1 AUSIÀS MARCH: OBRA COMPLETA a cura de Robert Archer ...

149
XLV
Poema en el qual March desenvolupa una teoria de l’amor, descrivint-ne diversos tipus i
acabant amb una lloança de l’amor espiritual.
A les primeres estrofes el poema sembla ser una mena d’apologia de l’amor: March escriu
una llarga refutatio de la posició dels qui no volen creure les meravelles de l’amor i descriu
els seus efectes psico-físics en l’amant. Però de fet l’amor que March descriu aviat se’ns
presentarà com la norma de l’amor humà contra la qual March vol medir el valor d’altres
tipus d’amor possibles, que afirma haver experimentat ell mateix.
Podem resumir l’argument del poema, el qual és d’una elaboració complexa, de la manera
següent. L’amor propi de l’ésser humà es pot situar entre dues formes extremes: l’amor
pròpiament carnal, o sigui el desig bestial, i l’amor espiritual, en el qual no participen els
sentits humans. A aquest amor humà, un compost de cos i ànima, com ho és l’home, March
dóna el nom d’amor homenívol. Aquest amor, comú als homes, és caracteritzat per
volers...punyents (vs. 63-64) que són fruit de la contínua pugna entre ànima i cos, una pugna
que és inevitable ja que no hi intervé la virtut; en aquesta forma de l’amor, sempre acaba
guanyant la carn.
Hi ha, però, una forma elevada d’amor homenívol, la qual és la fina amor que practiquen
els fins amants; en aquesta forma, l’ànima té un paper més important (vs. 49-56) i no arriba a
expressar-se en l’acte sexual, si bé segueix éssent essencialment una forma refinada d’amor
homenívol. Això es veu en la seva subjecció a les passions (emocions) d’esperança i
desesperança, fet que només es dóna en l’amor vinculat als sentits. L’únic tipus d’amor entre
home i dona que no està subjecte a les passions i que pot transcendir la mort és el que March
anomena voluntat bona al v. 25 i bona amor al v. 89. Aquest amor és el que sentia Dante per
Beatrice i es basa en l’amistat virtuosa, sense passar pels sentits.
La lloança de bona amor a l’última estrofa ve immediatament després d’una estrofa en la
qual descriu els requisits del fin amant. Aquest ha de renunciar a la raó i ha de creure que, un
cop exhaurida l’esperança de l’amor, no hi ha res al món que el pugui retenir entre els vius.
Amb aquesta juxtaposició temàtic a March evidentment blasma la fina amor com una forma
imperfecta de l’amor.
A la tornada March situa l’amor - és a dir, totes les formes de l’amor, incloent la fina amor,
però no la bona amor - dins d’una perspectiva moral aristotèlica. L’«amor» en aquest sentit
general és una de les causes del mal.
Bibliografia: Auzias, p. 258; Commentaire, pp. 61-62; Poesies, II, 151-58; Ramírez, La
poesia, pp. 41; Badia, Tradició, pp. 150-58; Josep Pujol «"Dos són los alts": la teoria
amorosa de Jacme March», BRABLB, 42 (1989-90), 185-207 [pp. 197-98]; Robert Archer,
«Ausiàs March as a Theorist of Love», The Discerning Eye. Studies Presented to Robert
Pring-Mill on his Seventieth Birthday, ed. Nigel Griffin et al. (Llangranog: Dolphin, 1994),
pp. 3-15 [pp. 4-9].
Los ignorants amor e sos exemples,
creent que·ls fets d’aquell són estats faula,
reprenen mi perquè·m tresport en altre,
4 prenint delit en franc arbitre perdre.
A llur semblant un gran miracle sembla,
e majorment alguns pus forts articles:
descreen mort ésser de grat soferta
8 e que en dolor d’amor delit se mescle.