1 AUSIÀS MARCH: OBRA COMPLETA a cura de Robert Archer ...

363
C
Les primeres quatre estrofes, en què el poeta parla en un pla personal de l’amor, penedintse
d’haver seguit els seus apetits carnals, són el punt de partida d’una disquisició sobre la
naturalesa del delit. A les restants vint-i-cinc cobles hi ha una sola referència personal (vs.
57-60).
El poema acaba amb una discussió d’un punt que no pot considerar-se d’una transcendència
central en la matèria tractada (el major sentit de culpa del pecador intel·ligent comparat amb
el que té el «grosser») i manquen els versos sentenciosos amb què March posa fi a altres
llargues poesies de temàtica moral (per exemple el CVI). Això sembla indicar que el poema
ens ha arribat d’una forma truncada.
La teoria sobre el delit que s’hi exposa és de contingut clarament aristotèlic i es basa sens
dubte en idees exposades a l’Ètica nicomàquea. Tot i que algunes d’aquestes idees estan
reflectides al Llibre del Tresor de Brunetto Latini, font quasi segura del poema XXXIII,
March en aquest poema sembla haver-se referit a altres versions, i a les notes hem hagut de
recórrer en diversos casos a la traducció moderna de l’Ètica.
Mètrica: cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Auzias, 366-70; Commentaire, pp. 105-111; Poesies, IV, 64-79.
Entre amor só portat e fortuna,
caent, llevant, sí com infant en roques;
congoixes grans ab alegries poques
4 si·n posseesc no és maravella alguna.
Semblant me trop a l’home qui navega:
qui per los vents sa persona és regida
dolre no·s deu si la’s veu escarnida;
8 caure deu l’hom guiat per via cega.
No com aquell qui enteniment replega
e dintre si delits de virtuts usa,
sa fi guardant - aquella qui acusa
12 als ignorants i als sabents mal no plega -,
jaquint los mals qui béns als pecs aparen,
ja perdut tast de res no essent noble,
ans he seguit delits comuns de poble
16 e davant mi altres no s’hi acaren.
Doncs, si dolors a mes penses emparen,
raó és gran, puix tal vida he seguida;
la fi de l’hom tardament he sentida;
20 mos apetits sens trava caminaren.
A llur semblant cuitats acorregueren,
al qui pus prop los fon de llur natura;
regonegut, ma arma·n tenc vestidura
24 tal com aquells vicis saber li feren.
Los meus desigs tals delits emprengueren
que altre poder dins si mateix havia,