#07 REVISTA GRATUÏTA DE FOTOGRAFIA ... - Piel de Foto

II
Dormim a l’Hotel Wahat. És de nit y
veiem un avió que avança cap a Bengasi.
Els antiaeris disparen. L’avió canvia de
rumb i de cop ve directe al nostre hotel.
Les bateries que hi han a la teulada comencen
a obrir foc, sense temps per allunyar-se, entrem
a l’hotel i ens posem darrera de unes columnes
mestres. Esperem escoltar les explosions en segons,
passen un parell de minuts i no succeïx res.
L’espera sempre és llarga. Massa. Tediosa i
incerta. Consumida e batalles contra els rumors
i intentant de contrastar la informació que
no ens arriba, sempre per peces, normalment
contradictòries. Decidim ocupar el temps buscant
un lloc on prendre un cafè.
Carrer i persones són sempre millor opció que
l’habitació de l’hotel.
Surto amb en Manu (Brabo). No sabem en
quin moment començarà l’atac internacional.
Ho sabem, és imminent. En un context de tanta
incertesa no sabem el que pot passar després de
cada moviment. Potser les tropes de Gaddafi entre
a la ciutat. Potser l’atac aeri aconsegueixi frenarles.
És possible que ja estiguin dins. Portem a
sobre tot el que podríem necessitar. Càmeres,
“Primer cobríem una
revolta. Després una
guerra civil. Ara una
guerra amb l’implicació
d’exèrcits estrangers.”
diners, una mica de roba. La situació pot canviar
en qüestió de minuts. Serà avui. I no sabem en
quina direcció.
Primer els motors. El cel rugeix. El soroll
s’acosta. No és la primera vegada. Però ara sí,
comença el bombardeig. S’ha de reaccionar
immediatament. A on ha passat? On està el Félix
(Flores)? Primer el trobem a ell. Després al cotxe.
A on aneu?. “El més a prop possible del lloc que
han bombardejat”.
Pel camí, obstacles que dificulten la circulació.
S’esperava la entrada de les tropes terrestres
acompanyades per tancs i la ciutat es bloquejava
per no posar-los-hi fàcil. Cada barricada tanca el
camí en dues direccions, als que intenten trencarla
i els que queden bloquejats darrera d’aquesta.
Els obstacles que pretenien evitar l’avanç de les
tropes de Gaddafi ens impedeixen ara circular en
direcció als afores de la ciutat. El tràfic s’”autoregula”.
Malament. Alguns dels homes armats
que colonitzen cada cantonada intenten ordenat
la situació. Però ningú té més autoritat que el seu
veí. Pur voluntariat. Triomfa la competència, a
tota velocitat, per arribar els primers a tot arreu.
Carrers taponats. Mars de gent.
Els habitants de Bengasi miren al cel. Han
escoltat la resposta de la comunitat internacional
a les seves peticions. Ara intenten entendre-la.
De conèixer en què consisteix. En cada embús,
darrera de cada obstacle, amb cada aturada,
saltem del cotxe per treballar. Velocitat. Silenci.
Fotografia. Ens diuen que el lloc bombardejat més
proper és l’aeroport. Perdem en Fèlix, que segueix
pel seu compte.
No ens deixen entrar a veure l’aeroport. Un
company àrab sap convèncer els milicians que
custodien l’accés i ens obre la porta a la feina.
La condició, fotografiar només allò que ells ens
diguin.
Un avió civil destrossat. Impactes sobre la pista
d’aterratge. Poc més. I el telèfon que informe, de
nou, d’un rumor. Han tombat un avió. No ho
“Potser les tropes de Gaddafi
entre a la ciutat. Potser l’atac
aeri aconsegueixi frenar-les.
És possible que ja estiguin dins.
Portem a sobre tot el
que podríem necessitar.”
hem vist. De qui? De Gaddafi, de l’OTAN? Un
altre cop la batalla de la desinformació. Sortim de
l’aeroport i un libi s’ofereix a acompanyar-nos en
busca de l’avió. El trobem. El fotografiem. Era de
Gaddafi.
De tornada a l’hotel és difícil dormir. De fons,
la guerra. Que s’acosta i s’allunya suficientment
ràpid com per alterar el silenci de manera arítmica
i impedir que ens traguem del cap el que passa
allà fora. A les sis del matí desperto en Fèlix.
Coincideix amb el moment en el que m’aixeco per
anar al lavabo. Al final, la costum obliga i la son,
encara perjudicat, sempre venç. Els trets sonen a
prop, molt a prop. A les portes de l’edifici. Baixem
el carrer per obtenir informació, pugem al terrat
per allunyar-nos o ens quedem quiets? Eren les
tropes de Gaddafi.
