Tornada
Oh folla amor, consciença·m remou
que diga·ls mals de vós e lo fals bé;
lo desperat no serà menys de fe,
60 i a molt mesquí no·l fareu portar jou.
264

LXXVIII Notes
2 guarda: miro.
4 afectat: torbat.
5 oblit: oblido.
7 passionat: torbat.
8 jaqueix: deixa.
10 «i és per això que el voler no temerà res».
11 Manca de seny qui vol donar consells al poeta.
13-14 La voluntat del poeta s’oposà a la seva raó i finalment la vencé.
15 No hi ha cap vestigi de raó en el poeta.
19 aquell: es refereix a «mon delit» (v. 19).
20 La voluntat del poeta s’ocupa primer de la dama i després d’ell mateix.
23-24 March sembla voler dir que no s’adona de les necessitats orgàniques del seu cos
(menjar, beure, dormir) fins assegurar-se que a la dama no li falta res. Posat, però, que empra
les paraules «cos» i «sadollant» (sadollan), el sentit no deixa de ser ambigu.
25-28 Com si volgués desfer l’ambigüitat dels vs. 23-24, March tot seguit afirma que el que
desitja de la dama és el seu «voler» - el seu amor -, no el seu cos. Aquest desig que ella
l’estimi li causa gran sofriment.
32 March al·ludeix a l’efecte debilitant d’un amor excessiu com el seu.
33 «No sóc capaç de creure que jo us pugui agradar».
34 creu: crec.
35 El poeta creu que no pot plaure la dama i alhora tem el moment en què comencarà a
agradar-li; praticar: conversar.
37 «Quan penso en el valor d’algun home».
42 fent-se franc: donant-se lliurement.
43 Tots els esdeveniments possibles li fan por.
44 Es desvia fins i tot de les coses certes i faria igual encara que Déu mateix les hi declarés.
46 Sense motiu canvia d’opinió.
47-48 El poeta es conforma amb el mal i amb el bé indistintament, buscant els dos; no apunt:
no dirigeixo.
49-50 L’home sotmès a tortura tem tant el sofriment que voldria morir, oblidant que la mort
és una mal encara més gran (sobretot sense confessió).
53 me passiona: «em fa sofrir».
55 El símil dóna el marc conceptual d’aquests versos: no s’ha de deixar que del sofriment en
sorgeixi el desig de morir. Cal entendre que el poeta lamenta el mal que es fa en lliurar-se a
l’amor: ha buscat la seva pròpia mort, i s’alegra de saber que ja s’adona del seu error. Aquest
sentit del símil justifica la lliçó emprada, se mou; e, coneixent: «i quan me n’adono».
57 remou: incita.
59-60 El que el poeta ha dit dels mals de l’amor serà cregut pels desesperats i salvarà molts
mesquins de l’esclavitud amorosa.
265

LXXIX
Les primeres quatre estrofes giren entorn de l’al·legoria de les tres fletxes de l’amor. En el
passat, sempre per a March l’època en què hom amava com calia, les fletxes amb què amor
feria els enamorats eren d’or i els amants en morien. Ja només li queden fletxes d’argent que
només deixen un senyal en l’enamorat, i les de plom que ni tan sols fan sortir sang. L’únic
vertader amant al món modern és el poeta, greument ferit per l’única fletxa d’or que li va
quedar a l’amor.
A l’última estrofa el poeta al·ludeix a la dama i expressa el seu desig que ella experimenti
els mateixos sofriments amorosos que el turmenten a ell.
La tornada, amb l’apòstrofe a «folla amor», introdueix una nota moral: el delit de l’amor és
sempre fals, perquè no es fonamenta en l’enteniment.
L’al·legoria sembla referir-se a un passatge del conegut poema del trobador Guiraut de
Calanson, «Celeis cui am de cor e de saber», on parla de la naturalesa de la dama Amor:
Tant es subtils qu’om non la pot vezer,
e corr tan tost que res no·il pot fugir,
e fer tan dreg que res no·il pot gandir
ab dart d’acier, don fai colp de plazer,
on non ten pro ausbercs fortz ni espes,
si lansa dreit; e pois trai demanes
sajetas d’aur ab son arc estezat;
pois lans’un dart de plom gent afilat.
266
(«És tan subtil que hom no la pot veure, i corre tan veloçment que res no li pot fugir, i és tan
destra en ferir amb fletxa d’acer que produeix un impacte de plaer, que res no la pot esquivar,
i no n’hi ha prou amb una lloriga forta i espessa, tan destra és quan apunta; i tot seguit dispara
sagetes d’or amb el seu arc tibat; després llança una fletxa de plom ben afilada», Martín de
Riquer, Los trovadores, II, 1081-82). A diferència de March que parla de tres tipus de fletxes
destinats a tres classes d’amants, Guiraut descriu una seqüència de fletxes de metalls
diferents - acer, or, plom - amb què l’amor fereix successivament el mateix enamorat.
Maingon ha presentat arguments a favor d’un passatge de la Metamorfosi d’Ovidi com a font
de l’al·legoria.
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, pp. 88-89; Poesies, III, 121-24; Archer, Pervasive Image, pp. 3-
4; L. P. A. Maingon, «Ausias March’s Classical Imagery in Poem LXXIX», Hispanófila, 83
(1985), 33-41.
Oh vós, mesquins, qui sots terra jaeu
del colp d’amor, ab lo cos sangonent,
e tots aquells qui ab cor molt ardent
4 han bé amat, prec-vos no us oblideu;
veniu plorant, ab cabells escampats,
oberts los pits per mostrar vostre cor
com fon plagat ab la sageta d’or
8 ab què amor plagà·ls enamorats.

Los colps d’amor són per tres calitats,
e veure’s pot en les fletxes que fir,
per què·ls ferits són forçats de sentir
12 dolor del colp segons seran plagats.
D’or e de plom aquestes fletxes són,
e d’un metall que s’anomena argent;
cascú d’aquests dóna son sentiment
16 segons que d’ells differenç’ha en lo món.
En aquell temps que primer d’aquest fon,
les fletxes d’or amor totes llançà
e, desmembrat, una se n’aturà
20 ab què·m ferí, de què viure abandon.
De fletxes tals, molts passats foren morts;
ja no té pus que fer guerra mortal.
Ab les d’argent sol basta fer senyal,
24 mas los plagats de morir són estorts.
Ab les de plom son hui tots sos deports,
e son poder no basta traure sang.
Amor, veent lo seu poder tan manc
28 ha trencat l’arc; jo·n faç al món reports.
Ab cor sencer crida la sua pau
per què cascú pot anar en cabells;
per fugir d’ell no cal muntar castells;
32 lo seu poder pus baix que terra jau.
Mas jo romanc a mort, d’açò fiau;
la sua pau és guerra per a mi;
si en guerra fos cella per qui·m ferí,
36 jo fora en pau vençut, e son esclau.
Pau ha lo món, e guerra jo tot sol,
perquè amor guerrejar ha finit;
jo són plagat, e no puc ser guarit,
40 puis la que am de sa plaga no·s dol.
Tornada
Oh folla amor, qui vostre delit vol,
sobre lloc fals ha son contentament;
per ço repòs no té en l’enteniment:
44 car sino·l ver l’enteniment no col.
267

Notes LXXIX
2 colp: cop; sangonent: sagnant.
8 plagà: «ferí»; hem interpretat la lliçó en el sentit pretèrit que ens imposa l’afirmació del
poeta als vs. 17-20: amor va emprar totes les sagetes d’or en el passat, menys la que ha
guardat per a ell.
10 que fir: amb què fereix.
15-16 L’amant sent l’impacte de les fletxes segons el valor relatiu que tenen els metalls de
què són fabricades.
18 Amor es va quedar amb una, de la qual s’havia descuidat.
22 A amor ja no li queden més fletxes d’or amb què ferir mortalment.
23 Només arriba a deixar senyal en els enamorats amb les sagetes d’argent.
24 plagats: ferits.
25 Amor ha d’acontentar-se amb les sagetes de plom quan es distreu amb el seu arc.
27 manc: mancat.
28 jo·n faç al món reports: jo en dono notícia al món.
30 en cabells: és a dir, sense elm que els protegeixi el cap.
33 El poeta segueix preparat per lluitar a tota ultrança.
35-36 Si la dama sofrís els turments de l’amor com el poeta, ell ja s’hauria deixat véncer.
40 perquè la dama no pateix la ferida de l’amor.
44 L’enteniment només ret culte a la veritat.
268

LXXX
El poeta es queixa de l’amor, el qual l’ha recompensat malament pels seus llargs anys de
servei durant els quals, per servir-lo millor, ha sotmès la seva raó al seu desig, allunyant-se
així de Déu. A la tornada, el poeta repta l’Amor perquè lluiti, no amb ell, sinó amb algun
altre home menys disposat a amar.
Mètrica: Esparsa croada amb tornada capcaudada.
Bibliografia: Commentaire, p. 89; Poesies, III, 124-25; Marie-Claire Zimmermann,
«L’esparsa a l’obra d’Ausiàs March: un esquema bàsic de la poetització», Estudis de
Literatura Catalana en Honor de Josep Romeu i Figueras, (Barcelona: PAM, 1986), II, 397-
417.
Tot llaurador és pagat del jornal,
e l’advocat qui perd lo guanyat plet.
Jo, per servir amor, romanc desfet
4 de tot quant he, que servir no me’n cal.
He fet senyor del seny a mon voler,
veent amor de mon seny mal servit;
rapaç l’he fet, e Déu a part jaquit.
8 E són setze anys que lo guardó esper!
Tornada
Amor, Amor, poc és vostre poder
per altre hom com jo fer tant amar.
Anau, anau vostres armes provar
12 en contra aquell qui vostre no vol ser!
269

LXXX
2 lo guanyat plet: el plet que el querellant ha guanyat, en perjudici del client que, no obstant,
ha de pagar el seu advocat.
4 no me’n cal: no m’aprofita.
5-6 Ha deixat el seu desig (voler) dominar el seu seny, perquè ha vist que el seny servia
malament l’amor.
7 Ha convertit el seu seny en servent (de l’amor); jaquit: deixat. Di Girolamo interpreta
també plausiblement rapaç com «vile» i considera que es refereix a mon voler (v. 5).
8 Tòpic dels anys d’espera amorosa; cf. XIV, 18; lo guardó: la recompensa (de l’amor).
9-10 L’amor no ha provat gran cosa en fer amar el poeta, perquè ell ja estava predisposat a
amar.
270

LXXXI
El poeta es queixa de la falta de compassió de la dama davant els seus sofriments.
Aquesta esparsa pren la forma d’un símil, la imatge del qual (vs. 1-4) conté una al·legoria
de la situació particular del poeta. La dona s’identifica amb «lo lloc on se pot restaurar» el
poeta, és a dir el «bon port» amb el qual freqüentment es feia al·lusió a la dama en la poesia
trobadoresca, i el «mal temps» representa la sofrença amorosa en el «mar» de l’amor. La
dona, com explica a la resta del poema, podria salvar-lo, concedint-li el seu amor, i només el
seu «orgull» ho impedeix.
Mètrica: Cobla esparsa amb rims croats.
Bibliografia: Commentaire, p. 89; Poesies, III, 125-26; Marie-Claire Zimmermann,
«L’esparsa a l’obra d’Ausiàs March: un esquema bàsic de la poetització», Estudis de
Literatura Catalana en Honor de Josep Romeu i Figueras, (Barcelona: PAM, 1986), II, 397-
417; Archer, Aproximació, pp. 178-80.
Així com cell qui⋅s veu prop de la mort,
corrent mal temps, perillant en la mar,
e veu lo lloc on se pot restaurar,
4 e no hi ateny per sa malvada sort,
ne pren a me qui vaig afanys passant
e veig a vós bastant mos mals delir.
Desesperat de mos desigs complir,
8 iré pel món vostre ergull recitant.
271

Notes LXXXI
6 «capaç d’esborrar els meus sofriments».
272

LXXXII
Tots els homes estan subjectes a la fortuna, i no hi ha cap remei contra ella. Aquestes
idees, presentades en la forma de sententiae als vs. 4-8, són precedides per uns exemples
concrets: la nau que semblava tan segura acaba enfonsant-se, l’home es mor d’una malaltia
que semblava insignificant.
Mètrica: Cobla esparsa amb rims croats.
Bibliografia: Commentaire, pp. 89-90; Poesies, III, 126; Marie-Claire Zimmermann,
«L’esparsa a l’obra d’Ausiàs March: un esquema bàsic de la poetització», Estudis de
Literatura Catalana en Honor de Josep Romeu i Figueras, (Barcelona: PAM, 1986), II, 397-
417; Archer, Aproximació, pp. 182-84.
273

LXXXII
Quan plau a Déu que la fusta peresca,
en segur port romp àncores i ormeig,
e de poc mal a molt hom morir veig:
4 null hom és cert d’algun fet com fenesca.
L’home sabent no té pus avantatge
sinó que·l pec sol menys fets avenir.
L’experiment i els juís veig fallir;
8 fortuna i cas los torben llur usatge.
274

Notes LXXXII
3 poc mal: una malaltia insignificant.
5-6 Pel que fa a la fortuna, els savis no tenen cap avantatge sobre els necis, excepte que
aquests víctima tendeixen a preveure incorrectament el futur amb més freqüència; avenir:
encertar.
8 cas: els esdeveniments que aporta la fortuna.
275

LXXXIII
Una esparsa-símil, com el LXXXI.
Fa temps que l’amor afebleix el poeta, robant-li la força que necessita per resistir-lo.
El sentit del poema depèn del valor doble de la paraula clau, virtut (v. 4): no es tracta tan
sols de la força física de la qual manca el malalt de la imatge sinó també de la virtut moral
que falta al poeta per exercir el seu «seny» (v. 6) i abandonar l’amor.
Mètrica: Cobla esparsa amb rims croats.
Bibliografia: Commentaire, p. 90; Poesies, III, 127; Marie-Claire Zimmermann, «L’esparsa a
l’obra d’Ausiàs March: un esquema bàsic de la poetització», Estudis de Literatura Catalana
en Honor de Josep Romeu i Figueras, (Barcelona: PAM, 1986), II, 397-417; Archer,
Aproximació, pp. 180-82.
Sí co⋅l malalt qui llong temps ha que jau
e vol un jorn esforçar-se llevar,
e sa virtut no li pot molt aidar,
4 ans, llevat dret, sobtament plegat cau:
ne pren a mi que m’esforç contra amor
e vull seguir tot ço que mon seny vol.
Complir no ho pusc perquè la força⋅m tol
8 un mal extrem atraçat per amor.
276

LXXXIII Notes
3 virtut: força.
7 tol: treu.
8 atraçat per amor: que l’amor ha preparat.
277

LXXXIV
Queixa que el poeta dirigeix a «Amor», sense cap referència a una dama concreta, de la
mala paga dels sofriments amorosos. Ja està desil·lusionat de l’amor que li nega l’única
recompensa que pot oferir l’amant, es a dir, l’amor mateix.
S’explica aquest tractament per la seva adhesió excessiva a l’amor. El poeta mateix
reconeix que aquesta adhesió és anacrònica: ja ha passat l’época en el món quan els amants
eren com ell (vs. 17-22) i quan l’amor era més adequat als fins sentiments del poeta (vs. 49-
52).
Sorgeixen en aquest poema diversos altres temes constants de l’obra amorosa de March
com són el mutisme (vs. 33-36) i la mala interpretació per la dama dels seus sentiments (vs.
41-48).
A la tornada, on March defineix el lloc de l’amor com el «fang», es palesa un substrat
moralitzador present al llarg del poema.
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, pp. 90-91; Poesies, III, 127-31.
278

LXXXIV
Tant he amat que vinc en desamar,
sí com aquell qui amics ha tengut:
per llur defalt havent-lo decebut,
4 a tot lo món se gira en aïrar.
La gran amor porta ab si càrrec gran;
viure no pot sens gran sosteniment;
lo seu semblant voler l’és sostinent
8 i, aquell no ferm, amor va tremolan.
Qui ama poc no deu ser desijan
que son amat li sia extrem volent,
car poc voler no és delit sintent
12 del gran voler que li porta l’aman.
Sol per amor se desija altra amor,
per si mateix no porta altre delit,
e dóna zels dant congoixós despit
16 si lo delit de ser amat no ocorr.
Ja en amor no seré durador
car son afany sobrepuja·l delit.
Al temps antic jo degra ser eixit,
20 que innocent era tot amador,
e l’home vell solia ser fadrí,
i en temps present és vell qui barba met.
Cascun amor vol temps sens cald ne fred;
24 jo crem d’hivern, e d’estiu tremolí.
Lo meu voler en amor no fartí
de ser entés e molt menys satisfet:
Déu mi e·l món a tot oblit tramet;
28 és molt escàs lo grat que jo·n sentí.
Per aquell preu que amor deu ser venut,
jo, dant aquell, no viu que l’atengués.
Aquell voler que sens dir és entés,
32 per mal sentir no fon bé conegut.
Ab gran voler de parlar jo fui mut,
per no trobar raó qui·m satisfés,
a ma dolor que bastament digués,
36 e per ço fui hom sens amor tengut.
Mon cor sostrac la paraula de se,
ma boca tenc aquella no passàs;
vergonya i por guardaren aquest pas,
40 e no fon vist com d’amor tal cas ve.
Menys mal d’aquest, ¿qual fort cor lo sosté?
¿Qui és aquell qui sobtós no esclatàs
279

que sa dolor a mostrar no bastàs
44 e fos cregut hom sens amor e fe,
e son voler vengués ésser jutjat
per saber gros e voler deslleal,
l’entendre seu, veent-lo cominal,
48 que fos entés d’enteniment tapat?
Si ans de temps só vist blanc e ruat,
e lo meu cos mostra haver passat mal,
serà per ço com amor ja no val
52 a aquell a qui natura ha enamorat.
Per Déu a mi solament jo no planc,
mas a cascú qui en tal cas se verà;
bé són jo cert que en tot no·m semblarà,
56 car per honor jo·m sec en pus alt banc.
Tornada
Amor, amor vostre poder és manc,
o de sens grat ésser podeu reptat.
Qual d’aquests noms voleu en vós posat,
60 de qualsevol costat jaeu en fang.
280

281
Notes LXXXIV
3-4 Per culpa dels amics que l’han decebut, l’home s’aïra de tothom: per analogia, el poeta ha
estat decebut per les dones que ha amat i, en conseqüéncia, ara odia l’amor.
6 viure: el subjecte és amor.
7-8 L’amor depèn de la correspondència; no pot durar si la persona amada no sent un amor
ferm corresponent; tremolan: tremolant.
9-12 Amplien la idea dels 7-8: l’amor que algú sent per a una altre ha de ser correspost en
igual mesura.
13-16 L’amor no dóna cap altra recompensa que l’amor mateix, i això només quan l’amor és
correspost; ocorr: dóna auxili («ocorre»).
19 Haura d’haver nascut en el passat llunyà.
23-24 El poeta contrasta l’amor que tothom vol, igualat i sense daltibaixos, i els extrems de
sentiment que ell experiments; tremolí: tremolo.
25-26 El poeta no ha arribat a ser entès per la dama, ni a satisfer el seu desig que ella l’estimi.
27 El poeta és condemnat a l’oblit en aquest món; e·l: en el; tramet: el subjecte és Déu;
aquesta queixa formulaica es repeteix al v. 53. Poesies interpreta tramet com verb de primera
persona i puntua «Déu, mi e·l món...».
29-30 Ha pagat el preu de l’amor, però no l’ha cobrat.
31-32 March dóna a entendre que hi ha un tipus d’amor que pot ser apercebut sense que es
canvïi una sola paraula i afirma que en el seu cas ha passat desapercebut pel sentit defctuós
de la dama.
34 raó: paraula.
35 «i que expressés adequadament el meu dolor».
37 El cor li va proporcionar les paraules que necessitava, però la boca va impedir que passés;
tenc: detingué.
40 [La dama] no es va adonar que allò que li passava al poeta es devia a l’amor.
41 «Quin cor és tan fort que pogués sostenir un mal més gran que aquest?»
42 Qualsevol esclataria si veiés que no donava l’abast per mostrar el seu sofriment, de
manera que el prenien per un home sense amor, de poc enteniment, i inconstant en el seu
afecte.
47-48 «[i si veiés que] el prenen per un home de poca intel·ligència, encara que ell té per cert
que és home de bon seny».
49 ruat: arrugat.
53-56 Si es plany davant Déu no és tan sols pel seu propi cas sinó per tots els que es trobe en
una situació semblant. Tot seguit March qualifica aquest afirmació, acalarint que és
convençut que ningú se li sembla del tot; verà: veurà.
58 És a dir, «podeu ésser blasmat de no tenir agraïment».

LXXXV
La felicitat actual del poeta, que ama i és amat, li fa témer que això s’acabi. Demana que
l’amor, aquí vinculat amb la fortuna com en altres poemes, deixi de seguir el seu costum de
sempre, el de canviar l’estat de l’amant continuament. Vol l’impossible: que aquesta
benaurança duri sempre.
Tem que els seus propis sentiments envers la dama canvïin, cosa que podria podria la
pèrdua de l’estima en què la té (v. 45) o que canvïin els sentiments d’ella envers el poeta (v.
47).
En aquest poema el «dolor» ja no es deu a la falta d’amor de la dama sinó que és una
conseqüència d’haver assolit aquest amor: atès l’estat desijat pel poet d’un amor correspost,
s’apodera d’ell la por de perdre’l. L’estat psicològic de benaurança temorosa a què March
al·ludeix és descrit amb altres matisos als poemes LIV i LVI (la felicitat de l’amor duu en si
la por de la mort), i el LXII (on es destaca sobretot la por que la dama pugui sentir «poca
amor» per al poeta).
A la tornada, en fer servir l’apòstrofe «Oh folla amor!», March suggereix una dimensió
moral que no és evident a la resta del poema, tret potser dels vs. 23-24.
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, p. 91; Poesies, III, 131-35.
Lleixe la sort lo seu variat torn;
cesse amor son dolorós costum;
d’ell só content si bé no ho acostum:
4 no·m pot donar més en lo present jorn.
Mas jo vull ço que natura no té,
e desig més que jo no puc trobar,
volent que res no pogués empatxar
8 lo meu delit que per amor me ve.
Ara conec que preu més aquest bé
que tots aquells que jo poria haver;
e dels passats compte no me’n cal fer:
12 foren no res, segons se veurà bé.
Delit d’amor no preí jamés tant
que fos celós de tot l’avenidor;
ara tem mi que no·m fallega amor,
16 e quant me pot noure jo só dubtant.
E si de mi jo·m trop segur pensant,
a vós jo tem aitant com enemic,
mas sobretot amor tem que desllic
20 lo lligament del qual ell fon lligant.
Aquell voler que jo pusc bé regir
no·m fa paor, ne res que en mi serà;
aquell voler que en passió estarà
24 dona’m la mort quan me volrà jaquir.
282

¿Per què·s pot fer que pot diminuir
en mi amor sens mon consentiment?
Ja sent dolor e com mon sentiment
28 no és forçat de mon voler seguir.
E jo, segur d’amor en mi e vós,
tendré’m per cert d’ésser benauirat;
àls no m’hi fall sinó seguretat,
32 car en present bast en ser gloriós.
Jamés amí que no fos desijós
d’aquell desig que per fretura havem;
d’alguna part lo meu voler fon sem,
36 per què·m fallí en part ser delitós.
Amor a mi estranys térmens ha mes:
mon desig és complit per vós de tot,
a fermetat vull sol haver un mot
40 que d’enemics d’amor sia defés.
Vostra valor m’ha en amor empés,
e lo voler que·m sembla que és tot meu,
e l’alt secret que fer compte no·s deu
44 car forçat fui d’aquest foc ser encés.
Si la valor vostra i el voler fall,
ab ells mesclat lo meu alt finarà;
mentres vullau e valgau no morrà;
48 d’aquestes tres pedres faç mon fermall.
Tot escrivent jutja lo seu treball
pus afanyós que no·l del cavador;
tot aixi·n pren a cascun amador,
52 baixant tot cas i el seu munta a cavall.
I el pobre hom fa juí del tirant
que son pensar tostemps corre a delit;
de Déu és ja qui viu ab null despit,
56 car lo pus ric del món és pobrejant.
Jo só amat, e visc dolorejant
d’altres dolors que·l no amant no sap;
jo tem de mort lo cor e més lo cap
60 d’aquella que de present és amant.
Jo am molt més per ser-ne benvolgut;
tot mon delit de sa amor se nodreix;
si contra amor lo seu voler falleix,
64 ¿qui pensarà lo dan a mi vengut?
Tornada
Oh folla amor, en dolor só caigut,
283

com no veig hom que parle bé de vós,
e veig-ne tals que n’han justes clamors.
68 Déu guard a mi de ser en tal vengut!
284

285
Notes LXXXV
1 Es refereix a la roda de la fortuna, concepte que March voncula diverses vegades a l’amor.
L’amor, com la fortuna, té el «dolorós costum» de canviar constantment l’estat de l’amant; cf.
XXXI, 17-24; LIV, 29-32; LVI, 21-24; LXII, 1-8.
3-4 Està content de l’amor, a diferència d’allò que sent normlament envers ell, perquè està
del tot satisfet amb el que li dóna. Tot seguit reconeix (vs. 5-8) que és impossible que aquest
estat benaurat continui.
9 preu: valoro.
11 passats: passats béns.
16 dubtant: tement.
18 Tem la dama com si ella fos un enemic.
19 desllic: deslligui.
21-24 No tem aquells desigs que és capaç de controlar amb la raó, però sí els desigs vinculats
a la passió (les «passions» en sentit escolàstic, sobretot la por i l’esperança); dona’m: el
subjecte és aquell voler (a tots els manuscrits i edicions hom llegeix donem («done’m» a
Obres, Poesies i Ferraté, on cal suposar un sentit de subjuntiu desideratiu); jaquir: deixar.
27 sent: sento. Li produeix dolor el fet que els seus sentiments d’amor envers la dama no
correponguin als que ell voldrien que fossin.
29 E: amb sentit adversatiu, «I no obstant,...».
29-32 Si el poeta estigués segur dels seus sentiments i dels de la dama, seria benaurat del tot
en l’estat «gloriós» en què es troba actualment; bast: basto.
37-40 El marc dins del qual li és permès sentir l’amor li sembla estrany perquè, per una
banda, es compleix del tot en la dama i, per l’altra, depèn de que segueixin estables els
sentiments d’ella; 39-40: «Només em cal que la fermesa em promesi que em protegirà dels
enemics de l’amor».
43-44 No deuria incloure entre les causes del seu amor el plaer secret (alt secret) que sent per
la dama perquè això no es deu a la seva pròpia voluntat; en canvi, aquesta és la causa de la
seva valoració de la dama i del seu desig (voler).
46 alt: plaer.
48 aquestes tres pedres: el valor o estima que té per la dama, el voler o desig del poeta, i l’alt
(plaer) que troba en ella; fermall: amb aquesta metàfora March continua la idea dels vs. 19-
20. L’ús de la forma vullau suposa un amor correspost, un detall que el v. 60 confirma.
52 Tots els amadors treuen importància als sofriments dels altres i donen el lloc d’honor al
seu propi cas.
53-54 El pobre creu del tirant que aquest pensa en tot moment en el seu plaer.
56 Quant als sofriments del món, ni les grans riqueses en són una protecció.
59 de mort: mortalment.
60 d’aquella: la dama.
61 El fet que la dama l’estima el fa encara més enamorat.
63 És a dir, si la dama deixa d’estimar-lo.
64 El mal que causaria el poeta seria indescriptible.
68 en tal: en tal cas.

LXXXVI
Poesia a base de jocs de paraula i l’única poesia que mostra semblances en aquest sentit
amb algunes obres de poetes de la tradició anterior occitanocatalana o amb la poesia dels
cancioneros castellans, on tan freqüentment l’interès del poema rau solament en el joc de
paraules que s’hi desenrotlla, com en la famosa canción de Diego de San Pedro, «El mayor
bien de quereros/ es querer un no quererme».
El poema es desenvolupa a partir dels «rims derivatius» pas i les seves variacions en
contrapàs, passe/ trespasse, la parella de rims medre/desmedre, i les derivacions
etimològiques de pas en posició interior en el vers (passant, Passe). Flors, I, 186-87, cita
com exemple del rim derivatiu precisament el cas de pas/ passa.
Mètrica: Esparsa amb vuit versos croats i un dístic apariat al final.
Bibliografia: Commentaire, p. 90; Poesies, III, 135-36; Di Girolamo, pp. 235-37.
Si⋅m demanau lo greu turment que pas,
és pas tan fort que⋅m lleva⋅l dir què passe,
i és d’admirar, passant, com no⋅m trespasse,
ingratitud portant-me⋅l contrapàs.
5 Mai retrauré de vostra amor un pas,
puix en seguir a vós, honesta, medre,
i si raó me fa contrast, desmedre,
i és-me lo món, sens vós present, escàs.
Passe, penant, un riu de mort lo dia,
10 i en ser per vós me dol fer curta via.
286

Notes LXXXVI
2 «és una experiència tan penosa que m’impedeix que expliqui per quin mal passo».
3 com no·m trespasse: que no em mori.
4 «perquè cada pas meu té com a resposta la ingratitud [de la dama]» («ingratitud» és el
subjecte de «portant»). Aquesta interpretació suposa que «contrapàs» és un terme de dansa.
Di Girolamo traça la història de la paraula contrapàs en un altre sentit, a través de la
traducció catalan de la Divina Commedia, amb el sentit de la pena amb què s’expia un pecat.
6 honesta: aquí amb valor d’epítet per designar la dama; medre: prospero.
7 «Si la raó s’oposa a mi, empitjoro». Si la seva raó li avisa de l’error que comet exposant-se
a tant de sofriment, se sent encara pitjor (i per tant, no li fa cas).
8 No hi ha prou al món per donar-li motius per seguir vivint, si no pot tenir a la dama.
9-10 No sembla que aquests versos s’hagin de considerar una tornada (com a Poesies i a
Robert Archer, Ausiàs March. Cinquanta-vuit poemes (Barcelona: Edicions 62, 1989), p.
214), sinó que més aviat semblen pertànyer a la mateixa estrofa, atès que hi ha diversos
poemes de March amb estrofes de deu síl·labes amb un dístic a la fi.
9 El poeta passa pel riu de la mort cada dia, o sigui la seva vida és una mort constant.
10 El seu sofriment és poc quan el compara amb allò que estaria disposat a sofrir per ella.
287

288
LXXXVII
Un poema de màxima importància dins de l’obra de March que defineix molts dels
conceptes entorn de l’amor que hi apareixen constantment. March desenvolupa una teoria de
l’amor que va més enllà de la que ofereix al XLV, proposant en algun moment idees poc
convencionals sobre l’amor humà. En la seva estructura temàtica, dins de la qual es juxtaposa
una discussió abstracta i teòrica (vs. 1-196) amb l’examen del cas particular (vs. 195-340), és
comparable amb el primer Cant de Mort (XCII).
Com al XLV, March identifica d’entrada el seu públic: es dirigeix a l’«entenent amador»,
el lector hipotètic que posseix una comprensió superior de l’amor. Tot seguit, March delimita
el camp de discussió, seguint la divisió aristotèlica establerta segons els objectes del desig
(com al Llibre del Tresor, II, 120), a tres tipus d’amor. Afirma que parlarà només de dues
d’aquestes formes - l’honest i el delitable - i la relació entre elles, rebutjant l’altra forma, el
«profitable» (amor que només busca la satisfacció pròpia).
Gairebé tot el poema, tant en la seva part abstracta com en la part més personal, és una
temptativa de definir el mecanisme dels apetits de cos i ànima en relació amb l’amor
«delitable», o sigui l’amor físico-espiritual. Aquesta forma de l’amor, la més comuna en
l’home, no pot donar-li la contentació que busca perquè s’origina en un «mesclat voler» (v.
19) en el qual obra no tan sols el voler racional sinó també el sensitiu, sense que l’home
pugui distingir entre els dos (vs. 44-45). Els dos volers, el sensitiu i el racional, conviuen en
una condició de canvi constant dins del compositum de cos i ànima que és l’home; el
predomini alterna contínuament entre un voler i l’altre (vs. 51-70). L’ànima participa en
aquest amor mixt («amor...mixte», terme que March emprarà al CXVII, 151, però no al
LXXXVII), mitjançant el cos; l’ànima hi troba plaer, però només l’aconsegueix rebaixant-se i
oblidant la seva pròpia naturalesa (vs. 71-90). L’estat de canvi constant del mesclat voler
assenyala l’absència de la virtut; si la virtut hi estigués present, aquest amor seria estable (vs.
91-100). És un estat en què ni el cos ni l’ànima és troben capaços d’acontentar-se: a cada u
l’esperona el seu propi desig, sentit primer en el cos tant si és un desig de l’ànima com si és
un desig del cos, fins que deixa de desitjar el seu objecte (vs. 101-30).
Atès que aquesta forma de l’amor se sent mitjançant unes passions (por, esperança) que
debiliten cos i ànima, no pot durar. En canvi, l’amor espiritual, encara que també
s’experimenta primer a través dels sentits, no té com a finalitat la satisfacció d’uns desigs,
sinó més aviat la virtut i la saviesa (vs. 131-50). Aquesta forma de l’amor és poc comuna:
encara que hi ha molts homes que volen que la seva estimada sigui virtuosa, el que desitgen
no és la virtut en si sinó el plaer que aquesta virtut aporta (vs. 151-60), una idea que, per cert,
apareix al XLV, vs. 38-40. La gran majoria dels homes, per molt virtuosos que siguin, no
poden assolir altre amor que el delitable, la qual cosa impedeix que arribin a conèixer el
veritable amor (vs. 161-80).
En aquest punt del poema (vs. 181-90) March fa una lloança de l’amor espiritual com a
mitjà pel qual, en certes circumstàncies, l’amant pot superar, dins de l’amor mixt, l’esperó de
la carn. Com que el plaer propi de l’ànima no s’experimenta mitjançant la carn, en els breus
moments en què s’afluixa el desig del cos i amb ell el lligam de cos i ànima dins de l’amor
mixt, l’ànima comença a sentir quelcom del seu propi plaer i entrelluca allò que l’espera més
enllà de la seva presó terrenal (vs. 191-200). March aclareix sobre aquesta qüestió que no vol
sostenir que l’home ami només per l’esperit en aquests breus moments, perquè segueix amant
dins de l’amor mixt, però sí afirma que són moments fugissers de lluminosa espiritualitat.
March declara (vs. 201-30) que són aquests moments els que donen sentit a la seva vida.
Però si sap el que és amar espiritualment i reconeix que és l’única forma del vertader amor,
no arriba a dedicar-s’hi, perquè no pot abandonar l’amor mixt. A les següents quatre estrofes

289
(vs. 231-70) intenta explicar el seu fracàs en aquest sentit, atribuint-lo al poder de la seva
pròpia disposició sensual i a la naturalesa fal·lible de la dona, objecte del seu amor.
Aquest és el primer moment en el poema en què March deixa clar que l’amor espiritual que
ha descrit com l’únic amor veritable és també, com l’amor mixt, un amor dirigit a una dona.
Es planteja un ascens espiritual cap a l’amada, no un viatge cap a Déu, encara que Dèu és
l’únic possible bé final des de qualsevol perspectiva teològica.
Donada per inassolible la vida contemplativa de l’amor espiritual per una dona, March
descriu tot seguit (vs. 271-90) la seva vida activa en l’amor delitable. Detalla els seus efectes,
tots ells característiques de l’amor hereos, la malaltia de l’amor tan comentada a l’edat
mitjana (Arnau de Vilanova, per exemple, en va fer tot un tractat). Aquesta consideració dels
efectes físics de l’amor en ell el porta a suggerir que, si no pot convertir en un hàbit durador
aquells moments d’espiritualitat és perquè és un home mass predisposat a amar, com atesta la
severitat dels símptomes visibles (vs. 291-300).
No trobant cap solució al problema, torna a declarar la primacia de l’amor espiritual (vs.
301-10) i, fent servir l’últim dels set símils que apareixen a la segona meitat del poema,
defineix de nou l’amor mixt (vs. 311-16): l’element espiritual tempera l’apetit carnal i dóna a
l’amor mixt tot el que té de bo. I torna a insistir que el mecanisme psico-físic d’aquest amor
permet necessàriament moments de transcendència espiritual (vs. 317-20).
És significatiu que March, en la seva conclusió a les estrofes finals, es disculpi per haver
presentat idees que podrien semblar poc ortodoxes dins de la teoria de l’amor (vs. 325-27).
Les disculpes s’ofereixen, però, en un sentit irònic ja que March també es presenta com a
depositari únic de la saviesa amorosa (vs. 328-30). Amb això, esborra del poema el seu
públic, aquell «entenent amador» inscrit en el primer vers: al final, resulta que no hi ha més
entenents amadors que el poeta mateix. Només ell, segons declara en un crescendo hiperbòlic
que abraça la destrucció del món, seguirà esforçant-se per superar el compositum per alliberar
l’esperit dins de l’amor humà.
Mètrica: Cobles de vuit versos croats amb un dístic a la fi.
Bibliografia: Commentaire, pp. 92-96; Poesies, III, 136-58; Ramírez, La poesía, pp. 59-63;
Archer, Pervasive Image, pp. 183-84; Archer, Aproximació, pp. 9-13.
Tot entenent amador mi entenga,
puis mon parlar de amor no s’aparta,
e l’amador que en apetit se farta
lo meu parlar no⋅m pens que bé comprenga.
5 Tres amors són per on amadors amen:
l’u és honest, e l’altre delitable;
del terç me call, que és lo profit amable
per què⋅ls amats llurs amants no reamen.
Los dos units en nós se poden pendre,
10 si llurs dos focs han lloc en nós d’encendre.
Aquests volers a desigs han acórrer,
seguint cascú sa pròpia natura.
Lo cos, qui és corrupta creatura,

als apetits corruptes ha d’acórrer.
15 L’arma, qui és per tostemps duradora,
béns e virtuts ab llauger peu encalça.
L’amor del cos en son delit l’embalça,
mas, no trobant son propi, s’entrenyora.
Lladoncs, ells junts mesclat voler componen
20 que dura tant com d’aquell se consonen.
Tal voler naix en part per ignorança,
e compost és de nostres dos natures,
e fa que l’hom, ab tots enginys e cures,
vol, e no ha, la fi de sa esperança,
25 perquè ell no és bastant l’arma complaure
e menys lo cos, car més dels ops li dóna:
puja’l en alt, e natura l’afona;
fa que acord jamés pot en l’hom caure.
Tot quant és d’hom vol fi de sa natura,
30 i aquest voler res del món no l’atura.
Lo seu ver nom delitable⋅s nomena
e, desreglat, pren quant l’és agradable.
Aquest fa hom falsament ser amable,
volent açò que en ser content no⋅l mena,
35 car no vol res que tot l’home contente;
per ço en ell l’amador no reposa.
E tant en hom aquest voler fa nosa,
com als volers cosa egual se presente:
si u vol molt ço que poc l’altre aïre,
40 no hi ha molt fer que del tot a si⋅l tire.
D’aquest voler los trobadors escriuen,
e per aquest dolor mortal los toca.
La racional part de l’arma no⋅ls broca:
del sensual aquests apetits viuen.
45 Ésser bé pot que l’hom simplement ame
d’arma sens cos e ab lo cos sens arma;
amant virtut, hom de tal amor s’arma,
i el cos és cert d’un brut voler brame.
Aquests, mesclats, un drap de mescla tixen
50 que no⋅s veu bé les colors que d’ells ixen.
Cascú d’aquests sa natura oblida
e, tant com pot, fa que l’altre obeesca,
no pas en tant que del tot s’avorresca:
son estament és entre mort e vida.
55 E quan cascú son apetit treballa,
se mostren clar maravellosos actes,
290

faent acord ab amigables pactes.
I en semblant cas deuria haver baralla,
car l’arma vol ço que raó no dicta,
60 i en aquell fet lo cos de mort s’aflicta.
Tot amador delit no pot atényer
fins que lo cos e l’arma se acorden,
car si⋅ls volers entre aquests se morden,
aquest amor no⋅ns pot a molt empényer.
65 En contra⋅l cos en sos actes se mostra,
tolent-li quant natura li atorga,
i a l’arma fa beure amargant porga.
De dret en dret no plau natura nostra;
l’arma per si contentament no⋅n tasta;
70 sí fa lo cos, mas poc, e tost se gasta.
L’arma per si en tal voler no⋅s mescla,
car no és en res, ne pot ser son objecte,
ne⋅l cos és pus que d’un brut son efecte.
D’abdós units se compon esta mescla,
75 car l’home vol, la voluntat guanyada,
seny e saber de la dona que ama.
Ama l’amat, e tol l’honor e fama,
i en fets del cos l’arma és delitada.
Lo cos jamés, si cansa, bé no⋅s farta,
80 e tant com pot tot lo finit aparta.
Les voluntats se mostren per les obres,
d’on se veu clar com la nostra arma⋅s baixa,
e⋅l nostre cos en alt munta sa raixa,
perquè en delit ell e l’arma són pobres.
85 L’arma pel cos a son delit s’enclina,
lleixant lo seu, e sa natura⋅s llunya.
Lo cos en alt a delitar met punya;
no coneix bé sa natura mesquina.
La carn volar vol e l’arma s’aterra
90 perquè algú, si toca, no s’aferra.
Les voluntats que de virtut no toquen
han moviment en semblant de marea,
i en lo començ metrien gran ferea
al qui sabés com pugen e⋅s derroquen.
95 De tres cordells Amor deu fer sa corda,
car u romp tost, e l’altre molt no dura.
Trenc o fluix, d’u en l’altre mort procura;
si⋅l terç no hi és, la corda se descorda.
Aquest és ferm, i els altres fa que tinguen.
291

100 Ésser no⋅ls fa, mas té que en baix no vinguen.
No⋅s pot bé dir com arma i cos pratiquen
aquest voler: no⋅s plaen o desplaen.
U sent content, los poders d’altre caen
e, agreujat, les forces multipliquen,
105 car moltes veus del cos l’apetit cessa
sí que ab lo seu és ops que l’arma⋅s force,
e l’altra veu és ops que·l cos s’esforce
per amansar l’arma, qui⋅s veu opressa.
Tots de per si han ops que fam los toque
110 o que⋅l desig de l’u a l’altre broque.
Si l’apetit raonable s’agreuja
del cobejós seguir, no és maravella
car, tant com pot, per delit, aparella
que l’arma⋅l cos en mal hostal alleuja.
115 A l’infinit no per si lo cos guarda;
l’arma per si de tot excés s’enuja.
Junts acordants, en delit cascú puja
tant com saber l’errada l’arma tarda;
açò esdevé com del cos volers fluixen:
120 lladoncs los tels de sos ulls desengruixen.
L’arma i el cos cascú en l’altre⋅s delita;
delits, dolors, entre ells los se parteixen,
les passions d’u en altre⋅s pareixen
- experiment als pecs trau de sospita -
125 mas algú d’ells no és tan suportable
que totalment per l’altre s’avorresca.
Fastig, oblit, fan que amor d’ells partesca,
o al menys no és per egual temps durable:
en los molt més per part del cos expira,
130 e moltes veus per oblit o per ira.
Per nostres ulls l’hom d’esta amor s’enflama,
toc desijant, d’on voler creix o fina.
Temprat esper la voluntat afina
e, perdut ell, amor de mort se clama.
135 Son fill e nét són desig i esperança,
mas prop los ve paor, qui⋅ls fa gran brega;
tals passions amador no les nega.
Aquesta amor cau en esta balança:
cascú d’aquests a l’altre vençre tenta,
140 e si ho compleix, amor e si destenta.
Per nostres senys amor d’arma comença,
292

mas vol per si virtuts e saviesa.
Aquesta amor per sol entendre és presa,
amant lo bé, del qual ha coneixença.
145 És feta gran segons les parts s’acorden,
multiplicant los béns d’on ella⋅s forma.
Del bé honest aquesta amor pren forma,
e los volers que⋅n surten no discorden.
Lo qui l’ateny en ser content s’acosta:
150 por no acull, ne esperança, de costa.
¿Quals són aquells que amor honest los force
amar per si virtuts en una dona?
Bé són jo cert que tots la volen bona
perquè⋅l delit de l’hom durar s’esforce.
155 No⋅n sé algú que separat lo senta;
menys de saber, senten dins ells sa obra,
d’on l’altra amor nom de ferma li’n sobra:
de fastig rep, o de oblit, empenta.
Aquesta amor és filosofal pedra,
160 que lla on cau ço que res no val medra.
Aquella amor on Venus ha sa regna
a nostre cos ensems ab l’arma guarda.
A molts plaers e dolors no és tarda;
en cor honest moltes vegades regna.
165 Torba lo seny, subtilitats enfosca,
e sa dolor, dorment hom, ella vetla.
Solaços vol e prestament la cetla.
Qui n’és plagat la raó té molt fosca
perquè no pot honesta amor percebre:
170 de ardiment no pot sentir la llebre !
Los apetits sensuals l’arma lliguen;
doncs, tots aquells qui del tot Venus tira
molt foscament llur enteniment mira
per los cecs focs qui l’esperit abriguen.
175 Los escolans de qui Venus és mestre
lo contemplar jaqueixen, prenints l’acte.
Voler no cast, executor sens pacte,
domda cos braus, domèstic fa⋅l campestre,
faent sentir passió molt extrema.
180 Jau en dur llit, en hom de vida sema.
L’amor que⋅ns ve tota de part de l’arma
en les virtuts i en l’entendre s’endreça;
aquest voler simple Déu lo adreça
e pot ser tant que tot altre⋅s desarma.
185 Però en mi, trobant lloc, tots caigueren,
293

mogut cascú per la sua semblança.
Dos colps sentí; donà’ls cascú sa llança.
Actes cascú dins en mi cometeren:
u donà llum per si, l’altre tenebra,
190 e tots justats, salut, delit, e febra.
Déu l’esperit de gran favor abasta:
en mers delits passions no⋅l congoixen.
Al cos mesquí sens fastig no l’afloixen;
no pot sentir bé si lo mal no tasta.
195 Tant com lo cos sa passió gran lleixa,
de l’esperit és sa presó pus ampla,
e ses virtuts e potences eixampla
sí que no veu tras paret mas per reixa;
sa pura amor en interés no⋅s causa,
200 e la del cos és curt plaer sa causa.
Jo no⋅m defens que amor mi no tente
d’aquell voler que arma i cos abracen.
Aquest voler mes natures l’atracen:
per dues parts me vendrà qui⋅m contente.
205 Així com l’hom pot més glòria atényer
quan nostra carn ab l’arma serà junta,
amor a mi en delitós grau munta
quan dos lligams arma i cos han astrényer,
car moltes veus u per l’altre⋅s presona,
210 e no és tan fort l’amor de la persona.
Quant al meu cos, amor lo desempara,
perquè⋅l poder d’aquell ve a son terme:
en pura amor l’esperit meu conferme;
en aquell punt resta ma raó clara.
215 Tan gran delit sent en aquella hora
que los delits del cos en fastig tornen;
e quan del cos forces a mi retornen,
en lo començ lo meu esperit plora,
e si del tot mon cos en força torna,
220 en son delit mon esperit sojorna.
Aquella amor per qui ma carn s’enclina
compliment sent dels béns que Venus lliura.
L’altra major, e d’esta no delliura,
lo que mereix no ha, i amar no fina.
225 L’honesta amor, però, és qui⋅m fa viure;
l’enteniment d’altres béns no s’alegra.
¿On serà, doncs, una amor tan entegra
que, en ella haver, de mals sia delliure,
294

amant a mi per consemblant manera?
230 Lo meu delit cau en aquesta espera.
Mon esperit contemplant se contenta,
e dintre si una persona forja.
D’ella no pens braços, peus, mans ne gorja,
car tot semblant altre semblant presenta:
235 solament vull d’ella tan clara pensa
que res de mi no⋅l fos cosa secreta,
apta i sabent, e d’amor fos estreta;
lo contrafer prengués en gran ofensa.
De son voler volgués ésser celosa
240 e que per mi vers mort fos animosa.
Mas, ¿per què Déu l’arma de carn abriga,
los fats volents, contra amor, no ser solta,
e per null temps raó no la n’ha tolta,
ans tot contrast ha per cosa enemiga?
245 Tant és ma carn ab delit enclinada,
dona no veig que m’alt que no sospire,
i en posseir sens fi aquella mire.
De tal desig m’arma és passionada,
e ma raó de grat jo la perdria
250 si⋅m fa esment que amor perdre poria.
Sí com aquell de la pensa tan vana
que en aquest món lo bé sobiran cerca
i ab gran enginy en grans delits fa cerca,
e veu molts mals en glòria mundana,
255 ne pren a mi, que amor deïfique,
sí que d’aquell contentament vull traure,
sí que no pot lo que⋅l deman bestraure;
no troba lloc on sa influença fique:
lloc és no ferm on mon desig reposa.
260 Desemparar ma esperança no⋅m gosa.
No conec hom qui sens amar persona
conega amor e per déu lo confesse.
Jo són aquell que per negun temps cesse
d’imaginar en ell, e res no⋅m dóna.
265 Desig me fa en l’esperança jaure,
dormint tan fort que raó no⋅m desperta.
Assats a mi és causa descoberta
que pura amor no pot en dona caure:
mon delit és vida contemplativa,
270 e romanc trist devallant en l’activa.
295

Lladoncs lo foc d’amor bé no s’amaga
e los meus ulls public lo manifesten,
e les dolors mes sangs al cor arresten,
acorrent lla on és donada plaga.
275 Los meus desigs de punt en punt canvie,
e la dolor no⋅m trop en un lloc certa.
Ma cara és de sa color incerta;
cerc llocs secrets e los publics desvie;
llanç-me en lo llit, dolor me’n gita fora.
280 Cuit esclatar mentre mon ull no plora.
Mos membres flacs sobtós moviment muden;
lo cap al coll és càrrega feixuga;
la gran calor dintre mes venes juga;
perills vinents a mon sentir secuden.
285 Perd lo record de les coses passades,
e lo meu cos me vist sola vergonya;
la cura gran d’amor tots fets me llonya
e no s’estén sinó en coses pensades.
L’executar lo meu desig l’esforça
290 e no sé què venç aquesta gran força.
Així com l’or sobre paper se posa
segons serà la bona o mala sisa,
tal semblant cas mon sentiment divisa
d’aquesta amor, segons en qui reposa.
295 Sí com lo foc tots humits li contrasten
e los secs llocs sa força obeeixen,
així d’amor ses influences veixen
a tots aquells on sos poders abasten.
Tant fa com pot fer la persona amable,
300 havent tant lloc en nós com lo diable.
En lo delit que arma i cos desigen
feneix delit si compliment hi basta.
Mas los delits que l’arma sola tasta
són duradors, car jamés la fastigen;
305 e sí com l’hom que la mort lo encorre,
l’arma d’ell viu, que és d’infinit eixida,
e l’altra part en lo món és delida,
car lo finit en tal cas no l’acorre:
així lo cos fa mortal amor ésser
310 e l’arma ab ell no mostra son dret ésser.
Sí com l’arnés d’acer a colp s’engruna
e lo de ferr un petit colp lo passa,
quan són units no⋅ls destru res llur massa
(d’aquests mesclats surt molt gran virtut una),
296

315 així amor subtil i enfinit tempra
la finitat de la del cos, i aviva.
En cert cas mor nostra amor sensitiva
e l’esperit junt ab ell se destempra.
Amen ensems, e l’esperit sols ame,
320 perquè tot l’hom no⋅s trop que en res desame.
Los hòmens llecs qui per amor s’encenen
en fets divins, ab infusa ciença,
divinal és llur gran intel⋅ligença,
e sos costums a creure tots amenen.
325 Doncs, si d’amor algun parlar m’escapa
que la raó no⋅l lloe ne l’aprove,
no sia algú que los dits meus reprove.
Dels grans secrets que amor cobre ab sa capa,
de tots aquells, puc fer apocalipsi.
330 Jo defallint, amor farà eclipsi.
Lo món finit, lo sol e lluna i signes
no correran per lo cel, ne planetes;
per ops d’aquell los ha Déu fets e fetes
i, ell defallint, cessen llurs fets insignes;
335 tot enaixí, si d’aquest món trespasse,
aquell poder que en amar nos enclina
caurà del cel, car pus hom no s’afina
en ben amar, ans cascú veig que⋅s llasse.
Si amor veu que errant sens profit vaja,
340 envergonyit jo creu de son lloc caja.
297

298
Notes LXXXVII
8 per què: pel qual.
9 L’amor honest i l’amor «delitable».
11-12 Aquestes dues formes d’amor s’han d’expressar mitjançant el seu desig corresponent.
17-18 L’amor carnal sumeix l’ànima en el seu delit, però l’ànima s’enyora perquè no hi troba
el seu propi plaer.
19 ells junts: ànima i cos.
20 d’aquell: del mesclat voler.
21 Tal voler: el mesclat voler.
22 nostres dos natures: els aspectes corporal i espiritual de l’home.
23-24 El mesclat voler fa que l’home vulgui que les seves esperances es duguin a terme.
25 ell: el mesclat voler.
26-27 El cos exigeix del mesclat voler més del que li pot donar; el mesclat voler transforma
la part física de l’home, espiritualitzant-la, però la naturalesa de l’home torna a enfonsar el
cos.
29-30 El desig de satisfacció que té cadascuna de les dues «natures» de l’home és imparable.
32 desreglat: a tort i a dret.
34 açò que en ser content no·l mena: allò que no el porta a la felicitat.
37-40 El mesclat voler és tal que obra dins de l’amor delitable amb igual força en l’ànima i el
cos, de manera que ni el cos ni l’ànima hi ofereixen resistència.
41 aquest voler: l’amor delitable; trobadors: poetes (com March mateix, anomenat «gran
trobador» pel marquès de Santillana).
42 Enteneu: «per aquest voler los toca dolor mortal».
43 broca: esperona.
44 L’apetit de l’ànima, en l’amor que celebren els poetes, s’alimenta de l’apetit sensual, el
del cos.
45-50 Quan l’home ama carnalment o espiritualment el seu amor és recognosciblement físic
o espiritual. Quan es barregen aquests desigs, però, en el mesclat voler, no hi ha manera de
saber quina és la naturalesa del seu amor.
47 tal amor: l’amor virtuós.
51 aquests: els amors o desigs espiritual i carnal.
54 condició: estament.
55-60 Durant aquests amigables pactes entre cos i ànima, l’esperit consent als plaers del cos,
en contra de la raó, encara que el voler espiritual està vinculat a «l’apetit raonable» (com al v.
111). Per la seva part, el cos es veu involucrat en els plaers de l’ànima i esdevé conscient en
aquests moments de la seva pròpia mortalitat.
63 aquests: l’ànima i el cos; se morden: es fereixen.
64 aquest voler: el mesclat voler.
65-67 Es descriuen els efectes físics nocius de l’amor. Si els desigs d’ànima i de cos no se
satisfan, l’amor que l’home sent mitjançant el mesclat voler no pot fer content ni l’un desig ni
l’altre.
71-73 En el mesclat voler, l’ànima vol participar-hi voluntàriament, ja que l’ànima és
insubstancial; d’altra banda, el cos no té més paper que l’animal. Quan es troben junts, però,
el mesclat voler és avantatjós per als dos components, com explica tot seguit.
74-82 En la col⋅laboració entre ànima i cos, cadascú pot participar en el delit de l’altre o
compartir el propi amb l’altre. L’amant, després de guanyar el cos de la dona, vol el seu
«seny e saber», propietats de l’ànima, i amb això el cos perd el seu sentit de finitud i s’eleva;
en canvi, l’ànima ha de baixar al nivell de l’amor físic per sentir delit mitjançant el cos.

299
79 tol: en treu.
83 raixa: ràbia.
84 Tant el cos com l’ànima són «en delit...pobres» perquè només poden sentir el plaer amb la
col⋅laboració de l’altre i tenen poc delit propi.
86 sa natura·s llunya: s’allunya de la seva naturalesa.
87-88 El cos s’esforça per sentir un delit més meritori que el carnal i s’oblida de la seva
naturalesa mesquina.
89 s’aterra: baixa.
90 Enteneu: «perquè no s’ofena algú, si toca», és a dir, l’amor delitable no és mai estable en
cap amador; si toca: «quan [l’amor delitable] es fa sentir en l’amant».
91-100 Els dos elements d’ànima i cos en l’amor delitable han de recolzar-se en la virtut.
93 metrien gran ferea: espantarien.
101 aquest voler: l’amor delitable.
102 aquest voler: el mesclat voler.
106 lo seu: el seu propi apetit.
107 l’altra veu: l’altra vegada.
109-10: Tots dos volers, el carnal i l’espiritual, són iniciats o pel desig propi o pel desig que
provoca l’altre voler; broque: esperoni.
111-12 apetit raonable: l’espiritual; [apetit] cobejós: el carnal; no és: pronunciació
monosil·làbica (als manuscrits: nos).
113-14 L’amor espiritual, per aconseguir el seu propi delit, dóna mal tracte al cos.
115 El cos no pot tenir, independentment de l’ànima, cap sentit de l’infinit; per la seva part,
l’ànima sent fàstic de tots els excessos de la carn.
119 L’ànima s’adona del seu error en consentir al cos quan el desig carnal disminueix.
120 sos ulls desengruixen: els ulls de l’ànima aclareixen.
124 Ádhuc els nicis saben, per experiència pròpia, que és veritat.
125-26 Ni el cos ni l’ànima són tan tolerants que neguin el seu propi desig en favor de l’altre.
128 o’l: o al.
129 los molt més: la gran majoria.
130 veus: vegades.
131 Segueix parlant del mesclat voler.
132 fina: acaba.
135-36 Son fill e nét: el subjecte és «esta amor» (l’amor del mesclat voler). Aquest amor
causa en l’home el desig i després l’esperança; a aquestes passions segueix la de la por.
137 Cap amador no pot negar que senti tals passions.
139 aquests: d’una banda «desig» i «esperança», i de l’altra «paor»; tenta: tempta, intenta.
141-60 Sobre la naturalesa de l’amor espiritual.
148-50 L’amor espiritual, a difèrencia de l’amor mixt, no produeix les passions
contradictòries de la por i l’esperança.
150 no acull...de costa: no deixa que s’acostin.
151-54 Els homes no amen la virtut en la dona en si, sinó que els motiva el desig de fer durar
el plaer que troben en la virtut; o sigui, si senten l’amor virtuós ho fan dins de l’amor
delitable.
155-57 El poeta afirma que no coneix ningú que senti l’amor honest «separat» de l’amor
delitable: l’amor honest obra en l’home sense que ell se n’adoni, sempre dins de l’amor
delitable. L’amor delitable segueix essent inestable no obstant la seva vinculació a l’amor
honest; menys de saber: sense adonar-se’n; sa obra: la de l’amor honest; l’altra amor: l’amor
delitable.

158 L’amor honest dins de l’amor mixt és causat pel fàstic (de l’amor carnal), o per l’oblit
del desig del cos; és a dir, no respon a un desig de la virtut en si.
159-60 L’amor honest dóna un valor a l’amor delitable que no tindria tot sol.
162 guarda: mira.
166 El dolor que causa l’amor delitable segueix despert mentre l’home dorm.
167 No veu l’hora de gaudir dels solaços de la cambra.
170 Igual que no es pot esperar que la llebre es mostri valenta, essent un animal covard, un
amador d’amor delitable no pot sentir l’amor honest (encara que tingui, com March admet al
v. 164, el «cor honest»).
172 tots aquells: tot aquells amadors.
175 escolans: deixebles.
177 El voler sensual acompleix el seu desig sense negociar cap «pacte» amb l’amador.
178 Sap amansir el cos ferotge i domesticar qualsevol cosa salvatge.
179 faent: amb sentit causal, «mitjançant la passió molt extrema».
180 El desig sensual mai té un lloc adequat en l’home, ja que la sensualitat li roba tot sentit
de la veritable vida, la qual és la de l’esperit, una idea que reapareix al v. 225; sema: eixuta.
181 El poeta torna a parlar de l’amor espiritual.
185 tots: tots dos.
186 semblança: es refereix a l’atracció mútua dels semblants, tema freqüent a March.
190 justats: aplegats.
192 mers delits: delits simples, sense barreja de l’element sensual; passions: l’esperança i la
por que generen l’amor delitable (cf. vs. 133-37).
193-94: Les passions sempre deixen l’amador amb el sentiment de fàstic quan l’abandonen.
196 Enteneu: «sa presó - [la] de l’esperit - es pus ampla».
198 sí que: de manera que.
199 Es refereix al «profit amable» del v. 7, l’amor físic que només contempla la satisfacció
pròpia.
200 «En canvi, l’amor físic s’origina en el desig d’un breu plaer».
201 tente: tempta.
206 És a dir, després del Dia del Judici.
209 L’ànima sovint constreny («presona»), l’activitat del desig físic.
210 no és: pronunciació monosil·làbica (als manuscrits: nos).
211-20 Segueix descrivint el procés del predomini de l’ànima en l’amor delitable.
212 d’aquell: del cos.
220 Quan l’amor carnal ja torna a ser dominant, l’esperit segueix delectant-se, com pot, dins
del plaer físic.
222 compliment: plenitud; el poeta sent l’amor carnal amb tota la força d’aquell desig.
223 L’altra major: l’amor delitable, on tampoc no falta l’amor carnal.
224 amar no fina: no arriba mai a la seva fi, mai assoleix la satisfacció.
225 Cf. v. 180, on March afirma que l’home que ama per amor carnal és «de vida sema».
227-30 L’amor del v. 227 es refereix al que el poeta podria sentir per la dama que s’imagina,
la qual l’estimaria de la mateix manera; entegra: íntegra; haver: tenir.
230 espera: esfera.
233-34 No pensa en la bellesa física de la dama imaginada perquè allò que el seu esperit
desitja en la dama és la bellesa d’esperit, el semblant espiritual de la seva ànima.
237 estreta: íntima.
238 lo contrafer: el contrari.
242 «els fats volent, contra la voluntat de l’amor, que l’ànima estigui lligada [al cos]».
300

301
242 «¿Per què l’ànima està enclosa en la carn i no pot deslligar-se del cos com l’amor
voldria?»
243-44 La raó no serveix per deslligar l’ànima del cos; més aviat, el cos s’oposa a tota
resistència.
246 que m’alt: que m’agradi.
250 si·m fa esment: si pensés.
254 e veu: «i, no obstant, veu».
256 sí que: de manera que.
257 sí que: aquí sembla tenir el valor de «encara que».
258 troba: el subjecte és amor (v. 255).
261 sens amar persona: sense amar cap dona concreta.
267 Assats: Plenament.
271-290 Viva descripció dels efectes físics de l’amor sobre l’amant.
272 public: pronunciació aguda; també al v. 278.
274 plaga: nafra.
280 Cuit: Penso.
283 juga: fa moure.
285 Perd: Perdo.
288 no s’estén: el subjecte es «amor» (v. 287).
289-90 «El meu desig m’obliga a fer les «coses pensades» (v. 288) i no hi ha res que venci la
força d’aquest desig».
292 sisa: per a l’ortografia i l’origen d’aquest mot, vegeu DECLC, VII, 947, on es dóna
l’accepció «mordent d’ocre o vermelló que usen els dauradors per fixar els pans d’or»,
interpretació que recolza la que dóna Pagès: «"colle" dont on se sert dans la dorure et sur
laquelle on pose les feuilles d’or» (Commentaire, p. 96).
297 veixen: oprimeixen.
302 El delit experimentat dins del voler mesclat acaba quan el desig se satisfà.
305 lo encorre: li sobrevé.
308 no l’acorre: ja no li serveix.
310 L’ànima, estant amb el cos, no pot obrar d’acord amb la seva veritable naturalesa.
311 a colp s’engruna: es defà al primer cop.
313 destru: destrueix.
316 aviva: dóna vida a l’amor del cos.
317-20 En algun moment l’amor carnal deixa d’obrar en l’home i es «destrempa» la unió dels
dos amors (cf. la imatge dels vs. 311-14), afectant també l’amor espiritual. No obstant, l’amor
espiritual en aquests moments pot fer-se sentir més, cosa que assegura que l’home sempre
ami o mitjançant el mesclat voler o amb l’amor de l’esperit.
321-27 March ofereix un argument per analogia per afirmar la seva autoritat, comparant-se
amb aquells que Déu ha fet revelacions encara que no siguin membres de la clerecia.
324 amenen: condueixen.
330 «Quan jo em mori, l’amor s’acabarà».
334 ell: el món.
335-38 March amplia la idea introduïda al v. 329: amb la seva mort hi haurà l’apocalipsi tal
com es descriu a la Bíblia com ens recorda el següent passatge d’Antoni Canals: «los qui
seguexen de cobejança...seguexen aquella stela de la qual diu sent Johan, en lo .VIIIè. capítol
del Apocalipsi, que caygué del cel en los flums e en les fonts...» (Antoni Canals, De
providència dins Scipió e Aníbal. De providència. De Arra de ànima, ed. Martí de Riquer
(Barcelona: Barcino, 1935), p. 122)

335 aquell poder: l’estrella de Venus.
337 pus hom: cap altre home.
302

303
LXXXVIII
Les tres primeres estrofes descriuen l’estat psíquic del poeta: la seva experiència vital és del
tot negativa, i hi predomina el sentiment del dolor. La imatge del símil dels vs. 13-16 que
descriu el pecador que amb el temps es converteix en un viciós habitual dóna un primer indici
del context amorós sorprenent que s’anrà revelant a la resta del poema. No es tracta, com
seria d’esperar en la poesia occitano-catalana corrent, d’una simple queixa de la falta d’amor
de la dama, sinó d’una mena d’elogi indirecte d’una dona que posseeix un sentit moral
superior al del poeta. En el cas d’aquest dona, allò que li impedeix que es lliuri a l’amor no és
el seu poc interès en el poeta o l’amor per un altre, sinó «sana raó e passió malalta» (v. 31).
Tot seguit es descriu la dama (vs. 33-48) com a dona excepcional, regida per la raó,
imperturbable davant l’amor.
Aquest context dóna a les cobles restants (vs. 49-72) un sentit especial. Aqeuesta versos
impressionants sobre el dolor que espera tots els amants ja porten una càrrega moral: l’amor
es pot resisitir, perquè ho fa fins i tot una dona, i tot aquell dolor de l’amor es por evitar
mitjançant l’us de la raó.
La tornada resumeix la naturalesa insòlita de l’experiència actual de l’amor que sent el
poeta: el bé de l’amor ja sembla fora del seu abast, i els seus mals li són cada vegada més
evidents.
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, p. 96; Poesies, III, 158-64; Archer, Pervasive Image, pp. 151-52.
Malament viu qui delit perd de viure;
ell és aquell qui nostra vida acaba,
e la tristor la destru e menyscaba;
4 doncs, si bé·m visc, per mort me puc escriure
puis he perdut a vós qui m’éreu vida.
Per vós amar, del món me contentava;
de Déu e gents tot grat abandonava,
8 e vós haveu ma esperança escarnida.
La gran dolor ha ma força aflaquida,
que pietat só forçat de mi pendre,
e quan en cor fembril me veig atendre
12 vull-me esforçar e ma força és perida.
Sí com aquell qui sa arma a vicis dóna
per un gran temps en hàbit aquells gira,
no té poder en contra amor ne ira
16 qui al començ son poder abandona.
No és en mi de tolre ma persona
e d’apartar del tot d’amor ma pensa;
dolor he ja com no·m trobe defensa;
20 de ço que·m plau és la raó fellona.
En tal contrast sol vida d’hom descréixer,
mas no la vull si Déu no la mellora;
ma voluntat res tant no l’entrenyora

24 com si la veu sens aquella meréixer.
Jo sens amor bastara vós conéixer;
per ell passau sens ésser coneguda;
tal voluntat com la mia és perduda
28 la vostra amant, qui no·l plau d’amor péixer.
La vostra amor d’altra amor no·s contenta:
qui ama poc altra amor no li alta;
sana raó e passió malalta
32 han tot poder per amor dar empenta.
Dolor d’amor novament me turmenta
perquè és llong temps que dolors no·m feriren,
e mos volers amar ja no sofiren.
36 Novella amor no·m pens que jamés senta:
amant a vós he plagut ma natura,
e contra vós és que a mi amàsseu;
primors de por no sé que us oblidàsseu,
40 ne remetés los fets a la ventura.
En contra amor vostre cor ha armadura,
e per tots temps ab la raó·s consella;
si no amau no és gran maravella,
44 car poca amor no viu on seny atura.
Si passions d’amor dins vós jugassen,
fósseu del seny quansevol consellada,
la voluntat de dona enamorada
48 no troba frens aquella refrenassen.
Si amadors poder sentir bastassen
les grans dolors que en fi d’amor se prenen,
si bé en començ molts grans delits ne vénen,
52 jo só ben cert que d’amor se dubtassen.
Delit present nostra pensa afalaga
que tol saber de dolor venidora;
saber se pot, mas no és sentidora;
56 la carn no sent lo mal que per temps paga.
Qui és malalt d’aquella dolça plaga
no sap la mort que·l sa veu manifesta;
e de present amor lo delit presta
60 i al sentiment dolor vinent s’amaga.
Hom sap e sent lo delit qui·ns aporta
e la dolor de lluny a nós menaça;
ab ulls rients, lo delit nos abraça,
64 e la dolor calla detràs la porta.
Quan delit naix, la dolor jau mig morta,
304

i en poc instant aquesta met sa força;
desig, qui és passió d’hom, l’esforça,
68 e por de mal venidor la conforta.
Lo bé atés, no munta en suma tanta
com ans d’aquell haver la pensa ordena;
i el pes d’amor no·l sosté fort cadena:
72 de per si cau, o prop terra·s decanta.
Tornada
Oh folla amor, sol vostre nom m’espanta;
no hi trop lo bé que en temps passat trobava,
e sent los mals que d’abans ignorava;
76 plora mon ull, e ma boca no canta.
305

306
Notes LXXXVIII
2 acaba: completa.
4 si bé: encara que.
6 vós: la dama.
7 tot grat: de tot grat.
10 que: tant que.
11-12 Quan veu que ja pot accedir al cor d’una dona, li falla la força necessària.
13-14 vicis...hàbits: termes aristotèlics (i escolàstics) comuns a March; la qüestió de l’hàbit
és tractat detingudament al poema CXVII.
16 És a dir, el seu propi poder.
17 tolre: treure, apartar.
18 És a dir, «e d’apartar ma pensa del tot de [l’] amor».
20 Els desigs del poeta no concorden amb la raó.
21 El conflicte entre amor i raó abreuja la vida de l’home, però això no importa al poeta, que
no vol seguir vivint una existència tan dolorosa.
23 Res no afligeix la voluntat del poeta tant com veure que segueix vivint sense aconseguir
l’amor de la dama; la es referix a vida (v. 21) i aquella a la dama (vós al v. 6).
25-28 A la dama no li interessa l’amor; el poeta considera que s’acostaria més a ella si ho fés
com algú que no està enamorat d’ella; 25 bastara: bastaria; 26 ell: l’amor.
30 alta: plau.
31-32 Quan, com en el cas dela dama, la raó és vogorosa i his ha poca passió, fàcilment la raó
es descarta; per amor dar empenta: per rebutjar l’amor.
35 «els meus desigs ja no sofrien per l’amor».
36 Novella amor: és a dir, un altre amor nou, després del’actual.
37-38 Mentres ella reuneix tot allò que el poeta podria desitjar en una dona, ella evidentment
és incapaç per naturalesa d’amar-lo.
39-40 La dama ha sabut resistir l’amor valent-se de totes les possibilitats que li ofereixen la
por; tampoc no ha volgut exposar-se davant la fortuna en fer les seves accions.
42 ab la raó·s consella: es regeix per la raó.
44 on seny atura: on domina el seny.
45-48 Si la dama fos subjecte a les passons de l’amor, per molt que el seny l’aconsellés, la
seva resposta seria ben diferent ja que cap dona enamorada pot resistir l’amor; aquella: amor.
49-50 Si els amadors poguéssin saber quins sofriments els esperen més endavant...
53 afalaga: sedueix.
54 que tol saber: tant que impedeix que l’amant s’adoni.
55 no és sentidora: la pensa, encara que podria adonar-se del mal vinent, no el podria sentir;
la carn tampoc no se n’adona.
57 plaga: ferida.
60 L’amor amaga el dolor vinent dels sentiments de l’amador.
61 aporta: el subjecte és amor.
67-68 El desig, és a dir, la passió humana, afligeix l’home i el consola quan aquest sent la por
del mal futur; 68: «conforta [en l’home] la por del mal venidor».
69 Un cop assolit, el bé desijat resulta no ser del tot el que l’amador havia pensat.

307
LXXXIX
El poema gira entorn de la idea de la necessitat de la correspondència en l’amor. Sembla
que la dama correspon al poeta (vs. 49-52) però no amb tota la força que ell voldria: els seus
sentiments envers ella són extrems, i només seria feliç si pogués creure que el seu amor per a
ell prengués una forma semblant. Si això no arriba a passar, l’amor que ell li té està
condemnat a morir.
Sosté que la vacil·lació en el seu estat d’ànim (varietat, v. 42) no és cap senyal de
desamor, sinó tot el contrari, i és comú als amants (vs. 45-48).
Al costat del LXXXVIII, aquest poema té poca complexitat conceptual i es refereix a un
estat emocional molt més senzill i sense referència a un context moral.
S’ha interpretat el senyal «Mon darrer bé» com a una indicació de la posició relativament
tardana en la producció de March pel que fa a aquest poema, no hi ha elements que ens ajudin
a situar-lo amb seguretat.
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, pp. 96-97; Poesies, III, 164-68; Archer, Pervasive Image, pp.
131-32.
Cervo ferit no desija la font
aitant com jo ésser a vós present;
al gran repòs de mon contentament
4 passar no pusc sinó per aquest pont.
Molt me ve tard lo jorn tan desijat,
comprat molt car per dolorós sospir,
e tard o breu só cert que deu venir,
8 si per la mort camí no m’és tancat.
Ésser no pusc d’esperança llançat,
car jo us desig segons mon major bé;
a vós deman; contra mi res no us té
12 mentre·l voler vostre·m sia donat.
Si·l pensament llunyava un sol punt
d’imaginar haver vostre voler,
sens aquell tot no pusc delit haver:
16 si no és tot sa, tost porà ser defunt.
Davant me veig de grans dolors un munt,
puis ops he tant per a mon contentar,
e mon voler porà molt menyscabar
20 si·l vostre·s mou e no mostra que munt;
e, devallant, devallarà lo meu,
e, d’alt caent, no darà poc crebant,
car tot extrem altre extrem és donant:
24 al poc estat no par l’ofensa greu.
Mil veus lo jorn és per mi pregat Déu

de ço que en vós està la major part:
que en mon voler hajau lo vostre esguard;
28 e prec amor vos llanç tot poder seu;
e si ho compleix, lladoncs pendreu extrem,
si troba lloc on se prenga en vós;
en lloc dispost sa passió és en nós,
32 e lo contrast tenim e no volem.
Noves de vós saber mortalment tem,
dubtant-me fort que no hi mostreu amor;
per no saber, visc en altra dolor;
36 no sé de qual costat guard que no·m crem.
No és en vós complir lo meu delit,
per bé que vós vullau complir aquell;
d’amor haveu haver forçat consell:
40 en vós i en ell recau mon bé complit.
Res no temau ne prengau en despit
dels pensaments meus ab varietat,
car en servei seran de fermetat;
44 de tals servents vol ser amor servit.
Si punt d’enuig d’est praticar sentiu,
sens amor sou o no sabeu què vol;
ferm lloc no·l té qui d’aquest mal se dol:
48 lo moviment per segurtat teniu.
Si tant de vós com voleu no confiu,
mon gran voler me porta en aquest zel;
de vostre cos no tem lo pus prim pèl
52 que en contra mi res fes ne·m fos altiu.
La voluntat vull que pas tota en mi;
jo só celós si molt amau a Déu:
dant-vos delit sens mi, lo mal creix meu;
56 quan vos dolgués, del mal vostre·m dolguí.
Tornada
Mon darrer bé, de vós jo guard la fi
quan del present me trop ésser content,
e si·m veig trist per algun cas present,
60 res venidor trobar no·s pot en mi.
308

309
Notes LXXXIX
1 El símil remunta al salm 42.2, «Com la cèrvola es deleix per l’aigua viva...»
[«Quemadmodum desiderat cervus ad fontes aquarum...»], però es tracta també d’una imatge
freqüent a la lírica castellana i gallegoportuguesa amb la seva font en la literatura llatina;
vegeu María Rosa Lida de Malkiel, «Transmisión y recreación de temas grecolatinos en la
poesía lírica española» en La tradición clásica en España (Barcelona:Ariel, 1975), pp. 52-79,
sobre el «ciervo herido y la fuente».
2 aitant: tant.
4 aquest pont: és a dir, estar en la presència de la dama.
9 No pot abandonar l’esperança.
10 El poeta considera la dama el seu major bé, el summum bonum que, en el pensament
medieval, només podia ser Déu.
11 contra mi res no us té: res no us oposa a mi.
13 llunyava: allunyés.
14 haver vostre voler: tenir el vostre amor.
15 aquell tot: tot el voler (amor) de la dama.
16 Si el voler de la dama no és del tot sa, aviat podria morir; no és: pronunciació
monosil·làbica (als manuscrits nos).
18 «perquè necessito tant per contentar-me».
19 mon voler: l’amor del poeta.
20 ·l vostre: el voler o amor de la dama; munt: puja.
21-23 L’amor del poeta disminuirà de manera dramàtica si disminueix el de la dama: el seu
és un amor d’extrems.
24 Comparança basada en la teoria social dels estaments, com assenyala Bohigas: una ofensa
comesa contra una persona de l’estament més baix és mes greu que la que es comet contra
algú d’una capa social més alta; poc: petit.
26-27 «d’allò que depèn principalment de vós: que penseu en el meu amor».
28 llanç: llenci, tiri.
31 passió’s: passió és.
32 Quan l’amor entra en l’amant, aquest encara és capaç de resistir-lo, però no vol fer-ho.
33 tem: temo.
33 dubtant: tement.
35 Pateix no tan sols el dolor de témer que la dama no l’estimi sinó també el de no saber res
dels seus sentiments.
39 «per força heu de tenir consell de l’amor».
40 Que la dama estimi el poeta com ell voldria depèn de l’amor i d’ella conjuntament.
41-44 La dama no hauria d’interpretar malament els canvis d’ànim del poeta (varietat),
perquè aquests són senyals de constància (fermetat) en l’amor.
45 d’est praticar: es refereix a la variabilitat anímica del poeta.
48 Cal que la dama entengui que la inestabilitat emocional (moviment) del poeta es una prova
de la seva cosntància; teniu: amb sentit d’imperatiu.
49-52 Encara que el poeta no confia del tot en la dama, com acaba de dir, això es deu a la
naturalesa extrema del seu amor; de fet, té tota la confiança en la seva persona i sap que ella
no li faria de grat cap mal; 50 mon gran voler: el meu gran amor; no tem: no temo.
Interpretem vostre cos (v. 51) com «la vostra persona», i no creiem que hi hagi cap referència
a l’amor carnal.
53 pas: passi.
56 dolgués: dolguéssiu.

57-60 Quan el poeta es mostra content és perquè sent l’esperança de posseir la dama del tot, i
quan és trist això és degut al pessimisme del moment.
310

311
XC
March desenrottla el tòpic del sofriment causat pel record de’un temps feliç anterior, tema al
qual dedica també el poema I. Mentre en aquell poema March es val d’una sèrie de símils per
insistir en aquesta idea de procedència boeciana (vegeu el comentari del poema I), en aquest
poema insisteix, recorrint tan sols a una imatge als vs. 9-12, en la importància d’aquesta idea
dins de la psicologia de l’amor. Així mateix afirma que aquest estat d’ànim és una
conseqüència inevitable de l’amor, atès que la felicitat de l’amor està invertida en la dona, un
ésser incapaç de «ferm voler» (v. 32) i que no pot satisfer les necessitats de la raó en l’home,
sinó tan sols les de la carn (vs. 47-48). A la tornada, conclou que l’amor de les dones, del tot
inestable, és un frau.
Mètrica: cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, p. 97; Poesies, III, 168-72; Ramírez, La poesía, pp. 131-32.
No·s maravell algú perquè m’enyor,
car tot delit és ja fora de mi;
tant com major part d’aquell jo sentí,
4 com és passat, se dobla ma dolor,
car jo crec cert que lo temps és passat,
ab cor tot ferm, que tal en mi no torn.
Plagués a Déu que·m desmembràs lo jorn
8 ab qui, ne on, amor m’ha delitat.
Sí com lo temps a ploure aparellat,
la terra al vent l’és a ploure avinent,
tota dolor d’altre m’és convinent
12 que en ma dolor sia passionat:
tot cas extrem me porta recordar
lo propri dan i el llunyament de bé,
mas jo·m dolc més si algú mal d’amor té,
16 car en l’afany és companyó e par.
Si cas semblant a degú veig passar,
jo·m dolc pus fort e, planyent, he delit;
planc ell e mi e am l’oi e despit
20 del que jamés sentí lo mal d’amar.
E crec de cert ésser malventurós
qui major bé de amor sentirà:
així com jo, sé que son bé perdrà
24 i ab lo dolç tast sentrà més l’amargós.
Lo major bé de perdre és perillós
més que·l mijà, i el poc és pus segur;
e si en lo molt havia llong atur,
28 tot bé complit seria entre nós.

