desembre - Ajuntament d'Olot

ciutat, patrimoni, memòria núm. 19 / Olot, desembre 2007
Coordinació: Antoni Mayans i Xavier Puigvert • Edició: Institut de Cultura de la Ciutat d’Olot i Arxiu Comarcal de la Garrotxa
LA QÜESTIÓ / SOBRE LA MEMÒRIA HISTÒRICA
Fa dos mesos plantejàvem la dificultat d’arribar a un consens a l’entorn de
la memòria històrica a la ciutat, especialment pel que fa a la guerra civil. Aquest
article matisa algunes de les afirmacions expressades en aquell moment per un
col·laborador d’aquest butlletí.
És evident que a setanta anys de la
guerra civil segueix essent una vergonya
que no s’hagin homenatjat com cal
els milers de víctimes provocades per
l’aixecament militar-feixista, menystingudes
i oblidades durant la dictadura,
mentre que sí que ho havien estat,
i durant quaranta anys, les víctimes de
la repressió republicana. De la mateixa
manera que, a trenta anys de la transició,
era també vergonyós que un règim
democràtic no hagués estat capaç de
condemnar i deslegitimar la dictadura
franquista. En aquest sentit la Llei de
la memòria històrica hauria de complir
aquest doble objectiu.
És evident també que ningú no
pot oblidar les conseqüències d’aquell
aixecament i no es pot caure en l’error
d’oblidar cap dels morts. Però la
injustícia i el greuge comparatiu eren
tan flagrants que ha calgut un cop legislatiu
per intentar posar les coses al seu
lloc. És per això especialment mesquí
que hom vulgui sacsejar, en aquests
moments, determinats monuments i
vulgui posar sobre la taula les comparatives
de les víctimes d’un i l’altre
bàndol. En aquest sentit, em sembla
especialment rellevant les conclusions
que un grup d’historiadors i juristes
varen adoptar en la Jornada sobre Violència,
repressió i justícia a Catalunya
(1936-1975):
“Considerem inacceptable l’actitud
dels qui ara reaccionen iradament
contra tot intent de treure de l’oblit i retornar
la seva dignitat a les víctimes de
la violència franquista. És significatiu
que aquells que mai no han condemnat
la dictadura ara s’oposin a aquesta política
de reconciliació i de justícia, amb
el pretext que és furgar en velles ferides.
En aquest sentit, és particularment
lamentable la campanya de l’episcopat
espanyol de cara a les beatificacions o
canonitzacions massives anunciades per
a l’octubre vinent a Roma. Cal recordar
que la política desenvolupada pel règim
franquista de només reconèixer les víctimes
de la denominada Causa Nacional
i la seva utilització de forma venjativa
va comportar la negació d’una autèntica
voluntat de reconciliació.
Després de gairebé trenta anys
de democràcia, és hora que les institucions
promoguin el reconeixement,
la memòria i la reparació de totes les
víctimes de la dictadura franquista;
alhora, fent ús d’un autèntic esperit de
reconciliació, també han de curar pel
respecte i la memòria d’aquells ciuta-
ANIVERSARI / CENTENARI DEL CAFÈ NOVEDADES
L’agost del 1907 obria les seves
portes al passeig de Miquel Blay
d’Olot el Cafè Restaurant –després
només Cafè– Novedades, propietat
de Gaietà Vila i Roca, un reconegut
cuiner i cafeter vingut de Mataró, que
havia fet fortuna aquí. Després d’aixecar
l’edifici modernista que duu el seu
nom entre el passeig i l’església parroquial,
Vila va destinar tots els seus
esforços a obrir i gestionar un cafè restaurant
igualment novedós i trencador
als baixos que, tot i els diversos canvis
de propietari, ha marcat la sociabilitat
olotina durant anys.
El nou local va ser el primer a
diferenciar-se dels cafès i tavernes que
abundaven a la ciutat per la seva ubicació
en un espai cèntric, la seva estètica
moderna i la seva terrace, unes característiques
que introduïen un aire cosmopolita
desconegut fins aquell moment
a Olot. En les seves diverses etapes, el
Novedades va ser un dels establiments
més populars, on es podia jugar a cartes
i iniciar profundes tertúlies sense el
partidisme que imperava a la majoria
de cafès de societats recreatives. Va servir
les darreres tasses a la clientela l’any
1973, substituït per una llibreria.
1
dans que, per raons de condició social,
opció ideològica o creences religioses,
van ser víctimes de la violència desfermada
com a reacció a la sublevació del
18 de juliol de 1936”.
Fa poc, però, el que jo crec una
desafortunada nota a El Cartipàs feia
esment exclusivament i posava l’èmfasi
en el monument existent al Triai.
Una massacre que, recordem-ho, va
aixecar, l’endemà de produir-se, veus
de protesta en el consistori olotí aquell
octubre de 1936. Per contra, ningú
trobarà ni un bri de condemna a les actes
municipals pels judicis (diguem-ho
així) sumaríssims de centenars d’olotins
ni per les execucions al cementiri
de Girona, en tota la postguerra.
Vagi per endavant que sóc partidari
de mantenir la creu del Triai perquè
forma part de la nostra història, la
que no podem oblidar. Una altra cosa
serà la simbologia feixista que encara
hi ha a la base del monument, que fins
i tot desdiu de la ideologia de la majoria
d’aquells morts. Però ara és l’hora
de reparar una injustícia. Els uns van
ser, legítimament, homenatjats i ningú
sensat planteja d’oblidar-los, mentre
que els altres varen ser condemnats,
a més, al silenci. Ara és l’hora que no
hi hagi morts de primera i de segona.
Olot té un deute amb aquells morts, és
cert. I amb tots els altres.
JORDI PUJIULA

REPERTORI DE FONS / PRESÈNCIA D’OLOT
I LA GARROTXA A L’ARXIU DEL COL·LEGI D’ARQUITECTES
L’Arxiu del Col·legi d’Arquitectes
es troba situat a l’edifici de la Pia
Almoina, al costat de la catedral de
Girona. Des d’aquella talaia privilegiada
vetllem per difondre el coneixement
de l’arquitectura de la ciutat i també de
tota la demarcació. Els mitjans amb
què comptem provenen en bona part
de les donacions de fons professionals
dels arquitectes. Gràcies a aquesta rica
documentació podem conèixer les
obres que aquests varen construir i, en
moltes ocasions, rellegint la correspondència
i escrits que solen acompanyar
els plànols, les motivacions i la filosofia
que hi ha darrere dels projectes.
