Create successful ePaper yourself
Turn your PDF publications into a flip-book with our unique Google optimized e-Paper software.
ciutat, patrimoni, memòria núm. 19 / Olot, <strong>desembre</strong> 2007<br />
Coordinació: Antoni Mayans i Xavier Puigvert • Edició: Institut de Cultura de la Ciutat d’Olot i Arxiu Comarcal de la Garrotxa<br />
LA QÜESTIÓ / SOBRE LA MEMÒRIA HISTÒRICA<br />
Fa dos mesos plantejàvem la dificultat d’arribar a un consens a l’entorn de<br />
la memòria històrica a la ciutat, especialment pel que fa a la guerra civil. Aquest<br />
article matisa algunes de les afirmacions expressades en aquell moment per un<br />
col·laborador d’aquest butlletí.<br />
És evident que a setanta anys de la<br />
guerra civil segueix essent una vergonya<br />
que no s’hagin homenatjat com cal<br />
els milers de víctimes provocades per<br />
l’aixecament militar-feixista, menystingudes<br />
i oblidades durant la dictadura,<br />
mentre que sí que ho havien estat,<br />
i durant quaranta anys, les víctimes de<br />
la repressió republicana. De la mateixa<br />
manera que, a trenta anys de la transició,<br />
era també vergonyós que un règim<br />
democràtic no hagués estat capaç de<br />
condemnar i deslegitimar la dictadura<br />
franquista. En aquest sentit la Llei de<br />
la memòria històrica hauria de complir<br />
aquest doble objectiu.<br />
És evident també que ningú no<br />
pot oblidar les conseqüències d’aquell<br />
aixecament i no es pot caure en l’error<br />
d’oblidar cap dels morts. Però la<br />
injustícia i el greuge comparatiu eren<br />
tan flagrants que ha calgut un cop legislatiu<br />
per intentar posar les coses al seu<br />
lloc. És per això especialment mesquí<br />
que hom vulgui sacsejar, en aquests<br />
moments, determinats monuments i<br />
vulgui posar sobre la taula les comparatives<br />
de les víctimes d’un i l’altre<br />
bàndol. En aquest sentit, em sembla<br />
especialment rellevant les conclusions<br />
que un grup d’historiadors i juristes<br />
varen adoptar en la Jornada sobre Violència,<br />
repressió i justícia a Catalunya<br />
(1936-1975):<br />
“Considerem inacceptable l’actitud<br />
dels qui ara reaccionen iradament<br />
contra tot intent de treure de l’oblit i retornar<br />
la seva dignitat a les víctimes de<br />
la violència franquista. És significatiu<br />
que aquells que mai no han condemnat<br />
la dictadura ara s’oposin a aquesta política<br />
de reconciliació i de justícia, amb<br />
el pretext que és furgar en velles ferides.<br />
En aquest sentit, és particularment<br />
lamentable la campanya de l’episcopat<br />
espanyol de cara a les beatificacions o<br />
canonitzacions massives anunciades per<br />
a l’octubre vinent a Roma. Cal recordar<br />
que la política desenvolupada pel règim<br />
franquista de només reconèixer les víctimes<br />
de la denominada Causa Nacional<br />
i la seva utilització de forma venjativa<br />
va comportar la negació d’una autèntica<br />
voluntat de reconciliació.<br />
Després de gairebé trenta anys<br />
de democràcia, és hora que les institucions<br />
promoguin el reconeixement,<br />
la memòria i la reparació de totes les<br />
víctimes de la dictadura franquista;<br />
alhora, fent ús d’un autèntic esperit de<br />
reconciliació, també han de curar pel<br />
respecte i la memòria d’aquells ciuta-<br />
ANIVERSARI / CENTENARI DEL CAFÈ NOVEDADES<br />
L’agost del 1907 obria les seves<br />
portes al passeig de Miquel Blay<br />
d’Olot el Cafè Restaurant –després<br />
només Cafè– Novedades, propietat<br />
de Gaietà Vila i Roca, un reconegut<br />
cuiner i cafeter vingut de Mataró, que<br />
havia fet fortuna aquí. Després d’aixecar<br />
l’edifici modernista que duu el seu<br />
nom entre el passeig i l’església parroquial,<br />
Vila va destinar tots els seus<br />
esforços a obrir i gestionar un cafè restaurant<br />
igualment novedós i trencador<br />
als baixos que, tot i els diversos canvis<br />
de propietari, ha marcat la sociabilitat<br />
olotina durant anys.<br />
El nou local va ser el primer a<br />
diferenciar-se dels cafès i tavernes que<br />
abundaven a la ciutat per la seva ubicació<br />
en un espai cèntric, la seva estètica<br />
moderna i la seva terrace, unes característiques<br />
que introduïen un aire cosmopolita<br />
desconegut fins aquell moment<br />
a Olot. En les seves diverses etapes, el<br />
Novedades va ser un dels establiments<br />
més populars, on es podia jugar a cartes<br />
i iniciar profundes tertúlies sense el<br />
partidisme que imperava a la majoria<br />
de cafès de societats recreatives. Va servir<br />
les darreres tasses a la clientela l’any<br />
1973, substituït per una llibreria.<br />
1<br />
dans que, per raons de condició social,<br />
opció ideològica o creences religioses,<br />
van ser víctimes de la violència desfermada<br />
com a reacció a la sublevació del<br />
18 de juliol de 1936”.<br />
Fa poc, però, el que jo crec una<br />
desafortunada nota a El Cartipàs feia<br />
esment exclusivament i posava l’èmfasi<br />
en el monument existent al Triai.<br />
Una massacre que, recordem-ho, va<br />
aixecar, l’endemà de produir-se, veus<br />
de protesta en el consistori olotí aquell<br />
octubre de 1936. Per contra, ningú<br />
trobarà ni un bri de condemna a les actes<br />
municipals pels judicis (diguem-ho<br />
així) sumaríssims de centenars d’olotins<br />
ni per les execucions al cementiri<br />
de Girona, en tota la postguerra.<br />
Vagi per endavant que sóc partidari<br />
de mantenir la creu del Triai perquè<br />
forma part de la nostra història, la<br />
que no podem oblidar. Una altra cosa<br />
serà la simbologia feixista que encara<br />
hi ha a la base del monument, que fins<br />
i tot desdiu de la ideologia de la majoria<br />
d’aquells morts. Però ara és l’hora<br />
de reparar una injustícia. Els uns van<br />
ser, legítimament, homenatjats i ningú<br />
sensat planteja d’oblidar-los, mentre<br />
que els altres varen ser condemnats,<br />
a més, al silenci. Ara és l’hora que no<br />
hi hagi morts de primera i de segona.<br />
Olot té un deute amb aquells morts, és<br />
cert. I amb tots els altres.<br />
JORDI PUJIULA
REPERTORI DE FONS / PRESÈNCIA D’OLOT<br />
I LA GARROTXA A L’ARXIU DEL COL·LEGI D’ARQUITECTES<br />
L’Arxiu del Col·legi d’Arquitectes<br />
es troba situat a l’edifici de la Pia<br />
Almoina, al costat de la catedral de<br />
Girona. Des d’aquella talaia privilegiada<br />
vetllem per difondre el coneixement<br />
