desembre - Ajuntament d'Olot

More documents

Recommendations

Info

EL FIL D’OLOT EN EL LABERINT DE BARCELONA / LAPSUS MARGARIDA CASACUBERTA “Lapsus” vaig veure que deia un missatge de l’Antoni Mayans que m’acabava d’arribar al correu electrònic. Vaig clicar-hi al damunt una mica inquieta, però ben lluny d’imaginar el contingut real del missatge. Literalment: “Estimada Mita: Em temo que tots plegats hem comès un lapsus en el teu article de l’últim Cartipàs, que ja és al carrer. El Desconsol, si no estic ofuscat, és de Josep Llimona i no de Josep Clarà. Com a editor no tinc excusa, ho hauria d’haver advertit. Només puc dir, com a descàrrec, que quan vaig llegir l’article vaig pensar: ‘Ah, creia que era d’en Llimona’, però va pesar més la teva autoritat –que, evidentment, per a mi mantens intacta– que la meva intuïció, i no ho vaig comprovar. Te’n demano disculpes. Pensa’t si vols fer alguna nota en el proper número. Jo també ho faré.” Lapsus: paraula llatina que vol dir, en el català que ara es parla, error per descuit, relliscada, en sentit figurat, i que provoca a qui el té, a saber, una vergonya indescriptible acompanyada d’un zum-zum als polsos i d’una suor freda només comparable a la que produeixen aquells malsons dels quals et sents feliç de despertar i comprovar-ne la virtualitat. Què m’havia passat? També jo sabia que El Desconsol no ha estat mai de Josep Clarà sinó de Josep Llimona. I si no ho hagués sabut, la bibliografia que vaig consultar abans d’escriure el text, me n’hauria fet adonar i, ben segur, rectificar, amb la qual cosa m’hauria pogut estalviar el zumzeig i la suor i la mala consciència d’haver posat en un trencacolls l’editor d’El Cartipàs. Perquè el fet és que, malgrat haver vist repetidament esmentat el nom de l’escultor Llimona, vaig escriure automàticament Clarà; malgrat corregir unes VERBI GRATIA / AGROBOTIGA DE PARAULES (2) JOSÉ LUIS BARTOLOMÉ El tècnic agrònom Josep Pitu Guix divideix el capital de deu mots en dos rengles: cinc del florilegi proposat i d’altres cinc triats del magatzem de la seva experiència acumulada com a comunicador radiofònic i persona en contacte afable i permanent amb la gent rural. Del primer grapat proclama, sense favoritismes, “badiguer” (munt de fusta estellada), “gaiato” (bastó usat pels pastors de xais per ajudar-se a conduir-los i caminar), “mòlta” (pal clavat a terra que serveix per formar el paller), la menjada del “reveixinall” a què ja feia esment el poeta i, per últim, la “sútia”, que definirà el pagès més endavant. Del segon manat, “eixonar” (estirar les fulles dels lledoners per donar menjar al bestiar), “(fer) grilleries” (fer coses per passar l’estona quan plou), “mostada” (la cabuda del gra o altra matèria entre dues mans posades en conca), “sol blanc” (ploure fang), i “xarcolar” (cavar els sembrats). El pagès Francisco Casals, de Joanetes, té més difícil la tria i pot fer aportacions més extenses fora del recull oficial: “asuara” (fa una estona), “talallar” (vigilar el bestiar, també la mainada), “escambell” (per seure per munyir les vaques), “arrodit de fred” (arronsat, mort de fred). En el seu testimoni no falten veus originals, de persones ja difuntes, com les d’en Llorenç de Can Caló de Joanetes, que compartia la pagesia amb la fabricació de cistells o coves: “escatir” (discutir, raonar una cosa), “tenir encontres” (dificultats, entrebancs), o la memorable “Calai, quina tempúria!” (referint-se al mal temps). Del decàleg recomanat, el pagès mostra la seva predilecció, en ordre ascendent, per: “cagafems” (baiard, civera), “pinte” (rascle amb moltes pues per 4 quantes vegades el text abans d’enviar-lo i llegir-hi també unes quantes vegades el nom de Clarà, no en vaig enregistrar el significat, encara que Clarà se’m representi com el model de l’escultor noucentista, autor de figures hieràtiques, de formes clàssiques, i Llimona sigui el simbolista sinuós i sensual malgré lui i malgrat l’activisme antimodernista que l’havia fet militar a les files del Centre Artístic de Sant Lluc juntament amb els olotins i també antimodernistes Joaquim i Marian Vayreda i Josep Berga i Boix, els únics membres no barcelonins que va acceptar una institució programàticament gremialista, catòlica i tradicionalista. Què m’havia passat? El lligam entre Llimona i Olot és clar, però també és cert que Llimona no és olotí –i Clarà sí–, i que jo m’havia proposat parlar de la petja olotina a Barcelona, i que quan vaig anar al parc de la Ciutadella, aquell diumenge a la tarda, jo hi anava no pel Desconsol, sinó per l’efígie del pintor Joaquim Vayreda signada per l’escultor Manuel Fuxà, encarregada per la Junta de Museus l’any 1915 