Baròmetre 23 - Escola de Cultura de Pau - Universitat Autònoma de ...

Baròmetre 23
Conflictes armats
c) Grans Llacs i Àfrica Central
RD Congo (est) Inici: 1998
Tipologia: Govern, Identitat, Recursos Intern internacionalitzat
Actors
principals:
Govern, milícies Mai-Mai, FDLR, FDLR-RUD, CNDP, FRF, PARECO, APCLS, grups armats
d’Ituri, grup armat d’oposició burundès FNL, grups armats d’oposició ugandesos ADF-NALU i
LRA, Rwanda, MONUC
Intensitat: 3 Evolució trimestral: =
Síntesi:
L’actual conflicte té els seus orígens en el cop d’Estat que va portar a terme Laurent Desiré
Kabila el 1996 contra Mobutu Sese Seko, que va culminar amb la cessió del poder per part
d’aquest el 1997. Posteriorment, el 1998, Burundi, Rwanda i Uganda, juntament amb diversos
grups armats, van intentar enderrocar Kabila, que va rebre el suport d’Angola, el Txad,
Namíbia, el Sudan i Zimbabue, en una guerra que ha causat al voltant de cinc milions de
víctimes mortals. El control i l’espoli dels recursos naturals han contribuït a la perpetuació del
conflicte i a la presència de les Forces Armades estrangeres. La signatura d’un alto el foc el
1999, i de diversos acords de pau entre 2002 i 2003, va comportar la retirada de les tropes
estrangeres i la configuració d’un Govern de transició i posteriorment un Govern electe, el
2006, però no va suposar la fi de la violència a l’est del país, a causa del paper de Rwanda i de
la presència de faccions de grups no desmobilitzats i de les FDLR, responsable del genocidi de
Rwanda el 1994.
El segon trimestre del 2010 es va caracteritzar per la continuació de l’operació militar Amani
Leo, en què les Forces Armades congoleses (FARDC) van rebre el suport de la missió de
manteniment de la pau de l’ONU al país (MONUC) per tal d’intentar neutralitzar el grup armat
ruandès FDLR. Aquesta operació va estar centrada principalment en la província de Kivu Sud, tot
i l’increment de la inestabilitat a Kivu Nord, tal com van assenyalar diverses fonts. A aquest
clima de violència i inestabilitat cal afegir-hi la insistència del president Joseph Kabila a
promoure la retirada de la missió de l’ONU abans de les eleccions del 2011, fet que va alimentar
les tensions entre el Govern i la MONUC. Entre març i maig, el Govern congolès i diverses
delegacions de les Nacions Unides van discutir sobre la qüestió, enmig de nombroses peticions
locals i internacionals en contra d’aquesta decisió, que alertaven d’un possible buit de seguretat.
Finalment, el Consell de Seguretat de l’ONU va aprovar la resolució 1925, per la qual es
prorrogava el mandat de la MONUC fins el 30 de juny, i va decidir que, en vista de la nova fase a
què havia arribat el país, la MONUC passaria a denominar-se a partir de l’1 juliol del 2010
Missió d’Estabilització de les Nacions Unides a la República Democràtica del Congo
(MONUSCO). La MONUSCO estarà desplegada fins el 30 de juny del 2011 i tindrà una dotació
màxima de 19.815 efectius militars, 760 observadors militars, 391 agents de policia i 1.050
policies, i s’haurà de reduir progressivament. Encara que el Consell havia manifestat que la
retirada l’any 2011 era prematura, el Govern congolès va pressionar fent un exercici de sobirania
per aconseguir el seu objectiu. El Consell també va autoritzar la retirada d’un màxim de 2.000
efectius militars de les Nacions Unides abans del 30 de juny del 2010 a l’oest del país, i la missió
també es va replegar del districte d’Ituri, destacant-ne la millora de la situació de seguretat,
malgrat la crida de la societat civil d’Ituri en contra d’aquesta decisió. Així mateix va autoritzar
la MONUSCO que, alhora que concentra les seves forces a la zona oriental del país, mantingui
una força de reserva amb capacitat de redesplegament ràpid en qualsevol altre punt del país.
Amb tot, el clima de violència i impunitat ha continuat present a l’est, tal com va detallar
l’Internal Displacement Monitoring Centre en destacar l’augment del desplaçament intern en un
milió de persones durant l’any 2009, fins arribar als 2,1 milions de persones el desembre d’aquest
mateix any. En un altre informe, elaborat per OXFAM i Harvard Humanitarian Initiative, s’hi
assenyalava la persistència de la violència sexual com a arma de guerra i l’increment de la
violència sexual contra les dones per part de la població civil.
19