de l’arquitectura de la ciutat i també de<br />
tota la demarcació. Els mitjans amb<br />
què comptem provenen en bona part<br />
de les donacions de fons professionals<br />
dels arquitectes. Gràcies a aquesta rica<br />
documentació podem conèixer les<br />
obres que aquests varen construir i, en<br />
moltes ocasions, rellegint la correspondència<br />
i escrits que solen acompanyar<br />
els plànols, les motivacions i la filosofia<br />
que hi ha darrere dels projectes.<br />
Si ens interessa saber quin contingut<br />
de l’Arxiu del Col·legi d’Arquitectes<br />
té relació amb la comarca<br />
de la Garrotxa i la ciutat d’Olot, ben<br />
aviat se’ns presenten al davant els<br />
projectes de dos arquitectes gironins<br />
vinculats professionalment a Olot:<br />
es tracta de Joan Roca Pinet i Josep<br />
Esteve Corredor. Ambdós exerciren<br />
d’arquitectes municipals de la ciutat.<br />
En el cas de Roca Pinet resten com a<br />
testimoni les fàbriques Descals (1917)<br />
i Can Joanetes (1927-29) i, especialment,<br />
l’eixample Malagrida, ciutatjardí<br />
que exemplifica el somni del ric<br />
indià Manuel Malagrida, iniciat amb<br />
l’hemisferi espanyol, projectat per<br />
Roca Pinet el 1916. L’any 1926 Josep<br />
Esteve Corredor seria l’encarregat de<br />
projectar l’hemisferi americà, que mai<br />
no es va arribar a construir. A Josep<br />
Esteve Corredor, Olot li deu bona part<br />
de l’expansió urbana del segon terç del<br />
segle XX i les cases Gratacós, Masllopart,<br />
Griñó, Farjas i Pagès, entre d’altres,<br />
totes construïdes durant la dècada<br />
dels anys 20 del segle passat.<br />
Aquest repàs als fons d’arquitectura<br />
garrotxina a l’Arxiu del COAC<br />
no pot deixar de banda la figura de<br />
Joaquim M. Masramon de Ventós.<br />
Aquest arquitecte era fill de Josep M.<br />
Masramon Vilalta, advocat i membre<br />
destacat de diferents entitats culturals<br />
olotines. Per a ell i la seva família,<br />
Rafael Masó va construir entre 1913<br />
i 1914 la Casa Masramon, al número<br />
6 del carrer Vayreda, en ple eixample<br />
Malagrida. Aquest immoble ha esdevingut<br />
l’única obra de nova planta<br />
que l’arquitecte noucentista gironí va<br />
construir a la Garrotxa. Masó havia<br />
intervingut anys abans (1909-1910)<br />
en la reforma del mas la Riba de la<br />
Vall de Bianya, propietat de Josep M.<br />
Burch, i en la restauració i altar de<br />
Sant Salvador de Bianya (1910-1911),<br />
patrocinada per Isidre Pujador. Però,<br />
en qualsevol cas, on Masó va deixar la<br />
seva empremta més genuïna, fruit de<br />
l’amistat amb el seu propietari, fou en<br />
la casa Masramon d’Olot.<br />
La nova llar seria ocupada per<br />
la jove parella i els seus fills, entre els<br />
quals hi havia Joaquim M. Masramon,<br />
que aleshores comptava 4 anys d’edat.<br />
En aquella casa creixeria i es desenvoluparia<br />
per esdevenir un arquitecte de<br />
referència a les comarques de Girona.<br />
Joaquim M. Masramon, a qui algú ha<br />
definit com l’arquitecte de la llum, és<br />
l’autor d’obres tan emblemàtiques com<br />
l’església de Sant Josep de Girona,<br />
projectada i construïda entre 1950 i<br />
1953. Tot i això, l’obra més coneguda<br />
de Masramon a la seva ciutat és la<br />
ciutat-jardí de Sant Pere Màrtir, projecte<br />
que va realitzar en col·laboració<br />
amb Ignasi Bosch, l’any 1950, per al<br />
Patronat de l’Obra Sindical del Hogar.<br />
Hi trobem reminiscències del barri de<br />
Sant Narcís en la seva plaça porxada al<br />
capdamunt del turó, i la seva església,<br />
construïda en peculiar pendent cap a<br />
l’entrada, té els trets premonitoris en<br />
els arcs i el tractament de la lluerna<br />
que després exercitaria amb èxit a Sant<br />
Josep de Girona. També mereixen un<br />
comentari els passos porxats que alhora<br />
havien de servir com a veritables<br />
murs de contenció de terres, en uns<br />
terrenys de pronunciats pendents i<br />
pluges generoses.<br />
Serveixin aquestes ratlles per recordar<br />
aquells professionals i les seves<br />
obres, a la llum dels documents que es<br />
conserven als nostres arxius.<br />
ROSA MARIA GIL TORT<br />
Arxivera<br />
2<br />
BREVIARI<br />
Aquest mes de novembre, s’han<br />
fet públics els veredictes de les Beques<br />
Ciutat d’Olot de l’any 2007 per<br />
a projectes d’investigació que convoca<br />
l’<strong>Ajuntament</strong> d’Olot. El jurat de la<br />
Beca de Ciències Socials i Humanes<br />
Ernest Lluch ha decidit declarar<br />
deserta la convocatòria d’enguany.<br />
D’altra banda, la Beca d’Investigació<br />
en Ciències Naturals ha estat adjudicada<br />
al projecte Descripció dels<br />
factors geoclimàtics sobre el medi<br />
natural i el paisatge de la Garrotxa.<br />
Identificació dels topoclimes i possibles<br />
efectes de l’escalfament global<br />
sobre el territori, de Jordi Zapata,<br />
Jordi Mazón i Marcel Costa.<br />
•••<br />
El passat 17 d’octubre va morir<br />
a Saragossa el doctor en dret Enric<br />
Mut i Remolà. Nascut al veïnat de<br />
la Canya (Sant Joan les Fonts) el<br />
1917, Mut va publicar diversos treballs<br />
d’història econòmica i jurídica,<br />
alguns dels quals centrats en aspectes<br />
locals, com ara “Olot en tiempo de<br />
Jaime I”, dins el X Congreso de Historia<br />
de Aragón (1982), i “Un pacto<br />
fiscal entre campesinos y vecinos de<br />
Olot. 10 de enero 1571”, dins Jerónimo<br />
Zurita, su época y su escuela<br />
(1986). A més, és l’autor dels relats<br />
autobiogràfics Apunts de sociologia<br />
semi-rural (Olot, 1990) i Sociologia<br />
urbana. Olot els anys vint i trenta<br />
(Olot, 1991).<br />
•••<br />
El director de l’Arxiu Diocesà de<br />
Girona, mossèn Josep M. Marquès i<br />
Planagumà (Cruïlles, 1939) va morir<br />
a Girona el 8 de novembre. Sacerdot<br />
des de 1963, llicenciat en teologia a<br />
la Pontifícia Universitat Gregoriana<br />
de Roma i en filosofia i lletres a la<br />
Universitat Autònoma de Barcelona,<br />
Marquès va exercir una intensa investigació<br />
del patrimoni documental<br />
i la història de la diòcesi des del seu<br />
càrrec d’arxiver. Entre els seus més<br />
de 170 treballs de recerca publicats,<br />
cal destacar diverses monografies i<br />
capítols sobre santuaris de la comarca<br />
de la Garrotxa i alguns articles<br />
apareguts als Annals del Patronat<br />
d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca<br />
i a les Assemblees d’Estudis sobre el<br />
Comtat de Besalú.