Mas dintre nós nostre enemic portam
qui sense nós lo delit nostre tol,
e fora nós d’embargs un gran estol,
32 e com lo ferm voler de dona amam.
Tants són los dits deslligants lo lligam
que no hi ha nu que puga ser dit cec;
en fer contrast vers amor hom no és llec:
36 dins nós mateixs medecines trobam.
E nostre amat, per son mal cor o cap,
la sua amor no pot molt envellir,
o en son voler per temps ha emmalaltir,
40 e casos molts d’on no veig hom escap.
Bé·m maravell on tanta dolor cap
com en aquell qui en temps dolent e trist
lo prosperant ab lo record ha vist
44 (l’experiment solament açò sap),
no esperant ja delectació,
per mudament primerament de si
e per defalt de no trobar en qui
48 plaure pogués sa carn e la raó.
Mon remembrar és ma confusió
e com no sent que bé·m dega venir,
car he perdut delit quant al sentir;
52 l’enteniment és ops que altre·m dó.
Hàbits novells seran no coneguts
e serà molt si en aquest temps durant
vida no·m fall, lo delit esperant,
56 ans que aquells a mi sien venguts.
Tornada
Amor, amor, aquells són decebuts
qui en joc de daus e dones han llur bé,
car menys ferm res la fortuna no té;
60 de mal en bé dins un punt són caiguts.
312

313
XC Notes
3-4 Ja que sentia molt intensament el delit, en perdre’l sofreix encara més intensament.
5-6 Està convençut que ja no tornarà mai a sentir delit.
7 que·m desmembràs: que em fes oblidar.
9-10 Quan el temps està per ploure, és perquè la terra i el vent s’acorden en que plogui; l’és
avinent: està d’acord (cf. CXVI, 32: «jo sé amor e ira com s’avenen»).
11-16 Saber que altres també sofreixen (en l’amor perdut), encara que aumenti el seu dolor,
fa que el seu propi sigui més soportable. L’analogia amb la imatge dels vs. 9-10 està en la
idea de l’acompanyiment (la terra amb els vents, els altres amants amb el poeta).
17-18 Insisteix en la idea del «delit» en el dolor que reemplaça l’anterior delit en l’amor;
degú: algú.
19 oi: odi.
24 Quant més dolç el delit de l’amor, més és amarg un cop perdut.
25-26 És a dir, «És més perillós perdre el major bé que el mitjà».
27-28 Si els grans béns duressin, ja sabríem quina cosa és la felicitat.
29-32 March enumera els factors que impedeixen que l’home sigui feliç en l’amor: l’enemic
interior, els molts embargs exteriors, i el desig de trobar la constància en la dama.
Considerem correcta la puntuació d’Obres; Poesies i Ferraté fan del v. 32 una interrogativa;
tol: treu.
35 hom no és llec: ningú no és inexpert.
37 nostre amat: la persona amada; son mal cor o cap: els seus sentiments o pensaments
malvats.
38 no pot molt envellir: no pot durar.
39 «o, amb el temps, perd l’amor que té a l’amant».
40 no veig hom escap: no veig que ningú escapi.
43 lo prosperant: el temps feliç anterior.
44 l’experiment: l’experiència.
46 L’amant desenganyat està sense esperança, primer pel canvi de sentiment que troba en si
mateix, i després per no trobar una dona que li agradi física i espiritualment.
49 remembrar: record.
50-51 «i perquè estic convençut que no tindré cap altre bé, perquè ja no trobo cap plaer en els
sentits».
52 Cal que l’enteniment em doni una altra forma de delit».
53 No podrà aprendre nous hàbits de viure.
56 aquells: els hàbits novells.
59 menys ferm res: cosa menys constant.
60 de mal en bé: és a dir, de mal en bé, i de bé en mal, d’acord amb la pràctica atribuida
tradicionalment a la Fortuna de fer pujar els caiguts i de fer caure els que estan a dalt de la
seva roda. XCI
Contra l’amor. La característica essencial de l’amor és la mutabilitat, de manera que el delit
que l’amor produeix sempre acaba en dolor: el primer estat duu inevitablement al segon.
L’amant, quan comença a amar, no s’adona del mal que l’espera, el qual s’origina en els seus
propis sentiments. El pitjor mal de l’amor és el seu «gran mudament» que fa que l’enamorat
canvïi de desig, i acabi menyspreant allò que poc temps abans havia estimat.
A excepció dels vs. 41-48 on al·ludeix a l’altre mal de l’amor que causa la mort de l’ésser
estimat, March desenvolupa la mateixa idea de la mutabilitat des d’un punt de partida
personal, descrivint-se a si mateix com un home escarmentat en matèria d’amor. A la tornada,
afirma que ja és hora que faci tot el possible per evitar l’amor.

L’èxit del poema rau en el fet que, no obstant les limitacions del seu tema i les que imposa
la mètrica estreta escollida (rimes en -it, -ent, -ir, -í), March no es repeteix ni arriba a dir
banalitats al llarg dels 76 versos.
Mètrica: cobles croades unisonants.
Bibliografia: Commentaire, p. 98; Poesies, IV, 5-10; Ramírez, La poesia, p. 64.
En aquell temps sentí d’amor delit
quan mon pensar mirà lo temps present:
lo venidor no·m portí en esment
4 e lo passat fon llançat en oblit.
Ja no farà mon sentiment dormir
que en lo començ ignor sa mala fi;
tals fets amor sol aportar ab si
8 que tots sos béns en dol han convertir.
Lo bé d’amor clar demostra ab lo dit
a l’amador lo mal qui l’és vinent:
és un senyal que no pot ser mintent;
12 doncs, en lo goig se troba entristit.
Qui és content és molt prop d’avorrir:
en pus breu temps que de vespre a matí,
grat, sobregrat, e canvis favorí.
16 Errant és dret; no·l plau bregues partir.
Lo desijat se volta en despit;
no té lloc ferm d’amor lo sentiment;
sos torns he vist assats complidament,
20 e veig aquell de mil colors vestit.
Detràs ell va continu penedir;
tal seguidor no·l viu mentre·l seguí;
ab los ulls clucs detràs sos peus aní,
24 guiant-me en part on tard poguí eixir.
Sí com lo jorn va primer que la nit
e d’ella és un cert demostrament,
va lo delit d’amor primerament;
28 dolor aprés no·l vol haver jaquit,
havent poder de tota res delir
que ab sa llet dolça delit nodrí;
tot ço que naix delit ho consentí
32 e corromp si per extrem dolorir.
Dels mals d’amor que trobadors han dit
no·n sé pus fort que son gran mudament;
lo ferm estat no dura llongament,
314

36 seguint aquell un novell apetit,
faent jaquir ço que vol hom seguir.
Mon apetit vol ço que no volguí;
volent amar, lladoncs jo avorrí,
40 e, no volent, amí sens consentir.
Certs mals d’amor per sa colpa he dit;
altres ne són fortuna malmirent,
casos portant d’on ve departiment,
44 donant enyor, i entre alguns met oblit.
La mort breument amor porta a morir,
jaquint dolor a aquell que no morí,
e lo qui mor no tem final juí,
48 per gran dolor forçat d’amor partir.
Los fets d’amor no puc metre en oblit:
ab qui·ls haguí ne·l lloc no·m cau d’esment;
no puc sentir com los era sintent:
52 on seny no ateny no és per seny sentit.
Lo meu record a mi no pot suplir
dar lo delit que per amor sentí;
perdent lo tast que per amor tastí,
56 a poc instant lo delit viu fugir.
Ab la raó algú no ha sentit
lo mal d’amor o lo delit que·n sent;
en altre lloc ha son sitiament,
60 i és ja en mi alterat e marfit.
Quan altres béns jo veig de mi fugir,
enyor aquell que temps fon que·m fugí;
puis que lo lloc d’amor en mi fallí,
64 amor en mi no troba on tenir.
Tot mudament és verament fallit,
e d’amor és lo seu sosteniment,
car de res l’hom no pot ésser content
68 si en un estat amor lo té establit.
Si fermetat amor fa defallir,
¿com portarà res ferm amor en si?
Doncs, si amor en fermetat fallí,
72 raó és gran, puis no ferm l’ha tenir.
Tornada
Amor, amor, temps és de penedir,
sí que, veent vós, gire mon camí;
lo vostre bé fastig porta prop si
76 o tal dolor que sap prou qui ho sap dir.
315

316
XCI Notes
2 mirà: abans el poeta mirava amb goig l’avenir, que ja és el temps present.
3 no·m portí en esment: no considerava.
5-6 El subjecte de farà dormir és amor (v. 2); que en lo comença ignor: de tal manera que al
començament jo ignori.
8 han convertir: convertiran.
12 doncs: amb valor causal, «i per això».
15 canvis: és a dir, de «grat» en «sobregrat», i després en despit; favorí: el subjecte és amor
(v. 9).
16 L’amor no té cap interès en posar fi als conflictes de l’amant; tot el contrari, perquè l’amor
duu l’amant directament a l’error. (cf. vs. 24 i 74).
18 d’amor lo sentiment: és a dir, «lo sentiment d’amor».
19 assats complidament: força sovint.
22 El poeta, mentre seguia l’amor, no veia que al darrera de l’amor anava un altre seguidor,
el «continu penedir».
24 guiant-me: el subjecte és amor.
28 El dolor no vol deixar de seguir el delit.
29 tota res: tot.
31-32 El delit, raó d’ésser de tots els éssers, és destruït per l’extrem dolor.
36 aquell: es refereix a «lo ferm estat».
37 El nou desig de l’amant el fa deixar allò que voldria seguir; és a dir, deixa d’amar una
dona i passa a estimar-ne una altra.
40 sens consentir: sense donar el seu consentiment a l’amor.
41 per sa colpa: per culpa de l’amor; els mals són atribuïbles directament a l’amor. A
continuació parla dels mals de l’amor que ha causat la fortuna, mitjançant la mort.
42 malmirent: desmereixedor.
43 departiment: separació dels amants.
46 jaquint: deixant.
47-48 El mal de deixar una persona amada sobrepassa el temor al judici final que ens espera
més enllà de la mort.
50 no·m cau d’esment: no se me’n va de la memòria.
55-56 Quant va deixar de sentir l’amor amb els sentits, el delit va desaparèixer.
57-58 Ni el mal ni el delit de l’amor se senten per mitjà de la raó.
59 sitiament: situació.
60 marfit: marcit.
62 aquell: aquell bé, l’amor.
61-62 Ara que d’altres béns l’eludeixen, enyora el bé de l’amor, perdut des de fa temps.
65-66 L’amor es fonamenta en el canvi, i per tant no perdura.
67-68 Ningú no pot estar content si vol que el seu amor sigui constant; té: el subjecte és
l’hom.
69-70 Amor mateix fa que sigui impossible que els sentiments siguin constants, i per tant la
constància i l’amor són incompatibles.
71-72 És lògic que l’amor no sigui ferm ja que el caracteritza la inconstància.
74 «de manera que, quan us veig, giro el meu camí [cap a un altre lloc]».

317
XCII
Aquest poema, el més llarg dels sis anomenats «cants de mort», és alhora una elegia de to
personal i un examen de la naturalesa i de les formes de l’amor. Aquest segon aspecte
l’acosta al LXXXVII. A diferència d’aquell poema, però, en escriure el primer «cant de
mort», March ja pot contemplar la possibilitat real de l’«amor honest». La mort de la dona ha
tingut l’efecte de fer possible la separació dels dos elements constitutius de l’amor compost.
Preveu que el desig carnal, si bé encara el sent (vs. 41-42), aviat desapareixerà i amb ell
també aquell aspecte del seu dolor que es deu a la pèrdua de la companyia física de la dama.
En canvi, l’aspecte espiritual del seu amor, quan s’hagi alliberat del tot del seu vincle amb el
desig carnal, perdurarà.
Mentrestant, ha de suportar dues formes de dolor: el de la pèrdua física, que es deriva del
desig carnal, i el que causa l’amor compost. Es només l’amor espiritual el que no suposa
dolor (vs. 61-70).
De manera semblant al «cant espiritual», el poema no té una estructura discursiva
recognoscible, encara que March hi exposa en diversos llocs aspectes d’una teoria. És evident
que, també com aquell poema, el primer «cant de mort» és un intent de representar el
moviment anímic del poeta, i que és aquest aspecte el que explica que March de vegades
sembli fer afirmacions contradictòries. Així és que pugui dir del seu desig físic (v. 42) que «si
no és mort, no tardarà que muira», i que afirmi després, ja en un altre estat anímic, que ja no
sent el desig carnal sinó que gaudeix d’un amor plenament espiritual (vs. 110 i 227-228).
Gairebé en pugna amb aquestes afirmacions està el reconeixement d’un dolor
inconsolable, tot i que l’amor virtuós no hauria de causar aquest dolor. Ha de reconèixer que
encara que sent «tant delit...com l’hom devot al temple» quan pensa en la dona, també
experimenta «dolor extrema» (vs. 101-110). Al bell mig del poema, i entre dos passatges de
teorització sobre l’amor, trobem vuitanta versos (vs. 101-180) dedicats gairebé exclusivament
a la descripció del dolor.
March explica aquí que rebutja tota temptativa de consolar-se (vs. 101-104); només ha de
recordar l’amor que compartia amb la dama per sentir el dolor amb força renovada (vs. 105-
108). Encara que ha passat temps d’ençà de la seva mort, segueix sofrint com abans (vs. 119-
120). Tot seguit descriu un procés de sofriment en el qual alternen el dolor de diverses
intensitats i la falta del dolor (vs. 121-130). Tot li sembla estrany; ja no pot exercir el seu
judici com abans (vs. 131-140), i la intensitat del seu sofriment fa que tota la resta de la seva
experiència sembli anodina (vs. 151-160).
Després s’acusa de no trobar-se afectat per aquesta mort tant com deuria: el fet que no hagi
mort, fa que no sembli l’amant perfecte que ell voldria ser (vs. 161-170). Tanmateix,
finalment es demana com és que un esdeveniment tan comú com la mort pugui tenir l’efecte
de fer-li abandonar la raó i dubtar de la bondat de Déu. Tot aquest passatge sobre la seva
experiència del dol conclou amb l’aparent identificació de la difunta amb una de les seves
esposes (vs. 179-180).
A la resta del poema March torna a desenvolupar la base teòrica de la seva afirmació que
gaudeix d’un amor espiritual. La mort, tot i que suposa unes conseqüències emocionals com
les que acaba de descriure, implica un procés de depuració en els sentiments de l’amant (vs.
181-90). Precisament l’experiència del dol li ha permès de dissociar l’amor físic de
l’espiritual, quedant-se només amb el seu «voler» de «pura amor».
El poema es tanca amb ironia dramàtica. Contradient l’afirmació d’amor espiritual, declara
el seu desig d’abraçar la dona i afirma que, després del dia del Judici, seran d’una sola carn
que compartiran els seus dos cossos.

Mètrica: Cobles de vuit versos croats amb un dístic a la fi.
318
Bibliografia: Commentaire, pp. 98-103; Poesies, IV, 10-26; Riquer, Història, II, 524-29;
Ramírez, La poesia, pp. 293-307; Ferraté, p. xliv; Daniel L. Heiple, «The "Accidens amoris"
in Lyric Poetry», Neophilologus, 67 (1983), 55-64 [p. 62]; Marie-Claire Zimmermann, «Els
Cants de Mort en l’obra d’Ausiàs March: el fracàs poètic i la desmitificació de l’escriptura»,
Miscel⋅lània A. Badia i Margarit, (Barcelona: PAM, 1987), VI, 299-327; Josep Miquel
Sobrer, «The Architecture of Ausiàs March’s First Death Song (poem 92)», Hispanic Review,
60 (1992), 267-284; Robert Archer, «Ausiàs March as a Theorist of Love», The Discerning
Eye. Studies Presented to Robert Pring-Mill on his Seventieth Birthday, ed. Nigel Griffin et
al. (Llangrannog: The Dolphin Book Co., 1994), pp. 3-15 [pp. 13-14]; Archer, Aproximació,
pp. 48-73 [pp. 60-63].

Aquelles mans que jamés perdonaren
han ja romput lo fil tenint la vida
de vós, qui sou de aquest món eixida
segons los fats en secret ordenaren.
5 Tot quant jo veig e sent dolor me torna,
dant-me record de vós, qui tant amava.
E en ma dolor, si prim e bé⋅s cercava,
se trobarà que delit s’hi contorna;
doncs durarà, puis té qui la sostinga,
10 car sens delit dolor crei no⋅s retinga.
En cor gentil amor per mort no passa,
mas en aquell que per lo vici⋅s tira.
La quantitat d’amor durar no mira;
la qualitat d’amor bona no⋅s llassa.
15 Quan l’ull no veu e lo toc no⋅s pratica,
mor lo voler, que tot per ells se guanya;
qui en tal punt és, dolor sent molt estranya,
mas dura poc: l’expert ho testifica.
Amor honest los sants amants fa colre;
20 d’aquest vos am, e mort no⋅l me pot tolre.
Tots los volers que en mi confusos eren
se mostren clar per llur obra forana:
ma carn se dol car sa natura ho mana,
perquè en la mort sos delits se perderen;
25 en sa dolor ma arma és embolcada,
de què llur plor e plant per null temps callen.
En tal dolor tots los conhorts me fallen,
com sens tornar la que am és anada.
Mas l’altra amor, de amistança pura,
30 aprés sa mort sa força gran li dura.
Aquesta amor, si los pecs no la creen,
és ver senyal del bé que en ella habita.
Aquesta és qui sens dolor delita,
i els cecs volers de prop aquesta⋅s veen.
35 Lo voler cec del tot ella il⋅lumena,
mas no en tant que lleve⋅l cataracte.
E si posqués fer sens empatx son acte,
no fóra al món ull ab gota serena;
mas és així com la poca triaga:
40 que molt verí sa virtut li apaga.
Aquell voler que en ma carn sola⋅s causa,
si no és mort, no tardarà que muira.
L’altre, per qui dol continu m’abuira,
319

si⋅m defalleix, no serà sens gran causa:
45 ell pot ser dit voler concupiscible,
e sol durar, puis molt de l’arma toca;
mas fall per temps, car virtut no invoca
e d’un costat és apetit sensible.
Aquests volers l’amor honesta⋅m torben
50 perquè entre mal e bé mes penses orben.
D’arma e cos és compost l’hom, contraris,
per què⋅l voler e l’apetit contrasten.
Tot quant aquests de llur natura tasten
és saborós e vitals lletovaris.
55 Altre voler que en mig d’aquests camina
és atrobat que no té via certa:
cuida haver port en la plaja deserta
e lo verí li sembla medecina.
Aquest voler ab arma i cos conversa;
60 naix d’ells, e fa la obra d’ells diversa.
Tres són les parts vers on mos volers pugen
e per semblant vénen per tres maneres.
Entre si han contràries carreres,
delits portants e d’altres que m’enugen:
65 quan los delits del cos la pensa⋅m mostra,
jo sent dolor car són perduts sens cobre.
Altra dolor sent que⋅m vist tot e⋅m cobre
com pens que mort ha tolta l’amor nostra.
L’altre voler raó i natura funden,
70 que sens dolor molts delits ne abunden.
Lo lloc on jau la dolor gran que passe
no és del tot fora de mes natures,
ne del tot és fora de llurs clausures;
lo moviment creu que per elles passe.
75 Aquell voler que en mi no troba terme
és lo mijà per on dolor m’agreuja.
L’extrem d’aquest fora natura alleuja,
fort e punyent mas encansable verme;
opinió falsa per tots és dita,
80 que fora nós e dintre nós habita.
D’aquesta amor les demés gents tremolen;
aquesta és sentida i no sabuda:
poques gents han sa causa coneguda.
Delits, dolors, per ella venir solen:
85 lo cos per si lo seu delit desija,
l’arma enaprés lo sent e vol atényer
320

lo propi seu, al qual no⋅s pot empényer,
car tot és fals, d’on ella se fastija.
D’aquests contrasts aquesta amor escapa,
90 que veritat no ateny ab sa capa.
Tant és unit lo cos ab la nostra arma
que acte en l’hom no pot ser dit bé simple;
algú no és vers l’altre humil e simple;
contrast se fan, l’u contra l’altre s’arma.
95 Mas és tan poc lo contrast a sa hora
que en fets del cos l’arma no fa gran nosa;
i en contemplant, així l’arma reposa
que, bé représ, lo cos d’açò no plora.
Aquesta pau en mi no és molt llonga,
100 per què dolor més que⋅l delit s’allonga.
Dolor jo sent, e sembla a mi extrema;
no só en punt de voler consell rebre,
e de negun remei me vull percebre,
ans de tristor he presa ja ma tema.
105 Si⋅m trop en punt que dolor no m’acorde,
ja tinc senyal ab què a dolor torne:
record sos fets d’amor e allens borne;
d’ací escapant, ab oci no⋅m concorde:
Son esperit sens lo cos jo contemple;
110 tant delit sent com l’hom devot al temple.
De pietat de sa mort ve que⋅m dolga,
e só forçat que mon mal haja plànyer.
Tant he perdut que bé no⋅m pot atànyer;
Fortuna ja no té què pus me tolga.
115 Quan imagín les voluntats unides
i el conversar, separats per a sempre,
pensar no pusc ma dolor haja tempre:
mes passions no trop gens aflaquides,
e si per temps elles passar havien,
120 vengut és temps que començar devien.
Mes voluntats mos pensaments aporten
avall i amunt, sí com los núvols l’aire:
adés me dolc, puis dolor no sent gaire,
e sent dolors que ab si dolors comporten.
125 Quan pens que⋅ls morts de res dels vius no pensen,
e les dolors que pas sens grat se perden,
mos sentiments han mal, e no s’esperden
tant que d’amor e dolor se defensen.
E pas dolor que en la d’infern s’acosta
321

130 com en est món no la’m veuré de costa.
En altre món a mi par que jo sia
i els propis fets estranys a mi aparen,
semblant d’aquells que mos juís lloaren.
Lo fals par ver, la veritat falsia:
135 los meus juís la dolor los ofega.
Lo lloc no hi és on primer habitaven;
si és, no tal com ans del cas estaven:
alterat és; la mort ja se’m fa brega,
tal e tan fort que, altre matant, mi mata.
140 No sé com és que lo cor no m’esclata.
Alguns han dit que la mort és amarga:
poden-ho dir los qui la sabor senten
o de per si, o com per altre tenten
sa fort dolor, que entre totes és llarga.
145 Per mi no tem; per altre l’he temuda.
Puis fon cruel, ja pietat no m’haja:
qui en terra jau no tem pus avall caja;
en l’esperat ma esperança és perduda.
Oh partiment dolorós, perdurable,
150 fent en dolor mi comparat diable!
No preu los béns que jo sols posseesca
car plaent res home sol no pratica.
La mort no tem que lo món damnifica
sinó que tem que⋅l cel me defallesca.
155 Tot cas jo mir ab una egual cara;
res no⋅m fa trist, e ja molt menys alegre;
no és color dessobre blanc o negre;
vers mi no hi ha cosa escura ne clara.
Tot quant amor e por me pogren noure
160 finí lo jorn que li viu los ulls cloure.
Segons lo cas, ma dolor no és tanta
com se requer per un mortal damnatge;
sobre tots mals la mort porta avantatge;
jo l’he sentit, e de present m’espanta.
165 Segons l’amor, del dan no port gran signe;
e volgra jo que en lo món fos notable,
dient cascú, «Veus l’home pus amable»,
e que plangués cascú mon fat maligne.
Aquell voler causat per cosa honesta,
170 mentre seré, serà mostrant gran gesta.
Tan comun cas, ¿per què tan extrem sembla
al qui per sort la mort en tant lo plaga?
322

¿Per què en tal cas la raó d’hom s’amaga
e passió tota sa força assembla?
175 Déu, piadós e just, cruel se mostra,
tant és en nós torbada coneixença;
fluixant dolor, primer plega creença,
mas ferm saber no és en potença nostra.
Als que la mort tol la muller aimia
180 sabran jutjar part de la dolor mia.
Tot ver amic a son ver amic ama
de tal amor que mort no la menyscaba;
ans és fornal que apura l’or i acaba,
lleixant-lo fi, e l’àls en fum derrama.
185 D’aquesta amor am aquella que és morta
e tement am tot quant és de aquella.
L’esperit viu; doncs, ¿quina maravella
que am aquell e res tant no⋅m conforta?
Membra’m la mort e torn en ma congoixa,
190 e quan hi só, dolor pas com me floixa.
Accident és amor, e no substança,
e per sos fets se dóna a nós conéixer;
quant és ne qual, ell se dóna a paréixer;
segons d’on part, així sa força llança.
195 Sí com lo vent, segons les encontrades
on és passat, de si cald o fred gita,
així amor dolor da o delita
segons lo for del lloc on ha llançades
fondes raïls: o sus cara de terra,
200 o sobre fang, o sus molt aspra serra.
Amor en l’hom dos llocs disposts atroba,
car hom és dit per ses dues natures;
lo cos per si vol semblant de sutzures;
l’arma per si d’un blanc net vol sa roba;
205 d’ells aünits surt amor d’algun acte
que no⋅s diu bé qual d’ells més part hi faça.
Cascú per si algun delit acaça
i, aquell atés, l’altre⋅n porta caracte.
E veus la mort que llur voler termena;
210 lo bo no pot: no basta que l’ofena.
Morint lo cos, a son amant no⋅l resta
sinó dolor per lo record del plaure;
fallint aquell, no tarda amor en caure:
fallint lo sant, defall la sua festa.
215 Alguns delits que en l’arma pel cos vénen
són los composts que⋅ls amadors turmenten,
323

e cascú d’ells tanta i qual dolor senten
segons del cos o de l’arma part prenen;
e mort l’amat, amor és duradora
220 tant quant lo mort del viu té gran penyora.
Ço que en passat embolt e confús era
és departit; lo gra no és ab la palla:
experiment altre no⋅m pens hi valla:
per la mort és oberta la carrera.
225 Ma carn no sent; doncs, no⋅s pot fer que ame,
car ja no és ço que sentir li feia.
Si voler tinc, pec és lo qui no creia
que l’esperit de pura amor s’enflame,
cobejant molt que Déu s’arma s’emporte.
230 Açò dubtant, que jo pena reporte.
Si en nostra amor pens ésser fi venguda,
e d’ella perd esperança de veure,
sinó que tost vinc en açò descreure,
l’arma en lo cos no fóra retenguda.
235 Si bé los morts en lo món no retornen,
ans d’ésser mort noves sabré d’aquella.
Estat és ja; doncs, no és gran maravella,
açò esperant, mos sentiments sojornen.
E si cert fos que entre los sants fos mesa,
240 no volgra jo que de mort fos defesa.
Oh Déu, mercé! Mas, no sé de què⋅t pregue,
sinó que mi en lo seu lloc aculles.
No⋅m tardes molt que dellà mi no vulles
puis l’esperit on és lo seu aplegue.
245 E lo meu cos, ans que la vida fine,
sobre lo seu abraçat vull que jaga.
Ferí’ls amor de no curable plaga,
separà’ls mort: dret és que ella⋅ls veïne.
Lo jorn del Jui, quan pendrem carn e ossos,
250 mescladament partirem nostres cossos.
324

325
XCII Notes
1-4 Les «mans» són les d’Àtropos, una de les tres Parcae o Fats. La seva germana Làquesis
fila el fil de la vida, i una altra, Cloto el sosté mentre Àtropos el talla. A la tradició pictòrica
Àtropos es representa tota vestida de negre, les tisores a la mà.
7 prim: finament.
8 s’hi contorna: hi és present.
9-10 El dolor durarà perquè el sosté el delit; crei: crec.
12 per lo vici·s tira: té inclinacions vicioses.
13-14 Els conceptes de quantitat i qualitat es relacionen amb la carn i l’esperit
respectivament. L’amor del cos no aspira a durar; l’espiritual mai no disminueix.
15 l’ull...lo toc: representen els sentits pels quals l’home ama carnalment.
16 que tot per ells se guanya: «perquè [en l’amor del cos] tot s’aconsegueix mitjançant els
sentits».
18 l’expert ho testifica: els que ho han experimentat ho confirmaran.
19-20 L’amor honest és capaç de fer que els homes sants venerin els amants (cf. XV, 23 i
CXXIIb, 31); March contrasta el seu «amor honest» per la difunta i l’amor físico-espiritual o
compost; tolre: treure.
21 Tots los volers: tots els diferents tipus d’amor.
25 sa dolor: el dolor que sent la carn del poeta.
26 llur plor i plant: el dolor que senten conjuntament el cos i l’ànima.
31-32 Aquesta amor: l’amor d’«amistança pura», l’espiritual. Encara que els nicis no s’ho
creguin, la presència al seu amor de l’«amistança pura» que sent per la difunta, és un senyal
veritable del bé que hi ha en el seu amor; ella: l’amor del poeta.
34 Quan els desigs del cos, normalment «cecs» perquè no veuen més enllà de la carn, se
sotmeten a l’ànima en l’amor espiritual, comencen a veure.
35-36 L’element espiritual en l’amor compost (o «delitable») existeix al costat del físic,
millorant-lo, però no del tot.
38 gota serena: Si l’amor honest pogués exercir degudament la seva influència en el món
sense l’impediment dels altres desigs, ningú seria cec davant la virtut; la gutta serena és el
nom pel qual hom coneixia l’amaurosi, una malaltia de l’ull sense símptomes visibles; triaga:
antídot.
43 L’altre: el «voler» o desig compost de l’ànima i del cos; m’abuira: m’afligeix.
47 L’amor humà falla amb el temps perquè no el sosté la virtut; cf. LXXXVII, 91-100.
49 Aquests volers: d’una banda el de la carn (vs. 41-42) i de l’altra el «concupiscible» (el
compost).
50 orben: ceguen; els altres dos tipus d’amor ceguen el pensament del poeta de manera que
no sap triar entre el bé i el mal.
52 «i per això hi ha conflicte entre el desig (d’amor espiritual) i l’apetit (del cos)».
54 lletovaris: una medicina a la qual hom afegia mel o melassa.
57-58 A diferència del desig del cos o del desig de l’ànima quan es realitzen
independentment, el desig compost sempre està desorientat.
60 L’amor compost s’origina en l’ànima i en el cos, i duu a terme les accions distintes de
cadascun d’ells.
61-70 March descriu aquí les tres menes d’amor i els seus efectes respectius que tenen sobre
ell. Són: 1) l’amor físic (vs. 65-66: delits del cos); 2) l’amor físico-espiritual o compost (vs.
67-68: l’amor nostra, la que tenia amb la dama); 3) l’amor espiritual (vs. 69-70), basat en la
raó i l’aspecte espiritual de l’home. Aquest últim amor no pot causar dolor, perquè la carn no
hi té paper.

326
66 sens cobre: sense recobrament.
68 com: quan.
73 El dolor que experimenta no està ni del tot dintre dels límits de la seva naturalesa humana
(les seves natures física i espiritual), ni del tot fora d’ells. Això es deu al fet que la forma
composta de l’amor que causa aquest dolor s’extén, en el seu aspecte espiritual, des d’aquesta
vida fins a l’altra. fora de llurs clausures: lliçó de totes les fonts; el sentit, però, sembla exigir
alguna frase semblant a «dintre de les seves clausures».
74 El moviment o mòbil del dolor arriba més enllà d’aquestes clausures (v. 73); creu: crec.
75-76 Si el poeta sent dolor és perquè encara està subjecte a l’amor compost que no ha deixat
de sentir no obstant la mort de l’amada.
77 alleuja: habita.
79-80 És fals allò que tothom diu: que aquest amor humà no passa de la natura (v. 77) de
l’home, la qual ees compon del cos i de l’ànima (fora nós i dintre nós); el cas del poeta ho
demostra. El subjecte de habita («es troba») és l’extrem (v. 77).
81-82 aquesta amor: l’amor compost.
86 enaprés: després.
89-90 L’amor compost normalment mor quan l’objecte de l’amor deixa d’ésser, perquè vol
escapar dels conflictes constants que ha hagut de tolerar entre el cos i l’ànima; a més, no pot
arribar mai a la veritat, a diferència de l’amor espiritual.
93 algú: cap d’ells (cos i ànima).
95 a sa hora: quan toca a l’ànima resisitir el cos.
97-98 El cos no s’oposa a l’activitat de l’ànima perquè sap que l’ànima pot exercir la seva
influència en l’home només quan el cos ha aconseguit una altra vegada el seu bé, és a dir,
quan s’ha satisfet el desig físic.
99-100 La pau entre el cos i l’ànima dura poc en el poeta perquè el que sent és tot dolor i poc
delit; per què: per la qual cosa.
104 tema: idea fixa.
106 senyal: March al⋅ludeix al «toc de campana indicador del començament d’una
cerimònia» o una missa, etc. (DCVB).
107 allens borne: «navego lluny», el seu dolor s’intensifica.
108 «Així alliberat [de l’oblit del dolor], no tinc el pensament ociós».
112 «i no puc fer altra cosa que doldre’m del meu mal».
114 Ja no queda res més que la Fortuna pugui treure del poeta.
116 el conversar: la comunicació entre les voluntats dels dos; cf. conversa al v. 59. El sentit
de la paraula aplicada al matrimoni es veu més clarament per la següent cita de Sant Vicent
Ferrer: «La 2ª cosa que·s requir en lo matrimoni és pacífica conversació, la muller amant e
honrant son marit, e lo marit amant a ella» (Sermons, V, 11).
118 passions: sofriments.
127-28 Tot i que els sentiments del poeta van disminuint, no ho fan tant que deixi de sentir el
dolor amorós.
130 de costa: de costat.
131-33 Les seves accions ara li semblen estranyes, encara que no són molt diferents de les
que la seva raó aprovava abans de la mort de la dama.
134 par: sembla.
136 habitaven: el subjecte és los meus juís, és a dir «els meus pensaments» (v. 135).
138 alterat és: el lloc o objecte dels seus pensaments, el qual era la dama, ha canviat quan
ella ha deixat d’existir.
143 tenten: experimenten.

327
148 Ja ha perdut l’esperança en tot el que esperava.
150 comparat diable: comparable al diable.
152 L’home sol no pot tenir cap plaer.
153-54 No tem res que la mort li pugui fer en aquest món perquè ja ho ha perdut tot, però sí
té por de no merèixer el cel degut al seu estat de desesperançat (la desesperança era un dels
pecats capitals).
157 Les emocions que experimenta el poeta són sempre extremes.
158 vers mi: per a mi.
159 pogren: pogueren.
161-64 No obstant l’efecte terrible que ha causat en el poeta la mort de la dama, ell no ha
mort.
165 No es veu en el poeta cap senyal del dolor que ha sofert per l’amor.
167 pus amable: més amador.
169 Aquell voler: aquella forma de l’amor.
170 serà mostrant gran gesta: farà grans fets.
172 plaga: fereix.
174 passió: dolor, sofriment.
176 coneixença: l’enteniment.
177-78 «Quan el dolor afluixa, la fe tot seguit ens retorna, però seguim incapaços de tenir-ne
la certesa».
179 muller aimia: la esposa estimada.
184 l’àls: tota la resta.
189 Membra’m la mort: Torno a pensar en la seva mort.
191 Accident: March es refereix al lloc comú escolàstic de l’ésser no-substancial, el qual no
té una existència independent i només pot existir mentre està vinculat a la substància. Així, el
foc és substància, mentre la calor és un accident del foc. Aquí el sentit és que els actes o fets
de l’amor són la substància de la qual l’amor depèn per al seu ésser. Sobre aquest fenomen de
l’accidens amoris a la poesia medieval europea vegeu el treball de Heiple.
194 segons d’on part: segons s’origini l’amor en el cos o en l’ànima.
198 lo for: la jurisdicció; aquí amb el sentit de «la naturalesa».
199 sus cara: en la superfície.
200 sus: a dalt de.
202 L’home es defineix per la seva naturalesa com a ésser espiritual i corporal.
203 sutzures: brutícia.
205 «d’algun acte d’ells aünits surt amor».
207 El cos i l’ànima busquen cadascú el seu delit, i l’altra queda marcat pel delit de l’altre;
acaça: encalça.
208 caracte: senyal.
210 La mort no pot posar fi al bon voler, és a dir, l’amor de l’esperit; ofena: ofengui.
212 plaure: plaer, delit.
213 aquell: es refereix al «plaure».
215-18 Hi ha delits que arriben a l’ànima mitjançant el cos, «composts» dels desigs carnal i
espiritual; el cos i l’ànima senten dolor quan mor l’amada segons el paper que cadascun
tingui en l’amor que experimenten conjuntament.
219-20 L’amor dura segons el dret que tingui la persona morta sobre el qui segueix viu.
221-23 En l’amor compost del poeta s’han separat l’ànima i el cos, cosa que només
l’experiència de la mort de l’amada podia haver aconseguit.
224 la carrera: la de l’amor espiritual.

328
225 ame: el subjecte és ma carn.
227-30 Tot i que és veritat que el poeta encara sent desig, hom hauria de ser un neci si no
cregués que ell només sent l’amor virtuós per la dama i que desitja ardentment que Déu se se
l’emporti l’ànima. Si el poeta arriba a témer per l’ànima de l’amada, que Déu el castigui.
232 d’ella: de la difunta.
237 no és: no és; pronúncia monosil·làbica (als manuscrits: nos).
244 «sempre que el meu esperit arribi allà on és el seu».
245-46 Riquer (p. 528) ha relacionat aquests versos amb el desig expressat per March, segons
un document publicat per Pagès, de desenterrar les restes mortals de Joana Escorna i portarles
al sepulcre familiar del poeta a València, on també l’havien d’enterrar a ell.
247 plaga: ferida.
248 veïne: apropi.
249-50 Cf. Gènesis 2: 23, i Mateu 19: 4-5: «¿Que no heu llegit que el Creador des del
principi els féu home i dona, i que digué: Per això l’home deixarà el pare i la mare per
ajuntar-se a la seva dona, i ser tots dos una sola carn? Així ja no són dues, sinó una sola
carn.»

329
XCIII
Aquest poema comença i es tanca amb expressions de preocupació pel destí de l’ànima de
la difunta, tema que tindrà cada vegada més relleu en els «cants de mort» següents. Hi trobem
d’altres temes que també apareixen al XCII, com són l’inculpar-se per no haver mort amb
ella (vs. 33-40), i l’anàlisi de l’amor experimentat des del dol (vs. 41-48). El tema central,
però, és el del plaer en el dolor, motiu també introduït breument al poema anterior (vs. 7-10).
Als vs. 49-96, March analitza el mode de persistència del dol mitjançant el delit. Aquest
delit, arrelat en el «pensament» (v. 50) és més poderós que qualsevol altre plaer que podria
oferir-li la seva vida actual.
Davant la força d’aquest delit, el qual va creixent a mesura que el mal disminueix (vs. 73-
80), March afirma que els arguments de la tradició consolatòria són invàlids (vs. 57-72).
Rebutja la posició dels «savis» que han escrit contra els que no volen posar fi al seu dol
després de la mort de l’ésser estimat perquè aquesta postura no reconeix que fins i tot si
l’adolorit fa l’esforç de superar el seu dol, la presència del plaer en el sofriment li ho fa
difícil. En el cas del poeta, el seu dol li sembla d’acord amb la raó si això és possible (v. 65),
si bé en aquest poema March no explica la base teòrica d’aquesta idea.
El plaer a què al·ludeix pot originar-se en els seus records de la dama, quan
momentàniament perd de vista el fet de la seva mort, però aquest delit és seguit de gran
sofriment (vs. 81-88). Tanmateix, hi ha delit també fins i tot quan és plenament conscient de
la seva mort (vs. 89-92).
A la tornada, March demana a la Verge, originadora principal dels miracles a l’edat
mitjana, que li’n faci un, fent que la dama torni al món per posar fi a l’angoixa del poeta per
la seva ànima.
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, pp. 100-01; Poesies, IV, 26-33.
¿Qui serà aquell del món superior
que veritat de vós a mi recont?
¿E qui sap dir on serà aquell afront
4 que nós haurem, portant goig o dolor?
Los llocs seran mostrants lo bé o mal
segons en ells mal o bé⋅s contendrà;
e si nós dos un lloc no ocuparà,
8 lo partiment serà perpetual.
L’esguard que jo de vós he no és egual,
així divers és o contrariant:
les penes grans d’infern jo só dubtant
12 (tot quant n’he llest a dolor me val),
e puis ve temps que us imagín al món
haver ab mi verdadera amistat.
Aquell delit que⋅l món pot haver dat
16 fort cor és ops a membrar lo que fon.
Lo dolorós e miserable don,

estrany e molt, mas prestament perdut,
és tot ço quant en lo món he haüt.
20 La mort l’ha tolt e portat no sé on;
ma fort dolor no basta fer voler
que l’amistat fos estada no res,
ans só content d’aquella que fos més,
24 si bé tristor per aquella sofer.
¿On és aquell qui no espera plaer
e no ha esguard a bona o mala fi?
Mira lo món; veu-se jove, i mesquí
28 com ja no és on ferme son voler.
Dreça sos ulls envers la part del cel
e diu a Déu, ab gest no sats humil,
paraules tals que puis se’n té per vil;
32 mas l’hom irat davant raó té vel.
Oh Déu! ¿Per què no romp l’amarga fel
aquell qui veu a son amic perir?
Quant més pus vol tan dolça mort sofrir,
36 gran sabor ha, pus se pren per tal zel.
Tu, pietat, ¿com dorms en aquell cas,
que⋅l cor de carn fer esclatar no saps?
No tens poder, que tal fet no acabs.
40 ¿Qual tan cruel que en tal cas no⋅t lloàs?
Arquer no sé que tres ocells plagàs
ab un sol colp, que no fos ben content,
matant los dos, i el terç en estament
44 que per mig mort o prop de mort portàs.
Mort en un colp los tres béns m’ha ferits;
los dos són morts: l’útil e⋅l delitós;
e si l’honest perdés del cel recors,
48 sos darrers jorns serien ja finits.
Jo no puc dir que no senta delits
del pensament, pus que perdre no⋅l vull:
en lo meu mal algun bé s’hi recull,
52 tal que⋅l plaer present met en oblits.
Pense cascú quant fon ans de sa mort,
que, perdut ell, jo n’avorresc tot bé.
No sé on jau si record no⋅l sosté,
56 car tots mos senys han perdut llur deport.
Per bé que⋅ls dits dels savis jo record,
reptant aquells qui allarguen son dol,
e jo sabí que bona raó vol
330

60 que null remei és dolre’s del qui és mort,
e tot quant l’hom per sa voluntat fa
se deu dreçar a alguna bona part,
e que lo dol, si és tolt, ix d’hom tard,
64 car certament en ell delit està,
però, si dol mai raó⋅l comportà,
aquest serà que jo en present sostenc.
Un tal delit ab sabor agra hi prenc,
68 que en desijar altre bé cor no⋅m va.
Riure jamés no·m plac tant com est plor;
l’aigua dels ulls res tan dolç no m’apar.
No prenc enyor si no⋅m puc delitar:
72 contra la mort me trop esforçat cor.
E si tots temps en continu no plor,
de mon record aquella no⋅m partesc;
ans vull que dol me lleixque si⋅l jaquesc,
76 mon sentiment vull que muira si mor.
Puis que delit a ma dolor segueix,
ingrat seré si ella no m’acost.
Tal sentiment de mal e bé compost,
80 temps minva⋅l mal, e lo bé tots jorns creix.
Un gran delit en ma pensa⋅s nodreix
quan algun fet sens la mort d’ella pens;
quan me perceb, de dolor no⋅m defens,
84 pensant que mort per tostemps nos parteix.
Aquest delit la pensa⋅l fa e⋅l perd:
foc és mon mal, e mon bé sembla fum.
En aquest cas de somni té costum:
88 bé sent durment, e mal quan só despert.
Jo no puc dir que no sia desert
de tot delit, quan morta l’imagín.
De mi mateix m’espant quan jo m’afin
92 pensant sa mort, e⋅m par que no⋅n só cert.
Tal mudament he vist en temps tan breu
que⋅l qui⋅m volgué voler a mi no pot,
ne sent ne veu, n’entén si⋅l dic mon vot.
96 E tot és bé, puis és obra de Déu.
Tornada
A tu qui est mare i filla de Déu,
suplique molt, puis Ell no⋅m vol oir,
que en aquest món sa arma pusca venir,
331

100 perquè m’avís on és l’estatge seu.
332

333
Notes XCIII
3 afront: enfrontament.
5-8 March s’imagina l’ànima de la dama en el seu passatge cap a l’altre món, d’acord amb
algun model literari o teològic, com indica el v. 12; ocuparà: rebrà (el subjecte és un lloc).
9 no és: pronúncia monsil·làbica (als manuscrits: nos).
11 dubtant: tement.
12 llest: llegit.
14 Cf. XCII, 29-30, amistança pura, XLV, 93-94, la virtut que d’amistat s’engendra.
16 és ops a membrar: cal recordar.
17-20 L’amor humà, tan imperfecte, és l’únic bé que ha experimentat en la vida, i ja l’ha
perdut; haüt: tingut.
20 l’: la dona morta.
23 «més aviat voldria que aquell amor hagués estat encara més gran».
25-26 «¿Quin home no espera tenir una vida feliç i no li importa que les coses surtin bé o
malament?»
27 Mira, veu-se: el subjecte és aquell (v. 25), que aquí s’entén com algú que ha perdut tota
felicitat en la vida, i per a qui hi ha hagut mala fi (la mort de l’estimada). L’el·lipsi és
violenta però intel·ligible; mesquí: malaurat.
28 on ferme son voler: on pugui establir el seu amor.
30 no sats humil: poc humil.
33 son amic: amb sentit genèric, encara que el context del poema és el de la mort d’una dona.
35-36 vol: el subjecte és aquell (v. 34). Aquests versos contesten la pregunta dels versos
anteriors. L’adolorit per la mort no mor de dol perquè hi ha «delit» en el sofriment (cf. XCII,
vs. 7-8). Com més l’afligit vol sofrir una mort com la de l’amada, més li sembla dolç el sabor
del seu sofriment; pus se pren per tal zel: puix que la mort es desitja tan ardentment.
40 És a dir, ningú no podria ser tan cruel que no lloés la pietat quan fa morir l’afligit.
42 colp: tret.
43 en estament: en un estat.
45 en un colp: d’un sol cop.
46-47 March es refereix a les tres menes de bé segons la classificació aristotèlica com la que
trobem al Llibre del Tresor (II, 120): «les coses que hom vol e desige són III: la una és
profitosa, l’altre és delitable, e l’altre és bona»; recors: ajut.
50 pensament: aquí amb el sentit de «records», els quals no vol oblidar.
52 «tal que em fa oblidar el plaer que podria trobar en el present».
53 «Que cadascú pensi quin fou el plaer abans de la seva mort».
54 ell: el plaer.
55 jau: el subjecte és plaer; el plaer perdura en el record.
56 «han deixat de ser útils (per al plaer)»; deport: ús (cf. CVI, 297).
57-66 Aquests versos contenen una sola oració; però (v. 65) és pleonàstic.
60 qui és: pronúncia monosil·làbica (als manuscrits: quis).
63 Encara que hom volgués renunciar al dol, és difícil de`fer-ho.
70-71 Res no li sembla tan dolç com plorar, i no s’enyora de cap altre plaer.
74 aquella: la difunta.
75-76 «Vull que el dol em deixi només quan jo vulgui que m’abandoni; vull que els meus
sentiments morin solament quan jo em mori».
78 ella: es refereix a ma dolor.
79-80 «En aquests sentiments compostos de mal i bé, el mal minva amb el temps, i el bé va
sempre creixent».

82 «quan penso en alguna cosa, oblidant que ella és morta».
83 «quan m’adono del que faig, el dolor s’apodera de mi».
84 parteix: separa.
85 Els pensaments creen i destrueixen aquest delit.
86 El mal del poeta és real, el bé és il·lusori.
89-90 Hi ha un element de gaudi en el record de la difunta.
91 e·m par: i em sembla.
91-92 quan jo m’afin/ pensant sa mort: quan el poeta pensa profundament en la seva mort.
94 «la que m’estimava ja no em pot estimar».
95 si·l: si li.
100 m’avís: m’avisi.
334

335
XCIV
Al tercer dels «cants de mort» March desenvolupa més arguments que refermen la seva
afirmació anterior que, morta la dama, ell practica l’«amor honest». Es nota un afany de
simplificar la teoria en què es basava al XCII per sostenir aquesta idea i que en aquell poema
assoleix una complexitat potser contraproduent com a eina persuasiva.
Repetint un tòpic de la seva poesia amorosa - la posició única del poeta davant tots els
altres amants, March insisteix que la mort ha fet durador el seu dolor i, per tant, el seu amor
(vs. 1-16). A continuació, mitjançant dos símils contrastats (vs. 17-32), March comença a
presentar una sèrie de proves teòriques de la realitat d’allò que sosté: que ama virtuosament.
Explica que la naturalesa humana («natura») està subjecta a dos tipus de volers més: un voler
en el qual domina el desig del cos i un altre en el qual domina la raó (vs. 33-40). Aquests dos
desigs són de poder i duració limitats (v. 50). El «voler honest» (v. 51), en canvi, és capaç de
perdurar més enllà dels límits humans: ja que és espiritual, no ha de morir quan desapareix
l’amat corporalment. Abans de la mort de la dama, tots aquests desigs estaven barrejats en el
poeta, indistingibles els uns dels altres; ja no.
Aquest és el «cant de mort» on més trobem una consciència del públic, i en aquest aspecte
s’acosta als planhs trobadorescos. March al·ludeix tres vegades als seus oients o lectors (vs.
6-8, 57-62, 121-22). Sembla suposar, reprenent un tema que ja trobem al poema XVIII, que
aquests rebran amb escepticisme les seves afirmacions d’un amor espiritual: «Jo li perdon si
algú no·m vol creure» (v. 6). És aquest públic el que coneixia els seus escrits anteriors on
havia parlat d’«amors» que eren innegablement «vicioses» tot i que el poeta s’esforçava
sempre per assolir un amor espiritual. March es queixa que molts han entès malament aquells
poemes - no han vist que els seus escrits eren una temptativa de plantejar-se la possibilitat de
l’amor espiritual (vs. 57-64). Ara, però, només han d’observar el seu comportament per poder
comprovar la naturalesa espiritual de l’amor que practica (vs. 121-25).
Trobem en aquest poema el primer intent de March de vincular els dos temes principals que
l’han ocupat fins ara (al XCII i al XCIII) en l’anàlisi del seu dol: el sofriment i l’«amor
honest». Afirma que el seu dolor, si bé és semblant a altres tipus de dolor experimentats per
l’home, en difereix fonamentalment (vs. 11-14). Tanmateix, reconeix que el seu dol és en
part causat per amor comuna, l’amor compost (vs. 65-66).
Analitza (vs. 65-94) la seva experiència d’aquest dol, afirmant que vol fer tot el possible
per seguir sofrint. Si pensa en alguna cosa que no sigui ella, aviat torna a pensar-hi amb
dolor; ha perdut del tot l’apetit sexual; tots els llocs i les hores del dia li porten records de la
dona, ara alegra, ara trista; es penedeix d’haver-la fet sofrir (vs. 89-94). En tot aquest
passatge March sembla ser ben conscient que els extrems del seu dol normalment
s’interpretarien com a senyals d’«amor comuna», no d’«amor honest».
És per això que tot seguit trobem tres estrofes en què March torna a distingir entre el dol
que procedeix d’una forma de l’«amor comuna», on predomina el desig carnal, i l’amor que
ell sent. L’amor del poeta, si bé «comuna» i per tant en part carnal, tanmateix és un amor que
ell ha aspirat a experimentar a un nivell estrictament espiritual (vs. 115-18).
Ara, amb la mort de la dama, ha aconseguit el propòsit en què tantes vegades havia fracassat
(vs. 125-26). La importància de provar la pràctica de l’amor honest es revela sobretot en el
nou matís que pren la preocupació per la difunta: March prega la Verge que no deixi que els
pecats d’ell siguin la raó perquè ella es condemni a l’infern. És a dir, la Verge ha de fer cas a
la súplica del poeta malgrat els pecats del suplicant. Allò que dóna un enorme patetisme a
aquest poema és que tot ell ha de servir de testimoni d’expiació pels pecats anteriors del que
demana l’ajut de la Verge no per a ell, mateix sinó per a l’ànima d’un altre.

Mètrica: Estramps.
Bibliografia: Commentaire, pp. 101-03; Poesies, IV, 33-42.
Puis me trop sol en amor, a mi sembla
que en mi tot sol sia costum estranya:
amor se perd entre gents per absença,
4 e per la mort la mia amor no fina;
ans molt més am a vós en mort que en vida,
e jo perdon si algú no⋅m vol creure:
pocs són aquells qui altres coses creguen
8 sinó semblants d’aquelles que⋅ls avenen.
Ma dolor fort lo comun córs no serva:
tota dolor lo temps la venç e gasta.
No dic que en tot a tota altra dessemble:
12 en quantitat molt prop d’altres se jutja;
en qualitat ab les altres discorda,
seguint l’amor d’on ella pren sa forma.
Gran part del temps seca dolor me dóna,
16 i algun delit ab altra dolor dolça.
Dins lo cos d’hom les humors se discorden;
de temps en temps llur poder se transmuda;
en un sols jorn regna malenconia,
20 ‘n aquell mateix còlera, sang, e fleuma:
tot enaixí les passions de l’arma
mudament han, molt divers o contrari,
car en un punt per ella⋅s fan los actes
24 e prestament és en lo cos la causa.
Així com l’or que de la mena⋅l traen
està mesclat de altres metalls sútzeus
e, mes al foc, en fum se’n va la lliga,
28 lleixant l’or pur, no podent-se corrompre,
així la mort mon voler gros termena:
aquell fermat en la part contrassemble
d’aquella que la mort al món l’ha tolta,
32 l’honest voler en mi roman sens mescla.
Dos volers són que natura segueixen
e cascú d’ells l’hom per natura guien.
Si acte ensems fan, mal o bé atracen
36 segons qual d’ells en l’altre ha domini;
quan la raó l’apetit senyoreja,
és natural de l’hom tota sa obra,
336

e lo revers sa natura li torba
40 e no ateny la fi que en tots fets cerca.
Quan l’apetit segueix la part de l’arma,
l’home va dret, seguint natura mestra,
(car la major part la menor se tira),
44 e vers la fi que va lo camí troba.
E l’apetit, volent son necessari,
l’home no fall, si no traspassa l’orde;
e si s’estén més que natura dicta,
48 surt-ne voler fals opinionàtic.
Les voluntats que per natura vénen
en certitud e terme són compreses;
l’altre voler passa d’hom les natures:
52 son senyal cert és que no l’enclou terme.
De tots aquests, passions m’atengueren
mescladament: sí com mesclats jaïen.
Mas bé distints són aprés de son opte
56 e separats los sent, quasi visibles.
Molts són al món que mos dits no entengueren,
e ja molts més que d’aquells no sentiren:
¿Qui creure pot que entre amors vicioses
60 voler honest treball per estar simple,
gitant de si maravellós efecte,
estant secret per força dels contraris?
Dolç i agre ensems, llur sabor no és distinta;
64 ella vivint, mos volers aitals foren.
Dolre’s del mort ve de amor comuna,
e de açò jo⋅m sent tot lo damnatge:
fugir les gents quisque sien alegres
68 i haver despit que jamés lo dol fine.
Tot delit fuig com a cosa enemiga,
car un bé poc entre grans mals dol porta;
e met poder que⋅m torn dolor en hàbit
72 perquè de goig la sabor jamés taste.
Senyals d’amor que en tal cas hòmens senten
jo trop en mi que sens dolor se prenen.
Si res començ, jo⋅n corromp lo principi,
76 per què la fi de res mi no contenta;
molt e pus fort, tota amor me da fastig,
e sembla a mi ser cosa abominable;
si algun delit entre mes dolors mescle,
80 de fet lo perd, e torn a ma congoixa.
337

Si⋅l pensament per força a altra part llance,
d’ella acordant, ab gran sospir lo cobre;
en lo començ ab dolor en mi entra;
84 no passa molt que m’és dolor plaïble.
Decrepitud ma natura demostra,
car tota carn a vòmit me provoca.
Grans amadors per llur aimia morta
88 són mi semblants en part; al tot no basten.
Si res jo veig d’ella, dolor me dóna,
e si⋅n defuig, par que d’ella m’aparte;
los temps e llocs ab lo dit la’m senyalen,
92 segons en ells delits o dolors foren,
e són-ne tals que la’m demostren trista,
altres, e molts, mostrants aquella alegra.
E pas dolor com jamés li fiu greuge,
96 e volgra açò ab la mia sang rembre.
Amor és dat conéixer pels efectes;
sa quantitat no té mesura certa:
gran és, o poc, l’amador segons altre,
100 e poder pren amor segons on entra.
La qualitat és tal com segons guarda,
car de semblants és forçat que s’engendre:
la carn vol carn, l’arma son semblant cerca;
104 d’ells naix fill bort, als engendrants contrari.
Qui ama carn, perduda carn, no ama,
mas, en membrant lo delit, dol li resta.
En tot amor cau amat e amable;
108 doncs, mort lo cos, aquell qui ell amava
no pot amar, no trobant res que ame;
amor no viu, desig mort i esperança,
i en lo no-res no pot haver espera:
112 quant és del cos la mort a no-res torna.
Si la que am és fora d’aquest segle,
la major part d’aquella és en ésser.
E quan al món en carn ella vivia,
116 son esperit jo volguí amar simple;
e doncs, quant més que en present res no⋅m torba:
ella vivint, la carn m’era rebel⋅le.
Los grans contrasts de nostres parts discordes
120 canten forçats acord, e de grat contra.
De mon voler jutge cascú la causa,
e farà poc, veent en mi les obres:
la mia amor per la mort no és morta,
124 ne sent dolor, veent-me lo món perdre.
338

Jo am e tem ab honesta vergonya
l’esperit sol de la qui Déus perdone,
e res de mi ne del món no cobege,
128 sinó que Déu en lo cel la col⋅loque.
Tornada
Mare de Déu, si és en purgatori
son esperit, per no purgats delictes,
sí ton fill prec no guard los precs d’on vénen
132 mas lla on van: mos pecats no li noguen!
339

340
XCIV Notes
1 me trop sol: cal llegir aquesta expressió en un sentit doble, és a dir, el poeta està sol després
de la mort de la dama, i alhora és, com ha afirmat en tants altres passatges, un amant únic.
2 És a dir «que en mi tot sol sia estranya [la] costum [d’amor]»: allò que l’amor acostuma a
fer en els homes no ho fa en el cas del poeta. Tot seguit explica en què consisteix aquest
tracte diferent de l’amor.
4 fina: acaba.
9-10 El dolor del poeta no segueix el curs comú en el qual el dolor minva amb el temps.
11 tota altra: es refereix a dolor.
12-14 El seu dolor sembla el que es manifesta físicament en altres persones, però el
distingeix la seva naturalesa espiritual; cf. XCII, 13-14.
15 seca dolor: dolor tot sol, sense cap element de delit, a diferència del que es descriu al vers
següent.
17-20 March al⋅ludeix a la influència en l’home dels quatre humors a hores diferents del dia.
A més de la influència permanent d’un humor dominant en cada individu, hi havia també una
influència diària de tots quatre a hores específiques del dia: «existe también una variación
rítmica diaraia que da a cada uno de los cuatro [humores] un predominio temporal en cada
uno de nosotros. La sangre predomina desde medianoche hasta las 6 de la mañana; la bilis,
desde esta última hora hasta el mediodía; la melancolía desde el mediodía hasta las 6 de la
tarde; después la flema, hasta la medianoche» (C. S. Lewis, La imagen del mundo.
Introducción a la literatura medieval y renacentista, traducció de Carlos Manzano
(Barcelona; Antoni Bosch, 1980), p. 132). Per tant, el sentit aquí de de temps en temps (v. 18)
és «d’una hora del dia a altra»; per a aquest ús de temps amb l’accepció d’«hora» cf.
XXXVIII, 38.
20 ‘n: en.
21 passions: les emocions, sobretot les de por i esperança.
23-24 Ara l’ànima ara el cos causen actes diferents, canviant d’una a altre en un moment.
25 mena: mina.
26 sútzeus: bruts.
28 no podent-se corrompre: incorruptible.
29 voler gros: l’apetit carnal.
30 aquell: el voler gros; aquest amor, basat en el cos del poeta, partia de l’atracció pel cos de
la dama (la part contrassemble).
33-48: cf. XCII, vs. 30-100.
31 al món l’ha tolta: l’ha treta del món.
33-34 natura: es refereix a la naturalesa híbrida de l’home, ésser de cos i esperit.
37-40 Amb el terme raó March designa l’obra de l’esperit. Quan el «voler» de l’esperit
domina el desig del cos («l’apetit»), els actes de l’home són majorment espirituals; quan
domina el cos, tots el seus actes acaben frustrats. Les paraules senyoreja i natural contenen
un joc de paraules ja que natural vol dir no tan sols «natural» sinó també «vassall»: quan la
raó és senyor de l’apetit, l’home té les obres de la raó al seu servei.
43 se tira: atrau.
41-48 Quan el desig carnal es troba subjecte a l’ànima és capaç de satisfer l’home, sempre
que no passi dels límits naturals, els quals es mantenen només si l’home segueix subjecte del
tot a la raó; voler fals opinionàtic: un desig fals i inestable.
49-50 Els dos desigs que acaba de descriure, vinculats a la naturalesa de l’home, es
caracteritzen per la seva finitud.
51-52 l’altre voler: l’amor purament espiritual, el qual transcendeix la naturalesa físico-

341
espiritual de l’home.
53 És a dir, «tots aquests tres volers», els dos en què predomina o el cos o l’ànima i el
purament espiritual; passions: emocions.
55 son opte: l’òbit de la dama.
56 sent: sento; quasi: com si fossin.
57 March al·ludeix a la dificultat conceptual d’allò que acaba de descriure; dits: els poemes o
dictats de March.
60 treball: treballi, s’esforci.
61 gitant de si: produint.
62 «després d’haver estat amagat degut a l’oposició dels seus enemics [les dues formes de
l’amor humà]».
63-64 En vida de la dama les formes de l’amor que sentia el poeta no eren distingibles, sinó
barrejades, com un sabor agridolç.
63 no és: pronúncia monosil·làbica (als manuscrits: nos).
64 aitals: tals.
65-66 El dolor causat per la mort de l’estimada deriva de l’amor comú que senten els homes,
el compost; damnatge: dany.
67 «fugir de tots aquells que estiguin alegres».
68 fine: acabi.
70 un bé poc: un petit bé.
71 met poder que·m torn: «m’esforço perquè torni».
73-74 Versos difícils. Aventurem la interpretació següent: els senyals d’amor que
s’evidencien en l’home normalment en aquestes circumstàncies ja es donaven en el poeta
abans de sentir el dol: ja era un amador abnegat que feia del sofriment un hàbit amorós.
Conseqüentment, rebutjar tota possibilitat de goig no li costa tant com als altres
homes.Oversvomplicated explanation….
79 si algun: pronúncia de dues sil·labes (ms. salgun).
80 de fet: immediatament.
82 ella: la difunta; lo cobre: el poeta torna a pensar en ella (lo es refereix al pensament, v.
81).
87-88 Cf. XCII, vs. 179-80.
96 rembre: redimir.
99 segons altre: en la mesura que l’amada estimi l’amador.
100 poder pren amor: «amor pren poder».
101-03 El grau d’espiritualitat de l’amor depèn de quin objecte tingui: quan l’amor es
dirigeix a l’esperit és més espiritual, i viceversa; semblants: cf. XX, 25 «cascun semblant a
son semblant esguarda», XL, 59 «ame lo cos, a son semblant conforme».
104 fill bort: es refereix a l’amor compost.
107 amable: amador.
108 ell: el cos de l’amador viu.
110 L’amador deixa d’estimar quan ja no hi ha el desig i l’esperança de ser amat.
111 espera: esfera, aquí emprat amb el sentit d’«influència». L’amor normalment envia la
seva influència des de la tercera esfera del cel, la de Venus.
113 segle: món.
119-20 Els elements discordants en l’home (cos i ànima) s’avenen només quan hi són forçats,
i obtenen més plaer en el desacord.
121 jutge: «que jutgi».
124 «ni tampoc sento dolor en veure que ho he perdut tot».

127 cobege: desitjo.
131-32 El poeta demana a la Verge que intercedeixi amb el seu fill perquè senti les seves
pregàries per a l’ànima de la difunta sense tenir en compte qui les fa, és a dir, un gran
pecador; lla: allà.
342

343
XCV
March comença amb una estrofa sentenciosa sobre el plaer i el dolor, que tot seguit aplica
al seu cas, introduint un nou matís al dol que ha descrit i examinat a les tres poesies anteriors:
abans de morir la dama l’havia estimat d’una manera tèbia. Morta, però, res no li provoca
tant dolor com no tenir-la present.
Desenvolupa aquesta idea a la resta del poema, combinant-la amb alguns dels temes
comuns a quasi tots els «cants de mort»: la seva posició única com a amant adolorit, la
presència del plaer en mig del dol i la felicitat del passat. Als vs. 45-48, March descriu un
dels moments més íntims de tot el relat del seu dol, i tot seguit indica que el dol al que ara
dóna expressió s’ha apoderat d’ell un temps després de la mort de la dama. Posa fi al poema
imprecant la mort i blasmant-la per tots els seus mals.
A la tornada repeteix la seva súplica que la difunta torni al món per dir-li quina ha estat la
seva sort.
El poema conté més arguments amb què March pretén justificar el seu dol davant de la
censura de la tradició. March torna a rebutjar la posició «dura» de la consolatòria (vs. 17-
24), afirmant que qualsevol persona que pugui sofrir una gran pèrdua sense sentir-la en el cor
manca de virtut.
Tot seguit descriu la seva desolació i la seva preocupació pel destí de la dona (vs. 25-48),
abans d’insistir de nou que el seu dolor té una forma diferent de la que els homes senten per
la mort d’un ésser estimat. El dol comú és «foll», com afirma la tradició consolatòria, i és
normal que s’hi vagi introduint el conhort, fent que el dol decreixi amb el temps. El poeta,
però, gaudeix d’una forma del dol en la qual la raó hi intervé d’una manera diferent, no per
dissuadir-lo del seu dol sinó per fer-li veure plenament la magnitud de la seva pèrdua (vs. 49-
56). És la raó la que permet que el poeta s’adoni plenament de quant ha perdut en perdre la
dona i que aprecïi el do que la vida - que Déu - li ha donat (vs. 57-60).
En aquestes circumstàncies, el seu «honest dol» li sembla inevitable i del tot justificable
davant la preceptiva contrària a la consolació (vs. 61-64).
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, p. 103; Poesies, IV, 41-46.
¿Què val delit, puis no és conegut
ans és fastig quan és molt costumat?
Ço per què mort vós haureu atraçat
4 dins molt breu temps volreu haver perdut;
e ço de què no imaginarem
que⋅l perdre⋅ns fos una poca dolor,
si⋅l cas hi ve, sentim tal amargor
8 que de bon grat vida abandonarem.
En aquest punt me trop jo tan extrem:
ço que volguí ab molt extrema ardor
tornà en mi una llenta calor,
12 e puis, perdut, mortal dolor me prem.
Tal mudament en si hom no veurà
com en mi veig per nostre partiment;
la mort ho fa, qui⋅m tol mon bé present;

16 del venidor sap Déu lo que serà.
Molts han perdut tot lo que ve e va
- fills, e muller, e part de llur argent -
e resta’ls cor ab null esperdiment,
20 e mai virtut en llur cor habità;
e jo tinc clos e sagellat procés
que per null temps delit jo sentiré;
ne planc lo dan per on ma dolor ve,
24 mas l’aspra mort d’on son mal vengut és.
Un poc delit en ma dolor és pres:
ja sent plaer com mon cor mal sosté
pensant per qui ne d’on ma dolor ve;
28 a mi no plau de dolor ser defés.
Oh tu, qui est fora del present món,
e veus a mi per ta mort mal passar,
acapta ab Déu que⋅m pusques avisar
32 quins esperits a tu de prop te són!
La mort, qui tol lo agradable don
que vida i sort als hòmens volen dar,
quant és de mi m’ha tolt sens mi matar.
36 De mos tres temps me resta lo que fon;
d’aquest present a tothom dó ma part,
car no hi ha res que⋅m vinga en plaer;
del venidor no vull haver esper,
40 puis la tristor és a mi dolç esguard.
No⋅m dolré tant que en dolor sia fart,
ans ma dolor jo prenc per mon mester;
mon cor de carn és pus fort que l’acer,
44 puis ell és viu i entre nós és depart.
Quan l’esperit del cos li viu partir,
e li doní lo darrer besar fred,
conec de mi que amor no⋅m té son dret,
48 que ab cor sencer ho posquí sostenir.
En molt breu temps l’hom no⋅s pot dolorir
tant com depuis: ab l’entendre és costret,
car per gran torb tots comptes no ha fet.
52 Dolor vol temps si l’hom tot l’ha sentir,
e majorment com raó hi apareix,
car, si no ho fa, tost s’hi mescla conhort.
Massa és foll lo qui⋅s fa tan gran tort
56 si cascun jorn son dol foll no pereix.
No⋅m jutge algú si primer no coneix
si tinc raó per dolre’m d’esta mort:
344

en ella fon complit lo meu deport;
60 ella finint, lo món per mi feneix.
¿Qui és tan cruel que no⋅s dolga de si
e de aquell qui en part més que si vol?
Doncs, si algú pusque fer honest dol,
64 llicenciat no⋅l fon més que a mi.
Oh mort, qui fas l’hom venturós mesquí,
i el ple de goig, tu mitjançant, se dol!
De tu ha por tot quant és jus lo sol;
68 dolor, sens tu, no hauria camí.
Tu est d’amor son enemic mortal,
faent partir los coratges units.
Ab ton colp cert has morts los meus delits;
72 gustar no⋅s pot bé ton amargós mal.
Tornada
Tu, esperit, si mon ben fet te val,
la sang daré per tos goigs infinits.
Vine a mi de dia o de nits;
76 fes-me saber si pregar per tu cal.
345

346
Notes XCV
1 «¿Per què serveix el delit si quan el tenim no ens n’adonem?». No donem cap importància a
allò que cada dia ens porta la felicitat.
3 «allò que us hauria portat a la mort».
6 una poca dolor: «el dolor més mínim».
13 hom: ningú.
14 partiment: separació.
16 del venidor: del bé futur.
20 El vers és un comentari sobre els que no es deixen pertorbar per la pèrdua dels béns
forans; March rebutja la idea que l’actitud estoica és virtuosa.
21 e: aquí amb valor adversatiu, «però»; procés: es refereix al document on consta que s’ha
realitzat degudament el procés d’indagació en un assumpte determinat, aquí el de la intenció
del poeta de no sentir delit mai més; el procés ja s’ha conclòs i el document porta el seu
segell.
23-24 No lamenta el seu sofriment sinó el motiu d’aquest mal, la mort de la dama; son mal: el
mal del seu dolor.
25 poc: petit.
26 com: quan.
28 defès: preservat.
31 acapta: aconsegueixi.
33 tol: treu.
35 «sense matar-me, m’ha tret tot el que tinc».
36 Dels tres temps de la seva vida - passat, present, futur - només li queda l’últim.
37 El poeta no dóna cap valor a la seva vida actual; ja se la pot quedar qui la vulgui.
38 del venidor: del temps futur.
42 «més aviat em dolc segons la meva necessitat de doldre’m».
44 ell: el cor del poeta (v. 43); depart: separació.
47 no·m té son dret: no exerceix el seu poder sobre mi.
51 ab l’entendre és costret: l’enteniment li ho impedeix.
51 La seva gran torbació impedeix que s’adoni plenament de la seva pèrdua.
53 La raó dicta que l’home no allargui el seu dol i que es conhorti.
54 si no ho fa: si l’home no dóna temps al dolor; el subjecte de fa és l’hom (v. 52).
55-56 És normal creure que és follia no voler que el dol vagi minvant a poc a poc; foll:
imprudent; pereix: minva. Aquesta actitud, però, no és la del poeta, de la qual es disculpa tot
seguit.
57-58 March rebutja la postura dels que poden arribar a criticar que ell vulgui allargar el seu
dol.
59 ella: la difunta; deport: conhort, delit.
61 Seria cruel no doldre’s de la mort d’algú que hom estima gairebé més que a si mateix; Qui
és: pronúncia monosil·làbica (als manuscrits: Quis).
64 «A ningú li ha estat permès amb més justícia que a mi».
70 coratges: cors.
71 colp: cop.
72 gustar no·s pot bé: és difícil tolerar.

