1 AUSIÀS MARCH: OBRA COMPLETA a cura de Robert Archer ...

406
sobre el possible destí de la seva ànima (vs. 145-52). Tanmateix, la nova etapa del poema
iniciada per aquests versos no és un mer retorn a la posició anterior. Ara March tracta de
resoldre el conflicte entre allò que accepta amb l’enteniment - que Déu és el «major bé» al
qual s’ha de dirigir tota acció - i la seva incapacitat de vèncer la carn. La diferència entre
aquestes estrofes i les seccions anteriors es nota sobretot en l’absència del desig de morir.
March afirma que voldria convertir el seu enteniment de Déu en amor (vs. 177-80).
A la breu secció següent, l’estat d’ànim del poeta torna a canviar plenament; se situa al
pessimisme d’abans (vs. 197-98), i acaba amb un argument que March vol utilitzar per
justificar el predomini en ell de la por de Déu per sobre de l’amor: el sofriment humà ja dóna
a l’home un pressentiment en aquesta vida del «dolor major d’infern», un pressentiment que
fa que li sigui fàcil pensar en Déu únicament amb por. En canvi, el goig de la vida celestial
en la qual l’ànima es lliurarà a l’amor de Déu, és fora de l’abast de la imaginació humana.
Aquesta és l’última temptativa de March de desviar la responsabilitat pel pecat des de la
criatura cap al Creador.
Amb un altre canvi de perspectiva, a la secció final, March torna a plantejar-se una vida de
penediment i parla de «la mia esperança» (v. 214), element que mancava del tot a la secció
anterior. Així mateix, torna a assumir la responsabilitat moral pels seus pecats (vs. 209-11).
Entre els conceptes teològics que March maneja - la presciència de Déu, l’omnipotència
divina, la justificació de l’home, la gràcia i el franc arbitri - el més important és probablement
el de la predestinació. El concepte va ser font de molta preocupació a la primera meitat del
segle XV com podem veure, per exemple, pels tractats castellans sobre el tema, els sermons
de sant Vicent Ferrer i un debat al Cancionero de Baena. Per a alguns la doctrina difícil i
confosa de la predestinació semblava presentar una possibilitat torbadora: que la naturalesa
de Déu en si podria fer que la salvació fos impossible per a certs homes, no obstant els seus
mèrits. És d’aquesta possibilitat que sorgeix el gran poema de March.
Cal que assenyalem que la transmissió manuscrita del poema és complexa, defectuosa pel
que fa als manuscrits més antics, fet que ha donat lloc a dubtes sobre la integritat textual del
poema i sobre l’autenticitat de l’última estrofa que publiquem aquí. El «cant espiritual» ens
ha pervingut en tres versions principals. La més extensa consta dels 224 versos (28 estrofes)
que constitueixen la forma del poema que tothom coneix avui. Aquesta versió «completa»,
amb l’estrofa final esmentada, la trobem en només un dels còdexs, el problemàtic ms. B del
1541. Aquesta versió «completa» apareix també a les edicions b, c, d, e (1543-1560) i al ms.
C (el qual és còpia de l’edició c). L’estrofa final és també copiada al ms. D, però és d’una
segona mà, i al ms. E (datat el 1546); en ambdós casos els copistes segueixen el text de
l’edició b (1543).
Finalment, tres dels manuscrits més antics (FG1H) que, en el cas de la gran majoria dels
poemes, els editors prefereixen, juntament amb el ms. K (datat el 1542), només donen els
primers 160 versos, que formen un total de 20 estrofes. Tots quatre tenen als vs. 145-52 una
estrofa de nou versos. Les altres fonts o no contenen el poema o hi apareix tan sols
parcialment.
Mètrica: Estramps.
Bibliografia: Commentaire, pp. 120-21; Poesies, IV, 120-31; Pere Ramírez i Molas, «La
poesia espiritual tardana d’Ausiàs March», Iberoromania, 9 (1979), 23-40; Marie-Claire
Zimmermann, «Ausiàs March i el Cant Espiritual. Poema i pregària», Homenatge a Josep M.
de Casacuberta, (Barcelona: PAM, 1981), II, 241-69; Josep Miquel Sobrer, La doble soledat
d’Ausiàs March (Barcelona: Quaderns Crema, 1987), pp. 41-74; Ramón Arnau, «Tragedia y