COL·LECCIÓ LOCAL<br />
MONOGRAFIES<br />
Els boscos de l’Alta Garrotxa, Sadernes:<br />
Consorci de l’Alta Garrotxa,<br />
2007, [16] p.<br />
Edició a cura d’Albert Albertí (La Copa,<br />
SCCL) i Josep Gordi.<br />
Cuina volcànica. La cuina dels restaurants<br />
de la Garrotxa, Valls: Cossetània<br />
Edicions, 2007, 156 p.<br />
Edició a cura de Pep Nogué.<br />
Geometría y movimiento. Juan Puig<br />
Manera (1955-1960). Un pintor cinético<br />
en París, Madrid: Galería de<br />
Arte José de la Mano, 2007, 64 p.<br />
Artista nascut a Olot, l’any 1921. Textos<br />
d’Àngel Llorente, Paula Barreiro i Alberto<br />
Manrique de Pablo.<br />
GIRONA, Ramon,<br />
La niña del día y la noche. Cuento<br />
de Venezuela, Barcelona: Libros del<br />
Zorro Rojo, 2007, 32 p.<br />
Il·lustracions de Christian Ynaraja.<br />
GIRONA, Ramon,<br />
El pájaro de la felicidad. Cuento del<br />
Tíbet, Barcelona: Libros del Zorro<br />
Rojo, 2007, 32 p.<br />
Il·lustracions de Lluisot.<br />
GIRONELL, Martí,<br />
I segreti del ponte di Besalù, Milà:<br />
Sonzogno, 2007, 304 p.<br />
IDESGA,<br />
Un cub de mil cares. Diagnosi<br />
per a l’impuls de polítiques locals<br />
de joventut a la Garrotxa, Olot:<br />
Consell Comarcal de la Garrotxa,<br />
2007, 173 p.<br />
IDESGA,<br />
Un cub de mil cares. Diagnosi per<br />
a l’impuls de polítiques locals de<br />
joventut a la Garrotxa. Resum<br />
executiu, Olot: Consell Comarcal<br />
de la Garrotxa, 2007, 63 p.<br />
Joanmiquel Font. Dues dècades d’art,<br />
[Olot]: [l’autor], 2007, 133 p.<br />
Parcs naturals de Catalunya. Zona<br />
Volcànica de la Garrotxa. Rutes<br />
i activitats, Barcelona: Ediciones<br />
Primera Plana, 2007, 127 p.<br />
TORRENT, Anna i VILANOVA, Fina,<br />
Cultura clàssica. 3r ESO, Barcelona:<br />
Barcanova, 2007, 157 p.<br />
VALLS, Josep,<br />
Nus i crus, Barcelona: Empúries,<br />
2007, 233 p.<br />
Premi Marian Vayreda, 2007.<br />
ARTICLES<br />
BASCOMPTE, Jordi,<br />
“Biology and mathematics”, Arbor,<br />
núm. 725, març 2007, p. 347-352.<br />
BASCOMPTE, Jordi i JORDANO,<br />
Pedro,<br />
“Plant-animal mutualistic networks:<br />
the architecture of biodiversity”,<br />
Annual Review of Ecology,<br />
Evolution and Systematics,<br />
núm. 38, 2007, p. 567-593.<br />
CANAL, Jordi,<br />
“El carlismo en España: interpretaciones,<br />
problemas, propuestas”,<br />
Trienio, núm. 49, maig 2007, p.<br />
193-215.<br />
CANAL, Jordi,<br />
“Recaredo contra la Revolución:<br />
el carlismo y la conmemoración<br />
del ‘XIII Centenario de la Unidad<br />
Católica’ (1889)”, dins Carolyn<br />
P. BOYD (ed.), Religión y política<br />
en la España Contemporánea,<br />
Madrid: Centro de Estudios Políticos<br />
y Constitucionales, 2007, p.<br />
249-269.<br />
CANALS, Josep M.,<br />
“Passavolants que han deixat petja<br />
a Olot: Honorat Vilamanyà i<br />
Mercè Sala”, La Comarca d’Olot,<br />
núm. 1.419, 15 novembre 2007,<br />
p. 31-33.<br />
CAPDEVILA, Caterina,<br />
“Les confraries del Roser a la diòcesi<br />
de Girona: la capella del Roser de<br />
Sant Pere d’Ullastret (1593-1766)”,<br />
Annals de l’Institut d’Estudis Gironins,<br />
XLVIII, 2007, p. 127-150.<br />
CARRERAS, Joan,<br />
“La cambra de mossèn Cinto”,<br />
Revista de Girona, núm. 245, novembre-<strong>desembre</strong><br />
2007, p. 94-95.<br />
COMADIRA, Narcís,<br />
“Memòria dels verds”, Descobrir<br />
Catalunya, núm. 115, <strong>desembre</strong><br />
2007, p. 96-97.<br />
ESTEBAN, Ramon,<br />
“Un bosc ple de vida [la fageda d’en<br />
Jordà]”, Descobrir Catalunya, núm.<br />
115, <strong>desembre</strong> 2007, p. 86-91.<br />
3<br />
GIRONELL, Martí,<br />
“Sentir-se com a casa”, Descobrir<br />
Catalunya, núm. 115, <strong>desembre</strong><br />
2007, p. 56.<br />
HERNÁNDEZ, Gaspar,<br />
“La vall d’en Bas, al detall. Passegem<br />
pel Mallol, Sant Quintí i els<br />
Hostalets”, Descobrir Catalunya,<br />
núm. 115, <strong>desembre</strong> 2007, p. 92-<br />
95.<br />
MASANÉS, Cristina,<br />
“Territori remença. Els escenaris<br />
de la lluita pagesa de la mà de<br />
Francesc de Verntallat”, Descobrir<br />
Catalunya, núm. 115, <strong>desembre</strong><br />
2007, p. 76-79.<br />
MURLÀ, Josep,<br />
“De plaça en plaça. Els centres neuràlgics<br />
de la Garrotxa”, Descobrir<br />
Catalunya, núm. 115, <strong>desembre</strong><br />
2007, p. 66-71.<br />
NUET, Josep i MORELL, Àngels,<br />
“Mapa de la vegetació de la muntanya<br />
d’Aiats”, Muntanya. Centre<br />
Excursionista de Catalunya, núm.<br />
872, agost 2007, p. 12-19.<br />
PALAU, Pep,<br />
“Qüestió de (bon) gust. La ratafia,<br />
un símbol d’Olot”, Descobrir Catalunya,<br />
núm. 115, <strong>desembre</strong> 2007,<br />
p. 72-75.<br />
PALLÀS, Xavier,<br />
“Aquests de la capa negra [Sardana<br />
curta del segle XIX]”, Butlletí de<br />
l’Alta Garrotxa, núm. 7, 2007,<br />
p. 3.<br />
PLANAGUMÀ, Llorenç,<br />
“Erupcions amb història”, Descobrir<br />
Catalunya, núm. 115, <strong>desembre</strong><br />
2007, p. 84-85.<br />
PUJOL, Clàudia,<br />
“Creadors de gegants. Una factoria<br />
animal al poble de Batet de la<br />
Serra”, Descobrir Catalunya, núm.<br />
115, <strong>desembre</strong> 2007, p. 80-83.<br />
SUREDA, Pere Joan,<br />
“La destrucció d’esglésies gironines,<br />
una història gràfica pendent”,<br />
Revista de Girona, núm.<br />
245, novembre-<strong>desembre</strong> 2007,<br />
p. 30-35.<br />
Inventari d’edificis i mobiliari litúrgic<br />
destruïts a les esglésies parroquials de<br />
Castellfollit de la Roca, Juïnyà, Mieres,<br />
Montagut, Oix, les Planes d’Hostoles i als<br />
santuaris dels Arcs (Santa Pau), el Mont<br />
(Albanyà), la Salut (Sant Feliu de Pallerols)<br />
i el Tura (Olot).