347
XCVI
Crida l’atenció que al XCVI, el qual, segons l’ordre del consens del manuscrits, és l’últim
dels «cants de mort», no s’esmenti l’amor: tan sols s’al·ludeix, al v. 29, al «delit» perdut i
plorat. Tampoc no hi trobem expressions de dol pròpiament. Més aviat, predominen les
expressions d’angoixa pel destí final de l’ànima de la dona, tema que ja ha aparegut en
diversos del «cants de mort» (XCII, v. 230; XCIII, 9-13; XCV, 76; XCVII, 29-32), però que
al XCVI arriba al seu punt culminant. El poema, en efecte, es dedica gairebé exclusivament a
aquesta obsessió.
Hi ha, però, un canvi important en l’enfocament del tema: March passa del dubte que ha
expressat anteriorment, a la «por» (v. 30). Ja no es tracta tan sols de la possibilitat dels «no
purgats delictes» que podrien consignar la difunta al purgatori i que podrien requerir la
intervenció de la Verge (XCIV, 129-132), sinó de la terrible alternativa de la condemnació
eterna: «Pregant a Déu, les mans no·m cal plegar,/ car fet és tot quant li pot avenir:/ si és e·l
cel, no·s pot lo bé espremir;/ si en infern, en foll és mon pregar» (XCVI, 17-20).
La diferència d’actitud és molt més que un simple canvi d’estat d’ànim en el poeta. La
primera estrofa és reveladora en aquest sentit. A primera vista, els quatre versos inicials que
descriuen el «gran dolor» de l’esperit en el seu camí cap a un destí incert, semblen referir-se
al trànsit de l’ànima de la dona plorada; després, però, resulta que aquella imatge serveix de
primer terme d’una comparança amb la qual March tracta de definir el seu «dolor», la seva
angoixa: «semblant dolor lo meu esperit sent,/ no sabent què de vós Déus ha ordenat» (vs. 5-
6).
March és un mestre en l’ús de l’analogia, i és per això que l’estreta identificació entre ell i
la dama que estableix amb la imatge té una funció que va més enllà de la simple explicació o
la intensificació emotiva. En efecte, els últims versos de l’estrofa ho confirmen: «car vostre
bé o mal a mi és dat./ Del que hauré jo·n seré sofirent» (vs. 7-8). I aquest «bé o mal» no té un
valor metafòric sinó, en un sentit teològic, real. Unes estrofes mes avall, després de plantejar
la possibilitat de la condemnació eterna de la difunta, prega a Déu «No sia jo de tant adolorit»
(v. 24).
Redefinida la seva relació amb la dona en el pecat, les expressions de dolor atenyen una
nova urgència. Mitjançant el dol, no tan sols conservarà la memòria de la dona sinó que
assegurarà la seva contínua consciència de la mort i del judici que, a ell també, l’espera (vs.
33-36).
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, p. 103; Poesies, IV, 46-48; Archer, Aproximació, pp. 71-73.
La gran dolor que llengua no pot dir
del qui⋅s veu mort e no sap on irà
(no sap son Déu si per a si⋅l volrà
4 o si en l’infern lo volrà sebollir):
semblant dolor lo meu esperit sent,
no sabent què de vós Déus ha ordenat,
car vostre bé o mal a mi és dat;
8 del que haureu jo⋅n seré sofirent.
Tu, esperit, qui has fet partiment

ab aquell cos qual he jo tant amat,
veges a mi qui só passionat.
12 Dubtant estic fer-te raonament:
lo lloc on est me farà canviar
d’enteniment de ço que⋅t volré dir.
Goig o tristor per tu he jo complir;
16 en tu està quant Déu me volrà dar.
Pregant a Déu, les mans no⋅m cal plegar,
car fet és tot quant li pot avenir:
si és e⋅l cel, no⋅s pot lo bé espremir;
20 si en infern, en foll és mon pregar.
Si és així, anul⋅la’m l’esperit;
sia tornat mon ésser en no-res,
e majorment si en lloc tal per mi és;
24 no sia jo de tant adolorit.
No sé què dir que⋅m fartàs d’haver dit;
si crit o call, no trop qui⋅m satisfés;
si vac o pens, he temps en va despés:
28 de tot quant faç, ans de fer me penit.
No planc lo dan de mon delit perdut,
tanta és la por que⋅m ve de son gran mal:
tot mal és poc si no és perpetual,
32 e tem aquest no l’haja merescut.
Lo dan mortal és molt més que temut,
e tol-ne part ésser a tots egual.
Oh tu, dolor, sies-me cominal:
36 en contra oblit vulles-me ser escut.
Fir-me lo cor e tots los senys me pren,
farta’t en mi, car no⋅m defens de tu;
dóna’m tant mal que me’n planga cascú;
40 tant com tu pots, lo teu poder m’estén.
Tornada
Tu, esperit, si res no te’n defén,
romp lo costum que dels morts és comú:
torna en lo món, e mostra què és de tu.
44 Lo teu esguard no⋅m donarà espavén.
348

XCVI Notes
3 «no sap si el seu Déu el voldrà acollir».
7-8 El sentit sembla ser doble: no tan sols que el poeta serà malaurat o feliç d’acord amb la
sort de la dama, sinó també que tindrà el mateix destí etern que ella.
9 has fet partiment: t’has separat.
11 passionat: sofrent.
12 Dubtant: tement.
13-14 Haurà de canviar les seves paraules segons el destí final de l’ànima de la difunta.
15-16 Aquests versos contenen el mateix sentit doble que els vs. 7-8.
18 avenir: succeir.
19 e⋅l: «en el»; espremir: expressar.
21 Si és així: és a dir, si l’ànima de la dama és a l’infern (v. 20); anul·lam: el subjecte és Déu
(v. 17).
25 «No trobo paraules que, després de dir-les, em semblin adequades».
27 si vac o pens: «tant si no penso en res com si estic molt pensiu».
28 «Em penedeixo de tot el que faig, abans de fer-ho».
29-30 Ni tan sols pensa en tot el que ha perdut amb la mort de la dama, ja que al costat de la
damnació eterna, el seu propi sofriment és insignificant.
31 no és: pronúncia monosil·làbica (als manuscrits: nos).
32 «I temo que l’hagi merescut [el mal perpetual]».
34 «Però el fet que la mort ens tracta igual a tots ens fa minvar una mica la por que li tenim».
35-36 Expressa el desig que el seu dolor impedeixi que s’oblidi de la dama; cominal: just
(literalment «imparcial»).
38 no·m defens: no em defenso.
44 espavén: espavent, espant.
349

XCVII
Aquí March es limita gairebé exclusivament a acusar-se d’un amor inadequat a les
circumstàncies en què escriu. La seva amada ha mort, mentre ell segueix viu. Manquen en
aquest Cant de Mort els temes que han ocupat March en els anteriors (és a dir els XCII-
XCV): el plaer en el dol, la classificació teòrica del seu amor, l’angoixa del poeta per la sort
de l’ànima de l’amada; però sí al⋅ludeix a l’angoixa de l’esperit de la dama als vs. 29-31.
350
La tornada és una síntesi del tema dominant del poema.
Els XCVII i XCVI (cal llegir-los en aquest ordre, segons el consens dels manuscrits)
difereixen dels anteriors en el fet important que hi manquen els dos temes de la justificació
del dol i l’afirmació d’estar practicant l’amor «honest» mitjançant aquest dol. Així, al vs. 45-
48 del XCVII, lluny d’oferir-ne justificacions, March reclama per a l’adolorit el dret de
lliurar-se plenament al dol.
Que els XCVII i XCVI formen un conjunt diferent dels altres quatre «cants de mort» ho
confirma la segona estrofa del XCVII on s’anuncia de nou - no s’ha fet d’ençà del XCII - el
fet primordial de la mort de la dama, com si March volgués assenyalar un nova fase en el
desenvolupament del tema. L’enunciació de la mort es troba tot just després d’una estrofa
inicial en la qual March sembla presentar l’exordi d’un poema d’amor, desenvolupant un
tema freqüent a la seva poesia eròtica: el desig de morir per amor. El nou context que ofereix
la mort de la dama revesteix el tòpic d’una renovada força emotiva.
Tot seguit March insisteix en el seu ja declarat sentit de culpa per no haver mort amb la
dama en uns coneguts versos que desenvolupen en un context íntim i personal el tema del
desig de morir de pena que trobem al planh provençal (vs. 17-20).
No és la primera vegada que March expressa als «cants de mort» el desig d’haver mort amb
la difunta, però en el XCVII es dóna la diferència que aquí parla com a «amador» (v. 8). Així
trobem als vs. 23 i 56 l’autoacusació de «poca amor»: un gran amor ja hauria respost a la
mort de l’amada provocant la mort de l’amant. Aquí no es tracta de l’«amor honest» o de
l’«honest dol», sinó que March sembla expressar el seu dolor des de la perspectiva de l’amor
corrent, alhora carnal i espiritual, que celebra en alguns dels seus poemes d’amor. ¿Cal parlar
d’una contradicció entre aquest «cant de mort» i els altres, o bé admetre que el poema,
deslligat dels quatre anteriors, pertany potser a una altra situació personal concreta (una altra
dona, una altra esposa) com s’ha suggerit alguna vegada?
Proposem una altra interpretació: March, després d’enfrontar-se amb les objeccions morals
al dol que practica en els quatre textos anteriors, ha volgut realitzar plenament en aquest
poema la innovació literària entorn del planh que ha anat desenvolupant de manera
fragmentària. March duu a terme aquí un projecte de planh on s’expressa el dolor personal
sense sortir del marc teòric tradicional de l’amor que li facilitava la poesia de tipus cortés. Per
dir-ho d’una altra manera, March deixa de banda les preocupacions morals que han sorgit
entorn del dol, i ara s’hi lliura de ple en la seva identitat d’«amador». El XCVII és el «cant
de mort» que havia d’escriure l’autor de tants poemes dirigits a «Plena de seny» i «Llir entre
cards».
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, pp. 103-04; Poesies, IV, 49-52; Ramírez, La poesia, pp. 69-70.
Si per null temps creguí ser amador,

en mi conec d’amor poc sentiment.
Si mi compar al comú de la gent,
4 és veritat que en mi trop gran amor,
però si guard algú del temps passat,
i el que amor pot fer en lloc dispost,
nom d’amador solament no m’acost,
8 car tant com dec no só passionat.
Morta és ja la que tant he amat,
mas jo són viu, veent ella morir;
ab gran amor no⋅s pot bé soferir
12 que d’ella mort me pusca haver llunyat.
Lla dec anar on és lo seu camí;
no sé què⋅m té que en açò no m’acord:
sembla que ho vull, mas no és ver, puis mort
16 res no la tol al qui la vol per si.
¿En què restà que vida no finí
com prop la mort jo la viu acostar,
dient, plorant, «No vullau mi lleixar,
20 hajau dolor de la dolor de mi»?
Oh cor malvat d’aquell qui⋅s veu tal cas
com pecejat o sens sang no roman!
Molt poca amor e pietat molt gran
24 degra bastar que senyal gran mostràs.
¿Qui serà aquell que en dolre abastàs,
lo piadós mal de la mort vengut?
Oh cruel mal, qui tols la joventut,
28 e fas podrir les carns dins en lo vas!
L’esperit, ple de paor, volant va
a l’incert lloc, tement l’eternal dan;
tot lo delit present deçà roman.
32 ¿Qui és lo sant qui de mort no dubtà?
¿Qui serà aquell qui la mort planyerà,
d’altre o de si, tant com és lo gran mal?
Sentir no⋅s pot lo damnatge mortal;
36 molt menys lo sap qui mort jamés temptà.
Oh cruel mal, donant departiment
per tots los temps als coratges units!
Mos sentiments me trop esbalaïts;
40 mon esperit no té son sentiment.
Tots mos amics hagen complanyiment
de mi, segons veuran ma passió;
haja delit lo meu fals companyó
351

44 e l’envejós qui de mal delit sent.
Car, tant com puc, jo⋅m dolc e dolre’m vull
e com no⋅m dolc, assats pas desplaer,
car jo desig que perdés tot plaer
48 e que jamés cessàs plorar mon ull.
Tan poc no am que ma cara no mull
d’aigua de plor, sa vida e mort pensant:
en tristor visc, de la vida membrant,
52 e de sa mort aitant com puc me dull.
No bast en més, en mi no pusc fer pus
sinó obeir lo que ma dolor vol;
ans perdre vull la raó si la’m tol.
56 Mas, pus no muir, de poca amor m’acús.
Tornada
Tot amador d’amar poc no s’escús
que sia viu, e mort lo seu amat,
o que del món almenys visca apartat,
60 que solament haja nom de resclús.
352

Notes XCVII
5 guard: considero.
7 solament no: «ni tan sols».
8 no só passionat: no estic afligit.
10 veent ella morir: encara que l’ha vist morir.
12 d’ella: acceptem la interpretació d’aquesta lliçó de Ramírez.
14 en açò no m’acord: «no em decideixo a fer-ho».
16 «res no pot impedir la mort quan algú la desitja».
17 ¿En què restà?: Com va ser possible?
19 dient, plorant: el subjecte és el poeta.
23-24 Els profunds sentiments de compassió del poeta haurien de bastar perquè fes palès el
seu dol, fins i tot si sentís poc amor per la dama.
25 abastàs: fos suficient.
26 lo piadós mal: el mal llastimós, que inspira llàstima en els que en són testimonis; cf.
LXIV, 13 «E d’açò⋅m ve piadosa complanta».
27 tols: treus.
28 lo vas: el sepulcre.
32 Fins i tot els sants han temut la mort.
34 tant com és lo gran mal: d’una manera adequada al seu gran mal.
35 Està fora de l’abast dels nostres sentits saber quina cosa és la mort; qui no ha estat mai
adolorit per la mort d’un estimat en sap encara menys que els altres.
37 departiment: separació.
38 coratges: cors.
42 passió: sofrença.
44 L’envejós sent plaer en saber que sofreix la persona envejada.
46 assats: molt.
49 mull: mulli.
51 membrant: recordant.
52 me dull: em dolc.
53 Preferiria perdre la raó que deixar que la raó li tragués el seu dolor.
60 resclús: reclús.
353

354
XCVIII
Encara que el poeta reconeix que s’ha equivocat greument en buscar la felicitat en l’amor,
li és molt difícil renunciar al plaer que hi ha trobat i no arriba a donar el pas decisiu per
abandonar-lo. Veu alhora els avantatges i els desavantatges de l’amor, i encara que ara ja no
sent el delit de què gaudia abans, tampoc no el pot oblidar. Això fa que es trobi incapaç de
decidir entre l’amor i el desamor.
La tornada, on March apostrofa la «folla amor», defineix la seva experiència de l’amor com
un dolor constant que no minva amb el temps i el costum.
March fa ús de diverses comparances per definir aspectes diferents del dilema que analitza.
Dues de les imatges (vs. 5-6, 17-20) al·ludeixen al destí de l’ànima, reforçant així la dimensió
moral del rebuig de l’amor que March planteja d’una manera tan contundent al primer vers.
Mètrica: estramps.
Bibliografia: Commentaire, p. 104; Poesies, IV, 52-58.
Per lo camí de mort he cercat vida,
on he trobat moltes falses monjoies;
quasi guiat per les falses ensenyes,
4 só avengut a perillosa riba,
sí co·l malvat que en paradís vol cabre
e vers infern ab cuitat pas camina,
i així com cell qui de migjorn les terres
8 va encercant per vent de tremuntana.
Gran és mon dan segons ma complacença;
segons lo ver és poc lo meu dampnatge.
Jo perd delit, havent ab dolor lliga,
12 e tal com fon plac molt a ma natura.
En mi no pusc trobar àls sinó perdre,
e de mon bé, si bé ho vull, no m’alegre;
lo perdre sent perquè he perdut dolç hàbit;
16 del bé vinent no·m trop certa fiança.
Així com l’hom, per molta fe que haja,
lleixa ab dolor esta vida mesquina
perquè no sent los delits de l’Altisme,
20 e sent aquests que en esta vida lleixa,
ne pren a mi, que·l delit d’amor lleixe
ab tal dolor que no sé on pot cabre;
ab molta por esper lo raonable
24 perquè no sé com lo sentré plaïble.
Sí com aquell que entrar vol en batalla
e troba’s cor ans que l’experimente,
e quan se veu ésser prop de l’encontre
28 per gran paor fuig, mostrant les espatlles,

ne pren a mi que en contra amor m’esforce
fins a venir a fer-ne l’estret compte,
e quan só prop de aquell apartar-me,
32 com a vençut jo abandon mes armes.
Dubtar no·m cal si·m són fetes metzines:
ab alguna art són preses mes potences;
per son voler tot home del món ama,
36 i amar no·m plau e d’amor són mes obres.
Per los cabells a mi sembla que·m porten
a fer los fets que amor me comana;
si·n vull fugir, portar no·m poden cames;
40 en tal contrast la mia vida penja.
Aquell dolç tast que ab si l’acordant tasta
no és en mi, mas dolor del discorde.
Qui no és amat i amor d’altre cobeja
44 no sent gran mal puis un terme desija;
jo són aquell qui en res del món no·m ferme:
jo am a qui no mereix que jo l’ame,
e d’altra part veig obres en contrari;
48 de vida i mort he certana paraula.
A tot mesquí un gran bé no li minva,
ço és haver de mort un molt poc dubte;
d’aquest gran bé jo no sé on té casa;
52 no trop raó per què viure desige.
En contra amor aitant jo no m’esforce
que don oblit en algun bé seu ficte,
ne ell m’és bastant sí com d’abans complaure;
56 jo só en l’estat lo qual deu tot hom tembre.
Font són mos ulls d’aigua dolça i amarga
perquè en dolor i ab delit aquells ploren,
car una és la dolor delitable,
60 l’altra ab aquell poc ne molt no·s companya.
Com ne per què saber açò com passa
no sia jo lo deïdor o mestre;
tan solament a ben sentir-ho baste;
64 vinga·l juí als qui d’amor més saben.
Cascuna part de si·m dóna creença,
tant que no sé raó que la desfaça;
amor de si gran raó m’ha donada,
68 e si desam no·m sia dada colpa.
Ja los meus fets raó d’home no·ls porta;
als fats és dat tot quant a mi seguesca.
A res a fer a mi és tolt l’arbitre;
355

72 no·m trop res franc sinó la sola pensa.
Tornada
Oh folla amor, les dolors costumades
vénen per temps que no donen congoixa;
si així no fos, ja no serien hòmens.
76 ¿E per què, doncs, aquest ús en mi·s trenca?
356

357
Notes XCVIII
3 quasi guiat: com si fos guiat; ensenyes: senyals.
9 segons ma complacença: «pel que fa a mon plaer».
10 segons lo ver: des de la perspectiva de la veritat.
12 plac: plagué (el subjecte és «delit»).
13 àls: altra cosa.
14 Desitja allò que li podria portar bé, però encara que ho assolís no l’acontentaria.
15 dolç hàbit: el del delit que a què ha hagut de renunciar.
19 l’Altisme: l’Altíssim.
22 no sé on pot cabre: es refereix al dolor.
23 lo raonable: el delit de la raó o de l’esperit, l’únic que li queda ara que ha renunciat al
delit de l’amor. Li sembla difícil que la raó li creï plaer.
31 «i quan estic a punt de deixar l’amor».
35-36 Tothom es complau en amar excepte el poeta, el qual ama contra la seva voluntat.
41 l’acordant: el qui és consistent en els seus desigs, sense el conflicte intern que afligeix el
«discorde» que és el poeta.
43 L’home que ama sense ser correspost sofreix poc al costat del poeta, el qual no sap decidir
si hauria d’estimar la dama o menysprear-la; no és: pronúncia monosil·làbica (als manuscrits:
nos).
48 Tant la vida com la mort li parlen d’un manera convincent.
49-52 L’home malaurat té poca por de la mort, ja que és l’únic gran bé que li queda. Però fins
i tot aquest bé és vedat al poeta, és a dir que tem la mort tot i que no sap ben bé per què vol
seguir vivint.
53 aitant: tant.
54 «que oblidi que el bé de l’amor és fals».
55 Tampoc l’amor no el pot acontentar com abans.
56 El poeta es troba en el punt de la indecisió més absoluta entre dos extrems.
59-60 Una aigua és «dolça» perquè ve del dolor barrejat amb el delit; l’altra aigua,
l’«amarga», és la del dolor sense cap rastre de delit.
62-63 El poeta només és capaç de sentir els efectes d’aquesta barreja de dolor i delit, no
explicar-la; lo deïdor: el que ho digui.
64 Una invitació irònica: que ens ho expliquin els que sàpiguen més d’amor que ell.
65-68 No sap a quina de les dues facetes (parts) de l’amor ha de donar fe, a la que li porta
suposa bé o a la que és tot dolor; cada faceta sembla igualment convincent. D’una banda,
l’amor li ha donat motius per amar, de l’altra seria del tot justificat que ell rebutgés l’amor.
69 Allò que succeeix al poeta faria perdre la raó a qualsevol home.
71 Ha perdut la capacitat d’actuar lliurement.
72 franc: lliure.
75 si així: pronúncia de dues sil·abes (ms. saxi); no serien: no hi hauria.

XCIX
Al poeta l’ha decebut amor, veient que la dama estimada no mereix el seu afecte. Adonarse
d’això li ha causat un dolor gairebé mortal. Hauria de sentir el menyspreu més absolut per
la dama, però segueix subjecte al desig que ella li inspira i no arriba a posar fi a la seva
relació amb ella. Es troba, per tant, entre l’amor i l’odi, sense poder decidir-se en favor ni de
l’un sentiment ni de l’altre. A l’última estrofa s’acusa de no tenir la voluntat per desvincularse
definitivament de l’amor. En l’expressió d’aquests sentiments, el poema sembla estar
vinculat al XCVIII.
A la tornada treu dels fets del seu cas una conclusió misògina: és un error buscar seny i
bondat en les dones, les quals són totes matèria, d’acord amb la creença comuna a la
misogínia medieval, i no poden oferir res a l’esperit.
Mètrica: cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, pp. 104-05; Poesies, IV, 58-64; Ramírez, La poesia, pp. 73-74.
Aquesta és perdurable dolor;
les que sentí foren totes a temps,
mas la present deu viure ab mi ensems;
4 bé·m fa saber quant pot en mi amor.
Ab coixo peu m’ha seguit i aturat;
atesa és la pena de mon mal;
ferit me sent d’una plaga mortal;
8 és lo remei fer no-res lo passat.
Gran mudament no pot ser comportat
en poc de temps sens alteració.
¿Qui pot saber la dolor en què só,
12 vinent a mi per haver molt amat?
Aquella d’on esperí tot mon bé,
tant quant delit en mi pot abastar,
per son defalt me’n cové de llunyar,
16 e pel camí d’amor gran ira·m ve.
Tal mudament, ¿com natura·l sosté
sens fer senyal major del que és en mi?
Aquella que per ma vida tenguí
20 entre morir e viure me deté;
lo meu repòs treball és convertit,
e lo meu goig en tristor sens remei.
Jo só catiu com ésser pensí rei;
24 tot alterat me trop i esbalaït.
Aquella carn on lo meu esperit
entrar volgué abans que en paradís
mi sembla foc de l’infernal abís,
28 e moltes veus no·n vull ésser fugit.
358

Ans d’acostar no sent lo mudament
mas, fet l’acost, sent lo canvi tan gran
que res no·l pusc dir quan li só denan,
32 e pas dolor d’aquest mal callament.
¿On cap en mi tan gran alterament?
Si por me pren, ¿per què esperança·m vol?
¿Què és açò que voluntat me tol,
36 que en bé ne mal no ús d’enteniment?
Oh fals amor, qui·l lloc vedat te plau,
lleixa’m usar a qui·m mereix desdeny.
¿Per què·l desig teu amar me costreny
40 ço que amar a mi tant me desplau?
¿Per què·l desig meu contra raó cau?
Amor ho vol perquè tant li contrast,
e mon desig cobeja lo fer past
44 d’aquella carn on gran amargor jau.
Oh fals amor, no poràs pus en mi
sinó forçar mon apetit escàs;
mon esperit per força·l jaquiràs:
48 no amarà ço que vols de per si.
Oh fort dolor, no perdones a qui
per colpa gran me dóna dol e plant.
Tu, pietat, no vulles parlar tant
52 en la favor de qui tant mal merí.
Jo am mon dan e mon bé avorresc;
lo per què am no és vist lo perquè;
del desamar molt clarament lo sé,
56 e lo carrer no vist jo enseguesc.
Oh Déu, ¿per què am a qui avorresc?
En tal contrast, ¿com vida no·m jaqueix?
Amor no mor e d’airar no·m lleix;
60 quasi igualment entre ells a mi partesc.
Saber no·s pot qual d’ells abans morrà;
muira, doncs, jo per llur debat finir.
Quan am me dolc e mal pas mentre aïr;
64 lo pus cortés dolor mortal me fa.
Jo só malalt havent lo cos tot sa:
cascun humor ab l’altra és acordant;
mon esperit és lo dolorejant;
68 ab l’orgue seu desacordat està.
Ell de per si vol lo que deu voler;
perdut l’honest voler, no vol que am,
e mon cor fals pot haver molt just clam
359

72 d’aquell a qui pietat vol haver.
En la dolor d’amor delit pot ser
si ab aquell ira embolta no·s met;
essent lo cas, lladoncs dolor tramet
76 contra qui cau tot lo seu gran poder,
e tant com pus amor és gran e bell,
tant sa dolor és major e pus fort:
en lo cos sa tota enfecció és fort,
80 i en lo malalt no entén què·s prenga en ell.
No dec morir solament ab coltell:
mon cos mig mort deu ser vianda als cans,
mon cor partit entre corbs e milans;
84 mon esperit tinga lo lloc d’aquell
qui volc trair, besant, lo Fill de Déu:
aquest és lloc a ell just e degut;
puis ha traït a si, Déu no l’ajut.
88 En gran pecat deu rebre pena gran.
Tornada
Amador fui tant com l’esperit meu
pensà gran seny en dones o bondat,
mas sinó carn no hi trop e só enganat.
92 A quatre peus deu anar qui no ho creu.
360

361
XCIX Notes
2 a temps: temporals.
4 Bé·m fa saber: el subjecte és la present [dolor]; quan sent el nou dolor s’adona del poder de
l’amor.
5 m’ha seguit i aturat: el subjecte és la present [dolor].
7 plaga: ferida.
15 me’n cové de llunyar: ha hagut d’abandonar la dama quan s’ha adonat de la seva falta.
17 Es demana com és possible que hagi pogut suportar aquest canvi.
19 Aquella: la dama.
23 com: quan, mentre.
25 Aquella carn: la de la dama, que és causa del «perdurable dolor» del v. 1.
28 No obstant el que acaba de dir, sovint prefereix estar amb la dama que apartar-se’n.
30-32 Davant d’ella es converteix un altre cop en l’amador mut i callat, i sofreix com abans;
denan: davant.
34 Descriu la seva indecisió entre por i esperança.
35 tol: treu.
38 «Deixa’m en pau perquè pugui tractar com cal la dama, la qual mereix el meu
menyspreu»; usar: tractar. Ramírez suggereix que es llegeixi lleixa musar.
40 «ço que a mi tant me desplau amar».
42 Amor procura que el poeta senti uns desigs que estan en conflicte amb allò que dicta la
raó. Fa això perquè està ressentit amb ell, veient que se li oposa amb tanta resistència;
contrast: oposo.
43 El poeta, malgrat la seva resistència, es veu forçat a sentir el desig carnal per la dama.
46 apetit escàs: el seu escàs desig carnal.
47-48 L’amor no podrà tocar-li l’esperit, el qual no participarà de grat (de per si) en l’amor
carnal; jaquiràs: deixaràs.
49 no perdones: amb sentit d’imperatiu; a qui: a la dama.
52 merí: va merèixer.
54 El vers és un cas del recurs retòric de la traductio; Lausberg cita un exemple semblant al
vers de March: «amari iucundum est, si curetur ne quid insit amari» (Heinrich Lausberg,
Manual de retòrica literaria. Fundamentos de una ciencia de la literatura, 3 volums
(Madrid: Gredos, 1966-1969), II, 129). El sentit és «no se sap com és possible (lo perquè)
que hi hagi una via per la qual jo ami (lo per què am)».
55 lo: és a dir, «lo perquè».
56 El poeta segueix a ulls clucs el camí de l’amor carnal; no vist funciona com una altra
traductio en relació al v. 54: no és vist (participi passat), no vist (adjectiu).
59 no·m lleix: no em deixo.
60 El poeta se situa entre amor i airar; a mi partesc: «em divideixo».
63 Voldria morir per posar fi a la lluita entre amor i odi.
64 Tant l’amor com l’odi li causen un dolor igualment «mortal».
66 cascun humor: els quatre humors que regeixen la condició del cos (sang, flegma, còlera i
malenconia), cadascun d’ells compost d’elements contraris (foc/ aigua, terra/ aire) i les
qualitats de calor/ fredor, humitat/ sequedat. La salut perfecta suposava, d’acord amb la
complexió elemental de cadascú, un equilibri entre aquests contraris (vegeu Robert Pring-
Mill, El microcosmos lul·lià dins Estudis sobre Ramon Llull (Barcelona: Curial/ PAM, 1991),
pp. 56-62); cf. també XCIV, 17-20.
68 l’orgue seu: el cos.
70 no vol: el subjecte segueix essent mon esperit.

362
72 d’aquell: de l’esperit, el «dolorejant», causa del rebuig de l’amor pel poeta; e cos fals vol
conhortar l’esperit mitjançant l’amor carnal.
74 Aquest dolor, a diferència d’altres formes de sofriment amorós, no té cap element de delit,
perquè està barrejat amb la ira; aquell: es refereix a amor.
75 tramet: el subjecte és amor.
79 fort: forta, greu (fort era un adjectiu invariable a la llengua medieval).
80 El malalt ni s’adona de la infecció.
84-85 Es refereix a Judes (Lucas, 22: 47-48).
86-88 March es refereix al seu esperit; Déu no l’ajut: que no l’ajudi Déu.
89-90 Va ser amador fins el moment en què deixà de creure que les dones tenien seny i
podien ser bones.

363
C
Les primeres quatre estrofes, en què el poeta parla en un pla personal de l’amor, penedintse
d’haver seguit els seus apetits carnals, són el punt de partida d’una disquisició sobre la
naturalesa del delit. A les restants vint-i-cinc cobles hi ha una sola referència personal (vs.
57-60).
El poema acaba amb una discussió d’un punt que no pot considerar-se d’una transcendència
central en la matèria tractada (el major sentit de culpa del pecador intel·ligent comparat amb
el que té el «grosser») i manquen els versos sentenciosos amb què March posa fi a altres
llargues poesies de temàtica moral (per exemple el CVI). Això sembla indicar que el poema
ens ha arribat d’una forma truncada.
La teoria sobre el delit que s’hi exposa és de contingut clarament aristotèlic i es basa sens
dubte en idees exposades a l’Ètica nicomàquea. Tot i que algunes d’aquestes idees estan
reflectides al Llibre del Tresor de Brunetto Latini, font quasi segura del poema XXXIII,
March en aquest poema sembla haver-se referit a altres versions, i a les notes hem hagut de
recórrer en diversos casos a la traducció moderna de l’Ètica.
Mètrica: cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Auzias, 366-70; Commentaire, pp. 105-111; Poesies, IV, 64-79.
Entre amor só portat e fortuna,
caent, llevant, sí com infant en roques;
congoixes grans ab alegries poques
4 si·n posseesc no és maravella alguna.
Semblant me trop a l’home qui navega:
qui per los vents sa persona és regida
dolre no·s deu si la’s veu escarnida;
8 caure deu l’hom guiat per via cega.
No com aquell qui enteniment replega
e dintre si delits de virtuts usa,
sa fi guardant - aquella qui acusa
12 als ignorants i als sabents mal no plega -,
jaquint los mals qui béns als pecs aparen,
ja perdut tast de res no essent noble,
ans he seguit delits comuns de poble
16 e davant mi altres no s’hi acaren.
Doncs, si dolors a mes penses emparen,
raó és gran, puix tal vida he seguida;
la fi de l’hom tardament he sentida;
20 mos apetits sens trava caminaren.
A llur semblant cuitats acorregueren,
al qui pus prop los fon de llur natura;
regonegut, ma arma·n tenc vestidura
24 tal com aquells vicis saber li feren.
Los meus desigs tals delits emprengueren
que altre poder dins si mateix havia,

i aquells haguts, degú mi no complia,
28 e no molt tard a mi desparegueren;
qui en poc veixell molt gran quantitat pensa
no·s pot haver car la natura passa;
qui vol ric ser per una mà escasa,
32 lo seu desig per l’altre se defensa.
Ja no viuran en molt alegra pensa
qui béns del cos e de fortuna volen;
e totes gents per aquells haver volen
36 i en contra si prenen armes d’ofensa,
sí co·l malalt qui no entén medecina
pendrà verí, cuidant aquell guaresca,
e de sabor amarga sent la bresca
40 e dolça·l par una amargant sardina.
Qui en fer viltats la pensa té veïna
e no ateny al delit de l’entendre,
la veritat de res no pot apendre
44 i esclava fa de sa raó reïna.
Delit d’hom perd qui tals delits no tasta,
car l’hom és dit més per la part de l’arma;
tot a si perd qui de raó no s’arma
48 i en aquell fruit d’enteniment no basta.
A si mateix lo malvat hom contrasta,
i el que li plau fa e lo restant lleixa;
lo bé jaqueix, ab tot lo mal se feixa;
52 si delit pren, en molt poc temps se gasta;
tot lo que fa li torna en contrari,
e no coneix l’enemic seu qui·l mata;
aquell qui deu portar jus la sabata
56 té sobre·l cap per molt bell vestiari.
Pren-me enaixí com grosser herbolari
qui prop la mar les herbes del bosc cerca,
e com lo clerc, faent de festes, cerca
60 en lo Troià, lleixant lo breviari.
Qui en aquest món d’ésser hom se contenta,
cerque delits que sa natura vulla,
lleixant als bruts los camps e llur despulla,
64 e sos delits no·ls acurt ne·ls dó empenta.
Lo delit d’hom en l’entendre s’assenta
quan veritat per aquell és sabuda;
en tal delit sa ciència hi ajuda,
68 mas no és complit sens volentat consenta
en bé obrar cosa de bé i eleta,
e que delit prenga en la sua obra.
364

Tot quant és d’hom fa sa pròpia obra;
72 si ho fa per Déu, sa vida és perfeta.
La vida d’hom és en dolor constreta
com los pus alts delits mundans pratica;
llur estament en fermetat no·s fica:
76 o canvi pren qui·ls rep ab mà estreta
o falleix ço per on los delits vénen,
e de si ells l’ànima no contenten.
Com sobirans béns, ans d’haver, se tenten;
80 com són haüts, ab si dolor sostenen.
Ignorantment les gents fals delit prenen,
corrent al mal puix ha de bé semblanca:
en lloc de por han alegra esperança,
84 havents més bé dementre no la tenen.
Atés lo lloc qual ab gran desig volen,
han compliment de dolor infinida;
volen tot bé, no·l troben ne partida;
88 per delitar, amarga dolor colen.
Alguns delits d’aquell ver delit solen
llunyar-se’n més que·ls altres no se’n llunyen,
e tots aquells que delitar hi punyen,
92 si plaer han, ab ells no s’aconsolen;
e tant com pus en ells hom se delita,
així fortment a gran dolor s’acosta:
de lluny mirat, lo camí és plasent costa,
96 i el caminant, rompent lo coll, despita.
Carnal amor a gran pena concita
a tots aquells metents-hi llur espera;
desig mortal és passió primera,
100 de penedir no·n cal haver sospita.
A les honors vans pensaments segueixen;
a riques gents serveix la roberia:
dolor de mort han que llur bé tolt sia;
104 senyors en nom e com esclaus serveixen.
Si·ls béns del cos per no-res apareixen,
no·ns hi cal dar en açò gran creença:
de fortitud lo bou ha més potença;
108 de temprament los ocells enfloreixen.
Per un no-res estime la bellesa:
en poc temps cau e molt poc la se’n porta,
e son poc fruit als folls amants conforta.
112 La sanitat mal poc la’ns té defesa.
Bé mostra·l cos haver poca bonesa,
que de virtut l’animal brut lo passa;
365

l’hom és senyor, doncs, no per esta massa,
116 car d’esta part los bruts han més despesa.
L’hom és mortal animal raonable;
quant a la carn, bèstia n’és formada,
e la raó en l’arma és empremtada;
120 per esta part a Déu és comparable.
Tant quant finit pot ésser estimable
ab l’infinit, e compte s’hi pot metre,
a comparar se poria remetre
124 res de la carn ab l’esperit durable.
Sinó·l present, la carn sentir no basta:
tastant, tocant, ha alguns delits sensibles;
los altres senys per si no·l són plaïbles;
128 delit dels tres pels dos sobredits tasta.
Delit és bo puix a dolor contrasta,
mas no val molt sens obra virtuosa;
ell la compleix, sens ell no és saborosa,
132 on en dolor la virtut no s’engasta.
Doncs, quan la carn és a l’arma tirada,
per bon delit sa obra és perfeta;
no és raó, mas és sa filla feta;
136 la part brutal raonal és tornada.
Aquells delits de què la carn s’agrada
cascú bé sap i els de l’arma ignora;
aquella res que no fall alguna hora
140 entenen pocs i és per molts menys tocada.
A alguns se perd per falta d’ignorança;
altres, sabents, per no tastar no preen:
així villans que en lloc honrat no seen
144 no senten bé lo delit que honor llança.
En ser content cascú ha esperança,
e follament aquell delit espera,
car los llidons vol trobar en figuera
148 e talls moriscs cerca en la dolça França.
U és lo bé cercat en grans partides;
no hi ha delit sens dolor en alguna;
qui més ne pren ha voluntat dejuna;
152 los menys volents ne han alegres vides.
Ans que virtuts sien per hom sentides
los vicis han mesa dins nós llur força,
e si per temps la raó tant s’esforça,
156 és coneixent, e no clar, ses fallides.
Durant lo temps mals hàbits se nodreixen;
en hom, sens hom, aquest hàbit se talla;
l’arma i lo cos se’n fan cota i gramalla
366

160 e los brocats lleigs vestits li apareixen.
¿Qui són aquells qui en tanta virtut creixen
que solament los vicis se coneguen?
La major part jo som cert que ferm creguen
164 que ço és bo que volen o coneixen.
Puix l’hom és mal, lo bé no li pot plaure,
car no té part en bé que aquell tire;
en voler d’hom és al començ que gire,
168 mas l’hàbit fet, Déu ajudant, pot raure.
En saborit sentiment deu recaure
aquell delit que en bé obrar se troba;
d’aquest delit l’arma sol no·n fa troba,
172 mas en lo cos tal sentiment ha jaure.
Tant quant cascú és pus dispost a rebre,
aitant val menys si no ix en bell acte;
dels dos lloants, ensurt aquest contracte;
176 sens llur acord no·s pot virtut concebre.
A si mateix par que vulla decebre
qui sa valor aitant com pot no munta;
tota res d’ell vol a bondat conjunta:
180 lo fill i el nét, lo bou i el ca de llebre;
segons l’amor, així llur bé demana.
Amant a si, molt més del bé s’aparta:
desijant bé, s’umple de mal e·s farta;
184 mal vol per si i a l’altre vida sana.
Puix que virtut delit e béns comana,
¿per què no·ns plau virtut e vici·ns alta?
La voluntat a bé i a delit salta,
188 l’enteniment sol entendre·l ver mana,
mas no volem tastar desta vianda,
car en començ dessaborida·s mostra;
l’àvol delit sent la passió nostra;
192 a aquest l’ateny treball e cura granda.
A tal delit los pecs no troben anda,
puix que no és en ells experiença;
fe no havents, no·ls basta coneixença:
196 lo no sentit per ells lleixen en banda.
No volen mal quan són en malaltia
e pobrejant cobegen les riquees,
los flacs e lleigs forces e grans bellees;
200 lluny fora si han tota sa alegria.
Tot hom vol bé perquè delitat sia,
e no sentint aquell propi de l’arma,
cerca·l del cos e de aquest se arma,
367

204 e d’altres molts que follament se fia,
los quals, com són units en una cosa,
aquella és de l’hom benauirança;
cascú per si, l’hom havent-ne esperança,
208 en algú d’ells sa pensa no reposa.
Per millor part, Déu l’enteniment posa
com a senyor en cascuna persona,
e si en açò que·l deu donar no·l dóna,
212 com pus n’ateny en tant més li fa nosa,
car de per si lo lleig fet tristor mena,
e sent-ho més qui d’entendre més toca,
sí com l’hom foll qui·s fir l’ull d’una broca:
216 com pus dret fir sa vista destermena.
Tota passió és cert que més s’encena
en l’hom subtil que en persona grossera,
car entenent encontra la carrera
220 d’oi o d’amor d’on s’aparella pena,
car solament praticant de l’entendre,
no espletat en virtut ne en ciença,
de ço que·l plau ha major coneixença
224 e no és res que en dol no·l faça encendre.
Si Déu a l’hom grosser lo plau defendre
de fam e set e de dolor sensible,
altra dolor no li pot ser terrible
228 si ja molt prop d’aquestes no·s deu pendre,
e doncs de tant l’hom entenent pren colpa
com en dolor a l’home grosser passa:
saber ha poc, e enginy contra si massa;
232 lo poc i el molt cascú per si l’encolpa.
368

369
Notes C
3-4 «no és cap meravella si tinc grans congoixes i poques alegries»; no és: pronúncia
monosil·làbica (als manuscrits: nos).
5-7 És com el navegant a mercè dels vents; com es palesa més endavant, aquests «vents»
corresponen als «delits» (v. 15) a què el poeta s’ha lliurat; la’s veu: el subjecte és sa persona.
8 March remata la cobla amb una altra comparança: qui segueix una «via cega»
inevitablement caurà.
11 sa fi: el fi de l’enteniment.
12 plega: treu.
13 «deixant els mals que als necis semblen béns».
14 res no essent: res que no sigui.
15-16 Aquests versos són el terme corresponent de la comparança negativa dels versos
anteriors: el poeta només ha pensat en els plaers baixos («comuns de poble»), deixant tot el
que és «noble»; no s’hi acaren: no es presenten.
18 És del tot previsible que els seus pensaments li provoquin dolor, perquè ha viscut de la
manera que acaba de descriure.
21-24 Els apetits corregueren cuitadament a allò que els era afí i que més se’ls assemblava.
Ara el poeta pot reconèixer (v. 23) que tenia l’ànima contaminada pels vicis provinents dels
apetits; tenc: tingué; saber: aquí en l’accepció de «tenir gust».
25-26 Va desitjar uns delits que li van suposar no tan sols el delit sinó també el dolor que ells
contenien; havia: primera persona, «jo tenia».
27 degú mi no complia: cap dels delits el satisfeia.
28 desparagueren: desaparegueren.
29 pensa: el complement del verb és al vers següent, cal entendre «pensa...haver».
30 la natura passa: ultrapassa els límits del possible.
32 per l’altra se defensa: li és privat per l’altre desig (el de tenir la «ma escasa»).
35 volen: del verb «volar».
38 cuidant aquell guaresca: «pensant que aquell verí el curarà».
39-40 El subjecte segueix essent el «malalt» (v. 37); dolça·l par: li sembla dolça.
44 Converteix en esclava la raó, reina del seu ésser.
45 tals delits: els de l’entendre.
46 La part espiritual de l’home és la que el distingeix dels animals.
48 No assoleix el fruit de l’enteniment, que és la raó.
49-54 Cf. Llibre del Tresor, II, 173: «[lo malvat] no·s pot delitar plenament, car tantost que
ell se delita en alguna cosa mal feta, la natura de son mal li ve al contrari de son delit».
49 contrasta: s’oposa.
51 jaqueix: deixa; se feixa: s’embolica.
55 aquell: el mal; el subjecte de portar segueix essent el «malvat» del v. 49.
56 vestiari: vestit.
57 grosser: inexpert, neci.
60 Lo Troià: es refereix a la Historia destructionis Troiae de Guido delle Colonne, una obra
molt divulgada als segles XIV i XV a Europa. La traducció catalana de Jacme Conesa,
començada el 1367, s’ha conservat en diversos manuscrits; vegeu Ramon Miquel i Planas,
Les Històries Troyanes de Guiu de Columpnes (Barcelona: Biblioteca Catalana, 1916).
62 cerque: amb sentit d’imperatiu.
64 «i que no redueixi ni afavoreixi els delits de les bèsties»; és a dir, l’home deu conformarse
amb els delits que la seva naturalesa li proporciona.
65-70 Aquestes idees sobre el delit de l’enteniment corresponen a grans trets a l’Ètica com es

370
veu per un passatge com el següent del Llibre del Tresor (II, 182-83): «La pus noble obra és
aquella intel·lectiva, per ço com ella és lo pus noble delit. Per ço digueren los antichs que la
apre[en]ssió de la intel·ligència és pus noble que or e pus delitable. Los delits dels hòmens
són diversos de grans diversitats, mas dret delit és aquell qui plau al bon home de sana natura
e de sana virtut».
66 aquell: l’home (hom, v. 65).
67 sa sciència: els coneixements de l’home.
68 no és: pronúncia monsil·làbica (als manuscrits: nos); sens volentat consenta: sense que la
voluntat consenti.
69 cosa de bé i eleta: una cosa bona, resultat de l’elecció feta per l’home.
74 com: quan.
75 Els delits no tenen una base estable.
76-78 Els delits no duren perquè l’home canvia constantment de desig (canvi pren) o perquè
allò que causa els delits deixa d’existir, i també perquè no satisfan l’ànima.
79-80 Els delits atreuen l’home abans que els hagi experimentat; després només provoquen
dolor; haüts: tinguts.
84 La gent no s’adona que la por (del pecat) és un bé més gran que el fals delit; la: es refereix
a alegra esperança.
85-86 El seu desig no es compleix com la gent voldria sinó amb gran dolor; qual: que.
87 ne partida: ni tan sols part.
88 Busquen el gaudi, però no troben més que el dolor.
89-90 «Alguns delits solen allunyar-se més d’aquell ver delit que d’altres».
91 que delitar hi punyen: que s’esforcen en buscar el gaudi en els delits falsos.
92, 93 ells: els delits falsos.
95 plasent: agradable, fàcil.
96 i: amb valor adversatiu, «però»; despita: el subjecte és «el caminant».
97-112 March descriu amb més detall els delits falsos: el del «carnal amor» (vs. 97-100), els
honors (v. 101), les riqueses (vs. 102-04) i la bellesa (vs. 109-112).
99 passió: la paraula sembla usar-se aquí en el sentit escolàstic de les emocions com
l’esperança (espera, v. 98) i la por.
100 Ni cal pensar que els amants carnals se’n poguessin penedir.
103 tolt sia: que els sigui tret.
104 «La majoria de la gent demostra que és plenament abjecta quan prefereix una forma de
vida pròpia de les bèsties» (Ètica nicomàquea, I, 148).
106 És a dir, no s’ha de fiar de si mateix: encara que els béns corporals en algun moment li
semblin poc importants, en el fons l’home manca de fortitud moral i de temprança per
resistir-los.
109 estime: valor de primera persona.
112 Una petita malaltia pot impedir que gaudim de la salut.
115 esta massa: el cos.
116 més despesa: més recursos (més a despendre).
121-24 No hi ha cap base de comparació entre el paper de la carn i el del cos en l’home
perquè el primer pertany a allò finit i l’altre a la infinitud.
125 La carn pot sentir el que té davant: experimenta els plaers del tacte i del gust i,
mitjançant aquests dos, els delits dels altres tres sentits.
129 «Tothom reconeix que el dolor és un mal i que cal defugir-ne. De fet, ho pot ésser en
absolut o en un cert sentit, això és, en la mesura que ens és un impediment. Ara, allò que és
contrari al que s’ha de defugir - quant que cal defugir-ho, és a dir, quant a mal - això és un bé.

371
Necessàriament, doncs, el plaer és un bé» (Ètica nicomàquea, II, 142).
131 El delit «compleix» l’obra virtuosa; no és: pronúncia monosil·làbica (als manuscrits:
nos).
132 «per la qual cosa el delit s’encasta en el dolor».
133-36 March descriu un estat dins de l’amor humà en què predomina l’esperit sobre la carn,
la qual li està subjecta; cf. LXXXVII, 141-50.
139 aquella res: la raó.
141 per falta d’ignorança: pel defecte de la ignorància.
142 Altres saben quina cosa és la raó, però no la valoren perquè no la fan servir; per no
tastar: perquè no l’experimenten.
148 talls: espases.
149 en grans partides: en moltes parts diferents.
150 en alguna: en alguna partida (part).
151-52 Qui més es lliura al delit fals, més en sofreix; com menys l’home busca aquest delit,
més feliç és.
155-56 Si la raó, de tant en tant, guia l’home, ell arriba a reconèixer les seves faltes, però no
se n’adona amb tota la claredat que cal.
158 en hom, sens hom: dins de l’home, sense que ell ho vulgui; hàbit: aquí amb el sentit de
«vestit», metàfora ampliada als vs. 159-60; fa joc amb hàbits del vers anterior.
161-64 Ningú, per victoriós que sigui, reconeix que els vicis són el veritable fonament de les
seves accions. La gran majoria dels homes creu que el que volen o el que tenen per costum ha
de ser bo; solament: fonament.
166 no té: el subjecte és l’hom; aquell: «lo bé».
167 L’home es desvia del bé des del començament.
169 saborit: saborós.
171-72 L’ànima no pot gaudir sola del delit de «bé obrar» ja que depèn del cos.
173-74 Quan un home té l’ànima i el cos ben disposats a «rebre» el «sentiment» necessari per
al «bé obrar», és molt censurable que no ho facin.
175 dels dos lloants: de l’aprovació del dos, cos i ànima; lloants: «aprovant», «atorgant», en
sentit jurídic; ensurt: per a la forma d’aquest verb cf. LXIX, 42: «E de açò n’ensurt un gran
debat».
179 L’home vol que tot el que li pertany estigui vinculat a la bondat.
181 La descendència i el bestiar són exemples dels béns materials de l’home a què March
al·ludeix al vers anterior.
186 alta: plau.
192 cura: angoixa.
193 tal delit: el de l’enteniment; pecs: necis; anda: forma singular de «andes» («llitera»); cf.
CXIII, 207.
195 no·ls basta coneixença: no arriben a conèixer aquest delit.
196 Només fan cas a allò que poden sentir directament.
197-98 Sobre la naturalesa del bé es llegeix a l’Ètica: «Però, a l’hora de dir què és la felicitat,
sorgeixen discrepàncies i els savis no donen pas la mateixa resposta que el poble. Hi ha qui
diu que és quelcom de notori i de visible, com ara, el plaer, la riquesa o l’honor; però també
hi ha qui opina altrament. Sovint una mateixa persona té diverses opinions: quan està malalta,
diu que es la salut; quan viu en l’estretor, la riquesa» (Ètica nicomàquea, I, 146).
197-200 Aquests versos exemplifiquen el que s’acaba de dir al v. 195. Els necis només
busquen els gaudis que els proporcionen els sentits: quan estan malalts, la salut; quan són
pobres, la riquesa; quan estan febles, la força; quan són lletjos, la bellesa. Només saben dels

372
béns forans, exteriors a l’home.
205-06 Quan l’home aconsegueix una sèrie de béns forans, es considera benaurat, si bé cap
d’aquests béns aïlladament el podria fer feliç.
211-14 Un home dotat de molta intel·ligència i que no la fa servir quan hauria de fer-ho
s’entristeix més quan fa alguna maldat que no pas l’home menys intel·ligent.
215-16 El sentit analògic d’aquesta comparació és el mateix que als versos anteriors: com
més enteniment té l’home, més es perjudica a si mateix si no obra d’acord amb la raó;
destermena: destrueix.
219 entenent encontra: l’home entenent troba.
221-23 És inevitable que l’home «subtil» o intel·ligent sàpiga millor que l’ignorant («persona
grossera») què desitja, encara que el que desitja no estigui encaminat a la virtut o la saviesa.
225-28 L’ignorant no coneix altre dolor que el de la fam i la set i el que experimenta
mitjançant els sentits.
229-31 L’home «entenent» té un sentiment de culpa més marcat que el que es dóna en el
«grosser», degut a la seva capacitat de sentir el dolor del penediment; encara que no mostra
prudència en les seves accions, la seva intel·ligència («enginy») el fa conscient del seu pecat.
232 lo poc i el molt: el poc saber i el molt enginy.

373
CI
Queixa del rebuig de la dama i de la impotència del poeta davant l’amor.
El poema mostra poca complexitat conceptual en el desenvolupament d’aquestes idees
convencionals i destaca en aquest sentit de la gran majoria de poemes de March. En canvi,
conté diversos temes que apareixen amb freqüència a la seva obra: les referències al món
feudal (vs. 12, 44), l’al·lusió a la condició cavalleresca del poeta (vs. 14-15), el delit en el
sofriment (vs. 27-28), l’oposició entre amor i fortuna (vs. 29) i l’efecte del gest de la dama (v.
45). En l’aspecte tècnic, és característic de March l’ús dels dos símils als vs. 1-8 i 17-24. Els
elements més sorprenents són les dues referències als ulls de la dama (vs. 9 i 42) - March no
esmenta en cap altre poema aquest aspecte físic d’ella - i la imitació patent d’Alain Chartier i
Petrarca. El senyal Bella ab bon seny no apareix a cap altre poema, però podria considerar-se
variant de Plena de seny, senyal que es troba a diversos poemes on March també fa servir un
símil preliminar i un altre interior (per exemple, el poema II).
El poema el transmeten poques fonts. Va ser col·locat després del C a Obres, d’acord amb
la seva posició al ms. D, però les característiques del poema semblen indicar que es tracta
d’una obra primerenca (al ms. G2 és el sisè poema de la recopilació, després de I a III i VI a
X). A l’edició de Ferraté es considera d’atribució dubtosa.
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Amador de los Ríos, Historia crítica de la literatura española (Madrid, 1865),
VI, 497-98; Commentaire, pp. 111-14; Poesies, IV, 79-82; Martín de Riquer, «Alain Chartier
y Ausiás March», Revista de Filología Española, 39 (1955), 336-38; Ferraté, pp. xlviii, liiliii;
Francisco Rico, «Lo viscahí qui’s troba en Alemanya», Primera cuarentena y tratado
general de literatura (Barcelona: El Festín de Esopo, 1982), pp. 85-87.

CI
Lo viscaí que⋅s troba en Alemanya,
paralític, que no pot senyalar
si és malalt, remei no li pot dar
4 metge del món si doncs no és d’Espanya,
qui del seu mal haurà més coneixença,
i entendrà millor sa qualitat:
atal són jo, en estrany lloc posat,
8 que altre sens vós ja no⋅m pot dar valença.
Jo viu uns ulls haver tan gran potença
de dar dolor e prometre plaer;
jo, esmaginant, viu sus mi tal poder
12 que en mon castell era esclau de remença.
Jo viu un gest e sentí una veu
d’un feble cos, e cuidara jurar
que un hom armat jo⋅l fera congoixar;
16 sens rompre’m pèl, jo⋅m só retut per seu.
Sí com l’infant que sap pel carrer seu
prou bé anar segons sa poca edat,
si en esculls per cas se veu posat,
20 està pauruc, no sap on se té⋅l peu
d’anar avant, perquè no hi veu petjada;
no vol, ne pot, usar de camí pla,
tornar no sap, perquè altri⋅l portà,
24 que ell per si no fera tal jornada:
mos ulls d’açò han feta la bugada,
e tots mos senys s’hi són volguts mesclar.
Jo pena⋅n pas, mas no hi puc contrastar,
28 perquè algun tant ab delit és mesclada.
Amor me vol, e Fortuna⋅l desvia:
a tals contrasts no basta mon poder;
sens ella al món remei no puc haver.
32 Doncs dir-m’heu vós ja de mi què us paria!
Dormint, vetlant, jo tinc la fantasia
en contemplar qui am, qui és, què val;
e quant més trop llavors me va pus mal,
36 pel pensament qui⋅m met en gran follia,
hoc, e en tan gran que jo am son desdeny,
son poc parlar, son estat tal qual és,
més que ésser rei del poble tot francés.
40 E muira prest si mon parlar jo⋅m feny.
Vós no voler lo meu voler empeny,
374

e vostres ulls han mon arnés romput;
mon pensament, minvant, m’ha ja vençut;
44 só presoner pauruc per vostre seny.
Lo vostre gest tots mos actes afrena,
e mon voler res no⋅l pot enfrenar.
L’hivern cremant, l’estiu sens escalfar,
48 aquests perills me daran mala estrena.
Tornada
Bella ab bon seny, tot és poca faena
al meu afany veure vós lluny estar,
car prop de vós res no⋅m pot mal temps dar,
52 e lluny de vós no trop res bo sens pena.
375

376
Notes CI
1-8 Rico cita un sermó de Pedro Marín en el qual es dóna l’exemplum d’un gallec a Àustria
que es veu forçat a demanar mitjançant senyals. També caldria tenir en compte la tradició de
contes humorístics corrents a Espanya sobre el tema dels bascs i els metges, com els que es
recullen a la Floresta española de Apotegmas o sentencias sabias y graciosamente dichas de
algunos españoles (Toledo, 1574); vegeu Santa Cruz de Dueñas, Floresta española (Austral),
pp. 83-87.
6 sa qualitat: la naturalesa de la malaltia.
7 atal: tal, estrany lloc: el que correspon a la seva posició com a amant rebutjat.
9-10 Versos imitats d’Alain Chartier: «Se onques deux yeulx orent telle puissance/ de donner
dueil et de prometre joie».
12 esclau de remença: pagès de remença, la classe més baixa de pagesos a la primera meitat
del segle XV.
13-16 Versos que imiten Petrarca, Trionfi d’amore: «Ella mi prese; ed io ch’avrei giurato/
difendermi da uom coperto d’arme,/ con parole e con cenni fui legato».
14 e cuidara jurar: «i no obstant, juraria...».
15 fera: faria.
17-26 Els vs. 25-26 donen el terme corresponent del símil dels vs. 17-24: el poeta ha plorat
com el nen perdut entre les roques.
24 fera: faria.
26 tots mos senys: els altres quatre sentits, a més de la vista, la qual ja n’ha sofert amb
llàgrimes. Pagès (Commentaire, p. 113) interpreta «la bugada» com un procés de filtració de
la imatge de la dama des dels ulls al cor.
29 Amor és benvolent amb el poeta, però Fortuna desvia Amor perquè no li arribi.
30 contrasts: contrarietats.
31 El poeta no pot esperar cap solució si no pot comptar amb l’ajut de Fortuna, la qual regeix
tot el món.
32 Comentari irònic dirigit a la dama.
33 la fantasia: els pensaments, la part imaginativa de l’intel·lecte.
38 son poc parlar: les poques paraules que es digna a dirigir al poeta.
39 del poble tot francés: de tot el poble francès. Encara que aquesta frase pot atribuir-se a les
exigències de la rima, la imitació d’Alain Chartier als vs. 9-10 fa que sigui molt adequat que
Pagès addueixi en relació amb aquesta frase diverses cites provençals i franceses on
s’expressa una idea semblant.
41 La falta d’amor de la dama (vós no voler) esperona l’amor del poeta.
43 m’ha ja vençut: el subjecte és vós no voler (v. 41), el qual ha afeblit el pensament del
poeta fins a vèncer-lo.
47 Metàfores tradicionals de la passió amorosa: el poeta crema en mig de «l’hivern»
sentimental de la dama mentre l’«estiu» del seu amor per ella no l’escalfa a ella ni gens ni
mica.
48 estrena: recompensa.
49-50 Tot sembla fàcil d’aguantar al costat de veure que la dama està molt lluny de pensar en
l’angoixa amorosa del poeta.

377
CII
L’exordi del poema versa sobre la poca fiabilitat de l’experiència pròpia com a base del
coneixement en l’amor (vs. 1-16), fent servir a la tercera estrofa la primera d’una sèrie de
comparances.
A partir del v. 25 descriu la importància d’aquesta idea pel que fa a la seva posició com a
«amador» experimentat. A tota la resta del poema March desenvolupa una visió de l’amor
feta des de la nova perspectiva que li proporciona el seu «clar coneixement» actual de la
matèria (v. 49). Dins d’aquesta nova visió de l’amor s’adona de la gairebé impossibilitat de
superar l’element carnal i amar espiritualment; així mateix entén que les dones són incapaces
d’estimar d’una manera que no sigui carnal.
En aquesta poesia, on s’exhibeixen amb gran fluidesa idees exposades en un to apassionat,
March es dirigeix als altres «amadors», sobretot a partir del. v. 201, i arriba a una conclusió
que està a molta distància de les idees promulgades al LXXXVII sobre l’amor mixt. Rebutja
la idea que el mesclat voler pugui oferir una forma d’amor quasi espiritual i afirma d’una
manera contundent que les úniques formes de l’amor que no provoquen la discòrdia interior
són la totalment física i l’espiritual (vs. 231-32); només pot amar feliçment qui opta per una o
per l’altra.
No obstant el seu caire moralitzant i el misoginisme general que el caracteritza, es trasllueix
en molts moments del poema l’al·lusió a una relació concreta anterior amb una dona que ha
inspirat sentiments de gelosia en el poeta (per exemple, als vs. 149-52) i de la qual ha
demanat una perfecció que no li ha pogut retre (vs. 199-200).
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, 114-16; Poesies, IV, 82-96; Ramírez, La poesia, pp. 75-77.
¿Qual serà aquell que fora si mateix
farà juí puis si no sap jutjar?
Sa passió no sabrà estimar
4 quanta és ne qual, ne si minva o creix.
¿Qual és lo foll que estime res de si
puis lo voler no sap on li darà?
Son mal vinent no sap com lo sentrà;
8 lo que sofir no sap de fi en fi.
Traure no·s pot d’haver nom de mesquí
qui son voler l’ha en tal part llançat
que no sap com ama o és amat,
12 d’«Hoc» o de «No» no pot fer bon juí,
e passa molt dolrosa passió
que en perd dormir e se’n veu alterat,
e en un instant se troba reposat
16 que·l par jamés vendrà en tal saó.
Sí com aquell que en la mar té maisó
e d’aquella art se té molt per sabent
e veu tal temps fora d’experiment

20 que a son juí és contra la raó,
e va en part on per null temps no fon
e veritat sa búixola no·l diu,
de tot quant féu e dix allí·s desdiu
24 com creu ses lleis que natura confon,
si guard lo temps present e lo que fon
de nou creat me par que m’haja Déu;
mos apetits e lo pensament meu
28 canvi han pres ne sé com ve ne d’on,
car en amar fui tot de l’esperit
e no·l me sent e sent en mi amor.
Si no amàs, no sentria dolor:
32 lo mal d’amor menciona delit.
Per contemplar fui en lo món eixit,
pensant los béns e lo gentil voler
d’aquella en qui mon voler e saber
36 eren llançats sens haver-ne despit;
no·m cal dir pus, car en passats escrits
he sats parlat d’amor e de sos fets
e descoberts molts amagats secrets
40 los quals en mi són de present fallits.
Mos bells volers són de present finits:
solament am de un amor brutal
que passa en mi en l’espiritual
44 forçadament, com arma i cos units.
Així m’és nou aquest mal sentiment
com si amat jo per null temps hagués.
Tots los costums d’amor veig al revés;
48 en poca part han semblant aparent.
Parlat he ja sens clar coneiximent
d’aquesta amor per què·n mi habità,
mas l’altra amor honesta la’n gità,
52 que no·n sentí sinó un moviment.
Mas he sentit que en esta amor del cos,
temps discorrent, l’ànima en pren sa part
e mescla-s’hi, hom sens haver esguard,
56 d’on se penit e mostren-ho sos plors.
Moltes veus és que jo sent mon repòs
tant quant al cos, puis fartament ateny;
mas l’apetit a més delit m’empeny
60 e troba cards per voler collir flors.
Molt hom és bo per ésser un catiu
que per senyor no valria un clau;
378

així amor és bo si en lloc baix jau,
64 e mal si vol fer del cos mort hom viu.
Sí com aquell que ab flaca barca en riu
pesca son peix e viu sats cabalós,
mas per ésser de béns pus abundós
68 entra en la mar e no hi espera estiu,
ne pren a aquell qui ama dona vil
e l’és plaent tant com toca la carn:
si més ne vol, prenga’s de si escarn;
72 si n’és forçat, vaja’s negar al Nil!
Aquella amor deu ser tenguda vil
que null delit aporta en lo report;
en molt breu temps passa lo seu deport:
76 mal criminós ha e delit civil.
Qui ama carn e l’ànima avorreix
obra e tanc sos ulls, cloent l’oir,
car per aquells dolor ha de sentir,
80 e són aquells d’on amor se nodreix.
Aquesta amor ses forces aflaqueix
si primament enquesta se’n fa al món:
si·ls amadors han esguard al que fon
84 i als altres temps, dolor sens amor creix.
Amants voler ferm i als altres honest,
pensant açò, ¿qui és que no s’espant?
¿Qual dona és que no sia dubtant
88 ella i amar, si d’ells serà enquest?
Oh trist d’aquell que un cos deshonest
ama forçat e fer honest lo vol:
dia abciac per solemnial col.
92 Mas no del tot d’ignorança és conquest,
ans sap que mai fartà la sua fam,
desvergonyit a dar e pendre llarg.
No hi ha bocí que li parega amarg:
96 ¿què es deu pensar de les pomes del ram?
D’altre que mi no puc haver just clam:
lo meu delit és qui m’ha decebut;
trobat só pres ans que regonegut,
100 no pas tot mi, car no·m plau que jo am;
ans, sinó tant com fora seny romanc
e sentiment, continu dolor pas.
Partit me trop com si hom me serràs;
104 si·m vull aunir, lo cor me trop sens sang.
379

Oït he dir que, per ésser pus franc
a perdonar sant Pere al pecador,
Deu permeté que vengués en error,
108 mostrant-li com lo sencer pot ser manc;
tot enaixí de mi Déus ha permés
que ame tal que no·s gose bé dir,
per què jamés me pusca enfellonir
112 en contra algú que d’amor sia pres.
Tan clarament partit me viu jamés:
no fon en mi tan manifest contrast,
car ma carn sent son apropiat past,
116 e res tan fer a ma ànima no és.
Grat e desgrat en mi han trobat lloc,
e cascú d’ells ha trobat tot son alt;
ma arma ha encontrat lo seu propi desalt;
120 ma carn en res de tan bon grat se moc.
Aigua no tinc per apagar est foc,
e majorment si prop estar li vull;
sos defensors són lo toc e mon ull;
124 l’aurella és que li fa mortal joc,
car tot quant oig en ira ho retorn
e en fastig gran de mi e molt menyspreu,
com veig mon cor que en tal amar s’asseu
128 que mal se’n diu cascuna hora del jorn.
Així com cell que el cap té dins cald forn
i el cos llançat sobre llit fresc o moll,
aquest delit la dolor no li toll,
132 ans passa en ell menys de sentir sojorn,
ne pren a me car si en ella pens
algun delit, gran dolor conseguesc;
son antic mal a mi és un mal fresc,
136 preant-me poc com d’amar no·m defens.
Foc crem ma carn e lo fum per encens
vaja als damnats per condigne perfum!
Mon esperit trespàs de Lete·l flum
140 perquè de res de aquest món no pens!
Car per haver delit dolor atenc
puis ne vull més que lo toc no·m promet;
passant avant, mon delit és desfet,
144 e pas dolor fins que aquell restrenc.
Quan en desig d’ésser amat m’estenc,
jo sent dolor mesclat d’un fred e cald,
car no·s pot fer, e conec mon defalt.
380

148 D’ací escapant, en pejor punt me prenc:
mire son cos e totes ses faiçons
e veig algú qui l’ha conquest sens cost.
Com pus jo am, a dolor me acost;
152 lladoncs desig sa carn per als lleons.
Tot quant jo pens me porta passions,
e sens pensar poc delit s’aconsec;
menys que d’un bou lo meu delit conec,
156 car mentre·l prenc, lo·m torben passions.
Car tant com és plaent e de mon punt,
d’aquell delit una dolor me’n ve,
pensant que en tal ab l’altre ella vengué,
160 e que hi vendrà si no li só ajunt.
Oh Déu, ¿per què justat és en un munt
tan gran voler ab avorriment tant?
Jo avorresc del que·m trobe amant;
164 dins en mi viu qui volgra fos defunt.
Ara veig clar lo natural contrast
que en l’hom està per sa ànima e cos:
u fastig pren de l’assaborit mos
168 que l’altre sent per dolç e agre past.
Així com cell de gran follia és bast
que vol fer or de coure o de plom,
los amadors en aquest punt tots som:
172 que volem seny on tot seny és degast,
e llealtat en cor malvat e fals
que amor no ha menys de vilana por,
car por gentil ve de notable cor
176 que té fort mur a tots fets deslleals.
Sí co·l malalt que no entén los senyals
de l’accident e pensa que està bé
e veu pulgó que prestament li ve
180 o àls pejor que·l descobre sos mals,
ne pren a me com amar ja no cuit,
per ignorar lo que d’amor dins port,
e veig senyal cert d’amor com la mort
184 que lo meu cor de amar no està buit.
Raó és gran que en dolor sia cuit
car dins en mi grans maravelles veig:
senyal d’amor en mi tinc per cas lleig,
188 e quan no·l trop en ella, en dol só enduit.
La part en mi que ab raó pusc mesclar
vol que no·m plau d’amor son sentiment;
l’altra, de qui no tinc lo regiment,
381

192 d’esta part am e·m plau lo seu amar.
Jo pas delit com la veig mal passar
e sent dolor com per açò l’am més;
donant-se poc, en mi no·m plau en res,
196 e sent delit com la dec aïrar.
Bast a cascú volent saber de mi
que ço que·l món ha per pus imperfet
jo com a foll he volgut fer perfet,
200 pensant trobar contentament e fi.
Oh amadors, rebeu açò al si,
los que jovent vol que us sia cobert:
delit d’amor en l’home tot se perd
204 si vol saber l’amor d’altre i de si;
si tem saber açò, en dolor jau
car ja no creu que sia bé amat,
e l’amador ja no és ben reposat
208 si en l’amat la prova bé no hi cau.
Oh amadors, los qui en dan vostre amau,
vullau de vós mateixs haver mercé:
pensau amor on va e d’on vos ve,
212 e on està ne si us fa guerra o pau.
Sabent açò, de vós no fiareu,
e menys d’amor e de aquell voler
que en dona cau, poc valent e llauger,
216 que en mig l’hivern estiu hi trobareu.
Oh amadors, en amor sentireu
que lo que més delitat vos haurà
en molt breu temps al revés tornarà,
220 e tan greujós res contra vós haureu.
Lo gran desig en fastig serà mes,
los vostres peus contra·l voler iran,
los mals delits contra los bons seran;
224 com pensareu aïrar, amau més.
No sia ací tot amador entés,
sinó aquell bé sentit e sabent,
car aquest veu lo clar departiment
228 de son compost e sap com partit és,
car la raó contrasta l’apetit
e l’apetit no obeeix la raó;
solament rep de concòrdia do
232 l’hom bestial o l’entenent complit.
382

CII Notes
1-8 Ningú no és capaç d’avaluar els fets aliens perquè la passió cega tothom, impedeix
exercir la raó i assabentar-se fins i tot dels propis sentiments i així evitar el dany; 2 si: ell.
10 «qui s’ha lliurat a l’amor de les passions».
12 «Hoc»: «Sí».
13-16 L’amador sotmès a les passions viu entre els extrems del desig irrefrenable, d’una
banda i, de l’altra, - un cop satisfet el desig carnal - el desinterès.
13 dolrosa passió: dolorós sofriment.
14 que: de tal manera que.
17 que en la mar té maisó: és a dir, que hi passa gran part de la seva vida.
19 fora d’experiment: fora de l’experiència.
23-24 El mariner perd la confiança que li ha proporcionat l’experiència ja que li sembla que
el temps que ara se li presenta va en contra de la naturalesa.
25-32 La quarta estrofa dóna el terme corresponent a la imatge precedent.
25 guard: miro.
26 me par: em sembla.
28 ne sé com ve: el poeta no s’explica com ha pogut produir-se el canvi.
30 No sent la presència de l’esperit en aquest amor nou, encara que anteriorment sempre
amava amb l’amor espiritual.
32 El mal que sofreix és una part implícita (menciona) en el delit de l’amor.
35 d’aquella: la dama.
39 e descoberts: «i [he] revelat».
40 Els secrets de l’amor espiritual ja no tenen cap sentit per al poeta.
43-44 Si hi ha un element espiritual en el seu amor hi és per força, de la mateixa manera que
l’ànima està unida forçosament al cos.
48 La seva pràctica actual de l’amor s’assembla molt poc a la d’abans.
49-54 El sentit d’aquests versos sembla ser el següent: «Ja he parlat [en altres poemes] de
l’«amor brutal» (v. 43), sense entendre’l bé perquè jo el vivia massa de prop; però [ara veig]
que aquest «amor brutal» té subjecta l’altra forma de l’amor «honest» de tal manera que
només sentia abans el «moviment» del cos. Ara he pogut sentir que, amb el temps, l’ànima hi
pot tenir el seu paper també...»; 54 temps discorrent: corrent el temps.
55 hom sens haver esguard: sense que l’home se n’adoni.
57-60 Encara que se sadolla en l’amor físic, l’apetit l’esperona a sentir més desig; busca
l’amor espiritual, però és sempre el cos el que l’impulsa, i per tant l’amor li resulta un
desengany. Aquesta última idea s’amplia als vs. 61-64.
63-64 L’amor suposa sofriment quan l’amant vol més que el plaer carnal.
71-72 Si l’amant de la dona vil vol més que l’amor carnal, ja pot sentir menyspreu per si
mateix; i si no pot deixar de desitjar-lo, més val que es mati.
74 lo report: la memòria.
76 Els termes criminós i civil al·ludeixen a la distinció, en la lluita entre cavallers, entre
armes criminals (criminosos), quan s’empren armes capaces de matar l’adversari, i armes
civils, les quals no poden produir la mort (DCVB). El sentit del vers és, doncs, que l’amor vil
produeix la mort de l’home i alhora el delit que aporta és poc durador.
78 obra e tanc: «que obri i tanqui».
82 «si s’investigués atentament al món».
83 han esguard al que fon: pensen en el que hi havia.
84 L’amor carnal és la causa de cada vegada més dolor.
85-86 «¿Qui no s’espanta si vol que el seu amor sigui durador (ferm) i que els altres amants
383

384
(en particular, les dones) practiquin l’amor honest, veient com van les coses al món?»
87-88 «¿Quina dona no tem per si mateixa i per l’amor si algú li demana amor honest?; ells
es refereix als «amants voler ferm i altres honest» del v. 55; enquest: l’antecedent és amar.
91 «celebra com a dia solemne aquell que ni tan sols és dia de festa».
93 la sua fam: la fam del cos deshonest de la dona.
94 Un bell exemple d’antítesi (el contentio dels retòrics) de regust clàssic.
95-96 La dona vol provar tot el que li atreu, tret femení que hom veu exemplificat ben
clarament en la història d’Eva i l’arbre de la fruita vedada.
99 El poeta s’ha deixat empresonar per l’amor carnal abans de poder reconèixer la naturalesa
del seu amor.
101-02 «més aviat, passo dolor continu fins que no pugui exercir el meu seny o sentir
plenament el dany que em causa l’amor».
104 aunir: unir.
105 pus franc: més disposat.
115 past: menjar.
116 fer: cruel.
118 alt: plaer.
119 desalt: desplaer.
122 «especialment si vull estar amb ella».
125-28 L’orella s’oposa a l’amor, perquè sent el blasme constant de la dona i fa que el poeta
senti «ira», «fastig» i «menyspreu» del seu amor.
132 La comoditat del cos no alleuja el dolor al cap; toll: treu.
136 El poeta es blasma de no resistir l’amor.
139 trespàs: traspassi; Lete: riu de l’oblit a l’Avern.
140 pens: pensi.
142 lo toc: el plaer carnal.
143 passant avant: si demana més que el plaer carnal.
144 fins que aquell restrenc: fins que el poeta es conformi amb el delit físic sense res més.
148 en pejor punt me prenc: «em trobo en una situació encara pitjor».
153 passions: sofriments.
154 Tampoc no experimenta molt delit si deixa de pensar; s’aconsec: s’aconsegueix.
156 passions: sofriments.
159 ab l’altre: amb algun altre home.
160 si lo li só ajunt: «si no estic amb ella».
168 past: menjar.
169 és bast: la follia l’abasta, és a dir, és molt foll.
174 «que no és capaç d’altre tipus d’amor que el que se sent conjuntament amb la por
vilana»; aquesta vilana por es contrasta al vs. 175-76 amb la por gentil, és a dir, la vergonya
que, en la dona de «notable cor», impedeix que ella obri d’una manera deshonesta.
179 pulgó: erupció cutània, un senyal de malaltia.
180 àls: alguna cosa.
181-82 «em passa a mi, que crec que no estic enamorat, i és perquè ignoro quant amor porto
dins meu».
183 «e veig [un] senyal d’amor [que és tan] cert com [un senyal] de la mort».
185 «És molt apropiat que jo pensi en el dolor» (en dolor sia cuit: «que [el] pensament [meu]
estigui en el dolor»).
187-88 No vol amar, però es dol si veu que la dama no l’estima.
188 enduit: induït, portat.

385
190 «vol que no m’agradi el sentiment d’amor».
191 l’altra: l’altra part del poeta, la carn.
193-96 Si la dama sofreix, el poeta sent plaer, però alhora això li provoca dolor perquè
l’estima encara més quan ella pateix; quan manca el dolor (donant-se poc), la dama no li
agrada ni gens ni mica, de manera que només hi troba plaer precisament quan hauria
d’avorrir-la pel mal que ella li causa.
197 Bast: Que basti.
198-99 És a dir, la dama. Ella és no tan sols «animal imperfecte» segons la definició
aristotèlica de la dona, sinó també l’objecte particular de blasme (cf. vs. 125-28).
204 d’altre: concretament, de la dona estimada.
207-08 L’amador no pot deixar de sentir angoixa fins que tingui proves clares que la dama
amada l’estima a ell.
209 en dan vostre: perjudicant-vos.
214 voler: desig.
216 March al·ludeix a la passió que s’amaga darrera de la fredor aparent de la dona.
227-28 «perquè aquest distingeix clarament entre el cos i l’ànima que formen l’ésser compost
que és l’home, i sap la diferència entre ells».
231-32 És a dir, només hi ha concòrdia en l’home quan ell ama del tot carnalment o només
amb l’esperit.

CIIa
Aquesta cobla apareix com a esparsa a les edicions d i e (de 1555 i 1560); és evidentment
una versió de la segona estrofa del poema CII segons els manuscrits BD i les edicions cd (per
a aquesta estrofa de CII les edicions d i e donen la versió, molt diferent, de FEG1HKa). Com
que resta el dubte de si és senzillament una adaptació en forma d’esparsa de l’estrofa
alternativa de CII, vs. 9-16 o si és genuïnament una esparsa amb tradició anterior que ha
recollit l’editor de d, la publiquem a part amb la màxima reserva:
Jo só molt trist e puc-me dir mesquí:
d’oi e d’amor me trop passionat
tan egualment e fort que estic torbat
4 qual d’aquests dos han major part en mi,
dant-me assalt qualsevol passió
ab tal dolor que n’estic alterat;
e puix me trop d’aquella reposat,
8 venint aprés de l’altra la saó.
386

Notes CIIa
2 passionat: sofrint.
5 qualsevol passió: qualsevol de les dues passions (l’odi i l’amor).
8 «venint després la saó de l’altra passió».
387

388
CIII
L’última estrofa d’aquest poema comença amb un vers que indica el seu origen com a
resposta a una «demanda» perduda; convé recordar que es conserva la resposta de Joan
Moreno a la demanda que li fa March (poema CXXIV) gràcies només a la còpia que se’n fa
al ms. B. Els poemes CXXV i CXXVI tambe són exemples del gènere de «demandes» i
«respostes».
En aquest poema March sembla respondre a una «demanda» en què l’autor sol·licita el seu
consell sobre com un «amic» seu hauria de fer servir la seva riquesa. March usa la seva
resposta com a pretext per exposar a les estrofes preliminars a la resposta formal, la qual
ocupa només l’última estrofa, una teoria del bé i del desig, en la qual denuncia sobretot el
desig desmesurat. March tanca el poema amb una tornada en què resumeix les idees
exposades.
Pagès nota que les idees que es desenvolupen al poema són llocs comuns del pensament
medieval, però també assenyala alguns paral·lels amb les idees de Sèneca. Innegablement, el
poema és de regust estoic. Tanmateix la influència de Sèneca no és necessàriament directa
(Pagès cita l’Espístola 74 i el «De vita beata») atès que Sèneca és un autor citat amb molta
freqüència a obres medievals de divulgació, en llatí o en traducció a una llengua vernacla.
Citem només les versions catalanes del Breviloqui de Joan de Gal·les, el Llibre de consolació
i de consell d’Albertano da Brescia, o el Llibre del Tresor de Brunetto Latini.
El poema ens ha arribat en dues formes, una de les quals es documenta només al
problemàtic ms. B (datat el 1541) i en una forma híbrida a les edicions de 1555 i 1560.
Transcrivim el text d’aquestes versions a l’Apèndix.
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Auzias, p. 366; Commentaire, pp. 116-17; Poesies, IV, 97-101; Pere Ramírez i
Molas, «El problemàtic cant 128 d’Ausiàs March i la tradició manuscrita», Estudis
Universitaris Catalans, 24 (1980), 497-512 [pp. 510-512].
Aquell ateny tot quant atényer vol
si lo voler eguala ab lo poder;
no·s consegueix açò per lo diner,
4 i el no sabent pensa que tot mal tol.
Doncs, per haver hom lo major delit,
no cerc ab ço que lo diner ateny,
car en més mal que a bé l’hom empeny;
8 dins hom està lo seu bé tot complit.
Natura en l’hom ha térmens establit
a sos desigs, per aquells contentar
e bastantment per aquells sadollar,
12 i el no sabent ho vol en infinit.
Guardat de fam, de fred e de calor,
lo cos per si res no demanarà;
si l’apetit de més nos requerrà,
16 en lloc de bé s’hi metrà la dolor.

Erminis, marts, no guarden de fredor
més que la pell de la volp o d’anyell,
ne cal vestir per calor terçanell,
20 ne son requer llit ab molta blanor.
Prest, sens gran cost, és quant mester havem,
mas l’apetit nostre ens ho encareix
tant que la fam, com més n’havem, nos creix;
24 d’alguns desigs complits fastig n’havem.
Aquell voler per null temps fartarem
que passa d’hom lo delit natural,
e sols aquest és lo mer sensual
28 i aquell major que d’entendre prenem:
quan aquests han lo seu propi esguard,
l’home pot dir que és en lo món content;
lladoncs lo ver coneix l’enteniment
32 i el cos sens fam e fastig roman fart.
Aquell voler és molt menys que bastard,
no ressemblant als qui l’han engenrat;
sembla’ls, mas poc, de què l’hom és torbat,
36 veent d’ell fets llançants natura a part.
Aquest ociu aquells d’on l’ésser trau:
ell és fill cert de falsa opinió,
matant lo cos, destruint la raó,
40 e qui·l segueix a ell i a si desplau.
Rei és tot hom; aquest lo fa esclau,
e menys de grat aquest se fa servir,
car per aquest l’home no pot venir
44 al desijat, e fa lo que li plau;
ell és aquell qui l’hom porta en lo món,
cercant la fi que jamés trobarà,
e fora si jamés hi pervendrà:
48 les fins d’aquest en natura no són.
Per consegüent, lo meu consell jo don:
que vostre amic ús dels diners així:
que solament ne prenga per a si
52 tant com mester al necessari són,
e lo restant partesca als qui no n’han,
car no·n traurà d’aquells son propi bé,
hoc un bé fals que tost se’n va e ve,
56 tal que·l pus ric és lo més pobrejant.
Tornada
Avís a tots los qui trobar volran
389

lo gran delit sens mescla de dolor,
fugen del tot cobejança e por
60 e, pels diners, a llur hostal venran.
390

391
Notes CIII
6 no cerc: que no cerqui.
8 La idea és un lloc comú del pensament medieval; Pagès cita una frase de Sèneca, «Cal que
incloguem el bé dins de l’ànima» («Summum bonum in animo contineamus», Epístola
LXXIV, 16 (vegeu L. A. Sèneca, Lletres a Lucili, llibres vi-ix, ed. Carles Cardó (Barcelona:
FBM, 1929), pp. 78-79) on parla de la raó, resident a l’ànima com a font dels únics béns
vertaders de l’home, sobretot l’honor.
17-20 Pagès cita un passatge de Sèneca que conté idees afins a les de March: la toga
sumptuosa o la casa ricament guarnida no fan que l’home sigui més feliç ni ell dorm més bé
sobre un matalàs nou que sobre un llit de fenc: «Posa’m en mig d’un mobiliari relluent i en
l’aparellament de la delicadesa: no em creuré gens més feliç perquè dugui un mantell fi o
perquè els meus comensals trepitgin tapissos de púrpura. Canvia’m de llit: no seré tampoc
gens més malaurat si recolzo la testa lassa damunt un feix de fenc o si jec damunt una
màrfega del Circ sobreïxent de borra per les costures d’una tela vella» («Pone in instrumentis
splendentibus et delicato apparatu; nihilo me feliciorem credam, quod mihi molle erit
amiculum, quod purpura convivis meis substernetur. Muta stragula mea; nihilo miserius ero,
si lassa cervix mea in maniculo faeni adquiescet, si super Circense tomentum per sarturas
veteris lintei effluens incubabo» (De vita beata, XXV, 2; vegeu L. A. Sèneca, De la brevetat
de la vida. De la vida benaurada. De la providència, ed. Carles Cardó (Barcelona: Fundació
Bernat Metge, 1924), pp. 66-67).
18 volp: guineu.
19 terçanell: tela de seda gruixuda que es feia servir per folrar vestits, en l’enquadernació de
llibres, etc.
20 son: és a dir, el son, el dormir.
21 quant mester havem: tot el que necessitem.
25-28 Els desigs que van més enllà de la naturalesa de l’home, la qual es compon de cos i
d’esperit, no es poden satisfer; això només és possible quan el desig és del tot carnal o del tot
espiritual.
29-32 Quan el cos i l’esperit actuen independentment l’un de l’altre, l’home pot sentir-se
content, perquè l’ànima gaudeix sense cap empatx físic del plaer espiritual i el cos es lliura al
plaer físic sense que el destorbin els anhels espirituals.
33 Evidentment March es refereix al voler compost, de cos i ànima, encara que l’estrofa
anterior no ofereix aquest antecedent.
34 Aquest desig no és ni físic ni espiritual, tot i que és compost dels dos elements.
36 «veient que actua d’una manera que sembla contrària a la seva naturalesa».
37 És a dir, el desig compost destrueix el cos i l’ànima.
40 El sentit del vers sembla ser que l’home que es lliura a l’amor del «voler mesclat»,
compost d’ànima i cos, entra en un procés de frustració que sentirà no tan sols l’amant sinó
també el desig que l’impulsa.
41 aquest: el «voler mesclat».
42 L’home ama amb aquest desig contra la seva voluntat.
44 L’home només fa el que plau al seu desig.
45 El voler mesclat té l’home subjugat.
46-48 L’home busca una satisfacció impossible, perquè el veritable bé no està en les coses
foranes, objecte del seu desig, sinó que es troba més enllà del món creat (natura).
52 «tant com li cal per a les seves necessitats».
54 d’aquells: dels diners.
55 hoc: però sí; tost: aviat.

392
56 El «consell» que March dóna en aquesta estrofa es conclou amb un concepte ben freqüent
al Nou Testament i que té probablement la seva màxima expressió a I Timoteu 6: 6-10: «De
profitosa, la religió ho és, i molt, que fa l’home lliure de l’afany de diners. Que si no hem dut
res al món, tampoc no ens n’endurem res. Si tenim, doncs, menjar i vestits, acontentem-nos. I
els qui volen fer-se rics sàpiguen que no els faltaran caigudes ni ocasions, com tampoc el
rebull de passions funestes que enceguen, arruïnen i enfonsen els homes en la perdició.
Perquè arrel de tots els mals és el delit de diner i alguns, per obtenir-ne, han anat a parar ben
lluny de la fe i s’han clavat al cor un feix de turments».
57-60 A la tornada March torna a emetre el seu «consell», ara destinat a «tots», recalcant la
importància de vigilar les passions de la cobejança - el desig en el sentit més ampli - i la por;
d’aquesta manera l’home veurà amb més claredat quin és el paper que els diners haurien de
tenir en el món.

393
CIV
Poema plenament didàctic, gairebé sense rastre del «jo» poètic tan característic de l’obra de
March i que falta poques vegades fins i tot en les obres de caire més teòric i expositiu. El
poeta denuncia els valors dels món - la fama, la riquesa, l’honor - i advoca per la pràctica de
la virtut i el rebuig dels interessos mundans. La recerca dels béns del món és inútil per a qui
vol practicar la virtut, ja que només els que menyspreen la virtut aconsegueixen aquests béns.
El poema és alhora una crítica ferotge a l’abús de poder, a la laxitud del govern dels
prínceps, a la maldat que impera en la societat i als crims dels poderosos que no són castigats
en aquest món ni tan sols per Déu, i molt menys pels reis. Criden l’atenció les dues
referències a l’homosexualitat (vs. 169-76, 201-08).
Com suggereix Pagès, el poema sembla ser incomplet. L’última estrofa no conté la
conclusió que s’esperaria trobar en una composició tan llarga on apareixen tantes idees i on,
d’altra banda, no es palesa un argument estructurat.
La base eclèctica de les idees que March empra al poema abraça no tan sols l’aristotelisme
sinó també (vs. 41-44) conceptes de Sèneca, autor freqüentement citat a les obres medievals
(per exemple al Breviloqui de Joan de Gal·les, el Llibre de consolació d’Albertano da
Brescia, i el Llibre del Tresor de Brunetto, per citar tan sols textos traduïts al català) i potser
també el lul·lisme (vs. 15-16).
Mètrica: Estramps.
Bibliografia: Amédée Pagès «Sur un vers d’Auzias March et un passage du Curial e Güelfa»,
Romania, 61 (1935), 85-90 i «La "Table de Prusse" et l’Ordre Teutonique dans l’ancienne
littérature catalane», Romania, 62 (1936), 242-245; Commentaire, pp. 117-20; Poesies, IV,
101-20; Ramírez, La poesia, pp. 77, 327.
Qui de per si ne per Déu virtuts usa
bé serà foll que pena pas sens mèrit:
on mal faents de llur mal fet no penen,
4 los ben faents de ben fer no meriten;
ja són estats versemblants bons per fama,
no pas en ver, car per fama bé feien
e per llurs fets lo món los meritava;
8 no hi resta al món que res de bé guardone.
Doncs, lo mal hom als hòmens ja té excusa:
cascú pot ser tal com son voler dicta.
Tot estament son ofici no serva;
12 no·m sé·ls prelats, perdon-m’ho Déu com dubte.
Papes e reis, fins a l’estat pus minve,
fan lo que·ls plau mas no pas lo que volen;
Déu, amador d’intenció primera,
16 és colt i honrat d’intenció segona.
Dret natural és que la prima causa
en nostra amor les altres preceesca
e quant se fa se faça per aquella
20 e no vullam aquella per les altres.

