Ciències Socials - Edebé

Ciències Socials
Història 4ESO
BLOC I: LES ARRELS DEL MÓN CONTEMPORANI
edebé

106
6
CONTINGUTS
1. L’expansió colonial
2. L’explotació colonial
3. Els imperis colonials
4. La Primera Guerra Mundial
5. El desenvolupament de la guerra
6. La valoració de la guerra
APRÈN A...
Identificar causes i conseqüències
ANALITZAR FONTS
La trinxera
El colonialisme a l’Àfrica
Les víctimes de la Gran Guerra
Imperialisme
i Primera Guerra Mundial
Tropes colonials britàniques (gurkha) assaltant una trinxera alemanya a la batalla de Neuve Chapelle, a França (març del 1915).

1885 1905 1910
1915
CONFERÈNCIA
DE BERLÍN
REPARTIMENT COLONIAL
PRIMERA GUERRA MUNDIAL
1912-1913
1905 1a crisi marroquina 1911 2a crisi marroquina Guerres balcàniques 1914 Inici de la guerra
IMPRESSIONISME AVANTGUARDES ARTÍSTIQUES
1919
Tractat de Versalles
PENSA I DEBAT PROTAGONISTES
DE LA HISTÒRIA
Tropes gurkha embarcant
cap a la guerra de les Malvines (1982).
L’imperi britànic estava format per territoris situats a tots els confins del planeta.
L’Índia, per exemple, era considerada «la joia de la Corona», ja que representa -
va una font de recursos considerables i era un territori d’interès prioritari.
• Què et suggereix el terme imperialisme: poder polític o poder econòmic?
Creus que en l’actualitat existeix l’imperialisme?
COMPETÈNCIES BÀSIQUES
Social i ciutadana
• Conèixer els fets clau de l’imperialisme i de la Gran Guerra, i relacionar-los entre si.
• Buscar explicacions multicausals als fets històrics.
• Determinar les conseqüències dels fets històrics a curt, mitjà i llarg termini.
Comunicació lingüística i audiovisual
• Expressar-se per escrit amb correcció i coherència, utilitzant el vocabulari adequat.
Tractament de la informació i competència digital
• Obtenir informació procedent de fonts de diversos tipus i comprendre-la.
• Buscar, analitzar i processar la informació, utilitzant les eines adequades, incloent-hi les TIC.
David Livingstone
(1813-1873). Metge
i missioner escocès. Un dels
grans exploradors de l’Àfrica.
Thomas W. Wilson
(1856-1924). President
dels Estats Units (1912-1920).
Premi Nobel de la Pau (1919).
Rosa Luxemburg
(1871-1919). Dirigent
obrera marxista alemanya que
s’oposava a la participació
en la Primera Guerra Mundial.
1920
Imperialisme i Primera Guerra Mundial
107

La colonització europea, que es remunta al segle XVI, va experimentar
una extraordinària acceleració a partir de mitjan segle XIX. Molts llocs
del món pràcticament eren desconeguts per als occidentals i alguns
geògrafs, exploradors, científics i militars van emprendre expedicions
per a explorar-los.
Simultàniament, els Estats europeus van iniciar una etapa d’expansió
territorial en què es van combinar dos processos:
— El colonialisme, és a dir, la dominació política, econòmica o cultural
que els Estats europeus van exercir sobre els nous territoris.
— L’imperialisme, és a dir, la política aplicada per aquestes potències, que
els va permetre estendre el seu domini sobre la major part del món.
108 Unitat 6
1. L’expansió colonial
1.1. Les causes del colonialisme
Les principals causes de l’expansió colonial van ser:
— Econòmiques. Al final del segle XIX, Europa vivia una crisi de superproducció
i la indústria necessitava nous mercats que absorbissin
els seus productes, així com fonts de matèries primeres per proveir
les indústries.
— Polítiques. Els Estats van mostrar diferents interessos en la colonització:
predominaven les exigències estratègiques de potències com ara
el Regne Unit (que anhelava el domini de les rutes comercials) o
Rússia (que buscava una sortida a un mar no glaçat); però també hi va
haver altres motivacions, com ara el desig d’aconseguir reconeixement
i prestigi internacional (la França de Napoleó III) o la consolidació
del sentiment nacional (les reunificades Alemanya i Itàlia).
— Demogràfiques i socials. L’augment de la població va plantejar
seriosos problemes als governs europeus, com ara la falta de treball,
que va generar nombroses protestes. L’emigració va ser la resposta
a la pressió demogràfica.
— Ideològiques. Els europeus estaven convençuts de la superioritat
de l’«home blanc» i del seu destí civilitzador dels pobles «salvatges»
mitjançant la transmissió de sabers, valors i religions.
La justificació del colonialisme
Parlant dels filipins, el senador Beveridge (EUA) va dir el 1900:
«No són capaços d’exercir el govern propi. Com podrien ser-ho? No
formen una raça capaç de governar-se a si mateixa [...]. Aquest pro -
blema [...] és racial. Déu no ha estat preparant durant 1 000 anys els
pobles teutònics i de parla anglesa per a una vana actitud d’au to -
contemplació i autodeterminació. No! Ens ha convertit en organitzadors
magistrals del món per a imposar el sistema allà on regna el caos [...].
Si no fos per aquesta força, el món cauria en la barbàrie i la foscor. I de
tota la nostra raça, Ell va assenyalar el poble nord-americà com la nació
triada per a dirigir la regeneració del món».
Traduït de: S. López Chirico, El desarrollo europeo y la expansión
imperialista de 1870 a 1914. Cincel-Kapelusz, 1979.
L’explorador britànic Henry M. Stanley va dur a terme un gran
nombre d’expedicions a l’Àfrica central al final del segle XIX.
Les expedicions d’exploració
Al final del segle XIX, el continent africà era un
extens espai verge en què tot era pràcticament
desconegut. Però era un continent de gran valor
estratègic i amb importants recursos naturals
sense explotar.
Per això, es van fer moltes exploracions, com la
de l’escocès Mungo Park i la del francès René Caillié
al curs del riu Níger, i la de l’alemany Friedrich
Gerhard Rohlfs a la zona nord. Però sobretot van
destacar les expedicions de l’escocès David Livingstone,
gran exponent de l’exploració africana,
ja que va ser el primer que va travessar el
continent d’est a oest en un viatge que va durar
25 anys.
Els europeus també van explorar Àsia, Oceania,
Amèrica i les regions polars.
Llocs tan llunyans com el Turkestan, la Xina, el
Tibet, Pèrsia o Mesopotàmia van desvetllar
l’interès dels estudiosos de nombroses disciplines
científiques.

1.2. Les etapes de l’expansió
El desenvolupament industrial va potenciar l’interès cap
a territoris desconeguts, ja que oferien molts recursos naturals,
humans i mercantils. L’Àfrica, l’Àsia i Oceania aviat van
ser continents ocupats per les grans potències europees per
a dominar-los políticament i explotar-los econòmicament.
L’evolució de la colonització va tenir dues etapes:
— L’inici de l’expansió: 1850-1880. A mitjan segle XIX,
tan sols el Regne Unit disposava de possessions colonials
de rellevància per tot el món. En aquesta època, les grans
potències europees van estendre les àrees d’influència
a l’Àfrica i a algunes zones de l’Àsia, a partir dels enclavaments
comercials costaners.
— El repartiment del món: 1880-1914. En aquesta etapa
es va accelerar i es va sistematitzar l’expansionisme de
les potències europees, en una mena de cursa entre totes.
El dret de sobirania sobre els territoris (és a dir, el
domini polític efectiu) es basava en el reconeixement internacional
per part de les altres potències europees.
La rivalitat entre potències
El repartiment del continent africà va ser el principal focus
de tensions entre les potències europees, ja que es van enfrontar
els interessos expansius del Regne Unit, Alemanya,
França i Portugal.
La rivalitat dels imperis colonials va propiciar la celebració
de la conferència de Berlín el 1885, en la qual es va acordar
el repartiment de l’Àfrica entre les principals potències
europees.
El 1898 va tenir lloc l’anomenat incident de Fachoda (Sudan),
que va evidenciar la col·lisió dels eixos d’expansió britànic
(entre Sud-àfrica i Egipte) i francès (entre el Senegal i
Somàlia).
1. Defineix colonialisme i imperialisme.
2. Respon les preguntes següents:
R
— Quines van ser les causes principals de l’expansió colonial
europea?
— Per quins continents es van expandir?
— Quines dues etapes va tenir l’evolució de l’expansió
colonial? Explica-les.
3. Llegeix atentament el text sobre la justificació del colonialisme
i respon les preguntes següents:
— Quines dificultats atribueix el senador Beveridge als pobles
colonitzables?
— Quins altres pobles assenyala com a colonitzadors?
— Amb quin argument justifica el colonialisme?
Les fases de la dominació
En la formació d’una colònia es distingien tres fases:
— La conquesta militar. Com ja has estudiat en la unitat anterior,
la segona revolució industrial va possibilitar el
desenvolupament de la indústria siderúrgica i el progrés
en la navegació i la tecnologia militar. Les innovacions van
facilitar el descobriment, la conquesta i l’ocupació dels ter -
ritoris inexplorats.
— L’organització administrativa. L’ordenament de la colònia
va plantejar diversos problemes administratius. En conseqüència,
la metròpoli va confiar en la col·laboració
dels caps tribals per a controlar i explotar els territoris.
— L’explotació econòmica. Els nous territoris van proporcionar
importants recursos als Estats europeus gràcies a
l’extracció de metalls preciosos de les mines, la concessió
de grans hisendes a empreses privades i les explotacions
agràries.
Oficials alemanys a l’Àfrica. L’arribada dels europeus va comportar
grans canvis en les vides dels pobladors autòctons, com ara el reclutament
per part dels exèrcits professionalitzats.
4. Explica breument les fases de la dominació colonial. En
el resum han de sortir els termes següents:
administració de territoris - colònia
govern autòcton - immigrants europeus
interessos comercials - metròpoli
territoris explotats
5. Què va canviar amb l’exploració del món per part dels
A europeus? Justifica la resposta.
6. Busca informació a internet sobre la conferència de
@ Berlín i l’anomenat incident de Fachoda.
— Explica en què van consistir i quins eren les estratègies
expansives de les potències europees a l’Àfrica.
Imperialisme i Primera Guerra Mundial
ACTIVITATS
109

La dominació colonial es va dur a terme considerant únicament
els interessos de les potències i sense tenir en compte els interessos
i les necessitats de la població autòctona.
La situació geogràfica d’un territori o els recursos econòmics
que posseïa eren els factors que en determinaven la gestió i
l’administració. Segons la manera d’explotar els territoris, els
governs van establir diferents formes de domini. La més important
va ser la colònia.
2.1. La colònia
Eren territoris dominats administrativament, militarment i econòmicament
per una nació estrangera. El govern autòcton depenia
del governador de la metròpoli. Va ser la modalitat de domini
més utilitzada i va tenir variants:
— Colònies d’explotació. En aquests territoris s’hi van instal·lar
grans empreses, funcionaris o militars per a explotar-ne els
recursos naturals. Per exemple, les colònies britàniques de Nigèria,
Rhodèsia o l’Índia.
— Colònies de poblament. S’hi van instal·lar grans contingents
d’immigrants per a explotar la terra i desallotjar els indígenes.
Per exemple, els territoris britànics a Austràlia i el Canadà, que
es van convertir en dominis.
— Colònies de posició. Controlaven territoris que la metròpoli
considerava estratègics. Per exemple, les colònies britàniques
de Gibraltar, Malta o Ciutat del Cap, i la francesa de
Djibouti.
110 Unitat 6
2. L’explotació colonial
2.2. Altres formes de dominació
També hi va haver altres formes de domini colonial:
— Concessions. Eren zones que el govern autòcton llogava a
potències europees com a seus per tal d’afavorir els seus interessos
comercials. Van ser els casos de Hong Kong, cedit al
Regne Unit, i de Macau, cedit a Portugal, tots dos a la Xina.
— Protectorats. Territoris en què la riquesa i la política exterior
estaven controlades per un Estat colonial. El govern, compost
per autoritats locals, gestionava qüestions de política
interior. Van ser els casos d’Egipte, controlat pel Regne Unit, i
del Marroc, per Espanya i França.
— Territoris metropolitans. Territoris considerats prolongacions
del país colonitzador, els habitants del qual estaven representats
en les institucions de la metròpoli. Per exemple, la Guaiana
Francesa o Algèria (França).
— Dominis. Territoris els habitants dels quals van obtenir cert
grau d’autogovern malgrat la dependència de la metròpoli,
que controlava àmbits com la política exterior. Per exemple, els
dominis britànics d’Austràlia i el Canadà.
Mina d’or a Ciutat del Cap. Els recursos naturals del continent africà
van desvetllar l’interès dels europeus.
@
http://www.dailymotion.com/video/
k1YgY4apswRqGOB8oo#from=embed
Aquesta seqüència de la pel·lícula 55 días en Pekín mostra
l’inici de la revolta dels bòxers contrària a la presència de les
potències occidentals a la Xina.
L’oposició a la dominació
En diverses ocasions, l’expansió de les potències
europees va provocar la reacció violenta dels pobladors
dels territoris que volien dominar. És el cas
de l’oposició contra els britànics manifestada en la revolta
dels sipais (Índia, 1857), les guerres dels bòers
(Sud-àfrica, 1880-1881 i 1899-1902) i la revolta dels
bòxers (Xina, 1900).
La derrota dels bòers va comportar l’annexió de les repúbliques
d’Orange i Transvaal a l’Imperi Britànic.

2.3. Les conseqüències del colonialisme
Les conseqüències més importants del colonialisme van ser:
— Econòmiques. Les colònies van mantenir una relació de dependència
econòmica amb la metròpoli, ja que es van convertir
en proveïdores de matèries primeres i compradores dels
productes manufacturats.
— Obstaculitzada la industrialització, les colònies es van veure
obligades a vendre a baix preu els productes que després compraven
transformats.
— Polítiques. La metròpoli va tenir el domini polític i administratiu
de la colònia. Des d’Europa, els mandataris van crear
fronteres artificials que van separar o van barrejar pobles i
cultures. Per exemple, les divisions van desestabilitzar nombroses
regions de l’Àfrica on des de llavors i fins a l’actualitat se
succeeixen enfrontaments armats.
— Demogràfiques i socials. La colonització va ocasionar la des -
aparició de l’organització social indígena i la imposició d’una
nova classe dirigent formada per diplomàtics, comerciants i
funcionaris europeus.
— Culturals. El domini militar, econòmic i cultural va originar la
pèrdua de la identitat dels pobles colonitzats, ja que es va
imposar la cultura occidental en els costums, les creences, els
valors culturals i la llengua.
L’aculturació
En imposar-se el predomini d’una nova cultura sobre un grup de
persones, aquestes desenvolupen un procés d’aculturació pel qual
adquireixen la nova cultura alhora que perden trets o elements
de la seva pròpia cultura.
Banquet oficial a Malerkotla, a l’Índia. La imposició de les formes de vida occidentals
va afavorir la substitució de nombrosos elements de la cultura autòctona.
Explotació de cautxú a l’Àfrica equatorial francesa. Els pobladors europeus
van sotmetre la població autòctona a treballs forçats.
7. Què és una colònia? Explica quins tres tipus de colònies
van existir.
— A més de les colònies, quines altres formes de dominació
colonial van establir els països europeus?
Explica-les breument.
8. Observa les imatges sobre la presència europea
R als territoris colonitzats i descriu-les.
— Quins van ser els interessos principals dels europeus?
Quin efecte va tenir sobre la població local
la presència europea? De quina manera els
europeus van explotar les seves colònies?
9. Redacta un breu informe sobre l’explotació colonial
A de les potències europees. Ha d’incloure els termes
següents:
domini polític - explotació econòmica
fronteres artificials - immigrants europeus
imposició cultural - recursos naturals
10. Es pot mantenir la dualitat cultural en un context
colonial? I en un context globalitzat com ara l’ac -
tual?
11. Busca informació a internet sobre algun dels conflic-
@ tes violents d’oposició a la dominació europea (revolta
dels sipais, guerres dels bòers o revolta dels
bòxers), i explica breument en què van consistir i quines
conseqüències van tenir.
Imperialisme i Primera Guerra Mundial
ACTIVITATS
111

3. Els imperis colonials
Els continents més afectats per l’imperialisme de les potències
europees van ser l’Àfrica, l’Àsia i Oceania. El Regne
Unit i França van formar els imperis colonials més extensos;
i, encara que molt menor, l’imperi alemany va exercir un
paper important en les relacions internacionals. Els Estats
Units i el Japó, que van iniciar el seu desenvolupament industrial,
també van entrar en la dinàmica colonialista.
3.1. Els imperis europeus
El Regne Unit va constituir l’imperi més gran de l’època contemporània,
ja que els seus dominis colonials estaven repartits
per tots els continents.
L’imperi britànic va controlar diverses zones d’Amèrica, com
ara el Canadà i el Carib, una gran part d’Oceania i enclavaments
com ara Gibraltar, Singapur i Hong Kong.
A l’Àsia hi havia la colònia d’explotació més important de
l’imperi britànic, l’Índia, coneguda com la «joia de la Corona»,
de la qual obtenia productes bàsics, com ara cotó,
blat, oli i te.
A l’Àfrica va intentar connectar les seves possessions del nord
i del sud, des del Caire (a Egipte) fins a Ciutat del Cap (a Sudàfrica),
i va aconseguir controlar el pas pel canal de Suez, que
tenia una importància vital per al comerç.
França, segon imperi en importància i dimensions, va estendre
els seus dominis per amplis territoris del nord-oest
de l’Àfrica, riques àrees de l’Àsia (Indoxina) i zones estratègiques
al Pacífic.
Alemanya es va incorporar a la cursa colonial en la dècada
de 1880, amb una política agressiva, ja que la major part dels
territoris ja estaven ocupats per altres potències. Després de
la conferència de Berlín, va obtenir les terres de l’Àfrica
sud-occidental i el golf de Guinea. Fora d’aquest continent
només va aconseguir alguns arxipèlags del Pacífic.
Bèlgica va aconseguir controlar el Congo Belga, ric en recursos
naturals. Itàlia es va estendre només pel continent
africà. Rússia va conquerir molts territoris a l’Àsia, però no
es van organitzar com un imperi colonial.
3.2. Els imperis no europeus
Al final del segle XIX, el continent americà va quedar sota
la influència política i econòmica dels Estats Units, que també
van controlar les illes de Cuba i Puerto Rico, encara que
el seu imperialisme no es basava en l’annexió de territoris.
Després de la guerra contra la Xina, el Japó va obtenir l’illa
de Formosa, un enclavament important. Després de der -
rotar l’Imperi Rus en la guerra russojaponesa (1905), va aconseguir
algunes illes del Pacífic i Corea.
112 Unitat 6
El virrei britànic de l’Índia, George Curzon, acompanyat del monarca Asaf Jah
VI, nizam de Hyderabad, cap al 1900.
IMPERIS
TRES GRANS POTÈNCIES COLONIALS (1913)
POBLACIÓ
(en milions d’hab.)
*La metròpoli era l’Estat colonitzador respecte de les seves colònies.
Els imperis decadents
SUPERFÍCIE
(en km 2 )
metròpoli* colònies metròpoli * colònies
Britànic 42 450 313 000 29 M
Francès 39,6 55 550 000 12 M
Alemany 67 12 540 000 2,8 M
Durant els segles XVI, XVII i XVIII Espanya i Portugal van ser
dos grans imperis colonials, però al segle XIX els seus dominis
es van reduir.
Espanya va patir una important derrota el 1898 davant els
Estats Units i els independentistes cubans. Les últimes
colònies espanyoles a Amèrica (Cuba i Puerto Rico) i les Filipines
van quedar sota el domini nord-americà.
A Portugal, a diferència d’altres potències imperialistes, se
li va cancel·lar l’expansió a l’Àfrica quan es va impedir la
unió ferroviària d’Angola i Moçambic.

