1 AUSIÀS MARCH: OBRA COMPLETA a cura de Robert Archer ...

XXX
Poema que està estretament vinculat al gènere del sirventés practicat pels trobadors
provençals en què un poeta anima els oients a adoptar una actitud de guerra. Aquesta
composició sembla pertànyer a un moment concret de la carrera del rei Alfonso V d’Aragó,
el qual passà gran part del seu regnat a Itàlia embolicat en guerres. March al·ludeix al
monarca als vs. 41-48, lloant-li els seus triomfs.
Si el poema és posterior al 1443, és possible que el v. 46 sigui una referència a la seva
aclamació pels napolitans com a alliberador de la ciutat, anteriorment sotmesa als angevins
(vegeu Jaume Vives i Vives, Els trastàmares (segle XV) (reimprès Barcelona: Editorial
Vicens Vives, 1980), pp. 103-46).
Entre els grans senyors a què March al·ludeix als vs. 47-48, angoixats pels plans de
conquesta del Magnànim, devia incloure’s el gran enemic d’Alfonso, el condottiere
Francesco Sforza. També podríem conjecturar que els vs. 49-56 continguin una al·lusió al
desastre de la batalla naval de Ponza (1435), el gran daltabaix de la carrera del Magnànim,
quan va ser capturat i empresonat. Cal dir, però, que les al·lusions que fa March són de tipus
poc específic, de manera que el poema podria pertànyer a qualsevol moment de la carrera
italiana del rei.
El poema va dirigit sobretot als qui vacil·laven en comprometre’s a anar a ajudar el rei, els
de cor flac. March presenta arguments aristotèlics i estoics amb els quals pretén animar al seu
públic a enfortir-se per col·laborar en les empreses del rei. March defineix la veritable virtut
militar mitjançant la comparació entre el parencer, el temerari i el virtuós, i aconsella l’home
de poc coratge que deixi de pensar en el perill i tingui en compte només el seu honor (vs. 17-
40). Després de l’elogi d’Alfonso (vs. 41-48), March lloa, a l’última estrofa i a la tornada (vs.
49-66), el coratge personal com a única defensa possible contra la naturalesa imprevisible de
la fortuna.
Mètrica: Cobles croades capcaudades.
Bibliografia: Commentaire, pp. 42-43; Poesies, II, 102-07.
Vengut és temps que serà conegut
l’hom qui son cor haurà fort o covard,
e ja negú no cuid saber tal art
4 que, si és flac, tal no sia sabut;
car, desastruc, al perill de la mort
lladoncs no·l val enginy ne maestria
per ben cobrir sa extrema covardia,
8 ans elegeix fugir per ser estort.
Ans del perill se deu fer lo cor fort:
emprenent risc, hom ha dels bons paria,
aconseguint honor e senyoria,
12 faent venir los cèsars en record.
Les armes fan los prous hòmens valer,
e·ls puja tost en semblant de momén;
aquest és lloc d’on lo covard deixén;
16 més prop de si és les dones veer.
97