1 AUSIÀS MARCH: OBRA COMPLETA a cura de Robert Archer ...

340
XCIV Notes
1 me trop sol: cal llegir aquesta expressió en un sentit doble, és a dir, el poeta està sol després
de la mort de la dama, i alhora és, com ha afirmat en tants altres passatges, un amant únic.
2 És a dir «que en mi tot sol sia estranya [la] costum [d’amor]»: allò que l’amor acostuma a
fer en els homes no ho fa en el cas del poeta. Tot seguit explica en què consisteix aquest
tracte diferent de l’amor.
4 fina: acaba.
9-10 El dolor del poeta no segueix el curs comú en el qual el dolor minva amb el temps.
11 tota altra: es refereix a dolor.
12-14 El seu dolor sembla el que es manifesta físicament en altres persones, però el
distingeix la seva naturalesa espiritual; cf. XCII, 13-14.
15 seca dolor: dolor tot sol, sense cap element de delit, a diferència del que es descriu al vers
següent.
17-20 March al⋅ludeix a la influència en l’home dels quatre humors a hores diferents del dia.
A més de la influència permanent d’un humor dominant en cada individu, hi havia també una
influència diària de tots quatre a hores específiques del dia: «existe también una variación
rítmica diaraia que da a cada uno de los cuatro [humores] un predominio temporal en cada
uno de nosotros. La sangre predomina desde medianoche hasta las 6 de la mañana; la bilis,
desde esta última hora hasta el mediodía; la melancolía desde el mediodía hasta las 6 de la
tarde; después la flema, hasta la medianoche» (C. S. Lewis, La imagen del mundo.
Introducción a la literatura medieval y renacentista, traducció de Carlos Manzano
(Barcelona; Antoni Bosch, 1980), p. 132). Per tant, el sentit aquí de de temps en temps (v. 18)
és «d’una hora del dia a altra»; per a aquest ús de temps amb l’accepció d’«hora» cf.
XXXVIII, 38.
20 ‘n: en.
21 passions: les emocions, sobretot les de por i esperança.
23-24 Ara l’ànima ara el cos causen actes diferents, canviant d’una a altre en un moment.
25 mena: mina.
26 sútzeus: bruts.
28 no podent-se corrompre: incorruptible.
29 voler gros: l’apetit carnal.
30 aquell: el voler gros; aquest amor, basat en el cos del poeta, partia de l’atracció pel cos de
la dama (la part contrassemble).
33-48: cf. XCII, vs. 30-100.
31 al món l’ha tolta: l’ha treta del món.
33-34 natura: es refereix a la naturalesa híbrida de l’home, ésser de cos i esperit.
37-40 Amb el terme raó March designa l’obra de l’esperit. Quan el «voler» de l’esperit
domina el desig del cos («l’apetit»), els actes de l’home són majorment espirituals; quan
domina el cos, tots el seus actes acaben frustrats. Les paraules senyoreja i natural contenen
un joc de paraules ja que natural vol dir no tan sols «natural» sinó també «vassall»: quan la
raó és senyor de l’apetit, l’home té les obres de la raó al seu servei.
43 se tira: atrau.
41-48 Quan el desig carnal es troba subjecte a l’ànima és capaç de satisfer l’home, sempre
que no passi dels límits naturals, els quals es mantenen només si l’home segueix subjecte del
tot a la raó; voler fals opinionàtic: un desig fals i inestable.
49-50 Els dos desigs que acaba de descriure, vinculats a la naturalesa de l’home, es
caracteritzen per la seva finitud.
51-52 l’altre voler: l’amor purament espiritual, el qual transcendeix la naturalesa físico-