GROENLÀNDIA
IMPERI RUS
MONGÒLIA
Dairen
JAPÓ
IMPERI
PORTUGAL
IMPERI XINÈS
OTOMÀ
Qingdao
OCEÀ
AFGANISTAN
(Alem.)
PÈRSIA
TIBET
PACÍFIC
Macau
LÍBIA
EGIPTE
IMPERI DE
(Port.) FORMOSA
L’ÍNDIA
Hong Kong (R. U.) Marianes
Diu (Port.)
(Alem.)
Goa
SIAM FILIPINES Guam
(Port.) Andaman
INDOXINA
(EUA)
(R. U.)
Carolines
Maldives CEILAN MALÀISIA
Palau
(Alem.)
(R. U.)
(Alem.)
ÍNDIES HOLANDESES Bismark
Chagos
(R. U.)
TIMOR
(Port.)
OCEÀ ÍNDIC
Nova
Caledònia
AUSTRÀLIA (Fr. i R. U.)
Imperis colonials el 1914
França
Portugal
Regne Unit
Països Baixos
Estats Units
Japó
NOVA
ZELANDA
Alemanya
Rússia
Bèlgica
Itàlia
Espanya
Dinamarca
ESPANYA
ISLÀNDIA
CANADÀ
DINAMARCA
REGNE
UNIT IMPERI
ALEMANY
IMPERI
FRANÇA
AUSTROHONG.
ITÀLIA
ESTATS UNITS
Açores!
Malta
MARROC TUNÍSIA (R. U.) Xipre (R. U.)
OCEÀ
Canàries
KUWAIT
Bahames ATLÀNTIC
ALGÈRIA
(R. U.)
RÍO DE ORO
NEDJEZ
MÈXIC CUBA
GÀMBIA
PUERTO RICO
OMAN
JAMAICA
Cap Verd ÀFRICA OCC.
SUDAN
(EUA)
(Port.)
FRANCESA
ANGLO- ERITREA
GUINEA PORT.
EGIPCI
OCEÀ
NIGÈRIA
VENEÇUELA
ÀFRICA
SIERRA LEONE
EQ. FR. ETIÒPIA SOMÀLIA
PACÍFIC
GUAIANES
LIBÈRIA
COLÒMBIA
CAMERUN
OR.
GUINEA ESP.
ÀFRICA OR.
EQUADOR
CONGO BRITÀNICA
BELGA ÀFRICA
Ascensió
OR. Zanzíbar (R. U.)
(Alem.)
BRASIL
(R. U.)
ALEMANYA
ANGOLA
Comores (Fr.)
PERÚ
RHODÈSIA
MADAGASCAR
BOLÍVIA
Saint Helena
(R. U.) ÀFRICA DEL
Maurici (R. U.)
PARAGUAI
SUD-OEST
Reunió
XILE
(Fr.)
UNIÓ
URUGUAI
SUD-AFRICANA
ARGENTINA
Malvines
(R. U.)
Geòrgia
del Sud
(R. U.)
Kerguelen
(Fr.)
Sandwich
(R. U.)
0 1 500 3 000 km
L’imperi britànic
En els cent anys que van del final de les guerres napoleòniques
(1814) i l’inici de la Primera Guerra Mundial
(1914), l’imperi britànic no va cessar d’expandir-se
per tots els confins de la Terra. El 1914, per exemple,
la cinquena part de la població mundial i de la superfície
del planeta formaven part dels dominis del
Regne Unit.
Per a mantenir la seguretat de l’imperi colonial i la seva
expansió constant, el Regne Unit va utilitzar un exèrcit
nombrós, present a tots els racons de les seves possessions.
A més, la flota de guerra britànica va ser fonamental
per a garantir l’accés, amb la màxima rapidesa possible,
dels efectius militars a les zones de l’imperi on
la seva presència era necessària per a sufocar una revolta
o fer front a l’agressió d’alguna altra potència colonial
rival.
Els britànics van mantenir sense gaires dificultats la superioritat
marítima heretada de les guerres napoleòniques.
A més d’una flota potent, disposaven de
nombrosos enclavaments disseminats al llarg de les
diferents rutes marítimes (per exemple, Gibraltar, Malta
i Xipre, a la Mediterrània), on els seus vaixells podien
recalar i abastar-se.
MOÇAMBIC
Aleutianes
12. Quines potències europees van ser els grans imperis colonials?
Quins territoris van conquerir?
— Quines potències extraeuropees van participar en l’expansió?
13. Llegeix les dades de la taula sobre els imperis colonials brità-
R nic, francès i alemany.
— Què és la metròpoli d’una colònia?
— Quin dels tres imperis tenia una extensió més gran? I més
població?
14. Quins dos grans imperis colonials dels segles XVI, XVII i XVIII van
A ser considerats decadents al segle XIX? Per quin motiu?
(EUA)
15. Observa el mapa i respon les preguntes següents:
— Quins van ser els Estats europeus que van participar en el
repartiment del continent africà? I en la conquesta i la colonització
d’Àsia?
— El 1914, quins dominis colonials quedaven a Espanya?
— Compara el mapa dels imperis colonials el 1914 amb un mapa
polític actual. Quins Estats actuals formaven part de l’imperi
britànic? I de l’imperi francès?
16. Llegeix la informació sobre l’imperi britànic i respon.
— Què era fonamental per a garantir la seguretat de l’imperi britànic
i la seva expansió constant?
— Quin tipus de colònia eren els enclavaments?
— Quin tipus de valor tenien aquestes colònies?
Imperialisme i Primera Guerra Mundial
ACTIVITATS
113

4. La Primera Guerra Mundial
Entre els anys 1914 i 1918 va tenir lloc la Primera Guerra Mundial,
també anomenada Gran Guerra. El conflicte va enfrontar,
principalment, les potències europees, i la majoria dels combats
van tenir lloc a Europa; no obstant això, també van participar en
la guerra nombrosos països extraeuropeus, i els territoris colonials
es van convertir en fronts.
4.1. Les causes del conflicte
Entre el 1870 i el 1914, diversos incidents van enfrontar les potències
principals, de manera que es preparava el terreny per a l’esclat
de la Gran Guerra. Els més greus van ser:
— Les discrepàncies colonials: el Marroc. En dues ocasions, Alemanya
va pressionar per a evitar la creació del protectorat
francès al Marroc: les dues crisis diplomàtiques van tenir lloc el
1905, amb la visita del kàiser Guillem II, i el 1911, quan aquest
va demostrar el seu poder militar enviant un vaixell de guer -
ra a la zona. Com a conseqüència, l’aïllament diplomàtic alemany
es va accentuar i l’aliança francobritànica es va enfortir.
— El nacionalisme en els Balcans. El declivi del domini de l’Imperi
Otomà en aquesta regió va ser paral·lel a dos fets: l’auge dels
nacionalismes serbi, grec, búlgar i romanès, que va conduir a
la independència d’aquests països; i l’interès dels imperis autocràtics
rus i austrohongarès per tal d’ampliar la seva àrea
d’influència política i econòmica sobre aquest territori. Finalment,
les tensions van esclatar en les dues guerres dels Balcans
(1912-1913 i 1913).
— Les rivalitats econòmiques. La supremacia industrial anglesa
fins al final del segle XIX semblava incontestable, però des del principi
del segle XX el ràpid desenvolupament de les fàbriques alemanyes
va convertir aquest país en un competidor temible.
— Les rivalitats territorials. Entre França i Alemanya perdurava
el contenciós pels territoris d’Alsàcia i Lorena; Àustria-
Hongria i Rússia es van enfrontar pel control de Polònia, i l’Imperi
Otomà i Grècia rivalitzaven per la possessió de les illes del
mar Egeu.
4.2. La pau armada
L’aparició de dues noves potències europees, Alemanya i Itàlia, va
alterar el sistema d’equilibri de poder entre els grans Estats al final
del segle XIX. Les tensions i rivalitats van afavorir la sobrevaloració
del militarisme i l’impuls d’una cursa armamentista.
Alemanya, Àustria-Hongria, França i Rússia van enfortir els exèrcits
i tots els sectors industrials es van posar al servei de la
guerra.
Aquesta nova etapa de relacions internacionals, anomenada pau
armada, es basava en la formació d’un complex sistema d’aliances
i pactes militars que va afavorir la configuració de dos blocs
enfrontats.
114 Unitat 6
J. Vesin, Càrrega a la baioneta. 1912. Enfrontament de tropes búlgares
i otomanes durant la guerra dels Balcans.
L’esclat de la guerra
El 28 de juny de 1914 va ser assassinat a Sarajevo
l’arxiduc Francesc Ferran, hereu del tron de l’Imperi Austrohongarès,
per un jove serbi, Gavrilo Princip, membre
del grup nacionalista conegut com a Jove Bòsnia.
Com a reacció a aquest fet, Àustria-Hongria va declarar
la guerra a Sèrbia, la qual considerava responsable
del magnicidi. Els sistemes d’aliances van entrar en
joc, i van provocar l’inici de la guerra per a Rússia,
Alemanya, França i el Regne Unit.

4.3. Els països bel·ligerants
En iniciar-se el conflicte, el 1914, es van enfrontar dos bàndols formats
per les potències europees principals:
— La Triple Aliança, o potències centrals. Estava formada per l’Imperi
Alemany, l’Imperi Austrohongarès i Itàlia, i s’havia constituït el 1882.
Responia a la política del canceller alemany Otto von Bismarck orientada
a aconseguir per al seu país el primer lloc en la política mundial.
— La Triple Entesa, o potències aliades. Com a reacció a la política expansionista
alemanya, França i el Regne Unit van signar el pacte
conegut com a Entesa Cordial el 1904. L’aliança es va ampliar amb
la incorporació de l’Imperi Rus el 1907.
No obstant això, al llarg de la guerra els dos bàndols enfrontats van
tenir modificacions: l’Imperi Otomà (1914) i Bulgària (1915) es van
unir a la Triple Aliança; i Sèrbia, Montenegro, Bèlgica, el Japó (1914), Portugal,
Romania (1916), els Estats Units i Grècia (1917) es van unir a la Triple
Entesa. Itàlia, que formava part de la Triple Aliança en començar la
guerra, va passar al bàndol aliat el 1915; i l’Imperi Rus va abandonar
el conflicte al principi del 1918, arran del canvi polític de la Revolució.
Espanya, Suïssa, els Països Baixos, Dinamarca, Noruega, Suècia i Albània
es van declarar neutrals.
Europa el 1914
Finlandesos
Mar
del
Nord
Letons IMPERI
Irlandesos
DINAMARCA
Lituans
RUS
REGNE UNIT PAÏSOS
BAIXOS
IMPERI
OCEÀ
ATLÀNTIC
ESPANYA
BÈLGICA ALEMANY
Polonesos
LUX.
Ucranians
Alsaciano-
Txecs
lorenesos
Eslovacs
IMPERI Moldaus
FRANÇA
SUÏSSA AUSTROHONGARÈS
Eslovens
Tàrtars
Italians Croats Romanesos
Serbis ROMANIA
Bosnians
Mar Negra
SÈRBIA
Armenis
BULGÀRIA
MONTENEGRO
ALBÀNIA
Turcs
GRÈCIA
IMPERI OTOMÀ
Grecs
MARROC ALGÈRIA
(França)
0 500
(França)
1 000 km
TUNÍSIA
(França)
PORTUGAL
Triple Aliança i aliats
Triple Entesa i aliats
Països neutrals
Islandesos
ISLÀNDIA
ITÀLIA
Zones disputades el 1914
Minories nacionals el 1914
NORUEGA
SUÈCIA
M a r M e d i t e r r à n i a
Les postures antibel·licistes
Des de l’inici del conflicte, l’oposició a la política
bel·licista va provenir dels líders de l’esquerra
europea, com Jean Jaurès, Rosa Luxemburg o
Lev Trotski (manifest de Zimmerwald, 1915).
Al principi, la població era favorable a la guer -
ra, però el gran nombre de morts i ferits causats
en les primeres fases del conflicte va fer créixer
el descontentament entre la població. A mesura
que la guerra avançava, augmentava
l’activitat dels grups antibel·licistes i les organitzacions
revolucionàries contràries al conflicte.
També al front hi va haver protestes. El maig de
1917 nombroses unitats franceses es van amotinar
i es van negar a continuar els atacs frontals
sense sentit. Però els motins van ser reprimits
amb duresa i es va obligar les tropes a combatre
de nou.
17. Quines van ser les causes de l’inici de la Primera
Guerra Mundial?
18. Observa la imatge de l’assassinat de l’arxiduc
R Francesc Ferran i descriu-la.
— Per què estaven enfrontats l’Imperi Austrohongarès
i Sèrbia?
19. Observa el mapa i respon les preguntes.
R
— Quines minories nacionals hi havia a l’Eu -
ropa del 1914?
— Quins països van formar la Triple Aliança?
— Quins països van formar la Triple Entesa?
— Quins altres països van participar en el bàndol
de la Triple Aliança? I en el de la Triple
Entesa?
— Quins països es van declarar neutrals?
20. Defineix els termes següents:
cursa armamentista - diplomàcia
Estat neutral - pau armada
rivalitat colonial - tensió nacionalista
21. Quan i per què van sorgir les postures antibel·licistes?
Qui va protagonitzar les manifestacions
contràries a la guerra?
— Per què creus que va anar decaient
l’entusiasme bel·licista inicial del 1914?
Imperialisme i Primera Guerra Mundial
ACTIVITATS
115

5. El desenvolupament de la guerra
Encara que els dirigents polítics i militars van idear una guerra curta,
el conflicte va durar quatre anys i va passar per diferents fases.
5.1. La guerra de moviments: 1914
Alemanya va mobilitzar els seus efectius en la primera fase del
conflicte, l’anomenada guerra de moviments. L’objectiu era l’avanç
ràpid pel front occidental per a concentrar els esforços al front
oriental. Així, el pla Schlieffen va ser un atac dissenyat per a envair
França a través de Bèlgica.
La resistència francesa a la batalla del Marne, a prop de París,
va frenar l’avanç alemany al front occidental, escenari que s’estenia
des del canal de la Mànega fins a la frontera de Suïssa. En canvi,
Alemanya va obtenir una victòria al front oriental (que recorria
la frontera de Rússia) quan va aturar l’avanç rus a Tanneberg.
5.2. La guerra de posicions: 1915-1916
L’octubre del 1914 la guerra de moviments es va transformar en
la guerra de posicions, quan es van estabilitzar els fronts oriental
i occidental. En la nova etapa del conflicte l’objectiu va ser causar
el màxim desgast a l’adversari. Durant dos anys, els soldats de
tots dos bàndols van romandre a les trinxeres.
En aquesta fase es va utilitzar nou armament, com ara metralladores,
llançaflames i gasos asfixiants, que van ocasionar unes matances
terribles. Les batalles de Verdun (febrer del 1916) i del
Somme (juliol del 1916) van ser dos exponents clars de la guer -
ra de desgast.
El 1915, els aliats van planejar arrabassar a Turquia l’estret dels Dardanels.
Per a aconseguir-ho, van dur a terme el desembarcament
de Gal·lípoli, però va fracassar i va provocar greus pèrdues.
L’entrada de nous països a la guerra (Bulgària amb els imperis centrals,
i Itàlia i Romania amb els aliats) va ampliar les dimensions
del conflicte i el nombre d’efectius i fronts. Entre el 1915 i el
1916, la situació bèl·lica va afavorir les potències centrals.
116 Unitat 6
Desembarcament de Gal·lípoli (1915), un fracàs rotund per a les potències aliades.
Regiment de tropes franceses desplaçant-se cap al front.
1914
1915
1916
1917
1918
1919
Assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran
Entrada a la guerra de Rússia, Alemanya, França i el Regne Unit
Batalla del Marne: fre a l’avançament alemany
La guerra de moviments esdevé guerra de posicions
Desembarcament de Gal·lípoli
Batalla de Verdun
Ofensiva del Somme: fracassa l’intent aliat de trencar
el front alemany
Revolució Russa
Els Estats Units declaren la guerra a Alemanya
Tractat de Brest-Litovsk
Retirada alemanya
Rendició de Turquia i d’Àustria
Conferències de pau a París