Si ens interessa saber quin contingut
de l’Arxiu del Col·legi d’Arquitectes
té relació amb la comarca
de la Garrotxa i la ciutat d’Olot, ben
aviat se’ns presenten al davant els
projectes de dos arquitectes gironins
vinculats professionalment a Olot:
es tracta de Joan Roca Pinet i Josep
Esteve Corredor. Ambdós exerciren
d’arquitectes municipals de la ciutat.
En el cas de Roca Pinet resten com a
testimoni les fàbriques Descals (1917)
i Can Joanetes (1927-29) i, especialment,
l’eixample Malagrida, ciutatjardí
que exemplifica el somni del ric
indià Manuel Malagrida, iniciat amb
l’hemisferi espanyol, projectat per
Roca Pinet el 1916. L’any 1926 Josep
Esteve Corredor seria l’encarregat de
projectar l’hemisferi americà, que mai
no es va arribar a construir. A Josep
Esteve Corredor, Olot li deu bona part
de l’expansió urbana del segon terç del
segle XX i les cases Gratacós, Masllopart,
Griñó, Farjas i Pagès, entre d’altres,
totes construïdes durant la dècada
dels anys 20 del segle passat.
Aquest repàs als fons d’arquitectura
garrotxina a l’Arxiu del COAC
no pot deixar de banda la figura de
Joaquim M. Masramon de Ventós.
Aquest arquitecte era fill de Josep M.
Masramon Vilalta, advocat i membre
destacat de diferents entitats culturals
olotines. Per a ell i la seva família,
Rafael Masó va construir entre 1913
i 1914 la Casa Masramon, al número
6 del carrer Vayreda, en ple eixample
Malagrida. Aquest immoble ha esdevingut
l’única obra de nova planta
que l’arquitecte noucentista gironí va
construir a la Garrotxa. Masó havia
intervingut anys abans (1909-1910)
en la reforma del mas la Riba de la
Vall de Bianya, propietat de Josep M.
Burch, i en la restauració i altar de
Sant Salvador de Bianya (1910-1911),
patrocinada per Isidre Pujador. Però,
en qualsevol cas, on Masó va deixar la
seva empremta més genuïna, fruit de
l’amistat amb el seu propietari, fou en
la casa Masramon d’Olot.
La nova llar seria ocupada per
la jove parella i els seus fills, entre els
quals hi havia Joaquim M. Masramon,
que aleshores comptava 4 anys d’edat.
En aquella casa creixeria i es desenvoluparia
per esdevenir un arquitecte de
referència a les comarques de Girona.
Joaquim M. Masramon, a qui algú ha
definit com l’arquitecte de la llum, és
l’autor d’obres tan emblemàtiques com
l’església de Sant Josep de Girona,
projectada i construïda entre 1950 i
1953. Tot i això, l’obra més coneguda
de Masramon a la seva ciutat és la
ciutat-jardí de Sant Pere Màrtir, projecte
que va realitzar en col·laboració
amb Ignasi Bosch, l’any 1950, per al
Patronat de l’Obra Sindical del Hogar.
Hi trobem reminiscències del barri de
Sant Narcís en la seva plaça porxada al
capdamunt del turó, i la seva església,
construïda en peculiar pendent cap a
l’entrada, té els trets premonitoris en
els arcs i el tractament de la lluerna
que després exercitaria amb èxit a Sant
Josep de Girona. També mereixen un
comentari els passos porxats que alhora
havien de servir com a veritables
murs de contenció de terres, en uns
terrenys de pronunciats pendents i
pluges generoses.
Serveixin aquestes ratlles per recordar
aquells professionals i les seves
obres, a la llum dels documents que es
conserven als nostres arxius.
ROSA MARIA GIL TORT
Arxivera
2
BREVIARI
Aquest mes de novembre, s’han
fet públics els veredictes de les Beques
Ciutat d’Olot de l’any 2007 per
a projectes d’investigació que convoca
l’Ajuntament d’Olot. El jurat de la
Beca de Ciències Socials i Humanes
Ernest Lluch ha decidit declarar
deserta la convocatòria d’enguany.
D’altra banda, la Beca d’Investigació
en Ciències Naturals ha estat adjudicada
al projecte Descripció dels
factors geoclimàtics sobre el medi
natural i el paisatge de la Garrotxa.
Identificació dels topoclimes i possibles
efectes de l’escalfament global
sobre el territori, de Jordi Zapata,
Jordi Mazón i Marcel Costa.
•••
El passat 17 d’octubre va morir
a Saragossa el doctor en dret Enric
Mut i Remolà. Nascut al veïnat de
la Canya (Sant Joan les Fonts) el
1917, Mut va publicar diversos treballs
d’història econòmica i jurídica,
alguns dels quals centrats en aspectes
locals, com ara “Olot en tiempo de
Jaime I”, dins el X Congreso de Historia
de Aragón (1982), i “Un pacto
fiscal entre campesinos y vecinos de
Olot. 10 de enero 1571”, dins Jerónimo
Zurita, su época y su escuela
(1986). A més, és l’autor dels relats
autobiogràfics Apunts de sociologia
semi-rural (Olot, 1990) i Sociologia
urbana. Olot els anys vint i trenta
(Olot, 1991).
•••
El director de l’Arxiu Diocesà de
Girona, mossèn Josep M. Marquès i
Planagumà (Cruïlles, 1939) va morir
a Girona el 8 de novembre. Sacerdot
des de 1963, llicenciat en teologia a
la Pontifícia Universitat Gregoriana
de Roma i en filosofia i lletres a la
Universitat Autònoma de Barcelona,
Marquès va exercir una intensa investigació
del patrimoni documental
i la història de la diòcesi des del seu
càrrec d’arxiver. Entre els seus més
de 170 treballs de recerca publicats,
cal destacar diverses monografies i
capítols sobre santuaris de la comarca
de la Garrotxa i alguns articles
apareguts als Annals del Patronat
d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca
i a les Assemblees d’Estudis sobre el
Comtat de Besalú.

COL·LECCIÓ LOCAL
MONOGRAFIES
Els boscos de l’Alta Garrotxa, Sadernes:
Consorci de l’Alta Garrotxa,
2007, [16] p.
Edició a cura d’Albert Albertí (La Copa,
SCCL) i Josep Gordi.
Cuina volcànica. La cuina dels restaurants
de la Garrotxa, Valls: Cossetània
Edicions, 2007, 156 p.
Edició a cura de Pep Nogué.
Geometría y movimiento. Juan Puig
Manera (1955-1960). Un pintor cinético
en París, Madrid: Galería de
Arte José de la Mano, 2007, 64 p.
Artista nascut a Olot, l’any 1921. Textos
d’Àngel Llorente, Paula Barreiro i Alberto
Manrique de Pablo.
GIRONA, Ramon,
La niña del día y la noche. Cuento
de Venezuela, Barcelona: Libros del
Zorro Rojo, 2007, 32 p.