EL FIL D’OLOT EN EL LABERINT DE BARCELONA / LAPSUS<br />
MARGARIDA CASACUBERTA<br />
“Lapsus” vaig veure que deia un missatge de l’Antoni<br />
Mayans que m’acabava d’arribar al correu electrònic. Vaig<br />
clicar-hi al damunt una mica inquieta, però ben lluny d’imaginar<br />
el contingut real del missatge. Literalment: “Estimada<br />
Mita: Em temo que tots plegats hem comès un lapsus en el<br />
teu article de l’últim Cartipàs, que ja és al carrer. El Desconsol,<br />
si no estic ofuscat, és de Josep Llimona i no de Josep<br />
Clarà. Com a editor no tinc excusa, ho hauria d’haver advertit.<br />
Només puc dir, com a descàrrec, que quan vaig llegir<br />
l’article vaig pensar: ‘Ah, creia que era d’en Llimona’, però<br />
va pesar més la teva autoritat –que, evidentment, per a mi<br />
mantens intacta– que la meva intuïció, i no ho vaig comprovar.<br />
Te’n demano disculpes. Pensa’t si vols fer alguna nota<br />
en el proper número. Jo també ho faré.” Lapsus: paraula<br />
llatina que vol dir, en el català que ara es parla, error per<br />
descuit, relliscada, en sentit figurat, i que provoca a qui el<br />
té, a saber, una vergonya indescriptible acompanyada d’un<br />
zum-zum als polsos i d’una suor freda només comparable a<br />
la que produeixen aquells malsons dels quals et sents feliç<br />
de despertar i comprovar-ne la virtualitat.<br />
Què m’havia passat? També jo sabia que El Desconsol<br />
no ha estat mai de Josep Clarà sinó de Josep Llimona. I si<br />
no ho hagués sabut, la bibliografia que vaig consultar abans<br />
d’escriure el text, me n’hauria fet adonar i, ben segur, rectificar,<br />
amb la qual cosa m’hauria pogut estalviar el zumzeig i<br />
la suor i la mala consciència d’haver posat en un trencacolls<br />
l’editor d’El Cartipàs. Perquè el fet és que, malgrat haver<br />
vist repetidament esmentat el nom de l’escultor Llimona,<br />
vaig escriure automàticament Clarà; malgrat corregir unes<br />
VERBI GRATIA / AGROBOTIGA DE PARAULES (2)<br />
JOSÉ LUIS BARTOLOMÉ<br />
El tècnic agrònom Josep Pitu Guix divideix el capital de<br />
deu mots en dos rengles: cinc del florilegi proposat i d’altres<br />
cinc triats del magatzem de la seva experiència acumulada<br />
com a comunicador radiofònic i persona en contacte afable<br />
i permanent amb la gent rural. Del primer grapat proclama,<br />
sense favoritismes, “badiguer” (munt de fusta estellada),<br />
“gaiato” (bastó usat pels pastors de xais per ajudar-se a conduir-los<br />
i caminar), “mòlta” (pal clavat a terra que serveix<br />
per formar el paller), la menjada del “reveixinall” a què ja<br />
feia esment el poeta i, per últim, la “sútia”, que definirà el<br />
pagès més endavant. Del segon manat, “eixonar” (estirar les<br />
fulles dels lledoners per donar menjar al bestiar), “(fer) grilleries”<br />
(fer coses per passar l’estona quan plou), “mostada”<br />
(la cabuda del gra o altra matèria entre dues mans posades<br />
en conca), “sol blanc” (ploure fang), i “xarcolar” (cavar els<br />
sembrats).<br />
El pagès Francisco Casals, de Joanetes, té més difícil la<br />
tria i pot fer aportacions més extenses fora del recull oficial:<br />
“asuara” (fa una estona), “talallar” (vigilar el bestiar, també<br />
la mainada), “escambell” (per seure per munyir les vaques),<br />
“arrodit de fred” (arronsat, mort de fred). En el seu testimoni<br />
no falten veus originals, de persones ja difuntes, com<br />
les d’en Llorenç de Can Caló de Joanetes, que compartia<br />
la pagesia amb la fabricació de cistells o coves: “escatir”<br />
(discutir, raonar una cosa), “tenir encontres” (dificultats,<br />
entrebancs), o la memorable “Calai, quina tempúria!”<br />
(referint-se al mal temps). Del decàleg recomanat, el pagès<br />
mostra la seva predilecció, en ordre ascendent, per: “cagafems”<br />
(baiard, civera), “pinte” (rascle amb moltes pues per<br />
4<br />
quantes vegades el text abans d’enviar-lo i llegir-hi també<br />
unes quantes vegades el nom de Clarà, no en vaig enregistrar<br />
el significat, encara que Clarà se’m representi com el<br />
model de l’escultor noucentista, autor de figures hieràtiques,<br />
de formes clàssiques, i Llimona sigui el simbolista sinuós i<br />
sensual malgré lui i malgrat l’activisme antimodernista que<br />
l’havia fet militar a les files del Centre Artístic de Sant Lluc<br />
juntament amb els olotins i també antimodernistes Joaquim<br />
i Marian Vayreda i Josep Berga i Boix, els únics membres no<br />
barcelonins que va acceptar una institució programàticament<br />
gremialista, catòlica i tradicionalista. Què m’havia passat? El<br />
lligam entre Llimona i Olot és clar, però també és cert que<br />
Llimona no és olotí –i Clarà sí–, i que jo m’havia proposat<br />
parlar de la petja olotina a Barcelona, i que quan vaig anar<br />
al parc de la Ciutadella, aquell diumenge a la tarda, jo hi<br />
anava no pel Desconsol, sinó per l’efígie del pintor Joaquim<br />
Vayreda signada per l’escultor Manuel Fuxà, encarregada<br />
per la Junta de Museus l’any 1915 per tal de decorar el jardí<br />
del Palau de Belles Arts construït en el recinte de l’Exposició<br />
Universal de Barcelona de 1888 i enderrocat, la dècada dels<br />
seixanta, per edificar-hi els actuals jutjats, moment en què el<br />
bust va ser traslladat davant del Museu d’Art Modern –ara<br />
a Montjuïc–, tan a prop de l’escultura de Josep Llimona que<br />
sembla que se la miri des de darrere uns boixos...<br />
Sigmund Freud va dedicar un dels seus llibres més famosos<br />
a l’anàlisi dels lapsus i altres “psicopatologies de la<br />
vida quotidiana”. Difícilment podré trobar el desllorigador<br />
del meu. Només em resta, per damunt de qualsevol altra<br />
consideració, demanar-vos-en disculpes.<br />
replegar la palla després de la batuda), “trapa” (forat en<br />
un sostre o teulada per deficiència de l’enrajolat o de les<br />
teules), la mesura del “quarter” o “quartera”, “saó” (la terra<br />
apta per sembrar-hi després d’una ploguda), “sútia” (el clot<br />
fet a terra on cremen la llenya per fer carbó), “saió” (el tros<br />
de terra que el masover o l’amo donen al saioner perquè el<br />
treballi), “aixadius” (voreres d’un camp sembrat), “espigot”<br />
(el tros que queda de la panotxa un cop desgranada), “canyoca”<br />
(trossos de troncs secs d’espiga de blat de moro) i,<br />
finalment, la més preuada, “condeir” (o “acondeir”): donar<br />
menjar als animals domèstics: gallines, porcs, vedells, etc.<br />
Conservar el lèxic tradicional és un ofici popular collectiu<br />
que pot semblar feixuc, però possible si es fa amb<br />
estima i orgull per les coses pròpies, amb la cura i diligència<br />
tradicional dels nostres pagesos. Aquesta ha estat la labor<br />
encomiable d’Anna Montañá i el seu espòs, Jaume Plana.<br />
L’Anna, amb la seva novel·leta Temps d’abantes...Temps<br />
d’emprés (2005), el relat autèntic de la Teresina, la masovera<br />
del Prunell, un vestigi d’una forma de vida i d’un parlar<br />
(el glossari al final del llibre és un petit tresor) no gaire llunyà<br />
en el temps, assentat a l’Alta Garrotxa i a les rodalies de<br />
la capital. El doctor Plana ha aplegat un recull monumental<br />
d’estris de la pagesia, que ens convida a visitar, profusament<br />
il·lustrats i definits, a Eines de pagès (2007).<br />
Sense ajornaments, tots tenim un any que s’estrena<br />
aviat per fer el sembrat d’agroparaules, “tan segur, com el<br />
fajol d’Olot”. I mentrestant els polítics haurien d’adonar-se<br />
que el rerepaís s’esgota i la xemeneia del Mas Català ja no<br />
fumeja.