5.3. La crisi del 1917
El 1917, la revolució bolxevic va comportar un gran gir polític
a Rússia, amb l’abdicació del tsar Nicolau II i la instauració
d’un govern revolucionari. Per a aquest govern, la
transformació de Rússia constituïa la prioritat principal i la
guerra representava un gran obstacle. Al principi del 1918,
el govern soviètic va signar amb les potències centrals
l’anomenada pau de Brest-Litovsk, un tractat pel qual renunciava
a una part considerable dels seus territoris europeus.
L’abril del 1917, després d’enfonsar diversos vaixells neutrals,
els Estats Units, potència emergent, van declarar la guer -
ra a Alemanya. L’entrada d’aquest país va proporcionar
importants recursos materials i humans a la Triple Entesa,
que van fer decantar la guerra al seu favor.
Al maig, es van produir diversos motins contra la guerra entre
els soldats francesos que van ser reprimits durament. A
finals d’any, els aliats van organitzar una ofensiva a tots els
fronts que els imperis centrals no van poder resistir.
5.4. La victòria de l’Entesa: 1918
El gener del 1918, el president nord-americà T. W. Wilson va
proclamar els objectius per a aconseguir la pau (els 14 punts),
entre els quals destacava el de reconèixer les aspiracions nacionals
i crear la Societat de Nacions, un organisme per a
resoldre pacíficament els conflictes internacionals.
Entre el setembre i l’octubre van tenir lloc la rendició de
Turquia i Àustria i el replegament de les tropes d’Alemanya.
Després de diverses ofensives alemanyes fracassades i nombrosos
amotinaments a les ciutats, el kàiser Guillem II va
abdicar i es va instaurar la república a Alemanya.
22. Explica quines van ser les principals fases de la Primera
Guerra Mundial.
— Què va caracteritzar cadascuna?
— Quines van ser les batalles més importants?
23. Observa la fotografia del desembarcament de Gal·lípoli.
Qui en van ser els protagonistes? On va tenir lloc aquest
episodi bèl·lic? En quina fase del conflicte va passar?
24. Completa el text amb les expressions del requadre.
R
1917 - aliades - bàndol - Estats Units - guerra
humans - materials - revolució bolxevic - Rússia
El telegrama Zimmermann
El gener del 1917, el ministre alemany d’Afers Estrangers, Zimmermann,
va enviar un telegrama secret al seu ambaixador
a Mèxic perquè convencés el president Venustiano
Carranza que Mèxic s’incorporés a la guerra formant una
aliança germanomexicana contra els Estats Units. El telegrama
es va desxifrar i es va fer públic.
El govern alemany donava per segura l’entrada dels Estats
Units al conflicte com a conseqüència de la intensificació
de la guerra submarina, cosa que es va produir finalment
l’abril del 1917.
El novembre del 1918 es va signar l’armistici que va posar
fi a la Primera Guerra Mundial. El gener del 1919 es va iniciar
la conferència de pau a París, que va concloure amb la
signatura del tractat de Versalles. Celebració als carrers d’una ciutat anglesa de la signatura del tractat de Versalles,
que segellava el final de la Primera Guerra Mundial (juliol del 1919).
El ………… va ser un any crucial. El front rus es va enfonsar
per l’inici de la …………, que va comportar la retirada de …………
del conflicte. El factor més decisiu va ser l’entrada dels …………
a la guerra a favor de les potències …………, ja que va proporcionar
importants recursos ………… i …………, i va decantar
la ………… a favor d’aquest …………
25. Observa la fotografia superior i indica quina visió ofereix
del final de la guerra. Quin bàndol va perdre el conflicte?
26. Consulta el lloc web següent. Com era la vida dels preso-
@ ners anglesos? I a Amèrica, lluny del front?
http://www.bbc.co.uk/schools/worldwarone
Imperialisme i Primera Guerra Mundial
ACTIVITATS
117

118 Unitat 6
6. La valoració de la guerra
6.1. La guerra total
La Primera Guerra Mundial va ser diferent als conflictes tradicionals amb què s’havien enfrontat els Estats fins aquell moment,
per diversos motius: per les dimensions (va afectar tota la població i no tan sols els militars), per l’extensió (va ser la
primera guerra universal) i per les baixes (durant els quatre anys de la guerra hi va haver una mitjana de 6 000 morts diaris).
A més, al llarg de la guerra es van incorporar diverses innovacions:
L’ARMAMENT LA GUERRA ECONÒMICA LA GUERRA PSICOLÒGICA
En la Primera Guerra Mundial van combatre
simultàniament les principals potències
industrials d’Europa. La industrialització va
sustentar la cursa d’armaments i va aportar
un alt nivell de tecnificació. Per primera
vegada es van utilitzar avenços
tecnològics, com ara carros de combat,
metralladores, gasos asfixiants, fusells automàtics,
dirigibles, submarins...
El desenvolupament tecnològic no va comportar
un canvi de mentalitat dels alts
comandaments i la resposta va ser l’envi -
ament d’un nombre més alt de soldats, fet
que va provocar grans matances.
Les dones i la guerra
La guerra econòmica va tenir com a finalitat
paralitzar l’activitat productiva de
l’adversari. L’Entesa comptava amb la potència
naval britànica i, per tant, tenia garantida
la provisió de productes procedents
de països neutrals. En conseqüència, va imposar
el bloqueig marítim als imperis centrals,
que es van veure privats de les seves
importacions.
La interrupció de subministraments,
aliments i matèries primeres va escanyar
l’economia dels imperis centrals i va obligar
a restablir el racionament, que va provocar
enormes privacions i sofriments a
la població civil i militar.
La guerra va obligar a mobilitzar la gran majoria de la població masculina.
A la rereguarda, la gent gran i els joves es van fer càrrec, sobretot,
de les terres agrícoles, i les dones es van incorporar massivament
a la producció industrial.
Durant la postguerra, les dones van mantenir la presència al mercat de
treball: representaven el 35 % de la mà d’obra industrial a Alema nya
i al Regne Unit, i van passar a ocupar llocs de treball en els serveis i
les pro fessions liberals. Aquests canvis laborals es van reflectir en les
mo des i els costums, que es van transformar de manera radical.
Dones treballant
en una indústria armamentista de França.
La guerra psicològica va ser un factor
de vital importància, ja que elevava la
moral dels ciutadans i minava la dels adversaris.
El missatge propagandístic de
qualsevol Estat enaltia les seves ofensives
bèl·liques i rebaixava la força dels enemics.
D’aquesta manera, la censura de la premsa
va impedir la difusió de notícies der -
rotistes que conduïssin al descoratjament,
la deserció o la desmobilització de la població.
L’exaltació patriòtica tenia com
a finalitat que l’opinió pública acceptés
la guerra i, en conseqüència, les penalitats
(escassetat, racionament dels aliments...).
A la llarga, no es va poder evitar el descontentament
de la població davant la cruesa
de la guerra.

6.2. Les conseqüències de la guerra
Conseqüències demogràfiques
El llarg conflicte va provocar pèrdues terribles: aproximadament
8,5 milions de soldats van morir en combat, a
més de les víctimes civils i els ferits (21 milions). Rússia,
Alemanya i França van perdre el 20 % de la seva població
d’entre 20 i 40 anys.
A més, va disminuir la població activa, va descendir la natalitat
i va augmentar la mortalitat, cosa que va provocar
forts desequilibris demogràfics.
Conseqüències econòmiques
Durant la guerra es van produir importants destruccions
materials. A França, el país més afectat, es van destruir
poblacions senceres, camps de conreu, regions industrials
i les principals xarxes de comunicació i infraestructures (ponts,
carreteres...). La reconstrucció en la postguerra va ser lenta
i costosa.
L’escassetat de matèries primeres, aliments i mà d’obra va
provocar una greu crisi econòmica que va comportar
l’endeutament dels països europeus. Finalment, Europa va
perdre l’hegemonia econòmica davant els Estats Units.
Conseqüències socials
La deterioració del nivell de vida dels treballadors va incrementar
el malestar i l’agitació social. Per això, es va
produir una onada de vagues a tot Europa que van afectar
les indústries i els transports, i els sindicats van augmentar
considerablement el seu nombre d’afiliats. Gràcies a la
mobilització, la classe obrera va aconseguir conquestes com
ara la jornada laboral de vuit hores.
Conseqüències polítiques
El final de la guerra va comportar una transformació profunda
de les fronteres europees: es va produir la caiguda
dels imperis autoritaris (alemany, austrohongarès, rus i
otomà), que va anar acompanyada de l’abolició de les monarquies
respectives. També es van crear, com a conseqüència
del desmembrament d’aquests imperis, diversos nous
Estats a les zones dels Balcans (Iugoslàvia), l’Europa central
(Àustria, Hongria, Txecoslovàquia, Polònia) i el Bàltic
(Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània).
L’Imperi Otomà va quedar reduït a Turquia, i el Regne Unit
i França es van repartir els seus antics territoris al Pròxim
Orient, on es van crear els protectorats de l’Iraq, Palestina,
Síria i el Líban. D’altra banda, les possessions colonials alemanyes
van ser repartides entre el Regne Unit, França i el
Japó.
Evacuació d’orfes francesos. A les víctimes mortals en combat, cal sumar-hi les
famílies delmades, els orfes i les vídues.
27. Per què es pot afirmar que la Primera Guerra Mundial va
A ser una guerra total?
28. Observa les fotografies de la pàgina anterior. Quines innovacions
va aportar la Primera Guerra Mundial? Quin impacte
van tenir en el conflicte?
29. Consulta el lloc web següent i explica en què van consistir
@ les innovacions més destacades en l’armament.
www.claseshistoria.com/1guerramundial/armamento.htm
30. Explica amb les teves paraules què va ser la guerra psicològica
i quins objectius tenia.
31. Per què les dones van ser mobilitzades massivament durant
la Primera Guerra Mundial? Quines funcions van dur
a terme durant el conflicte? Quins efectes va tenir aquest
fet en la postguerra?
32. Elabora un breu informe sobre les conseqüències de la Gran
R Guerra. Hi han de sortir els termes següents:
agitació social - desequilibris demogràfics
destrucció material - endeutament
escassetat - imperis autoritaris - malestar
nous Estats - pèrdues terribles
— En quina situació demogràfica, econòmica, social i
política van quedar els països d’Europa després de la
Primera Guerra Mundial?
Imperialisme i Primera Guerra Mundial
ACTIVITATS
119

APRÈN A...
IDENTIFICAR CAUSES I CONSEQÜÈNCIES
La intencionalitat de les accions de l’ésser humà és essencial per a comprendre el curs de la història, ja que la seva conducta
ha desencadenat molts fets.
Estudi d’un fet històric
Un fet històric no té lloc perquè sí, o a l’atzar, sinó que està
determinat per la intervenció d’una o diverses causes, és
a dir, existeix una multicausalitat. Per tant, quan estudiïs
esdeveniments històrics com ara guerres, crisis econòmiques
o creixements demogràfics, n’hauràs de conèixer l’ori -
gen o el motiu que va causar el fet, a més dels efectes o les
conseqüències que va comportar.
Les causes i les conseqüències poden ser polítiques, econòmiques,
socials i culturals; i aquestes poden estar interrelacionades.
Per a determinar el grau d’interrelació, cal analitzar
amb deteniment la successió de tots els fets.
La investigació de les causes i les conseqüències de qualsevol
situació històrica té molta importància per a comprendre
millor l’objecte d’estudi. A més, la transcendència de
les conseqüències d’un fet ens ajuda a valorar la importància
del succés històric, ja que no tots els fets de la història tenen
la mateixa rellevància.
120 Unitat 6
Causes i conseqüències
Com ja saps, les causes ens permeten conèixer i comprendre
per què es va produir un fet concret. Distingim entre causes
de llarga durada, o remotes, i causes de curta durada,
o immediates:
— Les causes de llarga durada, o remotes, són les que a
llarg termini provoquen un esdeveniment.
— Les causes de curta durada, o immediates, són les
circumstàncies desencadenants que propicien un esdeveniment
històric.
Les conseqüències o els efectes que desencadena un fet
històric són sovint imprevisibles. Per exemple, en el cas
de la Primera Guerra Mundial, les potències europees van
idear una guerra curta, però aquesta es va estendre i va empitjorar
durant quatre anys.
Distingim entre conseqüències a curt termini i a llarg termini:
— Les conseqüències a curt termini són els efectes immediats
d’un fet històric.
— Les conseqüències a llarg termini són els efectes que
es manifesten molt després d’haver-se produït un esdeveniment
històric.
L’origen de la Gran Guerra
La guerra no es va desencadenar d’una manera espontània.
Els seus orígens enfonsen les arrels en un segle d’una
competència imperialista ferotge entre les potències europees,
en diversos decennis de polarització progressiva
de la vida internacional en dos grans blocs militars, en les
rivalitats econòmiques entre nacions.
També, en el culte a uns valors morals i patriòtics que
portaven el germen del militarisme i de la xenofòbia, en
el despertar a la consciència nacional dels pobles sotmesos
a la centralització d’Estats multinacionals, en el convenciment,
en fi, que el recurs a la guerra era la via més ràpida
i alhora més eficaç per a solucionar de manera definitiva
els problemes mundials.
Traduït de: Siglo xx. Historia Universal. Historia 16.
Soissons (França). Els països bel·ligerants, sobretot França i Bèlgica, van patir una
devastació enorme.

Un exemple d’estudi històric
Com ja saps, entre el 1914 i el 1918 va tenir lloc la Primera Guerra Mundial, que va enfrontar les anomenades potències centrals
amb els aliats de l’Entesa. Hi ha causes remotes i immediates de tipus econòmic i polític que van provocar el conflicte,
així com conseqüències a curt i a llarg termini. Tenint en compte tot el que has estudiat, analitza detingudament la
taula següent.
Causes remotes
o de llarga durada
Les rivalitats territorials i econò -
miques entre els imperis d’Eu -
ropa van desencadenar la Gran
Guerra.
Causes immediates
o de curta durada
L’assassinat de l’hereu de l’Im -
peri Austrohongarès, l’arxiduc
Francesc Ferran, el 28 de juny
del 1914 a Sarajevo.
La rivalitat entre potències europees per la possessió d’un gran imperi colonial va
ser una de les causes remotes de la Gran Guerra.
1. Llegeix el text L’origen de la Gran Guerra de la pàgina anterior.
— Busca en el diccionari les paraules que desconeguis.
— Què significa que la guerra no es va desencadenar d’una
manera espontània?
— Quines causes van originar el conflicte?
— Què s’entén per Estat multinacional?
— Segons el text, per què es van desenvolupar el militarisme
i la xenofòbia al principi del segle XX?
— Creus que és exacta l’afirmació «la guerra era la via més
ràpida i alhora més eficaç per a solucionar de manera definitiva
els problemes mundials»? Justifica la resposta.
2. Observa les fotografies.
R
— Per què les rivalitats colonials van ser una causa remota
de la Gran Guerra?
— Per què la destrucció d’infraestructures és una conseqüència
a curt termini d’una guerra?
3. Què és la multicausalitat d’un fet històric? Posa’n un exemple.
UN ESTUDI HISTÒRIC
Conseqüències
a curt termini
La destrucció total de les zones
on van tenir lloc les principals
batalles de la guerra.
Conseqüències
a llarg termini
L’inici de la Segona Guerra Mundial
va ser una de les conseqüències
a llarg termini de la Gran
Guerra, a causa de la duresa de
les condicions imposades als
vençuts pel tractat de Versalles.
La destrucció de les zones afectades pels combats va ser un dels efectes immediats
de la Gran Guerra.
4. Per què és important identificar les causes i les conseqüèn-
R cies a l’hora d’estudiar un fet històric?
5. La Primera Guerra Mundial va tenir conseqüències a curt
i a llarg termini. Llegeix atentament les següents i classifica-les
en dos grups.
agitació social - augment de l’atur i dels preus
caiguda dels grans imperis
destrucció de terres agrícoles i poblacions
divisions territorials - empobriment
de l’economia - empobriment del treballador
independència de nacions - milions de mobilitzats
pèrdues humanes - vagues obreres
6. Enumera les conseqüències a curt i a llarg termini de l’im -
perialisme als pobles colonitzats.
7. Analitza les causes i les conseqüències d’un esdeveniment
A actual (polític, econòmic, social o cultural).
Imperialisme i Primera Guerra Mundial
ACTIVITATS
121

122 Unitat 6
ANALITZAR FONTS
La trinxera
1. Respon les preguntes següents:
— Per què els exèrcits de tots dos bàndols es van atrinxerar
al llarg de centenars i centenars de quilòmetres?
— Quines van ser les conseqüències d’aquesta nova
tàctica de combat utilitzada durant la Primera Guer -
ra Mundial?
2. Observa la fotografia A i descriu-ne la situació, els protagonistes
i la seva actitud.
3. Llegeix el text B.
— Situa els fets en el seu context històric.
— Quines són les condicions de vida descrites pel combatent
francès?
4. Fes una descripció posant-te en el lloc de Paul Tuffrau.
Imagina com seria el teu personatge, què el va impulsar
a anar a la guerra, com era la vida al front...
En quines condicions vivien els soldats?
Els soldats estaven exposats a temperatures extremament dures
(que van arribar fins a -20 °C), a les precipitacions, la humitat
i el fang, que es van afegir a la terrible amenaça de l’armament
bèl·lic. A més, la gana, la insalubritat i les precàries condicions
higièniques van provocar un important augment de les malalties
epidèmiques.
La guerra de trinxeres no tan sols va afeblir els combatents físicament,
sinó també psicològicament: els soldats tenien fatiga
i esgotament, es mostraven desmoralitzats i presentaven quadres
depressius i desordres mentals. Entre el 1917 i el 1918 es
van generalitzar els motins entre els soldats i les protestes de
la població civil pel sofriment causat per la guerra.
Un grup de soldats francesos a la trinxera.
El testimoniatge d’un soldat
La guerra de trinxeres
L’octubre del 1914, dos mesos després d’haver començat el conflicte,
la inicial guerra de moviments, basada en l’avanç ràpid de les
tropes, es va transformar en una guerra de posicions. La falta de
forces per a trencar el front enemic va estabilitzar el conflicte, la
qual cosa va donar lloc a una nova tàctica de combat: la trinxera.
Es van excavar quilòmetres de fossats amb la finalitat de disparar
a cobert i protegir-se de l’atac enemic. La zona situada entre les
trinxeres de tots dos bàndols s’anomenava terra de ningú, i es
caracteritzava per una perillositat extrema.
Malgrat la utilització, a partir del 1915, de nous ginys bèl·lics, com
els gasos asfixiants i els llançaflames, cap arma no va resultar decisiva
per a destrossar les trinxeres. Per als soldats, la guerra de trinxeres,
simbolitzada en l’espera i la lluita cos a cos, es va convertir en
un infern personal.
Fora, amb els peus immediatament enterrats, sacsejo trossos de fang glacial que em pesen a les mans...
Reprenc la marxa, les cames obertes, travessant la terra tova dels despreniments, sondejant prudentment el fang que tapa els clots. I malgrat
tot, de vegades, el lloc cap al qual he llançat el meu impuls s’enfonsa, el fang m’aspira la cama, l’atrapa, la paralitza; he de fer un
gran esforç per a alliberar-la.
Del fons del forat, que s’ha omplert de seguida d’aigua, el meu peu treu un embolic de cables en el qual reconec la línia telefònica. Justament
llavors apareix el telefonista encarregat de reparar les línies, amb la cara contreta per les agulles gelades de la pluja: «Quin desgavell!
No s’hi ha conservat res, aquí dins! Només hi ha fang i cadàvers!». Sí, cadàvers.
Els morts als combats de la tardor, que havien estat enterrats succintament al parapet, apareixen a trossos en els despreniments de
terra.
B
P. Tuffrau, Quadern d’un combatent. 1917.
A