Il·lustracions de Christian Ynaraja.
GIRONA, Ramon,
El pájaro de la felicidad. Cuento del
Tíbet, Barcelona: Libros del Zorro
Rojo, 2007, 32 p.
Il·lustracions de Lluisot.
GIRONELL, Martí,
I segreti del ponte di Besalù, Milà:
Sonzogno, 2007, 304 p.
IDESGA,
Un cub de mil cares. Diagnosi
per a l’impuls de polítiques locals
de joventut a la Garrotxa, Olot:
Consell Comarcal de la Garrotxa,
2007, 173 p.
IDESGA,
Un cub de mil cares. Diagnosi per
a l’impuls de polítiques locals de
joventut a la Garrotxa. Resum
executiu, Olot: Consell Comarcal
de la Garrotxa, 2007, 63 p.
Joanmiquel Font. Dues dècades d’art,
[Olot]: [l’autor], 2007, 133 p.
Parcs naturals de Catalunya. Zona
Volcànica de la Garrotxa. Rutes
i activitats, Barcelona: Ediciones
Primera Plana, 2007, 127 p.
TORRENT, Anna i VILANOVA, Fina,
Cultura clàssica. 3r ESO, Barcelona:
Barcanova, 2007, 157 p.
VALLS, Josep,
Nus i crus, Barcelona: Empúries,
2007, 233 p.
Premi Marian Vayreda, 2007.
ARTICLES
BASCOMPTE, Jordi,
“Biology and mathematics”, Arbor,
núm. 725, març 2007, p. 347-352.
BASCOMPTE, Jordi i JORDANO,
Pedro,
“Plant-animal mutualistic networks:
the architecture of biodiversity”,
Annual Review of Ecology,
Evolution and Systematics,
núm. 38, 2007, p. 567-593.
CANAL, Jordi,
“El carlismo en España: interpretaciones,
problemas, propuestas”,
Trienio, núm. 49, maig 2007, p.
193-215.
CANAL, Jordi,
“Recaredo contra la Revolución:
el carlismo y la conmemoración
del ‘XIII Centenario de la Unidad
Católica’ (1889)”, dins Carolyn
P. BOYD (ed.), Religión y política
en la España Contemporánea,
Madrid: Centro de Estudios Políticos
y Constitucionales, 2007, p.
249-269.
CANALS, Josep M.,
“Passavolants que han deixat petja
a Olot: Honorat Vilamanyà i
Mercè Sala”, La Comarca d’Olot,
núm. 1.419, 15 novembre 2007,
p. 31-33.
CAPDEVILA, Caterina,
“Les confraries del Roser a la diòcesi
de Girona: la capella del Roser de
Sant Pere d’Ullastret (1593-1766)”,
Annals de l’Institut d’Estudis Gironins,
XLVIII, 2007, p. 127-150.
CARRERAS, Joan,
“La cambra de mossèn Cinto”,
Revista de Girona, núm. 245, novembre-desembre
2007, p. 94-95.
COMADIRA, Narcís,
“Memòria dels verds”, Descobrir
Catalunya, núm. 115, desembre
2007, p. 96-97.
ESTEBAN, Ramon,
“Un bosc ple de vida [la fageda d’en
Jordà]”, Descobrir Catalunya, núm.
115, desembre 2007, p. 86-91.
3
GIRONELL, Martí,
“Sentir-se com a casa”, Descobrir
Catalunya, núm. 115, desembre
2007, p. 56.
HERNÁNDEZ, Gaspar,
“La vall d’en Bas, al detall. Passegem
pel Mallol, Sant Quintí i els
Hostalets”, Descobrir Catalunya,
núm. 115, desembre 2007, p. 92-
95.
MASANÉS, Cristina,
“Territori remença. Els escenaris
de la lluita pagesa de la mà de
Francesc de Verntallat”, Descobrir
Catalunya, núm. 115, desembre
2007, p. 76-79.
MURLÀ, Josep,
“De plaça en plaça. Els centres neuràlgics
de la Garrotxa”, Descobrir
Catalunya, núm. 115, desembre
2007, p. 66-71.
NUET, Josep i MORELL, Àngels,
“Mapa de la vegetació de la muntanya
d’Aiats”, Muntanya. Centre
Excursionista de Catalunya, núm.
872, agost 2007, p. 12-19.
PALAU, Pep,
“Qüestió de (bon) gust. La ratafia,
un símbol d’Olot”, Descobrir Catalunya,
núm. 115, desembre 2007,
p. 72-75.
PALLÀS, Xavier,
“Aquests de la capa negra [Sardana
curta del segle XIX]”, Butlletí de
l’Alta Garrotxa, núm. 7, 2007,
p. 3.
PLANAGUMÀ, Llorenç,
“Erupcions amb història”, Descobrir
Catalunya, núm. 115, desembre
2007, p. 84-85.
PUJOL, Clàudia,
“Creadors de gegants. Una factoria
animal al poble de Batet de la
Serra”, Descobrir Catalunya, núm.
115, desembre 2007, p. 80-83.
SUREDA, Pere Joan,
“La destrucció d’esglésies gironines,
una història gràfica pendent”,
Revista de Girona, núm.
245, novembre-desembre 2007,
p. 30-35.
Inventari d’edificis i mobiliari litúrgic
destruïts a les esglésies parroquials de
Castellfollit de la Roca, Juïnyà, Mieres,
Montagut, Oix, les Planes d’Hostoles i als
santuaris dels Arcs (Santa Pau), el Mont
(Albanyà), la Salut (Sant Feliu de Pallerols)
i el Tura (Olot).

EL FIL D’OLOT EN EL LABERINT DE BARCELONA / LAPSUS
MARGARIDA CASACUBERTA
“Lapsus” vaig veure que deia un missatge de l’Antoni
Mayans que m’acabava d’arribar al correu electrònic. Vaig
clicar-hi al damunt una mica inquieta, però ben lluny d’imaginar
el contingut real del missatge. Literalment: “Estimada
Mita: Em temo que tots plegats hem comès un lapsus en el
teu article de l’últim Cartipàs, que ja és al carrer. El Desconsol,
si no estic ofuscat, és de Josep Llimona i no de Josep
Clarà. Com a editor no tinc excusa, ho hauria d’haver advertit.
Només puc dir, com a descàrrec, que quan vaig llegir
l’article vaig pensar: ‘Ah, creia que era d’en Llimona’, però
va pesar més la teva autoritat –que, evidentment, per a mi
mantens intacta– que la meva intuïció, i no ho vaig comprovar.
