1 AUSIÀS MARCH: OBRA COMPLETA a cura de Robert Archer ...

V
El poeta expressa la seva esperança en el poder de la «ver amor» que ell practica, en secret i
sense deixar escapar cap senyal físic dels seus sentiments per por dels «mals parlers», per
assolir la compassió de la dama. A diferència del poema III, aquí March no fa cap referència
als gestos o altres senyals que podrien revelar el seu estat emocional; més aviat, es tracta d’un
amor del tot amagat i que pot ser conegut per dama només a través de la «veu» del poeta, o
sigui la paraula escrita del poema mateix.
March relaciona estretament la necessitat de guardar el secret del seu amor amb el
desenvolupament de la seva pròpia «subtilesa» en l’amor, o sigui la capacitat de distingir
entre les diferents formes de l’amor i de cultivar en si mateix la «vera amor». Aquesta
subtilesa s’aconsegueix a un preu ben alt, ja que el podrà dur a la follia (vs. 23-24) degut a
l’esforç psíquic que això implica. El sofriment mental que en resulta serà justificat només si
la dama sap apreciar el que el poeta ha aconseguit en matèria d’amor i li atorga la «mercè»
que ell mereix.
El símil dels vs. 9-16, en el qual el poeta es compara amb Crist, és comparable amb els tres
del poema XVIII i els de XLIX 21-23 i CII 105-08; per a l’ús de l’analogia amb Crist hi ha
antecedents a la poesia trobadoresca. La imatge en si suposa, com sempre, elements de sentit
més enllà de la breu correlació explícita dels vs. 17-18: el poeta pateix una passió d’amor que
li ha de fer meréixer el «paradís» de ser amat per la dama, el recolliment secret del seu amor
pur s’associa amb la Verge, etc.
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, pp. 5-7; Poesies, II, 14-19; Archer, Pervasive Image, pp. 44 i
138; Lluís Cabré, «Apunts sobre la subtilesa en la poesia d’Ausiàs March», Actes del novè
col⋅loqui internacional de llengua i literatura catalanes. Alacant/Elx 9-14 de setembre de
1991 (Barcelona: Publicacions de l’Abadia/Universitat d’Alacant/Universitat de
València/Universitat Jaume I, 1993), 273-288 [p. 277]; Ferraté, Llegir, pp. 110-19.
Tant he amat que mon grosser enginy
per gran treball de pensa és subtil.
Lleixant a part aquell sentiment vil
4 que en jorn present los enamorats ciny,
só tan sabent que sé ben departir
amor d’aquell desig no virtuós;
car tot desig retent hom congoixós
8 no és vera amor ne per tal se deu dir.
Així com Déu si no⋅l plac descobrir
estant enclòs en lo virginal ventre,
e quan isqué defora d’aquell centre
12 mai lo Satan lo poc ben discernir,
ans, quan en ell veia⋅l cos de natura,
creia de cert aquell no ésser Déu,
mas ja retut son esperit en creu,
16 sabé⋅l mester que paradís procura:
14