DEL DINOU AL VINT-I-U / MASCLISME, DONA I MOVIMENT OBRER<br />
JOAN BARNADAS (barnadas@terra.es)<br />
Aquests dies la televisió ens turmenta amb un antiestètic<br />
i invasiu anunci sobre la igualtat entre els homes i les<br />
dones a la feina que, sincerament, no sé què persegueix. No<br />
té en compte que si les dones reben menys remuneració que<br />
els homes per un mateix lloc de treball no és pas per una<br />
qüestió de principis (actualment ningú no pensa que la dona<br />
és inferior a l’home), sinó per algun motiu pràctic (productivitat,<br />
rendiment, força, maternitat, absentisme, dedicació,<br />
disponibilitat, preparació, motivació, més oferta...). Per<br />
tant, de res no serveix que ens persuadeixin amb eslògans<br />
adoctrinadors; més valdria que posessin les mesures per<br />
pal·liar les causes (guarderies, subvencions, horaris escolarslaborals...)<br />
de la discriminació.<br />
Sovint, quan analitzem el passat, també tenim aquesta<br />
esbiaixada ideològica que tenen els promotors de la campanya<br />
institucional per la igualtat, i no som capaços d’escatir<br />
les causes que expliquen per què les coses són o han estat<br />
d’una manera i no d’una altra. Per exemple, en el conveni<br />
signat l’any 1855 entre els fabricants de faixes i els obrers<br />
federats d’Olot, es prohibia explícitament que les dones<br />
poguessin fer anar els telers. De la mateixa manera, l’any<br />
1909, una de les condicions que demanaven els obrers de<br />
la fàbrica Descals per acabar una vaga, que els va ser acceptada,<br />
era que les dones no ocupessin determinats tipus de<br />
telers. Era masclisme? No. El que passava és que les dones<br />
cobraven menys, els fabricants acomiadaven homes per<br />
rebaixar costos, els homes no trobaven cap altra feina i les<br />
famílies reduïen els seus ingressos. Amb el canvi les famílies<br />
obreres hi perdien, per això s’hi oposaven.<br />
No discuteixo pas que el món del treball no fos domi-<br />
UNA EDUCACIÓ OLOTINA /<br />
NACIONALISMES (2): EM FA POR TOT NACIONALISME EXCLOENT<br />
SIGRID WERNING<br />
Em temo que, pel que fa al nacionalisme català, m’he<br />
de declarar en bancarrota mental, intel·lectual i psíquica.<br />
Quan en aquest Cartipàs vaig fer el primer intent de situarme<br />
en la problemàtica, vaig acabar amb la frase “Em fa por<br />
tot nacionalisme excloent.” I encara em veia amb cor de començar<br />
aquesta segona part amb les mateixes paraules que,<br />
per cert, per a mi continuen essent veritat. Doncs, amb el<br />
lliri de bona catalanitat a la mà, vaig començar a escriure:<br />
“A l’estiu de 1977 vam batejar la nostra filla gran. El<br />
pare de la criatura va considerar imprescindible dirigir algunes<br />
paraules als reunits a la capella. El petit discurs partia<br />
d’una frase de la Carta als Colossencs, on l’apòstol diu<br />
“aquí no hi ha més grec ni jueu (...) estranger, esclau, lliure,<br />
sinó el Crist, que és tot en tots”. Vam incorporar a la cita “ni<br />
xarnego ni català”. Aleshores els xarnegos eren un col·lectiu<br />
que donava per molts judicis i prejudicis: eren la gent que<br />
vivia a Sant Roc i parlaven castellà, amb un estat socioeconòmic<br />
que no era res de l’altre món i que, per tant, rebien<br />
ajudes que la gent ben olotina, per magre que ho passés,<br />
no rebia. Així ho deia la vox populi. D’aquí el discurs del<br />
bateig, i d’aquí la tendència del meu pH-metre nacionalista<br />
cap al roig encès. ¿No es mostrava aquí la cara lletja del<br />
nacionalisme, aquell que aixeca barreres entre ELLS i NOS-<br />
ALTRES, que no veu persones, sinó grups homogenis que<br />
no mereixen confiança?”<br />
Un cop aquí em van envair els dubtes: ¿no magnificava<br />
un fenomen sociocultural que, per més reprovable que fos,<br />
no és de cap de les maneres ni una especialitat catalana,<br />
5<br />
nat pels homes, però possiblement era l’àmbit que ho era<br />
i ho és menys. És indiscutible que en els cent primers anys<br />
d’història del moviment obrer a Olot no hi ha hagut cap<br />
dona que fos de la junta d’una societat obrera, ni representant<br />
a cap comissió mixta, junta o tribunal industrial. Però<br />
no és menys cert que l’any 1900 es va signar un conveni<br />
entre les fàbriques Feixas de Besalú i Tortellà signat per<br />
les representants de les obreres. Serà poc, però és més del<br />
que hi havia en aquell moment en el món judicial, polític i<br />
social.<br />
Més enllà de la direcció, no es pot negar que les dones<br />
tenien un paper cabdal dins del moviment sindical, especialment<br />
durant els conflictes laborals, ja que actuaven de força<br />
de xoc a primera línia. Efectivament, eren les dones les que<br />
durant les vagues se situaven davant la porta d’entrada de<br />
les fàbriques i insultaven els obrers que seguien treballant,<br />
els “esquirols”, mentre els seus marits eren al bar o al local<br />
del sindicat o havien marxat a treballar a altres indrets<br />
(durant la guerra mundial, a les mines i fàbriques franceses<br />
hi varen anar molts obrers olotins quan estaven en vaga en<br />
defensa dels seus drets). Eren les dones les que recorrien les<br />
llars de les famílies benestants demanant ajudes, recordant<br />
el conflicte i exercint pressió. També varen ser les dones<br />
les úniques que varen arribar a manifestar-se descontroladament<br />
pels carrers d’Olot durant alguna vaga de l’any<br />
15 i del 19. Era masclisme? No, aprofitaven que les forces<br />
d’ordre les tractaven amb més benevolència que no pas als<br />
homes. De fet, actuaven conjuntament perquè entenien que<br />
els homes i les dones tenim interessos familiars que són comuns...<br />
la qual cosa avui sembla que no sempre s’entén!<br />
ni necessàriament va associat a un nacionalisme? D’altra<br />
banda: a l’<strong>Ajuntament</strong> d’Olot hi ha representat un partit<br />
que abusa del nom de Catalunya, proclamant l’exclusió dels<br />
nous xarnegos, dels immigrants. I també recordo que una<br />
catalana prominent va manifestar la seva por que els musulmans<br />
convertissin les nostres capelles romàniques en mesquites.<br />
Si el nacionalisme s’expressa així, és una aberració.<br />
Però el país nodreix més nacionalismes: polítics (d’esquerra,<br />
de centre, de centre-dreta i independentistes), politicomentals<br />
(com ara els cofois i els victimistes) i d’altres...<br />
Consultant el Google vaig trobar 379.000 entrades corresponents<br />
a nacionalisme català. Això és per abaixar els ànims<br />
del més ben intencionat! Vaig pensar en aquell anglès que<br />
va proposar de suprimir la paraula Déu i substituir-la pel<br />
mot cotó. Seria, potser, aclaridor si ho féssim amb aquesta<br />
paraula que comença amb “n”. Crec que així veuríem sense<br />
filtres nacionalistes molts, molts catalans solidaris i generosos,<br />
que tenen cura del seu país, de la seva llengua, del seu<br />
paisatge..., que estimen la seva pàtria, fins i tot desesperadament<br />
(penso en Espriu), que tenen, però, com la meva amiga<br />
Esther Boix, molts problemes amb aquell –isme, perquè<br />
aixeca fronteres.<br />
En aquest sentit, em surt de l’ànima l’última estrofa de<br />
l’Himne dels nens, de Brecht:<br />
I com que millorem aquest país<br />
L’estimem i el protegim<br />
I ens pot semblar el més estimat<br />
Com a altres pobles el seu.
