1 AUSIÀS MARCH: OBRA COMPLETA a cura de Robert Archer ...

XXIX
El nivell de sentit més palès d’aquesta esparsa es fonamenta en els convencionalismes de la
tradició cortesa: la timidesa de l’amant davant l’amada, i la seva resolució de superar el seu
propi temor. La visió de la dama amada l’ha deixat confós, i ara cal que se n’allunyi fins a
trobar de nou el coratge per dirigir-li la paraula.
La imatge del brau lluitador (lo taur) comporta, però, dessota del ritualisme del festeig
cortès, un altre nivell de sentit. La feroçitat venjativa de l’animal que tornarà per destruir
l’altre, i tot el conjunt d’associacions eròtiques que produeix la imatge del brau, van creant
l’obscura amenaça de la venjança sexual. És precisament aquesta contradicció entre el
discurs poètic més evident i el missatge amagat la que dóna un vigor insòlit a aquest breu
poema.
El símil és d’origen clàssic, i es remunta o a un passatge molt més extens de les Geòrgiques
(III, 219-36) on Virgili descriu la rivalitat de dos braus per una formosa iuvenca, o a uns
versos de la Farsàlia de Lucà que semblen haver-se inspirat en Virgili.
Mètrica: Cobla esparsa amb rims croats.
Bibliografia: Commentaire, p. 41; Poesies, II, 101-02; Archer, Pervasive Image, pp. 50-51,
98, 197-98; Marie-Claire Zimmermann, «L’esparsa a l’obra d’Ausiàs March: un esquema
bàsic de la poetització», Estudis de Literatura Catalana en Honor de Josep Romeu i
Figueras, (Barcelona: PAM, 1986), II, 397-417; Lola Badia, «Si com lo taur...», Els Marges,
32-33 (1981), 19-31; reproduït a Anàlisis i comentaris de textos catalans, ed. Narcís
Garolera, (Barcelona: Curial, 1985), III, 93-111, amb el títol «A propòsit d’una esparsa
d’Ausiàs March»; Lola Badia, Tradició, pp. 201-07.
Sí com lo taur se’n va fuit pel desert
quan és sobrat per son semblant qui⋅l força,
ne torna mai fins ha cobrada força
4 per destruir aquell qui l’ha desert,
tot enaixí⋅m cové llunyar de vós
car vostre gest mon esforç ha confús.
No tornaré fins del tot haja fus
8 la gran paor qui⋅m tol ser delitós.
95