1 AUSIÀS MARCH: OBRA COMPLETA a cura de Robert Archer ...

LXXII
Elogi d’Alfonso d’Aragó. El fet que Pagès, a Auzias i Commentaire, i després Bohigas,
hagin interpretat aquest poema com a lloança de Jesucrist, dóna fe de l’ambigüitat del poema
quant al personatge lloat. En cap moment March no ens diu el nom de l’homenatjat, encara
que ens en doni alguns indicis prou clars, almenys per als seus coetanis (sobretot als vs. 23-
30).
En part, la confusió interpretativa es deu a una mala comprensió dels vs. 3-5: aquí March
no diu que compon el poema amb la intenció de «guardar honor» a Déu, sinó que, tot i que
lloa Alfonso, no deixa de lloar el seu creador. Amb això March vol evitar el «vici» poètic,
proscrit per la preceptiva retòrica de la tradició occitano-catalana, del sobrelaus (o
«sobreslaus», com l’anomena March). L’autor anònim de la lloança d’una dama al manuscrit
Vega-Aguiló (finals segle XIV) se mostra ser conscient del perill de caure en el mateix error:
e no cuyt fer vici de sobrelaus
si vostres pretz spandesch e presich,
car pus n’avetz quez en mon xant no dich
per lo gran bé que dins vós s’és enclaus.
(Pere Bohigas, ed. Lírica trobadoresca del segle XV (Barcelona: Institut de Filoogia
Valenciana/PAM, 1988), p. 162, vs. 13-16)
241
Segons les Flors del gai saber, es permet escriure la lloança d’un home o una dona fent ús
dels termes superlatius i de la hipèrbole, tradicionals en aquesta mena de composició, sempre
que no es posi l’objecte d’admiració per damunt de les coses divines (Flors, III, 126-30). Es
permet al poeta de dir que un home predica com un sant Pau, però no pot dir que predica
millor que sant Pau. En canvi, Lluís d’Averçó al Torcimany (I, 125) defineix el sobrelaus
com un ús inadequat de les formes superlatives: no és lícit dir que algú és «el pus savi», per
exemple, perquè sempre hi ha algú de més savi que ell; d’Averçó declara inacceptable, per
tant, l’ús de frases expressives d’un grau superlatiu com «lo més», «lo pus», «lo mills».
March segurament és culpable de sobrelaus en l’accepció que li dóna d’Averçó, sobretot al
v. 24: «...de tot cert és dels hòmens pus savi». Quant al punt d’objecció que presenta Flors,
March el converteix en un elegant exordi per al seu poema: diu que la perfecció que es
proposa lloar en el seu rei és més perfecta encara en Déu, el seu origen.
A la resta del poema descriu el monarca com un home que inspira en els altres els millors
sentiments, que practica l’ideal aristotèlic d’evitar els extrems en totes les seves accions, i
que Déu ha enviat al món per donar exemple als monarques tirans. Les seves virtuts són les
del savi a més de les del guerrer. La seva fama ha arribat fins a les terres més llunyanes. El
poeta només lamenta que falten poetes per lloar-lo més i que, entre els que hi ha, manca la
«bella eloqüença» adequada, comentari que hem d’entendre com un cas del tòpic de la
modèstia i no com a menyspreu envers els poetes castellans a l’entorn del rei.
La tornada, en lloc de resumir la lloança feta a les cinc estrofes anteriors, presenta un
contrast temàtic: l’home no té cap culpa de tot allò que està fora del control del seu arbitri.
Per tant, no hem de jutjar els homes segons els tracti la fortuna, sinó segons actuin lliurement.
Sempre és possible que aquests versos incloguin alguna referència al desastre de Ponça; si és
el cas, March presenta aquest mal punt en la carrera d’Alfonso com un contratemps que ha
causat la fortuna i que no treu del valor essencial del monarca.
Bibliografia: Auzias, p. 282; Commentaire, pp. 85-86; Poesies, III, 95-98; Ferraté, p. xxviii;