El colonialisme a l’Àfrica
5. Observa el mapa, busca informació i respon les preguntes següents.
— L’interior de l’Àfrica era pràcticament desconegut per als
europeus fins al segle XIX. On es localitzaven les possessions
europees fins al 1880?
— En quin període de temps es va fer el repartiment del continent
africà?
— Quins territoris africans es van mantenir independents?
Com van aconseguir impedir la incursió dels europeus?
— On i quan es va definir el repartiment de l’Àfrica?
— Creus que les realitats culturals autòctones, els interessos
i els drets de la població nativa van ser ignorats?
Justifica la resposta.
— Quina potència europea va formar l’imperi colonial més
gran a l’Àfrica? I qui posseïa el segon en importància? Quines
nacions van constituir imperis menors a l’Àfrica? Per
quin motiu?
Les víctimes de la Gran Guerra
6. Observa el gràfic i la fotografia C, i respon les preguntes
següents.
— Quins Estats van mobilitzar un nombre més
alt de soldats? I quins menys?
— Quins Estats van patir més pèrdues humanes
en els seus exèrcits? Per què?
— Quin element va ser decisiu en el fet que la xifra
total de baixes militars de la guerra fos tan
elevada?
PUNTS CLAU
• El colonialisme va ser el procés d’expansió territorial
que pretenia el domini polític i l’explotació econòmica
dels nous territoris. L’imperialisme va ser la política expansiva
que van aplicar, principalment, alguns Estats
d’Europa.
• En l’últim terç del segle XIX es van formar els grans imperis
colonials, resultat de les noves necessitats econòmiques,
polítiques, socials i ideològiques. Els països que
van formar els imperis colonials més importants van
ser: el Regne Unit, França, Alemanya, Bèlgica, Itàlia, els Estats
Units i el Japó.
• Les conseqüències de l’imperialisme van ser econòmiques,
polítiques, demogràfiques, socials i culturals.
milions de persones
14
12
10
8
6
4
2
Efectius
mobilitzats
Baixes
MARROC ESPANYOL
I. Madeira Rabat
MARROC
I. Canàries
IFNI
I. de Cap
Verd
RÍO DE ORO
GUINEA
PORTUGUESA
SIERRA LEONE
I. Ascensió
Imperis
colonials (1885)
França
Regne Unit
Alemanya
Portugal
Espanya
Itàlia
Bèlgica
0
Regne Unit I. Alemany
I. Austrohongarès França Itàlia
OCEÀ
ATLÀNTIC
EFECTIUS I BAIXES MILITARS
I. Rus
I. Otomà
Alger
ALGÈRIA
I. Saint Helena
Luanda
1. BASUTOLAND
2. BETXUANALÀNDIA
3. GUINEA ESPANYOLA
4. NYASALÀNDIA
5. RWANDA-URUNDI
6. SOMÀLIA FRANCESA
7. SWAZILÀNDIA
TUNÍSIA
Trípoli
LÍBIA
ANGOLA
ÀFRICA DEL
SUD-OEST
Walvis Bay
Canal
de Suez
El Caire
EGIPTE
ÀFRICA OCCIDENTAL
GÀMBIA FRANCESA
Khartum
ERITREA
SUDAN
I. Socotora
LIBÈRIA
ANGLOEGIPCI
6 SOMÀLIA
NIGÈRIA ÀFRICA
BRITÀNICA
COSTA
EQUATORIAL
Addis Abeba
Lagos
D’OR
FRANCESA
ETIÒPIA
CAMERUN
SOMÀLIA
I. Fernando Poo
ITALIANA
I. Príncipe
UGANDA
3
ÀFRICA
I. Sant Tomé
CONGO
ORIENTAL
Brazzaville BELGA
BRITÀNICA
5
I. Seychelles
Cabinda Léopoldville ÀFRICA
ORIENTAL
ALEMANYA
I. Zanzíbar
TOGO
RHODÈSIA
DEL NORD
ORANGE
1
COLÒNIA
DEL CAP
El Cap
RHODÈSIA
DEL
SUD
2
TRANSVAAL
7
MOÇAMBIC
I. Comores
Tananarivo
I. Maurici
MADAGASCAR
I. Reunió
OCEÀ
ÍNDIC
• La Primera Guerra Mundial va tenir lloc entre el 1914 i
el 1918, i va enfrontar les potències centrals (Triple Aliança)
amb les potències aliades (Triple Entesa). Les causes
van ser les rivalitats econòmiques i territorials, els
nacionalismes i els conflictes colonials.
• La Primera Guerra Mundial es va desenvolupar en les fases
següents: la guerra de moviments (1914), la guer -
ra de posicions (1915-1916), la crisi del 1917 i el final de
la guerra (1918).
• Les conseqüències de la guerra van ser molt importants:
milions de pèrdues humanes, destruccions materials,
agitació social i canvis polítics (caiguda dels imperis i
creació de nous Estats).
C
4
0 500 1 000 km
Imperialisme i Primera Guerra Mundial
123

ACTIVITATS
124 Unitat 6
TREBALLA LES COMPETÈNCIES BÀSIQUES
La colonització és una de les manifestacions més
evidents de la política imperialista desplegada durant
el segle XIX per les grans potències occidentals,
principalment, amb l’objectiu d’estendre el seu domini
sobre altres territoris i pobles.
1. Un dels aspectes fonamentals del procés
colonitzador consisteix en les argumentacions
donades per les potències occidentals.
Llegeix atentament el text A, que justifica la
colonització, i respon les preguntes plantejades.
— Segons el text, com es justifica la colonització
des d’un punt de vista material?
— El colonialisme responia a raons estrictament
econòmiques?
— Quines van ser les causes principals de
l’expansió colonial durant la segona meitat
del segle XIX?
2. La dominació d’un territori concret per part
d’una potència occidental responia a diversos
factors: els motius, el tipus de forma de
dominació, les conseqüències, etc. Observa
la imatge B, d’una escola a Annam (Indo -
xina).
— Descriu breument la imatge.
— On va ser presa la fotografia? Consulta el
mapa de la pàgina 111 i digues quina potència
europea exercia el domini sobre aquest
territori.
— En quin idioma està escrit el rètol? Per què?
— Quin aspecte de la colonització il·lustra la
imatge?
3. La Primera Guerra Mundial va marcar un canvi
en les formes i les tàctiques militars, que
es va traduir en un nombre elevat de morts entre
la població civil europea. Llegeix el text C
i respon les qüestions següents:
— Relaciona les quatre generacions amb les
guerres següents. Justifica-ho.
guerra de l’Afganistan
guerres napoleòniques
Primera Guerra Mundial
Segona Guerra Mundial
— Quines noves característiques va tenir la Primera
Guerra Mundial?
— Creus que en l’actualitat continua vigent
aquest tipus de guerres? Què ha canviat?
Les justificacions de la colonització
La colonització és la força expansiva d’un poble [...]. Un poble que colonitza
és un poble que posa les bases de la seva grandesa futura. Des
del punt de vista material, el nombre d’individus que formen la raça augmenta
en una proporció sense límits la quantitat de recursos nous, de
nous productes, d’equivalents de canvi fins ara desconeguts que demanen
la intervenció de la indústria metropolitana. [...] El camp que
s’obre als capitals de les metròpolis i el domini explotable que s’ofereix
a l’activitat dels seus ciutadans són infinits [...].
Sigui quin sigui el punt de vista en què ens situem, sempre ens trobarem
amb una veritat incontestable: el poble que colonitza més és el primer
poble; i si no ho és avui, ja ho serà demà.
A
P. Leroy-Beaulieu, La colonització en els temps moderns. 1874.
B
Les quatre generacions de la guerra moderna són:
— La primera generació, amb batalles formals i en un camp de batalla
ordenat, que va durar des del 1648 fins al 1860.
— La segona generació, que es basa en la potència del foc de l’artilleria
sobre l’enemic.
— La tercera generació, que és coneguda com a guerra llampec o de
maniobra i es basa en la velocitat i la sorpresa.
— La quarta generació, que és la de les guerres actuals, amb conflictes
asimètrics (entre una coalició d’Estats i un Estat o entre un Estat i una
organització terrorista).
C
Adaptat i traduït de: W. S. Lind, «Comprenent la guerra de
quarta generació», a Military Review (2005).

1
2
3
4
5
6
Resol les qüestions següents sobre l’expansió colonial iniciada en la segona meitat del segle XIX.
— Explica breument quins tres tipus de colònies van existir. A més de les colònies, quines altres formes de domini colonial
van establir els països colonitzadors?
— Explica quines conseqüències va tenir el colonialisme per a les potències colonitzadores i per als pobles colonitzats.
Enumera els principals imperis colonials creats entre el 1870 i el 1914. En quins continents es va dur a terme l’expansió
colonial? Quins Estats van adquirir rellevància en l’escena política internacional?
Quins van ser els dos bàndols enfrontats en la Gran Guerra? Quins països els formaven?
Completa un esquema com aquest sobre la Primera Guerra Mundial amb els termes següents:
agitació social - caiguda dels imperis - crisi del 1917 - destruccions materials - discrepàncies colonials
guerra de moviments - guerra de posicions - nacionalisme als Balcans - nous Estats - pèrdues demogràfiques
rivalitats econòmiques - rivalitats territorials - victòria de l’Entesa
CAUSES
La Gran Guerra va estar motivada
per diferents circumstàncies:
• ...........................................................
• ...........................................................
• ...........................................................
• ...........................................................
Per quins motius la Primera Guerra Mundial es pot considerar diferent als enfrontaments bèl·lics anteriors?
— Quines innovacions es van incorporar al llarg de la guerra?
Observa la imatge de ciutadans polonesos
fent cua.
— Descriu breument què mostra la fotografia.
— L’escassetat d’aliments va ser una conseqüència
de la guerra? Per què? Quines
altres conseqüències socials va
tenir la Primera Guerra Mundial?
— En quin gran imperi estava integrada
Polònia el 1914? Per què va obtenir la
independència després de la guerra?
Quins altres Estats es van crear a Europa
el 1919?
— Quines altres conseqüències polítiques
va tenir aquest conflicte bèl·lic?
Explica-les breument.
AVALUACIÓ
DESENVOLUPAMENT
L’evolució de la Gran Guerra
va tenir diverses fases:
• ...........................................................
• ...........................................................
• ...........................................................
• ...........................................................
CONSEQÜÈNCIES
La Gran Guerra va provocar:
• ...........................................................
• ...........................................................
• ...........................................................
• ...........................................................
• ...........................................................
Imperialisme i Primera Guerra Mundial
125

CULTURA I ART DEL SEGLE XIX
COM ANALITZAR UNA OBRA D’ART
Per analitzar una obra d’art, hem de seguir diversos passos:
— En primer lloc, cal observar-la amb atenció.
— Després, en farem una descripció basada en l’observació
d’uns elements determinats.
Títol de l’obra (nom del monument o títol de l’obra).
Localització (ciutat, museu, col·lecció privada...).
Autor (en cas de ser conegut).
Cronologia (any d’execució, segle en cas de no ser precís).
Estil artístic (o cultura a la qual pertany).
Nom i localització: Crystal Palace, Londres.
Autor: Joseph Dexter.
Cronologia: 1851.
Estil: Arquitectura del ferro.
Anàlisi de la forma: L’edifici és un enorme pavelló de 600 m
de llargada i 120 m d’amplada, amb una alçada de 34 m.
L’estructura disposa de tres nivells, i el més alt està cobert
parcialment per una volta de canó. Està format per una estructura
composta per elements de ferro fos fabricats en sèrie
i de fàcil acoblament (3 300 pilars de ferro i 2 224 biguetes),
recoberta per 300 000 plaques de vidre gruixut. Els espais
interiors disposen d’una excel·lent lluminositat.
126 Com analitzar una obra d’art
Fitxa d’anàlisi general
Arquitectura
— A continuació, n’interpretarem el significat.
— Després, l’emmarcarem en el seu context històric.
— Finalment en farem una valoració personal.
Anàlisi
• De la forma (materials i tècniques utilitzades).
• Del contingut (tema i funcionalitat de l’obra, identificació de
personatges i a qui va dirigida).
• Del significat (quin missatge transmet segons els valors de
l’autor i de l’època).
Anàlisi del contingut: L’edifici va ser dissenyat com una estructura
prefabricada muntable i desmuntable, de construcció
ràpida (sis mesos), per ser la seu de la Primera Exposició
Universal, el 1851, que va reunir els elements de progrés del
moment (maquinàries, productes manufacturats, matèries primeres,
etc.).
Anàlisi del significat: La construcció d’edificis amb ferro i
vidre representava una solució tècnica avançada per a les noves
necessitats constructives del segle XIX (indústries, ponts,
estacions de ferrocarril, etc.). A més, la seva construcció i la
seva utilització evidenciaven una exaltació de les virtuts del
progrés.
Valoració personal: ..................

Títol: Habitació a Arle.
Localització : Museu d’Orsay, París.
Autor: Vincent van Gogh.
Cronologia: 1889.
Estil: Postimpressionista.
Escultura
Títol: El Pensador.
Localització: Museu Rodin, París.
Autor: Auguste Rodin.
Cronologia: Iniciada el 1880.
Estil: Impressionista.
Anàlisi de la forma: Rodin en realitat va denominar l’obra Dant pensant.
S’hi mostra un home en solemne meditació que sembla estar immers
en una gran lluita interna. Alguns trets de l’escultura de Rodin
són: la desproporció de les figures, l’aplicació de superfícies rugoses i la
multiplicació d’angles. Això va prefigurar l’escultura contemporània del
segle XX.
Anàlisi del contingut: Aquesta bella escultura pertany al projecte La
porta de l’infern (1880-1917). Auguste Rodin tenia la intenció que es
convertís en una de les figures principals d’aquest conjunt. Es tracta
d’un retrat del poeta Dante Alighieri, sorprès pel que veu davant
seu (els frisos de les portes amb les figures dels pecadors a sota
seu).
Anàlisi del significat: El tema de l’obra és la reflexió i el terror de
l’ésser humà davant la societat canviant del segle XIX.
Valoració personal: ..................
Anàlisi de la forma: Oli sobre tela. Utilització
de la perspectiva. Predomini del
color i de la línia mitjançant la pinzellada
colorista i pastosa, aplicada directament
del tub. Utilització del cromatisme
arbitrari, que il·lumina de forma exagerada
alguns elements que el pintor vol
destacar i que tenen un fort impacte
emocional.
Anàlisi del contingut: En aquesta pintura,
l’autor forma i deforma el món segons
la seva visió interior. Així aconsegueix
reflectir un estat d’ànim turmentat.
La tela és plena d’elements simbòlics:
el groc del llit i la cadira al·ludeixen a la
Pintura
llum del sol, la calidesa i la felicitat. La
finestra entreoberta cap a dins remet a
la importància del món exterior.
Anàlisi del significat: L’obra de Van
Gogh, amb una gran càrrega passio-
nal, és l’evocació del món interior de
l’artista. Això prefigura els nous corrents
artístics del segle XX, com ara el fauvisme
o l’expressionisme.
Valoració personal: ..................
CULTURA I ART DEL SEGLE XIX
127

CULTURA I ART DEL SEGLE XIX
CULTURA I ART DEL 1800 AL 1850
Al principi del segle XIX, el Neoclassicisme encara era el moviment
artístic i cultural predominant, encara que ja era qüestionat
per un bon nombre d’artistes i intel·lectuals. Aquests
posaven en dubte els plantejaments dels il·lustrats, que consideraven
que mitjançant l’ús de la raó es podia entendre i
organitzar el món. Es va imposar un nou moviment, el Romanticisme,
nascut al final del segle XVIII, que responia a
aquestes noves inquietuds. El Realisme, sorgit a mitjan segle
XIX, va succeir aquest moviment.
C. D. Friedrich, Sortida de la lluna sobre el mar. 1822.
T. Géricault, El rai de la Medusa. Cap al 1818.
128 Cultura i art del 1800 al 1850
El Romanticisme
Més que un estil artístic o un moviment cultural, el Romanticisme
és una actitud davant la vida que dóna prioritat
als sentiments i la intuïció per sobre de la raó i la lògica. Les
revolucions polítiques van modificar les idees i les formes
de vida de la societat industrial, i això va tenir el seu reflex en
l’art i la literatura.
Alguns dels valors que exalta el Romanticisme són:
— La llibertat. El romàntic s’oposa a tota norma que li impedeixi
l’expressió del propi jo.
— El subjectivisme. Es rebutja el racionalisme de la Il·lustració
del segle XVIII i es busca expressar en l’art els sentiments,
les passions de l’ànima, els somnis, la imaginació...
— El pessimisme i la malenconia. Són el fruit de l’en fron -
tament entre els ideals del romàntic i la realitat d’un
món insensible que els contradiu.
— El nacionalisme. S’exalta l’autèntic, genuí, típic i castís
dels pobles i les nacions. S’abandona, per tant, el recurrent
retorn a l’Antiguitat clàssica grecoromana del moviment
anterior, el Neoclassicisme.
El Romanticisme es va expressar sobretot a través de la literatura
i la música, gràcies a la seva idoneïtat per transmetre
emocions. Entre les arts plàstiques, va destacar la pintura,
amb autors com Constable, Turner, Friedrich i Delacroix.
En la temàtica de les seves obres predominen el misteri, la
inquietud de l’ésser humà, la malenconia, el dramatisme i el
caràcter efímer del present.
Pintors
Escriptors
Músics
ARTISTES I AUTORS ROMÀNTICS
John Constable, El carro de fenc (1821). William
Turner, Pluja, vapor i velocitat (1844). Eugène
Delacroix, La llibertat guiant el poble (1830).
Caspar David Friedrich, Monjo vora el mar
(1809).
Johann Wolfgang von Goethe, Werther (1774).
Victor Hugo, Els miserables (1862). Lord Byron,
Pelegrinatge de Childe Harold (1812). Walter
Scott, Ivanhoe (1820).
Ludwig van Beethoven, Cinquena Simfonia
(1804-1808). Felix Mendelssohn, El somni d’una
nit d’estiu (1826). Frederic Chopin, Nocturns
(1833-1847). Richard Wagner, L’anell dels nibelungs
(1848-1874). Giuseppe Verdi, La Traviata
(1853).