Ella és la fi de nós e lo principi;
en ella és més que en nós lo nostre ésser;
nós, ignorants, regiram aquest orde
24 car Déu volem no per si mas per altre.
Déu no pregam ardentment sinó en pressa
e quan volem gràcia d’Ell atényer,
e som tan pecs que·ns pensam Ell nos oja,
28 e nostres precs ab gran dret nos condamnen.
Puis no havem l’intenció primera
en Ell i aprés a nós e nostres coses,
a nostres precs Ell ou d’orella sorda
32 e no·ns partim davant Ell menys de colpa.
No·m maravell si·ls fets de Déu s’ignoren
com los morals qui són clars escurs paren;
llur fonament és en nostres ventresques,
36 per què no·ns cal escartejar molts llibres.
Si a través la fusta va la roca
raó serà puis nauxer no la guia;
si per virtuts los hòmens no s’adrecen,
40 ¿què pendran, doncs, per forma de llur viure?
Si Déu no fos ne lo món donàs premis,
per si mateix hom deu fer bones obres,
car en ben fer lo bon hom se delita
44 e l’home rep de sa bona obra paga,
mas qui en Déu ne en si no·s glorieja
mas vol haver honor, glòria i fama,
foll és pensant que fent bé les atenga
48 e si no sap que treball no mereixen.
Segurs de Déu són de llurs crims los hòmens
en aquest món, puis càstig no se’n mostra,
e ja los reis los potents no castiguen
52 perquè·ls han ops i en part alguna·ls dupten;
sí com lo llop la ovella devora
e lo gran tor, segur d’ell, peix les herbes,
així los reis los pobres executen
56 e no aquells havents en les mans ungles.
No roman sol la colpa en los prínceps
mas en aquells qui en mal fer los insten;
ells ja són mals i en mal fer los enclinen
60 per llur profit o per causa d’enveja.
De nós mateixs pren lo mal causa prima
qui·ns fem senyors, ab lo poder del príncep,
en contra aquells qui·ns són pars e eguals frares,
394

64 per fer-nos grans d’honor e de riqueses.
Doble animal és l’hom, i els altres simples,
per ço com són en ell dues natures;
si del que fa no·n complau almenys una,
68 del tot és foll que de natura isca;
si no complau a la part raonable
o l’apetit, sol que a altre no·n damnege,
foll és del tot si en bé fer se turmenta
72 per haver ço que·l món als bons denega.
Tals com aquells qui per la mar naveguen
són desviats si·ls fall la tramuntana
e van en lloc on la ventura·ls porta,
76 són en lo món los hòmens que en ell viuen,
puis la virtut no tenen per ensenya:
cascú va lla on l’apetit lo porta;
qui contrafà és foll que s’atribule
80 puis que no sap causa per qui treballe.
Oh Déu, ¿per què los qui en lo món tribulen
i el que volran per null temps aconsiguen,
ja conseguit, llur voler més desija,
84 sí que jamés fam se part de llur ventre?
Com ne per què no demanen ab cuita;
si res pot ser de què l’hom se contente
sabran que oc e veuran qui·ls engana
88 e contra si com per tots temps treballen.
Per acabat foll se tenrà·l pus savi;
de son defalt haurà més coneixença,
penedint-se, donant-se a carnatge,
92 servint aquell que no sap d’on devalla;
d’opinió falsa pren lo seu ésser:
pres-la en descuit, no és lo qui·s pensava;
fama i diners cuida que virtuts fossen;
96 los folls les han e savis les pledegen.
Res no és bo que·l mal hom posseesca,
e com honors los mals hòmens atenguen,
los hòmens bons ab fam no les demanen,
100 e majorment pensant los qui les donen.
Foll és aquell qui·l do del foll molt prea
car ja no ha d’aquell do la estima;
a la final, diferença no és molta
104 entre aquells qui vanes coses volen.
La bona honor al bon hom no contenta
395

car lo bon hom en son acte·s delita,
no en l’honor del qui li s’agenolla:
108 si honor és bé, en aquell és qui honra
e no en l’honrat, mas lo seu bé senyala;
e si no hi és, honor folla és aquella
que lo bon hom de tot en tot menysprea;
112 no pens ser bo qui en tal bé·s glorieja.
Gran raó·m par que Déu nos avorresca
puis lo perdem per déu qui no és en ésser.
Quan los gentils los llurs déus adoraven
116 en llur error havien gran excusa,
veent aquells ab l’ull, no sol de pensa,
e versemblants que·ls parien miracles;
ara adoram déus d’opinió falsa,
120 durant aitant com los trigam conéixer.
A la virtut cuidam fer sacrifici
quan la honor havem en reverença,
e no sabem d’on fals honor pren força
124 e ignoram d’on vera honor pren forma.
Tota honor nos sembla que·s deu colre;
ne los sabents més de l’entendre passen
car fan honor als qui no la mereixen;
128 tots som eguals al que defora·s mostra.
Afecció i enveja·ls bons guerregen,
- enemics són d’honor e fama bones -
e l’ignorant en qui ver juí·s gasta;
132 ¿qui serà aquell qui de llurs mans escape?
Més són, però, los qui d’honor mal tracten
que tots aquells qui la fama varien;
al viciós pus tost l’és honor dada
136 que lo dolent de fama no triumfa.
No solament als pecs, qui res no entenen,
mas a quants som, l’ull nostre s’enfalaga,
sí que, veent, los favorits hom honra
140 e tol record com no són molt colpables.
Qui per lleigs fets són muntats a domini
honra’ls l’estat més que lleig fet no·ls lleva.
Doncs, ¿qui és lo foll qui per honor bé faça,
144 puis la honor per bé fer no s’atenga?
Ignorantment al món alguns bé obren
per no saber lo qui·ls ne dóna causa,
396

altres no tant, mas pegament bé usen,
148 faents per tal que llur ben fer se perden.
Los primers són tenguts molt a natura,
qui·ls fa ben fer per moviment qui·ls dóna,
los altres són vers Déu e si colpables;
152 infern, vivint e pres mort, posseeixen.
Fastig ha Déu del qui·l món no té en fàstig
e del qui l’ha si d’aquell no s’aparta;
no solament és lluny qui és en l’ermita
156 mas tots aquells qui del barbull se llunyen;
lladre és vist qui ab lladres pratica,
superbiós qui per honor treballa,
avar aquell qui ab diners se bolca;
160 lo lloc on és lo mostra ser colpable.
Diners, honor no s’han per bones vies,
tant són los mals qui per aquells treballen;
qui bonament en aquest món pratica
164 no pot muntar, per los mals qui l’empatxen;
qui regiment vol, de ben fer no s’alta
o és grosser no sabent què s’hi usa.
A mal a fer lo camí pla no·ns porta:
168 per nous camins hi van i estranyes sendes.
Si l’hom hagués per lleig fet vituperi,
¿què farà aquell cavaller sodomita,
havent pres grau d’excel·lent viril home
172 i aquell jaqueix, volent costum de fembra?
D’alguns sabem aquest pecat horrible;
no·n veig senyal que honor los sia tolta.
Qui no la tol de on tolta deu ésser
176 no la darà en part on se meresca.
Ja no és crim que la honor rebuge,
e ja molt menys en hòmens que en les fembres;
ans fa senyal un poc pecat en elles
180 que lo major que·s pot fer en los hòmens.
Açò esdevé perquè·ls hòmens són jutges,
passants dolor del crim que elles més toca;
amant a si, lo mal d’altre encareixen
184 e simples fan llurs fets abominables.
Reptar no cal de llurs vicis les dones
car de aquells natura en pren lo càrrec:
qui no entén e passió lo força
188 de son bé i mal natura és maestra.
Los tres pilars on lo bé d’hom s’assenta
397

ésser no pot que en elles se recolzen;
llur fonament deu ésser la prudença,
192 e lo nom sol a elles par salvatge.
Als qui poder e saber han d’apendre
e de ben fer per favor de natura,
en contra d’ells Déu pogra fer miracle
196 com en pecar de la natura ixen.
Simplement l’hom contra natura peca
en tot pecat, puix a la raó pugna;
de tot en tot a sa natura és contra
200 com en pecar traspassa d’hom los térmens:
jo guard lo cel e no veig venir flames
per abrasar la sodomita secta.
¿On és lo temps que tu prenies venja
204 de tots aquells qui natura ofenien?
Mire lo cel: ¿quan plourà la justícia
que en temps passat entre nós habitava?
E no veig res que d’aquest lloc devalle:
208 en fe roman tot quant de tu s’espera.
Oh senyor Déu, ¿e quan serà que·t mostres?
Ja tardà molt com del mal hom no·t venges.
Jo són ben cert que dellà t’ho esperes,
212 mas en lo món bé·m sembla que·t mostrasses;
vulles haver pietat del bon poble,
poneix aquells sients alt en cadira
qui de l’anyell volen la carn e llana,
216 e són consents que feres los devoren.
Si dels extrems los hòmens no s’espanten
vicis comuns quasi en virtuts s’empenyen;
ja los avars passen per hòmens savis,
220 los cavallers per mercaders s’espatxen,
e los coards llur grau d’honor no perden,
per bé que·l nom en los pits d’hom romanga;
als propis fets enteniment no·s troba,
224 sí per aquells per on diners s’ajusten.
No és deshonrat per ser avar lo jove,
e que passàs Tàntalus en cobea;
si és dispost en ser franc, éssent pròdig
228 ja li nourà si tracta matrimoni.
Vell innocent de bé mas de mals apte,
luxuriós, cobert e ple de pompa,
no perd honor ne, entre los pecs, sa fama.
232 ¿Qui són aquells sabents quin deu l’hom ésser?
¿Què pot valer hom que endignat no sia
398

en contra aquells qui en lo món trïumfen,
veent-los folls, grossers e plens de vicis
236 e tot llur bé los ve per atrivença?
No·n sé algú qui·l món tant lo rebuge
que l’enderroc, puis no sentint, no·s cansa;
mal dit, jutjat pot ser, mas no l’empatxen;
240 a l’atrevit lo món camí li obre.
Per mals mijans lo món sa favor dóna,
i en son despit los atrevits s’avancen;
són avorrits, e quasi·l món los dubta;
244 lloc té cascú en lo món on s’alloga.
No hi és raó l’ordenador al seure,
ne hi seurà algú si espera bon orde;
no contrafà la Taula de Perussa:
248 orde no hi és, mas error sempiterna.
Rei no regeix ne·ls pobles obeeixen;
no sé qui és pus colpable a l’altre.
Degun estat a l’altre no impugne,
252 car no és algú que sa fi no desvie.
Si algun hom és que la regla rompa
tan poca part al tot punt no altera;
ab tot açò resta la regla ferma:
256 un oronell l’estiu no denuncia.
Oh gent del món! Obriu los ulls per veure
com no és ver lo que veritat sembla,
e que honors, la glòria o fama,
260 per les virtuts per null temps s’atengueren.
Lo cobejós, cruel, feint, ple de pompa,
astuciós, importú, sens Déu tembre:
aquest aital les gents per déu adoren,
264 elles semblant que font de virtuts mane.
L’hom que virtut ab sol entendre toca
i en algun tant pot glòria consegre,
és coneixent, e la favor menysprea,
268 veent los folls com en aquella atenyen;
no és tan bo que, si los bons l’havien,
no la volgués ab raonable estima;
no és tan foll que en extrem la cobege.
272 L’entendre ha, mas a virtut no basta.
Oh quant són pocs qui de general regla
sàpien fer als fets singulars regles
e aplicar aquelles a la vida
276 e fer juís incerts e necessaris!
Tots los juís que·s fan entre los hòmens
afecció la sentència ordena,
399

d’on tinc per foll qui en glòria·s munta
280 per lo juí qui tal jutge la done.
Causa han les gents d’esta error comuna
puis en lo món tal enteniment troben;
ans de haver del ver la coneixença
284 han engenrats hàbits dels mals conceptes.
No ha molt fet qui en coneixença basta,
mas lo qui l’ha, que la part bona prenga;
als hòmens flacs par obra impossible
288 perquè ab ull flac miren cosa difícil.
400

401
Notes CIV
1 ne per Déu: «o per Déu»; al segle XV ne s’usava amb sentit copulatiu («i») o disjuntiu
(«o») i no tan sols com a enllaç entre dos membres negatius (vegeu DCVB, «ni»). El sentit
dels primers quatre versos és, per tant: «Un home hauria de ser foll si visqués virtuosament,
per motius propis o per amor a Déu, sense voler rebre la recompensa que mereix. Però així és
el món: els malvats poden fer el seu mal sense que ningú els castigui mentre els bons no es
veuen mai recompensats». La segona lliçó de F, ne per si que segueixen Obres, Poesies i
Ferraté, és innecessària i ens obligaria a fer una interpretació molt diferent.
5-7 Hi ha hagut homes aparentment bons que el món ha gaurdonat, però no eren
veritablement bons perquè els motivava la fama en lloc del bé en si.
8 No queda al món cap recompensa per al bon home.
13 És a dir, tota la societat, des dels papes i els reis fins a l’estament més baix.
14 El sentit del vers sembla ser que els homes actuen segons els impulsa l’apetit (lo que·ls
plau) i no d’acord amb la raó (lo que volen).
15-16 Com a objecte de l’amor de Déu ocupa un lloc secundari; l’home dóna més
importància a la satisfacció dels seus desigs; colt: venerat. Bohigas (Poesies, IV, 115)
identifica els termes intenció primera i intenció segona amb el pensament lul·lià.
17-20 Segons el dret natural, l’home hauria d’amar Déu damunt de totes les coses, perquè Ell
és prima causa del seu ésser, i hauria de fer-ho tot sota l’impuls d’aquesta prima causa i no
per altres causes; tampoc no hauria d’estimar Déu per altres raons que l’amor mateix. La
frase dret natural és regeix els verbs en subjuntiu: preceesca, faça, no vullam.
21 Ella: la prima causa.
22 L’ésser de l’home està més en la prima causa (Déu) que en si mateix.
24 Amem Déu, no per Ell, sinó per alguna raó secundària.
34 los morals: els fets morals; les accions dels homes no són guiades per les virtuts morals
(cf. v. 39).
38 raó serà: és inevitable.
41-44 L’home, en lloc de témer el càstig de Déu quan fa mal i esperar una recompensa en
aquest món quan fa bé, hauria d’actuar bé sempre, perquè fer bé li suposarà felicitat. La idea
és, com assenyala Pagès, aristotèlica, alemnys en part: «E, sens falla, beatitud és cerquar les
virtuts e usar-les[...]; lo guardó de la benurança és la obra e lo delit que hom n’aspera quant
ell obra la virtut[...] E totes obres qui són per virtuts són belles e delitables en si» (Llibre del
Tresor, II, 114).
45-48 Després del moralisme dels vs. 41-44, March adopta un to cínic que consona amb el de
la primera estrofa, afirmant ara que els béns del món s’aconsegueixen sense que l’home faci
cap bé o sofreixi; no mereixen: «honor, glòria o fama» no premien al que passa sofriments
per aconseguir-los.
52 «perquè els necessiten i perquè en certa manera els temen».
59 ells: els prínceps; endinsen: el subjecte és aquells (v. 58).
61-64 Sorprenent autocrítica des de l’estament dels cavallers del comportament propi.
63 frares: germans.
65 i els altres: i els altres animals.
67-72 L’home s’equivoca si no actua de manera que satisfaci o el cos o l’ànima, sense
perjudicar l’altre component humà. No ha de confondre els propòsits amb què actua: si vol
gaudir dels béns del món, satisfent la seva part material, no ho farà mitjançant les accions
virtuoses perquè la virtut correspon a l’altra de les dues «natures» de l’home, l’esperit.
77 ensenya: senyal (terme de la navegació).
79 qui contrafà: qui obra de manera contrària, és a dir, qui es guia per la virtut creient que

402
això li portarà el bé del món.
85 no demanen ab cuita: no s’apressen a demanar.
87 «els diran que sí, però s’adonaran després que els han enganyat i que en tot es perjudiquen
a ells mateixos».
91 carnatge: sensualitat.
92 «servint un senyor que ignora la seva procedència», és a dir, un bord. Si el «savi»
s’adonés que, seguint la virtut, no arribaria a tenir els béns del món, aviat abandonaria.
93 pren: el subjecte és el «savi».
94 pres: prengué; la: «opinió falsa»; lo qui: es refereix a «lo seu ésser».
95 cuida que: pensa que.
96 pledegen: disputen.
99-100 Els bons homes no haurien de desitjar els honors del món (fama, diners, cf. 95); les:
es refereix a honors; demanen: amb valor de subjuntiu.
102 «perquè ja ha perdut tot sentit del valor d’aquell do».
103 no és: pronúncia monosil·làbica (als manuscrits: nos).
105-112 Idees plenament aristotèliques, la font medieval de les quals no hem pogut
localitzar; no apareixen a la versió de l’Ètica al Llibre del Tresor tret de la que s’expressa al
v. 105-107 (per a la qual cf. vs. 41-44). El passatge corresponent a l’obra original, com
assenyala Pagès, és a l’Ètica, I, 5, on Aristòtil parla de les formes de la vida de plaer i
analitza la falsedat del plaer de l’honor, el qual depèn del poder dels que l’atorguen i no dels
qui el reben: «En canvi, els qui posseeixen distinció i els qui són actius identifiquen la
felicitat amb l’honor. Al capdavall, aquest és el fi de la vida política. Tanmateix, l’honor és
una cosa massa superficial per a ésser el bé que cerquem. Pel que sembla, la seva existència
depèn més de qui honora que no pas de qui és digne d’ésser honorat. En canvi, endevineu que
el bé és quelcom de propi, difícil d’arrabassar» (Ètica nicomàquea, I, 148-149).
108-111 El bé de l’honor es troba en qui el dóna, no en qui el rep, tot i que l’honor assenyala
o implica algun bé en l’honrat; si aquest bé implicat no hi és, l’honor no val res.
112 no pens: no pensi.
114 no és: pronúncia d’una sola síl·laba (ms.: nos).
115 gentils: pagans.
118 «i que els semblava [que feien] miracles».
121 cuidam: pensem.
125 colre: retre culte.
126 Els més intel·ligents tampoc no entenen més que els altres.
128 al que defora·s mostra: «quant al nostre comportament exterior».
129 Afecció: ocasió; guerregen té com a complement ·ls bons i l’ignorant.
133-36 «No obstant tot, és mes freqüent que els homes dolents aconsegueixin els honors que
la fama»; varien: canvien.
135 pus tost: més aviat.
137 pecs: nicis.
138 l’ull nostre s’enfalaga: ens deixem seduir pel que veiem.
140 Els homes obliden les malifetes dels dolents, als quals arriben fins i tot a afavorir sempre
que no siguin «molt culpables».
141-42 Les malifetes dels dolents enlairats al món no atenuen l’honor que han assolit.
147 pegament: de manera nècia.
149 La naturalesa causa en alguns l’impuls de fer bé, sense que ells se n’adonin; en altres (els
al·ludits als vs. 147-48) el seu mal fer és més conscient i per tant més culpable.Rethink
this…

403
152 pres: després de.
153 fàstig: pronúncia plana per raons de rima (segons DCELC la paraula «fàstic» és de
formació posterior a l’època medieval, si bé aquest vers de March demostra que podia ser
paroxíton).
155 qui és: pronúncia monosil·làbica (als manuscrits quis).
156 barbull: renou.
162 los mals: els malvats.
164 los mals: els malvats.
165-66 Els que volen tenir poder sobre els altres [en el món d’avui] no troben cap plaer en el
fer bé o són tan ignorants que ni saben com es fa el bé.
169-72 No obstant les queixes de March, hi ha diverses referències a documents del XV als
«sodomites» castigats per les seves pràctiques. Pagès (Commentaire, p. 119) cita el cas del
justícia Giménez Cerdán destituït del seu càrrec per la reina Maria. Al Dietari del capellà
d’Anfòs el Magnànim, ed. Josep Sanchis Sivera (València: Acción Bibliográfica Valenciana,
1932), p. 191, llegim el següent apunt corresponent a l’any 1452 pel qual entenem que
l’homosexualitat era molt perseguida a València a l’època de March: «cremaren v. hòmens
per sodomites, ço és, Daniel lo vanover, dos hermitans, hun espaser e hun veler, e d’aquel
viatge fugiren molta gent de València per sodomites». També de l’any 1466 llegim que el
cavaller de Santiago, Bernat del Bosch, és cremat amb dos italians, condemnats tots tres «per
sodomites» (Dietari, p. 286); Bernat del Bosch és blasmat per Joan Roís de Corella en un
dels seus poemes, «In utroque jure, gran doctor, com somies» (Obres de Joan Roíç de
Corella, ed. Ramon Miquel y Planas (Barcelona: Biblioteca Catalana, 1913), pp. 422-23).
174-75 tolta, tol: de «tolre» (treure).
177 no és: no hi ha.
179 «més aviat un pecat petit provoca més efecte en elles...»
181-82 Com que als homes els correspon jutjar els pecats de les dones, se’n senten adolorits,
tot i que són pecats que tenen a veure més amb elles que amb ells.
184 «i representen com a insignificants els seus propis pecats abominables».
187-88 La dona està subjecta a la naturalesa, a causa de la seva intel·ligència inferior i falta
de resistència a la passió.
189-92 Els «tres pilars» i el seu «fonament» són les quatre virtuts cardinals: justícia,
fortalesa, temprança i prudència.
192 par: sembla.
193-200 March es demana per què Déu no fa un miracle per castigar aquells homes que - no
obstant que la natura els afavoreix (a diferència de les dones) amb el poder i els coneixements
necessaris per fer bé - cometen pecats contra la natura. No pequen «simplement», obrant en
contra de la raó, sinó que el seu pecat ultrapassa els límits normals. Tota aquesta estrofa
introdueix la següent, on March parlarà dels homosexuals.
211 t’ho esperes: «t’esperes per venjar-te».
216 són consents: consenten.
218 s’empenyen: queden forçosament convertits.
220 per mercaders s’espatxen: fan negocis, com si fossin mercaders. El menyspreu de March
i la seva classe envers els mercaders - un estament molt més poderós que el dels cavallers a la
València del segle XV - s’expressa de manera contundent al poema XLII.
221 coards: covards.
222 «encara que la gent no s’oblidi de la covardia dels qui honra».
223-24 Els homes, si no disposen de diners, no aconsegueixen que els altres siguin
comprensius quant als seus defectes.

404
225-26 Aquesta queixa de la cobejança (cobea) de la joventut també apareix als trobadors,
com per exemple, al poema «Ara pareisson ll’aubre sec», vs. 15-16 d’Alegret: «Joven vei fals
e flac e sec,/ c’a pauc de cobeitat no fen» («La joventut veig fals i flac i sec, que per poc no
rebentin de cobeja», Riquer, Los trovadores, I, 239); e que passàs: encara que passés;
Tàntalus: Tàntal, volent tenir una vida igual als déus, els va robar l’ambrosia i el nèctar i va
fer altres accions que van causar la ira divina. Com a suplici, va ser condemnat a sofrir una
set i una fam contínues immers en un llac envoltat d’arbres carregats de fruita.
225 no és: pronúncia monosil·làbica (als manuscrits: nos).
227 franc: liberal.
236 atrivença: atreviment.
237-28 Dels «folls, grossers e plens de vicis» el poeta no en sap de cap que no superi
fàcilment tots els entrebancs que el món li posa; aquests triomfen perquè manquen de tot
sentiment i per tant no es cansen en els seus esforços.
243 dubta: tem.
245 Al món no s’ordenen les coses segons la raó.
247 no contrafà: no imita. Taula de Perussa: al·lusió a l’Orde cavalleresc de Prússia, el
mestre del qual, segons testimonis historiogràfics, feia seure a una taula d’honor a dotze
cavallers, dos de sis regnes diferents. Hi ha referències a l’Orde també a Curial e Güelfa i al
poema anònim de 1453 sobre la pèrdua pels cristians de Constantinople. Des d’una
perspectiva estrictament històrica, l’Orde ja havia deixat de ser important quan March encara
era jove.
250 «no sé quin dels dos és més culpable».
251 «No hi ha cap estament (estat) de la societat que no estigui en conflicte amb els altres».
252 no és algú: no hi ha cap (estat); no és: pronúncia monosil·làbica (als manuscrits: nos).
256 «hun[a] oroneta/ cert no fa stiu» (Jacme Roig, Espill, I, 225, vs. 15240-41).
261 feint: fingit (pronúncia d’una sola síl·laba).
264 Els sembla (a les gents) que tal home és una font d’on ragen virtuts.
265 ab sol entendre: només amb l’enteniment, és a dir, no amb els fets (cf. vs. 273-74).
267 és coneixent: entén la veritat de les coses; la favor: l’èxit al món.
268 aquella: «la favor».
269 si los bons l’havien: si els bons tinguessin «la favor».
271 la: «la favor».
273-75 Són pocs els qui saben aplicar particularment les regles generals de la vida virtuosa.
276 «i saber jutjar les coses tant si són evidents com si són dubtoses».
278 afecció: passió.
280 tal jutge: es refereix a «afecció».
281 esta error: L’error de jutjar les coses des de la passió, no amb la raó.
285 del ver: de la veritat.
287 par: sembla.
CV
El poema anomenat a partir de l’edició del 1560 el «cant espiritual» essencialment és un
monòleg dramàtic sobre la relació del poeta amb Déu en què analitza la seva actitud davant la
mort, l’infern i el cel. Alhora és un poema de pregària en el qual els molts moments d’intensa
suplicació l’acosten a obres com l’Excitatori de la pensa a Déu (llibre del qual tenien
exemplars tant el pare d’Ausiàs com la la reina Maria i que, per tant, March podia haver
conegut) del també valencià Bernat Oliver. Però el parentesc no passa de ser estilístic, ja que
el «cant espiritual» no pertany a cap gènere de llibre devota conegut.
Allò que sorprèn sobretot en aquest extraordinari poema és la manera com March

405
desenvolupa temes de l’àrea moral i teològica sense adoptar la postura didàctica requerida en
la matèria, sinó que va canviant de punt de vista com si els temes que maneja li plantegéssin
greus problemes que no arriba a solucionar. Així mateix March rebutja la forma discursiva
del tractat moral i la veu moralista que l’acompanya (com és el cas al poema CXII, per
exemple), per presentar un discurs caracteritzat per diversos salts des d’un punt de vista a
l’altre, gairebé sempre sense que el monologuista demostri consciència d’haver fet aquests
salts. Una conseqüència d’aquesta innovació és que la forma del poema no sembla respondre
sinó al moviment anímic del poeta. Més que d’una estructura, cal parlar d’una trajectòria
emocional, on les úniques fites són els canvis d’ànim.
Convé identificar dins d’aquesta trajectòria unes sis seccions on es distingeixen canvis
d’actitud, casi sempre abruptes: (I) vs. 1-80, (II) vs. 81-104, (III) vs. 105-44, (IV) vs. 145-92,
(V) 193-208, (VI) 209-224.
A la primera secció, l’emoció dominant és la por a l’infern, a causa de la consciència del
poeta de tenir «terribles colpes» (v. 10) que fan que no mereixi la mercè de Déu (vs. 15-16).
March justifica aquesta por amb l’observació que cal que fins i tot els homes bons temin Déu
(vs. 64-66). Se sent sense forces per exercir la voluntat per no pecar, a causa de «lo pes de
mes terribles colpes». Reconeix que no ha fet tot el possible per reformar-se (v. 24). Una
esperança del tot «torbada» (v. 59) el duu a la petició, als vs. 73-80, que Déu el mati abans
que pugui pecar més, i que se l’endugui en el moment més avinent per a la seva salvació.
L’expressió d’aquest desig de morir és el primer punt culminant del poema; després es nota
un canvi de perspectiva quant a la conveniència de morir. A la segona «secció» March
investiga la possibilitat d’emprar com a mitjà de reforma el temor ja esmentat diverses
vegades. Afirma primer que la seva paràlisi moral es deu a una manca de por (vs. 81-82): la
que ara sent no és suficient per fer-lo actuar. És més: no està dins de la naturalesa humana
poder sentir aquesta por (vs. 83-84), de la mateixa manera que l’home no és capaç
d’imaginar-se el bé del cel (v. 86). Aquesta idea, però, es rebutja immediatament com a
«flaca escusa» (v. 85) en plena contradicció amb la «paor» que el poeta ha expressat al v. 27 i
la seva descripció de l’infern als vs. 67-68 com un lloc on «és mostrat tot quant sentiments
temen».
Al darrera d’aquesta idea, però, hi ha l’acusació implícita que Déu no ha donat a l’home la
capacitat d’una por suficient per a la salvació. Per contrarestar aquest suggeriment, el poeta
demana perdó per haver donat la culpa a Déu i confessa la seva presumpció en haver jutjat el
seu Creador (vs. 93-96). Si expressa de nou el desig de morir, ara ho fa amb l’afegitó que
també tem la mort, i que no sap què vol que Déu faci respecte a ell (vs. 101-102).
De sobte, al v. 105, l’enfocament temàtic del poema canvia totalment. Abandona l’actitud
desesperada dels primers 104 versos per afirmar, amb un dogmatisme aparentment lliure de
tota problemàtica personal, la supremacia de Déu.
March mira de demostrar aquí allò que ja havia afirmat als vs. 17-18: que no peca «tan
clarament en l’entendre» com en els actes del seu voler. En efecte, tota aquesta tercera secció
és un acte de l’«entendre», una definició de la relació de l’home amb Déu segons
l’intellectus, en contrast obert amb la relació que es descriu des de la «passió» (v. 26), la qual
caracteritza la resta del poema. En aquest passatge March empra el to del moralitzador que
trobem en alguns dels llargs poemes didàctics. Almenys en aquestes estrofes, el
«coneixement» de Déu sembla oferir-li motius per a un nou optimisme. Ha de confessar un
altre cop que aquest coneixement no va acompanyat de l’amor - la caritat - però veu en el
coneixement intel⋅lectual de Déu una possible sortida al seu dilema. Al final d’aquesta secció
fins i tot sent que es va acostant a Déu, i voldria seguir vivint per apropar-s’hi més.
Aquesta nota d’optimisme desapareix immediatament quan March medita a l’estrofa següent

406
sobre el possible destí de la seva ànima (vs. 145-52). Tanmateix, la nova etapa del poema
iniciada per aquests versos no és un mer retorn a la posició anterior. Ara March tracta de
resoldre el conflicte entre allò que accepta amb l’enteniment - que Déu és el «major bé» al
qual s’ha de dirigir tota acció - i la seva incapacitat de vèncer la carn. La diferència entre
aquestes estrofes i les seccions anteriors es nota sobretot en l’absència del desig de morir.
March afirma que voldria convertir el seu enteniment de Déu en amor (vs. 177-80).
A la breu secció següent, l’estat d’ànim del poeta torna a canviar plenament; se situa al
pessimisme d’abans (vs. 197-98), i acaba amb un argument que March vol utilitzar per
justificar el predomini en ell de la por de Déu per sobre de l’amor: el sofriment humà ja dóna
a l’home un pressentiment en aquesta vida del «dolor major d’infern», un pressentiment que
fa que li sigui fàcil pensar en Déu únicament amb por. En canvi, el goig de la vida celestial
en la qual l’ànima es lliurarà a l’amor de Déu, és fora de l’abast de la imaginació humana.
Aquesta és l’última temptativa de March de desviar la responsabilitat pel pecat des de la
criatura cap al Creador.
Amb un altre canvi de perspectiva, a la secció final, March torna a plantejar-se una vida de
penediment i parla de «la mia esperança» (v. 214), element que mancava del tot a la secció
anterior. Així mateix, torna a assumir la responsabilitat moral pels seus pecats (vs. 209-11).
Entre els conceptes teològics que March maneja - la presciència de Déu, l’omnipotència
divina, la justificació de l’home, la gràcia i el franc arbitri - el més important és probablement
el de la predestinació. El concepte va ser font de molta preocupació a la primera meitat del
segle XV com podem veure, per exemple, pels tractats castellans sobre el tema, els sermons
de sant Vicent Ferrer i un debat al Cancionero de Baena. Per a alguns la doctrina difícil i
confosa de la predestinació semblava presentar una possibilitat torbadora: que la naturalesa
de Déu en si podria fer que la salvació fos impossible per a certs homes, no obstant els seus
mèrits. És d’aquesta possibilitat que sorgeix el gran poema de March.
Cal que assenyalem que la transmissió manuscrita del poema és complexa, defectuosa pel
que fa als manuscrits més antics, fet que ha donat lloc a dubtes sobre la integritat textual del
poema i sobre l’autenticitat de l’última estrofa que publiquem aquí. El «cant espiritual» ens
ha pervingut en tres versions principals. La més extensa consta dels 224 versos (28 estrofes)
que constitueixen la forma del poema que tothom coneix avui. Aquesta versió «completa»,
amb l’estrofa final esmentada, la trobem en només un dels còdexs, el problemàtic ms. B del
1541. Aquesta versió «completa» apareix també a les edicions b, c, d, e (1543-1560) i al ms.
C (el qual és còpia de l’edició c). L’estrofa final és també copiada al ms. D, però és d’una
segona mà, i al ms. E (datat el 1546); en ambdós casos els copistes segueixen el text de
l’edició b (1543).
Finalment, tres dels manuscrits més antics (FG1H) que, en el cas de la gran majoria dels
poemes, els editors prefereixen, juntament amb el ms. K (datat el 1542), només donen els
primers 160 versos, que formen un total de 20 estrofes. Tots quatre tenen als vs. 145-52 una
estrofa de nou versos. Les altres fonts o no contenen el poema o hi apareix tan sols
parcialment.
Mètrica: Estramps.
Bibliografia: Commentaire, pp. 120-21; Poesies, IV, 120-31; Pere Ramírez i Molas, «La
poesia espiritual tardana d’Ausiàs March», Iberoromania, 9 (1979), 23-40; Marie-Claire
Zimmermann, «Ausiàs March i el Cant Espiritual. Poema i pregària», Homenatge a Josep M.
de Casacuberta, (Barcelona: PAM, 1981), II, 241-69; Josep Miquel Sobrer, La doble soledat
d’Ausiàs March (Barcelona: Quaderns Crema, 1987), pp. 41-74; Ramón Arnau, «Tragedia y

esperanza en el "Cant Espiritual" de Ausias March», Anales Valentinos. Revista de filosofía y
teología, 15 (1989), 73-92; Lluís Cabré, «"E volgra sser no-res": Notes al poema XXXV de
March», Miscel.lània Joan Fuster, V (Barcelona: PAM, 1992), ed. Antoni Ferrando i
d’Albert G. Hauf, 101-19; Robert Archer, «Ausiàs March and the Baena Debate on
Predestination», Medium Aevum, 62 (1993), 35-50; Valentí Fàbrega i Escatllar, «"Ja veig
estar a Déu ple de rialles" (113, 171): Déu en la poesia d’Ausiàs March» dins De orbis
Hispani linguis litteris historia moribus. Festschrift für Dietrich Briesemeister zum 60
Geburtstag, ed. A. Schönberger i K. Zimmermann (Frankurt: Domus Editoria Europaea,
1994), 353-71; Archer, Aproximació, pp. 17-47; Bernat Oliver, Excitatori a la pensa a Déu,
ENC, ed. Pere Bohigas (Barcelona: Barcino, 1929)
Puis que sens tu, algú a tu no basta,
dóna’m la mà o pels cabells me lleva;
si no estenc la mia envers la tua,
4 quasi forçat a tu mateix me tira.
Jo vull anar envers tu a l’encontre;
no sé per què no faç lo que volria,
puis jo són cert haver voluntat franca,
8 e no sé què aquest voler m’empatxa.
Llevar mi vull, e prou no m’hi esforce;
ço fa lo pes de mes terribles colpes.
Ans que la mort lo procés a mi cloga,
12 plàcia’t, Déu, puis teu vull ser, que ho vulles;
fes que ta sang mon cor dur amollesca:
de semblant mal guarí ella a molts altres.
Ja lo tardar ta ira⋅m denuncia:
16 ta pietat no troba en mi què obre.
Tan clarament en l’entendre no peque
com lo voler he carregat de colpa.
Ajuda’m, Déu! Mas, follament te pregue,
20 car tu no vals sinó al qui s’ajuda,
e tots aquells qui a tu se apleguen
no⋅ls pots fallir, e mostren-ho tos braces.
¿Què faré jo, que no meresc m’ajudes,
24 car tant com puc conec que no m’esforce?
Perdona mi si follament te parle:
de passió parteixen mes paraules.
Jo sent paor d’infern, al qual faç via;
28 girar-la vull, e no hi disponc mos passos.
Mas jo⋅m record que meritist lo lladre;
tant quant hom veu no hi bastaven ses obres:
ton esperit lla on li plau espira;
32 com ne per què, no sap qui en carn visca.
407

Ab tot que só mal crestià per obra,
ira no⋅t tinc, ne de res no t’encolpe.
Jo són tot cert que per tostemps bé obres
36 e fas tant bé donant mort com la vida:
tot és egual quant surt de ta potença.
D’on tinc per foll qui vers tu⋅s vol iréixer;
amor de mal, e de bé ignorança
40 és la raó que⋅ls hòmens no⋅t coneixen.
A tu deman que lo cor m’enfortesques,
sí que⋅l voler ab ta voluntat lligue,
e puis que sé que lo món no⋅m profita,
44 dóna’m esforç que del tot l’abandone;
e lo delit que⋅l bon hom de tu gusta
fes-me’n sentir una poca centilla,
perquè ma carn, qui m’està molt rebel⋅le,
48 haja afalac, que del tot no⋅m contraste.
Ajuda’m, Déu!, que sens tu no⋅m puc moure,
per què⋅l cos és més que paralític.
Tant són en mi envellits los mals hàbits,
52 que la virtut al gustar m’és amarga.
Oh Déu, mercé! Revolta’m ma natura
que mala és per la mia gran colpa.
E si per mort jo puc rembre ma falta,
56 esta serà ma dolça penitença.
Jo tem a tu més que no⋅t só amable,
e davant tu confés la colpa aquesta.
Torbada és la mia esperança,
60 e dintre mi sent terrible baralla:
jo veig a tu just e misericorde,
veig ton voler qui sens mèrits gracia;
dónes e tols de grat lo do, sens mèrits.
64 ¿Qual és tan just, quant més jo, que no tema?
Si Job lo just por de Déu l’opremia,
¿què faré jo que dins les colpes nade?
Com pens d’infern, que temps no s’hi esmenta,
68 lla és mostrat tot quant sentiments temen.
L’arma, qui és contemplar Déu eleta,
en contra aquell, blasfemant, se rebel⋅la:
no és en hom de tan gran mal estima.
72 Doncs, ¿com està qui vers tal part camina?
Prec-te, Senyor, que la vida m’abreuges,
ans que pejors casos a mi enseguesquen.
En dolor visc, faent vida perversa,
408

76 e tem dellà la mort per tostemps llonga.
Doncs, mal deçà, e dellà mal sens terme.
Pren-me al punt que millor en mi trobes;
lo detardar no sé a què⋅m servesca.
80 No té repòs lo qui té fer viatge.
Jo⋅m dolc perquè tant com vull no⋅m puc dolre
de l’infinit damnatge, lo qual dubte,
e tal dolor no la recull natura
84 ne⋅s pot asmar e menys sentir pot l’home.
E doncs, açò sembla a mi flaca excusa
com de mon dan tant com és no m’espante;
si⋅l cel deman no li dó basta estima;
88 fretura pas de por e d’esperança.
Per bé que tu irascible te mostres,
ço és defalt de nostra ignorança:
lo teu voler tostemps guarda clemença,
92 ton semblant mal és bé inestimable.
Perdona’m, Déu, si t’he donada colpa,
car jo confés ésser aquell colpable;
ab ull de carn he fets los teus judicis.
96 Vulles dar llum a la vista de l’arma!
Lo meu voler al teu és molt contrari,
e⋅m só enemic, pensant-me amic ésser.
Ajuda’m, Déu, puis me veus en tal pressa!
100 Jo⋅m desesper si los mèrits meus guardes;
jo m’enuig molt la vida com allongue
e dubte molt que aquella fenesca.
En dolor visc, car mon desig no⋅s ferma,
104 e ja en mi alterat és l’arbitre.
Tu est la fi on totes fins termenen,
e no és fi si en tu no termena.
Tu est lo bé on tot altre⋅s mesura,
108 e no és bo qui a tu, Déu, no sembla.
Al qui⋅t complau tu aquell déu nomenes;
per tu semblar, major grau d’home⋅l muntes;
d’on és gran dret del qui plau al diable
112 prenga lo nom d’aquell ab qui⋅s conforma.
Alguna fi en aquest món se troba;
ne és vera fi, puis que no fa l’hom fèlix:
és lo començ per on l’altra s’acaba,
116 segons lo córs que entendre pot un home.
Los filosofs qui aquella posaren
en si mateixs són ésser vists discordes:
senyal és cert que en veritat no⋅s funda;
409

120 per consegüent a l’home no contenta.
Bona per si no fon la llei judaica
(en paradís per ella no s’entrava),
mas tant com fon començ d’aquesta nostra,
124 de què⋅s pot dir d’aquestes dues una.
Així la fi de tot en tot humana
no da repòs a l’apetit, o terme;
mas tampoc l’hom sens ella no ha l’altra:
128 Sant Joan fon senyalant lo Messies.
No té repòs qui nulla altra fi guarda,
car en res àls lo voler no reposa:
ço sent cascú, e no hi cal subtilesa,
132 que, fora tu, lo voler no s’atura.
Sí com los rius a la mar tots acorren,
així les fins totes en tu se n’entren.
Puis te conec, esforça’m que jo t’ame:
136 vença l’amor a la por que jo⋅t porte.
E si amor tanta com vull no m’entra,
creix-me la por, sí que, tement, no peque,
car, no pecant, jo perdré aquells hàbits
140 que són estats perquè no t’am la causa.
Muiren aquells qui de tu m’apartaren,
puis m’han mig mort e⋅m tolen que no visca.
Oh Senyor Déu!, fes que la vida allargue,
144 puis me apar que envers tu jo m’acoste.
¿Qui⋅m mostrarà davant tu fer excusa
quan hauré dar mon mal ordenat compte?
Tu m’has donat disposició recta,
148 e jo he fet del regle falç molt corba;
dreçar-la vull, mas he mester ta ajuda.
Ajuda’m, Déu! car ma força és flaca.
Desig saber què de mi predestines.
152 A tu és present, i a mi causa venible.
No⋅t prec que⋅m dons sanitat de persona,
ne béns alguns de natura i fortuna,
mas solament que a tu, Déu, sols ame,
156 car jo só cert que⋅l major bé s’hi causa.
Per consegüent, delectació alta
jo no la sent, per no dispost sentir-la;
mas, per saber, un home grosser jutja
160 que⋅l major bé sus tots és delitable.
¿Qual serà⋅l jorn que la mort jo no tema?
E serà quan de ta amor jo m’inflame;
410

e no⋅s pot fer sens menyspreu de la vida
164 e que per tu aquella jo menyspree.
Lladoncs seran jus mi totes les coses
que de present me veig sobre los muscles;
lo qui no tem del fort lleó les ungles
168 molt menys tembrà lo fibló de la vespa.
Prec-te, Senyor, que⋅m fasses insensible
e que en null temps alguns delits jo senta,
no solament los lleigs qui⋅t vénen contra,
172 mas tots aquells que indiferents se troben.
Açò desig perquè sol en tu pense
e pusca haver la via que en tu⋅s dreça.
Fes-ho, Senyor, e si per temps me’n torne,
176 haja per cert trobar ta aurella sorda.
Tol-me dolor com me veig perdre⋅l segle
car mentre⋅m dolc tant com vull jo no t’ame,
e vull-ho fer, mas l’hàbit me contrasta:
180 en temps passat me carreguí la colpa.
Tant te cost jo com molts qui no⋅t serviren,
e tu⋅ls has fet no menys que jo⋅t demane,
perquè⋅t suplic que dins lo cor tu m’entres,
184 puix est entrat en pus abominable.
Catòlic só, mas la fe no m’escalfa
que la fredor lenta dels senys apague,
car jo eleix ço que mos sentiments senten,
188 e paradís crec per fe i raó jutge.
Aquella part de l’esperit és prompta,
mas la dels senys rossegant la m’acoste.
Doncs tu, Senyor, ab foc de fe m’acorre
192 tant que la part que⋅m porta fred abrase.
Tu creïst mi perquè l’ànima salve,
e pot-se fer de mi saps lo contrari.
Si és així, ¿per què, doncs, me creaves,
196 puix fon en tu lo saber infal⋅lible?
Torna a no-res, jo⋅t suplic, lo meu ésser,
car més me val que tostemps l’escur càrcer.
Jo crec a tu com volguist dir de Judes
200 que⋅l fóra bo no fos nat al món home.
Per mi segur, havent rebut baptisme,
no fos tornat als braços de la vida,
mas a la mort hagués retut lo deute,
204 e de present jo no viuria en dubte.
Major dolor d’infern los hòmens senten
411

que los delits de paraís no jutgen; paraís sic?
lo mal sentit és d’aquell altre exemple,
208 e paradís sens lo sentir se jutja.
Dóna’m esforç que prenga de mi venge:
jo⋅m trop ofés contra tu ab gran colpa.
E si no hi bast, tu de ma carn te farta,
212 ab que no⋅m tocs l’esperit, que a tu sembla.
E sobretot ma fe que no vacil⋅le,
e no tremol la mia esperança;
no⋅m fallirà caritat, elles fermes.
216 E de la carn, si⋅t suplic, no me n’oges.
¿Oh quan serà que regaré les galtes
d’aigua de plor ab les llàgremes dolces?
Contrició és la font d’on emanen;
220 aquesta és clau que⋅l cel tancat nos obre;
d’atrició parteixen les amargues
perquè en temor més que en amor se funden.
Mas, tals quals són, d’aquestes me abunda,
224 puix són camí e via per les altres.
412

413
Notes CV
1 Al darrera d’aquest vers hi ha la premissa que ningú pot arribar a Déu sense que Déu ho
disposi. La trobem també a Bernat Oliver: «¿E qui és aquell qui puixa venir al fill si tu, molt
gloriós pare, no lo hi tires?» (Excitatori, p. 210).
4 quasi forçat: «com si m’haguessis de forçar»
17-18 Intel·lectualment coneix el pecat i sap evitar-lo, però ha pecat amb la voluntat, a causa
dels pecats que ha comès voluntàriament i en contra del seu enteniment.
22 braces: braços.
26 passió: angoixa.
28 la: es refereix a via.
29 meritist: salvares. L’episodi al·ludit (Lluc 23: 39-43) s’empra amb freqüència a la
literatura medieval en relació amb la qüestió de la gràcia (per exemple, al poema castellà
«Libre dels tres reys d’Orient» o al Poema de Mío Cid, vs. 349-50). Sant Vicent Ferrer el cita
en relació amb aquest tema per afirmar que la gràcia de Déu pot dur a la «final contrició»
necessària fins i tot els que no han fet bones obres (Sermons, II, 8-9).
31 Sant Joan 3.8: «spiritus ubi vult spirat».
46 centilla: centella.
53 Revolta’m: Capgira’m.
56 més que no·t só amable: més que t’amo.
62 que sens mèrits gracia: que atorga la gràcia encara que no s’hagin fet les bones obres.
63-64 Atès que el destí de l’ànima de cadascú depèn de la voluntat divina, la qual decideix si
li concedeix o denega la gràcia, fins i tot l’home més virtuós té motius per témer; tols:
denegues.
71 Ningú no és capaç d’imaginar-se tant de mal com el que hi ha a l’infern.
82 l’infinit damnatge: la condemnació eterna; dubte: temo.
84 asmar: imaginar-se.
85 El que acaba d’explicar - l’home és incapaç d’imaginar-se adequadament el turment de
l’infern - li sembla una excusa, si bé una excusa feble, per no témer l’infern tant com ell
voldria.
86 Encara que vol que Déu el dugui al cel, no desitja el paradís amb prou força.
92 ton semblant mal: el teu mal aparent.
95 March es refereix al Llibre de Job 10: 4 (ja ha citat Job com a exemple al v. 65) on Job
demana a Déu: «Numquid oculi carnes tibi sunt? Aut sicut videt homo, et tu videbis» («¿Tens
potser ulls de carn/ i hi veus com hi veu un home?»).
102 dubte: temo.
103 no·s ferma: no es fixa.
109 Pagès suggereix que March aquí al·ludeix al Psalm 82, v. 6-7: Ni que sigueu déus, ni que
sigueu tots fills de l’Altíssim, com qualsevol home, morireu...».
117 Los filosofs: els epicuris; aquella: el fi mundanal (v. 113).
118 «s’ha demostrat que no estan d’acord els uns amb els altres».
120 no contenta: el subjecte és aquella (el fi mundanal).
121-25 Aquesta idea es desenvolupa sobretot a Gàlats 3: 10-29, 4: 1-11.
126 Tot el que està motivat pel desig humà no arriba a satisfer-se i no es duu a terme mai.
127 ella: es refereix a la fi...humana; l’altra: es refereix a vera fi (v. 114).
128 March al·ludeix a Marc 1: 1-4.
129 nulla altra fi: cap altre fi que la vera fi
130 res àls: cap altra cosa.
131-32 No cal ser molt intel·ligent per saber que el desig de l’home només es compleix en

414
Déu, com tothom sap.
140 «que són estats la causa perquè no t’am».
142 e·m tolen que no visca: «i m’impedeixen de viure».
151 què de mi predestines: única referència a la qüestió de la predestinació, concepte clau del
poema.
152 A alguns dels mansuscrits (FG1HK) a aquest vers li segueix un novè vers (152b),
«D’altra part tem e·m plau la ignorança». Tant aquest vers com el que donem al nostre text
ofereixen un vers final utilitzable i no podem privilegiar-ne un amb tota confiança. Hem
preferit optar pel vers actual (el que han fet servir els editors, d’Obres ençà) a causa de la
seva importància teològica, ja que introdueix en el poema la interpretació agustiniana (i
després escolàstica) del concepte de la presciència divina segons la qual tots els
esdeveniments passats, presents i futurs constitueixen un sol present etern i estable en la ment
divina; venible: esdevenidor.
156 s’hi causa: és a dir, en l’amor de Déu.
156-60 La frase Per consegüent té un valor consecutiu quant al fet que el que explica en
aquests versos és un resum del que ha dit als versos precedents. El poeta se sent incapaç de
sentir el plaer de l’esperit, però això no vol dir que no el pugui estimar superior a tot altre,
com ha demostrat als vs. 105-28.
160 Als mss. més antics (FG1H) el poema acaba en aquest punt.
167-68 És a dir, quan el poeta deixi de témer la mort, ja podrà superar la temptació de la carn.
176 haja: valor de primera persona.
177 Tol-me: «Em porta».
185-86 És a dir, «la fe no m’escalfa tant que arribi a apagar la calor persistent dels meus
sentits»; apaga: apagui, apague. Amb això March vol dir que, tot i esforçar-se per ser bon
cristià, la sensualitat impedeix que ell actuï de la manera que la seva fe ho exigeix.
186 que: de manera que.
187 eleix: elegeixo; amb elisió després de jo (text base: lleix); cf. XIV, 9: «Eleix-me, doncs,
de ser aventurer».
188 raó jutge: «i [per] raó jutge».
192 la part que·m porta fred: els sentits (v. 186).
199-200 Mateu 26: 24-25, on Jesús pronostica que Judes el traïrà i es refereix
inequívocament a la seva damnació: «El Fill de l’home, cert, fa el seu camí, tal com d’ell ha
estat escrit, però, ai d’aquell pel qual el Fill de l’Home és traït! Més li valdria de no haver
nascut, a aquest home!» Segons la versió de Mateu, d’aquesta manera Judes era un «prescit»,
una ànima la condemnació eterna de la qual ja existia en el coneixement diví. No obstant
aquest text, els predicadors promulgaven la idea que fins i tot Judes es podia haver salvat: «la
sua sanch [la de Jesucrist] és tresor infinit reement los pecadors, car una gota serie bastant a
rembre tot lo món, e no desafiar axí com féu Judes Escarioth, qui·s fore pogut salvar si
hagués demanada vènia, recorrent a Jesuchrist» (Sant Vicent Ferrer, Sermons, V, 75).
201-03 March al·ludeix un altre cop al Llibre de Job: «¿Per què no vaig morir en el si
matern,/ no vaig sortir del ventre, i expirar?» (3: 11-12 i fins al v. 26); també 10: 18-19: «¿I
per què em vas fer sortir del si/ i no vaig expirar, sense que cap ull em veiés? Hauria estat
com si mai no hagués existit; del ventre m’haurien dut a la tomba!»; Per mi segur: «Segur del
destí de la meva ànima».
204 dubte: por.
207 El mal que experimenten els homes en aquest món és un senyal del sofriment de l’infern.
213-16 En demanar a Déu que li infongui les virtuts teologals, dóna la preeminència a la
caritat. Encara que normalment es considerava que el procés d’adquisició d’aquestes virtuts

415
era l’invers al que March planteja, s’admetia la possibilitat d’arribar a l’amor a Déu
mitjançant la pregària, com ho fa March. En tot cas, no hi podia haver caritat sense que Déu
atorgués prèviament la gràcia.
217-24 Aquesta estrofa està documentada només en dos manuscrits i quatre edicions amb
dates del 1541 al 1560. La contrició la causava la caritat del penitent; quan mancava la caritat
i el penitent només sentia la por de Déu, la contrició era imperfecta, condició que de vegades
s’anomenava «atrició». El terme attritio no és usat amb freqüència pels teòlegs medievals
(per exemple no apareix a la Summa Theologiae de sant Tomàs). L’afirmació als últims
versos que l’atrició pot dur el penitent a la contrició sembla tenir poc suport teològic.

CVI
Poema d’una estructura molt fluïda on els temes s’introdueixen, es deixen i es reprenen
amb freqüència al llarg dels seus 488 versos.
Començant amb un memorable vers sentenciós, March lamenta la futilitat de l’esforç de
l’ésser humà per satisfer els seus desigs, i denuncia la falsedat dels delits que l’home busca
en el món (vs. 1-48); els actes que semblen bons en realitat resulten no ser motivats per la
virtut (vs. 49-72); no s’ha demostrat que el món pugui oferir cap bé (vs. 73-80): de les tres
formes de bé que els filòsofs han identificat (físico-espiritual, físic, espiritual) només l’últim,
també dit «bé honest», és durador.
A partir del v. 113, i com anuncia al v. 107, March intenta definir la naturalesa del major
bé, el qual identifica amb el «bé honest». Repassa diverses opinions filosòfiques (estoiques,
v. 141; aristotèliques, v. 143) i considera la relació que el major bé podria tenir amb els béns
forans (vs. 153-92), al·ludint a Sèneca i rebutjant la posició epicúria (vs. 193-200). Conclou
que perquè l’home pugui sentir el major bé en aquest món cal que s’integrin plenament els
elements espiritual i físic de l’home i que l’apetit dels sentits segueixi la raó (vs. 207-08),
idea ja anunciada als vs. 150-52.
Del v. 209 al v. 264 considera el paper del delit (delectació, v. 209) en el bé, referint-se a
Plató (v. 233), Epicuri (v. 235) i Aristòtil (v. 237); conclou que el delit és bo i natural sempre
que no respongui a un instint animal (vs. 243-44).
A partir del v. 265, tal com ja ha anunciat molt abans (vs. 77-80), March parla dels falsos
«savis», dels «folls» i dels ignorants que van en cerca dels falsos béns del món. Així són tots
els homes (vs. 305-06), i cadascú busca el bé segons les circumstàncies i la seva pròpia
naturalesa (vs. 333-36), sempre canviant de desig (segueixen diversos exemples als vs. 337-
60).
Tot blasmant els homes, fins i tot els de bon seny, que no s’adonen plenament que el
veritable bé al cap i a la fi no ens és accessible en aquest món, March torna a temes ja
comentats i els amplia. A les últimes estrofes, sobretot a partir del v. 416, March s’encara
amb el tema dels falsos béns de l’honor, de la fama i dels diners que són objectes del desig
dels alts estaments de la societat (per exemple, als vs. 449-52).
Anunciant al v. 457, amb evident ironia, que ja va posant fi als seus «breus parlaments»,
dedica tres estrofes finals a incitar el seu públic a practicar la virtut.
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Torras i Bages, La tradició catalana (Barcelona: Edicions 62, 1981), pp. 323-
24; Commentaire, pp. 121-28; Poesies, IV, 132-61; Ramírez, La poesia, pp. 77-85.
Lo tot és poc ço per què treballam
puix, conseguint, lo voler fart no és;
en lo volgut lo defalt no és pres,
4 mas l’apetit com en tal part gitam.
Alguns desigs acorren a delits
que·l moviment no pot hom excusar,
e d’altres molts que se’n pot ben guardar
8 en contra nós per nós són elegits.
Per poc lloguer treballam jorns e nits;
no sé què fa perdre hom si e Déu.
416

Molt per poc preu se dóna ço del seu,
12 perdent delits per delits ab despits.
Contra lo cos és enemic lo món;
de l’arma és enemic principal;
entre aquests és nostre bé o mal.
16 Doncs, ¿d’on los ve amar qui ells confon?
Diversitats de delits en l’hom són;
ha-n’hi alguns necessàriament:
naturals són, l’espècia sostinent;
20 altres que·m pens que natura no·ls don
mas són per hom d’opinió estimats,
los quals per si no han ulla valor,
car en senyal de virtut és honor
24 i els diners són per estima trobats.
Los hòmens son així foraviats
que honor, diners, creen ser bé de l’hom;
ço és perquè l’ull nostre no veu com
28 a la virtut sien premis donats
e veu aquells honrats havents diners;
lo lloc no hi és e lo senyal roman,
e tant al món ha durat est engan
32 que no sap hom altres déus verdaders.
Uns delits són dels altres homeiers:
la carn no vol treball, fam, ne coltell,
e pels diners així jove com vell
36 se dóna mort e perd tots sos plaers.
E la honor ab lo diner debat,
no pas tots temps, ans al diner segueix:
en camps sembrats de diners honor creix;
40 tals són los déus que·l món ha celebrat.
Si bé ha en l’hom, per lo món l’ha trobat;
(dic-ho d’aquell qui no sap altre bé);
e si té mal, així pel món hi ve,
44 no en tot mal mas en gran quantitat.
Lo món fa mal dant entendre ben fer,
e quan fa bé no és bé verament;
açò no entén lo qui viu grossament,
48 e lo sabent qui passió sofer.
Ardit e franc, prudent, justicier
és l’hom pel món sens hàbit de virtut;
aquest nom ha per lo món merescut
52 perquè no·s veu ço que virtut requer.
Bon fet requer de bé fer gran amor;
417

si açò hi és, delit no hi fallirà:
la entenció d’interés no hi serà,
56 i el món vol àls, ço és, béns i honor.
Infinits són que obren ab dolor
i ab interés algun acte honest;
els ignorants cuiden haver conquest
60 ja la virtut ab gran dolor e por;
altres e pocs entenen lo que fan
e faran bé ab mala entenció,
dant entenent que llur voler és bo.
64 Tots davant gents virtuosos seran.
Sens nombre són los qui tant no faran,
volents portar si molt bé arreats,
no pensant àls sinó com són mirats,
68 i en lo public ab dolor despendran.
De la virtut que en conservar serveix
tanta n’hauran com solament los plau,
res no metent en obra si·ls desplau;
72 sepulcre són on res lleig no pareix.
Lo bé del món no és bé qui·l coneix;
lo savi·l sap e creu aquell lo foll;
savi no és qui·l sap e no se’n toll:
76 sens acte honest prudença no·s nodreix.
De savis folls jo faré menció
e de aquells qui savis hom pot dir,
dels folls coberts e dels menys de cobrir,
80 dels perdonats e dels menys de perdó.
Segons de molts fon llur intenció
que·l bé de l’hom fon en tres parts partit,
mas enaprés d’açò deu ésser dit
84 què és lo bé per vera opinió
tant com hom sent ab ànima e cos
e tant com sent ab lo cos solament,
e tant quant sent ab mer enteniment;
88 del bé celest, d’aquell jo res no pos.
Molts filosofs en llurs escrits han clos
ser profitós, delitable i honest,
e tot quant és que sia deshonest
92 no ésser bé, fora de tot repòs.
Lo bé honest se’n porta·ls dos ab si,
car per aquest delit perfet s’ateny;
així mateix a tot profit s’empeny,
96 no desviant de raó lo camí.
418

Lo profitós, perquè s’esguarda fi,
lo delitós dins si mateix enclou.
Tot acte en l’hom que d’elecció mou
100 porta delit (e no ho cal dir a mi!),
mas tot delit profit a si no trau
e pus comú és delit que profit;
tot animal participa a delit,
104 i en lo profit hom per la raó cau.
D’on se pot dir que·l bé de l’home jau
en aquests béns, cloent-los tots l’honest.
Mas és a dir què és lo bé aquest
108 e si l’ateny lo rei e lo esclau
e on està en l’home assegut
e què deu fer per conseguir tal do
e què n’ateny per sa possessió
112 e com per poc lo vol haver perdut.
Segons per molts e per mi és sabut,
tot quant que és en va no és fet res:
los elements e tot quant que d’ells és
116 a certa fi per sos migs han vengut.
Repòs ateny segons qui és cascú,
no pus ne menys que natura·ls promet;
en conservar si, cascú és distret
120 e, fet açò, no roman trist algú.
L’animal hom és animal comú,
tocant de brut e de celestial,
brut per la carn, per l’arma divinal,
124 e d’aquest bé molt menys serà dejú
e serà quan la raonable part
atés haurà sa fi per son obrar.
Est és lo bé final on vol bastar,
128 ab que·l fals bé romanga a un depart.
Cascú obrant a bé ha son esguard,
e sap que mal de tot en tot farà
mas per fals jui algun bé estimarà
132 plaent a si per fer l’apetit fart,
e no serà si·l bé ver hi defall,
car no roman contenta la raó
si no és bé mas per opinió:
136 si n’ha delit, no·s llunya lo treball.
Tal és lo bé que no és mur ne vall
tinga lo pas, que·l voler d’hom nos port;
419

per sa virtut, sens de hom lo acord,
140 lo tira a si e sens altre entrevall,
e d’ell han dit savis estocians
que·l qui l’ateny no pot caure en tristor;
lo filosof açò pren per error,
144 dient d’aquest no estendre tant ses mans.
Alguns han dit que en les coses molt grans
lo contemplar d’elles la veritat
és aquest bé, mas així han errat;
148 altres han dit que en les virtuts usans;
tots han dit ver e no cascuns per si;
lo bé de l’hom en dues parts se pren:
quan veritat l’enteniment entén
152 e l’apetit a raó consentí.
Del bé aquest algú no dessentí
que de per si benauirat l’hom fa,
mas, per complir ell, que l’hom mester ha
156 dels béns forans, e sens ells no és mesquí,
mas que del tot benauirat no és;
d’altra part diu per si ésser bastant.
Entre bé i mal l’hom fa estar penjant;
160 entre aigua i foc, sens fred o cald, l’ha mes.
De son poder Sèneca ha ço defés,
dient que en béns forans és algun bé
mas lo qui·ls ha del sobirà no té,
164 per ells haver, la part de mig pugés;
ell vol tant l’hom estrényer dins sa pell
no pus haver que sa natura vol;
si alguns d’aquests la fortuna li tol,
168 que·l sobirà ferm està en son castell.
Si·ls béns forans són mester ab aquell
complir son bé a l’hom en aquest món,
menys de aquests lo bé no és ne fon:
172 deserta és sa pròpria obra en ell;
fortuna haura en ell son poder llarg
i el natural comú a tots los bruts;
son propi bé en ell serà perduts,
176 si aquells béns en ell han tant allarg.
De aquests béns veritat no fa embarg
d’ésser en hom forans i enteriors;
fama i diners són forans, e honors,
180 fills e mullers, e no·m sé si m’allarg;
los a part dins, bellea i sanitat,
420

e tots aquells que natura dar pot,
tots són no-res a mon parer e vot,
184 per ser comuns e fora potestat.
E aquest bé no és en hom trobat,
e si trobat, s’ateny sens los estranys:
qui perdre pot no té en segur los guanys
188 i en perfet bé s’entén seguretat.
¿Qui jutjarà si aquest bé pot ser
sinó aquell qui és tot virtuós?
Car l’home flac un pes molt ponderós
192 per tant alçar no creu d’ell fort poder.
Menys de delit tal bé no·s pot haver
e lo major que·s pot aconseguir,
e res no·l pot per natura venir:
196 tant, acordat, aquest lo fa saber.
Picurus dix ell ésser lo delit;
açò és fals, mas és per consigüent
sens lo major delit no és hom content;
200 son senyal cert és fer l’hom aünit.
Saber no·s pot tal bé si no és sentit,
e no·l sent hom si doncs sabut no és:
l’enteniment sap lo bé on és mes,
204 mas pel voler deu ésser elegit.
L’hom és mester que faça unió
de ses dos parts, la principal seguint,
faents tals fets que sia obeint
208 son apetit sensual a raó.
En est obrar cau delectació,
donant senyal de ser l’acte perfet:
sens lo delit, l’hàbit no·s mostra fet,
212 car mostra·l cos ser en rebel·lió.
Clarament és desobedient fill
qui murmurant per lo pare treball:
si l’apetit l’obediença fall,
216 a la raó la pau és en perill.
Damunt és dit que virtut pren exill
si l’hom obrant obra per interés
e per delit que l’hàbit complit és
220 e sens aquest no val un gra de mill;
mas si delit és sola causa al fet,
per interés nomenar se farà
(no·l cal pensar al qui bé obrarà);
224 se va delit e tristor a mal fet.
421

Al bé obrant, virtut delit promet,
i el mal faent, si algun delit ateny,
no passa molt que tristor lo costreny,
228 e no·l defén lloc public ni secret.
Ab ell se va coneixença de mal
qui per tots temps la conciença·l rou;
si és malvat tant que en mal sa fi clou,
232 lo seu delit a dolorir li val.
Plató volc dir que bo ni cominal
no és delit, mas hac molts enemics:
picurians posaren, com inics,
236 que·l bé de l’hom era en delit carnal.
Mas darrer venc son deixeble mateix
que anul·là vanes opinions,
e del que dix donà evidents raons
240 i el bon delit de l’àvol dividex.
Delit e bé sol orde·ls departeix:
delit és bo en tots fets naturals
sinó en l’hom quan passa en los brutals,
244 car en tal cas natura dessegueix.
Quant ha Déu fet segueix natural cós:
lo cel e·l món, los vegetals e bruts;
així raó met a l’hom instituts;
248 si les romp, és animal ociós.
De quant fa l’hom delit és ocasiós
car tot agent entén semblar a si,
per convinent de la cosa per qui
252 fa lo que fa, essent-ne cobejós,
si bé és ver que molts actes l’hom fa
que entre voler e no voler se fan,
de què·ls faents porten voler penjan;
256 mas, elegint, a voler se refà.
Sí com dolor contra delit està,
així fa en l’hom contrària acció;
de tot quant fuig, dolor és la raó:
260 tals passions nostra natura·ns da.
Amor e oi, primeres pressions,
són termenats en delit o dolor;
a esguard de bé, lo camí és amor,
264 e per fugir, dolor ne da raons.
Savis no són tots qui les qüestions
determenar saben e dar consells
si contra por són simples com anyells
268 e vers delits ardits com a lleons.
Savi és aquell qui sap si consellar
422

envers lo bé qui propi és e seu,
prenint aquell, jaquint l’àls en relleu,
272 mirant los folls en lo món tribular.
Savis són dits los qui poden justar
honor, diners e favor de grans gents,
e són vilans de cor e mal sabents,
276 que res del ver no sabrien pensar.
Cuidant ésser savis, ells són astuts:
poder havent d’ésser bons, són malvats;
aquests aitals no seran perdonats
280 pel savi hom que en sa fi és venguts.
Molt són errants, d’ignorança vençuts,
altres que són errants ignorantment,
gran causa havents de llur defalliment,
284 penedint-se del cas on són caiguts.
Tots aquests són sens culpa llur pecants,
no l’ignorant que per colpa no sap;
raó serà que perdó no acap
288 e sí aquells sens llur culpa errants.
Aquells són folls qui són llurs béns gastants
menys de servar manera en res del llur;
parlar de tals llargament jo no cur
292 mas d’altres folls saviesa mostrants,
comprant molt car treball, dolor e mort,
per guanyar poc, encara açò no cert;
plegats al lloc, lo troben tot desert,
296 clamants del món, e açò ab gran tort.
Així com l’orb no troba ab l’ull deport
perquè no hi veu per falta d’un gros tel
e, tolt aquell, pot veure terra i cel,
300 ne pren a aquell qui d’entendre ha confort
en veure·l ver, e per mal apetit
és ignorant que lo mal jutja bé.
L’incontinent per passió en tal ve,
304 l’intemperat en fer mal pren delit.
De semblants gents està lo món fornit;
en tals recau la major part del món.
¿Quals són aquells qui de aquests no són?:
308 lo dat a Déu i el de natura eixit.
En general l’incontinent entén,
mas ja no sap com passió lo prem;
ell sap lo bé e va per lo extrem;
312 l’intemperat no·l sap e doncs no·l pren.
Encadenat deu ser qui no comprén
423

que tota res deu ésser jaquit per Déu;
mas, escapant d’ací, tot home creu
316 que altre bé lo cor de l’hom encén.
Del bé aquest és de maravellar
com se pot fer que·l cerc fals l’entenent
en part on fi e lo començament
320 ab la raó pot bé de si llunyar.
La major part del món no pot amar
lo bé honest perquè bé no·l percep.
¿Qui és aquell qui en paciença rep
324 que tot son bé dins si pusca estar
e per virtut tal bé se n’aconsec
e que la mort no deu hom avorrir
e que honor e béns són de jaquir
328 e de aquells qui·ls amen que renec?
Savi e foll, cient e home llec,
en algun bé sa esperança met,
e si l’honest llançat a part tramet,
332 de falsos béns l’és forçat fer aplec.
Segons qui és, tal fi li aparrà;
lo temps e·l lloc, la disposició,
li mudaran sa mala opinió;
336 jamés en ferm sa volentat haurà.
L’home avar son bé en diners està,
i en lo delit del coit lo fembrer;
l’hom ergullós desija honrat ser,
340 mas entre si açò divers serà.
Molt hom avar lo llogre té per mal
e vol robar en places e camins:
si bé·ls avars volen guany a part dins,
344 en lo guanyar u d’altre és desegual.
L’hom ergullós vol ser en general
honrat, lloat, mas en divers cascú;
u vol ser dit franc, ardit, pel comú,
348 altre en saber creu ésser son cabal,
altre en virtut del cos o bell cantar.
Tot açò fa qualitat dessemblant
e per saber de l’hom qui és triant
352 entre aquests béns qual per millor li par.
Necessitat fa la fi canviar
car lo malalt en sanitat la met;
lo sedejant diu que en fartar la sed,
356 lo pobre hom en haver creu estar;
lo flac e lleig fort vol ésser e bell.
Tots aquests béns ans d’haver han gran preu;
424

lo bé honest no·s pot fer a algun preu
360 sinó·l prudent qui posseeix aquell.
De l’hom sabent és dret que·m maravell:
¿què és açò que de tot seny lo trau?
¿Com no coneix que foll és, més que esclau?
364 Volent delit, lo perd per mal consell,
car natural passió ell no·l mou:
tals desigs són trobats d’opinió.
Per no usar lo delit de raó,
368 sa voluntat, cercant son bé, ·ls enclou.
Nostra raó aquests delits exclou;
no·ls vol la carn, ans aquells avorreix.
Qui més de prou ha, ¿com voler li creix
372 a desijar ço que a la vida nou?
Quan l’hom de poc en pau munta a senyor,
¿què li plau més, per tots temps treballant,
obrant mals fets, nulla virtut usant,
376 no esperant sinó falsa honor?
Delits del cos no són de tanta error,
car no és algú que·s llunye lo començ;
restant en carn, llur delit res no venç;
380 l’espècia d’hom d’aquells trau sa valor.
Sobresvolguts, nostra arma en hàbit ve
e vol-ne excés per sa enfinida part;
en terme són e de llur terme·ls part;
384 fer-los vol grans, natura no ho sosté.
Doncs, al sabent, ¿quina esperança·l té
en los diners e honor de mal lloc?
No dic, si·ls ha, que com a serp no·ls toc;
388 no·s don a ells, sabent com no han bé.
Tant com diners lo cor d’hom res no estreny:
en cor avar algun bé no s’assiu,
ne pot haver amic home altiu.
392 Qui peca en tot, oh quant de bé ateny!
Doncs, ¿qui dirà d’aquell hom haver seny
que·l propi bé perd per mal accident,
car, per haver favor de folla gent,
396 a grans despits e vergonya s’empeny?
No venç primer de trobar-se vençut,
e serveix ans que no sia servit,
e perd plaer ans d’haver-ho sentit
400 e, si l’ateny, ab dol és retengut.
Cell qui no sap que en obra de virtut
és un tal bé donant delit perfet
425

e que·l desig per àls no és satisfet,
404 no·m maravell que en Déu sia irascut
com veu que res no·l basta contentar
e no·s pot fer que son desig castic
e de tal bé veu tot animal ric,
408 i ell, que és senyor, que n’haja pobrejar.
Si entre los béns forans lo vol trobar
i els naturals, e no·l pot conseguir,
en esta error açò lo hi fa venir
412 com quantitat pensa que·l deu fartar.
E jamés fon un hom tan bell e fort,
honrat e ric, que per ço fos content.
Segons què vol ha l’hom contentament,
416 no segons quant, si bé hi ha algun deport.
En la honor ha bé com fa report
de la virtut, mas bé no ha per si;
son bé està en qui la fa i a qui;
420 és dat, si ho val; si no tots reben tort.
L’honrant ha bé com al bo fa honor,
l’honrat n’ha més com la honor mereix;
e la honor algun tant voler creix
424 e, si l’és tolt, per ço no·n sent dolor.
Honor és bé quan no·l segueix amor,
mas plau al bo pel moviment primer;
no s’estén pus, car virtut no sofer
428 que·s delit hom en estranya valor.
Mas, ¿què·s dirà d’aquell entés malvat -
més, si és vell - cercant favors e béns?
En tot barat esperons ha sens frens,
432 no coneixent tenir camí errat.
De l’home pec no só maravellat,
puix no sent res defora de sa carn;
de l’hom sabent se cové traure escarn
436 que en son saber sia en tant enganat,
perdent a si e Déu i el món no guany.
¿Què coneixem tan savi e tan bo
que mal e bé no se’n diga ab gran so?
440 E, doncs, al bo de fama poc li tany.
Foll és aquell qui lo bon home plany
com no és preat del poble, malastruc:
ja no és bo, e més pec és que ruc
444 que en tal favor e de fortuna·s bany;
plànyer-se deu lo bo com no té lloc
d’executar sa famosa virtut,
426

e que·l poblàs se trobàs sord e mut,
448 anant badant a algun bestial joc.
«Poble» jo dic a rei, peons e roc,
duc, cavaller, jurista, menestral,
havents per bé l’opinió general
452 que en la honor e diner tot bé toc.
E sobre aquests són unes poques gents
dients que·l bé és en vergonya haver;
altres, tan pecs, dients que està en plaer,
456 menys de haver d’altre bé sentiments.
Per donar fi a mos breus parlaments,
pens lo bon hom qui·l lloa e de què;
e si bon hom lo lloa e de bé,
460 haja’n delit, restrenyent bombaments;
glòria està en conéixer a si
ple de virtuts, e no lloat de folls.
D’aquells no ho dic qui estan cadena a colls,
464 mas dels sabents que ignoren sa fi.
Vaja cercant lo foll grosser, mesquí,
lo seu delit entre los populars,
car tot semblant se delita ab sos pars
468 e no demana a degú lo camí.
Si l’és mostrat, camí no girarà,
mas no irà ab tan acuitat pas,
si, doncs, no és foll que en saber no bastàs
472 quin és lo jorn que menja alegre pa.
¿Per què·l valent home fastig no ha
com veu lo món pels dolents posseït,
e per què vol d’aquells ser favorit?
476 No és d’alt cor qui tras tal favor va;
magnànim és qui lo món té en menyspreu,
e molt mesquí lo qui·l pensa servir.
E com aquest lo’s veu contravenir,
480 ¿què fa lo llas? Sospirant, lloa Déu.
On virtut és, la veritat s’asseu,
e la raó ab aquestes se juny;
on una és, les altres no són lluny;
484 d’elles no sap qui no·ls dóna egual preu.
La vera amor és dada als llocs on són
e lo revers al qui se’n troba buit;
l’hom qui n’és menys és arbre menys de fruit;
488 oms en bell hort són los hòmens del món.
427

428
Notes CVI
3-4 La insatisfacció de l’home no es deu a l’objecte desitjat sinó al fet que el desitja amb
l’apetit (i no amb l’enteniment); al v. 4 s’ha d’entendre: «mas com gitam [posem] l’apetit en
tal part [en «lo volgut»]».
6 «el moviment (impuls) el qual l’home no pot esquivar».
7 que se’n pot ben guardar: «que l’home bé podria evitar».
9 lloguer: guany.
15 aquests: el cos i l’ànima.
16 «¿Com és que el cos i l’ànima amen el món que els confon?»
21 d’opinió: per un coneixement imperfecte (de la naturalesa dels delits).
22 ulla: cap.
23-24 Els béns falsos esmentats als vs. 21-22: l’honor es confon amb la virtut, i s’atorga
estima als que posseeixen diners.
27-29 L’home no veu els premis (espirituals) de què gaudeixen els virtuosos però en canvi
veu que la gent adinerada és honrada al món.
30 Els honors i els diners prometen un bé que no existeix.
34 coltell: ganivet.
44 El món no és del tot dolent, però sí que ho és en gran part.
47 grossament: com a «grosser» o ignorant.
48 passió: desig apassionat.
49 franc: liberal. March anomena tres de les quatre virtuts cardinals (prudència, justícia,
fortalesa) conjuntament amb la franquesa o liberalitat.
50 sens hàbit de virtut: encara que no practiqui la virtut.
51 aquest nom: el nom de virtuós.
52 no·s veu: els homes no entenen.
56 àls: altra cosa.
57-64 March es refereix als que fan bé interessadament i sofreixen només quan veuen afectat
l’interès propi.
59-60 Alguns creuen ignorantment que per ser virtuós cal viure en dolor i amb por del càstig
de Déu.
66 «volent presentar-se molt favorablement davant els altres».
67 àls: altra cosa; com: quan.
68 lo public: el bé públic.
69 conservar: «arreplegar i guardar riquesa» (DCVB).
70-71 No practiquen la virtut de la mesura excepte quan els convé, i no fan res que no els
agradi.
72 March recorda Mateu 23:27 «Vae vobis scribae et pharisaei hypocritae quia similes estis
sepulchris dealbatis, quae a foris parent hominibus speciosa, intus vero plena sunt ossibus
mortuorum, et omni spurcitia!»; pareix: apareix.
73 El bé mundanal és fals a qui coneix el món.
75 L’home només és savi davant el món si aparta de si mateix el desig del bé del món; si no,
no pot exercir la virtut de la prudència.
79 dels menys de cobrir: dels folls evidents.
80 dels menys de perdó: dels imperdonables.
81-88 March es refereix a la divisió del bé com la que ell mateix segueix en diversos poemes,
d’acord amb el paper del cos i de l’ànima: el físicoespiritual (85), el físic (86) i l’espiritual
(87).
89 clos: inclòs, posat.