Te’n demano disculpes. Pensa’t si vols fer alguna nota
en el proper número. Jo també ho faré.” Lapsus: paraula
llatina que vol dir, en el català que ara es parla, error per
descuit, relliscada, en sentit figurat, i que provoca a qui el
té, a saber, una vergonya indescriptible acompanyada d’un
zum-zum als polsos i d’una suor freda només comparable a
la que produeixen aquells malsons dels quals et sents feliç
de despertar i comprovar-ne la virtualitat.
Què m’havia passat? També jo sabia que El Desconsol
no ha estat mai de Josep Clarà sinó de Josep Llimona. I si
no ho hagués sabut, la bibliografia que vaig consultar abans
d’escriure el text, me n’hauria fet adonar i, ben segur, rectificar,
amb la qual cosa m’hauria pogut estalviar el zumzeig i
la suor i la mala consciència d’haver posat en un trencacolls
l’editor d’El Cartipàs. Perquè el fet és que, malgrat haver
vist repetidament esmentat el nom de l’escultor Llimona,
vaig escriure automàticament Clarà; malgrat corregir unes
VERBI GRATIA / AGROBOTIGA DE PARAULES (2)
JOSÉ LUIS BARTOLOMÉ
El tècnic agrònom Josep Pitu Guix divideix el capital de
deu mots en dos rengles: cinc del florilegi proposat i d’altres
cinc triats del magatzem de la seva experiència acumulada
com a comunicador radiofònic i persona en contacte afable
i permanent amb la gent rural. Del primer grapat proclama,
sense favoritismes, “badiguer” (munt de fusta estellada),
“gaiato” (bastó usat pels pastors de xais per ajudar-se a conduir-los
i caminar), “mòlta” (pal clavat a terra que serveix
per formar el paller), la menjada del “reveixinall” a què ja
feia esment el poeta i, per últim, la “sútia”, que definirà el
pagès més endavant. Del segon manat, “eixonar” (estirar les
fulles dels lledoners per donar menjar al bestiar), “(fer) grilleries”
(fer coses per passar l’estona quan plou), “mostada”
(la cabuda del gra o altra matèria entre dues mans posades
en conca), “sol blanc” (ploure fang), i “xarcolar” (cavar els
sembrats).
El pagès Francisco Casals, de Joanetes, té més difícil la
tria i pot fer aportacions més extenses fora del recull oficial:
“asuara” (fa una estona), “talallar” (vigilar el bestiar, també
la mainada), “escambell” (per seure per munyir les vaques),
“arrodit de fred” (arronsat, mort de fred). En el seu testimoni
no falten veus originals, de persones ja difuntes, com
les d’en Llorenç de Can Caló de Joanetes, que compartia
la pagesia amb la fabricació de cistells o coves: “escatir”
(discutir, raonar una cosa), “tenir encontres” (dificultats,
entrebancs), o la memorable “Calai, quina tempúria!”
(referint-se al mal temps). Del decàleg recomanat, el pagès
mostra la seva predilecció, en ordre ascendent, per: “cagafems”
(baiard, civera), “pinte” (rascle amb moltes pues per
4
quantes vegades el text abans d’enviar-lo i llegir-hi també
unes quantes vegades el nom de Clarà, no en vaig enregistrar
el significat, encara que Clarà se’m representi com el
model de l’escultor noucentista, autor de figures hieràtiques,
de formes clàssiques, i Llimona sigui el simbolista sinuós i
sensual malgré lui i malgrat l’activisme antimodernista que
l’havia fet militar a les files del Centre Artístic de Sant Lluc
juntament amb els olotins i també antimodernistes Joaquim
i Marian Vayreda i Josep Berga i Boix, els únics membres no
barcelonins que va acceptar una institució programàticament
gremialista, catòlica i tradicionalista. Què m’havia passat? El
lligam entre Llimona i Olot és clar, però també és cert que
Llimona no és olotí –i Clarà sí–, i que jo m’havia proposat
parlar de la petja olotina a Barcelona, i que quan vaig anar
al parc de la Ciutadella, aquell diumenge a la tarda, jo hi
anava no pel Desconsol, sinó per l’efígie del pintor Joaquim
Vayreda signada per l’escultor Manuel Fuxà, encarregada
per la Junta de Museus l’any 1915 per tal de decorar el jardí
del Palau de Belles Arts construït en el recinte de l’Exposició
Universal de Barcelona de 1888 i enderrocat, la dècada dels
seixanta, per edificar-hi els actuals jutjats, moment en què el
bust va ser traslladat davant del Museu d’Art Modern –ara
a Montjuïc–, tan a prop de l’escultura de Josep Llimona que
sembla que se la miri des de darrere uns boixos...
Sigmund Freud va dedicar un dels seus llibres més famosos
a l’anàlisi dels lapsus i altres “psicopatologies de la
vida quotidiana”. Difícilment podré trobar el desllorigador
del meu. Només em resta, per damunt de qualsevol altra
consideració, demanar-vos-en disculpes.
replegar la palla després de la batuda), “trapa” (forat en
un sostre o teulada per deficiència de l’enrajolat o de les
teules), la mesura del “quarter” o “quartera”, “saó” (la terra
apta per sembrar-hi després d’una ploguda), “sútia” (el clot
fet a terra on cremen la llenya per fer carbó), “saió” (el tros
de terra que el masover o l’amo donen al saioner perquè el
treballi), “aixadius” (voreres d’un camp sembrat), “espigot”
(el tros que queda de la panotxa un cop desgranada), “canyoca”
(trossos de troncs secs d’espiga de blat de moro) i,
finalment, la més preuada, “condeir” (o “acondeir”): donar
menjar als animals domèstics: gallines, porcs, vedells, etc.
Conservar el lèxic tradicional és un ofici popular collectiu
que pot semblar feixuc, però possible si es fa amb
estima i orgull per les coses pròpies, amb la cura i diligència
tradicional dels nostres pagesos. Aquesta ha estat la labor
encomiable d’Anna Montañá i el seu espòs, Jaume Plana.
L’Anna, amb la seva novel·leta Temps d’abantes...Temps
d’emprés (2005), el relat autèntic de la Teresina, la masovera
del Prunell, un vestigi d’una forma de vida i d’un parlar
(el glossari al final del llibre és un petit tresor) no gaire llunyà
en el temps, assentat a l’Alta Garrotxa i a les rodalies de
la capital. El doctor Plana ha aplegat un recull monumental
d’estris de la pagesia, que ens convida a visitar, profusament
il·lustrats i definits, a Eines de pagès (2007).
Sense ajornaments, tots tenim un any que s’estrena
aviat per fer el sembrat d’agroparaules, “tan segur, com el
fajol d’Olot”. I mentrestant els polítics haurien d’adonar-se
que el rerepaís s’esgota i la xemeneia del Mas Català ja no
fumeja.

