1 AUSIÀS MARCH: OBRA COMPLETA a cura de Robert Archer ...

404
225-26 Aquesta queixa de la cobejança (cobea) de la joventut també apareix als trobadors,
com per exemple, al poema «Ara pareisson ll’aubre sec», vs. 15-16 d’Alegret: «Joven vei fals
e flac e sec,/ c’a pauc de cobeitat no fen» («La joventut veig fals i flac i sec, que per poc no
rebentin de cobeja», Riquer, Los trovadores, I, 239); e que passàs: encara que passés;
Tàntalus: Tàntal, volent tenir una vida igual als déus, els va robar l’ambrosia i el nèctar i va
fer altres accions que van causar la ira divina. Com a suplici, va ser condemnat a sofrir una
set i una fam contínues immers en un llac envoltat d’arbres carregats de fruita.
225 no és: pronúncia monosil·làbica (als manuscrits: nos).
227 franc: liberal.
236 atrivença: atreviment.
237-28 Dels «folls, grossers e plens de vicis» el poeta no en sap de cap que no superi
fàcilment tots els entrebancs que el món li posa; aquests triomfen perquè manquen de tot
sentiment i per tant no es cansen en els seus esforços.
243 dubta: tem.
245 Al món no s’ordenen les coses segons la raó.
247 no contrafà: no imita. Taula de Perussa: al·lusió a l’Orde cavalleresc de Prússia, el
mestre del qual, segons testimonis historiogràfics, feia seure a una taula d’honor a dotze
cavallers, dos de sis regnes diferents. Hi ha referències a l’Orde també a Curial e Güelfa i al
poema anònim de 1453 sobre la pèrdua pels cristians de Constantinople. Des d’una
perspectiva estrictament històrica, l’Orde ja havia deixat de ser important quan March encara
era jove.
250 «no sé quin dels dos és més culpable».
251 «No hi ha cap estament (estat) de la societat que no estigui en conflicte amb els altres».
252 no és algú: no hi ha cap (estat); no és: pronúncia monosil·làbica (als manuscrits: nos).
256 «hun[a] oroneta/ cert no fa stiu» (Jacme Roig, Espill, I, 225, vs. 15240-41).
261 feint: fingit (pronúncia d’una sola síl·laba).
264 Els sembla (a les gents) que tal home és una font d’on ragen virtuts.
265 ab sol entendre: només amb l’enteniment, és a dir, no amb els fets (cf. vs. 273-74).
267 és coneixent: entén la veritat de les coses; la favor: l’èxit al món.
268 aquella: «la favor».
269 si los bons l’havien: si els bons tinguessin «la favor».
271 la: «la favor».
273-75 Són pocs els qui saben aplicar particularment les regles generals de la vida virtuosa.
276 «i saber jutjar les coses tant si són evidents com si són dubtoses».
278 afecció: passió.
280 tal jutge: es refereix a «afecció».
281 esta error: L’error de jutjar les coses des de la passió, no amb la raó.
285 del ver: de la veritat.
287 par: sembla.
CV
El poema anomenat a partir de l’edició del 1560 el «cant espiritual» essencialment és un
monòleg dramàtic sobre la relació del poeta amb Déu en què analitza la seva actitud davant la
mort, l’infern i el cel. Alhora és un poema de pregària en el qual els molts moments d’intensa
suplicació l’acosten a obres com l’Excitatori de la pensa a Déu (llibre del qual tenien
exemplars tant el pare d’Ausiàs com la la reina Maria i que, per tant, March podia haver
conegut) del també valencià Bernat Oliver. Però el parentesc no passa de ser estilístic, ja que
el «cant espiritual» no pertany a cap gènere de llibre devota conegut.
Allò que sorprèn sobretot en aquest extraordinari poema és la manera com March