JORDI GISPERT NARCÍS COSTA - BiBGirona

Lliçó 2: Recórrer el laberint amb mentalitat de nòmada.
Poques vegades a la història s’han produït canvis tan radicals en les formes
de comunicació com els que vivim ara mateix i segurament per això l’obra
d’en Narcís Costa desenvolupa plàsticament conceptes que estan directament
lligats amb aquest fenomen. En aquesta ocasió ens ofereix la sèrie que ell
bateja amb el nom de LABERINTS, un concepte que esdevé una bona metàfora
de la xarxa global que poc a poc ho engoleix tot.
Pouant en la tradició ancestral que arrenca del món minoic, que segueix en
tota la iconografia celta i en el de les catedrals medievals, Costa s’encara amb
la matèria primera amb la voluntat de deixar-hi un rastre que esdevingui una
metàfora de l’ordre que emergeix del caos i ho fa, a vegades modelant-la i
convertint-la en volums, altres vegades incidint sobre la superfície tot gravanthi
signes que són camins oberts a tot aquell que vulgui desxifrar-los.
Si entenem el treball de transformació de la matèria des d’aquest prisma, és
evident que no és cap bestiesa afirmar que el laberint és un símbol del
coneixement perquè el saber autèntic és un joc de paradigmes, una estructura
similar a allò que avui anomenem un hipertext.
Expert en el treball del ferro i de la fusta -dos materials dels quals ell domina
les ressonàncies expressives i de la combinació dels quals n’obté unes
construccions impecables- en Narcís Costa explora, un cop més, les possibilitats
d’aquests materials per crear-ne laberints de tota mena. Així, dins la sèrie hi
ha peces que són laberints clàssics, d’arribada a un centre que és el destí final
i que conviuen amb altres peces que són una versió del laberint entès con una
estructura complexa on se succeeixen les alternatives de recorregut i que
comporta el risc de perdre’s.
Agut i reflexiu, en Narcís Costa desgrana tot un seguit de variacions laberíntiques
carregades de poesia i de misteri: Dèdal amb restes de mar, Clàssic entre clàssics,
Laberint silenci, fets amb fusta i ferro; Caos laberíntic, fet amb fusta de Guinea;
Amunt i avall, fet amb ferro; Camins, molts i apilonats, Com arcaic, Anèl·lid
dedàlic, fets amb ferro fos,...
Són peces que evidencien un ample repertori de recursos tècnics i que destil·len
una sensibilitat poc comuna en la transformació dels materials. Presentades
a vegades com peces de mida molt domèstica i d’altres amb un format
decididament monumental tenen una dimensió coral i la sèrie esdevé un
al·legat en favor de la vida entesa com un viatge que cal recórrer amb mentalitat
de nòmada, amb la convicció que l’autèntic objectiu és la pròpia navegació.
Enric Tubert Canada
Llicenciat en Història de l’Art