per tal de decorar el jardí del Palau de Belles Arts construït en el recinte de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 i enderrocat, la dècada dels seixanta, per edificar-hi els actuals jutjats, moment en què el bust va ser traslladat davant del Museu d’Art Modern –ara a Montjuïc–, tan a prop de l’escultura de Josep Llimona que sembla que se la miri des de darrere uns boixos... Sigmund Freud va dedicar un dels seus llibres més famosos a l’anàlisi dels lapsus i altres “psicopatologies de la vida quotidiana”. Difícilment podré trobar el desllorigador del meu. Només em resta, per damunt de qualsevol altra consideració, demanar-vos-en disculpes. replegar la palla després de la batuda), “trapa” (forat en un sostre o teulada per deficiència de l’enrajolat o de les teules), la mesura del “quarter” o “quartera”, “saó” (la terra apta per sembrar-hi després d’una ploguda), “sútia” (el clot fet a terra on cremen la llenya per fer carbó), “saió” (el tros de terra que el masover o l’amo donen al saioner perquè el treballi), “aixadius” (voreres d’un camp sembrat), “espigot” (el tros que queda de la panotxa un cop desgranada), “canyoca” (trossos de troncs secs d’espiga de blat de moro) i, finalment, la més preuada, “condeir” (o “acondeir”): donar menjar als animals domèstics: gallines, porcs, vedells, etc. Conservar el lèxic tradicional és un ofici popular collectiu que pot semblar feixuc, però possible si es fa amb estima i orgull per les coses pròpies, amb la cura i diligència tradicional dels nostres pagesos. Aquesta ha estat la labor encomiable d’Anna Montañá i el seu espòs, Jaume Plana. L’Anna, amb la seva novel·leta Temps d’abantes...Temps d’emprés (2005), el relat autèntic de la Teresina, la masovera del Prunell, un vestigi d’una forma de vida i d’un parlar (el glossari al final del llibre és un petit tresor) no gaire llunyà en el temps, assentat a l’Alta Garrotxa i a les rodalies de la capital. El doctor Plana ha aplegat un recull monumental d’estris de la pagesia, que ens convida a visitar, profusament il·lustrats i definits, a Eines de pagès (2007). Sense ajornaments, tots tenim un any que s’estrena aviat per fer el sembrat d’agroparaules, “tan segur, com el fajol d’Olot”. I mentrestant els polítics haurien d’adonar-se que el rerepaís s’esgota i la xemeneia del Mas Català ja no fumeja.
DEL DINOU AL VINT-I-U / MASCLISME, DONA I MOVIMENT OBRER JOAN BARNADAS (barnadas@terra.es) Aquests dies la televisió ens turmenta amb un antiestètic i invasiu anunci sobre la igualtat entre els homes i les dones a la feina que, sincerament, no sé què persegueix. No té en compte que si les dones reben menys remuneració que els homes per un mateix lloc de treball no és pas per una qüestió de principis (actualment ningú no pensa que la dona és inferior a l’home), sinó per algun motiu pràctic (productivitat, rendiment, força, maternitat, absentisme, dedicació, disponibilitat, preparació, motivació, més oferta...). Per tant, de res no serveix que ens persuadeixin amb eslògans adoctrinadors; més valdria que posessin les mesures per pal·liar les causes (guarderies, subvencions, horaris escolarslaborals...) de la discriminació. Sovint, quan analitzem el passat, també tenim aquesta esbiaixada ideològica que tenen els promotors de la campanya institucional per la igualtat, i no som capaços d’escatir les causes que expliquen per què les coses són o han estat d’una manera i no d’una altra. Per exemple, en el conveni signat l’any 1855 entre els fabricants de faixes i els obrers federats d’Olot, es prohibia explícitament que les dones poguessin fer anar els telers. De la mateixa manera, l’any 1909, una de les condicions que demanaven els obrers de la fàbrica Descals per acabar una vaga, que els va ser acceptada, era que les dones no ocupessin determinats tipus de telers. Era masclisme? No. El que passava és que les dones cobraven menys, els fabricants acomiadaven homes per rebaixar costos, els homes no trobaven cap altra feina i les famílies reduïen els seus ingressos. Amb el canvi les famílies obreres hi perdien, per això s’hi oposaven. No discuteixo pas que el món del treball no fos domi- UNA EDUCACIÓ OLOTINA / NACIONALISMES (2): EM FA POR TOT NACIONALISME EXCLOENT SIGRID WERNING Em temo que, pel que fa al nacionalisme català, m’he de declarar en bancarrota mental, intel·lectual i psíquica. Quan en aquest Cartipàs vaig fer el primer intent de situarme en la problemàtica, vaig acabar amb la frase “Em fa por tot nacionalisme excloent.” I encara em veia amb cor de començar aquesta segona part amb les mateixes paraules que, per cert, per a mi continuen essent veritat. Doncs, amb el lliri de bona