APUNTS I REPUNTS NATURALS / TRETS A LA LLUNA<br />
EMILI BASSOLS I ISAMAT<br />
Els sistemes naturals, per definició,<br />
són dinàmics i els organismes vius que els<br />
componen intenten adaptar-s’hi com poden.<br />
Algunes espècies ho aconsegueixen,<br />
en canvi d’altres, les més especialitzades a<br />
explotar un determinat recurs o hàbitat,<br />
sobretot si els canvis en el medi són sobtats,<br />
es veuen abocades a una quasi segura<br />
extinció. Així, el llistat global d’espècies<br />
experimenta contínues altes (procés d’especiació)<br />
o baixes (procés d’extinció)<br />
en funció de la capacitat adaptativa de<br />
cadascuna. Una de les espècies que ha<br />
aprofitat, com poques, els canvis que ha<br />
sofert el nostre entorn, rural i urbà, des<br />
de mitjan segle passat, ha estat l’estornell<br />
(Sturnus vulgaris). L’estornell ha passat de<br />
ser una espècie escassa a les darreries del<br />
segle XIX –Estanislau Vayreda, en la seva<br />
FRAN TRABALON<br />
obra Fauna Ornitológica de la Provincia<br />
de Gerona (1883), apuntava com un fet digne d’esment la<br />
troballa d’un niu d’estornells al teulat d’una masia de la plana<br />
de Vic, a la primavera de 1881– a ser considerada una<br />
plaga actualment en alguns indrets d’Europa.<br />
L’estornell és una espècie ecològicament molt malleable,<br />
tant per la seva dieta, insectívora o frugívora segons<br />
la disponibilitat d’aliment i l’època de l’any, com per l’ús de<br />
l’hàbitat. L’estornell cria entre nosaltres a la primavera, però<br />
és a l’hivern, quan arriba el gran contingent d’individus procedents<br />
del centre i nord d’Europa, que el nombre total es<br />
dispara. El seu gregarisme el porta a concentrar-se en grans<br />
estols de milers d’individus. Les evolucions aèries dels núvols<br />
d’estornells, modificant la trajectòria de vol de forma<br />
quasi instantània (sempre m’he preguntat com aconsegueixen<br />
tanta compenetració) és un espectacle hipnotitzador.<br />
DIBUIXOS AMB EL COMPONEDOR / FRANCESC CASAS<br />
DOMÈNEC MOLI<br />
Al llarg de la vida es coincideix amb gent de totes les<br />
mesures i de tots els àmbits socials, humanístics, físics i metafísics.<br />
En Xicu –pels amics sempre serà en Xicu– només tenia<br />
una faceta absolutament innegociable: era catòlic practicant.<br />
I aquí no va deixar mai ni una escletxa per on discutir la seva<br />
convicció. Ell ho explicava: “Sóc així i no canviaré”. Cap<br />
dubte, cap qüestió. Dit això, era un amic amb qui es podia<br />
parlar de tot, que ho entenia, ho discutia i acabava acceptant<br />
la raó, la tingués qui la tingués. Era un liberal de fets, no de<br />
paraules, com ara s’estila. Durant molts anys fórem veïns de<br />
feina. Ell al carrer de Sant Ferriol; la impremta, al carrer dels<br />
Dolors. Durant molt de temps la gent de la seva empresa<br />
venia a comprar els llapis de fuster al taller. Eren el·líptics,<br />
de mina gruixuda, d’aspecte ferotge dins la família dels llapis.<br />
Per què escric això? I, sobretot, per què ho recordo?<br />
Suposo que mai no seré capaç d’entendre el mecanisme que<br />
governa la memòria. Ni tan sols la meva. Però avui, quan he<br />
tornat del tanatori, de sobte he recordat els llapis. He trobat<br />
la seva família entristida, amb la rígida i ordenada serenitat<br />
que segueix la mort abans que la definitiva constatació de<br />
l’absència sembri ombres sobre les ments. He pensat en<br />
aquells ja llunyans anys, quan ell era el responsable de la<br />
revista de l’Església i qui firma ho era del setmanari innombrable.<br />
Decidírem fundar els primers Premis Ciutat d’Olot<br />
6<br />
Però els estornells no s’han fet famosos<br />
per la vistositat del seu plomatge,<br />
ni per les seves exhibicions aèries, ni<br />
per la capacitat d’imitar els cants d’altres<br />
ocells, sinó per les molèsties que<br />
provoquen en els espais públics urbans,<br />
sobretot parcs i jardins, on cada nit<br />
s’ajoquen. L’arbrat urbà els ofereix el<br />
recer que els manca en l’espai obert i<br />
molta més seguretat enfront dels seus<br />
potencials depredadors. Llàstima que<br />
la pernoctació vagi acompanyada d’una<br />
incontinència defecatòria que queda<br />
impresa en paviments i cotxes, per a<br />
desesperació dels mateixos veïns, brigades<br />
municipals i conductors despistats.<br />
Per combatre aquestes concentracions<br />
nocturnes s’han emprat tota mena de sistemes,<br />
tan originals com inútils: arengades<br />
penjades, caçadors escopeta en mà,<br />
robots espantaocells, petards amb ressonància amplificada,<br />
sofre, ultrasons o podes dissuasives que l’única cosa que fan<br />
és comprometre la correcta formació de l’arbrat i la futura<br />
qualitat estètica de l’espai públic.<br />
S’ha arribat a un conflicte de difícil solució, realment:<br />
la població d’una espècie amb una àmplia distribució<br />
mundial, que incrementa cada any els seus efectius i que<br />
s’intenta combatre localment en funció de les alteracions<br />
que provoca en indrets concrets. Fent-ho així, només<br />
s’aconsegueix resoldre temporalment el problema, traspassar-lo<br />
o posposar-ne la solució definitiva. S’actua sobre<br />
els símptomes, però no sobre les causes que han motivat<br />
aquesta desmesurada superpoblació d’estornells. És lògic i<br />
comprensible que s’intervingui, però amb aquestes accions<br />
no fem altra cosa que tirar trets a la lluna.<br />
per tal d’evitar que els quatre (o trenta) col·laboradors dels<br />
periòdics locals haguéssim d’anar a celebrar el dinar de la<br />
festa del patró dels periodistes en diferents restaurants, a<br />
conseqüència d’una rivalitat que, a mesura que passa el<br />
temps, cada vegada sembla més ridícula i inexplicable. I<br />
aquí, per unir voluntats, per llimar diferències, per trobar<br />
solucions, aquí, amb en Xicu, s’hi podia comptar. Sempre.<br />
I aquí no hi caben ni esquerres, ni dretes, ni catòlics, ni<br />
ateus, ni redactors en cap, ni alcaldes, ni regidors... En<br />
aquest paràmetre només hi trobareu la bona gent. Aquells<br />
premis veieren, amb en Xicu, més de trenta edicions... fins<br />
que vells i cansats decidírem abandonar-los en mans de<br />
l’alcaldia. Aconseguírem cohesionar un grup en el qual era<br />
present gent de totes les tendències. Els anys s’esmunyien,<br />
l’un darrere l’altre, i seguíem junts, sense un retret, sense cap<br />
malentès. Ara ja ens estem tornant a reunir, més enllà de les<br />
muntanyes, l’Arcadi, en Peret, ara en Xicu...<br />
Per què hauré pensat, ara mateix, en aquells llapis, en el<br />
carrer dels Dolors? Potser perquè érem joves i volíem canviar<br />
el món. No ho vàrem fer. Però el temps tampoc no va<br />
canviar en Xicu. També podria ser que hi hagi pensat perquè<br />
és la tardor i les fulles cauen –fins les dels arbres del camí del<br />
tanatori– i anuncien l’estació trista que bressola la melangia<br />
i els records absurds. I perquè no he volgut plorar.
