1 AUSIÀS MARCH: OBRA COMPLETA a cura de Robert Archer ...

347
XCVI
Crida l’atenció que al XCVI, el qual, segons l’ordre del consens del manuscrits, és l’últim
dels «cants de mort», no s’esmenti l’amor: tan sols s’al·ludeix, al v. 29, al «delit» perdut i
plorat. Tampoc no hi trobem expressions de dol pròpiament. Més aviat, predominen les
expressions d’angoixa pel destí final de l’ànima de la dona, tema que ja ha aparegut en
diversos del «cants de mort» (XCII, v. 230; XCIII, 9-13; XCV, 76; XCVII, 29-32), però que
al XCVI arriba al seu punt culminant. El poema, en efecte, es dedica gairebé exclusivament a
aquesta obsessió.
Hi ha, però, un canvi important en l’enfocament del tema: March passa del dubte que ha
expressat anteriorment, a la «por» (v. 30). Ja no es tracta tan sols de la possibilitat dels «no
purgats delictes» que podrien consignar la difunta al purgatori i que podrien requerir la
intervenció de la Verge (XCIV, 129-132), sinó de la terrible alternativa de la condemnació
eterna: «Pregant a Déu, les mans no·m cal plegar,/ car fet és tot quant li pot avenir:/ si és e·l
cel, no·s pot lo bé espremir;/ si en infern, en foll és mon pregar» (XCVI, 17-20).
La diferència d’actitud és molt més que un simple canvi d’estat d’ànim en el poeta. La
primera estrofa és reveladora en aquest sentit. A primera vista, els quatre versos inicials que
descriuen el «gran dolor» de l’esperit en el seu camí cap a un destí incert, semblen referir-se
al trànsit de l’ànima de la dona plorada; després, però, resulta que aquella imatge serveix de
primer terme d’una comparança amb la qual March tracta de definir el seu «dolor», la seva
angoixa: «semblant dolor lo meu esperit sent,/ no sabent què de vós Déus ha ordenat» (vs. 5-
6).
March és un mestre en l’ús de l’analogia, i és per això que l’estreta identificació entre ell i
la dama que estableix amb la imatge té una funció que va més enllà de la simple explicació o
la intensificació emotiva. En efecte, els últims versos de l’estrofa ho confirmen: «car vostre
bé o mal a mi és dat./ Del que hauré jo·n seré sofirent» (vs. 7-8). I aquest «bé o mal» no té un
valor metafòric sinó, en un sentit teològic, real. Unes estrofes mes avall, després de plantejar
la possibilitat de la condemnació eterna de la difunta, prega a Déu «No sia jo de tant adolorit»
(v. 24).
Redefinida la seva relació amb la dona en el pecat, les expressions de dolor atenyen una
nova urgència. Mitjançant el dol, no tan sols conservarà la memòria de la dona sinó que
assegurarà la seva contínua consciència de la mort i del judici que, a ell també, l’espera (vs.
33-36).
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, p. 103; Poesies, IV, 46-48; Archer, Aproximació, pp. 71-73.
La gran dolor que llengua no pot dir
del qui⋅s veu mort e no sap on irà
(no sap son Déu si per a si⋅l volrà
4 o si en l’infern lo volrà sebollir):
semblant dolor lo meu esperit sent,
no sabent què de vós Déus ha ordenat,
car vostre bé o mal a mi és dat;
8 del que haureu jo⋅n seré sofirent.
Tu, esperit, qui has fet partiment