El Realisme
El moviment realista proposa substituir la visió subjectiva dels artistes
romàntics per una representació objectiva i fidel del món real.
A la segona meitat del segle XIX l’ascens social de la burgesia i la nova
mentalitat positivista —corrent ideològic basat en l’anàlisi dels fets
reals verificats per l’experiència— van influir en la producció literària i
artística.
Alguns dels principis bàsics del Realisme són:
— La reproducció de la realitat i no d’un món fantàstic fruit de la imaginació.
Per això es recreen ambients, vestits i caràcters reals, reflex
verídic de la vida.
— La denúncia dels defectes i els mals que afecten la societat (egoisme,
pessimisme, pudor...) i la proposta de solucions per eradicar-los.
— L’interès per allò psicològic i els problemes de l’existència humana.
Els escriptors i els pintors realistes posen molt interès a descriure
i representar no sols l’aspecte físic dels personatges, sinó també el seu
caràcter.
La literatura va tenir una gran importància en la difusió del movi -
ment, especialment amb el gènere de la novel·la. D’altra banda, els
artistes realistes consideraven que la funció de l’art era mostrar la
realitat tal com la capten els nostres sentits, a través de la temàtica social.
ARTISTES I AUTORS REALISTES
Pintors Escriptors
Gustave Courbet, Enterrament a Ornans
(1849). J. François Millet, Les
espigolaires (1857). Honoré Daumier,
Vagó de tercera (vers 1863).
FIXA-T’HI
En l’obra romàntica Sortida de la lluna
sobre el mar s’invoca el misteriós,
la solitud i la malenconia de l’ésser
humà, trets que acompanyen el
tema de l’angoixa existencial, molt
recurrent.
En l’obra realista Enterrament a Ornans
el tema de la mort es tracta de
manera desdramatitzada, amb una
gran simplicitat i cruesa.
Charles Dickens, Oliver Twist (1839).
Honoré de Balzac, La comèdia humana
(1842). Gustave Flaubert, Madame
Bovary (1857).
G. Courbet, Enterrament a Ornans. 1849.
H. Daumier, Vagó de tercera. 1863.
ACTIVITATS
1. Observa l’obra El rai de la Medusa.
— Quin aspecte presenten els personatges?
Quina atmosfera crea el fons de l’obra?
— Descriu la composició de l’obra (equilibra -
da / desequilibrada, simètrica / asimè trica,
dinàmica / estàtica...).
2. Observa l’obra Vagó de tercera.
— Quina actitud mostren els personatges
representats? De quin ambient social procedeixen?
— Relaciona els principis del Realisme amb
l’obra.
Cultura i art del 1800 al 1850
129

CULTURA I ART DEL SEGLE XIX
L’ART DEL 1850 AL 1900
Entre la segona meitat del segle XIX i les primeres dècades del segle XX, l’art es va transformar radicalment. La Revolució Industrial
va modificar l’economia i la demografia d’Europa, però també les relacions i els hàbits de la societat. Tot això va
quedar reflectit en l’art. En pintura, es va manifestar la voluntat d’experimentar amb noves tècniques, nous temes i noves formes.
En arquitectura, es van crear noves maneres de construir.
130 L’art del 1850 al 1900
La renovació de l’arquitectura
Al segle XIX la figura de l’arquitecte va entrar en crisi, ja que va sorgir la de l’enginyer, que qüestionava l’anquilosament
de les formes tradicionals i proposava l’ús de nous materials i noves tècniques. A més, per primera vegada en la història,
es va començar a anteposar la utilitat de l’edifici a la seva bellesa i finalitat artística.
Hi va haver diversos corrents arquitectònics:
— Els corrents historicistes. Retorn als postulats d’estils anteriors (grec, romà, gòtic...). És una arquitectura eclèctica, que
imita formes del passat i els dóna un caràcter propi.
— L’arquitectura dels nous materials. Utilitza per primer cop el ferro, el vidre i el ciment armat a les seves construccions,
materials vinculats a la Revolució Industrial.
— L’Escola de Chicago. Defensa fervorosament l’arquitectura utilitària i racionalista, molt adequada en unes ciutats
industrials que han crescut de manera ràpida i en què es busquen solucions econòmiques per a les noves
necessitats constructives.
— El Modernisme arquitectònic. Dóna curs a la fantasia i la creativitat, i es deixa portar per la subjectivitat
de l’artista. L’arquitectura modernista imita formes de la naturalesa, mitjançant línies corbes i
ondulants.
L’Impressionisme
Encara que també es parla de música o literatura impressionistes,
l’Impressionisme va ser sobretot un moviment
plàstic desenvolupat en la segona meitat
del segle XIX predominantment a França.
Algunes característiques de l’Impressionisme són:
— L’intent de plasmar la llum (la impressió visual) i
l’instant, sense tenir en compte la naturalesa d’allò
que projecta la llum.
— L’aplicació d’una perspectiva no geomètrica i
del dibuix sense contorn.
— L’ús d’una pinzellada solta, amb poca matèria i pinzells
fins.
— Temàtica quotidiana pintada a l’aire lliure.
Els principals pintors impressionistes van ser: Manet,
El dinar campestre (1863); Monet, Impressió, sol naixent
(1872); Pissarro, Els sostres vermells (1877); Sisley, Inundació
a Port-Marly (1876); Renoir, El ball del Moulin de
la Galette (1876) i Degas, Classe de dansa (1874).
A. Renoir, El ball del Moulin de la Galette. 1876.
G. Eiffel, Torre Eiffel. 1889.
ACTIVITATS
1. Observa la imatge de la Torre Eiffel. Quin material es va emprar
per a construir-la? Hi predominen les línies ortogonals o corbes? En
quines altres edificacions es va utilitzar aquest material?

El postimpressionisme
El terme engloba diferents estils pictòrics que van succeir l’Impressionis -
me a França entre el 1880 i el 1905. El postimpressionisme va revisar
alguns postulats impressionistes: va recuperar el dibuix i va tractar de
captar no sols la llum, sinó també l’expressivitat de les coses i les persones.
Igual que els impressionistes, els postimpressionistes van donar una
importància cabdal a l’ús del color en les seves obres, però van rebutjar
representar fidelment la naturalesa, per la qual cosa presentaven
una visió del món més subjectiva.
Paul
Cézanne
Vincent
van Gogh
Paul
Gauguin
Henri de
Toulouse-
Lautrec
PINTORS POSTIMPRESSIONISTES
Pintor de l’espai i el volum, pretén captar allò estable de la realitat
(i no allò inestable, com els seus precursors impressionistes).
Obres: Els jugadors de cartes (1890-1892), Pomes, peres i
raïm (1873-1877), Els grans banyistes (1900-1905).
Autor de personalitat turmentada que busca, a través de la
seva obra, el sentit de la seva existència. Els seus quadres contenen
una gran càrrega passional, plasmada a través de la llum
i el color. Obres: Autoretrat (1889), Menjadors de patates (1885),
Els gira-sols (1889), Habitació a Arle (1889).
Rebutja la societat moderna del seu temps, l’Europa industrial
i la corrupció provocada pel progrés, i busca l’autenticitat i
la ingenuïtat de la natura, la gent i l’art primitius. Obres: La
visió després del sermó (1888), Crist groc (1889), D’on venim? Qui
som? On anem? (1897).
Pretén demostrar que la percepció no sols és una activitat
visual, sinó també psicològica. Se sent atret pel moviment i
pel rostre humà, a través del qual tracta de penetrar a l’ànima.
Obres: Autoretrat davant el mirall (1888), Ball al Moulin Rouge
(1890).
FIXA-T’HI
A l’obra Nit estrellada, Vicent van Gogh utilitza
àmplies pinzellades i exalta el color,
que fa vibrar de manera exagerada.
D’altra banda, a l’obra Dues dones de
Tahití, Paul Gauguin empra els colors plans
i de manera arbitrària per a representar
unes natives de cultures exòtiques, allu -
nyades d’Europa.
ACTIVITATS
V. van Gogh, Nit estrellada. 1889.
P. Gauguin, Dues dones de Tahití. 1891.
2. Quines sensacions et genera l’obra Nit estrellada? Podem afirmar que és
la plasmació d’una ànima tranquil·la o, per contra, turmentada? Justificaho.
3. Com descriuries la temàtica i la forma de l’obra El ball del Moulin de la
Galette de Renoir?
4. Compara els personatges plasmats a El ball del Moulin de la Galette i Dues
dones de Tahití. Justifica quines representen la societat burgesa industrial i
quines no.
L’art del 1850 al 1900
131

CULTURA I ART DEL SEGLE XIX
CIÈNCIA I CULTURA EN EL CANVI DE SEGLE
En les últimes dècades del segle XIX, el gran augment de la
població i els avenços de la indústria van provocar un creixement
espectacular de les ciutats. La classe social emergent,
la burgesia, hi va desenvolupar noves formes de
vida.
D’altra banda, Europa va experimentar al segle XIX un con -
siderable desenvolupament científic i tècnic que es va traduir
en gran quantitat d’invents i progressos científics, encara
que l’ús i el coneixement de molts d’ells no es va
generalitzar fins després de la Primera Guerra Mundial.
El progrés cientificotècnic
i el seu impacte social
En l’àmbit dels transports, la creació del ferrocarril (Regne
Unit, 1801) i el desenvolupament de la navegació de vapor,
que substituïa la de vela, van revolucionar la forma de vida
de la societat industrial. Posteriorment, els primers anys
del segle XX, es va anar consolidant l’ús del submarí, la bicicleta,
l’avió, l’automòbil i la motocicleta, encara que al començament
només se’n va beneficiar un nombre reduït de
persones.
Les comunicacions van experimentar un gran avenç gràcies
a la invenció del telègraf (Morse, 1837) i del telèfon (Bell,
1871), i, sobretot, de la ràdio. Tot això va modificar la manera
de comunicar-se de les persones, molt més ràpida
que a través del correu postal.
La ciència també va rebre un gran impuls. En medicina,
es van detectar els agents transmissors de les malalties, la
qual cosa va permetre obtenir vacunes i prevenir les infeccions.
Tot això, unit a l’aplicació de mesures higièniques als
quiròfans, va influir en el descens de la mortalitat.
132 Ciència i cultura en el canvi de segle
La nova mentalitat consumista
A mesura que avançava el segle XIX, la nova classe social de la burgesia
s’enriquia i es convertia en una gran consumidora, cosa
que va generalitzar la fabricació de productes industrials (electrodomèstics,
telèfons, cotxes, etc.). Però la majoria de la població continuava
sense poder permetre’s el luxe d’adquirir productes tan cars,
la qual cosa va fer sorgir nous sistemes comercials, com ara la compra
a terminis, i va impulsar el desenvolupament de la publicitat.
D’aquesta manera, la idea de l’estalvi pròpia de la burgesia de final
del segle XIX es va anar substituint per una nova mentalitat consumista,
que no va assolir la maduresa fins a la segona dècada
del segle XX. Es van començar a gastar tots els diners de què es
disposava i, fins i tot, els que encara no s’havien guanyat.
1827
1830
1846
1859
1881
1895
1897
INVENTS I DESCOBRIMENTS CIENTÍFICS
Primera imatge fotogràfica
obtinguda per Joseph
Niépce.
Màquina de cosir. Inventada
pel sastre francès Barthélemy
Thimonnier.
Anestèsia. El doctor William
Morton va utilitzar
èter per primer cop amb
finalitats anestèsiques.
Ferdinand Carré va inventar
el primer refrigerador,
que utilitzava amoníac
com a gas refrigerant.
Làmpada elèctrica. T.
Alva Edison va crear el primer
llum elèctric incandescent.
Els germans Lumière van
idear el cinematògraf,
que servia de càmera i, alhora,
de projector.
Àcid acetilsalicílic. Va ser
sintetitzat per Felix Hoffman
i comercialitzat com
a aspirina el 1899.
Els anuncis publicitaris van fomentar el consum en la societat.

Progrés i reivindicacions socials
El pensament i la cultura del segle XIX i de bona part del segle
XX van estar molt influïts per la mentalitat europea,
molt optimista a causa dels progressos científics i tècnics. No
obstant això, en el si d’aquesta societat, van començar a sorgir
les primeres reivindicacions socials:
— Anticlericalisme. Es posava en dubte el poder excessiu i
l’acumulació de riqueses de l’Església catòlica.
— Reivindicacions obreres. Els obrers de les fàbriques
defensaven els seus drets: reducció de la jornada laboral,
millora del salari i regulació del treball infantil.
— Reivindicacions feministes. Es van iniciar al Regne
Unit i als EUA. Les dones exigien el dret a vot, la igualtat
de salaris, el dret a la propietat i a la participació política,
el dret a l’educació, la igualtat dins del matrimoni...
Noves formes de difondre la cultura
A partir del segle XIX, les antigues classes dirigents, l’aristocràcia
i el clergat, van perdre el control absolut sobre la cultura, del
qual havien gaudit fins aquell moment.
En educació, l’Estat va passar a ser qui planificava els estudis
i creava les escoles, les biblioteques i les sales de lectura.
Moltes associacions obreres també van obrir escoles
per a obrers. Però es va tractar d’una educació bàsicament
masculina. A més, l’ensenyament secundari i universitari es
limitava a les famílies més riques.
Al mateix temps que la
població s’alfa be tit -
zava, es va desenvolupar
la premsa moderna
com a mitjà de
comunicació social.
Va ser utilitzada per
partits polítics i sindicats
per a difondre
les seves idees, la
qual cosa va contribuir
a crear una opinió
pública. També
va ajudar a difondre
els avenços
científics i tècnics,
ja que arribava a
les classes mitjanes
i populars.
Manifestació sufragista al Regne Unit, el 1910.
Escola masculina del final del segle XIX.
ACTIVITATS
1. Com va canviar la comunicació de les persones a mitjan
segle XIX?
2. A través de quins mitjans es van dur a terme les reivindicacions
socials de la societat industrial?
Ciència i cultura en el canvi de segle
CULTURA I ART DEL SEGLE XIX
133

CULTURA I ART DEL SEGLE XIX
LES PRIMERES AVANTGUARDES
A principis del segle XX, l’art va experimentar una transformació
radical com a conseqüència dels ràpids canvis
que s’estaven produint en la societat.
Es va generalitzar la tesi que l’artista havia de rebutjar les normes
socials establertes i experimentar amb total llibertat
creadora. Això va donar lloc a una sèrie de moviments
d’avantguarda, integrats cada un per un grup d’artistes amb
idees comunes que defensaven amb actitud combativa.
134 Les primeres avantguardes
El Fauvisme i el Cubisme
El primer moviment d’avantguarda va ser el Fauvisme, sorgit a París
l’any 1905 com a art antiimpressionista. Els fauvistes utilitzaven colors
intensos i contrastats per a plasmar la seva visió vitalista de la realitat.
Els principals fauvistes van ser: Henri Matisse, Raoul Dufy i André Derain.
El Cubisme descomponia les figures en formes geomètriques, i reflectia
diferents punts de vista. En literatura, aquesta idea s’expressava mitjançant
els cal·ligrames o la poesia visual. Els principals pintors en van ser Pablo
Picasso, Georges Braque i Juan Gris. El principal escultor en va ser Pau Gargallo,
amb obres com Ballarina espanyola (1931). Guillaume Apollinaire en
va ser un dels poetes més emblemàtics, amb obres com Cal·ligrames (1918).
L’Expressionisme
L’Expressionisme va néixer a Alemanya a principis del segle XX. Rei vin -
dicava la subjectivitat enfront de l’objectivitat impressionista. Va
començar en les arts plàstiques, però també es va desenvolupar en la literatura
i la música. Així mateix, després de la Primera Guerra Mundial, es
va aplicar en l’arquitectura i, sobretot, en el cinema (entre 1919 i 1924).
Els principals pintors en van ser Edward Munch, Ernst. L. Kirchner, Vassili
Kandinsky i Paul Klee. En les seves obres predominen la comunicació
i el contingut sobre els aspectes formals. Alguns dels trets propis de l’obra
expressionista són la simplicitat, el primitivisme, la distorsió formal, l’ús
de colors primaris i la temàtica de crítica social.
ACTIVITATS
1. Quins elements identifiques en Les senyoretes del carrer Avinyó?
bellesa tradicional - esquematització - fragmentació geomètrica
plans tallats - reminiscències grecoromanes
reminiscències de l’art africà
2. La dansa de la vida representa l’angoixa vital de la societat de principis
del segle XX: diverses figures arrodonides semblen no poder obrir
els braços per a escapar del seu entorn. Quina representació simbòlica
creus que s’atribueix a les dues dones dels extrems?
En literatura es va proclamar la llibertat d’estil. Van aparèixer
autors com W. Faulkner, F. Kafka, M. Proust o J. Joyce,
que empraven noves tècniques narratives: salts temporals,
registres diferents, punts de vista...
Però va ser la pintura la que va viure una renovació més
radical, juntament amb la fotografia i el cinema, que van
entrar en el món de l’art. En la resta de les arts les avantguardes
van tenir una incidència variada.
P. Picasso, Les senyoretes del carrer Avinyó. 1907.
E. Munch, La dansa de la vida. 1899.