429
90 La divisió aristotèlica i tomista del bé.
92 fora de tot repòs: que no pot satisfer-se mai.
93 ·ls dos: els béns profitós i delitable.
95-96 El bé honest duu l’home al profit sense que ell renunciï a la raó.
97 perquè s’esguarda fi: «perquè està dirigit a una finalitat».
99-100 L’home elegeix obrar d’una certa manera pensant en com en treurà delit; l’elecció és
l’acte de prendre una decisió d’acord amb la raó, i de triar entre bé i mal.
104 L’home només aconsegueix profit mitjançant la raó.
107 és a dir: «encara s’ha de dir».
108 lo rei e lo esclau: és a dir, tots els estaments socials.
110-12 El subjecte dels verbs és l’home (v. 109).
112 «i com l’home, per poca cosa, està disposat a perdre’l».
114 Res no s’ha fet al món debades.
116 a certa fi: a un fi determinat per Deu; per sos migs: per mitjà dels elements, dels quals
està construïda la creació.
117 Repòs: satisfacció (dels desigs).
119 distret: obligat (forma de «destret»).
124-26 L’home gaudirà més del bé de l’ànima quan se satisfaci la part raonable del seu ésser.
127 «Aquest és el bé final [el de l’ànima] que l’home vol assolir».
128 a un depart: a un costat.
129 Cada home pensa en el bé quan contempla qualsevol acte.
130 e sap que: «encara que sàpiga que».
133 si·l bé ver hi defall: si no assoleix el bé veritable.
135 «si només és un bé segons el coneixement imperfecte».
136 n’ha: el subjecte és la raó; lo treball: el sofriment.
137 lo bé: es refereix a lo bé ver (v. 133).
138 que·l voler d’hom no port: «perquè als homes se’ns emporta el voler».
139 sa virtut: el seu poder.
140 sens altre entrevall: sense espai que els separi.
141 estocians: estoics.
143 lo filosof: Aristòtil.
144 «dient del bé veritable que no arriba a tenir tant poder sobre l’home com els estoics
afirmen».
145-47 «Alguns han dit que aquest bé consisteix a contemplar la veritat de les coses molt
transcendents, però en això s’equivoquen». És difícil precisar a quins filòsofs March
atribueix aquestes idees; Pagès (Commentaire, pp. 123-24) suggereix, versemblantment,
Plató i alguns neoplatonistes.
148 usans: «usants», és a dir, en l’ús de les virtuts.
149 cascuns: cadascú.
151 «quan l’enteniment entén la veritat».
153 algú: un dels savis o filòsofs. Concretament March es refereix a Aristòtil. El poema
XXXII versa sobre el tema de la necessitat dels béns forans, inspirant-se en la traducció
catalana de Brunetto Latini. També hi trobem el següent passatge que s’acosta al sentit
d’aquesta estrofa pel fet que distingeix entre la felicitat que ve de l’enteniment, accessible a
pocs homes, i la benaurança virtuosa més comuna, la qual depèn en part dels béns forans:
«Mas la voluntat [virtut] speculativa, qui és de l’enteniment, no ha mester de les coses
foranes a complir ses obres. [...] La obre complida e acabada del speculatiu de l’enteniment sí
és la fi de l’hom. [...] L’om fèlix ha necessari haver habundància de coses foranes, per ço cor

430
natura no dóna pas bastament de totes coses, axí con és sanitat, servey, e de las altres coses
qui són necessàries. Mas ben pocha quantitat de les dites coses són ben bastants a tot l’om per
ésser fèlix...» (Llibre del Tresor, II, 186-87).
154 benauirat: benaurat.
155 ell: el bé veritable.
156 no és: pronúncia d’una sola síl·laba (manuscrit: nos).
157 benauirat: benaurat.
159-60 fa estar, l’ha mes: el subjecte segueix essent algú (v. 153).
164 pugés: un pugès era una moneda de poc valor.
165 «[Sèneca] voldria recloure l’home dins ell mateix fins al punt de no considerar necessari
per a ell més que allò que requereix la naturalesa».
167 «si la fortuna li treu alguns d’aquests béns»; si alguns: pronúncia de dues síl·labes
(manuscrit: salguns).
168 ·l sobirà: el bé sobirà.
169 aquell: el bé sobirà.
170 «perquè l’home acompleixi el seu bé en aquest món».
171 aquests: els béns forans.
172 sa pròpia obra: la del bé sobirà; ell: l’home.
173 dura: fa durar; ell: l’home.
175 son propi bé: el bé propi de l’home, l’espiritual, no el mer delit sensual que l’home
comparteix amb els animals; perduts: provençalisme, a causa de la rima.
176 ell: l’home; allarg: extensió, domini.
177-84 March modifica la seva afirmació anterior: aquests béns no són tan sols forans sinó
també interiors (bellesa, salut), i aquests béns tampoc no valen.
184 fora potestat: fora del control de l’home, subjectes a elements externs a la seva voluntat.
185 aquest bé: el sobirà bé.
186 los estranys: els béns exteriors.
191-92 L’home flac no es creu amb prou forces per aixecar un gran pes; de la mateixa
manera ningú serà capaç de saber quina cosa és el bé sobirà si no és del tot virtuós.
193-95 Encara que el bé sobirà no es pot experimentar sense delit - és el més gran de tots els
delits - aquest delit no es produeix mitjançant la natura humana sinó per obra de l’ànima.
193 tal bé: el bé sobirà.
194 El delit del bé sobirà és el més gran de tots.
196 «L’home s’adona de tot això quan recorda que hi ha un bé sobirà»; acordat: recordat;
aquest: el bé sobirà; lo: l’antecedent és tant.
197-200 El bé sobirà no és el delit, com diu Epicur. Una conseqüència del fet que l’home no
assoleix el major delit del bé sobirà és que l’home no s’acontenta mai; si això fos el cas,
l’home seria un ésser més integrat físicament i espiritual.
204 voler: voluntat.
206 ses dos parts: ànima i cos.
211-12 Si manca el delit, no hi ha hàbit, el qual és necessari perquè aquest bé sigui perfecte.
215 Si l’apetit falla en l’obediència a la raó.
217-20 March es refereix als vs. 53-60 i 209-16.
220 sens aquest: sense «l’hàbit complit».
222 «[el delit] s’anomenarà interès».
223 No cal que el ben obrant pensi que el seu delit és «per interès».
224 Acompanyen la malifeta no tan sols el delit sinó també la tristor; se va: «l’acompanyen».
Aquesta idea s’amplia als versos següents.

227 Qui fa mal no triga gaire a sentir tristor.
228 El malvat no pot evitar enlloc aquesta tristor.
229 Ab ell se va: l’acompanya.
231 que en mal sa fi clou: que tot el seu propòsit és fer mal.
232 El delit del malvat li serveix només per fer-lo patir.
234 cominal: comú.
235 picurians: epicuris.
237 Es refereix a Aristòtil.
241-44 El delit deixa de ser un bé quan es practica en la dimensió (orde) carnal de l’activitat
humana. És quan l’home renuncia a la seva naturalesa dual d’ésser alhora espiritual i carnal;
dessegueix: deixa de seguir.
245 cós: curs.
247 instituts: lleis.
248 ociós: inútil, que no serveix per fer allò a que Déu li ha destinat.
250-52 El delit - el desig de sentir el delit - impulsa l’home a fer tots els seus actes (n’es
l’ocasiós), i per tant el delit és l’«agent», o causa eficient, de les seves accions. L’home
experimenta mitjançant el desig del delit quelcom del delit que espera gaudir; convé que les
coses siguin d’aquesta manera perquè sense l’anticipació del delit, no es duria a terme cap
acte.
255 porten voler penjan: estan indecisos.
256 a voler se refà: el «voler penjant» es converteix en «voler».
257 Sí com: Atès que.
259 fuig: el subjecte és l’hom (v. 258).
260 Per naturalesa, l’home evita tot allò que li pot causar dolor.
261 oi: odi; pressions: potser en el sentit que dóna DCVB amb referència a aquest mateix
vers: «acció que obliga o indueix intensament a fer alguna cosa». No obstant, amor i odi són
dues de les passions principals segons el pensament escolàstic, i passions és la lliçó que
donen diverses fonts.
263 Buscant el bé, l’home agafa el camí de l’amor; però el dolor de l’amor també fa que
l’home el defugi.
265 qüestions: disputes teològiques.
269 savi és: pronúncia de dues síl·labes (manuscrit: savis).
271 jaquint l’àls en relleu: deixant els altres béns com a sobrers. Pagès (Commentaire, p.
127) interpreta en relleu com un terme feudal, mentre Bohigas cita Aguiló: «l’excedent o
sobrant d’un àpat, deixes, rosegons» (Poesies, IV, 159).
273 justar: ajustar.
275 mal sabents: ignorants.
277 cuidant esser: creient-se.
280 la seva fi: el veritable fi del savi; venguts: provençalisme per raons de rima.
281-88 March distingeix entre, d’una banda, els que pequen per ignorància i no saben que
pequen o que han pecat per ignorància i després se’n penedeixen i, de l’altra, els que són
culpablement ignorants. Aquests últims són els que podrien reconèixer els seus pecats però
que voluntàriament decideixen ignorar-los. March amplia aquesta distinció als vs. 297-312
on fa servir els termes incontinent i intemperat per designar els dos tipus de pecador.
290 servar manera: observar moderació.
291 no cur: no proposo.
293 treball: sofriments.
295 lloc: el lloc que volen assolir, és a dir, els béns del món.
431

432
298 per falta: per culpa.
299 tolt aquell: quan l’hi treuen.
300-02 L’home descrit per March aquí pot saber quina cosa és el bé mitjançant l’enteniment,
però el seu apetit pecaminós fa que caigui en l’error de prendre el mal com a bé.
303-04 March distingeix entre l’incontinent, l’home a qui cega la passió, i l’intemperat, el
qual es delita en el mal voluntàriament.
303 en tal: en tal condició, la que March acaba de descriure.
305 semblants gents: els intemperats i els incontinents.
307-08 Les úniques excepcions al que acaba de dir són els que es lliuren a Déu i els que
passen els límits d’allò que és natural en l’home.
309-12 L’incontinent té una comprensió general del bé, però no la duu a la pràctica;
l’incontinent, en canvi, ni tan sols entén el bé de manera general.
314 deu ésser jaquit: deu ser abandonat (concordança falsa de jaquit amb res).
318 que·l cerc fals l’entenent: «que l’home entenedor el busqui erròniament».
319-20 L’entenent podria fer servir la raó per distanciar-se del tot d’aquest bé fals.
325 se n’aconsec: s’aconsegueix.
327 jaquir: deixar.
328 L’home hauria de renegar dels altres que amen els béns del món.
331 «i si descarta el bé honest».
333 L’home tindrà el final que s’hagi merescut.
334-36 Estarà subjecte a les circumstàncies exteriors, ja que la seva voluntat serà inestable.
334 disposició: la naturalesa de l’individu (la complexió que March esmenta al CXXI, 51)
que determina el seu temperament (sanguini, malenconiós, flegmàtic, colèric) i la influència
astrològica.
335 mala opinió: el judici fals.
336 en ferm: fix.
341-42 Molts dels que veuen amb mals ulls el guany usuari són, ells mateixos, avars, i són
capaços de trobar tota mena d’enganys per robar la gent.
343 volen guany en part dins: «en el seu interior tots volen guanyar».
345-46 en general/ honrat: honrat per tothom.
347 pel comú: per tots.
350 Les maneres diverses d’ésser dels homes (qualitat dessemblant) causen tot allò que el
poeta acaba de dir, juntament amb el coneixement (saber) individual de l’home que tria entre
tots els béns del món.
354 El malvat considera que el seu objecte (fi) és aconseguir la salut.
356 haver: riquesa.
359-60 Ningú no sap valorar el bé honest excepte el qui el té.
365 La natural passió, els desigs procedents de la natura i no de la raó, no causen el delit
vertader; ell: el delit, objecte de mou.
366 tals desigs: els de la natural passió, que s’originen en el judici fals de l’home (opinió).
368 La voluntat de l’home que rebutja l’ús de la raó abraça els desigs falsos quan busca el
delit.
369 Els delits falsos als quals March acaba de referir-se.
370 El desig d’aquests delits falsos no s’origina en la carn, perquè la carn només vol sadollarse
i després deixa de desitjar.
373 L’home fàcilment (de poc) i sense esforços (en pau) pot arribar a tenir domini sobre la
seva vida (munta a senyor).
378 Els plaers carnals no són pecats tan greus com els que acaba de descriure: ningú no pot

433
evitar el primer moviment del desig, i tals desigs són necessaris per conservar l’espècie
humana.
381 Però, quan els «delits del cos» es desitgen excessivament, l’home assoleix l’hàbit
pecaminós del desig, en el qual participa l’ànima conjuntament amb el cos, i aleshores sí que
el desig carnal és un pecat mortal.
383 part: el subjecte és l’arma; l’ànima vol que els desigs carnals durin més del que permet
la natura.
385 té: reté.
387 com a serp: com si toqués una serp.
388 no·s don: amb sentit d’imperatiu, «que no es doni».
390 algun bé: cap bé.
392 Els diners fan que l’home pequi en tot allò que fa, i fan que li sigui impossible assolir el
bé.
394 mal accident: una circumstància nociva exterior; aquest concepte contrasta amb el propi
bé, interior.
398 ans que no sia servit: en lloc de ser servit.
400 El subjecte és plaer.
403 per àls: per res; no és: pronúncia d’una síl·laba (manuscrit: nos).
404 sia irascut: pronúncia de quatre síl·labes (manuscrit: sia rascut); irascut: irat.
406 que son desig castic: que domini el seu desig.
408 que n’haja pobrejar: que n’hagi de mancar.
409 Si entre: pronúncia de dues síl·labes (manuscrit: Sentre).
412 quantitat: la mesura del bé exterior i material, en oposició a la qualitat, el bé interior i
espiritual.
416 hi ha algun deport: hi té algun gaudi.
417-18 L’honor conté el bé només quan obra mitjançant la virtut.
420 S’esdevé el bé de l’honor si l’honrat mereix l’honor; si no el mereix, es fa un tort a
l’honrat i als que l’honren.
421-22 El bé de l’honor es produeix només quan l’honrat és un home bo: és un bé per a qui
l’honra, i un bé més per a l’honrat.
423-24 L’honrat bo sent una mica el desig que l’honrin més encara, però si li treuen l’honor
no se sent adolorit.
425 amor: amor propi.
426 pel moviment primer: en el desig de ser més honrat (cf. v. 423) sense passar a l’orgull.
428 «que l’home es delecti en el valor que altres li donen».
429 entès malvat: l’home de bon enteniment, però malvat.
431 barat: maldat.
433 pec: nici.
435 se cové traure escarn: l’home hauria d’ésser objecte d’escarn.
438-49 Encara que un home sigui molt savi i molt bo, és tan fàcil que el món en digui bé com
mal.
440 tany: ateny.
441-42 No cal considerar dissortat l’home bo que a qui no lloen els altres.
442 no és: pronúncia d’una sola síl·laba (manuscrit: nos); malastruc: dissortat.
443 pec: nici.
444 que: qui.
446 famosa: digna de fama.
447 e que: regit per plànyer-se deu (v. 445).

449 March aclareix la seva al·lusió al «poble» al v. 442.
452 toc: toca.
453-56 March contrasta les «poques gents» que sostenen que l’home assoleix el bé quan es
deixa regir per un sentit de vergonya, i els nicis que creuen que es troba en el plaer.
457 mos breus parlaments: frase clarament irònica.
460 restrenyent bombaments: sense tolerar les fatuïtats.
463-64 El poeta exclou del seu consell aquells que ja són condemnats per la seva pròpia
presumpció; parla només als que, tot i ser sabents, no actuen d’acord amb el seu fi veritable.
466 los populars: els delits del poble.
468-72 No demana a ningú quin camí hauria de prendre. Encara que ho fes, no canviaria de
propòsit, però sí que aniria menys de pressa, llevat que fos tan foll que no reconegués el bé
que té davant.
474 com: quan.
477-78 paradoxa moral.
479 «Quan l’home que busca el favor del món veu que aquest món està en contra d’ell»; es
refereix al mesquí del v. 478 que vol servir el món fins que veu que el té en contra seu, i
s’acovardeix; llas: desgraciat.
482 aquestes: la virtut i la veritat.
486 al qui: al lloc que.
487 qui n’és menys: que en manca (de la virtut, la veritat i la raó).
434

CVII
Epístola poètica de regust estoic sobre la preparació per a la mort i la importància de la
resignació de qui sap que li queda poca vida.
El poema està dirigit a un home a qui March s’adreça als vs. 5-16 i a la segona tornada, on
l’anomena «Toni». Als mss. DHK aquest nom s’identifica amb Toni Tallander, altrament dit
«Mosssèn Borra», famós bufó de la cort d’Aragó, el sepulcre del qual encara es veu al
claustre de la Seu de Barcelona. Nascut, segons Bofarull, cap al 1360, va viure a les corts de
diversos reis i era un home d’una influència considerable a la cort d’Alfons a Nàpols.
Existeixen d’ell cartes en català dirigides a Alfons i a Maria, d’un to freqüentment festiu
propi d’un bufó. A la Biblioteca de Catalunya, una de les dues còpies de la Summa de
collascions o de ajustaments (traducció d’una obra llatina de Joan de Gal·les) dóna fe de la
seva importància en l’àmbit cultural, ja que al colofó es llegeix: «Aquest libre...féu scriure
mossen borra en la ciutat de València demorant ab lo senyor rey de Navara e fo acabat lo dit
libre a 8 de març any [1]438» (Biblioteca de Catalunya, ms. 2008, fol. 357v). Va fer
testament? el 25 de novembre de 1443 i va morir al castell de Càpua a Nàpols el 16 de juliol
de 1446 quan ja tenia més de vuitanta anys. Cal situar, doncs, el poema de March en la
primera meitat del 1446 o en una data anterior quan perillava la vida de mossèn Borra.
Encapçalen el poema uns versos sentenciosos sobre el remei a la por de la mort. Als vs. 5-
16 March anima el destinatari a preparar-se per a la seva fi valent-se de la virtut, defensa
segura contra la damnació eterna, i a oblidar els plaers del món dels quals ja no pot gaudir. A
partir del v. 17 desenvolupa aquestes idees introduint diversos dels conceptes que apareixen
amb freqüència en la seva obra, però aquí ajustats al context concret de la malaltia mortal del
seu amic.
March identifica la causa de l’angoixa de la mort en la naturalesa doble de l’home: el seu
esperit no tem la mort del cos però sí el seu destí posterior; el cos, en canvi, la tem perquè
representa la seva no-existència. Però l’estret vincle entre l’ànima i el cos fa que l’home, fins
i tot l’home bo, no distingeixi entre el cos i l’ànima com a causes de la seva angoixa de la
mort. Quan l’home exerceix amb fermesa les virtuts morals i les teologals (descrites als vs.
79-80), minva la influència del cos en la seva actitud envers la mort i espera la seva fi amb
esperança i sense por.
A la primera tornada March prega a la Mare de Déu que ompli de fe tothom; a la segona
anima Toni, el qual mor de gota, a pensar en el seu esperit i a oblidar-se de la carn que «és ja
fem».
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Jaime Ripoll y Villamajor, «Colección de monumentos para escribir la historia
y dar a conocer al caballero catalán, llamado comunmente Mossén Borra, que yace en el
claustro de la santa iglesia de Barcelona», MRABLB, 2 (1868), 77-129; Francsico de Bofarull
y Sans, «Tres cartas autógrafas e inéditas de Antonio Tallander, Mossén Borra, maestro de
los albardanes de D. Fernando el de Antequera y algunos documentos desconocidos relativos
al mismo personaje», MRABLB, 5 (1896), 3-100; Commentaire, pp. 128-30; Poesies, IV,
161-67; Ramírez, La poesia, pp. 85-88.
Oh quant és foll qui tem lo forçat cas
e contra aquell remei és demanant,
e qui poder se troba molt bastant
435

4 e no·l coneix, pensant-l’haver escàs!
Vós sou aquell amprant contra la mort,
puis és forçat que en molt breu temps morreu;
hoc menysprear son poder bé podeu
8 e, no tement, morint sou d’ella estort.
En vós està fer son cas flac o fort
car lo seu mal per dues coses naix:
per tembre·l dan del lloc eternal baix
12 e per haver perdut al món deport.
Ja de aquest alçar podeu la mà
puis vostres senys los quatre haveu perduts;
doncs, contra·l dan armau-vos de virtuts
16 e no us dolrreu ne tembreu ça ne lla.
A l’home bo la mort negun mal fa
ans és mijà per on trespassa a Déu,
e si·l mal hom, morint, en mal se veu,
20 no ho fa la mort mas ha mal com pecà.
La mort tem molt qui viu en mal delit,
car perd dos móns jusà i superior;
si·l bo, perdent lo cos, passa dolor,
24 no és molt gran pensant de l’esperit.
A l’home Déu ha dos móns establit
així com són dos natures en ell;
cascuna part espera en aquell
28 d’on l’ésser trau, finit o infinit.
Al nostre cos la mort del tot confon,
perdent son bé, lo qual és tot present;
e l’esperit no tem anul·lament:
32 per mort reviu, mas va no sabent on.
Los sentiments d’aquests diverses són,
per bé que tots aquesta mort desplau:
u tem e dol e l’altre en dolor jau,
36 lloc vol cascú en lo seu propi món.
Aquest compost en molts veig discordar,
e en altres molts que en acord par que estan,
mas no és ver, puis males obres fan;
40 lo bon hom sol pot ab si acordar.
Ab vera pau lo bon hom pot obrar,
no·l mal faent, car mal fi no promet;
per esta fi lo bé i lo mal és fet:
44 pel bé s’ateny, pel mal no·s pot guanyar.
En general hom vol i entén est bé,
particular quan ha dreta raó;
436

entén, no·l sent, l’obrant per passió,
48 e lo malvat no·l sent ne·l creu per fe.
Cascuna part de nós tira d’on ve:
lo cos terreny deçà vol romanir,
l’arma d’aquell no·s volria partir,
52 e lo seu bé per la mort li pervé,
mas tant abdós han estreta amistat
que l’u dolor pel companyó sofer,
hoc fins en tant que·l mal torna en plaer,
56 i el mal aquell ha per gran bé estimat.
Tant com més l’hom tem l’immortalitat,
d’aquesta mort sofir major turment,
e si prés mort creu son anul·lament,
60 en major mal és per la nul·litat.
E que lo món superior no fos,
a l’hom és ops que ho pens ésser així,
car lo present no·l trau d’ésser mesquí:
64 nostre apetit no fuig a freturós.
Per ésser l’hom contra mort animós,
l’és ops virtut teulogal e moral,
sí que lo cos sia racional,
68 per l’apetit portat a virtuós;
lladoncs tot l’hom bons delits usarà,
passats pel cos mas a l’arma semblants,
més d’immortal que de mortal tocants,
72 sí que en est món de l’altre ja sentrà.
Qui en tant ve, la mort no dubtarà,
car lo seu cos en arma haurà conduit;
sí com lo mal hom d’ànima és buit,
76 així lo bo lo cos nosa no·l fa,
puis ab raó jaquit ha tot extrem
e temprats ha tots los mals moviments:
espera en Déu e dóna als no havents
80 e viu en fe, d’on tots nos salvarem.
Tornada
Mare de Déu a tots los qui creem
que tu portist aquell Crist, fill de Déu -
per consegüent per nós morí en creu -
84 fes-nos haver tanta fe com volem.
Endreça
437

Toni amic, vostra carn és ja fem,
e sens la gota haveu bon esperit;
si no hi pensau, restareu escarnit,
88 que per ser fresc lo cos, l’esperit crem.
438

439
Notes CVII
1 lo forçat cas: allò que és inevitable.
2 aquell: es refereix a lo forçat cas.
3-4 «i que té prou poder [contra el «forçat cas»] i no se n’adona, creient que en té poc».
5 aquell amprant: emprant el poder (v. 4) contra la mort.
7 hoc: fins i tot.
8 L’amic del poeta només sentirà el mal de la mort si li té por.
9 son cas: l’efecte de la mort.
12 deport: plaer.
13 aquest: el plaer del món.
14 L’amic ha perdut l’ús, o l’ús adequat, de quatre dels cinc sentits.
16 ça ne lla: ni en aquest món (cf. v. 12) ni en l’altre (cf. v. 11).
19-20 El malvat tem la mort, no per la mort mateixa, sinó per les conseqüències d’haver
pecat.
21 mal delit: plaer pecaminós.
22 jusà: sublunar.
27 en aquell: en aquell món.
30 L’únic bé del cos és el que té en el món material.
33 d’aquests: del cos i de l’esperit; diverses: diversos (forma plural masculí en -es).
34 tots: als dos (cos i esperit).
37-40 La coexistència en l’home del cos i de l’esperit - el compost - causa en molts la
discòrdia; si en alguns malvats sembla que conviuen en pau, aquesta impressió és falsa;
només en l’home bo és possible aquesta pau.
42-44 Les males accions no assoleixen cap «fi», no es compleixen, a diferència de les bones.
46 particular: regit per En (v. 45), «En general...en particular»; l’home passa de l’enteniment
general del bé a la comprensió particular només quan es deixa regir per la raó.
47-48 L’home bo però apassionat també pot entendre el bé, però no pot experimentar-lo; el
malvat no arriba ni tan sols a entendre’l.
50 terreny: terrenal; deçà: al món material.
51 d’aquell: del cos.
52 e: encara que.
54-55 L’ànima s’afligeix quan perd el cos, fins al punt que comença a creure que el bé
enganyós és un bé vertader el bé enganyós (el mal) del cos; sofer: sofreix.
55 hoc fins en tant: àdhuc, fins al punt.
58 sofir: sofreix.
59 prés: després.
61 «Encara que el món superior (el cel) no existís...»
62 és ops: cal.
63-64 Mitjançant l’apetit, que no deixa mai de sentir la manca de l’objecte del desig, l’home
sempre serà desgraciat en aquest món.
66 l’és ops: li cal; teulogal: teologal; les tres virtuts teologals - la fe, la virtut i la caritat -
s’enumeren als vs. 79-80 (on March interpreta «caritat» en un altre sentit, el del socors que
hom ofereix als pobres).
69-72 Efectes de l’apetit racional, quan el cor es deixa guiar per la raó.
73 no dubtarà: no temerà.
74 «perquè haurà subjugat el cos a l’ànima».
77 jaquit: deixat.
78 mals moviments: els primers impulsos dels desigs dolents

79 als no havents: als pobres.
440

441
CVIII
El poema consta de tres parts. A la primera estrofa March descriu en primera persona la
seva situació particular, afirmant que del mal que actualment l’afligeix només pot culpar-se a
si mateix: això es deu a una «falta de l’entendre» que l’ha fet valorar massa allò que el seu
apetit desitja. A la segona part del poema - i la principal, ja que ocupa els vs. 9-96 - March
pren el seu cas particular com a punt de partida per a una disquisició moral sobre l’apetit on
tornaran a aparèixer les referències personals.
En aquestes estrofes denuncia la follia dels que - com ell mateix - es deixen cegar per
l’apetit i volen tenir per sempre els béns del món, com l’honor i la fama (vs. 9-36). Els homes
van encara més errats si el que busquen és l’amor de les dones (vs. 37-48). Tot seguit March
amplia la seva denúncia dels qui ignoren la veritable naturalesa de l’amor i de les dones, i
dels qui es neguen a acceptar la veritat fins i tot quan la tenen davant (vs. 49-72). Afirma que
la via de superació de l’apetit consisteix en esquivar-lo des del començament, proveint-se del
coneixement de la vertadera naturalesa de l’objecte desitjat ja que, un cop entrat el desig, és
díficil arrencar-lo.
L’última part del poema consta de dues tornades. A la primera March s’adreça als lectors
en general, animant-los a «fugir del món» (vs. 97-100); a la segona, dirigida a «mon senyor»,
lloa el destinatari del poema com a home que té vençuts els «apetits mals» i exemple de com
li escau a l’home dominar la passió. És ben probable que es refereixi a Alfonso, com als
poemes LXXI i CXXII. També, com ens recorda Bohigas, es podria tractar de Joan, rei de
Navarra o del príncep de Viana, també «senyors» de March.
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, pp. 130-31; Poesies, IV, 167-74; Ramírez, La poesia, pp. 88-90.
No·m clam d’algú que en mon mal haja colpa;
si·m clam de mi, jo·n passe ja ma pena:
defora mi és la causa qui·l mena,
4 mas dintre mi és aquell qui m’encolpa.
No sé si·m ve per falta de l’entendre,
fals estimant les coses presentades,
o l’apetit, per sobresdesijades,
8 és ocasió que no les puc entendre.
Menys de caler enteniment despendre,
tot quant Déu féu és bo per sa natura:
Ell establí a tota creatura
12 terme de bé e no·n pogués més pendre;
e l’home foll sa natura regira
e met valor on degun preu se troba;
despulla si e dóna a l’estrany roba;
16 gràcia fa, de si mateix la tira.
L’ull de l’hom pec totes les coses mira
de sobre si, essent elles jussanes,
i a son voler vol portar les foranes;

20 e quan no pot, en contra Déu sospira,
no compensant com en ell és la falta,
per no domdar l’apetit no fartable,
pensant que és bastant e sats durable
24 la cosa que és poca, e tost s’alta.
Assats en hom és la raó malalta,
que a son voler portar vol tota cosa,
ne sap que l’hom en lo món no reposa
28 si del forçat que sofir se desalta.
Doncs, quant és foll lo qui vol l’impossible
e té’s per cert que és molt lleus de atényer,
ne sap que mai l’apetit pot estrényer
32 si doncs no·l met en lo cert e possible.
Tant lo sentir e l’entendre és fal·lible
com en menys temps aïra l’hom o ama;
viure li plau e vol honor e fama,
36 e dins breu temps li és cosa terrible.
Doncs, ¿què serà dels qui en les dones volen
amor gentil, amor e gran bonesa,
dient que·ls fa la fortuna malesa,
40 per no saber d’on los ve per què·s dolen.
No és molt poc als qui ben amar solen
saber d’on ve per què dolor sofiren:
ab cor d’haver, tot bé complit requiren
44 per dona amar, i ans d’haver per déu colen,
per ignorar amor e sa natura;
e ignorant les dones e llur ésser,
cuiden que·l pa qui·ls da fam los deu péixer,
48 e dura tant la fam com l’oradura.
Gràcia ateny aquell qui no atura
en la error sinó mentre ignora;
mas com coneix, moltes veus no se’n plora
52 e no se’n part ne en penedir met cura,
e a les veus, la falta coneguda,
partir se’n vol e lo partir l’agreuja,
perquè li plau i és temps que s’hi alleuja,
56 esperant qual part d’ell serà vençuda.
Enemic és de la cosa sabuda
l’enteniment si veritat no guarda;
doncs de amor follia és sa guarda,
60 puis dins breu temps de blanc en negre·s muda;
no pens algú la colpa d’amor sia
ne de l’amat, mas de l’amant, qui ferma
442

sa voluntat en lloc on no ha ferma.
64 Foll és aquell qui·l vent fermar volia.
Lo que és darrer met l’hom en primeria,
e no ho coneix fins que no és temps que·s faça.
Quan l’apetit totes coses abraça
68 e lleixar vol ço que fer no·s poria,
lladoncs l’hom veu, si és sabent, l’errada
com ne per què no ateny lo que cerca.
Lo savi pren lo profit de sa cerca,
72 lo foll roman en sa trista encontrada.
Ans de haver la cosa desijada
és de saber, haüda, quant contenta,
e ço no·s sap si l’hom primer no tenta
76 l’ésser de si e del que li agrada
e que primer son apetit estrenga
a no voler lo que raó no vulla.
De l’hom vestit mal pendre fa despulla;
80 menys és de fer tolre’l ans que la prenga.
Pus fàcilment jo crec que l’hom atenga
tolre’s desig que en aquel metre terme.
¿Qual és aquell que en lloc llenegant ferme
84 son peu que tost en terra no s’estenga?
Doncs, qui d’amor segurament vol viure,
los moviments ab fermes raons tolga,
e qui d’açò no és bastant s’estolga
88 més prop li és lo plorar que lo riure.
A cobejar és hom primer delliure
que no haver de les coses ciença,
per què no té franca la coneixença
92 dones i amor en lloc degut assiure.
No sé com és, coneixença primera,
que·ls apetits mortificats no sien;
ella val poc si ells camí desvien,
96 i ells van com orbs si no·n prenen carrera.
Tornada
A tots aquells que en lo món han manera
de abraçar totes coses mundanes,
com pus n’hauran veuran ells i elles vanes.
100 Fugir del món és la dreta carrera.
Endreça
443

Vós, mon senyor, haveu ciença vera,
i els apetits mals a vós no contrasten;
mostrau a molts qui ho saben e no ho tasten
104 si·l passionat ha la raó sencera.
444

445
Notes CVIII
4 aquell qui: és a dir, ell mateix.
6 «avaluant de manera errònia allò que es presenta a l’enteniment».
7-8 Enteneu: «o [si] l’apetit és ocasió que no pugui entendre les «coses presentades» perquè
les desitja excessivament (per sobres)».
9-10 Sense gran esforç d’enteniment, tothom veu clarament que tot el que Déu ha creat és bo.
11-12 Déu va establir els límits dins dels quals totes les criatures poguessin conèixer el bé; e
no·n pogués: «i [establí que] no en pogués...»
13 regira: capgira.
15-16 L’home foll abandona la seva naturalesa humana, negant la part espiritual del seu
ésser; es converteix en un ésser que és més animal que home.
17 pec: neci.
18 jussanes: inferiors.
19 les foranes: les coses estranyes al seu ésser, els béns exteriors.
21 Per a l’hom pec que acusa Déu de negar-li béns forans no seria cap conhort adonar-se que
és ell mateix qui en té la culpa perquè no doma el seu apetit carnal.
23 sats: molt.
24 e tost s’alta: l’hom pec s’acontenta fàcilment de les coses efímeres del món.
25 Assats: Molt.
28 «si a l’home li desplau el sofriment que la fortuna li destina»; del forçat: del forçat cas, la
situació ineludible que li imposa la fortuna; sofir: sofreix.
30 que és: llegiu amb elisió; de atényer: sense elisió.
31 estrényer: reduir, dominar.
33-34 Com més fàcilment passa un home de l’amor a l’odi, o a l’inrevés, més són imperfectes
el seu sentiment i el seu enteniment.
39-40 Els enamorats blasmen la fortuna perquè no saben que el seu mal ve de posar el seu
amor en les dones.
41 No és molt poc: És difícil.
43 ab cor d’haver: impulsats pel desig de posseir la dona estimada; requiren: demanen.
44 per déu colen: la veneren com a un déu.
47 Frase col·loquial semblant a la del CVI, 472, «foll que en saber no bastàs/ quin és lo jorn
que menja alegre pa».
48 l’oradura: la follia.
49-50 Gaudeix de la gràcia de l’amor aquell que viu despreocupat fins que s’adona del seu
error.
51-56 No obstant és freqüent que, fins i tot quan s’adona del seu error, no se’n penedeixi i
segueixi errant; hi ha altres casos en què l’home vol deixar el mal hàbit, però li sap greu
deixar-lo i segueix vacil·lant.
55 s’hi alleuja: s’hi allotja; d’ençà de molt temps s’ha lliurat a l’amor.
56 qual: quina.
57-60 L’enteniment rebutja tot allò que sap que no inclou la veritat; és per això que l’amor es
protegeix de l’enteniment, fent que l’amant enfolleixi l’amant de manera que no vegi més
enllà de la falsa aparença de l’amor.
62 ferma: fixa.
64 fermar: lligar.
65 met: el subjecte és l’hom.
72 en sa trista encontrada: en la comprensió del seu error.
73-74 Abans de tenir allò que es desitja convé saber fins a quin punt pot acontentar l’home

446
un cop l’ha aconseguit (haüda).
75 tenta: tempta, prova.
76 l’ésser de si: el seu propi ésser.
77-78 L’home ha de sotmetre el seu apetit a la raó de manera que no desitgi allò que la raó no
aprovi.
79-80 Versos d’expressió el·líptica el sentit dels quals sembla ser el següent: Li és molest a
l’home ja vestit tornar a despullar-se; d’una manera semblant, l’home pot resistir els apetits
més fàcilment si els supera abans que es converteixin en un hàbit. Els vs. 81-82 confirmen
aquesta interpretació. Commentaire, Poesies, i Ramírez interpreten aquests versos de
maneres diferents. Per a la interpretació que proposem cal entendre que al v. 79 mal pendre
fa significa «[li] és difícil» i que despulla és el subjecte de fa, és a dir, «[La] despulla [de]
l’hom vestit [li] fa mal pendre». Al v. 80 ·l es refereix a un objecte implícit, «hàbit« o
«vestit», i ans que la prenga es refereix a la despulla (cf. Tirant citat a DCVB: «Consentí
que...prengués la despulla de la mia virginitat»).
86 los moviments: els primers impulsos dels desigs; tolga: tregui.
87 no és bastant s’estolga: «no tingui la capacitat per separar-se [de l’amor]...»
89-90 Fóra més fàcil que l’home deixés de tenir desigs que arribar a tenir un coneixement
vertader del món; és per això que no arriba a adonar-se del poc que valen l’amor i les dones;
sciença: coneixement.
93-94 És a dir, «No sé com és que·ls apetits mortificats no sien coneixenca primera». El
poeta es demana com és que l’home no té coneixement de la veritat abans de trobar-se
subjecte als apetits; si aquest fos el cas, l’home els tindria sempre controlats.
95 ella: la coneixença; ells: els apetits.
96 Els apetits caminen cegament si no segueixen el camí que els indica el coneixement.
99 Com més «coses mundanes» aconsegueixin més s’adonaran de la vanitat de si mateixos i
d’aquelles coses.
102 contrasten: contrarien.
103-104 El «senyor» a què es dirigeix March és exemple a tots aquells homes que, com el
poeta, entenen que la raó hauria de dominar la passió però no actuen d’acord amb el seu
enteniment.

CIX
Poema d’amor caracteritzat per l’expressió convencional de sentiments amorosos que
manquen del tot d’una dimensió moral o teòrica. Si ens pot sorprendre el lloc del poema en
l’ordre segons el ms. F, al costat de poemes moralitzants on el poeta rebutja l’amor dels
sentits, les referències fetes als vs. 17-20 i 33-36 a un llarg període on ha estat apartat de
l’amor semblen aportar-hi una certa lògica. D’altra banda, hom ha suposat que el senyal
«Mon darrer bé» hauria d’indicar una relació sentimental de la plena maduresa o vellesa del
poeta. No obstant, és possible que aquesta composició pertanyi a una època ben anterior a la
dels últims anys del poeta, i no sembla lícit fer cap suposició quant a la seva posició
cronològica.
La lloança de la dona a la qual s’adreça el poeta recorda, als. vs. 5-8, el poema XXIII: la
bellesa del «cos» de la dama és senyal d’una altra bellesa, espiritual, que és el vertader
objecte de l’admiració del poeta. La dama li fa oblidar tots els mals que ha sofert a les mans
de l’amor i de les dones de manera que ara s’hi lliura de grat una altra vegada, i a una dama
que supera en valor a totes les altres (vs. 25-28).
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, pp. 131-32; Poesies, IV, 174-77.
Dona, si us am, no·m graescau amor
aquella part de què jo só forçat:
graïu a Déu qui us ha tal cos forjat
4 que altre cos no basta a sa valor,
bell, ab gran gest, portant un esperit
tan amplament que no·l té presoner,
mas com senyor usant de son poder,
8 tenint estret davall si l’apetit.
E si treball per tostemps jorn e nit
e faç quant pusc perquè·m vullau amar,
no meresc tant, car no·s pot bé comprar
12 la vostra amor: lo preu és infinit.
Ací és causat lo meu mereiximent
com la dolor i el treball a mi plau,
mas no meresc ser amat si us desplau:
16 no basta en pus que un covidament.
Hajau-me grat com lo meu pensament,
que era apartat d’amor de tot en tot,
e ja d’amor jo no escrivia mot,
20 ans del passat era ver penident,
ara per vós i en vós tot lo despenc,
menys de pensar que me’n remunereu.
Si amor fa que per ço mi ameu,
24 farà·l que sol, e mal que·l costum tenc.
Puis amor vol que en amar tant m’estenc,
per molta part de vós que trop en mi,
447

tanta que mai en altra no trobí,
28 e de amar aquelles ell estrenc,
raó serà que estrenga més a vós,
puis que per vós m’ha estret més que jamés
a aquell semblant vostre per qui só pres.
32 Mal resta amor, no fent amar abdós.
Llong temps és ja que, per fugir dolors,
fugí amor aitant com en mi fon,
mas, veent vós, records en mi no són
36 dels mals passats, ans me paren dolçors.
Jo li perdon los mals que n’he passats
e lo present i els que són per venir:
acordat só per vós tant soferir,
40 puis que aquell sàpia que sentats.
Tornada
Mon darrer bé, ja eren castigats
los meus volers a jamés dona amar.
Per vós amar jo·ls vull llicenciar;
44 si no us n’han grat, hajau-los per ingrats.
448

CIX Notes
1-4 No cal que la dama atribueixi a l’amor el fet que el poeta s’hagi enamorat d’ella: la part
del poeta per la qual ha entrat l’amor, els ulls, l’ha fet Déu, el qual també ha creat la dama.
4 no basta a: no arriba a tenir.
5-8 March lloa el domini intel·lectual de la dama sobre el seu cos. El poeta contrasta la
llibertat del seu esperit, no oprimit pel cos i l’estat «estret» o confinat del seu apetit (pel
sentit de estret cf. XXVIII, 15, fer vida estreta, és a dir, la del condemnat).
5 gran gest: el conjunt extraordinari d’elements físics i espirituals que formen la bellesa de la
dama; cf. XXIII, 16.
13-16 El poeta considera que es mereix l’amor de la dama només en la mesura en què està
disposat a sofrir per ella; però si aquest sofriment desplau a la dama, aleshores ell deixa de
merèixer el seu amor i no té dret a demanar més que una sola audiència amb ella;
covidament: acte de pregar qualcú de venir a un lloc» (DCVB), «cridar».
20 ans del passat: abans d’allò que ha passat, és a dir, el seu enamorament de la dama.
22 menys de: sense.
24 L’amor no té costum de recompensar l’amant, i si ho fa en el cas del poeta, deu ser només
perquè li és grat, ja que aquest és l’únic motiu pel qual l’amor actua; tenc: tingué.
26 L’amant ama pel semblant (cf. 31) que troba en l’amada.
28-29 L’amor (ell) va constrènyer el poeta a amar altres dones abans d’aquesta i seria just,
per tant, que obligués més la dama a amar el poeta.
30-31 mal resta amor: amor queda malament.
36 ans me paren: «més aviat, em semblen».
39 acordat só: estic resignat.
40 «mentre sàpiga que sentiu el meu sofriment».
41 castigats: ensenyats.
43 «Jo els [los meus volers] vull eximir a amar-vos».
44 «Si [los meus volers] no us n’estan agraïts, tingueu-los per malagraïts»; el poeta vol
suggerir que, si ama de nou, ho fa malgrat la seva voluntat de no amar mai més.
449

450
CX
De la mateixa manera que al CIX, seria probablement imprudent donar importància al lloc
que ocupa aquest poema en l’ordenació establerta per Pagès.
March parla del seu desengany absolut envers el seu propi comportament: ha arribat a fer el
que no volia fer encara que ja veia de lluny el perill: el seu fat s’ha acomplert. Dedica les
últimes dues estrofes a meditar sobre la naturalesa de la fortuna, i conclou que aquesta força
té domini sobre aquella part material de l’home que no és regida per la raó, és a dir tot el que
és del cos. Considera que la mala fi que el fat podria tenir-nos prevista es pot eludir si l’home
s’esforça per desviar-se del curs de mala acció que ha emprès (vs. 37-40).
En cap moment d’aquests quaranta versos, que inclouen dos notables símils (vs. 5-8, 17-
24), March no aclareix el context concret al qual al·ludeix, però les referències al «dolor» i al
«cos» l’assenyalen amb prou claredat. És només a la tornada on aquest context es fa explícit,
quan el poeta prega a la Mare de Déu que el faci abandonar l’amor de les dones i l’ajudi a
dedicar-se del tot a ella.
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, pp. 132-33; Poesies, IV, 177-80.
Lla só atés d’on só volgut fugir:
tinc-me per pres e no só presonat;
mas jo veig clar lo córs de mon mal fat,
4 e no l’he vist ans de en ses mans venir.
Pren-me’n així com al devinador
de sa greu mort per alguns clars mijans
prenosticant no fugir de ses mans,
8 e ja ha per fet tot quant és venidor.
Oh tu, mal fat, mal prenosticador!
E veig-l’així com si era present,
per tal senyal que no pot ser mintent,
12 puis m’ha plagut lo que fui vorredor.
Quan só vengut al prenosticat punt,
veent, fui orb, e sabent, ignorant.
No sé què fon que·m tenc lo cor tirant
16 per anar lla on no volgra ser junt.
Sí co·l senglar que devalla del munt
pels cans petits qui no·l basten matar,
e baix al pla on veu alans estar,
20 vol e no pot tornar del pla en amunt,
ne pren a me qui per fugir mal poc
caic en les mans de dolor sens remei,
perpetual, sens mudar esta llei,
24 ans creixerà com en lloc dispost foc.
No creu lo fat molt hom qui és badoc,
e molt grosser li allonga·l poder
sobre què va e què pot en nós fer.

28 Lo cos és seu, e tot quant d’aquell toc;
mogut e ferm, ha lo poder per Déu
tant quant al temps se mostra variat;
mas tot per Déu és així ordenat,
32 lo qual no·s mou, ne·s muda l’orde seu.
Lo fat se pren, segons l’entendre meu,
tot quant és d’hom defora la raó:
lo foll és seu e sa elecció,
36 del savi pren quant a natura deu.
No sé lo fat si guarda sol la fi
o si la fi pels mijans mirarà;
lladoncs la fi son ésser mudarà
40 si los mijans pendran revés camí.
Tornada
Mare de Déu, hages mercé de mi
e fes-me ser de tu enamorat;
de les amors que só passionat
44 jo conec cert que só més que mesquí.
451

452
CX Notes
3 córs: curs.
5-8 «Com l’endevinador que pronostica, per alguns mitjans clars, que no s’escaparà de les
mans de la mort, i ja té per fet tot el que ha previst del seu propi futur,...»; prenosticant no
fugir: pronostica que no fugirà.
9 mal prenosticador: pronosticador de mal.
11-12 El poeta està convençut que el mal l’espera perquè n’ha vist un senyal inconfusible: li
ha acabat agradant allò que abans odiava.
12 lo que fui vorredor: allò que avorria.
15 tenc: tingué.
21 mal poc: un petit mal.
23 sense mudar esta llei: sense canvi.
24 com en lloc dispost foc: «com foc en lloc disposat».
25-27 Al contrari del neci, el qual nega que hi hagi una cosa com és ara el fat, els ignorants
exageren el seu poder; badoc: neci.
28 «El cos i tot allò que pertany al cos està en poder del fat».
29-30 Tant quan la fortuna d’un home és estable com quan canvia, és Déu qui en determina
la variabilitat.
31-32 El poeta recalca el contrast entre la variabilitat de la fortuna al món de l’home i la
immutabilitat de Déu, el qual la regeix des d’un lloc que es troba fora del temps; lo qual:
Déu.
33 se pren: afecta.
34 «tot allò que cau fora de la raó de l’home».
35-36 La fortuna té sota el seu poder el foll perquè aquest elegeix obrar sense fer ús de la raó,
però del savi domina només la part corporal del seu ésser.
37-40 El poeta es demana si la fortuna, en exercir el seu poder sobre l’home, només s’ocupa
d’encaminar-lo cap a un fi determinat, o si influeix directament sobre els mitjans pels quals
l’home arriba a aquest fi; si aquest fos el cas, està a l’abast de l’home desviar-se del fi,
decidint-se a canviar aquest mitjans. El sentit d’aquest passatge s’aclareix a la tornada on el
poeta prega a la Verge que el desvïi dels «mitjans», és a dir, les dones, que el duen cap al
final temut.
43 que só passionat: «que m’afligeixen».CXI
March, que en tots els seus nombrosos poemes de tema amorós s’esforça per variar el
context limitat que el tema ofereix, aquí introdueix una nova modalitat: en lloc de lamentar la
manca d’amor de la dama, expressa el seu dolor de trobar-se sense ni tan sols les ganes
d’estimar cap dona. Incapaç de sentir l’amor, no es pot considerar ni viu ni mort.
No obstant aquest començament, amb l’apòstrofe a una dama (vós), al v. 9 sembla al·ludir a
un rebuig, element que dóna a les seves queixes contra el món de l’última estrofa un sentit
implícit particular. Entre els qui acusa de no tenir cap sentiment de pietat, de ser més astuts
que la guineu i d’interessar-se només pels diners s’inclou la dama del v. 9, i podem suposar
que, de fet, el poeta es refereix sobretot a ella. A la tornada ja dóna per fet que la seva relació
amb ella es troba en tal punt que ni tan sols li permet destinar-li els versos que ara escriu.
Encapçala el poema la comparança del senyor exiliat (el qual correspon analògicament al
poeta exiliat de l’amor), imatge d’un gran patetisme que, no obstant, March no intenta
explotar a la resta del text.
Mètrica: Cobles croades capcaudades.

Bibliografia: Auzias, p. 222; Commentaire, p. 133; Poesies, V, 5-7; Archer, Pervasive Image,
pp. 122-24.
Així com cell qui⋅s parteix de sa terra
ab cor tot ferm que jamés hi retorn,
deixant amics e fills plorant entorn,
4 e cascú d’ells a ses faldes s’aferra,
dient, plorant, «Anar volem ab vós!
Oh, no⋅ns lleixeu trists e adolorits!»,
e l’és forçat aquells haver jaquits
8 (¿qui pot saber d’aquest les grans dolors?):
jo me’n confés a Déu e puix a vós
que jo só tal com lo de qui parlat,
car tot delit de mi és apartat,
12 sí que jamés me veja delitós.
No solament he lo delit perdut,
ans en son lloc entrada és dolor,
car jo m’aïr, havent perdut amor,
16 e jac del colp que tostemps he temut.
No menys que mort a mi és avengut:
no⋅m pot fer pus que fer perdre lo món;
e jo d’aquest a tothom ma part don,
20 puix que no am ne puc ser benvolgut.
Tot ço que veig me porta en record
lo mal present e lo que és per venir;
lo negre prop lo blanc fa més lluir:
24 un poc delit ma dolor fa pus fort.
Jo no puc dir senta dolor de mort:
sa tinc lo cos e malalt l’esperit
d’un accident que en vida m’ha jaquit
28 en tal estat que no⋅m trop viu ne mort.
L’enteniment no⋅m delita en saber,
e res plaent no vol ma voluntat;
jo visc al món e d’ell desesperat;
32 si en l’altre pens, no⋅m calfa molt l’esper.
Oh mos amics, vullau dolor haver
e pietat del qui, viu, perd lo món,
e majorment si algú en tant hi fon,
36 car molts hi són que en res no hi són mester,
altres havents d’aquells menys sentiment
que la guineu, molt astut animal,
453

e d’altres molts que l’entendre no⋅ls val
40 sinó en justar aquell metall argent.
Tornada
No sé a qui adreç mon parlament,
perquè és llong temps no⋅m parle ab amor,
e dona al món no sent de ma tristor;
44 així mateix, jo no n’he sentiment.
454

455
Notes CXI
10 lo de qui parlat: lo de qui he parlat. L’assimilació de la [e] de la forma verbal a la vocal
diferent del pronom precedent és insòlita a March. Les edicions d i e donen lo de qui he
parlat, solució adoptada per Ferraté, i b i c indiquen la llacuna amb la puntuació: lo de qui’
parlat.
18 no·m pot fer: el subjecte és mort; la mort no li podria fer més mal que allò que acaba de
passar-li.
19 El poeta renuncia a tot allò que li pot oferir el món.
24 poc: delit.
27 accident: desgràcia.
35 si algú en tant hi fon: si algú ha sofert tant (cf. CXV, 80: «que per tan poc en tant me
degués veure»)
36-37 Hi ha molts al món als quals no els serveixen de res els sentiments de dolor i de pietat
envers els altres, i saben menys d’aquests sentiments que una guineu, el més astut (i el menys
compassiu) dels animals.
40 justar: aplegar.

456
CXII
Aquesta llarga meditació sobre la relació entre l’home i la mort té el seu punt de partida en
la situació personal del poeta a la qual al·ludeix breument a la primera estrofa, descrivint-se
com un valencià vell i malaltís. Després, però, no torna a referir-se a la seva situació
personal, tot i que de vegades fa servir la primera persona per introduir una nova idea en la
seva disquisició, fins a la tornada, on prega a la Mare de Déu que intervingui a favor de la
seva ànima.
Tot apostrofant la mort de manera constant al llarg del poema, March la descriu com la
gran força destructora del món: no tan sols treu a l’home els béns mundans de la riquesa, la
fama i l’honor sinó que posa fi a allò que l’home més valora: l’ésser mateix. Destrueix fins i
tot la felicitat que ve de les bones obres i de la virtut. L’home intel·ligent és més conscient
d’aquest poder destructor que el de poc seny.
March al·ludeix breument, en uns versos que recorden els «cants de mort», el dol de qui
perd l’estimat i que sent aquell dolor barrejat amb el plaer del record de la felicitat (vs. 77-
80). Només l’home que es dedica a Déu pot dir que la mort li és bona, però tampoc ell no pot
afirmar que la mort li sigui benvinguda, i no la rep amb goig (vs. 81-89).
Una possible defensa contra la mort és decidir-se a no adelitar-se en res del món i veure la
mort com un bé que posa fi a molts mals, però ja no hi ha homes al món capaços de viure
d’acord amb aquesta actitud (vs. 111-40). Una altra via és l’exercici de la «moral virtut» (v.
189), qualitat que alguns arriben a tenir i que no s’ha de confondre amb altres motius, no
virtuosos, que tenen els homes per menysprear la mort (vs. 141-220).
March descarta la consolació que els filòsofs com Sèneca i altres ofereixen als seus escrits
ja que no hi ha cap filosofia que ajudi l’home a superar el terror que sent davant la mort (vs.
221-40). El poeta planteja el problema de quin nivell d’intel·ligència és més susceptible al
sofriment de la mort, i arriba a la conclusió que és el del savi (vs. 241-90).
A gairebé tota la resta del poema (vs. 291-400), March insisteix en la importància de
l’esperança i les altres virtuts teologals per combatre la mort. No n’hi ha prou amb practicar
les virtuts morals, ja que es poden originar en la naturalesa de l’individu i sense que ell
practiqui la caritat o la fe. La virtut moral serveix l’home en aquesta vida, però no en l’altra,
com es veu pel fet que es practicava entre els pagans que no coneixien Déu. Els esforços
morals de l’home només tenen valor mentre serveixin per amar més perfectament el Creador.
A les últimes dues estrofes (vs. 401-20), March conclou que la vida dels homes és una via
cap a l’altra i que a l’home li és donada la vida perquè en ella s’esforci a ser com Déu. Les
virtuts teologals han d’anar al capdavant en la vida de l’home, sobretot la caritat, sense la
qual no valen l’esperança i la fe.
Mètrica: Cobles de vuit versos croats amb un dístic a la fi.
Bibliografia: Commentaire, pp. 133-36; Poesies, V, 8-32.
Cobrir no puc la dolor qui·m turmenta,
veent que mort son aguait me descobre:
jo li graesc com sa entenció m’obre
volent del món traure’m sens dar-me empenta,
5 car tot primer virtut del cos m’ha tolta;
ja los cinc senys no senten lo que solen,
los a part dins de gran por ja tremolen,
l’enteniment de follia tem volta.

La velledat en valencians mal prova,
10 e no sé com jo faça obra nova.
Oh mort, qui tols a tots vivents la vida,
tu est dolor a tota humana pensa!
A tu no tem qui en tu jamés pensa
o qui en Déu ha voluntat unida;
15 entre aquests dos estats és tot lo poble,
e jo confés ésser de aquest nombre.
E ve per temps que de por jo m’assombre,
e puix la perd, mas no·m ve de part noble:
de passió parteix o de follia,
20 e tembre torn tant que m’és dolentia.
¿Qui pot saber quant a l’hom est noïble,
destruint quant li atorga natura,
hoc e tot ço que ell mateix se procura,
fent racional per virtut lo sensible,
25 delitant-se tant com delit delita,
car de un poc tothom delita·l viure?
Los béns forans que porten plor e riure,
en llur poc bé de mal porten sospita,
mas aquells grans e propris tu fas perdre;
30 tu has ja fet a molt bon hom esperdre.
Doncs, ¿qui serà que·l cor no li tremole,
veent que tu li tols de l’home l’ésser?
¿Qui pot pensar la dolor del desésser?
E de tant mal, ¿qui és lo qui·m console?
35 Tots quants béns són, morint hom, tu anul·les,
e fas morir aquells qui ab si porten
la vida d’hom e d’aquella·s conforten;
grans benifets tu destruus ab tes butlles.
Qui·t vol mirar ab vista sensitiva,
40 quant ha més béns tu li est pus esquiva.
De tots los béns que dóna la fortuna,
si tols aquells, no se’n deu l’home dolre,
car menys de tu jo·ls veig a molt hom tolre:
qui·ls dóna·ls tol, e no hi té colpa alguna;
45 tu, sens res dar, destruus quant ella dóna.
Tement a tu, en res hom no reposa;
ab tu ensems, no hi ha al món bona cosa;
plaent pensar prop de tu no·s condona.
Tu est dolor que totes dolors passes,
50 tu est a l’hom com al cavall mordasses.
Tots los béns tols de fama gloriosa
e de honor degudament guanyades
457

e veure en si morals virtuts justades,
faent en l’hom la pensa delitosa.
55 Aprés d’açò, ¿qui pot donar estima
al sobiran delit qui·n surt de l’obra?
Felicitat, per propi nom, li’n sobra,
e fa que nós prop lo cel nos arrima;
no·ns hi fa entrar mas no hi entram sens ella,
60 e destruint l’hom tu destruus aquella.
Com pus subtil és nostra coneixença,
pus dolorós és ton cruel damnatge;
l’hom qui·l sentir e l’entendre ha salvatge
no sent delit ni de mal sofirença.
65 D’amor nos ve la dolor que tu·ns dónes
perquè·ns tols ço que nostre voler ama,
no sol honor, fills, riquea e fama:
tot lo bé tols que senten les persones.
Ta fort dolor ab lo sentir jutjada
70 trau de tot seny quan és imaginada.
L’obra serà, en esguard de molts, guasta,
perquè no explic molts casos en què·ns toques:
en compte són les pedres de les roques,
mas dir tos mals llengua d’hom no abasta.
75 Dónes dolor ab delits acostada;
lo qui la sent no coneix que tal sia;
aquesta és quan parteix companyia
entre·ls amants qui han vida mesclada,
quan los delits se membren de la vida
80 e ta dolor ab delit és sentida.
Diversitats de dolor en l’hom portes;
açò esdevé segons que a nós trobes;
ton mal és tant com lo delit que·ns robes;
per ço totstemps nom de cruel aportes.
85 Tan solament al qui en Déu espera,
no follament mas per sa bona obra,
tu bona est, car per tu gran bé cobra,
anant en lloc on és sa vera espera;
ab tot açò, no li desplau lo viure,
90 e quan li véns no s’aparella a riure.
Passats són ja los qui mort desijaven
per conseguir glòria en l’altre segle,
e molts antics qui·ls fou la raó regle
en obrar ço que per virtut obraven.
95 Carnals delits fan a l’hom la mort tembre
puix són aquells que en molt natura plaen;
458

los del compost plaen hoc e no plaen,
e llur excés la raó vol que·ns membre,
e si·ls reprén e tolre aquells no basta,
100 ja sens la mort per aquells dolor tasta.
Los purs delits que pels senys hòmens senten
bé atemprats, la dolor no s’hi mescla,
e los que són d’enteniment sens mescla,
que lo excés no toquen ne consenten.
105 Quan al mellor estat d’aquests hom munta,
lo teu record llur delit dolor torna.
E doncs quant més si l’ànima·s contorna
dins en lo cos e per eixir apunta,
jaquint son bé en tant quant hom pot rebre;
110 en semblant cas lo lleó torna llebre.
A tu no tem qui no·n parteix la pensa,
car passió fa lloc a la costuma;
així mateix basta llevar la suma:
que hom no deu tembre·l que no·s defensa.
115 En tu pensant, los delits no deliten;
no delitant, perd-se l’amor de vida;
lladoncs virtut se troba enfortida;
los sensuals en lo començ despiten,
de què·s nodreix una terrible brega,
120 e no fa poc lo qui a vençre plega.
Així com és pintada la fortuna
ab dos esguards, u trist e l’altre alegre
(mirant lo trist, resta·l cor d’home negre,
per l’altre esguard no hi ha dolor alguna),
125 així de tu qui ab seny t’imagina,
no és dolor qui en tu no fenesca,
e qui trobar-te vol dolça com bresca
no li falràs e de mals medecina,
e de sabor entre dolça i amarga,
130 i al desperat, si·t requer, tu est llarga.
Ja són estats qui tal nunca·t sentiren,
e molts, vivint, ta força han provada,
a llur semblant veent-te acostada,
e ton poder de bon grat obeiren,
135 e la raó per sa virtut los força
de fer-se forts puix llargament hi basta.
Algú d’aquests mescladament te tasta;
lo de cor flac no creu aquesta força;
mas açò és ver que·l savi no espantes:
140 caure no·l fas, mas a terra·l decantes.
459

Nostra virtut, sens en Déu esperança,
basta que mort ab ardiment s’emprenga
ab molt delit, mas no en tant que s’estenga
tolre dolor, mas a donar temprança,
145 tal que·l delit la dolor sobrepuja,
de què s’ateny gran delit a sa hora,
d’on l’arma tem e la carn agre plora.
Tot elector d’elecció s’enuja
car l’esperit és prompte la mort pendre,
150 mas lo compost no·s pot a tant estendre.
Açò apar als hòmens gran miracle
que la virtut lo cor tant enfortesca,
faent la fel torn en sabor de bresca,
l’home faent a si mateix obstacle:
155 per una part ell requer de mort fuita,
per l’altra va corrent envers aquella.
Aquest contrast tot ardiment eixella,
e dura tant fins veure qual venç lluita;
e si l’hom venç, la mort és avilada,
160 matant la carn que li és subjugada.
Dret natural és que l’hom la mort tema;
així mateix ha raons contra aquella.
Tot quant que mor a dolor s’aparella,
car se corromp, e doncs l’ha pus extrema;
165 la part de l’hom que la mort senyoreja
porta dolor per la raó susdita;
per l’esperit, qui no mor, se delita
en fer contrast, e por l’és cosa lleja;
sens esperar profit d’alguna cosa
170 se met a mort per sa virtut dins closa.
Sens interés de honor o riquesa
o d’alguns béns fora de aquell propi,
l’hom contra mort ésser no vol repropi,
ans cometrà gran perill sens peresa
175 en lloc secret on Déu és secretari.
Lo lleó fort comet o bèstia fera
o perill gran de qualsevol manera;
almenys no·n fuig; si no, no és volentari,
e si·n defuig, dolor aprés l’agreuja,
180 e si té fort en gran delit alleuja.
Los qui perills han per glòria vana
o per grans béns o per delits atényer,
o ira fort los féu a mort empényer,
460

tots aquests han gran causa qui·ls engana;
185 altres són ja qui per vergonya sola
van a delits, los quals ab dolor passen,
e si del fet bona suma llevassen,
gran és lo mal e poc bé·ls aconsola.
Qui per moral virtut la mort assagen,
190 aquests i aquells, han camí per on vagen.
Delit, dolor dins aquests se combaten,
e venç aquell qui en l’hom més part hi troba.
Los qui no han vestit de virtut roba,
ço per què fan errat, per dol esclaten,
195 puix altra fi sens virtut ells han feta;
en gran risc ve no peresque llur acte,
o vacil·lant està sens ferm contracte,
lo qual no és ferm sens la carn bé restreta,
fent-li jaquir la por que la mort porta
200 per actes tants fins hàbit ne reporte.
Aquell gran bé que per ta causa·s guanya
e lo delit de virtut fortalea
causa li est, e·l destruus sens perea,
car, morint, l’hom perd quant al món afanya.
205 Ço és gran fet que mort, qui tot bé mata,
fora l’honest, l’hom espere de cara,
hoc e la fi que no ha guanyat encara,
puix aprés mort ne cobrarà la data:
ço per què ho fa és fi mas no darrera,
210 puix aprés mort la major fi espera.
Los qui la mort per qualque esguard arrisquen
o certament aquella elegeixen
alguna fi bona o mala coneixen:
creen ser bé com la vida hi confisquen.
215 És veritat que l’hom qui mort arrisca
menys de esguard ofén natura bona
qui en lo cor de l’hom valerós sona
que·l preu de si per la mort no·s desisca,
e d’aquest és hom mateix lo ver jutge
220 e no hi ha qui pus dretament lo jutge.
D’aquella por que·ls senys de la mort senten
e les raons que en contra d’ella·s funden
tots los escrits dels passats ho abunden;
per ço no dic los mals que s’hi assenten;
225 e los conforts que·l virtuós hi aplica
jo no recit ne coses per mi llestes
de Sèneca e moltes altres gestes
que·l cor de l’hom contra mort fortifica;
461

ço que·l cos sent per la mort no s’excusa:
230 lo sentir com de l’ànima·ns acusa.
Qui en son delit o del món té esperança,
si·s dol quan mor, preste-hi la paciència;
al qui serví ab treball e ciència
don-li remei puix hac en ell fiança.
235 Lo qui és tal deu ésser maravella
com ans del temps lo cor no li esclata,
veent que mort l’animal cos li mata,
ne ha raons d’esforç en contra d’ella,
car de virtut moral no pres l’ofici;
240 al cos e·l món ha servit com a nici.
Imaginat és l’hom en tres maneres,
e segons viu per la vida·s bateja:
nom de brut pren si viu en vida lleja;
si moralment costumes ha d’hom veres,
245 si sobre hom passa la sua vida,
és més que hom: en àngel se transforma;
segons com viu, de por de mort pren forma,
sabent què perd, e dubta la eixida.
Molts són perduts que en haver por no vénen
250 perquè d’infern no creen que allí penen.
¿Qui porà dir la dolor qui turmenta
lo pecador quan a la mort s’acosta,
perdent lo bé que·s veu ésser de costa,
e tem anar on delit no s’esmenta?
255 Sí com al món los senys se delitaren,
tots se dolran, havent excés contrari
en per tostemps, car és tancat l’armari
on són tancats aquells que dins entraren,
dolent-se tant com fer-se pot que·s dolguen,
260 no esperant que la dolor los tolguen.
D’aquells ho dic qui en llei donada viuen,
tement infern e paradís esperen;
dels havents llei e bé no la cregueren,
perdent lo món, de l’altre no s’esquiven,
265 e de aquests s’esdevé morals visquen.
Mas los demés, en vida viciosa,
la mort los és a aquests tan dolorosa
segons lo bé que·ls apar que·s desisquen.
Savis antics en açò discordaren,
270 e diferent dolor entre ells jutjaren.
¿Qual serà aquell que la mort més l’agreuja:
462

o qui en virtuts morals volc son bé metre,
donant-li més que·l món no pot prometre
(viure sens por, assegurat de greuge),
275 o qui en delits sensuals molt abunda
ab altres molts honors grans e riqueses
mescladament ab dolors entorn meses,
d’on torna atràs lo qui molt s’hi profunda?
Jo prec a tots que·m vullen d’afany traure
280 a qual d’aquests la mort deu més desplaure.
Per delitar los hòmens vida volen,
e sens delit en lo món no treballen,
e quan d’aquest lo viure los atallen,
tant han dolor com delit haver solen.
285 Doncs, puis major delit lo savi prenga
en son obrar, per consegüent en viure,
en major grau de dolor deu assiure
que·l menys perdent e menys delit atenga:
lo qui delit hac ab dolor embolta
290 ja ve per temps pregar per vida tolta.
Tals són e tants los mals que mort atraça
naturalment al cos e arma ensemble
que jo·m penit dels que ací assemble:
pocs són segons los que la mort abraça.
295 Per què diré dels que la mort aporta
a l’hom quan mor e tem més que no espera.
Aquest és mal de diversa manera;
qui tem aquest en l’altre se deporta,
mas ha remei en contra son damnatge:
300 la caritat que no·l sia salvatge.
Qui en virtuts morals ha vida feta
e conseguí lo bé d’hom per natura,
fe, caritat, ne d’esperança hac cura:
com animal hom féu vida perfeta.
305 Tot fon dins si, e visqué en alegria,
menys de sentir los mals que altres senten;
com venc a mort, ses penses no consenten
que la dolor terrible ab ell no sia,
car per amor de si féu sa faena;
310 no·l pagarà Déu en la part centena.
Menys de ser bo, per son saber hom basta
en fer juí que en Déu és la fi nostra:
puis en est món ne aprés la mort se mostra,
en Déu roman si raó no·s degasta;
315 doncs, puis no és fi que l’home contente
463

en los dos móns, raó és que en Déu sia,
car, sinó Ell, altre no·s trobaria
que, fora Déu, a l’entendre·s presente.
Tant quant l’hom viu, moral virtut lo cumple,
320 mas aprés mort Déu és lo qui l’hom umple.
Primer que lleis fossen per Déu donades
e per escrits se regissen los hòmens,
dispondre’n volc natura molts a pròmens;
raels de bé dins l’hom se troben nades;
325 ells de açò una ciença feren
ab què lo món una part se’n governa;
los actes tots dels hòmens subalterna.
Los vells antics altra no·n conegueren:
hagren de Déu coneixença confusa;
330 per ço la mort a dolor los acusa.
Tres principals fins són d’on hòmens obren:
una dins si e l’altra tota fora,
altra que dins e fora de si mora;
per llurs esguards aquestes se descobren.
335 Voler, honor, glòria, béns o fama,
e tot quant ve d’accident o natura,
i aquella fi que en la virtut atura,
d’aquestes fins lo voler d’hom s’enflama.
L’altra és en Déu qui a si nos convida;
340 fora nós és, mas no del tot partida.
Tot quant se té per qualque sostinença
falleix quant fall aquell en qui·s fermava:
fallint lo món, qui en ell se delitava
perd si mateix e no n’ha coneixença;
345 e qui dins si e per si actes obra,
venint la mort, tot lo seu bé veu perdre,
e farà prou defenent-se d’esperdre,
puix sa arma és, defora del cos, pobra:
aquell escalf del qui en Déu espera
350 no troba en si per alguna manera.
Puis que del món e dins si l’hom no·s farta,
sa porció major està deserta,
puis aprés mort l’ànima és incerta
de l’infinit e més si·l creure aparta.
355 Doncs, entengam guanyar lo perdurable:
aquest és Déu, qui aprés mort nos prenga.
Qui l’infinit a creure ferm s’estenga,
de paradís no·s llunya ser amable,
com son semblant l’esperit lo cobeja
464

360 e lo finit per si té en cosa lleja.
Qui l’esperit infinit lo vol creure,
molt li és prop que part de Déu lo crega,
e qui tornar a son principi nega,
no li és lluny que toque en Déu descreure.
365 E doncs, puix Déu és lo principi nostre,
complit és foll qui tornar no hi desija,
e qui del món per Déu no se’n fastija
per crestià molt devot no s’amostre:
Déu e lo món ensems no·s poden colre;
370 qui ho vol fer tot, aparell-se a dolre.
Déu es tot bé e lo món son contrari,
e per ço és que lo qui Déu no ama
lo món segueix, e no ab coixa cama;
qui·l món serveix no esper de Déu salari.
375 Per menor món l’hom per tots s’anomena
e lo major ressembla en moltes coses;
açò és text autèntic menys de gloses
que no és dat buit en la màquina plena:
tot així l’hom menys de obra no resta,
380 e mala és si no fa la honesta.
Qui no vol bé, forçat és que mal vulla.
L’indiferent, sens assignar-li terme,
poc és de si, no té res a què·s ferme,
ne en mal ne bé no té lloc qui l’aculla,
385 e no pot ser que l’entendre romanga
tan ociós que de res no entenga,
e ve a tard que·l voler no s’estenga
a res voler, plaent o que se’n planga.
Doncs, vullam Déu, aquella causa prima;
390 si no, farem de cosa vana estima.
Algun tirant no féu tan alta empresa
quan ell ha emprés a si lo món sotsmetre
com féu aquell qui son voler volc metre
guanyar lo cel on és tota riquesa.
395 Per fer açò lo seu cos mes per terra,
tolent de si tots delits qui·l torbassen;
elegir volc penses qui l’ajudassen
a l’esperit per fer a la carn guerra,
e no amprà llances ne colobrines,
400 mas les virtuts morals ab les divines.
Mort lo món tol i al conquistant conquesta,
e si conquer, lo cel prés mort n’és digne;
e tant és l’hom pus grosser e maligne
465

com no conquer lo món que aprés mort resta,
405 lo qual és fi e lo present és via.
Car lo món és perquè·ls hòmens hi visquen,
vida és perquè de virtuts no·s desisquen,
e virtuts són per fer a Déu paria.
E si aquest recors hom no encontra,
410 tot quant ha fet en lo món li és contra.
Fe, caritat i esperança·ns hi porten,
mas fe roman i esperança a la porta,
car la raó allí no les comporta;
creure no cal ço que·ls ulls se deporten;
415 menys, esperar lo que present se mostra.
Mas fruirem Déu qui tant esperàvem:
per caritat amarem qui amàvem;
açò serà tota glòria nostra.
Ella és la fi e les altres són via;
420 sens ella és foll qui en Déu espera i fia.
Tornada
Mare de Déu e advocada mia,
422 fes ab ton fill que piadós me sia.
466

467
Notes CXII
5 virtut: força.
7 los a part dins: els sentits interiors (el sensus communis, la fantasia, la imaginació, la
facultat estimativa), als quals March al·ludeix al XLV, CXIX i CXX.
8 L’enteniment del poeta tem que ell torni a l’amor.
15 lo poble: en el sentit més ampli, «tot el món».
18-19 No perd la por per noblesa de cor sinó per passió o follia.
20 tembre torn: torno a témer.
23 hoc e: àdhuc; ell mateix: l’home (hom, v. 21).
24 Convertint, mitjançant la virtut, allò que pertany als sentits en quelcom racional.
28 poc bé: bé petit.
29 grans e propris: grans béns interiors, propis de l’home.
35-37 La mort posa fi a la possibilitat de procrear i de seguir viu mitjançant els fills.
38 butlles: decrets, metàfora basada en la pràctica de l’Església medieval de repartir benifets
mitjançant les butlles; a diferència de les butlles de la Cúria romana, les butlles de la mort
només porten destrucció.
42 aquells: els béns de la fortuna.
43 menys de tu: sense la intervenció de la mort.
44 qui: es refereix a Déu; tol: treu; ella: la fortuna.
48 no·s condona: no es troba.
51 tols: treus; el verb regeix fama gloriosa, honor i veure en si morals virtuts als vs. 51-52.
52 degudament guanyades: es refereix a fama i honor.
53 morals virtuts: les virtuts morals, les quals proporcionen a l’home pensaments molt
agradables (pensa delitosa), es consideren un dels béns del món com la fama i l’honor perquè
no van acompanyades necessàriament de la caritas, l’amor de Déu; justades: aplegades.
55-60 March descriu el plaer que resulta de fer bones obres; la mort posa fi fins i tot a aquests
actes de bondat que ens ajuden a acostar-nos al cel.
57 per propi nom: «per donar-li el seu propi nom».
59 fa: el subjecte és l’obra (v. 56); ella: l’obra.
61-64 L’home intel·ligent és més conscient del mal de la mort que els que manquen de
sensibilitat i intel·ligència.
67 no sol: no tan sols; riquea: riquesa.
68-70 Quan l’home pensa en el dolor de la mort, perd el seny.
71-72 Segons molts homes tot l’esforç que el poeta inverteix en aquest poema és inútil si no
hi inclou exemples concrets del mal de la mort; segueixen aquest model les famoses coplas
por la muerte de su padre de Jorge Manrique. l’obra: la feina; guasta (adjectiu): feta malbé,
defectuosa. (DCVB).
76 la: es refereix a dolor.
77-80 Aquests versos recorden diversos passatges dels «cants de mort», per exemple XCIV,
vs. 89-94.
77 aquesta: el dolor descrit al v.76; parteix: separa.
78 se membren: es recorden.
84 aportes: duus.
88 espera: esfera.
89-90 Encara que a l’home que posa la seva esperança en Déu la mort li porta el bé de la vida
eterna, ell deixa la vida terrestre a contracor i no sense por.
91-94 Tema que es troba diverses vegades a March: l’empitjorament del món actual en
comparació amb el passat.

468
92 l’altre segle: l’altre món.
97-100 Els delits del voler compost - el d’ànima i cos - en part plauen a l’home, però també
en part no li plauen perquè la raó s’afligeix quan vol limitar el plaer del cos i no arriba a
imposar-se; aquells (99, 100):els delit carnals; sens la mort: fins i tot vivint l’amada.
101-103 En els plaers sensuals del voler compost, no hi ha dolor sempre que s’eviti l’excés
(bé atemprats), com tampoc no n’hi ha en els plaers purs de la raó.
105 d’aquests: els «purs delits» (v. 105).
109 «deixant tot el bé el qual el cos és capaç de sentir».
112 Si l’home sempre és conscient que morirà, deixa de sentir l’angoixa.
113 «només cal tenir en compte la conclusió inevitable» (s’explica al vers següent).
114 no·s defensa: no es pot impedir.
118-20 Encara que el record de la mort enforteix l’home per a viure virtuosament, sempre hi
ha una dura lluita entre la virtut i els desigs sensuals.
122 esguards: aspectes.
125-26 «qui medita sobre tu mitjançant la raó, s’adona que tots els sofriments s’acaben amb
la mort»
127 trobar-te: La cesura cau, de manera forçada, entre el verb i el pronom.
128 «no li fallaràs com a medecina per als mals de la vida»; cf. XXXVI, vs. 1-2: «Oh mort,
qui est de molts mals medecina/ e lo remei contra mala fortuna».
130 llarga: generosa.
133 March es refereix a la capacitat de la mort de presentar a l’home la cara que ell voldria
trobar-hi (cf. vs. 121-30).
135 virtut: poder.
136 llargament hi basta: la idea de la mort pot arribar a enfortir l’home.
137 mescladament: alguns homes experimenten els dos aspectes de la mort, el «trist» i
l’«alegre» (v. 122).
138 aquesta força: el poder de la mort d’enfortir l’home.
141-47 La virtut, quan no es basa en l’amor de Déu, pot fer l’home ardit, però no li pot treure
el dolor de la mort sinó que només serveix per temperar-lo (donar temprança). L’ardit sent el
delit del seu coratge en el moment d’enfrontar-se amb la mort (a sa hora), però viu amb la
por de l’ànima i l’angoixa del cos.
148-50 L’home no pot elegir sense angoixa entre vida i mort perquè encara que l’ànima
voldria alliberar-se mitjançant la mort, l’ésser compost de cos i ànima que és l’home no és
capaç de desitjar-la.
154 «atès que l’home sol posar-se els seus propis entrebancs davant la mort»
155 Desitja que la mort se’n vagi
157 eixella: exilia.
158 El conflicte dura fins que es veu quin dels desigs (de mort o de vida) venç l’altre en la
seva lluita.
159-60 Si l’home venç la mort en la seva lluita amb ella, ho fa deixant que la mort mati el cos
però no el seu esperit, i d’aquesta manera la menysprea.
162 raons: arguments; aquella: es refereix a la por de l’home.
164 se corromp: es destrueix.
165 Es refereix al cos; senyoreja: domina.
166 la raó susdita: es refereix als vs. 163-64.
168 fer contrast: oposar-la; el subjecte és l’hom (v. 165).
169 El virtuós se situa més enllà de l’interès propi (cf. v. 171).
170 sa virtut dins closa: la virtut que l’home porta dintre seu.

172 aquel propi: el bé interior
173 repropi: refractari.
175 on Déu és secretari: «que només Déu coneix» (secretari: dipositari d’un secret).
178 «si més no no fuig de la mort, i si ho fa no és de manera voluntària».
180 si té fort: si s’hi encara amb fermesa; alleuja: allotja.
181 perills han: s’exposen a perills.
186 los quals: es refereix a delits.
187 «si s’adonessin del que fan [s’adonarien que]...»
189-90 March sembla referir-se a tres grups d’homes que representen actituds diferents
davant la mort: els que shi enfronten per moral virtut (v. 189), els que acaba de descriure als
vs. 185-88 (aquests) que només pensen en el plaer, i els que descriu als vs. 181-84 (aquells),
l’ardidesa dels quals es deu a la vanaglòria, la cobejança de béns o delits, o la ira.
191 aquests: el tipus de persona que March ha descrit als vs. 185-88.
192 aquell: El delit o el dolor.
194 ço per què fan errat: La raó per la qual erren.
195 altra fi sens virtut: un propòsit que no és el de la virtut.
196-97 Sense la virtut, tot el que fan està en perill de perdre’s, o estan sempre indecisos.
198 no és: pronúncia monsil·làbica (als manuscrits: nos).
199-200 El manuscrit D i altres fonts donen una lliçó diferent per a aquests versos (vegeu
l’Apèndix).
199 jaquir: deixar.
200 fins hàbit ne reporte: fins que adquireix l’hàbit.
202-203 La mort és la causa del gran bé de la fortalesa i del plaer que l’acompanya, però fins
i tot això la mort ho destrueix inexorablement.
204 quant al món afanya: tot allò per al qual s’esforça.
205 Ço és gran fet: és digne d’admiració.
207-208 L’home estoic s’enfronta amb equanimitat fins i tot a la fi desconeguda que l’espera
després de la mort; no ha: pronúncia amb elisió (al manuscrit: n’ha).
209 March qualifica el que acaba de dir: la virtut de la fortalesa és en si un fi, però no és
l’últim fi de major importància.
211 per qualque esguard: amb alguna finalitat.
212 certament: amb la convicció que la mort és necessària.
214 «Creuen que la mort és un bé quan hi lliuren la seva vida».
216 menys de esguard: sense motiu justificador.
217 qui: la qual; sona: proclama.
218 «que no hauria de voler que el seu valor propi s’anul·lés amb la mort».
219-220 aquest, lo: es refereix a «el preu de si» (v. 218).
222 ella: la por.
224 que s’hi assenten: que es troben en la por de la mort.
226 llestes: llegides.
228 fortifica: el subjecte és Sèneca.
229 no s’excusa: és inevitable.
230 És reprovable que sentim la pèrdua del cos com si fos l’ànima la que perdéssim.
232 preste-hi la paciència: que rebi la mort amb paciència.
233-34 Si l’home ha posat tots els seus esforços en servir el món i hi ha posat la seva
esperança, que demani remei al món.
237 l’animal cos: el cos, aspecte animal de l’ésser compost que és l’home.
239 no pres l’ofici: no exercí.
469

470
242 ·s bateja: pren un dels noms que es donen als versos següents.
245 sobre hom: per damunt del que és normal en l’home
248 dubta: té por de.
249 que en haver por no vénen: que no arriben a tenir por.
250 allí: a l’altre món.
255 Sí com: De la mateixa manera que.
258-59 La imatge de l’armari apareix també al II, vs. 11-12.
260 «sense poder esperar que en algun moment deixin de sentir el dolor».
261 D’aquells ho dic: La lliçó de totes les fonts és problemàtica. Sembla que March es
refereix a una afirmació anterior relativa a l’esperança de la salvació. És possible que aquest
antecedent sigui el v. 210: «puix aprés mort la major fi espera» i que reprengui el tema de la
«major fi» de la qual gaudirà el creient virtuós després de la mort. Altrament caldria suposar
la pèrdua d’una estrofa; llei: fe.
263 dels havents llei: dels que observen la fe.
268 «segons el bé que els sembla que deixen enrera».
272 volc: ha volgut.
274 assegurat: protegit.
278 s’hi profunda: s’hi embolica.
279 d’afany traure: treure de dubte.
281 Els homes volen que la vida sigui tota delit.
282 no treballen: no s’esforcen.
283 d’aquest: el delit.
285-88 El savi hauria d’acceptar més dolor aquest món a fi d’aconseguir més delit en l’altre;
qui vulgui evitar el dolor en aquest món no aconseguirà el delit en l’altre.
289 hac: ha tingut.
289-90 El savi que ha viscut conjuntament amb el dolor conjuntament i el delit a la llarga
arriba a desitjar la mort.
293 Al poeta li sap greu no poder descriure a la seva obra tots els mals de la mort.
295 Per què: Per la qual raó. March diu que es limitarà a parlar dels mals que la mort causa
als que tenen por però manquen d’esperança.
297 Aquest: aquest món.
298 aquest...l’altre: aquest món, l’altre món.
299-300 L’home pot evitar la damnació si sent l’amor de Déu i dels altres; per a aquest segon
sentit del concepte de caritat, compareu amb els vs. 305-306.
306 menys de: sense.
309 sa faena: tots els seus actes.
311 Menys de: Sense.
314 El veritable fi de l’home està en Déu, com la raó ens permet de comprendre.
319-20 La virtut moral és suficient per viure complidament en aquest món però no per arribar
al cel.
323 La naturalesa va disposar molts a ser prohomes.
324 raels: arrels.
325-27 Probablement March al·ludeix a l’Ètica d’Aristòtil; en la versió recollida al Llibre del
Tresor de Brunetto Latini, hi ha prou èmfasi en la vida moral com a base de la bona
governació: «la art qui mostra a governar ciutat és principal, sobrirana e senyora de totes les
arts, per ço com dejús ella són contengudes moltes honorables arts [...] Lo bé qui ve
d’aquesta sciència sí és lo bé de l’hom, per ço com ella lo constreny de fer bé e de no fer
mal» (Llibre del Tresor, II, 110).