ELS NOMS DE LA TERRA / MIRADOR ENCAPOTAT<br />
XAVIER PUIGVERT I GURT<br />
El nom no fa la cosa... però sí que<br />
l’havia fet, caldria precisar. La irreverent<br />
esmena de l’antiga dita troba en la<br />
toponímia una deu abundosa d’exemples<br />
que li donen la raó. Vegem-ne un<br />
de clamorós.<br />
El carrer del Mirador –o de Mirador,<br />
com també apareix en molts textos–<br />
és una petita via olotina que pràcticament<br />
passa desapercebuda entre els<br />
carrers del Roser i de Francesc Bolòs.<br />
Més que un carrer, és un xamfrà que<br />
s’allargassa fins a desaparèixer i que,<br />
molts indicis ho fan sospitar, la majoria<br />
de vilatans té serioses dificultats per<br />
ubicar en el full de ruta quotidià. Aquí,<br />
com deia, difícilment la placa a peu<br />
dret s’adiu amb la realitat a peu pla:<br />
no hi ha res a “mirar”, i si hi és, del<br />
carrer estant no es veu. Per què, doncs,<br />
se’ns entabana amb la promesa d’una<br />
talaia cèntrica?<br />
Com sempre, la veritat es troba en<br />
la gènesi –el gènere aquí és d’allò més<br />
important– i les peripècies del lloc i ens<br />
fa lliures de malentesos. Quan aquest<br />
indret va ser ocupat per les primeres<br />
cases, poc abans de 1829, realment era<br />
un lloc privilegiat. Tan sols era un tram<br />
extramurs del camí de Ridaura, però<br />
RARS / ONANISMI CONJUGALIS REMEDIA,<br />
DE JAUME PUJIULA<br />
A.M.<br />
El jesuïta Jaume<br />
Pujiula i Dilmé (Besalú,<br />
1869-Barcelona, 1958)<br />
és un dels científics més<br />
notables que ha donat la<br />
Garrotxa. Va estudiar filosofia<br />
a Alemanya i biologia<br />
a Suïssa i Àustria.<br />
Investigador i docent, va<br />
fundar l’Institut Biològic<br />
de Sarrià i va ser l’introductor<br />
de l’embriologia a<br />
Espanya. És autor d’una<br />
vintena de llibres i més<br />
de tres-cents articles.<br />
Preocupat per la disminució de la<br />
natalitat en alguns països occidentals,<br />
Pujiula va dedicar sengles opuscles<br />
a estudiar-ne dues de les causes: el<br />
primer, ¿Es lícito el aborto? (1932), a<br />
l’avortament; el segon, Onanismi conjugalis<br />
remedia (1940), a l’onanisme,<br />
és a dir, la interrupció del coit retirant<br />
el penis de la vagina abans de l’ejaculació,<br />
una pràctica que l’autor qualifica<br />
de “vici repugnant”.<br />
Onanismi conjugalis remedia està<br />
escrit íntegrament en llatí perquè Pu-<br />
per ser una davallada suau del puig del<br />
Roser oferia als nous inquilins un punt<br />
de vista envejable de tot el sector occidental<br />
de la plana olotina i la serra a<br />
l’altra banda de la riera de Ridaura. En<br />
el primer padró municipal, consta com<br />
un carrer de tres cases anomenat de la<br />
Miranda, un apel·latiu d’una claredat<br />
etimològica extrema perquè, literalment,<br />
significa “des d’on admirar”. El<br />
1848 apareix ja amb la denominació<br />
actual i ni el fet de ser inclòs dins del<br />
clos emmurallat ni la seva lenta urbanització<br />
–disposa de font pública<br />
des de 1910; d’il·luminació nocturna<br />
des de 1915; de llambordes des de<br />
1919...– no van alterar la seva condició<br />
de balconada oberta. La transmutació<br />
de l’al·legoria visual en finestra cega va<br />
tenir lloc uns anys després, a partir de<br />
1925, quan la trama urbana va superar<br />
les parets de la muralla –“per a deixarhi<br />
entrar els aires de la ciutat nova que<br />
a sos peus creix”, com proclamava el<br />
setmanari El Deber– i habitatges i fàbriques<br />
es van escolar pel pendent del<br />
mirador amb alçàries que el desposseïen<br />
de l’horitzó antany arcàdic.<br />
Ara, el nom ens recorda la cosa,<br />
encara que no hi sigui.<br />
jiula s’adreça especialment<br />
als confessors<br />
que han d’orientar els<br />
onanistes. La instauració<br />
i la renovació de<br />
la vida cristiana són la<br />
solució principal contra<br />
aquest vici, sosté<br />
l’autor, però alguns<br />
remeis, com l’oració<br />
o la sana abstinència,<br />
poden ajudar a combatre’l.<br />
Els avenços<br />
en la biologia, també,<br />
i a aquest aspecte dedica<br />
Pujiula la part central del llibre.<br />
Així, després d’estudiar l’aparell reproductor<br />
femení, la menstruació, els<br />
períodes de fertilitat i esterilitat de la<br />
dona i els nous mètodes científics per<br />
determinar-los, Pujiula conclou que el<br />
mètode Ogino-Knaus no només és eficaç<br />
sinó també moralment lícit.<br />
L’última part del llibre està destinada<br />
a proporcionar arguments i<br />
recomanacions als confessors perquè<br />
puguin rebatre les possibles objeccions<br />
dels onanistes.<br />
7<br />
BREVIARI<br />
L’empresa Arqueociència Serveis<br />
Culturals ha penjat a la seva pàgina<br />
web (www.arqueociencia.com) diversa<br />
informació sobre els treballs que<br />
va desenvolupar durant els mesos<br />
d’octubre i novembre del 2006 al<br />
jaciment de Can Rubió de Joanetes<br />
(la Vall d’en Bas). La intervenció,<br />
sota la direcció dels arqueòlegs Jordi<br />
Guàrdia i Felip i Karin Harzbecher<br />
Spezzia, es va desenvolupar per encàrrec<br />
de Túnel de Bracons UTE en<br />
una extensa àrea afectada pels accessos<br />
al nou túnel i va permetre documentar<br />
un gran nombre d’estructures<br />
(nou pous, quinze canalitzacions,<br />
una habitació, un dipòsit i una bassa)<br />
i materials (fragments de ceràmica,<br />
objectes de metall i ossos). Cronològicament,<br />
el jaciment pertany als períodes<br />
altimperial i baiximperial romans<br />
(segles I i VI dC.) i s’interpreta<br />
com un centre d’activitat de drenatge<br />
i distribució d’aigua de pluja o d’escorrentia.<br />
És el primer assentament<br />
d’època romana que s’ha excavat a<br />
la conca alta del Fluvià i hom espera<br />
que els resultats siguin presentats a<br />
les IX Jornades d’Arqueologia de les<br />
Comarques de Girona que tindran<br />
lloc el juny de l’any vinent.<br />
•••<br />
El passat dijous 29 de novembre,<br />
Televisió de Catalunya va emetre<br />
el documental Del pintallavis<br />
a la bala. La indústria de guerra a<br />
Catalunya, dirigit per la periodista<br />
Montserrat Besses i en el qual ha collaborat<br />
l’Arxiu Municipal d’Olot. El<br />
programa, que recorda la història de<br />
la reconversió de tallers catalans en<br />
fàbriques d’armes per al front republicà<br />
durant la Guerra Civil, compta,<br />
entre d’altres, amb la participació<br />
de Ricard Teixidor, mecànic de la<br />
fàbrica número 4, a la Canya; Ricard<br />
Simon, administrador de la fàbrica<br />
número 15, a Olot; la família Castañer,<br />
propietària de l’empresa on<br />
van ser reagrupats els tallers que formaven<br />
part d’aquesta darrera fàbrica,<br />
i l’historiador olotí Jordi Pujiula.<br />
D’altra banda, l’editorial Pagès acaba<br />
de publicar el llibre La indústria de<br />
guerra a Catalunya (1936-1939), que<br />
recull els textos, inèdits fins ara, que<br />
Josep Tarradellas va redactar sobre la<br />
producció d’armament a Catalunya<br />
durant la Guerra Civil i que es conserven<br />
a l’Arxiu Montserrat Tarradellas<br />
i Macià, al monestir de Poblet.