El Futurisme
El Futurisme va néixer a Itàlia amb el manifest literari de
Filippo Marinetti (1909). Refusava el passat i defensava el
progrés. Els seus temes eren la ciutat, la màquina i la velocitat.
Es va manifestar en literatura, arts plàstiques i música.
Els principals artistes plàstics en van ser Umberto
Boccioni, Giacomo Balla i Carlo Carrà. Defensaven
radi calment la liquidació dels vestigis del passat
(museus, biblioteques, acadèmies...) i proposaven
un art basat en el dinamisme i la velocitat propis
de la societat moderna. U. Boccioni, Formes úniques de la continuïtat en l’espai.
1913.
L’art abstracte engloba diferents moviments amb un mateix
interès: renovar els llenguatges artístics i el caràcter experimental
propis de les primeres avantguardes.
L’Abstracció defineix un procés mitjançant el qual els referents
de la realitat perden la seva individualitat per a convertir-se
en signes que els representen, sense que hi hagi cap
relació icònica.
Els primers moviments abstractes van néixer als Països Baixos,
Rússia i Alemanya, i pretenien formular uns valors plàstics
de validesa universal.
A més de la pintura, les aportacions de l’art abstracte van ser
importants en l’arquitectura, especialment mitjançant la Bauhaus,
una escola d’arts i disseny amb un innovador sistema
d’aprenentatge. El seu lema era «la forma segueix la funció».
P. Mondrian, Composició II. 1920.
L’Abstracció
ACTIVITATS
1. Què et suggereix l’escultura futurista
de Boccioni? Descriu-la.
2. Quines formes bàsiques i quins
colors destaquen a Composició II?
— Neoplasticisme. L’art ha de tenir unes formes geomètriques
bàsiques i racionals i utilitzar els colors primaris. En
sobresurten Mondrian i Van Doesburg.
— Rayonisme. En les obres rayonistes els rajos de llum, matisats
amb colors intensos, segueixen esquemes radials. La
principal representant n’és Natàlia Gontxarova.
— Suprematisme. La pintura suprematista pretén rescatar el
món de la sensibilitat, entesa com a sinònim de vida espiritual
que hi ha al marge de la natura. Representat per Kàsimir
Malevitx i el poeta Vladimir Maiakovski.
— Constructivisme. Els constructivistes defensen l’art útil, entès
com a bé social i compromès amb els valors de la revolució
del 1917 a Rússia, país on es desenvolupa. En destaquen
Vladimir Tatlin, Naum Gabo i Antón Pevsner.
K. Malevich, Dona amb galledes. 1912.
Les primeres avantguardes
CULTURA I ART DEL SEGLE XIX
135

CULTURA I ART DEL SEGLE XIX
136 Cultura i art a Espanya i a Catalunya en el segle XIX
CULTURA I ART A ESPANYA
Malgrat els alts índexs d’analfabetisme, durant el segle XIX la cultura va començar a arribar a un sector més ampli de la població,
gràcies a la premsa i les institucions culturals. Mentre que en el camp de la ciència hi va haver pocs avenços, sí
que es van desenvolupar diferents corrents que van influir en l’art i la literatura.
Romanticisme, Realisme i Impressionisme
— El Romanticisme es va desenvolupar sobretot en pintura,
amb temàtiques com ara l’evocació històrica, el paisatge romàntic,
el retrat i el costumisme. En van sobresortir Federico Madrazo
i José Casado de l’Alisal.
En literatura romàntica van destacar Mariano José de Larra en
prosa i teatre, i José de Espronceda, Gustavo Adolfo Bécquer i
Rosalía de Castro en poesia. El Romanticisme va influir també
en el renaixement cultural dels nacionalismes; així, van sorgir
nous moviments literaris (Renaixença a Catalunya, Pizkundea
al País Basc i Rexurdimento a Galícia) que reivindicaven l’ús de
les llengües no castellanes.
— El Realisme es va estendre en l’últim terç del segle XIX. Es va
caracteritzar per l’observació minuciosa de la natura i la pintura
de contingut social. Els artistes més destacats en van ser Ramon
Martí Alsina i Marià Fortuny.
La novel·la va ser el gènere més ben adaptat al corrent realista,
normalment amb contingut de crítica social. En van destacar Emilia
Pardo Bazán, Leopoldo Alas Clarín i Benito Pérez Galdós.
— En l’últim quart de segle alguns autors es van acostar a l’Im -
pres sionisme, com ara Joaquim Vayreda o Joaquim Sorolla,
que van reflectir en les seves obres la plasmació de la llum i
la pinzellada solta.
M. Fortuny, La vicaria. 1870.
Francisco de Goya (1746-1828)
Va ser un dels principals artistes espanyols. Després de
la seva formació barroca a Saragossa, es va traslladar
a Madrid, on va destacar com a retratista a la cort (La
família de Carles IV). Va alternar aquestes obres amb
d’altres en les quals va reflectir els fets històrics de l’inici
del segle XIX, com ara Els afusellaments del 3 de maig,
La càrrega dels mamelucs o la sèrie Els desastres de la
guerra, dedicades a la guerra de la Independència
(1808-1814). També sobresurt la seva sèrie d’aiguaforts
Els capritxos, en què mostra les extravagàncies i les bogeries
de la societat de la seva època.
L’obra de Goya no s’enquadra en cap estil artístic. Va
conrear tots els gèneres i estils, fins a crear-ne un de
propi que trencava amb la tradició, basat en el moviment,
el color i la llum.
F. Goya, L’enterrament de la sardina. 1819.
ACTIVITATS
1. Quin tipus de societat es representa a La vicaria?
2. Quina impressió et produeix el tema representat en
el quadre de Goya i la manera com el tracta?

I A CATALUNYA EN EL SEGLE XIX
El Modernisme
L’estil artístic de més transcendència a Catalunya fou el Modernisme,
desenvolupat en el darrer quart del segle XIX. Els
autors van voler crear un art modern utilitzant tècniques innovadores
i assimilant influències impressionistes i expressionistes.
No tan sols afectà les tres arts majors, sinó també l’art
del mobiliari i la joieria. En pintura van destacar Santiago Rusiñol,
Ramon Casas i Isidre Nonell.
Tanmateix, l’art que destacà per damunt de la resta fou
l’arquitectura, amb autors com Antoni Gaudí (Temple de la
Sagrada Família i La Pedrera, a Barcelona), Josep Puig i Cadafalch
(Casa de les Punxes, a Barcelona) o Lluís Domènech i Montaner
(Palau de la Música Catalana, a Barcelona, i Casa Navàs,
a Reus). Tots van crear construccions on abunden les línies
corbes i ondulants i la imitació de les formes de la natura i
de determinats animals (onades, algues, lliris, tulipes, papallones...).
L. Domènech i Montaner, el Palau de la Música Catalana. 1885.
La ciència i la investigació
El desenvolupament de la ciència a Espanya durant el
segle XIX va ser limitat. L’escàs suport rebut pels governs
i la censura per part de l’Església —que controlava l’en se -
nyament a les escoles i les universitats, i tenia una gran influència
en la societat— van contribuir a l’endarreriment
científic i tecnològic.
Tot i així, destaquem les aportacions del gran científic
Santiago Ramón i Cajal, amb el seu estudi sobre el sistema
nerviós. D’altra banda, les obres dels investigadors
Narcís Monturiol (inventor de l’Ictineu) i d’Isaac Peral
(creador del torpediner submarí) van ser precursores
del submarí modern.
Arquitectura i urbanisme
L’arquitectura dels inicis de segle fou anomenada historicista,
és a dir, es construïren edificis neoclàssics, neogòtics (Universitat
de Barcelona), neomudèjars... que imitaven les formes
d’estils anteriors.
Cap a finals del segle XIX es desenvolupà l’arquitectura del
fer ro, gràcies als nous materials (ferro, vidre, ciment...) i a
les noves necessitats de la societat industrial, amb exemples
com ara l’estació d’Atocha a Madrid o el mercat del Born a Barcelona.
Les ciutats reflectiren els canvis en l’economia i la societat
i visqueren importants transformacions urbanístiques,
com l’enderrocament de muralles i la construcció d’eixamples
(l’Eixample de Barcelona) o de nous barris residencials per
a la burgesia.
Ildefons Cerdà projectà la reforma de l’eixample de Barcelona el 1859.
FIXA-T’HI
El Pla d’Eixample d’Ildefons Cerdà respecta el nucli antic de
la ciutat, i alhora traça un pla en escaquer travessat per una
gran via diagonal que afavoreix el desplaçament ràpid
d’un extrem a l’altre de la ciutat.
ACTIVITATS
3. Observa el Palau de la Música Catalana, profusament decorat.
Quins motius decoratius hi observes?
— Enumera els elements constructius que s’hi han
emprat.
Cultura i art a Espanya i a Catalunya en el segle XIX
CULTURA I ART DEL SEGLE XIX
137

PROJECTE
138
LA CLASSE OBRERA A LA PEL·LÍCULA GERMINAL
TRIA
Observeu les imatges següents. Corresponen a diferents escenes de la pel·lícula Germinal, dirigida per Claude Berri el 1993.
A B C
D E F
— La pel·lícula està basada en la novel·la homònima d’Émile Zola i retrata la situació dels obrers d’una mina francesa a la segona
meitat del segle XIX, així com la lluita de classes. Podem dividir Germinal en sis nuclis d’anàlisi:
PLANIFICA
Abans de començar la recerca, cal planificar amb deteniment els passos que s’han de seguir, el temps que dedicareu a cada fase
de la investigació, els recursos que utilitzareu... Podeu seguir el guió que es proposa tot seguit.
1. Aproximació al tema. Quins aspectes haureu de tenir en compte en la vostra recerca? Quin tipus d’informació necessitareu
per a obtenir una visió general del tema? Quant de temps us ocuparà aquesta part del projecte?
2. Creació d’un wiki. Quin programa utilitzareu per a crear el lloc web? Com hi organitzareu la informació? Com organitzareu el
treball dels diferents grups? Quant de temps us ocuparà aquesta part del projecte?
3. Recollida i tractament de la informació. Quines tasques durà a terme cada membre del grup? Quins recursos i procediments
us seran útils? Com seleccionareu i processareu aquesta informació? Com presentareu la informació obtinguda? Quant de temps
us ocuparà aquesta part del projecte?
4. Aprendre a aprendre. Quins objectius voleu assolir amb aquest projecte? Quins criteris seguireu per a avaluar el resultat? Quant
de temps us ocuparà aquesta part del projecte?
Projecte
A. El context històric.
B. La mina i la situació de la classe obrera.
C. El contrast entre la burgesia i el proletariat.
D. Les ideologies del moviment obrer.
E. El conflicte laboral: la vaga
F. La violència col·lectiva.
— Formeu grups. Cada un ha d’escollir un tema i, després de la visualització de la pel·lícula, analitzar com es reflecteix en el film.
Tots els grups han d’integrar les seves anàlisis mitjançant un wiki.

DESENVOLUPA
— Apreneu a crear i a utilitzar un wiki. Organitzeu el lloc web perquè cada grup pugui implementar-hi la informació recopilada i
elaborada sobre el tema que està analitzant.
— Plantegeu les qüestions sobre les quals heu de centrar la vostra recerca. Podeu fer una pluja d’idees en forma de preguntes
sobre els diferents aspectes que conformen el vostre tema. Per exemple, en el cas del tema «La mina i la classe obrera», quina
maquinària hi ha a la mina?, com és el salari dels miners?, com és la jornada laboral?, quines categories laborals hi ha?, quins
instruments utilitzaven els miners per a treballar?, etc.
— Consulteu les fonts d’informació disponibles. Podeu consultar internet, llibres i enciclopèdies, revistes especialitzades de divulgació
històrica, etc. per a recopilar informació sobre el tema concret que estudia el vostre grup de treball. Heu de seleccionar
aquella informació que es pot verificar en diverses fonts.
— Visualitzeu la pel·lícula Germinal. Identifiqueu si les qüestions que us havíeu plantejat inicialment apareixen reflectides a la
pel·lícula i pareu molta atenció a com es tracten: si són contradictòries amb la informació que heu recopilat o, per contra, hi coincideixen.
Així mateix, podeu identificar aquelles escenes que us pot interessar incorporar al wiki.
— Sintetitzeu tota la informació recopilada. Redacteu en grup un informe sobre el tema que estudieu, acompanyat d’elements
visuals que el facin més atractiu, com ara esquemes, fotografies i, fins i tot, fragments de la pel·lícula.
C. Meunier, Al país negre. 1893. Paisatge miner de Bèlgica, limítrof amb la zona minera del nord
de França ambientada a Germinal.
REFLEXIONA
Escriu una valoració personal sobre el treball fet que respongui aquestes preguntes:
— Què sabies de tot el que has treballat abans de començar?
— Amb quins problemes t’has trobat mentre treballaves? Com els has solucionat?
— Com t’has sentit fent aquest projecte?
— Què t’ha agradat de manera especial? Què no t’ha agradat? Per què?
— Com valores el teu treball? I el dels teus companys?
Notícia sobre els enfrontaments a la ciutat francesa de
Bordeus, el 1891, durant la vaga de tramvies.
Projecte
PROJECTE
139

COMPETÈNCIES BÀSIQUES
140 Avaluació de CB
AVALUACIÓ DE CB
Activitat 1
Entre el final del segle XVIII i el segle XIX, es van produir a Europa una sèrie de canvis transcendentals que van comportar el pas de
l’absolutisme a l’Estat liberal, la qual cosa va donar lloc a una nova etapa de la història.
1. Relaciona cada imatge amb el seu context històric i explica breument què representa cada una.
A
• Absolutisme • Presa de la Bastilla durant la Revolució Francesa
• Imperi napoleònic • Revolucions liberals
C D
B

2. Relaciona les afirmacions següents amb les imatges anteriors. Alguna pot relacionar-se amb dues imatges.
• Les revolucions de la primera meitat del segle XIX van ser
l’intent del liberalisme de fer-se amb el poder.
• Societat dividida en tres estaments. La noblesa i el clergat
gaudien de privilegis.
• La sobirania requeia en la nació, entesa com el conjunt de
ciutadans lliures.
• El monarca absolut detenia tot el poder i la representació
de l’Estat. El seu càrrec era hereditari i no havia de retre
comptes a ningú.
• Societat de classes. La jerarquia s’establia a partir de la
possessió de riqueses materials.
— Quina classe social va protagonitzar la implantació de
l’Estat liberal?
a) La noblesa
b) El proletariat
c) La burguesia
• L’aparició de les idees il·lustrades va ser la base per a les
demandes de la burgesia.
• El sufragi podia ser censatari, quan podia votar només una
part de la ciutadania, o universal, quan tota la població
masculina podia exercir el dret al vot.
• Construcció d’un gran imperi a Europa lluitant contra les potències
europees aliades.
• Descontentament de la burgesia davant d’un sistema que no
li permetia participar en la política del regne.
• Govern autoritari, però amb l’objectiu de consolidar conquestes
com ara l’abolició del feudalisme.
3. Completa l’esquema següent per a definir el model de l’Estat liberal. A continuació, respon a les preguntes.
Estat
liberal
Constitució
Sobirania
nacional
Forma de l’Estat
Tipus de
Drets
fonamentals
Legislatiu
Monarquia
Censatari
Llibertat de
Rei, president,
ministres
Jutges
Nosaltres
decidim
Ciutadans
— Quina altra ideologia, sorgida en aquest moment, es va
relacionar amb el liberalisme?
a) El comunisme
b) El nacionalisme
c) El capitalisme
d) La pagesia
d) El colonialisme
4. Explica breument en què consisteix l’Estat liberal. Hi han d’aparèixer tots els conceptes de l’esquema.
Avaluació de CB
COMPETÈNCIES BÀSIQUES
141

COMPETÈNCIES BÀSIQUES
142 Avaluació de CB
AVALUACIÓ DE CB
Activitat 2
La Revolució Industrial va ser, juntament amb la revolució liberal, la responsable dels grans canvis que van significar l’inici de la
història contemporània.
1. Observa el mapa sobre l’extensió de la industrialització a Europa.
Bressol de la
Revolució Industrial
Països industrials a
mitjan segle XIX
Països industrials al
final del segle XIX
Països feblement
industrialitzats al
final del segle XIX
Principals regions
industrials
Gran ciutat industrial
Indústria tèxtil
Metal·lúrgia
Indústria química
OCEÀ
ATLÀNTIC
0 250 500 km
PORTUGAL
Astúries
ESPANYA
M a r M e d i t e r r à n i a
— Enumera els països que es van industrialitzar durant la primera meitat del segle XIX.
— Enumera els països que es van industrialitzar durant la segona meitat del segle XIX.
— Quins països tot just s’havien industrialitzat a finals de segle?
— Forma tres grups de grans centres industrials en funció del sector al qual pertanyien:
• Indústria tèxtil • Metal·lúrgia • Indústria química
2. Analitza les dades de la taula i assenyala les frases correctes.
a) Amb el canvi de segle, el Regne Unit va continuar sent
una potència industrial, encara que va ser superada per
altres països.
b) Entrat el segle XX, Europa va continuar sent clarament la primera
potència industrial.
c) Els Estats Units es van consolidar definitivament com a
primera potència industrial entre el 1881 i el 1913.
d) Les quatre potències van entrar en un clar declivi a partir
dels primers anys del segle XX.
e) Des del final del segle XIX, mentre la producció industrial
ascendia als Estats Units, començava a decaure al Regne
Unit, Alemanya i França.
NORUEGA
REGNE UNIT
I IRLANDA
Mar
del
Nord
SUÈCIA
Moscou
Baixa Escòcia
Yorkshire DINAMARCA
Mar
Bàltica
Lancashire
IMPERI RUS
Londres PAÏSOS
BAIXOS Ruhr
Berlín IMPERI
ALEMANY
Saxònia
BÈLGICA
París
FRANÇA
LUX.
Alsàcia
Lorena
Bohèmia
Viena
Alta
Silèsia
Biscaia
Le Creusot
St-Étienne
Carmaux
Catalunya
SUÏSSA
IMPERI AUSTROHONGARÈS
Lió
ROMANIA
Milà
SÈRBIA
ITÀLIA
BULGÀRIA
MONTENEGRO
Mar Negra
GRÈCIA
I M P E R I
O T O M À
PRODUCCIÓ INDUSTRIAL MUNDIAL EN %
Estats 1881-1885 1896-1900 1906-1910 1913
Estats
Units
28,6 30,1 35,3 35,8
Alemanya 13,9 16,6 15,9 15,7
Regne
Unit
26,6 19,5 14,7 14
França 8,6 7,1 6,4 6,4

Activitat 3
Durant el segle XIX es va construir l’Estat liberal a Espanya, en un procés ple de conflictes polítics i armats entre els partidaris de l’Antic
Règim i els liberals, que volien modernitzar el país. Al llarg del període també va sorgir el catalanisme polític.
1. Ordena cronològicament cada text i relaciona’l amb l’etapa històrica corresponent i amb la seva data.
• Crisi de l’Antic Règim • Retorn de l’absolutisme
• La consolidació de l’Estat liberal • La Restauració
• 1788-1814 • 1875-1898
• 1814-1843 • 1843-1874
a) El 2 de maig del 1808 el poble de Madrid es va alçar contra les tropes franceses després que Napoleó obligués a abdicar el
rei Carles IV i el seu fill Ferran en favor del seu germà Josep Bonaparte. Es van organitzar les Juntes Provincials de Defensa,
coordinades per la Junta Suprema Central. Aquesta, refugiada a Cadis, va convocar les Corts el 1810. Les Corts de Cadis van
redactar una Constitució el 1812 que va establir els principis bàsics d’un Estat liberal.
b) Amb el retorn de la monarquia en la figura d’Alfons XII, fill d’Isabel I, es va instaurar un nou sistema polític liberal en el qual
dos partits, el Conservador i el Liberal, es van alternar en el govern durant més de quaranta anys (bipartidisme). El rei no va
participar en política, la qual cosa va contribuir a l’estabilitat governamental. Quan va morir, el 1885, va assumir la regència
la seva dona, Maria Cristina d’Habsburg. Durant la regència va esclatar la guerra colonial a Cuba i Filipines.
c) Durant el regnat d’Isabel II es va consolidar l’Estat liberal a Espanya. En aquesta etapa, els liberals progressistes i els moderats
es van alternar en el govern fins que un pronunciament el 1868 va comportar l’exili de la reina a França, l’aprovació de
la Constitució del 1869 i l’elecció d’Amadeu de Savoia com a nou rei d’Espanya. L’abdicació d’Amadeu I el 1873 a causa dels
escassos suports que va rebre va portar les Corts a proclamar la I República.
d) Acabada la guerra d’Independència, Ferran VII va tornar a Espanya, va abolir la Constitució del 1812 i va reinstaurar la monarquia
absoluta, la qual cosa va provocar nombrosos pronunciaments que van intentar reinstaurar el sistema liberal. Un
d’aquests pronunciaments va aconseguir instaurar el trienni liberal (1820-1823), però de nou es va tornar a un període absolutista
(dècada ominosa). Quan va morir Ferran VII, i a causa de la minoria d’edat de la seva filla Isabel, es van succeir dues
regències, la de la seva esposa, Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies, i la del general Espartero.
e) Diferents iniciatives catalanistes van mostrar el seu enuig contra les polítiques centralistes i van defensar la participació de
la societat catalana en les decisions polítiques que l’afectaven. Dues de les més importants van ser el Memorial de Greuges,
impulsat per Valentí Almirall el 1885, i les Bases de Manresa, impulsades per la Unió Catalanista el 1892.
2. Observa les imatges següents i relaciona-les amb tres textos i etapes històriques de l’activitat anterior. Explica breument què
representa cada una.
A B C
Avaluació de CB
COMPETÈNCIES BÀSIQUES
143