329 hagren: hagueren, tingueren.
330 los acusa: els assenyala.
331-40 Els tres fins als quals March al·ludeix són els béns mundans (vs. 335-36), la virtut (v.
337) i Déu (vs. 339-40). Aquesta classificació és una adaptació medieval d’idees
aristotèliques.
342 aquell en qui·s fermava: «aquella cosa en què se sustentava».
347 «i amb dificultat s’evitarà la pèrdua de la seva ànima».
349-50 L’home descrit als vs. 345-48 no té res de l’ardor salvífic de l’home que ama Déu.
352 sa porció major: la seva part més important, la seva ànima.
357-60 Qui arriba a creure fermament en l’infinit està a prop d’amar el paradís, i això
s’esdevé perquè el seu esperit desitja el seu semblant - el món espiritual - i avorreix tot allò
que és finit.
363 «Qui nega que l’esperit vol tornar al seu principi, Déu,...»
368 «que no ens vulgui fer creure que és un cristià molt devot».
369 colre: venerar.
370 aparell-se: que es prepari.
374 no esper no esperi.
375-76 L’home, pel fet de trobar-se a cavall entre els móns material i espiritual i ser un ésser
compost dels quatre elements, és un microcosmos de l’univers creat per Déu. És un concepte
fonamental del pensament medieval, per al qual vegeu Robert Pring-Mill, El microcosmos
lul·lià dins Estudis sobre Ramon Llull (Barcelona: Curial/PAM, 1991), pp. 33-112 i
Francisco Rico, El pequeño mundo del hombre (Madrid: Alianza, 1970).
377 «És un fet incontrovertible»; el text i la glossa són els elements essencials (la Bíblia i els
seus comentaris) de l’hermenèutica medieval; menys de: sense.
378 March es refereix al conegut apotegma «Non dari vacuum in natura»; la màquina:
l’univers.
379-80 L’home per força sempre obra i, si no obra bé, obrarà malament.
382-83 L’home que obra sense voler pensar si el que fa està bé o malament posseeix poca
integritat; assignar-li: es refereix al «voler» (sobreentès); terme: finalitat.
385-86 És impossible que sigui indiferent en les seves accions perquè el seu enteniment
sempre entén el que fa, encara que sigui parcialment, i no pot obrar sense voler quelcom que
després li resulti agradable o penós; ve a tard: s’esdevé poques vegades.
389 causa prima: primera causa, origen.
393-400 March no sembla referir-se aquí a un cas concret; l’ús del pretèrit s’explica per
consideracions mètriques.
396 tolent: traient.
397 volc: volgué.
399 colobrines: «arma portàtil de foc, consistent en un canó de poc calibre i tret molt llarg
(DCVB); «cilebrinas són peças llargas, las quals foren inventades per la primera intenció,
que·s ofendrer lo enemich lo més lluny se pot y axí mateix defensar-se lo més lluny se puga»
(citat a DCVB).
401 conquistant: el que conquista en aquest món.
402 conquer: el subjecte és el conquistant; prés: després.
403 grosser: ignorant.
405 lo present: el món actual.
406 Déu ha creat el món per als homes, els quals haurien d’exercir la seva voluntat lliure per
viure-hi virtuosament.
406 no·s desisquen: no deixin d’emprar.
471

408 fer a Déu paria: emular Déu.
409 aquest recors: si l’home no pot recórrer a la virtut per salvar-se.
411-20 March posa fi al seu poema insistint en la importància primordial de la caritat, l’amor
de Déu, entre les tres virtuts teologals.
419 Ella: la caritat.
472

473
CXIII
March inicia aquest llarg poema de tema moral, estretament vinculat al CXII, amb la cita de
l’antic apotegma «Ars longa, vita brevis», la qual dóna la clau a tot el missatge d’aquestes
vint-i-cinc cobles. Els homes no entenen, o no volen admetre, que la seva vida és breu, molt
més breu del que es pensen. Això es deu a la ignorància que impera en el món: ja no volen fer
ús del seu enteniment per acostar-se a Déu i preparar-se per a la mort, i no volen conèixer ni
Déu ni ells mateixos. Tot el seu esforç l’usen per seguir l’apetit, a la recerca dels béns falsos
del món (riqueses, honor, fama), desviant-se del camí veritable. Sense adonar-se’n, l’home
cerca el que li portarà mal, creient que és el seu bé, i obra sempre, des de la seva ignorància,
en contra de si mateix. Quan pensa que, lliurant-se als delits del món, fuig de la mort, no fa
més que acostar-s’hi.
D’una manera més marcada que al CXII, la forma estròfica escollida per March, amb el seu
dístic final que freqüentment conté una sentència, dóna a les cobles una independència que
tendeix a exagerar la informalitat de l’estructura global del poema. Tot plegat, el CXIII fa
l’efecte d’una seqüència de cobles temàticament relacionades en lloc d’una estructura
convencionalment organitzada segons un model retòric. És una forma de composició que
s’acosta a la d’alguns llibres bíblics com el de Proverbis.
L’última cobla dóna una fi abrupta al poema, i va seguida de dues tornades dirigides a la
Mare de Déu, a la qual el poeta lloa mitjançant l’atribut de l’Escala de Paradís.
Mètrica: Cobles de vuit versos croats amb un dístic apariat a la fi.
Bibliografia: Torras i Bages, La tradició catalana (Barcelona: Edicions 62, 1981), pp. 324-
36; Commentaire, pp. 136-38; Poesies, V, 33-47; Ramírez, La poesia, pp. 95-99; Valentí
Fàbrega i Escatllar, «"Ja veig estar a Déu ple de rialles" (113, 171): Déu en la poesia
d’Ausiàs March» dins De orbis Hispani linguis litteris historia moribus. Festschrift für
Dietrich Briesemeister zum 60 Geburtstag, ed. A. Schönberger i K. Zimmermann (Frankurt:
Domus Editoria Europaea, 1994), 353-71.

CXIII
La vida és breu e l’art se mostra llonga;
l’experiment defall en tota cosa;
l’enteniment en lo món no reposa;
al juí d’hom la veritat s’allonga.
5 No solament és falta de natura,
mas nós mateixs fem part en l’ignorança;
aquesta és en tan gran abundança
que·l món nos és tenebra molt escura.
Qui tant no sap, en dos errors encorre:
10 ignora si, ne veu lo temps qui·l corre.
Naturalment ignorança·ns guerreja;
en esta part no podem d’ella estorçre;
per altres parts li podem camí torçre,
mas no volem, de què·ns és cosa lleja.
15 Ço que llibert és a nós que aprenguéssem
no hi treballam per nostra negligença
e, mal faent, de bé perdem ciença.
Doncs, ¿com serà que res de bé entenguéssem?
Per dues parts l’ignorança és tanta
20 que·l més sabent de si mateix s’espanta.
Déu no entenem sinó sots qualque forma
presa pel seny, e Déu no és sensible
ne·ns és a nós substància coneixible:
l’enteniment ab la raó la forma.
25 Los accidents sol bastam a conéixer,
e havem ops los migs que disposts sien;
embargs havem tants que·l juí desvien,
mudant juí, minvant e faent créixer.
Nostre saber a molt poc nos abasta
30 e passió totalment lo degasta.
¿Qui és aquell matèria conega
sinó perquè la forma·s pot entendre?
Lo diferent de les coses compendre
no és en hom: son saber no hi aplega.
35 E la virtut que del compost resulta
com e per què no·s pot saber com passa;
una entitat ne surt de la llur massa,
diversa a ells; no·n cal d’açò consulta.
D’aram i estany veu hom eixir lo coure,
40 que·l fort acer en força no·l pot noure.
Lleixant a part les coses amagades
que no entenem e menys de nostra colpa,
e imaginant l’ignorar que·ns encolpa,
474

si·ns pream poc, no·n cometem errades
45 fins a venir que no·ns plau coneixença
de nós mateixs així de cos com d’arma.
D’aquest saber cascú ses mans desarma:
de mal de si algú no·l plau ciença.
Aprés saber Déu, veritat primera,
50 segona és de nós ciença vera.
Creixent saber, l’ignorança·s desperta;
al qui més sap li corre major dubte:
en aquell temps que res no sé, no dubte,
e·l grosser foll tota cosa l’és certa.
55 En son saber algú no·s gloriege:
algú no sap del saber lo subjecte:
l’ànima és, e sol sabem l’efecte;
l’essència·l molt saber lo cobege,
car los passats foscament la sentiren,
60 e los presents a llurs dits se refiren.
En general parlar mi no contenta
mas en donar del que jo dic exemple;
los fets del món ab ànsia contemple,
dant afalac i així mateix l’empenta
65 per nos llançar a l’apetit sensible.
Sens retenir e metre en aquells tempre,
se fa l’hom foll ignorant per a sempre;
lo refrenar és quasi no possible.
La voluntat no solament alteren:
70 l’enteniment d’entendre despoderen.
No sé algú que preu lo bé que usa;
fretura fa donar-li sa estima;
així mateix per fretura s’estima
molt més de dret, e contra no hi ha excusa.
75 Tan solament lo bé que virtut causa
qui·l posseeix lo basta per conéixer;
los altres tots llur preu no·s pot paréixer;
és la raó car no han ferma causa.
Llur fonament està sobre falsia;
80 opinió tot son ésser canvia.
Molt hom conec, cuitat, corrent al metge,
dient sos mals per fer sa vida llarga;
de l’esperit algun hom no s’allarga
en demanar quin mal li té lo setge.
85 ¿Qui serà l’hom qui al veí demane
de sos mals fets puix a si ell los cobre?
Lo qui té clau i a si mateix no obre,
475

¿qui serà aquell qui obrir li comane?
No és algú que a si mateix no menta:
90 per sa llaor de falsia·s contenta.
Puix l’apetit a si l’entendre·s porta,
tant que lo ver en falsia li torna,
en poc instant entre ver i fals borna,
creent de ferm e puix fe no comporta;
95 no hi ha res clar que enteniment entenga,
e l’apetit és bastant l’escuresca,
car tota res ops és que s’apetesca.
¿Qui és qui poc o massa no l’estenga?
Afecció l’entendre desordena;
100 tots som estrets ab aquesta cadena.
Quan per son mal hom ix d’aquella senda
de paradís que en gros li és mostrada,
tota altra l’és carrera molt errada,
res no hi coneix no haja ops esmenda;
105 no coneix Déu ne si e menys natura,
e tot saber sobre aquests se treballa
e res no hi sap e dintre si·s baralla.
¿Doncs, qui és lo foll que en son saber s’atura?
L’hom deu saber e fer que en sa fi reste
110 e que en tot l’àls lo costat flac hi preste.
¿Qui pot saber com sa passió senta
en temps vinent si la present ignora?
Del que fa jui que riurà, ell ne plora,
e pensa amar e amor d’ell s’absenta,
115 així com l’hom no sap què dins si porta
e veu-se sa, e té la mort de costa,
i aquell qui ha sa persona disposta
per viure molt e la mort té a porta.
Tal obra fan en nós amor e ira
120 que no sabem qual d’ells en nós se gira.
Perquè restàs l’obra de Déu perfeta
e que sa fi l’home pogués atendre,
fon gran raó que d’Ell pogués entendre
tant que vers Ell anàs carrera dreta.
125 D’aquí avant l’home és foll qui s’ergulle
en son saber, puix lo ver li s’amaga;
lo savi hom se coneix esta plaga,
e pren-ne tant que de fe no·s despulle.
Ésser un Déu l’enteniment ho mostra;
130 en lo restant és mester la fe nostra.
476

Alguns seran que passen més vergonya
de no saber que de mals hòmens ésser:
ans que grossers, volrien llur desésser.
E llur voler de bon saber se llonya:
135 no solament aquell no consegueixen
mas d’on se pren no saben, e què dóna,
passant dolor l’arma e llur persona
en tot quant fan, e açò no coneixen,
així com l’hom que viu en la galera
140 que ja pudor l’és olor falaguera.
¿Quals són aquells qui en lo món pratiquen,
sens massa amar, les coses agradables,
si retraent d’aquelles aïrables?
Retraent-se de les que·l damnifiquen,
145 en carn sens carn viu qui pel mig camina,
e no·n veu hom qui vajen per tal via.
De mi confés que mon juí·s canvia,
voltant-se lla on passió l’afina.
Lo metge qui al gust agror li alta
150 no la tolrà en persona malalta.
Sens cas vengut, mas concebut en pensa
segons qual és, l’enteniment se volta
lla on amor o ira no és tolta;
de ver en fals, de fals en ver dispensa
155 lo cas e lloc: tot son ésser li muda;
e no és res que dos cares no mostre:
e per son mal hom diu lo Paternostre,
bona és la mort segons en qui és venguda.
Tostemps havem un moviment molt vari:
160 d’altre mogut, e tostemps ordinari.
Nostre apetit altre movent lo mena,
no pas aquell que en general bé·s gita;
lo lloc on és, o tal bé, hom cogita:
són los esguards que per brut hom s’ordena.
165 L’enteniment aprés cerca la via
com aquest bé del lloc tal haja traure;
en fals juí l’enteniment ha caure
si no és allí on trobar lo volria.
Puix l’apetit un altre no·n cobeja,
170 l’enteniment ab gran cura·l pledeja.
Ja veig estar a Déu ple de rialles
veent com som a nós mateixs contraris;
lo que cercam són nostres adversaris;
aquests són béns d’on havem grans baralles.
477

175 Lo mal volem, cuidant que bé gran sia,
e pledejam aquell ab grans despeses,
volent honors, matremonis, riqueses,
e lo revés s’ateny del que hom volria.
Lo mal és bé, e lo bé mal retorna;
180 algú no sap sa nau per quin vent borna.
Semblant me trop al qui alegre canta
e porta al cos disposició mala
que pleuresís o gota al cos senyala
e altres mals que l’esmentar espanta;
185 e com aquest de viure ja no pensa,
torna a cobrar sanitat més perfeta;
aprés li ve, no sap d’on, la sageta
que·l fa morir sens alguna defensa.
Lo que pensam que·ns farà nostra casa
190 allò mateix la destruu e l’abrasa.
Tot hom és foll qui molt del món s’alegre
puix no hi ha fi, e si, és sospitosa;
lo desijar és cosa treballosa,
lo posseir fa l’hom trist o alegre.
195 Lo pus sabent no sap ne entén què vulla:
quan deu plorar d’algun fet, ell vol riure;
corre a la mort, pensant anar a viure,
de casa ix quan cové que·s reculla.
Per un bé poc s’ànima e cos dóna,
200 e per son mal si mateix tot bandona.
¿Qui pot saber què d’ell los fats ordenen,
quan, com e on finarà los seus dies?
Fugint la mort, hi va per dretes vies;
no sap los migs si en mal o bé l’amenen.
205 Ell va de nit, sens brúixola o carta,
menys de pilot en la Canal de Flandes,
e cuida anar en coll d’hòmens en andes,
traent-se joc del qui del món s’aparta.
Tot açò fan aquells qui hom diu savis;
210 tal exemplar traen los néts dels avis.
¿On se recull en nós tanta ignorança,
obrant en ferm sobre incertes ventures,
e pledejam ab molt amargues cures
lo tan incert ab tan ferma esperança?
215 Sí com l’orb foll, corrent tira la via,
e no sap on sia son dubtós terme,
e caminant no veu on lo peu ferme,
trencant va·l coll e fi no consegria,
478

tal és aquell qui bé final vol traure
220 dels béns del món, e ací veig tots jaure.
Com lo malalt que experiments assaja
per a guarir del cos, e amargosos,
e són verins per a la mort cuitosos
(altres no·n sap o no té ab què·ls haja),
225 ne pren a aquell qui en lo món treballa
per conseguir ab què lo voler farte,
e no·s pot fer puix que·l ver fi n’aparte,
e en les restants fins bé i mal se treballa.
Los béns del món mostren fi e no·n tenen,
230 car no·n són farts los qui més d’ells ne prenen.
Tots quants béns són fora de la persona,
si bé és pensat, en degun fi termenen;
en algun fi los qui·ls atenyen vénen,
mas lo darrer és qui bé sens mal dóna.
235 En los primers la pensa és delitada,
no sens dolor car despit se remija;
no·s troba fi en res que hom desija,
si doncs no fa la pensa termenada.
Senyal és cert que, on mal se pot metre,
240 al final bé e ver no·s pot remetre.
Dels fets la fi la mort ne determena
e fins aquí algú no és bon jutge.
¿Qui és aquell lo qui dretament jutge
de ço que fa si n’haurà goig o pena?
245 Les fins dels fets estan encadenades
secretament, que no és ull les veja;
la pus gentil senyala cosa lleja:
si no·s veu tost trau cap a les vegades.
Sí com lo temps humit lo sec senyala,
250 los fets del món van de bona obra a mala.
Mare de Déu, mostrau-me la escala
que puja hom on delit no s’eguala.
Mare de Déu, tu est aquella escala
254 ab què·l pecant lo paradís escala.
479

480
CXIII Notes
2 l’experiment: l’experiència.
4 «La veritat s’allunya del judici de l’home».
11 Naturalment: per obra de natura.
12 en esta part: en allò que es refereix a la natura; d’ella: de la ignorància.
13 per altres parts: en tot allò que la natura no determina.
15 Allò que, exercint la lliure voluntat, som lliures de conèixer.
17 sciença: coneixement.
19 dues parts: la natura i allò que és a l’abast de la voluntat.
21 qualque: alguna.
22 seny: sentit; sensible: recognoscible a través dels sentits.
23 substància: el contrari de l’«essència»; Déu és essència i no substància, i per tant no
accessible al coneixement sensori.
24 L’enteniment coneix Déu sota la forma que li proporciona la raó; la: l’antecedent és
forma (v. 21).
25 accidents: les manifestacions substancials.
26 «i ens cal que els mitjans hi estiguin disposats».
31-32 No hi ha ningú que no conegui la matèria mitjançant la forma.
35 virtut: propietat, força; compost: el compost d’ànima i cos que és l’home. Als vs. 35-40
March explica per què l’home només entén les coses mitjançant la matèria: és perquè ell
mateix és matèria que enclou essència (és a dir, l’ànima, la qual està combinada amb el cos i
n’és indistingible).
42 e menys de: i sense.
43 imaginant: considerant.
44 si·ns pream poc: «si som sincers»; ·n: es refereix a l’ignorar (v. 44).
45-50 La idea fonamental d’aquests versos és que la ignorància de si mateix és pecaminosa
pel fet que l’home, encara que Déu vol que s’esforci per conèixer-se a si mateix, es resisteix a
fer-ho; no·l: no li.
50 «[la] segona [veritat] és ciença vera de nós», és a dir, el coneixement propi.
54 l’és: li és.
56-57 Ningú no s’adona que el coneixement només és a l’abast de l’home mitjançant la seva
ànima (que és el «subjecte» del «saber»).
58-60 Els homes de «molt saber» busquen l’essència, no la matèria, i es veu pels escrits (dits)
dels antics, a què es refereixen els autors moderns, que ells se n’adonaren, tot i que no els
il·luminava la fe.
59 la: l’essència.
63 los fets del món: les coses mundanals.
66 aquells: los fets del món.
68 Si des del començament l’home no tempra la mesura en què es lliura a les coses del món,
li és quasi impossible frenar després.
69-70 alteren, despoderen: el subjecte segueix essent los fets del món.
71 que usa: de què gaudeix.
72 Només estimem el bé quan ens fa falta.
74 e contra no hi ha excusa: «i no hi ha més remei».
75-76 Només el qui posseeix el bé de la virtut el sap estimar pel que val.
77-78 Tots els altres béns, aquells que no es funden en la virtut, no són mai apreciats, perquè
no tenen cap valor.
79 sobre falsia: en la falsedat.

481
80 Els béns no basats en la virtut no tenen un valor fix, sinó que aquest canvia segons la gent
els valora.
81 cuitat: angoixós.
83 no s’allarga: no es molesta.
86 los cobre: encobreix les seves pròpies malifetes.
90 per sa llaor: per afalagar-se.
91 a si l’entendre·s porta: domina l’enteniment.
93 El subjecte és l’entendre, el qual es mou entre la veritat i falsedat sense que res el
destorbi.
96-97 L’apetit es capaç d’enfosquir l’enteniment, perquè tot es fa pel desig del delit.
98 No hi ha ningú que no actuï sota l’impuls de l’apetit.
99 Afecció: La passió.
102 en gros: a grans trets, foscament.
104 no haja ops esmenda: «que no necessiti esmena».
106 aquests: es refereix a Déu, si i natura.
108 que en son saber s’atura: «que s’acontenti amb el que sap».
109-110 L’home hauria d’entendre la veritat i obrar de manera que tot estigui encaminat cap
al seu fi - Déu - i hauria de destinar només la part menor de les seves forces a les altres coses;
e que...preste: és regit per «deu...fer» (v. 109).
119 amor e ira: les dues passions antitètiques que respresenten els extrems de la vida
passional, en la qual l’home no abandona la raó.
122 atendre: atènyer.
123 fon gran raó: fou molt just.
125 És foll l’home si pretén saber més del que Déu ja li deixa veure perquè s’acosti a Ell.
127 esta plaga: l’orgull del «saber».
134 se llonya: s’allunya.
135 aquell: es refereix a bon saber.
136 d’on se pren: on s’origina (el bon saber).
138 e açò no coneixen: «i d’això no se n’adonen».
141-42 pratiquen té com a complement les coses agradables.
143 «i s’allunya de les coses odioses».
145 pel mig: el mig lloc ente els extrems on se situa la virtut segons el pensament aristotèlic
en què es basen les idees de March.
148 l’afina: el porta.
149 li alta: li agrada.
149-50 Es refereix a la pràctica dels metges de tastar la sang, orina, etc., del pacient com a
part de la diagnosi.
150 tolrà: treurà.
152-53 L’enteniment està subjecte als pensaments sempre que l’home no superi les passions
(l’amor i la ira).
154 dispensa: el subjecte és lo cas e lloc (v. 155).
155 li: es refereix a l’enteniment.
157 El «cas e lloc» en què hom digui el parenostre determinarà els efectes de l’oració, els
quals podien ser perjudicials. Jesús amonesta els que fan les seves oracions en públic o sense
remordiments o humiltat (Mateu 6: 5-8, Marc 11:25, LLuc 18: 10-14).
160 El moviment «d’altre mogut» és el que causa les passions; el «tostemps ordinari» és el de
l’enteniment quan no el torba la passió.
161-62 L’apetit sempre respon a un estímul exterior específic, i no obra a favor del bé en

482
general; l’home només pensa en allò que l’estimula (lo lloc on és) o en el bé que se’n deriva.
Per tant, quan l’home obeeix l’apetit, es redueix a un animal.
174 aquests: nostres adversaris.
175 cuidant: creient.
177 honors, matremonis, riqueses: tots aquests són béns forans.
179 Els homes confonen el mal amb el bé, i troben que tot el que prenien per un bé resulta ser
un mal.
180 borna: navega.
183 pleuresís: pleuresia.
185-88 És a dir, el que «alegra canta» troba que té una greu malaltia i es dóna per mort;
després es recupera, però de cop li ve la mort sense avís.
193 e si: «i si hi ha fi».
206 Canal de Flandes: El Canal de la Mànega, conegut per les seves aigües perilloses.
208 traent-se joc: burlant-se.
210 exemplar: exemple.
211-12 «¿Com s’explica que siguem tan ignorants que obrem amb tota confiança no obstant
la incertesa dels nostres fats?»
215 tira la via: fa camí.
217 on lo peu ferme: on posi el peu amb seguretat.
221 experiments assaja: prova diversos remeis.
222 e amargosos: l’antecedent és experiments.
223 per a la mort cuitosos: que causen una mort ràpida.
227 ver fi: Déu.
228 se treballa: el subjecte és bé i mal; la forma singular respon a una necessitat de rima.
232 si bé és pensat: «si hom hi pensa bé».
233-34 Els que aconsegueixen els béns forans assoleixen algun fi, però només el fi últim -
Déu - dóna bé sense mal.
235 los primers: els primers fins, les finalitats mundanes.
236 se remija: s’hi interposa.
237-38 Com que no hi ha cap desig mundà que pugui arribar al seu «terme», el pensament
queda sempre insatisfet; termenada: portada a terme, completada.
239-40 Allà on es pot introduir el mal, no hi pot haver bé ni veritat.
241 «La mort determena la fi dels fets».
243-44 «¿Qui és capaç de saber si el que fa li acabarà donant plaer o sofriment?»
247 la pus gentil: el fi aparentment més noble.
248 tost: aviat.

483
CXIV
El tema de la tristesa de l’amor com a font de plaer reapareix aquí en un poema que sembla
tardà no tan sols pel lloc que ocupa en l’ordre del ms. D seguit per Pagès en la seva ordenació
dels poemes, sinó per la manera de plantejar el tema.
En aquest poema es crea una tensió entre el plaer de la tristesa amorosa i una vida
alternativa, l’encaminada a l’acostament de l’home a Déu. Aquest tractament del tema
sembla ben propi del March dels poemes didàctics, com els CXII i CXIII.
Fins al v. 65 el poeta afirma que no vol cap altre delit si no és la tristesa, ja que no hi ha cap
possibilitat que sigui feliç en l’amor. L’amor ha obrat contra ell, i només en la mort hi veu
una sortida. Segueix vivint amb els pensaments posats del tot en la tristesa, sense fer cas a
cap cosa material.
A les últimes tres estrofes (vs. 65-68), el poeta reconeix l’error en què cau en creure que no
hi ha més al món per a ell que aquesta tristor, i confessa que actua «per falsa opinió» (v. 75).
March es reafirma en el propòsit de la tristesa com a vida, moment en què revela el seu nom
(v. 88), fet que suggereix que March gaudia de fama com a poeta de la tristesa amorosa. A la
tornada prega a Déu que posi fi a la seva vida o que l’ajudi a viure-la amb el pensament posat
en ell i no en l’amor.
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, pp. 138-39; Amédée Pagès, «Le thème de la tristesse amoureuse
en France et en Espagne du XIVe au XVe siècle», Romania, 58 (1932), 29-43; Poesies, V,
47-53.
Retinga’m Déu en mon trist pensament
puix que no·m tol ço per què pas tristor:
en ella sent una tan gran dolçor,
4 per si e com altre delit no sent,
sens grat seré si jamés la’m despull,
e solament assaig d’ella eixir;
tan gran delit me sent d’ella venir
8 que no desig res fora mi, ne vull.
Tot quant jo pens e tot quant veu mon ull
tant com és bell e m’és portant delit,
de tant me trop jo pus adolorit,
12 car en mon cor bon delit no·s recull.
Fet és de mi lo que·s devia fer;
perdent amor, no vull que m’ajut Déu
en fer que·l món me done res del seu,
16 puix no té res dispost a mon voler.
Menys de ser trist no·m plau delit haver;
d’aquell ho dic ab la tristor mesclat,
car aquest és lo pus terrible estat
20 de tots aquells que·s pot al món saber.
Jo perd açò que molt hom ha perdut

e me’n dolc més tant com d’amor los pas;
per massa amar jo·m trop en aquest cas,
24 no havent àls preat ne conegut.
Amor ha fet que en açò só vengut
que perd lo món per no poder amar;
e pogra’s fer si pogués comportar
28 que amàs jo e que amor no m’ajut.
Tot fon ensems veure mi no dispost
e lleixar-me de amor totalment,
de què romanc en tal trist pensament
32 que a la mort visiblement m’acost.
Trist, ab delit la mort jo pendré tost,
e ja en mi és perdut lo remei:
fort passió abasta mudar llei
36 e fer d’acer e pedra cor compost.
Jo só aquest que en la mort delit prenc
puix que no tolc la causa per què·m ve;
ma passió en tristor me deté,
40 que no sent pus en son temps ni entenc.
Mon mal no és tant com en altre en venc;
jo l’he fet gran preant molt lo que perd,
car, veent-me de tota amor desert,
44 la terra·m fall e al cel no m’estenc.
Mentre no pens, jo trop algun repòs,
mas l’esperit meu tostemps està trist,
per l’hàbit pres, que llong temps és que vist
48 d’un negre drap o celici molt gros.
No·m fa delit res pertanyent al cos,
puix l’esperit no hi és participant.
Natura, en mi sàviament obrant,
52 vol que m’esforç, e mon decret no hi pos,
e ja del tot vençut per l’hàbit vell,
no prenc delit en res fora·l costum:
pensant mos mals, tot lo temps hi consum,
56 essent-hi bé, puix me delit en ell.
No trop en mi voler e menys consell
a desijar cosa alguna del món;
mos pensaments recollits dins mi són,
60 per no pensar res que sia d’aquell;
lo dia clar volria fos escur,
adulaments e plors en lloc de cants;
no té lo món coses a mi bastants
64 e fer que dol per tostemps no m’atur.
Per ignorar ve que l’hom se procur
484

grossos delits, no sabent quant se nou;
fora tot seny és qui sos comptes clou
68 que, perduts ells, del món se desnatur.
Açò és ver, mas tristor me té pres,
tant, que delit sent com tal me conec,
e sap fer tant que tot delit renec
72 ne puc sentir altre·n senta jamés.
Molts han jaquit lo món sens perdre res,
mas per consell de llur bona raó,
e jo·l jaqueixc per falsa opinió,
76 pensant que perd lo món e tot quant és.
Mon foll pensar me disponc voler tal
que ha fet mi déu d’amor adorar,
e jo, forçat de aquell apartar,
80 me par ser bo tot quant a tots és mal.
Puix que lo món e Déu a mi no val,
a rellevar la causa d’on só trist,
a mi plau bé la tristor que jo vist:
84 delit hi sent mentre jo·m trobe tal.
Així dispost, dolç me sembla l’amarg,
tant és en mi enfeccionat lo gust;
a temps he cor d’acer e carn e fust;
88 jo só aquest que·m dic Auzias March.
Tornada
A Déu suplic que·l viure no m’allarg
o meta en mi aquest propòsit ferm:
que mon voler envers Ell lo referm
92 perquè anant a Ell no trobe embarg.
485

486
Notes CXIV
2 tol: treu.
5 sens grat: malagraït.
6 e solament assaig: «i només faig un feble intent».
8 res fora mi: és a dir, res del món; cf. v. 15.
14 que m’ajut: que m’ajudi.
17 Menys de: Sense.
22 los: es refereix a molt hom; el poeta sobrepassa els altres en el sofriment perquè els
sobrepassa en l’amor.
24 àls: altra cosa.
27 si pogués comportar: «si jo pogués tolerar».
30 lleixar-me: amb la síl·laba tònica en me; cf. v. 43.
35 passió: el gran sofriment pot fer que l’home renegui de la seva fe.
36 «i fer que el cor es compongui d’acer i pedra».
39 passió: sofriment.
40 en son temps: mentre li dura el sofriment (passió).
41 tant com en altre en venc: «comparable al que han sofert altres homes».
43 veent-me: la síl·laba tònica cau en me; desert: desemparat.
47 l’hàbit: un «mot equívoc». Aquí la paraula té el sentit de «costum», però a la resta del vers
i al següent es desenvolupa una metàfora a base de l’altre sentit, el de «vestit».
52 mon decret no hi pos: «no m’hi decideixo».
60 d’aquell: del món.
66 grossos: grossers, carnals.
68 ells: els grossos delits; se desnatur: s’aparti (abandonant el seu lloc natural).
70 com tal: és a dir, pres de la tristor.
71 sap fer: el subjecte és tristor.
72 «ni puc creure que senti mai cap altre delit».
73-76 El cas del poeta és tot el contrari del dels que han abandonat el món per motius
virtuosos: creu que, perdent aquest món, ho perd tot.
73 jaquit: deixat.
75 jaquesc: deixo.
77 disponc: disposà.
78 «que m’ha fet adorar l’amor com a déu».
80 par: sembla.
82 rellevar: treure.
88 Ausiàs: Aquesta és l’única vegada que apareix el nom del poeta als manuscrits i edicions
que recullen la seva obra. Per a aquests versos seguim el mansucrit B, on el nom es dóna en la
forma Auzias; les altres fonts (DEbcde) donen Ausias. Hom ha disputat molt la pronúncia del
nom (el qual apareix en alguns documents amb encara d’altres formes). D’una banda, i a base
principalment d’aquest vers, Martí de Riquer proposa la pronúncia amb accentuació a la
penúltima síl·laba (Història, II, 471-72, nota 1); de l’altra, Ramon Aramon i Serra (segons
consta a Poesies, I, 9-10) i sobretot Germà Colon («El nom de fonts del poeta Ausiàs
March», BSCC, XLVI, 1, (1970), 161-214, reproduït a Germà Colon, La llengua catalana en
els seus textos, II, (Barcelona: Curial, 1978), 53-110) sostenen que la pronúncia és oxítona i
que, per tant, la grafia del nom hauria de ser «Ausiàs». Aquesta forma és avui la generalment
acceptada.

487

CXV
El poeta es lamenta que no és capaç d’abandonar l’amor tot i que és plenament conscient
que seguir amant és «error» (v. 2) ja que l’amor no li dóna res. Reconeix, al·ludint breument
al tema desenvolupat al poema CXIV, que és només el plaer del sofriment (vs. 3-4) el que el
té vinculat encara a l’amor (vs. 1-20).
L’amor s’ha ensenyorit d’ell una altra vegada i l’ha fet subjecte a una passió deshonesta
(vs. 21-30). Ningú no pot resisitir-lo un cop ha entrat en l’home, sense que sapiguem com ni
per on; aleshores el record dels plaers passats és suficient perquè l’home no rebutji l’amor
(vs. 31-70).
El poeta no s’explica que l’amor s’hagi apoderat d’ell fins al punt de fer que ja en mostri
tots els símptomes físics (vs. 71-90). Ni tan sols és capaç de rebel·lar-se no obstant el
ressentiment (ira) contra el mal tracte de l’amor. El seu únic conhort és que aquest amor és
carnal (v. 102) i per tant no pot durar molt (vs. 91-110).
A l’última cobla March escriu uns bellíssims versos de caire sentenciós sobre la futilitat de
l’experiència humana davant la força de l’amor, i tanca el poema amb una breu tornada sobre
el dolor de l’amor.
A l’última estrofa dóna raons per entendre que es tracta d’un poema que March ha escrit,
com a mínim, en la seva maduresa.
Bibliografia: Commentaire, pp. 139-40; Poesies, V, 53-60.
Bibliografia: Cobles de vuit versos croats amb un dístic a la fi.
488

Puix me penit, senyal és cert que baste
per a saber l’error de què·m vull tolre.
Mas, ¿qui·m darà esforç contra lo dolre
per a jaquir lo delit que jo taste?
5 Per ma raó jo venguí en coneixença
que en ser amat no·m calia fer compte,
mas ab amor jo n’he fet ja l’afronte;
complidament he vist l’experiença.
La mia amor una altra a si no·n tira;
10 lo dret d’amor en mi tot se regira.
Puix altra amor per la mia no guanye,
la qual és preu per on amor se guanya,
(per ser vencent, no sabí altra manya),
perdut és ja tot quant per ella afanye.
15 Sí com aquell qui viu ab medicina
e ve per temps que no li val al viure,
així muir jo, que amor, qui·m feia viure,
altre voler per lo meu no s’inclina.
Puix no pot fer que, amant, amat sia,
20 lleixe’m en pau, no torb la vida mia!
Ell m’és entrat per la part mia flaca,
dant-me entenent que, amant, amat fóra,
e jamés d’ell me’n plac altra penyora:
aquest és preu que·l cor d’home no taca.
25 Desesperat del tot jo de aquesta,
deixí’m d’amar per a temps perdurable,
e só tornat més que altre amable
d’aquell amor que no enclou la honesta;
e puix me venc sens altra acompanyada,
30 no·m pensí fos en mi tant esforçada.
¿Qual tan cortés qui de amor excepte
cas lleig o fort, puix que amor lo mane?
¿Qui és tan foll qui en contra amor se vane,
dient: «Jo só qui lleix e qui accepte»?
35 Tot enaixí com l’ànima, infusa,
racional, sobre l’inraonable
fa tot son fet fer via raonable
(tot quant fa l’hom per lo seu decret usa),
tal és amor, que si en hom se llança,
40 tot quant és d’ell torna en sa semblança.
¿Qui és lo foll, doncs, qui d’amor no tema
si ha sentit son poder no vencible?
No·s defén d’ell sinó l’hom insensible.
No só aquell, car part n’he presa extrema
489

45 e, atrevit, pensant haver defensa
en contra amor, li he tenguda cara,
pensant haver de ma raó empara.
Jo no·m pensí ell bastàs fer-me ofensa
tal que, volent mi de amor defendre,
50 ell me pogués la sua força estendre.
¡Oh quant és poc per on amor se fica
e, per aquell, en lloc dispost molt obra!
Per molt sabuts mijans en nós fa obra;
lo temps e lloc lo creix o mortifica.
55 Amor sap mills lo que a nós agrada
que nós mateixs no bastam a conéixer,
e quan pensam que nostre amor deu créixer
en aquell punt és desagraduada;
quan nós pensam que·ns lleixa, ell nos toca:
60 ab un fil prim se tira una roca.
Delits passats de la que am m’acorden
contra mon grat, e les dolors m’obliden.
¿Qui són aquells que dins lo meu cor criden
e par a mi que són vérmens qui·m morden?
65 Ço són desigs contraris qui·m turmenten,
car vull delits qui dolor me aporten;
vull desamar, mas ells no m’ho comporten;
a mon voler los apetits dissenten.
Pensar se pot quant a raó contrasten,
70 que ells entre si a plaure no s’abasten.
Com lo malalt que la causa ignora
de l’accident e no sap lo que·l mata,
veent tot si que per dolor esclata
e semblant mal no sentí alguna hora,
75 (no cal dubtar si roman en sospita
si·l venc d’excés lo mal o de natura
e, si d’excés, quin fon que tant procura:
a si mateix tot lo passat recita),
així d’amor jo·m dolc e no puc creure
80 que per tan poc en tant me degués veure.
No puc oir de la que am paraula
que senyal gran ella en mi no faça:
si bona és, gran delit me atraça,
mala essent, la dolor és en taula.
85 No passa res que d’ella imagine
que no m’escalf o que tot no·m refrede;
tots los mijans de mi apart e vede:
en aïrar o amar, si pens, fine;
490

cascú d’aquests té causa en mi que·s tinga;
90 no sé jutjar en mi qual se retinga.
L’imaginar altre bé no m’esmenta
sinó aquest que he sentit per aquesta;
té’m lo cor pres, molt poca part ne resta
per allotjar ira quan se presenta,
95 fent mudament tan gran en ma persona
que en suor vinc quan ira en mi comença.
Lladoncs amor no pot fer que la vença,
ans son poder del tot li abandona;
no passa molt que llur poder s’eguala,
100 e venç amor, entrant-me sens escala.
No·s pot bé dir amor de home propi
lo que jo sent, car per la carn és tota;
d’açò·m delit com no·n pas una gota
en l’esperit, e si ho fa, com repropi;
105 e·m delit més com no pot ser que dure
molt lo desig, que fartament aporta.
Mas hom veu que natura no comporta
que lo fruit verd caiga sens que madure;
lo meu voler és ops que tal córs faça,
110 o volrà Déu que natura·s desfaça.
E que fos l’hom tant com serà lo segle,
tostemps veurà en si coses novelles,
prenint, jaquint les noves per les velles;
lo que fon tort un temps puix li és regle.
115 Novellament casos a nós avenen
per no ser tals o per altra costuma;
experiment cascun jorn se consuma,
e los juís en molta error vénen.
Fins a la mort és mester hom se tema,
120 perquè amor en les carns tostemps crema.
Tornada
Amor, amor, jo he pres ferma tema
122 que vostre bé porta dolor extrema.
491

492
Notes CXV
2 tolre: extreure.
4 jaquir: deixar. El delit que es troba amb prou forces per deixar és el plaer de la tristesa
amorosa (dolre), tema principal del poema CXIV.
5-8 Sabia abans d’enamorar-se, mitjançant la raó, que no podia comptar amb un amor
correspost; després d’experimentar l’amor, veu que era del tot cert el que havia suposat.
7 n’he fet...l’afronte: «ho he comprovat».
9-10 La llei de l’amor segons la qual un amor atreu un altre de semblant no es dóna en el cas
del poeta; se regira: es capgira.
11-15 Com que la «llei d’amor» no s’aplica en el seu cas (el seu amor no atreu un
«semblant») i no té altra manya per fer-ho, no li queda esperança de ser amat. Aquesta idea
s’expressa també als vs. 15-18.
20 no torb: que no torbi.
21 Ell: l’amor.
24 La manera de plantejar-se l’amor del poeta «no taca», és pur i sense interès, perquè no li
demana altra cosa que un amor correspost.
25-26 Després de perdre l’esperança d’aconseguir un amor correspost, va abandonar l’amor
durant molt de temps; aquella: la «penyora» de l’amor correspost; amable: amador.
31 Cap amant, per molt cortès que sigui, podrà deixar de tenir en compte el fet que l’amor és
capaç d’actes molt lletjos i durs; excepte: exceptuï.
35-37 L’ànima, seu de la raó, influeix en tota l’acció de l’home, fins i tot en la seva part no
racional, és a dir, la part material.
37 fa tot son fet fer via raonable: «[l’ànima] fa que tots els fets [de la part irracional de
l’home] es duguin a terme mitjançant la raó».
38 Tot el que fa l’home és a través de l’ànima racional; usa: fa (el subjecte és l’hom).
44 part n’he presa extrema: «em veig molt afectat [per l’amor]».
46 li he tenguda cara: «m’he encarat amb l’amor»; tenguda: mantinguda.
47 empara: defensa.
48 ell bastàs fe-me ofensa: «que ell fos capaç de danyar-me...»
51 quant és poc: «com és de petit el lloc».
54 lo: amor (v. 51); mortifica: afebleix.
55 Amor sap el que ens agrada més bé que no pas nosaltres; mills: més bé.
58 deasagraduada: disminuïda.
59 ell: masculí com al v. 52.
61 m’acorden: em recordo.
63 ¿Qui són aquells?: «¿Què és allò...»
64 par a mi: em sembla.
65 Ço: Això (es refereix a aquells del v. 63).
67 comporten: permeten.
69-70 Hom pot fer-se la idea de com aquests apetits s’oposen (contrasten) a la raó pel fet que
ni tan sols arriben a sentir plaer l’un en l’altre.
72 accident: en el sentit escolàstic contemporani (cf. XVIII, 17 i XCII, 191-92). La condició
del malalt era una manifestació o resultat d’una causa o substància que s’havia d’identificar
abans de saber la cura adequada.
75-78 Hom pot donar per descomptat que (no cal dubtar si) el malalt dubta totalment quant a
l’origen del seu mal, i que, repassant en la memòria tot el passat recent, busca la causa en
algun excés, i es demana quina mena d’excés pot haver estat.
77 que tant procura: que causa tant de mal.

80 en tant: en tan gran mal.
81-85 La dama no pot dir res al poeta sense que les seves paraules li provoquin gran mal o
bé.
87-88 No es permet a ell mateix tenir per la dama sentiments que no siguin extrems: si pensa
en ella, acaba odiant-la o amant-la; los mijans: el just mig aristotèlic, que cau entre els
extrems.
89 aquests: «aïrar o amar».
89 que·s tinga: que perduri.
91 l’imaginar: la imaginació, en el sentit medieval, era una facultat mental vinculada a la
memòria i la raó, no la «fantasia» en un sentit romàntic.
92 aquesta: la dama.
93 té: el subjecte és el bé (v. 91) que experimenta a través de la dama.
94 allotjar: donar cabuda.
97-100 Quan creix la ira en el poeta, l’amor no la pot vèncer, i renuncia a oposar-se-li, però
poc després les dues passions ja estan igualades, i finalment l’amor torna a apoderar-se
fàcilment del poeta.
101 amor de home propi: «amor propi de l’home», és a dir un amor alhora espiritual i carnal.
103-06 El poeta es felicita que no hi hagi res d’espiritual en aquest amor perquè això vol dir
que el seu desig no pot durar, i per tant aviat s’acabarà el seu turment.
107-110 No podrà separar-se de l’amor fins que la natura hagi fet el seu curs (córs), és a dir
quan el desig s’hagi satisfet. 109 és ops: és necessari.
111 «Encara que l’home visqués tant de temps com existirà el món».
113 jaquint: deixant.
114 puix: després.
115-16 L’home experimenta coses que semblen noves però que no ho són o que es deuen a
canvis en els costums.
117 Constantment l’experiència caduca i deixa de ser útil.
121 jo he pres ferma tema: «he arribat a la ferma convicció».
493

CXVI
Poema que podria relacionar-se amb els vs. 91-100 del CXV, amb el qual comparteix la
divisa «Amor, amor» de la tornada i la mateixa forma estròfica. Aquí March amplia la idea
de la lluita interior entre una part d’ell que està a favor de seguir estimant la dama i una altra
que hi està en contra. «Amor» i «ira» es barallen dins d’ell, i només coneix la serenitat quan
deixen la lluita (vs. 1-30). En l’amor l’experiència no serveix per a res (idea exposada al
CXV), de la qual cosa el poeta pot donar testimoni directe. Aquesta situació no pot durar: si
el dolor no l’abandona, acabarà matant-lo (vs. 31-60).
A la resta del poema March introdueix més detalls referents a la dama i va aclarint la
situació concreta del poema: ha tingut una relació amb la dama, però ella l’ha deixat
d’estimar; ell, en canvi, no pot pensar en cap altra dona ni en res que no sigui el seu amor per
ella. Cada cop que s’esforça en deixar l’amor, ha d’abandonar l’intent perquè no troba la
força per fer-ho. Sempre torna, fascinat, a la dama, i fins i tot quan ella el mira d’una manera
benigna, sofreix, imaginant que ella pot haver mostrat afecte a altres homes. Es lliura a
records del plaer passat que ha tingut amb ella, i aquests records augmenten el seu dolor.
La naturalesa del seu amor és complexa. Ell ha cregut que la dama era honesta, i no l’ha
estimat amb un amor carnal; però l’aparença virtuosa de la dama ha resultat ser falsa. Els
seus sentiments envers ella, si bé són d’amor carnal, contenen un element espiritual
important, i segueix viu l’«apetit», de manera que fins i tot allò que no li agrada d’ella no
minva la força del seu amor.
A l’última estrofa el poeta recalca la impossibilitat del que vol de l’amor, i resumeix el seu
estat com un conflicte entre «voluntat» i «apetit», posant fi al poema amb un dístic sobre
l’amor com a malaltia.
Mètrica: Cobles de vuit versos croats amb un dístic a la fi.
Bibliografia: Commentaire, pp. 140-41; Poesies, V, 60-70; Lluís Cabré, «Aristotle for the
Layman: Sense Perception in the Poetry of Ausiàs March», Journal of the Warburg and
Courtauld Institutes, 59 (1996), en premsa.
494

CXVI
Cert és de mi que no me’n cal fer compte
per fer contrast a amor qui tant me força.
Ira jo·t prec que lo meu cor m’esforça;
los meus afanys sol a tu los recompte.
5 Envergonyit, confés la mia colpa
com no m’esforç contra·l desig horrible
que·m ve d’amor, si bé·l trop molt terrible,
semblant a aquell qui·ls sants, alguns, encolpa.
Jo prenc conhort com per son colp tals jaen;
10 infern és ple dels qui amor complaen.
Tant com en mi és e fon suportable
de contrastar, e vençre la batalla,
jo he complit, dins mi sentint baralla
tal que no·m fon un altre comparable.
15 Jo desig tant com lo cor me suporta,
e per aquest desig am i aïre,
puix la que am ab grat e desgrat mire.
Torbat me sent, costum passat no·m porta:
jo am, e·m dolc coneixent mi que ame;
20 d’ella·m delit, e més com la desame.
Los béns que hi sent en ella amar m’empenyen
e los seus mals per avorrir no basten,
e són tan grans e tant a mi contrasten
que moltes veus als béns de mort estrenyen.
25 No passa molt que amor los empara
e fa que oblid sens perdó sa gran falta;
ira no mor mas està com malalta
mentre amor té gran força encara.
Quan ira·s mou, amor de mi·s desterra;
30 romanc en pau com entre ells no ha guerra.
D’experiment no passe gran fretura;
jo sé amor e ira com s’avenen
dins l’amador e de quant aquell penen
de tal dolor que no sofir mesura.
35 Si amat só, dolor serà ma vida;
si desamat, al risc serà mon viure;
mas tost seré de mal o bé delliure;
breu serà en mi la batalla finida.
Ésser amat és dolor mentre visca,
40 mas lo desig sens consell mi arrisca.
¿Qui és lo foll qui en contra amor s’ergulla?
Segurs són d’ell los morts i els no sensibles,
mas no alguns qui són d’amor passibles:
495

qui vol ser fort, de la carn se despulle.
45 En mi he vist un singular exemple:
quan he pensat d’amor del tot estorçre,
contra mi vaig camí que no puc torçre,
portant-me en part la qual, si bé contemple,
no puc dar pas plaent a mon coratge;
50 ab cor tirat vaig faent mon damnatge.
En temps passat sentí dolor extrema,
mas no és menys aquesta present fresca:
aquesta és fel, no toca res de bresca,
e par a mi ab mans lo cor me prema;
55 no pot durar que no·m lleix o que·m mate.
Ella és fort perquè ab delit no·s mescla:
on lo delit e dolor fan sa mescla
ésser no pot que·l cor on són esclate,
per què a mi plau que muira o que·m passe:
60 esclatar vull més que si, llanguint, llasse.
Semblant a aquell qui la mort vol empendre,
e quan l’és lluny ab raons l’amenaça,
veent-la prop, si pau vol, ell l’abraça,
jurant que mai tal assaig volrà empendre,
65 ne pren a mi que en contra amor m’esforce,
durant l’esforç tant com ma raó basta,
e perd-se tost car no té ferre en asta.
Fugir vull d’ell si bast fer que no·m force,
mas tot mon cos per ell contra mi s’arma
70 e poca part rebel·lada de l’arma.
Partir no·m puc del lloc on la he vista:
doncs, quant desig de veure sa persona
e tem de mort si bon esguard no·m dóna!
E si·l me fa, dolor altra m’entrista,
75 car imagín que altre l’ha sentida
la sua amor e son esguard benigne.
E jo he vist aquell bo e maligne;
plaent me fon, e molt adolorida;
e tant com més en ella jo·m delite,
80 pensant que tal féu ab altre, despite.
Plagués a Déu que perdés jo la pensa
perquè·m jaquís aquesta gran congoixa;
en pijor vinc aprés que ella m’afloixa,
puix quan hi torn, jo rep major ofensa,
85 car no·s pot fer algun delit no·m membre
e per aquell més dolor me turmenta.
Davant la tinc e sembla’m que la senta;
496

no sé la nit o lo jorn qual dec tembre.
Jo fui amat e no tant com pensava;
90 sens retenir mon voler bandonava.
Tots los senyals que l’amador acaben
jo trop en mi que no fall u que hi sia;
per ella vinc en tristor i alegria;
tots los meus senys forans e dins ho saben,
95 car no veig res sinó ella que m’alte.
No desig toc de alguna altra dona;
alguna veu no·m par que sia bona,
son cos no bell, e jo no me’n desalte,
imaginant, car no hi sé pus en ella:
100 ses parts pel tot am en gran meravella.
No solament la pens haver perduda,
e per açò dolor mortal m’agreuja,
mas he sabut que amor no m’alleuja
de tot son pes, mas la manera·m muda;
105 e perquè jo en los deserts habite
ha’m fet saber que amat no puc ésser;
e volgra jo primer lo meu desésser
que si d’amor jo, amant, no·m delite.
No·m plau amar e menys que a mi amen;
110 mas si jo am, muiren los qui·m desamen!
Jo creguí ferm que sentir no poguera
en mi amor, ne en la persona amada,
ne per la carn l’hagués tant desijada,
no imaginant que en ser amat venguera.
115 Un gest mostrant dona ficta honesta
e sentiment praticant d’amor acte
sens recelar, ha fet en mi fals tracte,
prenint-me·l cor, e part alguna hi resta;
la que roman té ocupada ira,
120 e quan se mou tot quant só a si·m tira.
Lo gest dels ulls e de aquells la forma
fet han en mi passió molt estranya
per l’apetit que tot per carn se guanya
ab altre molt que d’opinió·s forma,
125 e d’aquest és lo tot d’ella l’objecte,
no sol lo cos mas tota ensems presa.
En açò és ma voluntat atesa
molt tardament, no volent tal efecte;
no vull amar, e mon apetit ama:
130 sobre neu veig maravellosa flama.
497

Així com és en nós l’ànima tota
en tot lo cos e tota en cascun membre,
tallat algú, no cal per açò tembre
que per aquell ella romanga rota,
135 la mia amor és en lo tot d’aquesta,
e si·l veig res que per desalt m’altere,
no sent en mi que d’amor despodere;
en lo seu tot la mia tota resta,
sí com la mar un punt no se n’altera
140 si hom ne trau una gran albufera.
Jo vull amor ab condicions tales
que segons ell grans contraris empliquen:
ell és tot mal, e més los qui·l pratiquen;
tots son eguals en llurs qualitats males.
145 Son ferm estat, si és, saber no·s lleixa;
aquell instant no·s jaqueix bé conéixer;
tostemps està en lo minvar o créixer;
sent-ho aquell qui molt ab ell se feixa.
Així com só compost de molts contraris,
150 ma voluntat e l’apetit són varis.
Tornada
Amor, amor, los vostres lletovaris
152 son molt amargs i a sanitat contraris.
498

499
Notes CXVI
1 «Puc estar segur que no cal que jo em faci cap retret a mi mateix». Com explica als versos
següents, encara que confessa la seva «colpa» (v. 5) per no resistir l’amor, es tracta d’un
desig «molt horrible» que fins i tot els sants no han sabut dominar (vs. 7-8).
2 fer contrast: oposar, resistir.
3 m’esforça: «que m’enfortis».
4 recompte: raconto.
8 «semblant a aquell [desig] que encolpa [inculpa] alguns sants».
9 per son colp: pel cop de l’amor; tals: els «sants» del v. 8.
10 Encara que la idea que l’infern és ple dels que han pecat per l’amor té un suport teològic i
homilètic molt ampli, és possible, com assenyala Bohigas, que March estigui pensant en
l’infern literari de Dant (Inferno, Cant V) i que escrivís sota la influència del gènere de
l’infern amorós (com l’Infierno de enamorados de Santillana, o els que apareixen a la Glòria
d’amor de fra Rocabertí (The "Glòria d’Amor" de fra Rocabertí, ed. H. C. Heaton (Nova
York, 1963).
11 contrastar: oposar [l’amor].
14 no·m fon un altre comparable: cap amant no fou mai digne de comparació amb el poeta en
la seva resistència davant l’amor.
16 am i aïre: També hom podria entendre als manuscrits i edicions antigues «a mi aïre» (odio
a mi mateix), interpretació que prefereixen Obres i Ferraté. No obstant, creiem que els
contrasts o «opòsits» als vs. 17-20 (grat e desgrat, am e·m dolc, d’ella·m delit/ la desame)
prenen el seu punt de partida en el contrast de passions d’odi i d’amor, tema també tractat al
poema CXV.
23 a mi contrasten: «s’oposen a mi».
24 moltes veus: moltes vegades.
25 los: els mals.
26 fa que oblid: «fa que jo oblidi».
30 com: quan.
33 aquell: l’amador.
35 no sofir mesura: no es pot mesurar.
40 sens consell: sense consell mèdic; el poeta s’arrisca a sofrir un dolor incurable si és amat.
41 els no sensibles: els que manquen de sentiments.
43 passibles: apassionats, que senten la passió de l’amor (passió en el sentit escolàstic:
l’amor és una passio, igual que ho és l’odi).
44 se despulle: que es despulli.
47 contra mi vaig camí: «en contra de la meva voluntat, vaig per un camí».
48 la qual: cal sobreentendre «[en] la qual».
49 coratge: cor.
50 tirat: arrossegat.
58 Allà on el sofriment de l’amor es barreja amb el delit, l’amor no pot morir: el delit sempre
el conserva.
59-60 March expressa la mateixa idea que al v. 55: el dolor l’ha de matar o l’ha de deixar; el
que no vol és anar morint de llangor.
59 muira: «que jo mori».
60 llasses: el subjecte és el poeta.
63 si pau vol: si veu que la mort està disposada a deixar-lo viure ara com ara, accepta de grat
la seva oferta d’abandonar la seva lluita.
64 tal assaig: provar les seves forces contra la mort.

500
67 Aviat les forces del poeta per combatre l’amor s’esgoten perquè tots els mitjans que té al
seu abast són inútils. March empra la imatge militar de la llança que no té la punta ferrada i
que per tant no serveix per a la lluita.
69 «Si arribo a resistir la seva força, en vull fugir».
70 poca part: una part petita; l’arma: l’ànima. March explica en altres ocasions el paper de
l’ànima en el desig físic de l’amor compost.
71 la: la dama.
73 bon esguard: un tracte favorable.
75 altre: altre amant; l’ha: li ha.
77 aquell: «son esguard».
78 Es refereix a la dama, la qual li ha donat plaer però també li ha causat molt dolor.
80 altre: altre amant.
81 perquè·m jaquís: «perquè m’abandonés».
82 aquesta gran congoixa: la gelosia.
83 aquella: la «gran congoixa».
84 ofensa: dany.
87 la: la dama.
88 Sofreix la mateixa angoixa tant durant la nit com durant el dia.
90 sens retenir: amb un lliurament total.
91 que l’amador acaben: que es donen en l’amador.
93 ella: la dama.
94 senys forans e dins: els cinc sentits exteriors (tacte, gust, vista, oïda i olfacte) i els quatre o
cinc interiors. El nombre d’aquests senys dins o interiors variaven entre quatre o cinc: el
sensus communis (el comú seny del LXXXVII, v. 34), el qual rebia les dades exteriors que li
transmetien els sentits exteriors; la imaginació (la vis imaginativa o phantasia), la vis
aestimativa o cogitativa, i la vis memorativa. És sobretot a través del gest que la impressió
que la dama causa al poeta passa als sentits interiors; aquests sentits interiors, no els
exteriors, són els responsables del plaer que el poeta troba en ella (per a tota aquesta qüestió,
vegeu l’article de Cabré).
95 que malte: que m’agradi.
97 alguna veu: alguna vegada.
98 e jo no me’n desalte: no em desagrada.
99-100 Només coneix aspectes aïllats de la dama i és en ells que basa el seu amor.
107 «m’estimaria més morir que perdre el delit de l’amor».
110 muiren: que morin.
111-14 El poeta creia que ell no podria sentir l’amor i que tampoc no el podria sentir la dama,
ni que sentiria un desig carnal tan fort per ella i que ella l’estimaria a ell.
115 Un gest: el conjunt de signes exteriors que exhibeix la dama (aquest gest amaga el
veritable sentiment carnal d’ella); ficta: fingidament.
117 ha fet: el subjecte és Un gest.
118 e part alguna hi resta: «encara que en queda alguna part»; com explica al vers següent,
aquesta part l’ocupa la ira.
121 de aquells la forma: la forma d’aquells [ulls].
123 l’apetit sensual.
124 ab altre molt: amb molts altres apetits; opinió: el concepte que té el poeta de la dama,
format sense la intervenció de l’enteniment.
125 «e lo tot d’ella és l’objecte d’aquest»; aquest: es refereix a «altre molt [apetit]».
127-28 La voluntat ha volgut imposar-se massa tard.

501
131-34 Pagès (Auzias, p. 289) i (Ramírez, La poesia, p. 373) assenyalen un origen tomista
per a la idea desenvolupada en aquests versos, però no cal anar més lluny que al Breviari
d’amor, vs. 1681-94, obra que formava part de la biblioteca de Pere March: «...L’arma, senes
contendre,/ D’ome es en cascu membre,/ Tota el pe, tota el nas,/ Tota el ma, tota el bras,/ E
non es ges l’arma maiors/ En la testa quez alhors,/ Si tot el cap l’arma nostra/ Mays quel pe
en vertut mostra/ Et en auzir et en parlar/ Et en vezer et en odorar,/ Quar lo caps a sos
estrumens/ E d’aquels sens sufficiens;/ E si pert hom lo pe ol ma/ Ges per so menhs d’arma
non a» (Breviari, I, 64-65).
133 algú: algun membre del cos.
134 aquell: el membre tallat; ella: l’ànima.
135 aquesta: «aquesta amor», l’amor que sent per la dama.
136 si·l: si li; desalt: desplaer.
137 El poeta no sent que minvi el poder que sobre ell té amor encara que li desagradi algun
aspecte de la dama.
138 lo seu tot: el de la dama (cf. v. 135); la mia: l’amor del poeta.
140 Referència local. Com a «falconer major» del rei en alguna època, March havia de
conèixer bé l’Albufera valenciana.
142 segons ell: «essent l’amor com és»; s’explica quina és la naturalesa de l’amor al vers
següent.
145-46 L’estabilitat en la’mor és impossible perquè l’amor és d’essència fugissera.
148 se feixa: es lliga.
150 varis: divergents.
152 lletovaris: electuaris, el quals es feien amb xarop, mel o algun altre element dulcificant.

502
CXVII
Altre poema en què March analitza la seva relació contradictòria amb l’amor, aquesta
vegada subratllant el paper de l’hàbit en aquesta relació. El poema mostra vincles
inconfusibles amb el CXVI, on també s’analitza, des d’una perspectiva diferent, el conflicte
amor-odi; més concretament, als vs. 49-50 d’aquesta composició es repeteixen les idees sobre
la voluntat i l’apetit que trobem al CXVI, 149-50.
Al començament March insisteix en la impossibilitat del seu propòsit de voler practicar
l’amor honest en el marc d’un amor carnal, i de voler trobar la lleialtat a «cor de falsa
fembra». En gran part del poema però, March s’encara amb la qüestió de l’hàbit en l’amor:
examina el paper de l’hàbit per mantenir la subjecció de l’amant a l’amor, i concretament al
poeta mateix, tot i que ell entén racionalment, i gràcies a la dura experiència, la falsedat de
l’amor. El poeta professa odiar l’amor pel dolor amb què l’ha afligit alhora que li ha
ocasionat plaers, però, degut a l’hàbit, es troba incapaç de desvincular-se de l’amor tal com
ell entén que hauria de fer.
A partir del v. 57, March fa servir diverses comparances (vs. 57-64, 65-68, 77-78, 89-94,
97-100, 125-28, 141-44), i a les últimes nou estrofes (a partir del v. 169) el poema es
converteix gairebé per complet en un seguit de símils, un rera l’altre. Mitjançant aquest
recurs retòric, March matisa l’anàlisi del paper de l’hàbit en la seva pràctica de l’amor alhora
que representa per mitjà de diverses línies d’analogia, el seu propi esforç per entendre i
definir el dilema en què es troba.
Mètrica: estramps.
Bibliografia: Commentaire, pp. 141-43; Poesies, V, 70-83; Ramírez, La poesia, pp. 99-102.
Lo cinquén peu del moltó ab gran cura
jo he cercat (e no·n té sinó quatre!),
volent honest en amor deshonesta
4 e llealtat en cor de falsa fembra,
e per amor he volgut ser alegre
menys de ser trist, e ferm en un prepòsit;
gran amador de semblant no s’excuse
8 e que·s trobàs de Salamó pus savi.
No solament m’ha romàs en la pensa,
ans ho volguí en les obres foranes:
aquesta amor de contemplar no·s farta
12 si bé a temps en pensa hom ho forja.
Jo, praticant d’amor lleigs e bells actes,
imaginí tals contraris factibles,
e no·m dolc prou del temps que m’he vist córrer
16 perquè·m roman en pensa plaent hàbit.
L’engan conec, mas per obra no·l mostre
puix que d’amor del tot jo no·m despulle;
fluix me penit car dolor no m’agreuja;
20 solament bast aïrar mi si ame.
Al grau primer, bo, del pecant me trobe

que del mal fet ha coneixença fosca
e, si no quan a temps desig me torba,
24 jo só content ell e son delit perdre.
Volgra·l jaquir sens elecció mia,
mas que vengués per alguna ventura,
plagués a Déu per ser malalt o pobre,
28 car si·l jaqueixc, cert jo sé que me’n repte.
Si bé raó en contra amor se arma,
veent que·s perd per ell ma bona obra,
no·m trop esforç, que del tot m’abandona,
32 ab tot que més de contemplar no passe.
En quantitat en delit gran no puge,
ans és molt poc, mas fort per a dissolre;
fastig no tem, por ne esperança·l tempta;
36 la sua fi tota dins mi se n’entra.
Puix que no pot ésser en aquells actes
que de amor los amadors pratiquen,
pren un remei, que en contemplar se’n munta,
40 e d’allò viu que d’amor no·l pot tolre.
Si fos així que, sens passar principis,
jo fos al ple que amor l’amant alça,
on ha delit, coneixença perduda,
44 jo só ben cert que en oi amor no·m fóra.
Mas, ¿qui serà que en delit passar vulla
per gran dolor si d’aquell no sent purna?
E jo no am e menys amat puc ésser,
48 e la raó tant res no abomina.
La voluntat amor no·m senyoreja,
hoc l’apetit, fins que de mi·m recorde;
mas quan jo pens totes les circumstàncies,
52 entre amor e mi és gran barrera,
car jo no pens que en ser amat abaste,
ne·n sent delit, per bé que m’hi disponga.
És veritat que no sé què me’n jutge,
56 essent amat, si·l retria lo deute.
Així me’n pren com aquell qui contempla
l’ésser de l’hom, e com és de Déu obra,
e puix ell ve a contemplar sos actes:
60 tant avorreix trobar-se en lo món home!
Com de amor son ésser imagine
e·ls gentils fets que en l’entendre·m romanen,
jo m’adelit, e com al voler passe,
64 per llur excés e qualitat m’agreuge.
Entenc no bé los mals que amor atraça,
503

perquè altres béns no sentí en ma vida:
qui en carçre viu del començ d’infantea
68 ab dol se n’ix puix en hàbit li torna.
Renunciar no puc lo franc arbitre
de obeir, si amor me demana;
e quan amant e amat ésser pense,
72 no trop en mi ésser cosa possible.
Per un portal ixc de l’hostal de Venus,
per altre hi torn ab les cames trencades,
e jo no pens que en ser amat abaste,
76 ne·m plau amar ne menys me’n desespere.
Jo só aquell qui en lleig ofici·s cria:
sap e no sap que és mal e no·n pren altre,
car no pot ser hàbit sens delit reste,
80 e açò par en covards hòmens d’armes.
Mi e mos fets jo mir ab vista fosca,
no pas com orb ne ab la vista clara;
conec mon dan, mas no tant que me’n dolga:
84 lo cor no·l sent, solament bast a creure.
Quan jo m’esforç que amor de mi llance,
son bé·m record e los mals tots m’obliden;
si·l pens seguir, de sa dolor m’acorde
88 e só membrant del bé de l’honest viure.
Semblant a aquell qui ha mal de diable
e, quan lo pren, Déu no coneix ne honra,
perquè és d’aquell qui té ses virtuts preses,
92 e puix, jaquit, torna en sa coneixença,
quan per la carn amor me passiona
no·m sent raó, ne mal que per ell vinga,
e quan d’amor la part pura contemple
96 jo sent delit; si pas avant, m’agreuja.
Sí com se perd lo poder de la vista
si l’hom està llongament en tenebres,
així·l voler se perd si no executa
100 los fets aquells d’on havia costuma;
per ço amor sol en la pensa·m resta
perquè ha llong temps que l’obra no pratique;
a mon delit la dolor no contrasta
104 car no sent por, ne esperança·l falaga.
Mentre amor dels hàbits no arranque
jo·m dubte molt que en algun temps no brote
(ja no pot ser que en mi·s crie gran arbre:
108 mon cor li és com terra molt eixorca);
lloc troba en mi onsevulla que·s tinga,
504

esperant temps lo pus dispost que trobe;
abasta ell que en sola pensa reste,
112 per l’hàbit pres que, si pell rau, no esquinça.
Quan de amor indiferent jo parle,
sia entés lo que tot l’home lliga
e no aquell qui sols a l’àngel toca,
116 e menys als bruts puix de raó freturen.
Aquest és dit amor de home propi
car és compost de ses dues natures;
bell és e lleig segons de qual més toca,
120 mas no pot fer que reste menys de mescla.
Si·l voler d’hom en ser amat termena,
és dit amor car de la fi pren forma,
e si en carn sens res abstraure fina,
124 és brut voler, puix més avant no passa.
Així com és tota arma bona o mala
segons que pren d’acer e ferre tempre,
amor és tal que, segons és composta,
128 sa valor pren lo tal e qual la honren.
Res sens esguard no és d’hom pròpia cosa,
car general és als bruts e als arbres;
del sentiment lo brut a l’arbre avança,
132 e la raó a l’hom d’aquells separa;
doncs l’apetit on la raó no·s mescla
no és propi d’hom per bé que en ell se trobe,
e tant és hom com més ne participa
136 e segons quant d’hom se llunya o s’acosta.
No·s dóna amor ab tan egual balança
que poc o molt una part no decante:
o l’apetit del cos més a si·l tira,
140 o l’arma a si per sa part lo s’emporta.
Sí com en l’hom una humor predomina
que no és u que per egual les haja,
e ve per temps que·s canvia·l domini,
144 així amor pratica en nosaltres.
Ésser no pot que l’arma obre sola
e que lo cos sens aquella res faça;
res no fa l’hom que tot no hi comunique
148 segons ses parts de l’acte han semblança.
Per bé que·l cos no vulla res abstracte
e l’esperit materials no vulla,
d’ells abduis junts ix amor que·s diu mixte,
152 prenint lo nom d’aquell a qui més sembla.
505

L’enteniment no és d’amor la causa
mas l’apetit de què·ls bruts no han falta;
doncs de amor així mateix ne senten
156 ab fort desig, tal que en ràbia torna;
la duració veu hom no ésser molta
e d’esta amor los més hòmens s’encenen,
alguns tostemps, altres segons los troba,
160 seguint amor per l’esguard que·ls inclina.
Si en gran excés per son desig l’hom puja,
tot lo compost ses potences té preses,
car segons és e a qui és amable,
164 així ses parts de amor les carrega,
tirant, fluixant, creixent, minvant, fent canvis,
volent l’honest, aprés tot lo contrari,
açò segons se porta en fantasia,
168 a temps volent com hom, com brut, com àngel.
Tot enaixí com lo foc no és en acte
en lo acer mas l’obra és en potença
e, mes al foc, la calor lo desperta,
172 car, si en l’acer no hi fos, no escalfaria,
amor en temps està en l’hom com defuncta,
e puix reviu, mostrant-se en part o tota,
d’on se veu clar que restava en l’hàbit,
176 prest en obrar, mogut per son consemble.
Tot element elementat no és simple,
ans és compost d’un altre son contrari,
mas és tan poc lo que de l’altre s’ampra
180 que bé no·s pot açò pels senys conéixer;
tal és amor, que·ls actes no ha simples,
car sensuals són, e d’esperit toquen,
mas una part a l’altra sobremunta,
184 que ella·s diu tot, segons qual, bella o lleja.
Semblant me trop de l’assetjat en plaça
on és lo burg e fort castell e vila
e, armejant, perdent forces, lo’n meten
188 fins al pus fort on no fa ne tem armes.
Així amor mos pensaments lo llancen
fora de mi d’un acte aprés l’altre,
fins que roman en l’hàbit sol de pensa
192 e en lo voler com a correu se’n passa.
Sí com lo foll en pensa rei se forja
fins que percep que no ha de rei actes,
e dura tant estar en ignorança
506

196 com ell roman en pensa de rei ésser,
així amor en pensa m’adelita
fins que la fi pens que se’n deu atényer.
Ans que jo pens a qui amar, jo ame;
200 quan l’imagín, de la millor m’espante.
Sí com l’avar los diners per ells ama,
que no veu res per què aquells despenga
(a si mateix no diu que no se n’ampre,
204 mas no·n sap cas, ne pensa que ésser pusca),
així amor no veig a què·m profite:
en tant me plau que de la fi no pense.
Jo no esper ne en desesperar baste;
208 entre lo mig d’aquests extrems alleuge.
Un hom és tal que ama per natura
son fill en tant que avorrir no·l poria,
e si és foll, de sos fets se desalta
212 perquè·l veu tal e ple de cabdals vicis;
així amor ses penses me deliten,
per l’hàbit pres, que natural repute;
mas per mon temps de sos fets me desalte,
216 car totalment lo trop a mi dessemble.
Amor me plac tant per sos actes nobles
que de per si jo l’am sens esguard altre,
semblant a aquell qui son bon amic ama
220 pel que ha fet e no per lo que faça.
En tant me plac per delitables obres
que en mi roman tal signe o caracte
que, perdent jo l’esguard per qui amava,
224 aquell delit am que en la pensa·m resta.
Los meus desigs, si de passió mouen,
de l’hàbit pres, llur moviment comença:
imaginant com aquells jo sentia,
228 aquells jo sent e fa que jo·ls desige;
regonegut, en dol me converteixen,
coneixent mi no poder aquells rebre.
Sinó com veig e del passat m’acorde,
232 ma passió no·s mou, e menys per altre.
Així com és la ciença del metge
bella en extrem segons si e on guarda,
així en extrem és la pràtica lleja
236 e tots los senys quasi fastig ne senten,
tal és amor, que·l seu ésser és noble,
lo praticar odiós e terrible,
507

car l’esperit ne pren molt gran angoixa
240 e lo cos fam, i en fastig volant passa.
Tornada
Amor, Amor, qui vostre amarg no tasta
no porà dir lo dolç que en si mescla;
jo bé ho puc dir puix tinc experiença,
244 que de les arts és la que més profita.
508

509
Notes CXVII
1-2 Frase proverbial que també existia en castellà en dues versions, una de les quals es referia
al moltó i l’altra al gat. En ambdós casos es tractava, com a la frase de March, de cinc peus;
avui només ens ha pervingut la versió corrompuda «buscarle tres pies al gato». José María
Iribarren, El porqué de los dichos (Madrid: Aguilar, 1955), pp. 206-07, cita Covarrubias,
Tesoro de la Lengua Castellana): «Buscar cinco pies al gato se dice de los que con sofisterías
y embustes nos quieren hacer entender lo imposible; nació de que uno quiso probar que la
cola del gato era pie», i La Segunda Comedia de Celestina de Feliciano de Silva: «Nunca
busques cinco pies al carnero, pues está averiguado que no tiene más de cuatro».
3 honest: l’honest, l’honestedat.
5 e ferm: enteneu «e [he volgut] ser ferm».
6 menys de: sense; prepòsit: propòsit.
7 Cap gran amador podria evitar el que li ha passat al poeta. La idea fonamental d’aquest vers
és que qui es lliura totalment a l’amor ja s’exposa a tot el mal que l’amor li pugui fer.
8 «encara que fos més savi que Salamó».
9-12 No tan sols s’ha fet la idea d’aquest «propòsit» d’amor descrit a la primera estrofa, sinó
que l’ha dut necessàriament a la pràctica.
9 m’ha romàs: el subjecte és «amor».
12 a temps: de vegades.
14 factibles: compatibles.
15-16 L’hàbit de l’amor impedeix que es penedeixi prou del temps que hi ha perdut.
17 El poeta no canvia el seu comportament tot i que coneix l’engany de l’amor.
19 me penit: em penedeixo.
20 No és capaç d’odiar l’amor sinó que tan sols pot odiar-se a si mateix pel fet d’amar.
21-22 El poeta defineix la seva actitud davant l’amor mitjançant l’analogia amb el pecador
que peca sense plena consciència del que fa i que no arriba, per tant, a ser malvat.
23-24 «i estic ben disposat a perdre l’amor i el seu delit, menys en aquells moments en què
em torba el desig»; a temps: de vegades.
25 jaquir sens elecció mia: deixar sense prendre una decisió de la voluntat pròpia.
28 Si el poeta abandona l’amor per la seva lliure voluntat, sap del cert que se’n penedirà.
30 ell: amor.
31-32 El poeta manca totalment de forces per abandonar l’amor, tot i que ja no duu a la
pràctica el seu concepte pecaminós de l’amor; m’abandona: el subjecte és esforç.
34 és molt poc: el delit.
35 por ne esperança·l tempta: el poc delit que sent el poeta no es troba subjecte a cap
d’aquestes passions.
36 El delit, per poc que sigui, que el poeta sent no va més enllà del contemplar (vs. 32 i 39) i
no té cap expressió exterior, com explica als versos següents.
39 El poeta assoleix donar més intensitat al delit mitjançant el «contemplar».
40 El seu delit s’alimenta d’allò que no li pot donar l’amor mateix, atès que ell no passa de la
contemplació de l’amor a l’acte; no·l pot tolre: «no li pot treure [de l’amor]».
41-44 No odiaria l’amor si hagués gaudit plenament del seu delit, però perquè això fos
possible hauria de perdre el seu coneixement de la naturalesa veritable de l’amor.
45-46 Ningú no vol passar pel dolor per arribar al delit, si al final, de delit, no en sent res;
d’aquell: del delit; purna: espurna.
48 Va del tot en contra de la raó que el poeta segueixi buscant el delit en l’amor quan no ama
ni pot ésser amat.
49 «amor no em senyoreja la voluntat»,

510
50 hoc: però sí.
55-56 No sap què faria si fos amat, si també amaria ell o no; me’n jutge: «en penso»; si·l: si
li.
59 sos actes: els seus propis actes.
61 imagine: penso, contemplo.
62 gentils: nobles.
63-64 Quan el poeta passa de la contemplació a l’acte, mitjançant la voluntat, es dol en veure
que la pràctica de l’amor no correspon a l’ideal que se’n fa.
69-70 «Si el meu franc arbitre exigeix que jo ami, no puc fer altra cosa que obeir-lo».
71-72 Encara que no pot superar el desig d’amar, li resulta impossible a la pràctica amar o
ésser amat. Això es deu al fàstic que ha descrit a les estrofes anteriors; e: «i, no obstant,...».
73 hostal: casa.
75-76 Els sentiments contradictoris que afligeixen el poeta: d’una banda vol ésser amat però
dubta que ho pugui aconseguir i, de l’altra, no vol saber res de l’amor.
77-79 El poeta es compara amb el criminal que no sap viure d’una altra manera perquè en té
l’hàbit, cosa possible només perquè gaudeix de la seva manera de viure.
80 Els covards manquen de valentia perquè no són capaços de renunciar al delit i acceptar el
sofriment. Al compendi de l’Ètica del Llibre del Tresor, la força (concepte que inclou la
valentia) es tracta com un dels hàbits. Només pot accedir a l’hàbit de la força aquell que està
disposat a «soferir les coses doloroses» (II, 133); par: apareix.
82 orb: cec.
83-84 Reconeix el mal que li fa l’amor, però no és capaç de penedir-se, perquè es tracta d’un
reconeixement intel·lectual, no afectiu.
85 que amor de mi llance: «que jo em desprengui de l’amor».
88 só membrant: «em recordo».
92 d’aquell: del Diable.
92 «i després, quan el Diable el deixa, recupera el seny».
94 El poeta perd l’ús de la raó, i no s’adona del mal que li causa.
96 si pas avant: si el poeta passa a l’acte.
100 «aquells fets que estava acostumat a dur a terme».
103-04 Com que el poeta només experimenta el delit de l’amor en el pensament, les passions
de por i esperança no poden aportar cap dolor que afecti aquell delit.
106 jo·m dubte: «temo».
109 onsevulla que·s tinga: l’amor sempre assoleix trobar un lloc en el poeta on pot pedurar.
110 trobe: el subjecte és amor.
111 abasta ell: ell abasta; en sola pensa: només en el pensament.
112 L’hàbit disposa el poeta a l’amor, tot i que no arribi a dur-lo a passar a l’acte. El vers
conté un joc de paraules entorn de hàbit, mot que s’usa també en el sentit secundari de
«vestit», el qual dóna lloc a la metafòra del segon hemistiqui.
113 indiferent jo parle: «quan parlo sense especificar un tipus d’amor». Als versos següents
s’esmenten els diferents tipus: humà, espiritual i carnal.
114 tot l’home: cos i ànima.
120 L’amor humà és sempre un amor en què es barregen l’element espiritual i el carnal.
123 sens res abstraure fina: acaba sense obtenir de l’amor res que sigui espiritual; el sentit de
abstraure pot estar relacionat amb la idea de l’abstracte al v. 149.
126 «segons el tremp d’acer i ferro del qual hom la faci».
128 lo tal e qual la honren: segons la barreja de carn i esperit de la qual l’amor es compon.
129 sens esguard: sense pensar en una finalitat determinada. L’home sempre actua d’acord

511
amb un «fi».
135-36 com més ne participa, s’allunya, s’acosta: el subjecte és la raó (v. 132).
139 ·l tira, lo s’emporta: l’objecte és amor.
141-42 No hi ha ningú que tingui els quatre humors (sang, còlera, malenconia i flegma) en
igual proporció, sinó que sempre predomina un d’ells.
143 per temps: de vegades.
146 aquella: l’ànima.
145-48 L’home no pot fer cap acte sense que n’estigui assabentat tot el seu ésser, tant el cos
com l’ànima, però sempre d’acord amb el paper de l’un i de l’altra en l’acte.
150 materials: res que sigui matèria.
151 abduis: ambdós.
152 L’amor mixte, la composició del qual és variable, es defineix pel paper que tenen en
l’amant el cos i l’ànima.
155 «per tant, els animals senten l’apetit carnal de l’amor igual que els homes».
158 d’est amor: el de l’apetit carnal.
159 troba: el subjecte és l’apetit (v. 154).
160 per l’esguard que·ls inclina: segons la naturalesa del seu apetit. S’amplia a l’estrofa
següent la idea de la variabilitat d’aquest apetit.
161 Enteneu: «Si l’hom puja per son desig en gran excés».
162 «[l’apetit] s’apodera de les forces de tot l’home»; tot lo compost: ànima i cos.
163 segons és: segons és l’home; a qui es amable: segons la naturalesa de la persona de qui
està enamorat.
164 «així amor carrega les seves parts», és a dir, la part carnal i la part espiritual.
166 aprés: després.
167 «això d’acord amb la manera en què l’home desitja l’amada mitjançant la facultat
imaginativa»; fantasia: un del sentits interiors, alimentat pels sentits exteriors i per la
memòria (no s’ha de confondre amb el concepte modern de «fantasia»).
168 a temps: a estones.
169-76 El símil es basa en el concepte corrent, d’origen aristotèlic, d’una relació entre l’acte i
la potència de l’acte i en la teoria dels elements. L’acer conté en potència el foc, com es veu
pel fet que s’escalfa quan es posa al foc; per si mateix no pot produir foc (el foc no es troba
en l’acer «en acte»). March estableix una analogia entre la potència i l’acte d’una banda i, de
l’altra, l’hàbit i l’amor; la idea, elemental i alhora metafòrica, del foc uneix els dos termes en
un altre nivell de sentit.
171 lo: el foc propi de l’acer.
173 en temps: durant un temps.
176 L’hàbit de l’amor sempre està llest per reactivar-se sota l’estímul de l’objecte amat (son
consemble, terme que equival al «semblant» que March esmenta en molts altres llocs).
177 La imatge es refereix a la idea que els elements, fora de la seves manifestacions més
bàsiques - aigua, aire, terra, foc - es combinen en la natura amb d’altres, de tal manera que no
es pot distingir entre els elements components mitjançant els sentits, tot i que un d’ells sigui
el dominant. Això proporciona a March la base de l’analogia amb l’amor, en el qual hi ha
sempre un component que és de l’esperit, por molt que predomini l’aspecte carnal.
184 ella: amor; segons qual: segons quin element hi predomini.
185-192 El poeta es compara a algú que es troba en la part més segura d’un lloc ben fortificat
i defensat al qual l’enemic fa setge, fent servir inútilment totes les seves armes i perdent les
forces que necessita per seguir amb el setge; però tot canvia quan l’enemic envia un sol
home, el qual, sense haver d’emprar les armes hi entra sense resistència. De manera

512
semblant, tots els intents de l’amor d’assetjar el poeta mitjançant els «pensaments» són
inútils, però ho pot assolir fàcilment a través de l’hàbit.
191 l’hàbit sol de pensa: només en l’hàbit del pensament.
192 correu: es refereix a la «persona encarregada de portar notícies orals o escrites d’un lloc
a altre» (DCVB); el correu cuitat o «espatxat» s’ocupava d’encàrrecs urgents.
193 se forja: es converteix.
200 Quan recorda que vol com a objecte d’aquest amor una dona, ésser molt imperfecte,
s’espanta, encara que fos la millor d’elles
204 L’avar no creu que hi hagi una ocasió en què sigui necessari gastar diners.
205-06 El poeta no pensa en la finalitat - estimar una dona - amb què vol amar, sinó que ama
per amar.
208 alleuge: «m’allotjo».
211 si és foll: es refereix al fill; se desalta: sent desplaer.
212 cabdals: greus.
213 amor ses penses: els pensaments de l’amor.
214 que natural repute: per al poeta és cosa natural que ell tingui l’hàbit de pensar en l’amor.
215 per mon temps: amb el temps; me desalte: sento desplaer.
216 dessemble: contrari.
217 plac: plagué.
218 sens esgaurd altre: sense altra consideració.
221 plac: plagué.
222 caracte: senyal.
223-24 El poeta ha seguit subjecte a l’hàbit d’estar disposat a amar perdent de vista el fet que
l’objecte de l’amor hauria de ser una dona; aquest hàbit l’ha alimentat el record d’un plaer
anterior.
225-26 L’hàbit causa el primer moviment o impuls del desig del poeta, i és a partir d’aquest
moment que el desig creix mitjançant la passió. El procés d’aquest primer impuls del desig
s’explica als vs. 227-28.
228 aquells: los meus desigs (v. 225).
229 regonegut: probablement es refereix a moviment (una altra possibilitat és llegir
*regoneguts, amb referència a los meus desigs); converteixen: el subjecte és los meus desigs
(v. 225).
230 «adonant-me que jo no podria donar entrada a aquells desigs».
231-32 És només mitjançant l’hàbit, estimulat per la vista o la memòria, que la passió es mou
en el poeta, i no com a conseqüència del desig d’un «semblant», una dona. Cf. vs. 225-26.
234 segons si e on guarda: «en si mateixa i per la finalitat que té [la de curar els malalts]».
235-36 La diagnosi medieval incloïa l’examen mitjançant l’olor i el gust de l’excrement i
l’orina del pacient, entre altres pràctiques.
240 passa: el subjecte és amor.
242 no porà dir: no és capaç de donar una opinió [sobre l’aparent dolçor de l’amor].
244 les arts: les ciències, les àrees del coneixement.