Si un s’ho mira de prop, sembla que els rebels
han aconseguit que les tropes de Gaddafi refacin
el seu camí. Quan tanques els ulls i escoltes a la
llunyania, el so de les bombes de l’OTAN n’és la
culminació.
A 100 metres del nostre hotel, n’hi ha un altre.
Anem en buscar d’informació. Han detingut a 4
nord-americans del New York Times. El vestíbul
és ple de periodistes amb l’equipatge preparat.
Alguns marxen en aquest mateix instant. Fora de
l’hotel els combats es succeeixen. En Manu i jo
decidim sortir un altre cop a treballar. L’objectiu
és arribar a la plaça central de Bengasi. Sortim
amb cautela, cobrint-nos darrera de cantonades
i columnes. Avançant cap al carrer principal
que desemboca a la plaça mentre s’escolten els
combats. Parem un taxi. Estan celebrant que els
gaddafistes han estat expulsats i els combats han
acabat.
Però no és cert.
Passa el temps. Silenci i soroll de nou. Temps,
“Cada barricada tanca el
camí en dues direccions,
als que intenten trencar-la
i els que queden bloquejats
darrera d’aquesta.”
silenci, i soroll. Què és el soroll? Xiulets de rPG
(llança granades), trets i explosions. Dos rebels
es parapeten darrera d’un arbre responent a un
foc d’origen indeterminat. No veiem el que hi ha a
l’altra banda. Decideixo retratar algunes imatges.
Corro des de la meva cantonada fins a la seva
posició darrera l’arbre. Però no hi arribo. A mig
camí sento una explosió. La sensació subjectiva és
A CONTRA PIEL #02 | abril 2011 | 3
tot el que passa a càmera lenta, la realitat és molt
més ràpida. L’ona expansiva em desplaça i em tira
al terra. Manu que encara està a la cantonada del
principi, esperant per acostar-se a l’arbre que es
troba darrera meu, em veu desaparèixer en una
bola de fum. Quan aquesta es dissipa apareixo
tirat al terra.
Entrada la nit, el soroll comença de nou.
Combat. No sabem ni qui ni ningú. Però succeeix.
Per més que s’entestin a celebrar-ho, això no ha
acabat. L’encadenament de rumors impedeix
distingir, casi sempre, la celebració de la victòria
del començament d’una nova batalla.
Sortim de la ciutat. Anem al front. Félix,
Manu, Santiago. Arribem a l’últim control de
carretera abans de l’entrada de Ajdabiya. No
hem tingut temps encara de baixar del cotxe
quan comencen a disparar amb morters. Tots els
vehicles emprenen la fugida. De la manera més
desorganitzada i improvisada possible. Fugir no
s’assaja.
El nostre conductor canvia de sentit de
circulació i comença a avançar, sortejant i
esquivant a la resta de cotxes. Compto sis morters.
Un cau a pocs metres. A la nostra dreta. De la
velocitat, l’accident. Ens parem uns instants.
Maniobres al volant fins que ens trobem a una
distància segura. Fora del rang d’abast dels trets.
Sense fotos.
Últim dia al front amb en Santiago i en Manu.
D’aquí a casa. Ens cauen 24 obusos. L’últim,
certer, destrueix una pick-up i el seu llançacoets.
Mata a dos soldats ferint-ne un parell més.
“La guerra que fa dies
es localitzava a quilòmetres
s’aproxima sense pausa.
El front es troba a les portes
de la ciutat. Potser dins
de la mateixa Bengasi.
L’espera s’enfronta a tirs
contra el rellotge. ”
El nostre taxista ha marxat. Tornem a l’hotel
de Bengasi, alternant incòmodes furgonetes, entre
llaunes de gasolina, explosius i municions. Ens
parem en una gasolinera. Una forta explosió i el
bany s’omple de fum. Surto. Espero trobar-me una
gasolinera destruïda, però només veig a un rebel
jugant amb el seu llançacoets.
Foto de portada:
Mohammad prega al desert a primera hora del matí abans de
dirigir-se al front. Els ànims dels rebels estan exaltats i la idea de
prendre Sirtre sembla una realitat. realitat truncada en poques
hores després de l’avanç de les tropes de Gaddafi. El 28 de març
els gaddafistes van fer retrocedir als rebels libis gairebé dos-cents
quilòmetres en només 12 hores.
Foto de contraportada:
Una paret plena de fotografies i noms d’absents a Bengasi. Almenys
400 persones han desaparegut a la ciutat i alguns pobles de la
regió des de mitjans de març, segons ha denunciat un portaveu
d’organització humanitària Human rights Watch, que ha
confeccionat una llista amb els noms de les persones que estan
perdudes, molts d’ells capturats pels homes de Gaddafi i que es creu
que han estat portats a presons de Sirte o Trípoli.