COMPETÈNCIES BÀSIQUES
144 Avaluació de CB
AVALUACIÓ DE CB
Activitat 4
Un fet històric és determinat per la intervenció d’una causa o de diverses. D’altra banda, la transcendència de les conseqüències
d’un fet ens ajuda a valorar-ne la seva importància històrica.
1. Observa les imatges i descriu-les breument.
A B
C D
2. Relaciona els esdeveniments següents vinculats a la Gran
Guerra amb la imatge corresponent.
• Víctimes de la guerra
• Tractat de Versalles
• Colonialisme
• Assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran
3. Relaciona les imatges anteriors amb l’afirmació corresponent.
• Causa de curta durada o immediata
• Causa de llarga durada o remota
• Conseqüència a curt termini
• Conseqüència a llarg termini

GLOSSARI
Anarquisme. Moviment polític estès principalment per Europa
a la segona meitat del segle XIX i principi del XX, que rebutja
l’Estat i altres formes d’autoritat i coerció social i que promou
una societat basada exclusivament en la cooperació voluntària
entre les persones.
Armistici. Acord entre països bel·ligerants pel qual es procedeix
a suspendre les hostilitats.
Autarquia. Política econòmica d’autosuficiència imposada pel
règim franquista durant la postguerra que aspirava a assolir
la independència econòmica i evitar les influències liberals
estrangeres.
Avantguardes. Conjunt de corrents artístics renovadors desenvolupats
entre el 1905 i el 1960. Es divideixen en primeres
avantguardes, desenvolupades principalment a Europa, i segones
avantguardes, els orígens de les quals es troben als
Estats Units i, més tard, també a Europa.
Bipartidisme. Sistema polític amb predomini de dos partits
que competeixen o fan torns en el poder.
Bipolaritat. Situació de les relacions internacionals pròpia
de la guerra freda caracteritzada per la pugna entre els Estats
Units i la Unió Soviètica per imposar-se com a potència mundial.
Burgesia. Classe social dominant en la societat capitalista, que
gaudia d’un estatus econòmic privilegiat perquè era propietària
dels mitjans de producció i que va aconseguir la preeminència
política.
Cacic. Persona que exerceix una dominació o influència política
abusiva en un poble o comarca.
Camps de concentració. Gran centre de detenció o de confinament
en massa, sense garanties judicials, aplicat a opositors
polítics, grups ètnics o religiosos específics, persones d’una
determinada orientació sexual o presoners de guerra.
Camps d’extermini. Tipus de camp de concentració construït
durant la Segona Guerra Mundial per l’Alemanya nazi
per a assassinar jueus i altres grups com ara comunistes, gitanos,
homosexuals i testimonis de Jehovà.
Carrera armamentista. Estratègia de dissuasió nuclear duta a
terme pels Estats Units i l’URSS durant la guerra freda, que consistia
en la fabricació il·limitada d’armes nuclears amb la finalitat
d’intimidar-se mútuament davant del poder destructiu de
l’armament que posseïen.
Colonialisme. Relació de domini i explotació política, eco -
nòmica i militar d’un Estat sobre un territori allunyat de les
seves fronteres legals.
Conflicte asimètric. Tipus de conflicte preeminent des de
l’última dècada del segle XX, caracteritzat per l’asimetria de
les parts enfrontades.
Constitució. Llei fonamental d’un Estat que defineix els drets
i les llibertats bàsics dels ciutadans i les formes de govern.
Cop d’Estat. Vulneració de la legitimitat institucional per
part d’un col·lectiu que pretén, mitjançant la força, enderrocar
el govern existent.
Crims contra la humanitat. Assassinat, extermini, deportació,
tortura, violació, persecució per motius polítics, religiosos, ideològics,
ètnics o qualssevol actes inhumans que atemptin contra
la població civil.
Cultura occidental. Conjunt de formes de vida, costums i
coneixements de les regions que formen part d’Europa i els
Estats Units.
Democràcies populars. Conjunt de països de l’Europa de l’Est
que, després de la Segona Guerra Mundial, es van alinear
amb el bloc socialista, dirigit per l’URSS, potència de la qual van
passar a dependre.
Desarrollismo. Política econòmica aplicada a Espanya entre
el 1961 i el 1973, en què es va produir un gran creixe ment
basat en la liberalització i la modernització dels sectors
industrials i de serveis.
Descolonització. Procés de la segona meitat del segle XX, pel
qual les antigues colònies dels imperis europeus van aconseguir
la independència política.
Despotisme il·lustrat. Règim polític de diverses monarquies
absolutes europees que, sota la influència de les idees de la
filosofia de la Il·lustració, van promoure algunes reformes
modernitzadores.
Deute extern. Obligació econòmica contreta pels països endeutats
amb altres països o organismes estrangers.
Eclecticisme. Tendència arquitectònica desenvolupada al
segle XIX que barreja elements estilístics de períodes anteriors
o simultanis.
Franquisme. Règim polític de dictadura personal imposat a
Espanya pel general Francisco Franco després de la seva victòria
a la Guerra Civil (1936-1939), que va perdurar fins que va
morir, el 1975.
Genocidi. Extermini o eliminació sistemàtica d’un grup
social per motius ètnics, nacionals, polítics o religiosos.
Govern de concentració. Coalició política de signe ideològic
amb la finalitat de formar govern.
Grafit. Moviment pictòric figuratiu nascut a l’entorn del 1970
als Estats Units. Al començament, van ser manifestacions plàstiques
del carrer amb un contingut de protesta, tot i que més
tard va derivar cap a obres pictòriques exposades en galeries
d’art.
Guerrilla. Grup armat que combat un exèrcit regular mitjançant
atacs ràpids i sorprenents.
Holocaust. Persecució i genocidi d’aproximadament sis milions
de jueus, com a part d’un programa deliberat d’extermini
planificat i executat per l’Alemanya nazi.
Glossari
GLOSSARI

GLOSSARI
GLOSSARI
Il·lustració. Moviment filosòfic, cultural i polític estès al llarg
del segle XVIII per Europa, que es basava en la raó i la certesa dels
fets i en la voluntat de millora de la humanitat a través del
progrés.
Indicadors econòmics i socials. Índexs elaborats per a reflectir
aspectes relacionats amb l’economia, la demo gra fia
o la societat. Alguns exemples en són les dades sobre la
ri quesa disponible, l’activitat laboral, la taxa de natalitat,
de mor talitat, l’esperança de vida, el percentatge d’alfa be tit -
zació...
Inflació. Elevació continuada del nivell dels preus que afecta
l’economia d’un país.
Intervencionisme. Acció dels governs que té per objecte
afectar la vida econòmica; per exemple, regular i controlar els
mercats. Quan l’Estat regula tota l’activitat econòmica es parla
d’economia planificada, com és el cas dels països comunistes.
Laïcisme. Doctrina que defensa la independència de l’Estat
respecte d’una organització religiosa.
Latifundista. Sistema de propietat i explotació de la terra en
parcel·les de grans dimensions.
Liberalisme. Doctrina política que defensa les llibertats i la iniciativa
individual, i limita la intervenció de l’Estat i dels poders
públics en la vida social, econòmica i cultural.
Mercantilisme. Conjunt d’idees o doctrines econòmiques desenvolupades
durant els segles XVII i XVIII que considerava que la
prosperitat d’un Estat residia en el capital que podia acumular
a través del comerç.
Monarquia absolutista. Forma de govern més important a
l’Europa dels segles XVII i XVIII caracteritzada per la concentració
del poder de l’Estat en mans del sobirà governant.
Monarquia constitucional. Sistema polític en què el cap d’Estat
és un rei, el paper del qual és únicament representatiu, mentre
que el poder executiu resideix en el govern, triat democràticament.
Monarquia parlamentària. Forma de govern monàrquic desenvolupada
al final del segle XVIII en alguns països europeus,
en la qual el Parlament exerceix el govern del país.
Moviment dels no alineats. Agrupació d’Estats formada durant
la guerra freda, la finalitat de la qual era mantenir una
posició neutral i de no-alineament amb cap de les dues
superpotències.
Moviment revolucionari. Insurrecció popular que promou un
canvi global i dràstic de les institucions polítiques i l’estructura
socioeconòmica.
Multipolaritat. Situació de les relacions internacionals globalitzades
com a resultat de la pugna de les potències emergents
per a fer valer els seus interessos i que posa en qüestió
l’hegemonia mundial dels Estats Units.
Glossari
Nació. Col·lectiu de persones d’un mateix origen que glo -
balment tenen en comú la cultura, la llengua, la història, el
ter ritori...
Nacionalització. Control estatal de les propietats agràries i
industrials.
Postmodernisme. Moviment cultural que, originat en l’ar -
quitectura, s’ha estès a altres àmbits de l’art i de la cultura del
segle XX. En termes generals, s’oposa als postulats dels moviments
anteriors i busca noves solucions artístiques fora del
conegut fins ara.
Proletariat. Classe social que, en la societat capitalista, no té
mitjans de producció i només disposa de la seva força de treball
com a mitjà de subsistència.
Pronunciament. Aixecament militar contra el govern pro -
mogut per un cap de l’exèrcit. Al segle XIX a Espanya els pronun -
ciaments eren protagonitzats per militars que volien instaurar
un règim liberal.
Règim totalitari. Règim polític utilitzat per a designar, en el
període d’entreguerres, la Itàlia feixista, l’Alemanya nazi i la
Unió Soviètica, basat en la intervenció de l’Estat en tots els àmbits
de vida d’un país.
República. Organització d’un Estat la màxima autoritat del qual
és triada pels ciutadans o pel Parlament per a un període de
temps determinat.
Segregació racial. Marginació social d’un col·lectiu considerat
inferior per motius biològics, culturals o ètnics.
Setè art. Denominació de la indústria de la cinematografia. Com
a art, el cinema va sorgir després de les sis arts tradicionals
(arquitectura, escultura, pintura, música, literatura i dansa).
Sobirania nacional. Principi pel qual els ciutadans d’una
nació tenen el poder i el deleguen en els seus representants.
Socialisme. Doctrina política sorgida a Europa durant la Revolució
Industrial que propugna una transformació de la societat
per a aconseguir la igualtat entre les persones.
Sufragi censatari. Sistema pel qual només tenen dret a vot els
ciutadans que compleixen unes condicions determinades, normalment
relatives a la riquesa.
Sufragi universal. Sistema pel qual tots els ciutadans tenen
dret a vot.
Sufragisme. Moviment social que reivindicava el dret al sufragi
o vot femení.
Tecnòcrates. Grup de polítics franquistes vinculats a l’Opus Dei
que, des que es van incorporar al govern el 1957, van introduir
reformes liberalitzadores de l’economia.
Treball en cadena. Sistema de producció industrial desenvolupat
al principi del segle XX en el qual diferents treballadors
intervenen successivament en el procés de fabricació d’un producte.

Transició espanyola. Període històric en què va tenir lloc un
procés de transició des de la dictadura franquista, després de
la mort del general Franco el 1975, cap a un règim polític
democràtic basat en la Constitució del 1978.
Unilateralisme. Política internacional aplicada pels Estats
Units després de la desaparició de l’URSS, basada en la imposició
(fins i tot militarment) dels interessos nord-americans.
Glossari
GLOSSARI

ANNEX CARTOGRÀFIC
EL MÓN AL SEGLE XXI
0 o
30 o
Equador
I. Tokelau
(NZ)
I. Wallis i
Samoa
Futuna
Americana
(Fr)
SAMOA
Apia
TONGA
Nuku’alofa
30 o
Annex cartogràfic
KIRIBATI
I. Cook
(NZ)
I. Kermadec
(NZ)
I. Hawaii
(EUA)
60 o
O C E À
P A C Í F I C
Polinèsia Francesa
I. Chatham
(NZ)
60 o
I. Aleutianes
(EUA)
I. Revillagigedo
(Mèx)
I. Pitcairn
(RU)
Alaska
(EUA)
ESTATS
UNITS
Guatemala
San Salvador
COSTA RICA
CANADÀ
San José
PANAMÀ
Quito
EQUADOR
Washington
Bogotà
COLÒMBIA
PERÚ
Lima
HAITÍ
XILE
Santiago
Ottawa
BAHAMES
Nassau
MÈXIC
L’Havana
Ciutat de
CUBA
Mèxic
BELIZE
JAMAICA
SAINT CHRISTOPHER I NEVIS
Belmopan Kingston PUERTO ANTIGUA I BARBUDA
GUATEMALA HONDURES
RICO DOMINICA
Tegucigalpa
SAINT LUCIA
NICARAGUA SAINT VINCENT I LES
BARBADOS
Managua
GRANADINES
Caracas GRENADA
Panamà
TRINITAT I TOBAGO
VENEÇUELA
Arx. de Colón
(I. Galápagos)
(Equ)
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
14
15
16
EL SALVADOR
I. de Pasqua
(Xi)
180 o
LUXEMBURG
MÒNACO
C. VATICÀ
SAN MARINO
LIECHTENSTEIN
ESLOVÀQUIA
ESLOVÈNIA
MACEDÒNIA
SÈRBIA
MONTENEGRO
BÒSNIA I HERCEGOVINA
ALBÀNIA
CROÀCIA
MOLDÀVIA
BAHRAIN
UNIÓ DELS EMIRATS ÀRABS
180 o
150 o
150 o
120 o
REP. DOMINICANA
Santo Domingo
La Paz
GUYANA
BOLÍVIA
120 o
Georgetown
SURINAM
Paramaribo
Guaiana
Francesa
B R A S I L
PARAGUAI
Asunción
90 o
Brasília
URUGUAI
Montevideo
Buenos Aires
ARGENTINA
90 o
I. Malvines
(RU)
60 o
I. Açores
(Por)
60 o
Groenlàndia
(Din)
30 o
I. Madeira
(Por)
Freetown
Monròvia
ISLÀNDIA
Conakry
OCEÀ
REGNE
UNIT
P
IRLANDA B
PORTUGAL
Rabat
MARROC
I. Canàries
(Esp)
El Aaiún
SÀHARA
OCCIDENTAL
Yamoussoukro
ESPANYA
ATLÀNTIC
FR
ANDORR
A
A
ALGÈ
MAURITÀNIA
MALI
CAP
Nouakchott
VERD SENEGAL
Dakar Bamako
GÀMBIA
Ouagado
GUINEA BISSAU Bissau
BURKINA
COSTA
D’IVORI
GUINEA
SIERRA LEONE
I. Tristan da Cunha
(RU)
I. Geòrgies del Sud
(RU)
30 o
LIBÈRIA
I. Ascensió
(RU)
I. Saint Helena
(RU)
GHANA
I. Gough
(RU)
0
I. Svalba
(Nor)
A
SAO TOM
0

NORUEGA
SUÈCIA
Ciutat del Cap
FINLÀNDIA
Damasc
n t à r t i d a
R Ú S S I A
DINAMARCA
ESTÒNIA
LETÒNIA
LITUÀNIA
BIELORÚSSIA
ALEMANYA POLÒNIA
Astana
UCRAÏNA
Ulan Bator
MONGÒLIA
ANÇA
COREA
Tbilisi
Bixkek
DEL NORD JAPÓ
Ankara
Pequín
Pyongyang
Erevan
Duixanbe
Bakú
Seül Tòquio
Aixkhabad
COREA
MALTA
Teheran
Islamabad
lger Tunis
Kabul
X I N A
DEL SUD
Beirut
Bagdad
Jerusalem Amman
Trípoli
OCEÀ
El Caire
Kuwait
Nova NEPAL
Thimbu
Delhi Katmandú
Taipei PACÍFIC
Riad Doha
Abu Zabi
Dacca
TAIWAN
Hanoi
Masqat
Pyinmana
Vientiane
ÍNDIA
Khartum
TXAD
ERITREA
ILLES
Sanà
Bangkok
Manila
Niamey
SUDAN Asmara
MARSHALL
IEMEN
ugou
FILIPINES
N’Djamena
Djibouti
Phnom Penh
Addis Abeba
Koror Dalap-Uliga-Darrit
SUDAN
SOMÀLIA
Abuja
REP.
Palikir
DEL SUD
Colombo SRI LANKA
CENTREAFRICANA ETIÒPIA
ccra
Bangui
Juba
BRUNEI
MALDIVES
Kuala Lumpur
ESTATS
PALAU
Yaoundé
FEDERATS
UGANDA
MALÀISIA
Male
Bairiki
GUINEA EQ.
Mogadiscio
Singapur
DE MICRONÈSIA
Libreville
Kampala KÈNIA
KIRIBATI
GABON
SINGAPUR
Nairobi
Yangor
RUANDA
PAPUA
Brazzaville
BURUNDI
NOVA GUINEA NAURU
Kinshasa
TANZÀNIA
INDONÈSIA
Jakarta
SALOMÓ
Dodoma
Vaiaku
Dili
Luanda
Port
TUVALU
COMORES
Moresby Honiara
ANGOLA
ZÀMBIA
MALAWI
Lusaka
Lilongwe
O C E À
VANUATU
Harare
MADAGASCAR
FIJI
ZIMBABWE
Antananarivo
Vila
Windhoek
MAURICI
BOTSWANA MOÇAMBIC
Suva
Gaborone
NAMÍBIA Pretòria
Í N D I C
SWAZILÀNDIA Maputo
AUSTRÀLIA
Maseru LESOTHO
BHUTAN
SUÏSSA
ROMANIA
BULGÀRIA
GRÈCIA TURQUIA
XIPRE SÍRIA
TUNÍSIA
IRAQ IRAN
ISRAEL JORDÀNIA KUWAIT
RIA
QATAR
LÍBIA
EGIPTE
ARÀBIA
SAUDITA
OMAN
NÍGER
FASO
NIGÈRIA
ÀUSTRIA
60
AÏSOS
RÚSSIA
AIXOS
BÈLGICA REPÚBLICA
1 TXECA 6
14
KAZAKHSTAN
5 HONGRIA
4
7
13 11
GEÒRGIA
A 2
9
10
AZER-
3 12 8
ARMÈNIA BAIDJAN
KIRGUIZISTAN
TURKMENISTAN
TADJIKISTAN
LÍBAN
15
16
MYANMAR
LAOS
VIETNAM
CAMBODJA
DJIBOUTI
É I PRÍNCIPE
SEYCHELLES
TIMOR
ORIENTAL
o
30 o
30 o
I. Chagos (RU)
I. Reunió
Nova
(Fr)
Caledònia
(Fr)
TOGO
BENÍN
o
rd
o
ITÀL IA
CAMERUN
CONGO
30 o
30 o
R.D. CONGO
I. Nova
Terra
REP. DE
SUD-ÀFRICA
60 o
I. Príncep Eduard
(R. Sud-àfr.)
60 o
Terra
del Nord
I. Crozet
(Fr)
90 o
UZBEKISTAN
90 o
Taixkent
AFGANISTAN
120 o
PAKISTAN
I. Kerguelen
(Fr)
BANGLA DESH
0 3 000 km
120 o
150 o
I. de la Nova Sibèria
I. Nova Amsterdam
(Fr)
150 o
180 o
TAILÀNDIA
180 o
Canberra
Guam
(EUA)
NOVA
ZELANDA
Wellington
60 o
I. Mariannes
(EUA)
0
o
Annex cartogràfic
ANNEX CARTOGRÀFIC