ARXIU JORDI PUJIULA<br />
IMATGES D’UN SEGLE / LA INDÚSTRIA DELS EMBOTITS<br />
JORDI PUJIULA<br />
Les fàbriques d’embotits, que avui ocupen una de les<br />
primeres posicions en l’economia local, van néixer com a<br />
tals; al final del segle XIX. És evident, però, que de llonganisses<br />
i botifarres se n’havien fet a Olot des de feia segles,<br />
d’una forma més o menys artesanal, en algunes carnisseries<br />
de la vila. El doctor Danés i Torras parla d’uns inicis abans<br />
de la guerra dels carlins, el 1872, per part d’en Joan Pujol,<br />
al terme de les Preses, amb un gran edifici anomenat ja “La<br />
Fàbrica de les Llonganisses”. Tot i així, Bolòs, el 1895, encara<br />
no esmenta aquest sector com a rellevant a la vila. Ara<br />
fa cent anys però ja hi havia registrades tres fàbriques a la<br />
ciutat: les d’en Gou, en Vidal i en Baudili Descals.<br />
De fet fou aquest darrer qui aconseguí portar el negoci<br />
OBJECTE D’ESTUDI / GEOGRAFIA, PAISATGE I MEDI AMBIENT<br />
La nostra comarca ha viscut al<br />
llarg dels darrers decennis una transformació<br />
del paisatge extraordinària,<br />
uns canvis d’una magnitud i una intensitat<br />
sense cap precedent històric.<br />
Una transmutació derivada d’una nova<br />
realitat econòmica, social i cultural<br />
fruit d’una societat més benestant a<br />
nivell material que viu cada cop més<br />
deslligada de les activitats tradicionals<br />
que havien modelat la fesomia de la<br />
Garrotxa. No cal ser geògraf per haver-nos<br />
adonat d’aquesta nova realitat<br />
que es reflecteix amb una mimètica<br />
fidelitat en el paisatge que ens envolta.<br />
Així doncs, el paisatge és, en definitiva,<br />
la plasmació territorial de les relacions<br />
entre societat i medi al llarg del temps.<br />
El paisatge de la Garrotxa, tal<br />
com passa en bona part del nostre<br />
país, tendeix cap a una estructura cada<br />
cop més simple, cap a una configuració<br />
cada cop menys diversa, una tendència<br />
progressiva cap a un paisatge dual:<br />
ciment-bosc. Per una banda, unes<br />
valls ocupades per construccions, tant<br />
industrials com residencials, i infraestructures<br />
i unes muntanyes recobertes<br />
per grans extensions forestals contínues.<br />
Els principals sacrificats han es-<br />
tat i són els paisatges agraris: camps de<br />
conreus, pastures, marges i bosquines<br />
que desapareixen a un ritme incessant.<br />
Les conseqüències ambientals evidents:<br />
desaparició d’espècies vinculades als<br />
espais oberts, menor connectivitat<br />
entre espais naturals, increment dels<br />
riscos vinculats als incendis forestals,<br />
pèrdua de qualitat estètica, pèrdua<br />
de patrimoni cultural... En conclusió,<br />
un paisatge i una diversitat biològica i<br />
cultural menors.<br />
La geografia contemporània ha<br />
convertit el paisatge en un dels seus<br />
temes centrals de recerca, tot i que cal<br />
remarcar que ha estat una qüestió clau<br />
des dels seus orígens com a ciència. I<br />
com podem analitzar el paisatge? Les<br />
metodologies que es poden emprar<br />
són diverses i amb una utilitat sovint<br />
complementària. Bàsicament, podem<br />
diferenciar els mètodes qualitatius i<br />
els mètodes quantitatius. Els mètodes<br />
qualitatius ens aporten informació a<br />
partir de les referències que es poden<br />
recollir per exemple en les pintures,<br />
les obres literàries, les fotografies antigues,<br />
les informacions i dades històriques<br />
o les entrevistes. Per altra banda,<br />
els mètodes quantitatius han tingut<br />
8<br />
dels embotits fins a la categoria d’indústria<br />
moderna. En Baudili Descals fou un olotí emprenedor<br />
i destacat, que, a més del seu negoci,<br />
participà en la vida municipal del seu temps<br />
amb importants iniciatives socials. La fàbrica<br />
d’en Descals aprofità la força motriu de<br />
l’electrificació, que feia poc que havia arribat<br />
a Olot, per fer moure les màquines d’embotir<br />
–com ens il·lustra la postal de propaganda<br />
comercial que correspon a l’any 1908, poc<br />
temps després de l’inici del seu negoci– i a<br />
la vegada aconseguí un adequat procés de<br />
curació de les carns, gràcies a una altra de les<br />
seves troballes com fou la creació d’un gran<br />
magatzem d’assecament a la Baga, poc abans<br />
d’arribar al coll de Santigosa, on aconseguia<br />
unes bones condicions climatològiques per als pernils i les<br />
llonganisses.<br />
Amb la marca de “La Flor del Pirineo”, aquest fabricant<br />
elaborava sobretot l’afamat “Salsichón de Vich”, a<br />
més de la botifarra catalana i els pernils salats. La pequeña<br />
Gaceta de régimen local en cantava les excel·lències en un<br />
reportatge el 1916. Ja aleshores s’assenyalava que una gran<br />
proporció de les carns que servien per fabricar els embotits<br />
que havien donat fama a Vic sortia de la nostra comarca.<br />
De fet però, no fou fins als anys quaranta del segle passat<br />
quan, amb l’aplicació del fred industrial, les indústries càrnies<br />
garrotxines plantaren cara a les d’Osona i assoliren la<br />
importància que avui tenen a Olot.<br />
un desenvolupament molt remarcable<br />
els darrers 20 anys, vinculat al gran<br />
desenvolupament tecnològic que ha<br />
permès l’aparició i desenvolupament<br />
dels anomenats sistemes d’informació<br />
geogràfica (SIG). Els SIG ens permeten<br />
treballar cartografia, fotografies aèries,<br />
ortofotomapes i imatges de satèl·lit en<br />
format digital, en definitiva, emprar<br />
tota aquesta variada informació geogràfica<br />
en programes específics installats<br />
en potents ordinadors. A partir<br />
d’aquí s’obté informació numèrica<br />
sobre com ha evolucionat el paisatge,<br />
fins a quin punt s’han incrementat els<br />
boscos, han desaparegut les pastures o<br />
s’han generat barreres urbanístiques<br />
entre espais naturals...<br />
Amb aquestes metodologies,<br />
des de la geografia podem analitzar<br />
i entendre els canvis en el paisatge,<br />
reconstruir paisatges passats i alhora<br />
proposar mesures i prioritats de cara<br />
a conservar i restaurar elements claus<br />
del nostre paisatge, peces fonamentals<br />
de la nostra identitat que incideixen<br />
directament en el nostre medi ambient<br />
i, en darrer terme, en la nostra qualitat<br />
de vida.<br />
JOSEP VILA I SUBIRÓS