DEL DINOU AL VINT-I-U / MASCLISME, DONA I MOVIMENT OBRER
JOAN BARNADAS (barnadas@terra.es)
Aquests dies la televisió ens turmenta amb un antiestètic
i invasiu anunci sobre la igualtat entre els homes i les
dones a la feina que, sincerament, no sé què persegueix. No
té en compte que si les dones reben menys remuneració que
els homes per un mateix lloc de treball no és pas per una
qüestió de principis (actualment ningú no pensa que la dona
és inferior a l’home), sinó per algun motiu pràctic (productivitat,
rendiment, força, maternitat, absentisme, dedicació,
disponibilitat, preparació, motivació, més oferta...). Per
tant, de res no serveix que ens persuadeixin amb eslògans
adoctrinadors; més valdria que posessin les mesures per
pal·liar les causes (guarderies, subvencions, horaris escolarslaborals...)
de la discriminació.
Sovint, quan analitzem el passat, també tenim aquesta
esbiaixada ideològica que tenen els promotors de la campanya
institucional per la igualtat, i no som capaços d’escatir
les causes que expliquen per què les coses són o han estat
d’una manera i no d’una altra. Per exemple, en el conveni
signat l’any 1855 entre els fabricants de faixes i els obrers
federats d’Olot, es prohibia explícitament que les dones
poguessin fer anar els telers. De la mateixa manera, l’any
1909, una de les condicions que demanaven els obrers de
la fàbrica Descals per acabar una vaga, que els va ser acceptada,
era que les dones no ocupessin determinats tipus de
telers. Era masclisme? No. El que passava és que les dones
cobraven menys, els fabricants acomiadaven homes per
rebaixar costos, els homes no trobaven cap altra feina i les
famílies reduïen els seus ingressos. Amb el canvi les famílies
obreres hi perdien, per això s’hi oposaven.
No discuteixo pas que el món del treball no fos domi-
UNA EDUCACIÓ OLOTINA /
NACIONALISMES (2): EM FA POR TOT NACIONALISME EXCLOENT
SIGRID WERNING
Em temo que, pel que fa al nacionalisme català, m’he
de declarar en bancarrota mental, intel·lectual i psíquica.
Quan en aquest Cartipàs vaig fer el primer intent de situarme
en la problemàtica, vaig acabar amb la frase “Em fa por
tot nacionalisme excloent.” I encara em veia amb cor de començar
aquesta segona part amb les mateixes paraules que,
per cert, per a mi continuen essent veritat. Doncs, amb el
lliri de bona catalanitat a la mà, vaig començar a escriure:
“A l’estiu de 1977 vam batejar la nostra filla gran. El
pare de la criatura va considerar imprescindible dirigir algunes
paraules als reunits a la capella. El petit discurs partia
d’una frase de la Carta als Colossencs, on l’apòstol diu
“aquí no hi ha més grec ni jueu (...) estranger, esclau, lliure,
sinó el Crist, que és tot en tots”. Vam incorporar a la cita “ni
xarnego ni català”. Aleshores els xarnegos eren un col·lectiu
que donava per molts judicis i prejudicis: eren la gent que
vivia a Sant Roc i parlaven castellà, amb un estat socioeconòmic
que no era res de l’altre món i que, per tant, rebien
ajudes que la gent ben olotina, per magre que ho passés,
no rebia. Així ho deia la vox populi. D’aquí el discurs del
bateig, i d’aquí la tendència del meu pH-metre nacionalista
cap al roig encès. ¿No es mostrava aquí la cara lletja del
nacionalisme, aquell que aixeca barreres entre ELLS i NOS-
ALTRES, que no veu persones, sinó grups homogenis que
no mereixen confiança?”
Un cop aquí em van envair els dubtes: ¿no magnificava
un fenomen sociocultural que, per més reprovable que fos,
no és de cap de les maneres ni una especialitat catalana,
5
nat pels homes, però possiblement era l’àmbit que ho era
i ho és menys. És indiscutible que en els cent primers anys
d’història del moviment obrer a Olot no hi ha hagut cap
dona que fos de la junta d’una societat obrera, ni representant
a cap comissió mixta, junta o tribunal industrial. Però
no és menys cert que l’any 1900 es va signar un conveni
entre les fàbriques Feixas de Besalú i Tortellà signat per
les representants de les obreres. Serà poc, però és més del
que hi havia en aquell moment en el món judicial, polític i
social.
Més enllà de la direcció, no es pot negar que les dones
tenien un paper cabdal dins del moviment sindical, especialment
durant els conflictes laborals, ja que actuaven de força
de xoc a primera línia. Efectivament, eren les dones les que
durant les vagues se situaven davant la porta d’entrada de
les fàbriques i insultaven els obrers que seguien treballant,
els “esquirols”, mentre els seus marits eren al bar o al local
del sindicat o havien marxat a treballar a altres indrets
(durant la guerra mundial, a les mines i fàbriques franceses
hi varen anar molts obrers olotins quan estaven en vaga en
defensa dels seus drets). Eren les dones les que recorrien les
llars de les famílies benestants demanant ajudes, recordant
el conflicte i exercint pressió. També varen ser les dones
les úniques que varen arribar a manifestar-se descontroladament
pels carrers d’Olot durant alguna vaga de l’any
15 i del 19. Era masclisme? No, aprofitaven que les forces
d’ordre les tractaven amb més benevolència que no pas als
homes. De fet, actuaven conjuntament perquè entenien que
els homes i les dones tenim interessos familiars que són comuns...
la qual cosa avui sembla que no sempre s’entén!
ni necessàriament va associat a un nacionalisme? D’altra
banda: a l’Ajuntament d’Olot hi ha representat un partit
que abusa del nom de Catalunya, proclamant l’exclusió dels
nous xarnegos, dels immigrants. I també recordo que una
catalana prominent va manifestar la seva por que els musulmans
convertissin les nostres capelles romàniques en mesquites.
Si el nacionalisme s’expressa així, és una aberració.
Però el país nodreix més nacionalismes: polítics (d’esquerra,
de centre, de centre-dreta i independentistes), politicomentals
(com ara els cofois i els victimistes) i d’altres...
Consultant el Google vaig trobar 379.000 entrades corresponents
a nacionalisme català. Això és per abaixar els ànims
del més ben intencionat! Vaig pensar en aquell anglès que
va proposar de suprimir la paraula Déu i substituir-la pel
mot cotó. Seria, potser, aclaridor si ho féssim amb aquesta
paraula que comença amb “n”. Crec que així veuríem sense
filtres nacionalistes molts, molts catalans solidaris i generosos,
que tenen cura del seu país, de la seva llengua, del seu
paisatge..., que estimen la seva pàtria, fins i tot desesperadament
(penso en Espriu), que tenen, però, com la meva amiga
Esther Boix, molts problemes amb aquell –isme, perquè
aixeca fronteres.