catalanitat a la mà, vaig començar a escriure: “A l’estiu de 1977 vam batejar la nostra filla gran. El pare de la criatura va considerar imprescindible dirigir algunes paraules als reunits a la capella. El petit discurs partia d’una frase de la Carta als Colossencs, on l’apòstol diu “aquí no hi ha més grec ni jueu (...) estranger, esclau, lliure, sinó el Crist, que és tot en tots”. Vam incorporar a la cita “ni xarnego ni català”. Aleshores els xarnegos eren un col·lectiu que donava per molts judicis i prejudicis: eren la gent que vivia a Sant Roc i parlaven castellà, amb un estat socioeconòmic que no era res de l’altre món i que, per tant, rebien ajudes que la gent ben olotina, per magre que ho passés, no rebia. Així ho deia la vox populi. D’aquí el discurs del bateig, i d’aquí la tendència del meu pH-metre nacionalista cap al roig encès. ¿No es mostrava aquí la cara lletja del nacionalisme, aquell que aixeca barreres entre ELLS i NOS- ALTRES, que no veu persones, sinó grups homogenis que no mereixen confiança?” Un cop aquí em van envair els dubtes: ¿no magnificava un fenomen sociocultural que, per més reprovable que fos, no és de cap de les maneres ni una especialitat catalana, 5 nat pels homes, però possiblement era l’àmbit que ho era i ho és menys. És indiscutible que en els cent primers anys d’història del moviment obrer a Olot no hi ha hagut cap dona que fos de la junta d’una societat obrera, ni representant a cap comissió mixta, junta o tribunal industrial. Però no és menys cert que l’any 1900 es va signar un conveni entre les fàbriques Feixas de Besalú i Tortellà signat per les representants de les obreres. Serà poc, però és més del que hi havia en aquell moment en el món judicial, polític i social. Més enllà de la direcció, no es pot negar que les dones tenien un paper cabdal dins del moviment sindical, especialment durant els conflictes laborals, ja que actuaven de força de xoc a primera línia. Efectivament, eren les dones les que durant les vagues se situaven davant la porta d’entrada de les fàbriques i insultaven els obrers que seguien treballant, els “esquirols”, mentre els seus marits eren al bar o al local del sindicat o havien marxat a treballar a altres indrets (durant la guerra mundial, a les mines i fàbriques franceses hi varen anar molts obrers olotins quan estaven en vaga en defensa dels seus drets). Eren les dones les que recorrien les llars de les famílies benestants demanant ajudes, recordant el conflicte i exercint pressió. També varen ser les dones les úniques que varen arribar a manifestar-se descontroladament pels carrers d’Olot durant alguna vaga de l’any 15 i del 19. Era masclisme? No, aprofitaven que les forces d’ordre les tractaven amb més benevolència que no pas als homes. De fet, actuaven conjuntament perquè entenien que els homes i les dones tenim interessos familiars que són comuns... la qual cosa avui sembla que no sempre s’entén! ni necessàriament va associat a un nacionalisme? D’altra banda: a l’<strong>Ajuntament</strong> d’Olot hi ha representat un partit que abusa del nom de Catalunya, proclamant l’exclusió dels nous xarnegos, dels immigrants. I també recordo que una catalana prominent va manifestar la seva por que els musulmans convertissin les nostres capelles romàniques en mesquites. Si el nacionalisme s’expressa així, és una aberració. Però el país nodreix més nacionalismes: polítics (d’esquerra, de centre, de centre-dreta i independentistes), politicomentals (com ara els cofois i els victimistes) i d’altres... Consultant el Google vaig trobar 379.000 entrades corresponents a nacionalisme català. Això és per abaixar els ànims del més ben intencionat! Vaig pensar en aquell anglès que va proposar de suprimir la paraula Déu i substituir-la pel mot cotó. Seria, potser, aclaridor si ho féssim amb aquesta paraula que comença amb “n”. Crec que així veuríem sense filtres nacionalistes molts, molts catalans solidaris i generosos, que tenen cura del seu país, de la seva llengua, del seu paisatge..., que estimen la seva pàtria, fins i tot desesperadament (penso en Espriu), que tenen, però, com la meva amiga Esther Boix, molts problemes amb aquell –isme, perquè aixeca fronteres. En aquest sentit, em surt de l’ànima l’última estrofa de l’Himne dels nens, de Brecht: I com que millorem aquest país L’estimem i el protegim I ens pot semblar el més estimat Com a altres pobles el seu.
Page 1 and 2: ciutat, patrimoni, memòria núm. 1
Page 3: COL·LECCIÓ LOCAL MONOGRAFIES Els
Page 7 and 8: ELS NOMS DE LA TERRA / MIRADOR ENCA

desembre - Ajuntament d'Olot

You also want an ePaper? Increase the reach of your titles

Delete template?

Save as template?