513
CXVIII
De la mateixa manera que el CXV es relaciona per temes comuns amb el CXVII, el tema
principal del CXVII, el paper de l’hàbit en fer perdurar l’amor fins i tot en l’home
escarmentat, el vincula al poema CXVIII, on March es refereix, als vs. 39-40, a l’«hàbit
antic» que el té subjecte a l’amor.
El poeta ama de mal grat i no pot explicar-se que segueixi amant, encara que coneix prou
bé la falsedat de l’amor, si no és a causa de l’hàbit. Cal remarcar que en la seva denúncia de
l’amor, March no es refereix a una relació pretèrita amb una dona, com és el cas dels CXV i
CXVI. Més aviat, dóna a entendre que segueix practicant un amor de forma del tot carnal no
obstant la seva aspiració a sentir un amor espiritual (vs. 47-50).
Al llarg del poema insisteix en la impossibilitat, per a qui ha estat un amador, de superar el
poder de l’amor, i en com l’home experimentat en l’amor i que coneix la seva naturalesa, està
condemnat a viure la contradicció d’un amor que genera l’odi.
Al dístic amb què es tanca el poema, March cita la història del rei Rodrigo i la Cava com a
exemple del poder destructor de l’amor sensual.
Mètrica: Cobles de vuit versos croats amb un dístic final.
Bibliografia: Commentaire, pp. 143-44; Poesies, V, 84-89.
No cal dubtar que sens ulls pot hom veure,
puix sens desig de ser amat jo ame!
D’amor no·m clam ne de persona·m clame:
natura en mi fa obra de no creure.
5 Jo sent delit que no sé d’on pren força.
Si és de carn, ¿d’on li ve que no·s farta?
Si d’esperit, ¿com l’infinit aparta?
Si del compost, ¿d’on ve que tot no·m força?
La carn lo vol, e lo perquè s’amaga;
10 ab no vist colp, só ferit de gran plaga.
¿Com se pot fer tal voluntat no passe
a fer voler que ser amat cobege?
¿Què pot bastar que d’amor jo·m netege
e que ma carn se fart e que no·s llasse?
15 Açò és vist: que la nostra arma·s baixa
en los delits del cos e s’hi delita;
si no·ls sent purs, mesclats los habilita;
sa part ne pren, lo cos ne creix sa raixa.
Aquest delit ma carn sola empara
20 e tot me pren lo temps que n’és avara.
E si en delit de ser amat abaste,
açò és quan la carn per si desija;
sí·l pensament tot altre esguard remija,
no sent delit, ans algun despit taste.
25 Imaginant, si·l delit no imagine,

no·m plau amar e menys que amat sia.
Fora la carn, mon delit fa sa via:
tot mon desig començ per ella i fine;
naturalment tot quant delit aporta
30 no·l fall amor per via dreta o torta.
Tostemps fui cert que jo dins mi portava
en contra mi una mala persona;
aquesta és que a tots natura dóna,
reina en los més, e de molt pocs esclava.
35 Mas ara sent un terç que en mi·s descobre,
e son poder sentí sens coneixença;
menys de raó, ve de passió volença:
jo he volgut ço que sens mon grat obre.
Hàbit antic és lo terç que us nomene,
40 que em fa seguir la vida que jo mene.
Aquells delits d’on bons amadors viuen,
ço és, amar e delit d’amat ésser,
e la dolor que·s pren en lo desésser,
tals passions de mon cor no deriven.
45 Jo pas dolor si·m conec ser amable
e met poder que amat ésser no crega;
ab tot açò, mon apetit aplega
sentir delit a temps, però durable.
Ma carn lo sent, e jo·l torb ab la pensa;
50 quan me trop fart obra en mi la defensa.
Quant sent d’amor i el que sentir solia
és ocasió que de mi jo m’espante;
am i avorreixc, no sé on me decante,
altrament sent amor que no sentia.
55 Si és ver dir que tot quant delit porta
deu ser amat per ço que hom se ama,
amador só: jo m’encenc d’esta flama
que no relluu, ans viva està morta.
Quant a la carn, ha vida per set vides;
60 quant l’esperit, totes li són fallides.
Així com és lo cor primer en vida
e és lo darrer qui mor de tots los membres,
pels amadors, així hòmens com fembres,
lo cor se vol ans que altra partida.
65 E quan amor se’n va de la persona,
darrerament l’altre amor abomina:
primer del cos, fartant, se desveïna,
lo que volgué primer darrer bandona.
Açò és quan fastig amor lo’n llança,
514

70 o cor irat li’n fa perdre amistança.
¿Qui és aquell que en altre juí faça
e res de si en temps venidor jutge?
Del que sofir no pot ésser bon jutge:
pensant que·n fuig, lo llaç al coll se’n llaça.
75 E ço per què amau alguna dona
serà per temps d’un jorn que ja no us alta,
e tant serà una part que us desalta,
que no veureu res d’ella sia bona.
Quan és amor entre·ls amants contenta,
80 fa mudament car desig la sustenta.
¿A qui ha dat favor tanta natura
que no ignor com dins ell amor obra?
Pensant que·s perd, amor lladoncs la cobra;
no·s pot saber què l’empeny o l’atura.
85 Per delit creix o per delit aminva;
per mal se mor, e mal en vida·l torna,
e no tostemps, car varietat l’orna:
sa força és gran quan hom pensa que·s minva.
Açò és ferm que sens desig menyscaba:
90 lo seu poder sens dolor no s’acaba.
Tornada
Per lo garró que lo rei véu de Cava
92 se mostra amor, que tot quant vol acaba.
515

516
Notes CXVIII
1-10 El poeta no s’explica que hagi tornat a amar. No pot identificar l’origen del delit que
torna a sentir ja que no mostra les característiques de cap dels tres tipus d’amor: sembla
massa durador perquè sigui carnal, massa material perquè sigui amor de l’esperit, però no
sembla l’amor del compost, d’ànima i cos, perquè ja s’hauria apoderat totalment d’ell, la qual
cosa no és el cas.
9 lo perquè s’amaga: no és gens clar al poeta per què s’inclina a l’amor.
10 colp: cop; plaga: ferida. Cf. LII, 25-26.
12 «a produir un voler que desitji ser amat». El poeta s’estranya davant el fet que, encara que
se sent atret per l’amor, no vol ésser amat.
13-14 El poeta es demana com podria purificar la naturalesa del seu amor de manera que,
després de satisfer-se la carn, no s’afluixés el desig d’amar. March es refereix a la
importància de la presència de l’esperit perquè l’amor duri.
15 Açò és vist: «Ja hem vist la resposta [en altres poemes meus]». March contesta la pregunta
retòrica que acaba de formular.
17 ·ls, los: l’antecedent és los delits (v. 15); habilita: «utilitza».
18 En els mesclats delits, l’ànima pren la part que li correspon tot i que el cos és l’element
dominant.
19 Aquest delit: el delit que sent el poeta, el qual, a diferència del que acaba de descriure, és
del tot carnal; empara: s’apropia (el subjecte és ma carn).
20 Quan la carn no li proporciona delit al poeta, es queda sense, perquè no té cap altre delit
que el físic.
21-25 Si en algun moment el poeta arriba a desitjar ésser amat això es deu només al desig
carnal; el seus pensaments fan tan poc cas d’altres formes de l’amor (el compost o
l’espiritual), que no en pot gaudir, sinó que en sent despit.
23 sí: així, de tal manera; remija: abandona.
27 fa sa via: se’n va.
28 fine: acaba.
29-30 És part de l’ordre natural de les coses que l’amor, en forma bona o dolenta, manqui allà
on l’home pot sentir el delit; no·l: no li.
33 «aquesta és [la] que natura dóna a tots»; es refereix al desig carnal.
34 los més: la majoria.
35 un terç: una tercera presència, a part del jo del poeta i de la «mala persona» del desig
carnal.
36 sens coneixença: sense adonar-me’n.
37 «quan manca la raó [en l’home], la passió adquireix la seva pròpia voluntat». Aquesta
observació general introdueix el cas particular del poeta que s’explica al vers següent.
41-44 El poeta no sent els delits dels que amen bé ni tampoc el dolor de no ésser amat; lo
desésser: el no ésser amat; no deriven: no procedeixen.
44 deriven: rima imperfecta amb viuen (v. 41) que apareix a les fonts en la forma deriuen.
45 amable: enamorat.
46 «m’esforço per creure que no sóc amat».
47-48 No obstant això, el poeta segueix sentint el desig de l’amor (és en aquest sentit un
desig durable), tot i que sigui només de tant en tant.
49-50 El poeta sent el desig en la seva carn i tot seguit intenta posar-hi entrebancs a
mitjançant el pensament; és el pensament el que després s’ocupa d’impedir (obra...la
defensa) que la carn torni a sentir el desig.
55-56 «Si és veritat que totes les formes de l’amor són vàlides sempre que generin el gaudi»;

517
per ço que hom se ama: mitjançant la forma de l’amor per la qual els amants s’estimen.
58 L’amor carnal que sent el poeta segueix viu fins i tot després de satisfer-se (a causa del
poder de l’hàbit i a la influència de la memòria); no relluu: no rellueix.
64 partida: part.
65 la persona: el cos.
66 l’altre amor: l’amor de lo cor, de l’ànima.
67 se desveïna: el subjecte és amor (v. 65).
68 bandona: abandona.
69-70 L’amor acaba quan l’amant es cansa del cos de l’amada o quan s’aïra contra el cos
d’ella.
69 fastig amor lo’n llança: «fàstic expulsa l’amor del cos».
70 li’n: es refereix al cos i a l’amor.
71-72 Ningú no pot opinar sobre el comportament dels altres si no sap com ell mateix actuarà
en el futur.
73 Del que sofir: De tot el que experimenta.
74 ·n: es refereix a del que sofir.
76 «serà el mateix motiu perquè, en l’espai d’un sol dia, us deixi d’agradar».
77 desalta: desagrada.
79-80 Quan se satisfà el desig, l’amor ja fa que els amants busquin un nou objecte de desig,
perquè l’amor s’alimenta del desig.
81 Hipèrbaton: «¿ A qui natura ha dat tanta favor?»
82 que no ignor: que s’adoni.
83 Quan l’home pensa que amor el deixa, és quan amor torna a apoderar-se d’ell. Pensant,
cobra: el subjecte és ell (v. 82); la remet a amor.
86 ·l: es refereix a amor.
87 l’orna: «el caracteritza».
90 Sempre dura allò que l’home no desitja que acabi, i no pot posar fi, sense experimentar
dolor, a la influència que la cosa desitjada exerceix sobre ell; menyscaba: minva.
91-92 March al·ludeix a alguna versió de la llegenda del rei Roderic, el qual, segons diversos
romances castellans, s’enamora de la Cava quan la veu banyar-se tota nua en una font; el seu
pare, el comte Julián, per venjar-se del rei quan obliga Florinda («la Cava») a jeure amb ell,
deixa que es perdi Espanya al moros. La versió de la llegenda d’aquests versos, com indica
Di Girolamo, està més relacionada amb la que es troba al capítol 164 de la Crónica sarracina
(c. 1430) de Pedro del Corral: «E commo Caba era la más fermosa donzella de toda su casa e
la más amorosa en todos sus fechos e el rey le avía buena voluntad, ansí commo la vio, echó
los ojos en ella, e commo ellas jugaban, ella alçó las faldas, pensando que la non veía
ninguno, e mostró yaquanto de las piernas, e tenía las tan blancas commo la niebe e ansí lisas
que non es persona al mundo que della non se atalantasse. E commo ya era dada la sentençia
contra el rey, que en su vida fuese destruída España, el diablo ovo de buscar lugar e
comienço por que oviese razón la su destroiçión» (Ramón Menéndez Pidal, Floresta de
leyendas heroicas españolas (Madrid: Ediciones «La lectura», 1925), I, 178-287 [p. 208]).
Per a una altra referència valenciana del XV a la llegenda de la Cava, vegeu Jacme Roig,
L’Espill, vs. 7209-13: «Per gent nequíssima,/ morischa stranya,/ puys tota Spanya/ ffon
calçiguada/ he dissipada:/ fféu-ho na Cava,/ la qual criava/ lo rey Rodrich;/ llavós, te dich,/
mal temps passà».

518
CXIX
Com al CXVIII, March descriu el conflicte interior que li causa la seva relació actual amb
una dona amb qui té uns amors que evidentment són carnals. La problemàtica de l’amor i de
l’odi (és a dir, el rebuig de l’amor) que ha sentit al mateix temps, tal com la descriu als
poemes CXV a CXVIII, ara ateny un nou matís: el poeta segueix tenint la mateixa actitud
doble envers l’amor però ara sent repugnància envers la dama, tant en els moments d’odi com
en els altres en què sent amor.
Matisa la seva explicació d’aquests sentiments a les estrofes següents: mentre el gest o
conjunt de trets atractius de la dama li inspira amor, en el moment de mirar-la i tocar-la sent
repulsió. Voldria no sentir amor per ella, sobretot perquè mentre ell l’estimi ella seguirà
estimant-lo a ell, cosa que no vol.
Fins i tot en aquells moments en què la lletjor de la dama li sembla bellesa, el poeta segueix
irat contra ella. No és la primera vegada que experimenta això: en altres amors ja ha sentit
alhora l’atracció i la repugnància (alt i desalt) per la mateixa dona, però sempre aquests
sentiments contradictoris estaven acompanyats d’un plaer físic que els donava coherència. En
aquest cas el plaer físic no és més que parcial, i el poeta no s’explica que un amor com aquest
pugui durar.
Entre els vs. 61 i 90, fent servir la tècnica amb què es llueix tant al poema CXVII, March
plasma en una seqüència de tres símils el seu desconcert davant l’atracció que exerceix la
dama sobre ell.
A la cobla final resumeix la paradoxa de la seva situació, i a la tornada recalca l’estranyesa
dels fets de l’amor com els que l’afecten a ell.
Mètrica: Cobla de vuit versos croats ab un dístic a la fi.
Bibliografia: Commentaire, pp. 144-45; Poesies, V, 90-98; Archer, Pervasive Image, pp.
163-64, 168-70; Lluís Cabré, «Aristotle for the Layman: Sense Perception in the Poetry of
Ausiàs March», Journal of the Warburg and Courtauld Institutes, 59 (1996), en premsa.

CXIX
Maleit lo jorn que·m fon donada vida,
puix tant só vist en mos volers contrari.
Jo só aquell qui·l pensament he vari
e voluntat del tot desaünida;
5 ab desgrat am e avorreixc ensemble.
Mos senys en mi conec ésser discordes:
l’ull e lo toc d’abans foren concordes;
si pens qui só, al que fui punt no semble:
avorriment ab amor en mi foren,
10 mas ab desalt ensems en mi llavoren.
¿Qui pot amar dona de què·s desalte?
Mas bé pot ser que d’ira ple molt ame.
Mas, ¿què serà que refred e que enflame
e fastig port, e que ensems hom se n’alte?
15 Tant és l’escalf que pel gest m’enamora
que no sent res del fred que·l toc me porta;
ans tot és foc quant la pensa·m reporta.
L’imaginar l’amarg dolç assabora,
sí com la mar los rius la obeeixen
20 que en sa amargor llur dolçor converteixen.
Sens mon voler jo no·n parteixc la pensa
per un desig que no·m par amor sia,
car no cobeig la sua amor fos mia,
ans ve a temps que·m plau me fes ofensa,
25 car per sa amor la mia se n’obliga
e mi no plau de tal preu fer-li paga:
no vull son bé e tinc-ne al cor plaga
de lleig fet nou e de llegea antiga,
e ve que dic que·m plau que l’avorreixca,
30 mas no pot ser que en tal pensa feneixca.
Quan imagín d’aquesta amor la causa,
no la percep e menys on té son siti.
Crec que desam, e quan ne pens ser quiti,
mon pensament un gran delit se causa,
35 e no sé com en tant e tal s’estenga.
E trop raó per desgrat e per ira:
quan desgrat sent, amor tost a si·m tira,
o almenys fa que llesió no·n prenga;
en hora·m ve que son lleig m’és bellea,
40 mas per tostemps de sos fets he ferea.
Grat e desgrat ensems en mi·s justaren
en algun temps, amant alguna dona,
car jo volguí la malvada fer bona,
519

mas tots los grats de la carn s’hi trobaren.
45 De present veig contrasts que en mi·s desperten,
car de per si lo toc e ull desamen,
e per lo gest de gran desig s’inflamen;
aquest esguard fa que en amar s’acerten.
L’ull de per si e·l toc llur bé no hi senten;
50 per los senys dins llurs delits se assenten.
Lo toc per si molt no s’hi adelita:
quan pren delit, l’imaginar lo hi porta
pel gest, que tal pensament me reporta
que tot mi ensems per ella tota·m cita.
55 En amagat amor en mi fa obra:
no trop raó per què tant la cobege,
e lo que veig no basta que pledege
tal heretat de la bossa tan pobra.
Algun temps fon amar ço que desalta,
60 no a la carn, mas per fer a amor falta.
Així com és torbat algun bon metge
com del malalt lo mal no pot conéixer,
e veu bon pols e sa vida descréixer
ab bon cervell, cor, ventrell, melsa, fetge
65 (dels vuit senyals mortals que Hipocràs posa
no·n veu algú, e sa vida s’abreuja),
així me’n pren, que amor en mi alleuja,
e no sé on que·m degués fer tal nosa.
Puix que no vull amar ne amat ésser,
70 ¿com és en mi de amor lo seu ésser?
Com lo malalt que sobre si vol veure
com li esdevenc son accident de febra
(diu que menjant carn de bou o de llebra
o per fredor o per mala aigua beure,
75 e no veu res que per l’accident baste,
de què·l cové en gran sospita caure),
així me’n pren, que no puc juí traure
quin delit és lo que d’amor jo taste:
no és en carn sol, e la carn m’hi enclina;
80 entra per l’ull, e en lo tot d’ella fina.
Així com és bella una persona
tota ensems e no en parts jutjada,
e no·s veu bé per què és tal estimada,
puix no ha res que als bells natura dóna
85 (en àls està que al cos li acompanya:
ço és lo gest, que en tal cas l’ull engana),
amor pel gest cos lleig amar me mana,
520

tant que en mi veig experiença estranya:
si·l pens en parts, la pensa d’ella aparte,
90 e quan la veig o toc sens alt, no·m farte.
Quan jo m’acord de res que en ira·m torne,
si poca és, lo meu desig s’esforça,
e si és gran, la ira en mi pren força,
que no imagín que en amor jo retorne.
95 Dubte’m que am puix son bé no desige,
ans ve a temps que sa mort no m’és crua;
no prenc delit en res de l’amor sua,
e·m plaurà bé que d’ella jo·m fastige.
Ab tot açò, mon delit és en ella,
100 prenent-la en parts per lo tot de aquella.
Tornada
Amor, amor, jo·m done maravella
102 de vostres fets, si degú·s maravella.
521

Notes CXIX
1 Maleit: Maleeixo; pronúncia monosil·làbica. Possiblement, com al poema CV, March
recorda el Llibre de Job (3.3): «Pereat dies in qua natus sum».
2 en mos volers contrari: «contradictori en els meus desigs»
3 vari: contradictori.
9-10 El poeta ha experimentat anteriorment l’amor i l’avorriment alhora, però ara no tan sols
sent aquestes passions sinó també el desplaer (el que sent per la dona); llavoren: treballen.
11-14 Ningú no pot amar una dona que no li agradi, però sí que pot ser que l’estimi encara
que estigui molt aïrat contra ella. Més estrany és el que sent el poeta, el qual obté plaer en la
dona alhora que sent fred, calor i fàstic.
15-17 Sent un fort amor pel que veu en el gest - el posat de la dona - i alhora repugnància pel
contacte carnal (toc).
18 L’imaginar, el pensament del poeta, transforma tot el que veu en ella.
21 no·n parteixc la pensa: «no deixo de pensar-hi [en la dama]».
22 per un desig: a causa d’un desig; no·m par: no em sembla.
24 ve a temps: succeeix de vegades; ofensa: dany.
25-26 L’amor d’ella obligaria el poeta a correspondre-li en el sentiment, cosa que no està
disposat a fer.
27 plaga: ferida.
28 lleig fet: amor carnal; llegea antiga: amors carnals anteriors.
29 Encara que arriba a pensar que avorreix la dama, no és capaç de seguir pensant el mateix;
ve que: succeeix; feneixca: acabi.
31 imagín: «considero».
32 siti: lloc.
33 ne pens: quan pensa en l’amor.
36 trop raó: als vs. 36-40 el poeta contesta la pregunta que acaba de formular: ¿Com és que,
creient que no ama la dama, troba un «gran delit» pensant en ella?
36-40 Tot i que s’aïra dels «fets» de l’amor, l’amor sempre l’atreu de manera més forta
precisament quan sent desplaer, canviant-li del tot l’actitud.
41-44 March es refereix a amors carnals anteriors en els quals va sentir alhora plaer i
desplaer; aquests amors van fracassar per culpa de la maldat innata de la dona.
41 ·s justaren: s’aplegaren.
45 contrasts: contradiccions.
46-47 Tot i que no sent amor per la vista ni pel tacte (és a dir, la sensualitat), el gest de la
dona fa que senti un fort desig per aquestes mateixes vies sensòries. El gest és no tan sols el
posat de la dona, sinó també tot allò que és d’ella que dóna plaer a través dels sentits (vegeu
Cabré, nota 41).
48 aquest esguard: aquesta consideració, és a dir, l’efecte del gest.
49-50 No experimenta el plaer que és propi de la vista i el tacte, sinó un plaer dels senys
interiors (dins) mitjançant aquests sentits. El nombre d’aquests senys dins o interiors variava
entre quatre o cinc: el sensus communis (el comú seny del LXXXVII, v. 34), el qual rebia les
dades exteriors que li transmetien els sentits exteriors; la imaginació (la vis imaginativa o
phantasia), la vis aestimativa o cogitativa, i la vis memorativa. És sobretot a través del gest
que la impressió que la dama li causa al poeta passa als sentits interiors; són aquests sentits,
no els exteriors els responsables del plaer que el poeta troba en ella (per a tota aquesta
qüestió, vegeu l’article de Cabré).
51-54 Amplia les idees introduïdes a l’estrofa anterior: el tacte sent el seu delit a través de
l’imaginar, el pensament i la memòria, estimulat pel gest de la dama; això causa en el poeta
522

523
un lliurament total que transcendeix tots els entrebancs de l’atracció física.
56 la cobege: «la desitjo [la dama]».
57-58 L’atracció física de la dama no és suficient per justificar que el poeta senti un amor tan
fort, sobretot quan ell té tan poca inclinació a l’amor (de la bossa tan pobra); tal heretat: tot
l’ésser del poeta (tot mi ensems, v. 54).
59-60 En el passat allò de què sentia desgrat era la naturalesa carnal del seu amor perquè amb
això ell no complia l’ideal d’amor que s’havia fet. March sembla voler dir que aquell ideal ja
sembla molt llunyà de l’amor que practica ara.
65 vuit senyals: com adverteix Bohigas, el nombre de senyals hipocràtics variava
considerablement a l’Edat Mitjana.
66 algú: cap.
67 alleuja: allotja.
68 que·m degués fer: perquè em faci.
71 sobre si: quant a si mateix.
72 esdevenc: esdevingué; accident: condició.
75 que per l’accident baste: que expliqui la seva condició.
76 ·l cové...caure: forçosament cau.
77 juí traure: decidir.
79 e la carn: «tot i que la carn».
80 en lo tot d’ella fina: el delit que el poeta experimenta acaba fixada en la dama, però no en
el cos d’ella, sinó en el conjunt de la seva persona; cf. v. 54 i la cobla següent.
81-90 Comparança falsa. Tot i que l’oració que es desenvolupa en aquesta cobla comença
amb una frase que normalment introdueix un símil, de fet no es tracta d’una comparança
pròpiament dita, ja que la relació entre la part de la cobla que ens podria semblar ser la
imatge comparativa (vs. 81-86) i allò que sembla ser el terme corresponent (vs. 87-90), no és
analògica sinó causal. March aquí explica l’efecte del gest de la dama com un exemple
específic d’un fenomen general: el posat o conjunt de característiques físiques d’una persona
pot ser molt atraient tot i que els trets individuals siguin lletjos. És així que l’amor ha pogut
fer-lo amar una dona lletja.
85 en àls: en altra cosa; que al: pronúncia monosil·làbica (als manuscrits: quel).
89 la pensa d’ella aparte: «evito pensar en ella».
90 e: «i, no obstant»; sens alt: sense assolir plaer.
91-94 Quan s’aïra mínimament contra la dama per alguna raó, li creix el desig, però si s’aïra
molt, creu que mai més la podrà estimar.
95 De vegades pensa que no li sabria molt greu si ella morís.
100 El poeta tolera les «parts» lletges i fastigoses, que caracteritzen la dama perquè així pot
gaudir del «tot» que ama i que li atrau mitjançant el gest.
101-02 Si algú ha de meravellar-se del que pot fer l’amor, és el poeta.

524
CXX
Les referències als vs. 67-68 i 78 a la vellesa del poeta i el to testimonial que March usa en
aquest poema semblen indicar que fou compost durant els seus últims anys.
Sense cap referència a una situació amorosa concreta - element que el distingeix dels
poemes col·locats amb anterioritat a aquest en el ms. D que dóna l’ordre segons Pagès -
March denuncia la falsedat de l’amor i deixa consignat el seu propi error en voler de l’amor
un delit perdurable. Reconeix que, tot i que entén intel·lectualment el seu error, no ha pogut
superar la seva subjecció, perquè el desig carnal, mitjançant el record del plaer, encara
l’esperona. L’afligeix encara el dolor de l’amor insatisfet, tot i que reconeix que l’amor no
pot complaure els seus desigs.
El poeta afirma que tot el que ha fet en la vida, fins i tot allò que es podria considerar el bé,
ho ha fet sempre mogut per l’hàbit d’amar, per la passió en lloc de la raó. No ha practicat mai
l’hàbit de la virtut que li hauria servit més.
A la tornada prega a la mare de Déu que l’ajudi a decidir-se a canviar de costums i a
preparar-se per a l’altre món.
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Torras i Bages, La tradició catalana (Barcelona: Edicions 62, 1981), p. 313;
Commentaire, 145; Poesies, V, 98-107; Ramírez, La poesia, p. 120; Lluís Cabré, «Aristotle
for the Layman: Sense Perception in the Poetry of Ausiàs March», Journal of the Warburg
and Courtauld Institutes, 59 (1996), en premsa.
Si en algun temps me clamí sens raó,
cuidant que fos de mals afortunat,
jo só ben cert que fui molt viciat:
4 molt fon millor que·l present en que só.
Per sol haver mon desig no complit,
lo qual no·s pot en aquest món fartar,
e majorment en la via d’amar,
8 pensí que fos l’hom pus adolorit.
Mon foll voler me tolgué lo delit,
perquè hi volguí més bé que en ell no és;
si la valor d’aquell jutjar sabés,
12 lo meu voler no fóra escarnit.
Sí com veixell no pot més recollir
despuix que és ple (tot l’àls perdre’s cové),
així lo seny en delit pus no ve
16 sinó en tant com son poder sofir.
Així com perd hom lo veure i l’oir
e lo poder és perdut de tot seny
quan son esguard en gran excés ateny,
20 e pot ser tant que·l seny perd lo sentir,
així mateix lo qui més delit vol

que d’on lo trau - hoc, e d’ell no·s requer -,
no pot sentir sens gran dolor plaer,
24 e si·n pren part, en molta més se dol.
No·l pren així a l’enteniment sol:
per excessiu son delit no és desert;
orgue no ha, per ço·l poder no perd,
28 e son esguard algun excés no tol.
Incorporal és tot quant ell entén,
faent juí en generalitat,
mas, devallant en particulartat,
32 mescla-hi un seny, e menys no s’hi entén.
Lo fort voler tot saber se defén,
per què·m conec ser del tot ignorant;
jo·m delití e fui sobresamant:
36 sentí delit del que amor car ven.
Ara no am, e sent molta dolor,
no en cas present, mas com no sent venir
algun delit, e m’acost a morir.
40 No·s pot saber la mia gran tristor!
No solament delit fui sentidor,
mas de la mort jamés dolor sentí,
ne en perdre·l món, jo viu, me recordí;
44 tastí per ço lo dolç sens amargor.
Ja perd delit qui pensa que·l perdrà,
e ja molt més si de la mort se tem;
e jo, en pensant, sentí aquest extrem,
48 e ja la tem. Doncs, ¿qui·s delitarà?
¿Qui serà aquell qui tant me amarà
que·m dó conhort d’haver perdut lo món?
Semblant de mi veig que molts caiguts són,
52 e qui no hi és, que molt prest hi serà.
«Jo planc mon mal e cascú planga·l seu»:
aquest remei és poc en tant afany;
jo perd lo cos e l’ànima no guany,
56 e puc-ho fer e, no faent, m’és greu.
A tothom dic lo que confés a Déu:
que tant no faç que tolga de mon seny
aquell delit a què ma carn m’empeny,
60 e lo voler no·l desdenya per seu.
Dona que m’alt jo·n desig ser amat;
regonegut, tal delit avorreixc:
lo de la carn maldic e no·m parteixc,
64 lo d’esperit a temps he com forçat.
525

No puc amar e menys ésser amat,
e no·s pot dir què seria, si fos;
estat és ja home vell amorós,
68 e majorment si ho fon en temps passat.
Déu guard a mi e done’m mort abans
que tornar lla hon tot lo temps perdí;
puix que·m fall ço per què amor fallí,
72 la fi no·m plau e molt menys los mijans.
Dels actes folls d’on tothom rep engans,
¿quin deu ésser a mi aquell espant?
Quan jo m’afin, açò imaginant,
76 jóvens disposts, si amen, tinc per vans.
Doncs, ¿què farà qui amor no l’acull
de son hostal, per ésser grosser vell?
Valencià de tal cas no s’apell;
80 en ell e tals la follia·s recull.
En contra amor no puc haver ergull
que totalment en breu lo met a part,
mas los meus senys forans tinc de sa part,
84 per què·ls dins prenc e, dels defora, l’ull.
Oh tu, record, no·t records bé algú
e del present perda l’imaginar,
e tu, mon ull, res no vulles mirar:
88 lladoncs lo toc no farà molt sens tu.
Puix no·m serveix al que vull fer algú
e plau-los ço que no·m plau que·ls plagués,
si del que·ls plau jo puc ésser defés,
92 de llurs delits soferré ser dejú.
Lleixe’m en pau qui no·l plau que m’ajut,
car si no·m nou, per temps perdrà·l poder,
puix no faré lo que m’és lleig de fer,
96 e en aquest temps l’hàbit serà perdut.
Del lloc on és mon esforç prec que·s mut,
no pas del cor, puix li és natural;
vulla mudar tot lo accidental,
100 e guanye ço que per colpa ha perdut.
De mals delits és volgut ser nodrit,
per què·m trop hui més que la cera moll,
donant-me tal delitament que·m toll
104 tot quant dec fer que tost no·m torn delit.
Si res he fet que bé pusca ser dit,
no l’he obrat sinó per passió;
si m’ha semblat que ho ha fet la raó,
108 a mi mateix certament he mentit.
526

Lo moviment per passió vingué
o esdevenc per aventurat cas,
així com l’hom qui·s trau de nom d’escàs
112 per passió que aquella vencé.
Qui de virtut hàbit format no té,
quasi quant fa per passió és obrant;
en tots sos fets se troba vacil·lant,
116 e dins un punt son dolor va e ve.
Qui passió en algun fet lo mou,
res no farà que d’ell sia segur,
e si ve cas que en aquell se atur,
120 lo començar ab lo finit no clou.
Al bon delit negun mal temps li nou,
car per tostemps és presta la saó,
puix dins està en l’ús de la raó;
124 no hi fa empatx any sec o si molt plou.
Als mals delits és ops temps e afany,
e tot açò, si basta, no és ferm;
per què en açò tothom deu estar ferm:
128 que en tals delits lo perdre és un gran guany.
Tornada
Oh dona, vós qui Déu per fill vos tany,
vullau parlar ab ell com mare ab fill
que aquest món jo prenga per exill
132 e que no lleix lo fin or per estany.
527

528
Notes CXX
2 cuidant: pensant; de mals afortunat: «perseguit amb mals per la fortuna».
3 viciat: aviciat, consentit.
9 tolgué: tragué.
10 ell: el foll voler.
11 aquell: el foll voler.
13-16 Aquesta imatge és d’ús corrent entre els teòlegs en relació amb l’acció de la gràcia
(vegeu Cabré, nota 39).
13 Sí: Així.
14 perdre’s cové: es perd forçosament.
15 «així els sentits (lo seny) no assoleixen més delit».
16 son poder: el de lo seny; sofir: sofreix, tolera.
17-20 Quan l’home s’esforça per assolir una experiència sensòria que traspassi els límits
normals s’exposa al perill de perdre l’ús dels sentits.
18 seny: sentit.
19 esguard: finalitat.
21-24 Qui vol obtenir molt plaer d’allò que només li’n pot donar poc, acaba sofrint, i el poc
plaer que aconsegueix va acompanyat de molt més dolor.
22 hoc, e d’ell no·s requer: «i àdhuc més delit que el necessari».
25-26 El delit de l’enteniment no té límits, de manera que no hi pot haver excessos com en el
cas d’altres formes de delit; no és desert: no manca.
27 orgue no ha: no necessita òrgan corporal.
28 Quan l’home té com a finalitat de la seva acció el delit de l’enteniment, no hi pot haver
cap excés; cf. vs. 25-26.
29 Incorporal: Immaterial; ell: l’enteniment.
31 particulartat: particularitat.
32 un seny: el comú seny o sensus communis (cf. XLV, 34), el primer dels sentits interiors, el
qual mitjança entre els cinc sentits exteriors i l’enteniment.
33 És impossible que l’home actuï sàviament quan un fort desig s’apodera d’ell.
34 per què: per la qual cosa.
35 fui sobresament: «amí en excés».
36 del que amor car ven: el poeta ha volgut fer tot menys renunciar a l’amor.
38 no en cas present: No sent aquest dolor només ara, sinó de manera mes generalitzada.
39 algun: cap.
41 fui sentidor:sentia.
42 jamés: mai.
43 Ni va pensar mai en la vida de més enllà, sinó només en viure la vida actual.
44 per ço: per tot allò que acaba d’explicar als vs. 41-43.
47 Quan posteriorment ha començat a creure que podria perdre el seu delit, ha pensat en la
mort amb por.
50 que·m dó: que em doni.
52 Aquells que no s’han adonat que han perdut els plaers d’aquest món, aviat ho faran.
54 en tant afany: per a una congoixa tan forta.
55 Sap que mor sense que se salvi l’ànima, tot i que la podria salvar, la qual cosa li causa
gran sofriment.
60 El delit al qual la carn l’impulsa passa a ser un desig de la seva voluntat.
61 El poeta sempre vol ser amat per totes les dones que li agradin.
62-64 Quan reconeix el seu delit per allò que és, l’odia sense poder abandonar-lo o convertir-

529
lo en un desig espiritual.
64 a temps: de vegades.
67-68 No seria la primera vegada que hi hagués al món un home vell que s’enamorés, i és
encara mes fàcil si ha estat amorós quan era més jove.
71-72 Com que amor segueix fallint-li per la mateixa raó que abans - la naturalesa poc
duradera de l’amor en què la carn té una part important - , i ell ja sap com l’amor acaba, no
vol tornar a passar pel mateix mal.
73-74 A la seva edat, li hauria d’importar poc l’amor foll.
75 m’afin: reflexiono.
76 disposts: disposats a l’amor.
78 de son hostal: a casa seva; grosser: ignorant.
79 «Que no es digui valencià si es troba en aquesta situació».
82 en breu lo met a part: immediatament desfà tot l’orgull del poeta.
83-84 Per resistir l’amor el poeta prega que l’ajudin els cinc sentits exteriors, sobretot el de la
vista, i els sentits interiors (senys dins), sobretot el record i l’imaginar.
85 no·t records bé algú: no recordis cap bé.
86 «i que jo deixi de pensar en el present».
88 lo toc: el tacte, la sensualitat.
89 «Puix ningú no em serveix en allò que vull fer». En tota aquestra estrofa March sembla
referir-se als que el podrien induir a l’amor, és a dir, les dones.
90 plau-los: plau als altres.
91 defés: protegit.
93 «Que em deixi en pau qui no vulgui ajudar-me».
94 per temps: amb el temps; el poder: el poder de noure.
96 l’hàbit: el tema es tracta extensament als CXVII i CXVIII.
97 El poeta es dirigeix aquí al seu «esforç»; encara que els apòstrofes a diferents aspectes del
seu ésser són freqüents a March, el que dirigeix a mon esforç és insòlit; que·s mut: que es
mudi.
98 li: es refereix al cor.
99 lo accidental: tot allò que no sigui de l’essència de l’esforç.
100 e guanye: «i [que] recuperi» (el subjecte és mon esforç); per colpa: degut al falliment del
poeta.
103-04 Els mals delits li donen tant de plaer que impedeixen que faci tot allò que hauria de
fer per prevenir-se contra el delit; delitament: goig; toll: treu (tol).
106-09 La passió, en el sentit aristotèlic i escolàstic en què March l’empra aquí comprèn la
vergonya i la por a més de l’amor. Es contrasta amb l’hàbit perquè la passió respon sempre a
un «moviment», un impuls, no a un comportament acostumat que respon a una decisió
conscient feta amb la raó. Només un hàbit pot ser virtuós, una passió mai.
110 Alguns actes de bé associats amb el poeta han ocorregut per motius exteriors a la seva
voluntat; esdevenc: esdevingué.
111-12 March es compara, en el bé que ha fet, a l’avar que fa algun acte de generositat i així
evita que l’acusin de ser avariciós; aquella: l’avarícia.
113-16 Quan l’home no té l’hàbit del bé, actua gairebé sempre per passió, respon només als
impulsos (moviments) dels apetits i no coneix la felicitat sinó tan sols un dolor que li «va e
ve» constantment.
117-20 Res del que es fa per passió pot arribar a una conclusió satisfactòria.
118 d’ell: del fet.
125 és ops: cal; afany: angoixa.

126 tot açò, si basta: el «temps i afany», encara que siguin suficients per als «mals delits».
127 «Per la qual cosa tothom hauria de tenir-ho ben clar».
129 tany: pertoca.
131 exill: exili.
132 que no lleix: «que jo no deixi».
530

531
CXXI
Com al CXII, en aquest poema March dedica la primera cobla a definir la seva situació
personal i després la fa servir com a punt de partida per a una disquisició sobre un tema
abstracte, posteriorment introduint tan sols una altra referència personal (vs. 54-56).
En aquest cas es tracta d’un tema que té una gran importància a altres poemes com el
CXVII o el CXVIII: el paper de l’hàbit en l’amor humà. Confessa que, a causa del poder de
l’hàbit, no arriba a dur a la pràctica el curs d’acció que l’intel·lecte li assenyala.
A la part abstracta del poema March sosté que ningú es lliuraria al delit de l’amor si sabés
el dolor que causa quan aquest delit es converteix en hàbit. Els escrits morals ensenyen
l’home com hauria d’abandonar l’hàbit del vici, però els homes no estan preparats per fer-los
servir. Només amb l’experiència ens adonem com és de fàcil deixar l’hàbit viciós i practicar
la virtut.
Per a la gran majoria dels homes només és factible donar aquest pas si a l’«enteniment»
l’ajuda la facultat de l’estimar, mitjançant la col·lació dels actes, el judici que és resultat de
l’experiència. Els únics homes que han aconseguit deixar l’hàbit del vici són els que mai han
sentit el remordiment de la consciència (dolor) que experimenten els contrits: tals homes
aconsegueixen deixar l’hàbit gràcies a la seva ignorància del mal que el vici propi els podria
generar.
A la tornada, introduint per primera vegada el context de l’amor, March adverteix que el bé
de l’amor inclou en major mesura el mal.
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, p. 145; Poesies, V, 107-13; Ramírez, La poesia, pp. 103-04.
Molt me par bo que pens de l’altre món,
puix que·l present no·m veda lo pensar;
graeixc a Déu com veig, mas no pas clar,
4 la gran error en què ma pensa fon;
jo trobe solt lo meu enteniment,
e só llibert, a temps, del que dec fer,
mas tost llevar l’hàbit no tinc poder;
8 mudar costum no·s fa prest en volent.
Lo qui pogués haver coneiximent
en lo començ, ans de l’hàbit format,
quant fa de mal aprés que és engenrat
12 e quant en nós sa força és potent,
guardara com se llançàs al delit,
perquè no fes un altre d’ell senyor.
Ell, en l’entrar, porta molt gran dolçor,
16 e quan entrat, ¿qui·l traurà de son llit?
Com se pot fer, hom aprén per escrit,
no bastantment, car no hi ateny raó;
un seny qui·s diu dels actes col·lació

20 en tal juí deu ser ab ell unit;
l’enteniment sens lo seny no sap pus
sinó que·s fa per un costum revés,
trobant lo mig on moral virtut és;
24 ço és parlar que va dessús en sus.
Qui assajat no ha de jaquir l’ús,
envellit ja e rànciu de temps llong,
no sent l’afany, ne de aquell qui embronc
28 està e vol-se fer dret com lo fus;
no ha temptat de perdre hàbit vell
qui fàcilment se pensa que·s farà
(puix al vestir plaentment lo trobà,
32 al despullar tal pensa trob aquell).
Sol en pensar de fer-hi aparell
per a jaquir tan singular amic,
si creu, no sap que li sia enemic,
36 puix gran delit li és vengut per ell,
ne altre senyor ha vist ne conegut.
¿Com lo perdrà per fama d’altre oir?
No farà poc si vol aquell jaquir,
40 car de mudar molt hom és decebut.
Vici jaquir e pendre la virtut:
entre aquest mig se troba un gran vai;
lo caminant és en terrible glai
44 quan és al mig sens lo socors vengut,
per què alguns veu hom tornar atràs,
mostrant paor per a passar avant;
entre aquests se troba tal espant
48 que de llur lloc jamés no mouen pas.
Qui als hàbits bé llur natura cercàs
trobara alguns sobre opinió,
així mateix sobre complexió,
52 e sol costum hi basta i no escàs.
E tant és fort l’hàbit segons on cau,
e jo·ls trop tals e tots los esproví;
lo del costum, no tost, mas jo·l perdí;
56 lo que·m mogué natura·m féu esclau.
Los no sabents jo vull que sapiau
que l’hàbit ja no està raigat prou
com lo voler en contra d’ell se mou:
60 l’enteniment lo verd no té per blau.
Mas ¿qui·s mourà mai per un cas tan fort
de relleixar son delit principal
532

en lo qual mes tot lo seu bé o mal
64 e per ell volc la vida sens la mort?
Los uns per Déu o per si o per sort
o per sentir vergonya dels fets llurs,
e sens ulls clars, mas la mitat escurs,
68 han redreçat lo fust qui era tort,
menys de sentir la dolor del mal fet
que en l’hom és ops per no ser ignorant,
car per saber solament ser errant
72 no és per ço d’ignorança sostret.
Sentir lo mal no fa saber perfet,
mas una part per què·l juí·s compleix;
la qualitat l’entendre la coneix,
76 mas quantitat l’entendre no sosmet.
L’enteniment ab l’estimar unit
ha fer juí de l’acte singular,
e farà prou si·l porà clar jutjar;
80 no serà, doncs, a l’entendre subdit.
Qui del mal fet no és adolorit
és senyal cert que en l’acte és ignorant;
a tot mal fet raó és contrastant,
84 e mal en si fa contrast a delit.
Doncs qui dolor no sent quan obra mal
no coneix ço qui·l daria dolor,
d’on se veu clar aquella part ignor,
88 que lo sentir tant com l’entendre val.
Tornada
Amor, amor, cosa és general
que tot delit se mescla ab desplaer
e que la fi ab dolor se requer;
92 un punt de bé molts ne porta de mal.
533

534
CXXI Notes
6 «i de vegades estic lliure per fer el que hauria de fer».
7 No té força per abandonar l’hàbit tan ràpidament com voldria.
8 No podem canviar de costum de cop quan se’ns antulla.
10 ans de l’hàbit format: abans de formar-se l’hàbit.
11-12 El subjecte dels verbs és l’hàbit.
13-14 «aniria amb compte quan es lliurés al delit» i així evitaria acabar convertint-se en
servent d’un altre (és a dir, de l’hàbit).
17 Hom pot assabentar-se als llibres de com es pot abandonar l’hàbit (cf. vs. 15-16), però no
n’hi ha prou amb saber-ho intel·lectualment; només es pot dur aquest coneixement a l’acte
mitjançant un sentit que March descriu com la «col·lació dels actes». Amb això sembla
referir-se al sensus communis (és el comú seny del XLV, 34), el qual distingeix entre els
sentits externs i els sintetitza; és el mitjà pel qual el món sensori es vincula a l’enteniment.
Com March explica al CXX, 29-32, és allò que uneix el món particular i corporal amb la
percepció general i incorporal de l’enteniment: «Incorporal és tot quant ell entén,/ faent juí en
generalitat,/ mas, devallant en particulartat,/ mescla-hi un seny, e menys no s’hi entén.».
21-24 Sense aquest «seny», l’enteniment només arriba a entendre que l’hàbit s’eradica fent
tot el contrari del que es fa habitualment i que aquesta és la manera de trobar el mig lloc on se
situa la virtut moral. Fora d’això, tot el que pugui proposar l’enteniment manca d’eficàcia
real. Al v. 24 ço es refereix a «l’enteniment sens lo seny» (v. 21). La frase dessús en sus
sembla estar relacionada amb la de «dessús dessús» àmpliament documentada amb el sentit
de «superficialment»; el sentit del vers, per tant, és que tot el que vol fer l’enteniment sense
l’ajut del seny de la «col·lació» té un valor comparable al contingut d’una conversa
superficial.
25 Qui no ha intentat deixar l’hàbit.
26 rànciu: ranci.
27 no sent l’afany: no sent l’angoixa que produeix el voler deixar l’hàbit.
27-28 ne de aquell qui embronc/ està: «ni sent [l’angoixa] que experimenta l’home que està
tot corbat»; és a dir, l’home que està subjecte a l’hàbit no s’adona que està moralment corbat
i per tant no sent cap angoixa.
32 «pensa que trobarà fàcil alliberar-se de l’hàbit quan decideixi fer-ho»; trob: «que trobi».
33-37 Si tan sols es posa a preparar-se per abandonar un amic tan singular com és l’hàbit,
encara que és capaç de creure objectivament que és el seu enemic, la seva experiència li
indica tot el contrari (no sap) perquè l’hàbit li ha causat gran plaer i no coneix més senyor
que aquest.
38 perdrà: deixarà.
39 jaquir: deixar.
40 Els canvis de costum freqüentment deceben.
42 vai: gual?, barranc? (aquest mot no està documentat al DCVB o al DECLC, ni apareix al
Diccionari de rims o al Torcimany).
43 glai: temença.
45 «per la qual cosa veiem que alguns fan cap enrera».
49-52 Els hàbits es basen en el judici fals (opinió) i també en el temperament (complexió) de
l’home segons la influència que exerceixin en ell els humors i els astres, però arrelen en
l’home només a força del costum constant.
49 Qui als: pronúncia d’una sola síl·laba (manuscrit: Quils).
50 trobara: trobaria.
54 esproví: vaig tastar.

53 La fermesa amb què arreli l’hàbit depèn de l’individu.
55-56 El poeta ja ha superat els efectes de l’hàbit atribuïbles al costum, encara que ho ha fet
amb dificultat (no tost); és l’hàbit de natura (complexió) el que encara l’esclavitza encara.
59 com: quan.
62 de relleixar: «com seria deixar...»
63 mes: meté.
64 volc: volgué.
65-72 Alguns homes han pogut reformar-se sense adonar-se plenament del mal que han
abandonat, i sense experimentar el remordiment que l’home necessita si ha de ser savi i no
tan sols conscient del seu error.
69 menys de: sense.
70 és ops: és necessari.
73-74 El remordiment tampoc no fa que l’home sigui un savi perfecte però sí contribueix a
que pugui exercir el seu judici.
75 L’entendre (l’enteniment) s’adreça a l’aspecte espiritual de l’home (la qualitat), però no
pot tenir domini sobre el seu aspecte material(la quantitat).
77-80 L’enteniment pot avaluar l’acte que l’home es proposa, però la seva influència es
limita a la comprensió general i no arriba a determinar la forma d’un acte particular. Dit
d’una altra manera, no hi ha sempre la intenció en l’home de dur a terme el judici de la seva
pròpia voluntat; cf. vs. 19-24.
81-88 A grans trets, March torna a explicar la idea ja exposada als vs. 69-72: l’home només
entén plenament quina cosa és el mal que fa quan sent el «dolor» del penediment.
89-92 A la tornada March situa tota la disquisició moral anterior dins del context de l’amor,
tècnica que acosta aquest poema als XXVI, XXXI i XXXII.
91 se requer: es busca amb insistència.
535

536
CXXIIa
Petició d’un ocell de caça dirigida al rei. El poema ens ha pervingut en dues versions;
aquesta està conservada únicament al manuscrit de Salamanca (ms. F). És difícil saber si es
tracta d’una versió anterior a l’altra (el CXXIIb, conservada a manuscrits i edicions del segle
XVI) o si, al contrari, és una versió revisada del CXXIIb. És però, el CXXIIb, on hi ha una
clara referència a Lucrezia d’Alagno, el que ens permet identificar el destinatari del poema
com Alfonso V d’Aragó.
En aquesta composició, la qual té la mateixa extensió que la majoria dels poemes sobre
l’amor, March parla amb facècia de la seva vida de vell en què, per no ser «ociós animal», es
dedica a la caça. Demana jocosament al Magnànim que li regali un falcó; si no, es convertirà
en un amant ridícul, massa vell per a les joves i sense altre remei que anar al darrera de les
dones velles. En aquesta versió no hi ha cap referència a Lucrezia d’Alagno, la qual tenia uns
18 anys quan la va conèixer el Magnànim, nascut probablement el mateix any que Ausiàs
March i que ja tenia uns 51 anys, circumstància que podria haver fet que l’acudit de March
caigués en poca gràcia a la cort napolitana.
La tornada moralitzant dóna un to de gravetat a les paraules finals que March dirigeix al
seu monarca.
March, que apareix als documents com a falconer reial el 1426 i el 1444, era un expert en
l’ensinistrament dels ocells de caça, i coneixia bé el valor del regal que demanava. Els
falcons degudament afaitats freqüentment servien d’obsequis entre els membres de famílies
reials; per exemple, el rei Martí el 1408 envia al comte Jaime d’Urgell «un grifaut ab què
caçats, per amor de nós» (Andrés Giménez Soler, «Don Jaime de Aragón, último conde de
Urgell», MRABLB, 7 (1901), 125-443 [p. 234]).
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Amédée Pagès, «Étude sur la chronologie des poésies d’Auzias March»,
Romania, 36 (1907), 203-23 [pp. 216-19]; Obres, II, 307-08; Commentaire, 146-47; Poesies,
V, 114-17; Riquer, Història, II, 488; José Carlos Rovira, Humanistas y poetas en la corte de
Alfonso el Magnánimo (Alicante: Instituto de Cultura «Juan Gil-Albert», 1990), pp. 74-87,
161-208; Di Girolamo, pp. 250-51.

CXXIIa
Tots los delits del cos he ja perduts
e no atenc als propis d’esperit;
en los mijans ha ésser mon delit,
4 e si no l’he, jo romanc decebuts.
E sol d’aquests me resta lo caçar,
per què us suplic, mon car e bon senyor,
que del falcó me siau donador,
8 un pelegrí, lo qual té nom Suar.
Si lo falcó, senyor, no·m voleu dar,
causa sereu de ma perdició,
car tornaré a ma complexió
12 d’on era tolt, ço és, dones amar.
Car no vull ser ociós animal;
no vulla Déu que jo estiga en foll:
més am anar en part on rompa·l coll
16 que si estic segur entre bé i mal.
Ja la edat a mi no és cominal:
seré jutjat de tots per galant vell,
i a dones plau l’hom quan és jovencell
20 (totes són carn i en carn és llur cabal).
Tant quant a açò, recapte·ls donaré:
dels membres só bé proporcionat,
mas és lo mal que l’ull tinc ja ruat,
24 i en llur esguard vell me reputaré.
Moltes raons bastantment los diré,
mas no iré per los carrers cantant
(a dones plau l’hom qui va follejant),
28 mas a la fi tot quant volran faré.
No porà ser que no·n trop del temps meu:
ab lo pols blanc ros diumenge matí
d’argent fan or; doncs, ¿què diran de mi?
32 De llur amor quisvol pot ser hereu.
Doncs, vós, senyor, d’ocasió·m toleu,
e porà’s fer si lo falcó·m donau;
o si aquell a vós donar no plau
36 a Déu i a vós un home llevareu.
A vós és dat curar dels esperits;
doncs, en lo meu hajau-hi vostre esguard:
dau mi remei e no vinga molt tard,
40 perquè entretant no prenga altres delits.
Tornada
537

Mon car senyor, tot hom cerca delits
segons cascú sa qualitat requer,
mas a present la dona i lo diner
44 són los déus dos en lo món favorits.
538

539
Notes CXXIIa
3 los mijans: els delits físico-espirituals, que no són ni espirituals (la contemplació i l’oració
pròpies de la vida contemplativa) ni del tot carnals (la vida sexual, el menjar i el beure).
March entén que s’hi inclou la caça.
4 decebuts: forma singular provençal, per fer la rima.
5 d’aquests: del delits «mitjans».
8 pelegrí: falcó pelegrí («Lo segon linatge és falcó que hom apella pelegrí, per tal com negú
no troba son niu, ans és pres axí com en peregrinatge; e es molt leuger a afaytar e cortès e
avinent e valent, de bona manera», Llibre del Tresor, II, 58; Suar: Pagès (Auzias, pp. 176-77;
Commentaire, p. 147) suggereix que el nom pot incloure una referència a Isabel Suaris,
celebrada dona valenciana de l’època de March, com fa Bernat Fenollar en un poema que li
dirigeix a la dama: «Lo suar guareix la febra;/ vós suariç lo meu mal» (vegeu Antoni
Ferrando Francés, «Un precedent del bilingüisme literari valencià: la tertúlia d’Isabel Suaris a
la València quatrecentista», BRABLB, 38 (1979-82), 105-31). Posat que el poema de March
està dirigit a Alfonso, sembla poc probable l’al·lusió local.
11-12 March afirma que ha pogut superar la seva «complexió» o naturalesa, la d’amar les
dones, i que no vol tornar-hi.
14 en foll: debades.
15-16 Preferiria arriscar la vida que viure de forma segura entre els extrems del bé i del mal.
17 no és: pronúncia monsil·làbica (als manuscrits: nos); cominal: favorable.
20 March repeteix, com ho fa en molts llocs, una idea d’origen aristotèlic que esdevingué un
tòpic de la misogínia medieval: la dona és matèria, a diferència de l’home que està més
vinculat a l’esperit.
23 ruat: arrugat.
24 en llur esguard: als seus ulls.
26-28 Encara que a les dones els agrada que l’home vagi fent ximpleries per amor, ell no
pensa fer-ne; sap ben bé, però, que acabarà fent tot el que elles li demanin.
29-31 Si no troba una dona jove, almenys pot estar segur d’interessar dones de la seva edat.
Si aquestes dones ja són tan velles que han de tenyir-se els cabells, sobretot per anar a missa
els diumenges, com podrien rebutjar un vell arrugat com ho és ell? L’«argent» és el cabell
blanc que, tenyit, es converteix en «or»; lo pols blanc: els cabells blancs visibles als polsos
tot i que les dones anaven cobertes a missa.
32 quisvol: tothom.
33 d’ocasió·m toleu: guardeu-me de l’ocasió.
40 qualitat: naturalesa.

540
CXXIIb
Altra versió de la petició d’un ocell de caça, la qual inclou, als vs. 9-10, els versos inicials
de CXXIIa. March aquí es decideix per una tàctica ben diferent: en lloc d’adoptar el to jocós
de l’altre poema, ajusta la seva petició a la realitat de la cort napolitana de després dels anys
1447-1448 quan Alfons vivia obertament sota la influència de la joveníssima Lucrezia
d’Alagno.
March s’afegeix als altres poetes que, en castellà, llatí, italià i català, fan la lloança de
Lucrezia i els seus amors amb Alfonso i insisteixen en la naturalesa pura de la seva relació,
incloent de vegades la petició que l’exemplar Lucrezia deixi de fer sofrir el captivat monarca
amb la seva negativa casta. És, com ha argüit Rovira, una imatge de la seva relació que
Alfonso mateix segurament va fomentar entre els seus cortesans. És digne de remarcar que, al
costat del petit cançoner existent sobre els amors del rei amb Lucrezia, hi ha una altra sèrie de
poemes sobre la reina Maria, abandonada per Alfons durant gran part del seu regnat, en els
quals es representa la reina planyent-se de l’absència del seu marit.
March desenvolupa en gran part d’aquest poema aspectes de la teoria de l’amor que apareix
amb tanta freqüència en la seva obra. No obstant, el poeta no arriba a atribuir als
protagonistes de tan sonat adulteri un amor espiritual, sinó que fins i tot nega generalment
que tal amor sigui assolible a l’home que sigui menys que un «àngel». Tot el seu discurs
sobre l’amor, però, es realitza en un pla exclusivament teòric, fins al punt que al final es
disculpa de parlar «escur» i s’ofereix per anar «nadant» a Nàpols per explicar el sentit del seu
poema.
A la segona tornada, o «seguida», professa la seva confiança en Lucrezia per intercedir
eficaçment amb el monarca.
Bibliografia: Amédée Pagès, «Étude sur la chronologie des poésies d’Auzias March»,
Romania, 36 (1907), 203-23 [pp. 213-19]; Obres, II, 309-12; Poesies, V, 117-23; José Carlos
Rovira, Humanistas y poetas en la corte de Alfonso el Magnánimo (Alicante: Instituto de
Cultura «Juan Gil-Albert», 1990), pp. 82-86.

CXXIIb
Mon bon senyor, puix que parlar en prosa
no·m val ab vós per haver un falcó,
en rims ho dic, sens por que·m digau «No»:
4 «Hoc» serà·l text, mas dubte’m de la glosa.
Mas, ¿com serà que·l costum vostre·s mut,
puix féu començ en vós naturalment
e vós aprés lo complís moralment,
8 perfeccionant sa noble habitud?
Tots los delits del cos he ja perdut
e no atenc los propis d’esperit,
e no sent molt de l’animal delit;
12 sé, mas no sent, dels de moral virtut.
Tot mon delit resta sol en caçar,
per què us suplic, dels hòmens vós millor,
que d’un grifaut me siau donador
16 tal que a vós escaiga lo donar.
Si per ma sort no puc tant acabar,
complaure vull a ma complexió
e fer-me tort que·m lluny tant de raó
20 que folla amor jo torne praticar.
Mas no vull ser ociós animal:
no vulla Déu que estiga fred o moll;
més am anar en part on rompa·l coll
24 que estar segur, menys de fer bé o mal.
Amor me fon tostemps descominal
per jo amar per bon desig e bell.
Dona del món no vol cor ni cervell;
28 ¿on serà, on, la que no·s troba tal?
Deçà lo Far jo no la trobaré;
en Nàpols és, si bé serà cercat;
d’un sant mereix propòsit revocat,
32 e d’un gran rei sa cativada fe.
Aquesta és l’exemple de tot bé.
¿Qui serà, doncs, que la puga estimar
e «rei valent» se jaqueix raonar?
36 Mas dona tal en maravella ve:
un fènix hom dona semblant requer,
e Déu permet que amor aquests juny,
e mostra’s clar portant aquell de lluny
40 per fer unir dos cors en un voler.
Oh quant són pocs qui d’amor han saber!
E quasi tots d’aquella han sentiment
541

d’un gros desig que han naturalment
44 los animals qui fan menys saber fer.
¿Mas qui sabrà d’esta amor discernir
com té units contraris apetits,
en lo finit volent los infinits,
48 ço que no pot natura consentir?
La carn vol carn, no s’hi pot contradir.
Son apetit en l’hom pren molta part;
si no és unit ab l’arma, tost és fart;
52 d’ells dos units sent hom un terç eixir.
Aquell qui sent d’esperit pura amor
per àngel pot anar entre les gents;
qui d’arma i cos junts ateny sentiments
56 com perfet hom sent tota la sabor.
No sent delit ans de haver dolor
qui totalment ama de part del cos.
Hom famolent no està en repòs:
60 menjant, perd fam e, prop de fart, tristor;
si passa avant, més que del mester ha,
en fastig ve, perquè hi recau excés;
de semblant cas, l’amador no és defés:
64 entre desig e fastig son bé va.
D’amor honest hom no carregarà
tant que d’aquest senta l’extrem d’excés;
massa o poc contrari no li és:
68 dolrós desig, fastig ne zel tendrà.
Tot lo revés porta lo cos amant:
fastig rep tost, e gran desig li nou.
L’amor que ensems met cos e arma en jou
72 ix d’un poder de tots participant.
Tornada
Si per grosser só vist, escur parlant
o per sentir d’amor algun secret,
per demostrar com ne per què ho he fet,
76 si m’és manat, jo passaré nadant.
Seguida
Dona que vós haveu sovint davant
satisfaent vostres senys e raó,
jo la suplic que us suplic del falcó,
80 e si ho farà, ja·m veig ab ell caçant.
542

543
Notes CXXIIb
1 March al·ludeix directament en aquesta versió del poema a una petició anterior del falcó
escrita en prosa.
3-4 Tot i que no dubta de la generositat del rei i de la seva afirmativa quant al falcó (el
«text»), se sent menys segur quant al compliment de la voluntat del sobirà (la «glossa» del
text).
5-8 Afirma que no dubta que la magnanimitat del rei, la qual és una part natural del seu ésser
i es manifesta en el seu «costum» de ser generós, es complirà «moralment», és a dir
mitjançant la voluntat d’assegurar que es dugui a terme el seu desig de fer magnanimitat.
12 dels: dels delits.
15-16 En aquesta versió de la seva petició, March demana qualsevol grifó que al rei li vagi bé
donar-li. Al CXXIIa, (vs. 7-8) fa una petició més específica: «Suar», un falcó pelegrí.
17-18 Una jocosa amenaça: si March no aconsegueix allò que demana, donarà curs a la seva
disposició innata a l’amor foll.
19 que·m lluny: «que m’allunyi».
21-24 S’estimaria més dedicar-se a l’amor que estar sense fer res; menys de: sense.
25 descominal: contrari, injust.
27-28 No tan sols l’amor estava en contra d’ell en el seu intent d’amar «per bon desig e bell»
sinó també la naturalesa de les dones, que són totes iguals en el seu menyspreu per l’amor de
caire espiritual del poeta.
29 L’única excepció a la regla es troba a Nàpols, Lucrezia d’Alagno, amant del Magnànim.
D’aquí fins al v. 40 March fa un elogi d’aquests amors que hom reputava ser platònics. Amb
la frase deçà lo Far March segueix la pràctica de distingir entre les «dues Sicílies», una
d’ençà lo Far de Messina, a l’illa de Sicília pròpiament, i l’altra a la part peninsular; Alfons
apareix en molts documents amb el títol de «Alphonsus aragonum et siciliae citra pharum»
(per exemple, a José Ametller y Viñas, Alfonso V de Aragón en Italia y la crisis religiosa del
siglo XV, 3 volums (Girona: P. Torres, 1903-1928), III, 692-693), però en d’altres documents
es signa com a «rex aragonum et utrinsque sicilie» (1443; Ametller y Viñas, II, 496, nota 3).
És possible també que March hagi emprat aquesta frase per limitar l’àrea geogràfica a la
Itàlia aragonesa, evitant així la referència a la Corona d’Aragó peninsular on era la reina
Maria, amb la qual, lògicament i segons consta als documents, March tractava sovint (és
gràcies a ella que March es deslliura de la presó el 1458).
31-32 March troba el to adequat a una lloança de Lucrezia en la qual li convenia evitar
qualsevol suggeriment d’uns amors mundans entre el monarca i la dama. Diversos poetes de
la cort napolitana celebren la suposada virginitat de l’amant del Magnànim. March s’hi
afegeix, afirmant que ella seria digna que fins i tot un sant abandonés els seus propòsits de
rebutjar l’amor, cosa que fa encara més entenedora la «cativada fe» d’Alfonso: és un amor
pur que es nodreix de la virtut de l’amada. No sembla justificada la interpretació de Pagès
d’aquests versos (Amédée Pagès, «Étude sur la chronologie», pp. 218-219) segons la qual hi
ha una referència a la visita de Lucrezia el 13 d’octubre de 1457 al papa Calixt III (Roderic
de Borja), el qual era molt amic de la seva família i admirador d’ella, per demanar, entre
altres coses, l’anul·lació del casament d’Alfons amb la reina Maria. És inversemblant que
March hagi al·ludit a aquest assumpte, per molt pública que fos la visita de Lucrezia, atès que
el mateix papa evitava parlar directament del tema segons consta a Zurita, el qual descriu una
carta de Calixt, «escrita de su mano» el 6 de novembre de 1457 «que dezía que [la reina
Maria] le era más obligada que a su propia madre que la había parido, y que aquella materia
no era para declararse, y que en el mismo año fue Lucrecia a Roma para visitar al papa, con
tanta grandeza y pompa que no pudiera ser mayor si fuera reina, y dezía el papa que pensó

hallar lo que no pudo alcançar dél, y que no se quería ir con ellos al infierno, y que por esta
causa que no declara afirma que era todo el descontentamiento que el rey tenía dél»
(Jerónimo Zurita, Anales de la corona de Aragón (libro XVI, capítulo xlvii), 5 toms, edició
de 1669-1671, IV (Zaragoza, 1668), fol. 52a).
34-35 «¿Qui la podria valorar adequadament i abstenir-se de comptar les seves virtuts dient
tan sols que "es mereix [l’amor d’]un rei"?». March es refereix a allò que ha dit al v. 32:
afirma aquí que no n’hi ha prou amb dir que ella es mereix la cativada fe d’un gran rei. Com
dirà a continuació, Alfons és més que un «gran rei»: és un «fènix hom», el que li correspon a
una dona tan insòlita.
36-40 A tal dona li correspon un home únic, i per això Déu l’ha portat des de lluny: el rei
Alfons,
42 d’aquella: de l’amor.
43 gros desig: el desig carnal.
44 qui fan menys saber fer: que actuen per instint, sense entendre el que fan.
45-48 March afirma que l’amor de Lucrezia i el rei sobrepassa els límits normals de l’amor
humà ja que en ell no hi ha conflicte entre l’apetit carnal i l’apetit espiritual, sinó que la
parella ha assolit, mitjançant l’amor humà (lo finit), l’amor espiritual (los infinits).
49-56 March torna a exposar alguns dels elements de la teoria de l’amor que ha desenvolupat
en diverses ocasions. L’amor exclusivament carnal dura poc, mentre l’amor pròpiament
humà, el qual sorgeix de l’ésser compost, és més durador perquè hi participa l’ànima. L’altra
forma, pura amor, del tot espiritual, és gairebé inaccessible a l’home, i és més pròpia d’ell
l’amor d’arma i cos.
52 un terç: l’amor del compost, el de l’ànima i del cos.
56 perfet hom: home acabat, complet.
57-58 Qui ama del tot carnalment sempre sentirà el dolor conjuntament amb el delit.
59-64 March fa una comparança entre l’home famolenc i l’amant: els dos passen fàcilment
d’un extrem a l’altre, del desig al fàstic. Aquí March es refereix a l’amant en general, no tan
sols al de l’amor carnal que descriu als dos primers versos de la cobla.
59 no està mai en repòs: no està mai satisfet.
61 més que del mester ha: «més del que ha mester» (més del que necessita).
63 no és defés: no està protegit.
65-66 El perill de l’excés no es dóna en l’amor honest, el de l’ànima tota sola.
67 El massa i el poc no s’hi oposen&.
68 dolrós desig : el desig lligat al dolor, com en el cas de l’amor carnal (vs. 57-58).
69 porta: «experimenta»; lo cos amant: el cos que ama, és a dir l’amor carnal.
70 tost: aviat.
71-72 L’amor humà de cos i ànima; un poder de tots participant: un poder que participa de
tots dos, ànima i cos.
73-74 March es refereix a la possible dificultat d’entendre allò que acaba d’escriure sobre
l’amor, cosa que atribueix al seu coneixement d’«algun secret» de l’amor.
76 passaré nadant: és a dir, fins arribar a Nàpols.
544

545
CXXIII
En aquest poema, en el qual March afirma que està en una època en que l’amor per a ell és
ja una passió pretèrita, trobem resumides algunes de les idees que ha desenvolupat més
extensament als poemes de caire teòric, com el XLV i el LXXXVII. March considera gairebé
inaccessible a l’home l’amor en la seva forma espiritual (és només en alguns dels Cants de
Mort on l’amor de l’esperit sense element carnal li sembla factible). Com al LXXXVII,
considera l’amor del «compost» - de l’ànima i del cos conjuntament - l’única forma de l’amor
en la qual l’esperit pot tenir un paper (vs. 22-24).
En aquesta forma composta de l’amor, es pot parlar de tres elements constitutius: el cos,
l’ànima, i el cos i l’ànima conjuntament en l’amor compost. El paper relatiu de cada element
varia segons la naturalesa de cada amant i no es troba mai en un estat durador, sinó sempre
canviable. És una característica d’aquest amor que l’amador no sàpiga distingir bé entre els
desigs espiritual i carnal perquè dins del «compost» estan quasi barrejats i dependents l’un de
l’altre.
A la tornada s’encomana a Déu, demanant que els seus pensaments siguin ja d’Ell i no de
l’amor.
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, pp. 148-49; Poesies, V, 123-28.
Mentre d’amor sentí sa passió,
d’ell no haguí algun coneiximent;
quan he perdut d’aquell lo sentiment,
4 jo bast assats donar d’ell gran raó.
Per son esguard he vist sa qualitat,
e com d’honest té poc e profitós,
e com està en l’apetit cobejós
8 e de l’irós com se n’ampra forçat.
Qui de amor delitable és tocat
i en son voler esperança no sent
e son delit és tot en lo present,
12 del cobejós és vist passionat;
mas qui dolor com no és amat sofir
i ab gran desig altre amor vol haver,
en lo irós és fundat son voler:
16 esper e por lo fan pus fort sentir.
Sí com lo cos bé format se pot dir
quan egualment los membres ha formats,
tal és amor quan ses tres qualitats
20 en actes tres hom veu aquell eixir;
car hom veu clar l’apetit corporal
e del compost, d’on pren forma l’honest,
dels quals és l’hom, si bé ama, conquest.
24 Sens tots aquests eguals, amor poc val.
Aquesta amor no és angelical

ans més al cos que a l’arma ha son esguard;
diu-se d’aquell del qual pren major part:
28 sa força és gran com toca en general.
Lo qui amor per tres parts ha sentit
toca de tot: d’àngel e d’hom e brut;
segons de qual, tal nom ha mereixcut,
32 e si de tots, de tants és revestit.
Primerament, lo cos li és subdit
e per ell és l’ànima en tal voler;
si en fastig ve, lo cos perd son poder;
36 així mateix perd d’amor l’esperit;
moltes veus és que l’hom coneix bé clar
qual més hi fa, l’ànima o lo cos,
e més del temps hom no sap en què·s pos,
40 qual del compost lo mou en més amar.
A l’esperit s’esguarda lo durar,
e lo començ al cos e·l desig gran;
acompanyats tots llurs actes estan
44 en duració i en l’acte de amar.
Tal com és l’hom, de tal amor és pres,
e segons on la sua amor ha esguard;
hoc e per temps ha fam e tost és fart,
48 seguint lo for de l’amor qui l’ha empés.
Així com és l’amant per interés
a son amic del qual gran bé li ve:
ell ama aquell e més son propi bé,
52 no veu son foc per dos parts ser encés,
així són dos esguards d’aquesta amor,
e no·s veu bé que sia sinó u:
comença al cos e puix se fa comú,
56 per dos esguards e per u comptador.
¿Quin estament és d’aquell amador
no desijant res d’acte deshonest
e ja molt menys d’aquell qui és honest,
60 e sia encés d’amorosa calor
per un voler anant entre aquests dos,
confús a temps e puix determenat,
per gran desig mortal de ser amat,
64 e puix per gran desig luxuriós?
D’amor no sap qui·s cuida ser ginyós
e, menys sabent, tots los cinc en un grau:
lo rei se fa de la serventa esclau,
68 e d’ella vol l’honest i el delitós.
En amor veig dues dificultats:
546

una en saber qui és, d’on ve, què fa,
altra en eixir d’ell qui en ses mans està,
72 e quan e com fa contents sos criats.
Tornada
A Déu, a Déu sien acomanats
mos pensaments qui m’han donat delit;
ells són aquells, mas l’esguard és fallit,
76 e ja en mi jo·ls trobe alterats.
547

548
Notes CXXIII
2 algun: cap.
3 d’aquell: de l’amor.
4 «sóc molt capaç d’explicar-ne molt».
5 La «qualitat» o naturalesa de l’amor depèn de la finalitat amb què es practica.
6 El tipus d’amor comú entre els homes conté elements menyspreables de l’amor honest i del
profitable, idea que March desenrotlla també a LXXXVII.
7-8 L’amor respon a un moviment o impuls de l’apetit concupiscible però, quan aquest es veu
frustrat, cedeix a l’apetit irós, és a dir, la ira. Aquesta circumstància la comenta March a
l’estrofa següent, i més àmpliament al poema CXIX.
9-12 L’amor és «cobejós» (concupiscible) quan l’amant segueix gaudint del plaer de l’amor
tot i que ja no sent esperança.
12 passionat: afligit.
13-16 L’apetit irós s’esdevé quan l’amant sent amb dolor el fet de no ser amat (i ja no
gaudeix del plaer que li generava el seu amor quan amava amb l’apetit concupiscible).
13 sofir: sofreix.
14 altre amor: l’amor correspost de la persona amada («altre» per distingir-lo de l’amor que
sent l’amant).
16 esper: esperança.
17-24 March resumeix un ideal de l’amor que es remunta a la llarga discussió del LXXXVII:
hauria d’incloure els apetits «corporal», «compost» (de cos i ànima) i «honest» (l’espiritual).
17 Sí: Així.
19 qualitats: formes.
20 actes: manifestacions.
22 L’«acte» o manifestació de l’amor sorgeix de l’amor compost atès que aquesta forma de
l’amor inclou l’ànima a més del cos; March dóna per inaccessible a l’home l’amor purament
espiritual (cf. l’estrofa següent).
23 dels quals: l’apetit corporal, el compost i l’honest; conquest: conquerit.
24-32 El tipus d’amor que March acaba de descriure no és l’amor espiritual, el qual és propi
dels àngels.
26 ha son esguard: té la seva finalitat.
27-28 L’amor que l’amant practica es defineix d’acord amb aquell element (cos, ànima,
compost) que hi predomini; aquesta idea es repeteix al v. 31. L’amor humà que March lloa a
l’estrofa anterior és fort i resistent precisament perquè afecta tota la persona («en general») i
no el cos o l’ànima aïlladament (com en el cas de l’amor carnal, poc durador, i l’amor
espiritual, difícilment sostenible).
29 com: quan.
32 de tants: de tants noms.
33-40 March descriu el procés físico-espiritual d’aquest amor humà, resumint allò que
trobem al LXXXVII i al XCII: el cos ama per aquest amor, i l’ànima conjuntament amb ell, i
si el cos en sent fàstic? l’esperit també deixar d’amar. El cos i l’ànima estan estretament
lligats, amant comunament, de manera que normalment és difícil per a l’home saber quina
part del seu ésser és la dominant en aquest amor del compost.
33 li és subdit: a la forma de l’amor que March acaba de descriure.
34 tal voler: el mateix desig.
38 qual més hi fa: quin dels dos, el cos o l’ànima, és el dominant.
39 «i la majoria de vegades l’home no sap en quin dels dos l’amor es posa».
41-42 L’esperit té el paper de fer durar aquest amor, mentre al cos li correspon sentir el

549
«desig gran» que l’inicia.
43-44 Tot el que fa el cos gaudeix de l’element durador que aporta l’esperit, mentre l’esperit
per la seva part només pot gaudir de l’amor dins de l’acte del cos.
45-48 L’amor humà varia segons la naturalesa individual de l’home i la finalitat particular
amb què ama (és a dir, segons la importància relativa que tenen en aquest amor el cos i
l’ànima).
47 hoc e per temps; «sí, i fins i tot de vegades»; tost: aviat.
48 for: llei.
49-56 Una curiosa comparança en la qual March equipara l’amor humà que ha descrit amb un
dels tres tipus d’amor segons el pensament aristotèlic - l’amor per interès, o profit amable
(LXXXVII, 7). En ambdós casos, l’amant és incapaç de distingir entre els dos elements que
constitueixen el seu amor (amor per l’altre/ amor propi, amor del cos/ amor de l’esperit).
52 esguards: finalitats.
56 comptador: «que en fa els comptes», és a dir, la finalitat de l’interès. Només un dels dos
«esguards» predomina en un moment donat.
57-64 L’amador per amor humà no sap definir l’amor que sent perquè ni és carnal ni és
honest sinó que es mou constantment entre els desigs del cos i de l’ànima.
62 a temps: de vegades.
65-68 L’home que s’ha cregut perspicaç en l’amor és un ignorant, i encara més ignorant si ha
suposat que els tres diferents desigs que sent són el mateix desig; aquest ignorant pensa que
l’esperit pot estar subjecte al cos, i vol del cos l’amor honest a més del delitable.
65 cinc: va cenyir.
67 lo rei: l’esperit; la serventa: el cos.
75 l’esguard és fallit: la finalitat amb què amava ja no té importància per al poeta.
76 jo·ls trobe: es refereix als «pensaments». Com anuncia al començament, ja no sent la
passió amorosa.