En aquest sentit, em surt de l’ànima l’última estrofa de
l’Himne dels nens, de Brecht:
I com que millorem aquest país
L’estimem i el protegim
I ens pot semblar el més estimat
Com a altres pobles el seu.

APUNTS I REPUNTS NATURALS / TRETS A LA LLUNA
EMILI BASSOLS I ISAMAT
Els sistemes naturals, per definició,
són dinàmics i els organismes vius que els
componen intenten adaptar-s’hi com poden.
Algunes espècies ho aconsegueixen,
en canvi d’altres, les més especialitzades a
explotar un determinat recurs o hàbitat,
sobretot si els canvis en el medi són sobtats,
es veuen abocades a una quasi segura
extinció. Així, el llistat global d’espècies
experimenta contínues altes (procés d’especiació)
o baixes (procés d’extinció)
en funció de la capacitat adaptativa de
cadascuna. Una de les espècies que ha
aprofitat, com poques, els canvis que ha
sofert el nostre entorn, rural i urbà, des
de mitjan segle passat, ha estat l’estornell
(Sturnus vulgaris). L’estornell ha passat de
ser una espècie escassa a les darreries del
segle XIX –Estanislau Vayreda, en la seva
FRAN TRABALON
obra Fauna Ornitológica de la Provincia
de Gerona (1883), apuntava com un fet digne d’esment la
troballa d’un niu d’estornells al teulat d’una masia de la plana
de Vic, a la primavera de 1881– a ser considerada una
plaga actualment en alguns indrets d’Europa.
L’estornell és una espècie ecològicament molt malleable,
tant per la seva dieta, insectívora o frugívora segons
la disponibilitat d’aliment i l’època de l’any, com per l’ús de
l’hàbitat. L’estornell cria entre nosaltres a la primavera, però
és a l’hivern, quan arriba el gran contingent d’individus procedents
del centre i nord d’Europa, que el nombre total es
dispara. El seu gregarisme el porta a concentrar-se en grans
estols de milers d’individus. Les evolucions aèries dels núvols
d’estornells, modificant la trajectòria de vol de forma
quasi instantània (sempre m’he preguntat com aconsegueixen
tanta compenetració) és un espectacle hipnotitzador.
DIBUIXOS AMB EL COMPONEDOR / FRANCESC CASAS
DOMÈNEC MOLI
Al llarg de la vida es coincideix amb gent de totes les
mesures i de tots els àmbits socials, humanístics, físics i metafísics.
En Xicu –pels amics sempre serà en Xicu– només tenia
una faceta absolutament innegociable: era catòlic practicant.
I aquí no va deixar mai ni una escletxa per on discutir la seva
convicció. Ell ho explicava: “Sóc així i no canviaré”. Cap
dubte, cap qüestió. Dit això, era un amic amb qui es podia
parlar de tot, que ho entenia, ho discutia i acabava acceptant
la raó, la tingués qui la tingués. Era un liberal de fets, no de
paraules, com ara s’estila. Durant molts anys fórem veïns de
feina. Ell al carrer de Sant Ferriol; la impremta, al carrer dels
Dolors. Durant molt de temps la gent de la seva empresa
venia a comprar els llapis de fuster al taller. Eren el·líptics,
de mina gruixuda, d’aspecte ferotge dins la família dels llapis.
Per què escric això? I, sobretot, per què ho recordo?
Suposo que mai no seré capaç d’entendre el mecanisme que
governa la memòria. Ni tan sols la meva. Però avui, quan he
tornat del tanatori, de sobte he recordat els llapis. He trobat
la seva família entristida, amb la rígida i ordenada serenitat
que segueix la mort abans que la definitiva constatació de
l’absència sembri ombres sobre les ments. He pensat en
aquells ja llunyans anys, quan ell era el responsable de la
revista de l’Església i qui firma ho era del setmanari innombrable.
Decidírem fundar els primers Premis Ciutat d’Olot
6
Però els estornells no s’han fet famosos
per la vistositat del seu plomatge,
ni per les seves exhibicions aèries, ni
per la capacitat d’imitar els cants d’altres
ocells, sinó per les molèsties que
provoquen en els espais públics urbans,
sobretot parcs i jardins, on cada nit
s’ajoquen. L’arbrat urbà els ofereix el
recer que els manca en l’espai obert i
molta més seguretat enfront dels seus
potencials depredadors. Llàstima que
la pernoctació vagi acompanyada d’una
incontinència defecatòria que queda
impresa en paviments i cotxes, per a
desesperació dels mateixos veïns, brigades
municipals i conductors despistats.
Per combatre aquestes concentracions
nocturnes s’han emprat tota mena de sistemes,
tan originals com inútils: arengades
penjades, caçadors escopeta en mà,
robots espantaocells, petards amb ressonància amplificada,
sofre, ultrasons o podes dissuasives que l’única cosa que fan
és comprometre la correcta formació de l’arbrat i la futura
qualitat estètica de l’espai públic.
S’ha arribat a un conflicte de difícil solució, realment:
la població d’una espècie amb una àmplia distribució
mundial, que incrementa cada any els seus efectius i que
s’intenta combatre localment en funció de les alteracions
que provoca en indrets concrets. Fent-ho així, només
s’aconsegueix resoldre temporalment el problema, traspassar-lo
o posposar-ne la solució definitiva. S’actua sobre
els símptomes, però no sobre les causes que han motivat
aquesta desmesurada superpoblació d’estornells. És lògic i
comprensible que s’intervingui, però amb aquestes accions
no fem altra cosa que tirar trets a la lluna.
per tal d’evitar que els quatre (o trenta) col·laboradors dels
periòdics locals haguéssim d’anar a celebrar el dinar de la
festa del patró dels periodistes en diferents restaurants, a
conseqüència d’una rivalitat que, a mesura que passa el
temps, cada vegada sembla més ridícula i inexplicable. I
aquí, per unir voluntats, per llimar diferències, per trobar
solucions, aquí, amb en Xicu, s’hi podia comptar. Sempre.
I aquí no hi caben ni esquerres, ni dretes, ni catòlics, ni
ateus, ni redactors en cap, ni alcaldes, ni regidors... En
aquest paràmetre només hi trobareu la bona gent. Aquells
premis veieren, amb en Xicu, més de trenta edicions... fins
que vells i cansats decidírem abandonar-los en mans de
l’alcaldia. Aconseguírem cohesionar un grup en el qual era
present gent de totes les tendències. Els anys s’esmunyien,
l’un darrere l’altre, i seguíem junts, sense un retret, sense cap
malentès. Ara ja ens estem tornant a reunir, més enllà de les
muntanyes, l’Arcadi, en Peret, ara en Xicu...
