desembre - Ajuntament d'Olot

ARXIU JORDI PUJIULA
IMATGES D’UN SEGLE / LA INDÚSTRIA DELS EMBOTITS
JORDI PUJIULA
Les fàbriques d’embotits, que avui ocupen una de les
primeres posicions en l’economia local, van néixer com a
tals; al final del segle XIX. És evident, però, que de llonganisses
i botifarres se n’havien fet a Olot des de feia segles,
d’una forma més o menys artesanal, en algunes carnisseries
de la vila. El doctor Danés i Torras parla d’uns inicis abans
de la guerra dels carlins, el 1872, per part d’en Joan Pujol,
al terme de les Preses, amb un gran edifici anomenat ja “La
Fàbrica de les Llonganisses”. Tot i així, Bolòs, el 1895, encara
no esmenta aquest sector com a rellevant a la vila. Ara
fa cent anys però ja hi havia registrades tres fàbriques a la
ciutat: les d’en Gou, en Vidal i en Baudili Descals.
De fet fou aquest darrer qui aconseguí portar el negoci
OBJECTE D’ESTUDI / GEOGRAFIA, PAISATGE I MEDI AMBIENT
La nostra comarca ha viscut al
llarg dels darrers decennis una transformació
del paisatge extraordinària,
uns canvis d’una magnitud i una intensitat
sense cap precedent històric.
Una transmutació derivada d’una nova
realitat econòmica, social i cultural
fruit d’una societat més benestant a
nivell material que viu cada cop més
deslligada de les activitats tradicionals
que havien modelat la fesomia de la
Garrotxa. No cal ser geògraf per haver-nos
adonat d’aquesta nova realitat
que es reflecteix amb una mimètica
fidelitat en el paisatge que ens envolta.
Així doncs, el paisatge és, en definitiva,
la plasmació territorial de les relacions
entre societat i medi al llarg del temps.
El paisatge de la Garrotxa, tal
com passa en bona part del nostre
país, tendeix cap a una estructura cada
cop més simple, cap a una configuració
cada cop menys diversa, una tendència
progressiva cap a un paisatge dual:
ciment-bosc. Per una banda, unes
valls ocupades per construccions, tant
industrials com residencials, i infraestructures
i unes muntanyes recobertes
per grans extensions forestals contínues.
Els principals sacrificats han es-
tat i són els paisatges agraris: camps de
conreus, pastures, marges i bosquines
que desapareixen a un ritme incessant.
Les conseqüències ambientals evidents:
desaparició d’espècies vinculades als
espais oberts, menor connectivitat
entre espais naturals, increment dels
riscos vinculats als incendis forestals,
pèrdua de qualitat estètica, pèrdua
de patrimoni cultural... En conclusió,
un paisatge i una diversitat biològica i
cultural menors.
La geografia contemporània ha
convertit el paisatge en un dels seus
temes centrals de recerca, tot i que cal
remarcar que ha estat una qüestió clau
des dels seus orígens com a ciència. I
com podem analitzar el paisatge? Les
metodologies que es poden emprar
són diverses i amb una utilitat sovint
complementària. Bàsicament, podem
diferenciar els mètodes qualitatius i
els mètodes quantitatius. Els mètodes
qualitatius ens aporten informació a
partir de les referències que es poden
recollir per exemple en les pintures,
les obres literàries, les fotografies antigues,
les informacions i dades històriques
o les entrevistes. Per altra banda,
els mètodes quantitatius han tingut
8
dels embotits fins a la categoria d’indústria
moderna. En Baudili Descals fou un olotí emprenedor
i destacat, que, a més del seu negoci,
participà en la vida municipal del seu temps
amb importants iniciatives socials. La fàbrica
d’en Descals aprofità la força motriu de
l’electrificació, que feia poc que havia arribat
a Olot, per fer moure les màquines d’embotir
–com ens il·lustra la postal de propaganda
comercial que correspon a l’any 1908, poc
temps després de l’inici del seu negoci– i a
la vegada aconseguí un adequat procés de
curació de les carns, gràcies a una altra de les
seves troballes com fou la creació d’un gran
magatzem d’assecament a la Baga, poc abans
d’arribar al coll de Santigosa, on aconseguia
unes bones condicions climatològiques per als pernils i les
llonganisses.
Amb la marca de “La Flor del Pirineo”, aquest fabricant
elaborava sobretot l’afamat “Salsichón de Vich”, a
més de la botifarra catalana i els pernils salats. La pequeña
Gaceta de régimen local en cantava les excel·lències en un
reportatge el 1916. Ja aleshores s’assenyalava que una gran
proporció de les carns que servien per fabricar els embotits
que havien donat fama a Vic sortia de la nostra comarca.
De fet però, no fou fins als anys quaranta del segle passat
quan, amb l’aplicació del fred industrial, les indústries càrnies
garrotxines plantaren cara a les d’Osona i assoliren la
importància que avui tenen a Olot.
un desenvolupament molt remarcable
els darrers 20 anys, vinculat al gran
desenvolupament tecnològic que ha
permès l’aparició i desenvolupament
dels anomenats sistemes d’informació
geogràfica (SIG). Els SIG ens permeten
treballar cartografia, fotografies aèries,
ortofotomapes i imatges de satèl·lit en
format digital, en definitiva, emprar
tota aquesta variada informació geogràfica
en programes específics installats
en potents ordinadors. A partir
d’aquí s’obté informació numèrica
sobre com ha evolucionat el paisatge,
fins a quin punt s’han incrementat els
boscos, han desaparegut les pastures o
s’han generat barreres urbanístiques
entre espais naturals...
Amb aquestes metodologies,
des de la geografia podem analitzar
i entendre els canvis en el paisatge,
reconstruir paisatges passats i alhora
proposar mesures i prioritats de cara
a conservar i restaurar elements claus
del nostre paisatge, peces fonamentals
de la nostra identitat que incideixen
directament en el nostre medi ambient
i, en darrer terme, en la nostra qualitat
de vida.
JOSEP VILA I SUBIRÓS