ANNEX CARTOGRÀFIC
EL MUNDO MÓN CAP POLÍTICO AL 1800
EL MUNDO MÓN AL POLÍTICO 1914
0 1 500 3 000 km
Alemanya
Rússia
Imperis colonials el 1914
Bèlgica
Itàlia
França
Espanya
Portugal
Dinamarca
Regne Unit
Estats Units
Països Baixos Japó
GROENLÀNDIA
IMPERI RUS
MONGÒLIA
Dairen
JAPÓ
IMPERI
PORTUGAL
IMPERI XINÈS
OTOMÀ
Qingdao
OCEÀ
AFGANISTAN
(Alem.)
PÈRSIA
TIBET
PACÍFIC
Macau
LÍBIA
EGIPTE
IMPERI DE
(Port.) FORMOSA
L’ÍNDIA
Hong Kong (R. U.) Marianes
Diu (Port.)
(Alem.)
Goa
SIAM FILIPINES Guam
(Port.) Andaman
INDOXINA
(EUA)
(R. U.)
Palau
Carolines
Maldives CEILAN MALÀISIA
(Alem.)
(Alem.)
(R. U.)
ÍNDIES HOLANDESES Bismark
Chagos
(R. U.)
TIMOR
(Port.)
OCEÀ ÍNDIC
Nova
Caledònia
AUSTRÀLIA (Fr. i R. U.)
ESPANYA
ISLÀNDIA
CANADÀ
DINAMARCA
REGNE
UNIT IMPERI
ALEMANY
IMPERI
FRANÇA
AUSTROHONG.
ITÀLIA
ESTATS UNITS
Açores!
Malta
MARROC TUNÍSIA (R. U.) Xipre (R. U.)
OCEÀ
Canàries
KUWAIT
Bahames ATLÀNTIC
ALGÈRIA
(R. U.)
RÍO DE ORO
NEDJEZ
MÈXIC CUBA
GÀMBIA
PUERTO RICO
OMAN
JAMAICA
Cap Verd ÀFRICA OCC.
SUDAN
(EUA)
(Port.)
FRANCESA
ANGLO- ERITREA
GUINEA PORT.
EGIPCI
OCEÀ
NIGÈRIA
VENEÇUELA
ÀFRICA
SIERRA LEONE
EQ. FR. ETIÒPIA SOMÀLIA
PACÍFIC
GUAIANES
LIBÈRIA
COLÒMBIA
CAMERUN
OR.
GUINEA ESP.
ÀFRICA OR.
EQUADOR
CONGO BRITÀNICA
BELGA ÀFRICA
Ascensió
OR. Zanzíbar (R. U.)
(Alem.)
BRASIL
(R. U.)
ALEMANYA
ANGOLA
Comores (Fr.)
PERÚ
RHODÈSIA
MADAGASCAR
BOLÍVIA
Saint Helena
(R. U.) ÀFRICA DEL
Maurici (R. U.)
PARAGUAI
SUD-OEST
Reunió
XILE
(Fr.)
Imperis colonials el 1914
França
Portugal
URUGUAI
UNIÓ
SUD-AFRICANA
Regne Unit
Estats Units
ARGENTINA
Països Baixos Japó
Annex cartogràfic
Malvines
(R. U.)
Geòrgia
del Sud
(R. U.)
Sandwich
(R. U.)
MOÇAMBIC
Kerguelen
(Fr.)
Aleutianes
(EUA)
NOVA
ZELANDA

L’EUROPA D’ENTREGUERRES
Europa el 1923
Estats victoriosos
Estats vençuts
Estats beneficiaris
territorialment de la guerra
0 300 600 km
OCEÀ
ATLÀNTIC
Lisboa
ESTAT LLIURE
D’IRLANDA
MARROC (Esp.)
MARROC
(Fr.)
ESPANYA
Nous Estats
Estats neutrals o no bel·ligerants
Territori o ciutat controlada per
la Societat de Nacions
EUROPA EN LA GUERRA FREDA
PORTUGAL
Madrid
ALGÈRIA (Fr.) TUNÍSIA
(Fr.)
NORUEGA
Roma
TXECOSLOVÀQUIA
MALTA
(R. U.)
FINLÀNDIA
Mar
del
SUÈCIA ESTÒNIA
Nord
Riga
LETÒNIA
REGNE
UNIT
Londres
DINAMARCA
PAÏSOS
BAIXOS Berlín
Memel LITUÀNIA
Danzig
PRÚSSIA
ORIENTAL
BÈLGICA ALEMANYA
Varsòvia
París
LUX.
Sarre
Praga
Viena
POLÒNIA
FRANÇA
SUÏSSA
Budapest
ÀUSTRIA
HONGRIA
Fiume
ROMANIA
Belgrad
Bucarest
IUGOSLÀVIA
ITÀLIA
BULGÀRIA
Sofia Istanbul
M a r M e d i t e r r à n i a
ALBÀNIA
GRÈCIA
Atenes
CRETA
(Gr.)
LÍBIA
(It.)
DODECANÈS (It.)
Moscou
URSS
Mar Negra
IMPERI OTOMÀ
XIPRE
(R. U.)
PALESTINA
(R. U.)
TRANSJORDÀNIA (R. U.)
EGIPTE (R. U.)
SÍRIA
(Fr.)
LÍBAN
(Fr.)
Annex cartogràfic
ANNEX CARTOGRÀFIC

Unitat 1: p. 12, P. Patel, El Palau de Versalles i els seus jardins (1668), París, Museu de Versalles; p. 13, C. Lusurier, Retrat de Voltaire (1778), París,
Museu de Versalles; p. 13, A. R. Mengs, Retrat de Carles III (1761), Madrid, Museu del Prado; p. 14, A. F. Callet, Lluís XVI, rei de França (1778), Madrid,
Museu del Prado; p. 14, P. Lely, Retrat d’Oliver Cromwell (1660), Amgueddfa Cymru, Museu Nacional de Gal·les; p. 15, K. A. Hickel, Pitt adreçant-se
a la Cambra dels Comuns (1793), Londres, National Portrait Gallery; p. 17, G. Lemonnier, Lectura d’una tragèdia de Voltaire al saló de
Madame Geoffrin (1812), Rueil-Malmaison, Palau Malmaison; p. 18, J.M. Nattier, Retrat de Pere I (1710); p. 18, J.M. Moreau, El pastís dels reis (1773),
París, Biblioteca Polonesa; p. 19, N. Dance-Holland, Retrat de James Cook (1775), Londres, Museu Marítim Nacional; p. 20,W. Hogarth, El contracte
matrimonial (1743), Londres, National Gallery; p. 20, J. Vernet, Interior del port de Marsella (1754), París, Museu del Louvre; p. 22, J. Bernabé
Palomino, Retrat de Benito Jerónimo Feijoo (1781); p. 22, F. Goya, Retrat de Gaspar Melchor de Jovellanos (1798), Madrid, Museu del Prado; p. 22,
J. M. Galván, Retrat de Pedro Rodríguez de Campomanes, Madrid, Palau del Senat; p. 24, J. Rigaud, Assalt de Barcelona l'Onze de setembre (1714),
col·l. particular; p. 26, J. H. Fragonard, El gronxador (1767), Londres, Wallace Collection; p. 26, J. L. David, El jurament dels Horacis (1784), París,
Museu del Louvre; p. 27, J. L. David, El rapte de les sabines (1799), París, Museu del Louvre; p. 28, F. Goya, Processó de poble (1787), Madrid, col·l.
privada; p. 30, J. L. Ferris, La captura de Barbanegra (1718); p. 30, H. Pyle, William Kidd (1917); p. 31, P. Tillemans, Debat a la Cambra dels Comuns
(1710), Londres, Palau del Parlament; p. 31, A. Roslin, Retrat de Caterina II (1776), Sant Petersburg, Museu de l’Ermitage; p. 32, C. Merzel, Frederic
II de Prússia i Voltaire a Sans-Souci (1850), Berlín, Staatliche Museum; p. 33, J. Schraeder, El pont Troizkoi sobre el riu Neva (1859), París, Biblioteca
de les Arts Decoratives. Unitat 2: p. 34, J. Trumbull, La batalla de Bunker Hill (1786), New Haven, Yale University Art Gallery; p. 35, G. Stuart,
Retrat de George Washington (1796), Williamstown, Sterling and Francine Clark Art Institute; p. 35, Retrat de Maximilien de Robespierre (1790), París,
Museu Carnavalet; p. 35, A. Appiani, Retrat de Napoleó (1805), Viena, Kunsthistorisches Museum; p. 36, J. Trumbull, Declaració d’Independència
dels Estats Units (1819), Washington, Capitoli; p. 38, J. J. Bertaux, La presa de les Tulleries (1793), París, Palau de Versalles; p. 40, F. Bouchot, Cop
d’Estat del 18 de brumari (1842), París, Palau de Versalles; p. 40, J. L. David, La coronació de Napoleó (1808), París, Museu del Louvre; p. 41, F. P. Gérard,
La batalla d’Austerlitz (1810), París, Palau de Versalles; p. 42, J. B. Isabey, El congrés de Viena (1819), París, Museu del Louvre; p. 43, T. Lawrence,
Retrat de Metternich (1825), Viena, Kunsthistorisches Museum; p. 43, G. Cruikshank, Caricatura de Lluís XVIII (1823); p. 44, H. Lalaisse, La
presa de la Bastilla (1850); p. 45, J. L. David, Jurament del joc de la pilota (1791), París, Museu Carnavalet; p. 49, H. C. Christy, Firma de la Constitució
dels Estats Units el 1787 (1937), Washington, Capitoli. Unitat 3: p. 50, J. Réattu, La Llibertat, filla de la Revolució, fent la volta al món (1798), Arles,
Museu Réattu; p. 52, C. D. Friedrich, Caminant damunt un mar de boira (1818), Hamburg, Kunsthalle; p. 52, J. Murray, Reunió de carbonaris (1821);
p. 53, F. Sorrieu, La república universal, democràtica i social (1848), París, Museu Carnavalet; p. 55, H. Lecomte, Batalla al carrer Rohan (1830), París,
Museu Carnavalet; p. 56, R. Legat, Batalla de Calatafimi (1860), Milà, Museu del Risorgimento; p. 57, A. A. von Werner, Proclamació de Guillem com
a kàiser de l’Imperi Alemany al palau de Versalles (1885), Friedrichsruhe, Museu Bismarck; p. 61, E. Delacroix, La llibertat guiant el poble (1830), París,
Museu del Louvre; p. 62, E. Delacroix, Grècia expirant a les ruïnes de Meselóngion (1826), Bordeus, Museu de Belles Arts. Unitat 4: p. 64, A. von
Merzel, La forja (1875), Berlín, Staatliche Museum; p. 65, C. F. von Breda, Retrat de James Watt (1792), Londres, National Portrait Gallery; p. 65,
J. Mayal, Retrat de Karl Marx (1875), Amsterdam, Institut Internacional d’Història Social; p. 65, N. N. Ge, Retrat de Mikhaïl Bakunin (1871), Bischkek,
Kunstmuseum der Rep. Kirgisien; p. 68, E. L. Henry, El tren de Camden i Amboy amb la màquina Planet (1904); p. 72, J. A. Lavieille, Immoble parisenc
(1853), col·l. privada; p. 72, J. F. Bazille, Reunió de família (1867), París, Museu d’Orsay; p. 74, C. Daubigny, Vista d’un falansteri francès (1847),
París, Biblioteca Nacional Francesa; p. 75, G. Pellizza da Volpedo, El quart estat (1901), Milà, Galeria Cívica d’Art Modern; p. 76, O. Bollhagen, Indústries
Krupp a Essen (1911); p. 78, G. Doré, A Londres per ferrocarril (1872); p. 79, R. Koehler, La vaga (1886), Berlín, col·l. privada; p. 80, J. Planella,
La teixi dora (1882), Barcelona, col·l. privada; p. 81, Màquina tèxtil (1835), Wandsworth, Stapleton Collection. Unitat 5: Ocupació del Congrés
de la I República (1874), Madrid, col·l. privada; V. López, Retrat de Ferran VII, Madrid, Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando; p. 85, F. Madrazo,
Retrat d’Isabel II (1851), Toledo, Museu de l’Exèrcit; p. 85, R. Madrazo, Retrat d’Antonio Cánovas del Castillo (1896), Madrid, Palau del Senat;
p. 87, S. Viniegra, La promulgació de la Constitució de 1812 (1912), Cadis, Museu de les Corts de Cadis; p. 88, J. A. Aparicio, Desembarcament de
Ferran VII (1827), Madrid, Museu d’Art Romàntic; p. 89, F. van Halen, Batalla de la primera guerra carlina (1841), Estella, Museu Carlí; p. 90, J. Castelaro,
Isabel II jurant la Constitució (1841), Madrid, Museu Municipal; p. 90, V. López, Retrat de Ramón M. Narváez (1849), Madrid, Palau Reial;
p. 91, D’Alcolea a Sagunt, a La Madeja (1875), Barcelona, Biblioteca de Catalunya; p. 92, Mapa del caciquisme a Espanya, a Gedeón (1898), Madrid,
Biblioteca Nacional; p. 93, J. J. Gárate, Retrat de Joaquín Costa (1915), Madrid, Ateneu de Madrid; p. 94, R. Martí, La verema. Unitat 6: p. 114, J.
Vesin, Càrrega a la baioneta (1912); p. 114, Assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran, a La Domenica del Corriere (1914). Cultura i art del segle XIX:
p. 127, A. Rodin, El pensador (1880), París, Museu de Rodin; p. 127, V. van Gogh, L’habitació de Vincent a Arles (1889), París, Museu d’Orsay; p. 128,
C. D. Friedrich, Sortida de la lluna sobre el mar (1822), Sant Petersburg, Museu de l’Ermitage; p. 128, T. Géricault, El rai de la Medusa (1818), París,
Museu del Louvre; p. 129, H. Doumier, Vagó de tercera (1853), San Francisco, Legion of Honor Art Museum; p. 129, G. Courbet, Enterrament a Ornans
(1849), París, Museu d’Orsay; p. 130, A. Renoir, El ball del Moulin de la Galette (1876), París, Museu d’Orsay; p. 131, V. van Gogh, Nit estrellada
(1889), Nova York, Museu d’Art Modern; p. 131, P. Gauguin, Dones de Tahití (1891), París, Museu d’Orsay; p. 134, P. Picasso, Les senyoretes del car -
rer Avinyó (1907), Nova York, Museu d’Art Modern; p. 134, E. Munch, La dansa de la vida (1899), Oslo, Nasjonalgalleriet; p. 135, U. Boccioni, Formes
úniques de la continuïtat en l’espai (1913), Nova York, Museu d’Art Modern; p. 135, P. Mondrian, Composició II (1920), Nova York, Museu d’Art
Modern; p. 135, K. Malevich, Dona amb galledes (1912), Amsterdam, Stedelijk Museum; p. 136, M. Fortuny, La vicaria (1870), Barcelona, Museu
Nacional d’Art Modern; p. 136, F. Goya, L’enterrament de la sardina (1819), Madrid, Real Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. Projecte:
p. 139, C. Meunier, Al país negre (1893), París, Museu d’Orsay. Unitat 7: p. 150, V. Serow, Coronació del tsar Nicolau II (1896), Moscou, State Tretyakov
Gallery; p. 151, I. Brodski, Lenin adreçant-se als treballadors de la fàbrica Putilov (1929), Moscou, Museu Estatal d’Història; p. 165, A. Wissel,
Família d’agricultors de Kalenberg (1939). Unitat 8: A. Estruch, Una manifestació obrera (1904), Sabadell, Museu d’Art de Sabadell; p. 169, G. Bilbao,
Retrat d’Alfons XIII (1929), Sevilla, Museu de Belles Arts de Sevilla; p. 170, A. Mañanós, Presentació del govern de la unió nacional (1918), Madrid,
Palau del Senat; p. 182, Kaulak, Retrat d’Alfons XIII, Segovia, Alcázar de Segovia. Unitat 11: p. 222, D. Rivera, Indústria de Detroit (1933),
Detroit, Detroit Institute of Arts. Unitat 12: p. 242, A. Reque, Al·legoria de Franco i la croada (1949), Madrid, Arxiu Històric Militar. Cultura i art
del segle XX: p. 279, S. Dalí, La persistència de la memòria (1931), NovaYork, Museu d’Art Modern; p. 280, J. Gutiérrez Solana, La tertúlia del Cafè
Pombo (1920), Madrid, Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia; p. 280, Tres nus en el bosc (1913-1915), Barcelona, Museu d'art Modern; p. 281,
P. Gargallo, El profeta (1933), Saragossa, Museu Pablo Gargallo; p. 284, A. Warhol, Llaunes de sopa Campbell (1962), NovaYork, Museu d’Art Modern;
p. 287, A. Tàpies, Gris amb cinc perforacions (1958), València, IVAM. Avaluació de competències bàsiques: p. 296, E. Munch, El crit (1893),
Oslo, Galeria Municipal; p. 296, E. Manet, El dinar campestre (1863), París, Museu d’Orsay; p. 296, J. F. Millet, Les espigadores (1857), París, Museu
d’Orsay; p. 296, R. Magritte, Golconda (1953), Houston, The Menil Collection; p. 296, J. Pollock, Composició 3 (1949), Washington, Hirsshorn Museum.