Per què hauré pensat, ara mateix, en aquells llapis, en el
carrer dels Dolors? Potser perquè érem joves i volíem canviar
el món. No ho vàrem fer. Però el temps tampoc no va
canviar en Xicu. També podria ser que hi hagi pensat perquè
és la tardor i les fulles cauen –fins les dels arbres del camí del
tanatori– i anuncien l’estació trista que bressola la melangia
i els records absurds. I perquè no he volgut plorar.

ELS NOMS DE LA TERRA / MIRADOR ENCAPOTAT
XAVIER PUIGVERT I GURT
El nom no fa la cosa... però sí que
l’havia fet, caldria precisar. La irreverent
esmena de l’antiga dita troba en la
toponímia una deu abundosa d’exemples
que li donen la raó. Vegem-ne un
de clamorós.
El carrer del Mirador –o de Mirador,
com també apareix en molts textos–
és una petita via olotina que pràcticament
passa desapercebuda entre els
carrers del Roser i de Francesc Bolòs.
Més que un carrer, és un xamfrà que
s’allargassa fins a desaparèixer i que,
molts indicis ho fan sospitar, la majoria
de vilatans té serioses dificultats per
ubicar en el full de ruta quotidià. Aquí,
com deia, difícilment la placa a peu
dret s’adiu amb la realitat a peu pla:
no hi ha res a “mirar”, i si hi és, del
carrer estant no es veu. Per què, doncs,
se’ns entabana amb la promesa d’una
talaia cèntrica?
Com sempre, la veritat es troba en
la gènesi –el gènere aquí és d’allò més
important– i les peripècies del lloc i ens
fa lliures de malentesos. Quan aquest
indret va ser ocupat per les primeres
cases, poc abans de 1829, realment era
un lloc privilegiat. Tan sols era un tram
extramurs del camí de Ridaura, però
RARS / ONANISMI CONJUGALIS REMEDIA,
DE JAUME PUJIULA
A.M.
El jesuïta Jaume
Pujiula i Dilmé (Besalú,
1869-Barcelona, 1958)
és un dels científics més
notables que ha donat la
Garrotxa. Va estudiar filosofia
a Alemanya i biologia
a Suïssa i Àustria.
Investigador i docent, va
fundar l’Institut Biològic
de Sarrià i va ser l’introductor
de l’embriologia a
Espanya. És autor d’una
vintena de llibres i més
de tres-cents articles.
Preocupat per la disminució de la
natalitat en alguns països occidentals,
Pujiula va dedicar sengles opuscles
a estudiar-ne dues de les causes: el
primer, ¿Es lícito el aborto? (1932), a
l’avortament; el segon, Onanismi conjugalis
remedia (1940), a l’onanisme,
és a dir, la interrupció del coit retirant
el penis de la vagina abans de l’ejaculació,
una pràctica que l’autor qualifica
de “vici repugnant”.
Onanismi conjugalis remedia està
escrit íntegrament en llatí perquè Pu-
per ser una davallada suau del puig del
Roser oferia als nous inquilins un punt
de vista envejable de tot el sector occidental
de la plana olotina i la serra a
l’altra banda de la riera de Ridaura. En
el primer padró municipal, consta com
un carrer de tres cases anomenat de la
Miranda, un apel·latiu d’una claredat
etimològica extrema perquè, literalment,
significa “des d’on admirar”. El
1848 apareix ja amb la denominació
actual i ni el fet de ser inclòs dins del
clos emmurallat ni la seva lenta urbanització
–disposa de font pública
des de 1910; d’il·luminació nocturna
des de 1915; de llambordes des de
1919...– no van alterar la seva condició
de balconada oberta. La transmutació
de l’al·legoria visual en finestra cega va
tenir lloc uns anys després, a partir de
1925, quan la trama urbana va superar
les parets de la muralla –“per a deixarhi
entrar els aires de la ciutat nova que
a sos peus creix”, com proclamava el
setmanari El Deber– i habitatges i fàbriques
es van escolar pel pendent del
mirador amb alçàries que el desposseïen
de l’horitzó antany arcàdic.
Ara, el nom ens recorda la cosa,
encara que no hi sigui.
jiula s’adreça especialment
als confessors
que han d’orientar els
onanistes. La instauració
i la renovació de
la vida cristiana són la
solució principal contra
aquest vici, sosté
l’autor, però alguns
remeis, com l’oració
o la sana abstinència,
poden ajudar a combatre’l.
Els avenços
en la biologia, també,
i a aquest aspecte dedica
Pujiula la part central del llibre.
Així, després d’estudiar l’aparell reproductor
femení, la menstruació, els
períodes de fertilitat i esterilitat de la
dona i els nous mètodes científics per
determinar-los, Pujiula conclou que el
mètode Ogino-Knaus no només és eficaç
sinó també moralment lícit.
L’última part del llibre està destinada
a proporcionar arguments i
recomanacions als confessors perquè
puguin rebatre les possibles objeccions
dels onanistes.
7
BREVIARI
L’empresa Arqueociència Serveis
Culturals ha penjat a la seva pàgina
web (www.arqueociencia.com) diversa
informació sobre els treballs que
va desenvolupar durant els mesos
d’octubre i novembre del 2006 al
jaciment de Can Rubió de Joanetes
(la Vall d’en Bas). La intervenció,
sota la direcció dels arqueòlegs Jordi
Guàrdia i Felip i Karin Harzbecher
Spezzia, es va desenvolupar per encàrrec
de Túnel de Bracons UTE en
una extensa àrea afectada pels accessos
al nou túnel i va permetre documentar
un gran nombre d’estructures
(nou pous, quinze canalitzacions,
una habitació, un dipòsit i una bassa)
i materials (fragments de ceràmica,
objectes de metall i ossos). Cronològicament,
el jaciment pertany als períodes
altimperial i baiximperial romans
(segles I i VI dC.) i s’interpreta
com un centre d’activitat de drenatge
i distribució d’aigua de pluja o d’escorrentia.
És el primer assentament
d’època romana que s’ha excavat a
la conca alta del Fluvià i hom espera
que els resultats siguin presentats a
les IX Jornades d’Arqueologia de les
Comarques de Girona que tindran
lloc el juny de l’any vinent.
•••
El passat dijous 29 de novembre,
Televisió de Catalunya va emetre
el documental Del pintallavis
a la bala. La indústria de guerra a
Catalunya, dirigit per la periodista
Montserrat Besses i en el qual ha collaborat
l’Arxiu Municipal d’Olot. El
programa, que recorda la història de
la reconversió de tallers catalans en
fàbriques d’armes per al front republicà
durant la Guerra Civil, compta,
entre d’altres, amb la participació
de Ricard Teixidor, mecànic de la
fàbrica número 4, a la Canya; Ricard
Simon, administrador de la fàbrica
número 15, a Olot; la família Castañer,
propietària de l’empresa on
van ser reagrupats els tallers que formaven
part d’aquesta darrera fàbrica,
i l’historiador olotí Jordi Pujiula.