550
CXXIV
Demanda de March al jove Joan Moreno, el qual consta que estava estretament relacionat
amb March atès que és un testimoni del testament del 29 d’octubre de 1458 i del codicil del 3
de març de 1459 on apareix com a «studiant». Més tard apareixerà documentat en relació
amb Bernat Fenollar (el demandant del poema CXXVI) i amb altres poetes al llarg de la
segona part del segle XV. És autor de vuit poemes coneguts.
March afirma que, a la seva edat, ja només pensa en Déu, i que ha fet bé en abandonar
l’amor. Li demana com aconsegueix resistir l’amor contra el qual sembla al vell poeta que
Moreno ha construït una «fort torre».
La llarga resposta de Moreno és tot un homenatge al mestre: el tema que desenvolupa és el
tan ausiasmarquià de la distinció entre les diferents formes de l’amor i la relació dins de
l’amor entre l’ànima i el cos, i la sintaxi també recorda l’estil d’Ausiàs. El lèxic però, ja és un
altre: la llengua poètica de Moreno és francament planera i dista molt de la manera «escur
parlant» del mestre que trobem exemplificada encara a l’obra també tardana del que és el
CXXIIb.
Moreno introdueix una nota irònica al final del seu poema contra l’amor i les dones,
afirmant que seguirà cast tot i que té «namorada».
Mètrica: Esparsa de vuit decasíl·labs amb cesura després de la cinquena síl·laba.
Bibliografia: Commentaire, p. 149; Poesies, V, 128-32; El procés de les olives a Poemes
satírics del segle XV, 2 volums, ed. Vicent Andrés Estellés (València: Sociedad Bibliográfica
Valenciana, 1973), volum I; Antoni Ferrando Francés, Els certàmens poètics valencians del
segles XIV al XIX (València: Institut de Literatura i Estudis Filològics, 1983), 277.
Demanda feta per Mossén Ausiàs March a Joan Moreno
Ab molta raó me desanamore
car tot lo del món trop desagradable;
la mia edat no veig delitable,
4 e ja lo meu cor a Déu l’empenyore.
Mas jo·m maravell del jove afable
Moreno, Joan, que tinga fort torre
al combat d’amor que dins l’home corre.
8 De vós me digau si cast o amable.

Notes CXXIV Demanda
8 amable: amador.
551

Resposta [de Joan Moreno]
Senyor mossén March, ja no m’enamore,
no sols per açò ser mal agradable
mas perquè en tal punt sent mal de diable;
4 a Déu no record ni prou jo l’adore
car l’extrem desig que sent amigable
me causa tristor que dubte si plore.
Ma carn i esperit ensems los acore
8 d’amor que és un mal que no és comparable.
Lo nom declarant d’amor en escriure
és trist paradís e llum tenebrosa,
alegra tristor, pena delitosa,
12 infern molt suau, plorós goig e riure,
repòs no complit, tempesta agradosa,
malalta virtut, vida menys de viure,
falsa veritat, voler no delliure,
16 folla raó e temor sospitosa.
Lo dan e tristor (¿i a qui no escarmenta?)
és de joventut plaent enemiga.
L’engeny e saber del savi relliga,
20 a l’home qui és vell de vida l’absenta,
los ulls del juí sa falda·ls abriga
si contra sos fets raó se presenta;
e fa llibertat no franca serventa;
24 cativa lo seny, la pensa deslliga.
Amor és potent, del món vencedora,
car los seus delits tothom senyoregen;
als jóvens constreny i als vells qui follegen,
28 a grans e menors, a tots enamora.
Per sos donatius alguns freturegen:
dels béns de l’avar és despenedora;
fa ser pietat cruel matadora;
32 los hòmens ardits, amant, covardegen.
Jo no sé los fets a què·ls m’acompare
que surten d’amor com pense Medea,
la mare cruel que, menys de ferea,
36 matava sos fills en ira del pare.
Malvada calor e quanta llegea!
Na Mirra prengué lo lloc de sa mare,
e Biblis, plorant, amava son frare
40 contra les lleis e costum de noblea.
Los senys e raó tots se desbaraten
quan lo cec voler emprén la bandera;
552

cavalquen perduts per torta carrera,
44 sospirs e gemecs dins lo cor esclaten.
Quan la voluntat vol ser presonera,
les altres virtuts de l’arma s’abaten,
car no han poder ab què la rescaten
48 si ella no·s met en orde primera.
Lo carçre d’amor als presos delita;
ses grans amargors se visten de bresca;
en mon cor se pren com lo foc en llesca;
52 de mi castedat per ço crec despita.
Record de sos mals dolor me refresca,
mas ab sos falacs l’amor sobredita
lo semblant record de mi foragita,
56 e de sos convits me fa pendre llesca.
La part sensual me fa mortal guerra
ab tot lo contrast de la part de l’arma,
per ço com no só àngel ni fantarma,
60 cascuna per si jo sent que m’aferra,
e la part que venç del tot no desarma,
ni complidament a l’altra desferra.
Per tal jo pus prest me llevé de terra;
64 dins mi, doncs, està qui·m venç e qui m’arma.
De Venus faç déu d’amor quan m’enflame;
en aquell mal punt me torn idolatre
e tota virtut de mi vinc abatre.
68 Doncs, ¿qual dona és meresca jo l’ame?
Les dones lleals no basten a quatre;
a la major part en pus no difame:
no saben amar, per ço les desame.
72 Puis conec l’engan, no vull lo debatre.
Los meus pensaments, al punt que s’aferren
d’aquell lloc on am, jamés se parteixen;
les grans passions en mi tan fort creixen
76 que tots mos delits de mi se desterren.
Puis de tal amor mes forces pereixen,
voler jo no dec tan jove·m soterren,
mas vaja cercant com se desaferren
80 aquelles amors que l’hom destrueixen.
Tancar s’han mos ulls davant gentil dona,
car sé que del grat aquells son finestra,
e no m’entraran dins la part sinestra
84 les basques de nit que cerquen l’espona.
Natura, de mi essent la maestra,
553

m’ha senyorejat molt més que persona;
sospirs són los colps terribles que dóna;
88 per ço l’escarment mos fets assinestra.
De si és lligat cascú sens cadena;
mirant si mateix, no veu sa errada:
mal home no tem sa veu difamada,
92 ni té prou l’avar de la casa plena.
Quan mire cascú ab sa martellada,
de mi no confiu no passe [ma] pena,
car la passió tan bé crec m’embena
96 que·m pens viure cast, e tinc namorada.
Endreça i tornada
Mon mestre i senyor, si mal avisada
per falta d’engeny vos par ma faena,
a mos falliments donau tal esmena
100 que resta per vós aquella aprovada.
554

555
CXXIV Resposta Notes
7 acore: jo socorro.
16 sospitosa: ple de sospita.
21 sa falda: la de l’amor.
23 «fa que la llibertat sigui esclava».
29 freturegen: freturen.
33 com pense: quan penso en.
34 Medea: fetillera que apareix al cicle dels argonautes. Es va escapar amb Jàson de la seva
illa de Colcos després d’ajudar-lo a obtenir el velló d’or, però ell la va abandonar i ella es va
venjar matant la nova esposa de Jàson i els fills que havia tingut amb ell. L’obra de Sèneca
sobre aquesta història va ser traduïda al català i era molt coneguda a mitjans del segle XV
(vegeu Tomàs Martínez Romero, L.A. Sèneca. Tragèdies, ENC, 2 volums (Barcelona:
Barcino, 1995), I, 17-18).
35 menys de ferea: sense feredat, actuant fredament.
38-39 Mirra, Biblis. Els dos casos se citen l’un rera l’altre a l’Art amatòria d’Ovidi (llibre I,
vs. 281-88): «Més reservada i no tan furiosa [que en les dones] és en nosaltres, homes, la
passió; la falama viril té un límit natural. ¿Per què parlar-te de Biblis, que cremà pel seu
germà amb un amor culpable, i que, penjant-se, puní valerosament la seva impietat? Mirra
estimà el seu pare, però no com ha de fer-ho una filla, i ara roman premuda sota un embolcall
d’escorça que ens l’amaga. Les seves llàgrimes, que vessa un arbre olorós [l’arbre que
produeix la mirra], ens serveixen de perfum, i les gotes conserven el nom de la seva
mestressa» (P. Ovidi Nasó: Art amatòria, trad. Jordi Pérez i Durà i Miquel Dolç (Barcelona:
FBM, 1977), p. 47).
47 la: la voluntat (v. 45).
48 en orde primera: primera en ordre.
50 se visten: es cobreixen.
52 «per això crec que la castedat s’enfurisma amb mi».
59 fantarma: fantasma.
68 «¿quina dona hi ha al món que mereixi que jo l’ami?»; meresca: cal entendre «que
meresca».
69 no basten a quatre: no arriben a ser.
70 en pus: més.
72 no vull lo debatre: «no vull comentar-ho més».
86 persona: una dona concreta.
88 assinestra: instruir.
89-90 L’home es va creant entrebancs, perquè només pensa en si mateix i no veu el seu error;
els vs. 91-92 contenen dos exemples d’aquest error.
96 e tinc namorada: «tot i que tinc enamorada».
98 ma faena: el poema de Moreno.

CXXV
Demanda de March i Resposta de Tecla de Borja
Tecla de Borja sembla no haver complert els 25 anys quan va morir, el mateix any que
March, el 1459. Massó considera que el poema és del 1453ADD: not in proofs: Pagès
considera que la rúbrica «neboda del para sant» permet situar el poema entre 1455 i
1458, anys en que Calixte III fou papa. El clergue Tridentone va escriure una elegia sobre
la seva mort, Antonii Tridento Parmensis Elegia in Teclam Borja, morta acerba consumptam
on lloa, entre altres coses, la modulació de la seva veu, element que, com suggereix Massó,
pot estar relacionat amb la pregunta que li adreça Ausiàs March. Li demana si ella considera
que és més estimable veure la seva persona, o sentir-la, sol⋅licitant que en la seva resposta
miri «les fins» o finalitats que corresponen als dos sentits més enllà de l’efecte immediat
(«l’esguard») en aquell que veu o sent la dama. Ella contesta discretament, afirmant que
reprendria a qui considerés que més valia mirar-la que sentir-la, i evita abordar la dimensió
filosòfica que el qui demana li suggereix.
Mètrica: March fa servir una estrofa de quatre heptasíl·labs seguida d’una cobla de vuit
octosíl·labs. Tecla de Borja es limita als heptasíl·labs en què March ha formulat la demanda
pròpiament dita.
Bibliografia: Fidel Fita, «Tecla de Borja», Boletín de la Academia de la Historia, 10 (1897),
221-28; J. Massó i Torrents, «Poetesses i dames intel·lectuals», Estudis Universitaris
Catalans, 21 (1936), 405-17 [pp. 7-9]; Commentaire, pp. 149-50; Poesies, V, 132-34;
Ramírez, La poesia, pp. 105-07.
Demanda feta per mossén March a la Señora na Tecla neboda del pare sant
Entre·ls ulls i les orelles
jo·m trop un contrast molt gran
e d’aquell jutgessa us fan,
4 parlant de vós maravelles.
Dien los ulls que val molt més
de vós lo veure que l’oir;
elles no hi volen consentir,
8 dient que lo contrari és.
Vós qui de totes valeu més,
així de fora com de dins,
d’aquests dos senys mirau les fins
12 e no l’esguard que propi·ls és.
556

Resposta de la dita señora
Oïdes vostres raons belles,
bon mossén March, a qui·m coman,
responc-vos breu al que dit han
4 segons juí que faç d’aquelles.
Molt poc estim lo que en mi és
mas, puix forçat és lo meu dir,
al qui dirà «Més val que·m mir»
8 jo li condamne lo procés;
però si parle lo revés,
de veritat mudant camins,
a vós remet los meus juïns,
12 qui sou de tots lo més entés.
557

558
CXXVI
Contribució de March a un debat poètic iniciat per Bernat Fenollar; existeix també una
resposta de Rodrigo Díez.
Fenollar demana a March que expliqui quina és la causa de la renyina constant en què viu
una certa parella a València («en ciutat»). March contesta amb dues cobles i una tornada en
què realitza una sofisticada exposició del perquè de la gelosia, fent conèixer que es basa en
extenses lectures dels «doctors» en la matèria. Amb raó remarca Bohigas el contrast entre el
to festiu de la demanda i la gravetat alambinada de la resposta de March.
Fenollar (1440? - 1516) és autor de 24 poemes en català i 2 en castellà, i fou un
contribuïdor als certàmens poètics valencians sobre la immaculada concepció dels anys 1486,
1487 i 1488, on consta com a prevere. Convoca el certamen de Les obres o trobes en lahors
de la Verge Maria i és el primer dels dos autors de les Regles de esquivar vocables o mots
grossers o pagesívols. També participa en El procés de les olives, i figura al Jardinet de orats
(Universitat de Barcelona, ms. 151) com a co-autor del Passi en cobles. Per a altres debats en
què Fenollar va participar, vegeu Foulché-Delbosc i Cahner.
Mètrica: Dues cobles unisonants encadeno-croades amb tornada croada.
Bibliografia: Commentaire, pp. 150-51; Poesies, V, 134-36; Ramírez, La poesia, pp. 107-09;
Francesc Pelay Briz, Llibre intitolat «Jardinet de orats» (Barcelona, 1868); Lo Passi en
cobles escrit mossèn Bernat Fenollar y Pere Martínez, ed. Francés Martí Grajales (València:
Lo Rat Penat, 1912, reimpressió facsímil València: Biblioteca Valenciana, 1991); J. Ribelles
Comín, Bibliografía de la lengua valenciana (Madrid, 1915); R. Foulché-Delbosc,
Cancionero castellano del siglo XV, 2 volums, Nueva Biblioteca de Autores Españoles
(Madrid: Bailly-Bailliere, 1915), II, 482 (Nicolás Núñez, «Señor, señor Fenollar»); Francisco
Martí Grajales, Ensayo de un diccionario biográfico y bibliográfico de los poetas que
florecieron en el Reino de Valencia hasta el año 1700 (Madrid: Revista de Archivos,
Bibliotecas y Museos, 1927), pp. 213-17; Antonio Mª Badía Margarit, «"Regles de esquivar
vocables o mots grossers o pagesívols". Unas normas del siglo XV sobre pureza de la lengua
catalana, I», BRABLB, 23 (1950), 137-52); El procés de les olives a Poemes satírics del segle
XV, 2 volums, ed. Vicent Andrés Estellés (València: Sociedad Bibliográfica Valenciana,
1973), volum I; Bernat Fenollar. Les obres o trobes en lahors de la Verge Maria, ed. Manuel
Sanchis Guarner (València: Caixa d’Estalvis, 1974); Antoni Ferrando Francés, Els certàmens
poètics valencians del segles XIV al XIX (València: Institut de Literatura i Estudis Filològics,
1983), 379-560; Max Cahner, «Debat epistolar entre Bernat Fenollar i Isabel Suaris», Els
marges, 10 (1977), 71-76; Montserrat Ganges Garriga, «Poetes bilingües (català-castellà) del
segle XV», Boletín bibliográfico de la Asociación hispánica de literatura medieval, 6/1
(1992), 129-36; Jordi Parramon i Blasco, «Dos anònims relacionats amb Bernat Fenollar»,
Miscel·lània Joan Fuster, ed. Antoni Ferrando i Albert Hauf, I (Barcelona: PAM, 1989), 77-
83.
Demanda feta per mossén Fenollar a Ausiàs March
Per mitigar l’enuig gran de l’estiu
e per sentir lo fins a hui dubtat,
al meu qüesit de vós ara confiu
4 me respondreu, per mi tant suplicat.
Enamorats conec dos en ciutat

que·s volen bé sens tota ficció
e mai estan menys contradicció,
8 tots temps renyant, així com gos e gat.
Tornada
Vós, magnífic, qui sou molt avisat,
dir-m’heu, si us plau, què mou tal passió,
perquè de vós haja solució
12 lo dubte meu, en cobla o dictat.
559

Notes CXXVI Demanda
12 en cobla o dictat: en una sola cobla (cobla esparsa) com la del mateix Fenollar, o en un
poema de diverses estrofes.
560

Resposta de Ausiàs March
Quant més amau, tant més temor teniu
vós e cascú, de perdre lo guanyat;
d’ací·s segueix que tostemps presumiu
4 altri sens vós la vostra amor combat,
e tal pensar, ab lo recel mesclat,
donant de vós semblant suspició,
causa lo reny, dubtant mutació
8 per lo plaer de altra qualitat.
Tractant d’amor ab la qual tothom viu,
lo natural d’on promou amistat
mou tal contrast que abdui fan l’esquiu.
12 Temorejant cascú ser transformat
en altre amor, mouen tots jorns debat,
car res que am ab inclinació
gelós vol ser si ha perfecció.
16 E veu per què renyant cascú és amat.
Tornada
Tots los doctors que jo he cartejat
trop que u han dit, fent-ne conclusió:
l’experiment sens operació
20 dubten los més ab gran necessitat.
561

Notes XXVI Resposta
4 altri sens vós: algú més.
7 dubtant mutació: tement un canvi d’afecte en la persona amada.
8 «per tal de sentir un plaer d’una altra mena».
9-11 Quan la gent està subjecta a l’amor comú, aquell mateix desig natural que produeix
l’amistat acaba més aviat en un conflicte en què l’home i la dona es tracten d’una manera
desagradable.
10 lo natural: l’amor natural («L’amor qui és entre lo marit e la muller és amor natural»,
Llibre del Tresor, II, 170); promou: procedeix.
11 contrast: conflicte; abdui: ambdós; esquiu: aspre, desagradable.
14 res que am: tot allò que ami; ab inclinació: per disposició natural.
15 si ha perfecció: si és perfectament humà; evidentment, la frase té un sentit irònic.
16 veu: «vet aquí».
18 u han dit: han dit unànimement.
19-20 «La majoria dels homes i de les dones tem com si fos una cosa inevitable un mal que
encara no s’ha produït»; experiment sens operació: experiència hipotètica, fet no realitzat.
March tanca el poema proposant una regla general de comportament humà per explicar
l’actitud malfiada de la parella engelosida.
562

Altra resposta feta per Rodrigo Díez
Si bé jo crec la veritat sentiu,
mon bon amic, del cas que preguntau,
la mia mà a la vostra rescriu
4 lo sentiment que de ma pensa trau.
Cascú dels dos amants vol ser amat
complidament de l’altre seu volgut,
e·l gran recel de ser-hi decebut
8 los fa causar lo desdenyós combat.
A vós confés e us dic lo que jo viu
no ha molt temps, portant d’amor lo jou:
la passió que fa que l’hom no riu
12 no cal ser gran l’endici que la mou.
E confiant del bon comport d’amor,
cep li veig hom en altra part vexar,
car un tal fet tantost fa declarar
16 quant de voler habita dins lo cor.
Dubtar no us cal si·l Terenci llegiu:
menys de glossar a la lletra veureu
solució al dubte que escriviu
20 si bé notau lo que d’ell compendreu.
Les ires dix, e així ho declara,
dels namorats és integració
del bé d’amor e la perfecció;
24 la voluntat així la senyala.
Seguida e endreça
Vós, molt discret e honest capellà,
del que us he dit segons ma entenció
sumar podeu esta conclusió:
28 que zel d’amor és qui la brega fa.
563

CXXVI Resposta de Rodrigo Díez
11-12 El senyal (endici) que dóna lloc a la gelosia pot ser poca cosa.
13-16 Quan l’amant es fia de l’amada, l’amor li causa un altre sofriment perquè fa que
l’amant s’adoni de com n’està d’enamorat.
14 cep: parany.
16 voler: amor.
17 ·l Terenci: el dramaturg còmic romà.
21-24 Com hom veu a les obres de Terenci, les renyines fan que els enamorats perfeccionin
el seu amor perquè així demostren l’amor que senten per l’altre.
21 dix: digué; el subjecte és Terenci.
28 zel d’amor: la gelosia.
564

565
CXXVII
Obra en la qual el poeta, escrivint aparentment des de la vellesa, realitza una minuciosa
apologia de la seva vida pel que fa a la seva relació amb l’amor i la pràctica de la virtut: tot i
que sap que ja no hi pot tornar, no es troba capaç de renunciar-hi del tot, propòsit que és
encara més difícil pel fet que no es decideix a lliurar-se a la vida virtuosa.
En el transcurs dels 432 versos del poema es tracten molts dels temes habituals de March:
les formes de l’amor, la naturalesa del bé i el bé vertader. També hi apareixen alguns altres
temes que són característics dels poemes que semblen ser de la maduresa o vellesa del poeta:
l’amor com a hàbit inextirpable, i el plaer de l’amor com una experiència pretèrita però
sempre desitjada no obstant els eforços de l’home per superar-lo.
Hi ha també molts trets estilístics que ens recorden el March d’altres poemes, tot i que la
forma mètrica que s’empra, tant diferent dels decasíl·labs habituals, fa que l’expressió
poètica sigui menys contundent i que mostri, en canvi, una tendència a la circumlocució. En
adoptar la forma mètrica del lai (i encara més amb les noves rimades del CXXVIII) March
canvia la tensió i la densitat desenvolupades al llarg de tota una carrera poètica per un discurs
de caire més desembarassat.
Mètrica: vs. 1-2: dos octosíl·labs rimant AA i després dos octosíl·labs i un tetrasíl·lab rimant
BBB, CCC, etc. Segons Amédée Pagès, és un exemple del gènere del «lai», del qual hi ha 14
exemples en la poesia medieval catalana (La poésie française en Catalogne du XIIIe siècle à
la fin du XVe (París: Privat, 1936). Com assenyala Cabré, el poema de March no s’inscriu en
el gènere, mètricament variat, del lai líric i cortesà, però sí conté els elements expositiu i
doctrinal que hi són freqüents. En canvi, els dos manuscrits que són les úniques vies de
transmissió del poema no li donen aquest nom, i la única vegada que March es refereix a lais
(VIII, 6) és per designar un gènere de narració poètica molt diferent.
Bibliografia: Commentaire, pp. 151-52; Poesies, V, 137-55; Lluís Cabré, «El conreu del lai
líric a la literatura catalana medieval», Llengua i literatura, 2 (1987), 67-132.
Adéu-siau, vós, mon delit,
car tot mon bé és ja fallit.
Tant quant al món,
4 jo·m record bé del que ja fon
e lo plaer m’acorda on
l’aconseguí,
mas ja no·l sent com lo sentí
8 e poc temps ha que jo·n perdí
lo sentiment.
Per bé que no l’hagués present,
sentia un saboriment
12 molt delitant
que m’aparia fos davant,
aquell delit no pas semblant,
mas propri ell;
16 ara no sent sabor d’aquell
perquè lo temps és ja molt vell

que és l’hàbit ras
e ja no·s pot fer que tornàs
20 haver delit e que usàs
del que usí,
e tostemps par lo temps a mi,
tant que no sent més que un fadrí.
24 Mesell me trop,
e en sofirença no só Job,
ans volria tirar l’estrop,
essent dispost,
28 car si algun delit m’acost,
de fet aquell me llunye tost:
un altre·n vull
car mon sentiment no l’acull
32 a rebre’l així com fer sull,
d’on pas avant
e tots los delits vaig cercant,
prenent algú, altre lleixant.
36 D’aquells primers,
regoneguts, no·m són plaers,
ans los trop tots per lo revers
quan los pratic.
40 Ells són aquells, en cert ho dic,
mas jo qui·ls rep - açò us public -
que altre só
en lo sentir, no en la raó,
44 e del temps he perdut saó
e tot jorn perd
e venc en un delit desert.
Un altre·n cerc ab ull despert
48 per ell trobar,
tal com lo solia tastar,
mas a mi no·l veig acostar
sí com d’abans,
52 cercant com me fes sos engans,
temps allargant; mas jo veig vans
mos pensaments;
de mi no·m cal experiments:
56 no·m poden més portar los vents
en algun port,
perquè la mort no·m pot fer tort.
Si·m pren en camí dret o tort
60 per ella·m tinc;
en passar temps la vida princ
e aquella a mi no retinc
per altre bé
64 car de ma obra a mi no·n ve
algun delit e açò sap bé
566

mon pensament,
que àls no porta en esment
68 sinó de mi avorriment
e menysprear.
L’entendre no·m pot delitar
puix res a mi no pot donar
72 que del món fos,
e jo no·m trobe virtuós
ne d’entendre tan abundós
que·m delitàs
76 en que la veritat trobàs
e obres de virtut obràs
on és tot bé,
car benaventurança·s té
80 sobre aquests pilars, e no sé
que·s tinga en àls.
Alguns són així tots carnals,
creents que en delits corporals
84 açò està,
altres que en les honors serà.
L’avar diners ajustarà
essent tant foll,
88 creent que·l diner tot mal toll;
sens mills menjar e jaure moll
lo vol haver,
e null senyal se pot saber
92 que li vinga per lo diner,
e viu content,
a son semblant més famolent;
té l’apetit contínuament
96 e viu penat,
car per null temps veurà acabat
son foll voler, e fos bastat
a nombre aquell;
100 sent e no sap la dolor d’ell
per què és la causa dins sa pell
e no en l’or.
¿Qual és l’avar sens esta error?
104 Del qui imagina ser senyor
no és menys que esclau.
D’aquestes fins parlar no·m plau,
car savis molts crec sapiau
108 que ho han dit tot;
de vanaglòria fóra glot,
furtant sentència o mot
d’aquells primers.
112 Poques natures de plaers
són que no hi mesclen desplaers;
567

ço sap cascú,
mas qui menja cards no dejú,
116 e qui no pren conduit algú
mor-se de fam.
Jo só aquell e de mi·m clam,
puis per ma colpa en part no am
120 res d’aquest món,
e ço és que pus me confon
com mes penses no tenen on
hagen camí,
124 car mal e bo com lo perdí
altre mellor jo no·n prenguí
per on anàs.
Entreforcat, me trobe llas:
128 no vaig avant, ne torn atràs,
camí perdut;
en part forçat hi só vengut,
car per edat hi só vengut
132 e per seny poc,
car puix me viu a l’enderroc
jo degra canviar lo joc,
mudant delit,
136 lo qual haguí prop de complit;
mas per dues parts m’és fugit
segons sabreu:
la una, que l’entendre meu
140 lo defalt coneix, e l’és greu
com l’ha vist tard;
l’altra, que·m trobe ja vellard
e no·m valdria giny ne art
144 que fos amat;
d’açò·m trop tan entrenyorat
que m’ha del món tot apartat
si bé en ell visc,
148 e jo de tot son bé·m desisc
puix que no·s trobe en mi lo visc
on amor cau.
Aquell que fa del rei esclau
152 (e d’esclau rei de fet tornau
perquè fer sap),
no hi ha res que tost no acab.
Si pren lo cos, és pres lo cap
156 del pus sabent;
ses ungles contra mi, o dent,
no han poder, e só’n content
puix me trop tal,
160 car si·m fos l’edat cominal,
jo pendria en bé lo seu mal,
568

e ja fon fet,
puix és així que·m trop sostret
164 dels béns que natura promet.
Jo m’abandon
ab tal dolor que no sé on
haja refugi en part del món
168 en què·m repòs.
Ja lo procés me trobe clos
e la sentència tinc al dors;
remei no hi ha:
172 ja l’anafil diu «ta, ta, ta!
Aquest és qui del món se’n va!»
E fuig a Déu;
no só en la terra, al parer meu,
176 menys en lo cel, segons veeu:
jo só entre dos.
Oh quin estat tan graciós
que l’hom estiga sospitós
180 del lloc on és!
Quan en lo món Déu a l’hom mes
i als animals, secret promés
dar fi e bé.
184 Quant animal, hom sa fi té
d’on és content, e no hi cal fe:
raó hi ateny;
sa pròpria fi ha cascú seny
188 en l’obra sua qui l’empeny
en delit gran,
per què és cert que·ls hòmens han
alguna fi per la qual van
192 al fi darrer,
car si la part son bé requer
lo tot la deu molt mills haver,
dubtar no hi cal.
196 Açò ateny tot animal,
e par que hi basta·l vegetal
de menys valor:
tot ço que sent fuig a dolor
200 e va a delit per sa dolçor,
no pensant d’ell;
mas de la obra ix aquell,
lo qual és gran, poc, lleig o bell,
204 l’obra semblant.
E doncs no·s vaja algú clamant
si ha dolor del que és obrant
puix que mal fa,
208 car de mal fer tal guardó ha,
e lo ben fet cascú pagà
569

més del degut.
Tal delit no he jo perdut,
212 car per saber l’he conegut
mas no sentit,
car si l’hagués aconseguit
jamés l’haguera derrinclit,
216 ne ell a mi;
e jamés hom l’assaborí
que no·l seguís tot lo camí
mentres visqués.
220 ¿Qui és aquell que·s desisqués
del senyor qui tant bé li fes
per un dolent?
E de tal só estat servent
224 mas tal com fon fui mig content,
no pensant que·l defalliment
dins en mi fos,
mas que, per ser malventurós
228 e no per no ser prou ginyós,
tal fi m’és fuit.
D’un arbre bord volguí bon fruit,
e trobar aigua en veixell buit
232 per mi fartar,
mas almenys podia gustar
i en lo començ mi contentar
en molta part,
236 no pas en tot, e no hi val art
que·l bé honest romanga a part
e l’hom trob fi.
És ver que jo m’adelití
240 e tot altre delit prenguí,
e veus que·m dolc
e tant com puc ma dolor colc
que res d’aquella jo no tolc,
244 ans la complac
e sé que és lleig com no amac
la gran tristor que·m fa ser flac,
veent quin só
248 e lo món de bella saó
e mi en disposició
que l’he jaquir.
¿Qui pot tal dolor soferir?
252 Que·m sembla ahir poguí sentir
los béns abdós,
ço és l’útil e·l delitós,
dels quals assats fui abundós.
256 A mon semblant,
l’útil per si no·m fon davant;
570

jamés diners fui desijant,
mas per haver
260 lo que al delit fon menester,
on despenguí tot mon saber
e part dels béns;
mas a present me són turments
264 aquells semblants que han les gents,
d’on se veu clar,
[...]
puix que bé és
molt ha durat e só·n représ
268 com no elegesc fi on metés
propòsit ferm,
e no pot ser que no·n referm
puix no tinc cor e cap enferm
272 d’aquell bé fals;
si res amprenc no pot ser àls
sinó ver bé porgat de mals,
fi del desig.
276 Enans sentí molt gran fastig,
no en lo començ, mas en lo mig
sentí afany.
Jo he perdut sens algun guany;
280 jo só que isc de un cald bany
e en un romanc;
als delits la porta jo tanc
e, com los sent, continu planc
284 per llur contrast
car mi recorda d’un fin past,
mas ja no sent res lo meu tast
segons quin fo.
288 L’enteniment, son companyó,
veent açò mostrà’s felló,
e l’ha jaquit
i ab lo voler és aünit
292 per fer tal obra, d’on delit
puguen haver,
mas no encontren lo carrer;
en general saben què fer
296 e no fan res
perquè en saber tal bé no és pres
ne·s pot haver per ser entés,
mas per l’obrar,
300 car sens virtut no·s pot gustar,
la qual naix del continuar
actes de bé.
Virtut ab gran delit se té:
304 sinó ensems no les hagué
571

home algú.
Ací fall lo juí comú:
si no és poc, ho sap cascú
308 que ensems estan;
saber se pot, mas no ho sentran
los qui mals fets praticaran
(perdonen-me los qui mal fan,
312 que en tal cas són);
altres ne sé de què és ple·l món,
sabents lo bé què és, e on
és assegut,
316 ço és en l’obra de virtut
mas en l’obrar no han vengut,
perquè en començ
la dolor la voluntat venç;
320 ço fa que jo res no començ.
E tots som tals,
no pas los bons ne·ls de tot mals,
mas los que hom diu cominals
324 així·ls avé:
ells han propòsit de fer bé,
mas no han l’hàbit, ço per què
s’ateny delit.
328 Los bons han llur camí complit,
havent llur intent conseguit,
e són contents;
los malvats són quasi impotents
332 d’esmenar llurs defalliments,
d’on han dolor.
Lo pus mal hom té mal pijor,
e lo més bo delit major;
336 no ho cal provar.
Açò no entén lo popular:
entre mil bé poden comptar
lo qui se’n trau,
340 e és molt que ferm açò cregau:
que la dolor delit tornau,
bon hàbit fet.
Lladoncs se mostra ser perfet,
344 com la raó ha tot constret
lo sensual.
Jo sé lo bé, mas faç lo mal
perquè l’entenc en general,
348 no en singular.
Lo mal he volgut praticar,
sabut e sentit e molt clar,
i el bé·n confús;
352 no per bon seny he perdut l’ús,
572

mas per lo temps m’és dat refús.
Estic així
que en nulla part jo·m veig camí;
356 mes obres no guarden ull fi;
viu só e mort.
Los delits passats me record;
açò·m roman qui·m fa report
360 d’algun pensar,
no-res que·m puixa delitar,
car en res no puc aturar
lo pensament;
364 e qui no entén, no és volent,
e valgra’m més mal eligent
que estar torbat,
no havent res delliberat
368 per lo juí la voluntat.
D’on romanc va,
que en fi alguna cor no·m va;
és lo pejor estat que està
372 l’hom en tal cas.
No sé al món que hom trobàs
semblant de mi e que·l cercàs
en los dos móns:
376 jo só despullat d’aquells dons
que vells e jóvens e minyons
han per dret llur.
Cascú té fi per ell a dur
380 en aquell lloc on li procur
l’apetit seu;
en nulla part me porta·l meu
car ço que·m plac ara m’és greu
384 e res no veig
de tot quant faç no sia lleig;
mas no n’am tant que jo ho pledeig:
forçat ho vull,
388 car ço que alta tost a l’ull
jo ho enterromp puix no hi acull
lo que fer dec.
Fulles e flors vull d’un fust sec,
392 e no vull dir que bé ho conec:
en part ignor,
bé si mereix un agre plor;
açò fa un virtuós cor,
396 mas jo·m reprenc
car mon pensament no estenc
e, ginyant aquell, no estrenc
en algun fi,
400 ço és en Déu, puix vol a mi,
573

lleixant lo món pobre i mesquí
puix ell no·m vol.
No·m fa procés que fer no sol;
404 jo li perdó, passant mon dol
ab cor no clar,
car no puc ab mi acabar
ab cor sencer de perdonar,
408 e mal no·m fa
quan regonec açò com va.
La dolor que dins mi està
me tol poder,
412 que no ús de mon poc saber;
com passa ço, no hi és mester
dir-ho pus llarg:
la passió nos fa embarg,
416 que ço que és dolç nos par amarg
e pel revés;
nostre juí pren menys o més
segons lo voler serà estés
420 en bé o mal.
Encara fa lo que menys val,
que fa la cosa ser no tal
com és en ver,
424 aquella que ab lo saber
conegués ans que·l gran voler
vos carregàs,
perquè no·s pot fer hom obràs
428 ab passió que no·s torbàs
nostre juí;
aitant és flac, més que mesquí,
d’aquell qui és semblant a mi
432 e altres molts
[...]
574

CXXVII Notes
El poema s’ha transmès en una versió amb diversos defectes textuals evidents. Els més
importants són als vs. 222-225, 308-311, on hi ha quatre versos amb la mateixa rima,
trencant l’esquema del poema però sense afectar la coherència del sentit; v. 265, «D’on se
veu clar» és un vers aïllat que no rima amb cap altre i és probable que faltin, com a mínim,
dos versos posteriors amb rima en -ar; v. 432 és un altre vers aïllat, però no indica
necessàriament que el poema sigui incomplet, ja que el començament del poema també
trenca l’esquema de rimes.
5 m’acorda: «em recordo».
10-15 Tot i que no hagi estat enamorat, ha seguit sentint un plaer molt viu en l’amor, com si
l’estigués experimentant.
13 m’aparia fos davant: «em semblava que el tenia davant meu» (hi ha un contrast amb el v.
10).
15 propri ell: l’amor mateix.
23 sent: sento.
24 Mesell: leprós.
26 tirar l’estrob: provar tots els delits; cf. 34-35. La imatge, la qual es deu sens dubte a la
necessitat d’una rima en -ob, es refereix a un terme emprat a la pesca: «corda o corretja que
es lliga a les cordes de l’art per treure’s a la platja» (DCVB).
29 de fet: immediatament.
40 Ells són aquells: «són els mateixos delits».
46 desert: mancat.
47 Un altre: un altre delit.
48 per ell trobar: «per trobar-lo».
55 «no necessito més experiència».
59 Si·m pren: el subjecte és la mort.
61 princ: prenc.
79 «perquè la benaurança se sosté...».
80 aquests pilars: les obres de virtut (v. 77).
81 «que es sotingui en altra cosa».
82 Alguns: Algunes persones.
84 açò: la benaurança (v. 79)
94 a son semblant: «a la seva manera».
99-100 e fos bastat/ a nombre aquell: encara que fos capaç de dir quin és el seu «foll voler»,
és a dir, l’amor dels diners.
111 aquells primers: els savis que ho han dit abans.
116 conduit: provisions.
117 aquell: el que mor de fam.
119-120 en part...d’aquest món: en cap lloc del món.
121 pus: més.
127 Entreforcat: bifurcat, entre dos camins.
149 lo visc: vesc, parany.
151 Es refereix a l’amor.
152 de fet: immediatament.
154 que tost no acab: que aviat no acabi.
158 só’n: en sóc.
160 cominal: just, imparcial.
575

576
168 en què·m repòs: «on reposi».
169-73 Es refereix a la pràctica de proclamar pel carrer els delictes abans d’acomplir el
càstig.
177 entre dos: entre els dos, el cel i la terra.
182 secret: secretament.
187 cascú seny: cada sentit.
194 L’home sencer (de cos i ànima) ha de tenir Déu com a finalitat («fi»), no la que demana
el cos sol; la es refereix a fi (v. 184); mills: millor.
196 Açò: ses refereix a fi (v. 184).
201 d’ell: del delit. Tots els éssers sensibles busquen el delit sense pensar-hi.
202 aquell: el delit.
209-10 Les obres bones sempre es recompensen bé; el subjecte de pagà és lo ben fet.
211 Tal delit: el ben fet.
220-22 És la situació del «petit vailet» del poema LXVIII.
222-25 Quatre versos amb rima en -ent, trencant l’esquema mètric del poema.
227 malventurós: malaurat.
237-39 És impossible que l’home no vulgui el bé honest i que no trobi el «fi» que és propi
d’ell.
242 colc: «cultivo».
247 quin só : «qui sóc».
254 Dos dels tres béns aristotèlics, conjuntament amb l’honest; cf. LXXXVII, 5-8.
264 aquells semblants: aquells delits (l’útil i el delitós) de què tothom gaudeix.
265 Falten, com a mínim, dos versos amb rima en -ar.
270 que no·n referm: «que no em decideixi en aquell propòsit».
271 enferm: malalt.
273 àls: altra cosa.
280 «i ja em trobo en un altre [bany]».
284 contrast: conflicte.
285 un fin past: una menja exquisita.
290 jaquit: deixat.
301-02 La virtut és un hàbit i només s’aconsegueix mitjançant nombrosos actes virtuosos.
303 se té: es manté.
304 sinó ensems: només hi pot haver virtut si va acompanyada del delit virtuós.
306-20 El «juí comú» falla perquè, encara que tothom pot veure com una cosa evident que el
«gran delit» només s’aconsegueix mitjançant la virtut, això no ajuda els malvats a adonarse’n.
Hi ha d’altres que entenen que el bé està en la pràctica de la virtut, però que troben
massa dolorós abandonar el mal. Aquest és el cas del poeta (v. 310).
306 lo juí comú: l’opinió general.
307 poc: es refereix a lo juí comú.
311 perdonen-me los que mal fan: un quart vers en -an, que podria atribuir-se a la intervenció
d’un copista (el vers conté una idea frívola que consona poc amb la resta del poema), o
simplement es deu a un descuit del poeta del mateix tipus que ja hem vist als vs. 222-25.
323 cominals: mitjans, ni bons ni dolents.
339 lo qui se’n trau: el qui no comparteix l’opinió general.
352 l’ús: l’ús del bé.
353 Ha passat el temps i encara no ha adquirit l’hàbit del bé.
356 «no es fan amb cap propòsit».
359 report: record.

371-72 El poeta es troba en el pitjor estat possible per a l’home, ja que no és capaç de
decidir-se a viure d’acord amb la virtut.
374: e que: encara que.
383 plac: plagué.
388 alta tost: plau immediatament.
389 no hi acull: «no en trec».
394 bé si mereix: «encara que ben mereix».
402 ell: es refereix a lo món.
403 fa: el subjecte és lo món.
411 me tol poder: em treu forces.
412 que: de manera que.
418 nostre juí pren: «[la passió] s’apodera de la nostra raó».
421 fa: el subjecte és la passió.
422 fa: el subjecte és la passió.
426 carregàs: el subjecte és la passió.
428 que: sense que.
431 d’aquell: «el juí d’aquell».
432 Falten, com a mínim, dos versos amb rima en -olts.
577

578
CXXVIII
Amb aquestes noves rimades, gènere cultivat pel seu pare, Pere March i el seu oncle Jaume
March, Ausiàs s’allunya encara més que al CXXVII de l’estil que el caracteritza. En
comparació amb els seus millors poemes és, com ja va dir J. Massó Torrents dels CXXVII i
CXXVIII, una composició «fatigosa», a més d’estar plena d’imperfeccions d’ordre mètric
(resulta, de fet, més convincent en la traducció que n’ha fet Pere Gimferrer).
Alguns estudiosos de March consideren que aquest poema, per tan poc característic i tan
poc llimat, no és obra del mateix poeta que va esciure els poemes de «Plena seny» o «Llir
entre cards», tot i que la seva documentació manuscrita és indistingible de la del CXXVII.
El tema de l’obra és el veritable bé, considerat des de la perspectiva d’un «jo» didàctic; hi
ha poc rastre del jo del CXXVII, el qual segueix en plena lluita amb l’amor, i s’acosta més al
plantejament moralista del CXII. Després d’un llarg exordi (vs. 1-55), es llegeix als vs. 56-95
la proposició del poema: parlar del bé honest juntament amb el delitable i el «profitós».
Abans d’entrar plenament en matèria però, hi ha una llarga sèrie de seccions (algunes amb
digressions, com als vs. 159-62) sobre temes preliminars com l’hàbit del vici (vs. 97-181), els
béns mundanals (vs. 182-217), el plaer sensual (vs. 218-47) i els fins i els instruments (vs.
248-367). Només a partir del v. 368 el poeta tracta el tema anunciat, tot reprenent alguns dels
temes ja comentats. El poema acaba en el v. 697 amb l’abrupta afirmació que «No vull dir
pus» per por de cansar el públic.
Mètrica: noves rimades (versos aparellats de 7, 8, o 9 síl·labes).
Bibliografia: Commentaire, pp. 153-54; Poesies, V, 155-85; Ramírez, La poesia, pp. 109-18 i
«El problemàtic cant 128 d’Ausiàs March i la tradició manuscrita», Miscel·lània Aramaon i
Serra (Barcelona: Curial/PAM, 1980), II, 497-512; Joaquim Molas i Pere Gimferrer, Ausiàs
March Obra poética (Barcelona: Alfaguara, 1979), pp. 204-243; Lluís Cabré, «El jo literari i
les noves rimades de Pere March», Caplletra, 13 (1992), 71-84.
A mi acorda un dictat
per nom Contemptus nomenat,
avisant los hòmens del món
4 que en les coses que d’ell són
no esperen bona fi,
car són via e camí
de trobar perdició.
8 E remembra’m de la saó
quan llegí·l dictat aquest
que·m fonc [lo] llegit manifest,
mas no entenguí·l significat;
12 aprés, quan fui hom per edat,
l’entenguí sens saborir;
ara, més tard, començ sentir
lo bé e mal que hi és entés.
16 Lo mal en les coses no és;
insturments són ab què hom fa;
per ço en elles mal no ha;
natura hi ha mes bé molt gran.
20 A l’estimar és nostre engan

perquè en prenem d’elles extrem,
e lo mig bé no·l coneixem
perquè és amagat en lloc fosc,
24 e veig a tothom ésser llosc
per a poder-lo divisar.
Hom pot bé del mig disputar;
entendre·s pot mas no sentir;
28 no és conegut, mills se pot dir;
abasta·l nom tan solament,
e que l’obrant sia volent;
virtut lo cor més que·l cap vol.
32 Lo mig de la cosa ab què sol
obrar virtut que·s diu moral
és punt tan subtil que no hi val
vista de home previst,
36 e vol que hom no sia trist,
volent per lo mig caminar
o tant com s’hi pot acostar,
car no és en ell lo punt saber.
40 Per ço alguns han més poder
que altres per als forans fets,
mas basta que sien discrets
los hòmens per voler la fi;
44 e si no encontren lo camí,
dins llur voler l’hàbit està,
e si·l saber hi fallirà
son hàbit no·n rep lesió
48 car son voler e la raó
a la virtut no han fallit.
Volent fer bé, no sens delit
l’acte de virtut se compleix,
52 e si·l saber hi defalleix
no és culpa de la voluntat,
on aquest bé tot és causat,
e lo saber serveix a l’ull.
56 Per ço d’aquest bé parlar vull
e dels dos altres parlaré
e per llinatges los partré
segons d’ells és ja menció,
60 d’on surt gran delectació,
que aprés de l’obra·s mostra fi.
Lo bé delitable per si
és pus comú e general,
64 tocant a l’hom e l’animal.
Lo profitós és per esguard
e per aquest hom aprén art,
mas tot retorna en delit,
68 car si res fa l’hom per profit
579

açò espera delitar,
per què·m vull dispondre parlar
dels actes més particulars
72 que·ls hòmens han familiars,
per ses fins poder conseguir.
Darrerament de tot vull dir
del bé honest un gran procés,
76 e serà poc segons ell és,
mas segons mi serà algun tant.
Tants són e tals qui·m van davant
parlants de tal material
80 e majorment en general
que·m cové dir dels singulars
e, com mills sabré, dir-los clars,
mas no en tant que en fastig torn,
84 e menys de pendre altre born,
de tot lo bé faré un munt;
enaprés lo metré desjunt,
partint aquell per moltes parts,
88 e no·m calrà consell ne arts,
car jo qui·n sent, parlar ne puch,
no és algú tan desastruc
que no puixca dir lo que sent;
92 ço que jutja l’enteniment
no necessari, no és clar;
lo seny no pot hom enganar
de ço que sent de bé o mal,
96 e primer diré-ho en general:
que·l bé mundà tant com és bell
és lleig lo mal qui·s met prop d’ell,
esperant que·s meta en son lloc,
100 d’on tinc per foll e no per joc
tothom qui·s vol treballs donar
per un aparent bé trobar;
car, volent bé, vol tot son mal
104 e cau en error capital
si pensa que mesclats no són,
així com l’abella·s confon
com pus fort vol donar son pic:
108 se mostra contra si enic
qui en excés un tal bé vol.
Cercant aquell en part se dol
e, conseguit, dolor ateny;
112 e si aquest és hom de seny,
veu aquell bé molt poc durant.
No té·l perill tostemps davant,
mas si per cas la pensa hi ve,
116 almenys ho creu, si no ho sap bé,
580

que aquell bé tost perdre’s pot;
no coneix tant que veja·l clot
on prestament serà caigut;
120 per hàbit sap, mas no és astut
o, per mills dir, no és prudent,
car lo delit qui l’és present
pel motiu de la passió
124 li enfosqueix tant la raó
que no·l jaqueix clar discernir
ne·l bé en singular apetir;
e no és de franc arbitre tolt,
128 hoc tant difícil que no és solt
lo bé honest poder amar.
Ell porà bé vers ell anar
mas cor tirat, buit de saber,
132 tostemps se solt lo franc voler
a fer de fora·l que li plau;
mas si a l’apetit desplau
no pot fer que en plaer li torn,
136 menys que no faça un gran born,
faent-li perdre l’hàbit pres,
puix és en lo sensual mes,
lo qual no és de raó forçat;
140 bé pot ésser per temps ginyat,
mas no sobrat en un instant,
e porà ser tant rebel·lant
que ab delit jamés l’obrarà.
144 Los actes ell bé complirà,
tot quant pertany a la raó,
mas no·s tolrà de passió,
ne serà ab ella clar veent,
148 e no entenent és no volent.
Voler li fall tant com saber;
no sap tothom qual és primer
d’aquests en l’obra de virtut
152 car, si l’entendre és decebut,
lo voler és mal ordenat,
e si·l voler és mal reglat,
l’enteniment no jutja bé.
156 D’açò pus llarg no parlaré:
lo gran filòsof vos acús
qui n’ha tocat e no dessús
(tot llarg en l’Ètica ho diu
160 en lo sisé; temps ha que ho viu,
jo m’acord bé com hi està).
Tornant al punt: hom no farà
que, de llong temps habituat
164 per algun vici delitat,
581

aquell jaquesca en un instant.
Déu ho pot fer, qui és tirant
lo cor de l’hom en un moment,
168 mas no·s pot fer naturalment
sens pendre hom de temps espai;
tothom deuria haver esglai
en algun delit carregar,
172 car molt és dur aquell lleixar,
e ço que és menys no té·l saber.
E doncs bé és foll qui son poder
vol metre en cercar tal delit,
176 en fermetat molt defallit;
e dolor es la sua fi,
per bé que en tots haja algun fi,
exceptat lo de la virtut.
180 Mas entre·ls mals és mal pus brut,
e entre los béns és major bé.
Delits vol hom que mal no·n ve,
e pot aquells ben elegir,
184 e en aquells, puix, no hi vol sentir
sinó deport en recrear.
E no vullau aquells pensar
sinó ser via per l’honest,
188 mas ací·s causa·l mal aquest,
que puix l’honest no és principal,
l’hom per natura és animal
que requer dels béns lo millor,
192 e si en l’honest no·s trobe amor,
dels falsos ha ésser vassall.
Mas entre aquells és entrevall
de valor, segons oïreu,
196 e d’açò gran exemple haureu
dels folls qui són encadenats,
que, essent de follia sobrats,
prengueren falsa opinió,
200 e tant com és lluny de raó,
és foll qui en ella posa fi.
L’hom qui tras honor té camí
e vol ésser molt afamat,
204 per dues vies és orat,
volent aquelles en excés
e per cercar-les al revés,
d’on les poria encontrar.
208 E qui riquesa vol justar
ja per açò no erra pas,
mas per ser foll qui imaginàs
trobar son desijat repòs
212 e que tinga son compte clos,
582

que per sos diners serà amat.
Bé·s porà fer sia honrat
dementre esperen què farà;
216 regonegut, si res no·n fa,
sens mal fer serà mal volgut.
Cascú deu ser apercebut
que on no és discreció
220 regeix la sola passió,
la qual va orba menys de fre,
que en lo mig lloc no va ne ve,
e si l’encontra, no hi roman.
224 Molts hòmens són qui bé faran,
no sabents lo perquè ne com;
açò no cau en savi hom,
mas no sap bé lo que ell fa
228 en aquells delits que·l cos va,
així com lo toc e lo gust;
l’hom és de carn, e no de fust,
per què és forçat que s’hi delit
232 e tolen enuig e despit.
Gran és llur delectació
per què té molt fre la raó
que aquests puixa bé domar.
236 L’oir, lo veure i l’odorar
no han gran força de per si,
e no és gran delit llur fi
si lo toc fi no·n prevenen,
240 e serà molt si tant estenen
llur fi al seny interior,
car lo delit e la dolor
que porten per los senys forans
244 e imaginacions grans,
d’on mal e bé se’n consegueix,
lo toch e·l gust, clar separeix,
que són senys portants delit gran.
248 Aquests delits que hòmens han
del sensual han de sortir.
Altres sap hom forçats d’eixir
de la pensa tan solament,
252 e en aquests res lo cos no sent
perquè són lluny de corporals.
Aquests són delits animals
los quals parteixen del compost,
256 e no fa poc qui sap dir tost
quin és aquell voler que·ls vol
e per què tan fort los col,
puix naturals no li són.
260 E tant res no prea·l món
583

com honor e diners e fama;
sobre aquesta flaca rama
tothom fa sos tempraments;
264 lo cos no·n sofir sentiments
car no són de sa aprensió.
Defora·ls senys (e que·m perdó)
no sent per si, mas com ajunt;
268 tot hom qui sap, ací apunt
que tal delit és lo pijor
que pus tost passa en dolor
e de natura és pus lluny.
272 Lo seu delit té fora·l puny
qui en joc de daus met tot son bé,
e qui en amor de dones té
lo seu entendre i voluntat.
276 En un instant és trastornat
l’estament de aquests abdós,
e de cert és més perillós
que estament altre algú;
280 val e no hi val ser importú,
e lo mestre no hi sap res.
Tots los que natura ha mes
lluny d’est com a reprovats,
284 qui en tal se són delitats,
en raó són defallits;
aprés los metré en per escrits
en l’orde que als delits met.
288 Par-vos ésser foll perfet
hom qui en la mar sa vida fa,
jurant que jamés s’hi veurà
quan se veu prop de la mort;
292 passat lo cas no ha deport
altre en lo món que navegar.
¿E què us parrà si deu passar
per hom foll lo gran caçador?
296 No pot ser menys de gran error
per defalt de enteniment.
No ha senyals d’hom entenent
l’hom qui molt se adelita;
300 causa dóna de sospita
d’ésser tingut per hom pec.
Quan hi pens, de mi renec
del que·n passí en secret;
304 e lo public, lo que n’he fet
gents ne fan lo testimoni;
bo seria estremoni
per tancar l’ull dels veents.
308 Jo vull dir mal de les gents
584

qui no meten sa esperança
en la cosa que és fermança,
no curant del principal.
312 Açò és al món gran mal,
segons clarament veureu,
e de cert ab mi sereu,
faents part en lo juí;
316 qualsevol via o camí
per alguna fi anar
no deuria returar
l’esperança de algú.
320 Tot cavaller, en comú,
poc li val temprar lo cos,
ne dret estar sobre aspre dors
d’un fort cavall e bé regir,
324 si·ls afers d’armes vol fugir:
tot quant ha fet és quasi va.
Algú és qui bé junyirà
e lluitarà vestit e nu
328 que jamés vestí arnés cru
ne altre per armes a fer.
E tals fets no són en ver
per contentar-se d’aquells,
332 mas per passar a pus bells,
sí que és fundat son ofici,
e trop un terrible vici
aturar-se l’hom aquí.
336 Molt poc se val metge a si,
medecina estudiat,
si no és dispost sanitat
ministrar a l’hom malalt;
340 e aquell qui en puig alt
a l’extrem muntar emprén
no fa res si no s’estén
a passar del mig avant;
344 molt deu ser hom recelant
que del que fa la fi guard
e que no s’atur en part
que·l treball sia perdut,
348 i en lo que fa sia astut
que guard la fi e la via;
si és bona, Déu la guia,
e si mala, dic-li foll:
352 no sap com se rompa·l coll,
mas veu la via per on va.
De l’honest bé res no sabrà;
lo fals bé sap e com hi van;
356 la fi que·n vol és ple d’engan,
585

però bé hi va pel carrer dret.
Sol una fi és qui promet
lo gran repòs de l’apetit;
360 les altres no, mas són delit
segons la valor d’hom e llur,
e l’hom és pec qui no·s procur
les fins segons discreció;
364 e sens valent disposició
ses fins no valdran un pugés,
car volrà coses de no-res,
i en lloc tal metrà tot son bé.
368 De tres llinatges a nós ve
delit e bé que·ns pot venir.
Del bé honest no·m cur res dir
fins que los dos sien tractats;
372 lo profitós, tantost com nats
som, ab gran cuita requerim,
car de fet aquell prenim,
movent-nos a la mamella,
376 car natura·ns aparella
ço per què la vida creixem;
mas, no sabent lo per què ho fem,
no·l volem com a profitós;
380 per ço natura·l dóna a nós
qui sap lo com e lo perquè.
Lo delitós sens esguard ve
car, puix havem tastat la llet,
384 de fet l’apetit és costret
voler aquella sens esguard.
Tot quant hom fa per alguna art
o per alguna elecció
388 se fa per sola afecció
d’alguna fi per què entén;
e una fi moltes ne pren
per a venir si acabar;
392 per què·l darrer se deu jutjar
per lo pus bell e lo millor.
E qui nau fonc construïdor
per victòria conseguir
396 molt millor fi volc apetir
que·l mercader per a guanyar,
i aquest millor que·l qui robar
volgués ab ella dels amics.
400 E qui per guarda d’enemics
en pla sap fer un fort castell,
ab tot lo seu gran aparell
de molts oficis hac mester,
404 e tant quant l’obra ho requer
586

fins en ésser acabada,
dins la gran fi és trobada
una fi d’altra pus gran;
408 e les que més prop li estan
son pus belles estimades,
e les que són apartades
d’aquella fi verdadera
412 són molt lluny de la carrera
per conseguir son repòs;
en tota altra fi no·l pos
jo tot sol l’afalliment:
416 hom ho sent per sentiment,
e la raó no hi contradiu,
e cascun savi açò diu.
Ell és regla en tal fet.
420 A son juí és hom constret,
e lo recors és sol a Déu;
en la terra no podeu
a millor jutge recórrer.
424 E qui·ls delits vol discórrer
e les fins d’on ells se prenen,
delits són que a nós vénen
que la vida a nós procura;
428 ella no passa fretura
d’honor, fama e riquesa,
ne ha voluntat encesa
en voler victòria atényer.
432 En altres no·ns cal empényer,
los quals son requests per viure,
altres que no vull escriure
e són los actes d’engendrar
436 per l’espècia conservar
que, si no fos, periria.
En natura ha maestria
que l’animal proveeix
440 de delit, e açò pareix
en l’hom animal comú.
Açò sap bé quasi cascú,
mas pels grossers ho diré:
444 en general tothom sap bé
que naturalment l’animal
sap bo lo dolç e l’amarg mal,
e quan ha son li plau dormir.
448 De l’espècia jo vull dir
que tal cosa plau al ca
que lo bou ne fugirà,
e l’hom, com animal, semblant.
452 De l’individu só pensant
587

que Joan una tal cosa vol
que Martí de si la tol;
molt és açò manifest.
456 Altre delit és deshonest
per sol costum reprovat
que en llong temps serà causat,
i a natura molt desplau;
460 açò crec bé sapiau
que altra natura fa costum;
gran seria lo volum
per llong exemplificar.
464 Natura molt se vol mostrar
cruel, aspra, fort e dura,
que tal complexions procura,
faent-nos semblants als bruts,
468 així com fa sords e muts
e diformes molt estranys;
de aquests no passen anys
que entre nós altres vejam.
472 És veritat que si obram
e conseguim algun delit,
aquell és molt pus defallit
que de natura és pus lluny;
476 lo que raó tirant s’ajuny
e natura lo acull,
(no en tant com lo veure e l’ull,
car necessari no li és),
480 quan és reglat, no és représ,
mas a tothom prou li faça.
Ell falaga, mas ab maça,
dóna colp que trenca·l front
484 tantost al primer afront.
Par que en ell tot bé fenesca;
lo primer bocí és bresca;
lo més voler és més que fel;
488 davant ell està un gros vel
que a pocs se deixa veure.
Terrenal déu se fa creure
per l’hom sabent e lo millor;
492 aquest és l’ídol de honor
e de fama lleig guanyada.
Per aquest, vida penada
passen los qui bé n’esperen,
496 e jamés altre·n saberen
sinó·l bé aquell que·n surt,
no coneixent si han de furt
tot lo bé per on les han,
500 e per mal saber, ab engan,
588

o per molt malvats mijans.
Fer de malalt home sans
és la fi de tot bon metge;
504 l’especier no sap fetge
si és sans o entecat:
a ell no és comanat
sinó dar materials;
508 aquesta és sa fi, no àls,
e aquells bé confegir.
E qui bé vol inquirir,
herbolari·s diu qui·ls cull;
512 sa fi tota s’hi recull
e pus avant no s’estén.
Males fins vol qui amprén
de haver honor e fama;
516 molts hi van ab coixa cama,
mas no en justar riquesa,
e qui voluntat encesa
té per lo gust satisfer,
520 així del tot que·l seny requer
l’enteniment mal reglat
e·l voler mal ordenat.
Se ordenen males fins
524 a part defora e de dins
segons bones los aparen,
tals per si, altres que·n paren
per la major conseguir.
528 Tothom pot bé per fi tenir
ço en què sa esperança met,
e son voler no mostra set
en altre que·n conseguesca.
.....................[-esca]
532 sa darrera intenció,
la primera volició
en que hom met son voler.
Allò és fi, puix és primer
536 per què totes coses obra,
e si aprés més hi sobra,
altra intenció ha pres.
L’altra no és fi, mas via és
540 per aquella anadida.
Tantost és la fi jaquida,
si la intenció és darrera,
la darrera presa ab primera,
544 puix la primera és més atràs.
E serà via e pas
per conseguir la novella,
així com lo qui s’aparella
589

548 a fer vida filosofal
e vol puix l’apostolical
perquè li apar pus alta,
e d’aquest món se desalta,
552 puix tant l’abelleix lo cel;
de si mateix hac bon zel
i en virtuts morals mes fi;
aprés girà lo seu camí
556 en celestial virtut.
Tot així com l’hom astut
e de vils parents e amics
qui·s vol metre en fer-se rics,
560 per avançar sos parents,
e girant sos pensaments
pujar volc en senyoria:
d’una fi en altra tenc via
564 per muntar en pus alt lloc,
on sentrà molt glaç e foc,
i en tot quant per muntar farà.
E qui diners ajustarà
568 per satisfer altre desig
de grosser passa molt lo mig
qui de avar li metrà nom:
de la fi pren sobrenom
572 puix en aquella s’atura
e per la fi mes sa cura
en les coses que hi anà
e d’aquelles no s’amprà
576 sinó per un passament.
E qui met son pensament
en les dones i esperança,
i per ço diners avança,
580 bé pot ser dit luxuriós:
durant lo temps que n’és ginyós
la fi li és tostemps davant
e per ses vies és obrant,
584 mas la fi està dins ell;
de fora·s mostra l’aparell
per la fi aconseguir,
e per ço veu hom fallir
588 lo juí de moltes gents,
jutjant los fets aparents,
los quals hom veu mas no·l perquè.
Aquell qui·l fa, ¿quina fi té
592 secreta en son amagat si?
Si bona o mala és la fi,
la intenció la jutjarà;
poques fins hom ampendrà
590

596 havents les vies sens dolor;
al desijar, tot és dolçor;
al posseir, dubte no hi fall.
No és mester que ab escandall
600 hom vulla saber aquest fons:
ací veu hom reis e peons
en esta mar ser ofegats;
los primers són trastornats,
604 e lo darrer passa primer.
E per açò no és mester
que hi pens lo qui vol navegar,
mas que vulla los ulls clucar,
608 afermant lo compte de tots,
donant rialles e sanglots.
Mas alegria no han ja,
car de fals bé jamés serà
612 content lo seu posseïdor,
car veu-lo molt prest perdedor
e dins ell molt terrible afany.
No·n diré pus car dins un any
616 cascuna llengua dirà poc
e doncs llunyem-nos de tal joc,
que tot lo guany és dolorós,
e lo cercar molt afanyós.
620 Al posseir, de tot se’n treu,
per què ací cloure poreu
que lo delit d’aquell fals bé
no és ver delit: açò sent bé
624 molt hom qui ho passa e no ho sap.
E no penseu jamés acab
de saber l’apassionat
l’estament on està posat,
628 car no escapa d’ignorant:
lo fals delit qui·l va davant,
acompanyat de la dolor,
mescla lo dolç ab l’amargor,
632 e bon delit mesclat no és
ab la dolor, ne·l prea res
qui aquell pur ha bé sentit.
Mas l’home de virtut fallit
636 aquest delit li par estrany,
e no creuria dins un any
que sia res, puix que no·l sent:
no té senyal sia aparent
640 que tal delit se puixa haver;
ell no sent res sinó·l plaer
que li presenta·l delit mal,
lo qual li torna en natural,
591

644 e dins en la dolor se viu
e de aquella no és esquiu,
puix altre bé no coneix.
E clarament açò pareix
648 en los conversants malament,
car de cert viuen en turment;
delit en ells e dolor cau,
e si bé feien, no·ls escau,
652 ans no volrien que Déu fes
que llur mal hàbit se perdés
per aquell bo de la virtut,
lo qual és fi e fort escut
656 per què no tem dolor lo pas,
e qui·l se vist no·s troba llas,
ans lo treball li dóna cor
que no l’ateny de por dolor,
660 e ço que promet, ell ateny.
E tant pot fer que nos estreny
que venim a molt prop de Déu,
e pot hom dir: «Açò és meu».
664 Los altres béns de altre són,
car són de natura o del món,
e lo saber és quasi fum.
Sol aquell bé que és en costum
668 de tenir domdat l’apetit,
a la raó estret subdit,
pot ésser dit propri de l’hom.
No·l pot haver sinó lo prom,
672 e de aquell deu ésser entés,
car per saber en gran excés,
sens lo voler bé arreglat,
tal hom sabent és malvat,
676 e valgra més que fos grosser,
car no haguera tant poder
d’eixir en obra de mal fet;
saber indiferent se met,
680 car no termena l’hom a bé.
Lo bé que per natura ve,
si esdevé en l’home mal,
no porà ser sinó tal
684 com lo qui pot d’aquell usar,
e la color que·l volrà dar
pendrà com drap del tintorer.
Semblant és lo nostre voler,
688 que tot quant li porta·l juí
anar farà per lo camí
d’on pendrà nom de mal o bo.
Tot quant que la fortuna do
592

692 e quant ha donat e darà
serà segons ne usarà
l’hom, ab l’arbitre ministrant.
No vull dir pus d’ací avant
696 per no ser dit feixuc per llong;
per ço lo meu parlar estronc.
593

594
CXXVIII Notes
1 «Em recordo d’un tractat».
2 Contemptus: Diverses obres medievals tenien aquest nom. Possiblement es tracta del De
contemptu mundi del papa Inocenci III, el qual podia haver format part del volum registrat al
l’inventari de béns del pare d’Ausiàs com «De Ignocen» (Lluís Cabré, Pere March. Obra
completa, ENC (Barcelona: Barcino, 1993), p. 40).
4 d’ell: del món.
8 «I em recordo del moment».
20 estimar: jutjar el valor de les coses.
21 d’elles: de les coses.
22 lo mig: el mig lloc aristotèlic, on es troba el bé; bé: amb valor d’adverbi.
28 no és conegut: es refereix al «mig»; mills: més aviat.
30 e que: encara que.
35 previst: perspicaç.
36 e vol: el subjecte es Lo mig (v. 32).
37 volent: el subjecte és hom (v. 36).
40 Per ço: és a dir, encara que, com l’autor acaba de dir, fins i tot l’home previst no encerta el
«mig», hi ha alguns altres homes que tenen més capacitat innata per dur a terme la seva
voluntat; forans fets: els actes, a diferència de la potència.
42-49 L’important és que l’home triï bé la finalitat amb què fa les coses, és a dir, que tingui
l’hàbit de la virtut, tot i que no sigui dels qui l’autor acaba d’esmentar, i encara que no tingui
molt saviesa.
50-51 La virtut no es realitza mai sense plaer.
56-61 L’autor anuncia que en el seus versos parlarà dels tres béns: honest, profitable i delitós.
60-61 Sembla referir-se al bé honest («aquest bé», v. 56): aquest bé genera un gran delit que
resulta ser la seva finalitat després de realitzar l’obra virtuosa.
65 per esguard: amb una finalitat concreta, el profit.
66 Per aconseguir aquest profit l’home aprèn els mitjans necessaris.
70-96 L’autor torna a anunciar el pla de l’obra, ja una mica canviat. Molts altres autors han
parlat del bé en general; ell ho farà amb referència particular a les tres formes del bé.
73 ses fins: les finalitats amb què els homes fan els «actes» (v. 71).
84 born: direcció.
94 lo seny: els sentits.
105 «si pensa que el bé i el mal [v. 103] no estan barrejats».
108 «fa mal a si mateix».
110 aquell: l’«aparent bé» (v. 110).
112 seny: aquí amb valor de «enteniment».
113 durant: durador.
117 tost: aviat.
120 per mills dir: «dit més bé».
125 jaqueix: permet.
127 No perd l’ús del franc arbitri.
128 no és solt: «no és lliure».
130 Ell: l’hom de seny (v. 112); ell: lo bé honest.
131 cor tirat: a contracor.
132-33 «sempre consent al franc arbitri fer els actes que vulgui»; fer de fora: obrar, fer «fets
forans» (cf. v. 41).
136 «llevat que no faci una gran volta».

595
137 l’hàbit pres: l’hàbit que ha adquirit.
140-42 El subjecte és «l’apetit» (v. 134).
143 «que mai l’home de seny exercirà l’apetit amb delit».
144 ell: el subjecte segueix essent l’hom de seny (v. 112).
146 «no evitarà la passió».
151 d’aquests: voler i saber.
157 «us remeto a Aristòtil».
158 no dessús: no per sobre.
160 lo sisè: la referència precisa, però no necessàriament exacta, a un llibre concret de l’Ètica
nicomàquea suposa que l’autor tenia accés a una versió més completa de l’obra que la que
era transmesa per compendis com el del Llibre del tresor, el qual manca de referències a la
divisió en llibres de l’obra d’Aristòtil.
165 aquell: el vici.
177 fi: l’acabament del delit del fals bé és el dolor.
183 aquells: els delits dels quals «mal no en ve» (v. 182).
184 puix: «aleshores».
185 deport: plaer.
191 lo millor: és a dir, el que considera el millor.
194 entre aquells: entre els béns «honest» i «falsos»; entrevall: distància.
199 falsa opinió: «l’opinió» s’usava per designar tot allò que no era coneixement
demostrable.
201 ella: falsa opinió.
204 orat: foll.
205 aquelles: l’honor i la fama.
208 justar: aplegar.
212 que: puix.
220 «només la passió».
221 orba: cega; menys de: sense.
231 s’hi delit: gaudeixi en la carn.
232 tolen: el subjecte és lo toc e lo gust (v. 229).
233 llur: de lo toc e lo gust.
238-40 El delit que l’home sent a través dels tres sentits esmentats al v. 236 és poc si aquest
delit no s’experimenta tot anticipant un altre delit mitjançant el toc.
239 «si per al toc no en prevénen fi»; el subjecte són els tres sentits del v. 236.
240 serà molt: els tres sentits sentiran molt delit.
241 llur fi: el dels tres sentits; seny interior: els sentits interiors (el sensus communis i altres
facultats com la imaginació).
242-47 Aventurem la següent interpretació d’aquest passatge difícil: El seny interior sap
distingir entre el delit i el dolor que s’originen en els sentits exteriors i passen als sentits
interiors, formant imaginacions grans, i sap distingir també entre els sentits del tacte i del
gust, els quals generen gran plaer.
246 clar separeix: el subjecte és seny interior (v. 241).
248-51 Alguns d’aquests delits vénen mitjançant els sentits exteriors, altres directament del
pensament directament (cf. vs. 242-45).
254 Aquests: els delits que hòmens han (v. 248).
256 tost: aviat.
257 «com pot ser que la voluntat humana desitgi aquests delits animals».
258 col: cultiva.

596
263 tempraments: exercicis.
264 sofir: sofreix.
266 e que·m perdó: l’ús d’aquesta frase sense sentit (a qui demana perdó l’autor?) és un dels
punts més baixos en la versificació d’aquest poema.
268 apunt: «apunti».
269-71 «aquell delit és el pitjor perquè és el que més aviat es converteix en dolor i s’allunya
més de la natura».
283 est: amor de dones (v. 274).
286-87 L’autor anuncia que parlarà dels que «en raó són defallits» (v. 285) seguint l’ordre en
què tractarà els delits.
301 pec: neci.
304 e lo publi: «i allò que he fet en públic».
306 estremoni: estramoni, «herba talpera» o «herba pudenta».
308 returar: deturar.
321 temprar lo cos: fer-se fort mitjançant l’exercici.
328-29 arnès cru: arnès rígid o «d’extrema duresa» segons DCVB que només dóna l’exemple
d’aquest mateix vers.
350 bona: es refereix a «la via».
359 repòs: satisfacció.
361 llur: de les «altres fins».
362 pec: neci.
364 valent: que val.
366 lloc tal: en el no-res.
370 no·m cur: no vull.
374 de fet: immediatament; aquell: el bé profitós.
382 sens esguard: sense tenir propòsit conscient.
385 aquella: la llet.
388 afecció: passió.
391 «per assolir la seva pròpia finalitat».
392 ·l darrer: sembla referir-se a fi (v. 390), aquí en forma masculina.
397 Els grans mercaders del segle XV eren també propietaris - i sovint els seus patrons - de
les naus amb les quals feien els seus viatges per la Mediterrània.
398-99 Es refereix als corsaris.
403 hac: hagué.
407 d’altra: que altra.
414-15 L’autor afirma que ell no és l’únic que considera que totes les altres finalitats que no
siguin la «verdadera» són defectuoses.
415 l’afalliment: el defecte.
419 Ell: l’afalliment de totes les altres finalitats, cosa inevitable.
428 ella: la finalitat «verdadera», a diferència de les que descriu als vs. 428-31.
443 grossers: ignorants.
451 semblant: «farà el mateix».
454 de si la tol: «se la treu».
461 «costum fa altra natura»; l’hàbit canvia la naturalesa de l’individu.
466 complexions procura: «crea maneres d’ésser».
470-71 «De aquests "diformes molt estranys" veiem exemples molt sovint». Obres, Poesies i
Ferraté llegeixen «que entre nosaltres vejam» al v. 471, i Poesies (V, 184) afegeix una
interpetació biogràfica en nota: «Ausiàs March curà dels béns de la seva germana Peirona,

nada sord-muda».
474-75 Com més s’allunya el delit de la naturalesa de l’home, és a dir, la de cos i ànima, més
defectuós és.
476 «aquell delit que s’ajuda atraient la raó», és a dir, el delit falsament raonable.
478-79 Aquest delit fals no té la força inevitable del veure.
480 Quan l’home sap quina és la seva veritable naturalesa, no hi torna.
482 Ell: el delit fals.
487 lo més voler: el voler-ne més.
499 les: es refereix a honor i fama (vs. 492-93).
505 entecat: infectat, insà.
508 àls: altra.
509 confegir: preparar.
511 ·ls cull: cull els «materials» (v. 507) que usa l’especier.
512 «la finalitat no va mes enllà d’això».
517 La gent no va amb tan «coixa cama» quan es tracta d’aplegar diners.
520 seny: sentit.
526-27 Hi ha algunes finalitats que semblen bones en si, i altres que semblen bones per ser el
mitjà per aconseguir una altra.
531 Falta un vers amb rima en -esca.
539 L’altra: l’«altra intenció» (v. 538).
540 anadida: afegida.
541-44 L’autor fa un joc de paraules entorn a «darrera»/«primera», repetint mitjançant els
«mots equívocs» les idees ja formulades als vs. 535-40.
541 «Hom abandona immediatament el fi».
545-46 Repeteix les idees dels vs. 539-40.
559 rics: forma provençal emprada per la rima.
563 tenc: tingué.
567-570 «És un ignorant qui considera que és avar l’home que estalvia per satisfer un desig
que no és el d’enriquir-se».
575 passament: pas, mitjà.
580 «mentre hi dedica el seus ginys».
596 havents: «que tinguin».
598 dubte: por.
620 de tot: tota mena de plaer i dolor.
628 «car és ignorant».
632-33 El bon delit mai va acompanyat del dolor.
634 aquell pur: el delit pur.
639-40 A l’home no virtuós li manquen senyals que provin que el delit pur existeix.
645 aquella: el dolor.
648 los conversants malament: els qui conviuen malament.
649 pareix: apareix.
651 no·ls escau: «no els ve de gust».
656 «pel qual notem el pas del dolor».
657 qui·l se vist: «qui es vesteix del bon hàbit [vs. 653-54]».
659 de por dolor: «por del dolor».
661 que nos estreny: «que ens constreny».
671 lo prom: el prohom.
679 indiferent se met: no té cap efecte.
597

680 «car no porta l’home a bon fi».
598

Ausiàs March, Lletra de batalla
Carta en la qual Ausiàs March escriu, en nom del seu fill bastard, Pere, desafiant el bastard
Francesc de Vilanova, proposant que aquest triï «bando» (guerra privada) o batalla singular.
Es tracta d’un assumpte que correspon als últims dos anys de la vida del poeta, arrelat en una
vella disputa, i que va resultar en el seu empresonament, com ha descobert Jaume Chiner.
Sembla que pocs dies després d’escriure aquesta carta, i tot i les assegurances que Vilanova
fa a Ausiàs davant testimonis, March va incitar Pere i uns moros seus a atacar Vilanova, el
qual va resultar greument ferit per una fletxa enverinada a la cuixa. En relació amb el plet
contra ell March fou acusat de diversos homicidis.
Bibliografia: Pagès, Auzias, pp. 83-84; Luis Fullana, «Los caballeros de apellido March en
Cataluña y Valencia», BSCC, 17 (1936), 382-88; Martí de Riquer, Lletres de batalla, cartells
de deseiximents i capítols de passos d’armes, ENC (Barcelona: Barcino, 1963); Martí de
Riquer i Mario Vargas Llosa, El combate imaginario. Las cartas de batalla de Joanot
Martorell (Barcelona: Sirmio, 1990); Jaume J. Chiner Gimeno, El viure novel·lesc. Biografia
de Joanot Martorell (Alcoi: Marfil, 1993), pp. 98-103; Jaume J. Chiner Gimeno, «"D’un
ventre trist exir m’a fet natura". Ausiàs March i el seu naixement a València», Miscel·lània
Joan Fuster. Estudis de llengua i literatura, ed. Antoni Ferrando i Albert Hauf, VII
(Barcelona: PAM, 1993), 65-80.
Lletra fent so de batalla, ordenada per mossèn Ausiàs March, la qual era feta de part de son
fill lo bastard, e havia ésser tramesa a en Francesc de Villanova, bastard
En Francesc Villanova:
599
Aprés de vostre cas e meu, no regoneixent vostra colpa, haveu mostrat entendre en mon
damnatge e perseverau en tal intenció; per què és de creure que en tot lloc e en totes maneres
vós enteneu en fer-me lo major dan [1] que fer poreu, e altrestal espereu de mi. Emperò,
aquestes vostres [2] voluntats no·s poden complir sens lletjes maneres, apartades de tota
virtut, les quals són consentides entre aquells on és feta onta o damnatge malament o per
altres raons, les quals entre nosaltres no·n sé alguna e, si ésser podia que hi fos, açò seria per
part vostra, qui haveu comés la gran falta, que ací recitaré, contra mi.
Car, aprés que vós e jo haguem paraules de amistat, tals que les darreres foren dient a mi
«Adéu siau», e jo a vós «Via en bona hora»[3], sense pus me sou eixit a l’encontre ab passats
vint-e-quatre hòmens, sabent que jo era amb quatre moros. E veent lo gran avantatge que
havíeu de mi, vengués per fer-me lo major dan o vergonya que fer poguésseu, segons
l’acometiment e lo lloc on me cometés, com sia estat en terra de mon pare.
Mas a present no·n parle sinó per la raó que m’hi ha portat, per què jo hauria per bo - e de
tal intenció crec que sereu vós - que ço que lletjament s’espera praticar entre nosaltres se faça
en aquella manera que valents hòmens acostumen praticar, e que de aquells prengam
exemple, e no dels irosos qui sens perills de llurs persones volen satisfer a llur iniquitat.
Doncs vullau ésser de ma openió, per bé que us sia enemic, e no guardeu qui us consella mas
com sou consellat.
La mia intenció és aquesta: que ab nostres persones la una contra l’altra, prenga fi nostre
debat, e així satisfareu a vostra ira e a nostra honor. De açò haja vostra resposta qual de
aquestes vies, ço és bando o batalla, vos plaurà seguir. E si eligereu la pus [4] honorosa, en
tal cas jo us escriuré ab aquell orde que en tals fets se requir. E segons lo que jo sé que vós

dieu (e la veritat és en contrari), no debatrem per sola voluntat, ans serà nostra querella per
cas necessari forçat de ésser defés. E per què hajau major afecció en fenir nostre debat en
manrea presta e honorosa, siau cert que, segons nostra disposició e ma bona voluntat, no·ns
calrà cercar jutge qui·ns tinga la plaça car bé·ns avenrem de lloc.
(Text: Biblioteca Nacional, Madrid, ms. 7811, fols. 163-63v. Errors del manuscrit corregits: 1
dan e vergonya canviat en dan ms.; 2 nostres ms.; 3 Vianbonara ms.; 4 la pi ms.).
600