1 AUSIÀS MARCH: OBRA COMPLETA a cura de Robert Archer ...

388
CIII
L’última estrofa d’aquest poema comença amb un vers que indica el seu origen com a
resposta a una «demanda» perduda; convé recordar que es conserva la resposta de Joan
Moreno a la demanda que li fa March (poema CXXIV) gràcies només a la còpia que se’n fa
al ms. B. Els poemes CXXV i CXXVI tambe són exemples del gènere de «demandes» i
«respostes».
En aquest poema March sembla respondre a una «demanda» en què l’autor sol·licita el seu
consell sobre com un «amic» seu hauria de fer servir la seva riquesa. March usa la seva
resposta com a pretext per exposar a les estrofes preliminars a la resposta formal, la qual
ocupa només l’última estrofa, una teoria del bé i del desig, en la qual denuncia sobretot el
desig desmesurat. March tanca el poema amb una tornada en què resumeix les idees
exposades.
Pagès nota que les idees que es desenvolupen al poema són llocs comuns del pensament
medieval, però també assenyala alguns paral·lels amb les idees de Sèneca. Innegablement, el
poema és de regust estoic. Tanmateix la influència de Sèneca no és necessàriament directa
(Pagès cita l’Espístola 74 i el «De vita beata») atès que Sèneca és un autor citat amb molta
freqüència a obres medievals de divulgació, en llatí o en traducció a una llengua vernacla.
Citem només les versions catalanes del Breviloqui de Joan de Gal·les, el Llibre de consolació
i de consell d’Albertano da Brescia, o el Llibre del Tresor de Brunetto Latini.
El poema ens ha arribat en dues formes, una de les quals es documenta només al
problemàtic ms. B (datat el 1541) i en una forma híbrida a les edicions de 1555 i 1560.
Transcrivim el text d’aquestes versions a l’Apèndix.
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Auzias, p. 366; Commentaire, pp. 116-17; Poesies, IV, 97-101; Pere Ramírez i
Molas, «El problemàtic cant 128 d’Ausiàs March i la tradició manuscrita», Estudis
Universitaris Catalans, 24 (1980), 497-512 [pp. 510-512].
Aquell ateny tot quant atényer vol
si lo voler eguala ab lo poder;
no·s consegueix açò per lo diner,
4 i el no sabent pensa que tot mal tol.
Doncs, per haver hom lo major delit,
no cerc ab ço que lo diner ateny,
car en més mal que a bé l’hom empeny;
8 dins hom està lo seu bé tot complit.
Natura en l’hom ha térmens establit
a sos desigs, per aquells contentar
e bastantment per aquells sadollar,
12 i el no sabent ho vol en infinit.
Guardat de fam, de fred e de calor,
lo cos per si res no demanarà;
si l’apetit de més nos requerrà,
16 en lloc de bé s’hi metrà la dolor.