D’altra banda, l’editorial Pagès acaba
de publicar el llibre La indústria de
guerra a Catalunya (1936-1939), que
recull els textos, inèdits fins ara, que
Josep Tarradellas va redactar sobre la
producció d’armament a Catalunya
durant la Guerra Civil i que es conserven
a l’Arxiu Montserrat Tarradellas
i Macià, al monestir de Poblet.

ARXIU JORDI PUJIULA
IMATGES D’UN SEGLE / LA INDÚSTRIA DELS EMBOTITS
JORDI PUJIULA
Les fàbriques d’embotits, que avui ocupen una de les
primeres posicions en l’economia local, van néixer com a
tals; al final del segle XIX. És evident, però, que de llonganisses
i botifarres se n’havien fet a Olot des de feia segles,
d’una forma més o menys artesanal, en algunes carnisseries
de la vila. El doctor Danés i Torras parla d’uns inicis abans
de la guerra dels carlins, el 1872, per part d’en Joan Pujol,
al terme de les Preses, amb un gran edifici anomenat ja “La
Fàbrica de les Llonganisses”. Tot i així, Bolòs, el 1895, encara
no esmenta aquest sector com a rellevant a la vila. Ara
fa cent anys però ja hi havia registrades tres fàbriques a la
ciutat: les d’en Gou, en Vidal i en Baudili Descals.
De fet fou aquest darrer qui aconseguí portar el negoci
OBJECTE D’ESTUDI / GEOGRAFIA, PAISATGE I MEDI AMBIENT
La nostra comarca ha viscut al
llarg dels darrers decennis una transformació
del paisatge extraordinària,
uns canvis d’una magnitud i una intensitat
sense cap precedent històric.
Una transmutació derivada d’una nova
realitat econòmica, social i cultural
fruit d’una societat més benestant a
nivell material que viu cada cop més
deslligada de les activitats tradicionals
que havien modelat la fesomia de la
Garrotxa. No cal ser geògraf per haver-nos
adonat d’aquesta nova realitat
que es reflecteix amb una mimètica
fidelitat en el paisatge que ens envolta.
Així doncs, el paisatge és, en definitiva,
la plasmació territorial de les relacions
entre societat i medi al llarg del temps.
El paisatge de la Garrotxa, tal
com passa en bona part del nostre
país, tendeix cap a una estructura cada
cop més simple, cap a una configuració
cada cop menys diversa, una tendència
progressiva cap a un paisatge dual:
ciment-bosc. Per una banda, unes
valls ocupades per construccions, tant
industrials com residencials, i infraestructures
i unes muntanyes recobertes
per grans extensions forestals contínues.
Els principals sacrificats han es-
tat i són els paisatges agraris: camps de
conreus, pastures, marges i bosquines
que desapareixen a un ritme incessant.
Les conseqüències ambientals evidents:
desaparició d’espècies vinculades als
espais oberts, menor connectivitat
entre espais naturals, increment dels
riscos vinculats als incendis forestals,
pèrdua de qualitat estètica, pèrdua
de patrimoni cultural... En conclusió,
un paisatge i una diversitat biològica i
cultural menors.
La geografia contemporània ha
convertit el paisatge en un dels seus
temes centrals de recerca, tot i que cal
remarcar que ha estat una qüestió clau
des dels seus orígens com a ciència. I
com podem analitzar el paisatge? Les
metodologies que es poden emprar
són diverses i amb una utilitat sovint
complementària. Bàsicament, podem
diferenciar els mètodes qualitatius i
els mètodes quantitatius. Els mètodes
qualitatius ens aporten informació a
partir de les referències que es poden
recollir per exemple en les pintures,
les obres literàries, les fotografies antigues,
les informacions i dades històriques
o les entrevistes. Per altra banda,
els mètodes quantitatius han tingut
8
dels embotits fins a la categoria d’indústria
moderna. En Baudili Descals fou un olotí emprenedor
i destacat, que, a més del seu negoci,
participà en la vida municipal del seu temps
amb importants iniciatives socials. La fàbrica
d’en Descals aprofità la força motriu de
l’electrificació, que feia poc que havia arribat
a Olot, per fer moure les màquines d’embotir
–com ens il·lustra la postal de propaganda
comercial que correspon a l’any 1908, poc
temps després de l’inici del seu negoci– i a
la vegada aconseguí un adequat procés de
curació de les carns, gràcies a una altra de les
seves troballes com fou la creació d’un gran
magatzem d’assecament a la Baga, poc abans
d’arribar al coll de Santigosa, on aconseguia
unes bones condicions climatològiques per als pernils i les
llonganisses.
Amb la marca de “La Flor del Pirineo”, aquest fabricant
elaborava sobretot l’afamat “Salsichón de Vich”, a
més de la botifarra catalana i els pernils salats. La pequeña
Gaceta de régimen local en cantava les excel·lències en un
reportatge el 1916. Ja aleshores s’assenyalava que una gran
proporció de les carns que servien per fabricar els embotits
que havien donat fama a Vic sortia de la nostra comarca.
De fet però, no fou fins als anys quaranta del segle passat
quan, amb l’aplicació del fred industrial, les indústries càrnies
garrotxines plantaren cara a les d’Osona i assoliren la
importància que avui tenen a Olot.
un desenvolupament molt remarcable
els darrers 20 anys, vinculat al gran
desenvolupament tecnològic que ha
permès l’aparició i desenvolupament
dels anomenats sistemes d’informació
geogràfica (SIG). Els SIG ens permeten
treballar cartografia, fotografies aèries,
ortofotomapes i imatges de satèl·lit en
format digital, en definitiva, emprar
tota aquesta variada informació geogràfica
en programes específics installats
en potents ordinadors. A partir
d’aquí s’obté informació numèrica
sobre com ha evolucionat el paisatge,
fins a quin punt s’han incrementat els
boscos, han desaparegut les pastures o
s’han generat barreres urbanístiques
entre espais naturals...
Amb aquestes metodologies,
des de la geografia podem analitzar
i entendre els canvis en el paisatge,
reconstruir paisatges passats i alhora
proposar mesures i prioritats de cara
a conservar i restaurar elements claus
del nostre paisatge, peces fonamentals
de la nostra identitat que incideixen
directament en el nostre medi ambient
i, en darrer terme, en la nostra qualitat
de vida.
JOSEP VILA I SUBIRÓS